La segona Edat del Ferro, també anomenada cultura Ibèrica, va del 550 aC al 50 aC. Aquest període es divideix en tres fases; l’Ibèric antic (550-450 aC), l’Ibèric ple (450-200 aC) i l’Ibèric final (200-50 aC). Durant aquest període, també, hi ha un hiat històric de cinquanta anys, concretament del 550 aC al 50 aC.
Segons la zona, els poblats ibèrics tenien unes dimensions o unes altres. Podien abastar 13 hectàrees al nord de la península Ibèrica o 50 hectàrees al sud, encara que existeixen evidències de poblats ibèrics més amplis. Se solen localitzar en zones elevades, però també n’hi ha en zones planeres. Aquests poblats estaven emmurallats totalment o parcial dependent de l’orografia del terreny. A més d’aquesta localització estratègica defensiva, els assentaments ibèrics es troben en zones molt ben comunicades, sigui a prop de rutes interiors comercials o de ports.
Són destacables les complexes estructures urbanes de les societats ibèriques des de temps antics, però no en tot el territori peninsular. Aquest urbanisme va començar a la baixa Andalusia, on hi havia els tartessos, pioners de la vida urbana a la península Ibèrica, per bé que influenciats pels fenicis. Per tant, podem atribuir a les colònies fenícies el sorgiment de l’urbanisme dins la cultura ibèrica, que es va anar expandint per tot el sud-est i el llevant peninsular.
Els estudis que s’han fet als poblats ibèrics d’arreu del continent apunten que van estar ben planificats abans de la seva construcció. La disposició de les cases, carrers o altres edificacions de caràcter singular apunta que sabien perfectament on volien que es localitzés cada estança, tot distingint les àrees domèstiques de les fabrils.
Els carrers estaven molt ben detallats i les cases eren bastant complexes, amb diverses estances d’usos i funcions diferents i, en ocasions, associades a patis exteriors. Les dimensions de les cases són diferents segons el poblat, però sovint n’hi ha una que destaca de la resta, la que seria la residència de l’aristocràcia tot i que arquitectònicament no difereix de la resta. És, doncs, una evidència de la forta jerarquització que existia en les societats ibèriques.
Un altre tret important de l’urbanisme dels poblats ibèrics és la poca atenció que atorgaven als espais públics. De fet, les cases estaven molt a prop les unes amb les altres i no havia espais entremig.
Tots els edificis estaven fets de pedra i materials peribles, encara que hi ha poblats que estan fets únicament i exclusiva de pedra.
L’arc iris al Mallol. [Foto: Xavier Borràs.][Report de Xavier Borràs.]
Cau desembre i, amb ell —amb temperatures altes en ple Nadal–, un nou any, 2019, amb molt poques llums i massa ombres. Encara que a les darreries de cada any (i no fineix cap dècada, com ja s’han apressat a manifestar des d’alguns mitjans) se sol fer un resum d’allò que hom considera més destacat, només voldria subratllat quatre pinzellades sobre alguns records esparsos que, si fa no fa, crec que han aportat interès a l’edevenir vital.
De Greta Thunberg a Martí Boada
De primer, podríem dir que ha estat l’any, arreu del planeta, de la presa de consciència sobre l’emergència climàtica que, per molt que poderosos i empreses la vulguin disfressar, no és atra cosa que una emergència ecològica, que hauria de comportar un canvi real i d’arrel (radical) en el nostre quefer individual i col·lectiu en tots els àmbits de producció, consum, mobilitat, oci… Si ara se’n comença a parlar és gràcies a una jove sueca que molesta i molt (i que per molt anys ho pugui fer): Greta Thunberg. Alguns nouvinguts al món d’aquesta emergència ja es proclament ecologistes de tota la vida (com hi ha, ara, tants d’independetistes de tota la vida) i fan mans i mànigues per a sortir a la foto dels «bons homens (i dones)» sostenibles.
Però, certament, no han descobert la sopa d’all, perquè ja fa gairebé quaranta anys que una minoria malda l’avís de l’emergència. M’ho recordava, precisament, fa uns dies l’amic Nan Orriols, que em va fer arribar una entrevista imperdible, d’obligada lectura, que Vilaweb li va fer aquest passat juliol al docto en ciències, geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, Martí Boada, vell conegut del món ecologista. Boada hi diu veritats feixugues, que cal entomar i reflexionar-hi. Després de constatar que som el país amb més densitat forestal d’Europa, diu que «el mite del bosc intocable és com el de la donzella verge, molt valorat en les societats ideològicament dretanes. Als Estats Units ja hi ha unes línies de pensament ambiental que diuen que els humans som tan dolents per al planeta (cosa que potser és veritat) que fins que no desapareguem com a espècie no haurem redimit els nostres pecats ambientals. Fins i tot conviden les dones a no reproduir-se! Això és extrema dreta ideològica, sense saber-ho. Aquest mite del bosc intocable és una trampa, per més que la sostingui de bona fe molta gent, com ara mestres i conservacionistes del territori. El coneixement del medi és ple de tòpics, i no hi ha res tan apartat del coneixement com els tòpics».
Mentrestant, ens assabentem per fons fidedignes i estudioses que el 75% de les espècies i el 58% dels hàbitats d’interès comunitari presenten un estat de conservació desfavorable a Catalunya. Per això s’hi comença a treballar amb el Fons de Patrimoni Natural creat pel Govern com «una eina clau per a millorar la biodiversitat a Catalunya, que suposarà un salt endavant en la gestió activa d’aquest àmbit».
Política en majúscules
Pel que fa a la política, en majúscules i lluny del processisme que ens tenalla, també una recomanació que crec d’interès, ara que tant de moda s’ha posat de dir feixistes —especialment des dels ignorants i mediocres diesfressats d’«esquerra»— a tothom qui reivindica la identitat com a consubstancial de la independència o que hi ha hagi prou gent amb opinió pròpia sobre com encarar el fet que en diuen «migratori» (més enllà del bonisme multiculti), per posar dos exemples nostrats. Vila (no us perdeu el seu Dietari a destemps) ho diu prou clar a l’article Ètnic: «No és casualitat que, a Catalunya, qui més ha explotat l’odi a Espanya hagin sigut els partits indígenes més mimats per l’Estat, com s’ha vist amb els casos de corrupció. El famós lema “és català tothom que viu i treballa a Catalunya” va servir per afavorir la integració dels immigrants que volien integrar-se, però al final s’ha convertit en la versió bonista d’aquell “españoles todos” que es deia en els temps de Franco».
