Amok

En aquest sisè lliurament d’un llibre de franc de La Resistència, us oferim l’obra Amok, d’Stefan Zweig, publicada per primera vegada en alemany (Der Amokläufer) al diari vienès Neue Freie Presse el 1922, per bé que va aparèixer poc després en la col·lecció de novel·les «Amok. Novel·les d’una passió». Zweig estava fascinat i influït pel treball de Sigmund Freud i, per això, com passa en altres obres de l’autor, té clars elements psicoanalítics. Es tracta d’una obsessió extrema, que porta el protagonista a sacrificar la seva vida professional i privada i finalment, a suïcidar-se.

L’efecte amok, de vegades lletrejar amuk (del malai), és un episodi sobtat d’assalt massiu contra les persones o objectes en general per un sol individu després d’un període de conscienciació. Tradicionalment s’ha considerat com una esdeveniment relacionat amb la cultura malaia, però ara es veu cada vegada més com la conducta psicopatològica que pot ocórrer arreu, en nombrosos països i cultures.

La renovada edició que us oferim—i que us podeu descarregar des d’aquest vincle— és la que es va publicar al núm. 136 de la col·lecció «A tot vent», editat per Proa —llavors sota la direcció de Joan Oliver (Pere IV)—, amb traducció de J. E. Martínez Ferrando el 1929.

 

El vailet del més enllà

El periodista campdevanolenc i col·laborador de La Resistència, Josep Maria Sebastian va publicat el seu llibre, A peu de camí, l’abril de 2013, un recull d’una quinzena de contes escrits a partir de l’experiència personal, però que ha evitat situar-los explícitament al Ripollès.  D’aquests contes us n’oferim un, «El vailet del més enllà», on, d’una manera original, ironitza sobre el conegut poema de Joan Maragall, «La vaca cega», sarcasme que, també poèticament, va emprar Pere IV (pseudònim poètic de Joan Oliver) quan va escriure «La vaca suïssa», també conegut com la vaca de la mala llet.

Fa prop de vuitanta anys que visc en un forat i una llosa damunt meu. La gent es pensa que no m’assabento de les coses. Els esperits també vivim de la memòria i els seus alts i baixos. Tots ens adaptem a l’eternitat i els seus patiments. Diguin el que us diguin, la veritat és que tot i veure-ho tot no ens és possible establir contacte amb passavolants com vosaltres. Si m’enganxen transmeten aquest missatge, segur que em castiguen amb qualsevol reencarnació: abella, aturat, captaire, rata de claveguera o formiga.

El què m’impedeix de gaudir del meu estat és la gran injustícia històrica que he patit, pateixo i patiré fins a la fi del món, o si més no, dels Països Catalans.

Il·lustració publicitària de «La vaca cega» de Junceda per a Gallina Blanca (1938).

M’explico. Jo era un home tranquil. En aquells temps hi havia ben poc per conformar-se. Una infantesa de garrotades que acabava pasturant vaques fins haver d’anar a fer el servei, de gana i molta conformitat. Vaig néixer amb l’estigma que encara m’acompanya.

El pes que em turmenta es va originar cap a la meva adolescència. Acostumat a menjar poc a taula i a robar viandes per completar els àpats, vivia relativament feliç, estirat sota un arbre en un prat, mentre el bestiar sestejava i jo només pensava en les sinuositats de les masoveres, les seves germanes i filles. Molt de tant en tant, algun animal pretenia anar a la seva. Amb els lladrucs dels gossos i un mínim de punteria la cosa s’arreglava de manera efectiva i ràpida.

