La invasió inesperada d’espais naturals provoca tensions entre «pixapins» i «indígenes», segons l’autor. [Foto: Xavier Borràs.][Un article d’Eduard Garrell.]
El resultat del desconfinament ha estat una descompressió que ha portat als ciutadans d’aquest país a envair els espais naturals. Com desesperats, els han pres a l’assalt, conscients molts d’ells, que la vida que s’havien imaginat al piset de seixanta metres quadrats era un fracàs absolut si no es comptava amb el bar, les escapades de cap de setmana i disposar d’un espai públic segur. Aquesta invasió inesperada i desproveïda de contenció i conducció, està provocant serioses tensions entre «pixapins» i «indígenes».
Jo m’hi sento com en una frontissa en aquest debat, més que res perquè sóc un barceloní que porto una mica més de mitja vida vivint fora de la gran ciutat. Durant la meva infantesa vaig ser «el noi de ca la Pepita de Barcelona» en el poble on em vaig criar, i tot i que el «ca» em donava dret a casa, no tenia pedigrí. A Vic, on ara visc, tampoc en tinc, perquè no en sóc de «tota la vida». Per tant, sóc un petaner híbrid, nòmada, desconcertant i inclassificable, un intrús enmig de tribus. Però tinc l’avantatge d’haver sentit el menyspreu dels indígenes, que de tant desconfiats que eren et fotien abans que no els fotessis, et venien gat per llebre mentre llençaven la merda al rec, contaminaven les aigües, criaven porcs i conills «de pagès» al garatge de casa… Encara es veuen cases de pagès que semblen deixalleries, es continua especulant amb el paisatge i molts no demostren cap respecte pel país. Això ha anat canviant, però no gaire, i tot gràcies a moviments que han unit les sensibilitats de pagesos, gent dels pobles i de les ciutats.
D’una altra banda, fent de fals indígena, però ben camuflat, he contemplat amb vergonya aliena la ridícula vanitat d’una colla de papanates, mal educats, banals (i és clar que hi ha excepcions) que pul·lulen pels pobles, les platges i les muntanyes, sense cap respecte, dispersant els ramats amb gossos domèstics que van a la dula, sembrant les seves escombraries i enduent-se tot el que hi troben i poden. Ningú té mes drets que cap altre.
Ara el debat consisteix en si aquest desgavell s’arregla amb multes, amb peatges o amb pedagogia.
Però hem comès una errada pedagògica difícil de revertir: haver imposat la definició de territori, a través de la CCMA, per a referir-se a allò que és un país.
Territori: 3 m. [GG] Porció de la superfície terrestre subjecta a apropiació per un grup d’individus a fi de portar a terme qualsevol activitat.
Queda clar, la superfície terrestre és Catalunya i el grup d’individus són bàsicament els habitants de l’àrea metropolitana, a qui se’ls convida a gaudir d’un parc temàtic sense abandonar la seva zona de confort, una extensió de la ciutat, com qui passeja pel Tibidabo.
País: 1 m. [LC] [GG] Territori d’una nació, d’un poble. Catalunya és un país muntanyós. Els països estrangers. Són gent d’un altre país. Descobrir nous països. Tractar una província com a país conquistat.
La definició del DIEC em sembla prou interessant per a entretenir-nos-hi un moment: un país és el territori d’una nació, d’un poble, val a dir d’una comunitat de persones que comparteixen un sentiment d’identitat, de cultura, de llengua, jurídic…
Catalunya és un país muntanyós, i tant, i divers i complex, i una selva, que pot passar d’un estat de calma beatífica als extrems més durs i perillosos, com s’ha demostrat manta vegades amb el resultat d’accidents per imprudència i desconeixement, que mobilitzen recursos de salvament de mossos i bombers, si no mortals.
La CCMA, amb aquesta timidesa per parlar de país, demostra la seva conformitat a ser tractats com una província conquerida per les armes. Segurament els hi va la feina.
