Milions de negres esclavitzats van embarcar a l’illa de Gorée, al Senegal, cap a Amèrica. El clero va explicar, fins i tot, que els negres no tenien ànima. Vam colonitzar l’Àfrica. Fa quatre dies encara érem al Marroc, Algèria, Mauritània, el Senegal, etc. Vam repartir-nos Àfrica amb tiralínies, dividint tribus i destrossant ètnies, llengües i famílies.
Vam veure Aznar, Sarkozy i d’altres fent honors a Moammar al-Gaddafi, el qual havia pagat alguna campanya electoral d’aquests sàtrapes.
Vaig viatjar a Líbia en temps de Gaddafi. Tots els emigrants del sud treballaven a Líbia. A la frontera amb Tunísia, també milers de tunisians travessaven per Ras Ajdir per treballar a Líbia.
El pa, a Líbia, no es pagava. Tothom, escolaritzat. Era un país laic i socialista. Gaddafi, perfecte? No, també va fer-ne de les seves, i grosses. Però era molt millor que molts criminals europeus. Líbia té gas i petroli i Gaddafi va aconseguir una renda per capita de 10.000 dòlars.
Algú va encendre a Tunísia el que es va anomenar «La primavera àrab». Europa va veure la possibilitat de robar el petroli i van provocar una revolta amb mercenaris de Qatar per a assassinar Gaddafi. Qatar creu en Déu. Líbia, no. Qatar, aliat amb Europa i els EUA. Van perseguir Gaddafi i la seva família i al final els van assassinar. Hi ha imatges de tot. Tot és horror.
Ara, Líbia és un estat trinxat, però els europeus tenim el petroli. Tots els exiliats polítics i del canvi climàtic volen marxar d’Àfrica. Molts surten de Líbia extorsionats pels senyors de la guerra. Europa els deixa ofegar al mar. Sabeu? És que només volíem el petroli, només volíem els esclaus. Per què els hem d’ajudar, si no tenen ànima?
Els boscos fa temps que exhalen símptomes d’ofec. [Foto: Xavier Borràs.]Darreries de juliol, inicis d’agost…, estiu. Passegem per diversos boscos. Malgrat la bellesa que mostren i les flaires que exhalen —a més de les xiuladisses diverses de l’ocellam pacífic i del mormoleig dels rierols frescals—, les forests i tots els éssers vius que les habiten pateixen: fa temps que clamen silents perquè el seu quefer canvia d‘una forma irreversible sense que hi puguin fer res.
Els éssers humans també sofreixen de fa molts anys ençà la seva pròpia autodestrucció, de què la societat de consum i les guerres genocides en són els més clars exponents. No tenim cap, com diu Nan Orriols i il·lustra l’artista Toni Casassas. I encara que a nivell global ja s’ha iniciat l’anomenada sisena extinció, els sàpiens semblen abocats sense remei a desaparèixer de la faç de la Terra.
Els éssers humans són les úniques criatures del planeta capaces d’aterrar arbres més que centenaris per a fer-ne paper i després escriure-hi: «Salvem els arbres!». Així, doncs, si els arbres són els pulmons del món, com diuen, els sàpiens en devemm ser el càncer que mena a la seva extinció. El mateix passa amb tots els éssers vius no humans: plantes, animals, fins i tot alguns minerals i la pròpia terra: si desapareguessin tots els insectes, en menys de cinquanta anys no hi hauria vida a la Terra; per contra, si desapareguéssim, en menys de cinquanta anys totes les formes de vida floririen.
Hi ha uns joves al carrer que fa temps que apel·len tota la humanitat sobre la responsabilitat que ens pertoca com a espècies per a aturar l’ecocidi que ens du, en poc més d’una decada, a no poder fer marxa enrere en el desgavell climàtic que comporta el nostre mode de vida.
Adhesiu de la vaga climàtica mundial del 27 de setembre. [Font: La Resistència.]El 27 de setembre s’ha convocat una vaga global a nivell mundial per a denunciar-ho i fer conscient la soecietat sencea que cal actuar. La Resistència s’uneix a aquesta crida i ha editat 20.000 adhesius per a fer-ho córrer, especialment entre escoles i instituts. No restarem de braços plegats.
