Sí, ho heu llegit bé: una mare, un infant, una bicicleta amb cadireta (i un petit remolc) i 900 km de vacances per endavant. La mare, la Irene Ferrero, artesana, que viu al Pla de l’Estany; l’infant, el seu fill de 3 anys, en Tsam; el viatge: el camí de Sant Jaume, des de Xaca (Jaca), a Osca, fins al cap de Fisterra (Finisterre), a Galícia, 897 quilòmetres fets en 38 dies, durant la primavera, sense cap ànim «espiritual» o penitent, com fan tantes altres pelegrins d’aquest trajecte, sinó simplement passar-s’ho bé amb el seu fill anant amb bicicleta, un viatge econòmic —no arriba als 2.000 euros comptant-hi avions i tramesa de la bicicleta—, divertit per a tots dos, on conèixer un munt de paisatges i de gents.
La Irene confessa la por, la por al buit, «no saps què passarà, que t’hi pots trobar», però després, a mesura que s’obren camí, agafen confiança. Sota la pluja, el fang, la humitat, el sol, les llambordes o les grans lloses del camí, les quatre punxades de roda, els pelegrins estúpids i els amables, els albergs amics o que et rebutgen —perquè vas amb un nen!—, les botigueres que et miren amb mala cara i insulten els catalans —especialment a Galícia—, les anècdotes —divertides algunes, per a oblidar algunes altres—…, la Irene i en Tsam han fet un viatge meravellós pel nord de la península Ibèrica, equipats amb el mínim imprescindible: unes mudes, un fogonet i càmeres de bicicleta…, i moltes ganes d’emprendre i fer aquesta aventura.
Vinga, cap a la fi del món.
En Tsam al camí de Sant Jaume.
Dies tristos.
Dies alegres
En Tsam en un nova fita del camí.
Arreu on calia s’aturaven a jugar i descobrir.
Les llambordes els van jugar alguna mala passada.
El caminant més menut!
A Santiago de Compostel·la.
El carnet dels pelegrins amb tots els segells.
Ja arribem al final.
Ja hi som!
Ara, a tornar cap a casa.
Fotografies fetes pels altres ccaminants.
En Tsam, aquesta criatura de 3 anys, va poder saciar la seva curiositat cada cop que volia a la veu de «Parem aquí!». Ara per fer necessitats biològiques, ara perquè la gana s’imposava i molts cops perquè alguna cosa, algun detall que potser a d’altres se’ls escapava —sobretot als sorruts caminants que només veuen el terra que trepitgen—, com per exemple el riu. La parella familiar s’aturava a la vora del camí i en Tsam gaudia jugant amb l’aigua, amb la terra, amb les fulles dels arbres, fent del joc simbòlic una metàfora del seu estat d’ànim, alegre i curiós de mena. També va aprendre llengües: «¿Como te llamas?», li preguntaven sovint arreu i en Tsam esguardava sa mare estranyat: «Què vol dir aixó de “Comotellamas“», donc «Com te dius», li contestava sa mare i de llavors ençà a tothom li preguntava: «¿Cómo te llamas?».
Els devien veure tan animats a la nostra parella, que fins i tot un equip de Televisió Espanyola, que anava amunt i avall del trajecte per a cercar-hi caminants espanyols per a un nou programa centrat en el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, van topar amb els nostres protagonistes i se’n van «enamorar». Un dels dies de filmació van citar-se quasi al final del camí, a Santiago, i van quedar que la mare fes veure que acabaven d’arribar i que mantenia una conversa amb el seu fill. Evidentment, la Irene va parlar amb en Tsam en català, i els del programa li van dir si no ho podia dir en castellà, però la resposta de la la mare va ser clara: «Ni entiende ni habla el castellano»…, així que hi hauran de posar subtítols! En qualsevol cas, aviat els veurem en el canal de televisió esmentat, que es va estrenar el passat dijous 13 de juliol amb el nom de «!Buen camino¡», en què segueixen diversos pelegrins que fan el camí de Sant Jaume.
La Irene i el Tsam ja pensen en el pròxim viatge, potser per Islàndia, potser per la Camarga… «Ens queden un o dos anys de coll per fer aquests viatges amb bicicleta —diu la Irene—. Pensa que en Tsam ja pesa 17 kg i al remolc en duem uns 15 més…». En qualsevol cas, estarem amatents a aquesta gran aventura. Fins aviat!
[El text que acompanya les fotografies de Nan Orriols, és a les pp. 129-132, del seu llibre Pintallavis, Viena Edicions, 2016.]
¿Què hi fas tu, Lluna, al cel? Digue’m, ¿què hi fas, silenciosa Lluna? T’alces de nit, i vas contemplant els deserts; després et pons.
(Giacomo Leopardi, Cant XXIII, dins Cants (fragment), en traducció de Narcís Comadira.)
El desert no deixa de parlar a qui sap escoltar-lo.
(Nadia Tadzi. Fragment extret de Roselyne Chenu, El desierto. Pequeña antología, Palma, ed. El Barquero, 2004.
Albert Camus diu: «El desert és una terra de bellesa, inútil, insubstituïble».
Molts intenten descriure coses, sensacions, imatges dels deserts. André Chouraqui escriu: «Travesso un país en el qual per fi el somni coincideix amb la realitat».
Antoine de Saint-Exupéry escriu moltes de les seves emocions i sensacions: «El Sàhara es mostra en nosaltres. No es tracta de visitar l’oasi, es tracta de convertir una font en la nostra religió».
També en parlen T. E. Lawrence, Simone de Beauvoir, Jules Verne, Eugène Fromentin, etc.
De tot el que he llegit, m’interessen molt Théodore Monod i Wilfred Thesiger. Dos homes del Sàhara. Els seus llibres són excel·lents. A Thesiger se’l considera l’últim explorador del Sàhara, i Monod va dedicar-hi la vida.
Monod escriu: «En l’uadi Sanaka, he plorat. A vegades et trobes completament despullat, tal com ets, no ja el personatge, sinó la persona, caminant fatigat de camí cap a un final desconegut» . [Wilfred Thesiger, Arenas de Arabia (fragment).]
Thesiger, l’home de les grans travesses amb els beduïns pels deserts d’Aràbia, escriu: «Cap home, després de conèixer aquesta vida, no podrà ésser el mateix. Portarà ja per sempre gravada la petja del desert, que porta marcada el nòmada com un ferro candent, i portarà en el més profund dels seus desitjos el de tornar al desert, ja sigui de caràcter inquiet o més suau. Perquè aquesta terra cruel és capaç de fascinar qualsevol que s’atreveixi a entrar-hi, molt més que cap altra regió del nostre planeta».
