[LLIBRES] «Notes mínimes d’un paisatge», de Josep Espunyes

Un dels sonets de les Notes mínimes d’un paisatge ja és «escrit» als esglaons de l’escala que puja al cafè de Peramola. [Foto: FS/Viure als Pirineus.]
[Notes de Xavier Borràs.]

El poeta alturgellenc Josep Espunyes (Peramola, 1942), que aquest 2022 celebra amb multitud d’actes el seu vuitantè aniversari en l’anomenat Any Literari Josep Espunyes al Pirineu (organitzat i coordinat per l’Associació Llibre del Pirineu i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran), ha vist reeditada per Edicions Salòria una de les seves obres poètiques cabdals, les Notes mínimes d’un paisatge (Edicions del Mall, 1987), amb l’afegit que un dels vint-i-un sonets decasíl·labs del volum —ara amb un pròleg d’Anton Maria Espadaler, fotografies de Jordi Pasques i un colofó a la contracoberta de Marcel Fité— ha pres cos i forma aquest primer d’octubre als esglaons de l’escala que puja al cafè de Peramola amb els versos de «M’agrada ser al cafè les nits d’hivern», que reproduïm tot seguit:

M’agrada ser al cafè les nits d’hivern,
aquelles nits de fred i glaç a fora,
en què els minuts no sumen mai una hora
i s’aixera a la llar un foc d’infern.

I en rotlle obert, d’amable gent tothora,
amb fons de torb o verba en joc altern,
refer el decurs dels anys amb mot matern
de llavis d’un vell jai a frec de vora.

Em tinc, aqui, per gran avar de vida,
mes tanta en reto com la pell me’n bat,
car tot en mi respon a l’alta crida

d’aquest caliu d’embruix, comú i alat,
que neix humil i en puixança agombola
l’intim, rural, cafè de Peramola.

Tal com conten a Viure als Pirineus, «la idea de l’escala-sonet és d’un altre fill il·lustre de Peramola, el pedagog, editor i poeta Ramon Besora, qui va traslladar la proposta a l’Ajuntament i al Consell Comarcal de l’Alt Urgell, les dues institucions que patrocinen la instal·lació poètica. Cadascun dels 14 versos del sonet està gravat en una peça d’acer inoxidable de 172 x 11 centímetres i col·locat al frontal d’un graó, de tal manera que el poema es pot anar llegint al mateix temps que es puja l’escala».

Espunyes contava el 1987 que els sonets van ser com una mena de pressentiment del que significaria la construcció del pantà de Rialb per a embassar el Segre i colgar la part baixa de l’Alt Urgell, «un reflex escrit d’un paratges enaiguats, un testimoniatge que personalment mai no voldria que donés». De fet, l’autor del posterior poemari Alt Urgell, plany i passió (1996) diu en la reedició actual de les Notes mínimes d’un paisatge que el pantà de Rialb —que es va construir l’any 1992 i es va començar a omplir l’any 1999— que ja aleshores pensava, i encara pensa, que «els rius de la nostra muntanya s’han de començar a regular des de la capçalera, amb vista a un aprofitament integral de l’aigua que porten, mai mitjançant preses faraòniques», que aquest estiu xardorós de 2022 ha produït escenes desèrtiques i eixorques no vistes mai fins ara per causa de la crisi climàtica.

Coberta de la reedició del llibre de Josep Espunyes Notes mínimes d’un paisatge. [Foto: Xavier Borràs.]
Una opinió que també rebla al «Pròleg» el professor i crític literari Anton M. Espadaler quan manifesta que els poemes de Josep Espunyes relaten «una despossessió, la del “país que voldria i que no tinc” […] La nota predominant és necessàriament la nostàlgia que fa lliscar, però sota d’un teixit eixut, una gran tendresa i comunica una forta emotivitat». Amor i rebel·lia, doncs, en una «sublevació íntima» de l’autor perquè «la deu de l’amor brolla més clara en la derrota».

