Estem neguitosos. Els creuers, amarrats al port. Els cinquanta aeroports espanyols, tots amb pèrdues. El rei emèrit, acollit pels qui li pagaven comissions, i una tribu de polítics d’esquerres, de dretes i el president de Foment de Treball, Joan Rossell, lloant el rei, les seves amants i els diners cobrats il·legalment. El senyor Rossell arriba a dir que tots fan el mateix. Fantàstic! Mentrestant, la quitxalla, amb problemes perquè la pandèmia no s’atura.
Ara, el Gobierno de España s’ha inventat la paraula cogobernanza i la fallida econòmica és total. Però estan satisfets, diuen que ho fan bé. Els presos polítics catalans, 22 hores diàries tancats a la cel·la perquè els van revocar el tercer grau.
L’Estat està dèbil i tocat, però encara no enfonsat. Els presidents Torra i Puigdemont no afluixen, i fan bé. Recorden el 1r d’octubre, el discurs del rei del dia 3 i l’«a por ellos».
A Madrid somien una vacuna perquè torni el turisme benefactor. Els catalans somiem una república i molta democràcia.
De fet, no cal trencar-se el cap per res, perquè les decisions, en aquestes circumstàncies, es prenen soles.
He somiat que somiava, i en el somni
pujava a les escales del castell,
els cabells et voleiaven al sol
del dotze d’agost. El camí és més planer
emmirallat al teu somriure.
Tot alçant el cap al cel blau t’he vist
les calces quan les faldilles mostraven
generosament als ulls, el desig,
l’anhel d’altres cabells prou enyorats.
Quan m’has demanat: —T’agraden els meus cabells?
—Sí. Molt —ha dit el somni,
com si parlés el miratge al vailet.
L’endemà vaig veure un petó insuls
que no es mereix ni una ratlla de vers,
ni un segon a un fugaç somni d’estiu.
Però els teus cabells…, la teva veu…, romandrà
sempre en mi per anar a vega.
Quan el perillós i despietat pistoler va entrar al saló, els parroquians que s’hi havien donat cita van abaixar la mirada temerosos d’ampliar la popular nòmina de damnificats per la seva arma. Al fons del corredor, entre el piano i l’escala, assegut en una solitària cadira amb un cigar apagat als llavis, un individu va continuar amb la mirada fixa, contemplant l’escena impertèrrit i captant l’atenció del psicòpata assassí que instantàniament va acaronar el mànec del revòlver, moviment que tothom identificava com a fase prèvia d’una carnisseria. Les cinc bales que instants després van impactar en el tòrax del temerari observador no van posar fi a la seva vida, que feia cinc dies que ja l’havia abandonat aprofitant una aturada cardíaca, però van ajudar a intensificar la profunda ferum de descomposició del polsegós local.
La venjança del senglar
Moltes nits, el caçador es despertava sobtadament, aixecant-se de cop amb una suor freda amarant-li el front, somiant que patia un accident frontal d’automòbil contra una tanca de formigó en el seu intent per esquivar un senglar que travessava la carretera. El somni es repetia pràcticament cada dia amb la mateixa seqüència i idèntica reacció, tot i que l’hàbit no va esmorteir-ne mai el traumàtic despertar que el mantenia desvetllat fins a l’hora d’anar a treballar. Dos dies després que l’enterressin a causa d’un coàgul cerebral, el caçador va ressuscitar trasbalsat altre cop pel mateix somni, es va aixecar com una molla, i es va cardar tal hòstia amb la tapa de la caixa que el politraumatisme cranioencefàlic va ser aquest cop sí, mortalment irreversible.
