Un dels sonets de les Notes mínimes d’un paisatge ja és «escrit» als esglaons de l’escala que puja al cafè de Peramola. [Foto: FS/Viure als Pirineus.][Notes de Xavier Borràs.]
El poeta alturgellenc Josep Espunyes (Peramola, 1942), que aquest 2022 celebra amb multitud d’actes el seu vuitantè aniversari en l’anomenat Any Literari Josep Espunyes al Pirineu (organitzat i coordinat per l’Associació Llibre del Pirineu i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran), ha vist reeditada per Edicions Salòria una de les seves obres poètiques cabdals, les Notes mínimes d’un paisatge (Edicions del Mall, 1987), amb l’afegit que un dels vint-i-un sonets decasíl·labs del volum —ara amb un pròleg d’Anton Maria Espadaler, fotografies de Jordi Pasques i un colofó a la contracoberta de Marcel Fité— ha pres cos i forma aquest primer d’octubre als esglaons de l’escala que puja al cafè de Peramola amb els versos de «M’agrada ser al cafè les nits d’hivern», que reproduïm tot seguit:
M’agrada ser al cafè les nits d’hivern, aquelles nits de fred i glaç a fora, en què els minuts no sumen mai una hora i s’aixera a la llar un foc d’infern.
I en rotlle obert, d’amable gent tothora, amb fons de torb o verba en joc altern, refer el decurs dels anys amb mot matern de llavis d’un vell jai a frec de vora.
Em tinc, aqui, per gran avar de vida, mes tanta en reto com la pell me’n bat, car tot en mi respon a l’alta crida
d’aquest caliu d’embruix, comú i alat, que neix humil i en puixança agombola l’intim, rural, cafè de Peramola.
Tal com conten a Viure als Pirineus, «la idea de l’escala-sonet és d’un altre fill il·lustre de Peramola, el pedagog, editor i poeta Ramon Besora, qui va traslladar la proposta a l’Ajuntament i al Consell Comarcal de l’Alt Urgell, les dues institucions que patrocinen la instal·lació poètica. Cadascun dels 14 versos del sonet està gravat en una peça d’acer inoxidable de 172 x 11 centímetres i col·locat al frontal d’un graó, de tal manera que el poema es pot anar llegint al mateix temps que es puja l’escala».
Espunyes contava el 1987 que els sonets van ser com una mena de pressentiment del que significaria la construcció del pantà de Rialb per a embassar el Segre i colgar la part baixa de l’Alt Urgell, «un reflex escrit d’un paratges enaiguats, un testimoniatge que personalment mai no voldria que donés». De fet, l’autor del posterior poemari Alt Urgell, plany i passió (1996) diu en la reedició actual de les Notes mínimes d’un paisatge que el pantà de Rialb —que es va construir l’any 1992 i es va començar a omplir l’any 1999— que ja aleshores pensava, i encara pensa, que «els rius de la nostra muntanya s’han de començar a regular des de la capçalera, amb vista a un aprofitament integral de l’aigua que porten, mai mitjançant preses faraòniques», que aquest estiu xardorós de 2022 ha produït escenes desèrtiques i eixorques no vistes mai fins ara per causa de la crisi climàtica.
Coberta de la reedició del llibre de Josep Espunyes Notes mínimes d’un paisatge. [Foto: Xavier Borràs.]Una opinió que també rebla al «Pròleg» el professor i crític literari Anton M. Espadaler quan manifesta que els poemes de Josep Espunyes relaten «una despossessió, la del “país que voldria i que no tinc” […] La nota predominant és necessàriament la nostàlgia que fa lliscar, però sota d’un teixit eixut, una gran tendresa i comunica una forta emotivitat». Amor i rebel·lia, doncs, en una «sublevació íntima» de l’autor perquè «la deu de l’amor brolla més clara en la derrota».
L’amic de La Resistència Josep Espunyes és escriptor i lingüista. La seva producció literària s’inicià amb Cendra a l’abast (1968), Temps de manobre, finalista al premi Carles Riba el 1970 i De l’Evangeli segons Sant Lluc, primer accèssit a les festes Fabra 1972, publicades totes elles força anys més tard, a causa de la censura. Des d’aleshores la seva obra no ha parat de créixer en extensió i qualitat: Terrosset de sucre candi (1983), Un matí a Albastesa (1983), En calçons (1984), Notes mínimes d’un paisatge (1987), Pa d’àngel (1991), premi Les talúries 1990, Hora foscant a la Ribera (1991), Baronia de Peramola (1995), Alt Urgell, plany i passió (1996), Del passat en el present (1999), Racó de calaix (1999), Segrada (2001), premi Valeri Serra i Boldú 2000, Trabucs i pedrenyals (2002) o el recull Dites, locucions i frases fetes (2007), Obra poètica (2012), a més de les de recerca històrica i antropològica, entre els quals un dels darrers: Jocs i cançons infantils d’abans (2022).
