«El càstig», de Maria Dolors Farrés

L’any 2007, Maria Dolors Farrés (Vic, 1962) va sorprendre amb força el món literari català amb la publicació d’El monestir de l’amor secret, finalista del premi Sant Jordi de novel·la. L’obra introduïa el lector en les interioritats d’un monestir d’Osona, Sant Llorenç del Munt, en ple segle XIV, on dos monjos joves, intel·ligents i cultes, veuen com neix, entre ells, una gran atracció amorosa.

Ara, gairebé una dècada després, l’autora ens sorprèn novament amb la publicació d’El càstig (2017), una preqüela d’aquella història protagonitzada per Galzeran de Monsingle, un jove de la noblesa, intel ligent i homosexual que, en plena Edat Mitjana, vol ser metge i cirurgià, i ha de lluitar des de la infància contra els dos fantasmes que el mortifiquen: un intel lecte superior al normal i una sexualitat «diferent».

L´homosexualitat de Galzeran passa desapercebuda fins i tot per la seva germana bessona. Però, hi ha una persona que necessàriament n’estarà al cas, el sacerdot confessor de la família, el qual imposarà al noi una penitència que el menarà a un destí que ningú no s’hauria figurat mai.

Farrés ja ha presentat el seu nou llibre a Sant Julià de Vilatorta, Torelló, Vic i Barcelona.

Podeu llegir aquesta interessant entrevista amb l’autora que li van fer a Osona.com: M. Dolors Farrés: «Literàriament, encara hi ha pudor en relació a l’homosexualitat».

«Els arbres del camí», de Gabriel Salvans

Gabriel Salvans Ferrer (Manlleu, 1951) viu de fa molts anys a Sant Hipòlit de Voltregà. De professió fotògraf, ha fet de la poesia el seu segon punt d’interès des de fa temps, com a poeta i com a rapsode. El seu darrer llibre, quasi introbable —una edició molt personal i bibliòfila—, Els arbres del camí.
La poesia de Salvans es caracteritza per un estil directe que, sense rebuscades floritures literàries, farceix els versos de jocs de paraules on parla de la seva experiència personal i de tot allò que veu i que el fa reflexionar: «M’agrada començar a parlar d’una cosa i acabar parlant-ne d’una altra, que no sàpigues el final».
A banda d’això, no abandona el seu toc característic enjogassat amb el llenguatge i amb virtuositat: «Escric poesia per entendre-la jo i per què l’entenguin els altres», recullen a L’Escriny de Manlleu. També, en Biel Barnils n’opinà a Núvol: «Salvans escriu poemes de gran plasticitat, amb la mirada pròpia d’un fotògraf».
I per als que creieu que una imatge val més que mil paraules, no us perdeu el seu compte d’Instagram (@gquios), on ara penja fotografies d’amics, coneguts i saludats junt al seu llibre preferit.

Obres editades

  • Els arbres del camí, autedició, 2016. 119 pp. (edició numerada).
  • Fotografies: un poema per cada dia de l’any, àlbum de poesia, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2016. 127 pp.
  • Nadales des de Sant Martí Xic [2004-2016], autoedició, 2016, 32 pp. (edició numerada).
  • Octubre: 52 poemes i una cançó enamorada, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2014, 115 pp.
  • Sonets: 100 sonets sol solet, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2013, 123 pp.
  • Carallot : seixanta dies de poesia, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2011, 82 pp.

«El bisbe ludòpata i altres contes», de Toni Coromina

El periodista, escriptor, guionista, humorista, happeningsista i tot el que vulgueu, en Toni Coromina (Vic, 1951), ens sorprèn agradablement amb El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions), la seva darrera creació literària, amb sis relats escrits entre 1999 i 2016 que se situen a Balafiu, una població imaginària de la Catalunya interior que molts lectors sagaços poden confondre amb la capital d’Osona. Cada relat passa en èpoques molt diverses i extenses en el calendari: des de les acaballes de la Guerra Civil fins al futur més immediat, el 2022.

«Amor de gendre» és una aproximació als vodevils teatrals d’amor mentre que «Els desnonats de can Seixanta» tracta d’un artista caigut en la indigència que rememora la seva joventut. El llibre el completen «El botiguer», «Les Gòtiques», sobre dues bessones modernes i criticades al poble, i «Teodor Mistral», sobre el poder de la música, a més del conte que dóna títol al volum, «El bisbe ludòpata», que s’endinsa en els hilarants i patètics envitricolls d’un bisbe que és addicte al joc.

Banderes descolorides

Toni Coromina.

[Publicat a La Vanguardia el 03/092013.]

El simbolisme de les banderes és canviant com la meteorologia. Durant els anys cinquanta, l’única bandera visible era l’espanyola, la «rojigualda». La senyera només es podia contemplar a les parets d’algun centre excursionista, al cim de determinades muntanyes sagrades de la catalanitat, als aplecs sardanistes o al menjador d’alguna família catalanista.

