[Obres de Lluís Badosa.]
L’art de Lluís Badosa. Setembre de 2023
[LITERATURA] «Som mentida», de Nan Orriols
El resistent de capçalera Nan Orriols just acaba de publicar Som mentida sota el segell editorial de Cal Siller, de Prats de Lluçanès.
Es tracta d’un volum de 146 pàgines on es mostra l’Orriols més bel·ligerant contra l’espècie humana a partir de 248 aforismes, petits textos, reflexions, notes…, que al llarg d’un munt d’anys l’autor, entre molts d’altres, d’Indi, Homo vulgaris, Pinta llavis o Ocells petits, havia deixat escrits en tota mena de suports i que pacientment ha aplegat i donat fruit en aquesta nova obra, que també inclou un seguit de petites però potents il·lustracions fetes de la seva mà.
Ell mateix en parla a la «Justificació» proemial del llibre: «Aquest llibre és contradictori, amb escrits que tenen molts anys i d’altres que són d’ara. Tenia ganes de fer net i d’ordenar aquestes notes, però el llibre s’ha d’explicar. I conta que justament escriu la justificació en aquests dies que «els rècords de temperatures a tot el món ja anuncien un canvi climàtic irreversible i cap polític ni institució no faran res per evitar-ho. De fet, no poden. Han posat el benefici econòmic per davant de la vida de les persones i, com sempre, han guanyat els bancs, els corruptes i els polítics de poltrona i discurs miserable, un discurs en què durant set fulls més carrega a tort i a dret contra contra tothom qui contribueix tan alegrement a la destrucció del planeta
La mateixa coberta del llibre és definitòria del contingut:
«Som mentida. No existim com a espècie, només com a criminals. Només per destruir, només per construir, només per destruir. Tot és mentida. La mentida del rei, la mentida de déu, la mentida dels diners, la mentida dels amors i també de les arts; també, sí, també.»
O alguns dels paràgrafs del llibre, com per exemple el 21 i el 44:
21. El capitalisme no pot morir, no es pot acabar. La nostra espècie s’extingirà capitalista. Alguns professors d’economia lliberals expliquen que, si esgotem la Terra, anirem a viure a Mart o a qualsevol altre planeta.
44. Cert és que som incapaços de fer-ho millor. Tots els immigrants es juguen la vida al mar per arribar a Europa. Venen perquè volen ser capitalistes.
El llibre es clou amb una nota final «que no és final de res», segons que afirma Orriols. «He escrit moltes notes finals, però les esparraco perquè intento explicar el perquè de la nostra bogeria i això és impossible, perquè des del dia que vam baixar dels arbres només fem el ridícul, entenent sempre que el ridícul és cruel i criminal», assegura en aquest text que al llarg de tot el volum és cru, sincer i sense pèls a la llengua en relació amb el fer i l’esdevenidor de l’espècie humana.
El llibre, que just acaba de sortir del forn, serà motiu d’un seguits de presentacions —que ja anunciarem— i farà la seva primera aparició el 15 d’octubre durant la IV Trobada d’Escriptors, Il·lustradors, Lletraferits i Amants dels Llibres, que tindrà lloc al parc de la Font Nova de Perafita a partir de les nou del matí. Al cartell d’aquí sota en teniu els detalls.
[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cants XI-XII
[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]
Cant XI
És una cortina de plor i de tristesa que m’acora. Una cortina sense abrigalls.
…
Les rouredes gairebé no es perfilen, els pollancres desdibuixats s’esfumen, els lledoners i els salzes emboirats tremolen. Cada bardissa es creu abandonada. Ja no hi ha ocells, jo no tinc companyia. Un tel espès i opac ho cobreix tot, i pregunto si és cert que he quedat abandonat i sol.
…
Et veuré passar pel camí, i no et reconeixeré; et tindré a la meva vora, i no sabré qui ets… Sento que tot va apagant-se a poc a poc, que tot va adormint-se quietament amb el narcòtic de l’oblit. Sóc com la lluna morta; brillo per la llum del record. Sóc com un pou profund on s’apiloten precs i enyorances. Tot va apagant-se lentament.
…
Quan s’ha tingut una bella història, no es pot morir. Ha quedat tot engalzat entre el gel, i l’espera…
Cant XII
…
Hom diria que els homes es passen la vida esforçant-se a destruir-se a si mateixos, mentre el que ells defensen creuen que és l’única veritat.
…
Hom diria que hem perdut l’esperança en les brotades, anem entre boires negres, com els cecs que han perdut la llum. ¿Qui serà ara el meu pigall? ¿Qui em farà de guia? ¿Qui em donarà la mà o bé m’allargarà el braç on recolzar-me? Anem perduts, la terra ens és estranya… Anem a les palpentes.
…
El despit, la crueltat, el temor… ¿On és el caliu? Jo sé que els homes tenen una espurna de sol amagada en el cor.
…
L’estrella del Nord brilla en la negra nit. L’estrella em crida. És ella qui em guia, qui mostra la ruta, qui, en ple hivern, evoca records càlids… Em parla de sembres i de fruits, d’homes infatigables, de dones temoregues o d’infants enjogassats. L’estrella del Nord va murmurant contalles. Em crida i jo me n’hi vaig; és el meu destí.
[Precisament, en relació amb la novel·la El riu i els inconscients, de Maria Dolors, Orriols, el dimecres 18 d’octubre d’enguany Teresa Sanglas i Nan Orriols comentaran l’obra de l’autora vigatana a les sis del vespre a la Biblioteca Municipal de Manlleu, tal com podeu veure en el cartell d’aquí sota.
[VERSOS] Enlloc
[Poesia i fotografia de Gabriel Salvans.]
A en Jordi Salvans Casas, 1976-2023
No podrem resistir la curiositat de constatar-ho.
Has sigut tan fugaç com un estel
en la nit de Sant Llorenç, i encara
seguim buscant, entre les dues grans llunes
d’agost, el fil de l’estela caiguda.
Ens fa il·lusió pensar que la veurem
en el moment més inesperat
suspesa del llum d’una bicicleta
que pedala cels enllà per camins que… qui sap
on menen. No ens queda més remei
que desitjar-te bon camí, en aquest
que has pres; i que t’allunya… i no torna…
Ha quedat pendent de fer tanta cosa
que haurem de fer amb tu, sense tu.
En el record sempre seràs el que vas ser,
el que vas construir entre mirada i mirada,
entre full i full, entre paraula i paraula,
la imatge latent al visor dels teus silencis.
Que és allà on el temps es troba amb l’estel perdut.
El groc d’estiu de la Bianchi es queda
com el marro al fons d’una tassa de cafè.
La veu de dedins que fa mal i que consola
el cor, ni que sigui fora d’hora, fora d’enlloc.
La cambra, /2023
[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol IV. Comitè de Defensa
[Una novel·la de Dídac Costa.]
Poc abans, no gaire lluny de l’Ateneu La Farigola, on ens dirigíem —també al barri obrer del Poble Nou—, de forta tradició anarquista—, un grup de lídersde la CNT i la FAI debatien la situació. S’han reunit a casa d’un d’ells, en Gregori Jover, perquè tots viuen al barri o al del costat, el Clot. I perquè el pis està a pocs metres del camp de futbol del Júpiter, el principal punt de trobada per començar el contraatac popular, que poden veure des de la finestra. Allà ja estan aparcats els camions que els quadres de defensa del Poble Nou han requisat a unes fàbriques tèxtils del barri per traslladar armes i homes cap als diferents fronts de lluita.