Darrera trucada fallida
Mentre el marit desequilibrat telefona a la policia i els diu que en pocs segons es carregarà la dona i ells no podran fer res per evitar-ho, la seva parella ni tan sols intenta escapar-se. L’home s’ha assegurat prou d’estacar-la prèviament en una cadira que balla, on s’afanya a tallar-li el coll, llençar el cap per la finestra i tirar-s’hi ell mateix al darrere abans no s’hagi d’enfrontar amb les forces de la llei. A l’altra banda de l’aparell telefònic, la iaia sorda a qui l’assassí ha trucat per error escolta el que li semblen unes paraules estranyes i uns crits de dolor, però, farta que ningú li digui res, penja l’aparell i s’asseu davant de la tele per acabar de veure una bonica pel·lícula de terror.
Maledicció blanca
La boira era tan espessa que algú hauria hagut d’avisar al primogènit de la família d’albins, que no era un bon dia per estrenar el vestit blanc que li havien regalat pel seu aniversari. Mentre travessava el carrer només el conductor d’un monovolum va adonar-se de la seva presència un cop ja li havia passat amb les quatre rodes per sobre. Miraculosament el nen va sobreviure fins que l’ambulància i el cotxe de la policia a qui havien trucat informant del succés també van atropellar-lo de forma irreversible, constatant alhora la inutilitat dels cossos de seguretat i dels llums antiboira.
Tip d’aguantar les putades de la dona, dels fills i dels veïns de l’escala, l’antropòleg jubilat va sospesar seriosament la possibilitat de llevar-se la vida. Acovardit però pel dolor físic que podia reportar-li un suïcidi convencional va idear un sistema de mort sense patiment on un complicat mecanisme d’electrovàlvules, condensadors i braços articulats el conduirien a la més dolça fi que mai cap humà hagi conegut. Tan complex era l’invent i tant es va involucrar en la seva construcció, que ben aviat va oblidar-se de la dona, dels fills i dels veïns, molts dels quals curiosament van precedir-lo camí cap al cementiri, abans que ell mateix també morís de forma natural sense haver-lo posat encara en funcionament.
«A caza de dientes». [Gravat de Los Caprichos, de Francisco de Goya,1799.]
El pes de la humanitat
Quan tot feia pensar que el banyista moriria ofegat arrossegat al fons de la bassa per un endimoniat remolí, l’home va treure finalment forces d’allà on no n’hi havia i va començar a remuntar dins de l’aigua. Al mateix temps, un inexpert però voluntariós testimoni de l’escena va llençar-se a la riera, tot i ser conscient que ni tan sols sabia nedar. Quan el sofert banyista estava a punt de sortir a la superfície vencent la força de la naturalesa, va ser el pes de la humanitat del seu presumpte salvador qui els va enfonsar irremissiblement a tots dos a una mort segura.
Desajustaments aeronàutics
L’empresari multimilionari va rebre amb llàgrimes als ulls la notícia que l’avió on viatjava la seva senyora havia tingut un accident mentre intentava aterrar d’emergència a l’aeroport d’un país llunyà. Molt més dolorós va ser encara saber que l’única supervivent havia estat precisament ella. L’única alegria de la jornada va sobtar-lo en adonar-se que gràcies a l’inesperat atac de cor que ell mateix acabava de patir, podria alliberar-se definitivament de la dona, i que de retruc, s’estalviaria el segon pagament al mecànic que ho havia preparat tot perquè el motor de l’avió s’avariés a 8.000 metres d’altitud.
La vida en un instant
Un instant abans de morir, la mediocre vida sencera de l’antic entrenador d’educació física va passar pel seu record. El naixement, la infantesa, l’escola, la primera comunió, l’adolescència, el servei militar, la feina, el festeig i el casament, el futbol dels diumenges, els fills, els capvespres mirant la televisió i la jubilació anticipada, van ser rememorats amb gran realisme en un sol moment. Per això, en lloc de morir de la pulmonia terminal que feia mesos que l’estava portant tortuosament a la tomba, va acabar-ho fent ofegat en els seus propis vòmits generats per l’evidència d’una existència miserablement malaguanyada.
