«Man on mountain», de John Langdon-Davies

El periodista, corresponsal de guerra, escriptor i promotor cultural català John Langdon-Davies (1897-1971), arribà a Catalunya el 1921 i féu amistat amb Josep Pla, Carles Riba, Marià Manent, i altres intel·lectuals catalans. Residí molts anys al Maresme i a la Costa Brava. Divulgador de temes històrics i psicològics, fou oficial durant la Segona Guerra Mundial i corresponsal a l’Estat espanyol durant la Guerra d’Agressió. Publicà, entre d’altres obres, Dancing Catalans (1927), Behind the Spanish Barricades (1936), Gatherings from Catalonia (1953) i Sex, Sin and Sanctity (1963). Durant la guerra civil organitzà la tramesa periòdica de queviures per a una dotzena d’escriptors catalans, de diverses ideologies.

El 1921, s’escapa de la civilització de les màquines —com ell mateix deia— i fa la seva primera visita a Catalunya tot instal·lant-se a Ripoll amb la seva primera dona i els seus dos fills. Allà hi coneix uns quants intel·lectuals, sobretot gràcies a la seva obra A Man on Mountain (Home a la muntanya), un seu llibre de poesies que va editar a Ripoll el 1922 i que recentment ha publicat el Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès amb edició de Jordi Casanova i Núria Camps i traduccions al català de Marià Manent, Tomàs Garcès i Josep Maria Jaumà.

«Pintallavis», de Nan Orriols

Pintallavis (Viena Edicions, 152 pp.) és el quart llibre d’una incursió literària que Nan Orriols va iniciar l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries) i Ocells petits (poesia).

«Pintallavis» és el nom d’un gat que li van regalar a la seva néta, que li va posar aquest nom. «Els sapiens creiem que podem posar nom a totes les coses. Els homes ho volem saber tot: qui va encendre la lluna, qui va posar el sol…, sempre amb la inquietud de voler descobrir-ho absolutament tot, una de les raons per les quals no podem viure en pau. Potser si sabéssim menys coses viuríem més feliços» —diu en Nan en una entrevista a Osona.com.

En aquest llibre hi traspua el fil conductor de qui observa atentament com som, què fem i què ens passa, on l’autor afirma no tenir cap confiança en l’espècie humana: «El fet que s’aboqui a l’extinció per a mi és motiu d’esperança, especialment per a totes les altres espècies».

A Pintallavis hi hi ha alguns capítols dedicats a alguns autors, com Amado, Pessoa, Einstein, Mahfuz, Verdaguer, junt amb notes esparses i textos més pròxims al dietari, amb una presència molt forta del desert —«Quan ens morirem anirem a un desert, infinit, ple d’estels, magnífic», afirma sorneguer Orriols.

Mentre no arriba l’esperada edició de bibliòfil i exposició dels seus dibuixos i pintures, que està editant Joan Homs, de la galeria El Carme (Vic), paga prou la pena de delectar-nos amb aquest Pintallavis.

 

 

Residint en la intempèrie

Carles Batalla (Terrassa, 1977), periodista amb 20 anys d’experiència en diferents mitjans, també és poeta. Recentment, com ressenyem en el tercer lliurament La Resistència, ha publicat La Capella Sextina i altres poemes (Stonberg Editorial).

El llibre que presentem avui d’aquest autor, Residint en la intempèrie, consta de 56 poemes, la majoria inèdits, de diversos i lliures estils, que pouen en el pensament i l’esperit del poeta, sovint sardònic, sovint d’un realisme cru, nu i literàriament viu i jogasser. Gaudiu-ne!

Podeu descarregar-vos el llibre de franc, o bé clicant de dret a la coberta o bé des d’aquest vincle.

«La Capella sextina i altres poemes», de Carles Batalla

Carles Batalla, de qui en aquest número oferim el seu llibre inèdit Residint en la intempèrie (La Resistència, 2017), tot just acaba de publicar amb el segell d’Stonberg Editorial, el llibre La Capella sextina i altres poemes, en què l’autor s’endinsa en el mòn màgic i matemàtic de la sextina.

