L’home i els seus límits. La lletjor

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

El diccionari defineix la paraula lleig com allò que té un aspecte desagradable a la vista, mancat de bellesa. Un home lleig. Una cara lletja. Un vestit molt lleig; o que és moralment ofensiu, repulsiu: Una acció lletja. És un costum molt lleig. És lleig de fer això; és a dir l’actitud de fer quelcom que no agradi als altres o els fets que duen conseqüències negatives. Hi ha tantes coses considerades lletges com costums.

En aquest sentit, d’ofensa i repulsió, per a nosaltres es lleig expulsar gasos o qualsevol element del cos en públic, i en canvi per als àrabs és de bona educació fer un rot després de menjar. Hi ha qui troba lleig matar animals per menjar i qui es dedica a criar-ne per a sacrificar-los. Les circumstàncies també varien. La cel·lulitis de les Tres gràcies de Rubens avui en dia més que belleses es considerarien clientes potencials per a una liposucció.

Fins ben entrat el segle XX estar morè era signe de pobresa i, en conseqüència, es considerava lleig, mentre que actualment no ets ningú si no llueixes una pell ben bronzejada. A l’Índia, l’espai determina molt el comportament. Aquí ens en sobra i allà els en falta. Coses que aquí consideraríem mal fetes com ocupar l’espai dels altres allà no ho són tant.

La lletjor i la bellesa no són les dues cares d’una mateixa moneda sinó que el fil que les separa és molt prim i ple d’injustícies i perjudicis.

Qui determina la bellesa física de la gent?. Ser diferent implica lletjor estètica? O algú estableix unes normes estètiques per amagar, marginar o destruir al considerat com a lleig perquè és diferent?

Dels infinits casos haguts i per haver, m’agradaria explicar com a exemples els de Joseph Carey Merrick i dels golluts.

El cas de Merrick és el d’un home anglès nascut a Leicester l’any 1862 que patia una terrible deformació física anomenada síndrome de Proteus. Tenia l’esquelet completament deformat i la cara i el cap enormes, també desfigurats.  David Lynch va dirigir l’any 1980 la pel·lícula L’home elefant, en la qual un irreconeixible, però sempre genial, John Hurt interpretava Merrick després de sotmetre’s a set hores de maquillatge.

Merrick era exposat en una barraca de fira com un fenomen que la gent pagava per poder veure. Un metge va descobrir que rere les deformitats hi havia un home sensible i bondadós. El va introduir dins la millor societat anglesa de l’època i no va trigar a ser convidat a les taules i reunions més exclusives. A la morbosa curiositat de la gent que acudia a les fires s’hi va afegir la curiositat de les classes més altes en adonar-se que era humà. El mateix espectacle, però amb més hipocresia. Va morir a Londres l’any 1890 a l’edat de 27 anys, còmodament instal·lat gràcies al metge que el va descobrir.

Un altre cas de crueltat va ser el dels golluts o nans de Ribes de Freser. Aquest va ser un col·lectiu de gent de muntanya en què la falta de iode els va provocar unes alteracions genètiques que es transmetien de generació en generació. Es caracteritzaven per la seva baixa estatura (1,20 i 1,30 m), els ulls oblics, les celles juntes i molt peludes i un bony al coll, d’aquí que els diguessin els golluts. L’Església catòlica els va qualificar d’infrahumans i els fidels babaus no van trigar a obeir-la fent-los fora dels llocs habitats, perseguint-los i maltractant-los. Es van refugiar en comunitats que no passaven dels cent individus als boscos on caçaven.  Això encara va propiciar encara  més el seu aïllament i l’endogàmia que ja patien. Vistos els reflexos de l’Església a reconèixer els seus errors —van trigar 500 anys a admetre que Galileo Galilei tenia raó—, suposo que encara en falten més per admetre la crueltat, les mentides i la injustícia que van impulsar sobre aquella pobra gent. És diu que el darrer gollut va morir l’any 1954, tot i que encara en queden algunes restes genètiques en llocs de muntanya allunyats.*

Dos clars exemples de com l’estètica imposada per no se sap qui ha estat una excusa per a retallar i vexar altres persones.