Els carrers del voltant de l’estadi estan vigilats per gent de confiança. A més dels camions, a un local proper hi tenen amagada una metralladora Hotchkiss que han aconseguit de la revolta minera d’Astúries del 34, dos grans fusells metralladors txecs i molts fusells winchester.
Els últims dies s’havien reunit a casa d’en Jover els Comitès de Defensa de Barriada i el Comitè de Defensa de Barcelona que ara ultima els preparatius. Hi estan presents els homes més aclamats del moviment anarquista, que ja han protagonitzat moltes batusses amb l’autoritat, atracaments a bancs i enfrontaments armats de tota mena, i coneixen bé la lluita armada al carrer. Però res que s’assembli al que està a punt de començar. Tots saben, això si, que, per a aquesta batalla per Barcelona, estan més ben preparats que l’exèrcit, acostumat a guerres colonials convencionals. Però falten armes.
Entre els homes que parlen i elaboren estratègies al voltant d’un gran mapa de Barcelona desplegat sobre la taula hi ha tres gegants del moviment llibertari: Durruti, Ascaso i Garcia Oliver, dels que ja se n’havien fet cançons i tot.
Joan Garcia Oliver.
José Buenaventura Durruti ja era molt popular a Catalunya, malgrat haver estat acusat durant dècades per la premsa burgesa de ser un mer criminal. Era el gran líder indiscutit, l’ànima de l’anarquisme peninsular, igual que vint anys enrere ho havia estat Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Nascut a León, i havent protagonitzat tota mena d’aventures insurreccionals per Europa i Sud Amèrica, havia acabat vivint a Catalunya fugint de la repressió de Lleó, Astúries i Aragó, i sabent que aquesta era la terra més fèrtil per a les utopies llibertàries que duia al cor. Com tants altres milions d’espanyols arribats a Barcelona fugint de la misèria i l’opressió, hi havia trobat la seva casa i el lloc on millor podria fer avançar aquesta ideologia, junt amb la seva companya, la francesa Émilienne Morin, que admetia amb una discreta resignació el rol destacat del seu company i els perills constants que això comportava. Doncs Durruti, amb qui realment estava casat era amb la Revolució, i era incapaç de quedar-se quiet ni d’acceptar una vida còmoda i convencional. I tots sabíem que aquestes hores suposaven, alhora que una gran oportunitat per posar en marxa les utopies anarquistes, una lluita amb grans riscos, on hi hauria moltes baixes. Més encara en no haver rebut cap arma del govern per defensar-nos. També sabíem que, a diferència de totes les altres ideologies, el lideratge a l’anarquisme suposava estar a primera línia de foc.
Tots tres eren, a més d’íntims amics i membres del grup d’afinitat Nosotros de la FAI, grans líders que durant dècades havien contribuït a fer d’aquell moviment anarquista barceloní un dels més sòlids del continent. Que girava entorn de la CNT, l’organització obrera més potent, amb el 80% dels treballadors catalans afiliats. I que venia de lluny, de moltes revoltes barcelonines, les bullangues i les cremes de convents del segle passat contra les condicions de vida precàries i el poder totalitari de l’església. Així com de la cultura àcrata i llibertària catalana, o potser també ibèrica, on millor havien arrelat les tesis dels comunistes dits utòpics despectivament per Marx, o en realitat, tan sols, no autoritaris. Que estimaven tant la igualtat com la llibertat, i rebutjaven per igual el capitalisme com l’estat, i la idea de confrontar-los amb un gran partit polític, centralitzat, comunista, i un règim autoritari. Que, en canvi, era gairebé l’única alternhttps://periodicoelamanecer.files.wordpress.com/2011/12/los_solidarios.png?w=412ativa que la majoria del proletariat europeu tenia aleshores en ment per confrontar les moltes injustícies que patia.
Els anarquistes o comunistes llibertaris, a diferència del comunisme autoritari o de partit únic, gairebé inexistent encara a Catalunya i a Espanya, creia en l’organització sindical i comunitària a pobles i barris, i entenia que un estat autoritari, encara que fos comunista, li era igual d’aliè i d’enemic que un de capitalista. El que no era un fet menor, tenint en compte que eren els anys d’ascens i consolidació del comunisme soviètic, amb una forta influència a la resta del món. Els feixismes, que també es consolidaven a Itàlia, Alemanya o Portugal, per als treballadors, en realitat no eren més que una versió més radical del capitalisme, amb un estat més cruel i autoritari per protegir les mateixes velles oligarquies i el seu domini explotador.
El moviment llibertari català era, per tant, zelador i portador d’un dels models socials més bells i difícils d’assolir: aquell on tots gaudiríem d’igualtat econòmica, però alhora, a diferència del model soviètic, amb plena llibertat i sense nous òrgans repressius de poder estatal; sense estat, sense dictadura del proletariat. Una proesa ja en el pensament, on calia molta cultura i molt de cor i fe en la humanitat per creure-hi, certament. I més encara per empunyar les armes i jugar-se la vida per defensar-ho i posar-ho en pràctica. Però que, alhora, com sabien bé els militars, estava al punt d’eclosió en aquella Catalunya del 1936, malgrat tants segles de repressió social, econòmica i nacional.
I aquests tres herois, Durruti, Ascaso i Garcia Oliver eren els màxims exponents d’un moviment que no creia en grans líders, però que els tenia. Una primera aparent contradicció i dificultat programàtica, que no seria l’última. Líders que combatrien aquell dia a primera línia de foc, recordant-nos que, si eren lideratges forts i indiscutits, ho eren per la seva generositat, coratge i responsabilitat. I per ser els que millor, amb més força, determinació, persistència i honestedat, i amb menys personalismes, entenien i expressaven el sentiment dels col·lectius que representaven. I fins i tot, les seves utopies.
Joan Garcia Oliver, destacat organitzador i estrateg, nascut a Reus i cambrer d’ofici, jugaria un rol decisiu en tots els esdeveniments. Venia de patir molts anys de presó que, com a tants altres anarquistes, li havien servit d’universitat política i del crim. Francisco Ascaso, aragonès, amic íntim de Durruti, amb qui havien viscut aquestes increïbles aventures per Europa i Sud Amèrica, atracant bancs per finançar lluites de resistència, i cometent atemptats contra autoritats dèspotes com bisbes, presidents sanguinaris o policies torturadors, era també un gran home d’acció. Jutjats, condemnats i expulsats de diversos països, eren el cor del pensament anarquista, i en especial de l’acció. Que junt amb altres sectors més intel·lectuals, o en d’altres camps com l’educatiu, l’econòmic o l’organitzatiu, conformaven una cultura popular i de resistència molt rica i extensa, capaç d’atendre tots els àmbits de la vida. Davant la manca d’un estat just i eficient, i confrontats a un capitalisme deshumanitzat, estaven gairebé obligats a associar-se i a organitzar-se de manera autònoma i cooperativa per sobreviure. La pròpia necessitat de supervivència els portà a crear de dalt a baix tot un sistema social alternatiu, basat en la germanor, la igualtat i la llibertat. Potser sense haver-se vist obligats a fer-ho en contra de tantes i tan evidents injustícies, no haurien aconseguit que fos tan bell i complet.
