Arrimadas al Parlament de Catalunya amenaça permanentment amb l’anorreament de Catalunya. [Foto: Jordi Borràs.][Un article de Nan Orriols.]
Les eleccions amb presos polítics i exiliats catalans, l’any 2019, demostren que la nostra convivència com a nació catalana amb l’Estat espanyol és impossible. La senyora Arrimadas, la candidata del PP, el de Vox, etc. intenten cada dia desacreditar les institucions catalanes. Diuen que, si guanyen, aplicaran tots els articles que calgui per a sotmetre’ns a la doctrina espanyola: tancament de TV3, prohibició dels partits independentistes, etc.
Compte! Per a ells, el problema és econòmic; per a nosaltres, és molt més que això. Ells ens volen castellanitzats i treballadors. Nosaltres volem ser catalans, independents i treballadors.
Cal recordar que el bloc PSC-PSOE el primer d’octubre va pactar el 155 amb el PP, que també són «cloacas del Estado», i el senyor Ábalos no es cansa de repetir que volen governar amb Ciudadanos. El PSOE ens nega tots els drets, amb la diferència que no hi posa la cara de mala llet dels altres. Podemos diu «no queremos que los catalanes se marchen».
Hem de votar per marxar. Podem pactar marxar. No podem pactar quedar-nos. República catalana!
Respirar és difícil i dolorós. Un clau a cada canell i a cada peu fa que el més mínim moviment causi un mal insuportable en un cos penjat en una creu, amb un suport per als peus que permet arquejar el cos amb grans dolors per a poder aspirar i expirar aire. Els claus als canells i als peus afecten un nervi que al menor moviment llença llambregades de dolor directament a la medul·la espinal, és a dir, cada cop que respires. Sembla que aquest mètode tan cruel provenia d’Orient i els romans el van adaptar amb gran entusiasme. Proporcionar el màxim dolor possible durant un temps llarg perquè l’agonia durés dies o setmanes. Segons altres llegendes, que no han estat incloses en el llegendari oficial catòlic, nomenats pomposaments els Quatre Evangelis, Jesus va morir dels maltractaments i quan el centurió romà Longí, en apiadar-se’n, el va travessar al costat amb una llança, només va foradar un cadàver. Va ser un intent de practicar l’eutanàsia que li va comportar la degradació militar, la conversió al cristianisme i la beatificació. Jo no en conec cap, però si en coneixeu algun el dia 16 d’octubre feliciteu-lo perquè és Sant Longí i qui sap si en un futur el sant patró de l’eutanasia. Quins temps aquells, ara seria impossible beatificar ningú ni que tan sols una vegada a la seva vida hagués considerat humà ajudar a posar fi a una vida plena de constant dolor físic i sense cap esperança.
Amb el poder que va adquirir, la nova secta cristiana va poder crear l’Església catòlica damunt les runes de l’Imperi Romà, del qual va conservar moltes coses. Les estàtues dels deus pagans van ser substituïdes per unes altres estàtues de sants patrons. Així, el Déu de la llar Juno, va passar a ser el Sagrad Cor; Saturn, el de l’agricultura, sant Isidre, o Faunnus va ser sant Francesc d’Assís. El millor que en van aprendre i assumir ràpidament van ser tots els estratagemes, traïcions, guerres, assassinats, violacions i exterminacions de cultures i poblacions necessàries per a augmentar i estendre el seu poder. I encara en tenen, i molt. Si bé ara ja no cremen la gent per opinar que la Terra girava al voltant del Sol, o per resistir-se a les seves tesis, encara ara són còmplices de genocidi quan penalitzen amb les suposades flames de l’infern si s’utilitzen profilàctics per a evitar el contagi de la SIDA en els països més pobres on la gent encara en mor constantment, o la decisió personal d’una dona a ser mare o no, o que els qui pateixen un sofriment insuportable sense esperança, hi puguin posar fi de manera voluntària.
Aquesta contradicció entre el valor o el poc valor que imposen a la vida, segons el cas, ha comportat situacions que voregen el ridícul. Resulta que en temps de Franco, quan el clergat imposava, feia i remenava amb total impunitat, en el Codi Penal hi figurava el delicte de suïcidi. Mai, però, es va poder jutjar-ne cap que hi hagués reeixit. Penso que més que una qüestió moral, per a Franco i camarilla era més una qüestió d’intrusisme. Només ells tenien el dret a matar. I ningú més.
Si algú vol propagar les seves mentides i hi ha gent disposada a empassar-se-les i no surt d’aquest cicle de falòrnies i de babaus, no hi tinc res a dir. En aquest apartat mereix un punt i a part la negativa de l’altre secta, els Testimonis de Jehová, que prohibeixen les transfusions de sang entre els seus seguidors malgrat que els costi la vida. Les raons que aporten són delirants. Una cita del recull de relats del Gènesi, una altra del Deuteronomi, una dels Fets dels Apòstols i una altra del Levític, més aviat metafòriques que no pas expeditives, són suficients per a prohibir les transfusions, com ho podien haver estat els antibiòtics o la invenció de la roda. Actuen com si el temps, la possessió més important que tenim els mortals, fos només seu enlloc de pertànyer a cada gra, cada animal i cada cosa viva. Volen fer-nos creure en la transcendència, com si l’home fos una gran cosa, i obliden o criminalitzen les realitats més evidents i assenyades.
S’alien contra de l’eutanàsia, com contra qualsevol actitud que manifesti cert grau de llibertat dins els prats verds que hi ha més enllà dels seus filferros. Bramen des de les trones amb el suport d’un corifeu de marrans que ho fa des dels escons i des de de la premsa. Incideixen en qüestions que sols han d’afectar a la llibertat individual del fet de viure, i si cal maten, per acció o omissió, milions de persones per esbombar els seus miratges.
[Per a il·lustrar tot plegat, avui podeu veure el Gaileo de Liliana Cavanim fet el 1969.]
La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.][Un article de Toni Coromina.]
