Nan Orriols exposa la seva obra pictòrica a la galeria El Carme de Vic i el llibre «Indi. Estampes i aforismes»

A l’exposició a la galeria El Carme de Vic s’hi veurà l’obra pictòrica recent de Nan Orriols.

La presentació, a càrrec de Pilarín Bayés, serà el pròxim divendres 1 de desembre a dos quarts de vuit del vespre, a la galeria El Carme de Vic

[Un reportatge de Xavier Borràs. Vídeos: Xavier Borràs / Fotos: Xavier Borràs i Gabriel Salvans.]

Joan Orriols (Vic, 1945), conegut com Nan Orriols, arrelat a les Guilleries i a Sant Joan de les Abadesses, escriu i pinta.

De la seva dèria com a escriptor en donen compte, fins ara, quatre llibres, el darrer dels quals, Pintallavis, és una incursió literària que va iniciar l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries) i Ocells petits (poesia), tots quatre sota el segell de Viena Edicions.

Ara ens sorprèn, novament, amb una exposició de dibuixos i pintures de gran format i amb el llibre Indi. Estampes i aforismes —editat per la galeria El Carme, amb disseny i gràfica de Jordi Canelles—, un homenatge a la seva gossa llop Indi, que, al llarg de 68 fulls i 30 làmines a color, tracta de narrar que potser, en aquest món cada cop més urbanitzat, «només ens salva la natura».

El passat 27 d’octubre, per al grups d’amics, amigues i col·laboradors que, per fas o per nefàs, l’han ajudat i donat suport en aquest nova aventura, va fer una breu presentació prèvia del llibre i de l’exposició que es podrà veure a partir del dia 1. Aquí sota podeu veure algunes opinions esparses, preses al volt durant aquell vernissatge. Primer, el mateix Nan Orriols i Pilarín Bayés, i, després, l’editor Jordi Canelles.

Aquest gros volum –es presenta dins una capsa tancada, plena de sorpreses– i l’acolorida i impactant obra pictòrica d’Orriols –un viatge fora del brogit de la civilització– representen, també, l’esperit autodidacte de l’autor, allunyat de déus i acadèmies, sempre a la recerca dels límits. «Moltes persones —escriu l’autor a l’inici del llibre– viuen en el confort que imposen les normes. Per això no poden entendre els que no les acceptem perquè sabem que ens limiten la llibertat.»

L’exposició i el llibre, que presentarà la dibuixant i ninotaire vigatana Pilarín Bayés el divendres, 1 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre a la galeria El Carme de Vic (rambla Davallades, 21), vol ser un agraïment a tots els qui han nodrit amb el seu caliu les aventures de Nan Orriols: familiars i amics que han vist com ell s’emocionava com un infant tot fent dibuixos o publicant llibres, per bé que tal com escriu, «potser l’únic agraïment just és a la innocència: la quitxalla i les  bestioles, ells encara vetllen per nosaltres i guarden el poc que queda».

«Tu i el llibre», la impressionant col·lecció a Instagram de Gabriel Salvans

Gabriel Salvans llegeix The Great Cats (poemes sobre gats), en la primera fotografia de la sèrie «Tu i el llibre» que publica a la xarxa Instagram.

[Un report de Xavier Borràs.]

Coneixíem, perquè ja n’hem parlat a La Resistència, la doble faceta de Gabriel Salvans (Manlleu, 1951), com a poeta i com a fotògraf. El passat mes de març d’enguany, el 16 més concretament, avisava amics, coneguts i saludats d’una nova dèria, sota la imatge que s’il·lustra just aquí dalt: «Aquesta col·lecció d’imatges de “Tu i el llibre” que avui començo només serà a Instagram, si hi voleu participar, poseu-vos en contacte amb mi».

