Fustes i cadires. Instal·lació efímera. [Foto: Xavier Borràs.][Un article de Glòria Fluvià.]
Vaig néixer amb el gen, si és que n’hi ha cap, de l’optimisme, del somriure, de la comprensió, el sentimentalisme i el conformisme. No vol dir que m’agafi la vida a la deriva, ni molt menys que estigui vivint com una passota, tinc els meus sentiments i tinc les meves llàgrimes, i tinc el meu cor a vegades adolorit. Però, la meva manera d’encarar la vida està encaminada a gaudir del moment que es presenta, dels petits detalls que em fan sentir jo per damunt de tot… Prova d’aquest afer és que ja fa temps que he deixat de fer propòsits que acabo no complint o que senzillament no puc realitzar o s’evaporen en el no-res. Per tant, he deduït que el millor és viure amb el somriure i les ganes de sentir que cada matí, en llevar-me, sóc jo.
He après que hi ha infinitats de petits detalls que em fan moure a la meva vida i que no em calen grans esdeveniments per a sentir-me feliç:
Obrir la finestra al matí i olorar la flaire del primer i suau aire matinal; veure el cel blau o la boira matinera; esperar amb un somriure que el dia sigui perfecte, que sigui un gran dia…
El primer cafè, aquell que em posa en forma per a emprendre la feina amb energia. Els cinc minuts que li deixo al Garfi (el meu gatet) per passejar per la terrassa mentre jo gaudeixo de l’escalfor del sol d’hivern.
El vermut, vermut a granel comprat a la botiga del poble, del diumenge tot fent el dinar.
Aquell llibre de poemes que està sempre a la meva tauleta de nit, i el llibre de novel·la que m’endinsa a mons d’aventures.
Conviure amb la persona estimada, estimar la gent que m’estima, compartir la il·lusió dels petits detalls que m’encenen el cor, una música al lluny que em porta aquell record nostàlgic del meu primer amor. Un somriure de complicitat amb la meva filla, i un altre somriure quan em vénen imatges de la meva infantesa…
Un petit detall d’algú inesperat que menys m’esperava.
Els sopars amb les amigues que acabem entre rialles i a altes hores de la nit senzillament xerrant… Un cafè amb l’amiga que feia temps que no ens localitzàvem.
Les cançons d’aquells anys adolescent quan ens volíem menjar el món amb la nostra rebel·lia.
Una nit de lluna plena, aquella de l’estiu que em porta enyorament al meu interior.
Un dia plujós quan l’aigua cau gota a gota per sobre el meu cos abrigat; la despulla de l’arbre davant casa meva que em permet observar el niu dels ocells que a la primavera hi niaran.
La boira del matí, la d’un dia d’hivern, la que m’arrissa els cabells…, fins i tot aquella boirina que porta els núvols en un dia de pluja fina.
Una tarda de tardor a la posta del sol quan el bosc agafa aquelles tonalitats torrades de colors marrons i grocs, mentre camino pel sender i els meus peus, que trepitgen les fulles caigudes dels arbres, esbossen un cant en el silenci.
El cant dels ocells que primavera i estiu ronden el meu barri.
Caminar pel poble, assaborint cada racó com si fos el primer de molts dies, i perdrem vora el riu sentint la remor suau de l’aigua,
Mil estrelles dibuixades en el cel fosc i el silenci de la nit que m’entra dins el cos quan estic estirada al jardí sobre la gandula i m’adono que ja és hora d’anar a dormir.
El que em mou de la vida és viure-la amb els petits detalls que se’m presenten a cada instant del dia.
Fa poc van convidar-me a la presentació-inauguració de la nova etapa expositiva que s’inicia al castell de Montesquiu on, amb anys de diferència, he exposat en dues ocasions les meves pintures, i he de dir que els empleats del centre em van atendre sempre de la millor manera, fins al punt que havia sol·licitat tornar-hi a exposar l’any vinent. Ara, però, ja no serà possible.
Era a «s’hora baixa» (com diuen els mallorquins) que m’hi dirigia. El sol, com indica l’expressió, donava el baix i les ombres s’allargassaven sobre el terra. El dia era esplèndid, com només ho poden ser els de tardor, amb núvols d’allò més creatius, que, jugant a fet i amagar amb el sol, movien les seves ombres sobre el terra al ritme del vent. A la ràdio, clàssica, un quartet de corda hi posava música de fons. Un espectacle tan aclaparador com per agenollar-se i donar gràcies a la terra i al cel per permetre’ns contemplar tal meravella, vestint tot l’espai, d’horitzó a horitzó, de les més variades llums.