L’amic de La Resistència Josep Espunyes és escriptor i lingüista. La seva producció literària s’inicià amb Cendra a l’abast (1968), Temps de manobre, finalista al premi Carles Riba el 1970 i De l’Evangeli segons Sant Lluc, primer accèssit a les festes Fabra 1972, publicades totes elles força anys més tard, a causa de la censura. Des d’aleshores la seva obra no ha parat de créixer en extensió i qualitat: Terrosset de sucre candi (1983), Un matí a Albastesa (1983), En calçons (1984), Notes mínimes d’un paisatge (1987), Pa d’àngel (1991), premi Les talúries 1990, Hora foscant a la Ribera (1991), Baronia de Peramola (1995), Alt Urgell, plany i passió (1996), Del passat en el present (1999), Racó de calaix (1999), Segrada (2001), premi Valeri Serra i Boldú 2000, Trabucs i pedrenyals (2002) o el recull Dites, locucions i frases fetes (2007), Obra poètica (2012), a més de les de recerca històrica i antropològica, entre els quals un dels darrers: Jocs i cançons infantils d’abans (2022).

Articles sobre Josep Espunyes a La Resistència

[LLIBRES] «El riu i els inconscients», de Maria Dolors Orriols

maria dolors orriols
Maria Dolors Orriols a Vic el 1990. (Foto: La Marxa de Catalunya.]

[Notes de Xavier Borràs.]

Després de la reedició de Cavalcades (Viena Edicions, març de 2022), el merescut reconeixement de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols (1914-2008) torna amb una dels seus textos més emblemàtics, suara també reeditat, El riu i els inconscients (Adesiara, juliol de 2022), escrit per l’autora, entre d’altres, de Retorn a la vall, entre el 1950 i el 1953.

Es tracta d’una de les primeres novel·les en llengua catalana que narra l’experiència de la guerra i de la postguerra des del bàndol dels vençuts. Retrata la generació que sortia de la infantesa als anys trenta, que va viure la guerra en edat de combatre i que després va haver de fer front a una dictadura devastadora i inacabable. És un relat coral que té com a rerefons uns fets transcendentals, que condicionen els personatges i que, indirectament, són també protagonistes.

Les veus dels «inconscients» es contraposen amb la del «riu», que fa d’eco de llurs experiències. Com va afirmar Agustí Bartra —que malauradament no va aconseguir editar aquesta obra des de l’exili mexicà—, aquesta novel·la aconsegueix «una estremidora unitat de lírica i acció». Vegem-ne, per exemple, un tros espars del que diu «el riu»:

«No puc deturar-me; no es pot anar mai contra el destí. si alguna vegada ho he intentat, tard o d’hora ha calgut tornar a lloc. També als homes els ha succeït el mateix. Les seves rebel·lions, les seves lluites, les seves tempestes, les seves calmes…, tot té una fita. Ells no poden deturar tampoc l’hivern, ni fer brotar primaveres, ni fermar estius o engalanar tardors. Tampoc no poden defugir la mort. Tot segueix el seu curs […] La humanitat sembla anar a les palpentes. Jo també, el Gurri, semblo orb guiant-me per l’estrella que m’ha menat fins ací, on un riu més gran m’engoleix, em fa desaparèixer. Així he anat avançant sempre; així l’aigua d’una font que un dia vaig arreplegar acabava penetrant en el mar…»

L’estudiosa d’Orriols, Montserrat Bacardí torna fer un magnífic exordi al pròleg («D’un temps d’un país»), en què conta que si el lirisme del text prové bàsicament del protagonisme del riu, l’acció ens situa davant d’una novel·la «realista» i psicològica. De fet, en la nota liminar de 1990 (el llibre va trigar trenta-set anya a poder veure la lllum), la novel·lista «feia constar obertament que s’havia inspirat en persones reals per representar algunes personatges de lla ficció: Nicolau Lloret-Eduard Serra, Alexandre Riera-Roger Mir, Josep Plnchart-Miquel Bofill…».