A muntanya sabem prou bé com de depredadora és la nostra espècie. Fem tot el que estigui a les nostres mans per preservar el poc que resta i per a adaptar-nos al poc que vindrà.
És la vida o és la mort.
Les forests pateixen l’acció i, també, la inacció dels éssers humans. [Foto: Xavier Borràs.]
[Text i veu en off: Nan Orriols. Vídeo: Toni Casassas. Música: Hamster Loco.]
El canvi climàtic avança galopant. Els partits polítics discuteixen poltrones, privilegis, portes giratòries i corrupcions venudes com a acords d’estat per salvar Espanya i el sistema neocapitalista.
Estudiants, treballadors, jubilats, quitxalla, pagesos, etc,. veuen que ja estan en perill d’extinció com a espècie.
Els polítics continuen venuts a la corrupció i a la demagògia i tots sabem que no faran res.
L’objectiu de la ciència epigràfica és l’estudi de les inscripcions, amb la finalitat que aquestes ens proporcionin informació de l’època història a la qual pertanyen. La paraula epigrafia deriva del grec, que significa «escriure sobre de», en canvi, els romans, varen traduir la paraula al llatí com in (sobre) + scribere (escriure), de la qual deriva la nostre paraula inscripció. Es cert que en la Roma antiga no es va utilitzar mai la paraula inscripto ja que ells es referien a les inscripcions com a titulus,-i. Per a poder diferenciar l’epigrafia d’altres ciències, com per exemple, la papirologia, cal considerar que l’epigrafia és aquella disciplina que estudia només les inscripcions sobre suports durs o semidurs com la pedra, el metall, el vidre, l’os, la terracota i d’altres.
Col·leccions d’inscripcions
El fet de col·leccionar inscripcions llatines no és un costum recent; de fet, Plini el Vell, escriptor, científic, naturalista i militar romà, durant el segle I ja va mostrar interès per a reunir inscripcions. No obstant això, la primera recopilació d’inscripcions, coneguda com l’Anònim d’Einsiedeln, és de l’època de Carlemany. Un dels pioners més importants va ser Jan de Gruytère (1560-1627), qui publicà un corpus que fins i tot millorava la proposta tipològica de Martin de Smet, un altre precursor, que només es limitava als suports de les inscripcions. Jan de Gruytère també feia referència a l’entitat dels personatges al·ludits de les inscripcions i la seva obra Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV es pot considerar el primer repertori d’inscripcions llatines.
Jan de Gruytère fou el primogènit de una família calvinista i aquesta condició el va fer exiliar-se de la majoria de llocs on va viure. Va estudiar a la universitat de Cambridge i de Leiden, on va obtenir el doctorat en lleis el 1589. Gruytère va ser professor d’Història a Wittenberg i més tard el van nombrar cap de la Biblioteca Palatina de Heidelberg. Durant aquesta etapa i, gràcies a les avantatges que tenia el seu càrrec, va poder accedir a impressions i manuscrits dels quals en va fer varies edicions i comentaris filològics. El 1622 va haver de fugir de Heidelberg a causa de l’entrada de les tropes borbòniques a aquesta ciutat i tan la Biblioteca Palatina com la seva pròpia van ser traslladades a Roma a la Biblioteca del Vaticà com a botí de guerra.
Jan de Gruytère.