Actualment, la cosa va a pitjor. Exigim a la societat que ens aparti del què es considera lleig, pobre o dolorós. Costa més que un gos visqui en llibertat que no pas un corrupte, per la simple diferència que l’un pot cagar al carrer i l’altre, generalment, no.

Recordo, com molta gent, el cas d’un home de Ripoll trastornat que recorria la comarca a peu mentre feia discursos patriòtics i vestit de manera estrafolària. Tothom el coneixia i hi havia pocs llocs on no li oferissin un got de vi o un mos. Es deia Llorenç Segura i sempre se’l veia pels carrers o les carreteres fent la seva. Avui, seria del tot impossible que pogués fer la seva vida lliurement sense fer mal a ningú. Mossos, municipals, agents socials, etc., s’afanyarien a apartar-lo el més lluny possible dels llocs habitats perquè es consideraria que «fa lleig».

  • El documental La comunitat del castell relata la investigació de dos periodistes (Elisabet Piñol i Miquel Macià) sobre una misteriosa comunitat de nans o golluts que vivien marginats a la Vall de Ribes fins fa un segle. Van ser víctimes de la misèria i dels prejudicis socials de l’època i van desaparèixer de sobte quan es va començar a potenciar el turisme de balnearis a la zona. La seva història és plena de misteris i silencis, amb un peu a la llegenda. Podeu veure el reportatge des d’aquest vincle.

Tardor

[Un article de Jordi Sánchez.]

La tardor ens mostra grans canvis a la natura

Als que ens agraden els colors, de les quatre estacions aquesta és la que té amb més matisos en el paisatge. També, ens ofereix diferents fruits del bosc, varietat de bolets, la collita de les olives, les garrofes, les ametlles…. A Calafell, la Cooperativa Agrícola cada any organitza una rostada popular, presentant la nova anyada de l’oli i el primer vi novell. Però, igualment, a la tardor s’inicien temps nous al calendari, és com si comences l’any a tot arreu: les escoles,  les lligues esportives, la preparació de pressupostos per a l’exercici vinent, noves programacions, calendaris laborals per a l’any següent, etc.

I a la política?

La nostra tardor a Catalunya ha de ser de reflexió profunda i per a aprofitar els dons que ens ha donat la vida: la saviesa, la bondat, la família, els nostres avantpassats, la historia i l’experiència viscudes,  per encarar la situació en què ens trobem.

La Democràcia també necessita protecció en els temps que ens ha tocat viure, ple de canvis de tot tipus amb l’aparició de la por a perdre el que havíem aconseguit  (la societat del benestar). Aquesta por és el brou de cultiu de l’extrema dreta i del populisme, l’eina utilitzada en els darrers temps a diferents països de la Unió Europea.

Willy Brandt(1913-1992) va dir l’any 1992: «…Hem d’estar a l’alçada dels nostres temps per a fer el bé», tot recordant la caiguda del mur de Berlin el 1989, ja que era l’inici d’una nova era. A Catalunya aquesta tardor ens porta cap a una nova era?,  veiem:

A partir del 25 de setembre, primera vista a Brussel·les de la demanda  al Jutge Llarena.

1r d’octubre,  primer aniversari del referèndum d’independència.

15 d’octubre, primer aniversari d’en Jordi Sánchez  i en Jordi Cuixart a la presó.

27 d’octubre, primer aniversari de l’acord del Parlament sobre la Independència.

3 de novembre, primer aniversari dels presos polítics, membres delGovern i líders polítics a l’exili.

Es diu que abans de finalitzar l’any el president Pedro Sánchez vindrà a Catalunya per parlar amb el president Quim Torra.