Després de la reedició de Cavalcades (Viena Edicions, març de 2022), el merescut reconeixement de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols (1914-2008) torna amb una dels seus textos més emblemàtics, suara també reeditat, El riu i els inconscients (Adesiara, juliol de 2022), escrit per l’autora, entre d’altres, de Retorn a la vall, entre el 1950 i el 1953.
Es tracta d’una de les primeres novel·les en llengua catalana que narra l’experiència de la guerra i de la postguerra des del bàndol dels vençuts. Retrata la generació que sortia de la infantesa als anys trenta, que va viure la guerra en edat de combatre i que després va haver de fer front a una dictadura devastadora i inacabable. És un relat coral que té com a rerefons uns fets transcendentals, que condicionen els personatges i que, indirectament, són també protagonistes.
Les veus dels «inconscients» es contraposen amb la del «riu», que fa d’eco de llurs experiències. Com va afirmar Agustí Bartra —que malauradament no va aconseguir editar aquesta obra des de l’exili mexicà—, aquesta novel·la aconsegueix «una estremidora unitat de lírica i acció». Vegem-ne, per exemple, un tros espars del que diu «el riu»:
«No puc deturar-me; no es pot anar mai contra el destí. si alguna vegada ho he intentat, tard o d’hora ha calgut tornar a lloc. També als homes els ha succeït el mateix. Les seves rebel·lions, les seves lluites, les seves tempestes, les seves calmes…, tot té una fita. Ells no poden deturar tampoc l’hivern, ni fer brotar primaveres, ni fermar estius o engalanar tardors. Tampoc no poden defugir la mort. Tot segueix el seu curs […] La humanitat sembla anar a les palpentes. Jo també, el Gurri, semblo orb guiant-me per l’estrella que m’ha menat fins ací, on un riu més gran m’engoleix, em fa desaparèixer. Així he anat avançant sempre; així l’aigua d’una font que un dia vaig arreplegar acabava penetrant en el mar…»
L’estudiosa d’Orriols, Montserrat Bacardí torna fer un magnífic exordi al pròleg («D’un temps d’un país»), en què conta que si el lirisme del text prové bàsicament del protagonisme del riu, l’acció ens situa davant d’una novel·la «realista» i psicològica. De fet, en la nota liminar de 1990 (el llibre va trigar trenta-set anya a poder veure la lllum), la novel·lista «feia constar obertament que s’havia inspirat en persones reals per representar algunes personatges de lla ficció: Nicolau Lloret-Eduard Serra, Alexandre Riera-Roger Mir, Josep Plnchart-Miquel Bofill…».
El ritme del relat és ràpid, àgil, dominat per l’acció, pels fets històrics, que marquen un compàs trepidant i que s’imposen per damunt de la voluntat dels personatges, els quals dialoguen sovint i, per tant, se’ns fan presents directament, sense la mediació del narrador. «El riu i els inconscients —escriu l’autora de Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo, 2019)— aborda el conflicte des de la rereguarda, des d’una Barcelona trasbalsada i anàrquica, i la postguerra, en la mateixa ciutat des de la perspectiva dels vençuts “anònims”., ciutadans poc significats que es queden al país i que sofreixen un daltabaix moral i social irreparable. Amb Incerta Glòria (1956, de Joan Sales, és una de les primeres novel·les catalanes que recrea la postguerra des d’aquesta mirada.»
Maria Dolors Orriols i Monset pertany a la primera generació de novel·listes de la postguerra. Quan la llengua era prohibida, als anys quaranta, va escriure un gran nombre de dietaris, articles, relats i esbossos de novel·les. Els contes de Cavalcades van aparèixer el 1949. Poc després, va publicar la primera novel·la, Retorn a la vall (1950), i un altre recull de contes, Reflexos (1951). També, en la dècada dels cinquanta va escriure Petjades sota l’aigua i El riu i els inconscients —la seva novel·la més ambiciosa—, que van sortir a llum molts anys més tard. Amb tot, mai no va defallir i, acabada la dictadura, va donar a conèixer diverses novel·les més i el llibre de memòries Escampar la boira (2003).
