Novament missenyora la guilla —també coneguda amb els noms de guineu, guinarda, guinot o rabosa, segons els indrets— torna a fer-se’ns present vora els nostres boscos i prades.
«Indesinenter» o la revolta catalana
L’escriptor Salvador Espriu (1913-1985) va publicar el poema «Indesinenter» (vegeu-lo sencer més avall) en el llibre Les cançons d’Ariadna, aparegudes per primera vegada el 1949 (Òssa Menor) i ampliades successivament per l’autor fins al 1980. En aquests versos l’autor —entre moltes altres obres de poesia, narrativa i teatre— de Primera història d’Esther (1948), La pell de brau (1960) o Una altra Fedra, si us plau (1978) introdueix un discurs cívic de reivindicació nacional que culmina amb altres poemes com «Inici de càntic en el temple» o «El meu poble i jo», tots ells musicats i cantats per Raimon.
A «Indesinenter», un adverbi llatí que significa sense aturar-se, incessantment, Espriu reclama alçar-se, revoltar-se, a través de la metàfora d’un gos (el poble català) que sobreviu sota la submissió d’un amo (Castella, en forma d’estat espanyol), que el maltracta, perquè s’arrisqui a actuar per ell mateix i deixi de llepar «l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang», ja que ha viscut ajupit «sota el fuet amb foll oblit de la raó que té».
Els versos d’Espriu, tan vells i tan nous, situen la nació catalana entre l’ajupiment i l’alçament i al poble ara esmaperdut, oblidat dels seus suposats dirigents, després que el trencacoll del primer d’octubre de 2017 va ser desactivat, anorreat, envilit pels mateixos que el van promoure, que van triar i continuen actuant amb «la gran vergonya mansa dels lladrucs», perquè gos que lladra no mossega, com es diu popularment. En aquests moments, cinc anys després d’aquella revolta popular —amb tot el que ha comportat i comporta: presó, exili, repressió, però, també, rendició…—, són poques les veus que s’alcen «sense repòs», per dir prou, per «caminar de nou» i salvar el poble, «ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor».
Són veus, com per exemple les d’Ot Bou o Clara Ponsatí, que incansablement, incessantment (indesinenter), reclamen aquesta revolta, aquesta desobediència als poders establerts, aquí i allà, per acabar amb la inèrcia de rendició a què ens sotmeten els anomenats partits independentistes que, amb més o menys desesper pels minsos plats de llenties a repartir, només tracten de salvar els seus mobles mentre, per postres, ens aboquen a esdevenir cada cop més gossos mesells en comptes d’únics senyors a la manera espriuana.
Així, Ot Bou (Barcelona, 1999) escrivia a «El pacte de la immersió, el final de l’autonomisme» [Vilaweb, 28/03/2022], després que Esquerra i Junts publiquessin l’acord amb el PSC i els comuns per a reconèixer el castellà com a llengua d’ús a l’escola (just el mateix dia que el govern de Pere Aragonès informés que havia arribat a un acord amb el govern d’Aragó per a la candidatura olímpica del 2030), que «mentre creaven el relat per a justificar que no ens convé desestabilitzar l’estat, han destruït tot el marge que hi havia per a fer res que no fos servir-lo directament. Servir-lo, ja ni tan sols obeir-lo. Treballar per complir tots els interessos de l’estat, sense cap mena de marge per a defensar els propis».
Per la seva banda, l’irredemptista Clara Ponsatí (Barcelona, 1957), consellera del Govern de Catalunya i membre del Parlament Europeu —exiliada des del 27 d’octubre de 2017—, escriu, d’obligada lectura, a «Contra els guardians del tabú» [Vilaweb, 1/04/2022] —arran de la pregunta «La independència val una vida?», que li va fer Gemma Nierga en una entrevista al «Cafè d’idees» [La 2 i Ràdio 4, 14/03/2022]:
«Si a Catalunya existís un veritable estat major pensant com fer la independència, la pregunta que es faria no seria si la independència val una vida, sinó com no doblegar-se davant l’amenaça de violència i, alhora, portar els polítics espanyols a un escenari on no els interessi escalar-la. Perquè a nosaltres no ens interessa la violència, ens interessa la independència. Aquesta pregunta té respostes, no som pas els primers que tenim aquest problema. Però són la mena de respostes que els guardians del tabú s’ocupen que no pensem. Els guardians del tabú, justament perquè trafiquen amb la possibilitat de la violència, són ara la veritable amenaça.»
