L’entrecuix el pots mirar pel capbaix
o bé mirant enlaire amb el cap alt.
Pots decidir què vols, observar, descobrir,
obrir els ulls a la finestra de l’univers
o retallar llum a la llum i no viure
més enllà de la fosca. Sempre hi haurà
algú que recordi el teu nom i algú
que li faci nosa. Els temps mai són
alhora ni fàcils ni difícils ni per tothom,
i la millor sort és la perseverança a buscar-la.
En els bigotis del gat hi ha la subtilesa,
la fragilitat de l’aire, el temps subtil
que tant viu entre els fulls d’un llibre com a la pols
d’un camí, com a les taques de vi a les tovalles
quan desafies el material i l’espiritual de la vida.
En el guaret on creixen, diuen, les males herbes,
hi ha la convicció del lleó quan es desperta la força. Cal estar atent al toc de les campanes
quan el vent és favorable, al cant
dels enganyapastors, a la serenata del mussol,
al lladruc dels gossos i al raucar de les granotes…
Al gust d’una truiteta amb quatre fulles d’amanida.
La comissaria de Via Laietana als anys trenta del segle passat. [Foto: Arxiu LR.][Una novel·la de Dídac Costa.]
Refets de l’astorament en què quedaren Companys i els caps de la policia catalana en veure des del balcó les sorprenents escenes de confraternització entre els guàrdies d’assalt i el poble, a qui havien entregat les seves armes per pròpia iniciativa, Companys digué a Escofet:
— Som-hi, anem a Governació!
Van deixar el Palau a pas ràpid seguits de dos escortes cap a la Comissaria, situada no gaire lluny de les sortides de Palau que donen a la Catedral. En posar el peu al carrer, Companys, que sentí per primer cop les sirenes, preguntà a Escofet, assenyalant amb el polze cap al port sense deixar de caminar:
— I això?
— Les sirenes de fàbriques i vaixells que toquen els fogonistes seguint les consignes de la CNT i del Comitè de Defensa per convocar els seus afiliats a la lluita.
Poc després arribaven a la Direcció General d’Ordre Públic, també anomenada Comissaria General o Governació, emplaçada en un gran edifici a la cèntrica i moderna Via Laietana, la Casa Rubió i Balaguer. Que després de ser un un gran hotel es convertí en un sinistre casalot de la repressió policial contra els sindicalistes per part del predecessor al càrrec d’Escofet, Miquel Badia, que pagaria amb la seva mort a mans d’anarquistes feia pocs mesos les tortures i assassinats que els havia infringit com a cap de la policia catalana.
A la porta ja hi havia un centenar de guàrdies d’assalt i d’oficials de l’exèrcit, armats i incorporats a posicions de comandament, com el tinent coronel Hernando, el capità Guarner, el seu germà, el comandant Guarner, el cervell de l’operació de contraatac, que jugaria un rol central, i el comandant Alberto Arrando, cap de les forces de seguretat i assalt. Tots es quadraren al pas del President, i alguns l’acompanyaren fins als despatxos de la segona planta, on Escofet continuà la conversa on l’havien deixat:
— Sabem que el cap de la conspiració és el General Mola, governador militar de Pamplona, a qui anomenen El Director. Però, si guanyen, serà el General Sanjurjo qui presidirà la junta militar. La Falange està oferint contingents per reforçar les forces de l’exèrcit. Els carlins catalans també cooperen, però encara no ho tenen clar, per divergències sobre les finalitats de la rebel·lió i la distribució de les forces sublevades.
— Com ho heu sabut tot això? — preguntà Companys.
— Vam descobrir un sobre lacrat al domicili d’un dels nostres capitans amb l’edicte de declaració de l’estat de guerra i un manifest dirigit al país per la Junta Suprema Militar en Defensa de España.
— Collons…
— L’entrada tardana del general Franco el dia 16, i els seus primers moviments per fer-se amb la direcció del cop — continuà Guarner —, així com la decisió de que fos esglaonat enlloc de simultani els ha fet perdre el factor sorpresa. Fa dos dies ens arribava el rumor de que la guarnició de Melilla s’havia revoltat. I a mida que passen les hores res sembla indicar que no sigui cert que la rebel·lió s’hagi estès per tot el protectorat, malgrat l’optimisme inconscient de Casares Quiroga, que diu tenir els mitjans per aïllar els revoltats.
