No tinc clar si les estàtues s’han de retirar d’acord amb els règims polítics que governen en cada moment. Ara les col·loquem, ara les enderroquem. Segurament seria millor no dedicar estàtues a ningú, i ens estalviaríem diners i feina.
Aquesta dies, el populisme de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha enderrocat una vegada més l’estàtua d’Antonio López y López, marquès de Comillas, que ja es va enderrocar el 1936 i es va restituir el 1940. Per tant, és perdre el temps.
Diuen que Antonio López y López va fer la seva fortuna traficant amb esclaus. La costa del Maresme està farcida de finques d’«indianos» catalans que es van enriquir amb el tràfic d’esclaus. Noms il·lustres de la burgesia catalana, també. L’Església permetia el tràfic d’esclaus. L’arquitecte d’Antonio López y López era Antoni Gaudí; i durant molts anys, Verdaguer va viure al palau del marquès i va viatjar amb els seus vaixells.
Enderrocaran a Roma la columna trajana?, o enderrocarà l’alcaldessa Colau el monument a Colom, que va obrir la via a totes les rutes del tràfic d’esclaus?
Però, què és l’esclavitud? Mà d’obra barata al servei del poder per enriquir-se. És un problema econòmic. L’home no en té prou a esclavitzar els animals. Si pot, també esclavitza els seus iguals.
Són esclaus els treballadors de les càrnies o dels hotels turístics o els que tenen contractes per hores en tot tipus d’establiments i que cobren menys de 1.000 euros al mes? Sí, són esclaus. Amb la Constitució espanyola actual, per tal d’exportar i atendre milions de turistes, el «Gobierno de España» permet que els emigrants i la gent del país competeixin per un sou miserable.
El creixement de 2,5 punts de l’economia té aquest fonament. «España» creix però la misèria creix més que «España». Estem en una altra bombolla que, una vegada més, paguen els esclaus. Qui va pagar la bombolla immobiliària? Els esclaus.
No són esclaus els pobres que van ser estafats per bancs i caixes amb les preferents? No són esclaus els que, no podent pagar la hipoteca, retornen l’immoble i queden endeutats per sempre?
Qui ho permet, això? L’Estat monàrquic espanyol, protegit per una constitució que consent que l’enriquiment d’uns sigui sempre provocant la misèria dels altres.
Sra. Colau, per què aquests actes de populisme? Per què no deixa de mirar-se els cordons de les sabates i mira més enllà? No veu que cal construir un sistema nou de drets, deures i llibertats per a tothom? No veu que aquest canvi pot començar a Catalunya? Per què esperar? Canviar l’Estat espanyol encara costarà molt.
Sra. Colau, el problema no és la independència. El problema és la dependència. I vostè, fent populisme per distreure la gent que encara somien que la justícia existeix. Amb el seu vol curt de gallina, no existirà mai res que es pugui entendre com una societat més justa.
Fer populisme es fàcil, tant com imposar la monarquia i la constitució per la força utilitzant el poder judicial, que ja ha perdut tota la credibilitat. Vostè i els seus comuns fan el pitjor que es pot fer, intenten crear l’esperança que encara és possible la convivència amb Espanya. Sap, Sra. Colau? Com deia Nietzche, l’esperança és el pitjor que hi ha perquè allarga l’agonia.
[Un article del periodista Carles Fiter, publicat a Osona.com.]
La família de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols ha cedit el fons documental escrit a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Consta de 3 arxivadors, 5 capses, 15 mecanoscrits i 30 carpetes. Montse Bacardi, estudiosa de l’obra d’Orriols i que està escrivint-ne una biografia, remarca que hi ha “tres o quatre obres inèdites”, però que “costa delimitar el què és nou del que està publicat” perquè hi ha diferents versions.
Una d’aquestes obres inèdites “va ser una sorpresa”, diu Bacardi. Es tracta d’un text escrit als anys 60. “Seria interessant publicar-ho i reeditar les obres”, deia l’estudiosa, remarcant que les obres d’Orriols “no han tingut el ressò que es mereixien”.
En aquest mateix sentit tal com explicava la professora Carme Rubio, també estudiosa de l’obra d’Orriols, “ella havia dit que havia deixat coses al calaix, com una autobiografia planificada en diferents volums”.
Jordi Puntí i M. Dolors Orriols. Foto: Imatge d’arxiu «La Marxa».
Rubio ha destacat que es tracta d’una figura imprescindible per entendre la literatura a Osona al s.XX. “Les seves obres són d’una lectura interessant i fluida amb trames complexes i personatges sòlids”, deia la professora, destacant les obres com El riu dels inconscients, Petjades sota l’aigua o Una por summergida.
