El Consell Comarcal de l’Alt Penedès va organitzar el passat 9 d’octubre a Vilafranca un acte informatiu en què la Secretaria de Territori de la Generalitat va presentar els treballs que es fan en l’avanç del Pla Territorial Parcial del Penedès. Pel que fa a les infraestructures de mobilitat es contempla l’execució de l’Autovia A7, carretera lliure de peatge que substituirà la històrica N-340.
Ja fa massa anys que parlem i parlem del famós corredor mediterranii que els diferents governs centrals no han estat capaços de resoldre amb la celeritat adequada. És una obra que des d’Algecires fins a la Jonquera ha de substituir la actual N-340. Pel que fa al Baix Penedès n’està pendent l’execució, actualment aturada en el municipi de Torredembarra fins a les obres iniciades però aturades en el municipi de Vallirana.
La N-340 al seu pas pel Baix Penedès té un recorregut de 17 km que passen pels municipis del Vendrell, Bellvei, Castellet i la Gornal (Alt Penedès) i l’Arboç, és a dir des del barri del Francàs (el Vendrell), km 1.186, fins al Km 1.203. en direcció a Vilafranca. Amb els anys s’han permès accessos a la mateixa rasant de la carretera, camins, urbanitzacions , en total 112 en direcció a Vilafranca i 86 en direcció Tarragona i només un carril en cada sentit amb els perills que això comporta.
El juliol de 2016 els batlles de la demarcació de Tarragona van encapçalar una gran protesta en relació amb la N-340. [Foto: Bego Floria @begofloria.]L’estat de conservació ésintolerable, portem més de 15 anys que en aquest tram del Baix Penedès no s’hi fa manteniment i com a conseqüència hi ha hagut un augment del nombre d’accidents.
La pregunta és obligada: a la resta de comunitats hi ha el mateix tracte per part del Govern central? En els pressupostos de 2019 hi haurà una partida per a resoldre la qüestió de la mobilitat a Catalunya que és competència de l’Estat? S’acabaran les obres avui aturades a Catalunya? Aquests aspectes també ajuden a tenir credibilitat amb els qui tenen responsabilitats. No hem d’oblidar que la N-340 és la més transitada de tot l’Estat espanyol.
Camions a l’autopista AP7. La solució que darrerament s’ha fet per a evitar accidents a l’actual N-340 enviant els camions a l’autopista des de Torredembarra fins a Vilafranca ha de ser temporal mentre no disposem d’una nova Autovia A7, perquè aquesta mesura minva els avantatges del ús de l’autopista como són la reducció de temps i la seguretat. És a dir, l’autopista —per les seves característiques tècniques, que dimanen de la Llei de carreteres—, ha de complir amb una rasant, traçat, radis de curvatura, etc., que són més exigents que les de les carreteres nacionals. A més trànsit a l’autopista més baixa la seguretat i es redueix el temps de recorregut.
Encariment del producte. El col·lectiu del transport es queixa, i amb raó, que els obliguen a abandonar la carretera gratuïta i anar a l’autopista AP7 amb la reducció de peatge del 50%. És un greuge amb la resta de l’estat, on els apliquen un descompte del 75%, injust. Però no acaba aquí ,perquè qui abona la diferència? Senzillament tots els ciutadans catalans, utilitzin o no l’autopista, i cal preguntar-se qui pagarà al final aquest cost que abonen els transportistes; doncs, senzillament, incrementarà el preu del producte transportat.
Ja n’hi ha prou! El Baix Penedès és terra de pas. D’acord, ja ho hem assumit, però és hora que el govern central sense més retards faci els deures com a la resta d’Espanya, que vol dir posar en marxa les infraestructures eternament demanades.
