[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XV. Cinc d’Oros

[Una novel·la de Dídac Costa.]

Al Cinc d’Oros, cap on anaven en Llibert i l’Aurora, hi hauria un dels primers combats intensos. Aquesta cruïlla, situada a la confluència de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, rebia aquest nom perquè fins als anys vint hi havia hagut cinc rotondes que, vistes des del cel, s’assemblaven a aquesta carta de la baralla espanyola. Allà no seran els anarquistes els primers protagonistes de la defensa, sinó els Guàrdies d’Assalt.

Pel carrer Còrsega s’apropava el Regiment de Cavalleria de Santiago nº3, que acabava de sortir del quarter de Travessera de Gràcia. El seu coronel Francisco Lacasa s’havia revoltat amb tota l’oficialitat de la caserna a les 10 de la nit del 18, i tenia la missió d’ocupar i controlar el Cinc d’Oros i baixar per Passeig de Gràcia fins a plaça Urquinaona.

Havien estat dels més matiners, sortint a les 4.30. Lacasa anava amb tot el seu estat major, formant tres esquadrons de cavalleria que marxaven a peu amb 50 soldats per esquadró i un grup de dues metralladores agregat a cadascun, que carregaven en vehicles. Se li van unir voluntàriament altres elements militars com un capità d’equitació fins arribar a sumar 200 efectius.

I a això se li va afegir un esquadró molt nombrós de la Guàrdia Civil a les ordres del comandant Recàs. Aquest seria l’únic grup de guàrdia civils que s’afegiria plenament al cop, contradient el què a aquesta hora escoltàvem a la ràdio, on se´ns deia que estaven al costat del poble.

Havien passat pel Passeig Sant Joan, on no havien aconseguit dur a terme la seva primera missió de dominar-lo des d’Arc del Triomf fins a l’Estació del Nord, ja que grups d’anarquistes de Sant Martí i de Gràcia els havien assetjat sense parar, disparant-los durant tot el seu trajecte. Davant d’aquesta inesperada hostilitat, es van concentrar en el seu objectiu principal: l’Avinguda de la República, coneguda per tots com la Diagonal. I malgrat la hostilitat rebuda, seguien marxant confiats i a pit descobert, pràcticament sense prendre cap precaució.

Però en arribar al Cinc d’Oros pel carrer Còrsega, es van topar amb un altre entrebanc imprevist: un dels nou destacaments de la Guàrdia d’Assalt i de Seguretat de la Generalitat, que hi tenia un esquadró de cavalleria i una secció de metralladores emplaçades a la Diagonal.

En veure arribar els feixistes, van començar a disparar-los per sorpresa, escombrant de cop la primera línia d’atacants, causant moltes baixes entre els soldats i oficials. Aquest primer esquadró, comandat per Ortega Costa va rebre l’escomesa de ple, caient mort l’alferes Hurtado i el comandant Rebolledo, i resultant ferits els tinents Puig de Càrcer i Arianes. Entre els soldats també hi hagué moltes baixes.

Tot i així, la tropa, amb els 150 homes restants, va aconseguir emplaçar tres metralladores al final del Passeig de Gràcia, iniciant-se un ferotge combat. Ajaguts al peu d’una metralladora, dos oficials comentaven la situació:

— Joder, ahora ya no son sólo los anarquistas, ¡los guardias de asalto y de seguridad también nos plantan cara!

— Bueno, Capitán, pues ahora ya lo sabemos. Creíamos que contábamos con ellos, pero no sólo no se abstienen, sino que los tenemos enfrente disparándonos. Esto nos complica bastante los objetivos…

— Bueno, pues a por todas, a disparar hasta que no quede nadie en pie, ¡que sirva de ejemplo para los que vengan detrás!

— Sí mi Capitán.

— Soldados, ¡a disparar a mansalva!

Els trets van començar a sortir de la metralladora sense pietat i amb total discreció, disparant ràfegues que segaven vides de molts homes i cavalls, que quedaven estesos al carrer. Dos soldats que disparaven una de les tres metralladores, van aturar-se uns segons, mirant-se sorpresos.

— ¡Coño! Pero eso no son anarquistas. ¡Eso son Guardias de Asalto! ¿No estamos aquí para frenar una revolución anarquista? ¿Cómo es que nos enfrentamos también a guardias de asalto? Es imposible que estén haciendo un golpe con los anarquistas contra sus propios mandos de la Generalitat, ¿no?

— Si, es muy raro. Si fuera la Generalitat, sería como en Octubre del 34… Pero ahora en Madrid están las izquierdas… No entiendo nada, la verdad…

Veient que la metralladora s’havia aturat, se’ls apropà un oficial.

— ¿Qué ocurre, soldados? ¿Quién les ha dicho que dejen de disparar?

— ¡Nadie mi Teniente!

— Bueno, pensábamos, mi teniente — s’atreví a dir l’altre soldat— ¿que cómo es que tenemos enfrente a guardias de asalto y no sólo a obreros?

— ¿Quieren ser sometidos a la justicia militar por desobediencia?

— ¡No, mi Teniente!

— ¡Pues sigan disparando y ya hablaremos de política después!

— Si, mi Teniente.

Es miraren l’un a l’altre resignats i van seguir disparant sense entendre ben bé a qui estaven matant i per què. Al cap i a la fi, no els pagaven per pensar, sinó per prémer el gallet i obeir.

Les forces republicanes van obrir foc sobre els soldats des dels dos costats de la Diagonal protegint-se darrere els arbres, des de les teulades de les cases i les cantonades, disparant sense parar sobre el gruix de la tropa situada al centre de l’àmplia calçada. Els militars tenien una posició de clar desavantatge, desprotegida i sense poder-se moure. Això permeté als guàrdies de seguretat aconseguir millors posicions, deixant estesos a terra, això sí, molts companys morts i ferits i una quinzena de cavalls morts. La metralladora segava vides com una dalla, sense contemplacions.

Aquesta alta mortaldat seria el primer gran entrebanc de les forces republicanes. En Llibert i l’Aurora s’ho miraven, junt amb un nombrós grup d’anarquistes, des d’una cantonada a Major de Gràcia, on estaven protegits de les ràfegues dels dos bàndols. No prenien encara cap iniciativa. Primer volien saber què passaria en aquella primera topada entre les forces republicanes i les colpidtes.

Però en veure els gestos heroics dels guardes, el seu coratge i determinació antifeixista, i les moltes baixes sofertes, els quedà clar que realment tenien les forces de la Generalitat al costat. Sentint-los com germans d’armes, van deixar de banda la desconfiança i van transformar aquella inicial derrota en un ariet letal contra els revoltats.

