Muntanya, boscos i història: l’experiència com a voluntària al Projecte Boscos de Muntanya

El massís de l’Orri, al Pallars, on es desenvolupa un dels projectes de Boscos de Muntanya.

[Un report de Maria Borràs.]

Dimecres passat tornava de Girona cap a casa mentre a la ràdio sonava el programa de l’última hora d’El Matí de Catalunya Ràdio i en Joel Diaz, comunicador i humorista català, va fer el següent comentari: «Com pot ser que com a societat, amb tot l’avançats que estem tecnològicament, no haguem aconseguit fer que plogui? Per què seguim depenent d’una cosa tan, tan, tan…, cutre com que plogui?». Aquí la paraula cutre em va fer saltar les alarmes. Entenc que és un programa d’humor i que te aquestes característiques, però com podem dir que dependre dels ecosistemes, dependre de que plogui, és una cosa cutre? En aquesta frase, curta però contundent, s’hi exposen les idees del positivisme tecnocràtic en què ha caigut la nostra societat. L’enteniment que la tecnologia ens salvarà de la catàstrofe i que som éssers independents que no necessitem dels altres éssers vius i ecosistemes per a viure neguen els dos postulats claus de l’ecofeminisme, com son l’ecodependència i la interdependència.

Seguit d’aquest comentari, va cantar la cançó «Have you ever seen the rain?», dels Creedence Clearwater Revival, adaptant-ne la lletra, i feia així: «Fa molt temps que no plou prou, ja no queda aigua al pou, oh no, tenim Sau al 8% / Fem misses i processons, que vinguin xamans molt bons, oh no, ha de caure aigua del cel / Ai, que no plou, i l’estiu serà un infern, Ai, que no plou, i no podem culpar al govern, dependre de la pluja no és modern / Ramaders i agricultors, monitors de natació, tothom, esperant a veure què fa el cel /Tanta tecnificació (per què?), ciència i globalització, però no, no podem fer ploure gens / Ai, que no plou, i l’estiu serà un infern, Ai, que no plou, i no podem culpar al govern, dependre de la pluja no és modern». Aquí també apareix aquesta negació, sumant-hi les idees de modernitat i progrés que alimenten la fal·lera per la tecnologia i la ciència com a eines úniques per a solucionar les situacions d’emergència i crisi en les quals estem immersos…, i tot i fet en clau d’humor. Em fa reflexionar sobre les bases dels nostre imaginari col·lectiu i em pregunto: què més ha de passar per a començar a entendre que aquest no és el camí per a poder-nos transformar i continuar habitant la Terra?

El mateix dimecres, ja a casa, mentre dinava vaig obrir la tele i vaig posar el «Telenotícies» de Tv3. La primera notícia parlava de les eleccions, la segona dels incendis forestals i Raquel Sans explicava en el titular: «Els incendis a tota la conca mediterrània no donen treva. L’onada de focs forestals presenta en les últimes hores dos nous fronts: Portugal i Síria. A la resta de llocs afectats ja hi han mort 41 persones. Milers d’hectàrees de boscos s’han cremat i també molts habitatges han quedat destruïts». La notícia sobre els incendis continuava així: «La situació dels incendis forestals a tota la riba de la Mediterrània continua sent molt greu. És una zona especialment vulnerable i castigada als estius pels focs i als focus ja actius des de fa diversos dies n’hem d’afegir de nous, un d’ells a l’oest, fora de la conca mediterrània estrictament, que porta al centre de Portugal, a la zona de Cascais, i un altre a la costa sud de Croàcia. A la riba oriental, han començat incendis a la regió de Latakia, a Síria, i també a Turquia. Això mentre els bombers continuen lluitant contra el foc al sud d’Itàlia, Grècia, Tunísia i Algèria» […] «De Portugal a la península Ibèrica fins als antípodes mediterranis, el foc ja ha fet tota la volta a la conca. Ahir començaven els incendis a la regió costanera de Latakia, l’única intocada en 12 anys de guerra al país i feu del president sirià al-Àssad. La meteorologia no discrimina, tot al contrari: a Algèria les flames s’han acarnissat especialment a la Cabilia, la zona que encara s’està recuperant del seu propi conflicte fa 30 anys. Noves ferides, sobre antigues cicatrius. La Cabilia ha tornat a pagar el preu més gran d’Algèria i de tot el Mediterrani: 34 morts  a tota la riba els últims dies. Més tranquils davant les flames i amb menys a perdre-hi les desenes de milers de turistes atrapats a les illes gregues i a Sicília. Aquí al santuari de Tindari quedava resguardat de l’aigua i del penya-segat que el sosté. A Palerm, la capital, tres ancians han mort atrapats a casa seva. S’havien evacuat prop de 2.000 persones. La carretera costanera semblava un viatge imaginari a l’infern. I és que les flames ahir van arribar als barris exteriors de la capital, a les portes de les cases. Corfú, al mar Jònic, destí viatger de primer ordre a Grècia. Més de 20.000 turistes han estat igualment evacuats de les diverses illes gregues en flames. Molt especialment, de Rodes, a la mar Egea. De lluny la més danyada. Els incendis forestals son endèmics en la canícula mediterrània, però l’augment de les temperatures per la crisi climàtica hi afegeix gasolina, i mai més ben dit, a les flames.» Les imatges i els testimonis de les persones afectades pels incendis em van fer caure unes llàgrimes galtes avall…, el patiment de les persones, els cossos de bombers que no donen a l’abast, la inacció dels governs i la manca de voluntat per a una gestió forestal adequada em generaven una mescla de sentiments: ràbia, por, tristesa, enuig…