Crec que un dels factors, potser el principal, que marca la riquesa d’un territori és el seu teixit associatiu, la capacitat de la gent d’ajuntar-se al voltant d’una idea, un treball, una afició o una passió perquè cadascú hi trobi el seu lloc. Sant Joan de les Abadesses n’és un bon exemple. En una població de 3.342 habitants censats el 2016, la població compta amb 46 entitats o associacions impulsades de manera altruista per la societat civil, els mateixos que escullen els qui han d’administrar la diversitat pròpia del territori. Hi ha entitats d’ajut, de lúdiques, de ramaderes, d’esportives, de solidàries, de gènere, d’edat, per a aficionats a la música, a la història, etc. I el mateix passa en la majoria de poblacions catalanes.
Sense la tradició de l’associacionisme segurament no hauria estat possible el 1r d’octubre de 2017. [Foto: Xavier Borràs.]Ni el turisme, ni les noves tecnologies podran posar fi a la fidelitat i cura d’una terra amb tanta diversitat, amb la conservació del seu principal patrimoni: la gent. No les mencionarem totes —per evident manca d’espai—, però no n’hi ha cap que tingui més importància que l’altra. Són tan diverses com els interessos de qui en forma part. Sant Joan és un bon exemple de l’empenta que pot tenir la societat civil a Catalunya.
Des de principis de segle els obrers van constituir societats, ateneus i centres per a trobar un espai propi contraposat als cercles i centres catòlics, exclusius per a les classes altes i on no eren ni ben vistos ni ben volguts. Així, a Campdevànol funcionava el Círculo Campdevanolense per als poders locals fàctics i la Societat Sempreviva per als treballadors. Els uns fugien de casa i els altres de la taverna. En les dues entitats s’hi feien balls i saraus, sempre per separat, i cadascuna tenia el seu propi ball de Carnestoltes. Al local de la Sempreviva, a banda dels balls i saraus, hi va haver qui va aprendre a jugar a escacs, a cultivar la lectura, a ampliar mires i a adquirir més consciència de classe. Hi havia menys coneixement tecnològic i els psiquiatres no tenien feina. La força associativa de la societat local a Campdevànol va aconseguir crear un hospital, bàsicament de traumatologia, per a atendre els múltiples accidents laborals en un poble tan industrialitzat. Els homes, en acabat de la feina als tallers, anaven a treballar voluntàriament en la construcció del que avui és l’Hospital Comarcal del Ripollès.
Acabada la guerra, als franquistes la paraula cultura, i encara més associada a obrer, els sonava a maligne. Van robar i dissoldre totes les societats obreres i van mantenir els Cercles i societats més carques. En alguns llocs se’n van crear de noves, com en el cas de Vic, amb el Centro de los Excombatientes, que va restar obert fins no fa molts anys. La gent, però, l’anomenava el local dels «ex» sense precisar si el prefix es referia a combatents o a embrions.
Franco no va poder acabar amb la capacitat associativa del poble català. La influència de partits com el PSUC a finals del franquisme es va manifestar molt sovint a través d’associacions, especialment en les àrees metropolitanes. Ara, de nou veiem la societat civil que agafa les regnes d’una petició tan simple com el dret a ser qui som. La gent reclama al carrer el que la classe política es veu incapaç d’oferir. Intenten salvar els mobles davant un sistema que se’ls enfonsa davant els nassos per anar oblidant per què són on son i qui els ha dit que hi fossin. En un futur no gaire llunyà, la societat haurà de triar nous models d’organització, i aquí la tradició associacionista catalana hi tindrà molt a dir.
Arreu dels carrers del país veiem com s’estén el clam popular desbordant fins i tot als polítics que, val a dir, al nostre país han restat fidels al manament social fins al punt d’anar a la presó o a l’exili. I tot i les mentides, les garrotades, les retallades, els empresonaments i gran part de la península Ibèrica a la contra, els llaços grocs són a tot arreu, les concentracions són massives. Són, precisament, dues associacions socials les qui abanderen la lògica reivindicació del dret a existir, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.
Sense aquesta tradició de l’associacionisme, em pregunto si hauria estat possible aquesta mobilització ciutadana. I és que aquesta lluita ve de molt lluny, tant que a vegades sembla que quedi enquistada. Em nego, però, a entrar en disquisicions temporals, en tinc prou a sentir-me part d’un poble, d’un país concret anomenat Catalunya.