D’altra banda, els Parcs Naturals, objecte principal d’aquesta depredació, gestionats per la Diputació (hauria de dir per a la Diputació), han estat fins ara les seves hisendes. Una masia ben plantada i ben engiponada per albergar-hi tècnics i gestors que s’han cuidat d’enjardinar-ne els voltants, escarificar i tallar la gespa a l’anglesa, instal·lar algun centre d’informació que sol estar sempre tancat i uns quants cartells, els uns indicant i els altres prohibint. Els aparcaments són insuficients, els accessos compromesos en una situació d’emergència, la regulació de pernoctacions pel turisme itinerant pràcticament inexistent, les acampades incontrolables. La situació els sobrepassa. També, sobrepassa als alcaldes de les zones rurals que tenen la mala sort de tindre un gorg, un riu o una fageda i aparèixer en un programa poca solta de TV3, convidant a descobrir-lo sense avisar que amb les xancletes, la nevera, el para-sol i l’aneguet, la cosa es pot complicar, i molt.
Ara imagino les solucions que vindran: accessos restringits a la capacitat dels aparcaments, tancament d’espais naturals, peatges, cites prèvies, trenets o autobusos per accedir-hi…, la qual cosa no farà més que reblar el concepte de parc temàtic.
Res a veure, doncs, amb aquella gent que el 1876 va fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (avui el CEC) amb la finalitat d’estudiar les riqueses de Catalunya sota els diferents aspectes científics, literaris i culturals i que van impregnar durant dècades aquests principis als moltíssims centres excursionistes, ateneus, esplais, escoltes, que els seguiren.
Hem perdut molts bagatges pel camí i no anem bé per a recuperar-los. Nosaltres teníem un país. Els nostres gestors no en tenen.
El fill del regidor de Cultura va mirar-se el primer plat del menú exòtic del restaurant més prestigiós de la capital de la llunyana nació on passaven les vacances i va esclatar a plorar. Tot i la negativa a menjar-se’l, els seus pares van insistir una estona, van clavar forquilla i ganivet damunt del petit animaló cuinat a les fines herbes i van intentar fer-li empassar, tot i l’evidència que per molt exquisit que fos, al nen allò no li agradava. El ratolí estofat va mirar a la cel·lulítica criatura gemegant, sanglotant i tapant-se la cara amb unes mans carregades de polseres de coloraines i un rellotge-calculadora, i va arrencar a córrer amb les tres potes que encara li quedaven senceres convençut que a ell tampoc li agradaria acabar dins l’estómac d’aquell absurd exemplar d’humà ridícul
L’últim cafè
La monotonia de l’asfalt de l’autopista, el ritme cadenciós de la melodia radiofònica que fluïa pels altaveus mig esmorteïda pel motor del cotxe i l’única llum dels dos fars enmig d’una nit fosca i tancada van contribuir a fusionar les parpelles de l’amant furtiu després d’una boja nit de sexe homosexual. Va quedar tan dolçament adormit que ni tan sols va adonar-se que el dipòsit de combustible feia estona que estava en reserva. Al cap de vint quilòmetres de trajecte, el vehicle es va aturar eixut de benzina, i no va ser fins que un camió de gran tonatge el va envestir altre cop per darrere que el conductor no va lamentar per un breu instant no haver-se pres el cafè que li havia preparat el seu company i amant poc abans d’iniciar el viatge per dissimular el regust de les inseminades a la boca.
Repulsiva jornada de fortors
El professor culturista va aguantar la respiració tant com va poder, mentre les aixelles del barber declamaven una òpera sencera de reminiscències sudorípares. La contenció olfactiva va perpetuar-se durant la resta del dia, quan el director de l’entitat bancària va desfer-se en abraçades obsequiant-lo amb una halitosi criminal, amb el cambrer del restaurant aromatitzant el dinar amb la seva fortor corporal o mentre pensava que els vestidors del gimnàs necessitaven amb urgència un aparell extractor. Tan sols l’excitació de tenir el cap entre les cames poc higienitzades de la seva amant, que alhora li devorava la cigala amb un deix de fàstic a la cara, li va permetre oblidar per uns instants i malgrat els intensos aromes del moment, la repulsiva jornada de fortors.