També hi és en Diego Abad de Santillán, un d’aquests altres anarquistes més destacats en el camp teòric, que ja havia fet un esbós exhaustiu i acceptat al sindicat de com podria ser una economia llibertària; però que tampoc deixava de ser un gran home d’acció. En Jover, l’amfitrió, a qui diuen el Chino pels seus pòmuls pronunciats, que també ha recorregut Europa i Sud-Amèrica amb Ascaso i Durruti, i ara serveix botifarres als assistents. Tampoc hi falta en Ricardo Sanz, alt, ros i fort, o l’Aurelio Fernández. També n’hi ha de més joves, com Antonio Ortiz i el València, que no dissimulen l’orgull d’haver estat admesos a aquesta vetllada clau amb aquest selecte grup de dirigents anarquistes que, asseguts allà sabien que ja estaven escrivint la història del país i de la humanitat. Tots ells conformen el Comitè de Defensa Confederal de Barcelona, i com a tals, són responsables d’organitzar la contraofensiva contra els militars rebels. Una responsabilitat que han pres amb molta més eficàcia i determinació que els caps polítics republicans a Barcelona o Madrid.
Junt amb les botifarres, el cafè també corre sense parar per mantenir-los desperts. La majoria són sempiterns fumadors i encenen una cigarreta rere l’altre, omplint la sala de fum, on per sort el calor de Juliol permet tenir les finestres obertes. Es coneixen molt, són gairebé com germans, amb relacions travades en mil batusses amb la policia i la patronal.
— Com està el tema, companys? Què en sabem dels nostres enllaços a les casernes? —preguntà en Jover per posar en comú les agendes, ja que molts acabaven d’arribar de diferents punts de la ciutat.
— Com sabeu —començà Garcia Oliver—, portem des del dia 6 fent guàrdia a les casernes i centres oficials. Ara mateix als carrers i als voltants dels quarters hi ha centenars de companys observant els moviments. I des de fa un parell d’hores, els sindicats i ateneus estan a vessar de militants a l’espera d’armes i instruccions. La Generalitat i tots els ajuntaments del país també estan plens de treballadors exigint armes per anar a lluitar.
— Amb l’Asens, Durruti i Oliver —seguí Santillán— venim de Governació i de la Generalitat en representació del Comitè Regional, on hem demanat armes per la defensa del centre i els barris, i ens les han tornat a negar, coi d’idiotes! Quan tornem al centre, és el primer que hem de tornar a fer.
Ascaso fuma nerviós, pàl·lid i amb el seu habitual somriure escèptic, com en Durruti, que també sembla somriure malgrat la gravetat del moment. Tot i els perills que saben que estan a punt d’afrontar, no poden dissimular l’alegria de saber que són davant d’hores emocionants de batalla on poden perdre la vida, però que, si guanyen, podran, per fi, aprofitant el caos i el buit de poder creat pels mateixos feixistes, iniciar una revolució anarquista com la que somiaven des de feia dècades.
Tots ells són veterans combatents de carrer, guerrillers urbans experimentats, avesats a la pistola. No en va Barcelona feia anys, sobretot des del trienni bolxevic del 1917, que havia esdevingut una mena de Chicago, una ciutat amb enfrontaments armats diaris als carrers i amb desenes de morts violentes cada mes. Però aquí, a diferència del que passava a Chicago als mateixos anys, els grups de pistolers anarquistes, semblants a les bandes mafioses en alguns aspectes organitzatius, no mataven per enriquir-se o pel control mafiós d’un barri, sinó per ideals de justícia social i de llibertat. Responent amb represàlies quan es produïa una violació d’un amo a una treballadora o un acomiadament injust. Davant l’absència d’un estat just, eren ells els que aplicaven la justícia, ni tan sols revolucionària, sinó tan sols democràtica. En una lluita armada al carrer entre treballadors precaris ben organitzats i grans capitalistes a través dels seus esbirros. I amb una església que beneïa aquest poder dèspota i criminal, i en alguns casos l’organitzava i l’esperonava, com el cardenal Soldevila de Saragossa, un dels instigadors del temible Sindicat Lliure, que matava selectivament els obrers més brillants, compromesos i combatius. Assassinant a traïdoria, sovint per l’esquena o amb la salvatge llei de fugues, a 180 sindicalistes entre el 1917 i el 1923. Soldevila fou una de les víctimes més sonades del grup Nosotros l’any 23, per espant de l’Espanya conservadora, quan encara es deien Los Solidarios, sent Ascaso un dels dos anarquistes que el disparà.
Els obrers catalans es veien confrontats alhora a la burgesia industrial catalana, l’única d’un estat espanyol poc industrialitzat, amb les condicions laborals miserables pròpies del primer capitalisme industrial arreu de l’Europa moderna. I amb un estat espanyol gairebé feudal, rural, sense reforma agrària, sense condició de ciutadania, i de caràcter aristocràtic i d’antic règim. Que alhora, estava igualment enfrontat des de feia segles a la burgesia catalana, i que entenia els problemes d’un proletariat combatiu, com passava a tota l’Europa industrialitzada, com a part del problema catalán. I que veia la industrialització com un camí poc aconsellable per al manteniment del vell ordre social, on els que manaven i dominaven l’estat, més que grans fortunes industrials com a Catalunya i a l’Europa moderna o els Estats Units, eren les grans famílies dinàstiques, generals, reis, bisbes i policies conservadors i corruptes, que mai deixaven de controlar tot el poder. Potser és per aquest doble enfrontament que els treballadors catalans van aconseguir la força i l’organització singular que avui els permetia enfrontar-se al seu propi exèrcit.
Als anys de pistolerisme, els diners dels atracaments a bancs s’entregaven al sindicat o a les famílies de presos polítics. En temps on la classe treballadora no tenia ni escoles, ni hospitals, ni garantida la seva subsistència. I sovint era només gràcies a les xarxes de solidaritat de la CNT, que era molt més que un sindicat, que podien alimentar-se o accedir a la salut, l’habitatge o l’educació.
A més dels poders repressius de l’estat, amb la Guàrdia Civil al capdavant, es batien a trets amb els sicaris d’aquest mal anomenat Sindicat Lliure, finançat per grans capitalistes catalans com alguns bancs i els propietaris de l’Espanya Industrial o la Hispano-Igualadina, i que comptava amb la complicitat de les autoritats. Mercenaris, en definitiva, dels industrials catalans i l’església, amb impunitat policial i judicial, per assassinar grans líders anarquistes com Salvador Seguí. I que cometien accions extrajudicials, il·legals i cruels, per provar de frenar l’ascens imparable del sindicalisme revolucionari català. Però en lloc d’això, tot i fer molt mal com amb la mort de Seguí, un dels majors referents de l’anarquisme català i mundial, la solidaritat veïnal, la capacitat d’organització i el sindicat creixien a cada nova injustícia, a cada nou acte de repressió al moviment i als treballadors.
Barcelona, batejada per un periodista argentí el 1920 com la Rosa de Foc per la seva combativitat anarquista, era probablement la ciutat del món on la lluita de classes havia pres més cos i s’havia tornat més explícita i tràgica. No en va Engels ja digué el 1880 que era la ciutat on s’hi havien aixecat més barricades. I això que no havia comptat les moltíssimes que se’n farien aquests dies.
En Garcia Oliver reprengué la paraula:
— Sabem molt bé què faran ells. Estan acostumats a fer un cop d’estat simple: sortir de la caserna amb un batalló, posar un ban declarant l’estat de guerra i tornar a la caserna per anar fent ascensos… Nosaltres coneixem bé els seus defectes, però ells a nosaltres encara no ens coneixen.
— I això que ens porten perseguint fa dècades!
— Però és que són burros! —digué en Durruti aixecant la mà i fent riure a la resta.
— Por suerte! —replicà Ascaso.
