Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Febrer de 2020

El Salt del Roure, a la Vall d’en Bas, aquest febrer [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Febrer d’any de traspàs. I quin traspàs: ni una sola gota d’aigua i temperatures primaverals en ple hivern. Anem d’un embat forassenyat (llevantada de les darreries de gener) a un altre (excés de calor quan no toca), amb què l’emergència ecològica que ens assenyala el canvi climàtic es fa present arreu, també amb disrupcions en la fenologia de la flora i de la fauna. Però el sistema capitalista i els mitjans que en són esclaus ens aboquen a una nova crisi econòmica amb un nou virus (SARS-CoV-2) que causa l’anomenat Covid-19, una malaltia respiratòria aguda —amb el focus a la ciutat xinesa de Wuhan, una de les mes contaminades d’aquest estat-nació repressor i depredador—, que causa menys morts que la grip comuna arreu del món. Emulant el que cantava el gran Raimon, jo «no sóc d’eixe món».

De més, cal comptar amb la inquietant dosi d’histèria col·lectiva que comporta la ignorància sobre el propi cos, que s’aprofita per a esclavitzar la població en sistemes de salut pública que esdevenen coadjuvants d’una militarització de la sanitat que ni George Orwell hauria somniat en el seu 1984.

Tampoc no som d’aquest món de cretins els qui de sempre hem defensat no solament un decreixement imprescindible, sinó, en paral·lel, un canvi de paradigma quant a la societat de consum que ens ha dut fins aquí. En la recent distorsió causada per la «coonavirusitis», atiada pel complex militar-industrial i els propis estats, descobrim un fet que causa impressió i que la NASA, l’agència espacial nord-americana, ens serveis amb safata de plata. Efectivament, en aquestes imatges es mostra com els nivells de diòxid de nitroge (NO2) a l’espai aeri xinès han minvat sobremanera durant tot el període de sorgiment del 2019-nCov. Vegeu-ho:

Aprecieu la diferència entre la concentració de NO2 dels mesos de gener i febrer. [Foto: NASA.]
També es pot apreciar el mateix fenomen a la zona de Wuhan:

Vegeu la diferència a la ciutat de Wuhan. [Foto: NASA.]
Precisament, un informe de CarbonBrief [Centre d’Investigació sobre Energia i Aire Net], revela que durant les últimes tres setmanes Xina ha emès 150 milions de tones mètriques menys de CO2 que durant el mateix període de l’any anterior. Aquesta reducció deL 25% a la Xina fa que les emissions mundials hagin minvat en un 6 per cent en la seva globalitat.

L’antropòloga i activista Yayo Herrero explicava a CTXT (Contexto y Acción), en l’article «En guerra con la vida», que com més ràpidament es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies. L’autora, que també esmenta el report de Carbon Brief que hem citat més amunt, argumenta que «l’economia convencional està en guerra amb la vida. Quan va bé, la vida corre perill, quan entra en crisi s’intensifiquen els processos de despossessió, però és quan hem d’aprofitar per a respirar. O dit d’una altra manera, com pitjor, millor. Quant de forma més veloç es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies».

Herreros esmenta, en aquest sentit, un text de Fernando Cembranos («Pérdidas que hacen crecer el PIB», 30/07/2010 | Rebelión), que no ens podem estar de reproduir en versió catalana de La Resistència:

«Si es mira la realitat, sense deixar-se endur per la valoració de l’economia convencional, s’observa que una enorme màquina (formada per autopistes, fàbriques, urbanitzacions, pàrquings, excavadores, antenes, pegats de quitrà, grues, monocultius, abocadors, centrals tèrmiques i residus radioactius entre d’altres), creix i creix i es menja la riquesa ecològica (base de la vida) que troba al seu pas: la capacitat de fer la fotosíntesi, els rius nets, les relacions comunitàries, les varietats de llavors, els boscos autòctons, les relacions cara a cara, la biodiversitat, les joguines autoconstruïdes, els camins de terra, els animals dels que vam tenir notícia en la nostra infància, les maneres poc costoses (energèticament) d’escalfar-nos i refercar-nos, les aigües subterrànies no contaminades, la fertilitat del sòl, etc. El metabolisme de la societat tecno-industrial s’alimenta dels elements que generen la vida mentrestant i va deixant enrere residus tòxics, deserts, sòls pobres i contaminats, riberes mortes, superfícies cimentades, radioactivitat, ments homogènies i un futur incert per a la major part de les persones i les espècies de la Terra.»

