[EXPOSICIÓ] «Babel», Josep Nogué, a Mollet del Vallès
L’artista i col·laborador de La Resistència, Josep Nogué, exposa al Centre Cultural La Marineta de Mollet del Vallès, el seu projecte Babel fins al 22 d’octubre d’enguany.
Llegim, del diari Som Mollet, la següent i interessant crònica:
El pintor molletà Josep Nogué ha estat homenatjat en la present edició de la Fira d’Artesans. Nogué va ser el creador del símbol de la Fira, el sol, i enguany tant ell com la seva creació n’han estat protagonistes.
D’una banda, la decoració de la fira ha estat monopolitzada pels sols amb els colors irisats de la bandera LGTBI. Però alhora la inauguració de l’esdeveniment va coincidir amb la presentació a La Marineta de l’exposició Babel, amb pintures a l’oli creades per Nogué.
L’artista explicava que a la sala s’hi poden trobar quadres “de diferents èpoques, moltes tendències i molts temes”. També refermava que la vinculació de la seva disciplina amb la Fira: “La pintura podem dir que és artesania; potser abans tenia una altra concepció, però ara veure una cosa feta a mà cada vegada és més difícil”. En aquest sentit, afegia que pintar a mà “porta una feina diferent de treballar amb un ordinador”.
Més enllà de la tasca per executar les obres, Nogué també convidava a veure-les sense presses: “Estem acostumats a passar molt ràpidament sobre les coses, tot és efímer, i ficar-se al món de la pintura és oblidar-se del món. Crec que la pintura és l’art que elimina el temps: tant per pintar com per veure-ho t’hi has de dedicar una estona”.
És per això que el pintor també deia: “Per entendre una mica i gaudir un quadre t’hi has d’estar tant de temps mirant-lo com el temps que ha estat el pintor fent-lo”.
Per últim, en Josep Nogué agraïa divendres en la presentació de Babel que hagi pogut exposar al Centre Cultural La Marineta: “Feia temps que tenia ganes de venir a exposar a Mollet i n’estic encantat”.
[Podeu viure aquest vídeo de VallesVisió sobre l’exposició de Josep Nogué.]
Turisme pària
[Text i il·lustració de Josep Nogué.]
Vivim en un món obsedit per la mobilitat i el canvi, fins al punt que algú l’ha definit com una societat líquida, sense forma definida; que, com qualsevol fluid adopta la forma del recipient on se’l fica.
Un contrast evident, no sols amb altres societats més conservadores, sinó també respecte de la que nosaltres mateixos provenim, on tot tendia a l’estabilitat —o, si més, no la buscava— imposant conductes morals, normes de comportament, categories o protocols, encaminats, tots ells, a la previsió i conservació dels béns i costums. És a dir, la conservació de la pròpia cultura. Un bagatge en el qual es fonamentava i era l’origen i la causa de la riquesa, prosperitat i possessions de la cultura titular.
Això no vol dir que les diverses cultures no es beneficiessin de l’intercanvi mutu de coneixements, productes o gent; de fet la major part de les fortunes derivaven d’aquest intercanvi.
Uns pobles aprenien (i/o abusaven) dels altres, cosa que enriquia uns i arruïnavaaltres i, a vegades, beneficiava ambdós.
No obstant, cada cultura, responia, era fruit, d’unes necessitats d’adaptació a un lloc determinat i era en funció d’aquesta adaptació que s’anava modificant, sense rebutjar, si calia, aportacions foranies. Probablement en els beneficis que proporcionava aquest intercanvi cal buscar l’impuls per viatjar i conèixer món; sovint amb risc per la vida. Si bé en un món on quasi cap activitat estava exempta de riscos, la de viatjar podia ser de les més lucratives. Hom anava d’un lloc a l’altre adquirint no sols productes més o menys valuosos sinó, també, coneixements, d’altres formes de vida, de sabers ignorats a la cultura pròpia, d’elements diferenciats amb els quals poder comerciar i sorprendre els conciutadans en retornar a casa.
D’alguna manera, això és el que continua buscant encara tota persona que viatja: experiències enriquidores per contrast amb el que hom coneix.
Però això, ara, és del tot impossible. No hi ha experiència ni riquesa, si més no de les catalogades com a culturals, que pugui extreure’s d’una altra cultura: totes són la mateixa. Ja no hi ha formes pròpies, diferenciades, per adaptar-se a un lloc.