— Bueno, com sabem bé, és la Guàrdia Civil la que ens ha perseguit tota la vida i ens coneix millor… —seguí Oliver— Que encara no sabem què faran avui, si estaran del seu costat o del nostre… Però els militars, no només no ens coneixen, sinó que tenen un concepte molt viciat dels propis cops d’estat. Estan convençuts que trobaran la mateixa resposta que van tenir amb els separatistes catalans i els escamots de Dencàs l’Octubre del 34, quan no es van topar amb cap dels revolucionaris de Companys… Creuen que Catalunya tornarà a ser això, amb la Generalitat rendint-se a la primera canonada. Però aquell dia nosaltres no hi érem. I avui sí que hi som. I sent-hi nosaltres, la cosa serà molt diferent!
— I tant!
— Però tornem al mapa, companys! Tenim poc temps! —reprengué Oliver—. Les seves casernes estan repartides en forma de ventall. Hem de concentrar-nos als carrers que baixen des dels quartels cap al port, on hem d’impedir que puguin enllaçar amb les casernes que tenen allà, des d’on voldran dirigir el cop: Capitania, Drassanes, Dependències Militars… Hem d’aïllar les tropes i tallar-los les comunicacions, a peu, motoritzades i telefòniques. Donant-los falses notícies des de la Telefònica sobre com va la lluita a la ciutat.
— Sí. És fonamental controlar la Telefònica a Plaça Catalunya. I Ràdio Barcelona, al Carrer Casp —afegí Durruti.
— Qui ho hagués dit! La ràdio, que ni existia fa només 20 anys… —digué Sanz.
— O el telèfon, que no en té gaires més! I ara són objectius militars principals…
— Si, un cop els tinguem, així com Correus, que ja està gairebé a les nostres mans, enganyarem els soldats amb informacions contradictòries. I no podran ni comunicar-se entre ells!
— També hem de concentrar el màxim de combatents al voltant del quarter de Sant Andreu, i tan bon punt puguem, entrar per agafar els 30.000 fusells i els 30 milions de cartutxos que hi ha. Si ens els fem nostres, aprofitant el caos i el buit de poder que ells mateixos han creat, tindrem la revolució a tocar.
— En Díaz Sandino bombardejarà el quarter des de l’aire, vigilant de no malmetre els arsenals, sinó només les portes perquè hi puguem entrar. Un cop dintre, enviarem camions carregats de fusells i municions cap al centre i on hi hagi combats, netejant les unitats militars disperses que trobem pel camí.
— Esteu segurs que no és millor atacar-los ja a les casernes abans que surtin? — preguntà Sanz.
— No home, no! Amb quines armes? —reprengué Oliver— No, ja està parlat. Hem de deixar-los sortir tranquil·lament perquè no es facin forts a dintre. I és important que no s’alarmin perquè surtin amb el mòdul de tiro de paseo: 50 tiros, i no de campanya, de 200. Així els podrem atacar per l’esquena fins deixar-los sense municions. I aleshores sí, entrar als quarters per agafar l’armament i atacar els pocs militars que hi quedin. Aquestes consignes ja estan ben comunicades a tots els comitès de barri.
— Entesos!
En Jover, que acaba de respondre a una trucada de telèfon, comunica a la resta:
— El Comitè Nacional a Madrid ha convocat una vaga general revolucionària indefinida!
— Óstia! Val, doncs caldrà comptar amb això… —digué Oliver mig contrariat, perquè no ho considerava la millor estratègia—. El primer que hem de fer és resoldre el problema del transport; cal aconseguir cotxes per poder mobilitzar els comandos d’atac.
— Ja hi ha un grup del sindicat del transport requisant vehicles i col·lectivitzant-los. A més dels camions del camp del Júpiter, que ha requisat el Comitè de Defensa del Poble Nou d’una fàbrica tèxtil del barri.
— Perfecte!
— Hay que insistir en que desarmen a la mitad de la guardia de asalto y entreguen los fusiles a los trabajadores… O que nos den una de sus dos armas —digué Ascaso.
En aquell moment va arribar un company de Sants que feia d’enllaç.
— Que hi ha?
— Els militars estan començant a sortir de les casernes!
— Collons! Doncs som-hi companys, no tenim temps a perdre! Ja ultimarem les estratègies des del carrer!
Van sortir del pis a tota velocitat cap al camp del Júpiter, on els esperaven molts militants anarquistes, la majoria vestits amb la granota blava de treball. Els carrers Lope de Vega, Espronceda, Llull i Pujades, que rodegen el camp del Júpiter ja estaven plens de militants armats. Els que tenen una pistola, l’exhibeixen orgullosos. Els que no, la demanen. Es distribueixen les reserves.
Una vintena dels més curtits, familiaritzats amb la lluita de carrer, pugen als camions per acompanyar el Comitè de Defensa. Carreguen les armes als dos camions. Al sostre del primer, Ricardo Sanz i Ortiz han instal·lat la metralladora.
— Què fem? Esperem les sirenes?— pregunta Durruti.
Els xofers posen en marxa els motors.
De lluny se sent un so prolongat, la primera sirena de les fàbriques. Tothom calla. El so creix i s’aproxima, i cada cop s’hi sumen més sirenes. La gent surt als balcons. Els membres del Comitè i la seva escorta pugen als camions.
— Visca la FAI!
— Visca la CNT!
— Som-hi! En marxa!
Els camions arrenquen, els ocupants aixequen les armes. La bandera vermella i negra hissada a un llistó de fusta es desplega al vent. Seguits d’una multitud d’homes armats, canten amb to greu i entusiasta els dos grans himnes anarquistes: Hijos del Pueblo i A las barricadas. Les seves lletres prenen ara un significat del tot real i actual:
Aunque nos espere el dolor y la muerte
contra el enemigo nos llama el deber.
El bien más preciado es la libertad,
hay que defenderla con fe y valor;
en la batalla, la hiena fascista
con nuestros cuerpos sucumbirá,
y el pueblo entero con los anarquistas
hará que triunfe la libertad!
Animats pels veïns, que coregen els seus noms i també canten des dels balcons, enfilen el carrer Pujades cap a la Rambla de Poble Nou, on s’afegeixen més i més camions. Els líders anarquistes ensenyen les metralladores a la multitud, impressionant als que els miren, que criden els seus noms des dels carrers i els balcons com si es tractés d’un equip de futbol celebrant un trofeu.
Sumari
[Capítols publicats fins ara:]
[ENCREUATS] Brindis
Mantenint dificultosament l’equilibri després d’una descomunal ingesta d’alcohol, Hoeggarden va agenollar-se al mig del jardí. Acotant el cap a l’alçada de l’herba tal com feia el pare de Charles Bukowski a Los Angeles després que aquest tallés la gespa, va fixar la seva difuminada visió sobre un objectiu. En el seu cas no volia constatar la perfecció de la catifa verda que ell mateix arranava regularment, sinó aprofundir en l’amistat amb un cuc retràctil que transitava en direcció a uns matolls. Hoeggarden va treure la llengua i va passar-la per sobre les concentricitats suaus de l’animal. El gust de fang i el tacte relliscós no van semblar-li els més temptadors del món, però va riure igualment, de forma sincopada per efecte del licor que encara li impregnava la boca i l’esòfag. I, seguidament, va deixar-se caure de panxa enlaire, sota el reconfortant, però efímer sol d’hivern mentre a la terrassa de la casa del costat, la nova veïna que tot just feia un parell de mesos havia iniciat el compte enrere d’una hipoteca a trenta anys, se’l mirava contrariada. Certament, aquella no era la idea de barri que s’havia imaginat quan van decidir instal·lar-se a Castelladral.