— Quin desastre en Quiroga… I què més en sabem de Madrid?
— Ahir al matí finalment el govern de la República va publicar un comunicat oficial admetent que els rebels han vençut la poca resistència que han trobat al Marroc, i que tot el protectorat està sota el seu poder. Han detingut generals i alts comissaris. També sona la destitució del president Casares per posar al seu lloc l’actual Ministre de la Guerra, José Giral, per provar d’apaivagar els ànims dels generals facciosos…
— Bé, pitjor que en Quiroga no ho farà. Perquè està clar que del més important que s’havien d’ocupar, que era neutralitzar els generals colpistes, no se n’han sortit gens bé…
— A alguns se’ls va depurar enviant-los a Àfrica —seguí Guarner.— Però poc més, i sense retirar-los el poder ni el sou… I des d’allà s’han dedicat a conspirar contra la República, rebent generosos salaris de la República… I ajudats de l’exèrcit colonial del Marroc, que sembla que creuarà l’estret amb avions, per la negativa dels mariners de l’armada de participar de l’aixecament. Els més feixistes van crear la Unión Militar Española, la UME, a imatge de les antigues juntes de defensa. I per contrarestar-la, els oficials republicans hem creat la Unión Militar Republicana Antifascista, la UMRA. Que és d’on hem tret les informacions que tenim dels moviments dins dels quarters… Que no han parat…
— Sabem quins són els militars facciosos aquí a Catalunya?
— Si, des de la UMRA hem lliurat a Escofet una relació dels oficials que considerem més perillosos de les diferents unitats de les guarnicions catalanes.
— Creient que la seva detenció preventiva podria avortar el cop — afegí Escofet —, he anat a la Divisió a demanar-li al General Llano que ho fes. Però m’ha respost que no ho considera oportú i que tampoc vol que les fem nosaltres per evitar que pugui provocar la indignació de la guarnició…
— La indignació? Quin carallot! Què pot ser pitjor que un cop d’estat com el que ja estan fent?
— Si, certament. Davant d’aquesta negativa només ens queda l’opció que vos, com a representant de l’estat a Catalunya, parleu directament amb el Ministre de la Guerra a Madrid.
Companys no ho dubtà i ordenà d’immediat a un secretari que el posés en conferència amb el Ministeri de la Guerra a Madrid. Dirigint-se de nou a Escofet, li preguntà:
— I de quants oficials rebels estem parlant?
— A l’exèrcit… Deixeu-m’ho mirar — respongué Escofet mentre regirava uns papers que tenia sobre la taula—. D’un total de mil oficials, sublevats n’hi ha uns cinc-cents, i lleials els altres cinc-cents… A data de fa una setmana…
— Caram, un empat enverinat…
— Si, President, un fidel reflex de com està Espanya… Veurem com canvia amb el cop. Més d’un haurà d’afegir-se als sublevats a desgrat, per no ser afusellat… I a l’inrevés. Al castell de Montjuïc ja ha començat la carnisseria entre els propis militars. I en Llano, que segueix a Capitania, lleial, però rodejat de traïdors a qui no empresona ni neutralitza, no trigarà a caure…
— Sí, durarà ben poc, el mataran ells mateixos, el propi exèrcit que el pobre home dirigia fins avui…
— És probable. Però en tot cas, qui sembla que volarà aviat des de Mallorca fins aquí per capitanejar el cop és el general Goded.
— Goded? I què en sabem d’ell?
— Diuen que és un dels generals més brillants de l’exèrcit…
— Més li val, si vol sotmetre aquesta ciutat.
— President, el Ministre de Guerra Giral a l’aparell —digué un secretari, apropant-li el telèfon.
— Gràcies. Buenos días, señor ministro. ¿Puede usted compartir con nosotros qué piensa hacer? ¿No se dan cuenta de la gravedad del momento? ¿Cree que debemos mantenernos en la inacción, aún sabiendo que las tropas ya están saliendo de los cuarteles?
