Lluís Badosa i Tubau. Tal com ell mateix escriu: «La meva primera exposició va ser a Vic l’octubre de 1957, el dia que vaig néixer. Des d’aleshores exposo i m’exposo de manera autodidàctica.
»No m’és difícil barallar-me amb els colors, son ells que em deuen trobar benignament difícil.
»El meu humil propòsit és embellir una mica més aquesta època que m’ha tocat viure.»
El trobareu, també, a l’Instagram.
[Una narració de Jordi Remolins.]
El dia que es va revolucionar la terra, ja va fer-se fosc a les dues del migdia. Aprofitant la prematura obscuritat Hnk va entrar al Max Bar i va demanar una ampolla de vodka. Al carrer la gent mirava enlaire, preguntant-se per què la televisió no havia dit res de l’eclipsi. Però, ni al cap d’una ni dues ni tres hores s’havia recuperat la claror. Els responsables de l’enllumenat públic de pobles i ciutats van decidir finalment d’encendre tots els fanals per a evitar que la confusió creixent s’incrementés encara més. Als antípodes, com que la població dormia o anaven borratxos, no van fer gaire cas de la presència solar i no va ser fins que van començar a despertar i ja tornava a ser fosc que van adonar-se de la irregularitat horària. Quan la incertesa va fer-se més generalitzada, una dona amb una evident crisi d’ansietat va sortir esperitadament del bar, desequilibrant Hnk del tamboret. L’hòstia al cap va ser tan forta i l’estat d’inconsciència tan profund, que no va ser capaç ni tan sols de recollir l’ampolla abans no se l’endugués l’ambulància.
La rotació de la terra al voltant del seu eix a una velocitat més alta va evidenciar-se a més de la dessincronització temporal amb la intensitat més gran del vent. Als fumadors se’ls apagaven els cigars, els calbs perdien les perruques i els jugadors de futbol més brillants ja eren incapaços de fer una sola passada bona. A més, la incertesa horària va provocar una crisi sense precedents entre els fabricants de rellotges, que tot i l’intent de reciclar-se no van aconseguir d’establir un nou estàndard horari per a endreçar l’anarquia d’una rotació que cada vegada anava més veloç, però que no seguia cap mena de proporcionalitat en l’acceleració. També, les borses de les principals ciutats del planeta van enfonsar-se. Temerosos pels canvis, els inversors van retirar les seves accions i van dedicar-les a construir-se refugis subterranis on resguardar-se d’un possible xoc planetari.
La velocitat era tan ràpida que durant el temps que abans ocupava una jornada diària ara s’avançava un mes sencer. La foscor i la claror aviat van ser tan intermitents que la gent va oblidar-se aviat de mirar al cel, de si feia fred o de si feia calor, o de les estacions. Els homes del temps que no havien embogit a causa d’unes errades encara més clamoroses de les habituals, van córrer a apuntar-se a l’atur. Per desgràcia, la crisi econòmica havia fet que ja ningú no treballés a les dependències públiques, i van retornar a les seves respectives llars, on van haver de patir l’acarnissament d’uns veïns que els torturaven constantment amb preguntes meteorològiques.
Els terraqüis més despreocupats van decidir aprofitar el caos que s’havia d’instal·lat al planeta per a passar-se el dia follant o masturbant-se o mirant pel·lícules o llegint o escoltant música o buidant ampolles de licor, o fent diverses d’aquestes activitats alhora. Als hospitals, els malalts s’automedicaven gràcies a l’absència de metges i infermers. Els estupefaents van fer molt més feliç, i en alguns casos, també, més breu, la resta de les seves vides. Quan Hnk va trobar-se millor de la trompada al cap, va sortir de nou al carrer i, amb menys temps del que va tardar la terra a fer cinc voltes sobre el seu eix, ja tornava a ser al Max Bar, on va repartir amb la resta de clients la bossa amb els fàrmacs més plaents que va poder recollir del magatzem del centre sanitari.
