Podeu descarregar-vos el llibre des d’aquest vincle o bé clicant ala imatge de la coberta, aquí sota mateix.
L’home i els seus límits. La història inaturable
[Un article de Josep Maria Sebastian.]
El ressorgiment de les mobilitzacions populars parteix d’unes rels, al meu entendre, que vénen de molt més lluny que les situacions concretes que vivim actualment. La crisi del model parlamentari, diguem-ne el clàssic, basat en l’alternança de dos corrents polítics majoritaris és evident.
Prenen força noves aspiracions i en reneixen d’antigues, com el dret legítim dels catalans a fer el nostre propi camí. En aquest context, PP i PSOE s’entossudeixen a intentar salvar un sistema que fa aigües pertot arreu.
I això no passa tan sols a l’Estat espanyol sinó a tot el món occidental, que ha estat dècades tractant de convèncer la gent que vivia en el millor dels mons possibles. La política tradicional sembla que no vulgui comprendre que és la inèrcia natural la que imposa els canvis. Ja gairebé ningú no se’ls creu quan amenacen amb alló de «nosaltres o el caos». El vell sistema lluita per salvar els seus mobles en front d’un canvi generacional i tecnològic que amb tota naturalitat va ocupant l’espai i el temps que li pertoca. La corrupció ha passat de ser un fet insòlit a un mal endèmic i les migracions són imparables. De fet, sense migracions ni tan sols existiria la nostra espècie.
Les mentides poca cosa poden fer davant fets tan transversals com el que es produeix a Catalunya. Els vells dogmes s’enfonsen i, ben segur, que n’apareixeran de nous. Som molt lluny del grau de civilització necessari perquè desapareguin tots. Pretenen reduir a una qüestió de lladres i serenos, de bons i dolents, un fet que està per sobre de les diferències socials i de les situacions econòmiques. Dir que els catalans vam treure els vells i les criatures com a escuts humans el dia del referèndum, tal com va assegurar la ministra Sáenz de Santamaría, no és només una falta de respecte vers tot un poble , sinó que, senzillament, és una mentida. Com les que van dir els del PP després dels atemptats d’Atocha i que els van fer perdre unes eleccions que tenien guanyades. La força dels fets es va imposar als interessos i als discursos polítics basats en un engany.
Tampoc no volen acceptar que han perdut el monopoli de la informació i els titulars ridículs i discursius que pretenen imposar en la majoria dels mitjans ja no fan cap efecte. Els seus mantres desapareixen a la mateixa velocitat que en sorgeixen de nous amb l’accés a les noves comunicacions.
Si actualment hi ha un ofici clarament desprestigiat és el dels tertulians que apareixen dia si dia també a les televisions i a les ràdios sense que aportin res de nou. La realitat els ha agafat amb el pas canviat i no tenen res a fer-hi. Intenten i pressionen per dirigir, manipular i monopolitzar Internet, una eina que, de moment no els pertany. Sortosament, tal com va passar al principi amb la impremta, les informacions són en mans del seu legítim dipositari: el poble.
Josep Riera, poeta del Lluçanès
[Entrevista. Text: Josep Maria Sebastian. Fotos: Gabriel Salvans.]
Josep Riera va néixer a Oristà (Lluçanès [Osona]) fa 67 anys i li agrada definir-se com a pagès, forner i poeta. Els dos primers oficis els ha exercit durant un temps i l’altre sempre. Va començar a publicar als quaranta anys, tot i que reconeix que feia molt temps que escrivia poesia. Ha publicat els llibres de poemes Del joc al seny, Rereguarda, Amb les mans al fang, Temps de vidre, La pell de l’altre, La lletra menuda, Pell de serp, La millor companyia, Com aigua a tesa, El preu del blat, Llibre de viatges i El límit dels ulls, amb els quals ha guanyat diversos premis literaris. Enguany s’ha estrenat en prosa amb Crònica d’ara, on recull els esmorzars amb quatre amics d’edat similar on parlen lliurement de tot el diví i de tot l’humà. Tant en la poesia com en la prosa hi conviuen la sensibilitat del personatge i el territori on ha viscut sempre (se’l considera el poeta del Lluçanès), tot universalitzant amb l’escriptura un tros de territori petit, sense la vanitat que massa sovint abunda en alguns escriptors que exalten les grandeses en detriment de les obvietats de cada dia i del món que els envolta.
