Un muntatge fotogràfic de la revista satírica Mongolia va fer del líder de Ciudadanos, Albert Rivera, la viva estampa del fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, a més d’identificar-lo amb aquell partit..
Dissabte 5 de maig. La primavera, esclatada, sense ocells. Les planes, podrides de purins i herbicides. Veig per la televisió una illa immensa de plàstic on viuen els pingüins com si fos una illa de gel. No sé si val la pena escriure res. Valdria més callar, però no puc.
Presos innocents, jutges, guàrdies civils i tot el Govern i l’oposició espanyola falsificant proves, manipulant i prevaricant. Vivim a les clavegueres, i el senyor Rivera i els seus «ciudadanos» de pensament únic, amb els pitjors instints de repressió i venjança, ensenyant les misèries de l’ésser humà. En nom de l’estat de dret i de la democràcia, ens volen fer viure a la mateixa illa de plàstic on ara viuen els pingüins?
L’odi que desprenen és insuperable, com el del senyor Rajoy quan avisa els valencians que, a València, el castellà és obligatori i el valencià, només un mèrit. Va fer el mateix a les Illes. Sempre, amenaçant. No saben què vol dir respectar res? Volen imposar una monarquia restaurada pel dictador Franco i un estat que els permeti el saqueig sense contemplacions.
Puc veure, llegint l’EcoDiari (mitjà independent, associat a NacióDigital), un vídeo recentment llançat per l’ONG Sea Shepherd on mostren taurons, dofins i altres animals marins com s’ofeguen per la contaminació plàstica. Bé, hi diuen que els oceans contenen, en pes, més plàstics que peixos. Vegeu-lo aquí mateix:
A la Fira d’Abril de Barcelona que vaig veure per televisió, la senyora Inés Arrimadas ballava sevillanes. El Primer de Maig reivindicava Clara Campoamor Rodríguez. Algú va recordar-li que Clara Campoamor va morir a l’exili, a Suïssa, perquè no acceptava les lleis espanyoles. Albert Rivera va fer el mateix. Ni es posen vermells. El PP, saqueja i Ciudadanos, odia, menteix i es prepara per saquejar i exterminar.
Més EcoDiari. Cada any es llencen al mar 9,5 milions de tones de plàstics. Més ofec: diu el diario.es que el valor dels habitatges socials venuts per l’Ajuntament d’Ana Botella a «Fons Voltors» augmenta un 227 %. En resum: va vendre 1.860 habitatges socials al Fons Blackstone per 202 milions. Avui, en valen 660 i els llogaters no poden pagar ni els habitatges ni el lloguer, que s’ha incrementat un 49 %.
Mariano Rajoy i la vicepresidenta Sáenz de Santamaría volen salvar un estat i una monarquia amb repressió sense límits. Algú es pregunta a les xarxes socials si poden dormir tranquils. Només recordaré que el general Franco signava penes de mort esmorzant. I avui, l’Estat el governen els hereus del general. On és, l’esquerra espanyola? Recordeu: «Vale más una España roja que rota». Tenen un ADN d’«Imperio», de conquesta de «Gran Nación».
Però… sabeu? És molt probable que «España» ja sigui molt semblant a l’illa de plàstic dels pingüins. És molt probable que el «Gobierno de España» ens robi el pis per pagar el sou del rei. Faran tot tipus de barbaritats acompanyats de Susana Díaz, de l’Iceta i fins i tot de Pablo Iglesias. Volen mantenir el Règim, però no serà possible. No podran. En pocs mesos veurem un espectacle fabulós, immens, «galácticooooo», que diria Dalí. Podrem veure com intentaran robar-se entre ells, es mataran, sortiran vídeos de tots els colors, s’arrancaran els ulls. El que podrem veure serà més del que puguem imaginar. El més terrible de tot és que són tan ignorants que encara no s’han adonat que, la «península», també és de plàstic.
L’home no sols conserva de manera instintiva la por, sinó que l’ha desvirtuada i l’ha convertida en la base del seu suposat reialme de la terra. Aquest mecanisme de defensa que ha servit per preservar tantes espècies, l’hem convertit en el punt de partida del poder des que en vàrem tenir consciència. D’ella va néixer la primera religió i totes les que l’han seguida fins ara, un instrument de submissió a través de les ideologies.
La por la podem visualitzar, conceptuar i contextualitzar fins el punt de convertir-la en una distracció. És innegable la popularitat que sempre ha tingut en la literatura, el teatre i el cinema. Monstres, malalties mentals, desastres naturals i totes les possibilitats, no les probabilitats, imaginables han estat descrites amb pèls i senyals per provocar-la. I agrada a la gent. Sobretot perquè són uns altres els qui les passen de tots colors.
Tots ens podem imaginar la por del suïcida davant la corda, del soldat ras a primera línia del foc, de la gent que saltava per les finestres mentre cremaven les Torres Bessones, la del condemnat a mort en el seu darrer sopar o la de la família que menja a casa mentre del cel plouen bombes. La por ha passat de ser un fet biològic a una imatge i nosaltres mateixos l’alimentem amb contribucions estúpides i inutils: la por a perdre la feina, a què ens deixi la parella, a la ruïna econòmica, a no complir amb les expectatives que s’espera de nosaltres i al fracàs social.
Hem anat tan enllà que s’ha catalogat una malaltia que consisteix a tenir por a la por. En diuen crisi d’ansietat. Segons alguns metges, han estat tantes les pors que hem anat introduint a la nostra vida que a molta gent se li activa un enzim que segrega la substància que posa en marxa les alertes sense cap motiu. Cada vegada hi ha més gent que viu episodis de tremolors, acceleracions del cor i tot el voltant, la gent, els edificis, les ciutats, les muntanyes o el mar es converteixen en perills potencials. El cos ho somatitza i es té la sensació d’ofegament o de pèrdua de l’equilibri. A més, qui en pateix només pot ser entès per un altre que també ho pateixi. Normalment, la gent que té al voltant és incapaç de comprendre que hi hagi símptomes sense causa. I és cert. La por va creixent i autoalimentant-se sense que es produeixi cap fet concret que la justifiqui. Des que els metges van determinar que es tractava d’una reacció química incontrolable, els laboratoris s’han afanyat a comercialitzar productes que n’alleugerin les naturals molèsties. Un pegat per a substituir el pensament; una acció fàcil i lucrativa que permet eludir la rel del problema i la incongruència de témer tenir por.