La professora ha especulat sobre per què Orriols no havia tingut més ressò a la literatura general: Potser pel fet de ser dona llavors, perquè va viure allunyada de la capital i de col·lectius influents, o perquè no pertanyia a l’àmbit acadèmic. No obstant, això també significa que “va tenir molta llibertat d’acció”. “Maria Dolors Orriols estaria molt contenta perquè el seu esforç creatiu no ha estat en va”, ha sentenciat.
L’obra d’Orriols, com a objecte d’estudi
Per la seva banda, el fill de l’escriptora, el físic i també escriptor Antoni Lloret, apuntava que d’aquesta manera “l’obra no quedarà abandonada”, ja que podrà ser “objecte d’estudi”. Lloret ha explicat la “vida difícil” que havia tingut la seva mare, per la guerra i per l’empresonament del seu pare “per separatista”.
Tot i això, Antoni Lloret ha remarcat la seva figura com una “lluitadora fantàstica” que va poder escriure en català, sent autodidacta. Com a anècdota, tal com explicava Lloret, l’última novel·la va escriure-la mentre estava a la residència perquè la poguessin llegir els altres residents.
El rector de la UVic-UCC, Jordi Montaña, remarcava que era “un honor rebre el llegat perquè pugui ser custodiat i estudiat” i alhora que això propicia que la biblioteca es converteixi en un “focus d’atracció d’investigadors d’arreu”. L’alcaldessa de Vic, Anna Erra, destacava que era “una gran oportunitat” per no perdre el llegat d’aquesta escriptora “tan vigatana”. D’aquesta manera “enriquim la ciutat i la universitat”, afegia.
Finalment, el nebot de l’escriptora, l’empresari Joan “Nan” Orriols ha fet entrega a la Universitat de Vic d’una de les seves obres pictòriques. El rector li ha agraït la donació “que enriqueix el fons d’art de la Universitat i segella l’amistat amb la família Orriols”.
Breu biografia
Maria Dolors Orriols va néixer a Vic l’any 1914. Lectora des de molt petita, no va ser fins l’any 1947 que va escriure la seva primera novel·la Retorn a la vall, que veuria la llum el 1950. És autora del recull de contes Cavalcades, premiat als Jocs Florals de Montevideo i del recull Reflexos, als Jocs Florals de Londres. La seva obra mestra El riu dels inconscients sobre la Guerra Civil no sortirà publicada fins al 1990. L’any 1984 Eumo Editorial li va publicar la novel·la Petjades sota l’aigua.
Casada amb el metge Nicolàs Lloret, viatja sovint a París on coneix Sartre i Simone de Beauvoir, i fa una gran amistat amb la pintora i escriptora Aline Gagnaire i amb Mariquette Delahaye. Als anys 60 és subdirectora del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona, juntament amb Alexandre Cirici, que n’és el director.
Quan va enviudar va fer llargues temporades a París, on va escriure diverses novel·les com Cop de porta (1980), Contradansa (1982), Molts dies i una sola nit (1985), Una altra sonata a Kreutzer (1985), i Una por submergida (que es publica el 1992). L’any 2003 publica Escampar la boira, obra de caràcter autobiogràfic. Maria Dolors Orriols mor a Barcelona el 23 d’agost de 2008.
Tot i que les formigues i les abelles i altres bestioles ajuden molt a entendre el fracàs de l’espècie humana, aquests dies no puc deixar de riure molt amb un grup de gent de mil colors, de mil opinions, de milers d’interessos i d’un sol dogma que els uneix: la lluita a favor de la unitat de la pàtria espanyola i contra l’anticrist Carles Puigdemont Casamajó, president electe de Catalunya.
Per entendre com s’entenen per no entendre’s tots els que l’altre dia vaig veure a la manifestació de Societat Civil Catalana, he pensat en l’escena de la cabina del vaixell de la pel·lícula Una nit a l’òpera, dels germans Marx. No costa, observant-la un xic, veure-hi representats la senyora Arrimadas, el senyor Iceta, el senyor Albiol, el senyor Espadaler en representació del senyor Duran i Lleida, el senyor Xavier Sardà i la seva germana, els independents de Tabàrnia amb la interpretació del senyor Boadella, etc.
Tots manifesten que són «catalanes y españoles». Com s’entén això? I ho repeteixen mil vegades. No s’atreveixen amb Els segadors, però en un moment de…, sí, sí, en un moment de «catalanes», toquen la música del Cant de la senyera. Estelada, no. Senyera, sí.