Per un grapat de salsitxes
Tan bon punt l’assassí en sèrie va saber que la policia l’havia identificat i en coneixia les dades personals, es va afanyar a posar-se en mans d’un cirurgià plàstic per refer-li el rostre. Quan va sortir de la consulta, va dirigir-se amb tota la tranquil·litat del món a un caixer automàtic, va treure tots els calés disponibles i va aturar un taxi que va dur-lo fins a l’aeroport, on hauria agafat un avió privat cap al tercer món si abans no l’hagués detingut un sergent de duanes. Potser si, a més de l’operació facial, hagués fet una mica de règim per rebaixar els dos-cents trenta quilos de massa corpòria que arrossegava, els agents aeroportuaris mai no haurien advertit la seva veritable identitat.
El metropolicentrisme totalitari actua com una piconadora contra tothom, especialment als pobles petits i a la muntanya, on la vida i la mort continuen el seu cicle sense més escarafalls. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Al catorzè dalai-lama del Tibet, Tenzin Gyatso (Tengste, 1935), li van preguntar en una ocasió què era el que més li sorprenia de la humanitat i va respondre:
«L’home… Perquè sacrifica la salut per a guanyar diners. I quan els aconsegueix sacrifica els diners per a recuperar la salut. I s’angoixa tant pel futur que no gaudeix el present; el resultat és que no viu ni el present ni el futur: viu com si mai no hagués de morir i, aleshores, mor sense haver viscut mai realment.»
Amb el dalai-lama al Museu de Cera d’Amsterdam, el 23 d’agost de 2006. [Foto: Montserrat Escayola.]Les sàvies paraules de Kundun («La Presència») —com també l’anomenen— no poden passar desapercebudes en aquests temps en què des d’administracions, institucions i mitjans de comunicació la mort (amb covid o sense) ocupa els espais mentals de tothom de forma abassegadora, però no pas com un element de reflexió sobre la pròpia vida, sinó com un nombre, una xifra manipulada des de l’estatística a afegir cada dia en un de tants eufemismes de la «novaparla» (asimptomàtics, casos, col·lapse…) per a alimentar la disseminació mediàtica de la por, mentre tots ells promouen la coerció de les llibertats més fonamentals amb l’absurda justificació totalment acientífica que els «virus maten». Com diu un metge amic, no es mor qui vol sinó qui pot. [Sobre el dalai-lama, el TIbet i Catalunya ja vaig escriure el setembre de 2007 un article que potser és interessants de rellegir.]
La darrera atzagaiada és escampar autoprofecies, com la de la segona onada, o assenyalar amb el dit o amb l’insult («Negacionistes»!) els qui, amb esperit crític, denunciem la vulneració de drets fonamentals que no es pot justificar per raó de salut pública en una situació de llarga durada.
L’increment de l’arbitrarietat, sense base científica —com ara amb el toc de queda—, genera una indefensió molt greu com a poble per a mantenir els nostres drets. Més, encara, coneixent la història i sabent com la por s’ha usat sempre per sistemes totalitaris com a forma d’aconseguir màxima obediència.
A més a més, no està demostrat que aquestes restriccions beneficiïn globalment la salut dels ciutadans. De fet preocupa la falta de dades sobre morts per altres causes com càncers, grips, falta d’assistència mèdica, suïcidis o violència de gènere. I mentre els missatges dels governants i dels dirigents sanitaris es destinen a atacar el virus amb el distanciament i la protecció, es troba a faltar que no es parli de la importància de reforçar el sistema immune, com a millor defensa davant qualsevol possible malaltia.
