[LLIBRES] Òxid de ferro, d’Albert Canadell

MoraBanc, juntament Albert Canadell, van presentat l’obra guanyadora del Premi Sant Carles Borromeu de contes i narracions de la Nit Literària Andorrana 2021 el passat 21 de juliol de 2022. [Foto: Culturàlia.]
[Notes de Xavier Borràs.]

Albert Canadell Vilalta (Tona, 1963), artesà joier, és un escriptor polifacètic i multipremiat, autor de diverses novel·les, reculls de contes, poemaris i, al calaix —encara— algunes obres de teatre. Alternatiu i autodidacte, ja publicat, entre d’altres, La piranya (premi Vila de Puigcerdà, 1999), i Òpal de foc (2000); el poemari Del zenit (2002); la novel·la de viatges Camins del Mandala (2005); les novel·les rurals Inesperat Walden (premi Armand Quintana, 2012), i Terra d’esquelles (2016). El 2020 va rebre el Premi Recull de Narració Joaquim Ruyra, de Blanes, per dues narracions amazòniques aplegades a La ferida i el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa per Rebrot de bosc (2021), totes dues  publicades a Pagès editors, com suara ha fet amb Òxid de ferro, un recull de cinc narracions guardonades l’any 2021 amb el Premi Sant Carles Borromeu de contes i narracions.

El primer dels relats d’Òxid de ferro, narra la vida del suposat últim gollut de la Vall de Freser a començaments del segle xx; el segueix la recreació de la invasió romana de l’illa de Menorca, on habitaven poblats cavernícoles; continua amb una festa que se celebra a l’interior més remot del Brasil; un experiment sobre la conducta humana; i un conte distòpic, que ens trasllada a un possible futur.

El títol fa referència tant a la temporalitat de la vida com també a l’ús del pigment, l’ocre, utilitzat des de l’antigor en les empremtes i les pintures rupestres encara visibles dels ancestres amb la mà tenyida d’òxid de ferro, talment una forma primària de comunicació de la humanitat.

Canadell, que és un home molt viatjat, deu haver-se inspirat en les múltiples situacions viscudes, en llocs potser coneguts, però ben descrits i amb precisió inèdita; també en situacions sorprenents, viscudes mar enllà, o imaginades, amb què crea uns inversos que conviden al seu viatge imaginataiu i inspirador, a través d’una llengua gens enfarfegada i entenidora, amb què la lectura és entretinguda i engrescadora.

Podeu llegir un fragment d’Òxid de ferro des d’aquest vincle.

 

 

[ÀLBUM DE FOTOS] La riquesa natural del Prepirineu

[Text i fotografies d’Octavi Ponce.]

En aquesta edició he seleccionat un seguit d’imatges que tenia perdudes per la galeria. Tot i que aquestes fotografies no tenen relació entre si, reivindiquen la riquesa natural del Prepirineu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[PAISATGE I POESIA] La veu del Gurri IV

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografies: Pep Merin.]

De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.


Cant IV

Jo no sé el que mereixen i el que no mereixen. Sento el trot dels cavalls i el caminar dels homes. Els cavalls alcen polseguera entre les seves potes; les idees dels homes poden també convertir-se en polseguera. Emboirats, no veuen més enllà dels núvols de pols. Tant se’ls en dona! Uns i altres poden creure’s que tenen un dret de propietat sobre la terra, que els correspon la pols que aixequen, el fang per on llisquen, l’aigua que esquitxen… Obcecats coneixen la supèrbia; egoistes, senten el menyspreu. Les peülles dels cavalls són dures; ho trepitgen tot. Els homes es destrossen: no perdonen res. S’obren camí sense veure més enllà del núvol de pols que alcen. Es creuen que no hi ha premi ni càstig; només vida i acció.

Sí, els lligams de la llar poden semblar un lligam feixuc, fals. Però encara no ha arribat el dia que, amb diners, puguin comprar-se pares, germans o parents, segons el nostre goig o caprici. Tampoc no ha arribat el moment que l’home pugui suportar un grau intens de soledat; prescindint de tot o de tothom.

Esperit patriarcal de les velles tribus, ¿on has anat a parar? Al cim d’una recolzada obaga hi ha un roure esponerós; està sol.

El Gran Bruixot ve de nit, amb passa curta, a omplir les gerres amb l’aigua del Gorg Negre. El gorg més profund, el de les roques feréstegues, el cau on les serps van a pair els seus festins. Ningú no el veu, ningú no el sent, ningú no ho sap. Va omplint d’aigua una immensa caldera d’aram. Allà dins farà bullir les mixtures. El Gran Bruixot va destapant pots. En cada pot, hi te classificades idees, ideals, fets i projectes; i, lentament, parsimoniosament, va barrejant-ho tot dins el gresol. Les idees xoquen amb els ideals, els fets amb els projectes. Alquímia, vapor, bombolles, suor. Tota la terra tremola il·luminada pel foc que fa bullir la gran caldera. I aquest foc s’alimenta de pobles, de ciutats, de boscos i de conreus. Així la caldera segueix bullint, el Gran Bruixot destapant pots, removent idees dins el gresol, cercant contínuament la fórmula màgica que ha de salvar o destruir els homes.

 

Animal de companyia

[Una narració de Jordi Remolins.]

El descapotable groc va disminuir de velocitat. Mentre s’acostava cada vegada més al marge dret de la carretera, però sense aturar-s’hi del tot, l’acompanyant va llençar fora del vehicle un gos de pocs mesos. La inèrcia de la caiguda va reblincar l’esquena del cadell amb les pedres del voral.

