6. Els Enamorats

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Campanes d’harmonia voltegen el somni
entre les meves mans i els teus cabells.
No hi ha nit que la llibertat de pensament
porti llum a la foscor i la passió
em remogui la sageta que duc clavada.
Giro la carta de l’amor i també sagna
a l’altra banda. He de dipositar fe
en cada paraula, en cada gest, en cada
anhel que envaeix el cor. Al capdavall
la noblesa del gat em faci adonar
que la confiança està entre el que tu penses
i el que jo crec. Al llom de les muntanyes
assentarem l’amor que dipositem
als llavis. Cada vegada que els unim
ondulem horitzons a la pell prima
on es graven els signes que rampinem,
ahir, avui, demà, a les venes dels boscos, al vers.

Entre carícia i carícia, el fre
del tramvia del desig espolsa guspires
sobre la pols dels camins, i entre jo i tu
i el gall, cantem junts a la cimera més alta
els silencis que gronxolen de branca en branca.


Els Enamorats

Amor, unió,  imaginació, equilibri, proba, desig, decisió, atracció, elecció, fe, sexe, fertilitat.

El ser humà madur com tota cosa viva. És una pulsió cap un altre de la seva espècie anomenat enamorament, aquest desig és vital per la seva propagació, un esquer que posa la naturalesa per no desaparèixer.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.

 

[LLIBRES] «Som mentida», de Nan Orriols, a Roda de Ter i a Palafrugell

El llibre de Nan Orriols Som mentida continua amb la seva gira de presentacions.

De primer, aquest dijous 1r de febrer a les set del vespre a la Fundació Miquel Martí i Pol (carrer Costa del Ter, 9-15), a càrrec de la periodista Montserrat Verdaguer.

I, més endavant, el diumenge 11 de febrer, a migdia (12:00 h), a la libreria Nollegiu Mediterrània de Palafrugell (carrer de la Tarongeta, 24), a càrrec del nostre col·laborador Eduard Garrell.

Mentrestant, podeu veure el vídeo que ha editat l’amic Albert Bagué (TVBagué Serveis Audiovisuals) de la presentació de Som mentida que es va fer passat 20 de gener a l’Ajuntament de Balenyà, que va anar a càrrec del periodista Albert Enguix i la néta d’Orriols, Clàudia Masó.

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol VIII. A Capitania

Claustre del convent de la Mercè, seu de la Capitania General de la IV regió militar espanyola a Catalunya des de 1846. [Foto: Wikipèdia.]
[Una novel·la de Dídac Costa.]

Capitania General estava situada en un immens edifici davant del Moll de la Fusta, al Passeig Colom, a mig camí entre Via Laietana i les Rambles. Des de fa dècades és el quarter general del més alt comandament de l’exèrcit espanyol a Catalunya. Ara és l’edifici que els generals rebels volen que es converteixi en el quarter general del cop. Però encara no ho han aconseguit. El General Francisco Llano de la Encomienda es manté fidel a la República i al comandament de totes les guarnicions militars a Catalunya.

Poc abans de les 5 del matí, Llano comença a admetre que, tal com li han advertit vàries vegades des de la Generalitat, està rodejat de conspiradors, i el seu poder comença a ser paper mullat. Es posa a investigar, ja massa tard, qui segueix fidel a la República i qui s’hi ha revoltat, i amb quines forces compta. Però ja fa tard per frenar-ho. Dirigint-se a un secretari a qui havia encomanat reunir tota la informació, li pregunta:

¿Así que, hasta que llegue el General Goded de Mallorca, quien está al mando en Catalunya, si no soy yo?

El General Burriel, mi General. Junto con los capitanes López Varela, López Belda y el comandante López-Amor.

¡Cuántos López y cuántos traidores! Caramba, acabo de asegurarle a Companys que todo está en orden en las casernas, y resulta que ya están aquí los golpistas de África… diu, abatut, portant-se la mà a la boca preocupat mentre mira per la finestra—. Y yo sin enterarme… Y ¿en qué posición están los otros cuerpos de seguridad?

Los que están adscritos a la Comisaría de Orden Público de la Generalitat, o sea, la Guardia de Asalto y de Seguridad y los Mossos de Escuadra, están con la República. Al frente de la Comisaría, como Comisario de Orden Público, está el Capitán Escofet y como Jefe de Servicio el Comandante Vicenç Guarner, ambos militares profesionales. Pero usted, como Jefe de la 4ª División Orgánica sigue siendo, hasta nuevo aviso, el comandante en jefe de la situación en Catalunya, mi General.

Si, hasta que estos traidores me peguen un tiro o me detengan… Debo reconocer que no he sido capaz de neutralizar la sublevación de buena parte de las fuerzas que están bajo mi mando. ¿Y qué ocurre con la Guardia Civil?