D’ençà fins ara, aquest aplec, que publica periòdicament a l’aplicació en xarxa Instagram, ja ha recollit 111 instantànies de persones que s’han avingut amb ell a deixar-se fotografiar amb un llibre, el que llegeixen en aquell moment de llurs vides o el que consideren, per damunt dels altres, llur llibre de capçalera.

La col·lecció «Tu i el llibre» aplega ja 111 fotografies al compte d’Instagram de Gabriel Salvans.

Hi podem veure, si hi fem un cop d’ull, gent molt coneguda i persones anònimes, que podeu descobrir lliurement. Molts cops, quedar amb Salvans per fer la foto significa, també, una bona conversa entorn un bon àpat, arreu dels territoris propis de La Resistència, és a dir, aquells que siguin els més allunyats possibles de les metròpolis abassegadores.

Però, aquesta labor de poeta plàstic, de fotògraf poeta, no és la primera vegada que Salvans aprofita Instagram per expressar-se. De fet, el març de 2016 va publicar Fotografies, un poema per a cada dia l’any, i que era el resultat d’aplegar les fotografies de poemes i objectes que va penjar a Instagram durant més de dos anys l’autor manlleuenc. El llibre és constatació que, amb les noves tecnologies a la mà, fotografies i paraules (paraules i fotografies), poden giravoltar el món en un instant…

Una de les imatges diàries penjades a Instagram durant més de dos anys i que van servir de base per a llibre Fotografies, un poema per a cada dia de l’any.

 

Un poeta. Gabriel y Galán i «El embargo»

José María Gabriel y Galán. [Oli d’Alejandro Cabeza, 2015].
[Un report de Xavier Borràs.]

Volem reivindicar avui la figura d’un poeta oblidat, mort extremament jove: José Maria Gabriel y Galán (Frades de la Sierra, Lleó, 1870-Guijo de Granadilla, Extremadura, 1905), autor, entre d’altres, del molt cru poema que us presentem, «El embargo», escrit en altextremeny —com gran part de la seva obra—, llengua coneguda, també, amb el nom de «castúo».

Gabriel y Galán fou, durant un breu període de temps (1888-1898), mestre d’escola: a Guijuelo, a Madrid (que no li agradà gens i batejà amb el nom de «Modernópolis») i a Piedrahita, fins que, després del seu matrimoni amb Desideria a Plasència es traslladà a Guijo de Granadilla (Càceres), on administra la devesa «El Tejar», propietat de l’oncle de la seva dona, una feina que li permetrà més temps per dedicar-se a la seva passió per la poesia.

Gabriel y Galán en un retrat fet poc abans de la seva mort, el 1905.

El seu primer llibre, Extremeñas (1902), en dialecte extremeny, fou editat amb un pròleg de Joan Maragall, que s’arriscà a considerar Gabriel y Galán un dels presumptes clàssics espanyols del segle XX. La resta de la seva obra, en castellà (Castellanas, 1902; Nuevas castellanas, 1905; Religiosas, 1906), mostra reflexos de Núñez de Arce i de la poesia clàssica castellana i oscil·la entre l’humor i el patetisme. Els quatre volums de les Obras completas (1905-06) apleguen, també, narracions i escrits costumistes, com Alma charra. El 1918 en fou publicat un Epistolario i el 1919 un volum de Cartas y poesías inéditas. Fou amic de Miguel de Unamuno i d’Emilia Pardo Bazán.

La seva poesia té una intencionalitat social més que no pas estètica i recull els problemes de Las Hurdes i el seu secular endarreriment. Gabriel y Galán va elaborar una poesia dialectal extremenya i salmantina amb forces vulgarismes castellans. Un estil fruit de prendre el substrat rural dels pobles que visitava.

Al poema que us oferim, «El embrago» (amb text i i so, per apreciar-ne l’altextremeny) es conta la tràgica història d’un home a qui van a embargar-li la casa el mateix dia que la seva dona havia finat.