Un any, cap a finals d’estiu, quan els prats propers a la vila l’herba encara és tendra i alta, apareixia sovint un home passejant molt ben vestit, ben educat i suposo que instruït, ja que no comprenia ni la meitat de les coses que em deia. Sí que vaig entendre que em tractava de privilegiat en amunt per formar part de la natura. Jo intentava parar atenció, tot i que pensava de quin collons de privilegis parlava des del seu vestit blanc de lli, el seu barret de categoria i el bastó envernissat i nacrat. Francament, no el veia pas gaire desgraciat comparat amb haver de netejar fems, passar-se setmanes tot sol a la muntanya, sopar a les fosques i quedar-se amb gana. Tot i així, m’havien ensenyat des de petit que el que és millor, davant el que es desconeix, consisteix en callar i escoltar.

Va ser al cap d’un temps quan em vaig adonar que aquell “pixapins” tan educat tenia boca de mel i queixal de fel, com se sol dir. Sembla que també sabia escriure i va esbombar a tort i a dret que jo era el culpable d’haver contribuït amb “un roc llençat amb massa traça” a que un collons de vaca es quedés cega.

Heus aquí el meu neguit, haver de patir una posteritat que em col·loca al costat de Felip V i en Franco com a màxims enemics de Catalunya. Jo, que ni tan sols parlo bé el castellà i que puc assegurar que el dia que vaig buidar l’ull a la vaca aquell home de ciutat ni tan sols hi era. M’ha tocat passar a la posteritat com un malànima.

Les coses benignes

Tornem a Joaquim Ruyra —no ens en cansaríem mai, encara més quan ens adonem que no ningú, amb possibilitats i recursos, no en reedita les obres.

En aquesta ocasió abordem Les coses benignes («novel·la curta», en va dir l’autor), una deliciosa història centrada al convent dels Caputxins de Blanes, que va veure la llum per primer cop a la pàgina 5 de La Veu de Catalunya, a les edicions dels dies 12, 13, 15, 18 i 21 de setembre de 1925.

Podeu descarregar-vos de franc aquesta narració des d’aquest vincle (o bé clicant damunt la portada del llibre aquí sota).

Les coses benignes.

Junceda.
Il·lustració de Junceda per a una de les edicions de Les coses benignes. Fra Armengol i fra Benetic travessen la palanca que els ha de dur al convent de Blanes i Ruyra conta que «… atalaiaren, pocs passos més avall, un rec d’aigües cor- rents i clares, dins el qual un esbart de dones, dretes, cama-nues, amb les mànegues arregussades i els faldillots recollits retorçadament a l’entrecuix, feinejaven recolzades de ventre en unes posts inclinades sobre les quals ensabonaven i, a cops de picot, estovaven les peces de roba que estaven rentant».

Jacobé

Aquesta meravellosa, formidable narració, de Joaquim Ruyra —un altre dels grans literats de Catalunya injustament oblidats—, d’una riquesa lingüística, expressiva i estilística inigualables, fou escrita per l’autor el 1902. Amb ella guanyà aquell mateix any la Copa Consistori als Jocs Florals de Barcelona, per bé que no es va publicar fins el 1920 en la reedició de Marines i boscatges sota el títol de Pinya de rosa.

Hem inclòs, al final del llibre, un «Glossari» de mots que no es troben al diccionari normatiu, com, per exemple, gargalada, xorrumet, sussús (els trobareu marcats en negreta per facilitar-ne la troballa). També, hem marcat amb cursiva (i entre claudàtors la forma correcta) alguns mots que són dialectalismes no normalitzats o barbarismes. Cal recordar, en aquest sentit, que Pompeu Fabra no va publicar el primer diccionari de la llengua fins el 1917.

Podeu descarregar-vos aquest llibre de franc clicant aquest vincle o bé directament fent-ho a la coberta d’aquí sota.

Residint en la intempèrie

Carles Batalla (Terrassa, 1977), periodista amb 20 anys d’experiència en diferents mitjans, també és poeta. Recentment, com ressenyem en el tercer lliurament La Resistència, ha publicat La Capella Sextina i altres poemes (Stonberg Editorial).