És veritat que el president del govern espanyol ha manifestat que ofereix per resoldre aquesta situació amb Catalunya fer un referèndum pactat, per a tenir més competències, és a dir la via de l’autonomisme, diguem-ho clar, per tornar a l’Estatut de 2006. El Govern català vol això?

El dia 17 de setembre el president Pedro Sánchez ha fet una exposició de lloables intencions de canvis significatius i ha volgut destacar que en 60 dies vol presentar una reforma exprés de la Constitució per a «acabar amb els aforaments»; la pregunta és: se’n sortirà tenint només 84 diputats? Com estaran les relacions amb i a Catalunya? Estarem en la línia de sumar o de restar o, fins i tot, de dividir?. Com influiran en les relacions els procediments judicials oberts? Fructificaran les reunions bilaterals que s’estan fent en diferents temes de competències, hi ha disposició econòmica i canvis de sensibilitat?

Col·lateral

Andalusia ha anunciat que avança les eleccions autonòmiques. Podrà afectar a la política d’Espanya si el PSOA no té el govern de la Junta d’Andalusia?

A Valencia el seu president, Ximo Puig (PSPV), fa uns dies va comentar que es podrien avançar a final d’any els comicis electorals de la comunitat. Està dins del possible si no s’aproven els pressupostos de 2019.

Evidentment, els «màsters i doctorats» no influiran per res en aquesta tardor, o sí?

Així ho veig.

L’Atlàntida. Relat d’estiu

L’Atlàntida de Vic a vol d’ocell | Foto: GoogleMaps.

[Un article de Nan Orriols.]

Veig que, com sempre que la nostra espècie necessita creure en misteris, un que dona molt joc, i que encara avui el seu debat i negoci literari i audiovisual és molt viu, és tot el que està relacionat amb l’Atlàntida. Visionaris i aventurers troben l’Atlàntida enfonsada en el mar o perduda en un desert.

Charles Berlitz explica en els seus llibres que totes les llegendes de déus amfibis són dels atlants i que gairebé tots els objectes arqueològics, també. Explica convençut que els atlants van arribar a la Terra i que alguns venien de planetes del sistema estel·lar de Sírius i que altres venien d’Orió, Andròmeda, les Plèiades, etc. Concreta aquest visionari que la religió del poble africà dels dogon dona testimoni que van connectar amb els atlants.

Si busqueu bé, trobareu atlants i Atlàntides que encara desperten la passió dels misteris que tan agrada als dogmàtics i visionaris de mites i ficcions. Plató també hi va dedicar un xic del seu temps, i els experts en mites expliquen que els atlants vivien en un paradís d’aigua i vegetació i que la seva bellesa era extrema però que la seva ambició finalment va despertar forces de déus desconeguts i el seu paradís va desaparèixer.

Expliquen que els mites de la creació, del diluvi universal, del paradís perdut i també dels déus venen dels atlants. El debat arreu del món és tan intens que molts veuen la influència dels atlants a la Bíblia, en els maies, els asteques i també en els indis nord-americans. D’altres visionaris veuen la influència dels atlants en les piràmides d’Egipte, les ruïnes de Baalbek, els temples maies, etc. El 1996, la revista Arqueología y enigmas de la historiadedicava un reportatge a demostrar que uns jeroglífics egipcis ja descrivien el mite de l’Atlàntida.

Si l’Atlàntida va existir o no, no ho sabrem mai. Si els atlants eren extraterrestres i d’una bellesa espectacular i van crear una cultura extraordinària, tampoc. Ara bé, que tots els buscadors de tresors, escriptors de novel·les o multinacionals del cinema hi tenen un filó inesgotable, això és ben cert.

Explico tot això perquè, l’altre dia, una persona de la qual no diré el nom ni en concretaré el sexe ─però sí que diré que tenia estudis, molts estudis, això sí, estudis de ciència─ em va escoltar quan comentava que el teatre de L’Atlàntida de Vic també el van construir els extraterrestres atlants vinguts d’Orió però amb els diners (l’or) dels contribuents de Vic i de tot Catalunya; que és per això que fins i tot van fer el teulat d’or.