L’autor, entre d’altres, d’Un estiu a les trinxeres (Edicions 62, 2015), fonamenta qu totes les injustícies i tots els problemes de la humanitat vénen de tractar com si fossin iguals les coses que són diferents i com si fossin diferents les coses que són iguals. «Si la immigració —escriu— s’ha convertit en un problema a Occident és perquè en els darrers 50 anys s’ha utilitzat per anul·lar políticament les classes mitjanes indígenes de cada país». Més contundència: «Fer passar per catalans els espanyols va molt bé per disfressar actituds de colonitzador i per evitar que persones com Gerardo Pisarello arribin a tenir present que potser els falten elements per comprendre el franquisme».
Amb aquesta malèvola perspectiva, en què els patriotes són assenyalats com si fossin el dimoni o alguna cosa pitjor, pel cap baix, per dir la realitat, esperem que el darrer any d’aquesta dècada, el 2020, sigui més beninge per a tothom, especialment per als catalans que en encara creuen amb la força de la raó (i no amb la raó de la força, senyor Buch!). I tal com diu en Vila, «la idea que tots som catalans, quan l’única veritat és que tots som ciutadans de Catalunya, és la que permet que l’unionisme exploti el discurs de la legalitat i envernissi l’ocupació militar de democràcia».
[No voldria acabar aquestes darreres notes de l’any sense tenir un record emocionat per als meus oncles Angelina Calvo i Lluís Iglésias, que en un període de mig any just han traspassat primer l’una i després l’altre. Us ompliria de records i vivències amb ells, però ara, només vull tenir-los presents entre els que, malauradament, no hi són. Us trobaré a faltar, estimats!]
Passa que la societat civil, que vol dir la societat torturada per la societat no civil que és el poder judicial–militar–legislatiu–executiu al servei de la monarquia imposada; passa —deia— que mentre uns viuen una paràlisi perquè veuen perillar els seus privilegis, altres que ja viuen en el segle XXI parlen del canvi climàtic, de nous sistemes econòmics i socials i de més democràcia, i ho fan al carrer tot manifestant que no estan disposats que la mentida sigui la veritat absoluta de la dictadura de buròcrates que hem de suportar.
Mentre uns no tenen lletra per a l’Himno nacional español, la Rosalía fa ballar el món sencer i explica la vida des de la llibertat, el feminisme i la intel·ligència.
Tot va molt de pressa, com un immens tsunami que espero que passi per sobre d’aquesta casta de cràpules que han saquejat el país.
I si féssim presidenta de la república la Rosalia?
Francis Fukuyama (Chicago, 1952) ha publicat un assaig sobre la decadència política. El cert és que ha d’actualitzar contínuament les anàlisis perquè la decadència es retroalimenta constantment. El mateix passa amb les previsions sobre les conseqüències del canvi climàtic.
És evident que la decadència neix de la burocràcia, el dogma, el servilisme i l’estupidesa, i és exactament això el que representen, en general, la majoria de la classe política actual. A Espanya, amb l’agreujant que no va participar en la Segona Guerra Mundial. El règim que neix el 1978 manté intactes les imposicions feixistes de la dictadura del general Franco. El rei, imposat, i la Constitució es fa sota el control dels militars.
Els beneficiaris econòmics del règim del 78 han estat fonamentalment el PSOE i el PP, que pacten amb els oligarques financers, l’Església, l’Exèrcit, la Magistratura, etc. S’han beneficiat escandalosament del sistema, mantenint a tort i a dret que Espanya és un estat democràtic i que té divisió de poders. És fals. En tot cas, té divisió d’interessos, sobretot quan una part important dels catalans diuen que estan farts de viure en un estat oligàrquic i corrupte i l’Estat els reprimeix en nom de la democràcia. Una vergonya.
Però el més repugnant que es pot veure en política és quan, per interessos personals i per poder gaudir del poder, un personatge com Pablo Iglesias pacta secretament amb Pedro Sánchez per seguir amb el règim del 78. El pacte signat davant les càmeres de televisió, amb abraçada inclosa, és un dels actes més decadents i repulsius que es poden oferir a una població que, farta de pallassos, acabarà sortint al carrer per molt que els tribunals Constitucional i Superior i la Policia els reprimeixin en nom de la democràcia; més ben dit, en nom de la decadència.
Res no aturarà la crisi ecològica si no fem un cop de cap i canviem la nostra manera d’ésser en el món. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Després d’un temps sense poder escriure —aclaparat per una sobtada úlcera duodenal que em va fer jaure en un llit d’hospital i recuperar-me després a casa, a poc a poc, en bona companyia i amb bons aliments—, no us faré ara un capmàs a correcuita de tots els pensaments que m’han acuitat aquests mesos, de procés inacabable i repressió continuada, que deuen ser dos factors aritmètics que, vist el que passa, donen com a resultat quasi sempre l’eterna derrota dels postulats que clamen i reclamen la llibertat de la pàtria. Mentre s’anteposi el tacticisme ideològic i les estratègies ideològiques a la llibertat de Catalunya, de tota la nació, no ens en sortirem i continuarem sotmesos al jou castellà.
L’esperit dels temps crema a la llar. [Foto: Xavier Borràs.]
No és el canvi climàtic, estúpids!