Per sort, aquests dies (avui que escric això és sant Josep… ah!, i santa Josefina) ja han arribat les orenetes i la puput, que, com les abelles i les formigues, no tenen pàtria.
Actuació de Victòria dels Àngels i Alícia de Larrocha en un concert d’homenatge a Manuel de Falla al Palau de la Música el 23 de novembre de 1976. Autor: Eduard Olivella. Fons fotogràfic del Palau de la Música Catalana.
La cultura catalana no està mancada de les enveges, vanitats i gelosies del sector. Com a tot arreu, extingits els caníbals, queden els intel·lectuals per menjar-se uns als altres.
Hi ha persones que neixen amb una aptitud determinada i que la comparteixen amb humilitat i discreció. Altres, amb iguals o pitjors habilitats, intenten eliminar les primeres per vanitat i gelosia.
Els exemples són molt nombrosos en tots els camps. Pel què fa a la cultura catalana, un dels casos on es manifesta clarament això és en el de Montserrat Caballé i Victòria dels Àngels. La primera, nascuda a Catalunya, feia ostentació del seu espanyolisme —amb domicili fiscal a Andorra— mentre estafava diners que va haver de tornar. La segona, filla d’una família que va venir de fora, les poques vegades que es va manifestar ho va fer des de la convicció de sentir-se catalana. Un talent per a dues persones diferents. L’una s’ha passat la vida fent de Castafiore (la cruel caricatura de les dives que va crear Remy per a Tintín) i l’altra ha viscut enclaustrada en la discreció i en la defensa de la seva vida personal. L’una he venut al país la imatge que volien, la de mestressa de casa triomfadora; la que juntament amb el seu germà, ha fet i desfet com ha volgut al Liceu. De la vida personal de l’altra sols n’han transcendit algunes coses, després de la seva mort l’any 2005.
En aquest país, la imatge és més poderosa que el talent i la nostrada Montserrat Caballé, conscient de les inusuals qualitats de Victòria dels Àngels, va impedir, juntament amb el seu germà Carlos, que cantés al Liceu durant vint-i-set anys.
Filla d’un bidell de la Universitat de Barcelona, natural de Fuengirola (Màlaga), i amb la mare procedent de Puebla de Sanabria (Zamora), sempre va considerar Catalunya com el seu país i va reivindicar els seus orígens humils. Davant l’adoració del públic de tot el món, solia dir: «Jo només sóc una persona que canta». Els entesos la consideren com una de les veus més impressionants del segle XX. Els crítics la consideraven un compendi de la Tabaldi i de la Callas. La seva professionalitat no va permetre que una desgraciada vida personal interferís en el seu talent i en el respecte que sempre va mantenir per l’esperit de les partitures dels grans compositors.
Després de la seva mort es va saber que poc abans se li havia mort un fill i que un altre havia nascut amb la síndrome de Down. Mentre la vanitat, la gelosia i l’enveja impedien que actués a la seva terra, el públic l’aclamava a l’Scala de Milà, al Metropolitan de Nova York, a l’Òpera de París, al Carnegie Hall de Manhattan o al teatre Colón de Buenos Aires. Va ser, també, la primera espanyola que va estar convidada al festival de Bayreuth, dedicat a Richard Wagner, on va rebre grans elogis del nét del compositor, que la va dirigir en el paper d’Elisabeth a l’òpera Tannhaüser. Mai no va concedir entrevistes que s’apartessin de la qüestió musical i va viure aliena a les tafaneries que han envoltat altres cantants d’òpera. Va ser sempre una antidiva.
El cas de la Caballé, amb un talent indiscutible per a cantar, és molt diferent. Nascuda al barri de Gràcia, en una família de classe mitjana que havia anat a menys, va iniciar els seus estudis al Liceu. L’ajut del mecenes Joan Antoni Bertran, hereu d’una important família de la indústria del tèxtil, li va permetre tirar endavant la seva carrera musical per teatres de tot el món. A principis dels anys seixanta es va casar amb Bernabé Martí, un tenor mediocre, que es va retirar a principis dels setanta per convertir-se en un acabalat terratinent i ramader del Ripollès, on tenen la seva residència, concretament a les Llosses. El contacte de la cantant amb la comarca ha estat mínim, exceptuant-hi un concert benèfic que va fer fa anys al monestir de Ripoll. El seu marit, més habitual a la comarca i els seus bars, ha comentat en alguna ocasió que, malgrat el gran nombre de bestiar que posseeix, «la vaca que més dóna la tinc a casa».