— Buenos días, Companys. Si, estamos comenzando a tomar medidas enérgicas para prevenir el golpe.
— ¿Prevenirlo? ¡Pero si ya está en las calles! Me temo que es un poco tarde para medidas preventivas. ¡Lo que ahora toca es coordinar la defensa de las instituciones y el contraataque! Y en cambio, esta misma madrugada el jefe de la policía catalana le ha presentado al General Llano la relación de los militares sospechosos de estar integrando el golpe aquí, y el General ha hecho caso omiso, impidiendo las detenciones. Es intolerable y a la vez sorprendente tanta irresponsabilidad, ¿no cree usted?
— Si, tiene usted razón. Está bien, President, voy a dar órdenes al General Llano para que efectúe de inmediato las detenciones que ustedes consideren oportunas.
— Se lo agradezco. Tenga usted un buen día, dentro de todo. Tengo entendido que hay rumores de que la próxima vez que hablemos ya será de Presidente a Presidente.
— Ya veremos. Esperemos que podamos contener este golpe y no se agrave aún más la situación. Acabo de llegar a Madrid desde Melilla, donde el levantamiento ya es un hecho consumado. En fin, que tenga también usted un buen día, y cuídese, Companys. ¡Viva la República!
— ¡Viva la República! —respongué, abans de penjar.— Bé, almenys a Madrid semblen estar una mica més al corrent de que estan patint un cop d’estat… Ya se han levantado…
Es dirigí a la finestra, des d’on gaudia d’una amplia perspectiva de la llarga Via Laietana, la nova artèria de la ciutat que, per al combat d’avui, donats els objectius decisius del centre, situats en carrerons medievals i estrets, seria una via decisiva. Al que s’afegia que, separats per pocs metres es trobaven molts objectius militars importants: les entrades als edificis claus com la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona; el quarter general dels anarquistes, que en deien el Comitè Regional; al costat de tot el contrari: la casa del milionari català més destacat i conegut, Francesc Cambó, de qui es deia que estava finançant el cop, i que, probablement, ben informat, estava de viatge a Itàlia. I a la porta del costat, la Casa del Foment, la patronal catalana. Més a baix, ja tocant el Passeig Colom, l’edifici de Correus, decisiu a aquella hora. A més d’aquesta gran comissaria on eren, a la part alta del carrer, convertida ara en el quarter general de les forces armades republicanes. Per tant, era una avinguda d’importància cabdal en el combat que començava. Encenent-se una cigarreta, continuà:
El cine Pathé Palace ≤—inaugurat el 1923—, posteriorment Palau del Cinema, situat al número 53 de la Via Laietana. [Foto: Arxiu LR.]
— Senyors, realment ens trobem davant d’una situació del tot enverinada… Ni les esquerres hem sabut guanyar, ni les dretes han sabut perdre… El país s’ha dividit en dos fronts irreconciliables. Per a ells, en marxista i antimarxista. Per a nosaltres en feixista i antifeixista… Dues espanyes enfrontades, on és impossible entendre’s, escoltar-se ni arribar a cap acord… I on s’encenen odis atàvics entre explotadors i explotats d’arreu d’Espanya… I també aquí… Però tornant al que ens ocupa: pel que fa a les nostres forces de seguretat, podem confiar que es mantindran lleials?
— Com sabeu, President, la meva primera acció en acceptar el càrrec — continuà Escofet — fou reemplaçar l’abans possible tota la oficialitat de les companyies de seguretat i d’assalt que provenia del bienni negre per oficials de reconeguda lleialtat a la República, seguint els consells de la UMRA. Depurant els clarament dubtosos i reaccionaris, i empresonant-los quan es demostrava la seva implicació en la conspiració. Junt amb la política de catalanització del cos, convidant a militants d’Esquerra i d’Estat Català a ingressar-ne, com en efecte van fer, entrant fins i tot elements comunistes del POUM. També hem reintegrat als comandaments que ocupaven a molts dels que havien estat expulsats i traslladats, com en Diaz Sandino a l’aviació.