Fa fred, com pertoca a aquestes alçades de la tardor, i el brou i la llar fumegen l’esperit dels temps. Vora els tions i les soques que crepiten a terra penso en això de l’emergència climàtica, de què parlem sovint a La Resistència. M’adono que tot i els advertiments, els capitostos de les societats d’això que en diuen «primer món» s’han aplegat aquests dies a la COOP 25 a Madrid —tot i la repressió exercida per aquest estat contra la nació catalana— i sota presidència de Xile —tot i la repressió exercida per aquets estat contra els seus ciutadans– per a no fer res pràctic, tret de gastar diners de l’erari públic i, també, contaminar (penseu, només, en les desenes de vols xàrter fets per anar i tornar amb tota la trepa de vividors que s’hi han aplegat).
Aquesta emegència climàtica, que aboca la humanitat a la sisena extinció, no es produeix per un casual ni és fruit de canvis atmosfèrics més o menys espuris. Tots els senyals, que els científics (molts dels quals porucs o lligats de peus i mans pels lobbys industrials i militars) ja han demostrat a bastament i que gran part del planeta ja nota en pròpia pell, porten a la mateixa conclusió: és una crisi ecològica, entesa com un totum revolutum que té a veure amb la nostra manera de produir, de consumir i d’ésser en el món.
Als Països Catalans el desenvolupament industrialista, iniciat en el franquisme i practicat durant decennis, ha afectat greument la salut ecològica dels sistemes naturals del nostre país i ha fet que avui siguem molt depenents de les importacions de productes energètics i de productes alimentaris. Tenim davant nostre un enorme repte: recuperar la salut ecològica dels sistemes naturals i avançar per a recuperar la sobirania energètica i alimentària, per a disposar d’una societat més lliure i més saludable.
La protecció de l‘agricultura i la ramaderia locals, no extensives, són fonamentals per a la preservació de l’entorn natural. [Foto: Xavier Borràs.]
Una República catalana amb energia neta
La política catalana hauria de tenir com a eixos rectors els Objectius del Desenvolupament Sostenible pel 2030, adoptats l’any 2015 per l’Assemblea General de Nacions Unides (ONU): «Preveiem un món en el qual el desenvolupament i l’aplicació de la tecnologia siguin sensibles al clima, es respecti la biodiversitat i sigui resilient. Un mónen el que la humanitat visqui en harmonia amb la natura i en què la vida silvestre i les seves espècies vivents estiguinprotegides».
En el cas de Catalunya, a més a més amb repte de fer realitat el mandat Primer d’Octubre, no podem posar el cap sota l’ala a l’hora de fer front als reptes globals. El darrer Informe del Club de Roma (La transformació és possible: Com assolir els Objectiusdel Desenvolupament Sostenible dins dels llindars planetaris), ho diu ben clarament: «És impossible l’assoliment, de forma integrada, dels Objectius del Desenvolupament Sostenible, si això es fa a partir del creixement convencional”». Abordar aquest doble repte no es pot fer amb les eines i els instruments polítics que ens han portat a les crisis actuals: crisi de l’Estat-nació espanyol, creixents desigualtats, destrucció d’ecosistemes, augment de la temperatura global, etc.
Aquesta és la raó per la qual cal és necessari crear noves eines i instruments polítics per construir un nou país al servei de la seva gent i en pau amb la natura. Ens hem de comprometre a bastir una República al servei de les persones, justa i solidària, on la lluitacontra el canvi climàtic sigui una prioritat i es dotin recursos necessaris per a la regeneració dels sistemes ecològics malmesos. Necessitem una República que exerceixi la seva sobirania sobre els béns bàsics comuns (sòls, aigua o energia) que ens ofereixen els sistemes naturals. Volem una República on la totalitat d’energia procedeixi de les fonts renovables, netes i no contaminants.
El paper dels mitjans de comunicació
Fa més d’una dècada és va popularitzar la qualificació del canvi climàtic com «una veritat incòmoda». Tanmateix, actualment, a les portes de la tercera dècada del segle, aquesta qualificació ha restat a bastament superada. Avui parlar de canvi climàtic ja és confús i poc precís i cal reconèixer en primer lloc que el que ens ve al damunt, que ja comencem a patir, és una autèntica emergència ecològica a escala planetària. No es tracta, doncs, d’una veritat incòmoda, sinó d’una realitat ineludible. I tot el que no sigui parlar i informar en aquests termes és amagar, eludir, confondre i desarmar la capacitat de reacció de la nostra societat.
De fet, cal amb urgència una nova manera de mirar la realitat, una nova visió de la vida, del clima i de les seves repercussions. Hem de deixar de considerar «bon temps» que als mesos d’hivern tinguem temperatures primaverals. O hem de fixar-nos en l’augment de les temperatures mínimes, no només de les màximes, perquè incideixen més en l’increment de la mortalitat i de la morbiditat. O en altres qüestions importants com la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius.
Cal afrontar clarament els reptes de l’emergència climàtica, de la crisi ecològica. Caldrà un esforç informatiu de qualitat per acompanyar i donar suport a l’enorme procés de transició econòmica, productiva, social i cultural que la nostra societat haurà d’afrontar, i cal fer-ho amb prou temps perquè aquest procés es pugui fer de la forma més inclusiva i democràtica, amb justícia social i ambiental.
Arreu d’Europa i als cinc continents creix un moviment de milers de persones, entitats socials, xarxes internacionals, una part important de la comunitat científica i, de forma destacada, la joventut a qui pertoquen les dècades vinents. Un moviment que crida a prendre aquest futur a les nostres mans, per no deixar-lo en mans de les elits polítiques i econòmiques globals que fins ara i durant lustres han demostrat la seva tossuda incapacitat a actuar per al bé comú, sense cedir ni una engruna del seu poder i dels seus beneficis, ni tant sols quan és la humanitat i el planeta qui està en joc.
Monòlit de la Gorja d’Olduvai, a Tanzània [Foto: D. Gordon E. Robertson÷Wikimedia.][Un report de Clàudia Masó i Laura Vidal.]
FITXA DEL JACIMENT:
Nom: Gorja d’Olduvai. Nom local:Oldupai. Localització: Tanzània, Àfrica. Coordenades: 2°59′37″ S 35°21′04″ E Dimensions: 48 Km2 d’extensió. Cronologia: 2Ma – 15.000 anys. Protecció: Patrimoni mundial per la UNESCO.