El Projecte Boscos de Muntanya

El que havia sentit a la ràdio i aquesta notícia m’havien desfet el dia… A més a més, perquè fa dues setmanes vaig anar de voluntària al Projecte Boscos de Muntanya. Són una entitat sense ànim de lucre que treballen per a la conservació i la millora dels boscos i paisatges de muntanya al Pirineu català. Forma part de la Fundació Bergwaldprojekt, nascuda a Suïssa el 1987,  que avui dia és present a 4 països: Suïssa, Àustria, Alemanya i Catalunya. El 2007 Bergwaldprojekt va arribar al Pirineu català per a donar resposta als reptes que es presenten als boscos de muntanya catalans, tot adaptant a la nostra realitat el model de Bergwaldprojekt suís. Des de llavors, han treballat de forma ininterrompuda apropant les persones al bosc i difonent els valors i els beneficis que ens proporcionen els boscos i els paisatges de muntanya.

Fa ja uns anys que vaig sentir a parlar d’aquesta iniciativa a través d’amigues i familiars que hi havien participat i enguany vaig decidir fer el pas de col·laborar-hi com a voluntària. Tenia la necessitat, després d’haver estat uns mesos vivint al Pirineu, d’estar dins del bosc, d’entendre’l més com a ecosistema i poder aportar part del meu temps en la seva millora i gestió.

La guerra d’Espanya a les Pedres d’Auló

Vam estar una setmana al massís de l’Orri, prop de Roní (Pallars Sobirà) fent recuperació de pastures a les Pedres d’Auló, un important punt del front del Pallars (abril 1938-gener 1939), durant la guerra d’Espanya. Aquesta posició feixista protegia la carretera des de Sort cap al port de la Bonaigua i la Vall d’Aran, totes elles en mans dels colpistes. Al contrari que en moltes altres posicions del Pallars, aquesta fou escenari de violents combats, i durant uns dies, d’un rellevant avenç republicà. Concretament, entre el 22 i 30 de maig de 1938. Els combats s’allargaren una setmana fins que el front s’estabilitzà. Durant l’ofensiva republicana del mes de maig de 1938 aquest sector va ser un dels més actius i de combats més cruents. La 19a Brigada Mixta republicana va atacar, el 22 de maig del 1938, la petita guarnició de les tropes franquistes que estava situada a la zona de les Pedres d’Auló i van aconseguir ocupar algunes posicions de l’indret. Un cop ocupades les noves posicions els republicans no van persistir en l’ofensiva i el contraatac franquista no va trigar a arribar. L’endemà, els franquistes havien recuperat algunes de les posicions. A partir d’aquell moment, a les Pedres d’Auló va començar una tossuda batalla per a reconquerir i defensar les posicions. La dificultat del terreny i la proximitat dels combatents va convertir la batalla en especialment cruenta. Al cap dels dies, després de nombrosos atacs i contraatacs, i de nombroses víctimes, el 31 de maig de 1938 van quedar definitivament establertes les noves línies de front, amb molt poques variacions de com estaven amb anterioritat.

Tota aquesta història ens envoltava quan érem treballant a bosc, des de les trinxeres que encara eren molt visibles fins a trobar-hi cascs i bombes que havien romàs allà com a memòria física d’aquell moment. El Parc Natural de l’Alt Pirineu i Aran també ha fet molta feina en la recuperació de la memòria històrica i si camineu per aquests indrets podeu trobar-hi rutes amb senyalitzacions d’on havien caigut bombes, punts de tir senyalitzats i plafons amb explicacions. A més a més, el Projecte Boscos de Muntanya també col·labora amb el Parc per a fer una bona gestió dels boscos.

L’abandó del sistema agrosilvopastoral i el canvi climàtic

I per què és important que és gestionin els boscos? Com ens expliquen la Mireia Banqué i l’Eduard Pla, ecòlegs del CREAF, en l’últim número de La Directa, «som un país de boscos, però molt vulnerables degut als canvis socioeconòmics i al canvi climàtic. Ens proveeixen de béns i serveis imprescindibles, però necessitem refer la seva relació amb la societat. La gestió forestal ha de ser una eina per dotar-los de robustesa davant del canvi global».

El paisatge de muntanya a casa nostra ha canviat dràsticament en pocs anys. Segons les dades dels Inventaris Forestals Nacionals, des dels anys setanta ençà, la superfície forestal arbrada a Catalunya s’ha incrementat un 36% fins a gairebé 1,6 milions d’hectàrees (prop d’un 50% del territori) degut a uns canvis en els sectors productius i en la manera de relacionar-nos amb les muntanyes i el bosc. Hem passat en unes dècades d’un model de sobreexplotació dels recursos naturals associats a les activitats agrosilvopastorals a un model d’escassa explotació d’alguns d’aquests recursos, o fins i tot, a l’absència de model. Aquest canvi tan abrupte és el context on se sobreposa un altre canvi accelerat: el canvi climàtic. Aquesta combinació fa que els boscos a Catalunya actualment siguin ecosistemes molt vulnerables. És important entendre que no hi ha un model de gestió màgica ni una gestió que es pugui aplicar a tots els boscos per igual. I, també, és molt important que la societat en sigui conscient i en prengui part. Aquí doncs entra en joc el paper del Projecte Boscos de Muntanya, que persegueix fer difusió del missatge a través de l’acció.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La feina a bosc

El dilluns 10 de juliol vam arribar a Rialp i ens van venir a buscar els caps de colla i el coordinador de la setmana. Vam pujar totes juntes amb els cotxes fins a les pistes d’esquí de Port-Ainé i vam anar fins al campament on seríem tota aquella setmana. Vam anar a plantar tendes i després vam fer una petita dinàmica de presentació on ens van explicar la missió del projecte i una mica les activitats que faríem durant aquella setmana. L’endemà ja vam començar feina a bosc.