També, hi ha la por a un mateix que tots hem experimentat alguna vegada i que en diem vergonya. El pànic qiue algú descobreixi la part de nosaltres que menys ens agrada o que posi sobre la taula les debilitats més íntimes.
Les religions, especialment la catòlica, han descobert en el sexe un element perfecte per a induir aquest tipus de por i ha criminalitzat un element natural del qual no ens podem desprendre. El segon manament declara que «no diràs el nom de Déu en va». És a dir, una amenaça, un avís, una sentència basada en un fet inexistent o mai demostrat.
Res millor que una veritable pel·lícula de por, una obra mestra, Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens, més coneguda com a Nosferatu és una pel·lícula alemanya dirigida per Friedrich Wilhelm Murnau i estrenada el 1922.
El film està basat en la famosa novel·la Dràcula, escrita per Bram Stoker però la productora Prana (que només va rodar aquest film) la va rodar sense pagar cap dret d’autor; canviant, això sí, el nom del títol original. La vídua de Bram Stocker posà una denúncia a la productora alemanya i aquesta, enmig de l’espectacular carrera comercial que estava tenint el seu film, es veié obligada a detenir la seva exhibició el 1923 i a destruir-ne totes les còpies existents, fet que ha complicat moltíssim la seva restauració.
Actualment, amb el que es conserva de Nosferatu, es pot ben bé afirmar que la seva bellesa misteriosa ha superat àmpliament el pas del temps.
Fa pocs anys, la reconstrucció del Museu Episcopal de Vic, dissenyat pels arquitectes Corretja i Milà, va tancar un polèmic període marcat pel debat sobre la conveniència o no de derrocar l’antic edifici, la ubicació del nou espai i la seva adequació a l’entorn. Fins aleshores, molt pocs vigatans sabíem que el vell museu albergava una de les col·leccions més importants d’art romànic i gòtic del món. Avui, els entesos diuen que el Museu Episcopal és el tercer del món en el seu gènere, després del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Cloisters de Nova York.
Però fins fa dues dècades la joia vigatana era ignorada pels autòctons. L’única referència que teníem d’ell era que albergava una mòmia anomenada Neyu que un militar havia portat d’Egipte. Igual que la mòmia que s’exhibeix al museu del monestir de Montserrat. Per als nens de la meva generació, la Neyu era un mite, com ho va ser durant anys el Negrede Banyoles, un personatge misteriós que encoratjava la nostra imaginació. Els egiptòlegs consideren que la mòmia de Vic és la més bonica de les que es conserven en terres catalanes i expliquen que correspon a una jove ballarina tebana de 20 anys de la Dinastia XXII (cap al 800 abans de Crist), donada el 1897 i dotada d’un sarcòfag de fusta pintada i de cartonatge policrom. Sigui com sigui, al costat de les oblidades obres d’art de primera categoria, la Neyu no deixa de ser un cadàver embalsamat sense massa importància, ni un interès artístic o arqueològic de primera magnitud.
Els de la meva generació també relacionàvem el museu amb alguns japonesos que passejaven pels voltants de la catedral; però desconeixíem l’interès d’aquests turistes vinguts d’orient per les talles i pintures mil·lenàries que el doctor Eduard Junyent havia conservat i catalogat amb zel infinit. Tanmateix, els escolars del postfranquisme també desconeixíem que les obres d’art que avui podem contemplar van estar a punt de desaparèixer durant l’incendi de la Catedral, poc després del fatídic aixecament feixista del 18 de juliol de 1936. Gràcies a la intervenció d’una colla de vigatans, entre ells el meu avi, el foc no va arribar a consumir les dependències del Palau Episcopal on es guardaven els tresors romànics i gòtics.
Mòmia i sarcòfag al Museu Episcopal.
Però tornem al present. Passada la polèmica per la reconstrucció del nou museu, els afortunats que el visiten lloen sense objeccions destacables la seva lluminositat, la selecció de les obres, la seva qualitat i la disposició del material exposat. Tanmateix, la remodelació de la plaça Abat Oliba encara cueja i alguns critiquen amb arguments prou raonables l’estàtua metàl·lica dedicada al bisbe Oliba que els urbanistes van col·locat a corre-cuita, i un horripilant fanal en forma de llança que enterboleix la visió del campanar, l’autèntica perla de la ciutat, que fins fa pocs anys s’estava esmicolant i degradant a marxes forçades, fins que s’hi va intervenir per parar el cop.
El majestuós campanar de l’antiga catedral romànica de Vic. Foto: Toni Coromina.
Deu anys enrere es va commemorar el mil·lenari del nomenament d’Oliba com abat de Ripoll i Cuixà. Va ser precisament l’abat Oliba qui l’any 1038 va consagrar l’antiga catedral romànica de Vic, de la qual avui només queda el majestuós campanar de planta quadrada de 46 metres, amb frisos de decoració típicament llombarda. Considerat un dels millors exemplars que hi ha a Catalunya, és d’una categoria estratosfèrica i es pot comparar perfectament amb el meravellós campanar de Sant Miquel de Cuixà.
Si totes les ciutats tenen la seva joia arquitectònica, en el cas de Vic no està gaire clar quina és. Si per mi és l’esmentat campanar romànic, alguns conciutadans mencionen la plaça Major, d’una bellesa indubtable; altres lloen el Temple Romà, el pont de Queralt o les pintures de Sert a la Catedral, que jo trobo horribles -que ningú se m’enfadi- qualificades per Josep Pla “d’art ferroviari de dubtós gust”.
Senyalització de la Rodona.
L’any 2004, el Bisbat i l’Ajuntament van desestimar la recuperació dels fonaments visibles de l’antiga església romànica (la Rodona), situada a la Plaça de la Catedral, a pocs metres del Museu Episcopal, que els arqueòlegs van trobar. Aleshores es van destinar molts diners de l’erari públic a la restauració de la façana neoclàssica i les parets exteriors de la catedral. Tot i que aquest temple té una estètica més aviat discreta (a Roma n’hi ha 15 o vint de semblants, i els turistes no acostumen a visitar-los), no en critico la seva restauració, però hi havia prioritats més urgents. El cas és que durant les obres de remodelació de la plaça de la Catedral de Vic, van emergir els fonaments de la Rodona, un temple construït al segle XII. Llavors també va aparèixer una necròpoli i els vestigis d´un altre temple consagrat pel bisbe Oliba l’any 1038..