L’animal va refer-se de cop malgrat l’impacte de la caiguda. Tenia masegats el coll i la pota dreta posterior, però això no li va impedir avançar tant de pressa com va poder en la direcció del vehicle que acabava d’abandonar-lo, i que gràcies a la combustió de la benzina i a un motor de cent cavalls, va fer del tot inútil l’esforç. Quan el descapotable ja s’havia perdut de vista en l’horitzó, ell seguia corrent, lladrant i plorant d’esma darrere dels seus amos. I així va seguir, cada cop més cansat, caminant coix i perdut, fins que una furgoneta blanca es va aturar al seu costat i el noi que la conduïa va recollir-lo.

Van aturar-se en un mas envoltat de verds conreus, on els lladrucs que els donaven la benvinguda van anunciar-li que hi vivien altres gossos. El noi va agafar-lo a coll i el va conduir fins a una sala gran amb una acollidora llar de foc que ara era apagada. El sol crepuscular omplia d’ombres l’estança i tot i les masegades i la confusió, l’animal va sentir una agradable sensació de benestar. Al cap d’uns segons, va adormir-se plàcidament sobre un coixí. Es va despertar quan la mare del noi li guaria les ferides de l’esquena i la pota. L’escalfor de l’esperit de vi el va fer gemegar lleument, però va deixar-se curar pacientment per la dona del davantal.

Coincidint en el temps, el nen de la parella que conduïa el descapotable groc també es despertava d’un son profund al seient del darrere. Els plors, quan va adonar-se que la seva mascota havia desaparegut, van perllongar-se durant més d’un quart d’hora. Els pares van explicar-li que l’havien deixat a casa d’uns amics que el cuidarien i li van prometre que el passarien a recollir quan tornessin de les vacances d’estiu, o bé que en comprarien un altre. El nen va deixar-se mig convèncer per les mentides dels progenitors, va parar de somicar i va concentrar-se en un joc electrònic de butxaca.

Dos estius més tard el cadell s’havia convertit en un bonic exemplar de gos petaner. Encara que la resta de gossos dormien fora del mas, ell havia aconseguit que l’acceptessin a l’interior, potser perquè l’havien assimilat com el gos desvalgut i ferit que havien salvat del voral de la carretera. El noi de la furgoneta l’havia adoptat com a animal de companyia, i quan no dormia al costat de la llar de foc, se l’enduia a tot arreu, excepte els diumenges a la tarda. Les estones que passava amb la xicota preferia no provocar gelosia, ni en el petitó ni en la noia.

Un dia de principis d’agost, a mig matí, tots dos van pujar a la furgoneta i van iniciar el trajecte fins a un garatge de vehicles industrials de la capital de comarca. El noi va estar mercadejant el preu d’un tractor de segona mà. Mentrestant, el gos tafanejava pneumàtics gastats, cargols rovellats i pots d’oli buits pels racons del recinte, fins que va sentir un xiulet que el va activar ràpidament per a pujar de nou al vehicle.

En el camí de tornada van aturar-se en una benzinera. Mentre el dipòsit s’omplia de combustible, un descapotable groc va aturar-se al seu costat. El gos va mirar per la finestra i va reconèixer el nen que havia tingut cura d’ell durant els primers mesos de vida. Havia crescut, estava més gran, però continuava ocupant el seient de darrere, encaparrat encara amb un joc electrònic. Al davant, els pares, intentaven controlar els nervis per no llençar-se l’un a l’altre per la finestra. Va moure la cua i va lladrar feblement, amb alegria continguda d’haver retrobat el seu amic. Però, tot i que el noi de la furgoneta havia deixat la porta mig oberta, no va sortir-ne. Ningú no el va sentir. Ningú no el va veure. Quan el seu protector va tornar a asseure’s després de pagar la benzina, el gos se li va acostar, va repenjar-li les potes al braç dret, i li va fer una agraïda i humida llepada a la galta. L’humà va mirar-lo, agradablement sorprès, i va engegar el vehicle, per tornar-lo a encarar en direcció cap a casa.

[TEXTUAL] La lluna

«No». Acrílic sobre paper de Xavier Borràs.

[Text i il·lustracions de Xavier Borràs.]

A Montserrat, amb amor

La lluna, vídua alegre,
per no dir que ha perduda la nit
s’ha quedat passejant fins migdia…
[Fragment de «Minvant», del llibre Ossa Menor, de Joan Salvat-Papasseit.]

 

Els arbres somnien la lluna,
la lluna somnia el sol:
el món a poc a poc s’enruna
i la vida ensonya el bressol.

Desembre de 2022.

 

«Nu sense». Acrílic sobre paper de Xavier Borràs.

 

Descobrim la cantautora Mar Pujol

[Notes de Xavier Borràs.]

Efectivament, hem fet el descobriment d’una nova inspiració musical que prové de la muntanya catalana. Ens referim a Mar Pujol, professora de música i pizzera, que just acaba de treure el disc Trepa.

En aquest vincle, del Regió 7, podeu llegir algunes de les experiències vitals de na Mar, a qui des de La Resistència augurem, vista la seva qualitat i bon fer, molts d’èxits.

La peca que podem veure i escoltar aquí dalt, el senzill «Toquen quarts d’una», és, segons la pròpia Mar, «…una pseudonadala,  perquè he agafat un tros de la nadala del noi de la mare i l’he entaforat a una cançó meva…».

Podeu seguir na Mar Pujol al seu compte d’Instagram i si voleu que us vingui a cantar al vostre poble, poseu-vos en contacte amb Niu Management.