Ens vam llevar a les 6:30 del matí, vam fer un petit esmorzar per tenir energia per anar fins a bosc i a quarts de 8 ja érem a Pedres d’Auló a punt per a començar la feina. El primer dia va ser sobretot per a familiaritzar-nos amb les eines, totes manuals, i entendre que és el que faríem aquells 4 dies de feina. La pedagogia de treball del projecte i les diverses sensibilitats dels caps de colla van fer que la feina al bosc fos meravellosa. Em sentia aprenent contínuament, en un intercanvi de coneixements entre el bosc, els caps de colla i nosaltres. Tot i haver-hi gent que, per la seva feina, podien saber-ne més, trobo que van trobar el perfecte equilibri per a fer-nos sentir còmodes a totes les participants.

Treballàvem tot el dia a bosc, fent un segon esmorzar i dinant allà, i cap a quarts de cinc ja tornàvem cap al campament. Dutxes, descans, sopar i a dormir. Els àpats anaven a càrrec de la Montserrat, coordinadora del projecte també, i cuinera excel·lent. Sense ella la feina a bosc hagués estat molt més dura. La manera de cuinar i d’entendre l’alimentació es transformaven en uns plats boníssims que ens donaven tota l’energia per a continuar. A més a més, una de les línies del projecte és també recolzar les productores locals i la majoria dels aliments eren de Km0 i agroecològics.

Dimarts a la tarda van venir en Marc Garriga, director del Parc Natural, i en Xavi Ródenas, enginyer forestal que col·labora amb el Parc, a explicar-nos la feina que es fa des del Parc. Vam estar parlant de la recuperació d’ecosistemes, de l’equilibri que ha de trobar un Parc Natural entre la preservació dels espais naturals i fer-ne un ús per als humans, de la gestió comunal de les muntanyes, entre d’altres. Va ser una sessió molt rica i després es van quedar a sopar amb nosaltres. Els següents dies es van desenvolupar amb el mateix horari i sorprenentment els dos últims dies ja podíem prendre les nostres pròpies decisions amb argumentació. Podíem dir, amb prou criteri, per què volíem tallar un arbre o no un altre, i els motius.

Dissabte vam fer una excursió fins al pic de l’Orri (2.436 m), dalt de tot de les pistes de Port Ainé, on ens van explicar que aquella zona havia estat un camp de concentració durant la guerra. Des de dalt de tot hi ha unes vistes 360 graus de totes les muntanyes que l’envolten que és realment impressionant. Sents aquella sensació de petitesa immensa que et connecta directament al sentiment d’humanitat. Muntanya, bosc i història. Què més podíem demanar?

La veritat és que ha estat una experiència d’allò més enriquidora. També, la connexió amb tot el grup ha estat un aspecte clau. Érem perfils de gent molt diferent però ens unia a tots aquesta passió pel bosc i per a conèixer més. Així que, a banda de tota l’experiència a bosc i l’aprenentatge i l’empoderament amb les eines, també m’enduc uns companys meravellosos!

La temptació de Babel

Paret seca.

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Sempre he pensat que una de les primeres —si no la primera— obra en volum de un homínid havia de ser amuntegar unes quantes pedres i descobrir que s’aguantaven en equilibri. Potser, fins i tot, podríem dir que l’emoció que això li va provocar era el que el diferenciava dels altres primats. Allò que el feia humà.

Que tot seguit vingués el seu company i amb una puntada de peu l’hi esbotzés, no li treia l’experiència del fet. Després, ja no podia deixar de seguir provant-ho. Havia començat la civilització.

Potser és per això que des de fa milers d’anys arrosseguem el mite de la Torre de Babel. Que en els nostres temps el director de cinema Stanley Kubrick i el guionista Artur C. Clarke ens posessin a la pel·lícula 2001: una odissea a l’espai un menhir com a símbol de l’evolució, només fa que insistir en aquest origen.

Una torre, mes enllà de la seva funció defensiva o de guaita, és la metàfora de la cohesió social necessària que cal per fer-la possible. Una torre és la forma visible de la capacitat tècnica i de recursos d’aquells que l’han aixecada. És, per dir-ho de la manera més bàsica i primitiva, la demostració de «qui la té més llarga». És un desafiament als possibles competidors o —tal com ens diu el mite— al cel.

Aixecar un munt de pedres només depèn de l’habilitat de l’individu que s’hi vulgui entretenir, però aixecar torres, castells, fortaleses o ciutats ja és cosa de civilitzacions senceres, sense les quals no existirien complexitats urbanes com Nova York o Dubai.

Qualsevol grup humà, per poc hàbil que sigui, és capaç de construir refugis i estructures que s’adaptin a les seves necessitats i als espais on habiten, tot i que hi ha diferències abismals entre grups.

Per què hi ha cultures que es limiten a adaptar-se al seu entorn i d’altres que tenen la pulsió de transformar-lo, transcendir-lo i ocupar altres territoris aliens?