Por ahora se proclaman leales al gobierno, según su jefe, el General Aranguren, y los jefes de los tercios, coroneles Brotons y Escobar.

Bueno, pues ya sabemos quién está con los sublevados. Todo el ejército, en suma… Y quienes no lo estamos, no tardaremos a ser neutralizados.

El pueblo también está levantado, con pocas armas, pero apostado en las esquinas de toda la ciudad.

Vaya… Entonces, yo soy quien representa aún el poder militar en la región, pero estamos aislados y acorralados por los sublevados por un lado y por el pueblo en armas del otro. Menuda situación. Somos aún dueños de este edificio, pero no de los resortes militares que se derivan de ello, que están en manos de los traidores.

Así es, mi General. Me temo que sus órdenes ya están siendo saboteadas… Y nuestros servicios de información se encuentran inoperativos…

Pues vamos a tener que volver a métodos más antiguos.

¿Mi General?

Envíe al General de Brigada San Pedro Aymat a las casernas con movimientos sospechosos para que, valiéndose de su prestigio, conmine a los comandantes a evitar la lucha. Que vaya primero a la caserna de infantería de Alcántara y luego a la del Bruc. Y póngame en conferencia con el general Burriel. ¿Donde está?

En el Cuartel del Bruc, creemos.

¡Maldito traidor! Les trae sin cuidado que las calles se rieguen de sangre de españoles… Va aturar-se uns segons per pensar, i seguí: Llame al cuartel del Bruc, vamos a pedirles explicaciones y que nos envíen una unidad para proteger Capitanía.

A la caserna del Bruc, les tropes comandades pel coronel sublevat Escalera ja estaven a punt de sortir, quan  sona el telèfon.

Coronel Escalera — diu un oficial—, le llaman, el General Llano de la Encomienda al habla.

Escalera mira a la resta i s’apropa al telèfon. Des de l’altra banda del fil, Llano li exclama indignat:

— ¡Coronel!

Si, mi General.

— En primer lugar, solicito de este regimiento el envío urgente de una compañía para reforzar Capitanía. Y en segundo lugar, debo advertirle de que estoy informado del movimiento de tropas que están llevando a cabo en el cuartel para salir a la calle.

Si, así es, mi general, estamos listos para salir.

— Pero ya sabe que tenemos un nuevo gobierno formado por Martínez Barrio, a quien se le ha confiado la misión de hablar con el general Mola? diu Llano per intentar convèncer-lo de frenar l’acció.

Sobre esto yo no puedo contestarle. Pero aquí está el general Burriel que lo hará.

General Burriel —segueix en to imperatiu Llano, cada cop més indignat Este movimiento al que se están lanzando es un acto suicida condenado al fracaso! Lo único que van a conseguir es que estalle una guerra civil en España!

General Llano, ya ha pasado la hora de las consideraciones. El ejército está listo y ya ha salido a la calle en muchas capitales. Lo único que tiene que suceder es que el gobierno entregue el poder, y después nosotros ya veremos qué hacemos. Escúcheme, siga mi consejo: añádase al movimiento. Usted mismo puede comprobar que no se puede parar, en Barcelona todo se va resolver en un santiamén.

No está usted en su sano juicio. ¡No pueden seguir adelante! ¡Es una afrenta a la legalidad y al orden constitucional! ¡A sus juramentos! ¡Es un acto de deshonor!

Mire usted, la misión es sencilla: mis 5000 soldados acuartelados en las diferentes casernas de la periferia  convergerán en plaza Cataluña, lo que nos dará el domino de Barcelona, y con ella, de Cataluña.

¡No es así! ¡No han tenido en cuenta la falta de entusiasmo de la Guardia Civil y de los guardias de asalto por su revuelta! Ni el número y la capacidad de combate de los obreros anarquistas en esta ciudad.

General, tenemos la misión sagrada de salvar España…

— ¿De los españoles?

— De rojos y separatistas. Ningún pueblo, por organizado que esté, es capaz de combatir a su propio ejército. ¿Cuando ha ocurrido eso? ¿Está usted con los marxistas, General Llano?

Mire, General, usted sabe que yo, cuando no visto el uniforme, apoyo al partido Unión Republicana. Soy una persona de orden. Pero si las circunstancias me obligan a elegir entre dos movimientos extremistas, ¡no dudo en apoyar al comunismo antes que al fascismo! ¡Antes el triunfo de los trabajadores que el de los fascistas!

Bueno, General acaba secament, abans de penjar el telèfon de cop—, de aquí a poco iré a verle en Capitanía, y ya verá cómo nos vamos a entender.