Morts diaris per coronavirus en l’última setmana en països europeus que apliquen mesures restrictives (França, Espanya, GB, Itàlia), i països que es neguen a fer-ho (Sèrbia, Bielorússia, Suècia). [Font: ourwolrindata.]Són molts col·lectius ja a Catalunya i arreu d’Europa que, sortosament, s’organitzen per a denunciar les restriccions socials i de drets civils, com el toc de queda o els confinaments, el tancament del petit comerç, els centres d’estètica o l’hostaleria…, el tancament presencial de les universitats o l’obligació de dur màscares, molt especialment pels infants.
Ja s’han produït concentracions, actes lúdics, manifestacions —especialment del món de la Cultura— per a denunciar-ho i reivindicar espais de llibertat que ha aprofitat l’extrema dreta per a fer-se veure. És altament preocupant que les qui s’autonaomenen «esquerres» «assumeixin com si res la retallada de drets fonamentals i abonin la infoxicació de penjar la llufa negacionista a qualsevol discrepància legitima. Deixen la defensa de drets en mans de vox. Perillosissim», com ha escrit recentment @CristobalTrevi.
La suposada esquerra, doncs, ha abandonat qualsevol esperit crític i les classes populars estan fartes de tant de totalitarisme, por i abocament a la misèria de les administracions i els mitjans. Que ho aprofiti l’extrema dreta els hauria de fer caure la cara de vegonya.
Potser és hora, sobre la vida i la mort, de recordar aquell «Tot l’enyor de demà», del gran poeta proletari Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924), en la versió del no menys excels Ovidi Montllor, acompanyat a la guitarra per Toti Soler. Que la llum del Poeta i les seves ganes de viure ens desvetllin l’ànima en la lluita contra tot totalitarisme.
Tot l’enyor de demà
A Marià Manent
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
— Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una riall fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Jordi Remolins (Ripoll, 1970). Aquest jove escriptor ripollès es defineix ell mateix com a «mecànic de bicicletes per imperatiu vital, pseudo-periodista, escriptor autoeditat, psicòpata frustrat i onanista a estones perdudes».
Naturalment vull provocar
Onofre de Dip, a refer
la sopa d’all altra vegada,
que de segles ha té tastada
i païda de mal profit
de Morella al coll de Merolla,
en hostals de taula endreçada
o en corriols de mitjanit
o museus de porta tancada.
Que tenim un altre vampir
de mala jeia fent la guitza.
I sigui amb màgia d’alls,
ceba, tomàquet, amanites
en amanides, ous de reig,
vi o arròs amb camagrocs;
a poc dies d’anar a dalt
i dinar amb tota la colla,
siguem mitja o dotzena i mitja,
l’hem de fer fora corrents.
Que vull veure tensos i nus els pits
i el somriure als ulls i als llavis
i un bon pom d’herbes remeieres,
i petons i abraços, reflexos
a dojo al pantà de sant Ponç.
Miracles de la llum a l’aigua.
Berber prové de la paraula llatina barbarus, «bàrbar», mentre que el poble mateix s’autoanomena amazigh, en català, amazic (persona lliure).
Els imazighen es troben al nord (Magreb) d’Àfrica, des de l’oasi de Siwa a Egipte fins a Mauritània i Burkina Faso. Sumen, entre tots els països, 38 milions d’habitants.
Els que viuen a les muntanyes del Rif (al Marroc), al gran Atles o els tuaregs del desert, tots són amazics. Parlen la mateixa llengua amb diversos dialectes. Molts no coneixen l’àrab. Són molt acollidors.
Els moments passats amb ells els recordarem sempre. Parlàvem i preníem molt te. Menjàvem tagín. Rèiem molt. De fet, tots seríem millors si fóssim imazighen, «persones lliures».
L’Església inscriu com a propietats pròpies parròquies, rectories i terrenys. A Vic, ara inscriurà la Catedral i el Palau Episcopal. El cardenal Omella de Barcelona és absolutament contundent i es mostra al costat del rei i del Gobierno de España en el tracte als presos polítics i els exiliats independentistes. Ell defensa el concordat, defensa la Corona espanyola que va anar a colonitzar i saquejar Amèrica. Defensa els diners.