No es pot dir més, ni menys, sobre l’atzucac que «ens hem donat entre tots», com la maleïda Constitución que també aliena ments i omple butxaques de sinistres depredadors.

VÍDEO La hivernada a Vic, segons Jaume Collell

[Text de Xavier Borràs | Veu de Nan Orriols.]

Ara que tant es parla de l’emergència ecològica —i que tant en parlem, amb raó, a La Resistència—, en què l’emergència climàtica és evident, aquest breu text que recita Nan Orriols de les Memòries d’un noi de Vic (1908) de Jaume Collel, posa a la palestra que tot plegat no és de fa quatre dies, sinó que precisament va iniciar-se en els albors de la industrialització i l’anomenat «progrés».

Jaume Collell i Bancells (Vic, 1846-1932), cèlebre canonge de la catedral vigatana, va ser escriptor i orador de renom, fundador i director de periòdics, i «agitador príncep» del moviment catalanista. Tota la seva actuació la va resumir en un lema: Pro aris et focis (Per l’altar i la llar). És autor de nombrosos llibres, opuscles i pròlegs, a més d’incomptables articles periodístics.

El canonge Jaume Collell.

En aquestes Memòries d’un noi de Vic –inicialment intitulades Memorias d’un noy de Vich—, ofereix els records de la seva infància, fins als 12 anys. Amb la seva habilíssima ploma, hi sap fer reviure el Vic dels anys 1850-1859 des del peculiar punt de vista d’un infant de l’època. És un llibre que captiva el lector per la vivesa de la narració i que el transporta a mitjan segle XIX.

ÀLBUM. Al-Àndalus. Primavera de 1996

[Text i fotos de Nan Orriols.]

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dormir a les Tablas de Daimiel de camí per a visitar Grazalema, Ronda i Sierra Nevada i viure uns dies perduts en aquest país tan maltractat per latifundistes, socialistes i corruptes de tot pèl.

Avui que molts teniu furgoneta per a viatjar, al-Àndalus és un lloc excel·lent.

Un consell: aneu-hi per lliure, no hi aneu seguint guies o aplicacions del mòbil.

A qualsevol poble, bar o taverna, hi trobareu unes tapes; i, a qualsevol placeta o muntanya, un somriure.

VÍDEO. Xantatge

[Text i veu de Nan Orriols.]

Tots sabem que els presos polítics són ostatges. I tots sabem que l’Estat utilitza els ostatges per a dividir l’independentisme. En les negociacions per a aprovar els pressupostos del Govern PSOE-Podemos amb ERC, hi juga un paper fonamental el xantatge, on l’Estat diu que, si ERC ajuda a aprovar-los, les condicions dels ostatges milloraran. Tots volem els presos polítics alliberats, però molts som conscients que, si acceptem el xantatge, l’Estat el continuarà fent servir per qüestions econòmiques per al relator o mediador, perquè renunciem al dret a l’autodeterminació i al referèndum, etc.

Amb un conflicte polític com el de Catalunya amb el nacionalisme espanyol, on encara tots, i dic tots, fins i tot ara amb Pablo Iglesias i Ada Colau, defensen una monarquia corrupta i una transició controlada per l’Exèrcit; amb uns governs del PSOE i del PP que s’han dedicat a saquejar el país per mantenir privilegis amb el suport de les famílies polítiques franquistes, i amb una Justícia al servei del nacionalisme espanyol que ha permès que les fundacions feixistes cobrin subvencions de l’Estat i que el dictador tingués, fins fa pocs dies, un mausoleu, és absolutament impossible pactar res, perquè en el seu ADN porten incorporats la mentida, l’estafa i el crim. Mai no compleixen res.