A la Bíblia, Antic Testament i Nou Testammt, l’Alcorà, etc., hi trobem el desert que emociona, commou o enamora. Podem llegir a la Bíblia (Os 2:16):
Jo la seduiré,
la portaré al desert
i li parlaré al cor.
Però, per molt que llegim del desert, per molt que intentem comprendre’l, mai no el podrem abastar.
Les travesses del desert libi, amb hamades de colors i ergs de dunes gegantines, et canvien la vida per sempre. El desert i l’univers són el mateix, cada gra d’arena és una estrella; el silenci és Déu, cada paraula nostra, un crim.
És per aquest fet que els pocs humans que viuen en el desert no han escrit res. Però parlen i se’ls ha d’escoltar. Amb poques paraules en tenen prou:
La casa de l’home és l’horitzó.
El silenci és més important que la ciència.
Què n’has fet, de la teva llibertat?
No saps que la casa
és la tomba dels vius?
[Fragment extrets de Roselyne Chenu, op. cit.]
M’agradava quan em deien: «Vosaltres teniu el rellotge, nosaltres tenim el temps». I a Mauritània vaig sentir: «Quan un vell mor, és com si s’hagués cremat una biblioteca».
Acabo amb aquest proverbi tuareg:
Déu va crear una terra plena d’aigua perquè els homes hi poguessin viure i una terra sense aigua perquè els homes tinguessin set, i un desert: una terra amb aigua i sense, perquè els homes trobessin l’ànima…
És cert, al desert hi trobes l’ànima, i quan tornes a casa, a les Guilleries, a Catalunya i a Europa, l’ànima del desert no en té prou i, embogida, mira els ocells i els arbres, molt escassos en el seu món erm.
Passa que l’ànima del desert ja vivia en el que per a nosaltres encara és futur, i és molt difícil acceptar un present molt angoixant si ja has conegut el futur, on tot és immensament no res, on pots viure amb les estrelles i l’univers ja és teu.
Hi ha gent que encara fa un seguiment dels aplecs que es fan durant tot l’any arreu de Catalunya. Fa poc dies vaig tenir el privilegi d’acompanyar tres aficionats, jubilats, per assistir a l’aplec de Santa Maria del Coral, al cor del Vallespir. Confesso que en desconeixia totalment l’existència.
Vàrem sortir amb dos cotxes, un d’ells amb una estelada onejant al darrere. Vam enfilar, des de Sant Joan de les Abadesses, la carretera cap a Prats de Molló. Abans d’arribar a Arles vam prendre una carretera que s’endinsava pel bosc fins que vam arribar al Coral. El trajecte va passar volant gràcies a l’afició d’un dels meus acompanyants a les cançons de coral. Vàrem cantar bona part del mític cançoner per a excursionistes A flor de llavi, cançons que feia dècades que no havia cantat, però que encara recordava.
Quan vàrem arribar a dalt, a l’ermita, un rètol ens recordava que ja hi érem. A banda de l’ermita, també hi ha casa d’hostes. Al prat del darrere hi havia les taules parades i se sentia l’olor de la llenya que cremava per fer el caliu suficient per a coure-hi carn i verdures. La majoria era gent gran i entre ells parlaven en francès, encara que vaig poder copsar que la majoria entenien perfectament el català.
Prop d’on es preparava el dinar hi havia un ase que pasturava, una gàbia amb ànecs, oques i gallines i unes quantes cabres enfilades al damunt d’un cotxe abandonat.
Vam arribar quan era a punt de començar la missa. Només un dels quatre que érem allí hi va assistir. Tot i així vaig fer un cop d’ull dins l’església plena de gent i vaig poder veure un capellà que oficiava encara amb un roquet i una casulla com les d’abans.
Com en tantes ermites dispersades pel territori català, s’hi havia d’arribar expressament, i representava el final del camí transitable. El nombre de cotxes estacionats a la vorera del camí en deixava constància. Com sembla que és tradicional, es va fer el ball del contrapàs. Després, els quatre de la colla vàrem anar a dinar a Cortsaví, en una insòlita casa de menjars.
Vista general de Santa Maria del Coral.
Ballada de sardanes a l’aplec de Santa Maria del Coral.
El Ball del Contrapàs.
Can François, a Cortsaví (Vallespir), a principis del segle XX.
Can François en l’actualitat.
La plaça de Cortsaví.
Vista general de Cortsaví.
La Véronique, de Can François, amb els afamats clients al menjador.
La botiga de queviures de Can François.
Josep Maria Sebastian, autor d’aquest reportatge, parla de Can François amb la Véronique i l’Henriette, les actuals propietàries.
Cortsaví
Després de baixar en direcció a Arles, vàrem enfilar-nos per la carena del davant del Coral fins arribar a la població de Cortsaví, situada a gairebé 800 metres d’altura i amb un impresionant paisatge on la vista s’estén fins la mar Mediterrània.
En aquesta població de prop de 250 habitants només hi ha tres negocis i un d’ells és Can François. Una botiga de queviures i verdures precedeix un menjador gran i espaiós on, des de l’any 1940, s’hi serveix el mateix menú: de primer, un magnífic paté de campanya —aquell dia amb tòfona—; de segon, unes truites d’ou grosses com pilotes de rugbi, cuites «comme il faut» a la francesa, és a dir, ben lligades, grogues per fora i crues per dins, i en aquests cas farcides de ceps; de tercer, truita de riu, que aquell dia havien exhaurit i que van substituir per una magnífica pintada.
La Véronique, al menjador, i l’Henrriette a la cuina, s’encarreguen que el menú diari sigui exactament el mateix que va instaurar la neboda de la propietària, la Françoise, que va cedir el negoci i la continuïtat a les dues treballadores. També, hi fan menjar per encàrrec, tal com deixaven pal·lès les gambes fresques que es cruspien els comensals d’una taula vora nostre.
Segons ens van explicar les dues dones, en un català perfecte, es nodrien de la clientela dels petits pobles del voltant i de l’aturada d’algun estranger pel fet que sortien en alguna guia. Mentrestant, ofereixen un dia i un altre el mateix menú de muntanya, com no pot ser d’altra manera al cor del Vallespir.
El naixement del 15M va desvetllar consciències, certament. Molta gent adormissada pel propi sistema —en què s’havia deixat atrapar—, adotzenada per la societat de consum, pel suposat «estat del benestar», va reaccionar furibundament quan l’anomenada «crisi» els va afectar la butxaca, el modus vivendi, la comoditat de la no intervenció, de la partitocràcia, de l’alienació en summa. I, evidentment, el 15M també se suposa que va ser una expressió més clara del final del transfranquisme i dels seus consensos socials, polítics i territorials.