Maqueta de la Rodona
La troballa de les restes de Santa Maria la Rodona, una de les poques rotondes del país, va ser considerada pels experts una de les descobertes monumentals medievals més importants a Catalunya durant els darrers anys. Donat que aquella meravella tenia tots els números per acabar colgada de ciment, aquell estiu un manifest ciutadà demanava que es corregís el pla de remodelació urbanística previst a la zona i que les restes arquitectòniques, convenientment protegides, s´integressin en el conjunt urbanístic, tot deixant-les a la vista (tal com va passar amb el Born de Barcelona). El manifest també reclamava que es pogués acabar d´excavar sota les escales de la catedral de Vic per recuperar la totalitat de la Rodona i la seva primitiva entrada. Però el bisbat no va voler que s´excavés a les escales que porten a la catedral, al·legant que eren propietat seva. El cas és que, en no aixecar-se l´escalinata frontal, la Rodona es va acabar tapant amb llambordes i es va deixar com a senyal una circumferència incompleta a la que falta una part important (uns cinc metres del diàmetre total) per completar el cercle. Com una cara sense boca ni mandíbula.
Segons l’arqueòloga Carme Subiranas, Santa Maria la Rodona ha estat sempre motiu d’hipòtesis i interpretacions, basades majoritàriament en les descripcions aportades per les fonts escrites del segle XVIII, que es referien sempre a aquesta església. Paral·lelament, i a manca de dades arqueològiques que permetessin una restitució més clara de l’edifici, la interpretació de la Rodona s’ha dut a terme sobre la base d’altres edificis similars, sobretot els conservats a la zona italiana de la Llombardia. Malgrat l’indubtable mèrit dels estudis realitzats, les dades s actuals posen de manifest l’existència d’algunes incorreccions respecte a l’edifici construït al segle XII. És per tant indubtable la transcendència i les importants aportacions que en aquest cas es van derivar dels treballs dels erudits. Els arqueòlegs osonencs, amb Imma Ollich al capdavant, i altres de fora de la comarca, van haver de prendre moltes infusions de til·la per pal·liar l’emprenyament. Per consolar-nos, sempre ens quedarà la Neyu, la mòmia del Museu.
D’ençà que una jove a qui va conèixer en un bar li va deixar les dents marcades al coll durant una desfermada sessió de sexe, el vigilant de l’aparcament subterrani està convençut d’haver-se convertit en vampir. S’ha acostumat a vestir escrupolosament de negre, dorm vestit dins d’un taüt que va comprar de rebaixes a la funerària del barri i fins i tot ha deixat d’acudir a les sessions de solàrium, tot i ja tenir-les pagades, per recuperar la pal·lidesa habitual de la seva pell. Aquesta nit ha pujat al terrat, s’ha aixecat el coll de la capa que li cobreix les espatlles i, llençant-se al buit, ha marxat volant a donar un tomb per la ciutat.
Bé que per mal no vingui
El sanador d’esguerrats es va acostar al pidolaire invàlid, li va tocar les cames i va demanar-li que s’aixequés i caminés amb normalitat. El fins aleshores disminuït físic va fer-li cas i va constatar el miracle que acabava de produir-se, sobretot quan tots els que li havien fet caritat en el passat van empaitar-lo per recuperar els calés i compensar a garrotades la seva impostura. Quan es va acabar el linxament, el pidolaire tornava a ser incapaç, aquest cop de forma irreversible, de moure les cames, i ni tan sols podia articular els braços per aguantar la tassa on anteriorment li llençaven les monedes, que ara amb prou feines servia per recollir cruels escopinades.
La immaduresa i l’ortodòncia
Malgrat la seva avançada edat, el sabater jubilat encara tenia ànima de nen. Cada nit de Nadal feia cagar el tió, no s’oblidava mai de deixar aigua i aliments al balcó per als Reis d’Orient i els seus camells, i quan s’instal·laven les atraccions de fira per la Festa Major era un assidu dels autos de xoc. Però el què més emprenyava la seva dona era que encara deixés les dents sota el coixí tot esperant que el seu àngel custodi les canviés per una joguina, no només per no haver descobert mai qui collons entrava a l’habitació a deixar-li el regal, sinó perquè sempre era ella qui havia de pagar la factura del dentista per refer-li la dentadura postissa.
El pedòfil invisible
El venedor d’entrades del museu era un tipus tan discret que passava desapercebut per allà on anava. Realment, semblava que no existís, perquè ningú no hi parava atenció mai, fins al punt de convertir-se en un home totalment transparent. Lluny de sentir-se incòmode amb aquesta condició, no va tardar a descobrir-ne els avantatges, sobretot a l’hora de tocar-se discretament davant de les nímfules al pati dels col·legis de primària o entre adolescents amb minúscules faldilles als bars de moda de la ciutat.
En el transcurs del temps hi ha homes que han cercat l’aïllament total dels de la seva pròpia espècie. Són els navegants solitaris, els qui travessen deserts, els qui s’enfilen fins on no ha arribat ningú, o empren la meditació per desprendre’s dels desitjos, objectius i esperances. Un exercici gratuït per a arribar al que la mort proporciona amb inefable naturalitat.
Un dels casos més extrems d’aïllament voluntari és el de Simeó Estilita el Vell (també conegut com el PIlar Sant) que va romandre 37 anys al desert enfilat en una plataforma al damunt d’una columna de disset metres. Luís Buñuel en va fer una pel·lícula l’any 1965 amb Silvia Pinal com a protagonista, amb permanent, els ulls pintats i barba.
El seu no va voler ser un repte a les forces de la natura —com un Robinson Crusoe—, o la versió més moderna dels navegants solitaris o els aventures i exploradors científics dels segles XVIII o XIX. Simeó va creure que la santedat, l’apropament al seu déu només l’aconseguiria apartant qualsevol signe d’existència que no fos ell mateix. Ell i la seva mínima alimentació, endormiscament, defecacions i pixarades. De tot això no se’n va poder alliberar fins a la mort.