I així fou com de sobte van començar a arribar de tot arreu molts treballadors per redoblar l’atac amb tot el que tenien a mà, a l’ajut dels guardes d’assalt, fonent-se amb ells en un sol cos armat. Sense cap mena de disciplina militar convencional, però amb la força antifeixista afegida que aportaven. Els guàrdies van rebre amb alegria, com no podia ser d’altra manera, aquella salvació in extremis, i acceptaren lluitar colze a colze amb els anarquistes, als que fins feia poc havien perseguit en revoltes, vagues i manifestacions.

Aquí en Llibert i l’Aurora veurien una nova emotiva escena de confraternització entre les forces republicanes i les anarquistes, que feia que la República acabés de fer-se miques, com temien les seves autoritats. No només per la banda dels colpistes, que havien dividit, i per tant, inutilitzat l’exèrcit, i amb ell, el recurs últim que funda tot estat. Sinó també perquè a l’altre extrem, les forces d’ordre es fonien amb les del poble i els anarquistes. I per acabar-ho d’adobar, aquesta fusió no es produïa per cap ordre o concessió emanada des del poder polític republicà, sinó per la desobediència i el trencament de la disciplina de les pròpies tropes al carrer, que actuaven pel seu compte. Igual que havia passat poc abans a la Plaça de la República davant la mirada atònita de les autoritats que, mica a mica anaven deixant de ser-ho i de gaudir de cap poder efectiu.

Units ja als guàrdies d’assalt, els anarquistes van començar a disparar des de les teulades, els portals i darrere els arbres, sense que triguessin a aparèixer també aquí noves barricades, mentre els guàrdies d’assalt i de seguretat mantenien les descàrregues contra la tropa, que començava a veure’s acorralada. Barrejats amb els treballadors, tampoc seguien cap tàctica militar, sinó l’instint defensiu de la lluita, contra-atacant en un sol cos, i animant-se mútuament. No atacaven de front, sinó per un costat i l’altre, des d’una cantonada, una teulada o una finestra, fins a desmoralitzar l’enemic, que no tenia al davant un front convencional sinó un núvol de bales que els queien de totes bandes.

Com havien previst els anarquistes, aquests milers de projectils des de desenes de posicions diferents serien més letals i efectives que una gran metralladora o un canó. Esdevenint un gran símbol de la proposta política contrària d’uns i altres. A una banda grans canons, gairebé imperials, colonials, poc eficients contra les multituds. I a l’altra, un eixam de trets de milers de treballadors confederats.

Els revoltats començaven a perdre posicions a la cruïlla, quedant atrapats i mal protegits. Les tàctiques guerrilleres els enfurismaven, perquè els obligaven a gastar moltes municions inútilment.

La lluita seguí dues hores més, fins a les 8, quan el coronel del regiment, Lacasa, veient la gravetat de la situació i la pèrdua incessant d’efectius i posicions, entenent que era impossible avançar per complir les missions encomanades, va començar a analitzar les opcions de retirada per salvar la vida. Un tinent se li apropà per dir-li:

— Capitán, a pocas manzanas está el convento de las Carmelitas, donde podríamos refugiarnos. Los padres del convento están con España y nos acogerán. Ya hablamos con ellos ayer y nos dieron permiso para entrar. Y ya nos están ayudando disparando desde la azotea. Allá nos acogerán y nos podremos defender.

— ¿Esta seguro? ¿Y cómo piensa salir después? Aún si logramos llegar hasta allá, estaremos atrapados…

— Si, Capitán, pero si nos quedamos aquí ya no quedará nadie en pie… Y confiemos en que nuestros hombres en los demás puntos de la ciudad tengan mejor suerte y puedan venir a rescatarnos. Tenemos enfrente a los guardias de asalto, que no nos perdonan las bajas que les hemos causado, y al pueblo enfurecido que se ha puesto de su lado y que tampoco las perdona… Han visto que no estamos de broma, y se han puesto a darlo todo, desde mil rincones imposibles de neutralizar…

— De acuerdo, ordene la retirada hacia el convento, y envíe antes a alguien para que nos abra la puerta al llegar, vigilando que no se nos cuele ningún civil, ¡que son como moscas! Reforcemos la plaza para garantizar la retirada y vayamos por calle Llúria con el resto de la tropa hasta el convento, dejando posiciones a medida que nos retiramos, en las esquinas de Córcega, Clarís, Diagonal, Torrent de l’Olla y Llúria — digué assenyalant aquests carrers.

— ¡Entendido! Esperemos que el convento no se convierta en nuestra cárcel ni en la tumba de nuestro regimiento. Ya es doloroso no haber podido cubrir ningún objetivo… ¡Retirada, soldados!

Quan ja es començaven a moure, un grup de guàrdies d’assalt que havia aconseguit entrar als carrers laterals els atacà per un costat, aconseguint arribar a pocs metres d’on estava emplaçada la metralladora. Els primers a caure van ser els oficials. D’entre els soldats, als que estaven armats i apuntant, també se’ls disparà. Però un centenar dels efectius del regiment aconseguí escapar cap al convent.

Els anarquistes i els guàrdies d’assalt, en veure que els militars es retiraven, lluny de deixar-los marxar tranquils, van seguir assetjant-los a cadascuna de les posicions que intentaven situar, emplaçant-hi metralladores, fins anar-les reduint una rere l’altre. Els soldats que no van caure morts ni van poder arribar al convent, van ser detinguts pels guàrdies d’assalt.

Un cop allà començaria un llarg setge. Amb l’ajuda activa dels frares Carmelites, els militars es van fer inexpugnables amb les metralladores instal·lades als baixos i al terrat.

S’envià un primer destacament de la guàrdia civil per combatre’ls. Però aquest va canviar de bàndol i s’afegí a la resistència dels militars, malgrat el posicionament lleial del cap del cos, Aranguren. En aquests primers escenaris de lluita, tant al Cinc d’Oros com al convent, la Guàrdia Civil s’estava posicionant activament en favor dels revoltats.

A poca distància, a la confluència de Balmes amb Diagonal, poc després de l’inici de l’enfrontament al Cinc d’Oros, quatre camions procedents del Parc d’Artilleria de Sant Andreu, que transportaven una cinquantena d’artillers cap a Plaça Catalunya van ser emboscats, i arrestats o aniquilats per les descàrregues de fuselleria d’obrers i guàrdies d’assalt. Les armes i els canons van ser presos pels comitès de defensa, que començava a ampliar l’arsenal confederal.

Un cop al convent, l’acció letal dels revoltats quedava molt limitada, consistint només en una defensa numantina del seu petit bastió i la pròpia vida al mig d’una ciutat hostil. La situació quedava sota control en aquest punt per a les forces republicanes i anarquistes.