La paraula «sextina», com diu l’autor, no prové de «sexe», encara que algun tipus de masoquisme (matemàtic) hi deu haver en compondre una forma poètica de 39 versos en què les sis paraules amb les quals finalitza cada estrofa es van repetint en un ordre preestablert i diferent, un cercle viciós d’una complexitat gairebé luxuriosa.

Amb Jaime Gil de Biedma com a primer instigador i Joan Brossa com a guia, l’autor fa mans i mànigues per convertir el pensament en xifra i adaptar-se a l’exigència tècnica sense caure en la frivolitat o el barroquisme. Com les tradicionals matrioixques russes, al llibre hi trobareu fràgils miniatures en extinció que inclouen peces successivament més minoritàries: literatura, poesia i sextina. O bosc, arbre i branca.

Per a mostra un exemple, amb aquesta sextina:

Sextina de la llar de foc

Ni els trets, que inventen garlandes de llum,
ni el cràter i el seu brou d’irada sang,
ni el sangtraït de vergonya a la cara:
la passió s’encén a la llar de foc,
carisma distribuït entre cendra,
llenya soferta i heroïna flama.

Terrorífic crit de Munch, cada flama
s’eleva com un brindis a la llum
que envelleix àgil en canosa cendra
(escuma, saliva, robusta sang).
El baf del fetge taronja del foc
amanyaga sense cap dit la cara.

Mans que alcen llençols, cavalls o una cara
són la forma arbitrària de la flama,
talment núvols. Màgia groga del foc,
la dansa més bella que fa la llum.
Rovell prim, llarg, assolellada sang,
or devaluat a plata, la cendra.

Cullerades, llengua que udola cendra
et parla directament a la cara.
Escalfar és el destí de la sang,
brollar en ser burxada, com la flama.
M’hi assec davant, capvespre a l’abast, llum,
plàcida destrucció, hedonista foc.

Se sap: després de la vivència-foc
queda l’esquerpa i rogallosa cendra
del record. No ignoris aquesta llum,
les brases de la nostàlgia a la cara.
Quan es refreden, morta ja la flama,
l’absència s’incendia i raja sang.

Com glaçons o pus que surt de la sang,
el tronc té mig cos envaït pel foc
i l’altre intacte. El fum estén la flama
el vent viu al xiscle, inclou la terra cendra,
en fuita o pedra esclata aigua a la cara;
i aquest foc abriga oli, pa i vi amb llum.

Foc: edifici amb vocació de cendra.
Flama: etern retorn, onada de llum.
La sang crema de goig tota la cara.

Que sigui o pugui esdevenir art i/o cultura (naturalesa) depèn, entre molts altres factors, dels ulls amb què s’observi el paisatge. Obrint la primera pàgina descobrireu de cop les quatre figures. Us atreviu a endinsar-vos-hi?

El diari terrassenc La Torre, de la mà del periodista Albert Prieto, publica una interessant entrevista amb Carles Batalla amb motiu de la presentació de La Capella Sextina…  als Amics de les Arts i JJMM de la capital vallesana, a través de la qual podem conèixer molt millor el procés de creació d’aquest llibre i el pensament de l’autor.

Carles Batalla

Carles Batalla i Ferran (Terrassa, 1977). Periodista amb 20 anys d’experiència en diferents mitjans: Ràdio Terrassa-Cadena SER, El 9 Nou del Vallès Occidental, L’Esportiu, Pública a La Torre, Revista Rambla o Nació Digital, entre d’altres. Actualment és tècnic d’acompanyament a l’estudiant a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i col·labora amb el portal de futbol femení Futfem i el diari digital independent El Tot Gràcia.