Per tant, només podem resistir i intentar desemmascarar, ara també gràcies a Europa, la verdadera realitat d’Espanya. No podem acceptar el xantatge. Tenir ostatges sempre és un acte criminal.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Gener de 2020

Una de les pintures de l’artista Xavier de Torres que s’exposa a la Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

«Pluja de gener, fa créixer l’herba». Aquesta dita popular resta desbordada enguany per la gloriosa llevantada que ha enaiguat, sallentment i esponerosa, mig país —de sud-est a nord-est— i que ha posat a l’ordre del dia com n’estem de prop de la fi dels temps humans. O, com ens diria un pagès d’aquests contrades, un que treballa la terra encara com en l’antigor, no pas com aquell que es queixa que la Tordera perquè el riu se li ha cruspit cent mil escaroles (!), «la naturalesa fa el seu camí, caigui qui caigui i peti qui peti». Inexorablement.

Aquestes terres de la muntanya del Puigsacalm, de la plana d’en Bas, estan ara en peu de guerra per la variant mal dita de les Preses —que s’ha posat a informació pública. No la volen ni esperen que es faci i com a mal menor en voldrien un altre traçat que no trinxés la connectivitat del Fluvià de tota aquesta riquíssima terra (no n’hi ha ni un pam sense conrear). Però el progrés fins a l’infinit i l’estultícia de l’establisment a l’entorn de l’Eix del Porc sembla que tenen més poder que tibar la corda de la fi d’aquest món fins a l’infinit.

I, precisament, tot aquest territori va restar inundat de cap a cap just per on es vol fer la sacrosanta variant de l’inacabat Eix Transversal fins a Olot i Girona.

A 100 segons de la fi del món i els responsables polítics no fan res

Mals auguris? Potser sí, però els científics —sovint els últims micos a fer-ne cas— ja fa temps que ho pregonen i si ara en sabem més res, d’ells i del que clamen, és gràcies, precisament, a joves valentes i sense pèls a la llengua com Greta Thunberg. N’hi ha més: som a 100 segons de la fi del món i els responsables polítics no fan res.

Des de 1947, experts del Bulletin of the Atomic Scientists han establert el rellotge per a l’Apocalipsi, que simbolitza el final del món a mitjanit. Quan es van actualitzar per última vegada, el van cofigurar a només 100 segons del final. Mai no havia estat tan avançat. Les principals amenaces per a la humanitat són la guerra nuclear i el canvi climàtic, però l’agreujament prové, per als científics, sobretot de la incapacitat dels responsables mundials de respondre a l’emergència ecològica.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Just fa uns dies van avançar les busques del rellotge a les 11 hores 58 minuts i 20 segons. Per tant, som a 100 segons de l’apocalipsi. Mai l’agulla no havia estat tan a prop de la fatídica hora. Anteriorment, havia arribat a les 23:58 h dues vegades: el 1953, durant les tensions de la Guerra Freda, i el 2018 a causa del canvi climàtic. «Hem trivialitzat un món molt perillós pel que fa als riscos de la guerra i de l’escalfament global», va dir Robert Rosner, president de l’oficina de Ciències i Seguretat del Bulletin.

Eines de control que erosionen

De moment, els científics no veuen cap esperança que el rellotge es faci enrere. «La humanitat continua enfrontant-se a dos perills existencials simultanis: la guerra nuclear i el canvi climàtic, que s’agreugen per la guerra de la informació, que afebleix la capacitat de resposta de la societat. La situació de la seguretat internacional és desastrosa. No solament perquè hi ha aquestes amenaces, sinó perquè els líders mundials han deixat que les eines polítiques internacionals que els gestionen els erosionin», escriuen.

La primera amenaça és la del retorn a la carrera d’armes nuclears, a causa del debilitament, si no la desaparició, dels tractats de proliferació. «Els conflictes polítics sobre els programes nuclears a l’Iran i a Corea del Nord encara no estan resolts i només empitjoren. La cooperació russoamericana en matèria de control d’armes i de desarmament és pràcticament inexistent », afirmen. «Una guerra nuclear que posi fi a la civilització —ja sigui llançada a propòsit, per error o simplement per icomunicació—, és una possibilitat real» descriuen.