L’any 1980, la Montserrat tenia 16 anys. Havia deixat d’estudiar perquè no es concentrava i es va adonar que l’absentisme escolar no la portava enlloc. Va fer diverses feines esporàdiques (collir fruita, vendre castanyes, una temporada en una fàbrica…) i es va independitzar als 21 anys. De més gran va reprendre els estudis i avui és fisioterapeuta. Ella va viure les darreres cuejades de la generació de rebels i bromistes de la contracultura vigatana que freqüentaven el Cafè Vic: «Vaig tenir una adolescència una mica esbojarrada. Havia perdut els referents antics i en buscava de nous. Volia experimentar les relacions humanes i conèixer el carrer. Vaig anar a parar al Cafè Vic perquè la meva germana gran ja hi anava. Em va semblar un lloc molt hermètic; semblava que per entrar en el nucli de gent que el freqüentava havies de fer punts d’originalitat, o que havies de fer alguna cosa especial perquè t’hi volguessin. M’agradaven molt les coses rares que feien, però al mateix temps m’adonava que hi havia molta distància. De fet, jo acabava de sortir de l’ou, mentre que ells eren entre set i deu anys més grans que jo. Era difícil contactar-hi d’igual a igual. També és possible que aquella colla experimentés una certa decadència i es trobés en un final d’etapa. Els que feien les bestieses i els showsque a mi m’agradaven, els que portaven la iniciativa, eren els homes. I jo sentia que havia de combregar amb aquella història i no deixar-me anar massa, per evitar que es riguessin de mi. Possiblement eren una mica misògins, però potser ho eren per reafirmar-se en ells mateixos; i tot plegat comportava que no fossin massa receptius. Però no puc negar que m’hi feia molts farts de riure».
Passat els anys, la Montserrat destaca dos aspectes d’aquella experiència: «Un és la llibertat mental, després de passar per l’escola de monges, on tot era molt encarcarat, com de ciment armat. Encara que, de vegades, la llibertat i l’extravagància que experimentàvem també ens feia perdre l’oremus. El cantó negatiu és que em van quedar coses al tinter que no vaig poder desenvolupar ni expressar, per la diferència d’edat. Vaig viure més de pressa del que em demanava la meva personalitat. Al Cafè Vic no vaig acabar de trobar l’espai. Després, com que tenia pendent el repte de donar sortida a la creativitat personal, vaig buscar un grup de gent de la meva edat amb qui poder-me relacionar de tu a tu i que em permetés ser més jo mateixa. I la vaig trobar. Era gent estrafolària com jo, amb qui m’hi podia entendre. Fèiem música, pintàvem, anàvem al riu, celebràvem festes rurals en cases de pagès… Aleshores vaig entendre que les meves diferències amb la colla del Cafè Vic eren ocasionats per l’edat. Jo aprenia dels altres i ells ja estaven més bregats».
La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]L’any 1973, en Ton era artista plàstic i dissenyador, vivia a Manresa i es va instal·lar a Vic als 19 anys. És probable que, pel fet de no ser vigatà, la seva visió de la societat vigatana sigui més objectiva i desapassionada que la d’altres persones, més lligades al territori que ens ocupa. Antic membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics, militant del PSUC i de CCOO, va fer diverses exposicions d’obra seva i va impulsar mil i una activitats culturals; va destacar com a agitador social, fundador d’entitats com H Associació per les Arts Contemporànies i un dels creadors d’Eumogràfic on treballa fins la seva jubilació. Potser pel fet de venir de fora, diu que no va tenir «massa prejudicis a l’hora de fer molt bones amistats amb gent vinculada a les associacions i partits polítics que lluitaven per la recuperació de les llibertats democràtiques, al mateix temps que amb joves del grup de gent del Cafè Vic, que feien activitats molt espontànies i amb molta intenció. Tot i que vaig experimentar algunes contradiccions personals, el més interessant va ser aconseguir espais de llibertat. Era igual des d’on es batallés. En general, hi havia respecte mutu, sinergies i sintonies entre les dues maneres d’enfocar la vida; encara que en actes concrets, es van evidenciar diferències de fons entre el grup del Cafè Vic i la gent de l’Assemblea de Catalunya. De fet, ells tenien una part de raó quan criticaven la rigidesa i l’excés de disciplina de les organitzacions antifranquistes, però potser de vegades oblidaven que la clandestinitat obligava a seguir una certa disciplina per no perjudicar la seguretat de les persones. Sigui com sigui, també vaig participar en moltes xerrades amb tota aquella la colla dels anomenats contraculturals. Amb ells em sentia molt còmode i trobava molt divertides les seves accions artístiques i bohèmies».
Per a en Ton, una de les diferències que va notar entre la meva activitat i la dels habituals del Cafè Vic era que «jo treballava i tenia uns horaris més concrets, mentre que molts d’ells feien feines esporàdiques i flexibles, i disposaven de més temps per dedicar-se a les activitats lúdiques. Moltes vegades jo acabava les xerrades amb ells a les tantes de la nit, però a les 8 del matí havia d’estar al peu del canó. Però he de reconèixer que, en la vessant cultural i les ganes d’estripar, em sentia més a prop d’ells que no pas d’altres cercles vigatans més encotillats. En canvi, de vegades hi discrepava en l’enfocament de la situació política. Fent un balanç de la trajectòria dels contraculturals vigatans, m’adono que, amb el pas dels anys, els seus membres avui desenvolupen tasques molt interessants i treballen en projectes rellevants d’interès social, cultural i mediàtic. Això demostra que no eren quatre arreplegats».
La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]Quaranta anys enrere, en Llucià, malauradament traspassat fa uns anys, feia feines esporàdiques i tocava el saxofon. Amb el pas del temps es va convertir en graduat social i petit empresari d’una assessoria laboral. En la seva recapitulació al llibre Cafè Vi crecordava que «érem un grup heterodox. Cadascú tenia els seus motius personals per integrar-se en el món underground o contracultural (el que no volia dir que estiguéssim contra la cultura, més aviat es tractava d’integrar-hi nous corrents que eren rebutjats per l’intel·lectualisme oficial). Veníem rebotats del nacionalcatolicisme, de les seves escoles castradores i del franquisme en general. També d’alguns costums intransigents que ens havia imposat la família i la gent benpensant. Érem, en resum, una bomba que havia d’explotar. No crèiem en el sistema de partits polítics, érem àcrates i pensàvem que l’home era bo per naturalesa. Ara ja no penso que l’home sigui bo per naturalesa. Al revés de llavors, m’interessa més la filosofia del Zaratrustra original, que es basa en la idea que la bondat i la maldat són a dins del ser humà i lluiten entre elles, que no pas moltes de les collonades que va escriure Nietzsche (aleshores era el meu filòsof preferit). Ens trobàvem al Cafè Vic i també a Can Grapes. Vam fer una banda que es deia la Banda Puig (el nom era una ironia sobre la colònia Lavanda Puig). Vam fundar els Kilimanjaro’s i posteriorment vaig formar part dels Dumpers (vam tenir un èxit espaterrant i alguna baralla sonada).Tots plegats vam organitzar i participar en molts actes de caire contracultural. Alguns hi vam posar la pell, la sang i els ossos; d’altres una mica d’estètica i poca cosa més. Ara m’adono que la nostra revolució era impossible. Ningú no pot treballar per a la pau si no té pau. L’única transformació veritable és personal i intransferible. Tan sols la suma d’aquestes revolucions personals podria canviar el món. Llavors érem carn de canó de gent que ja feia temps que s’havia venut l’ànima al diable».