Aquesta mena d’embadaliment que, de tant en tant, ens ofereix la natura, jo només recordo haver-lo experimentat, al cinema, una vegada. Va ser a l’estrena, l’any 1976, de la pel·lícula Barry Lyndon, del director Stanley Kubrick. Només aquella vegada he pogut sentir, sortint de tota la platea, exclamacions de «Oh!» a cada canvi de pla que apareixia damunt la pantalla panoràmica. Crits de terror sí, és habitual, però d’estupefacció i embadaliment va ser la primera i única vegada. La pel·lícula, ambientada al segle XVIII, reproduïa a través de la fotografia l’estètica de les pintures de l’època, incloent-hi la il·luminació a base d’espelmes, essent la primera pel·lícula que ho va aconseguir. Tot això la convertia en un clàssic, tant per l’època que retratava com pel valor estètic del propi film.
Com ja he dit, jo havia exposat un parell de vegades a Montesquiu, on molts dels meus amics vingueren a veure les meves pintures. El lloc, situat al mig d’un parc natural, és espectacular per si mateix de manera que per si sol ja mereix la visita. La darrera vegada hi exposava una trentena de pintures de temàtica històrica (algunes ambientades al segle XVIII) pintades al llarg dels darrers deu anys, i que comportaven una mitjana d’un mes de feina cada una. Aquells que les visitaven, incloent els meus amics, no es dedicaven a visionar tot el conjunt ni el temps que dediquen, potser més d’un cop a la setmana, a veure una primera part de un partit de futbol.
Potser és per això que ara els responsables del lloc han decidit dedicar l’espai expositiu a «l’art conceptual relacionat específicament amb el medi ambient». Suposo que esperonats per l’emergència climàtica que ara ho impregna tot sota l’ombra dels fons «next generation».
En arribar-hi una cinquantena de persones s’agrupaven ja davant la portalada a l’espera que ens en donessin accés. Tot seguit, després d’una breu presentació dels responsables tècnics del parc, de l’autora de la instal·lació, i de citar diverses vegades paraules com «curetatge», «art contemporani», «art conceptual» i «medi ambient», ens oferiren de visitar la instal·lació en grups de deu, com si fos una mena de viatge iniciàtic. La instal·lació du per títol «Mil ulls m’observen».
La immensa arcada de la portalada amb tancament de vidre (potser el més destacable i emblemàtic del recinte), que donava llum a la sala, havia estat cegada amb plàstics negres per a convertir la sala en una cambra fosca, on l’única llum la donaven uns aparells penjats al sostre que projectaven imatges nocturnes capturades al bosc pròxim, amb alguns dels animals salvatges que hi habiten: senglars, guineus, cabirols, genetes…, tot ambientat amb algunes branques pel terra i sons de moviment entre les fulles. «L’espectacle» no va durar més de deu minuts, s’havia de donar pas a la resta de públic. Tampoc no hi havia més cosa a veure. (Així que no em puc pas queixar dels que visitaven la meva obra, una mica més si que s’hi estaven).
Jo, que tinc el privilegi de viure envoltat de bosc i he pogut veure sovint aquests mateixos animals, de dia, en viu i en directe, entenc que, per als habitants de ciutat això pugui tenir un cert interès. Però és que l’autora de la instal·lació es presentava com ambientòloga i artista.
Pel que fa a ambientòloga no l’hi puc discutir, però artista? Què té d’artístic projectar unes imatges capturades gràcies únicament a disposar d’unes càmeres (fototrampeig, se’n diu) de visió nocturna? Elogi a la tecnologia, potser si, però art? L’argument escrit al fulletó que donaven era: «Obrir la mirada a la realitat dels essers no humans». Com si això no ho hagués fet mol millor la pel·lícula Bambi, de manera força més artística, ja als anys quaranta del segle passat. «M’interessen les altres formes de ser del món i com ens relacionem amb elles —afegeix—. Això, per mi fa que les pràctiques artístiques es converteixin en un mitjà de coneixement.» Doncs mira, per a saber com ens miren els senglars només has de passejar-te per alguns carrers de la ciutat i els veuràs sense cap interposició tecnològica. Descobriràs que ens veuen, de manera literal, com una font d’alimentació, i en aquest cas si que no té res a veure amb l’electrònica.
Tecnologia (innovadora), també era haver aconseguit filmar l’any 1976, per primera vegada, amb les càmeres analògiques d’aleshores, un ambient només il·luminat amb espelmes, el resultat del qual —aquest si artístic— va ser una de les pel·lícules més genials del cinema de tots els temps.
Però, tampoc no se li pot pas demanar a l’autora que estigui a l’alçada del senyor Kubrick, ja que ni els recursos de cada un ni l’experiència respectiva poden ser iguals, però quelcom més del que ens oferia a Montesquiu potser sí. De fet, no crec que se li pugui imputar res a ella, que segurament fa el que sap i pot, sinó a la moda actual del que es considera modern i progressista en l’art, en què els «curadors» bavegen per a donar prioritat a la utilització dels nous mitjans tècnics, més que no pas a allò que es fa amb ells. Tot, només per justificar el seu lloc i ser considerats innovadors. Doncs, actualment un pot ser titllat d’eclèctic, però mai de clàssic. O conservador (però si conservacionista, com ha de ser).