«Però…, això de l’Atlàntida, que no ve de mossèn Cinto Verdaguer?», em va preguntar el científic o científica. «I tant! I una miqueta, també, del canonge Collell», vaig respondre. «Ah!!! Del canonge, no ho sabia.»

L’ordinador no pot substituir els llibres

Per bé que tots els estudiants han de poder accedir a Internet, els llibres són la primera eina bàsica | Foto: Toni Coromina.

[Un article de Toni Coromina.]

Cada vegada més estem assistint a la introducció dels ordinadors en el procés d’aprenentatge dels alumnes de l’última etapa d’Educació Primària i sobretot als estudis d’ESO i Batxillerat en els instituts. Però, paral·lelament al creixent protagonisme dels ordinadors, també assistim a una progressiva disminució de la utilització dels llibres de text.

El problema és que la realitat s’entossudeix a palesar l’existència d’una escletxa digital que perjudica els alumnes pertanyents a famílies pobres, ja siguin autòctones com del col·lectiu immigrant. El fet és que no totes les famílies poden pagar un ordinador per a cada un dels seus fills en edat escolar i, encara menys, contractar una línia d’Internet amb tarifa plana.  En aquest context, per a garantir l’alfabetització digital de tots els alumnes, les institucions educatives estan obligades a contribuir a facilitar l’accés a equips informàtics en horari escolar i també en horari extraescolar a aquells estudiants que no disposin d’ordinador a casa.

Segons les dades oficials, el curs 2017-2018 a Catalunya hi havia 484.029 alumnes d’Educació Primària, 313.401 alumnes d’ESO,  92.441 de Batxillerat i 118.424 de Formació Professional. Cal remarcar que la majoria d’estudiants acudeixen a un centre públic.

Les dades també expliquen que més del 30% dels alumnes immigrants no tenen ordinador a casa seva, encara que la xifra dels que tenen ordinador, però no estan connectats a Internet, és bastant més elevada. En el cas dels alumnes autòctons, el percentatge d’alumnes que no tenen ordinador a la llar se situa al voltant del 20%. Per països, els alumnes estrangers més perjudicats per l’escletxa són els marroquins,els  romanesos, els sud-americans de diferents procedències, els xinesos, els paquistanesos…

Un factor a tenir molt en compte és l’elevat índex de fracàs escolar quehi ha entre els fills dels immigrants nascuts a Catalunya. Però, més enllà de si tenen o no tenen ordinador i connexió a Internet a casa, els experts assenyalen que el principal motiu del fracàs escolar és el generalitzat baix nivell cultural dels pares d’aquests nens i nenes, que no poden fer tasques de reforç al domicili quan els seus fills estudien o fan deures.

Tanmateix, els alumnes que a casa no tenen accés a Internet no poden  cercar informació, enviar un correu electrònic a l’instant i aconseguir coses que, fa molt de temps, es consideraven impossibles. Per això és imprescindible que es proporcionar a aquests estudiants accés a Internet a l’escola, tot i que la mesura no està exempta de problemes potencials. De fet, perquè abans de permetre que tots els estudiants —sense distinció—accedeixin a Internet a classe, els educadors n’han de considerar els beneficis i els perjudicis.

Igualment, és evident que quan els estudiants tenen la possibilitat d’utilitzar Internet a l’escola, poden cercar ràpidament gairebé tota la informació necessària per a fer una tasca o un projecte. Sense Internet, l’única opció és que els alumnes hagin d’anar a la biblioteca de l’escola, que emmagatzema una quantitat limitada de llibres sobre un grapat de temes. L’accés a Internet és especialment útil per als estudiants quan han de consultar diverses fonts per a una feina d’investigació. Els estudiants poden passar menys temps cercant i més temps elaborant un document ben escrit i informatiu.

