[ENCREUATS] La bèstia del regne

[Un conte de Jordi Remolins.]

Quan els cavalls de l’inquisidor més temut del Pirineu van albirar la taverna on pernoctarien, els rumors de les seves darreres accions ja s’havien estès com una taca d’oli arreu dels dominis del bisbat.

Feia quatre dies San Miguel s’havia allotjat a un hostal de Vilada. Havent sopat va demanar que l’acompanyessin a la seva cambra, i quan va haver-s’hi instal·lat va fer cridar a la cambrera, filla dels propietaris de l’establiment, amb l’excusa que li portési una aigua de farigola ben calenta. Quan la noia estava a punt de deixar-li sobre la petita tauleta de la cambra va engrapar-la per l’esquena i va abatre-la sobre el llit. La llum de l’espelma va il·luminar una escena sinistra. L’inquisidor va obligar-la a despullar-se i quan la noia s’hi va negar, va colpejar-la brutalment, amb tota la força de la seva fúria, la de Déu i la de tots els arcàngels junts. Aclaparada per la superioritat física d’aquell clergue, va deixar-se desvestir i violar. El servent de déu no es va satisfer amb penetrar-la reiteradament per via vaginal: també va encular-la, insensible als crits de dolor que proferia la víctima.

A peu de l’escala que conduïa a les cambres, els pares de la noia escoltaven la ignomínia d’aquell acte pervers, temorosos d’intervenir per a no contradir la voluntat de l’altíssim i del seu representant a la terra. Tan bon punt la porta va tornar-se a obrir, van córrer a auxiliar la noia, que ultratjada i bruta va amagar-se a la cort dels conills i les gallines, sentint-se culpable d’allò que havia passat. Al matí, abans de marxar de l’hostal, l’inquisidor va manar als seus dos acompanyants que traguessin la noia a l’era, on la van fustigar fins que va perdre el coneixement.

San Miguel va arribar al cap de dos dies a un altre hostal prop de Ripoll. Va demanar-hi cambra per a ell i per a la comitiva. L’hostaler va proporcionar-li la millor, amb unes vistes privilegiades sobre la riera de les Llosses. Fosquejava i tenia molta set i gana. Va atipar-se com un lladre, va beure com un condemnat, i quan va pujar a la seva habitació va demanar a la donzella que els havia servit l’àpat que li pugés una infusió de camamilla. La noia havia sentit a parlar de com les gastava aquell inquisidor, i no va oposar cap resistència als actes sexuals que va proposar-li. Experta en afers amorosos, ja que havia exercit durant una temporada com a prostituta, va reclamar la presència dels dos sequaços de San Miguel per a celebrar una orgia en què va ser penetrada simultàniament per tots els orificis disponibles. La nit va ser llarga, i quan tots ja havien arribat repetidament a l’orgasme, ella encara tenia ganes de més gresca. Va deixar-los totalment fatigats a la cambra i va sortir mig nua al replà del primer pis. L’hostaler, que acabava de quedar vidu feia un parell de mesos, va afartar-se amb les engrunes d’una sessió que hagués escandalitzat al mateix marquès de Sade.

Encara cansats després de tanta activitat, la comitiva de San Miguel va refer-se amb un esmorzar de forquilla, cullera i ganivet. Quan van estar ben tips de sopa, guisats i fruita, van demanar a l’hostaler que els portés la noia. Havien de castigar-la per indignitats diverses, perversions múltiples i immoralitats galopants. Van lligar-li les cames amb una corda i van arrossegar-la amb un cavall al voltant de l’hostal per tenir l’ànima bruta, mentre bramaven passatges dels Evangelis. Veient que el patiment de la dona no duraria gaire més, van deslligar-la, van situar-la al mig d’un munt de llenya, van treure-li la vestimenta, van ruixar-la amb vinagre i li van llençar sal a les ferides perquè patís el màxim possible. Abans que el foc que va posar fi a la seva vida per sempre s’encengués del tot, ella ja havia perdut la consciència i l’esperança de demanar, com a darrera voluntat, que li deixessin cardar un últim clau.