De 1971 a 1975 en Miquel va estudiar a l’Institut Jaime Callis. I després, vivint entre Vic i Barcelona de 1975 al 1980, va fer periodisme a l’Autònoma de Barcelona. Testimoni directe de les facècies dels contraculturals, més tard va escriure els llibres Entre la boira i el desencísi La Catalunya Catalana, tots dos centrats en l’evolució política a Vic des de 1970 fins la segona meitat de la dècada dels noranta. Va ser el primer director de La Marxa i avui continua sent periodista i editor del grup Nació Digital. Tot i que no va formar mai part del grup de contraculturals, com que els joves d’aquella època es movien en un entorn de relacions humanes i geogràfiques més aviat reduïdes, «forçosament m’havia sentit proper amb alguns dels daltabaixos ordits pels seus protagonistes. Com oblidar aquells bars? Can Grapes, el Mugró, la Mosca, el Cap d’Estopes…, i el temple sagrat del Cafè Vic! De fet, no estàvem tan lluny els uns dels altres, malgrat que sembléssim una mica dividits en clans, tribus o colles, en realitat, no eren més que la continuació del vell costum de les capelletes de Vic. Hi havia molts espais —tant físics com espirituals— compartits per una bona part del jovent que es movia. Entenc que van portar a terme una acció molt higiènica amb la seva befa constant dels nous poders que ja emergien a la societat catalana. Molta gent d’esquerres —que se sentia ungida de la missió històrica d’ensorrar la dictadura franquista— no podia suportar que se la convertís en objecte d’ironia i crítica estripada».
La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]Segons en Miquel, «els joves d’aquella època vam tenir el privilegi de viure una etapa de canvi social absolut, una època màgica, única i excitant. Al cap i a la fi, per als qui van acabar de funcionaris o banquers o pares de família ben integrats en el sistema, aquells divertiments es van revelar com a inofensius: el rock, les comunes, la promiscuïtat sexual, la filosofia oriental o l’anti-consumisme, etc. Amb l’excepció fatal de determinades substàncies químiques, que si al principi van ser rebudes entusiàsticament —amb més inconsciència que altra cosa— temps ençà van reclamar un espantós tribut en forma de morts i patiments sense fi. No renego de res de la fúria d’aquells anys. I miro que els sentiments de rebel·lió i de generositat col·lectiva que ens delien, em serveixin encara ara per inspirar tan com puc els tràfecs de cada dia. I estic convençut que quasi totes les coses més importants de la meva vida les havia fet abans dels 30 anys. Joan Sales va escriure que ser joves és “una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria”, i “que un fosc afany ens mou en aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir”. Però més d’una vegada —a l’hivern, a la vora del foc— m’ha assaltat la nostàlgia de pensar que les coses podien haver estat d’una altra manera. I que, vista l’evolució del país, les hores esmerçades en successives militàncies clandestines potser haurien estat més ben aprofitades al costat dels contraculturals o –com diu un antic company– jugant a cartes i emborratxant-nos. Tots som tributaris del nostre caràcter, i entre la contracultura festiva i sarcàstica o la militància política pura i dura, jo em vaig inclinar cap aquesta segona opció. És el que hi ha».
En Lluís va passar moltes hores amb la colla del Cafè Vic i va participar en moltíssims projectes lúdics i teatrals del moment. Va estudiar magisteri i fa poc s’ha jubilat de mestre de primària. Per a ell, «costa jutjar els pecats de joventut sense carregar les tintes cap a un sentit o un altre. No puc oblidar que jo també formava una part de tots aquells grups i esdeveniments, o sigui que d’alguna cosa o altra va servir. Penso que he d’obviar els components més biològics, sobre l’energia juvenil i l’escalfor sexual que en cada cas es canalitza i en cada situació aflora segons els condicionants ambientals, que en aquells moments de crisi podien tenir una importància especial, evidentment. El grup amb què vaig coincidir al col·legi de Sant Miquel dels Sants, havia viscut la repressió en la infància i l’adolescència i per tant tenia un impuls, més o menys racionalitzat, de llibertat radical. A més alguns autors de moda en aquells moments, les converses més o menys apassionades, el sentir-se en certa manera diferents i per tant més units, en una paraula, una certa il·lusió que hi hagués una sortida radical, però possible, ens va fer treure tota aquesta energia i dirigir-la contra els entrebancs que vam trobar per davant. Era una aposta vital, de la qual aquests actes formaven part. Segurament ens vam ‘estavellar contra la vida quotidiana’, que deia el poeta, i del naufragi cadascú en va sortir com va poder. A mi no em sap greu haver-ho viscut, haver-ho provat. Per sort vaig trobar altres persones que em van donar afecte i maneres de gaudir amb cert nivell, sobretot amb humor i il·lusió. Aquelles altres gamberrades potser no tenien l’alçada cultural (potser més contracultural sí), però eren una sortida. Certa forma d’anar endavant i a vegades molt divertida. També ajudaven a integrar-se a una tribu més àmplia i, reconeguem-ho, amb presències femenines… A pilota passada, podria dir que els que ho vam viure podem saber el que va ser tot allò, i encara. Però per a mi, va valer la pena…»
És moderat, el senyor Millo? I Duran i Lleida? I el rei? L’Estat espanyol busca moderats a Catalunya i els regala portes giratòries, càrrecs i beneficis moltes vegades inconfessables. El cert és que no es posen vermells perquè, en viure en blanc i negre, no distingeixen els colors.
Duran i Lleida ─ja veieu que m’estalvio el «senyor»─ és tan i tan moderat que ens ha deixat un historial terrorífic. Enterra el partit fundat, entre altres, per Carrasco i Formiguera, assassinat per Franco per no ser un catalanista moderat. Trinxa l’esperit del senyor, ara sí, Coll i Alentorn, que tampoc no era un catalanista moderat i que va col·laborar amb eficàcia en la reconstrucció del partit acabada la dictadura.