Ha guanyat el IV Concurs Verspoesia de Terrassa (2013) i el XXXIII Concurs Literari Sant Jordi de la Secció de la Dona del Foment Martinenc (2014), a banda de rebre un accèssit al 28è Concurs Literari de Nou Barris (2016). Ha publicat, al suplement de Cultura del diari Avui, un article d’homenatge pòstum a Mario Benedetti (2009) i una entrevista a la poetessa Clara Mir sobre la figura de Miquel Bauçà (2015). Sis poemes seus van aparèixer al número 107 de la revista de poesia Reduccions (Uvic) i acaba de publicar el seu primer recull poètic, La Capella Sextina i altres poemes (Stonberg Editorial), de què també parlem en aquest número de La Resistència, junt amb el lliurament, de franc, del seu llibre de 50 poemes inèdit Residint en la intempèrie.

 

 

Un Rimbaud català? Jaume de Mur, poeta provisional

[Un report de Xavier Borràs.]

El 31 de maig de 2007, Joan Triadú (1921-2010) publicava un article a la secció d’«Opinió» del diari Avui on amb l’avantítol  «Record de Jaume Mur» i el títol «Una fúria productiva» donava notícia de l’aparició, el novembre de 2006, del llibre Cant d’un cretí a una diablessa. Obra poètica completa 1906-1908, de Jaume de Mur (1890-1908), amb un pròleg del poeta i editor Ramon Balasch i un estudi de Rosa Mur, neboda del poeta, un volum imprès a demanda al segell gironí Edicions a Petició.

Anys després, el juny de 2016, Nan Orriols, en el seu darrer llibre, Pintallavis (pp.88-90), ens redesconbreix el jove poeta a partir de la troballa del llibre que un dia va fer al mercat de Vic i anima La Resistència a fer-lo conèixer.

En l’article de Triadú, l’escriptor de Ribes de Freser —crític literari, pedagog, resistent antifranquista i activista cultural—, hi contava que cent anys després de la prematura mort a 18 anys del poeta, Rosa Mur, amb la col·laboració inestimable d’en Balasch, havia recuperat els tres lligalls desats pel poeta —150 manuscrits que va caldre transcriure—, la majoria dels textos dels quals són poesies produïdes per Jaume de Mur en només dos anys (1906-1908).

L’article de Triadú devia passar desapercebut per a la majoria de la crítica literària del país; mai més ningú no ha parlat d’aquesta troballa i els textos del poeta són desconeguts dels lectors i invisibles a la crítica o als estudiosos. Com, per exemple, el que dóna títol al llibre (triat per en Ramon Balasch com «un leit motiv de la seva joventut immortal»):

Cant d’un cretí a una diablessa

Jo vull esbullar tes trenes,
     tes trenes d’or,
i en les ses ondes serenes
vull ofegar-hi lo meu amor…

De ta gorja alabastrina,
     gorja d’argent,
la blancor gaia, divina,
vull profanar-ne amb un bes ardent…

De tos pits, estoig puríssim,
     estoig d’amor,
vull fruir-ne el foc suavíssim,
fins que m’arborin ses flames lo cor…

i en mos braços desmaiada
     com pàl·lid llir,
ta bellesa immaculada,
com serp rastrera, jo vull marcir!…

Triadú, no l’erra, en l’article esmentat, quan fa càbales sobre el futur del poeta tan prematurament desaparegut: «Goso creure que si hagués viscut deu anys més n’hauria variat tot el registre. Hauria enllaçat, jo diria –se n’hi va anar de poc–, amb l’avantguardisme popular i espaterrador, en el fons ingenu i romèntic com la seva poesia, de l’adolescent Salvat-Papasseit», el poeta proletari (1894-1924) que, anys a venir, seria redescobert com un dels grans bastions de la poesia catalana contemporània i que, com De Mur, fou i feu un devessall productiu impressionant que, encara avui,  inesborrable perdura.