Tot i que de vegades s’ha dit que la utilització d’Internet comporta una falta d’habilitats socials, això no sempre és cert, perquè els estudiants poden parlar i comunicar-se amb nens d’altres aules, però també d’altres ciutats i paios, un factor que afavoreix la socialització i el coneixement d’altres cultures alhora. Però si Internet ofereix una gran quantitat de material educatiu, també ofereix moltes pàgines web on els estudiants poden anar a perdre el temps, com ara centenars de llocs que permeten als usuaris accedir a jocs que causen distracció i pèrdua de temps, encara que les escoles poden establir filtres per a evitar que els estudiants tinguin accés a algunes distraccions en línia poc recomanables. En aquest sentit, és bastant fàcil bloquejar material en línia per a adults, com els llocs web que mostren pornografia o violència.

D’altra banda, si Internet pot ser lloc ideal per als nens a l’hora de conèixer gent nova en sales de xat, aquests llocs són de vegades vistos per depredadors de nens que s’amaguen a les sales de xat, de vegades fent-se passar per un altre nen, per atreure’ls amb una falsa sensació de seguretat.

Internet té, evidentment, pros i contres. Però cal que a l’escola no es creïn guetos per raó de pobresa i/o procedència, i que tots els alumnes —amb les obligades restriccions i controls—, tinguin accés a la xarxa, sense que això signifiqui que s’hagin de desterrar els llibres. Igual que passa amb el debat sobre si la premsa i els llibres digitals acabaran desplaçant els diaris i els llibres en suport paper…, el temps ho dirà. Però, de moment, els llibres —i en aquest cas els llibres escolars de text— són una eina bàsica. La primera.

L’home i els seus límits. El silenci

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

El silenci, aquest gran suport per a la transmissió de paraules, sorolls, ritmes i harmonia, ens fa por i incomoda molta gent. És curiós que quan algunes persones parlen i de cop i volta sembla que ja no hi ha res més a dir, es digui que s’ha produït un silenci incòmode, sense adonar-se que una de les situacions més satisfactòries per a mi és la de compartir el silenci amb algú sense cap problema ni cabòria. Sembla, però, que cada cop som menys els qui estimem l’absència de soroll. El món va de camí invers i ja han aconseguit que fins i tot es trenqui el silenci respectuós per aplaudir un cadàver.

Al nord, el de les grans ciutats i de la revolució industrial, la gent es va anar acostumant a un mon ple de sorolls. Poser per això, el patiment per un pèrdua es manifestava amb un silenci compartit per a convocar cadacu el seu dolor.

Al sud, on hi ha grans extensions de terra erma l’home es va acostumar molt més a viure en el silenci que comporta l’aïllament, i hi manifesten el dolor col·lectiu a través del soroll. Suposo que hi ha estudis antropològics sobre aquesta qüestió molt més informats que no pas les meves observacions.

Diuen que a l’espai es pot experimentar la sensació de silenci absolut. No deixa de ser una paradoxa que on, segons els científics, hi ha una activitat contínua i les galàxies són interconnectades amb les estrelles, les estrelles amb els planetes i els planetes amb els satèl·lits, tot aquest enrenou es faci sense soroll.

El més proper que he  experimentatestat del silenci com un bàlsam ha estat el desert. Allà on els vents abriguen amb la suavitat d’una mantellina i passen en totes direcccions callats, sense udolar. Un silenci que s’imposa fins i tot al xivarri dels pensaments i que permet escoltar els batecs del cor, immens com el paisatge protector d’un cel ple i un oceà de sorra que adquereix formes diferents amb els vents.

L’absència de soroll fa tanta por com la mort, l’expressió màxima del silenci, i l’home sempre ha inventat històries per a donar sentit al que no en té ni li cal. Alguns parlen de les virtuts del no-res, altres d’un cel o d’un infern i uns altres d’un harem etern.