La Caballé va muntar un clan familiar, dirigit pel seu germà Carlos, qui a més de la carrera musical s’ha encarregat de la seva imatge. Sempre se l’ha vist envoltada dels poderosos, a les revistes del cor, i malgrat el seu espanyolisme declarat, va tancar la llista de CiU a les eleccions al Congrés espanyol dels diputats l’any 1993, que encapçalava Miquel Roca Junyent.
A diferència de Victòria de los Àngeles, que en la seva decadència va optar per la discreció, ella i el seu germà han intentat munyir la vaca fins al fons, amb incursions fins i tot en la música rock, com la cèlebre interpretació de l’himne Barcelona, al costat de Freddy Mercury, en les olimpíades del 1992. També, va intentar llençar la carrera musical de la seva filla Montsita, com si el talent hagués de passar de pares a fills com les notaries o les farmàcies. Lògicament no ha estat així i la seva filla no ha aconseguit destacar.
Si bé la tècnica musical de la Caballé és impecable, la catalana Victòria dels Àngels la superava en emoció. Això li va costar el mutisme del seu país. No va ser fins el juny del 1992, que va poder trepitjar l’escenari del Gran Teatre del Liceu, després de 27 anys. Va oferir un emotiu recital que va fer justícia a una soprano que va actuar en 53 països, excepte en el que considerava com el seu, Catalunya.
L’any 1997, a la secció de Cultura d’un diari vaig llegir per casualitat un breu que anunciava la reedició del llibre Los Borbones en pelota, un títol que em va desconcertar i despertar la curiositat. Dies després, el vaig encarregar en una llibreria i al cap de 15 dies el tenia a les mans. Era un volum publicat per la Compañía Literaria (1996), molt ben editat i ben estructurat. A banda d’explicar l’auge de les revistes satíriques de l’època de la revolució de l’any de 1868 a Espanya, feia un relat cronològic de la vida i miracles a la cort de la Reina Isabel II i, sobretot reproduïa unes fantàstiques aquarel·les pornogràfiques realitzades pel poeta Gustavo Adolfo Bécquer (que havia estat censor de la Cort) i pel seu germà, el pintor Valeriano Domínguez Bécquer. Aquestes il·lustracions es van publicar camuflades sota les sigles ‘SEM’ o ‘SEMEN’, les firmes que a acompanyaven els agosarats dibuixos originals.
Coneguda com la Gloriosa, la Revolució de 1868 va ser un aixecament popular contra el Regne constitucional espanyol que va suposar el destronament de la reina Isabel II i l’inici del Sexenni Revolucionari, durat el qual la llibertat d’expressió va brillar amb llum pròpia, amb una força inusitada i un nivell que en l’actual context històric espanyol seria totalment impossible que aflorés en una revista. En una època que en la qual els pallassos, els titellaires, els activistes culturals i els polítics pacífics són portats als tribunals, l’aplicació d ela Llei Mordassa i de l’article 155 seria fulminant.
Després d’un període d’alternança dels partits liberal i conservador en el poder (que no va acontentar ningú), moderats, progressistes i membres de la Unió Liberal es van unir en un front comú contra el règim monàrquic imperant que propugnava l’enderrocament de la reina Isabel i l’establiment d’un govern més democràtic i eficaç. Mentre els militars es declaraven monàrquics i només pretenien substituir la Constitució i el monarca, les Juntes, més radicals, pretenien una revolució burgesa, amb el suport de grups camperols andalusos, que aspiraven a la Revolució social.
El mes de setembre de 1868, les forces navals amb base a Cadis, sota el comandament de Juan Bautista Topete, es van amotinar contra el govern d’Isabel II. El moviment iniciat a Andalusia aviat es va estendre a altres llocs del país i va comptar amb el suport de Barcelona i de tota la zona mediterrània, un fet que va resultar cabdal per al triomf de la revolució, fins que la reina Isabel es va veure obligada a fugir cap a l’exili creuant la frontera de França, d’on ja no tornaria mai més.
Aleshores es va redactar una constitució liberal que va ser promulgada per les corts el 1869 i que va esdevenir la primera constitució progressista des de la Constitució de Cadis de 1812. A partir d’aquest moment, i durant sis anys (1868-1874), es va intentar crear a Espanya un sistema de govern revolucionari que, en no tenir una direcció política clara, va fracassar. Tot plegat va desembocar l’any 1874 en la restauració de la monarquia borbònica.
Sor Patrocinio i el pare Claret.