Duran i Lleida va defensar una tercera via impossible, atès el camí que va començar a recórrer l’Estat espanyol amb els recursos contra l’Estatut, etc. Vivia molt bé, a Madrid, en un hotel de luxe, i representava comissions del Congrés que li permetien viatjar pel món sencer a cost zero.
Ara s’ha venut l’ànima al socialisme que vol resoldre «el problema catalán», i ja fa dies que compra voluntats perquè parlin de «l’il·luminat Puigdemont» o de la poca personalitat del president Mas. Actualment és conseller d’Aena, l’empresa que gestiona tots els aeroports espanyols. Ocupa la plaça que va deixar lliure l’exministre Piqué, també un moderat permanent.
Segurament veurem com Duran i Lleida treu escarabats i serps verinoses per la boca contra els polítics sobiranistes. No tindrà aturador, però segurament tindrà els avions francs per tornar-se a passejar pel món sencer.
El desastre Duran i Lleida, Espadaler, Millo, Iceta, Zaragoza, Armet, Obiols, Pedro Sánchez, Aznar, Casado, Arrimadas, Rivera, Batet, etc. passarà a la història com una de les vergonyes més grans de la democràcia. També de la corrupció.
Acabo moderadament. Tots els que no sou capaços de resoldre els problemes polítics amb el diàleg i democràticament, em feu fàstic. Però tu, Duran i Lleida, ets realment fastigós. I saps per què. Sort en tens, que no existeix l’infern! Perquè, si jo fos Satanàs o Beelzebub, que ho soc, prou me’n cuidaria, que visquessis a les brases del foc etern. Ets tan cruel que manifestes que ets democratacristià i creient. Si l’home ve del mono, d’on vens, tu? De l’escarabat piloter?
La inaturable guerra dels intolerants s’apunta ara a demanar que la gent tingui el dret a tenir armes i alliberar-ne el mercat. Ho veiem al Brasil, a Itàlia i a Espanya, on al promotor principal li ha sortit un admirador a Nova Zelanda. Només tres països que tenen llibertat d’armes reconeguda a la seva Constitució: els EUA, el Brasil i Guatemala. Els tres països on hi ha el nombre més alt de víctimes per arma de foc. L’any 1875 eren disset els països en què la seva constitució permetia la possessió, venda i compra d’armes de foc. Es calcula que al mon hi ha 875 milions d’armes, de les quals un 74% són en mans de civils.
El país menys restrictiu és, sens dubte, els Estats Units on circulen 310 milions d’armes entre els civils. Qualsevol, per boig que estigui, pot comprar rifles d’assalt, pistoles, fusells, metralladores, etc. D’aquest fet en tenim massa sovint constància amb les massacres que de tant en tant causa algun trastornat en un casino, uns escola, un hospital o al carrer. Donald Trump, i els seus aliats de l’Associació Nacional del Rifle no en donen mai la culpa a la possibilitat que un boig accedeixi a armes molt perilloses, sinó que rebaixen les matances a nivell d’anècdota i s’emparen en el dret constitucional d’accedir-ne lliurement.
Si bé, en el moment en què es va redactar la Constitució, en un país tan gran, nou i dispers, es podria entendre que l’autodefensa fos una necessitat per a molta gent que s’endinsava en un continent nou, desconegut i perillós, ara no té cap sentit. És una llei federal que cada Estat pot aplicar amb més, menys, algunes o cap restricció. Tot un anacronisme que no aporta absolutament res a la seguretat dels ciutadans, més aviat al contrari.
La cosa ve de lluny. La violència forma part de la genètica de la nostre espècie. Quan el sapiensva fer de les mans una eina també va comprendre que podia fer armes per a guanyar poder, territori o superioritat més enllà de la seva mera supervivència. Eliminar el rival va passar a ser un concepte, una abstracció, una desviació del pensament que encara avui perdura. Encara més: la capacitat d’autodestrucció cada dia és més gran i n’hi ha prou amb pitjar un botó per a destruir tot el planeta.
Hi ha qui encara s’entesta a mantenir tradicions, malgrat siguin bàrbares i cruels. És el cas de la cacera, que de necessitat alimentària va passar a tradició ancestral i actualment és una distracció que consisteix a abatre animals de forma gratuïta. Ara, a més a més, n’hi ha que pretenen que qualsevol ximple tingui accés a un atac de bogeria perfectament armat fins a les dents. El «sacrosantíssim} dret a matar, a la venjança i a l’odi és el verí que inoculen els qui proposen i permeten aquestes barbaritats.
[Cas escena no és millora per a il·lustrar-ho tot plegat que l’escena inicial de 2001, una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, «El despertar de l’home».]
El Carnaval Vic-Bojons, 1988. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Amb motiu de la redacció del llibre Cafè Vic, retrat d’una generació de rebels i bromistes, l’any 2007 vaig conversar amb prop d’una trentena de persones que directament o indirecta havien format part del moviment contracultural vigatà durant els anys setanta i vuitanta; o amb persones que des la transversalitat i des de fora van expressar la seva visió d’una generació de joves que durant uns anys va desenvolupar una intensa activitat cultural i lúdica, des de la vessant marginal o al marge de la cultura oficial: teatre, música, proves esportives desenfadades, happenings, cinema, revistes… Una de les característiques principals d’aquells joves era el sentit de l’humor.
Durant la dècada dels setanta, la Lluïsa collia fruita a França; després va ser monitora de menjador en un centre escolar i va desenvolupar tota mena de feines esporàdiques. Per a ella, marxar de casa va ser una gran sort perquè va poder viure al costat de la gent que estimava. Passats més de 25 anys, explicava que encara continuaven fent-se uns bons farts de riure. Per a ella, aquella època va ser com un somni: «Tot era summament vital, canviant, nou, lliure, divertit i sorprenent». En les seves declaracions afirmava que els nois d’aquella època «eren una mica misògins, però no masclistes, almenys de manera intencionada. La seva actitud era una cuirassa que es posaven per protegir-se i fer-se els interessants. No era malícia. Amb el pas dels anys, crec que les noies els fèiem una mica de respecte o de por; i ells no sabien massa com tractar-nos. Les dones potser estàvem en un segon terme; però nosaltres, quan volíem participar en alguna acció i ens sentíem una mica discriminades, també ens miràvem els nois, sense que ho sabessin, com si ells estiguessin en un tercer terme, però sempre amb molta estimació».