Nascut a Sisan, entre Síria i Cilícia, vers l’any 388, l’afició a defugir la companyia li venia de ben petit. Va treballar de pastor, un ofici ben solitari, fins als 15 anys. Sembla ser que una audició del Sermó de la muntanya el va trasbalsar i li va provocar una demència mística que li va durar la resta de la vida. Va entrar en un monestir, per bé que les seves pràctiques extremes de masoquisme no eren gaire ben vistes ni pels altres frares ni pels superiors. La llegenda explica que va decidir en una ocasió no menjar absolutament res durant tota la Quaresma (55 dies). Els 14 primers dies els va passar resant dret a la seva cel·la. Els catorze següents fen el mateix però, assegut. Els següents exhaust, estirat al terra, fins que va perdre els sentits i el pare abat el va atendre. Quan va voler-lo tombar va notar un objecte sota l’habit. Es tractava d’un cil·lici primitiu, de ferro, inventat pel mateix Simeó, que se li arrapava a la carn de la cintura amb dents metàl·liques. Aquesta va ser la gota que va fer vessar la paciència del superior, que el va fer fora.
Aquest fet no el va pas desanimar, ans el contrari, i va fer un pas mes cap a la mortificació. Va cercar una cova en el desert i es va fer encadenar a dues roques per allunyar les temptacions. Aviat, però, va adquirir notorietat i els babaus hi feien peregrinacions i cada dia hi acudia més gent a demanar-li consell o a la recerca de la seva benedicció. Això el va dur a manar que li traguessin les cadenes i si no havia aconseguit allunyar-se del mon horitzontalment ho intentaria de nou verticalment.
Simeó a la columna, amb Crist beneint-lo i el dimoni, com a serp, temptant-lo. Relleu del segle VI (París, Louvre). Font: Wikimedia.
Primer es va construir una columna de tres metres d’alçada per viure-hi al capdamunt. La gent hi acudia cada vegada més sovint i va optar per enfilar-se en una de nova a set metres del terra. La gent s’hi enfilava i, finalment, es va decidir per alçar una columna de disset metres, amb una plataforma amb barana i res més, on va viure la resta de la seva vida sense cap protecció per a la pluja, el vent o el terrible sol del desert. Amb una escaleta li pujaven els pocs aliments que ingeria. La seva fama es va anar propagant i fins i tot els emperadors de Bizanci i Roma es diu que li van demanar consell.
La seva exageració mística també va esdevenir espectacle, i entre els devots que hi anaven també n’hi havia que l’insultaven, se’n burlaven o el crticaven. Tot i així, no en va baixar mai, i van haver de retirar-ne el cos inert vers l’any 459. El seu organisme va dir prou mentre resava de genolls.
Després de la mort, Constantinoble i Antioquia van reclamar-ne les despulles. La fama que havia adquirit permetia crear un negoci lucratiu amb les seves restes, reconvertides en relíquies. Va ser Antioquia qui es va fer amb el cos. Li van aixecar un sumptuós temple on encara es poden visitar les runes de la base de la columna on va viure enfilat.
Durant els segles V, VI i VII, li van sortir imitadors per tota la Cristiandat, fins al punt que hi havia pobles que pregonaven amb orgull que tenien el seu propi estilita. El sant va ser enterrat a terra. Ara, en la seva dèria d’allunyar-se del món, potser podria haver deixat dit que li hagués agradat que les seves cendres fòssin escampades per l’espai. Em temo, però, que la gran quantitat de satèl·lits del voltant li haurien acabat fen nosa.
Setmana Santa, Roma. El Papa presideix la cerimònia romana. L’estètica, impecable: la mitra, els espais, les pauses, i l’escolania vaticana cantant en llatí (hem progressat molt, ara ja no canten els castrati).
Setmana Santa, Màlaga. Els legionaris treuen el Cristo de la Buena Muerte i marquen el pas de l’oca lent, el passegen amb grans aplaudiments acompanyats de tambors i cornetes. Canten «El novio de la muerte», que acaba tot dient: «…Por ir a tu lado a verte / mi más leal compañera / me hice novio de la muerte / la estreché con el lazo fuerte / y su amor fue mi bandera».
Els ministres espanyols de Justícia, Interior i Educació, Cultura i Esport cantaven amb fervor i emoció «hirió con zarpa de fiera / soy novio de la muerte», i bum, bum, i anar fent. El ministre de Cultura diu que tot això forma part del patrimoni cultural espanyol.
D’acord, com els toros i els correbous; i a Roma, totes les cerimònies romanes. No entenen que, un dia, l’Església va deixar de castrar infants, com també es van acabar les lluites dels gladiadors. No entenen que les execucions públiques ens degraden a tots; i les no públiques, també.
Un dia s’acabaran la Setmana Santa, el Papa, els novios de la muerte i totes les festes de lloança a totes les ànimes inexistents. Un dia s’acabaran el PP, Ciudadanos, el PSOE…, i, també, els evangelistes i el que quedi del Ku Klux Klan, i aquest dia ha d’arribar aviat o acabarem tots cantant El novio de la muerte o en llatí al Vaticà. Aquest és el món que hem de deixar a tot córrer.
D’altres, també aprofiten l’afició que té l’espècie humana a creure en ànimes i esperits protectors i han aplicat com a llei dels déus el marxisme, el capitalisme i el neocapitalisme com a úniques solucions per al benestar de l’espècie. El fracàs és evident. Aviat l’1 % dels homes de la Terra controlaran tota la riquesa del planeta. Mengem el que ells volen, viatgem allà on ens diuen, prenem medicaments innecessaris i torturem, maltractem i exterminem milers d’espècies animals i vegetals.
Però, el món podria ser diferent, i aquest és el repte. Hem de perdre la por. Hem d’entendre que el progrés no el representen ni els que ens parlen d’esquerres ni els que ens parlen de dretes. Són el mateix. El poder és dels que mirem endavant. Crec que una part del món s’ha cansat que l’enganyin, que vol viure diferent i, com deia Thomas Jefferson, «quan la injustícia es converteix en llei, la rebel·lió esdevé un deure».