Tan gran era la felicitat de la majoria de la població que no van tardar a sorgir propostes per a retornar el planeta al seu estatus anterior. Associacions d’antics empresaris, polítics i funcionaris, van agrupar-se per a convocar un milionari concurs a fi de frenar-ne l’acceleració. En tot cas, el premi econòmic no va tenir un excessiu atractiu a causa de la pèrdua de valor que havien patit els diners. Això va fer que només uns quants científics ultraconservadors presentessin les seves absurdes propostes. Els més insensats volien enviar un coet a la lluna arrossegant un cable metàl·lic de gran diàmetre per falcar la terra. Per sort, no van trobar cap magatzemer que disposés de prou quilòmetres de cable, ja que per absurda que semblés la proposta els incentivadors del concurs estaven disposats a materialitzar el projecte. Finalment, van decidir construir unes immenses parets de centenars de quilòmetres d’alçada a punts estratègics dels cinc continents, perquè creien que frenarien la inèrcia del planeta. Constructors i agents immobiliaris es fregaven novament les mans, ja que gràcies al que inicialment semblava un problema apocalíptic podrien continuar omplint-se les butxaques de calés. Quan van tenir enllestit l’esquema d’edificació dels murs, van trucar a paletes i manobres per a començar les obres, però van topar amb l’evidència que ja no volien treballar. La llibertat de vida que havien descobert era molt més plaent que totes les pagues extra que ara els prometien i que, ben mirat, amb el nou ordre econòmic tampoc no els haurien servit de pràcticament res. I el pitjor del cas per als empresaris va ser descobrir la seva absoluta inutilitat a l’hora de posar una sola totxana o maó.
Un matí de fortíssima ressaca, Hnk va acostar-se a la piscina municipal per a parar una estona el sol. De fet, només va poder ser durant els cinc minuts que va trigar a tornar-se a amagar, empès per la urgència d’una nit que ben aviat es tornaria a esvair. El temps suficient, però, per veure com un centenar de coets espacials s’elevaven cap a Mart. A dins hi viatjaven les famílies més influents del planeta, que escapaven d’una mort que presumien com a segura si es quedaven a la Terra. A les estacions que s’havien construït a Mart esperaven reproduir-hi, de moment a petita escala, el model social que fins feia uns mesos tenien a la Terra. En el decurs dels dies següents tota l’alta societat i els membres més privilegiats de la burgesia i de les religions de tots els països van seguir els seus passos. Quan van adonar-se de la seva absència, els proletaris van organitzar festes espontànies, on no van faltar multitudinàries escenes de sexe i borratxeres antològiques, amb més d’un coma etílic irreversible.
La vida a Mart, però, no era tan plàcida. Les enveges, els antics rancors i l’absència de pobres a qui putejar van crear tensions i enfrontaments acarnissats entre els habitants de les estacions espacials. Afortunadament, abans de poder engegar-hi la primera guerra, el nebot de déu va entrar a l’habitació dels planetes, va triar distretament Mart i el va introduir delicadament dins de l’esfínter de la seva xicota, que va gemegar de plaer mentre tots els humans que hi habitaven morien aixafats per cagallons de matèria fecal mal higienitzada. Quan van acabar de jugar-hi va tornar a deixar el planeta al seu lloc.
A la terra estaven tan distrets amb el lleure i la perpètua diversió, que ningú no va adonar-se de l’absència puntual de Mart i, de retruc, dels antics cacics i dirigents. De fet, la velocitat de gir era ja tan ràpida que els aficionats a l’astrologia havien desat els seus estris i es dedicaven en cos i ànima a afers més mundanals, majoritàriament relacionats amb l’alcohol i la cardamenta. La nit i el dia se succeïen de tal manera que era impossible de distingir-los i l’efecte de tot plegat era com tenir una bombeta erràtica que pampallugueja constantment.
El grau de felicitat dels humans era tan gran que, quan la Terra va canviar la seva òrbita per una de molt més allunyada del Sol, la majoria van morir congelats amb un somriure als llavis. Els que estaven follant van tardar alguns minuts més a palmar-la, gràcies a l’escalfor de l’acte. En canvi, Hnk, que havia treballat durant alguns anys en una empresa de congelats va tapar-se amb l’abric, va aixecar l’enèsim vas de vodka del dia i va brindar amb èmfasi per la gratificant notícia de no haver de tornar a posar la glaçonera dins la nevera.
Quan els pingüins van entrar al Max’s Bar després d’haver heretat la condició de gènere dominant del planeta, van trobar-lo en aquesta posició, amb una verdosa estalactita penjant-li de les fosses nasals.
[Un article de Nan Orriols.]
La Societat Zoològica de Londres explica que ens els últims cinquanta anys el nombre d’animals que viuen al planeta ha disminuït un 69%. Una contaminació galopant, els herbicides, els insecticides, el canvi climàtic i una societat que no vol renunciar absolutament a res en són els culpables.