L’Orquestra Sèmola. [Foto: Carles Molist.]En Carles, que aleshores treballava de manyà, va participar en la majoria de facècies organitzades pels contraculturals vigatans. Per a ell, «més que una reacció a la rígida educació de les escoles privades, la revolta va aflorar segons les experiències personals de cadascú a casa seva. Els capellans podien reprimir a l’escola i prou, però era més important el que passava a casa. Si la família et tenia molt collat, necessitaves fugir per buscar nous horitzons i llocs on estar bé i poder fer la teva. Si no, explotaves. En canvi, si t’ensenyaven a viure amb respecte mutu, la pressió era menor. Vic era una societat molt tancada i en aquella època, moltes coses eren mal vistes». Per a ell, els joves de la seva l’època no eren tots iguals: «Alguns eren més rebels que altres i el ventall de maneres d’entendre la vida era molt ampli, encara que entre nosaltres sempre hi va haver molt de respecte, un respecte que dècades després encara dura». Un dels ingredients que els unia era la conya: «Compartíem molt un humor entre cínic i intel·ligent, gens barroer (no com l’humor que ens martellejava la televisió de l’època). Aquest ingredient ens permetia saltar barreres i connectar amb altres col·lectius i amb colles d’altres bars. Avui la gent ja no es troba. Potser per culpa del telèfon mòbil, no ho sé. Abans, quan sortíem de casa, sabíem que trobaríem algú o altre per fer-la petar. No feia falta telefonar per reunir-te. Anaves als llocs i trobaves qui volies».
En Ferran estudiava arquitectura, aprenia l’ofici fent pràctiques en diversos estudis de Barcelona i venia a Vic els caps de setmana. Parlant de la filosofia d’aquella generació, deia que la cultura estava «segrestada en el lloc de les coses belles: els museus, les fundacions, les conselleries, la música clàssica». En canvi, com a contrapartida les accions i activitats impulsades pels joves contraculturals vigatans «eren manifestacions plenes de sentiment i d’ànima, gens formalistes. Eren actes originats en la voluntat de fer les coses perquè venien de gust i eren divertides. Es tractava de la màxima expressió del moviment rock, de la cultura dels que en un moment determinat van dir (de manera inconscient): “Jo també estic tip de l’acadèmia”. Eren les accions de gent sensible, que als factòtums de la cultura formal i encarcarada no els emocionava ni poc ni molt (…). Aquells moviments no van ser integrats socialment i van quedar com a manifestacions sense importància, pròpies de persones que vivien la joventut, entenent la joventut com un mal que es cura amb el temps. I així la cultura oficial podia continuar sent immòbil, sense riscos».
En Joan, un àcrata que es va pagar la carrera treballant d’oficinista, va impulsar nombroses activitats antifranquistes i a la segona meitat dels setanta va formar part del nucli refundador de la CNT a Vic. Segons explicava en el llibre, «aquella era una generació en què, per primera vegada, una part considerable dels fills de la classe treballadora van tenir accés a uns estudis més enllà dels primaris. Alguns van viatjar a l’estranger (des de l’Índia fins a Perpinyà) i van constatar que la mentalitat franquista i del nacionalcatolicisme era un veritable anacronisme en el món de finals dels seixanta i dels setanta. També, hi va contribuir la vinguda massiva de turistes amb uns costums molt més oberts i liberals, especialment en qüestions de sexualitat (…). Vist amb la perspectiva del anys, els objectius que la joventut inconformista i rebel d’aquells anys es proposaven no s’han assolit gens en l’àmbit econòmic: érem anticapitalistes i el capitalisme s’ha imposat com a sistema arreu del món. En el camp polític només s’han aconseguit molt parcialment els objectius perseguits. El franquisme va caure, sí, però la majoria de la joventut lluitadora del moment volia un canvi molt més radical i profund que el règim actual (…). També és cert que una part, qualitativament significativa, s’ha quedat pel camí (drogues, follies…), i ha optat per la marginalitat (o el mateix sistema els hi ha abocat) o bé continua en posicions més o menys insubmisses (…). D’aquell moviment de contestació n’han sortit molt tocades dues institucions. La primera, l’Església catòlica, que ha pagat un preu molt car per haver estat durant molts anys el pilar ideològic fonamental de l’antic règim. L’altra institució és l’Exèrcit, vist com el braç executor de la repressió dictatorial, que ha quedat afectat per un descrèdit que fa de la nostra societat una de les més antimilitaristes».
En Quim, pastisser i militant del PSUC, tot i estar enquadrat en organitzacions més aviat ortodoxes de l’esquerra, es movia en ambients transversals i no necessàriament s’oposava als joves contraculturals. Aleshores constatava que «les transformacions que es donaven a fora de l’Estat, a Europa o als EUA, aquí entraven amb retard i eren molt criticades; però es coneixien i tenien la seva influència. Més tard van arribar imatges i noticies del moviment hippy i, poc després, el Maig del 68. Alguns havien viscut temporades a l’estranger i a les pel·lícules d’art i assaig es mostraven noves formes i costums. Tot aquest cúmul d’esdeveniments va influir en tots els sectors socials. I mentre les forces polítiques, econòmiques i culturals anaven obrint escletxes en la rigidesa del règim franquista, s’anava consolidant una alternativa». A l’hora de parlar del canvi de costums dels anys setanta i vuitanta, deia que «tots plegats érem un reflex d’aquesta societat, encara que en alguns aspectes aquí estàvem més endarrerits a causa de l’encarcarament de la nostra ciutat (…). Les expressions culturals, artístiques i d’esbarjo que va desenvolupar la generació de joves contraculturals es nodrien de la tradició satírica del anys trenta, del coneixement dels moviments forans, de la contracultura americana i de l’anarquisme del Maig francès. Tot plegat adobat amb la rauxa del país».