Hi ha llocs diferents i gent que viu, i sobreviu, de maneres diverses, igual que en qualsevol barri de les nostres ciutats i pobles. Però ja no hi ha més cultura que la que es ven com un producte més destinat al turisme.
Ja no hi ha formes de vida que procurin als seus titulars l’autonomia, els recursos i els coneixements per adaptar-se a un entorn concret. Ara la cultura d’un país és un producte fabricat per ser venut a un exèrcit de visitants foranis.
«La funció crea l’òrgan», ens diuen les lleis de l’evolució i, de la mateixa manera, les habilitats s’aprenen exercint-les; però, ara, quasi totes les activitats són informatives (informàtiques) i no pas formatives: no creen res, només acumulen informació.
Ens visitem els uns als altres per conèixer la cultura de l’altre, però aquestes cultures ja només son cadàvers: tan sols queden les tombes desl que hi havien estat en altre temps. La prova és que els centres històrics de les ciutats ja no hi viu ningú, només hi ha «souvenirs» destinats als turistes que n’ocupen tots els carrers.
La causa, l’origen, de totes aquelles construccions ha desaparegut, ja només en queden les carcasses buides: ha esdevingut «cultura» i els seus habitants viuen de gestionar-la (a la manera com el cranc ermità ocupa la closca d’un altre animal).
Trobo que hi ha quelcom de pervers en l’explotació del visitant, si més no des del punt de vista de la cultura clàssica, on la cortesia exigia tractar-lo com a convidat, ja que, com a estranger que era, no disposava dels recursos del nadiu per a sobreviure en un territori al qual era aliè.
Ara, en canvi, se l’espolia de tot el que es pot dels seus recursos —tal com farien una banda d’atracadors— i es comptabilitza aquesta activitat com a recurs «cultural» del país, sense el qual ja no seria possible la subsistència.
És una perversitat —a més de miserable— no disposar de recursos propis que permetin convidar els forasters; no tenir mitjans de subsistència productius que ens enriqueixin, tant a nosaltres mateixos com als nostres visitants. Equival a convidar algú a dinar a casa i obligar-lo que es porti el menjar.
És miserable, enganyós i pervers vendre una cultura, però encara ho és més vendre’n el cadàver.
Com diu García Calvo: «Una cosa és allò que parla, l’altra allò de què es parla». Ara vivim en una cultura muda.
Han desaparegut els oficis: aquells professionals vinculats, de manera primordial, amb el medi, que dialogaven amb els materials i els objectes i en sabien extreure profit. Ara, tret d’un reduït grup d’especialistes, ja només hi ha intèrprets que recullen i ensenyen el que, en un altre temps, uns avantpassats van dir o fer.
Fins i tot edificis tan singulars com els temples, que transcendien la simple utilitat pràctica o de supervivència, eren l’expressió d’uns recursos, unes maneres de fer pròpies del lloc on s’erigien: manifestació de les capacitats, força i vitalitat d’un poble. Ara només són «cultura».
Ara tots vivim com a hereus orfes d’una cultura; venent-nos el patrimoni rebut, a causa de la nostra incapacitat per a utilitzar-lo i fer-lo productiu. (Ens venem el balancí de l‘àvia perquè ja no sabem fer-lo servir). I aixequem infraestructures, de la mateixa manera que l’aranya teixeix la seva tela: per a caçar.
Ja sigui per inadvertència, o seduïts per les seves formes, els incauts que visiten un país estranger, es veuen atrapats per una il·lusió de coneixement, de riquesa o benefici cultural de qualsevol mena; però, el que es trobaran, només, és un munt d’empreses i professionals dedicats a xuclar-los les seves energies i sucs vitals, igual com l’aranya xucla la mosca caiguda a la seva xarxa.
Perquè tot el coneixement actual, encarnat en les noves tecnologies (o xarxes de comunicació), només són eines de caça al servei de les modernes formes de depredació no productives. Pensades més com a armes ofensives que com a eines de treball. D’aquesta manera ens anem esquilmant els uns als altres, sense afegir res de creatiu, fins a l’esgotament de l’herència rebuda
I, com que ja no hi ha dins i fora (territorial o cultural) per a distingir, el meu pronòstic és que totes aquestes hordes turístiques (nacionals o estrangeres) acabaran fonent-se (i confonent-se) amb la immigració (legal o il·legal) fins al punt que ja serà impossible distingir els campaments de refugiats dels càmpings de temporada; convertits, uns i altres, en campaments provisionals de forces invasores en campanya permanent d’ocupació, competició i explotació mútua: reduïts tots (excepte una petita elit controladora dels recursos) a una societat de pàries, sense territori ni cultura propis.