Per què hi ha societats que es conformen a administrar allò que tenen i d’altres que necessiten apodera-se del que tenen altres?

És evident que això també es pot dir de les persones i, segurament, hi tenen molt a veure les necessitats de cada un; però, tots sabem que hi ha gent que no en té mai prou i d’altres que es conformen amb molt poc; i el mateix passa amb les civilitzacions.

Una mostra dels dos aspectes seria la diferència entre els pobles etruscs i els romans. Per què els primers es desenvoluparen d’una manera orgànica sobre el propi territori amb una cultura i llengua pròpies mentre els segons no paraven d’envair territoris fins apoderar-se de quasi tot el món que coneixien?

Si ens atenem a la tradició bíblica, aquesta actitud podria ser qualificada perfectament de patològica, vista la manera com Déu va confondre les llengües d’aquells que pretenien desafiar-lo.

Imposició de lleis, de llengua, unificació moral, imposició jeràrquica…, són la conseqüència inevitable de voler construir un sistema únic, vàlid per a tothom i sense fissures, ja que com més sofisticat, com més gros és un sistema, menys dissidències es pot permetre al seu interior: totes les pedres han de mantenir l’equilibri (cada individu ha de complir amb la funció encomanada), si no s’esdevé el col·lapse.

Qualsevol forma de totalitarisme amb ínfules imperialistes el primer que fa és imposar la seva llengua. No pot permetre que altres llengües entorpeixin la unitat. El seu ideal és un sol país i una sola llengua. En sistemes dictatorials això intenten aconseguir-ho per la força. Però, igualment, els que es diuen democràtics defensen la unificació i el model únic com l’ideal del progrés. Que no s’aconsegueixi mai del tot no rebaixa gens les seves expectatives.  Ho venen com a cosmopolitisme i ja veiem com per a les classes dirigents, provinguin d’on provinguin, l’anglès ha esdevingut la llengua franca per a les seves relacions internacionals.

Fins i tot, aquells que no la dominen, ja sia per falta de mitjans, coneixements o capacitat, estarien disposats a acceptar una llengua única per a tot el món. Ja hem vist com per segons quins projectes esdevé imprescindible. Sobretot per aquells que se’n beneficien.

Tant se val que mai no hagis projectat aixecar cap projecte faraònic o torre de Babel. Però, fins i tot si no ets de l’elit i formes part de les classes més baixes, com més insignificants són les persones, més frisen per formar part de una cultura poderosa. Per què, si la teva és una llengua que parlen tres-cents milions de persones et sents orgullós i cofoi, i en canvi consideres inútil i insignificant una llengua només parlada per una minoria?

Sospitosament són els parlants de llengües majoritàries els que més els molesten les minoritàries.

És com si a un avet li fes nosa una farigola al seu costat.

El que obvien els conqueridors és que els idiomes i els seus parlants es comporten de la mateixa manera que les plantes i els animals sobre el planeta: evolucionen per adaptar-se a cada lloc. Tal com cada planta té un terreny propici on arrelar i créixer, també les persones són el fruit del territori on habiten i les llengües en formen part. No es tracta pas que serveixin per anar pel món, serveixen per comunicar-se al propi territori i entre aquells que les parlen. Que després cada un intenti aprendre tantes llengües com li permeti el seu intel·lecte no és motiu per menysprear-ne cap. Tot i que, és clar, això sol ser cosa d’aquells que no dominen ni la pròpia.

Ja fa temps, però, que aquest equilibri ha estat trastocat. Si veiem un bosc d’avets, ens adonarem que al seu terra no hi pot créixer cap herba, és massa fosc. Però, és clar, la seva finalitat no és fomentar la varietat  botànica, sinó produir tones de fusta comercial. Es produeixen les espècies que donen benefici (en capitals, no ecològics).

Amb els pobles i les llengües passa el mateix: o s’integren a l’imperi o desapareixen. Enlloc de preserva-les com una riquesa del lloc, se les foragita. Què pot fer una farigola enfront d’un avet?

No fa pas massa la llengua franca de l’església, els erudits i els científics era el llatí, tot i que la majoria el malparlaven, perquè ja era una llengua morta. Després, va ser el francès, que es parlava a totes les corts europees. I ara, a causa del predomini dels Estats Units, s’ha imposat l’anglès, que, a part dels nadius, també la majoria malparla. Qui sap si, d’aquí no gaire, passarà a ser el xinès, ja que si fos una questíó de quantitat de parlants això seria lògic.

És a dir, que la llengua que parlaríem tots —si fos possible imposar-ne una única— la parlaríem malament. Com no hauria de ser així si fins i tot passa amb llengua pròpia de cada un?

Vol dir que, fem el que fem, la torre de Babel sempre serà impossible, la confusió de llengües no ha  tingut mai res a veure amb un càstig diví. Les llengües muten constantment, com les plantes, per adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. Voler imposar-les o prohibir-les només és la mostra de la patologia i dels deliris de grandesa d’individus acomplexats per la seva insignificança i ignorància.

Posar en equilibri unes quantes pedres pot ser un entreteniment o pot servir per fer murs de pedra seca per als conreus. Però aixecar gratacels només pot ser la forma més descarada de l’imperialisme. Els monocultius de qualsevol mena, també.

El civisme ens ajuda a ser millors persones

[Un article de Jordi Sánchez.]

És indubtable que hi ha un relaxament en el comportament social. Això afecta diferents àmbits i com a societat no ens ho podem permetre. Ser educat i net és qüestió de rebre valors i formació des de la infantesa. La meva estimada mare em deia: «Es pot ser pobre, però net i educat».