En Jordi treballava en un banc, era actor de teatre i va participar en la majoria d’activitats organitzades pels contraculturals osonencs. Així veia aleshores el panorama: «A la sortida de l’edat del pavo, més o menys, no estàvem bé a casa o vivíem en pisos compartits, amb tots els inconvenients que això comportava. Necessitàvem un lloc on trobar-nos una sèrie de gent. I el Cafè Vic va ser dels pocs establiments vigatans de tota la vida que quedaven, un dels pocs llocs on no érem mal rebuts per la nostra aparença desmanegada i per la nostra conducta dissoluta. Encara no sé ben bé què vol dir això de la contracultura, ni tampoc què cony és la cultura. Però si és més o menys el que em penso, algunes persones titllades de contraculturals han fet i estant fent immensament més per la cultura que molts dels culturetes oficials. Vam anar creixent en una època de forta repressió escolar, mentre els hippies començaven a arribar a Eivissa. Però els de terra endins anàvem molt endarrerits. Tot s’anava corcant, l’infame dictador se’ns va morir i en poc temps vam descobrir coses que a Europa ja feia deu o vint anys que havien experimentat, però que a casa nostra van arribar de cop: el sexe, les drogues, el rock & roll i moltes coses més. Per a molts va ser un empatx terrible; però per als que ens va enganxar al final de l’edat del pavo va ser un festival. Semblava que tot estava permès, però al mateix temps ningú no sabia què estava permès (…) Vam impulsar i vam fer molt teatre i molta música, moltes festes, actes ludicoesportius, com el Periple Pantaner de Sau…».
Quan la Mariàngels va acabar el COU als 18 anys, va començar a fer feines diverses (va treballar en una fàbrica i en una llibreria, entre altres); va ser cambrera i va ser sòcia fundadora d’un bar musical. Segons deia, «per al jovent que veníem de col·legis de capellans i monges, anar a l’Institut va significar una finestra oberta per on va entrar aire fresc. Tinc un record meravellós d’aquella època. Vivíem en una mena d’olla a pressió que es va destapar. A més, l’ambient convidava a una certa disbauxa. Ens vam emancipar molt joves i vam voler viure la vida al nostre aire, encara que als anys setanta era molt diferent que s’emancipés un noi o una noia; en el nostre cas estava més mal vist i sovint et tenien per una dona de vida lleugera. (…) Diuen que quan ets jove t’apassiones amb tot; però també vam viure una època d’un trencament molt gran que va afectar tant els homes com les dones. Ells estaven més acostumats a fer el que volien i tenien la imatge que les dones servíem per cuidar-los. Però moltes dones vam trencar els motlles rígids de mare i mestressa de casa; i això, en una ciutat com Vic, va ser difícil de digerir (per a ells i per a nosaltres). Aquí es va iniciar un cert distanciament de gèneres, tot i que en els ambients que jo freqüentava potser no es notava tant. De tota manera, el canvi va ser tan gran que les noies fèiem una mica de por als nois, perquè, en general, estaven acostumats al model anterior d’una dona més submisa i menys present. Les noies teníem problemes que avui fan riure. Per exemple, a les farmàcies no ens servien anticonceptius orals sense recepta i havíem d’anar al Servei de Planificació Familiar, a Barcelona, o bé a la consulta d’un ginecòleg privat per a poder obtenir receptes, amb l’inconvenient afegit que als 18 anys encara érem menors d’edat».
Entre els anys setanta i vuitanta es pagava la carrera fent de professor de català en uns quants instituts de Barcelona. Després es va dedicar als cursos d’adults i va treballar d’assessor lingüístic de l’Ajuntament de Vic: Així recordava aquells anys: «Quan als divuit anys una parella de la guàrdia civil et treu del llit a quarts de tres de la matinada i se t’emporta detingut, segurament poden passar dues coses: o quedes acollonit de per vida o quedes curat d’espants. Alguns vam tenir la sort de ser dels segons. Ens revoltava la imposició de tota mena de cotilles absurdes i fèiem el que podíem per escapar-ne. Sense cap por, amb tot el desvergonyiment de la joventut. Amb el convenciment que tot estava tan podrit que aviat acabaria fotent un pet com una gla. Volíem expressar-nos lliurement i per això vam fer revistes i cartells i pamflets. Volíem un món diferent i per això vam sortir al carrer a defensar la identitat, la llengua, la terra. Volíem divertir-nos i per això vam organitzar gresques i disbauxes col·lectives… Com que tot estava prohibit, ho fèiem tot sense demanar permisos. A qui n’havíem de demanar si no reconeixíem cap autoritat! Alguns també vam participar en grups polítics: era una manera més o menys organitzada —i també il·legal— d’intentar canviar-ho tot amb uns objectius més definits. Gosaria dir, simplificant molt, que entre el jovent transgressor hi havia els polítics, els intel·lectuals, els de la broma i els de la farra. Però hi havia pocs individus o grups purs i sovint coincidíem en activitats i projectes comuns. Jo, particularment, em bellugava en tots els ambients sense identificar-me plenament amb cap: per dir-ho d’alguna manera, entre els polítics era de la broma; entre els intel·lectuals, de la farra; entre els de la broma era intel·lectual i entre els de la farra, polític».
Poema Bèl·lic, 1979. [Foto: Xesco Jiménez.]La Carme es va criar al Cafè Vic, on va començar a treballar als 18 anys i d’on no es va moure fins als quaranta anys, coincidint amb la mort de la seva mare, la propietària de l’establiment. Una de les coses que més la sorprenia de la colla de bromistes que freqüentaven el cafè «era la gran varietat de personalitats i estils de vida. Jo els trobava boníssims i em divertia molt amb ells. Mai més no hi ha hagut un personal com aquell! A mi, l’ambient del bar em semblava la cosa més natural del món. Un dia entraves i et trobaves un jubilat jugant al billar amb un hippy que feia caramboles amb un gat enfilat a l’espatlla. Alguns vigatans deien que eren una colla de pòtols, que estaven bojos i que eren uns desmanegats. Jo els coneixia i veia que aquells peluts tenien idees bones, eren crítics i s’ho passaven molt bé. I això, a Vic, que és una ciutat de dretes i molt conservadora, tenia el seu mèrit. Per a mi, tota la clientela era estupenda i les parets no tenien cap importància, encara que tinguessin quadres penjats i elements decoratius. Jo valorava el que hi havia entre aquelles quatre parets: gent molt divertida i respectuosa, persones que feien pinya. Des de la barra vaig observar com inventaven tota mena d’espectacles i números de conya, com escrivien obres de teatre i com reien mentre les escrivien. Des de la barra vaig veure néixer dotzenes d’històries d’amor molt maques i la formació de moltes parelles. També, com és lògic, vaig ser testimoni d’alguns desamors i trencaments».
