Arxius: Projectes

[Una narració de Jordi Remolins.]

El dia que es va revolucionar la terra, ja va fer-se fosc a les dues del migdia. Aprofitant la prematura obscuritat Hnk va entrar al Max Bar i va demanar una ampolla de vodka. Al carrer la gent mirava enlaire, preguntant-se per què la televisió no havia dit res de l’eclipsi. Però, ni al cap d’una ni dues ni tres hores s’havia recuperat la claror. Els responsables de l’enllumenat públic de pobles i ciutats van decidir finalment d’encendre tots els fanals per a evitar que la confusió creixent s’incrementés encara més. Als antípodes, com que la població dormia o anaven borratxos, no van fer gaire cas de la presència solar i no va ser fins que van començar a despertar i ja tornava a ser fosc que van adonar-se de la irregularitat horària. Quan la incertesa va fer-se més generalitzada, una dona amb una evident crisi d’ansietat va sortir esperitadament del bar, desequilibrant Hnk del tamboret. L’hòstia al cap va ser tan forta i l’estat d’inconsciència tan profund, que no va ser capaç ni tan sols de recollir l’ampolla abans no se l’endugués l’ambulància.

La rotació de la terra al voltant del seu eix a una velocitat més alta va evidenciar-se a més de la dessincronització temporal amb la intensitat més gran del vent. Als fumadors se’ls apagaven els cigars, els calbs perdien les perruques i els jugadors de futbol més brillants ja eren incapaços de fer una sola passada bona. A més, la incertesa horària va provocar una crisi sense precedents entre els fabricants de rellotges, que tot i l’intent de reciclar-se no van aconseguir d’establir un nou estàndard horari per a endreçar l’anarquia d’una rotació que cada vegada anava més veloç, però que no seguia cap mena de proporcionalitat en l’acceleració. També, les borses de les principals ciutats del planeta van enfonsar-se. Temerosos pels canvis, els inversors van retirar les seves accions i van dedicar-les a construir-se refugis subterranis on resguardar-se d’un possible xoc planetari.

La velocitat era tan ràpida que durant el temps que abans ocupava una jornada diària ara s’avançava un mes sencer. La foscor i la claror aviat van ser tan intermitents que la gent va oblidar-se aviat de mirar al cel, de si feia fred o de si feia calor, o de les estacions. Els homes del temps que no havien embogit a causa d’unes errades encara més clamoroses de les habituals, van córrer a apuntar-se a l’atur. Per desgràcia, la crisi econòmica havia fet que ja ningú no treballés a les dependències públiques, i van retornar a les seves respectives llars, on van haver de patir l’acarnissament d’uns veïns que els torturaven constantment amb preguntes meteorològiques.

Els terraqüis més despreocupats van decidir aprofitar el caos que s’havia d’instal·lat al planeta per a passar-se el dia follant o masturbant-se o mirant pel·lícules o llegint o escoltant música o buidant ampolles de licor, o fent diverses d’aquestes activitats alhora. Als hospitals, els malalts s’automedicaven gràcies a l’absència de metges i infermers. Els estupefaents van fer molt més feliç, i en alguns casos, també, més breu, la resta de les seves vides. Quan Hnk va trobar-se millor de la trompada al cap, va sortir de nou al carrer i, amb menys temps del que va tardar la terra a fer cinc voltes sobre el seu eix, ja tornava a ser al Max Bar, on va repartir amb la resta de clients la bossa amb els fàrmacs més plaents que va poder recollir del magatzem del centre sanitari.