Tinc amics i familiars que, descerebrats, fan viatges amb avió de milers de quilòmetres per a fotografiar elefants, micos o cascades. D’altres, aurores boreals. Tinc altres amics que, per a sobreviure, ho passen molt malament. És impossible que això acabi bé.
La guerra a Europa i les neurosis obsessives de molts polítics fan que, com a espècie, no tinguem futur. Sembla impossible que els més neuròtics acabin sempre al poder, defensant dogmes, mentides i el dret de robar i matar.
A Catalunya, les coses tampoc no van bé. El govern de Pere Aragonès, manipulat pel catòlic Oriol Junqueras, s’ha rendit als interessos dels partits españols, i el també catòlic Salvador Illa diu que també vol participar en la «Festa de la Rendició». Els Comuns, o Podemos, que és el mateix, també gaudint de l’herència franquista, no volen acceptar que a Espanya la transició no va existir i que el rei el va nomenar el Generalísimo Franco.
En fi, amb aquesta realitat, segons molts científics, el que passarà és que la desaparició de la biodiversitat augmentarà vertiginosament i que d’aquí a pocs anys la Societat Zoològica de Londres no podrà explicar res perquè s’haurà extingit, com tots nosaltres. Amén.
[Text i il·lustracions de Josep Nogué.]
Potser una de les més recents definicions de l’art és aquella que diu que l’«art és tot allò que els crítics diuen que ho és».
Doctors té l’església, es deia en altres temps quan algú es veia enfrontat a algun dubte religiós. L’art, doncs, acaba d’assolir el mateix nivell de transcendència que abans tenia la religió i, de la qual, l’art només n’era un simple instrument, aplicat a la voluntat doctrinària de l’església.
D’aquesta manera, allò que era el suport del missatge, s’esdevé ara no ja vehicle de l’emissor, sinó la veu mateixa del remitent, davant la qual els crítics i especialistes exerceixen de profetes i intèrprets, ja que «la veu de Déu és incomprensible a la massa inculta»; és lògic, doncs, que prefereixin que el missatge sigui el màxim d’inintel·ligible, a la manera com el llatí servia per a garantir l’estatus diferenciat de les jerarquies eclesiàstiques.
Malgrat tot, n’hi ha prou amb una mínima capacitat d’observació per a deduir, en veure l’empremta d’una petjada, que per allí hi ha passat algú. I no cal ser gaire llest, i encara menys erudit, per a saber ràpidament si l’empremta és humana o d’algun altre animal, perquè amb un mínim d’experiència podem saber de quin animal es tracta. Deduir altres detalls com l’edat, el sexe, o les condicions físiques, ja requereix alguns nivells més de coneixement i experiència que, no obstant això, poden estar a l’abast d’aquell que hi estigi interessat.
Amb l’art passa quelcom de similar: depèn de l’interès que hom hi posi a esbrinar-ne el rastre. Tota obra no és més que una altra forma de petjada deixada per l’autor; i un dels mecanismes més eficaç per a descobrir allò que hi diu és intentar refer el camí que el rastre ens mostra; principalment, pel què fa a la tècnica, però, també, si és possible, esbrinar-ne la intenció.
L’anàlisi de la tècnica ens dirà molt de l’habilitat de l’autor, sobretot si ens prenem la molèstia d’intentar fer el mateix. La imitació és el mecanisme bàsic de l’aprenentatge; és allò que fa qualsevol animal per assumir les habilitats de la seva espècie. Només imitant ens adonarem veritablement de la dificultat que implica la realització d’una obra i del nivell de domini assolit pel seu autor.
Aconseguir vèncer la resistència de la matèria bruta a ser dominada, sotmetent-la a la voluntat sense dificultat aparent, d’una forma bella i elegant, és allò que converteix en mestre. Que finalment l’imitador superi al mestre és allò que el convertirà en artista, també, a ell. En la mesura que l’observador coneix la tècnica podrà saber si la intenció de l’autor ha estat assolida i entendre el missatge.
Cal recórrer el camí —«el rastre»— en ambdós sentits per a saber-ne l’origen i el destí i, també, els esdeveniments del recorregut. Com més detalls esbrinem d’aquest recorregut més podrem saber del missatge i del missatger…, sense intèrprets interposats que, com ja hem dit, sovint tenen més interès a encriptar el missatge que no pas fer-lo aclaridor.