En el número 18 del La Resistencia, Gabriel Borràs reflexiona entorn l’Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya. M’agradaria col·laborar amb ell quan hi manifesta: «Una reflexió que vull compartir perquè sóc un sac de dubtes: mentre, per una banda, constatem la pèrdua de biodiversitat, per l’altra assistim expectants a notícies diverses sobre la presència d’espècies animals singulars a diversos indrets del país».
Tinc setanta-tres anys i n’he viscut prop de cinquanta en una casa de les Guilleries. Puc descriure amb detall la pèrdua de biodiversitat i la incapacitat dels que gestionen els espais protegits. Un dia en parlarem.
Però, avui només aclariré que el linx que vivia a les hortes del Llobregat va arribar-hi amb cotxe. Que els famosos llops que es veuen pel Ripollès o el Berguedà que diuen que van arribar d’Itàlia, etc. els van criar amb biberó molt a prop d’on els veuen ara. I que els isards de Montserrat no hi van arribar anant d’excursió un diumenge al matí. En podeu estar segurs.
De la reaparició dels hercs ─nom tradicional amb què es coneix la cabra salvatge al Pirineu─ en aquesta serralada quan ja se’ls donava per extingits no en puc dir res. De les llúdrigues al golf de Roses, en podem parlar. La llúdriga s’ha intentat reintroduir al territori moltes vegades. Genetes i altres animalons a Flix, sí que poden ocupar més espai en créixer la massa forestal.
Un cérvol al Parc Natural del Cadí-Moixeró .
Ara bé, com diu en Borràs, els ocells van enrere, com les serps i els llangardaixos, i els amfibis, els anem perdent ràpidament. Sí, un dia parlarem dels rius, que són un desastre absolut.
Un darrer comentari: totes les aparicions d’animals es poden explicar i raonar. Fa una cinquantena o més d’anys es va donar la notícia que havien reintroduït el cérvol al Cadí-Moixeró. Molt abans, el propietari de Sant Esteve de la Riba, a les Lloses, un important industrial tèxtil, va comprar cérvols nord-americans que són els que ara es poden veure pel Lluçanès, el Berguedà i el Ripollès. Són bastant més grossos que els que es van alliberar al Cadí-Moixeró.
Un últim detall per entendre que els isards, linxs, llops, etc. van arribar amb cotxe: els cérvols no són ni al Montseny ni a les Guilleries o el Collsacabra. I és que encara ningú els hi ha portat. Molts animals no poden travessar les autovies, els és impossible. I si els isards, a Montserrat, hi arribessin amb helicòpter?
Pregunto a tots els que es dediquen a la psicologia si ells experimenten sobre els seus propis misteris psíquics. També, pregunto per què a l’escola no ensenyen a la canalla i als universitaris a estar-se quiets i passar un parell d’hores sense fer res. M’agradaria veure si sense mòbil i amb temps d’obligat compliment acabarien entenent que val la pena dedicar temps a pensar en soledat i processar la informació que van acumulant.
Dic això perquè la diferència entre un escriptor i un enginyer (o físic, arquitecte, metge, etc.), respectant sempre les excepcions que confirmen la regla, és que la literatura avantatja en humanitats, de llarg, moltes professions que es dediquen a la ciència.
Per entendre que l’heroïcitat pot ser absurda i que morir per la pàtria o en defensa d’un déu és una estupidesa, s’ha d’haver pensat en soledat. I també que un que es creu heroi per defensar la pàtria et pot matar, també en nom d’un déu.
Aquestes són les nostres contradiccions, però el que no costa d’entendre però costa d’acceptar és per què la defensa dels dogmes reneix sempre en personatges més joves. Per què el franquisme reneix en el PP i, aquest, en Ciudadanos? Entenen els que defensen dogmes per gaudir del treball d’altres que això és el que defensa l’esquerra espanyola? Però, això no és el mateix que defensen els reencarnats del franquisme? No acabaríem mai.
La realitat és que a mi m’agrada estar hores i llegir i viure en soledat i observar el fracàs, això sí, amb tristesa, de l’home d’Europa, del meu país i del món sencer. En realitat, ens passem la vida empaitant ombres. Les ombres venen de la llum però en neguen constantment l’existència.