Aviat veurem progressos immensos en robòtica, medecina, tecnologies per produir energia, etc. Tot aquest progrés haurà d’estar al servei de la societat. Si això no és així, si, com ara, aquest progrés està en mans del neocapitalisme de polítics corruptes i de servilisme miserable, de polítics que canten El novio de la muerte i d’altres que es vesteixen d’esquerres a canvi dels rosegons de pa que llencen els més corruptes, el que ens espera és terrible.
Catalunya ha despertat a garrotades i les noves generacions han de despertar el món sencer. És per aquest fet que a Catalunya tenim esperança i no defallirem, perquè, com va dir el president Puigdemont, «no tenen prou presons per tancar-nos a tots i no serem uns alumnes aplicats del 155». La nostra lluita és per a tots i serà llarga, però segur que cada dia serem més.
No volíem deixar passar aquest mes d’abril sense recordar la cançó protuguesa de Zeca Afonso, associada a la Revolució dels Clavells, «Grândola, Vila Morena», que el Movimento das Forças Armadas (MFA) va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura el 25 d’abril de 1974.
Efectivament, a les dues de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, “Grândola, Vila Morena” sonà en el programa «Limite» de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 del dia 24 d’abril, fou la cançó «E depois do adeus», cantada per Paulo Carvalho.
Un jove lliurat un clavell a un agent de la Guardia Civil durant els escorcolls d’aquest cos militar al setmanari El Vallenc, a Valls, el setembre de 2017.
Quaranta-quatre anys després aquesta cançó encara és prou vigent per a tots els demòcrates d’arreu del món, ja que va ser la guspira d’una revolució —unilateral i il·legal— que va alliberar Portugal de la dictadura salazista.
La lletra, aquí en versió catalana:
Grândola vila morena
Grândola, vila morena, terra de fraternitat. El poble és qui més mana dins de tu, oh ciutat.
Dins de tu, oh ciutat, el poble és qui més mana. Terra de fraternitat, Grândola, vila morena.
A cada cantonada un amic, a cada rostre igualtat. Grândola, vila morena, terra de fraternitat.
Terra de fraternitat, Grândola, vila morena. A cada rostre, igualtat, el poble és qui més mana.
A l’ombra d’una alzina de què ja no en sabia l’edat vaig jurar tenir per companya, Grândola, la teva voluntat.
Grândola, la teva voluntat vaig jurar tenir per companya a l’ombra d’una alzina de què ja no en sabia l’edat.
Temps enrere, coincidint amb la celebració dels actes de Vic, Capital de la Cultura Catalana 2016, l’organització de l’efemèride em va convidar a exercir de moderador en un debat titulat “Osona, el Liverpool català?”, celebrat a la Jazz Cava. La pregunta que proposava l’enunciat de la taula rodona es basava en la premissa impulsada, fa vint-i-cinc anys, per Miquel Calzada (Mikimoto), segons la qual Vic, podia comparar-se -encara que fos de manera relativa- amb Liverpool, la ciutat anglesa que va veure néixer el mític grup The Beatles, gràcies a la quantitat i qualitat de grups musicals sorgits a la capital osonenca durant els anys 80, i que avui continua fornint el firmament musical català amb nous grups que il·luminen el panorama cultural, en un marc on el Mercat de Música Viva hi té un lloc preeminent.
A la taula rodona, Jaume Ayats (musicòleg i director del Museu de la Música de Barcelona) va reflexionar sobre les aportacions i les bases musicals a Vic en èpoques pretèrites, les arrels –o les llavors- que van propiciar l’esclat musical dels anys vuitanta. I es va referir a les agrupacions corals, als primers orfeons i a la música popular d’abans de la Guerra Civil, que després va ser arraconada. O la primitiva Escola de Música, Joventuts Musicals, el grup de folk Els Esquirols, i els fòrums de jazz impulsats per Armand Quintana; fins l’arribada d’aires nous procedents de França i Itàlia; i, finalment, l’eclosió de la música anglosaxona. Durant els anys seixanta i setanta, a casa nostra va triomfar la nova cançó, impulsada des de Ràdio Barcelona per Salvador Escamilla i el programa Radioscope, una plataforma que va catapultar Rafael Subirachs, Dolors Lafitte o el Duo Ausona.
Ramon Ferrer (també musicòleg i membre del grup Duble Buble) va parlar de l’esclat de l’anomenat «Liverpol català», en un context marcat pels precedents del festival Canet Rock, el de Woodstock, els hippies, la contracultura, els Beatles i els Rolling Sones. A Osona, aquells dies van aparèixer els primers rockers de la comarca (Jerrys, Vulcanos…), mentre que a Barcelona, al Zeleste, floria la ‘Música Laietana’ (Pau Riba, Sisa, la Plateria…). A Osona, el ram de flors musicals el van formar Duble-Buble, Kul de Mandril, Dumpers, Perdidos en el Espacio, Trogloditas, Hidràulics Mai Tips, Los Burros, El Último, Sau… Fins que a finals dels vuitanta la collita es va concretar amb el naixement del Mercat de Música Viva.
Els Dumper el 1979. Foto: Lluís Colomer.
Joan Godayol “Gudi” (professor de l’EMVIC, codirector del Festival de Jazz i membre de diversos grups) va explicar que, coincidint amb la consolidació del MMVV, la seva generació (Taxi Tat i Karda Fàstic entre molts d’altres), va formar part de la ‘baula perduda’, i que la fornada de grups dels anys 90 a la comarca va fer la funció de “pont” entre el Liverpool primitiu i l’actual. Una època que va coincidir amb l’esplendor de les primeres botigues d’instruments musicals, la creació de la Cava de jazz, la nova orientació de l’Escola de Música i l’aparició d’escoles de música privades.
Finalment, Ernest Crusats (músic de la Iaia) va fer una reflexió sobre el nou “Liverpool català” i el perquè hi ha tants grups osonencs emergents (o amb components osonencs) a primera fila, des de La Iaia a Nyandú, passant per Núria Graham, Joana Serrat, Est-Oest, Txarango, Obeses, Oques Grasses i altres de no tant coneguts. I va explicar que molts dels músics d’aquestes formacions han passat per escoles de música de Barcelona i l’Escola Municipal de Vic, tot i que alguns són autodidactes. També va destacar les dificultats per professionalitzar-se i viure de l’ofici, i el paper d’internet en la difusió dels treballs musicals: “la xarxa ha fragmentat la música. Abans la gent escoltava un disc sencer, com la lectura d’una novel•la. Ara tot és més aleatori. Ens falta una visió de conjunt. Trobo a faltar un gaudi més reposat”, va dir.