D’aquesta obra poètica, que Triadú titlla de «provisional» —en uns anys en què la poesia catalana es movia entre el neosimbolisme carnerià «fins a enllaçar amb la poesia pura de López-Picó i amb la poesia de Riba, o bé, paral·lelament, l’avantguardisme, poètic i plàstic», del mateix Salvat-Papasseit o de Torres-Garcia—, en destaca dues peces  –i hi coincidim—: «Defalliment» (p. 64), un presagi de la pròpia fi, i «Vilatana» (p. 104). Vegem-les:

Defalliment

Dintre ma cambra, malalt estic…
Un raig amic, de sol s’ajaça
     damunt mon llit…
Un vell rellotge amb veu mandrosa
     toca les cinc…
ses campanades les sento batre
com martellades dintre mon pit…

Els vidres ploren seguit… seguit…
Les flors del gerro van defallint…

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Que dolç em fóra ara el morir.


Vilatana

Oh, que és alegre lo despertar
del sant Diumenge en el poble clar!…

Pels carrers plàcids i solitaris
les veus retrunyen del vell cloquer…

Les cases semblen vells santuaris
que en la quietud
parlen de joies que ja han perdut,
d’un dolç misteri que s’ha esvaït
junt amb la nit…

L’oreig conserva la salabror
de la mar blava…
i té dels boscos el suau olor
que el pit eixampla…

Les fadrinetes més matineres
pel carrer passen
i van joioses
a missa d’alba…

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Oh quin alegre i bell despertar
per a aquell poble blanc, rialler,
arraulit vora l ‘altiu cloquer
com vol d’ocells!…

És l’època d’una poesia genuïna i popular, que encarnen Verdaguer i Maragall, Guimerà i Narcís Oller, i  la poètica del joveníssim Jaume de Mur té un gran interès «com a mirall de les tensions juvenils, de la repressió sentimental, de l’ebullició inconformista, en definitiva, d’un model anticonvencional a la recerca del seu llenguatge propi», com escriu Ramon Balasch al «Pròleg». I continua:

«Un altíssim percentatge dels seus versos fan referència a l’eterna evocació de l’amor, en termes absoluts, d’una ingenuïtat innocent i torbadora, d’una sensualitat tendra i alhora volcànica, plena d’al·lusions subreptícies que de mica en mica s’anaven destapant. Èglogues, pastorel·les, anacreòntiques, balades i sonets deixen rastres d’una voluntat de posseir dosis incommensurables de cultura des de la seva condició d’apassionat autodidacte. Són poemes d’una aparent formalitat absoluta. I només el desamor, el despit, l’enveja, la traïdoria, inoculen certes dosis de crit i desbocament.»

No gaire allunyada d’aquesta visió, Rosa Mur, editora del volum, ho constata:

«Els darrers anys de Jaume són els de l’adolescència, de l’amistat i de l’efervescència dels sentiments; tot ell encès d’amor i de desig. Molts dels seus poemes respiren un cert erotisme, molt centrat en els pits femenins. No sabem que hagués tingut cap lligam amorós, si bé pels seus escrits endevinem alguna relació trencada.»

Ho podem veure en alguns poemes, com els que segueixen:

Evocació

Amiga, avui, quan tota somrient
m’heu saludat amb mots dolços, suaus,
he vist que en vostre pit, triomfalment
hi descansava un pom de clavells blaus…

Mes heus aquí, que aquestes gaies flors
m’han desvetllat antigues recordances,
i m’han fet evocar les delectances
d’un bell instant de mos antics amors!…

I m’he sentit de cop tan enardit,
ha bategat mon cor amb tanta ufana,
a l’evocar el record d’aquell gai dia,

que m’ha vingut la temptació profana
d’estrènyer el vostre pit contra el meu pit,
fins fer morir les flors de gelosia!…

O, aquest altre sonet:

[Quan obríreu vostres llavis…]

Quan obríreu vostres llavis
per jurar- me etern amor,
vostra parla com forts glavis
vau clavar dintre mon cor.

I mon cor adolescent
com un foll impenitent
al pensar en vós s’enyora
i sempre més vos adora.