Ponsatí, com Bou a la seva manera, assenyala que una vida en què no som lliures de perseguir ideals pacífics, honestament, és una vida que ens condemna a nosaltres i als nostres descendents. «Quan algú renuncia a l’ideal per l’amenaça de la mort, ja està disposat a renunciar a qualsevol cosa. El fonamentalista és qui està disposat a posar fi a la vida d’un altre per un ideal, no pas qui està disposat a arriscar la seva per defensar-lo».
Moltes veus s’alcen darrerament tot defensant que aquesta lamentable rendició dels partits, al Govern i al Parlament, només es resolt a les urnes. Tanmateix, em permeto dissentir-ne perquè, ni que sigui transitòriament, hagi de ser, solament, així o, fins i tot, amb una candidatura cívica, com bé promou l’ANC. Només una veritable revolta popular, autoorganitzada i autogestionada, distribuÏda territorialment, amb consignes i accions a fer clares i contundents —allunyada de menjadores, messianismes, jugades mestres i llirismes— pot fer canviar les coses, més ara que estem cada cop més sotmesos a l’Estat i al seu control quasi absolut a través del món digital, en què tenen atrapada la majoria.
Aquesta revolta és la de l’ésser revoltat, L’home revoltat de què parlava Albert Camus, aquell que diu que no, que si bé rebutja no renuncia perquè diu que sí d’ençà del seu primer moviment. L’esgotament popular, al límit de la (im)paciència, és l’espurna d’aquesta revolta, que cal iniciar —com els remences al segle XV— des de la muntanya catalana, entesa àmpliament com la munió de pobles i ciutats que han defensat i encara defensen el nostre esdevenir col·lectiu per la llibertat, lluny de la tòxica capital i de l’àrea metroputrefacta, perquè, parafrasejant el poeta, l’aigua, la terra, l’aire i el foc són nostres si ens arrisquem d’un cop a ser qui som abans no ens anorreïn definitivament del tot.
Indesinenter
Homenatge al Dr. Jordi Rubió
Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.
Salvador Espriu
[VERSOS] 100 sonets sol solet: Puigsacalm
[Text, veu i fotografia de Gabriel Salvans.]
Ja és primavera al puig dels Llops;
ha vingut a primera hora d’avui.
Assegut, quan s’han aturat els grops
de vent fort, ho he deixat escrit al full
d’avui, del llibre del cim, que el paisatge
fa goig de mirar per tots els costats,
frueix poesia, fins al bagatge
que porto hi ha poemes relligats
amb una paraula enamoradissa,
per deixar-los volar al vent, viatjant
per carenes, pels camins, estimant
aquest tros de paradís que, a sota
els meus peus, es plany i àngels esgota,
aigües avall de la font Tornadissa.
31/Puigsacalm
Joanetes (la Garrotxa).
06:54 h – Sant Filemó.
«Entre cor i branca, els cants del pou», de Toni Casassas
[Notes de Redacció.]
Els cants del pou o l’encontre amb la veu pròpia, és la veu retrobada, cantada i llançada al defora com una brama, o una crida. És una veu nova i antiga alhora que és tronc i branca dels cants antics catalans. Un crit o un lament que surt de l’interior d’una arrel fonda que ve de ben endins de tots nosaltres. Una veu orgànica, personal, una tessitura i vibració donada a cadascú, com ho és el color dels ulls o el rostre i que connecta, és clar, amb la veu de la tribu, amb la veu de la comunitat.
«Aquests cants o cantúries van començar al pou d’una casa de pagès mil·lenària de Castell de l’Areny, municipi del Berguedà. Des d’allà s’escampen vall enllà com una onada, un tro de so i paraula, que ressona a dins i a fora i que m’ha ensenyat a fer aflorar el meu so natural sense complexos ni perjudicis. Qui és qui canta? Toni Casassas.
Els cants del pou es van desplaçar el passat 19 de març a ciutat, a un escenari comunitari: l’església de La Pietat de Vic, a la plaça de la Pietat. No obstant això, ni l’espai ni el temps volen ser acotats completament, tampoc els oïdors o els qui escolten. A La Pietat s’estableixen dos escenaris, en certa manera atemporals, un del qui canta i l’altre dels qui escolten, l’un al davant de l’altre. El qui canta és allà i canta i fa silenci sense pautes establertes, sense actuar, i els que escolten tampoc no són lligats a escoltar en un temps i un lloc determinat sinó que són lliurement convidats a ser-hi.