La conclusió de la trobada de músics de diferents generacions (dels seixanta anys a la trentena) va ser que, amb la perspectiva del temps passat des de la dècada dels vuitanta, això del “Liverpool català” no deixa de ser una exageració, tot i que com a paràbola serveix per explicitar el sorprenent paper d’Osona en el món musical de les últimes dècades.
A finals dels anys 50, el bisbe de Vic, el doctor Ramon Masnou, va escriure un petit opuscle titulat Bailamos o no bailamos , en el qual carregava fort contra el jazz i les noves músiques ballables que venien del món anglosaxó. Alienes a les preocupacions del mitrat vigatà, arreu del país van començar a proliferar orquestres de ball que feien jazz comercial, sobretot Bonet de San Pedro y los Siete de Palma, la Orquesta Gran Casino o Ramon Evaristo y su orquesta.
A principis dels 60, el rock, el blues i el pop van penetrar a la comarca, amb una espectacular proliferació dels anomenats grups ie-iés. Fins aleshores, el panorama musical es limitava a les tradicionals orquestres de ball, músics i intèrprets de formació clàssica, com l’Orfeó Vigatà, l’Orquestra de Cambra de Vic, l’Escola de Música, la banda municipal, les cobles sardanistes, els cors parroquials, els acordionistes, les audicions de sarsueles.
La irrupció de les guitarres elèctriques i la influència de The Beatles i els Rolling Stones van sacsejar el país i la societat osonenca en particular. El primer conjunt vigatà que va fer versions dels grups anglesos va ser els Vulcanos, que van actuar moltes vegades a la sala La Conxa, el temple pagà per excel•lència on s’expressaven aquestes noves tendències musicals. Allà, a pocs metres dels jardins i les piscines, els diumenges a la tarda hi anaven a ballar el jovent de Vic i comarca, sovint amb la idea de lligar i pescar parella. Els Vulcanos alternaven cançons rockeres amb peces italianes de l’època del Festival de San Remo. Els propietaris del local van comprendre que els temps estaven canviant i a més de l’Orquestra Maravella i la Montecasino, van fer venir Los Sírex, Pekenikes, Smash i d’altres grups del moment.
Els Jerrys als anys seixanta. Arxiu de Víctor Vilanova.
De mica en mica els grups vigatans i comarcals de música moderna van anar sortint com bolets: Jerry’s, Vesper’s (de Casimiro Masdeu i Ramon Badia), Seis-Band, Santo’s, Sputnik’s, Zares, Siros, Louis XV, Poney’s, Taunus, Immers (que van ser campions d’Espanya d’harmònica), Wicke’s… Des de 1962 fins a 1966, els Jerry’s van esdevenir l’exemple d’un grup amb aparença rebel i entremaliada, amb un estol de fans que els seguien arreu.
La darrera nit de l’any 1969 es va inaugurar La Muralla, la primera discoteca de Vic, un fet que va provocar una autèntica commoció ciutadana. Mentre els joves van saludar l’esdeveniment amb bombo i platerets, els sectors més conservadors van posar el crit al cel i van començar a fer córrer rumors i llegendes al voltant de prodigioses orgies, disbauxes col·lectives i ingestió de drogues. En realitat, les suposades orgies es limitaven als petons que es feien algunes parelles i als fàrmacs legals que certs clients prenien barrejats amb begudes alcohòliques, formant uns combinats que proporcionaven estats d’alegria momentània. Però de drogues, en el sentit estricte que el llenguatge popular dóna a la paraula, pràcticament no n’hi havia. El consum de xocolata (haixix) no va començar a generalitzar-se fins a la meitat dels 70, mentre que les anomenades drogues dures, el cavall (heroïna) i la coca (cocaïna), encara van trigar més temps a introduir-se de manera destacable.
En aquella mateixa època, a la plaça de l’Estació també es va inaugurar la discoteca Scorpio, freqüentada sobretot per joves osonencs –alguns d’arrel andalusa- i d’altres que provenien de nuclis pagesos de la comarca, una clientela que contrastava amb l’ascendència majoritàriament catalana i arrelada a Vic dels usuaris de la primera discoteca. Amb tot, el tipus de música era molt semblant al de La Muralla.
El bar musical Can Grapes, obert el 1971 a Taradell va deixar una petjada inesborrable en la memòria dels joves que sortíem de l’ou i va acabar essent el referent cabdal de tota una generació. Antigament, les quatre parets del local havien estat una quadra. Avui, els antics clients d’aquest bar tenen entre entre 50 i 70 anys; molts són pares de família o avis, amb fills o néts que tenen la mateixa edat que tenien ells quan movien l’esquelet a la diminuta sala oberta per Pep Lluçà i Josep Mundó ( Tramun ). Tres anys després, quan en Tramun va obrir El Mugró, un altre dels bars més imprescindibles d’aquella època, Lluçà va passar a dirigir Can Grapes en solitari.
A les parets exteriors del local hi havia un mural psicodèlic amb la cara de Jimi Hendrix. L’interior era molt petit, amb una barra, una llar de foc, una sala de trenta-cinc metres quadrats i els lavabos. Sembla mentida que un espai tan reduït pogués encabir tanta gent ballant (de vegades més de cent persones). A més de la clientela del poble i de tota la comarca, Can Grapes va esdevenir un focus d’atracció per a joves provinents de la Catalunya interior (Manresa, Sallent, Berga, Girona o Ripoll) i de la metròpoli barcelonina. La influència musical de Can Grapes arriba fins als nostres dies a través d’una gran quantitat de músics que hi van començar la seva carrera teòrica, després d’escoltar la música més innovadora que oferia Lluçà: The Cream, Frank Zappa, grups de música funky, els mites psicodèlics de Califòrnia o música experimental japonesa, entre d’altres modalitats que farien la llista massa llarga.
Cartell de Bar Hangar.