El mateix Escofet, amb el seu nomenament com a comissari general d’ordre públic era justament la peça clau d’aquesta estratègia de substitució d’oficials propers al feixisme per altres de lleialtat republicana. Condemnat a mort pels fets d’octubre, havia vist commutada la sentència per la de cadena perpètua per Alcalá Zamora.
— Entre els Guàrdies d’Assalt — seguí —, la majoria dels 75 oficials, 60, són lleials. Només 15 s’han passat als sublevats… Però ja han estat neutralitzats. I entre els carabiners… deixi’m-ho consultar —digué regirant de nou els papers de la taula— Si, de 100 oficials, 60 estan amb nosaltres, 40 amb els colpistes.
— Vaja, també dividits… Són imprescindibles… Aquests cossos són la nostra única arma… Bé, i el poble…
— I pel que fa a la Guàrdia Civil, el que sabem per ara és que dels seus 170 oficials, 70 estan amb els colpistes, i uns 100 amb nosaltres… I el seu cap, Aranguren, insisteix en què és lleial. M’imagino que dependrà de com vagin els esdeveniments. Saben que s’hi juguen el coll si no recolzen el cop i aquest guanya, i a l’inrevés, si es subleven i perden. En tots dos casos l’endemà els esperen molts afusellaments. Potser per això no s’han decantat encara clarament per cap dels dos bàndols. Si veuen que l’exèrcit comença a patir entrebancs, el que Aranguren considera més probable, perquè coneix millor que els militars la nostra determinació i la força del poble i dels anarquistes, estaran amb nosaltres per no ser afusellats l’endemà…
— És decisiu saber si estaran al nostre costat o si els haurem de combatre… Poden decantar la balança… No perdi el contacte amb Aranguren i feu-lo venir aquí.
— Entesos. Si, en som conscients. Fem el possible per estrènyer els vincles. Però encara no podem saber si, com en Llano, ja està rodejat de colpistes que el puguin neutralitzar o si encara domina les seves pròpies files… En tot cas, les nostres forces ja estan en posició, preparades per al dispositiu de contraatac. I com que les que hem de mantenir aquí a prop de la Comissaria General no tenen casernes, he ordenat que es requisi el cinema Pathé aquí a sota perquè almenys puguin reposar a les butaques. També he ordenat extremar la vigilància a totes les casernes militars per què ens avisin de qualsevol moviment. Aquesta nit hi hem trobat anarquistes que també les vigilaven, i hem procedit a intervenir-los i desarmar-los.
— Si, ja he sentit que se’n queixava en Santillán. Creieu realment que és necessari, tal com estan les coses? No creu que ens faran més servei armats si més no de les seves pròpies pistoles, Escofet? Ja veig que en desconfia molt… No m’estranya, coneixent la sort de seu predecessor… Però no els podem donar l’esquena, ens fan falta, no té cap sentit desarmar-los a aquestes hores! Li prego que ho reconsideri.
— Però…
— Acabem de veure com els guàrdies els estan entregant les armes, caram! Val més que ho normalitzem nosaltres dins del caos en què estem, i ho permetem, que no pas que els propis guàrdies se’ns passin al bàndol anarquista i desobeeixin ordres, no creu? Accepto els vostres consells de no donar armes al poble, però de desarmar-los, a partir d’ara, ni parlar-ne!
Coberta de la carpeta «Dibuixos«, de Nan Orriols. [Foto: Xavier Borràs.][Notes de l’editor.]
La passió creativa de Nan Orriols ens torna a sorprendre. Aquest cop amb una carpeta de 33 il·lustracions aplegades sota el títol Dibuixos (gener de 2024) —molt ben editades per la Impremta Maideu de Ripoll—, que l’autor dedica en record del seu amic de l’ànima Joan Homs i Codina (1946-2024), fundador de la galeria d’art vigatana El Carme , que va tancar les portes el gener de 2019 i va deixar la capital d’Osona sense cap exposició d’art —i així anem!