Podeu llegir un fragment d’El riu i els inconscients des d’aquest vincle.
Més articles de Maria Dolors Orriols a La Resistència
Escric per tu Martí, xic,
en la sequera i la calor d’aquest agost
i en l’alegria gran de veure’t el primer son.
Pensant en tots i tants camins
que hauràs de descobrir tot sol.
A Sant Martí Xic, quantes vegades
hem compartit temps i paraules
amb la llengua dels teus avis,
de qui aprendràs, a poc a poc,
i que et farà copsar una manera
singular de veure i viure la vida.
Escric pensant en tu Martí,
que un dia em llegiràs sabent
que la vida és molt més que poesia,
però quant meravellosa n’és
si la vius en l’amistat i en l’amor.
En tindràs molt, si en dones un xic.
Ua de les taules rodones de l’escola d’estiu de Common Ecologies. [Foto: Maria Borràs.][Reports i fotos de Maria Borràs.]
Just ara fa un mes em trobava a Berlín, ben agraïda que allà ja podíem posar-nos un jersei a la tarda i contenta d’haver-me animat a anar a (Ecologies Comunes) on vaig poder connectar amb persones impressionants que volem fer un camí diferent plegades.
Ara fa ja uns mesos, la Federica, una de la meves directores de tesi, em va fer arribar un vincle web amb el missatge: «Maria, mira’t això té molt bona pinta!» Vaig entrar emocionada, només el nom ja em cridava: Common Ecologies…, quina curiositat! Mentre investigava el que havien fet i qui estava darrere de la iniciativa, vaig veure que a finals d’agost muntaven una escola d’estiu a Berlín! No m’ho vaig pensar ni dues vegades i la setmana següent ja m’havia comprat els bitllets per anar-hi i ja havia contactat alguns amics que viuen allà! Tot plegat em feia molta il·lusió: tornar a Berlín, veure les amigues i entrar dins d’aquesta xarxa de les Common Ecologies!
Així doncs, el divendres 26 a la tarda, sota una pluja torrencial, em vaig adreçar al New Yorck im Bethanien sense saber ben bé què era aquell lloc i quan hi vaig arribar em va robar el cor, em vaig trobar com a casa. L’espai on es va desenvolupar la trobada havia estat un hospital fa molts anys i ,posteriorment, va ser una casa de referència dins del moviment okupa a Berlín i actualment és una cessió d’ús públic (comunitària) —com Can Batlló a Barcelona, per exemple (resultat de l’extensió dels tentacles de l’estat per a controlar l’autogestió, però d’això en podríem fer tot un altre article…). Només entrar per la porta ja em vaig sentir molt acollida i amb ganes de compartir i vaig pensar: «Maria, sort que has vingut!»
Escoles de Moviments
La taula d’obertura de l’escola d’estiu portava com a títol: «Una escola des de la qual sembrar un futur. Les Escoles de Moviments que necessitem ara mateix». Un lloc per a reflexionar, un espai d’inspiració per a compartir idees sobre què hauria/podria fer una escola del moviment en aquest moment, de quines experiències podríem aprendre i com fer-ho perquè el coneixement i els aprenentatges que ocorren en els moviments socials es puguin documentar i compartir, per a aprendre sobre allò après i poder consolidar-nos i continuar endavant amb les nostres propostes per a la transformació social.