Eren gairebé les 9 del matí, i s’acabava de produir el primer triomf significatiu al bàndol popular, on fou mort, ferit o detingut tot el regiment militar, tret de la cinquantena que aconseguiria arribar al convent.

En Llibert i l’Aurora, que no havien pres gaire part al combat, que també era el primer que havien viscut mai, un cop van veure que aquí la situació estava controlada van pujar a un camió descobert que els portaria fins a Plaça Espanya, on començava un altre ferotge enfrontament.

 

[Encreuats] Sexe descreuat

[Un conte de Jordi Remolins.]

L’escurçó va mirar a banda i banda de la carretera tot constatant que no s’acostava cap humà fill de puta amb els seus vehicles d’acer i plàstic disposat a adherir-lo a l’asfalt per a tota l’eternitat. Va fer un llengot a una mosca despistada que en aquell moment passava per davant seu i, mentre degustava el regust de la femta sobre la qual havia estat parasitant l’insecte, va iniciar la trajectòria rectilínia en direcció al camp llaurat de la Barricona.

Quan encara no havia arribat a la mitjana groga i discontínua de la carretera, va veure com un Ritmo blanc descolorit es dirigia cap a ell en direcció sud. Va aixecar el tronc i va contemplar uns fars aproximant-se a cent trenta quilòmetres per hora, mentre a l’altra banda del parabrisa un home d’uns quaranta anys aclucava els ulls just a temps de no atropellar-la i dirigir el cotxe cap al camp de blat on va aterrar amb un terrabastall monstruós.

L’animal de forma hominoide va sobreviure miraculosament a la topada tot i no portar el cinturó de seguretat dins del Seat que li havia deixat el seu cunyat. Feia quatre setmanes que l’havia estrenat i a ell no se li va acudir res més que anar-lo a provar fins a la barra americana de l’estació de Sant Joan de les Abadesses. Allà va beure, va cavalcar mitja hora sobre una meuca, va parlar sorollosament sobre futbol i dones amb alguns coneguts de la baronal vila, i va sortir-ne de quatre grapes a la recerca d’un cotxe que ni tan sols recordava on havia aparcat. Les ínfimes possibilitats de conduir-lo fins a Ripoll sense prendre mal van acabar-se alhora que emprenia una dormida de quatre segons i mig, just el temps que va necessitar per ser efímerament conscient que acabava de donar tres voltes de campana, abans de perdre el coneixement.

El primer cotxe que va adonar-se de l’accident va passar al cap de tres hores. Era un treballador que pujava a la Fibran i que gràcies al major nombre d’hores de claror dels mesos d’estiu va veure que un objecte encara no identificat estava de potes enlaire a uns metres de l’asfalt. Va aturar l’R8 a un voral de la carretera i va córrer fins al vehicle per constatar que Quílmez encara respirava. De fet, mig dormia la mona, mig descansava producte d’un traumatisme cranioencefàlic que a partir d’aleshores no li va pas agreujar la manca d’unes aptituds intel·lectuals que sempre havia exhibit. Una ambulància va portar-lo a l’hospital de Campdevànol al cap de tres quarts d’hora, on durant setmanes va rebre les visites d’amics cridaners i familiars escandalosos, entre els quals el cunyat que ja havia comprat un vehicle de segona mà, conscient que passarien alguns anys abans no en pogués adquirir un altre de nou.

La dona de Quílmez sabia que l’estava enganyant durant tot l’embaràs del seu primogènit. De fet, ella també es fotia al llit amb qualsevol home que li vingués de gust. Segurament el nano no era fill d’ell, o sigui que tampoc li podia recriminar gran cosa. Eren més o menys feliços fent cadascú la seva, vivien junts, follaven gairebé cada dia, i a sobre ara compartirien la paternitat d’un nou individu que hauria pogut ser avortat en nombroses ocasions, encara que per diferents raons va acabar sent gestat amb tota la normalitat que aquella família excèntrica podia permetre’s.

En tot cas, el problema dels Quílmez mai van no ser les infidelitats. Ho era més aviat el Tetris desestructurat que conformava els respectius cervells del matrimoni. Si Sigmund Freud hagués pogut tractar-los, les seves teories se n’haurien anat a prendre pel cul per la via directa.

Quan la van ingressar perquè acabava de trencar aigües, el seu marit encara no havia estat donat d’alta. No la van poder instal·lar a la mateixa habitació, tot i que aviat les infermeres es van adonar que allò havia estat un error. Ara els passadissos del centre hospitalari s’havien convertit en un carnaval de personatges maleducats que no respectaven els cartells de silenci, escopien a les parets i xiulaven melodies de Tino Casal i Chiquetete sense injectar-hi cap mena d’harmonia, mentre anaven d’una cambra a una altra per visitar al matrimoni. La gota que va acabar amb la paciència del director del centre va ser el dia de juny que la televisió retransmetia un Itàlia-Brasil des del camp de Sarrià corresponent al mundial de futbol. Els crits de celebració que cada gol va generar entre les amistats dels Quílmez, i que van acabar amb un espetec de mastegots entre partidaris d’una selecció i l’altra, va provocar que a partir d’aquell dia i fins que van donar d’alta als dos membres del matrimoni, l’hospital disposés de servei de guàrdia jurat per evitar convertir-se en la rèplica d’una taverna o un prostíbul de carretera.

Aquell va ser el primer fill de la família Quílmez. Després vindria una nena que va ser menystinguda des del mateix moment de la concepció, i un segon nano a imatge i semblança del seu progenitor. Cada un d’ells tenia un any més que l’altre.

La rutina de la família al minúscul pis de la carretera de Ribes on vivien es reduïa a hores i hores de televisió, àpats tan desequilibrats com els seus mateixos receptors, i una vida social limitada a espècimens amb la mateixa capacitat de raciocini que un protozou. Això sí, seguien copulant dins i fora del matrimoni, aprofitant que ella mostrava les cuixes cel·lulítiques mentre fregava les escales ben agenollada i escamarlada. El veí de l’últim pis aprofitava aleshores per envestir-la per darrere fins a remullar-li el plec on pretenia infructuosament encastar la pixa. O bé quan ell entrava als lavabos públics soterrats que hi havia davant de Cala Paula acompanyat per una sòrdida meuca amb el cony escardalenc, a qui premiava amb una moneda de vint-i-cinc pessetes després d’haver-la posseïda, ignorant el dolor d’ossos que arrossegava d’ençà de la descomunal sortida de carretera.