Llano, després de quedar-se uns segons immòbil i contrariat, amb el telèfon a la mà, ordena a un subordinat:

Pongan de inmediato un dispositivo para rodear Capitanía con una fuerza militar para protegerla ante un posible ataque exterior. Y veamos qué medidas tomamos dentro del cuartel para prevenirnos de los traidores que ya están dentro y se creen dueños del edificio.

¡Si, mi General!

Façana de la Capitania General de Barcelona vers el 1940. [Foto: Arxiu LR.]

Després de penjar el telèfon, López-Amor ordena al capità López Belda que surti amb una companyia i un grup d’oficials cap a Capitania, com li acaba d’ordenar Llano. Però no per ajudar-lo a protegir l’edifici, sinó per fer tot el contrari: forçar-lo a sotmetre’s a les directrius de la junta colpista. Després despenja de nou el telèfon per comunicar-se amb el capità Reinler del Parc Central, un altre punt decisiu per l’armament que guarda, que manté encara una posició incerta, per garantir el seu domini i donar-li consignes precises per a la sublevació:

— Capitán Reinler, de aquí a poco la guarnición de Barcelona saldrá a la calle, y tenemos que saber cuál será la actitud del 7º ligero.

El capità Reinler tot i ser el més veterà al regiment i estar ben considerat pels seus comandaments, desconeixia inclús a aquella hora la sublevació. Escolta amb perplexitat el missatge. El capità Montesinos, l’agent facciós al parc, en veure el seu rostre de sorpresa, li ordena en to imperatiu:

Conteste rápidamente, capitán. Y dígales que el 7º ligero formará como las demás tropas a la hora de la cita de honor.

Sense deixar el telèfon, Reinler mira el seu interlocutor i al seu voltant, comprenent que està rodejat de conspiradors. La millor opció, ser detingut.

Deténganme, entonces, y espero ser tratado con el honor y justicia militar que corresponde.


[Capítols publicats fins ara:]

  1. A un pis del Poblenou.
  2. Camí de La Farigola.
  3. Al Palau de la Generalitat.
  4. Comitès de Defensa.
  5. A l’Ateneu La Farigola.
  6. A la caserna del Bruc.
  7. Companys rep els anarquistes.

[POESIA] Carlota Figuerola publica «No cridis, que no et sento»

Instantània de la presentació del llibre de Carlota Figuerola a Ripoll. [Foto: @orriolsderipoll.]
[Notes de Xavier Borràs.]

Ens arriba el poemari No cridis, que no et sento (Editorial Oliveras), de Carlota Figuerola, que tot just es va presentar el proppassat 25 de novembre a la Sala Sant Just de Ripoll, on van parlar la batllessa de la comtal vila, na Sílvia Orriols; l’editor, Josep Oliveras; i la pròpia autora, que va recitar alguns dels poemes d’aquest nou llibre.

L’escriptora dedica aquest volum a les dones de la seva generació, que van haver de renunciar a molt; també, a les de la seva família (les d’ara i les que no hi són); a les amigues, de prop i de lluny, algunes de les quals han compartit en algun moment el seu camí…, i una dedicació molt especial a la memòria de la seva àvia Antonyica.

Escrit entre l’abril de 2022 i el maig de 2023 el llibre (amb una introducció de la pròpia Figuerola) es divideix en dues part: la primera, intitulada «Ell, un monosil·lab recurrent», amb 42 poemes, i, la segona, intitulada «Elles, malgrat tot», amb 15 poemes. Tots els versos són, com va dir l’Orriols durant la presentació, «reivindicatius contra la misogínia i la violència vers les dones». Com la mateixa autora diu a la «Introducció», el poemari d’històries vives —algunes particularment traumàtiques— sobre el tracte vergonyós, tan al carrer com a les feines per part d’alguns homes, «per una injusta discriminació només pel fet de ser dones, fet considerat per si sol una marginalitat en les societats dels anys de les nostres àvies, on legalment no tenien cap dret i eren, quasi es podria dir, propietat de l’home, dels homes primordialment, incloent-hi els familiars, pares, germans i fint i tot sometent-se als fills».

Algunes de les obres de Carlota Figuerola que es van exposar a la Sala Abat Senjust de Ripoll aquest novembre.

Carlota Figuerola Arraut, per bé que nada a Vilanova i la Geltrú(1958), és de fa temps fincada a Ripoll després d’haver viscut a Olot, Sant Quirze de Besora, les Borges Blanques o a Querol. Va estudiar a Barcelona i des de molt jove s’ha dedicat a la pintura. Durant uns anys va dirigir la sala d’exposicions Visuart. De fet, ha relitzat nombroses. exposicions individuals des de 1979 en localitat com Vilafranca del Penedès, Girona, Barcelona, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Sant Pere de Ribes, Palma, Terrassa, Manresa, entre moltes altres., a més d’exposicions col·lectives per Espanya i França. Ha estat guardonada en diversos premis de pintura a Palamós, Cambrils, Canet de Mar, Granollers, Sitges, Sabadell, Olot, Terrassa, etc.