Pel que fa al clima, els científics assenyalen el deteriorament d’esdeveniments climàtics extrems, incendis gegants, fusió de glaceres, grans inundacions… Estan contents de veure com es mobilitzen els joves arreu del món, però denuncien fortament la feble resposta política. «Molts científics utilitzen el terme emergència climàtica. Però les polítiques i les accions proposades pels governs gairebé no responen a cap emergència […] A les reunions de clima de les Nacions Unides de l’any passat, els delegats dels estats van pronunciar bonics discursos, però van presentar pocs plans concrets per a limitar encara més les emissions de CO2».

Tragèdia, de Ramon Calsina [1929], llapis París, acolorit sobre paper (68×50 cm). Es pot veure aquests dies al Museu de la Garrotxa en l’exposició «Realismes a Catalunya, 1917-1936. Del Picasso clàssic al Dalí surrealista.» [Foto: Xavier Borràs.]

Soscavar la pau i el planeta

Finalment, aquestes dues amenaces existencials s’accentuen amb una guerra de desinformació. «Molts governs han utilitzat campanyes de ciberinformació per a sembrar la desconfiança de les institucions i entre les nacions, soscavant els esforços nacionals i internacionals per a promoure la pau i protegir el planeta.» Sense oblidar que aquestes amenaces visibles amaguen altres fonts d’inquietud com el desenvolupament d’armes autònomes controlades per intel·ligència artificial, la guerra per l’espai, el desenvolupament d’armes supersòniques o l’amenaça d’epidèmies, com la que es produeix a hoes d’ara a la Xina amb la sobtada aparició del coronavirus.

La presidenta del Bulletin of the Atomic Scientists, l’experta en geopolítica energètica Rachel Bronson, no té paraules prou dures per a denunciar la situació: «Si els polítics no aconsegueixen actuar, els ciutadans del món hauran de fer-se ressò de les paraules de Greta Thunberg i dir: “Com t’atreveixes?”». Aquesta és l’acusació que la jove sueca va llançar a l’Assemblea General de les Nacions Unides a les darreries de 2019. I afegeix: «Ara ens trobem davant d’una veritable emergència: una situació dels afers  mundials absolutament inacceptable, que ha eliminat tot marge d’error o possibilitat de més endarreriments».

Com també diu una altra dita: «A despit del febrer, al març la garsa fa el niu i pon molt bé». O sigui que tenim encara cent segons, si no aquest febrer, serà al març.

 

[VÍDEO] Focs!

[Text i veu de Nan Orriols.]

Jorge Moragas, excap de Gabinet de Mariano Rajoy, viu ara a les Filipines exercint el càrrec d’«embajador del Reino de España». Viu molt tranquil; fins i tot va participar com a jurat en l’elecció de Miss Filipines 2019.

Austràlia crema i els animals moren per centenars de milers. El senyor Moragas era amic de Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrussola i que cobrava del comissari Villarejo.

«Les muntanyes enceses clamen al cel unes gotes d’aigua. Els ocells s’han perdut.»

José Zaragoza, diputat del PSC-PSOE, home sense escrúpols, organitza la gravació de La Camarga entre les senyores Álvarez i Alicia Sánchez-Camacho, del PP de Catalunya i que avui viu refugiada a l’Assemblea de Madrid per cobrar un sou de diputada.

Els incendis a l’Amazònia i arreu del món posen en perill d’extinció moltes espècies animals. En canvi, els polítics corruptes, inútils, mentiders i criminals abunden cada dia més. Juguen brut i viuen amb bons sous. Aznar, Rajoy, Santamaria, Alfonso Guerra, Cospedal, Fernández Díaz…, n’hi ha a milers! Fins i tot el senyor del Fairy viu acollit a la Junta d’Andalusia.

El problema és que són ells els que cremen els boscos i els mars. Dediquen la seva vida al crim amb l’excusa de defensar dogmes. Els ulls innocents de totes les bestioles del món veuen que els imbècils no saben que són imbècils per imbècils. Ho cremaran tot, mataran milers i milers de vides i mai cap no serà jutjat ni empresonat. D’això, els imbècils en diuen «estat de dret».

L’urbanisme al mon ibèric

[Un article de Clàudia Masó.]