L’època de Nadal era sempre la més similar a la d’una família convencional, mentre els nanos van ser petits. Els pares compraven quatre regals per tenir-los contents i entretinguts, que els cagava el tió. Nines per a la nena i pistoles i cotxets de joguina per als nens. Una miniatura imitació de Guisval d’un Seat Ritmo de color blanc amb la qual els nanos reproduïen l’hòstia que es va cardar el seu pare abans que ells naixessin, era l’estrella d’un parc automobilístic que més d’una vegada havia fet relliscar a la senyora Quílmez quan oblidaven de recollir-la després d’haver-hi jugat. El dia que l’oncle va ser testimoni de la rèplica del sinistre que va acabar amb la seva antiga joia motoritzada, va ser el darrer que el van veure. Fastiguejat de l’estupidesa familiar va gastar-se tots els estalvis per a comprar un bitllet d’avió que el va portar a la ciutat de Los Angeles, on encara ara treballa com a cuiner d’un restaurant de cuina espanyola especialitzat en xili, pizzes i kebabs. Mai més no ha enviat una carta o ha fet una trucada a una família a qui sempre més s’ha penedit d’haver conegut.

La pau nadalenca es va trencar l’any que per primera vegada van deixar tastar el xampany al seu fill gran. Tot just tenia nou anys quan va enganxar una merda de proporcions gràcies a una ampolla de Rondel Oro. Era la nit del vint-i-quatre de desembre. El pare Quílmez va arribar encara amb l’olor de la prostituta amb qui havia estat cardant a un llit del primer pis d’un conegut establiment d’Orís, i va sentir els crits de la seva filla a la petita habitació dels nanos. Va afanyar-se a despertar a la dona i tots dos van anar a espiar-los. Quan van mig obrir la porta, van veure com els dos petits salvatges utilitzaven el cony de la nena com a aparcament per tots i cadascun dels cotxes de joguina que els havien regalat durant els darrers anys. Mentre el petit l’aguantava, l’altre estacionava el petit vehicle i el tornava a treure entre els plors de desesperació de la germana, i els gemecs de joia del seu còmplice.

Quílmez i la seva dona van excitar-se tant, que no van ni esperar a entrar a l’habitació per consumar un coit ràpid al sofà. Els brams animals que proferien van provocar que els dos fills abandonessin durant uns minuts la violació automobilística, per ser testimonis de la procreació del quart fill de la nissaga. Afortunadament per al gènere humà, aquell part es va malmetre després que la senyora Quílmez consumés una follada animal amb el veí, a les mateixes escales de l’edifici. Un graó va ser el responsable que el fetus patís una malformació a les cervicals que el ginecòleg va detectar un parell de mesos abans d’un naixement que mai no es va produir.

La filla dels Quílmez va ser l’ovella negra de la família des d’aquell mateix dia. La seva capacitat intel·lectual era similar a la de la resta de membres, però com a mínim tenia una capacitat de sacrifici i un amor propi que la van convèncer de no continuar vivint amb aquells sonats. L’any que en va complir dotze, va conèixer un noi de divuit que havia fet parada amb les atraccions de la festa major per Sant Eudald. Va marxar amb la família de l’adolescent, treballant amb ells, i posant-se curiosament malalta cada any coincidint amb la segona setmana de maig.

La seva mare va trobar-la a faltar durant un parell de dies. El pare mai no va preguntar per la seva absència i els seus germans van trobar altres nenes amb qui jugar amb cotxes de miniatura.

Els vehicles van portar sempre mala sort als Quílmez. Molt abans que els dos nanos es compressin un Renault Fuego, el seu pare va adquirir una Gimson de cinquanta centímetres cúbics, amb un tub d’escapament rudimentari, però recobert amb un embellidor cromat que era la sensació dels dos germans. Reiteradament, hi passaven els dits per entremig, escaldant-se’ls amb cremades de tercer grau malgrat les experiències prèvies.

El seu progenitor va comprar el ciclomotor per poder anar de putes, encara que la tele ja començava a emetre anuncis advertint del perill de barrejar alcohol i benzina. Els clients de la discoteca Bananito de Sant Joan estaven farts de treure-li la pipeta de la bugia per divertir-se quan el trobaven aparcat davant de la barra americana.

Un dia l’home va sortir totalment embogit del prostíbul perquè un altre client l’havia advertit que li estaven boicotejant de nou la moto. Efectivament, va constatar que un parell de nois li excitaven el carburador per tal de negar-li l’engendro. Va abraonar-se sobre els postadolescents amb el vas de cubata que acabava de trencar contra la paret de l’establiment comarcal de sexe. L’un es va escapar cames ajudeu-me en direcció al futur alberg de la Ruta del Ferro. L’altre va rebre un parell de talls amb el cantell de vidre del vas. El whisky Dyc que contenia va servir alhora per ajudar a cicatritzar instantàniament les ferides. Quílmez va tornar a arremetre, però aquesta vegada va caure a terra i es va clavar l’arma cristal·lina en una cuixa.

Emprenyat com una mona va tornar a entrar al puticlub. Va contractar els serveis d’una dona d’una determinada edat, amb qui va allitar-se. Tot i que va intentar aixecar-li l’eina amb una mamada inconsistent, només va aconseguir que quedés adormit a l’habitació. Abans de tancar el local la senyoreta va haver de fornicar amb un parell de clients més fent equilibris en una butaca, perquè el llit estava ocupat per Quílmez.

Quan va despertar-se ja clarejava a Sant Joan de les Abadesses. La cuixa ja havia deixat de sagnar-li feia hores, però li feia un mal de mil dimonis. Va sortir a la carretera d’Ogassa i va pujar a la moto. Instintivament, va tornar a col·locar la pipa sobre la bugia, va excitar el carburador i davant les constants negatives a engegar-se va aprofitar la pronunciada baixada per engegar la Gimson. Quan ja arribava al trencant de la carretera de Ripoll va oblidar-se de fer l’estop i va ser víctima de Jordi Caballeria que amb una Yamaha XJ1100 amb el far rodó, va envestir-lo perquè no va evitar la nova presència sobre l’asfalt. L’hòstia que es va cardar amb el cap contra la vorera no va ser suficient per recuperar una sensatesa que mai no havia tingut. Caballeria va demanar-li perdó tot i no tenir-ne cap culpa, però l’australopitec va pujar de nou al ciclomotor emetent monosíl·labs inintel·ligibles, va engegar-lo aquesta vegada a la primera, i va arrencar en direcció sud.

Un cop va sobrepassar les instal·lacions de l’AE Ripollès, Quílmez va quedar profundament adormit sobre la Gimson i, reiterant allò que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, va traçar una trajectòria rectilínia a la corba que condueix a Ribamala. Ell i la moto van enfonsar-se al riu Ter. L’home va continuar roncant fins que l’aigua va obstruir totalment les seves constants vitals. La màquina va deixar de roncar en el mateix moment d’enfonsar-se.