Com a poetessa també ha publicat Racons invisibles (2022) i va guanyar el premi Maria Moliner (Associació Màtria [València]) amb el poema «Les dones som de cendra». Publica freqüentment en castellà a la revista literària digital veneçolana Letralia.


Com a mostra d’aquest intens poemari us donem el tast del que intitula el llibre:

No em cridis, que no et sento

Em deixes preguntar-te
si resta encara algun sentiment
entre nosaltres?
Des de fa mesos, anys,
el temps passa i no et veig, més que de tant en tant.
Apareix un dia i corres a amagar-te,
com un cargol, del Sol,
com si jo fos horrible, basardosa i estranya.
Ja fins i tot m’hi sento. Mira,
només demano pau i, com em vas prometre,
abans de creuar els dies per un vaixell de dubtes,
la franquesa, el respecte, no evasives constants.

Jo també tinc preguntes i cisello respostes,
jo també tinc dimonis penjats a l’esquena,
i camino
procurant desterrar-los
o habituant-me al pes.
Jo també tinc tenebres i també tinc ferides,
em llepo cada vespre quan el dia descansa,
dolors i ignomínies,
però acullo les teves.

No puc més. Ja fins odio estimar-te.
Només digues-m’ho, tot mirant-me a la cara,
a prop meu, que t’entengui,
que et pugui notar els ulls. I ja veus,
gairebé just m’escoltes,
amb prou feines
la veu sura pels meus llavis de dol.

No em diguis com fas sempre:
— No cridis, que no et sento!—
i te’m giris d’esquena.

[TAROT DE FOLGUEROLES] 5. El Hierofanta

El Hierofanta.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

La promesa és que morirem sense saber
ni on, ni quan. La mort ha recollit
el poeta el dia tretze, sense ni dir:
Me’n vaig. Jo escrivia al Tarot,
poesia, l’espai on retrobar-nos.
A los muertos flores, com diuen els gitanos.
Tenim tendència a quedar-nos atrapats
en velles idees i principis superats.
Quantes vegades manllevem paraules
per deixar constància de la humilitat,
la bondat, el perdó, de la fugacitat
de les idees. M’agrada pensar que mantindré
aquest punt de rebel·lia on presumeixo,
puc acceptar la servitud, però no el servilisme
que mai trobem ni en el lloc més recòndit
de la natura. I l’expansió del big-bang
ens allunya sense ni dir res, res de res.

Avui m’ha fet l’ullet la lluna plena,
a les set, rere un núvol ennegrit de nit.
Juganer rere el rellotge del campanar,
he buscat el gat i en un brevíssim instant
s’ha fet fosc. Només hi havia campanades.


El Hierofanta

Magnetisme, atracció, misteri, ciència, sacralització, ordres invisibles, influencia,  energia, ensenyament.
Tots els camps invisibles de la física que ordena l’equilibri vital, com deia Einstein: Déu no juga als daus. Cal descobrir el perquè , mica en mica.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

A partir d’aquest número anirem publicant tres de les cartes (poemes i il·lustració), tot seguint aquest ordre:

  1. El Foll.
  2. EI Mag.
  3. La Sacerdotessa.
  4. L’Emperadriu.
  5. L’Emperador.
  6. El Hierofanta.

[TAROT DE FOLGUEROLES] 4. L’emperador

L’Emperador.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

A l’ànima potser guardem un xic
la noblesa, escoltar el gust de les paraules,
el so, el ritme que penetra molt ensota
dels nivells conscients  del pensament i el sentiment,
el poder de la paraula per guanyar disputes.
Pots pujar o baixar dels cavallets que criden,
quan s’acabin tots els sorolls i no s’assembli
la realitat amb la fantasia, el gat faci
ziga-zagues i giri al teu voltant
perquè no el trepitgis, tindràs farcida
d’enganys la veritat per descobrir.
Podríem ser home rellotge i controlar el temps
i el temps potser encara ens enganyaria.
Som en una cursa que ens persuadeix
entre aconseguir objectius o expandir sentits
tot buscant el nostre rumb a la vida.
Escoltar o xerrar, vet aquí el dilema.

Anem a l’oracle per saber del qui sent,
sense saber si sap tot el que ens cal.
I aquesta és una realitat, confiar
en la paraula que dictes i escoltes.
Depèn de creure al sí o al no de la promesa.


L’Emperador

Suport, energia, poder, rigor, pare, implacable, protector, petita pols de l’univers.
La Terra aquest tros de planeta que solca l’espai empaitant el pare Sol. Juntament amb la seva atmosfera ha fet possible el miracle de la vida.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.