No analitzarem ara ni l’estrany sorgiment ni el desenvolupament del 15M en aquests sis anys, ni la seva deriva (i desactivació) via Podemos o colauers. Altres veus, molt més autoritzades, ho han fet, amb encert i desencert, i una simple recerca als buscadors d’Internet en pot donar fe. Tanmateix, sí que ens interessa veure si el 15M és un moviment «revolucionari», tal com s’ha propagat a bombo i platerets, o un simple atac de reformisme per als nous temps que preconitza el neocapitalisme i que ja han començat a donar resultats, com, per exemple, la irrupció de diverses formacions polítiques a nivell europeu amb programes quasi calcats de la literatura «indignada».
Indignar-se i comprometre’s està molt bé sempre i quan hom tingui seny (coneixement) i no solament la simple i fins i tot lògica rauxa que poden provocar les conseqüències humanes i socials de, per exemple, les retallades que imposen el capital i els estats. Passar de criticar-ho tot des del sofà de casa o des del bar a fer-ho a la plaça, aprendre què és veritablement una assemblea, pensar, en definitiva, en el present abassegador i en el futur incert més enllà del propi melic, són fets que no es poden menystenir. Per bé que, és clar, fer tot això per acabar amb reclamacions cap als estats i el capital des de la mateixa òptica dels estats i del capital no sembla el més adequat per arribar a un altre món possible.
De fet, l’anomenat Estat de benestar què és?: una conquesta de les classes populars o una altra faceta del sistema de dominació que ofereix a la població alguns serveis socials necessaris? Deu ser per això que es continua demanant, incansablement, que l’Estat proporcioni drets i serveis, però, per contra, sembla que estiguem incapacitats per fer-nos responsables de la nostra vida i de com podem assolir la llibertat.
S’ha abandonat qualsevol altra perspectiva que no fos l’immediatisme i l’hiperactvisme, bases de la ideologia sistèmica de la pròpia societat de consum, que és un dels «enemics» a abatre
Actualment, sis anys després d’aquell desvetllament, en què a molts llocs l’objectiu se centrava en el bastiment d’assemblees que es volia que fossin sobiranes i de diverses iniciatives per afaiçonar noves institucions i nous valors de caràcter popular i autogestionat, les mobilitzacions han esdevingut estèrils i continuades –reivindicatives, és clar, però de pura resistència quotidiana (això ja es feia al tardofranquisme i durant i després del transfranquisme, altrament dit Transició)—, i s’ha abandonat qualsevol altra perspectiva que no fos l’immediatisme i l’hiperactvisme, bases de la ideologia sistèmica de la pròpia societat de consum, que és un dels «enemics» a abatre.
El 15M no va saber o, més aviat, no va voler trencar amb les institucions del sistema i molt menys bastir-ne de noves, el que condueix a una mena d’atzucac en què l’únic que s’aconsegueix és perpetuar el propi sistema. Evidentment, tot plegat no és ni revolucionari ni transformador i fa pensar, al capdavall, si no es tractava precisament d’això.
L’aposta del decreixement
Hi ha un aspecte clau, en relació al 15M: el fet que la protesta sorgeix, com dèiem al principi, en el moment que les classes mitjanes van descobrir tot d’una que ja no tenien diners per pagar el consum brutal amb què estaven anestesiades. La majoria de la gent vivien amb la creença —i la inconsciència— que era possible l’absurditat d’un creixement infinit en un món de recursos limitats. El veritable problema en les nostres societats, doncs, és que el decreixement per força, i que ara s’identifica com un creixement negatiu, es gestiona de forma autoritària, encara que es passi pel fals sedàs de l’austeritat mal entesa.
La reducció de salaris i de pensions, la negació de drets socials, l’atur creixent, les jornades laborals interminables…, s’accepten majoritàriament sense violència gràcies als mecanismes de psicologia social i als eficaços descobriments neurocientífics. De fet, el mercat som tots i governar és fer por, crear frustració política —tot fent creure que no hi ha alternatives possibles— i desanimar la gent, sobretot a través dels mitjans de comunicació de massa, perquè perdi de mica en la mica la capacitat de resiliència. Només cal veure com han incrementat les mesures restrictives a nivell socioeconòmic i de disminució de drets i de llibertats, acompanyades del control i de la repressió pròpies de governs paranoics.
Les terribles i insospitades conseqüències globals de l’hiperconsum (escalfament global, manipulació genètica, etc.), dramàticament augmentades d’ençà de la catàstrofe nuclear de Fukushima, revelen el veritable perill d’acomodar-se a les exigències dels estats i del capital
És en aquest context que les tesis reformistes del 15M entren en crisi, perquè només hi ha dues alternatives, tal com ha resumit el filòsof Ramon Alcoberro: o tendim a un decreixement voluntari i convivencial, consensuat socialment i explicitat, o ens deixem endur pel «creixement negatiu» gestionat per governs cada cop més repressius i amb la policia del pensament instal·lada a la televisió, als diaris i a Internet. «Els governs menteixen quan diuen que el capitalisme actual pot créixer o que es pot implementar una ˝economia de creixement sostenible˝ sense reduir llibertats, esfondrar salaris i destruir el medi natural. Per això han ser cada vegada més autoritaris i manipuladors. Afortunadament, els pobles sempre són més creatius i en moments de crisi neixen també eines per superar-ho. O això volem creure. La filosofia, entesa com a saviesa vital més que com a eina d’anàlisi dels discursos, tindrà un paper important si hem de sortir de la crisi de civilització provocada per l’hiperconsum», escriu encertadament Alcoberro.
Quina mena de «benestar», doncs, és aquest que produeix malestar emocional i pobresa? Les terribles i insospitades conseqüències globals de l’hiperconsum (escalfament global, manipulació genètica, etc.), dramàticament augmentades d’ençà de la catàstrofe nuclear de Fukushima, revelen el veritable perill d’acomodar-se a les exigències dels estats i del capital. «Una societat pensada des del i per al creixement, però que no és capaç d’oferir creixement es nega a si mateixa —i d’aquí bona part del desconcert social i polític que s’ha produït en el pensament polític progressista des de principis de segle», apunta Ramon Alcoberro.
El decreixement, que pretén trencar el llenguatge enganyós dels drogoaddictes del productivisme —amb què deixa de ser simètric al creixement— «no serà possible sense la limitació necessària del nostre consum i de la producció, l’aturament de l’explotació de la natura i de l’explotació del treball pel capital», diu Serge Latouche, un dels teòrics d’aquest concepte. Evidentment, no vol dir que haguem de «retornar» a una vida de privació i de feina, sinó tot al contrari: des de la renúncia al fals confort material, hauria de ser un alliberament de la creativitat, una renovació de la convivencialitat i la possibilitat de menar una vida digna, tot d’aspectes sobre els quals el 15M no sap/no contesta.
