Tercera trobada d’escriptors, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres a Perafita

La font Nova de Perafita, vora el parc de la qual tindrà lloc aquesta tercera trobada llibresca. [Foto: @cons_llucanes.]
[Redacció.]

El divendres, 22 de juliol, de les nou a la una del migdia, és programada una nova matinal al Parc de la Font Nova de Perafita. Lletraferits, il·lustradors i amants dels llibres de nou o de vell, enguany canvien de parc tot fugint del soroll de la carretera.

La Caruca Ballesteros guarnirà l’indret amb el seu toc personal i màgic per quan a les nou comenci la trobada us hi trobeu més que encantats de la vida i que autors, paradistes de llibres de vell i visitants, us hi sentiu com a casa. De fet, mentre us retrobeu i parleu, amb llibres i dibuixos a punt, es farà un esmorzar perafitenc.

A les 11 començarà el recital i les presentacions. Poesia, contes, cançons, i es parlar dels llibres dels autos, d’anècdotes…, i això amb el públic més fidel i qui vulgui venir a veure-ho per primera vegada. Tothom hi és benvingut perquè escriure, dibuixar, llegir, dir en veu alta, sentir, escoltar, interpretar la paraula és uns dels plaers més apassionant de la vida i en companyia és una festa.

Han confirmat la presència, un any més: Ton Baig, Gerard Bosch, Ramon Breu, Eloi Casadevall, Joan Dalmau, Ramon Gabarrós, Xevi Pujol, Josep Riera, Gabriel Salvans, Montse Serra, Subi, Fede Tormo i Lluís Vila entre d’altres. I s’hi estrenaran: Olga Molina, Mar Pujol, Roser Reixach, Neil Sabatés i Ramon Solé. S’espera que l’Albert Canadell i la Roser Iborra, hi puguin venir.

De parades de llibres de vell n’hi haurà la de la Núria Brunet. Si algú té ganes de fer parada de llibres de vell per vendre, compartir o intercanviar, que ho faci saber abans del dia 19 de juliol (a la Leti: perafitabiblio@hotmail.com , o a Teresa, teresa.ribera@gmail.com).

Tot plegat ho organitzem i ho coordinem en Nan Orriols, la Leti Caballé i i la Teresa Ribera, que són Els Ocells, mixus, senglars i cocodrils. Tenen l’ajuda i col·laboració de l’Ajuntament de Perafita i l’empenta del Club de Lectura de Perafita i els més petits de tots, els infants de l’Escola Bressol i de l’Escola d’Estiu.

Manicomi

«Tractament psiquiàtric? Però…, què volen?» [Foto: Arxiu LR]
[Un article de Nan Orriols.]

Diu una alcaldessa que el jovent desorientat pot accedir a tractament gratuït de psicòlegs. Tot el dia parlant que tots i totes, perdó, totes i tots, necessitem ajuda. Els parlaments no paren d’aprovar decrets i lleis per tal d’ajudar a millorar l’estat mental de tots i totes, perdó, de totes i tots. Es preocupen de la salut mental del Congreso de los Diputados, la família reial, el Parlament de Catalunya, del senyor Lambán, del cardenal Omella, dels senyors Feijóo, Pedro Sánchez, Illa, Iceta, Junqueras…, ah!, i de la presidenta Ayuso. I els Jocs Olímpics d’Hivern que defensa en Jordi Basté a RAC1?

Tractament psiquiàtric? Però…, què volen? Les guerres no s’aturen. Tot està descontrolat i ningú no sap  ni qui és ni què som. El món urbà i metropolità devora el món sencer. Totes les tertúlies de ràdio i televisió no són altra cosa que aquelarres de bruixes i bruixots escopint sang. I, tot, per destruir-ho tot en nom de les seves veritats i mentides. De fet, els és igual, que per això van al psicòleg.

Tractor, en política

Tal com van les coses, és possible que els «tractors» econòmics ja no els vulgui conduir ningú a Catalunya. [Foto: Arxiu LR.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Segons el diccionari, tractor és aquell vehicle especial que s’utilitza per a arrossegar un altre vehicle o càrrega. En política econòmica vol significar que quan una comunitat autònoma tira del carro (com diem els catalans) és tractor de la resta i es nota en el conjunt de l’Estat.