Unes hores abans, a mig matí, Hoeggarden havia baixat els graons de l’ambulatori de Ripoll amb un informe concloent del seu metge de capçalera. Patia una pancreatitis aguda a causa de l’abús de substàncies etíliques d’alta graduació. Si no posava el fre de mà, amb prou feines podria viure un parell d’anys més. La notícia no l’havia enganxat desprevingut perquè feia temps que notava que alguna cosa no acabava de rutllar dins seu. L’addicció a l’alcohol formava part de la seva personalitat. Havia començat a beure a l’adolescència. Al Marabú era sempre el més ràpid a demanar cinzanos negres. Un cambrer afirma que li’n va servir fins a una vintena en una mateixa nit, i no recorda que hagués convidat ningú. De fet, als anys seixanta sempre el podies trobar a la barra, xerrant dificultosament amb els seus companys. Ara bé, pràcticament no sortia mai a la pista a ballar. La seva dona havia de ser forçosament una borratxa. I així va ser. Com el mall i l’enclusa, vaja.
Es van casar, van formar una família i van moderar l’alcoholisme dins de les possibilitats de dos autèntics viciosos en el consum. Així i tot, no va passar un sol dia que no liquidessin el contingut d’una ampolla de litre de vi negre Roqueta Tres Erres i una Xibeca durant els àpats, a més del parell de cerveses, el got de moscatell i algun aperitiu que cadascú per la seva banda prenia pels bars del barri antic. Amb els anys, el seu fill —els testos sempre s’assemblen a les olles— va convertir-se a la religió dels destil·lats. A la llar dels Hoeggarden l’alcohol era un tema habitual de discussió, sobretot quan les ampolles justejaven. En aquell moment arreplegar-ne una es convertia en una batalla titànica, comparable a la lluita dels pivots d’un equip de bàsquet per aconseguir la millor posició sota el cèrcol. Aquelles baralles ja no es repetirien mai més. En realitat quan Hoeggarden va aixecar-se de l’herba, ja feia mitja hora que era mort, amb els òrgans vitals flotant en ginebra, vi, anissos, ferment de civada i altres espirituosos.
El seu fill, que acabava d’arribar a casa amb un pedal considerable, va saludar-lo, però en no rebre resposta va seguir-lo cap al carrer. Forçant la porta del Nissan Micra de la nova veïna, van fer-li el pont i van enfilar el carrer Progrés en direcció al centre. Començava a fosquejar quan van obrir la porta del Cabina. La complicitat paternofilial amb què buidaven les ampolles de whisky i bourbon va trobar la comprensió de quatre clients més, que per no semblar desagraïts van acceptar la invitació dels Hoeggarden d’acompanyar-los en una celebració inèdita per un dimecres de febrer. Mentre miraven la repetició de les millors jugades dels quarts de final de la copa del rei entre el Barça i el Real Madrid que s’havia jugat la setmana anterior, Hoeggarden de poc vomita veient el joc violent dels blancs i les protestes gratuïtes i indiscriminades del seu entrenador portuguès. Ho hagués fet si el cor encara li hagués bombat sang, però la inactivitat hemoglobínica va impedir-li emetre cap altra reacció que un sorollós rot, celebrat com un gol per la resta de la concurrència.
La següent escala va ser al bar Monestir, on a través dels altaveus els Siniestro Total desitjaven tocar els pits de xicotes alienes adduint que aquestes no tenen càncer de mama. Les sis persones que hi van trobar, van unir-se al grup, acabant amb les provisions de cervesa. Hoeggarden va pagar-ho tot, va demanar-los una mica de paciència i va anar fins al caixer del Banc Popular a treure prou diners per continuar aquell particular mecenatge amb el mam com a únic objectiu. Al Sayol van acumular set seguidors més, entre els quals els germans Quílmez. Al cap d’una estona tots ells omplien físicament el Canaules mentre el buidaven de licor. Després de passar pels bars del carrer Sant Pere la gernació era ja tan nombrosa que quan van arribar al Petit París, molts van haver-se de quedar al carrer. En un moment d’aquella nit etílica de 2012, alguns dels congregats recorden perfectament haver compartit barra amb en Llorenç Segura, considerablement desmillorat, però amb la mateixa set que sempre l’havia caracteritzat, sota el seu llardós tres quarts carregat de medalles i reconeixements militars. I també amb un individu de parla estrangera igualment perjudicat pels anys que responia a l’apel·latiu de Hank i que exhibia una set implacable.
La festa va perllongar-se durant hores. Un parell de milers de ripollesos van participar-hi, enfrontant-se a la gelada nocturna a base de graus etílics en la sang. La plaça dels Porcs, la de Sant Eudald i la de la Lira bullien d’activitat com si fos festa major. Alguns agents de l’ordre i regidors del consistori que hi van acudir alertats per l’excèntric esverament van acabar-se unint a la festa. La inèrcia s’hauria perpetuat encara més si a partir de les tres de la matinada els telèfons mòbils no haguessin començat a treure fum, carregats d’amenaces de separació matrimonial. A quarts de sis el grup va aprimar-se encara més amb aquells que havien de començar el torn del matí, i a les vuit pràcticament només quedaven els irreductibles habituals, que s’havien concentrat a fer les darreres copes al bar de la benzinera del passeig Ragull comentant despectivament com l’abduïda massa era incapaç d’aguantar-los el ritme. Els conductors que hi paraven a posar benzina els miraven consternats, pagaven el combustible i es perdien en la grisor matinal a tres graus sota zero.
Hoeggarden va buscar al seu fill, que aquella hora encara parlava d’esma amb un petit grupuscle d’homes, el va estrènyer entre els seus braços, i dissimulant una llàgrima que mai va acabar de sortir a la superfície ocular, va marxar de l’establiment després d’haver pagat tot l’alcohol ingerit i una còpia en DVD del Nueva York bajo el terror de los zombis, que va encabir com bonament va poder dins d’una butxaca de la jaqueta. Travessant el pont de l’Arquet, va creuar-se amb mestresses de casa que el saludaven amb un indissimulable deix de fàstic i incomprensió mentre recordaven amb ressentiment com ja al Marabú mai les havia convidades a ballar, massa entretingut com estava a buidar consumicions a la barra. Va passar pel carrer Mossèn Cinto, va pujar el del Bisbe, i va girar a la dreta pel Doctor Raguer fins a la pujada del cementiri. Els litres d’alcohol consumit van servir-li de combustible per l’últim esforç, el que l’havia de dur directament a la porta del recinte funerari. Va entrar-hi. Va caminar entre els xiprers i les làpides, aliè als esforços del Segura lluitant per entrar de nou al seu nínxol després de la reconfortant pròrroga. Finalment, va trobar en un tercer nivell, el nom de la família Hoeggarden escrit amb lletres de color plata sobre un marbre renegrit. Exhaust, va defallir a la vorera on minuts més tard va trobar-lo una vídua que portava clavells al panteó familiar amb motiu de l’aniversari de la mort del seu marit. Estava abraçat a una petaca buida que duia a l’infern de la jaqueta, en homenatge a l’afició per la beguda que havia marcat la seva existència.
El doctor de guàrdia que va certificar-ne la mort va ser incapaç de determinar-ne l’hora exacta. Si hagués estat fidel a la ciència ningú no l’hauria cregut. Alhora al jardí de cals Hoeggarden un cuc llefiscós i invertebrat intentava convèncer infructuosament als seus companys metazous que un humà havia intentat morrejar-lo feia unes hores, però que n’havia fugit esperitat a causa de la bravada que li cardava la boca. Sense fer-li cap mena de cas van continuar deglutint i cagant terra, construint galeries on enterrar-se fins que la foscor de la nit els convidés de nou a sortir a la superfície.