Vull deixar clar que aquells que ara prenen aquestes decisions no tenen res a veure amb els empleats del parc que jo vaig conèixer i em van atendre de meravella.
Des que el senyor R. Mutt (Marcel Duchamp) va presentar el seu famós urinari, qualsevol que es consideri avantguardista ha d’apuntar-se a l’art conceptual si vol ser reconegut en aquest món, sense adonar-se que amb aquella obra el senyor Duchamp el que pretenia era fer una crítica satírica a la idea (concepte) que «tot pot ser art i qualsevol ser artista».
De la mateixa manera que amb la novel·la del Quixot, el seu autor Miquel Sirvent, en lloc d’una lloança de l’idealisme el que feia era una sàtira per a mostrar la bogeria i els desastres que l’intent d’implementar (paraula de moda) les idees, provoca. Perquè el resultat sol ser el contrari del que vol denunciar l’autor. Molts lectors i espectadors ho interpreten al revés: creuen, també, com a la saga fílmica del detectiu Torrente, que el personatge és un model a imitar, quan és precisament a ells —aquests mateixos espectadors que s’hi identifiquen— a qui satiritza. Però com que l’espectacle (a més de l’esport i el turisme) dóna diners, ningú no vol renunciar-hi, així que veiem com els «urinaris» de tota mena ho empastifen tot.
Diria que les imatges captades al bosc poden comparar-se, salvant les distàncies, amb la sortida de la fàbrica rodada pels germans Lumière a la primera pel·lícula de la història, si bé la distància creativa d’ambdues vers el Barry Lindon d’en Kubric és abismal. Ara, però, sense ni tan sols el mèrit de ser els primers a utilitzar la tècnica. Perquè n’hi ha prou de proclamar-se conceptual, ambientalista, no binari, feminista, defensor de minories ètniques, animalista, vegà o pacifista, per a tenir les portes obertes d’institucions i centres culturals, òbviament sempre que, a més, «algú» et recomani, ja que la competència no deixa de ser ferotge.
La sala s’havia dedicat duran vint anys a exposicions de pintura, escultura, ceràmica o fotografia d’artistes de la zones pròximes que només volien fer conèixer les seves obres, no pas salvar el món, si no gaudir-lo. Però, es veu que l’«emergència climàtica» considera més important fer conèixer els animals de l’entorn, sense incloure’n, però, espècies humanes en perill de desaparició com són els artistes clàssics. Ara és el discurs el que preval sobre la obra.
Però, ¿quina importància te tot això —em direu—, quan tenim al costat hecatombes que ens amenacen, com les guerres de Gaza, Ucraïna, Síria, Líban, Afganistan, Armènia, Iemen, Líbia, Mali, Sàhara, Haití, farcides d’immigració, misèria, pandèmies… que, posats a definir-les com a obres conceptuals, si que no tenen parió amb cap instal·lació museística, mapping o perfomance artística que l’artista més ben dotat i innovador pugui imaginar-se? Ara, això si, tots corren a apuntar-se al carro de denunciar-ho. Sense adonar-se que és precisament el fet de divulgar la notícia allò que esperona els promotors d’activitats tan luctuoses. No hi ha manera d’entendre’s entre el humans i volem entendre els «no humans»?
No serà per manca de càmeres de fototrampeig que els humans no ens entenem!
Les noves tecnologies fan que tot esdeveniment es divulgui a l’instant i, també, que a l’instant següent la notícia ja sigui vella. Tot allò que impliqui dedicar-hi temps es desestima. El fet de contemplar…, no es contempla. Tret que es tracti d’un partit de futbol, al qual sovint es dedicarà més temps a parlar-ne que el mateix fet de la contemplació.
L’art, per contra, és fa perquè el temps no passi, perquè hom s’oblidi del temps, ja sia realitzant l’obra o contemplant-la. L’art és per contemplar l’eternitat.
És quan això no passa que la realitat (entesa com allò que passa) ens aclapara.
Mentre els meus amics vagin a veure una exposició pensant en l’hora del partit que veuran a continuació, ni gaudiran del paisatge que els envolta ni de la exposició.
Mentre els noticiaris dediquin més temps als polítics, a les guerres i al futbol (que no deixa de ser una metàfora de la guerra), que a l’art, hi haurà guerres. O, dit al revés: quan els noticiaris i els polítics dediquin més temps a l’art que al futbol, estarem en pau.
I potser tampoc caldrà ocupar-se de l’emergència climàtica.
El sol, de Joan Miró, ha estat emprat com a emblema de la «Marca España». [Foto: Wikimedia.][Un article de Nan Orriols.]
El senyor Luís Rubiales és «Marca España». El fet que el Partit Popular i el PSOE no tinguessin actualitzada una legislació per a evitar l’espectacle, també. Sí, senyor Iceta, vostè també és «Marca España». La usurpació del Palau de Marivent per part de la família reial espanyola també és «Marca España»; el Palau va ser donat a institucions de Mallorca per fer-hi un museu.