On som?

Hom observa que pel carrer hi ha una manca de respecte per l’espai públic de convivència: deixalles de tot tipus, comportaments desmesurats com aixecar la veu, xiclets a terra, puntes de cigarretes, escopinades, defecacions de gossos, bicicletes i patins sense regular, etc. Els ajuntaments han de posar altes xifres en els pressupostos per a la neteja de l’espai públic.

Anem estressats? Tenim comportaments egoistes? De vegades no sé si quan vaig a peu per un carrer estic anant per la direcció adequada, a una gran majoria li és igual el respecte de la preferència… Deixar sortir abans d’entrar, posar els mòbils en silenci en una reunió.

En els municipis de costa, darrerament veiem gent que surt de la platja i s’incorpora al passeig només amb vestit de bany. Fins i tot alguns restauradors permeten que s’asseguin a la taula per ser servits. Això no pot ser, és necessari crear la normativa adient de respecte i convivència, no es pot anar pel carrer quasi despullats.  Els infants aprenen de la gent adulta, l’exemple de bona educació no hi és.

Què es pot fer?

L’educació és fonamental i on comença tot. És en l’entorn familiar on els nens reben els primers «inputs», pares i avis són els primers mestres (educadors). És a partir de l’escola bressol que els nens comencen a relacionar-se fora de l’àmbit familiar i, per tant, la socialització amb els altres. Aquí s’inicia el binomi escola-família.

És evident que el lloc de residència, barri, activitats extra-escolars, esports i aficions vàries poden ajudar a créixer com a persones educades en valors, perquè sense ells anirem enrere com els crancs. En la majoria de pobles i ciutats hi ha entitats culturals i clubs d’esports. És un bon lloc per apropar-se des de petit a la participació col·lectiva implicant-se amb valors de convivència, civisme i sentiments de pertinença a un col·lectiu de poble.

S’hauria d’editar un petit opuscle-recordatori de principis cívics, assessorats per les comunitats educatives dels pobles i ciutats amb les seves AMPA, ja que l’educació és Escola i Família.

Millorar és possible, el civisme no té color polític, senzillament és ser educat.

Així ho veig.

[ENCREUATS] Massacre a la peixera

La plaça dels Porcs de Ripoll. [Foto: Google Maps.]
[Un conte de Jordi Remolins.]

La pols blanca alliberada d’un improvisat receptacle plàstic va caure sobre la taula del menjador del pis que Quilmes tenia llogat a la plaça dels Porcs de Ripoll. Tot just li quedava mig gram de coca, que va repartir el més equitativament que va poder en cinc clenxes. La primera seria per a ell un cop finalitzada l’operació. La segona, també, mentre intentava concentrar-se en la versió nord-americana de Funny games. Llavors aniria a dutxar-se per treure’s l’olor rància del bar que regentava des de feia uns mesos. La tercera cauria mentre s’eixugava amb la gran tovallola blanca que havia robat d’un hotel de Menorca on va estiuejar feia uns anys. Trucaria a un parell d’amigues per si volien sortir a fer una volta pel poble. Si alguna hi accedia compartirien també l’última ratlla. Com que no va ser així, va esnifar-les totes dues gairebé consecutivament, i va entrar a la cuina escurant-se de la gola les adulterades partícules colombianes que hi circulaven esòfag avall.

Dins de la peixera del menjador un succedani de piranya brasilera que li havien venut com si fos un simple i exòtic peix de colors acabava de cruspir-se una estrella de mar a qui havia confós amb el seu sopar. Potser si en lloc de Haneke, Quilmes s’hagués obsessionat amb Disney, la vida dins de l’hàbitat aquàtic no seria tan convulsa.

Necessitava beure alguna cosa. A la nevera hi tenia tònica, 7up, Coca-Cola, Cacaolat, suc de pinya i Vichy Catalan. Res excessivament energètic. Algunes vegades, quan anava carregat fins a les celles d’estupefaents, introduïa el cap dins la peixera i en degustava el curiós regust davant l’estupefacta mirada dels seus animals de companyia. Els últims mesos li feia una mica d’ànsia fer-ho perquè periòdicament hi apareixien cadàvers de peixos i començava a sospitar que el motiu no era altre que els espants facials que els infringia. Anava tan emboirat que no va poder evitar de repetir el ritual malgrat haver constatat prèviament que una de les extremitats d’una estrella de mar flotava a la superfície de l’aigua.

Seguidament, va sortir al carrer, va tornar al seu local obrint estridentment la persiana metàl·lica, i va ingerir sense ni tan sols degustar-les, un parell de llaunes de Red Bull. També va obrir una ampolla de vodka i en va fer una llarga glopada. Els ulls li brillaven, el cor li bategava a un ritme endimoniat i l’esperit se li elevava per sobre del castigat cos en una cerimònia ritual que darrerament repetia més del que ell mateix creia que era humanament recomanable. Quan ja es disposava a tancar el local va veure que a fora hi havia el seu germà.