Un autocaravanista que estava pixant prop del riu va adonar-se del pneumàtic amb tacs de 2 i 3/4 17 de darrere de la moto. Un parell d’hores més tard una grua va extreure la ferralla del riu. La sorpresa de l’operari va ser contemplar el cos humà que estava abraçat a la Gimson. La pèrdua va ser ostensible per a les meuques de la comarca.

El forense que va practicar-li l’autòpsia per poc s’emborratxa amb el contingut etílic de baixa qualitat que destil·lava aquell cos. Tres dies després del decés, els serveis funeraris van portar el seu cos al monestir de Santa Maria. La dona i els fills van equivocar-se de recinte i van anar a Sant Josep Obrer per acomiadar-lo. Quan es van adonar de l’error, el seguici fúnebre ja enfilava el carrer Doctor Raguer en direcció al cementiri.

Quílmez va deixar una vídua, dos fills imbècils adolescents i una filla que fins que no ha llegit aquest conte de Sexe Creuat no ha descobert que era òrfena de pare. Moltes converses de bar a Ripoll mantindran viu el record d’aquell exemplar d’homo ripollensis com a mínim fins al 2056. Els fets dels seus fills tardaran bastant més a oblidar-se.

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XIV. L’aviació

[Una novel·la de Dídac Costa.]

L’aviació era un element determinant per la batalla que començava avui, tant per defensar la ciutat, com per dominar-la, el que la convertia en un altre dels punts més cobejats pels dos bàndols. Estava separada en dues bases situades a dos indrets diferents que conformaven la força aèria de l’exèrcit espanyol a Catalunya. A una i l’altra es vivia una situació del tot oposada.

Una era l’anomenada Aviació Militar, al parc d’aviació del Prat, a pocs quilòmetres del centre de la ciutat, sortint per la plaça Espanya. L’altra, l’Aeronàutica Naval, era la força aèria i naval, és a dir, els hidroavions, i es trobava al vell edifici de l’Escola Nàutica de Pla de Palau i a uns tallers dels molls.

Aquí és on havia d’amarar d’aquí poc amb un hidroavió italià el general Goded per dirigir la revolta a Catalunya. Una missió en què els colpistes no hi preveien gaires dificultats perquè pràcticament tota l’oficialitat de l’Aeronàutica estava compromesa amb l’aixecament, començant pels seus caps, els capitans de corbeta Antonio Nuñez i Juan Díaz. Però en canvi, les classes subalternes, la tropa i tot el personal de l’oficialitat auxiliar: maquinistes, mecànics, electricistes, torpediners, tècnics aeronàutic-navals, radiotelegrafistes i tota la seva oficialitat eren majoritàriament fidels a la República. Tot i que molts ja havien estat neutralitzats pels conspiradors que, igual que a les altres casernes, mantenien una aparença republicana.

La nit del 18, els insurrectes van fortificar els accessos de l’Aeronàutica per defensar-la d’un possible atac, establint posicions defensives amb metralladores, vagons i sacs de sorra. Tenien la situació controlada, però no donaven més importància militar a aquesta base que la de garantir l’arribada de Goded.

El cap de l’Aviació del Prat era el tinent coronel Felip Díaz Sandino, aviador antifeixista de Caldes d’Estrac.

Al Prat, en canvi, la situació era del tot diferent. La principal diferència consistia en qui dirigia aquesta base. I afortunadament per a anarquistes i republicans, el cap de l’Aviació del Prat era el tinent coronel Felip Díaz Sandino, aviador antifeixista de Caldes d’Estrac, fidel a la República. L’any 34 ja havia estat un dels protagonistes dels fets d’octubre quan es negà a bombardejar el Palau de la Generalitat com se li havia ordenat, el que motivà la seva detenció al castell de Montjuïc, junt amb els altres 30.000 represaliats d’aquells fets.

En sortir de la presó amb l’amnistia del Front Popular, tornà al lloc que ocupava i començà a destituir els comandaments dretans de la base i a fer una política de captació de militars republicans. A més, al Prat no només eren lleials els oficials, sinó també tot el personal subaltern, el que li permeté controlar-la sense dificultats, posant-se d’immediat a les ordres de la Generalitat i de l’estratègia de contraatac anarquista.

La majoria dels oficials seguirien les ordres i l’exemple de Sandino, com el capità d’aviació Vicenç Vallés, que havia fundat l’any 34 l’acadèmia de vol Progrés, tenint com a alumnes a una de les pioneres de l’aviació espanyola, Dolors Vives. Només una minoria seguia les consignes del comandant Botana, que obeïa els colpistes. Però ja havia estat donat de baixa per les seves activitats conspiratives, el que deixà sense iniciativa als revoltats al principal camp d’aviació. La nit anterior, Sandino també ordenà la detenció de dos capitans més amb simpaties feixistes, Pardo i Calderón. Però en anar-los a buscar van veure que acabaven d’agafar un avió cap a Pamplona, la capital dels insurrectes a aquella hora.

Hi havia una altra circumstància molt particular, també per a gran sort de republicans i anarquistes: Sandino tenia moltes simpaties amb el grup faïsta Nosotros, dels quals admirava la determinació antifeixista i els objectius de justícia social. Tot i no ser anarquista, mantenia vincles estrets amb membres de la FAI i la CNT des de feia anys i era bon amic d’alguns d’ells, com Garcia Oliver. El que va permetre establir una bona col·laboració entre l’aeroport i els comitès de defensa locals del Prat, que ja havia donat fruits amb uns valuosos vols d’estudi i reconeixement sobre la ciutat amb membres del grup Nosotros i avions pilotats pels oficials Ponce de León i Meana.

Una pancarta al Prat de Llobregat.

Al matí del 19, Sandino comandava l’aviació militar, i, a diferència d’altres militars lleials, ell sí que disposava d’un control absolut de la base. Per tal de protegir-la d’un possible d’atac dels sublevats, va rebre l’ajut d’un grup de carabiners i de militants de la CNT que des de la nit del dissabte van posar-se voluntàriament a la seva disposició. No era difícil trobar anarquistes amb ganes de guerrejar al Baix Llobregat, ja que aquest havia estat sempre un dels bastions més actius i combatius de l’anarcosindicalisme català.

A més de fortificar el camp d’aviació, també va emplaçar metralladores i punts de vigilància a llocs estratègics del poble del Prat. I en conèixer l’inici del cop, Sandino trucà al seu alcalde, Jaume Clausell, per dir-li:

— Comuniqui a tots els homes del Prat que estiguin disposats a empunyar els armes per defensar la República, que vinguin d’immediat a l’aeròdrom, on els entregaré fusells i quedaran sota les meves ordres, en les mateixes condicions que la resta de soldats de l’aviació. —Sense ser-ne del tot conscient, donava inici així, de fet, a les milícies armades que combatrien el feixisme en una unió gairebé inèdita entre l’exèrcit republicà i civils de partits d’esquerres i sindicats.