Tu vindràs i, entre abraçades, em diràs que m’has trobat a faltar i m’explicaràs que l’altre dia vas parlar amb aquell noi, i que «aquest llibre, te l’has de llegir», que encara no has pogut deixar el tabac però que aquesta vegada t’ho has proposat de debò, i quan menys m’ho esperi arrencaràs a plorar perquè «abans tot era molt més fàcil» i perquè encara enyores aquells temps tan senzills i bonics, i t’aixecaràs del sofà i aniràs a netejar els plats bruts de la pica de la cuina, perquè això és el que fas quan estàs trista, i després et passarà tot i tornaràs a somriure com si res hagués passat, i et queixaràs d’aquells núvols que no amenacen pluja però «no em deixen veure bé el sol», i posaràs els dits llargs sobre les tecles d’aquell piano que fa temps que no toco, i amb la teva veu dolça i trencada entonaràs aquella cançó d’aquella cantautora que et va ensenyar la teva mare quan eres petita, i quan caigui el dia jo encendré un foc i tu em demanaràs el meu jersei de llana perquè «al vespre sempre refreda en aquesta casa», i jo faré veure que no tinc fred perquè voldré ser un amfitrió exemplar i «i tant que te’l deixo», i abans d’anar a dormir, com sempre, encendràs una espelma i estaràs uns minuts mirant a l’horitzó fosc i «avui per Palestina», diràs mentre et cau una llàgrima de l’ull esquerre, que no la veig però sé que hi és, i al tornar a dins riuràs amb els ulls encara humits perquè «quina tonteria, això de les espelmes», i la llum càlida del menjador dibuixarà una ombra amb els teus cabells a la paret que abans havia estat blanca i ara s’ha de tornar a pintar, i pujaràs les escales lentament i amb un got d’aigua a la mà, i sospiraràs a mig camí perquè ja estaràs molt cansada, i quan arribis al llit em demanaràs si et puc llegir aquell poema de Ferrater que tant t’agrada i que no te’n canses mai, i reposaràs el cap sobre el coixí blanc, i quan jo estigui arribant a l’últim vers tu ja hauràs tancat els ulls i finalment t’adormiràs amb un somriure tranquil a la cara, i jo encara em quedaré uns minuts més assegut sobre el matalàs mirant com se’t van relaxant els músculs del rostre sense pressa, i finalment m’aixecaré per apagar el llum i ajustar la porta darrere meu sense fer massa soroll, i mentrestant tu seguiràs somiant en mons més lliures i boscos més florits, i jo pensaré en quina bonica coincidència que s’hagin creuat els nostres camins, i entre pensaments i passos ja tornaré a ser a baix, i jo també m’adormiré, sense que ningú em llegeixi cap poema ni ningú apagui el llum i ajusti la porta darrere seu; m’adormiré pensant en espelmes, en Ferrater, en acords menors de piano i en tu, i m’adormiré perquè, després de tantes comes, el meu cos i el meu alè demanaran un punt final.
La meva ombra. [Foto: Xavier Borràs.][Textos de Xavier Borràs.]
Ombra. Obscuritat. Fosca. Obaga.
L’ombra m’abraona com una onada. M’atanso a la llum i, tanmateix, persisteix. Aquesta foscor que abraça i ofega no s’esvaneix ni en hores passades ni en sons pregons. Hi és tothora. Roman com una llagasta, incessant, impertèrrita. S’afua o s’engrosseix. Viu i mort sempre.
L’ombra m’agermana amb tots els éssers, fins i tot amb els inerts minerals que se somouen universalment. Amb tots: els vius a la terra, tant en la llum com en la foscor, perquè encara que no sóc capaç de veure-la, hi és; els morts —també a la terra—, perquè llur obscuritat s’entesta tossudament en els records.
De l’obagor, pròxima o llunyana, en temo la sorpresa, un enjòlit que no sempre es resolt amb la claror; de l’obscena obscuritat només n’aprenc el sigil dels meus passos insòlits.
Les tenebres tenallen els humans en la ignorància, aombrats pels tels de la realitat. I les ombres no s’apaguen només amb la fulgor de la llum. Només en la transcendència de la consciència ens en podem alliberar.