Prestigiós fotògraf, en Manel va viure a Vic i va fer l’aprenentatge al taller del seu pare fins a l’any 1972. Després, va anar a viure a Barcelona, on va contactar amb el moviment contracultural barceloní. «En realitat, vaig viure més la contracultura a Barcelona que a Vic, on les propostes tenien un toc alternatiu més personal, sense tanta influència dels teòrics americans que, a la capital, va venir de la mà d’escriptors, artistes i professionals que havien passat una bona temporada als Estats Units. De tota manera vaig mantenir els vincles amb Vic, on acudia els caps de setmana per veure la família i els amics. De fet, venir a la meva ciutat natal també era una necessitat (potser és cert que les arrels tiben). Aquí passaven moltes més coses concentrades que a Barcelona i cada setmana em trobava amb quatre o cinc opcions per a sortir: concerts, exposicions, obres de teatre i activitats de tota mena, que gairebé sempre aprofitava per a documentar fotogràficament. La gent que en aquella època feia coses a Vic era molt enrotllada. La Banda Puig, per exemple, era tot un prodigi. Per sobre de tot, però, hi havia un element aglutinador que ens vinculava a molta gent: la música. Al Mugró i a Can Grapes s’escoltava la música més avançada del moment i et trobaves les mateixes persones que anaven als concerts. La música també era l’excusa per relacionar-te. De Vic van sortir molts creadors i grups que, anys més tard, van convertir-se en referents de la música popular de tot el país. Recordo que, estant a Barcelona, quan algú s’assabentava que jo era de Vic, sempre comentava la potència musical de la ciutat, o et deia que venia expressament a Can Grapes a escoltar les últimes novetats que programava el gran Pep Lluçà, el propietari del local».
Nascut a Berga, en Ramon va viure molts anys a Andorra, on va estudiar a l’Escola Francesa. A finals dels setata va anar a viure a Sant Boi de Lluçanès i va estudiar a Vic, al Col·legi de Sant Miquel. Més endavant va entrar a treballar a una entitat bancària, una feina que simultaniejava amb els estudis musicals i la seva pertinença al mític grup Duble-Buble. La seva reflexió era aquesta: «Hi ha coses d’aquella època, com ara la música, aquelles avantguardes tan atrevides i les actituds davant la vida carregades de misticisme i transcendència, que avui em provoquen un cert somriure irònic, no exempt de simpatia; sense negar el valor que tenien, ara les veig més relativitzades. L’escepticisme situa les coses en el seu lloc. Tenien uns valors destacables innegables i reals, però tampoc eren tan transcendents, sobretot en l’àmbit de les avantguardes musicals, que és el que jo més conec. Però això passa una mica en tots els camps (…) No s’ha de mitificar mai cap època. Aquella generació de contraculturals també feia gala en general, d’actituds dogmàtiques. Però de gent intolerant que vol imposar el seu criteri ni ha hagut, i n’hi ha, a tot arreu: a l’esquerra, a la dreta i en totes les tendències. Entre els antidogmàtics també hi ha dogmatisme. No hi ha cap moviment que s’escapi d’aquest defecte (…) Quan vaig aterrar a Vic, jo tenia 16 anys i em trobava gent que em deia: “Vigila, perquè a Vic corre molta droga!”. I em van alertar dels perills de contactar amb la bohèmia i la gent de mal viure (…).Jo era entre cinc i set anys més jove que els protagonistes d’aquella generació i me’ls mirava amb una mica de respecte; ells eren els grans, tenien un sentit de l’humor molt especial i jo potser tenia una mica de complex de no estar a l’alçada i, també, una certa por que no em volguessin a la seva colla pel fet de venir de fora de Vic i ser més jovenet. Però els admirava perquè van trencar motlles, eren místics i existencialistes. Tots aquells joves que avui podríem qualificar d’antisistema m’atreien més que no pas els que formaven part d’organitzacions més estructurades, com els partits polítics. Avui continuo pensant que el fet de no caure en els engranatges molt encotillats és un valor a tenir en compte. Avui i sempre».
Les Hermanas Llopis a l’Índia. [Foto: Mia Casassas.]En Carles de jove va ser delegat de curs al Col·legi de Sant Miquel. Va fer de cambrer en diversos bars musicals, va ser militant del PSAN, va treballar de pellaire, va repartir verdures en un tricicle i va guardar vaques al Cadí. Després, va estudiar medecina i va viatjar per Europa. En la conversa mantinguda amb ell, en Carles recordava que a la seva infantesa «moltes famílies catòliques resaven el rosari cada dia. De vegades, quan per la televisió sortia una dona embarassada, tancaven l’aparell, un invent que feia poc havia arribat a les llars. I el marrecs ens barallàvem amb els xarnegos al Puig dels Jueus. Érem fills del franquisme. La por i l’esperit de la derrota marcaven la pauta. Érem una societat oprimida i desballestada i vivíem en una comarca tancada en ella mateixa, amb molta boira i olor de resclosit». A l’hora de valorar la situació juvenil dels anys setanta, deia: «El motor d’aquella generació va ser la revolta, l’esperit de revolta innat en el jovent. Aquells anys, algunes onades de frescor i influències franceses també van arribar a infiltrar-se lentament entre els filets de la boira. La frontera era massa a prop, igual que el cinema porno. La majoria d’activistes culturals i socials venien de classes socials acomodades, exceptuant els activistes sindicals que eren de la classe treballadora. Amb tot, penso que poques persones, molt poques, es van mullar. I van se elles que, d’una manera lenta i feixuga, en van arrossegant d’altres. (…) La clau d’una certa resistència es trobava, al meu entendre, guardada al Seminari de Vic, que va saber conservar i preservar la cultura del país gràcies a intel·lectuals com Ricard Torrents, Segimon Serrallonga i d’altres. Aquesta gent també eren dels pocs que havien anat a Europa i, de tornada, havien portat aire fresc. Fins que aquest esperit va traspuar cap enfora de les parets del Seminari (…) Tornant als joves, ara hi ha el relleu generacional que es torna a manifestar en aquesta darrera onada de jovent vigatà que ha viscut en democràcia, però que es rebel·la i no en te prou; exigeix i fa propostes que trobo ben innovadores. Podríem considerar que la nostra situació era diferent, però la meva lectura és que té moltes similituds. Nosaltres érem el mateix que el que ells són ara».