Precisament, el poeta Joan Maragall s’hi refereix en el «Pròleg» a Extremeñas, quan escriu:

«Lector, he aquí un libro de poesía. Y no sería menester más prólogo que estas seis palabras, si los que solemos llamarnos poetas o críticos no profanáramos cien veces al día el santo nombre de Poesía. Y tú, por esa funesta docilidad con que aceptas lo que se te dice en letras de molde, acoges nuestra mentira como verdad y crees que es poesía mejor o peor, según exteriormente suena, pero poesía al fin, todo lo que se te da bajo tal título. Pero piénsalo bien, lector, tú lees u oyes recitar juegos de palabras, pero enseguida que ha cesado la cantilena sientes como una liberación y vuelves a tus pensamientos, al hilo de tus preocupaciones sin que aquella haya dejado en ti otro rastro que el de un vago entretenimiento. Mira, poesía es esto:…», i, seguidament, transcriu alguns dels versos del poema «El embargo» per afegir, contundent: «¡Ah!, esto es otra cosa. Esto no es un vano halago. Esto te remueve las entrañas y cuando vuelves a tu vida ordinaria lo llevas dentro y actúa en ti. Y cuando miras a tu mujer y la cama en que duerme, y tu pobreza o riqueza, lo ves todo mejor. Todo el libro es vivo, escrito en dialecto, es decir, en libertad de lengua.»

Gaudiu-ne, doncs!

El embargo

Señol jues, pasi usté más alanti
y que entrin tos esos,
no le dé a usté ansia
no le dé a usté mieo…

Si venís antiayel a afligila
sos tumbo a la puerta. ¡Pero ya s’ha muerto!

¡Embargal, embargal los avíos,
que aquí no hay dinero:
lo he gastao en comías pa ella
y en boticas que no le sirvieron;
y eso que me quea,
porque no me dio tiempo a vendello,
ya me está sobrando,
ya me está gediendo!

Embargal esi sacho de pico,
y esas jocis clavás en el techo,
y esa segureja
y ese cacho e liendro…

¡Jerramientas, que no quedi una!
¿Ya pa qué las quiero?
Si tuviá que ganalo pa ella,
¡cualisquiá me quitaba a mí eso!
Pero ya no quio vel esi sacho,
ni esas jocis clavás en el techo,
ni esa segureja
ni ese cacho e liendro…

¡Pero a vel, señol jues: cuidaíto
si alguno de ésos
es osao de tocali a esa cama
ondi ella s’ha muerto:
la camita ondi yo la he querío
cuando dambos estábamos güenos;
la camita ondi yo la he cuidiau,
la camita ondi estuvo su cuerpo
cuatro mesis vivo
y una nochi muerto!

¡Señol jues: que nenguno sea osao
de tocali a esa cama ni un pelo,
porque aquí lo jinco
delanti usté mesmo!
Lleváisoslo todu,
todu, menus eso,
que esas mantas tienin
suol de su cuerpo…
¡y me güelin, me güelin a ella
ca ves que las güelo!…

Una mare, un infant, una bicicleta i 900 km de vacances!

La Irene i en Tsam en una de les aturades del camí de Sant Jaume.

[Un report de Xavier Borràs.]

Sí, ho heu llegit bé: una mare, un infant, una bicicleta amb cadireta (i un petit remolc) i 900 km de vacances per endavant. La mare, la Irene Ferrero, artesana, que viu al Pla de l’Estany; l’infant, el seu fill de 3 anys, en Tsam; el viatge: el camí de Sant Jaume, des de Xaca (Jaca), a Osca, fins al cap de Fisterra (Finisterre), a Galícia, 897 quilòmetres fets en 38 dies, durant la primavera, sense cap ànim «espiritual» o penitent, com fan tantes altres pelegrins d’aquest trajecte, sinó simplement passar-s’ho bé amb el seu fill anant amb bicicleta, un viatge econòmic —no arriba als 2.000 euros comptant-hi avions i tramesa de la bicicleta—, divertit per a tots dos, on conèixer un munt de paisatges i de gents.