El llibre que presentem avui d’aquest autor, Residint en la intempèrie, consta de 56 poemes, la majoria inèdits, de diversos i lliures estils, que pouen en el pensament i l’esperit del poeta, sovint sardònic, sovint d’un realisme cru, nu i literàriament viu i jogasser. Gaudiu-ne!

Podeu descarregar-vos el llibre de franc, o bé clicant de dret a la coberta o bé des d’aquest vincle.

Donya Amàlia, un relat del «Retaule de pols» de Ramon Cotrina

Ramon Cotrina i Puig (Sant Joan de les abdesses, 1932), poeta, prosista, traductor i professor de català, ha publicat recentment  Retaule de pols i altres narracions (Viena Edicions, 1986, 226 pp.), disset relats escrits durant la seva joventut suara recuperats.

Talment com un retaule, que combina la pintura amb l’escultura o els relleus, aquesta obra ofereix als lectors un gran ventall d’anècdotes de la infantesa i l’adolescència de l’autor durant els anys trenta i quaranta del segle XX, i, alhora, una bona mostra de les llegendes, les rondalles i la iconografia més característiques de la fecunda vall del Ripollès que bressola la seva vila natal, Sant Joan de les Abadesses.

D’entre aquestes narracions, us n’oferim el tast, avui —perquè n’aneu fent boca—, de la breu i viscuda història «Donya Amàlia».

Donya Amàlia

Un estiu, jo devia tenir nou anys, a casa se’ls va acudir que havia d’aprendre de tocar el piano. La cosa era un xic rara. A casa no tenien pas diners per a carreres de luxe. El pare era músic, és cert, però un músic purament funcional. Vull dir un músic de diumenges, de cara a guanyar quatre rals i arrodonir-se el sou, migrat per cert, de la fàbrica.

El pare ho va decidir: cada dia a les cinc de la tarda aniria a aprendre de tocar el piano. No em venia gaire bé, però tampoc no hi vaig oposar resistència. La meva mestra seria Donya Amàlia. Sabia prou on tenia la seva sala de concerts. Era al davant de la peixateria de la Ciana. Un racó humit, fosc, cedit gratuïtament, on només hi havia un piano i una cadira. Ho sabia perquè en els vidres de la porta d’entrada i amb lletres dibuixades a mà hi havia un rètol que deia: «Amàlia La Pietra, professora de piano, teoria, pràctica i perfeccionaments».

Donya Amàlia era vella, duia uns cabells estarrufats, vestia miserablement, no tenia un ral. Però un aire de distinció en les seves paraules i en el seu gest, sí que hi era. A casa en parlaven amablement. Jo no entenia per què duia una cinta negra al coll amb una plaqueta al davant on hi havia escrit «Donya Amàlia». Em feia riure.

Un any, per la Festa Major —un dels pocs dies on a casa la taula era abundant—, la van convidar a dinar. Amb el meu germà, cruels com érem, ens vam dedicar a prendre-li

el pèl. Ella només va entendre les coses amables, poques, que li dèiem. A la tarda, quan va ésser fora, la mare ens va reptar i ens va explicar, un xic per alt, la història de Donya Amàlia. Donya Amàlia era mexicana, sembla, d’una família culta i rica. De petita ja tocava el piano i era aplaudida en cercles íntims. La seva bellesa etèria i la seva finor d’esperit li prometien un gran futur. Els pares l’enviaren a Itàlia a perfeccionar estudis. Allà va conèixer un home jove, enginyer i ben plantat. Es van enamorar. L’enginyer, però, ja era casat i en aquells temps la cosa no era gens fàcil de solucionar. Decidiren fugir. L’enginyer va trobar feina a les mines de Surroca. Aquí estarien tranquils. Les mines eren importants; fins i tot hi feren arribar el ferrocarril. Donya Amàlia era feliç. Diuen que tenia un vagó de tren exprés per a ella i que, quan hi pujava amb el seu caminar sinuós, mostrava un turmell finíssim. Vivia a cor què vols.