L’àngel Marcelo i els jutges que no volen complir les lleis que els obligarien a deixar les poltrones també són «Marca España». Com el GAL, «porque el Estado también se defiende en las cloacas», com deia el president Felipe González, i la comissaria exemple de tortura feixista de la via Laietana de Barcelona que la «Marca España» es nega a tancar.
«Marca España» és la persecució permanent de la llengua catalana i l’acord de dretes i esquerres espanyoles per aplicar l’article 155. De fet, la «Marca España» és a tot arreu. La «Marca España» és la que va fer impossible que el senyor Trias fos alcalde de Barcelona, quan dretes i esquerres —el PSC i el partit de la senyora Colau junt amb el PP— van votar per salvar la pàtria i el sou dels seus assessors.
Finalment, la «Marca España» es retira a les portes giratòries per continuar amb els privilegis que només tenen els servidors de la «Marca España».
Els candidats per Catalunya a les passades eleccions del 23J. [Foto: CCMA.][Un article de Jordi Sánchez.]
Les eleccions generals del 23J han sacsejat el tauler de joc de la política i de quina manera! Des de la pretesa reforma de l’Estatut de 2006 fins avui, Catalunya i els diferents governs centrals no han tingut una relació de bon veïnatge. Tant és així, que hi ha més de 4.000 persones encausades des dels fets del 2017, polítics que han hagut de passar per la presó i altres que estan exiliats. El problema no està resolt. Però, la vida et dona sorpreses i ara els resultats de les eleccions no aporten majoria a cap de les dues opcions possibles.
On som?
Sembla que el PSOE està intentant sumar totes aquelles formacions polítiques que li havien donat suport fins ara, i tot i així no suma. És a partir d’aquí que es fa necessària aquella dita que diu que «la política és l’art del que éspossibl»; és quan el PSOE busca la clau que li obri la porta de la Moncloa. Això passa per trobar un pacte amb Junts (7 escons), però Junts té clar que hi ha una oportunitat per fer valdre la seva posició i reivindicar l’autodeterminació i l’amnistia.
Quan es va redactar la Constitució de 1978 hi havia una Espanya diferent de l’actual. Han passat 45 anys i es podria haver fet una valoració-reflexió del sistema i del model de país. Ja no és només Catalunya que se sent agreujada pel seu finançament, la llengua, el tracte i sobretot per les falses promeses en infraestructures, etc. Altres comunitats també es queixen: Andalusia, País Basc, Galicia, País Valencià, Extremadura, Cantàbria, etc. El model de les autonomies està esgotat.
Què fer?
La primera qüestió és revisar i reformar la Constitució de 1978. Segons la meva opinió, això és el mínim que toca fer, de manera urgent i en aquest proper mandat.
El bipartidisme ha de «mirar endavant», com deia Machado, perquè des de la transició varen quedar sense resoldre moltes realitats històriques. Són temps difícils, per al planeta i per als éssers vius que hi vivim; ara més que mai cal posar-hi alguna cosa més que seny, però això s’ha de fer des d’un marc de cooperació, ja no valen projectes que ens portin enlloc… Fa temps, una persona d’edat avançada em digué: «Això de la independència només es pot aconseguir amb l’acord (parlar i documentar) o amb sang», i em continuà dient: «Amb l’acord no ens la donaran mai, i només queda l’altre… Tu vols sang?», i jo li vaig dir: «No vaig viure la Guerra Civil, però no en vull una altra».
Si ha d’anar de qüestió de temps, ara es té una diagnosi prou clara del camí fet. Calen nous i bons dirigents, de contrastada intel·ligència, realistes i amb estratègies clares. És necessari tenir més que seny, molt de sentit comú i si pot ser il·lustrat, millor.
Calen canvis, es tracta de com i amb qui. Més innocència no, per favor.
[Un article amb text i il·lustració de Josep Nogué.]
Sempre m’ha cridat l’atenció la manera com la cultura tibetana elegeix el seu cap sacerdotal, el dalai-lama. Busquen un infant que reconegui alguns objectes personals de l’anterior dalai-lama i decideixen que aquell nen és la reencarnació de l’anterior. És a dir, que, segons ells, sempre tindrien a la mateixa persona com a cap suprem. El que no sé és si el nen ha d’haver nascut després de la mort del l’anterior, perquè, si no és així, com s’explica la superposició?
Els tibetans, és clar, creuen en la reencarnació; els cristians, jueus i musulmans, també, però a la fi dels temps, és a dir, que el substitut no pot ser el mateix, però per aquí intentem que sigui de la mateixa casta o, en el cas de la reialesa, porti els mateixos gens. Després, a la pràctica, les aportacions extraparentals són també corrents, cosa que evita l’endogàmia perniciosa tan habitual a altres temps.
El cas és, però, que uns i altres elegeixen una criatura per a convertir-la en l’hereu del poder i se l’educa per a esdevenir el seu cap visible. Més o menys com fan les abelles i les formigues per a gestar la seva reina. En els insectes aquest privilegi comporta com a única obligació generar tota la descendència de la colònia. En la reialesa humana el monarca en té prou a concebir-ne un (o una) que el succeeixi i a partir d’aquí la resta ja només és privilegi i folgança.