A partir d’un text de l’admirat Fernando Pessoa, en què fa referència a la natura quan diu «La natura mai no recorda, aquí rau la seva bellesa» (a natureza nunca se recorda, e por isso é bela), Orriols va cercar si trobava autors que haguessin aprofundit en aquesta reflexió, però no va trobar res. En el poema, Pessoa com tantes vegades podem veure en la seva obra, ens regala una més de les nostres contradiccions, i ho fa amb aquestes paraules:
Quan l’herba creixi damunt la meva sepultura, que sigui el senyal perquè m’oblideu del tot. La natura mai no recorda, aquí rau la seva bellesa. I si tinguéssiu la necessitat malaltissa d’interpretar l’herba verda damunt la meva sepultura, digueu que segueixo verdejant i essent natural.
Seguint la reflexió de Pessoa, Nan Orriols ha tractat d’aprofundir un xic en aquest pensament i ha escrit uns aforismes, al final de la carpeta, per acompanyar aquests dibuixos per manera d’ajudar a fer entendre «que nosaltres també som natura, encara que lluitem amb urc per negar que hi pertanyem».
«La nit dels llops al bosc mirant les estrelles.» [30 x 30 cm]. Aquarel·la, guaix i tinta sobre paper.
Tal com manifesta ell mateix:«El sol surt cada dia, fins i tot quan tot està emboirat. Perquè tots som iguals ens ajudem els uns als altres, i estimar és el nostre tresor més preuat. Només plorem rialles i somriures, perquè cada dia és més bonic que l’anterior. I és per aquest fet que “mai ningú no podrà estacar els llamps”.»
Podeu admirar aquesta obra si us la descarregueu des d’aquest vincle. Tanmateix, si voleu adquirir la carpeta, gaudir físicament del seu contingut i, si escau, adquirir-la, ho podeu fer a Muntanya de Llibres (Vic), Cal Siller (Prats de Lluçanès), Espai d’Art 60 (Sant Joan de les Abadesses), Llibreria VUK (Torelló) o a la Llibreria Strogoff (la Garriga).
«La llum viatja a tres-cents mil quilòmetres per segon; nosaltres fem estàtues.» Nines a Blanes, 2016. 28 x 28 cm. Acrílic i tinta sobre paper.
Si al desembre de 2022 auguràvem des de La Resistència una bona cursa artística a la jove cantautora Mar Pujol (1999) amb el seu senzill «Toquen quarts d’una», avui ens arriba i ens referma l’averany —com un torrent d’aigua neta, amb la boira lluçanesa de rerefons—, el nou àlbum «Cançons de rebost», amb deu temes (penjats a totes les plataformes) que podeu sentir amb la mateixa calma i passió amb què han estat fets.
Podeu seguir na Mar Pujol al seu compte d’Instagram i, si voleu que us vingui a cantar al vostre poble, poseu-vos en contacte amb Niu Management.
Quan els cavalls de l’inquisidor més temut del Pirineu van albirar la taverna on pernoctarien, els rumors de les seves darreres accions ja s’havien estès com una taca d’oli arreu dels dominis del bisbat.
Feia quatre dies San Miguel s’havia allotjat a un hostal de Vilada. Havent sopat va demanar que l’acompanyessin a la seva cambra, i quan va haver-s’hi instal·lat va fer cridar a la cambrera, filla dels propietaris de l’establiment, amb l’excusa que li portési una aigua de farigola ben calenta. Quan la noia estava a punt de deixar-li sobre la petita tauleta de la cambra va engrapar-la per l’esquena i va abatre-la sobre el llit. La llum de l’espelma va il·luminar una escena sinistra. L’inquisidor va obligar-la a despullar-se i quan la noia s’hi va negar, va colpejar-la brutalment, amb tota la força de la seva fúria, la de Déu i la de tots els arcàngels junts. Aclaparada per la superioritat física d’aquell clergue, va deixar-se desvestir i violar. El servent de déu no es va satisfer amb penetrar-la reiteradament per via vaginal: també va encular-la, insensible als crits de dolor que proferia la víctima.