La tipologia dels visitants assidus era d’allò més variada: estiuejants de Taradell, estudiants, joves treballadors, artesans, pijos , parelles, místics, hippies , rockers, monitors d’esquí, exseminaristes, pagesos, futurs arquitectes, militants de tots els partits polítics i molts mamellons que avui són regidors d’ajuntament. A mitjans dels 70, molts barcelonins relacionats amb la contracultura van descobrir el local i no era estrany veure-hi Pau Riba menjant unes torrades a la llar de foc, mentre el genial Gato Pérez ballava pels descosits a la pista. A Can Grapas, les sorpreses eren contínues. Era un bar molt afable, amb música molt bona que en Pep comprava a Anglaterra i a França. El propietari sabia equilibrar l’oferta segons la clientela que entrava: els caps de setmana posava La Trinca, per fer contents els de Vic i la flor i nata de la comarca.
Trenta-cinc anys després, fent un repàs al gran nombre d’espais i bars musicals o discoteques s’han anat obrint i tancant, queda clar que si Vic no és el ‘Liverpool català’, és, sens dubte, una pedrera de músics i aficionats a la música. Dies enrere, repassant el mur de Facebook de Raül de la Torre, em vaig trobar amb una llista de locals que des de finals dels seixanta fins avui han acollit concerts en directe, o que han esdevingut centres de propagació de l’anomenada música popular actual (sobretot pop i rock). A la llista apuntada per de la Torre que a continuació es reprodueix, hi he afegit alguns noms que he recordat de la meva època juvenil:
Scorpio, La Conxa, Muralla, Danatela, El Mugró, Can Grapes, El Celler de la Lliça, Karibú, Boixe-Boixe, La Pipa, Kroma, La Taca, Tarot, Logical Arguments, Clips, JS, Roc 34, Únic, l’Hangar, Maricel, Bumen, Amoc, Què, Boulevard Blau, Comic’s, La Font, Cap d’Estopes, Tsé-tsé, Nexus, Jazz Cava, L’Oficina, & Cia, Foxtrot, Diògenes, Pass Dream, El Molí de l’Alzina, 4 Cantons, la Violeta, La Coope, Bis Bis, New Street, La Fundició, Sioux, Eixam, Portland, Bè Negre, Martell, Catau, Tramon, Keeper, Moska, La Torratxa, Parany, Vocton, La Crema, Happys; UH, La Disco, Arca de Noè, La Cabra, Pocket Bike, La Reciclària, El Casino de Vic, Cafè de l’Orfeó, L’Era del Sot, Pasternak…
Situados Próximamente als anys vuitanta. Foto Toni Coromina.
Però allà on queda més palesa l’efervescència musical de la comaarca d’osona és a la llista de grups de música que Joan Vilar ha apuntat al mur del Facebook “Belles Glòries”, on apareixen més de 500 formacions que durant 40 anys han animat les nits osonenques. Moltes de les bandes que es reprodueixen més avall (en ordre alfabètic sense tenir cap relació cronològica amb la seva trajectòria), potser van tenir una vida més aviat efímera; però també n’hi ha d‘altres que van oferir –i algunes encara existeixen- moltes actuacions en directe:
Apnea, Antonia Barnolas, After feedback, Amusic skazz band, All in one, Altres, Axter, Àcid úric, Absit., Ángel negro, Avikultores modernos, Alkalins, Asheborg, Astral Warriors, Apple tree, Andròmina, Al fondo a la deretxa, Adrià Ballús, Anairant, Any zero, American socks, Àlvar Punyal, Al Neri, Arnau Pallarols, Apostasía, Armageddon, Aramateix, Anur, Abduïts, Àngel Puntí, Anónimos, Audiocovers, ‘Abril, maig, juny’, Adrealine, Aspirina, Aurora crew, Babel Tower, Brimm, Burros, Burro el Último, Bultacos, Banda Kul, Banda Puig, Beatus ille, Badoc, Blue lemon, Black turtles, Band-idos, Bisbes viciosos, Brillants, Based on a lie, Boys Damm, Big mama, Bonestorm, Bui3, Boicot, Bula matari, Bytheface, Barrica barraca, Borja y el clandestino, Blak, Banda band, Bandboo, Big band de Manlleu, Big band jazz cava de Vic, Banda Gran Ter, Bonobos, Bofills, Crucifix, Canvi de plans, Cafres, Coral vajillas, Calmantes vitaminados, Cave cànem, Catarres, Combustion espontanea, Camlann, Cut d n., Companyia postres de músic, Cluster, Coktel, Change, Caca fugitiva, Caos, Clenxa, Club flamingo, Cyan, Calamars project, Cioe, El Chico de la moto, Clonik dolly, Cap & the snake’ s, Contracorrent, Cromà, Confusió, Cromlech, Crusher, Cut the end, Chronik, Carla, Coses nostres, Carrer del sol, Duo Ausona, Dramàtics, Doble gota, Duble Bubled, Daniel Boga, De tranks, Deixats del rock, Deva, Dbucle, Dynadromo, Dotze cordes, Del tin, Diminuta swing orchestra, Denebola, Dani esperma y los tozoides, Dioptria, Dumpers, Depecho mode, Declive, Dione, Digital combo, Doctor Enric, Desperdicios, Disturbio, David Viñolas trio, Ebbandflow, Els flipats, Els dimarts, El Papa de Roma y su Puta Madre, Espurna, Esperit de la criada, Efecto lejia, Escudero, Erase, Emma Goldman, Esgarriats, Els iaies, El replà, Esos de ahí, Els thoss, Els lenons, Empty heads, Equal rights, Eskatukat, Enze, Euterpe, Est oest, Eikostate, Els amics d’en Miquel, Extensity, Els llumins, Epilèptic, Evermind, Escamot, Els Esquirols, Escuela de calor, El cant de la morsa, Escac el rei, Estat kritic, Elefunk project, Els llops, Ekko, Ebun, Fail, Fràgil, Fase de