El ritme del relat és ràpid, àgil, dominat per l’acció, pels fets històrics, que marquen un compàs trepidant i que s’imposen per damunt de la voluntat dels personatges, els quals dialoguen sovint i, per tant, se’ns fan presents directament, sense la mediació del narrador. «El riu i els inconscients —escriu l’autora de Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo, 2019)— aborda el conflicte des de la rereguarda, des d’una Barcelona trasbalsada i anàrquica, i la postguerra, en la mateixa ciutat des de la perspectiva dels vençuts “anònims”., ciutadans poc significats que es queden al país i que sofreixen un daltabaix moral i social irreparable. Amb Incerta Glòria (1956, de Joan Sales, és una de les primeres novel·les catalanes que recrea la postguerra des d’aquesta mirada.»

Maria Dolors Orriols i Monset pertany a la primera generació de novel·listes de la postguerra. Quan la llengua era prohibida, als anys quaranta, va escriure un gran nombre de dietaris, articles, relats i esbossos de novel·les. Els contes de Cavalcades van aparèixer el 1949. Poc després, va publicar la primera novel·la, Retorn a la vall (1950), i un altre recull de contes, Reflexos (1951). També, en la dècada dels cinquanta va escriure Petjades sota l’aigua i El riu i els inconscients —la seva novel·la més ambiciosa—, que van sortir a llum molts anys més tard. Amb tot, mai no va defallir i, acabada la dictadura, va donar a conèixer diverses novel·les més i el llibre de memòries Escampar la boira (2003).

Podeu llegir un fragment d’El riu i els inconscients des d’aquest vincle.

Més articles de Maria Dolors Orriols a La Resistència

[VERSOS] Xic

[Text, veu i foto de Gabriel Salvans.]

Per al nét de la Montse i l’Eduard

 

Escric per tu Martí, xic,
en la sequera i la calor d’aquest agost
i en l’alegria gran de veure’t el primer son.
Pensant en tots i tants camins
que hauràs de descobrir tot sol.
A Sant Martí Xic, quantes vegades
hem compartit temps i paraules
amb la llengua dels teus avis,
de qui aprendràs, a poc a poc,
i que et farà copsar una manera
singular de veure i viure la vida.
Escric pensant en tu Martí,
que un dia em llegiràs sabent
que la vida és molt més que poesia,
però quant meravellosa n’és
si la vius en l’amistat i en l’amor.
En tindràs molt, si en dones un xic.

La Cambra, 2022

Fragment del «Cant de batre»

[Cant i vídeo de Toni Casassas.]

El projecte «Entre cor i branca. Veus del pou», és un projecte que  explora el cant com a forma d’expressió artística lligada directament a la veu dels ancestres, al so de la llengua pròpia, que és únic per a cada llengua,  únic i personal per a cadascú, per a cada cos dins la seva pròpia comunitat cultural.

Els cants antics populars són la referència que ens queda d’aquesta expressió i vibració pròpia deslligada de l’artifici musical modern, de l’estandardització i de l’espectacle.

Podem intuir i experimentar que aquest cant o cantúria d’arrel o millor de l’arrel del cant, és testimoni, sens dubte, d’un tronc comú a tots els altres cants i llengües del món.

En aquest vídeo es pot veure un fragment del «Cant de batre», que Pep Gimeno, Botifarra, ha convertit en un himne al País Valencià, amb versió de Jonatan Penalba i enregistrat aquest setembre a Castell de l’Areny (Berguedà).

[EXPOSICIÓ] «Babel», Josep Nogué, a Mollet del Vallès

Josep Nogué exposa Babel a La Marineta de Mollet del Vallès. [Foto: Som Mollet.]
[Notes de Redacció.]

L’artista i col·laborador de La Resistència, Josep Nogué, exposa al Centre Cultural La Marineta de Mollet del Vallès, el seu projecte Babel fins al 22 d’octubre d’enguany.

Llegim, del diari Som Mollet, la següent i interessant crònica:

El pintor molletà Josep Nogué ha estat homenatjat en la present edició de la Fira d’Artesans. Nogué va ser el creador del símbol de la Fira, el sol, i enguany tant ell com la seva creació n’han estat protagonistes.

D’una banda, la decoració de la fira ha estat monopolitzada pels sols amb els colors irisats de la bandera LGTBI. Però alhora la inauguració de l’esdeveniment va coincidir amb la presentació a La Marineta de l’exposició Babel, amb pintures a l’oli creades per Nogué.