El 19 de maig de 1960, la interpretació subversiva d’El Cant de la senyera per bona part dels assistents a l’homenatge a Joan Maragall organitzat per l’Orfeó Català al Palau de la Música, va significar la resurrecció de la bandera catalana. Però l’eclosió de la senyera es va produir els anys setanta, coincidint amb les primeres classes de català organitzades per Òmnium Cultural i, sobretot, les primeres manifestacions democràtiques massives, que van culminar en la multitudinària concentració de Sant Boi, l’11 de setembre de 1976.

Des d’aleshores, la senyera va guanyar cada vegada més protagonisme i va acabar convertint-se en una icona normalitzada entre les anomenades «classes populars», incloent-hi els sindicats democràtics, que estaven farcits de nouvinguts castellanoparlants (els «altres catalans», en paraules de Francesc Candel). Però, amb el pas dels anys, la força del missatge reivindicatiu de la senyera es va anar diluint i moltes persones vinculades a l’antic règim la van començar a penjar als balcons per Sant Jordi.

Més endavant, durant la dècada dels noranta, alguns ciutadans van començar a col·locar banderes blanques als balcons com a protesta per les massacres de la guerra de Bòsnia. Però la bandera blanca va durar poc i a l’inici del segon mil·lenni va ser substituïda per la bandera negra anarquista, amb la proclama «No a la guerra!» estampada amb lletres vermelles (de color de sang), com a mostra de rebuig a la guerra d’Iraq.

Aquests darrers anys, les manifestacions amb motiu de la diada de l’Onze de Setembre han representat l’esclat triomfal d’un nou símbol popular: l’estelada independentista. Des d’aquell dia en moltes finestres i balcons del país hi ha una estelada penjada. No voldria fer un mal averany sobre el futur de Catalunya, però si donem tanta importància als símbols potser convindria analitzar perquè bona part de les estelades que senyoregen als balcons avui estan ben destenyides.

Un any després, moltes tenen les quatre barres de color rosa pàl·lid o ataronjat; i l’antic fons groc ara és blanc; semblen velles banderes descolorides de l’Atlètic de Madrid. Els catalans, que durant molt de temps havíem tingut fama de ser uns excel·lents teixidors i millors tintorers, potser ens ho hauríem de fer mirar i procurar confeccionar estelades d’una millor qualitat, a preus competitius. No fos cas que la independència acabi tan descolorida com les barretines vermelles que fabriquen els xinesos de la costa catalana.

«Vanitoses cendres», de Jacint Sala

Jacint Sala Codony (Manlleu, 1945), a més de pedagog, mestre de català o antic cap de l’Obra Social i Cultural i de Comunicació de Caixa de Manlleu, és un poeta —Mestre en Gai Saber— de llarga trajectòria, que tot just acaba de publicar Vanitoses cendres (Témenos Edicions), una reflexió sobre la poesia i sobre la vanitat dels poetes que l’escriuen, desig excessiu d’ésser notat i lloat de les gents que no escau ni en la seva obra ni en ell mateix, que, a més, ha manifestat que aquest poemari és el seu adéu literari, per bé que al 2014 ja ens va avisar a Me’n vaig (Pagès Editors. Biblioteca de la Suda, 157).

Amb Vanitoses cendres, l’autor ens ofereix un poemari on es pregunta: què és això que estic o que he estat fent, que molts altres han fet també, i que en diem poesia? D’aquesta manera sorgeix el llibre, amb un indiscutible olor d’assaig seriós, amb un color precís i definit de crítica, amb un tacte enèrgic però delicat d’exquisidesa i amb un gust intens i colpidor de reflexió intel·ligent i profunda. I tot això amb un llenguatge excel·lent i d’una elegància majúscula.

La seva poesia ha estat premiada en repetides ocasions. Entre d’altres guardons —la llista és impressionant— ha obtingut el Ciutat d’Olot de Poesia (1980, 1982 i 1984), el Ciutat de Terrassa (1981), el premi Consol Colell de Suïssa (1982), el de Calldetenes (1984), el Ciutat de Palma (1985), la Viola d’Or i Argent (1986), la Flor Natural (1987 i 1993) i l’Englantina d’Or (1990) als Jocs Florals de Barcelona, el premi Miquel de Palol (1988), el Grandalla d’Andorra (1985 i 1995) i el XXV Premi de poesia Mn. Narcís Saguer, Vallgorguina. També ha obtingut el XXXVI Premi de Poesia Catalana Josep Maria Lopez-Picó de la vila de Vallirana, 2011; el XIV Premi de Poesia Parc Taulí i el 36è Premi Marià Manent, per l’obra La destral.

El també poeta Antoni Casals i Palau (1959) —de qui també fem referència a La Resistència amb l’aparició d’Els caus del cuc—arran de la presentació del llibre Vanitoses cendres a Manlleu, escriu en el seu blog que «Sala va parlar d’un tema en el que jo he pensat moltes vegades i que recullo en algun dels meus texts: el poema és millor dins el cap del poeta que un cop plasmat en paraula escrita […], el poema ja existeix abans que el poeta l’escrigui i per tant d’alguna manera, l’escriptura és un factor que el limita, a diferència del que passa (i manllevo el que Jacint Sala va expressar a la Biblioteca Municipal de Manlleu —hauria de dir valgui la redundància?—) amb altres arts com ara la pintura o l’escultura».