Gruytère, a més de ser autor de poemes llatins, les seves edicions, anotacions i comentaris als clàssics van suposar una gran aportació a la literatura grega i llatina. Però, la seva obra mestra va ser Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV, publicada a Heidelberg al 1602. «La idea original partía de la recopilación que Scaliger había preparado como suplemento a la de Martin Smet (Smetius) Inscriptionum antiquarum quae passim per Europam liber, Leiden 1588, publicada por Justus Lipsius. Corpvs inscriptio nvm latinorvm II, Johannes Gruterus. (s.d). Contenia 12.000 epígrafs de tipologia sacra, d’obres públiques, jurídiques; de personatges il·lustres (emperadors, cònsols…) i funeràries on va establir grups en funció del parentesc dels dedicants i del difunt. «El corpus gruteriano incluye diez inscripciones del territorio de Complutum cuyas fuentes son A. de Morales (CIL II 3031, CIL II 3032, CIL II 3035 y CIL II 3036), también toma de este autor el miliario hallado en el despoblado de Valtierra (CIL II 4914), único testimonio conocido entonces para el topónimo Compl(utum); también, utiliza la obra de J. Strada para otros textos (CIL II 3034,CIL II 3038, CIL II 3032, CIL II 3040); por su dependencia de S. Pigge de las dos dedicaciones a Marte (CIL II 3027, 3028) repite el error ya cometido por aquél al ubicarlas en Salamanca.» Corpvs inscriptio nvm latinorvm II, Johannes Gruterus. (s.d).
Diversos autors consideren l’obra de Gruytère com la seva pròpia inscripció, la qual transforma la seva memòria en inoblidable juntament amb la dels cònsols i emperadors. (Ipse vero totus Inscriptionum Liber una quaedam magna est Inscriptio Gruteri, quae memoriam ipsius cum Consulum, cum Imperatorum memoria indelebilem praestat; Venator ibidem).
Ja que les inscripcions antigues també envellien en pedres i marbres juntament amb elles i ja no eren indestructibles en aquells duríssims suports, gràcies a Gruter van rebre l’eternitat, si és que alguna cosa d’aquesta pot donar-se en les coses humanes. cap despesa ni cap esforç li van fatigar ni li van dissuadir de cercar aquí i allà cada vestigis de monuments tals; per conèixer-les ja no cal recórrer Europa vagant d’un costat a l’altre, ni suportar les dificultats dels camins, ni despeses per a ells. L’orbe romà està en un llibre. [Balthasar Venator, panegyricus Jan Grutero scriptus, 1631, 251.]
Voluntaris de la Fundació Arrels atenen una persona que dorm al carrer a Barcelona [Foto: arrelsfundació a Flickr.][Un report de Xavier Borràs.]
Barcelona, les deu del matí. Al xamfrà de la ronda de Sant Pere amb la plaça de la Universitat un home d’una quarantena d’anys, colrat de pell, mal girbat, s’abaixa els pantalons i es posa a cagar. La femta, d’un pam i mig, compacta, d’un color marró intens, resta inerme com una ensaïmada pujada de to damunt d’una de les rajoles de la vorera. La gent que camina a prop de la cagarada del rodamón hi passa impertèrrita, alguns amb l’esguard perdut, d’altres —tot i observar-ne la tofa instal·lada— fan com si no la veiessin.
A mitjan juny la Fundació Arrels va fer públic un cens, aproximat, de les persones que dormen al carrer a la Ciutat Comtal: 1.195 éssers humans, de tota classe i condició, amb un creixement constant al llarg d’aquests darrers trenta anys, quan la majoria que hi dormien era gent amb problemes bàsicament de dependència, addictes a les drogues, que el sistema havia expulsat i que no se’n sortien (de poder reviure amb dignitat). Ara, les coses han canviat. Molts dels rodamóns que s’instal·len en catres improvisats arreu de la ciutat s’hi han vist obligats per causes molt diverses vinculades a la situació econòmica (com la pèrdua de feina), el mercat immobiliari (preu del lloguer, desnonaments), els moviments migratoris i la fortalesa de les administracions públiques (la rigidesa dels serveis socials, els mecanismes d’ajut i els procediments institucionals); les situacions particulars que poden viure les persones immigrades i algunes minories, com la comunitat romaní; la situació familiar i la xarxa social que la persona té com a suport (per exemple, un divorci o la mort d’un familiar), i, encara, l’educació, l’edat, la dependència i la salut.
Aquest flagell —no exclusiu de les nostres terres—, es calcula que a Catalunya afecta, pel cap baix, unes set mil persones, que dormen als carrers de les ciutats grans (Barcelona), però també mitjanes, com Tarragona, Girona, Lleida, Badalona, Mataró, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Sabadell o Reus (les poblacions on s’ha organitzat recomptes).