Més jove que la primera generació d’assidus del Cafè Vic, a principis dels vuitanta, en Joan estudiava Enginyeria Tècnica Agrícola i cada setmana anava a Barcelona i tornava a Vic els caps de setmana. Parlant d’aquells contraculturals es mostra més aviat crític: «Jo vaig anar al Cafè Vic a principis dels vuitanta. Tenia 20 anys. Abans no gosava entrar-hi, tanta era la impressió que em feia aquell ambient. Tampoc no gosava perquè era la seu dels nostres déus que ens van fascinar. Però aquests ídols mai no ens varen acollir amb simpatia, ni tan sols amb amabilitat. De l’admiració vàrem passar a la por. Recordo que aleshores nosaltres els importàvem poc i no comptàvem per a res. Quan en alguna ocasió sèiem a la mateixa taula amb algun dels grans, els nostres comentaris eren sistemàticament menyspreats. Això sí: si el mateix comentari era fet per una de les noies de la nostra colla, aleshores era àmpliament aplaudit (…). En l’aspecte de les ideologies, el pensament era tancat; i encara que molt contracultural, no admetia la discrepància. Les colles eren també tancades. Hi havia uns líders carismàtics a qui ningú gosava desafiar. El que deien els líders no es podia discutir. Aquests líders tenien un seguici incondicional de gent grisa, també membres dels grans, que els aplaudien i els reien totes les gràcies. Aquell qui portava la contrària al líder era rebutjat per la claca. I si els líders es posaven en contra d’algú, encara que fos de forma injusta, comptaven amb el suport segur del seu seguici, incapaç d’adoptar una actitud imparcial o de defensa del més dèbil (…). Ara, mirant-ho amb perspectiva, penso que arreu passa el mateix: els més joves admiren els més grans, mentre aquests els ignoren. I quan hi ha hagut pensaments forts, revolucionaris, també han anat acompanyats sempre de la intolerància amb la discrepància. Per això tampoc cal condemnar aquells contraculturals d’una forma específica. Hi vàrem aprendre molt de la vida».
Mes de febrer de 1939: en pocs dies, unes 100.000 persones, entre militars i població civil, van travessar la frontera pel coll d’Ares i es van exiliar a França, on els esperaven camps de concentració, molta misèria i la mort. Més tard, els maltractats de l’èxode espanyol de totes les ideologies van ser els primers a lluitar contra el feixisme. Marxen del feixisme per lluitar contra el feixisme.
Els republicans espanyols van ser víctimes d’un cop d’estat. Els hereus de la dictadura fruit del cop d’estat jutjaran aquest mes de febrer de 2019 els presos polítics que denuncien que la transició va ser un frau i que el cop d’estat franquista i la dictadura van deixar uns hereus que no han abandonat mai el poder.
Aquest mes fa vuitanta anys d’aquell èxode i Espanya continua segrestada pels mateixos que defensen privilegis inconfessables i que, per tal de poder-ne gaudir, han pactat fins i tot amb alguns republicans a canvi de viure tots plegats sempre amb les butxaques plenes. Una vergonya.
Aquest febrer de 2019 he pujat al coll d’Ares. Sempre aturo el cotxe a la part francesa, a pocs metres d’on comença el camí de la Retirada que baixa a Prats de Molló. El febrer de 1939 va ser molt fred. Des del cim del coll d’Ares es pot veure el mar. La veritat és que, des d’aquest lloc, sents un dolor insuportable per tanta misèria. Diverses persones han baixat d’un cotxe amb una bandera republicana i dues noies recordaven els seus avis. Tots plegats ens mirem. El cert és que no podem entendre res.
Avui comença el judici de la venjança contra els nostres presos polítics. Avui, quina casualitat, quina vergonya, s’ha dictat sentència absolutòria contra els dirigents de Caixa Catalunya, presidida pel socialista Narcís Serra i quaranta membres més del Consell d’aquesta entitat. Avui, encara, molts pensionistes i treballadors no han cobrat ni cobraran mai les pèrdues per les preferents, les clàusules sòl o per interessos amb usura. La dictadura, sempre contra els mateixos; la monarquia, imposada contra els mateixos; els criminals, contra els dèbils en nom de Déu o del feixisme. Tant li fa. És per això que volen els més dèbils, els republicans i els independentistes claudicats, sotmesos i derrotats.
El cert és que, avui, Espanya és un desert, on l’única esperança la representem els que ens rebel·lem contra tant feixisme. Costa d’entendre, però la democràcia, a Espanya, es defensa més des de la presó, l’exili i estafats pels bancs que des de qualsevol altre lloc. Quina paradoxa, que la democràcia espanyola l’haguem de defensar els republicans i els independentistes!
Senyors Pedro Sánchez, Iceta, Casado, Llarena, Arrimadas, Narcís Serra, senyors de Vox, jutges i generals de tots els estaments armats: com podeu dir que Espanya és un estat de dret? Com podeu parlar de democràcia? Un país corrupte i sense garanties. Un país de privilegiats. Un país d’estúpids que, amb la condició d’arreplegar un trosset de pastís del saqueig, actueu com voltors. Això sí, sempre aneu de negre. És el vostre color.
Els presos polítics catalans al Tribunel Suprem espanyol. [Foto: Pool.][Un article de Jordi Sánchez Solsona.]
Es poden trobar més complicacions per trobar camins de diàleg? Crec que no. Cal refredar-se, respirar i veure on som? crec que sí.
Vegem-ho: ni avui ni demà tindrem un PSOE a favor de l’autodeterminació. Si és així, com és possible que encara no ho tinguem clar? Quan li vàrem donar el suport a la moció perquè sortís del govern el PP, què ens pensàvem, que Pedro Sánchez amb 84 Diputats de la Cambra ens donaria via lliure perquè a Catalunya pugui fer-se un referèndum legal per a saber d’una vegada si som prou els que volem la independència? Si es així, cal pensar que estratègicament no estem preparats per a entendre la política, ja que cal insistir que la política és «l’art del possible, no de l’impossible».
La independència va per llarg, cal buscar els camins segurs, per als d’avui i per a la propera generació, fer relleus i segui i seguir, no n’hi ha una altra. Però, mentrestant s’ha de governar, resoldre problemes de la gent, que n´hi ha molts.
Estem a les portes de noves eleccions: municipals, europees i generals. El llop ens ha deixat que juguéssim una estona, però es tan dolent que sap que no vigilem més enllà del nas i que no vigilem l’esquena i per tant som presa fàcil en el moment que diuen «¡A por ellos!».
Som tant descuidats que sols ens hi posem de quatre potes. Ara, hem decidit que no volem els pressupostos, que ja n’hi ha prou i que la pilota es nostra i no volem jugar.
Doncs, apa, tots cap a casa i a esperar un altre dia, mentre els nostres polítics són a la presó i els altres a l’exili. I, també, s’ha iniciat el judici de rebel·lió, sedició i malversació.
Què els direm als ciutadans que pateixen aquesta situació de descoordinació de tots plegats, que volem la independència en quinze dies?