El propi Goded també el trucà per advertir-lo que, si no feia costat als colpistes, seria afusellat. Però ell feu cas omís i es mantingué ferm en aquest punt decisiu, el que faria que no trigués a rebre responsabilitats al govern i que fins i tot es veiessin al Prat pancartes per homenatjar el seu coratge i determinació.

Per als anarquistes, l’acció més important que havien de fer els avions era bombardejar el quarter de Sant Andreu, que ja estava rodejat de centenars de militants, com havien ordenat els comitès de defensa dels barris propers. Sandino havia de destruir les portes per permetre l’entrada dels anarquistes per apoderar-se dels 30 mil fusells que guardava. Però per algun motiu, aquesta acció, que havia de ser de les primeres i més decisives, estava trigant més del compte. Probablement perquè Sandino hauria de fer-ho d’amagat de la Generalitat, ja que les seves bombes serien la clau perquè el poble accedís al major arsenal del país. I a Palau seguien negant-se a armar el poble.

A les 7 del matí, després d’uns últims vols de reconeixement sobre la ciutat, s’havien d’enlairar els primers avions de combat. El seu primer destí seria la caserna dels Docks cap a on anàvem nosaltres, que estava molt a prop per l’aire, resseguint la línia recta del litoral. Després seguirien assetjant altres casernes i batallons, alhora que també hi llençarien octavetes per dir als soldats que no obeïssin les ordres dels oficials, i que estaven llicenciats de les seves obligacions pel govern republicà.

A l’hangar principal, al costat de dues avionetes, una armada, l’altra per fer vols de reconeixement i llençar els fulletons, hi havia un grup de pilots i oficials, junt amb Sandino, que també en pilotaria una.

—Teniu els papers? En Joan ja està llest —digué un d’ells, dirigint-se als altres.

—Si, ara els porta el capità Vallès.

—Val, quarters del Bruc, els Docks, Sant Andreu…? Bombardegem Sant Andreu també, tinent coronel? —preguntà un d’ells a Sandino, mirant-lo, mentre assenyalava la caserna en un mapa estès sobre una taula.

—No encara no. No li faria cap gracia al president, i ens podrien intentar fer fora d’aquí. Comencem pels altres quarters i els militars que ja estiguin marxant pels carrers. A Sant Andreu de moment només octavetes pels soldats, i per observar els moviments de les tropes, entesos? —respongué mentre dibuixava el recorregut al mapa amb un llapis.

—D’acord.

—Voleu per sobre dels llocs on també hi veieu combats, com la plaça Espanya i el Paral·lel, que és cap a on van els militars que surten ara, i n’informarem al president en tot detall.

—Entesos.

Van agafar entre dos pilots un grapat de piles de paper embolicades amb cintes d’espart que havia portat en capità Vallès, i els dugueren cap a l’avió que els llençaria.

—Val, en Josep també està preparat! Bombes i metralladores a punt. Tot en ordre per enlairar-nos, tinent coronel?

—Si, endavant. No podem fallar. Sobretot, no llencem cap morter sobre els nostres ni sobre l’armament! Si no ho tenim clar, no disparem! No volem causar cap baixa dels nostres!

—Entesos.

Els tres avions van sortir de l’hangar cap a l’esplanada central de l’aeròdrom on hi havia la pista principal, vorejada a una banda pel mar i a l’altra per aiguamolls i prats de conreu, i s’enlairaren tots tres en direcció als quarters. Uns per deixar-hi anar pamflets per convèncer els soldats de desertar, l’altre per llençar-hi bombes i bales metralladores. Dues maneres complementàries de convèncer els feixistes de deixar-ho de ser.

Josep Maria Espanya, aleshores conseller de Governació.

A la Comissaria de Via Laietana, el conseller de governació Josep Maria Espanya, també amb un cognom curiós en aquestes circumstàncies, com Companys, que semblava ser una ironia del destí, penjà el telèfon i li comunicà al president:

—L’aviació militar acaba d’enlairar-se del Prat en direcció als Docks. El seu primer objectiu serà atacar les bateries del regiment d’artilleria de muntanya que acaba de sortir de la caserna.

Espanya, d’origen aranès, propietari rural i advocat, seria el responsable polític d’aquesta gesta de l’aviació. Un dels èxits que el convertiria, junt amb el diàleg permanent que mantenia amb la Guàrdia Civil per garantir el seu suport a la República, en un dels personatges clau que avui salvaria Barcelona de caure en mans del feixisme.

Els avions van sobrevolar els pocs quilòmetres que els separaven dels Docks, resseguint la costa mentre el sol despuntava a l’horitzó. Al cap de poc ja rodejaven Montjuïc, i uns segons després ja sobrevolaven la zona de combat. A sota estàvem nosaltres amb la resta de combatents.

—Mira quin goig fan els nostres! Quines barricades, mare meva! —digué Sandino entusiasmat.

—Alcen els punys! Ho tenim fàcil, són lluny dels militars. Mira’ls, allà estan els facciosos. Tot a punt?

—Sí, tot en ordre.

—Ara!

L’avió reduí alçada per no errar el tret, i quan eren a sobre dels primers soldats deixaren caure una bomba sobre el gruix de la tropa, mentre disparaven amb la metralladora, passant tot al llarg de la columna, que no s’esperava un atac així, enxampant-los desprevinguts i sense poder contraatacar. Això donà molt marge de maniobra als aviadors, que no deixaren passar l’oportunitat per fer una veritable carnisseria. Dues dotzenes de militars i civils feixistes caigueren abatuts, molt d’ells probablement morts. Els aviadors no podien amagar el somriure que els causà un blanc tan fàcil i encertat, i les cares de desconcert i terror de la tropa.

[VERSOS] Marinera

[Poesia i foto de Gabriel Salvans.]

Passaran les barques vora la sorra
de la platja plena de cossos nus,
mirant els núvols, no fos cas que els prenguin
un raig de sol. Estirats a la sorra
tancaran els ulls al pas de la festa,
sense veure les flors, ni escoltar
les cançons marineres, ni l’olor
de la ginesta quan caigui la tarda.
Des de muntanya pensaré en el mar,
en el cant de les ones rialleres
acaronant-me el pas dels peus descalços.
La Rosa del Port quan surti a la mar
sabrà de les vegades que hem cantat
com suren a la cala petons de dos en dos.

[Encreuats] La tercera via

[Un conte de Jordi Remolins.]