En aquesta taula hi van intervenir:
Janna Graham, investigadora basada en la pràctica, que ha treballat en el camp del comissariat durant gairebé vint anys, ocupant llocs de llarga durada en institucions com Whitechapel, Serpentine Galleries (Londres), Art Gallery of Ontario (Toronto) o al New Museum (Nova York), entre d’altres. Figura clau en el que s’ha anomenat «el gir educatiu» en comissariat, ha desenvolupat exposicions, residències, investigació i escriptura en la intersecció de l’art i les urgències socials contemporànies, com ara les lluites al voltant de la migració, la gentrificació, l’educació, l’antiracisme i la indigeneïtat;
Camille Barbagallo, activista i investigadora feminista. La seva investigació, situada dins de la teoria feminista marxista, els estudis de gènere i els estudis negres, explora com es valora la reproducció de la força de treball, el que costa i qui paga la factura. És coeditora de The Commoner, núm. 15, «El treball de cura i els comuns», amb Silvia Federici. Abans d’emigrar a Londres el 2005 va viure i treballar a Austràlia i va ser activa en lluites laborals, moviments nacionals d’estudiants i moviments socials radicals que es van centrar a posar fi a la detenció obligatòria de sol·licitants d’asil i campanyes per tancar els camps de refugiats;
Lasse Thiele, que treballa en els conceptes de les noves economies dins de l’equip de justícia climàtica a Neue Oekonomie, una organització independent sense ànim de lucre que feineja per a propiciar una bona vida per a tots, un espai crític i constructiu. També, escriu la columna climàtica a nd.Aktuell; i, finalment,
Manuela Zechner, que a banda de ser una de les promotores de Common Ecologies i organitzadores de la trobada, treballa a través de la recerca i la pedagogia/facilitació, centrant-se en els moviments socials, l’«embodiment» i la traducció. Al 2014 va acabar la seva tesi doctoral sobre precarietat i xarxes d’atenció a la crisi europea a la Queen Mary University de Londres. Treballa a través de mètodes relacionals (Teatre dels Oprimits, Somàtica, Coreografia, Escriptura), mètodes de recerca (mapping, entrevista performativa, co-recerca i recerca militant) i producció audiovisual (ràdio/àudio i vídeo). Els seus projectes principals són el Future Archive (2005- ), Radical Collective Care Practices (2012- ), el programa de ràdio «The Sounds of Movement» (2012-avui) i Vocabulaboratories (2007-2009). Forma part de diversos col·lectius i xarxes, entre ells el grup Nanopolítica (2010- ), el Centre d’Ètica i Política (2011- ), Kamion Magazine (2014- ) i l’Electrodoméstica (2014/15).
Des d’aquesta primera taula rodona va romandre prou clar que l’aprenentatge col·lectiu és fonamental per al desenvolupament de moviments socials resistents i gratificants. Sense estructures que facilitin el desenvolupament de les capacitats organitzatives i analítiques, tanmateix, aquest aprenentatge roman atrapat en la ment d’uns quants individus. Afrontar la catàstrofe de la nostra ecologia planetària requereix que es construeixin en els moviments emancipadors de primera línia actuals infraestructures per a facilitar l’aprenentatge dins i entre moviments. Parlant amb organitzadors i activistes d’arreu, vam posar sobre la taula quins coneixements s’haurien de desenvolupar i posar en circulació per a aconseguir el poder que necessitem per a canviar el món i; també, vam parlar dels reptes que comporta aquest esforç. Algunes de les reflexions que van sortir en la conversa —que va durar tota la tarda— van ser les següents:
Com negociem la velocitat de canvi que necessitem ara mateix amb la lentitud de presa de consciència?
Una escola de moviment hauria de descobrir altres maneres més participatives de crear anàlisi, que vagin més enllà de la intel·lectualitat del moviment.
Hauríem de tractar la dimensió psicosocial de les organitzacions, tot abordant-hi la violència micropolítica.
Ajudar-nos entres nosaltres a aprendre a ser ingovernables mentre a la vegada aprenem a governar-nos a nosaltres mateixos
És important que aprenguem a traduir políticament les lluites per a poder-les replicar a diversos territoris i enfortir-nos (copiar-enganxar no és possible).
El paper de l’acció directa com a forma ràpida de moure’s per l’aprenentatge/subjectivació/pedagogia: adonar-se que tots els cossos poden fer-ho, la força dels cossos, el poder que tenim.
La justícia climàtica com a forma de pensar a través de la interseccionalitat; la justícia climàtica és el moviment anticapitalista del nostre temps, un moviment de moviments.
Entendre que ens hem d’articular plegades.
Després de la taula inicial, i amb tot el que havíem parlat, vam fer una pausa i, en acabat, vam mirar el documentari Has de moure’t: històries per canviar el sud (You’ve got to move, 2015) que mostra el paper significatiu que va jugar el moviment-escola en el desenvolupament de la classe obrera i el poder antiracista al sud dels EUA.
La veritat és que el primer dia ja va ser molt intens. I vaig arribar a casa l’Emilio amb moltes ganes de parlar de tot el que havia escoltat i amb ganes de continuar activa a tots els grups on sóc, cosa que em va anar molt bé, perquè últimament, —segurament des de després del confinament— la militància ha patit un fort embat…, i les forces cada cop son més escasses.