Contemplant l’arribada del seguici que s’aproximava pel camí, el propietari de la taverna del Calvari, va intentar sense èxit que l’inquisidor desistís en la seva voluntat de passar-hi la nit, tot afirmant que tenia l’aforament complet i recomanant-li alternatives molt més còmodes i gens llunyanes. San Miguel va dir-li que no li importaria utilitzar la seva mateixa cambra i que ell i la dona podien dormir al banc escon al costat del foc, en companyia dels dos camàlics. Van afartar-se amb tota mena d’exquisideses que tenien a la cuina i malgrat les herbes somníferes que la mestressa va barrejar-hi per tal d’abatre a la comitiva, al cap d’una hora el grup encara perpetrava plans per aquella nit.

L’inquisidor va retirar-se a la seva habitació i va demanar una aigua feta de til·la, amb l’encàrrec que fos la filla adolescent dels taverners qui l’hi portés quan la tinguessin a punt. La mare de la noia va enviar-la al celler, va tancar la porta amb clau, i va llençar la clau dins de la cassola del pollastre quan ningú no mirava. Tan bon punt com els hostalers de les anteriors posades visitades per San Miguel entraven per la porta, i reduïen als acompanyants de l’inquisidor amb dues impecables ganivetades a l’alçada de la jugular, la tavernera va enfilar les escales amb la til·la a les mans.

Un cop rebut el permís per entrar a la cambra, la dona va excusar a la filla, amb l’excusa d’una malaltia fictícia que va irritar profundament al clergue. Indignat pel contratemps, va proferir insults on va baixar tot el santoral i fins i tot els personatges bíblics per ordre d’importància. A fi d’aplacar-lo, la dona va descordar-se la bata, oferint-li una panoràmica excepcional de dues arrodonides mamelles coronades en mugrons sobredimensionats. La luxúria de San Miguel va elevar-se per moments i, tot oblidant la seva demanda inicial, va deixar abaixar-se els pantalons. Mentre la tavernera s’introduïa el membre endurit a la boca, l’inquisidor planificava arguments d’adulteri i infidelitat amb els quals condemnar l’endemà a aquella senyora que ara el conduïa al setè cel. La seva elemental maquinària mental va interrompre’s tan bon punt com els queixals de la senyora van seccionar-li el penis a l’alçada del prepuci. El dolor intens d’aquell despreniment instantani va provocar uns esgarips que van alertar tota la taverna. Alguns vilatans del sector del raval de Barcelona van afirmar l’endemà haver sentit, també, els crits de dolor. Quan el propietari, companys de gremi i clients van entrar a la cambra, San Miguel ja es dessagnava sobre el llit, i la dona escopia el repugnant capoll a terra.

A una lleixa de la cambra, amagat entre dues àmfores que acumulaven pols ancestral, un ratolí pervertit i aficionat a les pràctiques sadomasoquistes, es masturbava amb una mà, mentre amb l’altra s’estimulava el forat del cul amb una medalla en forma de crucifix que acabava de robar de damunt del coixí del moribund inquisidor.

Temps difícils i de desorientació

Els dos edificis del Word Trade Center a Nova York es van ensorrar amb pocs minuts de diferència [Foto: CCMA.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Recordo el dimarts 11 de setembre de 2001 mentre veia al televisor  en directe com a Nova York un primer avió s’estavellava en una de les Torres Bessones i, tot seguit, un altre avió a l’altra torre. Un terrible atemptat executat pel  grup terrorista Al Qaeda.

La humanitat, fins aquella data, havia tingut diverses experiències impactants, però aquell fet, per a mi, va ser d’una desorientació global. «Ja res no serà igual», vaig pensar. Només ens faltava l’experiència de la Covid (tancats a casa), que afectava per primera vegada tots els habitants del planeta.

La immigració, un gran tema a resoldre. La desestabilització va en augment a molts països, la globalització econòmica ha servit per incrementar les desigualtats entre els països més desenvolupats i la resta.