Fem-ne un repàs

La Constitució del 1978 va ser aprovada per referèndum de tots els espanyols el 6 de desembre i convertia Espanya en una monarquia parlamentària. La gestió del sistema es constitueix amb les comunitats autònomes (17), més les ciutats de Ceuta i Melilla. S’estableix un mecanisme de transferències de competències a dites comunitats.

Balanç

Però estem millor o pitjor? Aquesta es la qüestió. És obvi que volem estar en un sistema democràtic, però i la “pela? Si li sumem els sentiments, la cultura, la llengua i el tracte…, laa veritat és que deixats el «debe y el haber» comptable, el saldo és escandalós, anem  enrere com els crancs. Pensàvem que amb la democràcia les coses canviarien? Doncs no, tot al contrari, ens continuen prenen el pèl i tot i el «peix al cova» el resultat és que això ja no funcjona. Cal preguntar-se: i les altres comunitats?

Doncs, resulta que això que es coneix com les comunitats tractores, les que tiren més del carro a Espanya —com Andalusia, les Balears, Catalunya i el País Basc—, estan que treuen foc pels queixals, perquè el sistema de finançament autonòmic fa massa temps que no funciona.

Què es pot fer?

El País Basc va jugar bé a la partida de sortida a la C-78. Van ser més eficaços (el «cupo»), però tampoc no estan contents; les Balears diuen que això no funciona; Andalusia ni governant el PP o el PSOE se’n surten i, a Catalunya, el 52% dels parlamentaris proposen l’independentisme, llargament reivindicat, amb totes les adversitats conegudes per part dels espanyols, que no ens deixen. Ara fins i tot s’ha creat una taula de negociació, de diàleg (diuen uns i altres) i un calendari de dos anys per veure què fem.

Que no s’equivoquin més: Espanya necessita o caixa o faixa; és més, ja n’hi ha prou de marejar la perdiu, si no el que pot passar és que els «tractors» no puguin ni sortir del magatzem, no per manca de gasoil, no, sinó perquè ja no hi hagi ningú que els vulgui conduir en aquest sistema caducat.

El que he plantejat té manera d’arreglar-se? SÍ

Es vol arreglar? Fins ara, no.

Així ho veig

[ARTS I OFICIS] Tanatopràxia

La tanatopràxia (del grec Θάνατος, thanatos “mort” i πραξια, praxia, manera d’obrar) és el conjunt de tècniques de conservació i agençament de cadàvers. [Foto: Arxiu LR.]
[Una narració de Jordi Remolins.]

Agitant l’aire en un estèril intent d’eliminar el fum del cigarret, l’operari de la funerària va anar a obrir a la porta, on havia sonat el timbre. Era la neboda de la difunta a qui acabava de maquillar, una rotunda dona compungida per les circumstàncies. Volia veure el cadàver abans que el portessin al tanatori. Va recolzar-se a la taula de treball i va abocar-se dins de la caixa per a contemplar-lo.

L’operari va adonar-se de seguida del tall de la faldilla negra descobrint la part superior de les mitges i un tros de cuixa ferma i, malgrat la tristor de l’escena, no va poder evitar que se li activés la imaginació. La noia somicava convulsionant les corbes del seu cos. Amb el moviment se li va descordar un botó de la brusa. Quan va girar-se estava massa colpida per adonar-se de l’escalfor que havia provocat en l’home que tenia a tocar. Va demanar-li si podia entrar al lavabo un moment. Va ensenyar-li on era, va obrir-li el llum tot maleint la fortor que havia quedat a l’habitacle després del darrer alliberament fecal, i va afanyar-se a entrar al vestidor, des d’on podria veure-la a través d’una reixeta de ventilació.

La noia va rentar-se la cara, eliminant qualsevol rastre de llàgrimes. Va eixugar-se amb la tovallola i va contemplar-se al mirall. Llavors va adonar-se que el botó alliberat l’havia escotada excessivament. Va descordar-ne un parell més, va posar-se correctament els sostenidors negres transparents que oferien una magnífica panoràmica d’uns mugrons diametralment excessius, perfectament ubicats al centre de les sines, i va recompondre el seu aspecte. Abans de sortir, va aixecar-se del tot la faldilla, i abaixant-se unes calces també transparents va asseure’s al vàter. Del cony depilat va sorgir-ne un raig d’orina. Malgrat que mai li havien interessat les perversions sexuals, l’operari va arribar a un estat d’excitació implacable.