La línia blanca i contínua era tan llarga que semblava la mitjana d’una carretera infinita del desert. En realitat estava traçada en diagonal sobre la taula del menjador de Judes. L’havia dibuixat pausadament, buidant tres bossetes amb un gram de cocaïna cadascuna d’elles. Li feia gràcia saber quin efecte faria una megaclenxa en la seva màxima extensió. Realment feia goig de veure, però ni tan sols en el més extravagant dels seus somnis se li hauria acudit esnifar tanta quantitat de coca i derivats d’una sola tirada.

Per això quan va sonar l’intèrfon i des del carrer va contestar la seva xicota, amb qui feia quatre mesos que vivien junts, tot van ser presses. Li acabava de demanar que baixés a ajudar-la a pujar les bosses d’una compra al Condis del barri que s’havia accelerat molt més del que esperava.

«Ara baixo», li va contestar mentre mentalment avaluava les opcions que tenia. La primera era deixar que la xicota l’enganxés amb aquella quantitat de merda en el seu poder i la relació se n’anés a prendre pel cul. La segona, recollir maldestrament tota la ratlla, perdent-ne més de la meitat en l’operació, netejant ràpidament la superfície de la taula i fent emprenyar igualment a la seva parella pel retard. En aquest cas, el material que havia d’animar la trobada d’exalumnes d’EGB dels Salesians que es faria aquella mateixa nit, també se n’aniria parcialment a prendre pel cul.

Veient-se a si mateix entre l’espasa i la paret, va reaccionar amb rapidesa i va triar la tercera via: la nasal. Va agafar impuls i va recórrer el metre i mig de fusta introduint-se la granulosa substància adulterada amb fàrmacs de ves a saber quina procedència dins de l’organisme. Tres grams viatjant a una velocitat de vertigen cap al seu estómac, amb pas previ per una circumval·lació que passava molt a la vora de la part inferior del cervell, i emprenent el descens esòfag avall. La gran quantitat de droga gairebé li va obturar una nàpia afortunadament prou desenvolupada.

El porter automàtic del carrer Progrés va sonar per segona vegada. Per sort, viure en un quart pis dissuadia a la xicota d’intentar l’ascens en solitari. Va córrer a repassar amb el dors de la mà les restes de colombiana que havien quedat sobre la taula, i va sortir esperitadament a l’escala.

«Què polles feies?», va demanar-li ella amb un gest de menyspreu tan sols veure’l aparèixer atropelladament al replà d’entrada. Amb una energia desbordant, Judes va agafar el noranta per cent de la compra i va pujar els graons de tres en tres com no ho hauria fet cap corredor de les putes ultra-trails dels collons que s’estaven posant misteriosament de moda.

Mentre ella acabava d’arribar al pis, ell ja tenia pràcticament endreçats tots els articles al seu lloc. Habitualment, no participava mai de les tasques de la llar. Per això a la noia se li va fer estrany tanta activitat. En tot cas tampoc no era del tot normal que a mitja tarda li arremangués la faldilla i li introduís el dit polze pel cul, mentre amb els altres furgava dins d’aquell conyet trapella que tot just aquell matí s’havia depilat. Va descordar-li els botons del lleuger vestit estiuenc i va envestir-la per darrere, més que res per a evitar que veiés les convulsions facials que patia producte de la droga que ja feia el seu efecte. Es va escórrer cinc vegades en vuit minuts. Si les seves pilotes no s’espavilaven a fabricar esperma, el pròxim orgasme seria simplement una escopinada de líquid transparent.

La noia no recordava haver-s’ho passat tan bé des del dia que va participar en una orgia col·lectiva en un xalet de Sant Antoni de Calonge, propietat dels pares d’una amiga. Aquell dia eren tres ties per dotze homes. Ara també va arribar a un parell d’orgasmes abans de quedar plàcidament adormida. Judes continuava empenyent dins seu quan ella ja roncava, donant per bona la teoria de l’efecte afrodisíac de la coca.

Aprofitant el son de la noia i que la seva hiperactivitat no semblava que hagués d’aturar-se a curt termini, va retirar el lubricat membre de l’interior dels llavis vaginals. Va baixar els graons de sis en sis fins al carrer.

Entre casa seva i el carrer Sant Pere va entrar a tots els bars que va trobar. En cadascun d’ells s’hi va prendre un combinat de redbull amb vodka. L’estat etílic no rebaixava els efectes de la clenxota, però afavoria la socialització amb la resta de ripollesos que aquell dissabte aprofitaven també per desinhibir-se amb l’alcohol. Gràcies a tot plegat va refer ponts de diàleg amb un parell d’imbècils amb qui feia anys que no es parlava.

«Et convidaria a una ratllota, però suposo que no tens cap intenció de llepar-me l’orifici nasal», li va dir a un d’ells. I després de tant temps de silencis, van reprendre de nou la seva profunda enemistat, no sense abans haver-se arribat fugaçment a la cara a l’exterior de l’edifici modernista del barco.

El mòbil va sonar-li a quarts de vuit del vespre. Era un dels excompanys de classe que havia aportat trenta euros per adquirir la coca. Merda. Volia saber si l’havia pogut comprar.

«I tant, malparit. No pateixis la tinc amb mi.» Quan van acabar de xerrar, va penjar i es va afanyar a trucar al camell que li havia proporcionat el material. El dissabte era el dia de major activitat en el sector dels estupefaents. Clar que li’n podia vendre tres grams més. Fins i tot quatre. Evidentment que no els hi podia fiar. Aquell era el manament ineludible en la secta dels venedors de materials il·legals, juntament amb l’absència de full de reclamacions si el contingut no era prou satisfactori.

Van quedar de veure’s al cap de deu minuts al carrer dels Ases. Abans havia de treure calés amb la targeta de crèdit de la Caixa, la mateixa que tenia una utilitat màgica a l’hora d’aixxafar i alinear les clenxes que havia pagat. Mentre operava en el caixer, una dona també feia operacions al del costat, amb un nano agafant-li la mà. El sagal mirava impressionat com la descontrolada mandíbula de Judes es disparava cap a milers de direccions inversemblants, tornava a origen i iniciava de nou el procés, ignorant que per més que ho intentés la carn de la galta no la deixaria desplaçar fora del seu recinte facial. Va treure els darrers dos-cents euros que tenia al compte corrent, i va fer un gest d’anar a prendre pel cul al nen xafarder, tot sortint al carrer.

