Naturalment vull provocar
Onofre de Dip, a refer
la sopa d’all altra vegada,
que de segles ha té tastada
i païda de mal profit
de Morella al coll de Merolla,
en hostals de taula endreçada
o en corriols de mitjanit
o museus de porta tancada.
Que tenim un altre vampir
de mala jeia fent la guitza.
I sigui amb màgia d’alls,
ceba, tomàquet, amanites
en amanides, ous de reig,
vi o arròs amb camagrocs;
a poc dies d’anar a dalt
i dinar amb tota la colla,
siguem mitja o dotzena i mitja,
l’hem de fer fora corrents.
Que vull veure tensos i nus els pits
i el somriure als ulls i als llavis
i un bon pom d’herbes remeieres,
i petons i abraços, reflexos
a dojo al pantà de sant Ponç.
Miracles de la llum a l’aigua.
Berber prové de la paraula llatina barbarus, «bàrbar», mentre que el poble mateix s’autoanomena amazigh, en català, amazic (persona lliure).
Els imazighen es troben al nord (Magreb) d’Àfrica, des de l’oasi de Siwa a Egipte fins a Mauritània i Burkina Faso. Sumen, entre tots els països, 38 milions d’habitants.
Els que viuen a les muntanyes del Rif (al Marroc), al gran Atles o els tuaregs del desert, tots són amazics. Parlen la mateixa llengua amb diversos dialectes. Molts no coneixen l’àrab. Són molt acollidors.
Els moments passats amb ells els recordarem sempre. Parlàvem i preníem molt te. Menjàvem tagín. Rèiem molt. De fet, tots seríem millors si fóssim imazighen, «persones lliures».
L’Església inscriu com a propietats pròpies parròquies, rectories i terrenys. A Vic, ara inscriurà la Catedral i el Palau Episcopal. El cardenal Omella de Barcelona és absolutament contundent i es mostra al costat del rei i del Gobierno de España en el tracte als presos polítics i els exiliats independentistes. Ell defensa el concordat, defensa la Corona espanyola que va anar a colonitzar i saquejar Amèrica. Defensa els diners.
L’Església és molt semblant a la Guàrdia Civil, el cos més dogmàtic de la monarquia franquista actual, per aconseguir els seus objectius. Fan informes falsos, acusacions falses i proves falses. L’important és aconseguir el seu objectiu encara que això representi que les persones estiguin anys a la presó.
Uns amenacen amb la violència de les armes; l’Església, amb la violència de donar suport als violents. Sempre ha estat així, aquí i a Amèrica. No és veritat que l’Església tingui missioners que van a ajudar els pobles indígenes. No és veritat. Equivocadament o no, van a colonitzar-los. El resultat sempre és un desastre.
Bé, l’ara ja general Pérez de los Cobos i el cardenal Omella, mantenint una estètica impecable de mitra i tricorni, poden celebrar tranquils el 12 d’octubre. Persones com ells són els que fan que el món no pugui acabar les llàgrimes.
Estem neguitosos. Els creuers, amarrats al port. Els cinquanta aeroports espanyols, tots amb pèrdues. El rei emèrit, acollit pels qui li pagaven comissions, i una tribu de polítics d’esquerres, de dretes i el president de Foment de Treball, Joan Rossell, lloant el rei, les seves amants i els diners cobrats il·legalment. El senyor Rossell arriba a dir que tots fan el mateix. Fantàstic! Mentrestant, la quitxalla, amb problemes perquè la pandèmia no s’atura.
Ara, el Gobierno de España s’ha inventat la paraula cogobernanza i la fallida econòmica és total. Però estan satisfets, diuen que ho fan bé. Els presos polítics catalans, 22 hores diàries tancats a la cel·la perquè els van revocar el tercer grau.
L’Estat està dèbil i tocat, però encara no enfonsat. Els presidents Torra i Puigdemont no afluixen, i fan bé. Recorden el 1r d’octubre, el discurs del rei del dia 3 i l’«a por ellos».
A Madrid somien una vacuna perquè torni el turisme benefactor. Els catalans somiem una república i molta democràcia.
De fet, no cal trencar-se el cap per res, perquè les decisions, en aquestes circumstàncies, es prenen soles.
He somiat que somiava, i en el somni
pujava a les escales del castell,
els cabells et voleiaven al sol
del dotze d’agost. El camí és més planer
emmirallat al teu somriure.
Tot alçant el cap al cel blau t’he vist
les calces quan les faldilles mostraven
generosament als ulls, el desig,
l’anhel d’altres cabells prou enyorats.
Quan m’has demanat: —T’agraden els meus cabells?
—Sí. Molt —ha dit el somni,
com si parlés el miratge al vailet.
L’endemà vaig veure un petó insuls
que no es mereix ni una ratlla de vers,
ni un segon a un fugaç somni d’estiu.
Però els teus cabells…, la teva veu…, romandrà
sempre en mi per anar a vega.
Quan el perillós i despietat pistoler va entrar al saló, els parroquians que s’hi havien donat cita van abaixar la mirada temerosos d’ampliar la popular nòmina de damnificats per la seva arma. Al fons del corredor, entre el piano i l’escala, assegut en una solitària cadira amb un cigar apagat als llavis, un individu va continuar amb la mirada fixa, contemplant l’escena impertèrrit i captant l’atenció del psicòpata assassí que instantàniament va acaronar el mànec del revòlver, moviment que tothom identificava com a fase prèvia d’una carnisseria. Les cinc bales que instants després van impactar en el tòrax del temerari observador no van posar fi a la seva vida, que feia cinc dies que ja l’havia abandonat aprofitant una aturada cardíaca, però van ajudar a intensificar la profunda ferum de descomposició del polsegós local.