El petit dels Quilmes era una fotocòpia d’ell mateix, però ampliada en tots els sentits. Més gros, més alcohòlic, més sonat, més drogoaddicte, més analfabet. Una excel·lent companyia per a una vetllada com aquella, una emblanquinada nit d’entre setmana prèvia a Nadal. Només veure-li la cara a través dels vidres va saber que anava de química fins al cul. El seu germà va pensar el mateix des de l’altra banda de la porta. Va sortir, van donar-se la mà, i tot desitjant-se bon Nadal van posar-se a caminar junts. El Cabina i el Monestir eren tancats. En Fran de La Taverneta acabava d’escombrar el local, i els va mirar com aquell qui observa un parell de marsupials del zoològic, sense ni tan sols molestar-se a gesticular amb les mans que anaven de tard. El Trot de Cavall i l’Arlequí també estaven fora de servei. Sense dir-se res els dos germans van continuar deambulant a la recerca d’un lloc on perpetuar l’estat d’embriaguesa. Vençuts per l’evidència i sentenciant que «el poble està mort» van pujar a l’utilitari vermell del gran dels Quilmes i van enfilar la carretera de Barcelona en direcció a la desdoblada C17 en direcció a Vic, mentre el petit de la família preparava dues clenxotes d’speed sobre la caràtula d’un CD dels Camela que vés a saber com havia arribat dins del cotxe. Tots dos coneixien un pis de presumptes estudiants, on en realitat hi havia un dels prostíbuls més rendibles de la capital osonenca. Van esnifar la droga, Quilmes va posar el vehicle a dos-cents vint quilòmetres per hora abans d’arribar a can Villaura, i just en aquell punt el seu germà va obrir la finestra, va llençar el disc, i va dedicar un significatiu símbol amb el dit cor de la mà dreta als agents dels Mossos d’Esquadra que hi feien guàrdia i que van assajar un inútil gest d’aturar-los. Ni tan sols en l’hipotètic cas de saber llegir haurien tingut temps de retenir mentalment el número de la matrícula.

Abans d’arribar al carrer Manlleu de Vic, els germans Quilmes van trobar a un paparazzi ripollès que entrava en una mena de pub acompanyat d’uns amics de la feina amb qui celebrava el tradicional sopar d’empresa. Sense cap raó aparent van atropellar-lo a l’alçada dels genolls aprofitant que s’havia quedat una mica endarrerit departint amb un conegut escriptor lletraferit. El poeta devia estar-ho de gravetat perquè va morir víctima de l’envestida. Veient que el periodista encara es movia, van fer marxa enrere, per allò de no deixar testimonis, i van estampar-li el braç dret contra una paperera amb el parafang metàl·lic del vehicle. Els crits de dolor eren insuportables fins i tot dins de l’automòbil on el cantant dels Ilegales ocupava tot l’espai sonor amb els decibels descontrolats recitant «Eres una puta» a ritme de punk-blues. Van marxar a tota hòstia celebrant efusivament l’encert en el pilotatge.

L’aparcament de la plaça major era obert, però van preferir deixar el Renault Fuego de cinquena mà al Pare Gallissà. El botó vermell del porter automàtic del prostíbul demanava a crits que el premessin urgentment. Va obrir-se la porta i van pujar amb ascensor, malgrat que només havien d’arribar fins al segon pis. Al replà van rebre’ls un estol de meuques centreeuropees, de beatífica mirada i endimoniat aspecte físic. El més jove dels Quilmes va reservar la gran suite. Va triar tres prostitutes, van entrar tots cinc a la mateixa habitació i va convidar-les a més speed. L’oferiment va ser rebut amb crits d’excitació i esverament generalitzat, per major alegria del veí jubilat del pis de sobre, que darrerament es passava les nits devorant llibres de Bukowski. Normalment, a les cinc del matí s’aturava l’activitat de les veïnes, però aquella nit semblava que la cosa aniria per llarg. Per sort, estava llegint Mujeres i tampoc no tenia pressa per agafar el son.

La nit va ser espectacular: cinc orgasmes masculins i tres de femenins, dues ampolles de cava polvoritzades, deu Redbulls, un parell de Moskovskaies, dues caixes de preservatius, dos grams de cocaïna, un parell de paquets de tabac, una bosseta plena d’haixix, una pota del llit trencada, la tele de plasma de cap per avall, l’ull d’una puta de vellut i un parell de dits del gran dels Quilmes a prendre pel cul, entre altres col·lateralitats. La factura de tot plegat pujava més de mil cent cinquanta euros. Els dos germans van furgar dins les respectives butxaques. L’un portava cent vint-i-set euros amb cinquanta-sis cèntims. L’altre tenia encara mig gram d’speed i setanta-vuit euros. No arribaven a la xifra ni de broma, però sabien que les putes no els podien denunciar. Van mirar-se i van fer-se un fart de riure. Quan van veure entrar al macarró que vetllava per la integritat del negoci, la hilaritat va aturar-se en sec.

Eren les deu del matí i la cocaïna havia rebaixat el seu efecte deixant-los el cos atropellat. No estaven per començar una baralla amb ningú. Van optar pel diàleg. Li van lliurar els poc més de dos-cents euros que portaven, van demanar-li perdó en tots els idiomes que coneixien —i fins i tot en alguna llengua morta—, i van prometre que baixarien de Ripoll amb els diners aquella mateixa nit. El macarró, un romanès de cent cinquanta quilos de pes, el cap afaitat al zero, una cicatriu com l’eix transversal de perillosa resseguint-li ambdues galtes, i amb cara de tenir pocs morosos a la seva vida, va moure el rostre en un inequívoc signe de negació. El gran dels Quilmes va regirar-se de nou les butxaques dels pantalons i la jaqueta, fins que finalment se li va acudir d’entregar-li el cotxe com a garantia.