Inestabilitat i guerres, en els darrers 40 anys han augmentat de forma vergonyant, promocionant règims i governs corruptes per a obtenir més acumulació de riquesa per als beneficiaris. La llista és interminable, però les tendències indiquen que l’1% de la humanitat és la que acumula més diners que sumant-hi tota la resta.

Quant al creixement de la població mundial, es preveu (segons un estudi de la Universitat de Washington) que l’any 2064 arribarem, probablement, als 10.000 milions (avui en som uns 8.000) i començarà a davallar. Aquesta ocupació en el planeta Terra genera entre altres problemes el de la petjada ecològica. Com més índex d’aquesta petjada, més pressió negativa a l’equilibri mediambiental.

Veig, també, la problemàtica del que s’anomena l’Espanya buidada (el despoblament). L’abandonament dels pobles cap a  les conurbacions de les àrees metropolitanes. Soc de l’opinió que aquest fet desestabilitza en moltes qüestions, entre d’altres, l’economia global d’un país.

 Què es pot fer?

En primer lloc, adonar-nos d’on som. Però, si revisem la historia de l’art, de la música, etc. sol passar que si observem bé i fem una mirada retrospectiva, innovant-hi, de vegades resulta una adaptació positiva. Comencem per l’educació (formació) i recuperem valors de la família  (no es pot dir a tot que sí). Les coses que són bones i funcionen no cal tocar-les, però les que no ho son, cal analitzar per què i modificar el que calgui. El que no es pot fer és deixar-ho passar amb una «ja està bé» o «és igual». Perquè si no ho corregim anem cap a la decadència.

Reflexió final

Hi ha persones (dirigents i polítics) que no estan preparats per al càrrec i les responsabilitats que assumeixen. La ciutadania ha de ser  més  exigent i, si cal, amb lleis renovades.

Així ho veig.

Francesc Canal i Ambrós: el «Santet» del Poblenou

El nínxol del cementiri del Poblenou on reposen les restes del Santet. [Foto: Ajuntament de Barcelona.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Hi ha cultes populars que malgrat que no estan reconeguts per l’Església perduren al llarg dels anys i un d’aquests és el de Francesc Canals i Ambrós un jove nascut el 1877 a Ciutat Vella i que va morir el 27 de juliol de 1899, a vint-i-dos anys. Se’l coneix pel Santet del Poblenou, on va ser enterrat al cementiri i la seva tomba és de les més concorregudes: nínxol 138 de l’illa 4a d’aquesta necròpoli modernista, i és plena d’espelmes, flors i tota mena d’exvots: fotografies, notes manuscrites, xumets, figuretes de porcellana…

La seva vida està carregada de llegendes i mites. Va néixer a Ciutat Vella, fill d’un venedor cec d’estores. Va entrar a treballar als catorze anys als magatzems El Siglo situats a la Rambla. Es diu que tenia fama de bona persona i feia obres de caritat. Era conegut per la capacitat de predir el futur i segons expliquen va encertar la seva pròpia mort i va predir l’incendi dels grans magatzems on havia treballat, tal com va escaure el 25 de desembre de 1932.

No se sap amb exactitud de què va morir, tot i que possiblement de tuberculosi. El culte a la seva tomba va començar just després de la seva mort i encara avui la gent el venera i el seu nínxol és ple d’espelmes, notes, flors i fotos. El van iniciar les seves companyes de feina als grans magatzems i les floristes de la Rambla, perquè es va estendre el costum d’anar-li a portar el ram de flors de núvia després del casament. Motiu pel qual va adquirir fama de curar els mals d’amors i la infertilitat. I com que la llegenda també explica que després de la seva mort al seu pare se li va curar la ceguesa, molta gent li demana ajuda en aspectes relacionats amb la salut.