Però tornant al llibre Los Borbones en pelota, molts consideren aquesta obra com una de les més terrible sàtires mai feta contra el poder“. En aquesta publicació es recullen 89 escenes, algunes de pintades a l’aquarel·la de caire pornogràfic i grotesc, on es caricaturitza personatges públics de finals del regnat d’Isabel II, sobretot de la casa reial. Aquestes il·lustracions venen acompanyades d’aguts textos al·lusius, de vegades de caràcter poètic. Els protagonistes de les escenes pintades són la fogosa reina Isabel II i el seu dòcil marit, Francisco de Asís (presumptament homosexual i que en els dibuixos apareix sempre amb una considerable cornamenta ), el Pare Antoni Maria Claret (confessor de la Reina, nascut a Vic i que acabaria pujant als altars com a Sant), la monja mística Sor Patrocinio o Carlos Marfori (Intendent de Palau, Governador de Madrid i després Ministre d’Ultramar), a banda dels principals personatges del Tribunal, Napoleó III, la Infanta Isabel, el futur rei Alfons XII, Carles VII, o Margarida de Parma …
En vuit de les aquarel·les publicades (algunes de manera clandestina abans de la fugida a l’exili de la Reina Isabel II), els personatges protagonistes apareixen en accions d’un pujat to pornogràfic, amb explícites escenes de sodomia, trios i orgies passades de rosca. Els dibuixos retraten molt bé els excessos comesos durant els últims anys del regnat de la reina, i expressen molt bé el moment revolucionari que posteriorment es va viure durant la revolució de ‘La Gloriosa’. Tanmateix, tot i que les aquarel·les més conegudes són les vuit de to més pornogràfic, la resta —algunes dibuixades per altres autors diferents dels germans Bécquer— mostren una voraç crítica al sistema polític isabelí, a la monarquia, l’exèrcit, l’Església o els partits polítics.
La reina Isabel II.
Encara que la majoria d’aquestes sàtires brutals es van publicar gràcies a la llibertat de premsa del Sexenni Revolucionari en revistes satíriques com ara Gil-Blas i Doña Manuela (les versions d’El Jueves o El Papus de l’època), la col·lecció completa no va ser editada mai sencera, i només va circular privadament per canals extraoficials, tot i que moltes l¡amines van ser publicades de manera individual en revistes i pamflets republicans i revolucionaris.
Les aquarel·les en qüestió no van ser descobertes fins l’any 1980, i el 1986 les va adquirir la Biblioteca Nacional de Madrid. El llibre Los Borbones en pelota va ser editat fins l’any 1991, amb un intens debat en el Congrés dels Diputats inclòs. En el moment de la seva presentació a la Fira del Llibre del Parc del Retiro de Madrid, els editors li van regalar un exemplar al mateix Joan Carles I, que era l’encarregat d’inaugurar la Fira.
El pare Claret fugint a l’exili amb el marit de la reeina, Francisco de Asís i sor Patrocinio.
Des dels temps més remots l’home ha deixat constància escrita, dibuixada, pintada, esculpida, filmada o gravada de les relacions sexuals implícites. Quan aquestes formes expressives són considerades obscenes, perquè ultrapassen els límits de les convencions morals compartides, es quan es parla de pornografia.
La constància d’aquesta expressió ha estat feta per motius naturals, religiosos, culturals, comercials o polítics. No hi ha cap religió que no tingui algun monument, escultura o pintura amb imatges de sexe. N’hi ha en pintures prehistòriques en homenatges a la fertilitat de forma fàl·lica, en l’art africà més primitiu, en les religions monoteistes i politeistes, en les orientals, en les catedrals catòliques i en les construccions babilòniques. Homes i dones en diferents posicions, copulant o excitant-se mútuament els genitals, formen part de qualsevol ruta turística o cultural pels monuments més antics. En la majoria de casos amb un objectiu més aviat didàctic que no pas d’excitació. Si més no avui en dia.
Gàrgola del segle XV al costat de la portada romànica de la Catedral de València.
Tot i que en qualsevol servidor públic d’Internet es fàcil accedir a totes les fílies possibles, encara no n’he trobat cap amb «gargolafília», i excuseu-me el neologisme. S’han trobat imatges de nus i de fal·lus de 25.000 anys abans de la nostra era; no cal ni parlar de la importància del sexe, i per tant de la seva representació, en l’Antic Egipte i en la Grècia i la Roma clàssiques. A l’Edat Mitjana, tot i la repressió que va exercir-ne l’Església catòlica —que va arribar a cremar gent per determinats comportaments sexuals—, l’art romànic va ple de capitells i de figures de pedra que practiquen sexe. Al final d’aquesta època, als inicis del Renaixament, Bocaccio va escriure el Decameró, on el sexe és descrit com un plaer alegre i innocent, al contrari de l’obscurantisme i els tabús que imposaven les poderoses autoritats eclesiàstiques. El gòtic va omplir racons i teulats de les grans catedrals amb imatges de sexe explícit. Fins i tot la Bíblia recull pràctiques sexuals a les quals ha donat nom. Per exemple, de la masturbació també se’n diu «onanisme», en memòria del personatge d’Onan, que copulava amb un forat a terra per fertilitzar-la, o del sexe anal «sodomia», tot fent referència a la ciutat de Sodoma —on sembla que era una pràctica habitual fins que el foc repressor la va anihilar—, com la veïna Gomorra. Des que l’home va descobrir que a més de gaudir servia per procrear, la representació gràfica del sexe al llarg de la història ha estat glorificada, perseguida, adorada i culturitzada.