Olduvai (Tanzània). Conjunt de jaciments del Paleolític Africà conegut per les importants troballes sobre els primers homínids i l’origen de l’esser humà. Repartits en una extensió de 48 quilòmetres quadrats i amb una potència estratigràfica de 90 metres, l’estratigrafia d’aquests jaciments es pot dividir en set grans nivells o etapes: en el nivell I hi ha restes d’Homo Habilis i de Paranthropus boisei juntament amb industria Olduvaiana i en el nivell II restes d’Homo Ergaser. La industria Olduvaiana es manté en alguns nivells superiors (III i IV) d’algun dels jaciments, juntament amb l’industria Olduvaiana evolucionada i l’Axeliana. En els nivells més recents, Ndutu i Naisiusi, es varen trobar restes d’Homo Sàpiens.
Situació de la Gorja d’Olduvai, a Tanzània. [Google Maps.]
Introducció
La Gorja d’Olduvai esta situada a la plana del Serengueti, a tocar de la Vall de Rift Oriental, al Nord de Tanzània, Àfrica. El nom d’aquest jaciment prové de “Oldupai”, la paraula massai per denominar la típica planta que creix a la gorja. Aquesta és una planta que conté en el seu interior una gran quantitat d’aigua i, en els moments de sequedat, els animals i el propis massais la recol·lecten per hidratar-se.
Des que es va començar a formar la Vall del Rift, ara fa uns 30 Ma, aquesta depressió ha anat acumulant sediments de diferents entorns continentals. Això es va intercalar amb materials volcànics i les restes òssies, tant d’animals com d’homínids, que varen assentarse estacionalment en el emplaçament. Les erosions del riu han permès revelar aquest sediments i totes les restes que contenen.
La Gorja d’Olduvai és avui dia un jaciment arqueològic important atès que conté restes de quatre homínids diferents: l’Australopithecus Boisei, l’Homo Habilis, l’Homo Ergaster i l’Homo Sàpiens.
Estat de la qüestió
L’any 1979 es va inscriure en el llistat de patrimoni mundial de la UNESCO la zona de conservació del Ngorongoro, la qual engloba el jaciment tractat en aquest treball i el de Laetoli, jaciment on es troben les petjades d’uns Australopithecus afarensis. El 2010 es va fer la extensió d’aquesta inscripció.
L’octubre de 2017 es va inaugurar el OGM (Olduvai Gorge Museum), on es pot veure molta cultura material i restes dels diferents Homo, com una recreació de l’esquelet de la Lucy, un Australopithecus afarensis trobat a Etiòpia o les petjades de Laetoli. Al sortir del museu hi ha un mirador amb unes graderies on es pot contemplar tot el jaciment. Aquest museu ha estat finançat per la Comunitat de Madrid i La Caixa.
Les excavacions arqueològiques varen començar l’any 1913 i segueixen a dia d’avui per la University of Dar es Salaam, Tanzania; la Universidad Complutense de Madrid i la University College London. El nivell excavat darrerament ha sigut el Bed II del jaciment FLK West (Frida Leakey Korongo West) datat en 1.7 Ma.
Història del jaciment
Tot va començar al 1911, quan Wilhelm Kattwinkel, metge i arqueòleg alemany, va viatjar a l’Africa oriental per investigar sobre la malaltia de la son. Va visitar la Gorja d’Olduvai i observà moltes restes òssies fòssils d’un cavall extingit. Al 1913, Hans Gottfried Reck, vulcanòleg i paleontòleg, inspirat pels descobriments de Kattwinkel, va dirigir un equip cap a la Gorja. Allà trobaren restes d’Hominis que es dataren amb radiocarboni en 17.000 BP. Es varen preveure quatre expedicions més però la Gran Guerra ho va impedir. Després de la guerra, Tanzània, va passar a esser territori Britànic. Louis Leakey, paleoantropòleg i arqueòleg Kenià que va estudiar a la Universitat de Cambridge, es va posar amb contacte amb G. Reck per veure les restes òssies que havia trobat. Un cop les va veure es va convèncer que allà hi havia d’haver restes lítiques igual que a un jaciment que estava excavant a Kènia. Així doncs Louis Leakey, G. Reck, el paleontòleg Donald McInnes i dies més tard la dona de Louis, Frida Leakey, es varen dirigir cap a la Gorja d’Olduvai l’any 1931. Allà trobaren restes lítiques i és quan Louis Leakey va batejar el jaciment FLK (Frida Leakey’s Karongo) en honor els treballs que va fer la seva dona allà.
En aquells moments Louis Leakey estava redactant el seu segon llibre anomenat: Adam’s Ancestors i la seva dona, embarassada, era l’encarregada de realitzar les il·lustracions. Fou un part complicat i F. Leakey no va poder realitzar-les. A una festa Louis va conèixer a la Mary Nicol, la qual es va encarregar de realitzar les il·lustracions. Al desembre de 1933 Frida Leakey va donar a llum, i un mes més tard el seu marit li va demanar el divorci, ates que Mary i Louis s’havien enamorat. Mary i Louis, encara casat, van anar a viure junts i la noticia es va fer viral. Al 1935 Mary Nicol va visitar per primera vegada Olduvai. L’any següent Louis Leakey es va divorciar de la seva dona i es casà amb Mary. A partir d’aquell moment el nou matrimoni Leakey es varen convertir en els responsables de la majoria d’excavacions i descobriments dels fòssils d’hominini a la Gorja d’Olduvai. Al 1949 Mary i Louis Leakey varen donar a llum al seu tercer fill.
M. Leakey, el 1959, va descobrir al jaciment FLK el crani d’un Australopithecus boisei. Els Leakey, a més d’una gran quantitat de restes faunístiques, varen trobar un munt de restes lítiques, una de les quals M. Leakey les anomenà talla Olduvaiana. Al 1960, en el jaciment FLK Nord-Nord, Jonathan Leakey (primer fill de Mary i segons de Louis) va trobar una mandíbula la qual demostrà l’existència dels Homo Habilis. Les excavacions continuaren fins a dia d’avui aportant noves evidencies i coneixements sobre l’evolució de l’home.