Ens rep, com a excel·lent amfitrió que és, a la casa on viu amb la seva dona a Oristà. Gran conversador i millor escoltador, explica que la seva primera feina va ser fer de pagès i més tard va adquirir el forn del poble per transformar en un obrador el producte que abans conreava. Vam mantenir una llarga conversa sobre el saludable costum de badar i l’esforç de transformar els pensaments en lletres, paraules i frases. Per transcriure tota la xerrada caldria un espai molt llarg que resumirem amb una breu entrevista, suficient per adonar-nos de la humanitat, la senzillesa que desprèn l’autor des d’aquest racó de la Catalunya rural.
De les tres activitats quina ha estat la més important o quines han estat complementàries?
En el meu cas, vaig fer de pagès fins als quaranta anys. Amb tres fills la feina al camp es va fer petita i vaig agafar el forn per seguretat econòmica. Escriure, però, ja ho havia començat a fer molt abans.
En els vostres llibres hi ha una presència constant del territori des d’un punt de vista quasi bucòlic…
Crec que tot és explicable i al món rural també hi ha moltes coses per explicar, comprendre i comunicar.
A l’hora d’expressar-vos, què considereu més important, la introspecció o la descripció?
La introspecció. El paisatge ja s’expressa sol per ell mateix. Naturalment que la seva contemplació du a uns pensaments que neixen de cadascú.
Escriviu per a vós mateix o per als altres?
Quan repasso els meus escrits si a mi no em satisfan suficientment no els poso. Quan guanyes algun premi o t’editen llavors t’adones que algú ho llegirà, i això ho tens sempre al clatell.
Abans no doneu un poema per acabat, quantes relectures en feu?
Mentalment moltes. Ara bé, amb els anys s’aprèn una mica més l’ofici i a l’hora de traslladar-ho al paper em surt gairebé a la primera.
Quines considereu que són les vostres influències literàries?
Sóc lector des de petit i em fascina la novel·la. De poesia, però, no n’havia llegit gaire i la veritat és que encara en llegeixo poca. Em costa una mica, jo soc més aviat autodidacte. Vaig començar a escriure en moments concrets i ho guardava. Ara bé, m’agraden molt en Vinyoli i en Salvat-Papasseit.
La subjectivitat de la poesia, la fa més fàcil o difícil a l’hora d’escriure?
Jo crec que la fa més fàcil, perquè a la vegada és molt emocional, i quan toques os ho notes. Cada lector pot fer servir un poema d’una manera determinada.
Universalitzar el lloc o localitzar l’Univers?
El més important és admetre uns sentiments bàsics que universalitzin el nostre lloc. Al cap i a la fi, a tot arreu hi ha els mateixos desitjos i necessitats bàsiques.
El salt de la poesia a la prosa en el seu vostre llibre, Crònica d’ara, ha estat difícil?
No, perquè l’argument ja estava format. Es pot dir que és un recull de records extrets d’un diari dels esmorzars que regularment fem quatre amics. Abasta les quatre estacions, el pas del temps en els costums gastronòmics, religiosos, quotidians, a base de reflexions senzilles.
I el món editorial, com s’ha portat amb vós?
De fet, encara no m’he hagut d’autoeditar cap llibre. Els quatre primers els va publicar l’editorial Columna i quan he guanyat algun premi també me l’han editat, de la qual cosa em sento molt cofoi.
Què penseu quan veieu que des dels mitjans de comunicació que es promou gent que és coneguda però que no escriu bé?
De seguida que veig un conegut que no és escriptor i li promocionen un llibre, penso que no és just que li facin tant ressò. Ara bé, també penso que no puc opinar sense haver-lo llegit.
Considereu prou valorada en aquest país la feina d’escriptor?