Llegeixo cada any dos o tres cops La mort de Sòcrates. Recordo també la mort, junt amb la seva dona, d’Stefan Zweig quan no va suportar veure que la pau no era possible i que una guerra sempre en porta una altra en una espiral diabòlica que no s’acaba mai.
Borrell, Levy, Sáenz de Santamaría, Casado, Albiol, Iceta, Arrimadas… entenen per què cal llegir La mort de Sòcrates? Entenen la mutació dels dogmes? Enteneu que és impossible acabar amb tanta imbecil·litat? Parlen de democràcia i no deixen votar. És impossible acabar amb el fanatisme de persones que es creuen amb el dret d’esclavitzar els altres.
No me’n cansaré mai, tot i que m’agraden les muntanyes, la soledat i mirar les estrelles, de recordar que Iceta i el PSOE, els fanàtics de Ciudadanos i el PP van pegar amb violència els demòcrates l’1 d’octubre i van aplicar l’article 155 aplaudint amb les orelles. I els meus amics, a la presó i a l’exili. I el rei, amenaçant cada dia com un fantasma infernal.
A vegades em pregunto on viuen i quins amics tenen. Em pregunto si mai s’han emocionat veient la innocència d’una criatura. Que no saben que la justícia no existeix perquè no pot existir? Però l’apliquen a garrotades. Són gent dolenta, de mala sang. Ells són els que guarden les essències de l’odi, la guerra, la venjança, la tortura, la inquisició, la monarquia, la dictadura i totes les presons.
I els Colaus, Iglesias i Domènechs, cagant dubtes. Quin fàstic! No entenen que l’instint de destrucció de moltes ànimes humanes és infinit i que la història està plena de pobles reprimits per la força? Franco? Hitler? Per què no defensen el dret democràtic a l’autodeterminació?
«Però, tampoc no es pot caure en la desídia i estar-se tot el sant dia estirat al sofà de casa dels pares fent zàping davant el televisor…», escriu Toni Coromina.
Segons els diccionaris, emancipar-se és unverb transitiu i pronominal que significa «alliberar-se respecte d’un poder, d’una tutela o de qualsevol altre tipus de subordinació o dependència». En una entrevista que vaig fer a Lluís Solà, aquest il·lustre poeta i activista cultural deia que «ningú no ha triat el cos que té, la raça, el sexe, la família o el país de naixença. Tots creixem en una societat formada per persones diferents i estem a l’albir d’unes influències o altres. Els camins del propi destí són imponderables, però sempre hem de prendre decisions. L’home no és una fulla que s’enduu el vent. Ponderem les coses i triem. Des que tenim ús de raó, la vida ens porta a decidir si anem per un camí o per un altre. Però sempre arriba un moment que hem de decidir». Més clar, l’aigua. I això tant val per a una persona, com per a un poble.
Tot i que durant el franquisme la majoria d’edat legal no s’adquiria fins als 21 anys, des de la mort de Franco la llei espanyola reconeix que als 18 una persona assoleix la plena capacitat jurídica derivada d’haver adquirit una maduresa intel·lectual i física suficient per a tenir una voluntat pròpia. A la meva jovenesa, emancipar-se significava marxar de casa (com el fill pròdig, però sense capital ni herència), viure en pisos compartits, fer feines ocasionals (collir raïm, fer de cambrer, pintar parets…), per anar fent la viu-viu i poder viatjar. La qüestió era sortir de l’ou i tastar la independència familiar, una tasca titànica en el cas de les noies, que s’havien d’emancipar dues vegades: com a joves i com a dones (un cas concret: si volien comprar anticonceptius orals, havien d’anar al Servei de Planificació Familiar, o bé a la consulta d’un ginecòleg privat per a poder obtenir receptes abans d’anar a la farmàcia).