Estratigrafia i cultura material
El terme de Bed, originalment nomes comprenia des del Bed I fins el V. Avui en dia es comprèn fins el Nudutu i Naisiusi Beds. Al 1951 es va fer una primera divisió dels diferents nivells estratigràfics per Hans G. Reck. “Reck’s original subdivision into Beds I through IV is continued here, with some modification.” (HAY, 1976).
La Gorja d’Olduvai és un conjunt de jaciments, com Atapuerca, i és evident que no hi haurà els mateixos nivells sedimentaris a tots ells. «Bed I is redefined to include all rocks between the Naabi Ingimembrite and the base of Bed II (…). By this definition Bed I includes the lava flows in the bottom of the gorge and is the thickest of the Olduvai Beds. Bed II is still used now as Reck defined it (…). Beds III and IV are continued in their original sense in the eastern part of the gorge where they are mappable units; farther west they cannot be separated and are termed Beds III-IV (und., or undivided). Thus Beds III and IV can be viewed as members of a single formation, Beds III-IV (und.).» (HAY, 1976). És per aquesta raó que a la taula estratigràfica que hem elaborat hi ha una separació discontinua entre el Bed III i el IV.
«The Masek Beds are a widespread unit, characterized by eolian tuff, which disconformably overlies Beds III and IV. (…) Beds V and Va are obsolete and are replaces by two units, the older of which is the Ndutu Beds and the younger of which is the Naisiusiu Beds. The Ndutu Beds comprise eolian tuff and detrital sediments (…). the Naisiusiu Beds are chiefly eolian tuff deposited in the gorge and over the adjacent plain after the gorge had been eroded to nearly its present depth.» (HAY, 1976).
A continuació es troba una taula i una fotografia del tall estratigràfic, on es mostren els diferents nivells de la Gorja d’Olduvai amb la seva cronologia pertinent. S’ha de tenir present, com hem dit, que és una estratigrafia a termes generals, pot haver jaciment que varia una mica. Cada nivell te unes restes fòssils d’homínids i cada un d’ells una talla lítica associada. Aquestes dades també es mostren en la taula.
Il·lustració 1. «South side of the Main Gorge at the Second Fault. Here the gorge is about 75 m deep.» (HAY, 1976, p.177.)
Hominització a l’Àfrica
A la Gorja d’Olduvai s’hi han produït alguns dels descobriments més importants de la història de l’evolució humana. El jaciment en qüestió és valuós per molts aspectes; per la quantitat de restes fòssils dels que actualment considerem primers Homo i per les restes de fauna associada a aquests, també per ser el jaciment on s’hi han trobat les primeres evidències de indústria lítica i per el gran nombre d’aquesta cultura material i finalment per la seva geologia. Les restes òssies que s’han trobat pertanyen a Paranthropus Boisei (2,3 Ma – 1,2 Ma) , Homo Habilis (2,6 Ma – 1,6 Ma) i Homo Ergaster (1,9 Ma – 1,3 Ma). Gràcies a aquests descobriments els investigadors han pogut acostar-se una mica més a l’enigma de l’evolució de la nostre espècie encara que amb molts interrogants.
A partir de la informació que hem aconseguit sobre aquestes troballes i també d’altres en jaciments propers i no tan propers, tractarem el tema del procés d’hominització a l’Àfrica. Abans de començar és necessari aclarir que hi ha moltes teories sobre les espècies que ens precedeixen i, per tant, ho enfocarem tot des d’un punt de vista hipotètic.
Hi ha moltes definicions per a la paraula espècie però les més òptimes a l’hora de parlar sobre l’evolució humana són els conceptes d’espècie de tipus evolutiu o filogenètic. Segons Wiley (1978) el concepte evolutiu d’espècie és quan una espècie és considerada un llinatge, una seqüència genealògica de poblacions que evoluciona per separat i amb un rol propi o destí històric en canvi, el concepte filogenètic d’espècie segons Cracraft (1983) es basa en que cada espècie estaria caracteritzada per una única barreja d’aspectes primitius i derivats que permetria diferenciar-la de les altres espècies.
A continuació presentarem de manera ràpida i concisa les diferents espècies que s’han trobat al llarg dels anys al jaciment d’Olduvai juntament amb algunes característiques de cada una.
El primer exemplar de Paranthropus Boisei el va descobrir Louis Leakey el 1959 al nivell II del jaciment BK (Bell Korongo) de la Gorja d’Olduvai, tot i que actualment també hi ha evidències de P. Boisei a Kènia, Malawi o Etiòpia. Aquesta espècie es caracteritza, entre d’altres, per ser més robust, per un gran dimorfisme sexual, per la gran envergadura dels molars i premolars en comparació als incisius i els canins i per l’engrossiment de l’esmalt d’aquests. També per tenir una cresta sagital molt gran amb un gran polimorfisme, fet que indica un consum d’aliments més durs i abrasius.
Les primeres restes d’Homo Habilis van ser descobertes per la família Leakey a mitjans dels anys 60 a Olduvai, encara que també s’han trobat restes d’aquesta espècie en altres jaciments de Etiòpia, Kènia o Sudàfrica. El descobriment d’aquest primer Homo va significar una “revolució” pels investigadors ja que se l’hi va atribuir l’autoria de les primeres industries lítiques. Això va significar que el cervell d’aquesta espècie era lo suficientment gran com per planejar la fabricació d’útils amb un objectiu determinat. Alguna de les característiques de l’Homo Habilis són, per exemple, un augment del còrtex cerebral, absència de cresta sagital i un foramen màgnum en posició més avançada com els humans moderns que indicaria que caminaven de forma bípeda com nosaltres.