Dintre el meu jardí ha esclatat
una rosa envellutada,
mes a l’ésser abastada

les mans, ai!, m’ha fet sagnar
i amb l’ardor de la punxada
més encar l’he desitjat…

O l’ardida joventut:

Brindis guerrer

Trinquem guerrers feréstecs pel Déu de la Victòria,
     trinquem, trinquem ben alt.
Ja que els llorers coronen los nostres fronts de glòria
omplim també de joia los nostres cors aimants!
     Trinquem!
     Beguem!

Beguem, companys, beguem
que al nostre cor darem
     esplai i forces
alcem los gots ben alts
i amb himnes triomfals
cantem nostres victòries!

Cantem l’amor que enjoia nostra vida,
Cantem la lluita que esdevé en triomf,
i embriagats de goig i de follia,
a nostre pas, fem estremir lo món.
     Trinquem, trinquem!
     Gentils guerrers, beguem!

I el desamor:

Febrosenca

Després d’estimar-te tant
has hagut d’abandonar-me,
i has fugit barroerament
llançant-te en braços d’un altre
que, impúdics, et van marcint,
i que a poc a poc et maten …

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
És com una estèril flor
que per rebre la besada
del xardorós raig de sol
plàcidament es desmaia
fins confondre’s en lo llot,
pel raig de sol recremada!
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Per bé que l’autor d’Occit enyor (Premi Carles Riba, 1975) es pregunta si Jaume de Mur hauria de ser qualificat com una mena de Rimbaud català o un hereu endarrerit de l’Sturm und Drang, un deixeble del Nietzsche que Maragall propugnava o, encara, un Ausiàs sotmès al carnaval de la misèria de la vida obrera entre anarquista, catalanista i parroquial, també denuncia que els cent anys de Jaume de Mur «sepultats a la inòpia de la memòria familiar són el paradigma d’una societat que viu d’esquena als valors de la creació literària, incapaç de sorprendre’s, preguntar i anar a fons de qualsevol interrogant que no reporti beneficis immediats. Una creació literària que s’infravalora perquè es desconeix i no es té, en primer lloc, ni l’esma de conèixer-la ni, en segon lloc, en el supòsit extrem de saltar l’abisme de la pura ignorància, es trobaria en una situació d’incapacitat radical d’entendre-la i situar-la en el seu context»,

I avui, ben bé deu anys després de l’esforç editorial i de rescat que van emprendre Ramon Balasch i Rosa Mur, sabem del cert que encara hi ha inèdits desats sota el pany i la clau de la ignorància d’algun familiar que ha preferit fer oïdes sordes a la nostra petició d’alliberar aquests textos desconeguts, que haurien de ser patrimoni de la nostra literatura. I és que en el país dels cretins n’hi ha que ostenten, llastimosament, el rang de monarques.

Potser els manca una mica de la llum que assolellava la ment del jove poeta, com en un altre i darrer poema, també premonitori:

Sonatina

Oh sol! Beatífic sol,
oh sol esplendorós!…
de mi tingues condol!
llumina’m sens repòs!

Oh sol, beatífic sol
per què t’havies fos?
Per què em deixares sol,
solet amb ma tristor?

Mes ara ja has tornat,
la joia m’has portat…
sempre viuràs amb mi…

Oh sol, besa’m ben fort,
tal volta així la mort
de mi faràs fugir.

25 de maig de 1907

 

 

L’entrada de les tropes franquistes a Vic

Toni Coromina.

[Publicat a Osona.com l’1/2/2017]

Un dels primers records infantils que conservo és la sorollosa traca de petards que cada vespre de l’1 de febrer esclatava a la plaça Major de Vic en commemoració de l’entrada a la ciutat de les tropes franquistes, aleshores un tètric acte de guerra magnificat pels factòtums locals addictes a la dictadura amb el nom de «La liberación de Vich». Als meus quatre o cinc anys, el simbolisme d’aquells eixordadors petards, precedits pel so paranoic d’una sirena que recordava els avisos d’un imminent bombardeig, se m’escapava. Però tot plegat impressionava.

La matinada de l’1 de febrer de 1939 la ciutat s’havia llevat amb el soroll de tirotejos llunyans, una remor que amb el pas de les hores es va anar incrementant i aproximat al centre. Fins que a dos quarts de sis de la tarda, es van sentir unes grans explosions provinents de la destrucció d’uns quants ponts.