També, ens adonarem quan l’obra deu més a l’accés (i l’excés) a poderosos recursos tecnològics que a les habilitats de l’autor. La idea més simple i elemental, amplificada o multiplicada per la tecnologia més sofisticada, pot tenir una gran repercussió, deguda més al culte i admiració que desperta el desplegament tècnic que no pas pel missatge implícit en l’obra.
Així, un monòlit de cent metres en forma de patata fregida tindrà molta més repercussió per l’ostentació dels recursos emprats que no pas per la forma de l’escultura en si mateixa, la qual, en la seva mesura original, no hagués cridat l’atenció de ningú. En aquest sentit, l’art actual, diu més de les relacions personals amb el poder —i els recursos que això possibilita— que no pas de la qualitat o del nivell artístic dels autors i, encara menys, del seu missatge.
Un simple grafisme convertit en volum i ampliat mil vegades respecte al seu esbós inicial, eleva la cotització de l’autor en la mateixa proporció. Si fa no fa, en la mateixa mesura que qui el finança pot fer ostentació de la seva riquesa i/o presumir d’erudició a través de l’obra.
Posem-ne un exemple:
Aquesta obra, pintada amb regalims d’esmalt sintètic sobre tela, podria il·lustrar com l’univers juga amb la matèria per a produir les seves formes…, i fer evident, de passada, alguna de les contradiccions en què la realitat es basa. Diu aquesta: «Una cosa no pot estar en dos llocs al mateix temps, ni dues coses poden estar al mateix lloc al mateix temps».
No obstant això, experimentem, amb imatges simètriques, com aquesta, que dues coses (les dues meitats) han estat (en el moment de crear-se) en un lloc al mateix temps, i que una mateixa cosa (la mateixa forma) és a dos llocs diferents al mateix temps.
L’art —a més d’un divertiment de dimensió còsmica— serveix per a denunciar contradiccions d’aquest nivell.
Aquest missatge, però, no sol interessar ningú. Bàsicament, perquè allò que es busca és el recolzament i la difusió per part de la critica especialitzada, sense la qual cap mecenes hi mostrarà interès i l’obra haurà de conformar-se a dormitar indefinidament en un racó de l’estudi, a l’espera de ser venuda, regalada o destruïda pels estralls implacables del temps…, que denuncia.
En canvi, si fos el cas que l’autor gaudís d’un prestigi reconegut, fins i tot tindria la possibilitat de ser reconvertida en una escultura monumental per a decorar alguna rotonda o jardí públic o privat i fer-ne milers de reproduccions com a record turístic.
El que se’ns explica, per tant, poques vegades té a veure amb el missatge o la qualitat de l’obra i sí, en canvi, amb la vanitat i les relacions de poder dels implicats.
L’art, com qualsevol llenguatge, suposa una descoberta del món en el mateix acte de descriure’l. Per tant, parteix de la humilitat del que ignora. L’autor intenta explicar-se, entendre el món, experimentant-lo i, al mateix temps, reflectir-lo en els seus actes. És a dir, pretén comprendre i fer entenedor allò que se li escapa (seguir el rastre fins a descobrir l’origen i la causa).
Que després el resultat d’aquests actes hagi de ser explicat per crítics i especialistes (substituint l’original per la interpretació), sovint d’una manera encara més críptica que allò que qualsevol espectador pot entendre a través de la mateixa obra, diu més de l«art del misteri, que del misteri de l’art». De com convertir en llatinismes allò que hauria de resultar evident…, a través de l’experiència.
No se si m’he explicat.
Els darrers fets polítics que hem viscut em porten la reflexió del joc dels escacs. Joc que es basa en l’estratègia i l’amenaça, tot observant-hi que no es pot fer estratègia sense una tàctica per a poder reaccionar als moviments del contrari, encara que sàpigues on vas.
Busquen guanyar l’adversari i s’entén el que ha passat en aquest temps d’amenaces…. Moció de confiança, justificada perquè una de las parts incompleix allò pactat.
El mal ve de lluny, aquella unió de Junts x SI per un sol objectiu: assolir la independènccia, es trenca i es bifurca amb la DUI del 27 d’octubre de 2017, anul·lada el 8 de novembre de 2017.
Conseqüència: uns a la presó i altres a l’exili, és a dir, ni l’estratègia ni la tàctica ni els lideratges varen ser capaços de preveure ni d’afrontar la situació. Des d’aquell moment, molta gent s’ha sentit enganyada i avui manifesten que estan orfes.