El proxeneta va aixecar una cella. Van seguir-lo escales avall fins a una gestoria propera. Van signar els papers del canvi de nom del Renault Fuego i van acompanyar l’australopitec a l’aparcament on estava estacionat, amb una multa per no haver retirat el tiquet de zona blava. Aprofitant la proximitat de l’estació, van pujar al primer tren que sortia cap a Ripoll, amb una ressaca de tres parells de collons, i jurant en hebreu que mai més no tornarien a provar ni l’alcohol ni les drogues. Evidentment, ni ells, ni el revisor que ja havia donat per perduts els bitllets d’aquell parell de personatges, ni els seus companys de vagó, se’n creien una sola paraula. Aquella tarda van dormir destrossats a la casa del primogènit, mentre a la peixera la piranya triava quina seria la seva propera víctima.

L’endemà a Vic, un agent de policia va pujar al prostíbul del carrer Pare Gallissà i va preguntar pel romanès mastodòntic. Quan va veure el perímetre de l’individu es va fer enrere. Acostumat com estava a tractar amb la llei, el macarra es va mostrar dòcil i disposat a col·laborar amb la justícia. Al carrer l’esperava un furgó policial que el va traslladar directament a la presó de Quatre Camins. L’acusaven d’haver perpetrat l’homicidi d’un conegut poeta i l’intent frustrat de posar fi a la vida d’un paparazzi, convalescent d’un quadre greu de lesions, després de ser atropellats per un Renault Fuego vermell. Les proves pericials van demostrar que el cotxe havia estat l’arma del crim i que pertanyia a aquell estranger amb aspecte d’animal irracional. L’excel·lent funcionament de la llei va servir per condemnar-lo a trenta anys de presó. Quan en surti, té previst pujar a fer una visita a un parell de germans de Ripoll.

[EXPOSICIONS] «Un mar de plàstic», de Martí Albesa

El fotoperiodista Martí Albesa el dia de la inauguració de l’exposició, el passat 20 de maig.

[Notes i fotografies de Xavier Borràs.]

L’exposició Un mar de plàstic, del fotoperiodista olotí Martí Albesa, es pot (i s’ha de) visitar a la Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa fins al 15 d’agost d’enguany. És, si em permeteu l’exabrupte, com un cop de puny a la consciència europea, ja que aquest mar de plàstic que cobreix 30.000 hectàrees de cultius hortofrutícoles en terres d’Almeria, també amaga les terribles condicions, no de vida, sinó gairebé de mort dels immigrants que hi han anat a raure, tractats com a escòria i sense cap mena de dret que puguin fer prevaldre per sortir d’aquest malson.

Escriu Albesa: «A sota del plàstic s’amaguen un munt de vulneracions, maltractament i vergonya. A sota del plàstic hi viuen i hi treballen persones. A sota del plàstic hi moren i hi neixen persones, condemnades, en molts casos, a no poder-ne sortir. L’esclavatge del segle XXI té forma d’assentaments i camps on s’exploten persones que recullen la fruita i la verdura que arriba a la resta de l’Estat espanyol i d’Europa, i que sostenen un dels principals pilars econòmics de la riba del Mediterrani»

La mostra fotogràfica compta amb imatges de desembarcaments de persones rescatades a les costes d’Almeria i l’estret de Gibraltar, rems de víctimes desaparegudes i el retrat dels barris i assentaments on es malviu entre construccions de plàstic.

El dia de la inauguració de l’exposició, en Martí va ser molt explícit: «Si aneu als supermercats o als mercats a comprar fruites i verdures, mireu d’on vénen i rebutgeu d’adquirir-ne d’aquest mar de plàstic». A les horribles condicions de treball i de vida que pateixen els qui hi treballen a dos euros l’hora, sumeu-hi uns conreus extensius maltractats amb agrotòxics.

A banda, sóc dels que penso que els fluxos migratoris a Europa, per molt que es vulguin disfressar de bonisme no son res més que l’antic tràfic d’esclaus dels negrers, ara modernitzat fins i tot pels falsos discursos de l’esquerra. Alguns migrants arriben amb avió, d’altres amb fràgils barcasses pagades a preu d’or a les màfies territorials. És vergonyosa i vergonyant l’espoliació de la joventut dels països del sud perquè suposadament salvin el capitalisme europeu i el poder dels seus estats. És bastant indecent justificar que necessitem mà d’obra immigrant «perquè aquí no neixen nens». El sistema està podrit i ha podrit les ments d’una gran majoria.

La matèria primera més important són els éssers humans. La seva extracció i explotació és un dels negocis més rodons que s’ha produït a Europa en l’últim mil·lenni. Pensem-hi mentre observem la bona feina de denúncia de Martí Albesa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Martí Albesa i Castañer (Olot, 1988) és fotògraf i videògraf des de 2010 i sempre ha estat a prop del reporterisme i molt vinculat a la ciutat d’Olot i a la comarca. Ha publicat en mitjans com Nació Digital, el Diari Ara, El País, La Vanguardia i La Directa i La Gaceta de México, entre d’altres. El 2019 va guanyar el Premi Joves Fotògraf(e)s de la Diputació de Girona amb el projecte «La frontera sud a l’ombra del nord».

El 2019 va fundar l’Agència Talaia juntament amb la periodista Sara Montesinos, amb la qual han realitzat documentals de temàtica migratòria cobrint diverses rutes d’entrada a Europa, sobretot en la frontera sud espanyola, al Marroc, Ceuta i Melilla, Canàries i el litoral andalús.