La fotografia, el cinema, el vídeo i les xarxes socials van capgirar la situació i la representació real de tota mena de pràctiques i va passar a convertir-se en un gaudi personal i transgressor i en un objecte de consum per a l’excitació dels usuaris, com ara el rebesavi del rei espanyol, Felip VI, que n’era un gran aficionat i col·leccionava pel·lícules en blanc i negre i mudes que es feia fer per a ell. Tot i així, els tabús i els perjudicis encara existeixen.
Les noves tecnologies han orientat la pornografia a un fet purament mercantilista. Malgrat que sigui poca la gent que admet que entra en webs de contingut sexual explícit, les xifres canten. Un 12% dels webs d’Internet són de contingut pornogràfic, és a dir, uns 25 milions. A nivell mundial es mouen uns 5.000 milions d’euros i un 35 per cent de les descarregues que es fan diàriament són de contingut pornogràfic.
No em considero gens partidari d’allò que «qualsevol temps passat fou millor», però considero molt més estimulant el cinema pornogràfic americà dels anys setanta i vuitanta del segle passat que no pas el que es fa ara. Tot i que la definició i la nitidesa de les imatges ha evolucionat molt, considero com a molt més estimulants, molt més naturals i més excitants aquelles pel·lícules que hi havia en els videoclubs amb la fabulosa Vanessa del Rio, —una de les meves favorites—, una mulata mig cubana i mig porto-riquenya, salvatge i entregada que ja va fer gairebé de tot (dobles penetracions, bukakes, gola profunda, etc); o Georgina Spelvin, Marylin Chambers, Little Oral Annie, Amber Lynn, etc. Els actors eren peluts, alguns panxuts i amb aspecte normali, excepte en les dimensions dels seus membres, com Harry Reems, Ron Jeremy o John Holmes. Encara eren uns ferms defensors de la teoria «on hi ha pel hi ha alegria», i ni homes ni dones es depilaven, i la força de la gravetat es feia evident en les formes dels actors. Aquesta proximitat s’allunya molt de la pornografia que es fa actualment, on la part masculina s’uniformitza a base de pectorals adquirits en hores de gimnàs o amb la presa d’hormones, tots amb el cabell curt, cada muscle al seu lloc i res de pilositat. Les dones, tres quarts del mateix: cossos esculpits en el quiròfan i obligades a fer coses cada vegada més extremes.
Fotogrames d’un film pornogràfic austríac de Johann Schwarzer (1906), com els que col·lecionava Alfons XIII.
Als anys vuitanta no eren pocs els matrimonis o parelles que, de tant en tant, miraven alguna porno, on a més d’excitar-se aprenien noves posicions. Avui en dia això, només s’ho poden permetre les parelles acròbates. Per començar, pretenen imposar uns cànons de bellesa, segons uns criteris que seran tan efímers com la moda dels culs grossos i l’excés de greix que lluïen les actrius de les pel·lícules que produïa i consumia el rebesavi del rei, Alfons XIII. Aquell cinema pioner nord-americà, lògicament s’adaptava als canons estètics del moment, però transmetia certa sensació de realitat que ara n’és absent. És moda la pornografia de fer servir i llençar, la del qui dóna més, tot i intentant sobrepassar uns límits que la resta dels mortals som molt lluny d’apropar-nos-hi.
