[Una narració de Jordi Remolins.]
El descapotable groc va disminuir de velocitat. Mentre s’acostava cada vegada més al marge dret de la carretera, però sense aturar-s’hi del tot, l’acompanyant va llençar fora del vehicle un gos de pocs mesos. La inèrcia de la caiguda va reblincar l’esquena del cadell amb les pedres del voral.
L’animal va refer-se de cop malgrat l’impacte de la caiguda. Tenia masegats el coll i la pota dreta posterior, però això no li va impedir avançar tant de pressa com va poder en la direcció del vehicle que acabava d’abandonar-lo, i que gràcies a la combustió de la benzina i a un motor de cent cavalls, va fer del tot inútil l’esforç. Quan el descapotable ja s’havia perdut de vista en l’horitzó, ell seguia corrent, lladrant i plorant d’esma darrere dels seus amos. I així va seguir, cada cop més cansat, caminant coix i perdut, fins que una furgoneta blanca es va aturar al seu costat i el noi que la conduïa va recollir-lo.
Van aturar-se en un mas envoltat de verds conreus, on els lladrucs que els donaven la benvinguda van anunciar-li que hi vivien altres gossos. El noi va agafar-lo a coll i el va conduir fins a una sala gran amb una acollidora llar de foc que ara era apagada. El sol crepuscular omplia d’ombres l’estança i tot i les masegades i la confusió, l’animal va sentir una agradable sensació de benestar. Al cap d’uns segons, va adormir-se plàcidament sobre un coixí. Es va despertar quan la mare del noi li guaria les ferides de l’esquena i la pota. L’escalfor de l’esperit de vi el va fer gemegar lleument, però va deixar-se curar pacientment per la dona del davantal.
Coincidint en el temps, el nen de la parella que conduïa el descapotable groc també es despertava d’un son profund al seient del darrere. Els plors, quan va adonar-se que la seva mascota havia desaparegut, van perllongar-se durant més d’un quart d’hora. Els pares van explicar-li que l’havien deixat a casa d’uns amics que el cuidarien i li van prometre que el passarien a recollir quan tornessin de les vacances d’estiu, o bé que en comprarien un altre. El nen va deixar-se mig convèncer per les mentides dels progenitors, va parar de somicar i va concentrar-se en un joc electrònic de butxaca.
Dos estius més tard el cadell s’havia convertit en un bonic exemplar de gos petaner. Encara que la resta de gossos dormien fora del mas, ell havia aconseguit que l’acceptessin a l’interior, potser perquè l’havien assimilat com el gos desvalgut i ferit que havien salvat del voral de la carretera. El noi de la furgoneta l’havia adoptat com a animal de companyia, i quan no dormia al costat de la llar de foc, se l’enduia a tot arreu, excepte els diumenges a la tarda. Les estones que passava amb la xicota preferia no provocar gelosia, ni en el petitó ni en la noia.
Un dia de principis d’agost, a mig matí, tots dos van pujar a la furgoneta i van iniciar el trajecte fins a un garatge de vehicles industrials de la capital de comarca. El noi va estar mercadejant el preu d’un tractor de segona mà. Mentrestant, el gos tafanejava pneumàtics gastats, cargols rovellats i pots d’oli buits pels racons del recinte, fins que va sentir un xiulet que el va activar ràpidament per a pujar de nou al vehicle.
En el camí de tornada van aturar-se en una benzinera. Mentre el dipòsit s’omplia de combustible, un descapotable groc va aturar-se al seu costat. El gos va mirar per la finestra i va reconèixer el nen que havia tingut cura d’ell durant els primers mesos de vida. Havia crescut, estava més gran, però continuava ocupant el seient de darrere, encaparrat encara amb un joc electrònic. Al davant, els pares, intentaven controlar els nervis per no llençar-se l’un a l’altre per la finestra. Va moure la cua i va lladrar feblement, amb alegria continguda d’haver retrobat el seu amic. Però, tot i que el noi de la furgoneta havia deixat la porta mig oberta, no va sortir-ne. Ningú no el va sentir. Ningú no el va veure. Quan el seu protector va tornar a asseure’s després de pagar la benzina, el gos se li va acostar, va repenjar-li les potes al braç dret, i li va fer una agraïda i humida llepada a la galta. L’humà va mirar-lo, agradablement sorprès, i va engegar el vehicle, per tornar-lo a encarar en direcció cap a casa.
Us agrada:
M'agrada S'està carregant...
Albert Canadell Vilalta (Tona, 1963), artesà joier, és un escriptor polifacètic i multipremiat, autor de diverses novel·les, reculls de contes, poemaris i, al calaix —encara— algunes obres de teatre. Alternatiu i autodidacte, ja publicat, entre d’altres, La piranya (premi Vila de Puigcerdà, 1999), i Òpal de foc (2000); el poemari Del zenit (2002); la novel·la de viatges Camins del Mandala (2005); les novel·les rurals Inesperat Walden (premi Armand Quintana, 2012), i Terra d’esquelles (2016). El 2020 va rebre el Premi Recull de Narració Joaquim Ruyra, de Blanes, per dues narracions amazòniques aplegades a La ferida i el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa per Rebrot de bosc (2021), totes dues publicades a Pagès editors, com suara ha fet amb Òxid de ferro, un recull de cinc narracions guardonades l’any 2021 amb el Premi Sant Carles Borromeu de contes i narracions.