La simbiosi moviment-aprenentatge
L’endemà, dissabte 27, vam passar-nos tot el dia allà. Al matí vam fer una taula rodona amb diferents experiències d’escoles de moviment titulada «La simbiosi del moviment-aprenentatge: què fan les escoles de moviment i com podem treballar juntes»- En aquestsa taula hi van participar: Nociones Comunes (Kike España), Ulex Project (G), Xarxa Europea d’organització comunitària (Tashy Endres), Bewegungsschule (Alice Hamdi), Institut del Comú (Nic Beuret) i Casa dels Futurs (Dan), que ara explicaré amb una mica més de detall.
Common Ecologies no és l’única escola dedicada a l’aprenentatge per moviment. Durant les últimes dècades, hem assistit a una floració de diferents escoles en diferents contextos i terrenys polítics a Europa. Alguns més nous, altres més antics, cada escola ajuda a satisfer el nínxol ecològic de proporcionar infraestructures a través de les quals els actors que componen els nostres moviments poden desenvolupar conjuntament les capacitats per a construir moviments socials poderosos i transformadors. L’existència de múltiples escoles arreu d’Europa, o fins i tot al mateix país o ciutat, és un fet increïble. En aquesta discussió, vam inspirar-nos en tot d’exemples actuals i històrics que tenen i estan jugant aquestes escoles en els ecosistemes polítics actuals. Al mateix temps, també van destacar les diferències en nínxols que tenen les escoles actuals, per millorar i entendre com crear sinergies entre elles i treballar formes complementàries més que competitives.
Així doncs a la taula rodona hi van participar:
La Bewegungsschule, que existeix des del 2017. Donen formacions i faciliten processos per enfortir les persones actives en els moviments per la justícia social. Treballen amb grups autoorganitzats, sindicats i organitzacions polítiques. El seu objectiu és implicar-hi més gent dels moviments de justícia social per lluitar pels seus objectius i guanyar! Volen apropar persones amb antecedents, estratègies i experiències diverses per juntes crear espais interseccionals on aprendre sobre la transformació: en nosaltres mateixos, les nostres comunitats i tota la societat. El seu enfocament es basa en una metodologia d’aprenentatge vivencial i directe. Nosaltres. https://bewegungsschule.org/
Nociones Comunes és l’àrea d’autoformació de la Fundación de los Comunes, que organitza cursos presencials als diferents nodes de la nostra xarxa, i cursos en línia a través de la seva Aula Virtual. Pretén generar itineraris formatius propis que valorin el coneixement produït al marge de la societat i les acadèmies. Coneixement crític múltiple que es genera tant en els circuits acadèmics i els seus límits com en moltes altres institucions i col·lectius. En són exemples l’anàlisi de l’economia global i la crisi metropolitana, els feminismes heterodoxos, els estudis subalterns i postcolonials o les interpretacions de les noves realitats culturals de la societat. Per a això, prenem com a punt de partida experiències d’autoformació impulsades per espais com la Universidade Nómada, Universidade Invisibel o ULEX (Universidad Libre Experimental). La idea central de l’àrea d’autoformació és garantir que aquestes obres guanyin presència i impacte dins d’una xarxa que aspira a assolir almenys una dimensió nacional. En definitiva, es pretén articular una sèrie de tallers, cursos i seminaris que produeixin continguts propis, acompanyats d’un model pedagògic replicable i participatiu. La possibilitat de ser replicats és la base perquè la seva reproducció sigui distribuïda i horitzontal, a partir del treball en xarxa i l’experimentació amb plataformes d’autoformació en línia. https://aula.fundaciondeloscomunes.net/
Projecte Ulex, que dóna suport a la creació de capacitat estratègica a tot Europa per a moviments socials. Tenen centres a Catalunya i a Granada, on ofereixen un ampli programa de formació residencial, dissenyat en base a una avaluació i anàlisi exhaustiva de les necessitats amb xarxes d’organitzacions de moviment. La seva capacitat de construcció implica una combinació de formació presencial immersiva i acompanyament organitzatiu a llarg termini. Son un equip de 14 persones a temps complet que operen com a col·lectiu i treballen amb una gran bossa d’entrenadors. Durant el 2022 han estat donant suport activament a projectes de desenvolupament de capacitats a llarg termini amb més de 40 organitzacions i en funcionament de formació residencial per a més de 900 activistes. Es refereixen a la seva pedagogia com a formació Integral d’activistes, que combina l’aprenentatge transformador i l’educació integral i estratègia política. El treball d’acompanyament inclou el desenvolupament estratègic de xarxes i organitzacions, com ara Resistència de la societat civil hongaresa al règim de Fidez, Comunitat de xarxes de lluita contra l’auge de l’extrema dreta, Resiliència LGBTQI+, programes a l’Europa central i oriental i la xarxa de justícia climàtica estratègica, entre d’altres.