La utopia local, autònoma, autogestionada, independent, cooperativa…, dóna la possibilitat de començar a canviar la societat des de baix, l’única estratègia democràtica que ens pot menar a un altre món possible. Per contra, ni els mètodes estatistes, que ens proposen canviar la societat des de dalt a l’empara del poder de l’Estat, ni els acostaments de la «societat civil», com el 15M i altres, no apunten en absolut a canviar el sistema, ans al contrari: s’entesten a perpetuar-lo fins al fàstic. Però les alternatives hi són: complexes i necessitades de profunds canvis en les nostres consciències, veritablement alliberadores per a un escenari de democràcia ecològica.
[Una primera versió d’aquest article fou publicada al digital RADI (revolució acció desobediència integral), impulsat, entre d’altres, per l’activista català Enric Duran, actualment a l’exili després que l’any 2012 es negués a participar del judici-farsa que el volia jutjar per la seva acció d’expropiació bancària.]
Anys després, el juny de 2016, Nan Orriols, en el seu darrer llibre, Pintallavis (pp.88-90), ens redesconbreix el jove poeta a partir de la troballa del llibre que un dia va fer al mercat de Vic i anima La Resistència a fer-lo conèixer.
En l’article de Triadú, l’escriptor de Ribes de Freser —crític literari, pedagog, resistent antifranquista i activista cultural—, hi contava que cent anys després de la prematura mort a 18 anys del poeta, Rosa Mur, amb la col·laboració inestimable d’en Balasch, havia recuperat els tres lligalls desats pel poeta —150 manuscrits que va caldre transcriure—, la majoria dels textos dels quals són poesies produïdes per Jaume de Mur en només dos anys (1906-1908).
L’article de Triadú devia passar desapercebut per a la majoria de la crítica literària del país; mai més ningú no ha parlat d’aquesta troballa i els textos del poeta són desconeguts dels lectors i invisibles a la crítica o als estudiosos. Com, per exemple, el que dóna títol al llibre (triat per en Ramon Balasch com «un leit motiv de la seva joventut immortal»):
Cant d’un cretí a una diablessa
Jo vull esbullar tes trenes, tes trenes d’or, i en les ses ondes serenes vull ofegar-hi lo meu amor…
De ta gorja alabastrina, gorja d’argent, la blancor gaia, divina, vull profanar-ne amb un bes ardent…
De tos pits, estoig puríssim, estoig d’amor, vull fruir-ne el foc suavíssim, fins que m’arborin ses flames lo cor…
i en mos braços desmaiada com pàl·lid llir, ta bellesa immaculada, com serp rastrera, jo vull marcir!…
Triadú, no l’erra, en l’article esmentat, quan fa càbales sobre el futur del poeta tan prematurament desaparegut: «Goso creure que si hagués viscut deu anys més n’hauria variat tot el registre. Hauria enllaçat, jo diria –se n’hi va anar de poc–, amb l’avantguardisme popular i espaterrador, en el fons ingenu i romèntic com la seva poesia, de l’adolescent Salvat-Papasseit», el poeta proletari (1894-1924) que, anys a venir, seria redescobert com un dels grans bastions de la poesia catalana contemporània i que, com De Mur, fou i feu un devessall productiu impressionant que, encara avui, inesborrable perdura.
D’aquesta obra poètica, que Triadú titlla de «provisional» —en uns anys en què la poesia catalana es movia entre el neosimbolisme carnerià «fins a enllaçar amb la poesia pura de López-Picó i amb la poesia de Riba, o bé, paral·lelament, l’avantguardisme, poètic i plàstic», del mateix Salvat-Papasseit o de Torres-Garcia—, en destaca dues peces –i hi coincidim—: «Defalliment» (p. 64), un presagi de la pròpia fi, i «Vilatana» (p. 104). Vegem-les:
Defalliment
Dintre ma cambra, malalt estic… Un raig amic, de sol s’ajaça damunt mon llit… Un vell rellotge amb veu mandrosa toca les cinc… ses campanades les sento batre com martellades dintre mon pit…
Els vidres ploren seguit… seguit… Les flors del gerro van defallint…
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Que dolç em fóra ara el morir.
Vilatana
Oh, que és alegre lo despertar del sant Diumenge en el poble clar!…
Pels carrers plàcids i solitaris les veus retrunyen del vell cloquer…
Les cases semblen vells santuaris que en la quietud parlen de joies que ja han perdut, d’un dolç misteri que s’ha esvaït junt amb la nit…
L’oreig conserva la salabror de la mar blava… i té dels boscos el suau olor que el pit eixampla…
Les fadrinetes més matineres pel carrer passen i van joioses a missa d’alba…
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Oh quin alegre i bell despertar per a aquell poble blanc, rialler, arraulit vora l ‘altiu cloquer com vol d’ocells!…
És l’època d’una poesia genuïna i popular, que encarnen Verdaguer i Maragall, Guimerà i Narcís Oller, i la poètica del joveníssim Jaume de Mur té un gran interès «com a mirall de les tensions juvenils, de la repressió sentimental, de l’ebullició inconformista, en definitiva, d’un model anticonvencional a la recerca del seu llenguatge propi», com escriu Ramon Balasch al «Pròleg». I continua:
«Un altíssim percentatge dels seus versos fan referència a l’eterna evocació de l’amor, en termes absoluts, d’una ingenuïtat innocent i torbadora, d’una sensualitat tendra i alhora volcànica, plena d’al·lusions subreptícies que de mica en mica s’anaven destapant. Èglogues, pastorel·les, anacreòntiques, balades i sonets deixen rastres d’una voluntat de posseir dosis incommensurables de cultura des de la seva condició d’apassionat autodidacte. Són poemes d’una aparent formalitat absoluta. I només el desamor, el despit, l’enveja, la traïdoria, inoculen certes dosis de crit i desbocament.»
No gaire allunyada d’aquesta visió, Rosa Mur, editora del volum, ho constata:
«Els darrers anys de Jaume són els de l’adolescència, de l’amistat i de l’efervescència dels sentiments; tot ell encès d’amor i de desig. Molts dels seus poemes respiren un cert erotisme, molt centrat en els pits femenins. No sabem que hagués tingut cap lligam amorós, si bé pels seus escrits endevinem alguna relació trencada.»