La Irene confessa la por, la por al buit, «no saps què passarà, que t’hi pots trobar», però després, a mesura que s’obren camí, agafen confiança. Sota la pluja, el fang, la humitat, el sol, les llambordes o les grans lloses del camí, les quatre punxades de roda, els pelegrins estúpids i els amables, els albergs amics o que et rebutgen —perquè vas amb un nen!—, les botigueres que et miren amb mala cara i insulten els catalans —especialment a Galícia—, les anècdotes —divertides algunes, per a oblidar algunes altres—…, la Irene i en Tsam han fet un viatge meravellós pel nord de la península Ibèrica, equipats amb el mínim imprescindible: unes mudes, un fogonet i càmeres de bicicleta…, i moltes ganes d’emprendre i fer aquesta aventura.

Vinga, cap a la fi del món.
En Tsam al camí de Sant Jaume.
Dies tristos.
Dies alegres
En Tsam en un nova fita del camí.
Arreu on calia s’aturaven a jugar i descobrir.
Les llambordes els van jugar alguna mala passada.
El caminant més menut!
A Santiago de Compostel·la.
El carnet dels pelegrins amb tots els segells.
Ja arribem al final.
Ja hi som!
Ara, a tornar cap a casa.
Fotografies fetes pels altres ccaminants.

En Tsam, aquesta criatura de 3 anys, va poder saciar la seva curiositat cada cop que volia a la veu de «Parem aquí!». Ara per fer necessitats biològiques, ara perquè la gana s’imposava i molts cops perquè alguna cosa, algun detall que potser a d’altres se’ls escapava —sobretot als sorruts caminants que només veuen el terra que trepitgen—, com per exemple el riu. La parella familiar s’aturava a la vora del camí i en Tsam gaudia jugant amb l’aigua, amb la terra, amb les fulles dels arbres, fent del joc simbòlic una metàfora del seu estat d’ànim, alegre i curiós de mena. També va aprendre llengües: «¿Como te llamas?», li preguntaven sovint arreu i en Tsam esguardava sa mare estranyat: «Què vol dir aixó de “Comotellamas“», donc «Com te dius», li contestava sa mare i de llavors ençà a tothom li preguntava: «¿Cómo te llamas?».

Els devien veure tan animats a la nostra parella, que fins i tot un equip de Televisió Espanyola, que anava amunt i avall del trajecte per a cercar-hi caminants espanyols per a un nou programa centrat en el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, van topar amb els nostres protagonistes i se’n van «enamorar». Un dels dies de filmació van citar-se quasi al final del camí, a Santiago, i van quedar que la mare fes veure que acabaven d’arribar i que mantenia una conversa amb el seu fill. Evidentment, la Irene va parlar amb en Tsam en català, i els del programa li van dir si no ho podia dir en castellà, però la resposta de la la mare va ser clara: «Ni entiende ni habla el castellano»…, així que hi hauran de posar subtítols! En qualsevol cas, aviat els veurem en el canal de televisió esmentat, que es va estrenar el passat dijous 13 de juliol amb el nom de «!Buen camino¡», en què segueixen diversos pelegrins que fan el camí de Sant Jaume.

La Irene i el Tsam ja pensen en el pròxim viatge, potser per Islàndia, potser per la Camarga… «Ens queden un o dos anys de coll per fer aquests viatges amb bicicleta —diu la Irene—. Pensa que en Tsam ja pesa 17 kg i al remolc en duem uns 15 més…». En qualsevol cas, estarem amatents a aquesta gran aventura. Fins aviat!

Desert

[El text que acompanya les fotografies de Nan Orriols, és a les pp. 129-132, del seu llibre Pintallavis, Viena Edicions, 2016.]

¿Què hi  fas  tu,  Lluna, al cel?
Digue’m, ¿què hi fas, silenciosa Lluna?
T’alces de nit, i vas contemplant els deserts;
després et pons. 