Aquell dijous de principis de febrer l’índex de ressaques entre els ripollesos, va ser la més elevada de la història del municipi.
[NOVEL·LA] 1936. Capítol III. Al Palau de la Generalitat
[Novel·la de Dídac Costa.]
Una hora abans, a la Rambla, dos homes amb gavardina i un barret, que mantenia els seus rostres a la penombra, passejaven discretament. No parlaven, només observaven els moviments al carrer mentre caminaven per un lateral de la Rambla.
Al passeig, l’habitual to festiu i alegre d’una nit de dissabte de juliol s’havia convertit en corredisses d’obrers armats o en busca d’armes i informacions. Les ràdios que sonaven pels altaveus havien deixat de radiar músiques alegres per deixar pas a greus discursos que alertaven del perill i incitaven a l’acció. Tota la ciutat semblava estar desperta i alerta.
Un jove repartia la Soli, el diari anarquista, que tot i haver patit els últims dies la censura del govern de la República per provar d’apaivagar els dos extrems, anarquistes i feixistes, havia afegit a última hora un full amb les consignes de la CNT per als seus centenars de milers d’afiliats. Ja es començaven a veure els primers cotxes requisats pels treballadors amb les sigles CNT-FAI escrites amb guix en grans lletres, tot rebent al seu pas salutacions eufòriques de veïns i vianants que els cridaven: Visca la CNT, Visca la FAI!
Al carrer de Fivaller, a pocs metres d’on es trobaven els dos homes, se sentí una gran trencadissa de vidres. Era una armeria de les moltes que els grups anarquistes començaven a assaltar, buidant aparadors i armaris per endur-se tot el que hi trobaven, en una acció desesperada d’última hora davant la negativa de les autoritats d’armar el poble per afrontar el cop d’estat.
— Ja n’hem vist prou, president, tornem a Palau.
— Si, ja hem vist el que havíem de veure. Volia respirar l’aire dels carrers de la ciutat en aquesta hora tràgica… I ja me’n faig una idea. Realment, el poble està preparat, molt més que nosaltres, tot i que no li haguem donat ni un sol fusell. I nosaltres en canvi no ho estem gens… Ni tan sols com a l’octubre del 34…
— En Llano diu que estiguem tranquils, que tot està en ordre a les casernes… I els Guàrdies d’Assalt tenen un operatiu que ara ens explicarà en detall l’Escofet.
— Quin idiota en Llano… La CNT sembla estar més ben informada que nosaltres i que ell mateix sobre els seus propis subordinats…
— Si, realment… Els anarquistes tenen milers d’homes desplegats pels carrers i davant les casernes…
— Però estan desarmats… Com s’ho faran? Serà una carnisseria… Com plantaran cara a l’exèrcit i els seus canons? No creus que els hauríem de donar armes?
— Ja saps què penso. No en tenim prou ni per a nosaltres, no els les podem donar al poble, Lluís… I qui sap si serà pitjor el que facin ells armats o el feixisme…
— No diguis això! Saps prou bé que el poble té moltes més raons que els feixistes per trencar l’ordre i acabar amb nosaltres i aquesta República que tant prometia i que tant ens ha decebut a tots… La matança de Casas Viejas, no té nom… Ni el bienni negre o lo d’Astúries i la repressió dels fets d’Octubre… Tan fa que a Catalunya sempre guanyin les esquerres, que si a Espanya manen els feixistes, ja sigui des de les Cortes o per les armes, estem fotuts! I els inútils de Madrid, amb una reacció encara més tèbia que la nostra, collons… Diuen que anit, quan li van dir a en Casares que estava havent-hi un levantamiento, tot el que se li va acudir dir va ser: si ellos se levantan, yo me acuesto. Quin irresponsable!
— Si… Però pensi’s bé això d’armar el poble, president… Hem de respondre al cop d’estat des de la institucionalitat… Si no, estem fotuts i amb dos fronts alhora: feixistes a una banda i anarquistes a l’altra…
— De quina institucionalitat parles, Ventura? Si amb l’aixecament de mig exèrcit, l’estat espanyol i la Generalitat som paper mullat… Bueno, en tot cas ja és massa tard, la lluita ja ha començat. Tornem a Palau!
Van accelerar el pas pel carrer de Fivaller, passant pel davant de dues armeries saquejades, seguits a pocs metres de dos escortes. Era el moment de saber des del Palau de la Generalitat què passava als quarters militars i al carrer. Totes les decisions que el president Companys havia de prendre, i fins i tot, les no decisions, podrien passar-li una factura molt cara les properes hores. On el seu cap seria, sens dubte, un dels primers a ser exigits tan per feixistes com per anarquistes. Calia meditar bé cadascuna d’aquestes moltes i molt difícils decisions davant les quals la història l’havia tornat a situar aquest dia.
Al vell edifici de la Generalitat un nodrit grup de guàrdies d’assalt els esperava i protegia l’edifici, un dels objectius principals dels militars sollevats, amb el president mort o detingut. En veure’l arribar al costat del Conseller de Cultura, Ventura Gassol, Frederic Escofet, cap dels Mossos d’Esquadra, la força militar més fidel i propera als catalanistes que governaven la jove Generalitat republicana, respirà tranquil.
Acompanyà Companys i Gassol escales amunt fins al seu despatx, on digué:
— President, les tropes estan començant a sortir dels quarters. Tota la guarnició de Barcelona ja està revoltada. Fa pocs minuts un dels agents de policia que vigilava les casernes ens ha trucat per dir-nos que el regiment de Pedralbes està sortint, dirigint-se cap al centre per la Diagonal.
— Mare meva…
— D’altra banda, els anarquistes estan al carrer, armats com han pogut. Han assaltat armeries i han aconseguit fusells de l’intent de sublevació d’en Macià, dels miners d’Astúries i d’alguns vaixells del port que van robar ahir. Vigilen els quarters i estan apostats a cantonades, portals i terrats… Però no ataquen les casernes, els estan deixant sortir. El que ens sembla una bona tàctica, que enllaça amb la nostra, que consisteix en posicionar nou punts amb guàrdies d’assalt i de seguretat tallant les vies per on han de passar per dirigir-se de les seves cinc casernes cap al centre. La lluita serà dura, però tinc fe en la victòria de la nostra sagrada causa.
— I a més d’aquestes cruïlles on tenim guàrdies, què més creu que hem de fer? —preguntà Companys anava cap al penjador per deixar-hi el barret i l’abric.
— Bé, en primer lloc, president, per tal d’evitar la possibilitat de que els rebels s’apoderin de vostè com al 6 d’octubre, crec que estaríeu més segur al meu costat, a la Comissaria General d’Ordre Públic de Via Laietana. A més, la seva presència en aquest lloc de combat aixecarà la moral dels nostres combatents. Si li sembla bé, hi hauríem d’anar ràpidament i sense fer-ho públic. Heu de confiar en mi com jo confio en el resultat d’aquesta lluita fratricida que ens imposen. Serà un honor poder viure junts aquests moments exaltats en què estan en joc no només les nostres vides sinó també els destins de Catalunya i de la República.
— Entesos, així ho farem. Deixi’m abans despatxar uns assumptes aquí a Palau i radiar un comunicat d’alerta al poble. I després, tan bon punt tinguem la situació militar més controlada, tornaré aquí, que és on ha d’estar el president. Però digui’m, quina és, amb més detall, la situació dels sublevats?