Ho podem veure en alguns poemes, com els que segueixen:
Evocació
Amiga, avui, quan tota somrient m’heu saludat amb mots dolços, suaus, he vist que en vostre pit, triomfalment hi descansava un pom de clavells blaus…
Mes heus aquí, que aquestes gaies flors m’han desvetllat antigues recordances, i m’han fet evocar les delectances d’un bell instant de mos antics amors!…
I m’he sentit de cop tan enardit, ha bategat mon cor amb tanta ufana, a l’evocar el record d’aquell gai dia,
que m’ha vingut la temptació profana d’estrènyer el vostre pit contra el meu pit, fins fer morir les flors de gelosia!…
O, aquest altre sonet:
[Quan obríreu vostres llavis…]
Quan obríreu vostres llavis per jurar- me etern amor, vostra parla com forts glavis vau clavar dintre mon cor.
I mon cor adolescent com un foll impenitent al pensar en vós s’enyora i sempre més vos adora.
Dintre el meu jardí ha esclatat una rosa envellutada, mes a l’ésser abastada
les mans, ai!, m’ha fet sagnar i amb l’ardor de la punxada més encar l’he desitjat…
O l’ardida joventut:
Brindis guerrer
Trinquem guerrers feréstecs pel Déu de la Victòria, trinquem, trinquem ben alt. Ja que els llorers coronen los nostres fronts de glòria omplim també de joia los nostres cors aimants! Trinquem! Beguem!
Beguem, companys, beguem que al nostre cor darem esplai i forces alcem los gots ben alts i amb himnes triomfals cantem nostres victòries!
Cantem l’amor que enjoia nostra vida, Cantem la lluita que esdevé en triomf, i embriagats de goig i de follia, a nostre pas, fem estremir lo món. Trinquem, trinquem! Gentils guerrers, beguem!
I el desamor:
Febrosenca
Després d’estimar-te tant has hagut d’abandonar-me, i has fugit barroerament llançant-te en braços d’un altre que, impúdics, et van marcint, i que a poc a poc et maten …
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . És com una estèril flor que per rebre la besada del xardorós raig de sol plàcidament es desmaia fins confondre’s en lo llot, pel raig de sol recremada! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Per bé que l’autor d’Occit enyor (Premi Carles Riba, 1975) es pregunta si Jaume de Mur hauria de ser qualificat com una mena de Rimbaud català o un hereu endarrerit de l’Sturm und Drang, un deixeble del Nietzsche que Maragall propugnava o, encara, un Ausiàs sotmès al carnaval de la misèria de la vida obrera entre anarquista, catalanista i parroquial, també denuncia que els cent anys de Jaume de Mur «sepultats a la inòpia de la memòria familiar són el paradigma d’una societat que viu d’esquena als valors de la creació literària, incapaç de sorprendre’s, preguntar i anar a fons de qualsevol interrogant que no reporti beneficis immediats. Una creació literària que s’infravalora perquè es desconeix i no es té, en primer lloc, ni l’esma de conèixer-la ni, en segon lloc, en el supòsit extrem de saltar l’abisme de la pura ignorància, es trobaria en una situació d’incapacitat radical d’entendre-la i situar-la en el seu context»,
I avui, ben bé deu anys després de l’esforç editorial i de rescat que van emprendre Ramon Balasch i Rosa Mur, sabem del cert que encara hi ha inèdits desats sota el pany i la clau de la ignorància d’algun familiar que ha preferit fer oïdes sordes a la nostra petició d’alliberar aquests textos desconeguts, que haurien de ser patrimoni de la nostra literatura. I és que en el país dels cretins n’hi ha que ostenten, llastimosament, el rang de monarques.
Potser els manca una mica de la llum que assolellava la ment del jove poeta, com en un altre i darrer poema, també premonitori:
Sonatina
Oh sol! Beatífic sol, oh sol esplendorós!… de mi tingues condol!
llumina’m sens repòs!
Oh sol, beatífic sol per què t’havies fos? Per què em deixares sol, solet amb ma tristor?
Mes ara ja has tornat, la joia m’has portat… sempre viuràs amb mi…
Oh sol, besa’m ben fort, tal volta així la mort de mi faràs fugir.
L’estanyol d’Espolla, el passat 16 de febrer de 2017 (foto de Xavier Borràs).
Un estany de més de trenta-tres mil metres quadrats pot ser intermitent, és a dir, avui hi ha aigua i uns dies més tard ha desaparegut? Pot nodrir-se de les aigües d’una conca i fer-les anar cap a una altra? I, encara més extraordinari: hi pot viure algun ésser viu quan deixa d’haver-hi aigua? La resposta a aquestes inquietants qüestions és afirmativa en tots els casos en l’anomenat estanyol d’Espolla (conegut popularment com la platja d’Espolla), situat entre els municipis de Fontcoberta i Porqueres, concretament en el pla de Martís-Usall —es localitza a uns 150 m a l’esquerra de la carretera de Banyoles a Esponellà, al costat de la urbanització de Melianta,
Entre la depressió on se situa l’Estany de Banyoles i la vall del riu Fluvià, al nord, es troba un pla d’uns quatre quilòmetres d’ample per sis de llarg conegut com el de Pla de Martís-Usall, que roman delimitat a l’est per Melianta i Centenys, al nord per Martís, a l’oest per Serinyà i al sud per Usall. És un pla lleugerament inclinat cap a la vall de Fluvià, i per bé que les aigües que recull vessen cap al Fluvià, també ho fan a l’oest cap al Serinyadell i al sud cap a l’Estany de Banyoles i els torrents de la capçalera del Terri.
L’estanyol d’Espolla
Es en aquest pla on es troba el fenomen hidrogeològic més espectacular de la conca lacustre de Banyoles: l’estany de la platja d’Espolla –o estany d’Espolla–, vora Melianta (al veïnat de Fontcoberta), que comparteix les seves aigües amb els municipis de Fontcoberta i Porqueres, a gairebé 50 m sobre el nivell de l’estany de Banyoles.
Té una superfície d’uns 33.190 m² i una fondària de 4,5 m en el clot que hi ha al marge sud, que és el resultat d’antigues excavacions per aprofitar-ne el travertí (roca sedimentària calcària emprada des de l’antigor en la construcció).
L’aigua d’aquest estanyol, a través d’un canal artificial i després de travessar el pla d’Usall i Martís, es precipita en forma d’espectacular cascada de 50 m de caiguda cap al riu Fluvià, encara que segons alguns vells vilatans, aquest estany, que sempre ha sallat cap al riu Fluvià, antigament, abans de construir-hi el camp d’aviació, quan estava molt ple, tenia tres braços que vessaven cap al riu Ser.
Com funciona?