 

La Vanguardia Española, s’apressa a deixar clar de qui era «Vich» l’endemà de l’ocupació franquista.

Sota el comandament del general Rafael García Valiño, les tropes nacionals —altrament dit, feixistes— lluitaven frec a frec amb els soldats republicans fidels a la constitució democràtica violada pel Glorioso alzamiento militar del 18 de juliol de 1936. Per acabar de minar la moral de l’exèrcit popular, els avions franquistes, ajudats per un grup de Heinkel He-45 i un altre de Heinkel He-51, van bombardejar les posicions defensives republicanes al nord-oest de la ciutat. Va ser gràcies a aquest raid que les forces feixistes van poder entrar a Vic quan feia poc que s’havia fet fosc.

Expliquen les cròniques que, després d’un interval de silenci, es van sentir els primers crits de «Viva España» i «Viva Franco», llençats per membres de les forces mercenàries marroquines, l’avantguarda franquista que va entrar primer a la ciutat i que va aprofitar l’ocasió per saquejar algunes cases buides.

Tot i no figurar en el mapa de grans batalles decisives de la guerra civil, Vic era un objectiu estratègic per tenir aeròdrom i també per allotjar des de finals de 1937 tallers de reparació i muntatge d’avions Polikàrpov I-15, coneguts popularment amb el nom de «xatos», els avions republicans que durant la guerra havia pilotat Joan Sayós, el mític aviador i lliurepensador de Sant Quirze de Besora. Per la seva situació geogràfica allunyada de la costa i el front, Vic no havia patit fins aleshores cap bombardeig feixista. Però coincidint amb l’ofensiva contra Catalunya de finals de 1938, la ciutat va esdevenir un objectiu viable.

En el seu imprescindible llibre Quan les campanes van emmudir (editat pel Patronat d’Estudis Osonencs) —un treball que hauria de ser de lectura obligatòria als instituts de Vic—, l’historiador Josep Casanovas explica que per prevenir les conseqüències dels probables bombardejos i per fer front a la por regnant, a finals del 1937 a Vic es va constituir la Junta de Defensa, que va iniciar la construcció de refugis antiaeris. Després del rumor de possibles atacs aeris, finalment, la pluja mortífera dels avions franquistes va arribar el 21 de desembre del 1938, pocs dies abans de Nadal. A les 12 el migdia, quan la gent sortia dels seus llocs de treball per anar a dinar, sis avions Savoià-Marchetti SM.79 de la 2a Brigada Hispana van començar a sobrevolar la ciutat. Les sirenes van sonar coincidint amb la caiguda de les primeres bombes.

Ja no hi va haver temps d’anar als refugis i 50 bombes van esclatar al casc antic. El primer atac amb avions va ocasionar set morts —entre ells una nena de tretze anys— i una vintena de ferits. Altres fonts precisen que els avions van bombardejar les fàbriques, l’estació de tren i l’hospital internacional de Vic (una casa de caritat de les Germanes Carmelites de la Caritat reconvertida com a hospital per als ferits de guerra), que va rebre l’impacte d’una bomba que va foradar l’edifici.

Al cap d’unes setmanes, el 20 de gener, les sirenes van tornar a sonar, i mig minut després va començar el segon bombardeig a Vic, dut a terme per deu avions pilotats per aviadors espanyols de la 3a Esquadra de la 2a Brigada Hispana. El seu objectiu era primordialment un pont d’accés a Vic i l’estació de tren. En aquest cas també les bombes van provocar morts i ferits i van aconseguir destruir un tren. Després de bombardejar Vic, els avions feixistes van anar a abocar la seva càrrega mortífera a Manlleu. L’últim atac de la guerra va produir-se el 25 de gener de 1939, una setmana abans de l’entrada de les tropes «nacionals» a la ciutat. En els diferents atacs, les xifres oficials de morts, la majoria civils, van ser de setze, tot i que algunes fonts van incrementar el nombre de manera considerable.