— Bé, com sap, tot i que el programa del Front Popular estava lluny de tenir un caràcter extremista, poc després del seu triomf electoral fa sis mesos, una coalició reaccionària formada per la majoria dels oficials de l’exèrcit, la jerarquia de l’Església, els feixistes, els monàrquics de Joan de Borbó, els tradicionalistes i l’alta finança, van començar a conspirar contra el govern dels partits republicans moderats…
— Però no s’havia fet neteja dins l’exèrcit?
— Si, es va intentar, però no va canviar gaire… Com sap, tenen una forta tradició conservadora, colpista, colonial, i ara amb això de Hitler a Alemanya, pro-nazi. Per fer-hi una veritable reforma potser caldria haver-lo dissolt completament i fer-ne un de nou… I evidentment això és impossible, i més encara en els temps bèl·lics que corren per Europa novament.
— Sembla mentida, amb la gran matança que suposà la Gran Guerra, i no n’aprenem…
— Ara mateix podem dir que l’exèrcit està dividit. Però entre els alts comandaments predominen els conspiradors, que volen fer d’Espanya un estat feixista com l’alemany. I com que la via parlamentària que van intentar el 34 els va fallar i van perdre les eleccions de febrer, ara volen fer-ho com sempre ho han fet, per les armes. Un estat totalitari que giri els fusells contra la pròpia població i empresoni o afuselli tots el que no pensin com ells, vaja…
— Si, un veritable malson, contra el que ja ens vam rebel·lar el 34 quan ho va intentar en Gil Robles per la via institucional, com en Hitler…
— I ben escaldats que en vam sortir… — recordà resignat Gassol.
— Si, però més ells, amb la mort de Calvo Sotelo fa tres dies… Quanta mort, mare meva…
— I la que vindrà… — replicà Gassol.
— Aquest assassinat, lògicament, no ha fet cap gràcia a tots aquest sectors — seguí Escofet—. I segur que ha fet avançar el cop… Junt amb l’Olimpíada Popular que havíem d’inaugurar avui…
— Óstia si, l’Olimpíada! Qui pot pensar en això ara? Tot cancel·lat, evidentment… Amb la feina que hi havia posat tanta gent i la promoció que suposava per al país i per l’antifeixisme al món sencer… Amb milers d’esportistes i periodistes internacionals que ja estan aquí! Quin merder, quin desastre… Però bé, evidentment aquestes son ara preocupacions molt secundàries… Caldrà que ho aprofitem per cridar a la solidaritat internacional per la nostra causa.
— Si, està clar que els feixistes no volien que una Barcelona antifeixista omplís les portades del món sencer a pocs dies de fer un cop d’estat feixista que porten mesos preparant… I és ben probable que molts nazis ja corrin per Espanya ajudant als facciosos i no els faci cap gràcia aquesta olimpíada que pretenia deixar-los en evidència.
— Amb la nostra victòria al febrer, avui utilitzen l’únic argument que els queda, que els caracteritza i que realment saben usar: la força i la brutalitat… Diuen que son patriotes i son veritables apàtrides. Saben molt bé que el que fan avui portarà a una gran matança entre espanyols, i els importa ben poc. Patriotes en què?, voldria saber… — Va fer una pausa per encendre una cigarreta.— I en Llano, aleshores? Què en sabem d’ell? Té cap poder avui..? És l’únic militar amb qui podem comptar? Durarà ben poc si està rodejat de traïdors…
— Si… Quan hem sabut que la revolta seria avui, li he demanat una entrevista. M’ha rebut a les dues del matí a Capitania, i li he exposat les meves sospites. Ell ha insistit en què no creu que hi hagi cap revolta perquè li acabaven de reiterar mostres de lleialtat els generals Aymat d’infanteria, Leborburu d’artilleria i Burriel de cavalleria… Que sospitem que és un dels caps dels revoltats a l’espera de Goded… Ha dit que, en el pitjor dels casos, es tractaria només d’alguna unitat aïllada, i que ell la podria reduir fàcilment…
— Mare meva, quin inútil…
— Hem convingut que si és així, jo deixaré que actuï sol, i que només en cas que no tingui prou elements lleials per dominar la revolta, intervindrien les forces d’ordre públic. Però bé, per si de cas, els nostres ja son als seus llocs de combat… Però aquesta inacció ha permès als oficials colpistes seguir lliures i tranquils pels quarters, conspirant…
— I quants homes té l’exèrcit a Catalunya?
— En total uns sis mil. Tenen els principals efectius a Barcelona, però també hi ha guarnicions a Tarragona, Lleida, Girona, Mataró, Manresa i la Seu d’Urgell. La de Barcelona té dos regiments d’infanteria, dos de cavalleria, dos d’artilleria, un d’enginyers i un parc d’intendència, de zapadores com li diuen. Una esquadra d’aviació militar al Prat, i una d’aviació naval al port. Totes aquestes forces estaven fins avui aquarterades. També tenen els edificis de Capitania al Passeig Colom, Dependències Militars i l’antic parc d’artilleria a Drassanes. I el Castell de Montjuïc amb una guarnició alterna.
— Entesos… Doncs caldrà preparar bé la nostra resposta…
— Alguns d’aquests quarters sembla que ja estan del nostre costat, com l’Aviació del Prat amb Díaz Sandino i el Castell de Montjuïc, d’on ens acaben d’arribar notícies de que els soldats s’han negat a prendre part en la sublevació i fins i tot han executat els oficials…
— Què diu? De debò? Óstia! Ja ha començat a córrer la sang, Deu meu! — colpit per la notícia d’aquelles primeres morts, Companys, que tant com antifeixista, demòcrata i catalanista, era també un humanista a qui causava impacte i rebuig qualsevol assassinat polític, vingués d’on vingués, digué en un to més èpic—: Vet-ho aquí, el Castell de Montjuïc, símbol de l’opressió espanyola a Catalunya i també contra els anarquistes, revoltada i amb la tropa executant als seus oficials… Caram… Només això ja fa que el dia d’avui s’hagi d’inscriure a la història del país…
— Si, i dubto que sigui l’únic motiu avui… — seguí Escofet— . Aquestes deuen ser les primeres baixes del dia… Per provar d’evitar més vessament de sang, hem fet tots els esforços possibles per dissuadir vàries casernes, i ens consta que en Llano també ho està provant, però no sabem amb quin èxit… En tot cas, president, no es preocupi per les casernes de la resta del país. L’acció d’avui es decidirà a Barcelona. Encara que a comarques alguna guarnició revoltada aconseguís apoderar-se d’una ciutat, acabaria lliurant-se posteriorment o seria derrotada amb facilitat si guanyem a la capital.
— Doncs centrem tota l’atenció aquí. Nou punts per tallar les comunicacions, diu?
Escofet es dirigí a una taula on desplegà un gran mapa de la ciutat amb les casernes militars ressaltades, els punts del centre que que tenien com a objectiu els sublevats i les rutes que havien de fer per dirigir-s’hi. Assenyalant-lo, continuà l’explicació:
— Nosaltres tenim uns 2000 homes entre les forces de seguretat i d’assalt i uns 300 mossos, que es concentraran en la defensa de la Generalitat i altres edificis del centre.
— Vaja, no arribem ni a la meitat d’efectius… I la Guàrdia Civil què farà? Ho sabem?
