Podeu descarregar-vos el llibre des d’aquest vincle o bé clicant ala imatge de la coberta, aquí sota mateix.
La importància dels secrets
Ferran Miquel i Rigau (Sant Joan de les Abadesses, 1951(, és professor de FP a l’IES la Garrotxa d’Olot. Ha estat tinent d’alcalde de Sant Joan, entre els anys 1995 i 1999 i regidor entre 2003 i 2007. La naturalesa, la geografia, la història, l’art, l’artesania, la muntanya i l’esquívsón les seves passions. Aquesta és la seva primera novel·la.
La importància del secrets —que publiquem de franc amb el seu permís— ha estat inspirada a la casa de turisme rural El Reixac de Sant Joan de les Abadesses, a la comarca del Ripollès. L’indret on està enclavat El Reixac, situat entre la Vall de Núria, la Vall de Camprodon i el Parc Natural de la Garrotxa, fa d’aquesta casa un lloc ideal per a fer estada, descansar, escriure, llegir i practicar el senderisme i el turisme cultural.
Un dels principals èxits del Reixac, és la seva ambientació. La calidesa del seu ambient , la recuperació d’aquella escenografia d’altra època, l’oportunitat de seure davant de la llar de foc o del finestral que dona sobre la verda vall… La possibilitat de compartir tot això amb la persona o persones estimades fa del Reixac un indret inigualable.
Podeu descarregar-vos fent clic en aquest vincle o bé, directament, pitjant a la coberta aquí sota.
Nosaltres som una part de la Terra
El text que La Resistència us ofereix avui, l’anomenat «Missatge del gran cap Seattle, de la tribu dewamish, al president dels Estats Units, Franklin Pierce», conegut posteriorment sota el nom de Nosaltres som part de la Terra, és la versió del discurs pronunciat el 1854 per Seattle (vers 1786-1866), cap de les tribus duwamish i suquamish, davant del governador Isaac Stevens.
Aquesta és una nova versió en català, adaptada per Xavier Borràs, basada en el text anacrònic de Ted Perry (hi ha una altra versió d’Esteve Serra que J. J. Olañeta va editar per Hesperus a Palma el 1994). Per a obtenir més informació sobre els desacords sobre l’atribució d’aquest discurs, vegeu aquest article de la Wikipedia (en anglès).
Podeu descarregar-vos de franc el llibre des d’aquest vincle o bé fent clic a la coberta.
Amok
En aquest sisè lliurament d’un llibre de franc de La Resistència, us oferim l’obra Amok, d’Stefan Zweig, publicada per primera vegada en alemany (Der Amokläufer) al diari vienès Neue Freie Presse el 1922, per bé que va aparèixer poc després en la col·lecció de novel·les «Amok. Novel·les d’una passió». Zweig estava fascinat i influït pel treball de Sigmund Freud i, per això, com passa en altres obres de l’autor, té clars elements psicoanalítics. Es tracta d’una obsessió extrema, que porta el protagonista a sacrificar la seva vida professional i privada i finalment, a suïcidar-se.
L’efecte amok, de vegades lletrejar amuk (del malai), és un episodi sobtat d’assalt massiu contra les persones o objectes en general per un sol individu després d’un període de conscienciació. Tradicionalment s’ha considerat com una esdeveniment relacionat amb la cultura malaia, però ara es veu cada vegada més com la conducta psicopatològica que pot ocórrer arreu, en nombrosos països i cultures.
La renovada edició que us oferim—i que us podeu descarregar des d’aquest vincle— és la que es va publicar al núm. 136 de la col·lecció «A tot vent», editat per Proa —llavors sota la direcció de Joan Oliver (Pere IV)—, amb traducció de J. E. Martínez Ferrando el 1929.
El vailet del més enllà
El periodista campdevanolenc i col·laborador de La Resistència, Josep Maria Sebastian va publicat el seu llibre, A peu de camí, l’abril de 2013, un recull d’una quinzena de contes escrits a partir de l’experiència personal, però que ha evitat situar-los explícitament al Ripollès. D’aquests contes us n’oferim un, «El vailet del més enllà», on, d’una manera original, ironitza sobre el conegut poema de Joan Maragall, «La vaca cega», sarcasme que, també poèticament, va emprar Pere IV (pseudònim poètic de Joan Oliver) quan va escriure «La vaca suïssa», també conegut com la vaca de la mala llet.
Fa prop de vuitanta anys que visc en un forat i una llosa damunt meu. La gent es pensa que no m’assabento de les coses. Els esperits també vivim de la memòria i els seus alts i baixos. Tots ens adaptem a l’eternitat i els seus patiments. Diguin el que us diguin, la veritat és que tot i veure-ho tot no ens és possible establir contacte amb passavolants com vosaltres. Si m’enganxen transmeten aquest missatge, segur que em castiguen amb qualsevol reencarnació: abella, aturat, captaire, rata de claveguera o formiga.