L’Església és molt semblant a la Guàrdia Civil, el cos més dogmàtic de la monarquia franquista actual, per aconseguir els seus objectius. Fan informes falsos, acusacions falses i proves falses. L’important és aconseguir el seu objectiu encara que això representi que les persones estiguin anys a la presó.
Uns amenacen amb la violència de les armes; l’Església, amb la violència de donar suport als violents. Sempre ha estat així, aquí i a Amèrica. No és veritat que l’Església tingui missioners que van a ajudar els pobles indígenes. No és veritat. Equivocadament o no, van a colonitzar-los. El resultat sempre és un desastre.
Bé, l’ara ja general Pérez de los Cobos i el cardenal Omella, mantenint una estètica impecable de mitra i tricorni, poden celebrar tranquils el 12 d’octubre. Persones com ells són els que fan que el món no pugui acabar les llàgrimes.
L’enfocament positivista i tecnocràtic del canvi climàtic fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement. [Foto: XBC.][Un report de Maria Borràs.]
Ara just fa un mes, a finals de setembre, vaig participar com a ponent en la POLLEN Biennial Conference, la tercera edició de la conferencia internacional en ecologia política (Political Ecology Network-POLLEN). Aquest any l’edició girava al voltant del títol: «Naturaleses disputades: poder, possibilitat, prefiguració» (Contested Natures: Power, Possibility, Prefiguration). Durant quatre dies, més de 1.000 persones d’arreu del món vam estar interaccionant per mitjà d’una plataforma virtual, degut a allò que totes ja sabeu.
El que potser no totes sabeu, però, és que és això de l’ecologia política, i em sembla fonamental i revolucionari compartir amb vosaltres aquesta concepció de la realitat ens els dies que corren, ja que ens fa entendre millor el perquè i el com de les coses que passen i fa sentir-nos més part d’aquest tot planetari, un pas més per a enderrocar aquestes idees neoliberals individualistes i d’explotació i depradació dels recursos finits d’aquest planeta Terra.
Si cerquem ecologia política en un buscador la primera entrada, de la Wikipèdia, ens diu que «l’ecologia política és l’estudi de les relacions entre factors polítics, econòmics i socials amb problemes i canvis ambientals. L’ecologia política es diferencia dels estudis ecològics apolítics per polititzar els problemes i fenòmens ambientals».
L’ampli abast i la naturalesa interdisciplinària de l’ecologia política es presta a múltiples definicions i enteniments. No obstant això, Raymond L. Bryant i Sinéad Bailey van desenvolupar tres supòsits fonamentals en la pràctica de l’ecologia política:
En primer lloc, els canvis en l’entorn no afecten tota la societat d’una manera homogènia: les diferències polítiques, socials i econòmiques expliquen una distribució desigual de costos i beneficis.
En segon lloc, “qualsevol canvi en les condicions ambientals ha d’afectar l’estatus quo polític i econòmic”. (Bryant & Bailey, 1997, p. 28.)
En tercer lloc, la distribució desigual de costos i beneficis i el reforç o la reducció de les desigualtats preexistents té implicacions polítiques en termes de les relacions de poder alterades que després resulten.
A més, l’ecologia política intenta proporcionar crítiques i alternatives en la interacció de l’entorn i els factors polítics, econòmics i socials. Paul Robbins afirma que la disciplina té un «enteniment normatiu que probablement hi ha millors maneres de fer, menys coercitives, menys explotadores i més sostenibles» (Robbins, 2011.)
A la pràctica, l’ecologia política es pot utilitzar per a informar als responsables polítics i a les organitzacions de les complexitats que envolten el medi ambient i el seu desenvolupament, contribuint així a una millor governança ambiental. Cal entendre les decisions que prenen les comunitats sobre l’entorn natural en el context del seu entorn polític, la pressió econòmica i les regulacions de la societat per aprendre’n i mirar com les relacions desiguals a les societats i entre elles afecten al medi natural, especialment en el context de la governança d’aquests espais.