Llegiu, també, aquests versos de Toni Casassas: «Entre cor i branca» o veieu Un can antic, amb una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs d’Els Segadors,
[EXPOSICIÓ] 16,5 grams per metre quadrat a doble cara
[Notes de Redacció.]
Del 2 de desembre al 9 de gener passats, l’arquitecte i pintor vigata Albert Colomer (1969), va exposar, a la seu de la capital osonenca del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), la sèrie 16,5 grams per metre quadrat a doble cara, un seguit de pintures de gran format sobre paper.
Tal com una infusió travessa el paper deixant a un costat la planta que ha creat l’aroma, la pintura es diposita sobre un paper transparent, oblidant qui pinta per esdevenir, la pintura, tota sola, un objecte autònom, que amb les seva pròpia viscositat, capil·laritat i untuositat decideix la forma amb què vol que la mirin.
Pintant papers es diposita pintura sobre un suport delicat, en aquest cas un paper de 16.5 grams el metre quadrat, paper de filtre per bossetes de te (paper d’abacà i cel·lulosa).
L’exposició és una relació simbiòtica entre el paper i la pintura, el dèbil paper que necessita de la resistència de la pintura per no estripar-se, i la pintura viscosa que no es pot expandir si no té un suport que li faci companyia mentre s’asseca.
Qui pinta només mira.
Albert Colomer, arquitecte
Nascut a Vic el 1969. Inicia estudis musicals oficials de molt petit, acaba la carrera d’arquitectura als 23 anys a l’ETSAB, funda un grup de música minimalista d’arrel tradicional catalana, i posteriorment obté el títol superior de pintura a l’Escola d’Art de Vic.
El seu estudi d’arquitectura (Colomer-Aceves Arquitectes) ha projectat equipaments docents, sanitaris, oficines i edificis residencials, ajuntaments i rehabilitacions d’arquitectura patrimonial. Ha estat Vocal de Cultura de la Delegació d’Osona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya des de l’any 1995 fins al 2007.
L’any 2016 guanya la 8a edició del Concurs I+T de Ceràmica i Terrissa “Memorial Joan Capdevila” amb el disseny d’una gelosia ceràmica, obra que també resulta finalista als premis EARTVIC 2016. El mateix 2016 exposa el PFC de pintura a l’EARTVIC i posteriorment al Museu de l’Art de la Pell.
La seva pintura es caracteritza per l’espontaneïtat en el traç. La sinceritat argumental i l’expansió són recurrents a les seves pintures, és per això que amb el pas del temps van creixent en dimensions i intensitat.
Ha participat en diverses exposicions col·lectives. L’any 2020 rep el primer encàrrec pictòric amb la realització de cinc peces de format mig com a homenatge a cinc grans arquitectes catalans, per a l’associació d’Arquitectes per l’Arquitectura.
La mar de Calafell
[Un article de Jordi Sánchez.]
La Destil·leria
Aquest relat podria iniciar-se en els primers anys després de Crist, amb els romans a Tàrraco i a Calafell, a l’entorn del Vilarenc i les seves termes.
La nostra mar, a Calafell, arribava probablement fins a la via del tren. Així ho testifica el port situat al costat de la fortificació del poblat ibèric. Una mar, la Mediterrània, amb molt de trànsit comercial i cultural.
El paisatge era tan espectacular que un ciutadà romà (potser un soldat) va heretar terres en aquest indret de Calafell. Va construir-hi un conjunt d’edificis amb unes importants termes. També hi va desenvolupar una important explotació agrària: vinya, horta i cereals amb la mar a tocar a zones d’estanys.
Us imagineu l’indret amb la vegetació, animals i el paisatge en tota la seva esplendor?
Entre la finca del Vilarenc i el mar hi passava un ramal de la Via Augusta cap a la zona de platges de Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova i la Geltrú…, pels masos allí situats.
D’aquell conjunt a Calafell ens n’han quedat per a la memòria els vestigis de la cimentació i part de l’estructura de les edificacions, així com les cisternes d’aigua situades a 50 metres de la Destil·leria.
Després el mar es va anar retirant fins on és ara.
Els descendents d’aquells romans compaginaven l’agricultura i la pesca. Van convertir aquesta platja en una de les platges amb més «fusta» de la costa. Tant és així, que vingueren altres pescadors d’altres indrets, sobre tot els de la Cala ( Ametlla de Mar ).