L’artista explicava que a la sala s’hi poden trobar quadres “de diferents èpoques, moltes tendències i molts temes”. També refermava que la vinculació de la seva disciplina amb la Fira: “La pintura podem dir que és artesania; potser abans tenia una altra concepció, però ara veure una cosa feta a mà cada vegada és més difícil”. En aquest sentit, afegia que pintar a mà “porta una feina diferent de treballar amb un ordinador”.

L’exposició Babel, de Josep Nogué, es pot veure a Molles del Vallès fins al 22 d’octubre.

Més enllà de la tasca per executar les obres, Nogué també convidava a veure-les sense presses: “Estem acostumats a passar molt ràpidament sobre les coses, tot és efímer, i ficar-se al món de la pintura és oblidar-se del món. Crec que la pintura és l’art que elimina el temps: tant per pintar com per veure-ho t’hi has de dedicar una estona”.

És per això que el pintor també deia: “Per entendre una mica i gaudir un quadre t’hi has d’estar tant de temps mirant-lo com el temps que ha estat el pintor fent-lo”.

Per últim, en Josep Nogué agraïa divendres en la presentació de Babel que hagi pogut exposar al Centre Cultural La Marineta: “Feia temps que tenia ganes de venir a exposar a Mollet i n’estic encantat”.

[Podeu viure aquest vídeo de VallesVisió sobre l’exposició de Josep Nogué.]

[Arts i Oficis] Accionarat

[Una narració de Jordi Remolins.]

L’últim comboi de metro de la jornada acabava d’arribar a l’estació i una munió de gent s’amuntegava davant les portes per no haver de tornar a casa a peu, o pagar molt més agafant un taxi. El dissenyador gràfic es va obrir pas entre la multitud i a empentes i cops de colzes va guanyar un lloc a dins del vagó. Aquell dia coincidia que els espectadors que sortien de l’estadi de veure uns quarts de final de la copa d’Europa de futbol que havia acabat tard per la pròrroga i penals, multiplicaven per molt l’afluència que un dia normal a aquella hora tenia la línia. Necessitava arribar a casa abans de la mitjanit si no volia guanyar-se l’enèsima esbroncada de la seva parella, que ja començava a sospitar una infidelitat camuflada sota excuses de reunions de feina que acabaven massa tard, o de muntanyes de projectes per signar. Un altre amuntegament, l’humà que hi havia a l’interior del vagó, era aclaparador, un tetris de braços, caps, espatlles, troncs i extremitats inferiors que encaixaven com bonament podien per satisfacció dels aprofitats que allargaven la mà cap als atributs aliens per satisfer les seves perversions. Un cop tancades les portes una veu sorgida de la megafonia va informar que caldria esperar uns minuts a la sortida per quadrar els horaris amb la resta d’estacions.

La cella esquerra del dissenyador gràfic va alçar-se buscant la complicitat de l’individu que tenia al davant, un home de mitjana edat no gaire ben vestit i que desprenia un indissimulable tuf de resclosit. L’home el va mirar i va somriure lleument. Haurien de suportar-se en estreta comunió fins que el metro tingués la gentilesa de portar-los a l’estació de destí. Però la màquina no arrencava i la fortor que desprenia aquell individu s’amplificava cada cop més. La cara de l’un estava a pocs mil·límetres de la de l’altre. Va evitar-li els ulls fins que en un gest per corregir la posició el dissenyador va impactar amb la maleta en el tòrax del seu veí.

— Perdó, això és tan comprimit que encara prendrem mal.

— No passa res, no pateixis. A veure si arranca aviat. El transport públic sempre ha sigut un drama.