A Barcelona, en els darrers més de 30 anys el creixement depassa el seixanta per cent de gent que dorm i viu al carrer i cap govern municipal no ha estat capaç de fer-hi front, ni tan sols els revolucionaris de pagueta de l’Ada Colau, que torna a manar —ara de la mà d’unionistes del 155 (PSC) i racistes (Valls)— per a escalfar la cadira i fer la viu-viu amb els acòlits del «sí, se puede» (acabar amb Catalunya i la catalanitat).
Una societat que és incapaç de resoldre mancances com aquesta (i d’altres de tant o més greus) és una societat profundament malalta i no hi ha remei que la guareixi si no fem un fort cop de cap. Té a veure amb l’escapçament que s’ha produït de l’esperit en els éssers humans, que han estat abocats a un consum innecessari i desaforat que, per a més malaurança, destrossa el nostre entorn i ens empeny quasi inevitablement a una nova extinció.
Recentment, l’actor Joel Julien va penjar al seu compte de Twitter la fotografia que podeu veure aquí sota amb l’únic text d’un interrogant. La pintada Homeless go Home (Els sense llar aneu a casa) què expressa? La necessitat que tots els sense llar tinguin casa o és una metàfora estrambòtica digna dels grafits del Maig del 68?
Un de les obres de Paisatges complexos, de David Serra.
[Redacció La Resistencia.]
La sala d’exposicions de la delegació d’Osona i el Moianès del Col·legi d’Aparelladors de Catalunya a Vic (Rambla Passeig, 71) acull, del 15 de juny al 6 de juliol (de dimarts a divendres de 9 a 1 i dissabtes de 6 a 8 de la tarda), una exposició de David Serra titulada Paisatges complexos.
Ell mateix descriu el procés de creació de les obres exposades: «En algun moment imprecís, aparegué la incerta sensació que un grandiós esdeveniment havia succeït en un passat remot, aleshores, la llum va encendre les coses tot concretant com la matèria corbava l’espai amb un moviment inesgotable i engendrava milions de colors i formes. La vida havia aparegut i la imaginació s’atreví a donar sentit a l’existència a través d’una de les seves millors manifestacions, que és l’art».
Nascut a Girona l’any 1947 viu a Sant Bartomeu del Grau Osona) des de l’any 2003, la pintura de David Serra és una combinació de volum, color i pinzellada caòtica que defineix una matemàtica coherencia. És el resultat d’anys de viatges i llargues estances a llocs com el continent Americà de sud a nord.
Gordon Childe (1893-1957), va ser un antropòleg australià i la figura més important del plantejament historicocultural.
La primera qüestió proposadasobre l’obra de Childe que parla del poble campaniforme va ser:
Quins són els arguments on es plasma el paradigma historicocultural del text de Childe?
Per exemple, quan Childe diu «Pero algunas veces, no obstante, se asentaron mezclándose en cierto modo con las poblaciones locales y adoptando algunas de sus normas de conducta». O: «Puede que estos vasos campaniformes hubieran sido hechos por mujeres del pueblo de las hachas de combate casadas con hombres del pueblo del vaso campaniforme». Aquests arguments són clarament historicoculturals ja que Gordon Childe es fixa plenament en els trets socials, econòmics, religiosos (…) del poble campaniforme, és a dir, els aspectes que formen la cultura d’una societat.
Per què apareix el vas campaniforme en tot tipus de contextos? Quina és l’argumentació que dóna Childe per a aquesta problemàtica?
El vas campaniforme era típic d’un poble anomenat poble del vas campaniforme. Un dels aspectes d’aquest poble és que eren comerciants; es movien en petites bandes i de pressa. Aquest vas apareix en tot tipus de contextos bàsicament perquè a mesura que aquestes petites bandes es movien, es trobaven amb altres pobles els quals «copiaven» aquest vas convertint-se així en cultures mixtes.