Jo veig que la gent llegeix. També crec, però, que l’autoedició va en detriment de fer de l’escriptura un ofici. I és que actualment hi ha tantes facilitats!
Escriviu a ma o feu servir l’ordinador?
Primer escric a mà i després ho passo a l’ordinador, però em costa. Considero que hi ha una generació que amb les noves tecnologies a gent de certa edat ens han relegat a un cert analfabetisme. Veig que el canvi obliga en moltes coses a començar una altra vegada. Però, què és això, si no la vida? Qui no s’adapta no mor, però si que va quedant una mica relegat.
«Tu i el llibre», la impressionant col·lecció a Instagram de Gabriel Salvans
[Un report de Xavier Borràs.]
Coneixíem, perquè ja n’hem parlat a La Resistència, la doble faceta de Gabriel Salvans (Manlleu, 1951), com a poeta i com a fotògraf. El passat mes de març d’enguany, el 16 més concretament, avisava amics, coneguts i saludats d’una nova dèria, sota la imatge que s’il·lustra just aquí dalt: «Aquesta col·lecció d’imatges de “Tu i el llibre” que avui començo només serà a Instagram, si hi voleu participar, poseu-vos en contacte amb mi».
D’ençà fins ara, aquest aplec, que publica periòdicament a l’aplicació en xarxa Instagram, ja ha recollit 111 instantànies de persones que s’han avingut amb ell a deixar-se fotografiar amb un llibre, el que llegeixen en aquell moment de llurs vides o el que consideren, per damunt dels altres, llur llibre de capçalera.
Hi podem veure, si hi fem un cop d’ull, gent molt coneguda i persones anònimes, que podeu descobrir lliurement. Molts cops, quedar amb Salvans per fer la foto significa, també, una bona conversa entorn un bon àpat, arreu dels territoris propis de La Resistència, és a dir, aquells que siguin els més allunyats possibles de les metròpolis abassegadores.
Però, aquesta labor de poeta plàstic, de fotògraf poeta, no és la primera vegada que Salvans aprofita Instagram per expressar-se. De fet, el març de 2016 va publicar Fotografies, un poema per a cada dia l’any, i que era el resultat d’aplegar les fotografies de poemes i objectes que va penjar a Instagram durant més de dos anys l’autor manlleuenc. El llibre és constatació que, amb les noves tecnologies a la mà, fotografies i paraules (paraules i fotografies), poden giravoltar el món en un instant…
Sàpiens per la independència
[Un article de Nan Orriols.]
Aquests dies de tardor vaig molt al bosc i a les muntanyes més altes del Pirineu o de les cingleres de les Guilleries. No veig les gavines a centenars o milers amb estelades, tampoc els senglars i cabirols. Veig que ningú no imposa res. He preguntat als corbs i als pardals si tenien constitució i m’han mirat de trascantó i m’han deixat per boig. Sort que ens coneixem i demà ja no recordaran res.
Per a les alzines, avellaners, mosquits, rovellons i aufranys, tots els dies són per la independència. Si fa fred o bufa el torb, els lluers baixen a la Plana i les àguiles marcenques i els aufranys se’n van a l’Àfrica a passar l’hivern.
Un savi filòsof dels que van fer creure que l’home podia ser diferent de les bestioles va dir que estava convençut que l’única infelicitat de la vida rau en el fet de creure que la infelicitat existeix.
D’acord, així és com pensa la meva gossa Indi i les vaques que veig pasturar cada dia, però jo i tots els humans no som altra cosa que uns miserables sàpiens que tenim lleis, reis, exèrcits i policies amb porres per fer complir les lleis imposades per la força, i obeir reis i governs que exerceixen sempre una verdadera tirania imposant fronteres, límits i esclavatge. Volen que els pardals cantin com els rossinyols, i que els bolets floreixin arreu per al goig dels súbdits esclaus.
Deia el savi: «Estic malalt? És part del meu destí. Estic carregat de deutes? Tard o d’hora els pagaré». Continua Luci Anneu dient que, si la casa està a punt d’ensorrar-se, el que compta és que encara no s’hagi ensorrat. Bé, qui és més savi? El bernat pescaire o Luci Anneu?
