Banderes descolorides

Toni Coromina.

[Publicat a La Vanguardia el 03/092013.]

El simbolisme de les banderes és canviant com la meteorologia. Durant els anys cinquanta, l’única bandera visible era l’espanyola, la «rojigualda». La senyera només es podia contemplar a les parets d’algun centre excursionista, al cim de determinades muntanyes sagrades de la catalanitat, als aplecs sardanistes o al menjador d’alguna família catalanista.

El 19 de maig de 1960, la interpretació subversiva d’El Cant de la senyera per bona part dels assistents a l’homenatge a Joan Maragall organitzat per l’Orfeó Català al Palau de la Música, va significar la resurrecció de la bandera catalana. Però l’eclosió de la senyera es va produir els anys setanta, coincidint amb les primeres classes de català organitzades per Òmnium Cultural i, sobretot, les primeres manifestacions democràtiques massives, que van culminar en la multitudinària concentració de Sant Boi, l’11 de setembre de 1976.

Des d’aleshores, la senyera va guanyar cada vegada més protagonisme i va acabar convertint-se en una icona normalitzada entre les anomenades «classes populars», incloent-hi els sindicats democràtics, que estaven farcits de nouvinguts castellanoparlants (els «altres catalans», en paraules de Francesc Candel). Però, amb el pas dels anys, la força del missatge reivindicatiu de la senyera es va anar diluint i moltes persones vinculades a l’antic règim la van començar a penjar als balcons per Sant Jordi.

Més endavant, durant la dècada dels noranta, alguns ciutadans van començar a col·locar banderes blanques als balcons com a protesta per les massacres de la guerra de Bòsnia. Però la bandera blanca va durar poc i a l’inici del segon mil·lenni va ser substituïda per la bandera negra anarquista, amb la proclama «No a la guerra!» estampada amb lletres vermelles (de color de sang), com a mostra de rebuig a la guerra d’Iraq.

Aquests darrers anys, les manifestacions amb motiu de la diada de l’Onze de Setembre han representat l’esclat triomfal d’un nou símbol popular: l’estelada independentista. Des d’aquell dia en moltes finestres i balcons del país hi ha una estelada penjada. No voldria fer un mal averany sobre el futur de Catalunya, però si donem tanta importància als símbols potser convindria analitzar perquè bona part de les estelades que senyoregen als balcons avui estan ben destenyides.

Un any després, moltes tenen les quatre barres de color rosa pàl·lid o ataronjat; i l’antic fons groc ara és blanc; semblen velles banderes descolorides de l’Atlètic de Madrid. Els catalans, que durant molt de temps havíem tingut fama de ser uns excel·lents teixidors i millors tintorers, potser ens ho hauríem de fer mirar i procurar confeccionar estelades d’una millor qualitat, a preus competitius. No fos cas que la independència acabi tan descolorida com les barretines vermelles que fabriquen els xinesos de la costa catalana.

«Vanitoses cendres», de Jacint Sala

Jacint Sala Codony (Manlleu, 1945), a més de pedagog, mestre de català o antic cap de l’Obra Social i Cultural i de Comunicació de Caixa de Manlleu, és un poeta —Mestre en Gai Saber— de llarga trajectòria, que tot just acaba de publicar Vanitoses cendres (Témenos Edicions), una reflexió sobre la poesia i sobre la vanitat dels poetes que l’escriuen, desig excessiu d’ésser notat i lloat de les gents que no escau ni en la seva obra ni en ell mateix, que, a més, ha manifestat que aquest poemari és el seu adéu literari, per bé que al 2014 ja ens va avisar a Me’n vaig (Pagès Editors. Biblioteca de la Suda, 157).

Amb Vanitoses cendres, l’autor ens ofereix un poemari on es pregunta: què és això que estic o que he estat fent, que molts altres han fet també, i que en diem poesia? D’aquesta manera sorgeix el llibre, amb un indiscutible olor d’assaig seriós, amb un color precís i definit de crítica, amb un tacte enèrgic però delicat d’exquisidesa i amb un gust intens i colpidor de reflexió intel·ligent i profunda. I tot això amb un llenguatge excel·lent i d’una elegància majúscula.

La seva poesia ha estat premiada en repetides ocasions. Entre d’altres guardons —la llista és impressionant— ha obtingut el Ciutat d’Olot de Poesia (1980, 1982 i 1984), el Ciutat de Terrassa (1981), el premi Consol Colell de Suïssa (1982), el de Calldetenes (1984), el Ciutat de Palma (1985), la Viola d’Or i Argent (1986), la Flor Natural (1987 i 1993) i l’Englantina d’Or (1990) als Jocs Florals de Barcelona, el premi Miquel de Palol (1988), el Grandalla d’Andorra (1985 i 1995) i el XXV Premi de poesia Mn. Narcís Saguer, Vallgorguina. També ha obtingut el XXXVI Premi de Poesia Catalana Josep Maria Lopez-Picó de la vila de Vallirana, 2011; el XIV Premi de Poesia Parc Taulí i el 36è Premi Marià Manent, per l’obra La destral.