Pensaments
Tot i que m’agradaria no pensar, fer-ho em recorda algú que soc, com tots els sàpiens. Aquest és el desastre. Si fóssim cuques de llum, de nit tot seria bonic. Sí, com un petit univers.
Penso que, si tots els jutges negres i inquisidors i gens democràtics no es posen d’acord per renovar els òrgans de govern, és perquè el que volen és manipular les sentències.
Penso que, si totes les multes de trànsit i d’aparcament a Catalunya les hem d’anar a pagar a «la Caixa» és perquè «la Caixa» és corrupta i els que ho permeten, també.
Penso que, si la vicepresidenta de Podemos a Madrid predica ara que els supermercats han de tenir una «cesta de la compra» bàsica de 30 euros, ens enganya a tots. És vicepresidenta d’un govern monàrquic amb milers de càrrecs inútils, assessors, amics i coneguts i amb portes giratòries on els senyors Montilla, Aznar, Felipe González, Duran i Lleida, Hereu…, cobren fortunes perquè bancs, elèctriques, empreses del gas o aeroports surtin sempre beneficiats i siguin rescatats amb els diners de tots. Per tant, és millor que la vicepresidenta tercera deixi de fer posturetes de «Calcuta».
Penso que això no té remei, perquè ja fa dies que a ningú no li preocupa que el titllin de lladre. Si tens els jutges, la policia, la Guàrdia Civil, les presons i els piolins a favor teu, la bacanal és gratis i, sempre, amb premi inclòs.
La vegueria del Penedès i l’aigua
[Un article de Jordi Sánchez.]
Sé que tot és molt complicat, però la natura no té ni política ni agenda. Ho dic perquè des de l’any 2008 que vàrem patir una sequera molt important i es van anunciar mesures per a temperar la situació. Sort en vàrem tenir que la Moreneta mai no ens deixa sols. Cal preguntar-se: des d’aquell avis, què s’ha fet? Ja us ho diré: molt poc.
Fins avui es pot dir molt clar que no s’ha fet tampoc la pedagogia necessària a tots els àmbits, ni governamentals ni acadèmics. Conseqüència: anem cap al col·lapse i hom es pregunta per què? La naturalesa no para d’avisar-nos i no em fem cas. Estem més per despeses supèrflues, burocràcia i egos personals. No fem més que acumular i acumular sense valorar la petjada ecològica negativa que deixem al planeta a causa de la nostra ignorància ambiental.
Ara som un altre cop davant la manca d’un dels elements més importants del planeta, l’aigua. Cal una revisió profunda. Els territoris i el seus desenvolupaments urbanístics amb tots els usos vigents: agrícola, ramader, pesquer, industrial, paisatgístic, residencial, boscos….. Això vol dir que hem d’aplicar amb rigor els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), que son un compromís de l’Agenda 2030 aprovada per l’ONU el 2015. És urgent una planificació hidrològica catalana. Estem davant d’una guerra i aquesta és una guerra de l’aigua contra la sequera.
Expliquem-ho bé i amb urgència —responsabilitat dels governants i de tota la societat en el seu conjunt—, de forma senzilla i entenedora, tenim els recursos econòmics i els coneixements per fer-ho. Aquesta informació ha d’arribar a tots els sectors econòmics i a la població en general. Revisem-ho tot: les pèrdues en les xarxes municipals, els estàndards de consum, tant en el sector primari com en l’industrial, esportiu, hostaleria, oci, inventari de recursos hídrics sota rasant i sobre rasant, etc. El que calgui, però de manera ràpida.
Al Penedès també hem de fer els nostres deures en el tema de l’aigua. Sabem on som? Què tenim a les 4 comarques? Per sobre rasant i per sota rasant. I, per cert, què farem amb el pantà de Foix? En l’àmbit territorial de la vegueria del Penedès és possible una dessalinitzadora com es preveia el 2008?
Ara, el que toca és sumar i sumar, més baralles al Parlament no, si us plau. El més important és l’aigua i, ull!, ens pot passar que el canvi climàtic no ens deixi accedir ni al Monestir! I no val la resposta que «això no és del meu Departament», ni jo com a alcalde no hi puc fer res… És de la Diputació, de la Generalitat, de l’ACA, o de l’Estat, perquè al final el ciutadà acaba dient: però qui mana? Fa temps que dic: menys cadires, més eficàcia i més eficiència.