Fa molts anys ja que vaig entendre que qualsevol ésser viu de la Terra és més intel·ligent que els sàpiens, i és per aquest fet que moltes espècies ens sobreviuran.
Acabo. Aquests dies he anat a votar per la independència. He plorat, he sentit i m’he emocionat. He abraçat amics que pensen diferent i he somiat.
Hem fet guerres, farem guerres i amenaçarem i ens amenaçaran, i ens plouran dogmes, reis imposats i esperpents vestits de democràcia. Un desastre.
I tot perquè ens autoanomenem «sàpiens».
Un altre tren que arriba a l’estació: l’adaptació al canvi climàtic
[Un article de Gabriel Borràs.]
La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971- 2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta? L’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres.
El tren ja ha arribat a l’estació.
És una estació global, planetària, que podeu situar a l’atmosfera, a la litosfera, a la hidrosfera, a la biosfera, a la criosfera; a la Terra, en definitiva. Som més de set mil milions de persones les que esperem que el tren arribi. L’elecció de pujar-hi és opcional, podem no fer-ho i esperar que en vingui un altre. De fet, durant el segle XX i els primers anys d’aquest segle XXI, n’hem deixat passar molts, i si hi hem accedit no ens hem esperat a fer el recorregut sencer, tot baixant a l’estació que no tocava: trens com els del medi ambient, la sostenibilitat, l’economia circular, la democràcia, les agendes 21, els plans de gestió, el reciclatge, la gestió del risc, els drets humans, els espais naturals, la biodiversitat, la transversalitat, la interdisciplinarietat, el progrés, l’ascensor social, el residu zero, les energies renovables, l’equitat, la gestió forestal, l’accés als serveis bàsics per a la població més vulnerable, l’ús del territori, la reutilització, l’estalvi, l’eficiència, la igualtat de gènere, la no discriminació per raça, sexe, religió o ideologia, etc.
Com que n’han passat molts, és lògic creure que ja pujareu al pròxim comboi. Emperò el problema és que aquesta vegada potser sí que és l’últim: el tren que ha arribat és el tren “Escalfament global”, la resposta que la Terra ens ofereix davant l’agressió contínua que ha patit durant les dues últimes centúries com a conseqüència de la nostra activitat. Una activitat depredadora de recursos que des de la invenció de la màquina de vapor ha obtingut l’energia de la continuada, progressiva i creixent crema de combustibles fòssils. La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971-2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle -increment provocat per la crema de combustibles fòssils-, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta?
I és clar que sou capaços d’imaginar-los perquè els estem vivint, ja estem patint les conseqüències d’aquests impactes, si bé és cert que aquestes conseqüències són viscudes amb més o menys intensitat en funció de la disponibilitat dels recursos econòmics. Il·lusos, però, els que creuen que només amb més recursos econòmics i més tecnologia podrem evitar-ne els danys. L’escalfament global – com a indicador del canvi climàtic antropogènic caracteritzat per la ruptura dels patrons climàtics que hem conegut fins ara- i, per extensió, el canvi global són resultat de la inabastable capacitat innata depredadora, pròpia de la nostra espècie. La depredació humana, però, és tan innata com ho és la intel·ligència.
Entre els diversos tipus d’intel·ligència, ara i aquí volem referir-nos a la intel•ligència emocional entesa com la capacitat que tenen les persones per conduir profitosament les emocions pròpies i les emocions alienes. Així doncs, les persones amb intel•ligència emocional són capaces de reconèixer, expressar, regular, controlar i dirigir les pròpies emocions i les dels altres per adaptar-se a les situacions, aconseguir metes i propòsits i trobar-se amb si mateixes. Hem volgut remarcar amb negreta el terme adaptar-se. La definició d’intel·ligència emocional conté intrínsecament l’adaptació als canvis. Una curiosa simbiosi!