El també poeta Antoni Casals i Palau (1959) —de qui també fem referència a La Resistència amb l’aparició d’Els caus del cuc—arran de la presentació del llibre Vanitoses cendres a Manlleu, escriu en el seu blog que «Sala va parlar d’un tema en el que jo he pensat moltes vegades i que recullo en algun dels meus texts: el poema és millor dins el cap del poeta que un cop plasmat en paraula escrita […], el poema ja existeix abans que el poeta l’escrigui i per tant d’alguna manera, l’escriptura és un factor que el limita, a diferència del que passa (i manllevo el que Jacint Sala va expressar a la Biblioteca Municipal de Manlleu —hauria de dir valgui la redundància?—) amb altres arts com ara la pintura o l’escultura».

Manllevem, del seu Me’n vaig, un poema que és com un auguri d’aquest adéu inesperat:

Insomnis

La mort té por de viure’m, i s’espera
que agafi el son i m’hi pugui assemblar.
Si goso encendre el llum, des del mirall
dels vidres entelats de la finestra,
em mira sorneguera com la miro.
Torneig acerb de gossos expectants.

 

Sant Jordi 2017

En aquesta secció de «Novetats literàries», hi trobareu un seguit de títols i autors que, aquest any 2017, creiem d’interès recomanar perquè entrin a les vostres prestatgeries, a les vostres mans i a les vostres ments, especialment —també—, perquè la majoria, textos i autors, no apareixeran mai als mitjans de d’infoxicació de les metròpolis. Gaudiu-ne i difoneu-los!

Heu-los ací:

«Piulades de cultura popular», de Josep Espunyes

Josep Espunyes Esteve (Peramola, 1942) publica a Edicions Salòria Piulades de cultura popular. Bruixeria, mimologismes, llegendes (184 pp.), fruit d’un treball de recerca oral sobre contalles de l’ahir per terres de la part baixa de l’Alt Urgell i de l’alta de la Noguera; un mosaic natural i genuí d’històries, llegendes, mimologismes, creences i costums d’un altre temps que formen part del nostre patrimoni cultural immaterial, summament plural i ric.

Pinzellades vida —en paraules del mateix autor—, doncs, d’un món de segles «que avui desapareix tan de pressa com la neu de la muntanya pirinenca al bat del sol de primavera». Si Espunyes ha volgut capbussar-s’hi i descriure’l literàriament, és perquè no caigui del tot en l’oblit i transmetre’l a les generacions futures. «Sóc dels convençuts, com tantes vegades s’ha dit i s’ha escrit, que la llegenda, la rondalla, lafaula i el mite són la poesia de la història», rebla.

Espunyes és escriptor (s’inicia en la poesia l’any 1968) i lingüista (atenció: autodidacte!). Entre altres obres ha publicat Temps de manobre (1977), finalista al premi Carles riba el 1970, De l’Evangeli segon sant Lluc (1977), primer accèssit a les Festes Pompeu Fabra el 1972, En Calçons (1984), Notes mínimes d’un paisatge (1987), Pa d’àngel (1991), premi Les Talúries 1990, Alt Urgell, plany i passió (1996), Racó de calaix (1999), Segrada (2001), premi Valeri Serra i Boldú el 2000, Trabucs i pedrenyals (2002), Dites, locucions i frases fetes (2007), Lluís Escaler, morir per Catalunya (2008), Alt Urgell. Motarrots, fets, llegendes (2011), Obra poètica (2012).

La lingüista Mercè Espuny, directora de Llengua Nacional, en féu una semblança molt adient a Núvol, en què reclamava que Calen més homes com ell.

Mimologisme: «Interpretació, en termes de llenguatge verbal, dels crits dels animals i del soroll que fan les coses.» (Joan Amades. El llenguatge de les bèsties i de les coses. IMpremta la Neotípia. Barcelona, 1933.)

«Els caus del cuc», d’Antoni Casals

Antoni Casals Pascual (Barcelona, 1959), metge de professió, s’alletà poèticament en la mìtica col·leccio de l’Escorpí i a 17 anys ja despuntava amb un recull de versos. Ara, després de 10 llibres publicats, veu la llum, de la mà de la valenciana Edicions Neopàtria, Els caus del cuc, on l’autor, a diferència dels primers treballs publicats, mira d’evitar que els versos que componen els poemes prenguin vida pròpia i es desbordin enllà de la idea que els dóna origen.

Aquest esforç ha produït un poemari més compacte i concís que els previs, sense que això l’allunyi de les idees-força que constitueixen el nucli de la seva poesia.