Quan, en època de pluges abundants i d’aqüífers carregats, l’aportació hidrològica provinent de l’Alta Garrotxa no pot brollar pel fons de l’estany de Banyoles, entren en funcionament les surgències o bullidors repartits pel fons carstificat de l’estany d’Espolla i els seus voltants, alguns dels quals és possible observar perquè l’aigua sobresurt del nivell de manera artesiana (bullidor dels Joncs, de Sorra, etc.) i l’estany comença a emplenar-se.
Sistema hídric d’alimentació dels estanys (font: Geocaching.com).
Un cop omplert, escola les seves aigües pel rec d’Espolla (en èpoques amb fortes pluges pot arribar a desguassar una mica més de 3 metres cúbics per segon), modelat per la mà humana, i després de travessar el pla de Martís es desploma pel Salt de Martís, d’una mica més de 60 m d’alçada, per acabar desembocant finalment al Fluvià a tocar d’Esponellà.
Els triops o tortuguetes
Cal destacar la presència del Triops cancriformis, un petit crustaci —conegut amb el nom popular de «tortugueta»— emparentat amb els trilobits fòssils, que té la particularitat que quan les aigües desapareixen els ous poden aguantar força períodes de sequera.
Es tracta d’un crustaci braquiòpode molt primitiu, ja present al Triàsic. Els seus ous són capaços de sobreviure llargs períodes de sequera, fet que li permet ocupar zones d’aigües temporals. Es tracta d’una espècie protegida.
Aquesta espècie és unisexual, és a dir, hi ha mascles i femelles, i aquestes es reprodueixen sovint per partenogènesi, és a dir, que els ous es desenvolupen sense fecundació prèvia d’un mascle. Aquests ous són llençats a l’aigua en forma de «paquet» recobert d’una matèria gelatinosa. Llavors, poden ocórrer dues coses: o bé que el mitjà en què es trobin afavoreixi la seva evolució o bé que, si arriba la sequera, la bassa es quedi sense aigua i els ous romanguin incrustats en el fang del fons, tot resistint tant la manca d’aigua com el fred. Si, passat un temps, es reuneixen les condicions adequades, aleshores els ous reemprendran un desenvolupament normal fins a fer-se adults. Cal pensar que quan Espolla sʼomple dʼaigua nʼhi pot arribar ha haver-hi més dʼun milió d’exemplars. Mesuren uns 3 centímetres i presenten una closca molt resistent, per bé que són de vida breu i a penes viuen uns 70 dies.
L’alimentació bàsica del triops és el plàncton (especialment el vegetal) de l’aigua on viuen. També ingereixen restes en descomposició i detritus, així com larves (d’amfibis, peixos o insectes).
D’altra banda, el Clot d’Espolla és també una zona important de cria d’ amfibis. N’hi ha estat trobades onze espècies, entre les que destaquen el gripauet (Pelodytes punctatus), el gripau corredor (Epidalea calamita) i el tritó jaspiat (Triturus marmoratus).
Com que es tracta d’un espai situat en un entorn humanitzat i que rep diverses pressions, especialment per l’increment del sòl agrícola —però, també, en menor mesura, per la presència d’indústries contaminants, abocaments de runes, caça, etc.—, l’ ajuntament de Fontcoberta juntament amb el Departament de Medi Ambient gestionen aquest espai com a zona humida, l’anomenada zona humida del Clot d’Espolla, que forma part de l’espai del PEIN de l’Estany de Banyoles i de l’espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120008 «Estany de Banyoles».
Dediquem aquest report a en Tsam i na Irene, del veínat de Melianta, que ens van fer saber tothora l’estat de l’estanyol d’Espolla.
BIBLIOGRAFIA
BENTABOL y URETA, Horacio, Estudio sobre los lagos y manantiales de Bañolas, Espolla y San Miguel de Campmayor. Madrid, 1910.
COSTA i SAVOIA, Ernest, «Bullidors i recs intermitents d’Espolla», Muntanya,.178, 1992.
La patent fou segellada pel Ministerio de Fomento el 18 de setembre de 1917.
El 1917, enguany en fa cent, Ramon Casanova i Danés (Campdevànol, 1892 – Barcelona, 1968) va inventar un enginy, conegut com a pulsoreactor, que va patentar amb el nom de «motor d’explosió per a tota classe de vehicles», la contribució més important a la tecnologia aeronàutica feta per un català al llarg de la història.
L’artefacte no va rebre, en aquella convulsa època, el suport necessari de les nostres institucions, però, paradoxalment, anys més tard, podria haver estat el precursor d’una màquina de matar infal·libe: els famosos coets volants V1 («vergeltungswaffe», arma de venjança en alemany), que els nazis empraren per bombardejar amb efectes terribles i letals ciutats com Anvers i Londres durant la Segona Guerra Mundial.
De la farga al coet, de Campdevànol i Ripoll a la NASA
Ben bé fins l’any 2013, quan la ciutat de Ripoll, amb motiu de la capitalitat cultural, va organitzar una gran exposició sobre en Casanova i en va editar un molt bon catàleg (Ajuntament de Ripoll, 2013, 106 pp.) —que també es va poder veure a la seva vila natal, Campdevànol, al Palau Robert de Barcelona i al MNACTEC de Terrassa—, pràcticament ningú no coneixia qui popularment era conegut com «el boig de l’Hispano». I, de fet, avui que el tornem a reivindicar amb motiu del centenari d’aquell invent no ho fem perquè sí: creiem fermament que mereix un espai permanent d’homenatge i reconeixement per copsar no solament l’home i els seus delits, sinó, també, la seva contribució esponerosa i radiant al benestar dels seus compatriotes.
Per bé que al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya exhibeix una reproducció de la màquina ideada per Casanova, va ser la NASA qui va considerar Casanova com un dels precursors dels motors a reacció i per aquest motiu té un espai dedicat al Museu d’Huntsville, a l’US Space and Rocket Center, a Alabama. I aquest reconeixement no és aleatori: els científics dels coets es van adonar que segurament sense el pulsoreactor de Casanova, altres desenvolupaments posteriors no haurien estat possibles tan aviat.
Enginyer, polític, inventor
Ramon Casanova, 1916.
Ramon Casanova era un autodidacte, fill dels temps llavors moderns i fins i tot eixelebrats, dotat d’un esperit realment emprenedor i apassionat que amarava tot un període històric, l’anomenada Segona Revolució Industrial, i que va significar la definitiva ruptura amb el món rural tradicional.