La nova religió que exalta la possessió material i que, igual que el catolicisme ha fet servir el Vaticà, té a Sylicon Valley i a les grans plataformes el mitjà per a imposar els nous dogmes. L’anagrama ja no és la creu ni la lluna, és Google. El bombardeig constant de sorolls, informacions (reals, falses o de la postveritat) que allunyin qualsevol signe de silenci. A les televisions el què més hi abunda són les tertúlies on tothom crida i no s’aclareix res.

Quan arriba Nadal, pobles i ciutats s’afanyen a omplir carrers i places d’altaveus que escupen constantment les mateixes nadales, que s’imposen  fins i tot si neva, a la pau callada que proporciona veure caure els flocs.

Els absoluts ens creen vertigen i l’absència total de soroll l’associem a la falta de vida —quan n’és una de les parts més importants. També, se sol relacionar amb l’aïllament quan és un dels mitjans més potents per a interelacionar-nos. Aquesta infinita pantalla que esquitxem amb el crit, el plor, el riure, la música i les paraules i que és present tant en el primer plor després de néixer fins a la ranera que precedeix la mort. El silenci absolut.

Vegeu el vídeo sobre mim Marcel Marceau [1923-2007], màxima expressió del silenci en l’art escènica.

 

«Top manta». Jerarquia política?

El «top manta» és un fenomen estès en un munt de països d’Europa. | Foto: Adià Costa/NacióDigital.

[Un article de Jordi Sánchez.]

Des que era petit recordo que a les entrades dels pobles hi havia un cartell que hi deia: «Prohibida la venta ambulante en todo el municipio». No hi havia «top manta» però sí que de tant en tant passava pel carrer gent que venien gelats, colònies, afiladors de ganivets i tisores, gent que arranjava matalassos de llana, venda de melons i síndries…, és a dir que el cartell hi era, però també es feia ulls clucs a la venda.

El top manta és una altra cosa. Es tracta d’un fenomen estès en un munt de països d’Europa, a ciutats com Paris, Londres, Venècia, Madrid, Barcelona, Sevilla, Bilbao etc. És una sortida econòmica per a molta gent immigrant, sense papers,  que no tenen cap manera d’aconseguir un treball regulat. A alguns occidentals els agrada comprar barat encara que siguin conscients que el producte és una imitació de les millors marques i amb l’error de pensar que s’ajuda aquest col·lectiu, sotmès a les màfies que hi ha al darrere.

Però, últimament, s’ha desbordat la situació. El més greu és que la majoria de partits que no són als governs municipals s’aferren a aquest problema per desgastar al l’equip de govern de torn. He patit aquesta manera de fer, perquè he estat batlle de Calafell en el període 2007-2011.

Aquests  problemes normalment tenen una jerarquia competencial

Vegem-ho:

  • Són immigrants sense papers. És competència de la Policia Nacional (Llei d’estrangeria)
  • Venda de falsificacions. És un delicte contra la propietat industrial i intel·lectual, competència dels Mossos i de la Policia Local.
  • A les platges, la Guàrdia Civil (Llei de costes de l’Estat). És domini públic.

Quan formalment hi ha una denúncia dels Mossos o de la Policia Local és la Policia Nacional la que tramita l’expedient oportú davant d’un jutge, que es qui decideix si els envia a un CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) un màxim de 40 dies  —o els expulsa del país.

L’estiu del 2010, davant l’agreujament de la situació a Calafell, vaig demanar al conseller d’Interior, aleshores Joan Saura (ICV), si podia convocar una reunió. El 24 d’agost ens vam reunir a la Conselleria  amb la presència de tots els actors implicats i, també, de les dues organitzacions municipalistes FMC i ACM.

Conclusió

Han passat 8 anys i no s’ha fet res efectiu, és evident.  Estem pitjor, però la culpa és dels batlles?

Què es pot fer?

En primer lloc: «tolerància zero», tot  sancionant a qui compri aquests productes.