Quan va sortir del lavabo va acompanyar-la fins a la porta, dissimulant amb prou feines la desproporcionada erecció sota els pantalons, i va acomiadar-se’n després de donar-li el condol i oferir-li la mà. La noia va obsequiar-lo amb un breu somriure i va marxar movent rítmicament la seva anatomia fins al cotxe negre que havia aparcat a l’esplanada del cementiri. Quan va pujar al vehicle el tall de la faldilla va obrir-se de nou i la libido de l’operari va repuntar altre cop.

Va tancar la porta i amb una reescalfada —que algun ecologista hauria atribuït al canvi climàtic—, va acostar-se al cadàver. Va mirar-lo atentament, trobant-hi prou similituds amb la neboda malgrat la diferència d’edat. El treball de reconstrucció del cos li havia quedat perfecte, però mentre s’abaixava la cremallera dels pantalons i entrava dins de la caixa, va tenir la certesa que aquest cop hauria de repetir la feina.

Reflexions d’un gandul fracassat. Pàtria, ciutat i llengua

[Un report d’Eduard Garrell.]

T’has posat massa alcofoll,
massa adobs a les pestanyes:
no podràs sortir al carrer…
Tes cosines se’n riurien
i el betzol que tens llucat
fugiria de vergonya…
Renta’t tots aquests afaits…
Sols un toc a cada galta
amb les pòlvores… Veuràs
que tothom ret homentatge
al teu seny, al teu comport,
que et farà saltar les llàgrimes…
T’has posat massa alcofoll:
només un pessic de pólvores.

Miquel Bauçà, En el feu de l’ermitatge [Empúries, 2014]


«Convertir en rural allò que és urbà, urbanitzar allò que és rural.» Ho escrivia Ildefons Cerdà en la seva Teoria General de la Urbanització.

Sembla ser que, volent o sense voler, Ada Colau ha fet seva aquesta idea, que teòricament jo mateix podria defensar, si no fos que arriba amb cent seixnta-dos anys de retard. En el seu pla urbanístic Cerdà va aplicar els criteris  del pla hipodàmic, que és més vell que l’anar a peu: val a dir, una estructura en quadrícula que si bé sobre el paper resulta molt racional, a la pràctica  comporta un seguit d’inconvenients: excessiva longitud dels carrers, congestió del trànsit en hores punta, dificultats d’accés al centre i a la perifèria…

https://platform.twitter.com/widgets.js

Malgrat tot, Cerdà havia trobat l’equilibri entre aquesta urbs apagesada i la ruralitat urbanitzada. Les «mansanes» obertes, les zones verdes dels interiors, els equipaments, la ventilació i l’assolellament, van desaparèixer durant el llarg segle que va durar el seu desplegament degut als interessos dels propietaris del sòl i a l’especulació, ben vista i estimulada a l’època, que van desvirtuar completament el pla.

Vull posar un especial èmfasi en un fet que sembla oblidat, de tan obvi, i és que Barcelona és una ciutat completament diferent de la majoria de ciutats amb què les podem comparar: a més de tindre el mar pel seu costat de llevant, la tanca la serra de Collserola pel costat de ponent i al nord i al sud ho fan el Besòs i el Llobregat. Si comparem les densitats de Barcelona amb les de Madrid i València són respectivament de 16.000, 5.420 i 5.900 h/km2.

Ildefons Cerdà. [Foto: Arxiu LR.]

Què hauria passat si s’hagués acomplert el pla Cerdà? Potser Barcelona seria una ciutat menys densa i més extensa, vencent els murs que la constrenyen o ens hauríem instal·lat a Vila-sacra, com havia proposat Carles Fages de Climent. Però l’especulació de la construcció dels eixamples no és res comparat amb la desgràcia que pateix la ciutat durant els 16 anys de govern del catalaníssim franquista Josep Maria de Porcioles. A base d’especulació, corrupció i intervencions antisocials Porcioles omple Barcelona d’autovies urbanes: la ronda del mig, que si n’és no ronda; l’Avinguda Meridiana, el carrer d’Aragó;  la Gran Via; la Diagonal… Sobreelevacions en els edificis més emblemàtics, enderrocs imperdonables d’edificis modernistes, barraquisme vertical: el Turó de la Peira, Sant Roc, la Mina, Ciutat Meridiana…, queden incomunicats i segregats de la ciutat. Polígons desordenats, aluminosi… I el gran negoci dels pàrquings. Una Barcelona closa en si mateixa i lliurada a l’us de l’automòbil particular: l’automòbil ha modelat el paisatge i la dinàmica urbana durant dècades..