I si bé en coneixem algun que s’ha passat la vida intentant emular les proeses de la reialesa mel·lífera, no sembla gaire creïble que tots el seus súbdits puguem anomenar-lo «papá», més que res perquè, si fos així, potser gaudiríem d’algun dels privilegis de la seva nissaga, cosa que no és el cas.
Aquesta elecció del personatge troba el seu fonament —tant en els lames com en els monarques— en un pretès designi celestial («por la gràcia de Dios») en l’atribució del càrrec, cosa que justificaria la continuació dels drets i privilegis de la nissaga. A partir d’aquí, el successor se’l «fabrica» a conveniència dels interessats que, lògicament, són les classes privilegiades, o aristocràtiques, unides per diferents graus de parentiu.
Però, si bé, en el seu sentit original, «aristocràcia» vol dir «el govern de l’excel·lència», perd el seu sentit des del moment que el càrrec es fa hereditari i ja no cal demostrar cap mèrit personal (a part de la genètica) per a exercir-lo.
Ve ser per apaivagar aquest efecte que es va crear el funcionariat, que —aquests sí—, ha de demostrar les seves capacitats. No obstant això, també, ha acabat sent una classe intermèdia, còmplice necessària de les elits extractives, destinada a gestionar i absorbir els recursos generats per les inferiors. Que l’accés al càrrec sigui per «oposició» ja els condiciona després per a tota la vida, i tendeixen a oposar-se a qualsevol iniciativa dels de baix només per a justificar la seva, de posició. Són com una vàlvula que només permet el trànsit en un sol sentit.
Perquè, al final, quan no pertanys a les elits per transmissió genètica, ser funcionari és l’única manera de garantir-se plenament els drets de ciutadania i participar de tots els beneficis legals que això comporta Un esquema que quedava plenament reflectit en els retaules de les esglésies, amb la cort celestial al cim beneint als que ocupen el segon nivell, la reialesa, classes sacerdotals i senyors feudals, que així s’atribueixen el poder de vida o mort sobre la plebs arraulida en el nivell inferior, exposats de manera permanent al plor i al xerricar de dents, a l’espera del judici final. Per a informar-nos d’això han servit sempre les manifestacions artístiques, abans de ser convertides, per sí mateixes, en relíquies o elements de culte.
Naturalment, també actualment, qualsevol manifestació artística o cultural que vulgui veure la llum, haurà de ser afalagadora per les elits i respondre als seus plans, si no vol consumir-se en soterranis i catacumbes. També, pot passar, és clar, que algun dels seus cadells vulgui dedicar-se a aquests afers i, aleshores sí, els permeten algunes transgressions, per demostrar que també estan oberts a les novetats i a les crítiques. Sempre, però, que serveixin per a col·locar els seus fills (què no faríem pels nostres?) i distreure al populatxo. Pel què fa a la resta, els desheretats que pretenguin imitar-los, se’ls considerarà furtius. Què hi podem fer?, si és la voluntat del Senyor.
Amb aquesta concepció de la vida, a l’edat mitjana la gent era capaç de fer centenars o milers de quilòmetres a peu en pelegrinatge a algun santuari per fer-se perdonar els pecats i guanyar la glòria del cel.
Suposadament, aquest esquema ha perdut vigència, ja que a les esglésies només hi anem de visita turística i les imatges es consideren arcaismes d’altres temps. Però, que no les veiem no vol dir que l’esquema no s’apliqui de manera contundent i encara més eficaç.
Perquè, no ens enganyem, els veritables temples on ara es produeixen les catarsis devocionals són els estadis, tant en la seva versió esportiva, com concertística. Aquí és on ara són adorats els veritables mites de les masses.
El cas és que continuem fent milers de quilòmetres desplaçant-nos a destins turístics (que moltes vegades coincideixen amb els antics centres de culte) i ara no pas per fer-nos perdonar els pecats i guanyar el cel (en el qual ja no creiem), sinó per emular a les classes superiors que continuen, com abans, beneficiant-se dels nostres pelegrinatges, de les almoines i donacions, o compra d’entrades, que ara els fem també a través del mòbil i dels crèdits que demanem per a comprar el cotxe o anar de vacances. Volem ser com ells, anar als mateixos llocs i viure amb la mateixa opulència. Però l’estructura piramidal continua vigent, a dalt només hi caben els elegits. Els fills de «papá».
De fet, l’estructura del mítings electorals, amb el candidat damunt de l’escenari, envoltat de la seva cort, mentre el poble l’escolta embadalit a sota, no es diferència en res de les antigues imatges. Es tracta, igualment, de trobar l’elegit. Aquell que haurà d’intercedir per nosaltres davant de Déu.