Evitant en la mesura del possible que els sentiments se situïn al bell mig de l’argumentari, l’autor basteix un discurs, no sempre lineal, centrat en les experiències que, sovint a desgrat de molts autors actuals, acaben provocant l’eclosió del primer mot, imprescindible per al desenvolupament del poema: l’amor, la mort, l’absència, i també els canvis, la metamorfosi sovint dolorosa que patim al llarg del trànsit de la vida.

Abans d’Els caus del cuc, l’han precedit, entre d’altres, La mirada de la gàrgola (2008), Una obstinada imatge(2009), El dilema de Faust (2010), Els imperis implícits (2014), Una ombra perplexa (2015) i No ploris per Creüsa, Enees (Neopàtria, 2015).

Gràcies al seu blog personal, podem oferir-vos un parell de poemes d’aquest darrer recull:

La por darrere els vidres

Quin abisme s’amaga rere els vidres?
Torno a descriure el fred finestra enllà
i recidiva aquella por cerval
dels anys més joves quan
sentíem els batecs de vides que ocupaven
espais que crèiem nostres. Contraposant
de nou la vida
amb les vides dels altres.

Batec

Abans de la paraula escrita, el vers.
I abans de cada vers,
resistint al profund
de les sines de la vida,
hi ha el batec del poema.
Precedint-lo. Cridant-lo.

 

 

«Man on mountain», de John Langdon-Davies

El periodista, corresponsal de guerra, escriptor i promotor cultural català John Langdon-Davies (1897-1971), arribà a Catalunya el 1921 i féu amistat amb Josep Pla, Carles Riba, Marià Manent, i altres intel·lectuals catalans. Residí molts anys al Maresme i a la Costa Brava. Divulgador de temes històrics i psicològics, fou oficial durant la Segona Guerra Mundial i corresponsal a l’Estat espanyol durant la Guerra d’Agressió. Publicà, entre d’altres obres, Dancing Catalans (1927), Behind the Spanish Barricades (1936), Gatherings from Catalonia (1953) i Sex, Sin and Sanctity (1963). Durant la guerra civil organitzà la tramesa periòdica de queviures per a una dotzena d’escriptors catalans, de diverses ideologies.

El 1921, s’escapa de la civilització de les màquines —com ell mateix deia— i fa la seva primera visita a Catalunya tot instal·lant-se a Ripoll amb la seva primera dona i els seus dos fills. Allà hi coneix uns quants intel·lectuals, sobretot gràcies a la seva obra A Man on Mountain (Home a la muntanya), un seu llibre de poesies que va editar a Ripoll el 1922 i que recentment ha publicat el Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès amb edició de Jordi Casanova i Núria Camps i traduccions al català de Marià Manent, Tomàs Garcès i Josep Maria Jaumà.

«Pintallavis», de Nan Orriols

Pintallavis (Viena Edicions, 152 pp.) és el quart llibre d’una incursió literària que Nan Orriols va iniciar l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries) i Ocells petits (poesia).

«Pintallavis» és el nom d’un gat que li van regalar a la seva néta, que li va posar aquest nom. «Els sapiens creiem que podem posar nom a totes les coses. Els homes ho volem saber tot: qui va encendre la lluna, qui va posar el sol…, sempre amb la inquietud de voler descobrir-ho absolutament tot, una de les raons per les quals no podem viure en pau. Potser si sabéssim menys coses viuríem més feliços» —diu en Nan en una entrevista a Osona.com.

En aquest llibre hi traspua el fil conductor de qui observa atentament com som, què fem i què ens passa, on l’autor afirma no tenir cap confiança en l’espècie humana: «El fet que s’aboqui a l’extinció per a mi és motiu d’esperança, especialment per a totes les altres espècies».

A Pintallavis hi hi ha alguns capítols dedicats a alguns autors, com Amado, Pessoa, Einstein, Mahfuz, Verdaguer, junt amb notes esparses i textos més pròxims al dietari, amb una presència molt forta del desert —«Quan ens morirem anirem a un desert, infinit, ple d’estels, magnífic», afirma sorneguer Orriols.

Mentre no arriba l’esperada edició de bibliòfil i exposició dels seus dibuixos i pintures, que està editant Joan Homs, de la galeria El Carme (Vic), paga prou la pena de delectar-nos amb aquest Pintallavis.

 

 

Residint en la intempèrie

Carles Batalla (Terrassa, 1977), periodista amb 20 anys d’experiència en diferents mitjans, també és poeta. Recentment, com ressenyem en el tercer lliurament La Resistència, ha publicat La Capella Sextina i altres poemes (Stonberg Editorial).

El llibre que presentem avui d’aquest autor, Residint en la intempèrie, consta de 56 poemes, la majoria inèdits, de diversos i lliures estils, que pouen en el pensament i l’esperit del poeta, sovint sardònic, sovint d’un realisme cru, nu i literàriament viu i jogasser. Gaudiu-ne!

Podeu descarregar-vos el llibre de franc, o bé clicant de dret a la coberta o bé des d’aquest vincle.