També s’han trobat restes fòssils d’Homo Ergaster a Olduvai, entre d’altres. El descobriment d’aquesta espècie, al 1971, a l’Àfrica oriental va ser molt important perquè va ser la primera que tenia unes similituds considerables amb l’humà modern. La industria lítica Modus II o Axeliana se l’hi atribueix a l’Homo Ergaster i, per tant, significaria un desenvolupament cognitiu més complex que les espècies anteriors. Les característiques més rellevants d’aquest homo són la mida de les dents, molt semblants a la dels essers humans moderns, un esquelet molt preparat per a un bipedisme complet i, molt important, l’absència de característiques associades a la locomoció arbòria.
Il·lustració 2: Paranthropus boisei. [Roberts, 2011, p. 95.]Il·lustració 3: Homo Habilis. [Roberts, 2011, p. 101.]Il·lustració 4: Homo Ergaster. [Roberts, 2011, p. 117.]
El procés que va transformar progressivament un llinatge de primats en humans és la hominització, la qual està molt discutida pels científics. Amb les evidències fòssils que tenim avui dia s’han pogut crear una sèrie de teories sobre aquest procés tan complicat de desxifrar.
Juntament amb l’aparició dels primers homínids va aparèixer el bipedisme. Aquests primers homínids, descendents dels primats, són l’Orrorin tugenensis i l’Ardipithecusramidus encara que no eren del tot bípedes. Els primers en ser-ho totalment foren els Australopitecs. Així doncs, hi ha diversos investigadors que creuen que aquesta capacitat de caminar drets fou la que ens va separar evolutivament dels primats. No se sap del cert com va poder succeir, però hi ha dues teories; La teoria del bipedisme complet i la del bipedisme parcial. La primera es basa en que l’individu ja era capaç de mantenir-se den peus i moure’s sempre en aquest estat, en canvi, el bipedisme parcial “el individuo comenzaría por erguir el tronco en la posición sentado como hacen los primates primitivos, continuaría con la capacidad de erguirse sobre las patas traseras (bipedestación) y terminaría por caminar balanceándose para desplazarse por terrenos abiertos pero sin abandonar su capacidad de trepar por los árboles, e incluso dormir en nidos arbóreos para protegerse de sus depredadores como parece que harían los Australopithecus” (FERRNÁNDEZ, 2013).
El bipedisme va generar modificacions anatòmiques. Les més notables són el foramen màgnum, que implicaria un augment de la llargada de la columna vertebral i la seva curvatura en forma de S per a repartir millor el pes. També un subtil i progressiu escurçament dels braços, possiblement perquè ja no pujarien tan a els arbres com fan els goril·les o ximpanzés. El dit gros del peu o “hallux” es va anar desplaçant des d’un angle divergent per alienar-se amb la resta dels dits, la part medial del peu que abans era flexible es va anar tornant rígida per a caminar millor dempeus i el calcani es tornaria més rígid per suportar el pes de l’individu. Per últim, un dels canvis més importants que va comportar el bipedisme va ser la morfologia de la pelvis. Aquesta, seria més robusta i ample per a una millor locomoció, però a conseqüència, es reduiria el canal del part. Al reduir-se el canal del part, tan la morfologia del nadó com la gestació en si van haver-se d’adaptar. Aquests fets van significar una infància i criança prolongada que, segurament, van comportar una necessitat de crear uns llaços socials i efectius més potents. Una evidència del bipedisme dels Australopitecs, concretament d’Australopithecus afarensis, són les petjades fossilitzades de Laetoli (Tanzània) “The Laetoli footprint tracks were formed by a specific sequence of events. An initial eruption left a fine layer of powdery ash through which the hominins left their mark. A soft rain shower, followed by sunshine, had the effect of solidifying this layer, before subsequent eruptions covered the tracks until they were eventually unearthed.” (ROBERTS, 2011). Aquestes ens mostren que el “hallux” d’aquesta espècie ja estava quasi be alineat amb la resta dels dits del peu, fet que ens indica que ja caminaven dempeus.
Les espècies descendents dels australopitecs, bípedes totes, tenen una capacitat cranial més alta que aquests primers, qui la tenien d’uns 440 cc aproximadament a diferència dels Homo abilis (752 cc) o els Homo erectus (850 cc).
“Podremos apreciar así que el concepto linneano de familia Hominidae deberá extenderse para influir a otras especies fósiles que tienen algunos de los caracteres previamente considerados exclusivos de Homo sapiens, y que, a medida que son más antiguos y primitivos, son cada vez más similares a los Pongidae.” (SPOTORNO, 2014).
Il·lustració 5. Capacitat craniana en cc. [Spotorno, 2014, p. 134.]La frontera per a considerar una espècie del gènere Homo és que sobrepassi els 600 cc.
Algunes característiques anatòmiques dels Homo són un bipedisme molt complert, cames més llargues que els braços, la capacitat craniana, un dimorfisme sexual molt menor que en altres gèneres o la forma de barril de la caixa toràcica degut a una reducció del sistema digestiu ocasionat pel consum de carn.
Com hem esmentat anteriorment, el jaciments d’Olduvai contenen les primeres evidències d’indústria lítica de tot el món. A més, no només hi ha la indústria lítica més antiga datada actualment, sinó que és un jaciment on es pot veure d’una manera molt clara el pas del Modus I al Modus II, és a dir, del mètode de talla Olduvaià a l’Axelià. Aquesta industria lítica està molt relacionada amb la capacitat craniana de cada espècie. Els homo habilis són considerats els primers Homo en fabricar útils (Modus I) anomenats Choppers i Chopping-tools, els quals necessitaven un plantejament abans de fabricar-les. “(…) En conjunto con el desarrollo del cerebro, que coordina las acciones motoras y creativas, esas habilidades le permiten a Homo no sólo usar herramientas con exquisita destreza, sino también fabricarlas eficiente e intencionadamente. Eventualmente este proceso puede ser visto, o aprendido por otros, lo que facilita su multiplicación. Estas complejas características culturales son desconocidas para todo otro animal.” (SPOTORNO, 2014). Més tard va aparèixer el modus II o Axelià el qual és considerat autoria de l’Homo ergaster qui tenia una capacitat cranial més gran que l’Homo habilis i, per tant, unes eines més sofisticades i amb un planejament anterior més complex. A més tenim evidències que aquesta espècie va ser la primera en utilitzar el foc. Com que per fabricar aquestes eines es necessitava planejar una sèrie d’accions es creu que va començar el desenvolupament del llenguatge. “Los artefactos de Homo habilis sugieren entonces el comienzo del desarrollo, uso y difusión del lenguaje, el que no deja rastros fósiles.” (SPOTORNO, 2014).