No hi ha solucions màgiques però sí  jerarquia política per a resoldre aquest problema que és global i sistèmic. La UE s’ha d’implicar de forma urgent per a cercar acords de participació entre els 28 i els països del continent africà que generen l’èxode d’aquets col·lectius i que arrisquen la seva vida per a tenir un futur millor. Els polítics han de donar bon exemple i fer allò que és més lloable en la política encara que estiguis a l’oposició: fer pinya per a resoldre problemes dels ciutadans. S’ha d’acabar amb la política partidista d’una vegada, si no no ens en sortirem.

Cal tenir en compte que aquest problema agreuja l’estat de desordre dels nostres espais públics als carrers, places, parcs i un dels béns més preuats: els nostres municipis turístics.

La sopa d’all i altres invents

La sopa d’all.

[Un article de Toni Coromina.]

Quan algun setciències se les dóna de molt intel·ligent, el llenguatge popular l’acostuma a elevar a la categoria d‘inventor de la sopa d’all. Doncs ara resulta que l’autèntic inventor de la sopa d’all, segons he llegit en la web d’Internet blogs.mesvilaweb.cat, no va ser altre que el sobirà Jaume I el Conqueridor. Resulta, segons aquesta versió, que un dia el mític rei va anar a caçar i es va allunyar dels seus companys de cacera. Aleshores, fent-se passar per un rodamón i per a saber quina opinió tenia el poble de la seva figura, preguntava a tothom que trobava què en pensava del rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona, comte d’Urgell i senyor de Montpeller.

Però quan es va fer de nit, el bon home es va perdre pel bosc; fins que, mig mort de gana va trobar una cabana on hi havia una pobra velleta esporuguida. Malauradament, aquella dona li va dir que no tenia res per a calmar la seva gana. Aleshores, el rei va començar a cercar i va trobar un rosegó de pa, una mica d’aigua i un grapadet de sal. Al cap d’una estona de posar aquests ingredients a bullir, va trobar una cabeça d’alls i la va tirar a l’olla. Passada mitja hora va posar la sopa en un plat i se la va menjar: havia inventat la sopa d’all! I encara que la sopa d’all probablement té detractors, moltes persones segur que dedicarien un carrer a Jaume I a cada poble i ciutat de Catalunya per la seva condició d’inventor, més que no pas per ser sobirà.

Segur que l’inventor del foc —desconec qui va ser— té molts devots, però també crítics, sobretot entre els damnificats pels incendis i per les cremades. L’home prehistòric que va idear l’agulla d’os segur que és venerat pels sastres i vituperat per aquelles persones que algun dia s’han punxat el dit. El mateix passa amb els inventors de la roda, el carro i el cotxe: alguns consideren aquests invents un gran avenç, i d’altres uns artefactes que ocasionen molts accidents, maldecaps, contaminació, desgràcies i dependències del banc i del mecànic.

L’aparició de l’escriptura i el descobriment de la impremta, són saludats i aplaudits com un instrument de comunicació imprescindible en el desenvolupament del pensament, encara que molt probablement molts tirans i governants autoritaris consideren que les lletres són massa perilloses. Una cosa semblant passa amb el calendari, un invent que ens pot ajudar a ordenar el temps, però que també ens té encadenats i no ens deixa actuar amb llibertat. O la moneda, una peça de metall que facilita les transaccions, però ens esclavitza i ocasiona explotacions laborals, tractes degradants i corrupció.