— No, encara és una incògnita, president…
— Vaja, això no pot ser bo…
— Està comandada pel General Aranguren. I tenen uns 3000 homes. La companyia de cavalleria de Barcelona pel Coronel Escobar i el tercer terç, a comarques, pel Coronel Brotons. No sabem encara quina actitud prendran. Però les informacions que ens arriben no poden ser més pessimistes. He insistit a procurar la col·laboració de tots tres, fent-los venir al meu despatx per convènce’ls de que es mantinguin dins la legalitat republicana. Aquest mateix matí han vingut, i els he tret el seu acord per que concentrin totes les seves forces a les dues casernes d’Ausiàs March i Consell de Cent, on formaran els dos coronels a l’espera dels esdeveniments.
— El seu posicionament és determinant, no perdi el contacte amb ells a tothora. Veure’ls lluitar amb els anarquistes, als que han perseguit des de que els van crear… M’agradaria veure-ho… I també veure com reaccionen els anarquistes… Però ens convé a tots que s’entenguin… Feu venir aquí a Aranguren…
— Entesos. I els anarquistes no son ximples, saben que caldrà estendre la mà a qualsevol cos que lluiti amb ells contra l’exèrcit. En resum, president, hem de reconèixer que tot plegat dona un resultat bastant desolador pel que fa al nombre de combatents… Que s’agreuja si tenim en compte l’armament de què disposem: 24 peces d’artilleria, 48 metralladores i 20 morters pesats com a mínim… Contra 16 metralladores i 6 morters nostres. Amb Guarner i Vidal hem estat hores davant del plànol de la ciutat, per pensar bé on posicionar els nostres guàrdies, que fins i tot ocupen terrats i pisos.
— Entesos… I a la resta d’Espanya, com està la cosa.. ?
— Bé, a Madrid l’ambient ja estava molt més agitat que aquí, que només ens preparàvem per unes pacífiques olimpíades populars…
— Si… Amb tot d’atletes i periodistes internacionals als hotels de Barcelona i tot preparat a Montjuïc… I amb Pau Casals que assajava ahir la 9a simfonia per a la inauguració al Teatre Grec… Faci un dispositiu per preservar la integritat de tota aquesta gent. I caldrà aplaçar els Jocs Olímpics fins vagi a saber quan… Quina tragèdia, realment… Hem passat de celebrar la pau olímpica fent una contraposició festiva, esportiva i civilitzada als jocs feixistes de Berlín… A una guerra oberta entre el poble i el feixisme… Que probablement sigui només la primera de moltes més que patirà Europa els propers anys entre el feixisme i la democràcia. De Barcelona a Berlín… De l’anarquisme al feixisme… I nosaltres al bell mig!
— A Madrid — seguí Escofet— , des de l’assassinat el 12 juliol del Tinent Castillo i, com a represàlia, del cap de Renovació Espanyola, Calvo Sotelo, l’aire ja és guerracivilista des de fa dies. Aquí aquests dos fets també han causat impacte. I per complicar la situació, el dia 13, la CNT ha decretat la vaga al port de Barcelona i als transports industrials. Hem provat de fer entrar en raó els seus dirigents perquè entenguessin com és d’inoportú, però no han pogut dissuadir els seus propis companys de sindicat… I fins i tot els últims dies la vaga ha pres més amplitud, el que ens obliga a dispersar les forces de seguretat i d’assalt…
— Aquests anarquistes són ingovernables…
— Si, però son la immensa majoria dels treballadors del país… Més ens val no haver-nos-hi d’enfrontar. I menys ara. No podríem combatre en dos fronts alhora… Però serà tot un art polític, que li deixo a vostè, president, el trobar l’equilibri per tenir-los al costat i no enfrontats. Sense cedir-los el poder del país ni armar-los, perquè si ho fem, potser vencerem avui el feixisme, però demà tindrem una revolució anarquista… Amb tot el que això suposa…
— Si, certament… Si els donem armes, potser les giren contra nosaltres i ens porten al caos… Déu n’hi do, quina situació més enverinada i complicada… Està clar que els que més tenim a perdre som nosaltres, que som enmig d’un foc creuat entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra… Caldrà tenir molta mà política… Ho sents Tarradellas? —digué dirigint-s’hi, que en un racó observava l’escena sense dir res.
— Si, president.
Sumari
[Capítols publicats fins ara:]
- A un pis del Poblenou.
- Camí de La Farigola.
- Al Palau de la Generalitat.
[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant X
[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]
…
La dona d’un mas, la dona eterna, ha vingut a confessar-me els seus temors i les seves creences. M’ha dit que tem l’amor, que tem la vida, que desitja l’home i que persegueix ratolins. La imatge d’una dona eterna! La de les grans contradiccions; la falsa que és sincera, la ingènua que és perversa. La dona eterna! S’empara sota el mantell dels seus dolors, i l’esquinça amb els seus desitjos…
La dona d’un mas, la dona eterna, s’ha inclinat damunt meu, li he fet d’espill entre dues mates. I m’he enorgullit de reflectir els seu sos perfecte. El seu rostre ha caigut enmig de l’aigua com una pedra… i els cercles s’han eixamplat al seu entorn fent de marc a la seva bellesa amb un calfred de goig…
La dona eterna és sempre una eterna promesa… i una eterna lluita.
…
He vist moltes vegades alçar-se el teló damunt la gran sala freda i negra de la vida. El veig baixar i pujar sempre, cronomètricament. Dins aquest gran teatre, amb un realisme exasperant, hi cau un baf espès d’humanitat que espera. Els homes hi estan barrejats com escarabats, closques de cacauet, llangardaixos, peles de taronja i puntes de cigarreta mal apagades. L’aire està empastifat de fum. Tothom es mou impacient. El teló s’alça. Hi ha la llum i l’ombra, la farsa i la realitat, l’odi i l’amor, l’apatia i l’ambició. També hi ha qui plora i qui, alhora, té la missió de provocar el riure. Uns i altres volen oblidar. Tothom vol oblidar. I, si poden riure, quin esplai! Per això els uns diuen nicieses, es belluguen grollerament per tal de provocar la rialla i fer xerinola. Val a dir, però, que no els costa gens aconseguir-ho. Tots plegats són fàcils d’enganyar, i se n’aprofiten. Quan els homes s’atordeixen, fan cara de babaus. I desitjarien fer-la sempre! Però això tampoc no és fàcil. El teló cau. Entreacte. Quan descansen, els homes es donen aires d’importants, caminen amb les mans a les butxaques, una cigarreta als llavis. Darrere el seu aspecte digne i estirat hi ha el temor d’haver rigut una miqueta massa; però tothom volia riure. És un descans, fer el que fa tothom. Ara cal parlar perquè tothom parla, fumar perquè tothom fuma… I així augmentar la bafarada de fum i de suor. Més cacauets per terra, menys escarabats, més peles de taronja, menys llangardaixos. Més bruta l’aigua, menys peixos. El teló ja s’alçarà aviat, continuarà la farsa, i l’empastifada.
Pintat o real, enmig d’aquest decorat, un riu com jo no hi te un paper gaire lluït. Els estols d’estornells i de pinsans que ara s’apleguen a la meva vora no poden pas fer-me oblidar les cares, els plors, els riures, les ganyotes i els crits dels homes. El teló va amunt i avall, sempre. I jo no puc deturar-lo; sóc impotent per canviar res. Aplaudiments, xiulets i crits. Una mata de bruc sota un plàtan nu. Tres barbs neden contra corrent. Un ànec salvatge ha vingut per atzar, i per atzar se’n va. El teló cau; és un teló sembrat d’estrelles, d’il·lusions o de fatalitat. El teló cau… És un teló de boira, de gel i de neu.
El teló cau.