Els nois i noies de la meva edat vam coincidir amb els espeternecs tardans del Maig francès del ’68 i la contracultura, inspirada en els joves rebels dels EUA, encara que la nostra generació no era uniforme ni contracultural en el sentit monolític que es donava al moviment de rebuig als valors socials i a les maneres d’entendre la vida als EUA. De fet, la contracultura americana, impulsada en part pels escriptors de la generació beat i els primers hippies, va néixer en un context molt particular associat a la guerra del Vietnam; mentre que, aquí, la situació politicosocial i els costums eren molt diferents; però teníem en comú una especial veneració pel precepte de l’amor lliure i una clara voluntat d’emancipar-nos i de trencar amb l’estructura de la família tradicional.
Quatre dècades enrere, pera molts joves de comarques, la màxima fita era anar a Barcelona. Un lloc ideal, lluny del control familiar, per a estudiar, fer amistats, trobar parella (ocasional o definitiva) i experimentar la llibertat que proclamava Erich Fromm en el mític llibre La por a la llibertat. La disbauxa era un objectiu habitual, després d’un passat massa lligat a la repressió carpetovetònica. També hi havia una atracció especial per l’estranger i els aires nous vinguts de fora: Londres, París, Perpinyà, Amsterdam, l’Índia, el Marroc…
Avui, el fill pròdig bíblic s’ha transformat en un jove que torna molt aviat a la casa dels pares, després d’haver-la abandonada durant un temps, tractant d’independitzar-se. De fet, molts dels joves es queden a vegetar a la llar familiar fins més enllà dels trenta i els quaranta anys. O fins que moren els progenitors. I els pocs que s’emancipen es troben sense feina i hi tornen aviat. No viuen on volen per raons econòmiques; i si ho fan, depenen de l’ajuda familiar per a pagar el lloguer.
En plena catàstrofe econòmica i ofegats en l’oceà de l’atur, més de la meitat dels aturats són joves. Per això l’emancipació familiar és un miratge impossible. I per acabar d’espatllar-ho, saben que si estudien una carrera i es llicencien el seu destí inexorable serà fer la cua a l’oficina d’ocupació.
Segons l’Observatori de l’Emancipació del Consell de la Joventut, el 80% dels menors de 30 anys viuen amb els pares. I les previsions indiquen que l’emancipació juvenil s’endarrerirà més enllà de la trentena. Si aquests joves volguessin comprar un pis i independitzar-se, haurien de destinar el 60% del sou a la hipoteca, en el cas que tinguessin una feina raonablement ben pagada. Però tal com està el preu de l’habitatge i el mercat de treball —habitualment estacional, mal pagat, amb molta rotació o a temps parcial—, aquest col·lectiu té molt difícil (pràcticament impossible) abandonar la llar familiar.
Una de les poques opcions és —tal com fan molts estudiants— viure en pisos compartits, tot i que això tampoc no garanteix l’assoliment d’una vida adulta independent. Aquest estat d’interinitat implica algunes disfuncions derivades d’una convivència immadura, com ara la preparació d’àpats repetitius (macarrons, llegums preparats o arròs a la cubana)—, una neteja caòtica i deficient de les estances, horaris incompatibles… Molt sovint, a més, aquests joves demanen diners als pares per a satisfer algunes necessitats, com el transport, el pagament del lloguer i el carnet de conduir. O porten la roba a la mare perquè els la renti.
Més enllà de les dificultats econòmiques, en el cas que els fills emancipats vulguin tenir una vida autònoma en parella, la cosa es complica si hi ha descendència, perquè aleshores els avis es converteixen en monitors i «cangurs» de la canalla, i la casa paterna esdevé una llar d’infants. En determinades ocasions, si la independència és insostenible, algunes parelles amb criatures s’instal·len temporalment a casa dels pares (o dels sogres), una temporalitat que pot resultar indefinida.