La intel·ligència emocional col·lectiva
Així doncs, adaptar-se als impactes del canvi climàtic va més enllà de ser resilients i de reduir la nostra vulnerabilitat als riscos; adaptar-se és un exercici d’intel·ligència emocional col·lectiva; i quan dic col·lectiva vull dir global, de la humanitat. No oblidem que el repte és dels més de set mil milions de persones que vivim al planeta. Al cap i a la fi, això que anomenem vida no té cap mena de problema amb els impactes del canvi climàtic: unes espècies s’extingiran i seran substituïdes per d’altres. On avui hi ha faigs, demà hi haurà roures, demà passat alzines i demà passat no l’altre, matollars. Avui comprem a la peixateria espècies que fa anys era impensable pescar-les a la Mediterrània. Tot i saber que l’extinció d’espècies suposa una pèrdua irreparable de biodiversitat, la biodiversitat és una realitat en sí mateixa o bé la valorem només com un proveïdor de serveis i recursos? Dit d’una altra manera, si l’espècie humana s’extingís, què els passaria a la resta d’espècies del planeta? Probablement ho celebrarien, tenint en compte que l’home ja ha provocat dues grans extincions d’espècies amb a penes 2 milions d’anys d’existència. On vull arribar és que l’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres, de com utilitzarem la nostra intel·ligència emocional col·lectiva al servei de l’adaptació. Aquesta visió – egocèntricament humana- és del tot coherent amb la nova època geològica que molts ja bategem amb el nom d’antropocè.
La crisi de la nostra evolució té conseqüències ambientals, econòmiques, socials, demogràfiques, de seguretat, alimentàries, hídriques, geo- estratègiques, energètiques, de salut, de competitivitat, etc. De quina manera, doncs, l’adaptació pot esmorteir l’efecte d’aquestes múltiples conseqüències? Mitjançant la intel·ligència emocional: és necessari que utilitzem l’adaptació com una crossa que ens ajudi a conviure amb els reptes que hem d’afrontar i vèncer-los, si és possible. “Una crossa?” Sí, una eina de suport per fer tot allò que positivament sabem que hem de fer i mai no hem fet, o bé que malgrat fer-ho no ho hem fet amb prou intensitat i convenciment. L’adaptació als impactes del canvi climàtic i els riscos que se’n deriven (crisis) és una altra excusa per fer bé les coses, un altre tren que s’atura a l’estació i que cal pujar-hi i no baixar-hi fins que acabi el recorregut.
I així és com l’adaptació pot potenciar accions en les diverses polítiques sectorials que o bé restaven somortes, desades en un calaix, o bé mereixien un impuls en la seva implementació. Ara us detallaré un exemple per il•lustrar de quina manera l’adaptació esdevé una crossa, una palanca d’impuls.
Cal apel·lar a l’adaptació al canvi climàtic per millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable? Òbviament, no, per diverses raons: en primer lloc, perquè les Nacions Unides han declarat l’accés a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà. Per tant, qualsevol administració té la responsabilitat de garantir aquest dret. I a Europa, arran de l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua, cal fer-ho amb eficàcia i eficiència partint de la base que l’aigua, abans que un recurs, és part indissociable del medi, dels ecosistemes. En segon lloc, en països de clima mediterrani com el nostre, l’eficiència en l’ús de l’aigua és imperatiu com a conseqüència de la irregularitat en la disponibilitat d’aigua, que fa que el recurs sigui escàs i finit. Una irregularitat que no és nova: els marges de pedra de bancals i camps de conreu foren la primera gran obra hidràulica de la Mediterrània; a més d’estabilitzar els sòls en pendent, ajudaven a retenir l’aigua de pluja.