El que no se’ns explica, normalment, en les definicions del diccionari és que l’ecologia política és també una manera de veure el món, una perspectiva, unes ulleres amb un filtre de justícia climàtica i social, i si n’estenem les fronteres arribem a l’ecologia política feminista que —juntament amb l’ecofeminisme— conformen el marc teòric, d’ideals i de valors, que m’han format, tant personalment com professional.
Molta gent, quan sent a parlar d’ecofeminisme s’imagina la cara de Vandana Shiva, una pionera a desenvolupar aquestes idees. Conjuntament amb Maria Mies van publicar al 1993 el famòs llibre: Ecofeminsme(Mies & Shiva, 1993).
Vandana Shiva va ser una de les primeres a mostrar el deteriorament de les condicions de vida de les dones rurals pobres del seu país, l’Índia, a causa del «mal desenvolupament», un desenvolupament colonitzador que acaba amb el cultiu de les hortes de subsistència familiar, arrasa els boscos comunals i anihila la biodiversitat. Aquestes dones, de cop, es veuen obligades a caminar quilòmetres per a cercar la llenya que abans trobaven al costat del seu poble i emmalalteixen a causa de la contaminació per pesticides. Elles coneixen la cara sinistra de la «modernització» (Shiva, 1995). Solen acabar vivint amb els seus fills en els barris de barraques de les grans capitals de l’anomenat Sud. No obstant això, en ocasions, són protagonistes d’aquesta resistència i d’aquestes lluites (Shiva, 2006) que Joan Martínez Alier (2009) ha anomenat «ecologisme dels pobres» (Puleo, 2009).
Però, l’ecofeminisme o, més aviat, els ecofeminismes —en plural, perquè n’existeixen diverses corrents— no impliquen, com diu la nostra sàvia Alicia Puleo (2009), l’afirmació que les dones estiguin de manera innata més lligades a la natura i a la vida que els homes. Encara que algunes teòriques així ho han vist, des d’una perspectiva constructivista de la subjectivitat de gènere podem considerar que l’interès que, segons estudis internacionals, posseeixen les dones pels temes ecològics no és un mecanisme automàtic relacionat amb el sexe, sinó més aviat relacionat amb la seva construcció social. El col·lectiu femení no ha tingut, comunament, accés a les armes i ha estat tradicionalment responsable de les tasques de la cura de la vida més fràgil (infants, gent gran i malalts) i del manteniment de la infraestructura material domèstica (cuina, roba, etc.), tot desenvolupant, en termes estadístics, una subjectivitat «relacional», atenta als altres i amb major expressió de l’afectivitat. Quan aquestes característiques s’uneixen a una adequada informació i a una sana desconfiança cap als discursos hegemònics, es donen les condicions perquè es desperti el seu interès per l’ecologia.
Així doncs, no sé si és perquè sempre m’he sentit molt còmoda a la muntanya i al mig del no-res, o també perquè em bull la sang amb les injustícies, que amb els anys he anat trobant el meu espai polític d’acció, aplicable tant a la meva vida personal com a la professional. D’aquesta última, a continuació us faré cinc cèntims del que vaig presentar a la conferència de la qual us parlava a l’inici.
La nostra sessió, organitzada per les doctores Federica Ravera i Irene Iniesta, tenia com a títol: «La naturalesa disputada del canvi climàtic: convergència d’enfocaments feministes i descolonials per explorar la interseccionalitat i l’adaptació transformadora» (del títol original: The contested nature of climate change: convergence of feminist and decolonial approaches to explore intersectionality and transformative adaptation).
Aquesta sessió especial va pretendre resumir algunes de les propostes feministes i queer que actualment qüestionen els enfocaments d’adaptació al canvi climàtic, un tema que està molt a l’agenda política, tant dels «líders» (ho poso entre cometes perquè ja no crec que siguin líders de res, però perque la gent m’entengui…) polítics, com dels moviments socials.