(Giacomo Leopardi, Cant XXIII, dins Cants (fragment), en traducció de Narcís Comadira.)

El  desert no deixa  de parlar a qui sap escoltar-lo.

(Nadia Tadzi. Fragment extret de Roselyne Chenu, El desierto. Pequeña antología, Palma, ed. El Barquero, 2004.

Albert Camus diu: «El desert és una terra de bellesa, inútil, insubstituïble».

Molts intenten descriure coses, sensacions, imatges dels deserts. André Chouraqui escriu: «Travesso un país en el  qual per fi  el somni coincideix amb la realitat».

Antoine de Saint-Exupéry escriu moltes de les seves emocions i sensacions: «El Sàhara es mostra en nosaltres. No es tracta de visitar l’oasi, es tracta de convertir una font en la nostra religió».

També en parlen T.  E. Lawrence, Simone de Beauvoir, Jules Verne,  Eugène  Fromentin, etc.

De tot  el  que he  llegit,  m’interessen molt Théodore Monod i Wilfred Thesiger. Dos homes del Sàhara. Els seus llibres són excel·lents. A Thesiger se’l considera l’últim explorador del Sàhara, i Monod  va dedicar-hi la vida.

Monod escriu: «En l’uadi Sanaka, he plorat. A vegades et trobes completament despullat, tal com ets, no ja el personatge, sinó la persona, caminant fatigat de camí cap a un final desconegut» . [Wilfred Thesiger, Arenas de Arabia (fragment).]

Thesiger,  l’home de  les grans  travesses amb els  beduïns pels deserts d’Aràbia, escriu: «Cap home, després de conèixer aquesta vida, no podrà ésser el mateix.  Portarà  ja  per sempre gravada la petja del desert, que porta marcada el  nòmada com un ferro candent, i portarà  en  el  més  profund dels seus desitjos el de tornar al desert, ja sigui de caràcter inquiet o més  suau.  Perquè  aquesta  terra  cruel  és  capaç  de fascinar qualsevol que s’atreveixi  a  entrar-hi,  molt  més que  cap altra regió del nostre planeta».

A la Bíblia, Antic Testament i Nou Testammt, l’Alcorà, etc., hi trobem el desert que emociona, commou o enamora.  Podem llegir a la Bíblia (Os 2:16):

Jo la seduiré,
la  portaré al desert
i li parlaré al cor.

Però, per molt que llegim del desert, per molt que intentem comprendre’l,  mai  no el  podrem abastar.

Les travesses del desert libi, amb hamades de colors i ergs de dunes gegantines, et  canvien la vida per sempre.  El desert i l’univers són el mateix, cada gra d’arena és una estrella; el silenci és Déu,  cada paraula nostra,  un crim.

És per aquest fet que els pocs humans que viuen en el desert no han escrit res. Però parlen i se’ls ha d’escoltar. Amb poques  paraules en  tenen prou:

La  casa de l’home és l’horitzó.

El silenci és més important que  la  ciència.

Què n’has fet,  de la teva llibertat?
No saps que  la casa
és la tomba  dels vius?

[Fragment extrets de Roselyne Chenu, op. cit.]

M’agradava quan em deien: «Vosaltres teniu el rellotge, nosaltres tenim el temps». I a Mauritània vaig sentir: «Quan un vell mor,  és com  si s’hagués cremat una biblioteca».

Acabo amb aquest proverbi tuareg:

Déu va crear una terra plena d’aigua perquè els homes hi poguessin viure i una terra sense aigua perquè els homes tinguessin set, i un  desert:  una  terra  amb  aigua i sense, perquè els homes trobessin l’ànima…

És cert, al desert hi trobes l’ànima,  i quan tornes a casa, a  les Guilleries, a Catalunya i a Europa,  l’ànima del desert no  en té prou i, embogida, mira els ocells i els arbres, molt escassos en el  seu món erm.