A finals dels anys vuitanta es van produir dos fets fonamentals que van fer trontollar la indústria nord-americana del sexe per adults. L’un va ser la irrupció de la sida, que va afectar uns quants actors –va provocar la retirada de Vanessa del Rio, per exemple–, amb què l’asèpsia més freda es va imposar en el gènere. L’altre fet transcendental va ser la retirada del mercat de la fabulosa Traci Lords (nascuda com a Nora Louise Kuzma), quan es va descobrir l’any 1986 que no era major d’edat quan va rodar els films. Per més que ho diguin els papers, la naturalesa anava en camí invers i costava molt veure una menor en aquella dona tan exuberant i lliurada. De fet, el que s’hauria d’haver fet és detenir —sota l’acusació d’un suposat delicte de pederàstia— tota la gent que havia llogat, comprat, baixat, compartit o vist qualsevol de les desenes de pel·lícules en les quals va participar Traci Lords, amb aquelles pel·lícules plenes d’estudiants disposats o disposades, o d’animadores que competien amb les seves habilitats amb els sementals que jugaven al futbol americà. La hipocresia general en aquest assumpte és generalitzada.
Quan les cadenes de televisió fan un documental o reportatge sobre qüestions relacionades amb el sexe no es descuiden mai de posar un quadradet vermell amb un 18, com si quedés algun adolescent o menor que no tingui un aparell o tingui un amic que en tingui que permeti accedir a tot tipus de pornografia.
Traci Lords.
Només directors minoritaris com Gaspar Noé o Lars Von Trier, entre altres, gosen fer pel·lícules amb sexe explícit. Una bona coartada intel·lectual per accedir a la pornografia, com ho va ser en el seu moment la memorable L’imperi dels sentits (1979), de Nagisha Oshima, i, anteriorment, El diable i la senyoreta Jones (1973), de Gerard Damiano, o Rere la porta verda (1972), dels germans Mitchell.
El punt d’inflexió es va produir l’any 1972 amb l’explotació comercial de la famosa Deep Throat (Gola pregona), també de Damiano, que va disparar la fama de la seva protagonista, Linda Lovelace. L’argument anava d’una dona que no tenia orgasmes fins que un metge descobreix que té el clítoris a la gola. La resta ja se la poden imaginar. Amb un cost de menys de 50.000 dòlars —i diuen que produïda per la màfia—, va recaptar-ne 600 milions i, percentualment, encara avui es considera la pel·lícula més rendible de la història del cinema. La batalla que va iniciar l’administració Nixon per prohibir-la i l’empresonament del seu protagonista, Harry Reems, van ajudar a popularitzar-la; fins i tot Jackie Onassis, la vídua de John F. Kennedy, la va anar a veure entre molts altres famosos. La revista especialitzada en cinema Fotogramas, que jo recordi només va fer la crítica, carregada d’estrelles, d’Història de Joanna, també de Damiano, on l’entès analitzava la utilització de la càmera, la posada en escena i un munt de particularitats que estic gairebé segur, va ser el únic espectador que s’hi va fixar.
Un altre cas va ser el de Calígula, una producció de la revista Penthouse —que hi va abocar un munt de calers— perquè el mediocre director de cinema eròtic, que no pornogràfic, l’italià Tinto Brass, comptés amb actors de la talla de Peter O’Toole o Malcom MacDowell. Se’n van fer dues versions, la que es va estrenar a les sales comercials sense sexe explícit, i una altra de la qual renega el director i que és plena d’escenes pornogràfiques amb el més selecte de la indústria porno italiana.
Tots els servidors ofereixen totes les modalitats imaginaries (anal, oral, orgies, trios, vells i velles, jovenets, transsexuals, sadomasoquisme, grups d’homes per a una dona, grups de dones per a un home, antic i modern, lligats amb cordes, etc). Només la pederàstia, la zoofília i el sadomasoquisme no consensuat entre els practicants s’aireja en circuïts tancats i prohibits per als malalts mentals que els consumeixen. Tampoc no abunden les imatges de coprofília (excitació amb els excrements) o de necrofília (excitació amb difunts). De la resta, hi ha totes les variants sexuals imaginables. Per als qui vulguin fugir dels cossos plastificats i de l’absència de pèl, només cal que entrin en qualsevol dels servidors especialitzats i facin un clic on diu Vintage o Hairy (peluts).
Localització / Deslocalització. Paraules de moda en aquest moment, mal utilitzades per a d’altres finalitats i objectius molt llunyans quant al seu significat.
Per a entendre-ho: es barregen tres conceptes que no tenen res a veure entre ells i que mal intencionadament n’hi ha que els utilitzen per a finalitats polítiques. Vegem-ne quins són:
Canvi de domicili social, vol dir això mateix, el lloc on està domiciliada una empresa que per ell sol no té rés a veure amb marxar el centre productiu del lloc on rau, simplement és que es registra en un altre lloc i se suposa que les reunions del seu Consell d’Administració, Junta General d’accionistes, etc., es faran en aquest lloc.
