Els batallons del Quarter del Bruc seguien baixant per l’Eixample. Un cop a la Gran Via, el comandant del primer batalló, Pere Mercader, irritat per la inesperada presència massiva de ciutadans a aquestes hores, que anaven seguint els seus moviments, ordenà a un dels seus soldats:
—Sargento! ¡Cójame a un civil cualquiera de estos que andan merodeando por aquí con actitud sospechosa!
—¿Esté o no esté armado, mi comandante?
—Si, no hace falta, cualquiera.
—Si, mi capitán.
Poc després tornava amb un home que es resistia a ser detingut, mentre dos soldats l’agafaven pels braços, i un tercer l’apuntava amb un fusell.
—Però jo no he fet res, cabrons! Només passejava, no tinc cap arma. Que coi voleu, malparits?
—¡Cállese! Póngale unas esposas y que venga con nosotros.
—Però què collons? —seguia cridant indignat el pobre home.
—¡Que se calle! —insistí Mercader de males maneres, mentre un dels soldats li donà un cop de culata a l’estómac que el feu plegar-se.
El batalló seguí endavant, flanquejat per més i més civils que s’anaven afegint.
—Va a ver esta gente contra quien está luchando. Tráigame al civil.
El van situar davant del capità, que amb tota la sang freda tragué un revòlver de la seva funda, apuntà al cap del pobre infeliç i, sense immutar-se pels seus crits de clemència, d’un tret mortal al cap el deixà estès a l’empedrat, enmig d’un bany de sang.
Des dels balcons i al carrer se sentiren crits d’espant i insults a Mercader.
—Fill de puta! Feixista! Covard!
—Quin malparit! Ha matat un ciutadà desarmat!
—Ahora sabrán de qué se trata —seguí ell tranquil·lament—. No hemos venido a dar un paseo. Que se vayan a sus casas, ¡coño!
Aquesta terrible escena deixà atònits també alguns dels oficials que no tenien clar encara quin era l’objectiu real de la marxa militar sobre Barcelona. Ara ja no quedava dubte. Un dels capitans que observà l’escena, Oller, posà cara de circumstàncies, però callà. Però un altre, el capità Llorach, indignat, decidí aturar-se i deixar d’obeir Mercader, a qui s’encarà, cridant-li:
—Pero ¿qué es esto? ¿Entonces no estamos aquí para imponer la legalidad sino para saltárnosla?
—¿Quiere ser usted el siguiente?
—¡Me niego a avanzar! Mis hombres no están aquí para ayudarles a implantar un régimen fascista, sino para defender la República. Como mucho para sustituir el gobierno, ¡no el régimen! Lo que supone que éste es un ejército constitucional que debe cumplir la ley. ¡Lo que usted acaba de hacer es un crimen, una ilegalidad a todas luces! ¡No es en absoluto ni legal, ni decente! ¿Cuál es su propósito?
—¿No le ha quedado también claro a usted a estas alturas?
—¡Pues me niego a seguir!
Ara fou el capità López Belda, que estava al costat de Mercader, qui desenfundà el revòlver i, apuntant-lo al cap, li tornà a preguntar:
—¿Está usted seguro? ¿Quiere ser la siguiente baja? Habrá muchas en el día de hoy, será una más.
Llorach dubtà uns segons, l’argument era contundent.
—O sigue avanzando —seguí el capità, pistola en mà—, o le mato aquí mismo, ¡caporal Llorach!
Aquest acabà responent lacònicament, reconeixent-se vençut:
— Si mi capitán, a sus órdenes.
La tropa continuà, però entre els soldats i oficials de menor rang començà a recórrer una sensació d’estranyesa i confusió. Un sergent anomenat Mogallón començà a sospitar també que no estaven al carrer per reprimir cap revolta, sinó que eren ells els que sortien en qualitat de revoltats. L’actitud dels oficials, el que acabava de passar amb el malaurat civil, amb el caporal Llorach o la presència de paisans falangistes eren símptomes molt alarmants. Mogallón, confiant en el suboficial Escandell, a qui creia fidel a la República per ser català, li digué:
—¿Vostè creu realment que som aquí per reprimir una revolta popular o que, al contrari, som nosaltres els sublevats?
Escandell el mirà de reüll, i li digué:
—Qui sap, potser té raó.
I deixant discretament de caminar al seu costat, s’apropà d’amagat al temible capità Mercader per delatar les sospites de Mogallón. Mentre ho feia, una mula carregada amb munició relliscà i caigué a terra a l’alçada del carrer Aragó. Els mulaters estaven intentant posar-la dreta, i el sergent Mogallón s’hi apropà per ajudar-los. Quan estava ajupit i agafat al bast del mul, el capità, fredament, covardament, el disparà per l’esquena, fent-lo caure greument ferit al terra.
—¡Que nadie se acerque a auxiliarle, o correrá la misma suerte!
El malaurat sergent quedà estès de boca terrosa, sense que ningú s’atrevís a apropar-s’hi, donant-lo per mort. Però un cop la tropa seguí endavant deixant el seu cos al terra, les ambulàncies, que corrien amunt i avall sense parar recollint ferits i morts sense importar el bàndol, el conduí, greument ferit, però encara viu, a l’hospital militar.
Després d’aquestes greus insubordinacions, les més importants fins ara amb les tropes ja als carrers, i la dura resposta dels alts comandaments, les columnes van continuar per Gran Via, fins a dividir-se uns carrers més enllà. Unes van agafar la Ronda Sant Pau, fins que, en arribar a l’alçada del Mercat de Sant Antoni van rebre un atac contundent de les forces republicanes i els anarquistes, que volien impedir que reforcessin les tropes que lluitaven al Paral·lel, obligant-los a parar i passar a la defensiva. Es van refugiar al Convent dels Escolapis, on no trigarien a rendir-se una hora més tard, després d’una tenaç resistència.
L’altre batalló, la Companyia d’Infanteria, sota les ordres de López Belda, seguí cap a Capitania, baixant per Urgell fins al Paral·lel, sortejant diversos obstacles. Primer s’hagué d’enfrontar a trets contra la reserva de carrabiners del Portal de la Pau i després amb grups d’obrers que ja assetjaven Drassanes. Però com que van passar poc abans de que els obrers construïssin la barricada de la Bretxa de Sant Pau al Paral·lel, van poder arribar fins a Drassanes i finament a Capitania amb un petit nombre d’efectius. Aquest seria un dels pocs batallons facciosos que assoliria el seu objectiu.
Un cop allà, lluny de complir amb l’ordre que havia rebut del general Llano de reforçar l’edifici per defensar-lo tant del poble com dels sublevats, es disposà a fer tot el contrari: detenir-lo o sotmetre’l a la junta facciosa, i reforçar la tropa sublevada dins l’edifici per garantir el seu control.
Un cop dintre, havent passat pel costat de la guàrdia sense problemes, començà una forta discussió i un forceig amb Llano, que es mantingué ferm en seguir lleial a la República. Finalment ho aconseguí i, tot i que se’l desarmà, va permetre que Capitania, una peça clau en l’engranatge colpista, seguís, si més no formalment i per unes hores més, en mans de la legalitat republicana.
Mentrestant, el gruix dels batallons sortits del Bruc, comandats per López Amor, arribava a Plaça Universitat, on ja l’esperaven efectius del regiment de cavalleria Montesa nº 4, i on estava a punt de començar una dura batalla.