Amb el pas dels anys el culte popular no ha parat de créixer: l’any 1908 hi havia tanta afluència a la seva tomba que l’Ajuntament de Barcelona va traslladar-la seva a un espai més gran i accessible. També, es va col·locar un vidre davant de la tapa del nínxol, que és per on encara avui dia els devots fan passar les ofrenes. I com a prova del seguiment d’aquesta tradició, cal dir que Cementiris de Barcelona retira el vidre un parell de vegades a l’any per fer neteja dels centenars d’exvots que hi ha.

Aquest costum també ha inspirat diverses obres: l’Arxiu Històric del Poblenou ha fet estudis sobre els il·lustres difunts del cementiri i també en parlen les novel·les d’inspiració gòtica: Habitacions tancades, de Care Santos, i Retrum, de Francesc Miralles.

Reflexions d’un gandul fracassat. Aigua corrent, «pagesos», turistes i porcs

El pou de Can Pujol a Caldes de Montbuí. [Foto: Patrimoni Gencat.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

El gran negoci català

L’aigua corrent

Durant la meva infantesa vaig viure temporalment en una casa sense aigua corrent. Tenia un pou i una cisterna compartida amb la casa veïna. Així que vaig créixer prou —perquè en aixecar una galleda no toqués a terra—, la meva contribució domèstica era carretejar galledes uns trenta metres, del pou i la cisterna, fins a omplir el cubell de la cuina amb l’aigua de la cisterna que servia per a les tasques de neteja i la del pou en càntirs i ampolles per beure. Tampoc hi havia clavegueram. Sota la pica hi teníem un altre cossi que s’abocava al pati i les plantes agraïen el sabó natural i la terra d’escudella. No es malmetia ni una gota, ni a la comuna, que ans al contrari, se’n treia la mesquita per adobar l’hort.

És el sistema més efectiu que conec per fer un ús racional de l’aigua, de tota, de la neta, de les grises i les negres.

Després va arribar l’aigua corrent, es van fer clavegueres, i van venir turistes i els que els servien els van construir cases buidant de sorres i graves les lleres de les rieres i els van abeurar perforant- les, eixugant els freàtics i assecant els pous.

La Confederación Hidrogràfica del Pireneo Oriental, una conxorxa de funcionaris i alcaldes franquistes corruptes (valgui la redundància) convertiren el bé comú en un bé comercial, propietat dels constructors de rases i canonades. Fins a l’ACA.

L’estat de conservació de les infraestructures que els fan milionaris actualment perd per les canonades el 25% d’aigua corrent.

Un vaixell cisterna. [Foto: Wikimèdia.]

La seca de 2008 no va bastar per a impulsar les inversions imprescindibles: a Catalunya només hi ha dues dessalinitzadores que just abeuren l’àrea metropolitana i  una d’elles no pot funcionar a ple rendiment per manca d’energia, que no li arriba per l’oposició dels ecologistes al traçat de la línia elèctrica i que, de fa anys, resta sense cap solució alternativa. Tampoc no s’ha resolt el problema de les salmorres i els productes químics que s’aboquen al mar i destrueixen la flora marítima. Una planta dessalinitzadora de menys d’1,5 hm3/dia consumeix tanta energia com 1.000.000 d’habitants.

Tornem, doncs, als anys cinquanta. Portem l’aigua en galledes de la mida d’un vaixell mentre preparem un altre desastre ambiental. Alternatives…, de moment, cap que no sigui la pluja. I les rogatives.

Els pagesos

Diuen que són pagesos. Alguns porten tractors de 500 CV que costen més de 350.000 euros i  cisternes de purins de 20.000 litres.  No em semblen pas els que llauren camps a la Garrotxa per a sembrar fesols de Santa Pau, carxofes al Prat, pèsols al Maresme o tomates a l’Empordà…, més aviat, llauren enormes extensions de blat de moro transgènic, civada, colza, naps…, menjar per als porcs o per a biocombustibles.  Uns camps on no se sent cap ocell perquè no hi viu ni un insecte. La meitat del sól agrícola de Catalunya es destina a l’alimentació animal i tot així la gran majoria és importada.