[LLIBRES] «Els contes de la Nat», de Núria Noguera

Coberta del llibre de Núria Noguera, que ha il·lustrat Àngels Jutglar.

[Redacció.]

Els contes de la Nat [Fluvius Libris, 2022], escrit per Núria Noguera i il·lustrat per Àngels Jutglar, és un volum molt ben editat i molt recomanable per a totes les edats, però especialment per als infants, cada cop més allunyats del món sensible de la natura i de l’esperit humà.

La Nat dels contes és una nena que als vuit anys ha quedat òrfena de pare i mare. Viu a Espinau, una casa sota la tossa del mateix nom, molt a prop de la Mare de Déu del Mont, amb els seus amics, en Negret i en Duc.

L’acció se situa al començament del segle XX i tracta d’explicar, per alt enllà, com es vivia a l’Alta Garrotxa en aquella època en base a fets més o menys basats en realitats avials.

Els bandolers i els animals salvatges feien encara més difícil la vida en aquests tocoms, i comparteixen la seva presència als contes amb personatges reals com el poeta Jacint Verdaguer, l’hostaler de Sadernes… i amb alguns dels éssers fantàstics sorgits de la imaginació fabuladora d’aquella gent: les dones d’aigua, els follets…

Una de les il·lustracions del conte «Una sospresa a les golfes».

[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant IX

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]

…

Jo he vist les més belles i rares sembres. He vist tota mena de conreus, de cases, de castells i de palaus, sense haver deixat mai la Plana, sense sortir del meu lloc. Són els altres que vénen i se’n van. Són els castells, les cases, els rostolls. Jo sempre em quedo. Són ells els qui un dia apareixen, obren la poncella de les seves portes als vianants i s’abandonen a les ruïnes i a les animàlies… Jo he vist castells emmurallats que semblava que no havien d’ésser mai enderrocats, i ara són munts de pedra. He vist torres altes, amb espitlleres i merlets, que han caigut esmicolades, entre pilots d’ortigues. Els habitants, però, no han pas desaparegut. Els veig davallar en filera pel Montseny, contínuament, com una rècula d’ànimes emmalaltides. Són una processó que va fent via per tots els camins, s’endinsa per les Guilleries, puja i baixa els Pirineus, dóna la volta a Gurb i s’adjunta amb la infinitat de pelegrins que recorren la Plana… Processons, processons inacabables de visionaris i de penitents, de místics i de folls, de sants i de penedits. Tots es troben sense veure’s, segueixen les seves petjades sense ajuntar-se. Jo els veig caminar sempre, no puc deturar-los i, entre alba i crepuscle, i crepuscle i alba, els pregunto: «¿On aneu, ànimes vagabundes? ¿Qui cerqueu en la vostra ruta sense fi?» I em responen a cor: «Cerquem Déu.»

Davant la grandesa d’aquest Déu ocult, jo resto ben quiet, tremolós, embassant-me un moment vora la paret d’un castell oblidat, esquitxant un vell plàtan, prop d’un bassalot brut, ple de granotes…

A primera hora del matí, l’aurora ve a convidar-me perquè m’enfili amb ella cel amunt. «Anem-nos-en», diu, «no hi ha tanques! Tot el món és nostre!…»

…A la nit, quan tot sembla clos en les tenebres, agafo l’estrella del Nord i la beso… No, jo no puc tenir tanques, no puc tenir lligams; només somnis.

A ple sol, al cim d’un tossal, s’hi destaca una ermita. És blanca com de porcellana, és polida com el marfil. Tot Osona està sembrat d’ermites…, pietoses, íntimes, solitàries. Les seves campanes només toquen de tant en tant… Les llànties, vora l’altar, fan una claror tant minsa que hom diria que estan apagades…

Amb la nit apareix un estel. És brillant i petit, magnífic. Tot el firmament n’està atapeït d’estels! L’Univers és immens!… I cada estel és una llàntia encesa al Creador, un Creador l’abast del qual no ens és dat a conèixer; un Creador etern a qui tots els altres lloen sempre amb gaubança.

[VERSOS] Carrer Estret

[Text, fotografia i veu de Gabriel Salvans.]

En posar la targeta a la màquina del banc
se m’han remogut remordiments
oblidats, mals pensaments, retorçades
idees i, de sobte, tot ha aparegut
amb una claredat extrema, com
si fos ahir mateix que a l’avinguda
Espanya de Palafrugell, a les divuit
hores i cinquanta-un minuts, ho recordaré sempre,
la mà del company de l’agent mil cent vuitanta-cinc
em va fer el gest d’aturar-me a la vorera.
Feia cara de pa de ral quan al treure el cap
per la finestra, el company del de la mà diu:
— Vostè ha envaït el meu carril. El vaig mirar,
amb cara de desconcert i de pocs amics,
als ulls, per dir-li que sí, que el carril també
era el meu i que em semblava que hi tenia lloc.
Sembla que mirés com escriu en Josep Pla
al Carrer Estret…, que des del centre del carrer
no es vegi ni l’entrada ni la sortida.
Em va treure la llana del clatell per una altra fotesa.
Té dret a reclamar, em va dir l’agent mil…
Però he pensat en el bon dia que vam passar
menjant garoines amb uns bons amics,
i les punxes punxen quan les espremen.
Que a l’ajuntament tenen prou feina i
m’ho he passat prou bé escrivint la història.
I pagant sant Pere canta al Carrer Estret.
Els punts…, si no en tinc, n’anirà coix el poema.

La Cambra, 2023