Tan gran era la felicitat de la majoria de la població que no van tardar a sorgir propostes per a retornar el planeta al seu estatus anterior. Associacions d’antics empresaris, polítics i funcionaris, van agrupar-se per a convocar un milionari concurs a fi de frenar-ne l’acceleració. En tot cas, el premi econòmic no va tenir un excessiu atractiu a causa de la pèrdua de valor que havien patit els diners. Això va fer que només uns quants científics ultraconservadors presentessin les seves absurdes propostes. Els més insensats volien enviar un coet a la lluna arrossegant un cable metàl·lic de gran diàmetre per falcar la terra. Per sort, no van trobar cap magatzemer que disposés de prou quilòmetres de cable, ja que per absurda que semblés la proposta els incentivadors del concurs estaven disposats a materialitzar el projecte. Finalment, van decidir construir unes immenses parets de centenars de quilòmetres d’alçada a punts estratègics dels cinc continents, perquè creien que frenarien la inèrcia del planeta. Constructors i agents immobiliaris es fregaven novament les mans, ja que gràcies al que inicialment semblava un problema apocalíptic podrien continuar omplint-se les butxaques de calés. Quan van tenir enllestit l’esquema d’edificació dels murs, van trucar a paletes i manobres per a començar les obres, però van topar amb l’evidència que ja no volien treballar. La llibertat de vida que havien descobert era molt més plaent que totes les pagues extra que ara els prometien i que, ben mirat, amb el nou ordre econòmic tampoc no els haurien servit de pràcticament res. I el pitjor del cas per als empresaris va ser descobrir la seva absoluta inutilitat a l’hora de posar una sola totxana o maó.

Un matí de fortíssima ressaca, Hnk va acostar-se a la piscina municipal per a parar una estona el sol. De fet, només va poder ser durant els cinc minuts que va trigar a tornar-se a amagar, empès per la urgència d’una nit que ben aviat es tornaria a esvair. El temps suficient, però, per veure com un centenar de coets espacials s’elevaven cap a Mart. A dins hi viatjaven les famílies més influents del planeta, que escapaven d’una mort que presumien com a segura si es quedaven a la Terra. A les estacions que s’havien construït a Mart esperaven reproduir-hi, de moment a petita escala, el model social que fins feia uns mesos tenien a la Terra. En el decurs dels dies següents tota l’alta societat i els membres més privilegiats de la burgesia i de les religions de tots els països van seguir els seus passos. Quan van adonar-se de la seva absència, els proletaris van organitzar festes espontànies, on no van faltar multitudinàries escenes de sexe i borratxeres antològiques, amb més d’un coma etílic irreversible.

La vida a Mart, però, no era tan plàcida. Les enveges, els antics rancors i l’absència de pobres a qui putejar van crear tensions i enfrontaments acarnissats entre els habitants de les estacions espacials. Afortunadament, abans de poder engegar-hi la primera guerra, el nebot de déu va entrar a l’habitació dels planetes, va triar distretament Mart i el va introduir delicadament dins de l’esfínter de la seva xicota, que va gemegar de plaer mentre tots els humans que hi habitaven morien aixafats per cagallons de matèria fecal mal higienitzada. Quan van acabar de jugar-hi va tornar a deixar el planeta al seu lloc.

A la terra estaven tan distrets amb el lleure i la perpètua diversió, que ningú no va adonar-se de l’absència puntual de Mart i, de retruc, dels antics cacics i dirigents. De fet, la velocitat de gir era ja tan ràpida que els aficionats a l’astrologia havien desat els seus estris i es dedicaven en cos i ànima a afers més mundanals, majoritàriament relacionats amb l’alcohol i la cardamenta. La nit i el dia se succeïen de tal manera que era impossible de distingir-los i l’efecte de tot plegat era com tenir una bombeta erràtica que pampallugueja constantment.

El grau de felicitat dels humans era tan gran que, quan la Terra va canviar la seva òrbita per una de molt més allunyada del Sol, la majoria van morir congelats amb un somriure als llavis. Els que estaven follant van tardar alguns minuts més a palmar-la, gràcies a l’escalfor de l’acte. En canvi, Hnk, que havia treballat durant alguns anys en una empresa de congelats va tapar-se amb l’abric, va aixecar l’enèsim vas de vodka del dia i va brindar amb èmfasi per la gratificant notícia de no haver de tornar a posar la glaçonera dins la nevera.

Quan els pingüins van entrar al Max’s Bar després d’haver heretat la condició de gènere dominant del planeta, van trobar-lo en aquesta posició, amb una verdosa estalactita penjant-li de les fosses nasals.