Els petits productors, els que s’esforcen a posar-nos a la taula productes del terrer i de qualitat, no tenen la força dels tractors i molts d’ells no estan d’acord a relaxar les exigències fito-sanitàries que demanen els poderosos i poc podran fer per a evitar que España llevi els aranzels dels productes extracomunitaris ni l’ofec de les grans superfícies. L’Estat repeteix l’estratègia, i la imbecil·litat,  que durant el segle XIX va maldar per arruïnar la indústria tèxtil catalana.

Piscina sobre el mar a Calella de Palafrugell. [Foto: vacacioneseuropa.com.]

Els turistes

Si tot va com no hauria d’anar, aquesta temporada esperem altre cop 24.000.000 de turistes a Catalunya, o més si pot ser.

Només que es quedin una setmana, sense comptar més recursos (generació de residus, mobilitat, urbanització del sòl i destrucció del paisatge,  procés de gentrificació, sanitat…) consumiran entre dues i quatre vegades l’aigua que gastem els indígenes.

Els porcs

A Catalunya hi ha 7.800.000 porcs, de l’espècie animal (dades de l’IDESCAT, 2022) i 7.899.056 habitants, de l’espècie humana.

Cada porc consumeix entre 3.000 i 5.000 litres d’aigua per quilo i s’envien a l’escorxador amb 100/120 quilos,  cada 100 quilos de pinso produeixen 25 quilos de pes en viu i poden contenir 400 mg d’antibiòtic per quilo. (El càlcul de l’aigua es fa comptant des la producció dels aliments, el consum de l’animal i la neteja de les granges).

A Catalunya, el 2021 hi havia  824 macrogranges de porcs. Segons les dades del Registre estatal d’emissions i fonts contaminants (PRTR), que elabora el Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol, aquestes instal·lacions van emetre 32.340 tones de metà i 7.788 tones d’amoníac. Si ho comparem amb les emissions per càpita, aquest metà equival en un any als gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) que pertocarien a 446.000 ciutadans espanyols en el mateix temps.

Una granja de porcs a Vilmalla. [Foto: Miquel Ruíz, Diba.cat.]

Catalunya lidera l’emissió de CO2 del sector carni amb un 30% d’emissions, contamina amb nitrats i amoníac que afecten el 40% del país i contamina l’aigua de molts pobles. El 75% de la carn de porc s’exporta. La Xina en compra el 44%, fins que resolguin els problemes causats per la seva pesta porcina i deixin d’exportar.

A Alcarràs (Segrià), hi ha 250.000 porcs i 29 macrogranges actives. També, és el primer municipi en emissions de metà (1.330 tones) i d’amoníac (315 tones). Formen part de Vall Companys, amb 2.100 granges associades. Alcarràs té 10.000 habitants i el consum d’aigua, segons dades de l’ACA és de  564.000 m3. Aquest consum deu ser estimat atès que no disposa de cap sistema de control de consum a les llars i les empreses. A Alcarràs  la renda familiar disponible bruta és de 13.300 € per habitant/any. Es veu que el problema d’Alcarràs no són els horts solars, que segons un Decret Llei no es poden instal·lar en sòls d’interès agrari.

La més contaminant, però, és Casa Tarradellas, a Gurb, Osona,  que emet 360 tones de metà i contamina l’equivalent a 17.000 ciutadans en un any.
A Palafrugell, que acull 15.000 turistes, la renda familiar disponible bruta per habitant/any és de 13.400 €. El consum d’aigua  és de 2.172-000 m3. AGBAR calcula que se’n perd entre un 15% i un 20% per les canonades.
Una ràpida consulta a les dades estadístiques de Catalunya permet constatar com coincideixen en la misèria les comarques turístiques i les ramaderes que no tenen indústria.

El reino és el cul d’Europa i Catalunya l’esfínter del reino, perquè a una colla de dropos així els convé.

[Font de les dades: IDESCAT.]