Desprès de l’ai, ai, ai, una part de Junts x SI se’n va a l’exili a Waterloo (Bèlgica) i a Suïssa tot decidint prendre el camí de la justícia internacional i creen el Consell per la República. Una altra part torna i es posa a disposició de la justícia espanyola.
ERC decideix ampliar la base i ajornar el procés. Això equival a presó i redempció davant del Pare…, Taula de negociació, un acord de claredat? Aprovar pressupostos, etc. Estratègia d’ajornar la independència per a un temps millor i recuperar el «peix al cove».
Aquestes peces damunt del tauler que uns i altres han utilitzat per a ensenyar-nos les seves estratègies de joc, sota el meu parer, no ens portaran ni tan sols a taules, on en el joc dels escacs no guanya ningú. Però, en aquest partit de la política amb taules es deixen el més important, els votants, els que han delegat el seu vot perquè la política la facin els polítics.
Aquests ciutadans no han deixat de lluitar fins avui, però els polítics no haurien de defallir en l’intent de l’acord en el camí de la independència i en aquests moments estan tots massa pendents de guanyar la partida, sobren les baralles i els escarafalls, i no tenen en compte allò que la pressa sol ser una mala consellera.
Algú va dir des del centralisme que els espanyols no calia que es preocupessin, perquè els catalans «se pelearán entre ellos». Ja hi hem arribat.
I això què vol dir? Ara tindrem un Govern en minoria (tan sols 33 diputats li donen suport), quan la majoria parlamentària en requereix 68. S’haurà de seguir en el camp constitucional i serem una de les poques comunitats que continuarem aportant més a canvi de rebre menys. Però, això sí, aquí a casa, baralla rere baralla. Això va d’enderrocar la reina de l’adversari, pensant que ja tenim el rei en escac i a prop del mat.
Santa innocència! Però, catalans!, que algú hi posi ordre, o és que a més de jugar als escacs també juguem a l’oca i es torna a la casella de sortida? Algú sap a quin joc juguem?
Així ho veig.
[Un report d’Eduard Garrell.]
«Els soldats no han de seguir mai les ordres d’un general capturat per l’enemic.». L’art de la guerra, Sunzi ((544 aC – 496 aC).
«Si la dirección de un partido està en prisión, este està en manos del estado. Arnaldo Otegi, exdiputat del Parlament basc.
El 1r d’octubre de 2017, a mig matí, al col·legi electoral de Vic, acompanyava una periodista francesa a qui feia de traductor i d’intèrpret. En aquell moment es va presentar la Marta Rovira amb l’habitual escolania.
A la Marta Rovira la conec des de 1998, quan amb 20 anys acabats d’estrenar es va afegir a la colla de grallers de la colla castellera de Vic, els Sagals d’Osona. La Marta estudiava dret, volia ser jutge i era una noia discreta, extremament correcta i educada, aplicada en el seu aprenentatge de grallera. Em va sorprendre el seu ingrés a ERC, que va coincidir amb la meva dimissió després de vint anys de militància, decebut en constatar que les proclames d’independència s’havien amagat al calaix de sota a la dreta de les taules dels despatxos.
De fora estant del partit, sense renunciar a posar el meu gra de sorra per la llibertat de la meva terra (no ho he fet mai), un petit grup d’independents manteníem trobades amb la Marta per a contribuir a consolidar aquests esforços. Però, l’interès de la Marta, i d’ERC, no ha estat mai la independència de Catalunya. Aquest és un fet que pot esperar. Quan es va verbalitzar que l’objectiu era el poder i que se’ns demanava la nostra contribució perquè la Marta assolís els seus objectius personals, em vaig retirar. La Marta ho va aconseguir, és clar que deixant terra cremada al seu darrere, com és tradicional en aquest partit.
Quan la periodista em va demanar què en pensava, de la Marta política, em vaig adonar que la Marta cridava, cridava molt, no recordo què deia, segurament els tòpics que corrien aquells dies, però els deia cridant. «Té por, si crida tant és perquè té por» —li vaig contestar. «És massa jove, no coneix l’estat espanyol i no ha sabut mesurar els riscos ni afrontar-los amb sang freda.» No va ser l’única.