Però, en els darrers segles, amb la influència dels «indians» i del marquès de Samà, a la cruïlla de camins del ramal de la Via Augusta —carretera del Sanatori— i el camí de Vilanova —carretera de l’Estació— s’hi construí un conjunt arquitectònic anomenat successivament: L’Hostal, Mossèn Jaume, i ara la Destil·leria. Estava format per un habitatge, un hostal per als carruatges i comerciants de l’època i, fins i tot, una capella dedicada a sant Antoni l’any 1928.
Cal destacar que el ramal de la Via Augusta separava (i encara separa) la parròquia del poble i de la platja i, per tant, el conjunt s’integrava a la parròquia de dalt del poble.
A finals del segle XIX va arribar el tren a Calafell amb una traça coincideix amb la línia on abans arribava el mar. No és d’estranyar que actualment algú recordi que quan hi havia algun temporal important l’aigua arribava fins a la via. Que tossuda que és la natura!…
Tot això passava abans que es fes l’actual Passeig Marítim, perquè no hi havia el muret ni desguàs de pluja.
A poc a poc, aquell paisatge, les platges i el sol (és a dir, el microclima de Calafell) van atreure visitants: primer, estiuejants de Barcelona que venien a passar l’estiu, però, després, els turistes, i això ja ho va canviar tot: un urbanisme especulatiu i expansiu es va implementar a la majoria de la costa mediterrània.
I avui, què ens queda de tot aquell paisatge?
Una mar allunyada a 300 metres de la carretera del Sanatori, unes restes romanes al conjunt del Vilarenc i el conjunt arquitectònic de l’Hostal i la Destil·leria, protegit i catalogat l’any 2011, per a la memòria històrica de Calafell.
Avui, el mar (el de Calafell i de tot el litoral) pateix, diuen, per motius mediambientals: desglaç dels casquets polars, contaminació, etc. I sembla que està tornant a avançar terra endins, probablement intentant recuperar allò que era seu.
Nosaltres no veurem el paisatge idíl·lic que us he explicat, però hem començat un canvi de l’amor cap a ell, tot respectant i mantenint aquest patrimoni, i som convidats a compartir aquest record, perquè l’estimem i «estimar és també no oblidar».
Així ho veig.
[ARTS I OFICIS] Prestidigitació
Mentre tot el públic estava observant com l’escultural ajudant del mag s’enfilava per una corda que penjava del sostre, ell aprofitava per contemplar una adolescent amb cara d’àngel que s’asseia a la tercera fila del pati de butaques. Era un prestidigitador a tot el país que basava bona part del seu prestigi en els mateixos trucs de sempre modificats per a semblar moderns, però que mai no deixaven de sorprendre els espectadors.
En acabar-se l’espectacle la noia va esperar-lo amb les amigues fora de la sala on actuava durant tot aquell mes per a demanar-li un autògraf. El mag la va reconèixer, va signar-li l’entrada de la funció, afegint-hi un número de telèfon i va somriure desmesuradament. Mentre marxava amb taxi van creuar-se una mirada on, per la seva part, hi havia més que bons desitjos.
La jove envermellia només de pensar en una possible cita amb aquell home, que li treia vint anys com a mínim. Per això mai no va fer cap gest per tornar-lo a trobar ni per marcar aquella combinació telefònica. En canvi, el mag hauria pogut endevinar on vivia en cas d’haver tingut alguna capacitat o poder que no fos enredar amb il·lusions al seu públic. Durant setmanes es va obsessionar amb aquell rostre de princesa urbana, però per més que va regirar xarxes socials mai no va ser capaç de localitzar-la.
La força de la ment tampoc no li va servir per a fer desaparèixer la seva dona, de qui n’estava més que fart. Va intentar-ho desenes de vegades, tip que la senyora li recriminés la nul·la vida sexual que mantenien per culpa de lesions lumbars derivades de mil reverències durant els aplaudiments al final de l’espectacle. En els pròxims anys ell va haver de continuar suportant-li esbroncades desmesurades i ella aguantant en silenci les infidelitats que, en realitat, li restaven l’apetència sexual després de fornicar amb les assistents del seu xou o amb senyores incautes (o no) que formaven part del seu públic, dia sí dia també. Un vespre, el mag va proposar a la dona que provessin conjuntament les noves ganivetes per al número de la noia seccionada en tres parts i travessada per nombroses espases. Un bassal de sang va estendre’s pel pis de la parella poc després d’iniciar-ne l’assaig.