Abans ens ho recordaven cada diumenge a missa quan, avorrits, contemplàvem els retaules o escoltàvem el sermó del sacerdot. Ara hem perdut els papers i ja no sabem interpretar les imatges que circulen per les xarxes, però ens tenen igualment embadalits contemplant, a través de les pantalles, com les classes superiors folguen i prosperen als seus palaus, impedint que «els de baix» puguin fer res per pujar de nivell; no ja aproximar-se d’alguna manera a la cort celestial, sinó obtenir d’ells cap mena de favor. No ens senten ni ens escolten, únicament són allà dalt perquè nosaltres els adorem. Perquè el retaule es mantingui intacte.
Al llarg de la història, no han faltat moments d’iconoclàstia en que les representacions religioses han estat destruïdes per la massa enfollida, com si el fet de cremar el retaule l’estructura senyorial amb els seus privilegis s’esvaís, però això només implica matar el missatger. Els mitjans, sempre canvien però el missatge és el mateix: que ells són els de dalt i nosaltres els de sota. Per això ens convé conservar aquestes obres com a recordatori, ja que com sabem, allò que s’oblida, estem condemnats a repetir-ho. De fet si han canviat de mètode, és perquè aquell ja no els servia.
Si no som capaços de descobrir com ens manipulen, no podrem deixar d’adorar-los i ens tindran encadenats als seus peus.
I què passaria si deixéssim d’adorar-los?
Ens cauria el cel a sobre? O serien ells els que caurien?
Un estudi de la universitat de Girona conclou que l’ascensor social en aquest país no funciona, que ve a ser, si fa no fa, com el de la «13 rue del Percebe» o el de la sèrie «Big-Bang Teory», sempre fora de servei. Ja no és que no puguis arribar al cel, de vegades no pots pujar ni a l’àtic.
Potser aquestes iconografies de tebeo, més que no pas la imatgeria gloriosa dels altars, són les que reflecteixen millor com és la nostra societat. No calen cerimònies, litúrgies, ni rituals sacramentals per adonar-se’n. Podeu reflexionar-hi habitualment mentre feu cua per a qualsevol gestió burocràtica, quan esteu aturats en algun embús d’autopista o pana del ferrocarril que us hauria de portar a la feina. Tret que estigueu abduïts contemplant les imatges que us arribin del cel a través del mòbil.
Potser, els de classe baixa, caldrà que comencem a pensar en iconografies de geometria apaïsada (a l’estil dels hortets populars perifèrics i autogestionats), on el creixement el dicti la capacitat biològica i no pas l’administració; que la distribució de recursos sigui horitzontal i l’únic ascens vertical que contemplem sigui el meteorològic; que els cumulonimbus siguin els únics castells que s’enfilin al cel, perquè repartint pluja prou abundosa arreu, no haguem de fer pelegrinatges, rogatives o instàncies a cap més Senyor, esperant que tingui a bé afavorir-nos amb els seus dons.
No sabeu el temps que ens estalviaríem!
Però, és clar, tot això dit aquí dalt, és només una visió dels que veiem el cel des de la terra.
La marededéu del Sol del Pont, a Rosa de Ter. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Glòria Fluvià.]
Pel setembre, quan arriba la tardor, Roda de Ter s’omple de festa, les banderoles onegen pels carrers i el poble es vesteix de gala. És la festa major, la festa grossa.
Fa anys aquesta diada se celebrava per sant Pere, el 29 de juny, que és el patró de la parròquia, però uns fets que succeïren l’any 1854 canviaren el curs de la història.
L’any 1854 va tenir lloc una epidèmia de còlera molt forta que comportà una gran mortalitat. Roda quedà contagiada d’aquesta forta epidèmia fins al punt que la mortalitat va arribar a ser un problema greu.
El rector que hi havia en aquella època feia constar en el llibre dels Oblits: «Morien en breus hores, avisaven confessar-los, extramaunciar-los y los més morien»… I continuava el rector: «Dia 18 d’agost moriren 17, dia 19 15, dies fins a 18 agost 40, etc., pues com lo vicari caygué malalt y morí, y jo també vaig arribar molt mal, no vaig poder notar». I encara detalla que aquell any moriren a Roda 276 persones.
La gent, espantada i presa del pànic, recorregueren a la marededéu del Sol del Pont perquè els protegís. Era tanta la fe que els rodencs tenien a la marededéu mentre vivien aquells moments tan tràgics, que li feren la solemne promesa del «vot del poble», segons conta la llegenda,i els rodencs li prometeren que el dia que cessés la pesta mortal li dedicarien la festa major.
I l’epidèmia cessà el dia 23 de setembre de 1854.
Des de llavors, l’esmentada festa ha tingut un caire de vot popular i la marededéu és honorada com a patrona i la seva festa és la major del poble i de la parròquia.
Cent anys més tard, el 23 de setembre de 1954, se celebrava el centenari del vot popular. El matí es feu el trasllat de la marededéu fins a la parròquia en processó, amb l’assistència de les autoritats locals i religioses.