Tanmateix, tot i reconeixent els obstacles i els inconvenients d’optar per una vida independent, i sense pretendre fer apologia de la ruptura radical dels esquemes familiars convencionals, em fa l’efecte que una part considerable dels joves que no s’emancipen ho fan per comoditat o falta de coratge. És veritat que l’alternativa de passar-se la jornada fent cua a les oficines d’ocupació o presentar sistemàticament currículums que ningú no llegeix, és descoratjador. Però, tampoc no es pot caure en la desídia i estar-se tot el sant dia estirat al sofà de casa dels pares fent zàping davant el televisor o bussejant en el món virtual d’Internet, mentre demanem a la mare que ens faci una truita, ens renti els calçotets i ens doni 50 euros per anar al cine i fer una copa.
El diccionari defineix la paraula lleig com allò que té un aspecte desagradable a la vista, mancat de bellesa. Un home lleig. Una cara lletja. Un vestit molt lleig; o que és moralment ofensiu, repulsiu: Una acció lletja. És un costum molt lleig. És lleig de fer això; és a dir l’actitud de fer quelcom que no agradi als altres o els fets que duen conseqüències negatives. Hi ha tantes coses considerades lletges com costums.
En aquest sentit, d’ofensa i repulsió, per a nosaltres es lleig expulsar gasos o qualsevol element del cos en públic, i en canvi per als àrabs és de bona educació fer un rot després de menjar. Hi ha qui troba lleig matar animals per menjar i qui es dedica a criar-ne per a sacrificar-los. Les circumstàncies també varien. La cel·lulitis de les Tres gràcies de Rubens avui en dia més que belleses es considerarien clientes potencials per a una liposucció.
Fins ben entrat el segle XX estar morè era signe de pobresa i, en conseqüència, es considerava lleig, mentre que actualment no ets ningú si no llueixes una pell ben bronzejada. A l’Índia, l’espai determina molt el comportament. Aquí ens en sobra i allà els en falta. Coses que aquí consideraríem mal fetes com ocupar l’espai dels altres allà no ho són tant.
La lletjor i la bellesa no són les dues cares d’una mateixa moneda sinó que el fil que les separa és molt prim i ple d’injustícies i perjudicis.
Qui determina la bellesa física de la gent?. Ser diferent implica lletjor estètica? O algú estableix unes normes estètiques per amagar, marginar o destruir al considerat com a lleig perquè és diferent?
Dels infinits casos haguts i per haver, m’agradaria explicar com a exemples els de Joseph Carey Merrick i dels golluts.
El cas de Merrick és el d’un home anglès nascut a Leicester l’any 1862 que patia una terrible deformació física anomenada síndrome de Proteus. Tenia l’esquelet completament deformat i la cara i el cap enormes, també desfigurats. David Lynch va dirigir l’any 1980 la pel·lícula L’home elefant, en la qual un irreconeixible, però sempre genial, John Hurt interpretava Merrick després de sotmetre’s a set hores de maquillatge.
Merrick era exposat en una barraca de fira com un fenomen que la gent pagava per poder veure. Un metge va descobrir que rere les deformitats hi havia un home sensible i bondadós. El va introduir dins la millor societat anglesa de l’època i no va trigar a ser convidat a les taules i reunions més exclusives. A la morbosa curiositat de la gent que acudia a les fires s’hi va afegir la curiositat de les classes més altes en adonar-se que era humà. El mateix espectacle, però amb més hipocresia. Va morir a Londres l’any 1890 a l’edat de 27 anys, còmodament instal·lat gràcies al metge que el va descobrir.
Un altre cas de crueltat va ser el dels golluts o nans de Ribes de Freser. Aquest va ser un col·lectiu de gent de muntanya en què la falta de iode els va provocar unes alteracions genètiques que es transmetien de generació en generació. Es caracteritzaven per la seva baixa estatura (1,20 i 1,30 m), els ulls oblics, les celles juntes i molt peludes i un bony al coll, d’aquí que els diguessin els golluts. L’Església catòlica els va qualificar d’infrahumans i els fidels babaus no van trigar a obeir-la fent-los fora dels llocs habitats, perseguint-los i maltractant-los. Es van refugiar en comunitats que no passaven dels cent individus als boscos on caçaven. Això encara va propiciar encara més el seu aïllament i l’endogàmia que ja patien. Vistos els reflexos de l’Església a reconèixer els seus errors —van trigar 500 anys a admetre que Galileo Galilei tenia raó—, suposo que encara en falten més per admetre la crueltat, les mentides i la injustícia que van impulsar sobre aquella pobra gent. És diu que el darrer gollut va morir l’any 1954, tot i que encara en queden algunes restes genètiques en llocs de muntanya allunyats.*
Dos clars exemples de com l’estètica imposada per no se sap qui ha estat una excusa per a retallar i vexar altres persones.