En aquell moment vaig intuir que les coses no anirien bé. Anar bé, evidentment no era proclamar la independència, i ja està. Era mantenir el «tour de force» amb l’estat espanyol amb els riscos que això comportava i durant molt de temps, perquè d’estructures d’estat no en teníem, i encara no en tenim ni una. Ni hisenda ni un servei d’intel·ligència, i per no dir, ni llibreries.
Si la por s’havia instal·lat al govern la gent seguiríem jugant-nos inútilment la pell i l’estat espanyol ens passaria per damunt com una piconadora amb el seu tradicional sistema de venjança rancuniosa.
Els successius fets d’octubre, que tots recordem, van donar com a resultat una divisió en el si del govern i dels actors del procés. Uns van optar per l’exili, des d’on, amb més o menys fortuna i fe, han seguit enfrontats a l’estat, i uns altres, incomprensiblement, si més no per a mi, es van lliurar a la «justícia» espanyola.
Tinc el pressentiment, sense que això sigui cap prejudici, que la majoria dels lliurats han estat formats, sinó en escoles, en ambients catòlics. Només així m’explico que, amb un reconeixement de culpa, s’esperi justícia, caritat i perdó de la fatxenderia nacional-catòlica espanyola. Lliurar-se per pretendre sortir-ne com a màrtirs per la pàtria em semblaria pervers, tot i que en algun cas no ho puc descartar.
Aquest és, de tots els errors comesos, el més greu, doblement greu, que hem comès entre tots plegats. D’una banda lliurar polítics o civils a l’enemic mantenint-los els càrrecs és donar-els un bagatge de gran valor amb qui poder-se revenjar i aplicar els càstigs més exemplars. Com diu Arnaldo Otegi és tenir els partits i les institucions en mans de l’estat.
Podríem pensar que mantenir els càrrecs s’ha fet per posar en evidència el desgavell judicial de l’estat als ulls d’Europa i forçar una sortida de la presó per apaivagar l’opinió internacional. Però, algú es creu encara que als carcamals dels tribunals això els importa?
Els indults són un engany: la lletra petita imposa condicions i amenaces de càstig si no es compleixen les condicions de comportament que, curiosament, no han transcendit. Aquests indults són parcials, condicionats i reversibles i, ull viu, el diari El Español, el dia 22-06-21 publica: «El Gobierno indulta a Junqueras por su “peso indiscutible en la relación entre España y Cataluña”». Sembla ben bé una rendició total: Oriol Junqueras aparca la via unilateral per no desitjable ni viable i, malgrat això, l’estat espanyol s’assegura que no pugui exercir cap càrrec públic durant molt de temps. Oriol Junqueras dirigeix ERC i mou els fils del mini president Aragonès que, per ara, té el govern de la Generalitat.
L’estat espanyol, com era d’esperar, mou tota la maquinària repressiva, sense límits, perquè sap molt bé que la pèrdua de Catalunya és la fi de l’estat com el conceben avui.
Un mínim de responsabilitat política i personal hauria de fer renunciar als sotmesos a aquesta mena de llibertat condicional a qualsevol influència política i presa de decisions dels partits, el govern o les institucions. Tots ells tenien, no només el dret, sinó l’obligació de sortir de la presó i, jo, que no voldria per res del món haver estat a la seva pell, els reconec el dret de fer el que sigui per aconseguir-ho. El preu que han pagat em mereix tot el respecte i admiració, i per molts errors que cometessin, tot el reconeixement i respecte públic i institucional, una paga vitalícia i veu per a explicar la seva experiència, però continuar mantenint càrrecs mínimament influents, els que ho fan, és una indecència que a la llarga invalidarà el seu sacrifici. No ens podem fer víctimes de la seva por.
Aquest estiu d’inici xardorós i sufocant i final sortosament d’aigua i tempestes (que, com sempre, no saben ploure), ha emmarcat en les seves darreries quatre fets (entre molts d’altres) que són destacables pel que signifiquen quant a la deriva del éssers humans cap a l’extinció, en paral·lel a les clatellades econòmiques —especialment l’energia elèctrica, els combustibles i els aliments— i a l’emergència climàtica.
Em refereixo, de primer, als pernils, aquells cuixots robats per una turbamulta en una xarcuteria del barri de Sants durant les festes de la Mercè de Barcelona, que van servir per a trencar els aparadors de moltes altres botigues del carrer comercial més llarg d’Europa, mentre a escassos metres apunyalaven mortalment un altre jove. Reacció dels podemites encapçalats per Ada Colau i pel grimpaire professional Albert Batlle: no té res a veure amb les festes, no cal treure-ho de context (!). En una ciutat veritablement preocupada amb els ciutadans, les festes s’haurien suspès i els dirigents municipals responsables haurien dimitit. Però, aquí, com deia La Trinca, «no passa res!».