Poc després la maragallada i la samaranc[h]alla, amb el dolç esquer de les olimpíades que els barcelonins s’empassen sense hesitar, comença la destrucció del teixit social arrelat de fa segles a la ciutat: ensulsiada de barris sencer; «bullyng» per foragitar els veïns del Raval; especulació i negocis immobiliaris privats participats per l’Ajuntament: turisme massiu i fons d’inversió usucapint la ciutat i gentrificant els autòctons que van a parar a l’entorn incomunicat de la ciutat i són substituïts per forasters procedents d’Espanya, Sud-amèrica, Itàlia, Rússia, Xina, o quina sigui l’economia amb més superàvit de cada moment.

De tot aquest sacrifici Barcelona n’hereta dues autovies urbanes de més, les «rondes de dalt i de baix, un palau de concerts i un estadi. Ni habitatge social, ni millores en les infraestructures, ni en el més vital que són les comunicacions ferroviàries amb la Catalunya Ciutat, (que va de Cadaqués a Amposta) i que són les mateixes de fa dos-cents anys: dues úniques vies donen entrada i sortida a tot el flux ferroviari que va i ve, de nord a sud, en espera que les obres de la «Sagrera Família» (diuen que són al 60% de la seva execució) s’acabin,  al cap de 25 anys.

Samaranch fa la salutació feixista en un acte a Barcelona el 18 de juliol de 1974. [Foto: arxiu LR.]

Ara, una  fraudulenta marmanyera governa la ciutat sense poder controlar la policia municipal, ni les estructures franquistes anquilosades de l’ajuntament, ni els taxistes, ni la neteja, ni la civilitat, ni l’habitatge, ni el trànsit que està fent de Barcelona una ciutat hostil. La vol convertir en un espai rural, dificultant encara més la vida dels barcelonins que ja no hi poden viure, però que hi han d’anar a treballar, perquè el seu assetjament a l’automòbil, a base de dificultar els moviments, augmentar la contaminació, omplir els carrers i les voreres de bicicletes, patinets, segways i tota mena d’andròmines rodadores sense cap regulació, possiblement ara seria possible la ciutat de Cerdà, però són insostenibles en la Barcelona destruïda si no es comença per oferir alternatives i trobar solucions, i tots sabem que això no s’aconsegueix llepant culs a Madrid ni anant a sopar amb el rei.

Si els pilars de la identitat són la pàtria (la Heimat), la ciutat (com a referent col·lectiu) on la majoria d’habitants, començant per l’Ajuntament, es consideren ciutadans del mon, s’hi eludeix tot compromís i s’hi excusa qualsevol vilesa, i la llengua, ja s’encarrega Castella de destruir-les, amb la complicitat de la impostora que la governa pitjor que els seus predecessors i la niciesa del president del país i la seva cort d’inútils.

Ara per ara, ningú té la dignitat i el valor de plantar la fanga.

[LLIBRE] «Estim», de Nan Orriols

[Notes de Xavier Borràs.]

A principis d’aquest mes de juny, la Fundació Tutelar del Ripollès —tambe coneguda amb el nom d’Acompanya’m— va celebrar a l’església de Sant Pere de Ripoll la jornada Drets i suports, on es va aplegar una vuitantena de persones i que va servir, també, per a commemorar el desé aniversari d’aquesta institució, que ha triplicat l’atenció —des de la seva fundació, l’any 2011—, quant al nombre de discapacitats, que l’any 2021 va arribar als 107.

Aquesta tasca encomiable, ha tingut el recolzament entusiasta de Nan Orriols, que de forma altruista ha confegit el llibre Estim, amb 20 làmines amb aforismes d’autors de totes les èpoques i estils —també de seus. Una obra, excel·lentment editada per Jaume i Jordi Maideu i amb disseny de Toni Casassas, que, en paraules del mateix Orriols, «s’inspira en la necessitat de transmetre la reflexió que cal fer per aportar des de tots els àmbits de la nostra vida un servei a la societat». D’aquest volum se n’ha fet 160 exemplars numerats i creats de forma desinteressada per a regalar.

Podeu veure’n l’edició aquí sota mateix.