El què m’impedeix de gaudir del meu estat és la gran injustícia històrica que he patit, pateixo i patiré fins a la fi del món, o si més no, dels Països Catalans.
M’explico. Jo era un home tranquil. En aquells temps hi havia ben poc per conformar-se. Una infantesa de garrotades que acabava pasturant vaques fins haver d’anar a fer el servei, de gana i molta conformitat. Vaig néixer amb l’estigma que encara m’acompanya.
El pes que em turmenta es va originar cap a la meva adolescència. Acostumat a menjar poc a taula i a robar viandes per completar els àpats, vivia relativament feliç, estirat sota un arbre en un prat, mentre el bestiar sestejava i jo només pensava en les sinuositats de les masoveres, les seves germanes i filles. Molt de tant en tant, algun animal pretenia anar a la seva. Amb els lladrucs dels gossos i un mínim de punteria la cosa s’arreglava de manera efectiva i ràpida.
Un any, cap a finals d’estiu, quan els prats propers a la vila l’herba encara és tendra i alta, apareixia sovint un home passejant molt ben vestit, ben educat i suposo que instruït, ja que no comprenia ni la meitat de les coses que em deia. Sí que vaig entendre que em tractava de privilegiat en amunt per formar part de la natura. Jo intentava parar atenció, tot i que pensava de quin collons de privilegis parlava des del seu vestit blanc de lli, el seu barret de categoria i el bastó envernissat i nacrat. Francament, no el veia pas gaire desgraciat comparat amb haver de netejar fems, passar-se setmanes tot sol a la muntanya, sopar a les fosques i quedar-se amb gana. Tot i així, m’havien ensenyat des de petit que el que és millor, davant el que es desconeix, consisteix en callar i escoltar.
Va ser al cap d’un temps quan em vaig adonar que aquell “pixapins” tan educat tenia boca de mel i queixal de fel, com se sol dir. Sembla que també sabia escriure i va esbombar a tort i a dret que jo era el culpable d’haver contribuït amb “un roc llençat amb massa traça” a que un collons de vaca es quedés cega.
Heus aquí el meu neguit, haver de patir una posteritat que em col·loca al costat de Felip V i en Franco com a màxims enemics de Catalunya. Jo, que ni tan sols parlo bé el castellà i que puc assegurar que el dia que vaig buidar l’ull a la vaca aquell home de ciutat ni tan sols hi era. M’ha tocat passar a la posteritat com un malànima.
Les coses benignes
Tornem a Joaquim Ruyra —no ens en cansaríem mai, encara més quan ens adonem que no ningú, amb possibilitats i recursos, no en reedita les obres.
En aquesta ocasió abordem Les coses benignes («novel·la curta», en va dir l’autor), una deliciosa història centrada al convent dels Caputxins de Blanes, que va veure la llum per primer cop a la pàgina 5 de La Veu de Catalunya, a les edicions dels dies 12, 13, 15, 18 i 21 de setembre de 1925.
Podeu descarregar-vos de franc aquesta narració des d’aquest vincle (o bé clicant damunt la portada del llibre aquí sota).
Jacobé
Aquesta meravellosa, formidable narració, de Joaquim Ruyra —un altre dels grans literats de Catalunya injustament oblidats—, d’una riquesa lingüística, expressiva i estilística inigualables, fou escrita per l’autor el 1902. Amb ella guanyà aquell mateix any la Copa Consistori als Jocs Florals de Barcelona, per bé que no es va publicar fins el 1920 en la reedició de Marines i boscatges sota el títol de Pinya de rosa.
Hem inclòs, al final del llibre, un «Glossari» de mots que no es troben al diccionari normatiu, com, per exemple, gargalada, xorrumet, sussús (els trobareu marcats en negreta per facilitar-ne la troballa). També, hem marcat amb cursiva (i entre claudàtors la forma correcta) alguns mots que són dialectalismes no normalitzats o barbarismes. Cal recordar, en aquest sentit, que Pompeu Fabra no va publicar el primer diccionari de la llengua fins el 1917.
Podeu descarregar-vos aquest llibre de franc clicant aquest vincle o bé directament fent-ho a la coberta d’aquí sota.
Residint en la intempèrie
Carles Batalla (Terrassa, 1977), periodista amb 20 anys d’experiència en diferents mitjans, també és poeta. Recentment, com ressenyem en el tercer lliurament La Resistència, ha publicat La Capella Sextina i altres poemes (Stonberg Editorial).
El llibre que presentem avui d’aquest autor, Residint en la intempèrie, consta de 56 poemes, la majoria inèdits, de diversos i lliures estils, que pouen en el pensament i l’esperit del poeta, sovint sardònic, sovint d’un realisme cru, nu i literàriament viu i jogasser. Gaudiu-ne!
Podeu descarregar-vos el llibre de franc, o bé clicant de dret a la coberta o bé des d’aquest vincle.