Així ho veig
Reflexions d’un gandul fracassat. Una conxorxa d’imbècils [Trinxant el país II]
«L’imbècil és aquella persona a qui no importa què passa al seu entorn i només li importa què fa ell. La nostra espècie es comporta així.» Eudald Carbonell, arqueòleg
Baixo amb el tren cap a Barcelona. Al vagó només som tres, un noi que no pot dormir, jo que no puc llegir els versos d’en Josep Checa i una dona que dedica el temps de viatge a trucar a les amigues, una rere l’altra, sense cap moderació en el volum ni els comentaris, fins que me li adreço demanant-li educadament que els doni records de part meva, atès que amb tanta informació ja dec formar part de la família. Sort que se n’adona i calla.
Aquesta escena d’imbecil·litat em recorda algunes de les que ens hem hagut d’empassar al llarg d’aquest estiu.
Centenars de milers de súbdits fan cues de 38 quilòmetres per retre vassallatge al carnús d’una monarquia casposa, anacrònica, sanguinària i lladre i «la nostra» ens atabala durant deu dies amb l’espectacle decadent.
L’Anna Gabriel torna fresca i perdonada de Suïssa on ha estat «lluitant» durant quatre anys al front d’una secció d’un sindicat, amb un sou suïs de 100.000 euros l’any, diuen. Ella s’hi quedarà a Suïssa, perquè, és clar, hi ha adquirit compromisos. De tant en tant, però, tornarà a casa disposada a menjar-se els rics, els rics catalans, que els suïssos son fats. Confiem que no li surti cap antropòfag a les seves files.
El demiürg de la secta messiànica que fa veure que governa brama i insulta els qui no pensem com ell i el critiquem.
L’Ajuntament de Begur privatitza la meitat de la superfície de les seves platges i hi instal·la para-sols i gandules per als que poden pagar 50 euros al dia, per a estar amples, mentre el «poble corrent» s’amuntega a banda i banda. Vint buarencs es manifesten. Potser són els darrers indígenes.
També es manifesten en lenta derrota marítima els capitans de cap de setmana perquè troben massa cares les boies on fondegen les barquetes que tapen l’horitzó i malmeten el paisatge de les cales de Palafrugell.
Mentrestant, molts restauradors de la costa es carreguen el prestigi de la cuina empordanesa amb elaboracions pensades per adobar amb quètxup.
Així acabem aquest estiu post pandèmic amb la desesperació per a recuperar el temps perdut i havent perdut totes aquells intents de solidaritat que es veu que només obeïen a la por d’estar sols i aïllats, i de morir-nos ofegats.
També, sembla que les il·lusions dels llibreters d’haver recuperat lectors se’n van en orris. El fet passarà desapercebut i amb la indiferència més absoluta de la majoria que es mira el melic: la llibreria Vitel·la de Palafrugell tanca definitivament.
Val a dir que el poble que va veure néixer Josep Pla no tindrà llibreria a partir del 9 d’octubre vinent.
Fa quatre anys, la Montse Cargol tancava la Gavina de Palamós després de 42 anys, a causa de les dificultats de seguir mantenint el negoci i pels problemes endèmics del sector del llibre.
Fa dos anys, la Gemma Garcia, editora d’edicions Vitel·la de Bellcaire i regent de la llibreria del mateix nom a l’Escala, recupera l’antiga Mediterrània-Espai Fòrum, que en Joan Aliu va deixar per manca de relleu generacional. La nova Vitel·la de Palafrugell engega en plena pandèmia i així que pot segueix la tradició d’aglomerar i activar l’ambient cultural de l’entorn amb presentacions, exposicions i activitats singulars i imaginatives com les lectures de poesia navegant per les aigües de Palamós
La Vitel·la tanca per inviabilitat econòmica, que vol dir que no ven prou llibres per a sostenir-la i segurament també pels problemes endèmics del sector, entre els que cal destacar els de la distribució en les zones de baixa densitat de llibreries, com ara és el cas d’aquesta costa catalana.
Mantenir una llibreria a Palafrugell, una de les deu ciutats més pobres de Catalunya, amb un índex de préstec bibliotecari per habitant any molt per sota de la mitjana i un abandonament escolar preocupant, és una temeritat. També, ho seria mantenir un forn, una carnisseria o qualsevol altre negoci que no sigui una funerària si no fos per les allaus de visitants que vénen per Setmana Santa i a l’estiu. Però es veu que tota aquesta gernació de visitants, indígenes i forasters, tampoc no basten per a mantenir viva una llibreria.