A peu de l’escala que conduïa a les cambres, els pares de la noia escoltaven la ignomínia d’aquell acte pervers, temorosos d’intervenir per a no contradir la voluntat de l’altíssim i del seu representant a la terra. Tan bon punt la porta va tornar-se a obrir, van córrer a auxiliar la noia, que ultratjada i bruta va amagar-se a la cort dels conills i les gallines, sentint-se culpable d’allò que havia passat. Al matí, abans de marxar de l’hostal, l’inquisidor va manar als seus dos acompanyants que traguessin la noia a l’era, on la van fustigar fins que va perdre el coneixement.
San Miguel va arribar al cap de dos dies a un altre hostal prop de Ripoll. Va demanar-hi cambra per a ell i per a la comitiva. L’hostaler va proporcionar-li la millor, amb unes vistes privilegiades sobre la riera de les Llosses. Fosquejava i tenia molta set i gana. Va atipar-se com un lladre, va beure com un condemnat, i quan va pujar a la seva habitació va demanar a la donzella que els havia servit l’àpat que li pugés una infusió de camamilla. La noia havia sentit a parlar de com les gastava aquell inquisidor, i no va oposar cap resistència als actes sexuals que va proposar-li. Experta en afers amorosos, ja que havia exercit durant una temporada com a prostituta, va reclamar la presència dels dos sequaços de San Miguel per a celebrar una orgia en què va ser penetrada simultàniament per tots els orificis disponibles. La nit va ser llarga, i quan tots ja havien arribat repetidament a l’orgasme, ella encara tenia ganes de més gresca. Va deixar-los totalment fatigats a la cambra i va sortir mig nua al replà del primer pis. L’hostaler, que acabava de quedar vidu feia un parell de mesos, va afartar-se amb les engrunes d’una sessió que hagués escandalitzat al mateix marquès de Sade.
Encara cansats després de tanta activitat, la comitiva de San Miguel va refer-se amb un esmorzar de forquilla, cullera i ganivet. Quan van estar ben tips de sopa, guisats i fruita, van demanar a l’hostaler que els portés la noia. Havien de castigar-la per indignitats diverses, perversions múltiples i immoralitats galopants. Van lligar-li les cames amb una corda i van arrossegar-la amb un cavall al voltant de l’hostal per tenir l’ànima bruta, mentre bramaven passatges dels Evangelis. Veient que el patiment de la dona no duraria gaire més, van deslligar-la, van situar-la al mig d’un munt de llenya, van treure-li la vestimenta, van ruixar-la amb vinagre i li van llençar sal a les ferides perquè patís el màxim possible. Abans que el foc que va posar fi a la seva vida per sempre s’encengués del tot, ella ja havia perdut la consciència i l’esperança de demanar, com a darrera voluntat, que li deixessin cardar un últim clau.
Contemplant l’arribada del seguici que s’aproximava pel camí, el propietari de la taverna del Calvari, va intentar sense èxit que l’inquisidor desistís en la seva voluntat de passar-hi la nit, tot afirmant que tenia l’aforament complet i recomanant-li alternatives molt més còmodes i gens llunyanes. San Miguel va dir-li que no li importaria utilitzar la seva mateixa cambra i que ell i la dona podien dormir al banc escon al costat del foc, en companyia dels dos camàlics. Van afartar-se amb tota mena d’exquisideses que tenien a la cuina i malgrat les herbes somníferes que la mestressa va barrejar-hi per tal d’abatre a la comitiva, al cap d’una hora el grup encara perpetrava plans per aquella nit.
L’inquisidor va retirar-se a la seva habitació i va demanar una aigua feta de til·la, amb l’encàrrec que fos la filla adolescent dels taverners qui l’hi portés quan la tinguessin a punt. La mare de la noia va enviar-la al celler, va tancar la porta amb clau, i va llençar la clau dins de la cassola del pollastre quan ningú no mirava. Tan bon punt com els hostalers de les anteriors posades visitades per San Miguel entraven per la porta, i reduïen als acompanyants de l’inquisidor amb dues impecables ganivetades a l’alçada de la jugular, la tavernera va enfilar les escales amb la til·la a les mans.