Il·lustració 6. Transició de l’Olduvaià inicial, passant per l’Olduvaià evolucionat, fins l’Axelià. [PPT Xavier Mangado: El Paleolític a l’Àfrica.]Com podem comprovar, les espècies d’Homo més modernes tenen una capacitat cranial major que les anteriors i una morfologia més semblant a la nostre. Llavors, ¿Derivaven unes espècies d’unes altres? ¿Fou un procés continu i lineal? ¿Com pot ser que les espècies que hem esmentat convisquessin en el temps i l’espai?
La majoria de científics creuen que, efectivament, les espècies van anar evolucionant d’unes a altres “Por lo tanto, el origen del linaje humano debe haber ocurrido en África, a partir de una especie ancestral tipo Homo erectus (presente también en África), que a su vez se originó a partir de un ancestro tipo Homo habilis, y que a su vez evolucionó a partir de algún Australopithecus, hace unos 3 millones de años (ambos exclusivamente africanos).” (SPOTORNO, 2014). Es creu que aquesta evolució no va ser ni continua ni lineal. Les teories dels mecanismes d’especiació aporten una possible resposta a aquest enigma. La primera s’anomena especiació al·lopàtrica o geogràfica i consisteix que a causa d’una barrera geogràfica una mateixa espècie s’acaba separant genèticament, és a dir, la separació espacial de dos poblacions de la mateixa espècie dóna lloc a l’aparició de novetats evolutives en una o en les dos poblacions ja que el medi ambient es diferent en les diferents zones geogràfiques. Dins de l’especiació al·lopàtrica hi ha l’especiació en ramificació o en bifurcació. Aquesta primera diu que l’espècie mare perviu i no canvia mentre que l’espècie filla queda aïllada i es modifica. La segona es basa en que l’espècie mare desapareix i apareixen dos o més espècies filles. “La especiación geográfica o alopátrica (Mayr 1942) es el modelo que cuenta con un mayor número de ejemplos ampliamente documentado. Básicamente consiste en la separación geográfica de un acervo genético continuo, de tal forma que se lleguen a producir dos o más poblaciones geográficas aisladas. La separación entre las poblaciones puede ser debida a migración, a extinción de las poblaciones situadas en posiciones geográficas intermedias, o mediada por sucesos geológicos. La barrera puede ser geográfica o ecológica, como por ejemplo cumbres que separan valles en las cordilleras o zonas desérticas que separan zonas húmedas.” (PERFECTTI, 2002). El segon model d’especiació s’anomena especiació simpàtrida i es basa en l’aïllament i la formació de dues espècies en un mateix espai. “La especiación simpátrica implica la divergencia de algunos demes hasta conseguir independencia evolutiva dentro de un mismo espacio geográfico. Habitualmente conlleva que las nuevas poblaciones utilicen nichos ecológicos diferentes, dentro del rango de distribución de la especie ancestral, desarrollando mecanismos de aislamiento reproductivo. (PERFECTTI, 2002). L’últim model és el d’especiació parapàtrida. Aquest es basa en que hi ha un canvi d’espai d’una part de la població però sense que hi hagi un aïllament geogràfic entre ambdues poblacions. “Según este modelo, la especiación se produce sin una separación geográfica completa de las poblaciones. De hecho, la especie hija puede compartir parte del rango de distribución con la especie madre e hibridar en las zonas de contacto.” (PERFECTTI, 2002).
Podem veure, doncs, com l’evolució dels homínids va poder ser conseqüència de molts factors. Aquests mecanismes d’especiació també ens donen la resposta a la qüestió de com va ser possible que diferents espècies d’Homo i altres no catalogades com a Homo convisquessin en un mateix indret i en un mateix moment.
Aquests processos d’especiació no varen succeir només a l’Àfrica sinó a la resta del món, és a dir, quan els primers homínids van arribar a altres continents com per exemple a Àsia o Europa va passar exactament el mateix.
Conclusions
El fet que l’hominització tingui tantes teories i tants interrogants entre mig fa difícil la seva explicació, tot i que ens ha quedat bastant clar com va succeir el procés evolutiu. La Gorja d’Olduvai és un jaciment molt ric tant en fòssils com en cultura material, fet que ens ha facilitat l’explicació de la transició d’una espècie a una altre. Som conscients que els diferents jaciments que s’engloben a la Gorja no han estat excavats en la seva totalitat degut a la seva gran potencia estratigràfica i, per tant, en un futur les teories avui dia vigents sobre l’hominització i l’especiació poden canviar.
Bibliografia
FERNÁNDEZ LÓPEZ, Juan Manuel (2013). Bipedación: importancia y fases. Paleoantropología hoy. http://paleoantropologiahoy.blogspot.com/2013/03/bipedacionimportancia-y-fases.html (última consulta: 8 d’octubre de 2019).
HAY, Richard L. (1976). Geology of the Olduvai Gorge. Londres, Regne Unit. University of Californa Press, Ltd.
MANGADO, Xavier (2019). Power Point: El Paleolític a l’Àfrica.
PERFECTTI, Francisco (2002). Especiación: modos y mecanismos. Granada, España, Departamento de Genética. Facultad de Ciencias, Universidad de Granada.
ROBERTS, Alice (2011). Evolution. The human history. Nova York, Estats Units d’Amèrica. DK publishing.
SPOTORNO, Ángel (2014). Evolución Humana. Facultad de Medicina Norte, Universidad de Chile.