Ramon Cotrina a Vic

Gràcies a la bona i inestimable tasca d’Albert Bagué (TVBagué Serveis Audiovisuals), us podem oferir una síntesi en format vídeo de la presentació que es va fer, finalment, el passat 25 de maig a Muntanya de Llibres de Vic, del llibre coral Estimat Ramon. Homenatge a Ramon Cotrina (1932-2020), amb la participació d’Antoni Tort Bardolet, catedràtic de la Universitat de Vic (UCC), i de l’escriptor i amic personal de Cotrina, Nan Orriols.

Seixanta anys del Diccionari Alcover-Moll: perilla la pervivència del català

El tresor lingüístic que és el Diccionari Alcover-Moll perilla d’esdevenir un fòssil si no posem remei a l’ús de la llengua.

[Un report de Xavier Borràs.]

Enguany se celebren seixanta anys de la culminació d’una obra ingent, el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) —tresor que podeu consultar en línia—, altrament conegut com el Diccionari Alcover-Moll per causa del nom dels qui el van confecciona:, Antoni Maria Alcover Sureda i Francesc de Borja Moll Casasnovas, veritables artífexs d’aquesta ingent obra iniciada l’any 1900 i que Alcover hauria volgut que fos el Diccionari de la Llengua Catalana, per bé que les discrepàncies amb l’aleshores naixent Institut d’Estudis Catalans (IEC) —sorgit l’any 1907, amb Secció Filològica creada el 1911— el van fer desistir i tirar pel dret amb el DCVB des de Mallorca.

El Diccionari Alcover-Moll és el treball lexicogràfic més important de la llengua catalana (antiga i moderna, dialectal i literària) i de tota la romanística i inclou deu volums, un total de 9.850 pàgines amb més de 160.000 articles i 1.500 il·lustracions en blanc i negre.

I amb aquest tresor lingüístic a les mans tan poc difós i conegut com passa amb d’altres, tenim els polítics que ens toca de patir regatejant l’ensenyament del català a l’escola —o a les plataformes audiovisuals— per no saber o no voler plantar-se davant les arbitrarietats dels tribunals espanyols quan ni tan sols han estat capaços, durant aquests darrers anys, de fer complir la Llei de normalització lingüística, la pròpia anomenada «immersió» —que és una presa de pèl majoritària a les escoles de l’àrea metropolitana barcelonina—, els drets dels consumidors catalanoparlants quant a l’etiquetatge, la informació, la justícia, i allò del «llarg etcètera» que tant odiava Joan Oliver.

Tenint el castellà com a llengua imposada per la força de les armes, la supervivència del català ha estat sempre el gran cavall de batalla de la identitat nacional que, a més a més, es vol esquarterar als altres territoris de la nació. Sense la llengua —en el nostre particular cas històric— no som, ras i curt, res…, que és el que sempre persegueix Castella (ara dita Espanya) des de temps immemorials: el nostre anorreament (i, en alguns casos, anihilació física, com ha passat en les diverses guerres d’agressió i colonització d’arreu dels països catalans).

Els darrers anys, el tansemenfotisme de les administracions, el bonisme escolar o la manca d’una aposta clara i contundent a favor de l’ús exclusiu de la llengua en tots els àmbits de la vida ja han produït els pitjors efectes, amb una gran part del jovent que dimiteix de fer-la servir i amb funcionaris públics que viuen i treballen a Catalunya (de sectors universitaris o hospitalaris, per exemple) que utilitzen el castellà als mitjans catalans sense cap vergonya, ans exercint el seu dret de conquesta.

I no passa res, que aquesta és l’altra cara de la moneda de la diglòssia i l’esquezofrènia lingüística que vivim i sofrim dia rere dia, com un degotall que sagna i sagnarà fins a l’extinció final. Certament, depèn de nosaltres, dels catalans —de soca-arrel o d’altres provinences—, d’aquest exercici diari tan feixuc de defensa de la pròpia identitat, a risc de ser assenyalats com a malnats o xenòfobs, tant és l’odi que esquerres i dretes espanyoles tenen pel nostre fet nacional. Però, no solament depèn de posicions individuals vint-i-quatre hores al dia: cal un cop de puny a la taula des de tots els sectors per empènyer de dalt a baix i trabucar aquesta situació, si és que encara hi som a temps, per manera que usar tothora la llengua catalana la faci imprescindible per a la vida quotidiana arreu.