La segona Edat del Ferro, també anomenada cultura Ibèrica, va del 550 aC al 50 aC. Aquest període es divideix en tres fases; l’Ibèric antic (550-450 aC), l’Ibèric ple (450-200 aC) i l’Ibèric final (200-50 aC). Durant aquest període, també, hi ha un hiat històric de cinquanta anys, concretament del 550 aC al 50 aC.

Segons la zona, els poblats ibèrics tenien unes dimensions o unes altres. Podien abastar 13 hectàrees al nord de la península Ibèrica o 50 hectàrees al sud, encara que existeixen evidències de poblats ibèrics més amplis. Se solen localitzar en zones elevades, però també n’hi ha en zones planeres. Aquests poblats estaven emmurallats totalment o parcial dependent de l’orografia del terreny. A més d’aquesta localització estratègica defensiva, els assentaments ibèrics es troben en zones molt ben comunicades, sigui a prop de rutes interiors comercials o de ports.

Són destacables les complexes estructures urbanes de les societats ibèriques des de temps antics, però no en tot el territori peninsular. Aquest urbanisme va començar a la baixa Andalusia, on hi havia els tartessos, pioners de la vida urbana a la península Ibèrica, per bé que influenciats pels fenicis. Per tant, podem atribuir a les colònies fenícies el sorgiment de l’urbanisme dins la cultura ibèrica, que es va anar expandint per tot el sud-est i el llevant peninsular.

Els estudis que s’han fet als poblats ibèrics d’arreu del continent apunten que van estar ben planificats abans de la seva construcció. La disposició de les cases, carrers o altres edificacions de caràcter singular apunta que sabien perfectament on volien que es localitzés cada estança, tot distingint les àrees domèstiques de les fabrils.

Els carrers estaven molt ben detallats i les cases eren bastant complexes, amb diverses estances d’usos i funcions diferents i, en ocasions, associades a patis exteriors. Les dimensions de les cases són diferents segons el poblat, però sovint n’hi ha una que destaca de la resta, la que seria la residència de l’aristocràcia tot i que arquitectònicament no difereix de la resta. És, doncs, una evidència de la forta jerarquització que existia en les societats ibèriques.

Un altre tret important de l’urbanisme dels poblats ibèrics és la poca atenció que atorgaven als espais públics. De fet, les cases estaven molt a prop les unes amb les altres i no havia espais entremig.

Tots els edificis estaven fets de pedra i materials peribles, encara que hi ha poblats que estan fets únicament i exclusiva de pedra.

Podeu descarregar-vos el pòster de sota (per a poder veure’l millor).

L’Inhumat 1 de la Cova de Sant Sadurní a Begues (Garraf). [Clàudia Masó i Laura Vidal.]

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Desembre de 2019

L’arc iris al Mallol. [Foto: Xavier Borràs.]
[Report de Xavier Borràs.]

Cau desembre i, amb ell —amb temperatures altes en ple Nadal–, un nou any, 2019, amb molt poques llums i massa ombres. Encara que a les darreries de cada any (i no fineix cap dècada, com ja s’han apressat a manifestar des d’alguns mitjans) se sol fer un resum d’allò que hom considera més destacat, només voldria subratllat quatre pinzellades sobre alguns records esparsos que, si fa no fa, crec que han aportat interès a l’edevenir vital.

De Greta Thunberg a Martí Boada

De primer, podríem dir que ha estat l’any, arreu del planeta, de la presa de consciència sobre l’emergència climàtica que, per molt que poderosos i empreses la vulguin disfressar, no és atra cosa que una emergència ecològica, que hauria de comportar un canvi real i d’arrel (radical) en el nostre quefer individual i col·lectiu en tots els àmbits de producció, consum, mobilitat, oci… Si ara se’n comença a parlar és gràcies a una jove sueca que molesta i molt (i que per molt anys ho pugui fer): Greta Thunberg. Alguns nouvinguts al món d’aquesta emergència ja es proclament ecologistes de tota la vida (com hi ha, ara, tants d’independetistes de tota la vida) i fan mans i mànigues per a sortir a la foto dels «bons homens (i dones)» sostenibles.