Una nit de la primavera de 1977, un any i mig després de la mort del dictador, un escamot de vigatans antifranquistes va destrossar amb un mall la placa de marbre col·locada a sota l’Ajuntament, commemorativa de l’entrada a Vic de les tropes del general Franco. El soroll que va provocar la trencadissa va fer sortir de casa seva un conegut franquista que vivia a pocs metres i que va intentar perseguir, sense èxit, els autors de l’acció. L’endemà, dirigents dels partits de l’oposició democràtica van criticar el trencament argumentant que la placa triturada havia d’haver estat retirada en una cerimònia oficial, per la voluntat popular. Els autors, però, es van defensar al·legant que aquella placa havia estat col·locada amb violència i que per aquest motiu també es va retirar de forma violenta.

Amb l’objectiu de no oblidar el passat i homenatjar les víctimes del conflicte bèl·lic, l’abril del 2009 es va constituir l’anomenada Comissió per a la Memòria Històrica, un grup format per 12 persones representatives de la societat vigatana tant des de la seva condició d’historiadors com d’intel·lectuals d’altres procedències: Candi Espona, Francesc Codina, Esther Farrés, Emili Bayón, Josep Casanovas, Josep M. Claparols, Jordi Figuerola, Maite Godayol, Josep Illa Català, Carme Rubio, Antoni Pladevall i Ignasi Roviró.

En anys posteriors, l’entrada de les tropes franquistes a Vic, la nit de l’1 al 2 de febrer de 1939, ha estat recordada per ICV i per la CUP. Enguany, el 5 de febrer l’Esquerra Independentista de Vic ha organitzat un acte reivindicatiu davant la placa commemorativa col·locada al Temple Romà, en homenatge a les víctimes dels bombardejos feixistes de 1938 i 1939.

Aprofito l’oportunitat que em brinda aquesta columna per fer una proposta que potser no agradarà a tothom: recuperar la traca de l’1 de febrer, amb el toc de la sirena d’alerta antiaèria inclosa, i que cada any la població vigatana recordi un passat que no podem oblidar. És cert que la tradició de la traca la van inventar els vigatans franquistes; però amb el pas dels anys no hem de caure en l’amnèsia històrica.

Podem girar el mitjó (o la truita, ara que les metàfores relacionades amb els ous estan a l’ordre del dia). La traca no hauria de ser un símbol de la dictadura, sinó un recordatori d’un passat que no es pot amagar ni oblidar, i un homenatge als vigatans que van sofrir les conseqüències d’una guerra iniciada per l’exèrcit feixista contra la legalitat democràtica.

 

Donya Amàlia, un relat del «Retaule de pols» de Ramon Cotrina

Ramon Cotrina i Puig (Sant Joan de les abdesses, 1932), poeta, prosista, traductor i professor de català, ha publicat recentment  Retaule de pols i altres narracions (Viena Edicions, 1986, 226 pp.), disset relats escrits durant la seva joventut suara recuperats.

Talment com un retaule, que combina la pintura amb l’escultura o els relleus, aquesta obra ofereix als lectors un gran ventall d’anècdotes de la infantesa i l’adolescència de l’autor durant els anys trenta i quaranta del segle XX, i, alhora, una bona mostra de les llegendes, les rondalles i la iconografia més característiques de la fecunda vall del Ripollès que bressola la seva vila natal, Sant Joan de les Abadesses.

D’entre aquestes narracions, us n’oferim el tast, avui —perquè n’aneu fent boca—, de la breu i viscuda història «Donya Amàlia».

Donya Amàlia

Un estiu, jo devia tenir nou anys, a casa se’ls va acudir que havia d’aprendre de tocar el piano. La cosa era un xic rara. A casa no tenien pas diners per a carreres de luxe. El pare era músic, és cert, però un músic purament funcional. Vull dir un músic de diumenges, de cara a guanyar quatre rals i arrodonir-se el sou, migrat per cert, de la fàbrica.