Carlos M. Duarte no va negar-se a rebre el premi d’un país on segons ell els centres científics a Catalunya «se han convertido en una especie de ‘soviets’, donde las listas científicas internas se usan para apoyar posiciones concretas». [Foto: Rubèn Moreno|Gencat.][Un report de Gabriel Borràs.]
El dimarts, 19 de novembre, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, senyor Quim Torra, i l’Honorable Conseller de Territori i Sostenibilitat, senyor Damià Calvet, van lliurar el Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2019 a l’oceanògraf Carlos M. Duarte. L’any 1988 vaig coincidir fugaçment amb aquest biòleg quan jo era becari predoctoral a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona i ell, ja doctorat, n’era professor adjunt. En aquella època, Carlos ja excel·lia per la seva recerca en ecologia marina. Posteriorment, si bé havia sabut d’ell a través d’alguna notícia escadussera o d’algun article publicat sobre el «carboni blau», vaig sentir motivo de orgullo y profunda satisfacción (com diu el borbó ensumafigues) que trenta-un anys després li atorguessin el premi Ramon Margalef. Llàstima, però, que la meva sensibilitat borbònica s’estronqués sobtadament quan vaig llegir l’entrevista que publicà El Periódico. Reprodueixo l’última pregunta i la resposta d’en Carlos M. Duarte:
«¿Ha afectado el ‘procés’ a la ciencia catalana?
»Es una dinámica que se opone a la idea de Catalunya como lugar de acogida. Muchos compañeros de aquí viven una situación desagradable, en centros que se han convertido en una especie de ‘soviets’, donde las listas científicas internas se usan para apoyar posiciones concretas. Quien no comparte disimula para no ser discriminado. Veo movimientos de salida de muchos investigadores, que perciben dinámicas que afectan incluso a las relaciones, en base a sus convicciones, lugar de origen, o idioma.»
He destacat la frase perquè si aneu al perfil de twitter d’en Carlos M. Duarte (@duarteoceans) trobareu aquesta piulada:
Honoured to be presented with the Ramon Margalef interbwtional Award in Ecology by the Government of Catalonia at their amazing gothic Palace pic.twitter.com/EyvKWiuz1l
La va escriure ell mateix l’endemà de rebre el premi o aquesta altra del 21 de novembre, després de fer una conferència a l’Institut de Ciències del Mar. A la primera piulada, il·lustrada amb una fotografia del guardonat a peu dret entre el president i el conseller, Duarte hi afirma: «Honoured to be presented with the Ramon Margalef interbwtional Award in Ecology by the Government of Catalonia at their amazing gothic Palace» (he respectat el mot interbwtional per international que, imagino, el biòleg errà com a conseqüència de l’emoció pel premi rebut). A la segona piulada, hi escriu: «Mi charla de hoy sobre “Blue Carbon” en YouTube. Moltes Gracies Catalunya per el Premi Ramon Margale d’Ecologia!» (aquí, torno a respectar la grafia literal de la piulada en honor al seu trilingüisme). Amb aquestes dues piulades, enteneu per què he destacat la frase Quien no comparte disimula para no ser discriminado? Val a dir que també via Twitter vaig preguntar-li si ell, atesa la seva vàlua científica inqüestionable, disposava de dades que confirmessin aquesta mena de cacera de bruixes als científics residents a Catalunya, però no m’ha respost…, imagino perquè encara està compilant totes les dades que confirmen la seva tesi sobre l’existència de soviets. En tot cas, no sé si hi ha un Premi Camaleó, però si algú el crea que pensi en Carlos M. Duarte com a ferm candidattot tenint en compte la seva capacitat de camuflatge1
Agbar i el Suprem espanyol
I l’endemà del lliurament del premi, el Tribunal Suprem (TS) espanyol avala la creació de l’empresa mixta metropolitana entre Agbar i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), malgrat el posicionament de l’any 2016 del Tribunal Superior de Justícia [Espanyola] a Catalunya (altrament i erròniament conegut com TSJC) i que anul·lava l’empresa mixta. Dels centenars de notes de premsa i articles que he llegit sobre aquest pronunciament del TS, us en vull comentar un que m’ha sobtat perquè crec que és molt encertat i enlloc més no he sabut trobar una explicació com aquesta que fa Sílvia Barroso, directora del Tot Barcelona. Em refereixo, en concret, a aquest paràgraf:
«Colau i el seu equip tenien coll avall que guanyarien la guerra amb Agbar perquè hi havia una sentència del TSJC contra aquesta companyia. Però, la sentència no era el resultat d’una demanda de lAadministració, sinó d’un recurs d’Acciona i altres empreses contra Agbar i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, contra la creació de l’empresa mixta aprovada durant el mandat de Xavier Trias. És a dir: Colau, com a successora de Trias al front de l’AMB, no era demandant sinó codemandada, i es va limitar a no presentar recurs contra la sentència del TSJC. L’AMB podia acudir al Suprem —com va fer Agbar— o bé acatar la sentència, que és el que va fer Colau (…) I Colau esperava ser-ne la guanyadora. Tant ho desitjava que va oblidar el vot particular d’un dels magistrats del TSJC, que finalment ha fet que el Suprem tombi la sentència.»
Subratllo, altre cop en negreta, una frase especialment significativa i de gran transcendència. Sílvia Barroso assenyala allò nuclear d’aquesta història: si tant interès tenia la batllessa de Barcelona a recuperar el servei de l’aigua, per què no va recórrer davant el Tribunal Suprem espanyol el vot particular d’un dels magistrats del TSJC, vot sobre el qual el TS ha basat ara l’aval de l’empresa mixta metropolitana?
No vull malpensar, però aquest posicionament de la batllessa de la capital de Catalunya em recorda d’allò més l’eterna equidistància dels Comuns en l’afer nacional: ni NO, ni SÍ, un NI en tot cas; avui blanc, demà negre i demà passat gris. Una mica com la tàctica del camaleó, que es camufla per a no prendre mal. Talment com si fos Carlos M. Duarte. Qui anava a dir que gràcies a la batllessa i al biòleg, el premi Ramon Margalef d’Ecologia 2019 tindria l’aval del Tribunal Suprem espanyol!