«Pero algunas veces, no obstante, se asentaron mezclándose en cierto modo con las poblaciones locales y adoptando algunas de sus normas de conducta. La consecuencia arqueológica más evidente es, en primer lugar, la formación de estilos locales en la fabricación del vaso campaniforme, y después, la asimilación del vaso campaniforme a las modas locales de la cerámica, lo cual simboliza la formación de culturas mixtas.» Les «còpies» d’aquest vas s’anomenen vas campaniforme d’estil «ciempozuelos» que vindrien a ser els vasos campaniformes no originals, caracteritzats per tenir diferents estils depenent del poble que els feia. El vas original s’anomena vas campaniforme d’estil marítim o paneuropeu i estava determinat per tenir impressions.
Quin és l’origen del poble campaniforme? D’on sorgeix aquest poble? Quina és la gènesis d’aquesta cultura?
L’origen d’aquest poble seria «l’ex oriente lux» i a partir d’una colonització marítima es van desplaçar. «Podríamos, en este caso, pensar que esta raza habría participado en la colonización marítima que hemos postulado en el último capítulo, y que en Portugal este elemento se disgregó del resto de los agricultores colonos para formar una especie de sociedad nómada.» «Las técnicas metalúrgicas difundidas por el pueblo campaniforme procedían, desde luego, del Mediterráneo oriental: sus puñales estaban montados siguiendo un método que era característico de Egipto desde los tiempos predinásticos.»
Pere Bosch Gimpera.
Pere Bosch Gimpera
Pere Bosch Gimpera (1891-1974), va ser el primer a aplicar els paradigmes historicoculturals i és considerat el pare de l’escola arqueològica catalana.
Les qüestions suggerides sobre el text dels pobles ibers i no ibers de Catalunya de Bosch Gimpera van ser:
Quins són els fets arqueològics que porten Pere Bosch Gimpera a afirmar que no tots els pobles eren ibers a Catalunya i que contradiuen les fonts antigues? Per què els ilergets i els ilercavons són ibers i la resta no?
Bosch Gimpera creia que l’arqueologia era més important que la informació transmesa pels historiadors antics, és a dir, que l’evidència arqueològica era més fiable. Aquest autor defensava que les comunitats més septentrionals no s’havien d’atribuir a la cultura ibèrica, perquè segons ell hi ha fets arqueològics que desmenteixen que totes les comunitats eren ibèriques. Segons el seu criteri hi havia pobles no ibèrics a la Catalunya pre-romana. És la presència/absència del fòssil director dels ibers (ceràmica pintada a torn amb un estil determinat) amb què es basa Bosc Gimpera per dir que hi havia pobles no ibers. La ceràmica a torn no pintada, segons ell, era ceràmica no ibèrica. Per tant, els ilergets i els ilercavons eren ibers perquè tenien ceràmica pintada a torn amb un estil determinat.
Per què els cossetans es consideren no ibers si s’ha descobert un taller d’aquella època de ceràmica a torn pintada?
Perquè segons Bosch Gimpera, l’estil, gust i estètica era diferent a la ceràmica ibèrica i per tant, eren d’una ètnia diferent
«Per afermar la diferència fonamental dels cossetans amb els ilergets, és decisiva la cultura representada pel forn de ceràmica de Fonts-Caldes malgrat que la ceràmica pintada del tipus corrent ibèric hi sigui tan abundant, les diferències del seu estil, com havem dit abans, no poden explicar-se sinó suposant una diferència ètnica.» Bosch Gimpera creia que els cossetans volien imitar la ceràmica dels ilergets, però no ho aconseguien perquè no eren el mateix poble. Eren cultures diferents.
Quins són els escenaris de canvi cultural on s’exposa una situació de canvi? En què consisteix aquesta situació de canvi cultural?
«A l’estratigrafia trobada a la ciutat de Tarragona existeix un altre indici d’aquest canvi de població. Sota les capes normals romanes en surten uniformement dues altres: en la immediatament anterior a la romana apareix la cultura de la costa catalana (vasos del tipus de Puig Castellar-Cabrera de Mataró) amb alguns fragments ibèrics pintats i ceràmica hel·lenística del segle III i aquesta capa se superposa a la més antiga recolzada directament a la roca, en la qual no surt més que ceràmica grollera que pot comparar-se a la feta a mà dels grups ibèrics del primer període del Baix Aragó i regne de València i que en tot cas acusa un canvi de cultura coincidint amb l’entrada de la cultura de la costa catalana, que seria la pertanyent als cossetans.» Per tant, cada capa estratigràfica té una cultura material diferent. No és una seqüència evolutiva, sinó que és un canvi de població. És una població (gent nova) que substitueix l’anterior i no és la mateixa gent que evoluciona.