La venjança del senglar
Moltes nits, el caçador es despertava sobtadament, aixecant-se de cop amb una suor freda amarant-li el front, somiant que patia un accident frontal d’automòbil contra una tanca de formigó en el seu intent per esquivar un senglar que travessava la carretera. El somni es repetia pràcticament cada dia amb la mateixa seqüència i idèntica reacció, tot i que l’hàbit no va esmorteir-ne mai el traumàtic despertar que el mantenia desvetllat fins a l’hora d’anar a treballar. Dos dies després que l’enterressin a causa d’un coàgul cerebral, el caçador va ressuscitar trasbalsat altre cop pel mateix somni, es va aixecar com una molla, i es va cardar tal hòstia amb la tapa de la caixa que el politraumatisme cranioencefàlic va ser aquest cop sí, mortalment irreversible.
Darrera trucada fallida
Mentre el marit desequilibrat telefona a la policia i els diu que en pocs segons es carregarà la dona i ells no podran fer res per evitar-ho, la seva parella ni tan sols intenta escapar-se. L’home s’ha assegurat prou d’estacar-la prèviament en una cadira que balla, on s’afanya a tallar-li el coll, llençar el cap per la finestra i tirar-s’hi ell mateix al darrere abans no s’hagi d’enfrontar amb les forces de la llei. A l’altra banda de l’aparell telefònic, la iaia sorda a qui l’assassí ha trucat per error escolta el que li semblen unes paraules estranyes i uns crits de dolor, però, farta que ningú li digui res, penja l’aparell i s’asseu davant de la tele per acabar de veure una bonica pel·lícula de terror.
Maledicció blanca
La boira era tan espessa que algú hauria hagut d’avisar al primogènit de la família d’albins, que no era un bon dia per estrenar el vestit blanc que li havien regalat pel seu aniversari. Mentre travessava el carrer només el conductor d’un monovolum va adonar-se de la seva presència un cop ja li havia passat amb les quatre rodes per sobre. Miraculosament el nen va sobreviure fins que l’ambulància i el cotxe de la policia a qui havien trucat informant del succés també van atropellar-lo de forma irreversible, constatant alhora la inutilitat dels cossos de seguretat i dels llums antiboira.
Tip d’aguantar les putades de la dona, dels fills i dels veïns de l’escala, l’antropòleg jubilat va sospesar seriosament la possibilitat de llevar-se la vida. Acovardit però pel dolor físic que podia reportar-li un suïcidi convencional va idear un sistema de mort sense patiment on un complicat mecanisme d’electrovàlvules, condensadors i braços articulats el conduirien a la més dolça fi que mai cap humà hagi conegut. Tan complex era l’invent i tant es va involucrar en la seva construcció, que ben aviat va oblidar-se de la dona, dels fills i dels veïns, molts dels quals curiosament van precedir-lo camí cap al cementiri, abans que ell mateix també morís de forma natural sense haver-lo posat encara en funcionament.
«A caza de dientes». [Gravat de Los Caprichos, de Francisco de Goya,1799.]
El pes de la humanitat
Quan tot feia pensar que el banyista moriria ofegat arrossegat al fons de la bassa per un endimoniat remolí, l’home va treure finalment forces d’allà on no n’hi havia i va començar a remuntar dins de l’aigua. Al mateix temps, un inexpert però voluntariós testimoni de l’escena va llençar-se a la riera, tot i ser conscient que ni tan sols sabia nedar. Quan el sofert banyista estava a punt de sortir a la superfície vencent la força de la naturalesa, va ser el pes de la humanitat del seu presumpte salvador qui els va enfonsar irremissiblement a tots dos a una mort segura.
Desajustaments aeronàutics
L’empresari multimilionari va rebre amb llàgrimes als ulls la notícia que l’avió on viatjava la seva senyora havia tingut un accident mentre intentava aterrar d’emergència a l’aeroport d’un país llunyà. Molt més dolorós va ser encara saber que l’única supervivent havia estat precisament ella. L’única alegria de la jornada va sobtar-lo en adonar-se que gràcies a l’inesperat atac de cor que ell mateix acabava de patir, podria alliberar-se definitivament de la dona, i que de retruc, s’estalviaria el segon pagament al mecànic que ho havia preparat tot perquè el motor de l’avió s’avariés a 8.000 metres d’altitud.
La vida en un instant
Un instant abans de morir, la mediocre vida sencera de l’antic entrenador d’educació física va passar pel seu record. El naixement, la infantesa, l’escola, la primera comunió, l’adolescència, el servei militar, la feina, el festeig i el casament, el futbol dels diumenges, els fills, els capvespres mirant la televisió i la jubilació anticipada, van ser rememorats amb gran realisme en un sol moment. Per això, en lloc de morir de la pulmonia terminal que feia mesos que l’estava portant tortuosament a la tomba, va acabar-ho fent ofegat en els seus propis vòmits generats per l’evidència d’una existència miserablement malaguanyada.