Els estudis feministes de la ciència i els feminismes descolonials convergeixen en la denúncia de com l’enfocament positivista i tecnocràtic sobre el canvi climàtic no té en compte que aquest és un tema sociopolític i disputat de la investigació i l’adaptació és un procés sociopolític (Eriksen, Nightingale i Eakin, 2015). Aquest enfocament fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement (Mac Gregor, 2009). Recentment, les investigadores —i aquí m’estic referint a les persones investigadores, no només a les dones— defensem explorar nous marcs, disciplines, coneixements i metodologies per a descolonitzar la producció de coneixement (Buechler i Hanson, 2015).
A més a més, les noves ecologies polítiques feministes centren l’atenció en la interseccionalitat com a marc útil per a entendre experiències d’impactes, perills i respostes adaptatives al canvi climàtic altament diferenciades i contextuals (Arora-Johnson 2011; Resurrección, 2013). L’adaptació transformadora requereix accions que abordin la intersecció de sistemes de poder explotadors, incloses identitats queer i realitats viscudes, així com la concepció de gènere no binari. A més, la sessió explora múltiples alternatives per a canvis adaptatius transformatius als règims neoliberals, colonials i patriarcals dominants de veritat (coneixement), poder i acumulació que sorgeixen de les ecologies polítiques feministes i de les economies feministes.
Durant la nostra sessió vaig tenir el plaer de compartir de «ben a prop» —tot allò que les màquines i els poders «pandèmics» ens permeten— amb moltes investigadores que admiro, i per a mi va ser tot un plaer. Vaig poder exposar els primers resultats del projecte en què estic treballant —SEQUAL—, on observem des d’una perspectiva crítica feminista els discursos prevalents, tant a nivell institucional com de moviments socials, sobre canvi climàtic, per tal de proposar maneres altrernatives d’entendre i afrontar aquesta emergència que, si no actuem en la bona direcció, acabarà amb totes nosaltres.
I quina és aquesta bona direcció? Estigueu atentes a les seguents publicacions ?:
Referències
Arora-Jonsson, S. (2011). «Virtue and vulnerability: Discourses on women, gender, and climate change». Global environmental change, 21(2), 744-751.
Bryant, R. L., & Bailey, S. (1997). Third world political ecology. Psychology Press.
Eriksen, S. H., Nightingale, A. J., & Eakin, H. (2015). «Reframing adaptation: The political nature of climate change adaptation». Global Environmental Change, 35, 523-533.
Hanson, A. M., & Buechler, S. (2015). A Political Ecology of Women, Water and Global Environmental Change.
MacGregor, S. (2009). «A stranger silence still: The need for feminist social research on climate change». The Sociological Review, 57, 124-140.
Martínez Alier, J. (2009). El ecologismo de los pobres. Conflictos ambientales y lenguajes de valores. Icaria Antrazyt. Barcelona.
Mies, M., & Shiva, V. (1993). Ecofeminism. Zed Books.
Puleo, A. (2009). «Ecofeminismo: la perspectiva de género en la conciencia ecologista». Claves del ecologismo social, 169-172.
Resurrección, B. P. (2013). «Persistent women and environment linkages in climate change and sustainable development agendas». In Women’s Studies International Forum (Vol. 40, pp. 33-43). Pergamon.
Robbins, P. (2011). Political ecology: A critical introduction (Vol. 16). John Wiley & Sons.
Shiva, V. (1995). «Abrazar la vida. mujer, ecología y desarrollo», trad. Instituto del Tercer Mundo de Montevideo (Uruguay), Madrid, Cuadernos inacabados, 18, Ed. Horas y Horas.
Shiva, V (2006). Manifiesto para una democracia de la Tierra. Justicia, sostenibilidad y paz, Paidós, Barcelona, 2006.