Però, certament, no han descobert la sopa d’all, perquè ja fa gairebé quaranta anys que una minoria malda l’avís de l’emergència. M’ho recordava, precisament, fa uns dies l’amic Nan Orriols, que em va fer arribar una entrevista imperdible, d’obligada lectura, que Vilaweb li va fer aquest passat juliol al docto en ciències, geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, Martí Boada, vell conegut del món ecologista. Boada hi diu veritats feixugues, que cal entomar i reflexionar-hi. Després de constatar que som el país amb més densitat forestal d’Europa, diu que «el mite del bosc intocable és com el de la donzella verge, molt valorat en les societats ideològicament dretanes. Als Estats Units ja hi ha unes línies de pensament ambiental que diuen que els humans som tan dolents per al planeta (cosa que potser és veritat) que fins que no desapareguem com a espècie no haurem redimit els nostres pecats ambientals. Fins i tot conviden les dones a no reproduir-se! Això és extrema dreta ideològica, sense saber-ho. Aquest mite del bosc intocable és una trampa, per més que la sostingui de bona fe molta gent, com ara mestres i conservacionistes del territori. El coneixement del medi és ple de tòpics, i no hi ha res tan apartat del coneixement com els tòpics».

Mentrestant, ens assabentem per fons fidedignes i estudioses que el 75% de les espècies i el 58% dels hàbitats d’interès comunitari presenten un estat de conservació desfavorable a Catalunya. Per això s’hi comença a treballar amb el Fons de Patrimoni Natural creat pel Govern com «una eina clau per a millorar la biodiversitat a Catalunya, que suposarà un salt endavant en la gestió activa d’aquest àmbit».

 Política en majúscules

Pel que fa a la política, en majúscules i lluny del processisme que ens tenalla, també una recomanació que crec d’interès, ara que tant de moda s’ha posat de dir feixistes —especialment des dels ignorants i mediocres diesfressats d’«esquerra»— a tothom qui reivindica la identitat com a consubstancial de la independència o que hi ha hagi prou gent amb opinió pròpia sobre com encarar el fet que en diuen «migratori» (més enllà del bonisme multiculti), per posar dos exemples nostrats. Vila (no us perdeu el seu Dietari a destemps) ho diu prou clar a l’article Ètnic: «No és casualitat que, a Catalunya, qui més ha explotat l’odi a Espanya hagin sigut els partits indígenes més mimats per l’Estat, com s’ha vist amb els casos de corrupció. El famós lema “és català tothom que viu i treballa a Catalunya” va servir per afavorir la integració dels immigrants que volien integrar-se, però al final s’ha convertit en la versió bonista d’aquell “españoles todos” que es deia en els temps de Franco».

L’autor, entre d’altres, d’Un estiu a les trinxeres (Edicions 62, 2015), fonamenta qu totes les injustícies i tots els problemes de la humanitat vénen de tractar com si fossin iguals les coses que són diferents i com si fossin diferents les coses que són iguals. «Si la immigració —escriu— s’ha convertit en un problema a Occident és perquè en els darrers 50 anys s’ha utilitzat per anul·lar políticament les classes mitjanes indígenes de cada país». Més contundència: «Fer passar per catalans els espanyols va molt bé per disfressar actituds de colonitzador i per evitar que persones com Gerardo Pisarello arribin a tenir present que potser els falten elements per comprendre el franquisme».

Amb aquesta malèvola perspectiva, en què els patriotes són assenyalats com si fossin el dimoni o alguna cosa pitjor, pel cap baix, per dir la realitat, esperem que el darrer any d’aquesta dècada, el 2020, sigui més beninge per a tothom, especialment per als catalans que en encara creuen amb la força de la raó (i no amb la raó de la força, senyor Buch!). I tal com diu en Vila, «la idea que tots som catalans, quan l’única veritat és que tots som ciutadans de Catalunya, és la que permet que l’unionisme exploti el discurs de la legalitat i envernissi l’ocupació militar de democràcia».

[No voldria acabar aquestes darreres notes de l’any sense tenir un record emocionat per als meus oncles Angelina Calvo i Lluís Iglésias, que en un període de mig any just han traspassat primer l’una i després l’altre. Us ompliria de records i vivències amb ells, però ara, només vull tenir-los presents entre els que, malauradament, no hi són. Us trobaré a faltar, estimats!]

Bon any!