rem, Flatoman, Full eggs rythm, Falcón death, Free Step, Freetown, La Fellatio de Cupido, Fills de la Plana, Fridays, Full dúplex, Fitipaldi y tú, Feders d’en Nuri, Frecuencia modulada, Fulano de tal, Fiti & the Pòtols, Fòbia, Flying frogs, Funkystep, Futime de faigs, Furguson, Foc i gel, Foc àlgebra, Fluids, Fum and flays, Fumata blanca, Folky towers, Garrot vil, Grandvermu, Gas músic, Gual permanent, Garlanda, Gats, Gradus at parnassum, George Freginald i el colectiu musicofoll, Greska, Gloria Terricabras, Galcats, Groom, Gots de tuba, Genisenca, Germà aire, Guillem Ramisa, Grup clariana, Guillem Roma, Grup pillu, Grup 6, Héctor Vila, Hidràulics mai tips, Hidromurs, Híbrids, Hekatombe surgery, Homenots, Humedos, Holes in the shirt, Iagolaiaga i els detectius salvatges, Iceworld, Immorgon, Inversus, Immamarranon i la Canalla, Indians, Insomnia, Independent day, Insoportables, Ira, Intiba, Immers, Inumazigh, Innsmouth, Impuls, Jazz on marx, Jack mad, Jaume Teix, Jaula vacia, Jep Negre, Jah stalia, Jerry’s, Jigsore, Joana Serrat, Jam de Perles, Josep Maria Cantimplora, Jazz fugazz, J. Trio, Josep Maria Puigdomènech, Josep Maria Vall, Jumo, Ju, Juli Piris, Jungle, Karda fàstic, Kabal, Kibor, Kaiser, Kaustik, Kin Kaos, Kashmyr, Kgüentot, Ke tal, Kuantics, Kaos cúbico, Kuopac, Kul de mandril, Kilis, Kuñaos violentos, Kilimanjaro’s, Kuoband, K.os., L’esclop i l’ espardenya, Louis XV, l’ hereu escampa, La mujer pianista, Lluïsos, La ruta, L’ home errant, L’ home trencat, La gallina afònica, La gauchada, La Coloma i el puma, La iaia, Locates, Laura Segarra, Las Rubias, Local 7, Lloret salvatge, La protectora torellonenca, L’era, Lipstick, Les tietes queques, Lliris, Llull, Lluís Salvans & sus PIngües Beneficios, Lletjos, Licor de poma, Los Vulcanos, Lionel king& nan roig, La tropa, Los zares, Los hombresculo, Los coupers, Los huracanes, L’home groc, Marcel Lazara i Júlia Arrey, Mates mates, Madison blues, Mar Ortega, Mel i mugró, Meanwhile, Monk elèctric band, Miyagui, Michigan, Miokardia, My thrusting crown, Mandrágora, Mimisikous band, Moc, Maria Dolors Laffitte, Monos de chocolate, Monoxide pills, Morí el Merma, Material explosivo, Manlevis, Meders, Mixu, Mc Trompa, Manlleu jazz quartet, Masturband, Mariona i Helena trio, Marta Ferrer, N’Osona, Nyandú, N’kardet, Nardos, Narcosis, Neatles miris, Nen Magem, Nuna, Nult, Nirvana, Neuriticos depresivos, Nicrunicuit, Nest, New brillants, Nido malo, Negros presagios, Nutritivos, Nemini parco, Nivell zero, Núria Graham, Nyoca, Neuròtics, N152, No t’ hi matís, Obeses, Oques grasses, Ohios, Orquestra Venus, Of all reputed, Os pedrer, Okupats, Otros tres. Òasis, Opium flowers, Orquestra Sèmola, Parking, Parambana, Panico al miedo, Pep Poblet, Powerslave, Paparazzi, Pesh, Pesta porcina, Pelut i pelat, Power burkas, Poetry of chaos, Paracaigudistes acústics, Pasion maldita, Paula Valls, Paradís, Pumas, Pep Sala i la banda del bar, Paco & Báñez, Pove i amics, Púbers, Pep López, Phil’ s Black hole, Perdidos en el espacio, Poneys, Palma jazz band, Quina barra, Quimi Portet, Quest trio, Quam dudum, Quatre de corda, Rafael Subirachs, Resilència, Resposta, Ritual, Ressaca, Robins, Ruje, Ratnuts, Ramences, Rot, Rod ready and the holy fuckers, Reig jazz band, Romagats, Regalim, Rapidos, Ramons, Riot act, Rèplica, Roger Usart, Sau, Skandol públic, Stardust, Salem, Segle XIII, Slaps, Skoria, Stressing, So pantanós, Santos, Suite 24, Supernen, Sputniks, Sperm, Sinforosa, Sex Pòtols, Spiders, Skampats, Soviets, Skak al rei, Stole, Shuko, Siros, Shakespeare Saïd, Seis band, Steve and The Hooligans, Sleazy trigger, Sílvia Montells, Sindicat de bandarres, Strip, Stick suant, Satelite band, Situados pròximamente, Sixin town, Seattle sound, Suppergreep, Superàvit, Sotrac, Sherecans, Supervivents, Salvans & Presseguer, The demencials, T’he jumping jacks, Taurant, Tumbaos, Tristan, Té delegats, Tropical iceland, T’he thrusday band, Taxus bacata, Three pounds fifty, Tooday, T’he Vic band, Taxi tat, Tarumba, The Pruit, Tripolar project, The sean magnimus and the Big band bum blues, Tourmix, T’he rollers, Ta mare, The swing air force, Ted Mauri & Toni Traserres, Tidal waves, Toni Pagès, The pain, Tifus, Thanks for coming, Tremendamente, Turnstile, The narices, The sey sisters, Tino y culpables, The spirrers, Thimids, The young Fridays, Trips, Taxis, Taurus, Terciopelo, T’he dancing days, Trànsit, Trogloditas, Teen Spirit, Udol, Unganapia, Última sortida, Últim recurs, Último de la fila, Urband rockers, Ubriques band, Víkings, Víctima social, Va k txuta, Vespers, Versus, Vic naranja, Vidus, Wildside, Witakers, Wild thing, Wood, Wethecats, Xy, Yellowdog, Your country too, Yogi Jedi, Zipayos muertos, Zumbido llampec, 2 mist, 4 confussion….
Desconec si a la ciutat de Liverpool hi han hagut tants grups musicals com a Vic i a Osona. Però aquest llistat demostra que a Osona l’olla musical ha bullit durant quatre dècades, com a mínim.