Canvi de domicili fiscal, aquest canvi afectaria més, ja que suposaria que l’òrgan d’administració i presa de decisions es traslladaria a un altre territori i seria allà on tributaria els seus impostos, això tindria una afectació en especial al % dels impostos cedits per l’Estat a les comunitats autònomes. En el cas de Catalunya voldria dir no ingressar el 50% de l’IVA i de l’ IRPF generats per aquesta empresa. No tindria cap efecte de recaptació per a Catalunya quant a l’impost de societats, ja que aquest és al 100% d’àmbit estatal.
I, per últim, la deslocalització, que això voldria dir marxar del lloc on és el centre productiu, amb un impacte important tant de tipus laboral com de tipus econòmic. En el cas de ser una gran quantitat d’empreses que prenguessin aquesta decisió, evidentment impactaria en el PIB corresponent.
El missatge que ens estan donant aquests dies alguns polítics és que sigui el cas primer, com el segon, conflueixen en el tercer i queda com a deslocalització, i això és del tot incorrecte.
En aquest article, que pretenc que sigui informatiu, vull aclarir alguns matisos també sobre la localització.
Algú es pensa que quan una empresa decideix la localització o la deslocalització en un lloc concret és per un caprici? Doncs, no és pas així.
Webber, especialista reputat en localització logística, desenvolupa la seva teoria amb fonaments matemàtics i utilitzant eines estadístiques i mapes cartografiats amb coordenades, tot contemplant les magnituds que volem tenir en compte, per exemple la proximitat dels clients i els volums de venda, la distància i el cost de distribució, com també els proveïdors, el volum de compres i els costos d’aprovisionament que, entre d’altres, tenen en compte els factor temps o la mà d’obra especialitzada, etc. Al final ens proveeix en el mapa on hem de localitzar la nostra empresa, el magatzem, etc. Posteriorment, s’avaluen les infraestructures ferroviàries, portuàries i aeroportuàries.
Per tant de caprici res de res: hi ha raons importants i d’una lògica trivial que ens diuen on se situa una zona per damunt d’una altra.
Amb això vull dir que si la localització està ben argumentada, la deslocalització també n’ha d’estar, i calen raons molt poderoses per prendre aquesta decisió, ja que representaria un augment de costos no tan sols deguts a la deslocalització, sinó també als nous costos logístics superiors als anteriors i tot de fortes Inversions al nou centre productiu que o bé pagarà el consumidor o els resultats de l’empresa seran uns altres.
Vinc a dir que això no és com canviar-se de roba o avui sóc aquí i demà sóc allà. Si bé és veritat que els factors polítics d’inestabilitat no són bons companys de viatge, no són ni molt menys els únics avaluables.
La publicació fDi Magazine del Financial Timesha reconegut Catalunya com la regió més atractiva del sud d’Europa en termes d’inversió estrangera el 2018 i el 2019. Es tracta d’un dels rànquings més prestigiosos a nivell internacional que utilitzen les multinacionals per estudiar futurs projectes d’inversió empresarial. Per alguna cosa serà…
Avui només llegiré. Dimiteixo de pensar. Una hora? Un dia? Qui sap? Només llegiré i faré treballar els altres. Veig el Taga ben nevat i llegeixo Barceló, notes de Mali: «Que fàcil és viure sense crítics d’art. Ni futbol els diumenges. Ni misses, ni dinars. Solo con la vida es bastante. Menys el teu cul, estimada.» (13-XII-1994)
Avui, també, sóc Pessoa quan diu que és curiós i estrany i difícil de trobar paraules amb què verament puguem definir l’home diferent de les bestioles, però és fàcil de trobar la manera de diferenciar l’home superior de l’home vulgar.
Monument a Lao Tse a Quanzhou, Xina. Foto: Viquipèdia.
En viure dimitit de pensar, tinc molts dubtes de la meva existència, i no sé exactament si sóc jo o altri qui escriu per mi. Ja no veig el Taga. Lao Tse diu al Tao Te Txing:
Un bon cap, no és agressiu. Un bon guerrer, no és irascible. El guerrer hàbil, venç sense lluitar. Un bon dirigent, és humil. Això s’anomena la virtut de la no-lluita, fer servir les capacitats dels homes, utilitzar l’energia del cel.
Llegeixo que Epicur coneix el poder de la dominació que porta implícita la religió i la creença en els déus, i per això tractarà amb tots els mitjans d’alliberar els homes de tota superstició i histèria religiosa.
Acabo amb el final d’una novel·la d’amor de Vicky Lorca, Casa de huéspedes, de 1958 (aclareixo que Vicky Lorca era un pseudònim, que no sóc jo): «Quienes quiera que sean, siempre he dependido de extraños —dice Blanche».