Malgrat l’existència d’aquestes raons i d’altres que podríem afegir, a l’Estat espanyol s’estima que el volum d’aigua no registrada per fuites, trencaments i avaries a les xarxes de subministrament és de 651 hm³ (any 2014, font INE:). Aquest volum és quasi l’equivalent a la capacitat d’emmagatzematge de tots els embassaments de les conques de la Muga, del Ter i del Llobregat (672 hm³)! Les administracions responsables d’aquestes xarxes són prou conscients que cal invertir en la millora de l’estanqueïtat per una simple raó econòmica, a part de les raons legislatives indicades més amunt: com més aigua s’injecta a la xarxa, més elevats són els costos energètics i de potabilització. I malgrat això, les actuacions en la millora de la xarxa són disperses, aïllades, quasi bé singulars; certament, no són actuacions de baix pressupost d’execució i difícils d’afrontar sovint amb els recursos econòmics obtinguts només del rebut de l’aigua. Potser per això, una de les actuacions principals i més comunes recollides en els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic (PLACC) redactats pels ens locals és la millora en l’estanqueïtat de les xarxes; en conseqüència, aviat –esperem que sigui una de les primeres accions de la República catalana- sortirà una ordre de subvenció adreçada als ens locals per a l’execució d’obres que millorin l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable i així reduir els volums de les fuites.
L’aigua és l’element més vulnerable als impactes del canvi climàtic al nostre país. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic, horitzó 2013-2020 (ESCACC). L’increment de la temperatura, de l’evapotranspiració, la major irregularitat pluviomètrica (amb descensos ja ara estadísticament significatius a l’estiu en estacions de capçalera dels rius) i l’aforestació del sòl per l’abandonament rural i la manca de gestió forestal, han provocat descensos significatius i preocupants dels cabals circulants aigües amunt dels embassaments de les conques de la Muga, Ter i Segre en el període 1950-2013, d’entre el -18 i el -49%, tal i com ha conclòs el projecte Life MEDACC. Les projeccions a l’any 2050 no són pas més optimistes; ans al contrari, reforcen aquesta tendència al descens en la disponibilitat d’aigua. Així, en aquest context, l’estalvi d’aigua és una mesura essencial en l’adaptació al canvi climàtic; tant de bo, doncs, sigui la palanca que permeti millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable al nostre país.
Matar en nom de Déu
[Un article de Toni Coromina.]
El debat al voltant dels terribles atemptats terroristes a la Rambla de Barcelona i Cambrils ha generat tota mena d’anàlisis. Potser un dels més compartits és el d’associar al terrorisme amb la religió (en aquest cas l’Islam). Molts creuen, i no els falta raó, que bona part de les grans matances comeses durant la història s’han comès, i es cometen, en nom de Déu: les croades, els crims de la inquisició, les matances mútues entre hinduistes i musulmans durant la independència de l’Índia, la persecució dels jueus a Espanya, l’Holocaust durant el nazisme, l’extermini del pobles indígenes al continent americà en nom de Crist… I una llarga llista de despropòsits de nivells còsmics.
Si per la religió que avui més s’associa més amb el terrorisme és l’Islam, paradoxalment aquests dies s’estan produint autèntiques matances a Birmània contra la minoria musulmana, uns crims perpetrats per sectors socials lligats a la confessió budista, una religió que sovint sol associar-se a la pau i a la compassió. Paradoxalment, el major número de víctimes del terrorisme arreu del món són musulmans que pateixen la ira de criminals que es consideren musulmans (xiïtes contra sunnites). També es persegueix els palestins (majoritàriament musulmans), i molts cristians esdevenen màrtirs a l’Iraq, Egipte i altres països de la zona.
Però no podem oblidar que el ferotge dictador Franco va ser «Caudillo de Espanya por la gracia de Dios», que el president Bush resava a Crist cada matí abans d’ordenar els bombardejos sobre la població civil a l’Iraq, o que l’Exèrcit Roig de Mao va destrossar els tibetans en nom de la sacrosanta unitat de la Xina comunista.
Quan parlem de llibres sagrats, acostumem a referir-nos als diferents codis religiosos sovint convertits en arquetips intocables -tòtems i tabús- de les diferents religions instal·lades al planeta, després de segles d’immersió històrica. En les religions monoteistes, o religions abrahàmiques, la Bíblia hebrea és el text sagrat del judaisme, un compendi de llibres que els cristians complementen amb els textos Deuterocanònics i el Nou Testament, i que l’islamisme inclou i adapta a l’Alcorà.