Abans de la pandèmia la Biblioteca Municipal de Palafrugell, sota la direcció de na Carme Fenoll, qui després fou la cap del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat, i activista cultural, es va arribar a instal·lar una biblioplatja a Tamariu.
L’any 2013 hi va haver 63 biblioplatges i bibliopiscines a Catalunya, l’any 2022 n’hi ha hagut 91. Però cap ni una a les platges de Palafrugell, ni de Begur, tampoc a Palamós, tot i que els palamosins han ofert un servei de biblioteca a l’aire lliure a tres places allunyades del centre durant el mes d’agost. Sembla ser, doncs, que el foment de la lectura no forma part del projecte municipal d’unes quantes poblacions de la costa brava i que els nostres visitants més enllà de les paelles amb quètxup i un preu raonable per a una ostentació sostenible tampoc no tenen gaire interès per la lectura, ni que sigui per a conèixer la cuina de veritat del país o per a trobar una carta nàutica de la costa i saber on fondejar sense malmetre res.
Així doncs, entre Calonge i Torroella de Montgrí 50.000 habitants mal comptats no tenen llibreria. A la capital gironina n’hi ha una per cada 10.000 habitants i en tenim 5,7 per cada 100.000 habitants a la resta de Catalunya.
El turisme és un miratge que emmascara la misèria material i intel·lectual i ens hi arrossega a tots.
Un poble necessita un forn i una llibreria per ser poble. Un país necessita llibreries per ser una nació. Les llibreries són estructures d’estat i l’únic recurs per a eludir la manipulació i l’entotsolament a què ens condemnen els mitjans de comunicació i per a no caure en la imbecil·litat imperant.
I el 2023 farem la DUI!
Callo!
[Arts i Oficis] Accionarat
[Una narració de Jordi Remolins.]
L’últim comboi de metro de la jornada acabava d’arribar a l’estació i una munió de gent s’amuntegava davant les portes per no haver de tornar a casa a peu, o pagar molt més agafant un taxi. El dissenyador gràfic es va obrir pas entre la multitud i a empentes i cops de colzes va guanyar un lloc a dins del vagó. Aquell dia coincidia que els espectadors que sortien de l’estadi de veure uns quarts de final de la copa d’Europa de futbol que havia acabat tard per la pròrroga i penals, multiplicaven per molt l’afluència que un dia normal a aquella hora tenia la línia. Necessitava arribar a casa abans de la mitjanit si no volia guanyar-se l’enèsima esbroncada de la seva parella, que ja començava a sospitar una infidelitat camuflada sota excuses de reunions de feina que acabaven massa tard, o de muntanyes de projectes per signar. Un altre amuntegament, l’humà que hi havia a l’interior del vagó, era aclaparador, un tetris de braços, caps, espatlles, troncs i extremitats inferiors que encaixaven com bonament podien per satisfacció dels aprofitats que allargaven la mà cap als atributs aliens per satisfer les seves perversions. Un cop tancades les portes una veu sorgida de la megafonia va informar que caldria esperar uns minuts a la sortida per quadrar els horaris amb la resta d’estacions.
La cella esquerra del dissenyador gràfic va alçar-se buscant la complicitat de l’individu que tenia al davant, un home de mitjana edat no gaire ben vestit i que desprenia un indissimulable tuf de resclosit. L’home el va mirar i va somriure lleument. Haurien de suportar-se en estreta comunió fins que el metro tingués la gentilesa de portar-los a l’estació de destí. Però la màquina no arrencava i la fortor que desprenia aquell individu s’amplificava cada cop més. La cara de l’un estava a pocs mil·límetres de la de l’altre. Va evitar-li els ulls fins que en un gest per corregir la posició el dissenyador va impactar amb la maleta en el tòrax del seu veí.
— Perdó, això és tan comprimit que encara prendrem mal.
— No passa res, no pateixis. A veure si arranca aviat. El transport públic sempre ha sigut un drama.