Tots els invents segur que tenen pros i contres: la cadira, la palanca, la brúixola magnètica, el molí de vent, el canó, el rellotge en totes les seves variants, el vàter i el bidet, el microscopi, el termòmetre, el telescopi, el telègraf, el telèfon, la bombeta, la ràdio i el transistor, el gramòfon, la fotografia i el cinema, l’avió, el motor de combustió interna, el submarí, el parallamps, el sistema mètric, la vaccina, la pila elèctrica, la bicicleta, la locomotora de vapor, el teler, els llumins i l’encenedor de butxaca, la recol·lectora, l’alfabet Morse, la màquina d’escriure, el frigorífic, l’ascensor, els raigs X, el tractor, el fre de disc, el cinturó de seguretat, l’acer inoxidable, la penicil·lina i els antibiòtics, el pal de fregar, el paper higiènic, la rentadora, l’aspiradora, la cremallera, la televisió, el radar, el bolígraf, l’ordinador, el microones, el semàfor, la torradora de pa, la guitarra elèctrica, el cafè instantani, la bomba atòmica, la targeta de crèdit, la planxa de vapor, el vídeo, el fax, el telèfon mòbil, el codi de barres, el disc compacte, la realitat virtual, la fusió nuclear i Internet, entre altres descobriments més o menys transcendentals.

Però, de moment, la sopa d’all continua essent l’invent més popular.

«Tant put un all com cent cabeces (o cent cebes)», diuen encara a Manresa i a Olot.

L’home i els seus límits. La ràbia

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La ràbia, segons totes les definicions que he trobat, és una malaltia contagiosa que afecta els humans a través de la transmissió d’algun animal que n’és portador. Causa la mort després de provocar una dolorosa encefalitis. Es transmet per la saliva o bé per la sang. També, es recull en les definicions l’us col·loquial de la paraula que defineix el fet d’arribar a un límit de patiment que la ràbia  alleugera, a un estat d’agitació col·lectiu per queixar-se i manifestar-la o a qui li agrada provocar-la i propagar-la encara que sigui a base de mentides: el primer pas perquè el seu odi esdevingui un fet col·lectiu.

Aquest és el cas d’Albert Ribera i companyia. Odi en estat pur, un discurs polític per provocar la ràbia en el seu electorat. Tant li fot que procedeixi de l’obrerisme del Baix Llobregat, que sempre havia votat PSOE o a «mi Felipe», o als nostàlgics de l’«Una, Grande y Libre». El PP, al cap i a la fi ha fet el que ha fet sempre, defensar la mateixa oligarquia que hi havia durant el franquisme i els seus interessos. I el PSOE és l’alternativa descafeinada que la transició va atorgar a l’esquerra clandestina per a permetre, com va dir Lampedussa, «que tot canvïi perquè tot contiuï igual…».

Ciutadans no. El seu programa no té cap altre objectiu que fer de l’odi un valor. Cap més. Una actitud que encara som molts els qui recordem i que va ser a punt d’enfonsar Europa. Ara, però, n’han après i són més moderns. Com els animals rabiosos, ara transmeten aquest odi amb la saliva per poder imposar-la un dia per la via de la sang.

Trobo injusta l’actitud del PP i PSOE vers Catalunya, però té la seva lògica. A ningú no li agrada despendre’s de la quarta part del que considera com a patrimoni seu. Ciutadans, per contra, només hi veu una excusa cap on dirigir el seu odi, sense ideologia, pura ràbia gratuïta. Aquell vot rabiós que va fer l’èxit de Hitler, Mussolini o Franco un fet transversal. Tanmateix, sembla, que l’odi també ven i pot ser negoci. Només així es pot explicar el suport financer que reben aquests infames d’entitats bancàries catalanes, si més no d’origen.

Tenen l’obsessió d’arribar al poder per poder derogar lleis i crear-ne d’altres que vagin contra alguna cosa. Saben però, que per acontentar als Masters of Univers (els amos d’ara no tenen cara, són com el Minotaure al mig d’un laberint de corporacions) ja no cal perseguir jueus sinò posicionar-se al costat d’Israel. No els representa cap problema, sempre trobaran un altre objectiu per al seu odi endèmic. De moment, els catalans els representem una gran excusa. Ni tan sols parlen de diàleg, d’entesa, de fet polític o de negociació, només parlen de destrucció. No tenen cap més discurs.

https://www.youtube.com/watch?v=2T_GvPuVNNM