Actualment, la cosa va a pitjor. Exigim a la societat que ens aparti del què es considera lleig, pobre o dolorós. Costa més que un gos visqui en llibertat que no pas un corrupte, per la simple diferència que l’un pot cagar al carrer i l’altre, generalment, no.
Recordo, com molta gent, el cas d’un home de Ripoll trastornat que recorria la comarca a peu mentre feia discursos patriòtics i vestit de manera estrafolària. Tothom el coneixia i hi havia pocs llocs on no li oferissin un got de vi o un mos. Es deia Llorenç Segura i sempre se’l veia pels carrers o les carreteres fent la seva. Avui, seria del tot impossible que pogués fer la seva vida lliurement sense fer mal a ningú. Mossos, municipals, agents socials, etc., s’afanyarien a apartar-lo el més lluny possible dels llocs habitats perquè es consideraria que «fa lleig».
El documental La comunitat del castell relata la investigació de dos periodistes (Elisabet Piñol i Miquel Macià) sobre una misteriosa comunitat de nans o golluts que vivien marginats a la Vall de Ribes fins fa un segle. Van ser víctimes de la misèria i dels prejudicis socials de l’època i van desaparèixer de sobte quan es va començar a potenciar el turisme de balnearis a la zona. La seva història és plena de misteris i silencis, amb un peu a la llegenda. Podeu veure el reportatge des d’aquest vincle.
Als que ens agraden els colors, de les quatre estacions aquesta és la que té amb més matisos en el paisatge. També, ens ofereix diferents fruits del bosc, varietat de bolets, la collita de les olives, les garrofes, les ametlles…. A Calafell, la Cooperativa Agrícola cada any organitza una rostada popular, presentant la nova anyada de l’oli i el primer vi novell. Però, igualment, a la tardor s’inicien temps nous al calendari, és com si comences l’any a tot arreu: les escoles, les lligues esportives, la preparació de pressupostos per a l’exercici vinent, noves programacions, calendaris laborals per a l’any següent, etc.
I a la política?
La nostra tardor a Catalunya ha de ser de reflexió profunda i per a aprofitar els dons que ens ha donat la vida: la saviesa, la bondat, la família, els nostres avantpassats, la historia i l’experiència viscudes, per encarar la situació en què ens trobem.
La Democràcia també necessita protecció en els temps que ens ha tocat viure, ple de canvis de tot tipus amb l’aparició de la por a perdre el que havíem aconseguit (la societat del benestar). Aquesta por és el brou de cultiu de l’extrema dreta i del populisme, l’eina utilitzada en els darrers temps a diferents països de la Unió Europea.
Willy Brandt(1913-1992) va dir l’any 1992: «…Hem d’estar a l’alçada dels nostres temps per a fer el bé», tot recordant la caiguda del mur de Berlin el 1989, ja que era l’inici d’una nova era. A Catalunya aquesta tardor ens porta cap a una nova era?, veiem:
A partir del 25 de setembre, primera vista a Brussel·les de la demanda al Jutge Llarena.
1r d’octubre, primer aniversari del referèndum d’independència.
15 d’octubre, primer aniversari d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart a la presó.
27 d’octubre, primer aniversari de l’acord del Parlament sobre la Independència.
3 de novembre, primer aniversari dels presos polítics, membres delGovern i líders polítics a l’exili.
Es diu que abans de finalitzar l’any el president Pedro Sánchez vindrà a Catalunya per parlar amb el president Quim Torra.