Quan la noia va llegir en un diari digital que el mag havia estat detingut per assassinat va pensar que era una bleda per haver demanat la signatura a un delinqüent i que l’error hauria estat encara més gran si s’hagués deixat seduir per la falsa parafernàlia sobre l’escenari, o per aquell joc de mirades que van suposar de fet la fi de la seva efímera microrelació. Va agafar la targeta que li havia firmat, va estripar-la i va llençar-la pel forat del vàter.
L’estada del mag a la presó no va ser senzilla. Estava massa acostumat als aplaudiments i a l’admiració aliena per a suportar la vida entre reixes i la manca de tacte de la resta de presos. De seguida es va saber el motiu de la seva reclusió, sobretot perquè el mateix director del centre va fer-ho córrer entre els seus homes de confiança. La pressió sobre el mag i el seu esfínter va ser constant a partir d’aleshores. El van violar una mitjana de dues vegades diàries amb la complicitat d’uns vigilants que, en alguna ocasió, també van participar en les vexacions. Tip de ser l’ase dels cops de la presó va decidir perfeccionar el seu truc d’escapisme. Al pati va portar a terme una tècnica de levitació que li havia explicat un company oriental de professió. Quan ja creia que s’estava elevant mig mil·límetre del terra, un dels seus principals violadors va arreplegar-lo de la màniga de la camisa i va endur-se’l al magatzem del taller on va introduir-se de nou dins del seu anus.
Durant els següents mesos va invertir esforços a fabricar una màquina del temps. Es passava hores i més hores a la seva cel·la ideant un artefacte que gairebé tenia a punt quan van comunicar-li que el canviarien de galeria. Va ser aleshores quan va entrar a la màquina, va marcar una data a un segle de distància futura, i va preparar-se per a viatjar en el temps. En el decurs d’unes hores el mag va desaparèixer desintegrat en molècules ingràvides que van tornar a fructificar en el mateix lloc just uns segons abans que el vinguessin a buscar per endur-se’l a l’ala nord de l’edifici.
Al seu nou habitacle, després que el violés un dels reclusos amb el membre més desproporcionat que havia sentit mai dins seu, va practicar —aquest cop sí— el seu truc definitiu, escapant-se de la presó i de la vida, després de penjar-se dels barrots de la porta fent una soga amb els pantalons del pijama. Aquella nit alguns dels violadors reincidents van plorar abraçats als seus coixins per la pèrdua que acabava de patir la comunitat presidiària.
El següent reclús que va ocupar l’antiga cel·la va trobar un aparell desmuntat sota la llitera. Va intentar donar-li forma i desxifrar per què podria servir. La incapacitat de discernir-ho i la ràbia acumulada pels anys que li faltaven encara per viure entre aquelles parets el van induir a destrossar l’artefacte i llençar-lo al pati de la presó just quan un dels funcionaris passava per sota de la finestra. Finalment, l’invent havia servit de nou per desplaçar el temps. Com a mínim el del pres, que va veure ampliada la seva pena durant sis mesos més pels danys físics que va causar al malaguanyat guarda, qui va estar-se sempre més vegetant assegut adoloridament a la butaca reclinable del seu sòrdid apartament.
[VÍDEO] Dos-cents euros mensuals
[Tetx i veu de Nan Orriols.]
Per a demostrar que som l’espècie més criminal del planeta, com cada dia, perquè això no ha parat mai, ens dediquem a organitzar guerres on moren milers d’innocents. Cal parlar, també, de l’espectacle espanyol que aprofita la guerra per augmentar el pressupost militar i continuar fent el ridícul amb submergibles que no funcionen i no caben a l’hangar. Res, que entre el volcà de la Palma, la pandèmia i ara la guerra a Europa, el president Sánchez té excuses per a tot, però el deute creix de manera galopant.
A Catalunya, «la meva», res: pa amb tomàquet, Rufián, Junqueras i, tots, nedant en una bassa de purins per a glòria dels esclavistes del sector dels escorxadors i les empreses de llardons i espetecs.
Una cosa: continuem amb els envasos de plàstic d’un sol ús. I és que no cal reciclar-los, cal prohibir-ne l’existència. Però ningú no pren la decisió. Els polítics tanquen els ulls servint els interessos inconfessables de mafiosos que ignoren la destrucció de l’ésser humà.
Podria ser que ells ja fossin monstres d’intel·ligència artificial sense sexe i que es reproduïssin a través dels ordinadors. I, nosaltres, esclaus al seu servei amb el dret únic de comprar un cotxe pagant mensualitats de dos-cents euros.