Entre les religions orientals, els llibres sagrats de l’hinduisme són els Vedes i els Upanishad, entre d’altres. També es consideren llibres sagrats els Cànons del budisme, el Llibre dels Morts de l’antic Egipte, el Tao Te King, el Yi King, els textos maia del Popol Vuh i el Chilam Balam, El Llibre tibetà dels Morts, o el Zoar (La Càbala), entre d’altres. La majoria d’aquests llibres, escrits per homes mitjançant la inspiració divina tenen la particularitat d’haver estat revelats i es consideren fonts teològiques per a les diverses religions i credos.
Sense pretendre alterar el concepte «sagrat», em permeto la llicència de fer constar com a Llibres Sagrats (que no vol dir immutables) dos textos fonamentals no religiosos que han deixat una profunda empremta de transcendència en la humanitat i han portat a milions de persones a constituir organitzacions de masses, sectes o partits polítics de gran calat. És el cas d’El Capital, de Marx, o el Llibre Vermell, de Mao.
Tots els llibres sagrats diuen coses que els seus lectors i devots solen interpretar a la seva manera, segons les conveniències i necessitats de cada moment històric i de cada un. Una persona ultracatòlica, per exemple, en comptes de ponderar i aferrar-se a les Benaurances de l’Evangeli, pot fer seu i proclamar el missatge de por a la fúria divina i als terribles càstigs de Yavéh. Tot i això, un cristià progressista lector de l’Evangeli, a més de ponderar el missatge d’amor, caritat i perdó de Jesús, també pot ressaltar la faceta rebel del fill del fuster de Natzareth quan deia «No he vingut a posar pau, si no espasa», o quan foragitava els mercaders del temple de Jerusalem. En realitat, de la Bíblia se’n poden extreure conclusions molt variades, per exemple que fa apologia de la poligàmia, les guerres a favor d’Israel (el poble elegit), l’incest (Lot i les seves filles) o l’embriaguesa (Noé i els seus fills). O que és un llibre que inclou la poesia eròtica més refinada de la història i un compendi dels consells més savis.
Molta gent reprova l’Alcorà a través de l’elecció de determinats paràgrafs o sures per pontificar sobre la crueltat i la maldat del llibre revelat a Mahoma que, suposadament, incita a l’odi, a la guerra, a la violència i a la submissió. Tot i això, és de tots conegut que la paraula més utilitzada pels musulmans és «salam» (pau). En aquest sentit cal assenyalar que l’Alcorà també diu: «Qui mata un innocent que no ha fet mai cap cosa perversa en aquest món, és com si hagués matat tota la humanitat, i qui salva una vida és com si hagués salvat tota la humanitat». Un altre text diu: «Déu va crear el cel i la terra, les diferències de les vostres llengües i la varietat de tots els colors de la vostra pell». A l’Alcorà també es llegeix: «Homes! Heu estat fets pobles i tribus diferents perquè reconegueu les diferències i la igualtat dels uns i dels altres». Finalment, una cita de Mahoma proclama: «No hi ha diferència entre l’àrab i el que no és àrab, entre el blanc i el negre. Només hi ha diferències entre l’home virtuós i el que no ho és».
Una cosa semblant ocorre amb el Bhagavad-Gita, llibre sagrat dels hinduistes. Segons quins fragments es ressaltin, el missatge pot passar de ser un cant diví a la bondat i l’alegria còsmica, a una cruel apologia de la destrucció. Si analitzem parcialment i delimitem interessadament tots els llibres sagrats ens podem trobar amb moltes paradoxes i anacronismes. Com que la salvadora lluita de classes a favor dels proletaris es pot convertir en una ferotge dictadura i una excusa per exterminar pobles senceres, manipular la massa, donar privilegis als líders dels partits comunistes i tenir milions de persones dominades per la por. Per triar i remenar.
La democratura espanyola i la llibertat de Catalunya
[Un article de Xavier Borràs.]