I el dia 26 comença la festa del centenari amb l’arribada del bisbe de Sant Sebastià, Jaume Font i Andreu, i de l’Orfeó Català, que foren rebuts per les autoritats de Roda.
Seguidament, tota la comitiva es dirigí a la parròquia on se celebrà la missa major, oficiada pel bisbe Jaume Font; Ramon Baucells, canònic de la catedral de Barcelona, dirigí unes paraules als assistents, i l’Orfeó Català interpretà els cants religiosos.
Un cop acabada la cerimònia religiosa es concentraren les autoritats i el públic a la plaça Major, on es va ratificar i renovar solemnement i a perpetuïtat del vot, tot obligant els rodencs a celebrar cada any per la mateixa diada la festa en honor i agraïment a la marededéu del Sol del Pont.
Aquell dia del centenari la imatge de santa Maria fou passejada pels carrers de Roda escortada pels quintos de la lleva de 1954 i amb la participació de les autoritats religioses i civils i nombrós públic. Els cants anaren a càrrec del cor parroquial i acompanyats d’una orquestra i acabaren a la capella del Sòl del Pont on fou col·locada al seu setial i acomiadada amb el besamans.
La festa major s’ha anat adaptant als nous temps, però cada 23 de setembre Roda es posa bonica, engalanem els carrers i quan sona el flabiol els gegants, l’Arnal i la Violant, acompanyats dels capgrossos, es preparen per començar la cercavila, mentre les autoritats, després de l’ofici, fan l’ofrena a la marededéu del Sol del Pont per a commemorar aquell llunyà 23 de setembre, en què cessà l’epidèmia.
El 27 d’agost de 1965, Salvador Dalí va proclamar la vella estació de trens de Perpinyà com el «centre del món», nom que ha perviscut fins al moment. Bé, tothom hi diu la seva i també han construït un monòlit per recordar-ho. I és que no podré entendre mai que un geni com Salvador Dalí es pogués confondre tant. I si fos que ho fes a consciència perquè tot canviés un dia per art d’encanteri i cinquanta anys més tard es descobrís que el verdader «centre del món» és a Ripoll, exactament a dos-cents metres de profunditat sota l’altar major de l’església de Sant Pere, a la plaça del monestir i l’Ajuntament?
Tot és nihilisme en estat pur, tot és negat i cert al mateix temps; i és així perquè tot ha deixat d’existir menys la veritat ripollesa, que és molt certa. Això ho manifesten dues tintoreres que amb el canvi climàtic han pujat Ter amunt i, en arribar a Ripoll, han dubtat entre el Ter i el Freser. Ei, tintoreres fòssils marines! Sapigueu que aquí ningú no dubta de la veritat, ningú no dubta de res. El Ter i el Freser són el mateix, com la veritat de nit i de dia. Sí, sí, als parlaments parlen poc i massa, aquesta és la realitat.
Sempre he pensat que una de les primeres —si no la primera— obra en volum de un homínid havia de ser amuntegar unes quantes pedres i descobrir que s’aguantaven en equilibri. Potser, fins i tot, podríem dir que l’emoció que això li va provocar era el que el diferenciava dels altres primats. Allò que el feia humà.
Que tot seguit vingués el seu company i amb una puntada de peu l’hi esbotzés, no li treia l’experiència del fet. Després, ja no podia deixar de seguir provant-ho. Havia començat la civilització.
Potser és per això que des de fa milers d’anys arrosseguem el mite de la Torre de Babel. Que en els nostres temps el director de cinema Stanley Kubrick i el guionista Artur C. Clarke ens posessin a la pel·lícula 2001: una odissea a l’espai un menhir com a símbol de l’evolució, només fa que insistir en aquest origen.
Una torre, mes enllà de la seva funció defensiva o de guaita, és la metàfora de la cohesió social necessària que cal per fer-la possible. Una torre és la forma visible de la capacitat tècnica i de recursos d’aquells que l’han aixecada. És, per dir-ho de la manera més bàsica i primitiva, la demostració de «qui la té més llarga». És un desafiament als possibles competidors o —tal com ens diu el mite— al cel.
Aixecar un munt de pedres només depèn de l’habilitat de l’individu que s’hi vulgui entretenir, però aixecar torres, castells, fortaleses o ciutats ja és cosa de civilitzacions senceres, sense les quals no existirien complexitats urbanes com Nova York o Dubai.
Qualsevol grup humà, per poc hàbil que sigui, és capaç de construir refugis i estructures que s’adaptin a les seves necessitats i als espais on habiten, tot i que hi ha diferències abismals entre grups.
Per què hi ha cultures que es limiten a adaptar-se al seu entorn i d’altres que tenen la pulsió de transformar-lo, transcendir-lo i ocupar altres territoris aliens?
Per què hi ha societats que es conformen a administrar allò que tenen i d’altres que necessiten apodera-se del que tenen altres?
És evident que això també es pot dir de les persones i, segurament, hi tenen molt a veure les necessitats de cada un; però, tots sabem que hi ha gent que no en té mai prou i d’altres que es conformen amb molt poc; i el mateix passa amb les civilitzacions.