Però les coses bones duren poc. L’enginyer va morir sobtadament d’un atac cerebral. Com que no hi havia cap paper en regla, Donya Amàlia va quedar sola i sense dret a res. Però a ella les coses materials tampoc no li importaven gaire. l ni es va adonar que s’anava quedant en la misèria més absoluta. Ella i un pobre gosset que tenia.

Baixava cada dia, a peu, des de Surroca; pel camí collia flors i les duia al cementiri. Algú afirmava que li havia sentit dir, en el cementiri: «Gustavito, Gustavito, ya estamos aquí yo y el perrito», i que anava seguit d’una llarga explicació de tot el que li havia passat durant el dia. La misèria creixia i ja gairebé vivia de caritat. Ella, de la caritat, en deia petits obsequis. l ho agraïa en un català suau i allargassat amb deix de mexicà i d’italià. A les classes de piano, hi tenia pocs alumnes, i ella no se’n lamentava pas. Li agradava molt d’enraonar, però la gent li feia vores. Travessava el passeig com una reina destronada.

Camí de Surroca, sovint l’agafava la pluja. Ella estenia els braços i deia que si era bona per a les plantes, també ho era per a les persones. Poca gent l’estimava. Els capellaners del poble trobaven que era un càstig de Déu Nostre Senyor per haver dut una vida pecaminosa. La cosa que més els dolia era que no demanava mai res. Esperaven que fos una magdalena, però era tan orgullosa! A mi em semblava que duia un misteri dintre, un misteri que, de revelar-lo, deixaria d’ésser ella. Ara, de gran, penso en allò d’aquell amor que no cau mai…

La van trobar morta dintre la seva barraca un dia d’hivern. Com una bèstia ferida, s’havia amagat per morir. Hi ha coses que no s’ensenyen mai davant la gent.

El banquer anarquista

El mes de maig de 1922, el reconegut poeta i assagista Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935), va publicar una obra mestra inclassificable, O Banqueiro Anrquista, al número 1 de la revista Contemporánea (pp. 5-21), un relat que ell mateix definí com «faula dialèctica».

La primera traducció al català d’aquesta obra, feta per Manuel Guerrero, va ser publicada per edicions La Magrana el 1988 al número 16 de la col·lecció «Venècies» (amb una reedició en format de butxaca el 1990). Posteriorment, fou Quaderns Crema qui es feu càrrec de la mateixa versió l’any 2002 («Biblioteca Mínima», 118), que reedità, igualment,  el 2013 («Quaderns Cremma», 11) i on Manuel Guerrero incloïa els nous fragments inèdits publicats en l’edició portuguesa d’Assírio i Alvim (1999).

Aquesta és una nova traducció en català, feta per Xavier Borràs, que La Resistència ofereix de franc a tota la comunitat. Podeu descarregar-vos-la des d’aquest vincle o, ben fàcilment, fent un clic a la coberta del llibre.

Vida íntima de mossèn Cinto Verdaguer

Publicat el 1911 en castellà, aquest llibre de mossèn Joan Güell sobre el seu cosí, l’il·lustre poeta de Folgueroles, Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), mossèn Cinto, aclareix alguns aspectes sobre la vida i la mort de l’autor de Canigó, especialment els darrers anys de la seva vida.

Segons Güell, Verdaguer no va morir en la indigència, com tanta gent i durant tants anys es va dir i escriure arreu; en aquest sentit, l’autor aporta documents manuscrits —alguns del propi Verdaguer—, factures i testimonis de tothom qui va donar sucoses quantitats de diners per al manteniment vital del poeta, per bé que, en moltes ocasions aquests recursos no els emprava per a ell sinó per a pagar deutes o per a altres persones, amb les quals confiava més que no pas amb la família pròpia. Igualment, Joan Güell aclareix alguns aspectes importants sobre el testament del poeta.

Portadella del llibre sobre Verdaguer de mossèn Joan Güell.

Podeu descarregar-vos aquest llibre des d’aquest vincle.