Permeteu-me introduir un concepte, no pas nou, però conegut entre alguns politòlegs i intel·lectuals: democratura, és a dir, la unió dels termes democràcia i dictadura, amb què es pretén ressaltar l’aparició d’una dictadura disfressada de democràcia.
El terme, va ser encunyat el 1992 pel geògraf, sociòleg, economista i politòleg suís Max Liniger-Goumaz (1930) —en féu un llibre, centrat en la política africana: La démocrature : dictature camouflée, démocratie truquée [L’Harmattan, 1992]. Molts anys abans, al principi dels vuitanta, des de les pàgines de la revista quinzenal El Llamp, vam «inventar» el concepte transfranquisme, per referir-nos a la pervivència del règim dictatorial en aquella mena de democràcia de fireta que els poltronistes de torn van anomenar-ne la Transició.
Ve a tomb tot plegat, és clar, pel moment intensíssim que vivim els catalans —i, també, tots els ciutadans de Catalunya que simplement es pretenguin demòcrates— que, a tocar de recuperar la nostra condició nacional de poble que es regia per si mateix, estem sent sotmesos al més alt grau de vexació, persecució i sotmetiment, com si aquests més de quaranta anys de suposada democràcia no haguessin servit de res i, justament, estiguéssim al 1978, tractant de trencar les cadenes que ens havia llegat la Dictadura franquista. N’he escrit alguns articles; en remeto tres, no exactament semblants, que donen pistes sobre el que he insistit a expressar al llarg d’aquests anys:
- Onze de Setembre de 2009: inici de la desintegració d’Espanya (10/09/2009, Bandera Negra);
- 23-F. Persistència del transfranquisme (23/02/2011, Nació Digital);
- Desobediència i insubmissió (26/05/2015, Mèdia.cat).
És a dir, que d’ença fa més de trenta anys (comptant-hi l’època d’El Llamp, ja esmentada) alguns —ja tenim una edat!—, bregats en mil lluites, ja hem vist i dit la realitat: que amb l’eixorca Castella esdevinguda Espanya a sang, foc, pillatge, colonització i extermini no hi ha res a fer ni fa setanta anys —quan el vicensvivisme va fer forrolla—, ni després de la mort al llit del Generalísimo, ni posteriorment durant la Transició que, ha esdevingut —i ara sí que sembla que tothom ho veu —, finalment, una democratura, pura i dura.
L’ocupació del nostre país, aquests dies, per tropes policíaques i militars (la Guardia Civil és un cos militar) a la caça i captura de polítics, paperetes, urnes o la lliure expressió dels milers de persones que es manifesten al carrer per reclamar el dret a votar, a decidir el nostre futur en un referèndum d’autodeterminació, resumeix prou bé allò que dèiem al principi: l’aparició (o reaparició) d’una dictadura disfressada de democràcia.
En aquesta hora no pas tràgica, ans esperançadora, ens permetem de recordar-vos uns mots del gran mestre de periodistes que fou Ramon Barnils, un article que va publicar a la seva habitual columna al setmanari El Temps (núm. 841, 25-31/07/2000) sota el títol «La democràcia els matarà». Llegiu, apreneu i gaudiu:
«Diu que abans de saber Història s’ha de saber Geografia: Espanya és feta de Castella, i Castella és un país interior, tancat, desèrtic i mal comunicat. Per tant les seves característiques dominants no poden ser ni l’intercanvi i el comerç, ni la comunicació, ni la riquesa fruit del treball. Les seves característiques dominants han de ser o bé el resclosiment i la mort, sobreviure i anar fent.
»O bé les que s’han donat en el transcurs de tota la seva Història: la mística i la metafísica, la força i el control. L’estat com a ésser suprem. La Constitució Sagrada. I tot, aplicat a zones geogràfiques externes, de les quals extreure -rapinyar, robar- els béns i la riquesa per passar de sobreviure a viure, de governar-se a manar-los.
»Per això la democràcia els ha de matar. Per això utilitzen la majoria absoluta com a democràcia relativa.»
I el dia primer d’octubre començarem, doncs, democràticament a occir-los. Ni un pas enrere! Donec perficiam!