8. La Justícia

La Justícia.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

El poder no demana a la poesia,
la poesia és qui dona veu als poetes.
Escolto feinejar els paletes mentre el gat
badoca tot mirant les tórtores com canten.
Jo mandrejo i escolto els sorolls d’uns i altres,
indiferent, també a la contaminació
de notícies sobre la injustícia humana,
als mercantilismes d’uns i altres, la ignorància,
la falsedat de la guerra que mata
a molts en benefici de pocs. A la carn
que penja i despenja de filats fronterers
en busca de l’equilibri, l’harmonia, l’honor.
El dia és rúfol, però no sap ni ploure.
Voldríem i hauríem de ser molts els qui
volguéssim veure ploure amb la roba estesa,
i d’això la justícia no en sap, ni en vol.
Tot i que a vegades se l’espera.

Tot el que es mulla s’eixuga, li costa molt,
però, eixugar el dolor infrigit.
No tot són rialles a la vida dels qui van a cavall,
penso, i no sé si pensar, ara que hem ensenyat
a tants a fer-ho, si sabrem on ens cauran les cendres.


La Justícia

Ordre, estabilitat, equilibri, autoritat. raó, llei, rigor, procés, virtut, mètode.

La llei de la gravetat és una constant sobre tot el planeta, i tot l’univers, ja que tot esser no existiria sinó es en virtut de la llei a la qual estant sotmesos.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.

7. El Carro

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

La branca del temps recompta records, viatges
als carros de la Quimeta i la Rosario.
deploren adversitats, seves i també
d’altres, com la del noi esbojarrat
que abandonà la casa dels pares i que tornà
ric al cap dels anys. Velles històries riques
d’agitació, d’èxits, fugides, decisions
preses sense lliurar massa atenció
als petits detalls, amb un precari
equilibri sobre la maroma. El gat
roman impassible als peus de la Quimeta,
dreta al costat del banc. Les mans ben enfonyades
a dins les butxaques de la bata de quadres.
A partir d’una edat l’èxit o el fracàs
són acollits a l’actitud, a la mirada,
a les faccions i solcs que ha imprès la vida.


L’agitació és ara a les portes d’Ucraïna.
La vanitat dels homes no té límit
i els carros de la guerra han travessat
els límits de la dignitat, i l’avarícia
es nota a les faccions dels qui menen poder.


El Carro

Entusiasme, desplaçament, enginy, descoberta, progressos, mobilitat, intercanvi, avenços, noticies.

La roda sense cap dubta va ser un gran descobriment aplicable en molts àmbits, el desplaçar-se i tants d’altres i fins els nostres dies. La inquietud per la comunicació i  l’Intercanvi va influencia l’avançament tecnològic aportant idees de un lloc a un altre i consegüentment èxits.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.

6. Els Enamorats

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Campanes d’harmonia voltegen el somni
entre les meves mans i els teus cabells.
No hi ha nit que la llibertat de pensament
porti llum a la foscor i la passió
em remogui la sageta que duc clavada.
Giro la carta de l’amor i també sagna
a l’altra banda. He de dipositar fe
en cada paraula, en cada gest, en cada
anhel que envaeix el cor. Al capdavall
la noblesa del gat em faci adonar
que la confiança està entre el que tu penses
i el que jo crec. Al llom de les muntanyes
assentarem l’amor que dipositem
als llavis. Cada vegada que els unim
ondulem horitzons a la pell prima
on es graven els signes que rampinem,
ahir, avui, demà, a les venes dels boscos, al vers.

Entre carícia i carícia, el fre
del tramvia del desig espolsa guspires
sobre la pols dels camins, i entre jo i tu
i el gall, cantem junts a la cimera més alta
els silencis que gronxolen de branca en branca.


Els Enamorats

Amor, unió,  imaginació, equilibri, proba, desig, decisió, atracció, elecció, fe, sexe, fertilitat.

El ser humà madur com tota cosa viva. És una pulsió cap un altre de la seva espècie anomenat enamorament, aquest desig és vital per la seva propagació, un esquer que posa la naturalesa per no desaparèixer.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.