De segon, tenim el triomf del neofeixisme a Itàlia, encapçalat per la romana Giorgia Meloni, que entre d’altres atzagaiades es va presentar en un vídeo a la xarxa social Tik/Tok dient «Ho detto tutto» amb un parell de melons davant les seves mamelles per a promoure el vot cap al seu partit, els Fratelli d’Itàlia, en les eleccions del passat 25 de setembre. No ens imaginem el president del 155, Pere Aragonès, abillat amb el mantell de la Pilarica per a reclamar el vot per al partit junquerista, antigament conegut com a Esquerra Republicana de Catalunya. El triomf de la ultradreta a Itàlia —que se suma a altres tombs a Europa com passa a Suïssa, Polònia, Hongria…—, un país ‘democràtic’ on no fa gaires anys hi existia el partit comunista amb més afiliats d’Europa (més de vuit milions de militants) és una més de les mostres de la deixadesa de l’esquerra continental, disfressada de postmodernisme, amb aquesta equidistància i bonisme davant el que ha comportat i comporta el globalisme capitalista.
Tant o més greu ha estat —pel que se’n deriva— la que en podríem dir la «revolució del vel» a l’Iran, impulsada valentment per milers de dones, que es juguen la vida llevant-se’l i tallant-se llurs llargues cabelleres, però que, en contrapartida no han rebut la solidaritat explícita de les esquerres i del ‘feminisme’ institucionalitzat, especialment a Catalunya, on sembla que és prohibit de parlar-ne (de debatre sobre el fet migratori) sota la fàtua progre de ser assenyalats com a xenòfobs i racistes quan es judica l’ús del vel per espúries raons electorals. A Catalunya, fa trenta anys, gairebé cap dona musulmana no l’emprava (fent ús de la seva llibertat de decisió): posem els exemples de Vic, Ripoll, Olot, Manresa…, les mateixes dones que, més tard, van ser obligades i comminades a posar-se’l i tapar-se fins als peus sota amenaça pels imams masclistes i totalitaris pagats per l’Aràbia Saudita o Kuwait. Un esquer, aquest del rebuig al vel (misògin), que es deixa en mans del populisme i de la ultradreta, per a vergonya de l’esquerra «multiculti». Com bé diu l’escriptora catalana Najat El Hachmi: «A l’Iran les dones són assassinades per no portar el vel però aquí encara ens preguntem, càndids del segle XXI, si no deu ser que el deure de cobrir-se el cap té un significat del tot diferent a Catalunya».
Només la dignitat i la fermesa són, a hores dara, les nostres armes per a no sotmetre’ns a aquest embat de filibusters, amb exemples com el que ens va oferir fa uns dies Antonio Baños.
Únic, el millor @antoniobanos_. Es fa així, plantant cara. Desafiant-los. pic.twitter.com/CCrfQN4Ezm
— Josep Lluís Alay (@josepalay) September 29, 2022
https://platform.twitter.com/widgets.js
No defallim, doncs, i siguem capaços d’organitzar-nos com a poble més enllà de l’electoralisme.
[Nota de la Redacció.]
Finalment —després de cinc anys que ens vam endinsar en el món digital—, una vella i bella proposta del Consell Editorial de La Resistència prendrà forma aquest vinent dijous 20 d’octubre amb la Primera Trobada de La Resistència, que tindrà lloc a les set del vespre al restaurant de la Solana del Ter (vegeu el mapa), a tocar de Ripoll, amb un sopar (a triar entre diversos menús) a les vuit amb un cost de 25 euros (si hi teniu interès, confirmeu l’assistència [nom i cognoms, correu-e, telèfon i nombre d’assistents], a info@laresistencia.cat.)
Diem vella perquè la idea primgènia va sorgir justament a frec de l’inici de la pandèmia, ara ja practicament extinta, especialment per les restriccions imposades. I, també, diem bella perquè es tractarà d’un encontre fraternal —entre amics, coneguts i saludats— on hi haurà uns breus parlaments i, entre mos i mos, un reconeixement comunal de l’esperit que ens mou.
Us hi esperem!