La repulsió nasal que fins aleshores sentia per aquell individu, va convertir-se en una fotesa comparada amb la que experimentava ara que li acabava de parlar directament a la cara. Una alenada de putrefacció se li va introduir al nas i la boca, talment com si estigués participant en l’exhumació d’un dictador qualsevol. Malgrat tot, va imitar un sospir per donar-li la raó i alliberar-se alhora de la glopada pestilent que acabava de menjar-se. Va intentar moure’s, però no li va ser possible. No només estava presoner físicament d’aquella circumstància, sinó que es trobava absolutament sol cara a cara amb l’enemic olfactiu número u de la humanitat. La resta de viatgers s’havia posicionat d’esquena a l’aura nauseabunda que impregnava l’espai comprimit. Cada vegada entenia menys com havia estat tan lent a l’hora de detectar-ho, i com podia ser que el fill de puta de conductor no arrenqués d’una puta vegada la locomotora dels collons.

— Vostè encara és jove, però recordo que fa quaranta anys la freqüència dels combois era menor que l’actual, i ens trobàvem en casos així cada dos per tres. Una vegada vaig tardar més de dues hores a arribar a casa. La dona ja havia trucat a la policia perquè es pensava que m’havien segrestat. I sap què li van dir?

El dissenyador va contenir les llàgrimes. No podia més. Ni tan sols alçar les mans per tapar-se el nas. O aquell home callava o les cames li defallirien. I no volia ni imaginar-se que sent l’única persona que el veuria perdent el coneixement, podria acabar practicant-li un boca a boca que llavors sí, seria definitiu. Va gemegar lleument, com per mostrar desinterès en allò que li explicava el generador de contaminació més gran que havia trobat en la seva maleïda existència. Lluny d’entendre aquest significat en el gest, l’home va continuar…

— Que si els molestava per una ximpleria, li farien pagar el cost de la recerca. Es pot arribar a creure que ens hem passat tota la vida pagant impostos, no hem molestat mai a la policia ni als bombers ni a una ambulància, i un dia que per culpa d’un servei públic deficient ella va tenir la necessitat de fer-ne ús, encara l’amenacen amb la prepotència dels que estan acostumats a no moure el cul excepte quan és un superior qui els ho ordena?

L’halitosi que expirava cada vegada que pronunciava una síl·laba s’estava convertint en un suplici per al dissenyador, però també per a la resta de l’habitacle. Una jove embarassada va patir una síncope i només la compressió de cossos va evitar que caigués a terra.

Algú va prémer el botó per a obrir la porta des de fora, però va ser impossible aconseguir-ho. Anaven plens de punta a punta de metro. La sort que va tenir de no poder-hi entrar.

— Calleu! —va cridar un home conscient de l’origen d’aquella pudor.

— Que calli! —s’hi va afegir una dona vermella com un senyal d’estop de tant respirar per la boca.

El dissenyador gràfic també va perdre el coneixement, juntament amb quatre persones més.

Un noi va aixecar dificultosament el braç per agafar la maça que hi havia a l’extrem superior de la porta. Volia trencar un dels vidres i que així es renovés una mica l’aire. Va patir una luxació d’espatlla, però va aconseguir agafar l’eina. Tenia tan poc espai per moure’s que només va poder fer una esquerda al vidre. A cops de cap va anar eixamplant un forat, que ja era de la mida d’una pilota de futbol quan va desistir de fer-lo més gran. Portava la cara ensangonada, però l’aire viciat de l’exterior va ser rebut com la pluja en el desert pel centenar de viatgers, sobretot quan finalment la locomotora va arrencar.

Lleument conscient del que acabava de viure, l’home pudent va arribar a casa després d’haver assistit a la reunió anual d’accionistes de la companyia de gas. La dona va rebre’l amb una mascareta d’oxigen i les finestres obertes de bat a bat malgrat ser encara al mes de març.

A sobre la tauleta de la sala d’estar hi havia un catàleg de dutxes que aquella mateixa tarda la soferta senyora havia anat a buscar a cal lampista.

[LLIBRE] «Ambsenseson»

[Un llibre d’Olga Molina.]

Us oferim una primera col·laboració de la manresana Olga Molina, escriptora i il·lustradora.

Es tracta d’AmbSenseSon, escrit i il·lustrat per ella mateixa i maquetat per Oriol Segon, on ens conta la història, amb gran sensibilitat i mestratge, d’una nena que no té son i no es pot adormir.

Cliqueu al damunt de la il·lustració i s’obrirà el llibre.