Manllevem, del seu Me’n vaig, un poema que és com un auguri d’aquest adéu inesperat:

Insomnis

La mort té por de viure’m, i s’espera
que agafi el son i m’hi pugui assemblar.
Si goso encendre el llum, des del mirall
dels vidres entelats de la finestra,
em mira sorneguera com la miro.
Torneig acerb de gossos expectants.

 

Sant Jordi 2017

En aquesta secció de «Novetats literàries», hi trobareu un seguit de títols i autors que, aquest any 2017, creiem d’interès recomanar perquè entrin a les vostres prestatgeries, a les vostres mans i a les vostres ments, especialment —també—, perquè la majoria, textos i autors, no apareixeran mai als mitjans de d’infoxicació de les metròpolis. Gaudiu-ne i difoneu-los!

Heu-los ací:

«Piulades de cultura popular», de Josep Espunyes

Josep Espunyes Esteve (Peramola, 1942) publica a Edicions Salòria Piulades de cultura popular. Bruixeria, mimologismes, llegendes (184 pp.), fruit d’un treball de recerca oral sobre contalles de l’ahir per terres de la part baixa de l’Alt Urgell i de l’alta de la Noguera; un mosaic natural i genuí d’històries, llegendes, mimologismes, creences i costums d’un altre temps que formen part del nostre patrimoni cultural immaterial, summament plural i ric.

Pinzellades vida —en paraules del mateix autor—, doncs, d’un món de segles «que avui desapareix tan de pressa com la neu de la muntanya pirinenca al bat del sol de primavera». Si Espunyes ha volgut capbussar-s’hi i descriure’l literàriament, és perquè no caigui del tot en l’oblit i transmetre’l a les generacions futures. «Sóc dels convençuts, com tantes vegades s’ha dit i s’ha escrit, que la llegenda, la rondalla, lafaula i el mite són la poesia de la història», rebla.

Espunyes és escriptor (s’inicia en la poesia l’any 1968) i lingüista (atenció: autodidacte!). Entre altres obres ha publicat Temps de manobre (1977), finalista al premi Carles riba el 1970, De l’Evangeli segon sant Lluc (1977), primer accèssit a les Festes Pompeu Fabra el 1972, En Calçons (1984), Notes mínimes d’un paisatge (1987), Pa d’àngel (1991), premi Les Talúries 1990, Alt Urgell, plany i passió (1996), Racó de calaix (1999), Segrada (2001), premi Valeri Serra i Boldú el 2000, Trabucs i pedrenyals (2002), Dites, locucions i frases fetes (2007), Lluís Escaler, morir per Catalunya (2008), Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes (2011), Obra poètica (2012).

La lingüista Mercè Espuny, directora de Llengua Nacional, en féu una semblança molt adient a Núvol, en què reclamava que Calen més homes com ell.

Mimologisme: «Interpretació, en termes de llenguatge verbal, dels crits dels animals i del soroll que fan les coses.» (Joan Amades. El llenguatge de les bèsties i de les coses. IMpremta la Neotípia. Barcelona, 1933.)

«Els caus del cuc», d’Antoni Casals

Antoni Casals Pascual (Barcelona, 1959), metge de professió, s’alletà poèticament en la mìtica col·leccio de l’Escorpí i a 17 anys ja despuntava amb un recull de versos. Ara, després de 10 llibres publicats, veu la llum, de la mà de la valenciana Edicions Neopàtria, Els caus del cuc, on l’autor, a diferència dels primers treballs publicats, mira d’evitar que els versos que componen els poemes prenguin vida pròpia i es desbordin enllà de la idea que els dóna origen.

Aquest esforç ha produït un poemari més compacte i concís que els previs, sense que això l’allunyi de les idees-força que constitueixen el nucli de la seva poesia.

Evitant en la mesura del possible que els sentiments se situïn al bell mig de l’argumentari, l’autor basteix un discurs, no sempre lineal, centrat en les experiències que, sovint a desgrat de molts autors actuals, acaben provocant l’eclosió del primer mot, imprescindible per al desenvolupament del poema: l’amor, la mort, l’absència, i també els canvis, la metamorfosi sovint dolorosa que patim al llarg del trànsit de la vida.

Abans d’Els caus del cuc, l’han precedit, entre d’altres, La mirada de la gàrgola (2008), Una obstinada imatge(2009), El dilema de Faust (2010), Els imperis implícits (2014), Una ombra perplexa (2015) i No ploris per Creüsa, Enees (Neopàtria, 2015).

Gràcies al seu blog personal, podem oferir-vos un parell de poemes d’aquest darrer recull:

La por darrere els vidres

Quin abisme s’amaga rere els vidres?
Torno a descriure el fred finestra enllà
i recidiva aquella por cerval
dels anys més joves quan
sentíem els batecs de vides que ocupaven
espais que crèiem nostres. Contraposant
de nou la vida
amb les vides dels altres.

Batec

Abans de la paraula escrita, el vers.
I abans de cada vers,
resistint al profund
de les sines de la vida,
hi ha el batec del poema.
Precedint-lo. Cridant-lo.