La repulsió nasal que fins aleshores sentia per aquell individu, va convertir-se en una fotesa comparada amb la que experimentava ara que li acabava de parlar directament a la cara. Una alenada de putrefacció se li va introduir al nas i la boca, talment com si estigués participant en l’exhumació d’un dictador qualsevol. Malgrat tot, va imitar un sospir per donar-li la raó i alliberar-se alhora de la glopada pestilent que acabava de menjar-se. Va intentar moure’s, però no li va ser possible. No només estava presoner físicament d’aquella circumstància, sinó que es trobava absolutament sol cara a cara amb l’enemic olfactiu número u de la humanitat. La resta de viatgers s’havia posicionat d’esquena a l’aura nauseabunda que impregnava l’espai comprimit. Cada vegada entenia menys com havia estat tan lent a l’hora de detectar-ho, i com podia ser que el fill de puta de conductor no arrenqués d’una puta vegada la locomotora dels collons.
— Vostè encara és jove, però recordo que fa quaranta anys la freqüència dels combois era menor que l’actual, i ens trobàvem en casos així cada dos per tres. Una vegada vaig tardar més de dues hores a arribar a casa. La dona ja havia trucat a la policia perquè es pensava que m’havien segrestat. I sap què li van dir?
El dissenyador va contenir les llàgrimes. No podia més. Ni tan sols alçar les mans per tapar-se el nas. O aquell home callava o les cames li defallirien. I no volia ni imaginar-se que sent l’única persona que el veuria perdent el coneixement, podria acabar practicant-li un boca a boca que llavors sí, seria definitiu. Va gemegar lleument, com per mostrar desinterès en allò que li explicava el generador de contaminació més gran que havia trobat en la seva maleïda existència. Lluny d’entendre aquest significat en el gest, l’home va continuar…
— Que si els molestava per una ximpleria, li farien pagar el cost de la recerca. Es pot arribar a creure que ens hem passat tota la vida pagant impostos, no hem molestat mai a la policia ni als bombers ni a una ambulància, i un dia que per culpa d’un servei públic deficient ella va tenir la necessitat de fer-ne ús, encara l’amenacen amb la prepotència dels que estan acostumats a no moure el cul excepte quan és un superior qui els ho ordena?
L’halitosi que expirava cada vegada que pronunciava una síl·laba s’estava convertint en un suplici per al dissenyador, però també per a la resta de l’habitacle. Una jove embarassada va patir una síncope i només la compressió de cossos va evitar que caigués a terra.
Algú va prémer el botó per a obrir la porta des de fora, però va ser impossible aconseguir-ho. Anaven plens de punta a punta de metro. La sort que va tenir de no poder-hi entrar.
— Calleu! —va cridar un home conscient de l’origen d’aquella pudor.
— Que calli! —s’hi va afegir una dona vermella com un senyal d’estop de tant respirar per la boca.
El dissenyador gràfic també va perdre el coneixement, juntament amb quatre persones més.
Un noi va aixecar dificultosament el braç per agafar la maça que hi havia a l’extrem superior de la porta. Volia trencar un dels vidres i que així es renovés una mica l’aire. Va patir una luxació d’espatlla, però va aconseguir agafar l’eina. Tenia tan poc espai per moure’s que només va poder fer una esquerda al vidre. A cops de cap va anar eixamplant un forat, que ja era de la mida d’una pilota de futbol quan va desistir de fer-lo més gran. Portava la cara ensangonada, però l’aire viciat de l’exterior va ser rebut com la pluja en el desert pel centenar de viatgers, sobretot quan finalment la locomotora va arrencar.
Lleument conscient del que acabava de viure, l’home pudent va arribar a casa després d’haver assistit a la reunió anual d’accionistes de la companyia de gas. La dona va rebre’l amb una mascareta d’oxigen i les finestres obertes de bat a bat malgrat ser encara al mes de març.
A sobre la tauleta de la sala d’estar hi havia un catàleg de dutxes que aquella mateixa tarda la soferta senyora havia anat a buscar a cal lampista.
Olga Molina
Olga Molina Jiménez (Manresa, 1971), autora i il·lustradora, ha descobert recentment la seva passió per la il·lustració. Ha fet un taller d’il·lustració a l’Escola de la Dona Francesca Bonemaison, sota el mestratge de l’il·lustrador Ignasi Blanch. Vulèvulà és la seva primera (i sorprenentment madura) creació com a àlbum il·lustrat, fins al punt que ha despertat l’interès d’editorials internacionals. Ha escrit i il·lustrat dos contes més: AmbSense son i Estimar-te. Ha il·lustrat El gran llibre de les adreces secretes, de l’autora Georgina Llapis. Ha realitzat diverses exposicions i col·labora habitualment com a il·lustradora per a diverses entitats.