Una mostra dels dos aspectes seria la diferència entre els pobles etruscs i els romans. Per què els primers es desenvoluparen d’una manera orgànica sobre el propi territori amb una cultura i llengua pròpies mentre els segons no paraven d’envair territoris fins apoderar-se de quasi tot el món que coneixien?
Si ens atenem a la tradició bíblica, aquesta actitud podria ser qualificada perfectament de patològica, vista la manera com Déu va confondre les llengües d’aquells que pretenien desafiar-lo.
Imposició de lleis, de llengua, unificació moral, imposició jeràrquica…, són la conseqüència inevitable de voler construir un sistema únic, vàlid per a tothom i sense fissures, ja que com més sofisticat, com més gros és un sistema, menys dissidències es pot permetre al seu interior: totes les pedres han de mantenir l’equilibri (cada individu ha de complir amb la funció encomanada), si no s’esdevé el col·lapse.
Qualsevol forma de totalitarisme amb ínfules imperialistes el primer que fa és imposar la seva llengua. No pot permetre que altres llengües entorpeixin la unitat. El seu ideal és un sol país i una sola llengua. En sistemes dictatorials això intenten aconseguir-ho per la força. Però, igualment, els que es diuen democràtics defensen la unificació i el model únic com l’ideal del progrés. Que no s’aconsegueixi mai del tot no rebaixa gens les seves expectatives. Ho venen com a cosmopolitisme i ja veiem com per a les classes dirigents, provinguin d’on provinguin, l’anglès ha esdevingut la llengua franca per a les seves relacions internacionals.
Fins i tot, aquells que no la dominen, ja sia per falta de mitjans, coneixements o capacitat, estarien disposats a acceptar una llengua única per a tot el món. Ja hem vist com per segons quins projectes esdevé imprescindible. Sobretot per aquells que se’n beneficien.
Tant se val que mai no hagis projectat aixecar cap projecte faraònic o torre de Babel. Però, fins i tot si no ets de l’elit i formes part de les classes més baixes, com més insignificants són les persones, més frisen per formar part de una cultura poderosa. Per què, si la teva és una llengua que parlen tres-cents milions de persones et sents orgullós i cofoi, i en canvi consideres inútil i insignificant una llengua només parlada per una minoria?
Sospitosament són els parlants de llengües majoritàries els que més els molesten les minoritàries.
És com si a un avet li fes nosa una farigola al seu costat.
El que obvien els conqueridors és que els idiomes i els seus parlants es comporten de la mateixa manera que les plantes i els animals sobre el planeta: evolucionen per adaptar-se a cada lloc. Tal com cada planta té un terreny propici on arrelar i créixer, també les persones són el fruit del territori on habiten i les llengües en formen part. No es tracta pas que serveixin per anar pel món, serveixen per comunicar-se al propi territori i entre aquells que les parlen. Que després cada un intenti aprendre tantes llengües com li permeti el seu intel·lecte no és motiu per menysprear-ne cap. Tot i que, és clar, això sol ser cosa d’aquells que no dominen ni la pròpia.
Ja fa temps, però, que aquest equilibri ha estat trastocat. Si veiem un bosc d’avets, ens adonarem que al seu terra no hi pot créixer cap herba, és massa fosc. Però, és clar, la seva finalitat no és fomentar la varietat botànica, sinó produir tones de fusta comercial. Es produeixen les espècies que donen benefici (en capitals, no ecològics).
Amb els pobles i les llengües passa el mateix: o s’integren a l’imperi o desapareixen. Enlloc de preserva-les com una riquesa del lloc, se les foragita. Què pot fer una farigola enfront d’un avet?
No fa pas massa la llengua franca de l’església, els erudits i els científics era el llatí, tot i que la majoria el malparlaven, perquè ja era una llengua morta. Després, va ser el francès, que es parlava a totes les corts europees. I ara, a causa del predomini dels Estats Units, s’ha imposat l’anglès, que, a part dels nadius, també la majoria malparla. Qui sap si, d’aquí no gaire, passarà a ser el xinès, ja que si fos una questíó de quantitat de parlants això seria lògic.
És a dir, que la llengua que parlaríem tots —si fos possible imposar-ne una única— la parlaríem malament. Com no hauria de ser així si fins i tot passa amb llengua pròpia de cada un?
Vol dir que, fem el que fem, la torre de Babel sempre serà impossible, la confusió de llengües no ha tingut mai res a veure amb un càstig diví. Les llengües muten constantment, com les plantes, per adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. Voler imposar-les o prohibir-les només és la mostra de la patologia i dels deliris de grandesa d’individus acomplexats per la seva insignificança i ignorància.
Posar en equilibri unes quantes pedres pot ser un entreteniment o pot servir per fer murs de pedra seca per als conreus. Però aixecar gratacels només pot ser la forma més descarada de l’imperialisme. Els monocultius de qualsevol mena, també.