Amb els tres grams de nou a la butxaca, va entrar a un parell de bars per fer temps i esperar l’hora del sopar nostàlgic. Havien quedat a la plaça de l’Ajuntament a les nou. Entre cubata i cubata va encetar un parell de paperines, i va constatar que eren d’una qualitat lleugerament inferior a les primeres. A mesura que avançava el dissabte el producte es devaluava de forma inversament proporcional al seu preu. En tot cas va esnifar-ne cinc clenxotes més, va trucar a la promesa que tot just acabava de despertar-se de la migdiada postfollada per dir-li que no passaria per casa abans del sopar, i va pujar al reformat banc-fanal de la plaça Sant Eudald on va ballar una mena de coreografia del «Thriller», on l’única semblança amb el videoclip de Michael Jackson fou agafar-se les pilotes reiteradament davant de l’atònita mirada dels vilatans que a aquella hora passaven pel centre de Ripoll.

Quan els antics companys van veure’l arribar totalment marejat, van celebrar-ho com si fossin ells mateixos els que ja haguessin esnifat les ratlles. Dels trenta nois que havien acabat l’EGB només havien pogut anar-hi la meitat. D’aquests, la majoria eren respectables pares de família disposats a oblidar que tenien dona o exdona i fills o filles o amants, i un negoci o una posició social o càrrecs públics o simplement una feina remunerada. Vaja, que no només no els feia res compartir amb Judes unes quantes esnifades, sinó que esperaven amb ganes que així fos.

Per això quan tota aquella colla d’homes nascuts el 1970 van descobrir que dels tres grams acordats només en quedava un, els crits de protesta van augmentar el nivell decibèlic d’un dels darrers vespres de juliol al Prepirineu gironí.

Judes es va veure obligat a tornar a baixar el carrer Sant Pere, marcant el número del seu venedor al mòbil. Necessitava més droga. Tres grams més com a mínim. I per a més inri no li quedava ni un puto euro, però els aconseguiria durant la nit. A la una podien trobar-se al passeig marítim. Haurien acabat de sopar i el pagaria després de recollir els calés entre els seus amics de generació. Li jurava pel més sagrat.

El camell feia metre noranta d’alt, un metre d’ample, i tenia una quarta part de les neurones i la paciència que serien desitjables en un humà d’aquella complexió. Quan la una de la nit sonava per partida doble al rellotge de l’Ajuntament, ja estava aparcat al costat dels pudents contenidors de la confluència entre el carrer del Prat amb el carrer Pirineus, la carretera de Ribes i el passeig de la Farga Catalana.

En canvi, a aquella hora Judes tot just s’amorrava per enèsima vegada a la ceràmica dels lavabos d’un restaurant de la vila, introduint-se per via nasal les restes de la coca que encara devia. L’acompanyaven cinc amics de la infància, als quals s’acabaven de sumar dos companys difunts de promoció, els Quílmez. La nit prometia ser llarga, però no tant com la ressaca.

Per això quan en sortir de l’establiment on havien sopat algú va proposar de rematar la festa als bars del centre, l’alternativa d’anar de putes va imposar-se amb relativa facilitat. Només quatre exalumnes van argumentar excuses relacionades amb activitats dominicals familiars per abandonar la colla. La resta van pujar als vehicles per visitar les instal·lacions del prostíbul osonenc més proper, via C17.

Al puticlub van perpetuar les converses nostàlgiques, combinades amb les aproximacions eròtiques de dones de diferents nacionalitats. Portaven vestits curts, mitges de reixeta, lligacames, tangues de dimensions impossibles, escots que s’esforçaven per promocionar les mides dels respectius pits, mugrons que lluitaven per mostrar el seu perímetre per sobre dels sostens… La carn es posava de manifest amb tanta insistència que només un parell de valents van aconseguir declinar les invitacions per fornicar a les habitacions del suposat hotel. En la intimitat de les cambres les promeses libidinoses perdien per art de màgia la seva intensitat. Amb prou feines tres dels companys van aconseguir arribar a l’orgasme, superant el contrapunt d’alcoholèmia, estupefacció i les poques ganes que les meuques exhibien a l’hora de cardar.

Judes no només es va escórrer, sinó que va fer-ho diverses vegades. Va omplir la boca de la prostituta de lleterades incontinents, provocant que hagués de marxar reiteradament cap al lavabo per vomitar. Quan la noia va intentar explicar-li que els setanta euros només li donaven dret a mitja hora d’habitació, ell va tornar-li a introduir la pixa a un esòfag que aviat va vessar d’esperma. Abans de marxar va preparar-se una darrera clenxa sobre la tauleta de nit, i va introduir-se-la a una nàpia que després de les nombroses aspiracions ja doblava les seves generoses dimensions.

Tanta activitat va provocar que fos l’últim de sortir de l’establiment. Tots els seus excompanys ja n’havien sortit. A l’aparcament només hi quedava un vehicle, i no era el de cap client. El camell a qui li devia quaranta euros, havia pogut assabentar-se del destí geogràfic del sopar d’EGB. L’estava esperant amb una navalla a la butxaca posterior dels ridículs pantalons pirata de color crema que vestia. Quan va veure’l baixar l’escala del prostíbul, va acostar-se-li amb actitud poc amistosa. A mesura que avançava, Judes s’elevava pas a pas. Quan van arribar a coincidir linealment, l’alçada per on levitava ja era de tres metres. Ni tan sols el salt de l’impressionat venedor de drogues per ferir-li una cama amb l’esmolada arma va ser suficient per aconseguir el seu objectiu.

Judes gravitava sobre el cap del comerciant il·legal burlat, mentre els Quílmez se l’estaven pelant a pocs metres del riu Ter rememorant els claus que acabaven de protagonitzar a l’interior del local. La puta que havia patit les envestides orals de Judes va mirar fugaçment per la finestra del lavabo quan es rentava les dents, i va semblar-li veure al seu darrer client volant en direcció nord. Afortunadament, aquella nit va tenir malsons molt més agradables.

Alguns ripollesos afirmen que les nits de lluna decreixent hi ha un perfil de forma humana amb un nas immens intentant esnifar la superfície lunar. La parella de Judes va denunciar la seva desaparició a la policia, però tipa d’esperar-lo que torni, ara practica el sexe anal amb un aficionat a l’astronomia. Els sopars d’EGB per als alumnes dels Salesians de 1970 hauran d’esperar-se fins al 2044, en cas que quedin supervivents.

[VERSOS] Vermell x4

Poema de Gabriel Salvans.] 

A Jordi Sarrate Aregall.

Han posat a l’esquela que t’has mort
als vuitanta-quatre anys i hem vingut
a rememorar arpegis dels teus blaus,
a desvetllar la son de les paraules
i vetllar el son de tants somnis
embolcallats de somriures, d’argila
de caganers arraulits fitant l’hora
malva. Sota unes branques de pi malden
perquè s’escolti la veu que fuma
els ulls de brot en brot, de pinzellada
a pinzellada on ha quedat tota
la incertesa de viure, esculpida
com una raó a dins de les sandàlies.