De fet, amb el seu pare, va contribuir a transformar la farga familiar en una gran empresa metal·lúrgica i va instal·lar a Ripoll la secció de forja de la Hispano-Suïssa. Cal recordar que introduí al país les tècniques d’estampació de l’acer (Ripoll, 1916) i la fabricació d’acers inoxidables (1916-1918), i transformà la farga familiar en una gran empresa metal·lúrgica, amb la secció de forja de la multinacional catalana de l’automòbil i de l’aviació, la Hispano-Suïssa.
Constitueix, doncs, un exemple d’innovació, emprenedoria i reconversió industrial, però també de continuïtat: de l’antiga farga Grau de Cal Ventolà (1872), a la Farga Casanova (1924), adquirida posteriorment per la Generalitat— i que avui gestiona l’empresa pública Comforsa–, que actualment exporta el 90% de la seva producció de forjats i peces d’acer a multinacionals de tot el món.
Les seves múltiples invencions —a més de les relacionades amb l’automoció va patentar el sistema de vàlvules concèntriques per a motors de combustió interna, un nou model de martinet de forja, un obrellaunes amb doble rodeta i braç de palanca o uns patins per lliscar sobre l’herba— i el comportament avançat al seu temps van valdre-li el sobrenom d’El boig de l’Hispano («L’Hispano» era com denominaven els ripollesos el barri de Sorribes, on vivia).
Però, les inquietuds de Casanova no es limitaven solament a l’àmbit professional, també van abastar camps com el catalanisme polític (Acció Catalana, Unió Socialista de Catalunya, Palestra…), l’escriptura, les millores socials dels treballadors, els esports (boxa, patinatge, ciclisme)…, que encara fan més atractiu aquest català universal.
I no només inventava: feia política —i d’ací la seva amistat amb Manuel Serra i Moret (Vic, 1884-Perpinyà, 1963), escriptor i polític socialista no dogmàtic que inspirà el seu quefer en el laborisme anglès—, escrivia articles, aprenia idiomes (en parlava quatre)… Fins i tot, en els anys convulsos de la Segona Guerra Mundial tradueix al català On Liberty de John Stuart Mill (Sobre la llibertat, hi ha edició catalana de Lluís Flaquer, ed. Laia, 1983), i que restarà inèdita, com tants altres projectes de l’autor de L’hora patronal (1920).
Fou amic de poetes (com Josep M. López Picó, Tomàs Garcés, Marià Manent, John Langdon-Davies…), polítics (Francesc Macià, Lluís Nicolau d’Olwer, Manuel Serra i Moret…), artistes i intel·lectuals (Tomàs Raguer, Pompeu Fabra, Pau Casals, Josep Carner…) i escriví articles arreu: El Martinet, La Veu Comarcal, Revista de Vich, Scriptorium, Buirac…
Un dels esbossos del pulsoreactor fets per R. Casanova.
Reproducció del pulsoreactor que s’exhibeix al MNACTEC a Terrassa.
Porta d’entrada a la Farga Casanova.
Anunci d’un dels actes que va promoure R. Casanova.
Un dels automòbils de R. Casanova.
Ramon Casanova també era aficionat a la boxa.
Inauguració de l’exposició sobre Ramon Casanova al Palau Robert. Foto de Núria Puentes.
Ramon Casanova, a casa seva a Barcelona, els darrers anys de la seva vida.
El pulsoreactor
Casanova era un apassionat de l’aviació, que tot just feia una mica més d’una dècada s’havia iniciat amb el primer vol tripulat dels germans Wright, el 17 de desembre de 1903. L’aparell que desenvolupà Ramon Casanova és un reactor que no requereix de compressors ni turbines per tal d’ésser propulsat, sinó que funciona a partir d’un difusor que recull l’aire a partir del conducte d’entrada, que seguidament es mescla amb combustible en la cambra de combustió i surt expel·lit.
Un breu vídeo explicatiu ens ho aclareix:
Com relatava el periodista Dani Vivern a la Revista de Girona (núm. 281, 2013, pp. 50-51), «Casanova va idear un tipus de motor a reacció format per tres parts bàsiques: una presa d’aire que passava a través d’unes vàlvules; una cambra de combustió en la qual l’aire es barrejava amb combustible i explotava; i la tovera de sortida dels gasos, a gran velocitat». Una bugia encenia la mescla, i el motor començava a generar impuls. Llavors, les vàlvules d’admissió es tancaven per la mateixa força de l’expansió, de manera que tota la força impulsora es produïa cap a la sortida de gasos. Això provocava un buit, que obria les vàlvules un altre cop, i es tornava a completar el cicle. El procés es produïa en dècimes de segon i, a partir d’un cert moment, «l’escalfament de tot el conjunt feia innecessària la bugia, i llavors tot el sistema funcionava de manera autosostinguda», detallava Vivern.
De fet, els actual motors a reacció dels avions no s’allunyen gaire d’aquell primer invent i dels desenvolupaments posteriors que ell mateix investigà.
El nostre home treballava llargues jornades a l’empresa familiar i manllevava temps de son al seu somni aeri. Així és que, amb una barreja de pragmatisme i d’imprudència, va idear un mètode per empényer el motor- coet: va muntar un cable d’uns 50 metres en baixada a l’interior d’una nau de La Hispano i hi va penjar l’aparell, sostingut per dues rodes. En deixar-lo anar per manera que agafés velocitat tot descendint pel cable, el reactor es va posar en marxa i va anar a estavellar- se contra la paret del fons. Cal tenir en compte que aquell prototip de reactor, com els que es van fer pocs anys després, podia arribar a una velocitat de 300 km/h.
El 1915 ja va publicar una conferència anomenada «Presagis», on donava a entendre el que després va confirmar en un article al diari La Veu de Catalunya, aparegut el 23 de juny de 1919, en què descrivia els principis tècnics del pulsoreactor, i que després, el 9 de juny de 1928, al diari La Publicitat, tornava a reprendre, tot lloant-hi, alhora, l’aviació com a vehicle de futur (vegeu els dos articles reproduïts i vinclats).
Com ens recordava el professor de Política Econòmica de la UB, Francesc Roca, en un article a L’Econòmic (02/11/2013), per a Casanova «els avions eren “aquesta meravella de la intel·ligència humana, resum de tots els coneixements, prova de totes les qualitats i fermança dels destins de la humanitat”. Com a pronòstic, en aquest mateix article de 1919 [Roca es refereix al que hem citat de La Veu de Catalunya] deia que “a no trigar pas molt de temps, aquell qui s’estimi la vida no viatjarà per via ferrada, ni amb automòbil, sinó en aeroplà”.» Una profecia que, amb els perniciosos i actuals volts anomenats low cost s’ha complert fil per randa.