Un cop rebut el permís per entrar a la cambra, la dona va excusar a la filla, amb l’excusa d’una malaltia fictícia que va irritar profundament al clergue. Indignat pel contratemps, va proferir insults on va baixar tot el santoral i fins i tot els personatges bíblics per ordre d’importància. A fi d’aplacar-lo, la dona va descordar-se la bata, oferint-li una panoràmica excepcional de dues arrodonides mamelles coronades en mugrons sobredimensionats. La luxúria de San Miguel va elevar-se per moments i, tot oblidant la seva demanda inicial, va deixar abaixar-se els pantalons. Mentre la tavernera s’introduïa el membre endurit a la boca, l’inquisidor planificava arguments d’adulteri i infidelitat amb els quals condemnar l’endemà a aquella senyora que ara el conduïa al setè cel. La seva elemental maquinària mental va interrompre’s tan bon punt com els queixals de la senyora van seccionar-li el penis a l’alçada del prepuci. El dolor intens d’aquell despreniment instantani va provocar uns esgarips que van alertar tota la taverna. Alguns vilatans del sector del raval de Barcelona van afirmar l’endemà haver sentit, també, els crits de dolor. Quan el propietari, companys de gremi i clients van entrar a la cambra, San Miguel ja es dessagnava sobre el llit, i la dona escopia el repugnant capoll a terra.
A una lleixa de la cambra, amagat entre dues àmfores que acumulaven pols ancestral, un ratolí pervertit i aficionat a les pràctiques sadomasoquistes, es masturbava amb una mà, mentre amb l’altra s’estimulava el forat del cul amb una medalla en forma de crucifix que acabava de robar de damunt del coixí del moribund inquisidor.
El poder no demana a la poesia,
la poesia és qui dona veu als poetes.
Escolto feinejar els paletes mentre el gat
badoca tot mirant les tórtores com canten.
Jo mandrejo i escolto els sorolls d’uns i altres,
indiferent, també a la contaminació
de notícies sobre la injustícia humana,
als mercantilismes d’uns i altres, la ignorància,
la falsedat de la guerra que mata
a molts en benefici de pocs. A la carn
que penja i despenja de filats fronterers
en busca de l’equilibri, l’harmonia, l’honor.
El dia és rúfol, però no sap ni ploure.
Voldríem i hauríem de ser molts els qui
volguéssim veure ploure amb la roba estesa,
i d’això la justícia no en sap, ni en vol.
Tot i que a vegades se l’espera.
Tot el que es mulla s’eixuga, li costa molt,
però, eixugar el dolor infrigit.
No tot són rialles a la vida dels qui van a cavall,
penso, i no sé si pensar, ara que hem ensenyat
a tants a fer-ho, si sabrem on ens cauran les cendres.
La llei de la gravetat és una constant sobre tot el planeta, i tot l’univers, ja que tot esser no existiria sinó es en virtut de la llei a la qual estant sotmesos.
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
La branca del temps recompta records, viatges
als carros de la Quimeta i la Rosario.
deploren adversitats, seves i també
d’altres, com la del noi esbojarrat
que abandonà la casa dels pares i que tornà
ric al cap dels anys. Velles històries riques
d’agitació, d’èxits, fugides, decisions
preses sense lliurar massa atenció
als petits detalls, amb un precari
equilibri sobre la maroma. El gat
roman impassible als peus de la Quimeta,
dreta al costat del banc. Les mans ben enfonyades
a dins les butxaques de la bata de quadres.
A partir d’una edat l’èxit o el fracàs
són acollits a l’actitud, a la mirada,
a les faccions i solcs que ha imprès la vida.
L’agitació és ara a les portes d’Ucraïna.
La vanitat dels homes no té límit
i els carros de la guerra han travessat
els límits de la dignitat, i l’avarícia
es nota a les faccions dels qui menen poder.
La roda sense cap dubta va ser un gran descobriment aplicable en molts àmbits, el desplaçar-se i tants d’altres i fins els nostres dies. La inquietud per la comunicació i l’Intercanvi va influencia l’avançament tecnològic aportant idees de un lloc a un altre i consegüentment èxits.
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
Cal estar atent al toc de les campanes