La Xarxa Europea d’organització de la Comunitat (ECON), fundada l’any 2018. És una xarxa basada en membres d’organitzacions que fan comunitat organitzant-se sobre el terreny en 16 països d’Europa. ECON se centra en construir el poder de les persones mitjançant el desenvolupament de la capacitat organitzativa mitjançant formació, tutoria i acompanyament organitzatiu a llarg termini, a facilitar la solidaritat entre les iniciatives organitzadores de la comunitat a tot arreu Europa impulsant l’intercanvi i l’alineació entre les iniciatives organitzatives en diferents països i regions, i en donar suport al sostenibilitat del sector organitzador a Europa ajudant a augmentar diners buscant “créixer el pastís” dels recursos disponibles per al sector d’organització comunitària.
L’Institute for Commoning és un col·lectiu d’estudiosos, activistes i proveïdors del màster en administració dels comuns. Se centren en els comuns perquè cada cop és més evident que ni els mercats ni els estats són capaços d’oferir solucions a la infinitat de problemes que provoquen les múltiples crisis a les quals ens enfrontem avui dia. En aquest context, les discussions i els moviments socials per als béns comuns són cada cop més rellevants.
I, finalment, La Casa dels Futurs, un projecte per a crear infraestructura física i educativa a llarg termini per a donar millor suport a moviments socials i ecologistes per a construir solidaritat i cooperació en temps de crisi climàtica. Sorganitzen al voltant de l’objectiu de convertir en espai permanent de creació l’abandonat Hospital Sant Llàtzer de Barcelona i fer el nou Centre de Justícia Climàtica i Escola de Moviment per a pol·linitzar l’encreuament social i les solucions locals perquè els moviments prosperin en un planeta danyat.
Després de dinar vam fer una sessió de mapeig de necessitats de coneixement on se’ns va convidar a fer un treball conjunt per identificar bloquejos i potencials per a l’aprenentatge del moviment, en particular al voltant d’alinear les seves demandes als objectius ecològics, així com identificar articulacions o llacunes dins dels ecosistemes polítics que aporten als moviments junts per a compartir visions i estratègies al voltant de la crisi ecològica.
Eren més enllà de les vuit del vespre i encara continuàvem allà, entusiasmats amb totes les idees que havien sortit. Vam quedar-nos a sopar per a seguir connectant-nos i aquell dia me’n vaig anar a dormir amb un somriure d’orella a orella: que bé, estan passant coses!
El projecte «Entre cor i branca. Veus del pou», és un projecte que explora el cant com a forma d’expressió artística lligada directament a la veu dels ancestres, al so de la llengua pròpia, que és únic per a cada llengua, únic i personal per a cadascú, per a cada cos dins la seva pròpia comunitat cultural.
Els cants antics populars són la referència que ens queda d’aquesta expressió i vibració pròpia deslligada de l’artifici musical modern, de l’estandardització i de l’espectacle.
Podem intuir i experimentar que aquest cant o cantúria d’arrel o millor de l’arrel del cant, és testimoni, sens dubte, d’un tronc comú a tots els altres cants i llengües del món.
En aquest vídeo es pot veure un fragment del «Cant de batre», que Pep Gimeno, Botifarra, ha convertit en un himne al País Valencià, amb versió de Jonatan Penalba i enregistrat aquest setembre a Castell de l’Areny (Berguedà).
L’estudiosa d’Orriols, Montserrat Bacardí torna fer un magnífic exordi al pròleg («D’un temps d’un país»), en què conta que si el lirisme del text prové bàsicament del protagonisme del riu, l’acció ens situa davant d’una novel·la «realista» i psicològica. De fet, en la nota liminar de 1990 (el llibre va trigar trenta-set anya a poder veure la lllum), la novel·lista «feia constar obertament que s’havia inspirat en persones reals per representar algunes personatges de lla ficció: Nicolau Lloret-Eduard Serra, Alexandre Riera-Roger Mir, Josep Plnchart-Miquel Bofill…».