És veritat que el president del govern espanyol ha manifestat que ofereix per resoldre aquesta situació amb Catalunya fer un referèndum pactat, per a tenir més competències, és a dir la via de l’autonomisme, diguem-ho clar, per tornar a l’Estatut de 2006. El Govern català vol això?
El dia 17 de setembre el president Pedro Sánchez ha fet una exposició de lloables intencions de canvis significatius i ha volgut destacar que en 60 dies vol presentar una reforma exprés de la Constitució per a «acabar amb els aforaments»; la pregunta és: se’n sortirà tenint només 84 diputats? Com estaran les relacions amb i a Catalunya? Estarem en la línia de sumar o de restar o, fins i tot, de dividir?. Com influiran en les relacions els procediments judicials oberts? Fructificaran les reunions bilaterals que s’estan fent en diferents temes de competències, hi ha disposició econòmica i canvis de sensibilitat?
Col·lateral
Andalusia ha anunciat que avança les eleccions autonòmiques. Podrà afectar a la política d’Espanya si el PSOA no té el govern de la Junta d’Andalusia?
A Valencia el seu president, Ximo Puig (PSPV), fa uns dies va comentar que es podrien avançar a final d’any els comicis electorals de la comunitat. Està dins del possible si no s’aproven els pressupostos de 2019.
Evidentment, els «màsters i doctorats» no influiran per res en aquesta tardor, o sí?
Veig que, com sempre que la nostra espècie necessita creure en misteris, un que dona molt joc, i que encara avui el seu debat i negoci literari i audiovisual és molt viu, és tot el que està relacionat amb l’Atlàntida. Visionaris i aventurers troben l’Atlàntida enfonsada en el mar o perduda en un desert.
Charles Berlitz explica en els seus llibres que totes les llegendes de déus amfibis són dels atlants i que gairebé tots els objectes arqueològics, també. Explica convençut que els atlants van arribar a la Terra i que alguns venien de planetes del sistema estel·lar de Sírius i que altres venien d’Orió, Andròmeda, les Plèiades, etc. Concreta aquest visionari que la religió del poble africà dels dogon dona testimoni que van connectar amb els atlants.
Si busqueu bé, trobareu atlants i Atlàntides que encara desperten la passió dels misteris que tan agrada als dogmàtics i visionaris de mites i ficcions. Plató també hi va dedicar un xic del seu temps, i els experts en mites expliquen que els atlants vivien en un paradís d’aigua i vegetació i que la seva bellesa era extrema però que la seva ambició finalment va despertar forces de déus desconeguts i el seu paradís va desaparèixer.
Expliquen que els mites de la creació, del diluvi universal, del paradís perdut i també dels déus venen dels atlants. El debat arreu del món és tan intens que molts veuen la influència dels atlants a la Bíblia, en els maies, els asteques i també en els indis nord-americans. D’altres visionaris veuen la influència dels atlants en les piràmides d’Egipte, les ruïnes de Baalbek, els temples maies, etc. El 1996, la revista Arqueología y enigmas de la historiadedicava un reportatge a demostrar que uns jeroglífics egipcis ja descrivien el mite de l’Atlàntida.
Si l’Atlàntida va existir o no, no ho sabrem mai. Si els atlants eren extraterrestres i d’una bellesa espectacular i van crear una cultura extraordinària, tampoc. Ara bé, que tots els buscadors de tresors, escriptors de novel·les o multinacionals del cinema hi tenen un filó inesgotable, això és ben cert.
Explico tot això perquè, l’altre dia, una persona de la qual no diré el nom ni en concretaré el sexe ─però sí que diré que tenia estudis, molts estudis, això sí, estudis de ciència─ em va escoltar quan comentava que el teatre de L’Atlàntida de Vic també el van construir els extraterrestres atlants vinguts d’Orió però amb els diners (l’or) dels contribuents de Vic i de tot Catalunya; que és per això que fins i tot van fer el teulat d’or.
«Però…, això de l’Atlàntida, que no ve de mossèn Cinto Verdaguer?», em va preguntar el científic o científica. «I tant! I una miqueta, també, del canonge Collell», vaig respondre. «Ah!!! Del canonge, no ho sabia.»