El pare ho va decidir: cada dia a les cinc de la tarda aniria a aprendre de tocar el piano. No em venia gaire bé, però tampoc no hi vaig oposar resistència. La meva mestra seria Donya Amàlia. Sabia prou on tenia la seva sala de concerts. Era al davant de la peixateria de la Ciana. Un racó humit, fosc, cedit gratuïtament, on només hi havia un piano i una cadira. Ho sabia perquè en els vidres de la porta d’entrada i amb lletres dibuixades a mà hi havia un rètol que deia: «Amàlia La Pietra, professora de piano, teoria, pràctica i perfeccionaments».

Donya Amàlia era vella, duia uns cabells estarrufats, vestia miserablement, no tenia un ral. Però un aire de distinció en les seves paraules i en el seu gest, sí que hi era. A casa en parlaven amablement. Jo no entenia per què duia una cinta negra al coll amb una plaqueta al davant on hi havia escrit «Donya Amàlia». Em feia riure.

Un any, per la Festa Major —un dels pocs dies on a casa la taula era abundant—, la van convidar a dinar. Amb el meu germà, cruels com érem, ens vam dedicar a prendre-li

el pèl. Ella només va entendre les coses amables, poques, que li dèiem. A la tarda, quan va ésser fora, la mare ens va reptar i ens va explicar, un xic per alt, la història de Donya Amàlia. Donya Amàlia era mexicana, sembla, d’una família culta i rica. De petita ja tocava el piano i era aplaudida en cercles íntims. La seva bellesa etèria i la seva finor d’esperit li prometien un gran futur. Els pares l’enviaren a Itàlia a perfeccionar estudis. Allà va conèixer un home jove, enginyer i ben plantat. Es van enamorar. L’enginyer, però, ja era casat i en aquells temps la cosa no era gens fàcil de solucionar. Decidiren fugir. L’enginyer va trobar feina a les mines de Surroca. Aquí estarien tranquils. Les mines eren importants; fins i tot hi feren arribar el ferrocarril. Donya Amàlia era feliç. Diuen que tenia un vagó de tren exprés per a ella i que, quan hi pujava amb el seu caminar sinuós, mostrava un turmell finíssim. Vivia a cor què vols.

Però les coses bones duren poc. L’enginyer va morir sobtadament d’un atac cerebral. Com que no hi havia cap paper en regla, Donya Amàlia va quedar sola i sense dret a res. Però a ella les coses materials tampoc no li importaven gaire. l ni es va adonar que s’anava quedant en la misèria més absoluta. Ella i un pobre gosset que tenia.

Baixava cada dia, a peu, des de Surroca; pel camí collia flors i les duia al cementiri. Algú afirmava que li havia sentit dir, en el cementiri: «Gustavito, Gustavito, ya estamos aquí yo y el perrito», i que anava seguit d’una llarga explicació de tot el que li havia passat durant el dia. La misèria creixia i ja gairebé vivia de caritat. Ella, de la caritat, en deia petits obsequis. l ho agraïa en un català suau i allargassat amb deix de mexicà i d’italià. A les classes de piano, hi tenia pocs alumnes, i ella no se’n lamentava pas. Li agradava molt d’enraonar, però la gent li feia vores. Travessava el passeig com una reina destronada.

Camí de Surroca, sovint l’agafava la pluja. Ella estenia els braços i deia que si era bona per a les plantes, també ho era per a les persones. Poca gent l’estimava. Els capellaners del poble trobaven que era un càstig de Déu Nostre Senyor per haver dut una vida pecaminosa. La cosa que més els dolia era que no demanava mai res. Esperaven que fos una magdalena, però era tan orgullosa! A mi em semblava que duia un misteri dintre, un misteri que, de revelar-lo, deixaria d’ésser ella. Ara, de gran, penso en allò d’aquell amor que no cau mai…

La van trobar morta dintre la seva barraca un dia d’hivern. Com una bèstia ferida, s’havia amagat per morir. Hi ha coses que no s’ensenyen mai davant la gent.