Són d’una altra cultura.
Un altre escenari de canvi cultural: «Cal comprovar també en llur territori l’extensió de la cultura pobra (tipus Puig Castellar) que cada volta s’aparta més del tipus ibèric, la qual relaciona els lacetans més amb les tribus de la costa que no pas amb ilergets de l’Urgell. Però al mateix temps podem comprovar que, almenys a la comarca de Solsona, representen un estrat ètnic recent i que al segle III acaba d’arribar-hi. Efectivament: la cultura que a la capa superior del Castellvell de Solsona (…) està emparentada amb la cultura de la costa, representa un tipus essencialment diferent del de la primera capa que coneixem (…) i que és impossible d’imaginar transformant-se per evolució fins a arribar als cultura de la capa superior del Castellvell». Per tant, hi ha un canvi de població. Hi han dos estrats amb 2 tipus de material: a l’estrat superior hi ha ceràmica a torn i a l’estrat inferior ceràmica a mà.
Ens trobem episodis constants de canvis de població a conseqüència de situacions difusionistes.
Antoni Arribas
Antoni Arribas Palau (1926-2002), va ser un arqueòleg, catedràtic en prehistòria i professor de la Universitat de Barcelona entre d’altres.
Al text d’Antoni Arribas Formación de los pueblos ibéricos es poden Identificar les frases i arguments, on es plasma el paradigma historicocultural. Tot el text en sí es fortament historicocultural, però a continuació esmentaré les frases que sintetitzen més el paradigma.
«El horizonte de las «cerámicas impresas» se extiende por toda esta zona formando parte del substrato cultural del mundo mediterráneo occidental.» En aquesta frase s’identifica un poble pel fòssil director.
«Las aportaciones exteriores durante el Bronce Primitivo proceden en su mayor parte del Próximo Oriente», per tant, parlem de difusionisme clàssic. Tot allò que ve de fora és sinònim de canvi.
«Las principales colonias de los pueblos mediterráneos orientales que aportan la cultura megalítica en los inicios de la edad del metal se establecieron en las costas del Sudeste (…) Probablemente un foco secundario megalítico en las islas del Mediterráneo central diera origen a la cultura megalítica pirenaica», és un clar exemple de paradigma historicocultural ja que parlem un altre cop de difusionisme.
«Desapareció la práctica de enterramiento en osarios colectivos y se impuso la inhumación individual. El camino de los recién llegados se ha venido suponiendo que fuera desde las costas orientales mediterráneas (…).» En aquest fragment hi trobem un canvi de fòssil director, que és substituït pel fòssil director dels «recien llegados». Quan Arribas conclou que el que evidencia el canvi de la manera d’enterrar és fruit de l’arribada d’una nova civilització, estem parlant d’un episodi de canvi de població i per tant, un argument fortament historicocultural.
«Las embestidas célticas a partir del IX y VIII aC a través de los pasos pirenaicos, cambiarán el aspecto del mapa étnico y cultural de dos tercios del país», frase clarament difusionista: canvis en el registre arqueològic a causa de l’entrada massiva d’aquesta cultura cèltica. Per tant, són pobles que es mouen i se substitueixen per altres.
«Las poblaciones indígenas usaron en cierta escala el hierro, en un momento en que también los contactos comerciales fenicios y griegos pudieron haberlo puesto a su alcance.» Aquesta frase es clarament difusionista, ja que va ser a través del comerç amb els fenicis i grecs que els pobles indígenes van començar a utilitzar el ferro.
«Pero ningún cambio fue tan profundo como el que aconteció con las creencias religiosas y de ultratumba: el rito de la incineración se impuso por todas partes». Com l’expressió diu, es va imposar un nou ritual d’incineració, per tant, tornem a parlar de pobles que substitueixen uns altres.