El 1917 a penes feia una dècada que es veia com alguns avions sobrevolaven els cels catalans i potser per això ningú no es prenia prou seriosament els delits de Ramon Casanova, que tractava de crear un motor més lleuger, que permetés als avions agafar més velocitat. «En aquell moment els avions eren molt pesants —l’alumini era caríssim i l’acer inoxidable es desconeixia— i agafaven una velocitat màxima d’uns 300 o 400 quilòmetres per hora. Ell creia que amb el seu motor podia doblar-ne la velocitat», explicava en un report d’Andrea Rodés a L’Emprenedor (18/05/2013) l’exalcalde de Ripoll i comissari de l’exposició itinerant de 2013, Pere-Jordi Piella. El prototip original, malauradament, es va perdre, probablement durant la Guerra Civil, que Casanova va passar exiliat a França.
Les V1 dels nazis i el reconeixement de la NASA
El plafó dedicat a R. Casanova al museu d’Alabama.
Vint-i-set anys després que patentés el seu invent, Ramon Casanova, en plena Segona Guerra Mundial, llegeix The Illustrated London News del 7 d’octubre de 1944 i sorprès s’adona que el sistema de les V1, que bombardegen sense pietat terres britàniques des del 13 de juny del mateix any, pel cap baix s’inspira en el reactor que havia ideat a Ripoll, per bé que actualitzat amb diversos desenvolupaments, com l’acceleració inicial correcta, amb rampes llançadores i rendiments de 300 km/h, valors impossibles en el llunyà 1917.
Tanmateix, com hauria estat possible que els alemanys tinguessin coneixement de l’invent d’en Ramon Casanova? Ben fàcilment, ja que durant el seu exili treballà a la Societé Nationale Aeronautique du Midi, a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on mostrà els seus plànols i idees a diversa gent i institucions, fins que el 1943, amb França ja ocupada, tornà de l’exili forçós i s’instal·là a Barcelona.
Com va escriure la periodista científica Mercè Piqueras, «tot i que havia presentat la seva invenció als seus col·legues francesos i els en mostrà documents relacionats, no va ser capaç de despertar el seu interès. Però, el 1944, després de llegir l’article de la revista, va restar convençut que el seu invent, que mai no va imaginar que podria aplicar-se als efectes de la guerra, havia inspirat la construcció de les bombes volants alemanyes» (Mercè Piqueras, «Ramon Casanova (1892–1968) and the pulse jet engine», Catalan Society for the History of Science and Technology, Contribucions to Science, 9 [2013], pp. 195-198).
A Casanova —segons relata Andrea Rodés— li va saber greu veure que els principis del seu reactor s’aplicaven a una arma mortífera com les V-1, però va admetre el potencial dels conflictes bèl·lics com a propulsors d’innovació tecnològica. Va escriure: «Un dels fets més descoratjadors de la nostra època per a tot l’esperit que vol conservar la fe en el destí de la humanitat, és el de trobar generalment la possibilitat de generar l’energia social necessària per a tota descoberta només en temps de guerra i per a dissenys homicides».
Però, tot el talent de Ramon Casanova va ser finalment reconegut, molt abans que ningú altre ni cap altra institució, quan el Marshall Space Flight Center de la NASA, a Huntsville (Alabama, EUA) —on la majoria dels científics de coets alemanys, entre els quals Wernher von Braun [1912-1977], van ser inicialment aïllats— el va honorar amb una exhibició del seu motor i una breu biografia que destacava la seva brillant carrera i el seu enginy.
Josette Casanova, amb Mr. Willi Ptrashofer, enginyer alemany especialitzat en la tecnologia dels coets —deixeble de Wernher von Braun—, posen davant dels panells que el museu d’Hunstville, a l’US Space and Rocket Center de la NASA (Alabama, EUA) dedica a Ramon Casanova com a un dels precursors dels motos de reacció. En el plafó s’hi presenta una imatge del primer projecte de motor de reacció així: «In 1917, Ramon Casanova-Danés, a Catalan inventor, tested successfully and patented in Barcelona, Spain, a pulse-jet reaction engine applicable to cars and airplans».
Un espai permanent d’homenatge, un documental, un llibre…
Osvald Cardona (1914-1987), assagista i poeta, li dedicà una semblança als Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (CECR) «Ramon Casanova, un home avançat» (Annals…, 1985-986, pp. 9.15-9.19), en què relatava el conjunt d’escrits de l’inventor que havia pogut consultar gràcies a la família —i de què reclamava l’edició, petició encara avui desatesa—, i destacava que poc abans de morir, el 1968, «encara va ser a temps, arran del centenari del naixement de Pompeu Fabra —esdevingut el 1968, el mateix any que Casanova morí—, de lloar-li I’obra i la cultura a través del seu cognom: «Fabra, fabro, fabril, artesà, destre, docte… En la figura i el nom de Fabra. enginyer industrial i gramatic, que havia estat mestre seu i amic, i company de dissort i d’exili, feia la lloanca de la seva generació, i de les seves afeccions més cares».
També, als Annals… del CECR hi escriuen Josep M. Cortés i Francesc Roca (Universitat de Barcelona) l’article «La tecnòpolis catalana: de la terra al cel de Ramon Casanova i Danés» (Annals…, 2013-2014, pp. 149-159), en què el defineixen com un innovador en termes moderns, «no solament per la invenció del motor de reacció, sinó per la seva aproximació al pensament organitzatiu català, el qual fou el resultat d’un esforç racionalitzador per part dels homes que d’una manera o d’una altra defineixen el noucentisme […] Casanova és, abans de tot, un home del seu temps: un temps de revolucions, un temps d’avenços, un temps de propostes que confia que la nova societat del segle xx ha de ser abans que cap altra cosa una societat equilibrada, fonamentada en el treball racionalitzat, el just repartiment de la riquesa i el desenvolupament tecnològic».
Cent vint-i-cinc anys després del seu naixement no fóra, doncs, hora de dedicar a aquest gran homenot, a aquest il·lustre prohom, un espai permanent de commemoració, d’investigació, d’estudi? No fóra hora, també, que la nostra televisió pública li dediques un merescut documental, que el suposat «cinema català» pensés en un film, o que, finalment, s’edités les obres, escrits i notes de Ramon Casanova en un sol volum?
I per fer això, certament, no cal esperar l’anhelada —igualment per ell— independència.
[Agraïm a la «Comissió Organitzadora de l’Exposició Ramon Casanova. El Boig de la Hispano», i molt especialment a dos dels seus membres [Florenci Crivillé, històric conservador del Museu Etnogràfic de Ripoll, i al tipògraf i dissenyador gràfic Jordi Canelles], la desinteressada col·laboració que ens han prestat per a la confecció d’aquest reportatge.]