Passa que l’ànima del desert ja vivia en el que per a nosaltres encara és futur, i és molt difícil acceptar un present molt angoixant si ja has conegut el  futur,  on  tot  és immensament no res, on  pots viure amb les estrelles i l’univers ja és teu.

La ruta dels aplecs pel Vallespir

[Un report de Josep Maria Sebastian.]

Hi ha gent que encara fa un seguiment dels aplecs que es fan durant tot l’any arreu de Catalunya. Fa poc dies vaig tenir el privilegi d’acompanyar tres aficionats, jubilats, per assistir a l’aplec de Santa Maria del Coral, al cor del Vallespir. Confesso que en desconeixia totalment  l’existència.

Vàrem sortir amb dos cotxes, un d’ells amb una estelada onejant al darrere. Vam enfilar, des de Sant Joan de les Abadesses, la carretera cap a Prats de Molló. Abans d’arribar a Arles vam prendre una carretera que s’endinsava pel bosc fins que vam arribar al Coral. El trajecte va passar volant gràcies a l’afició d’un dels meus acompanyants a les cançons de coral. Vàrem cantar bona part del mític cançoner per a excursionistes A flor de llavi, cançons que feia dècades que no havia cantat, però que encara recordava.

Quan vàrem arribar a dalt, a l’ermita, un rètol ens recordava que ja hi érem. A banda de l’ermita, també hi ha casa d’hostes. Al prat del darrere hi havia les taules parades i se sentia l’olor de la llenya que cremava per fer el caliu suficient per a coure-hi carn i verdures. La majoria era gent gran i entre ells parlaven en francès, encara que vaig poder copsar que la majoria entenien perfectament el català.

Prop d’on es preparava el dinar hi havia un ase que pasturava, una gàbia amb ànecs, oques i gallines i unes quantes cabres enfilades al damunt d’un cotxe abandonat.

Vam arribar quan era a punt de començar la missa. Només un dels quatre que érem allí hi va assistir. Tot i així vaig fer un cop d’ull dins l’església plena de gent i vaig poder veure un capellà que oficiava encara amb un roquet i una casulla com les d’abans.

Com en tantes ermites dispersades pel territori català, s’hi havia d’arribar expressament, i representava el final del camí transitable.  El nombre de cotxes estacionats a la vorera del camí en deixava constància. Com sembla que és tradicional, es va fer el ball del contrapàs.  Després, els quatre de la colla vàrem anar a dinar a Cortsaví, en una insòlita casa de menjars.

Vista general de Santa Maria del Coral.
Ballada de sardanes a l’aplec de Santa Maria del Coral.
El Ball del Contrapàs.
Can François, a Cortsaví (Vallespir), a principis del segle XX.
Can François en l’actualitat.
La plaça de Cortsaví.
Vista general de Cortsaví.
La Véronique, de Can François, amb els afamats clients al menjador.
La botiga de queviures de Can François.
Josep Maria Sebastian, autor d’aquest reportatge, parla de Can François amb la Véronique i l’Henriette, les actuals propietàries.

Cortsaví

Després de baixar en direcció a Arles, vàrem enfilar-nos per la carena del davant del Coral fins arribar a la població de Cortsaví, situada a gairebé 800 metres d’altura i amb un impresionant paisatge on la vista s’estén fins la mar Mediterrània.

En aquesta població de prop de 250 habitants només hi ha tres negocis i un d’ells és Can François. Una botiga de queviures i verdures precedeix un menjador gran i espaiós on, des de l’any 1940, s’hi serveix el mateix menú: de primer, un magnífic paté de campanya —aquell dia amb tòfona—; de segon, unes truites d’ou grosses com pilotes de rugbi, cuites «comme il faut» a la francesa, és a dir, ben lligades, grogues per fora i crues per dins, i en aquests cas farcides de ceps; de tercer, truita de riu, que aquell dia havien exhaurit i que van substituir per una magnífica pintada.

La Véronique, al menjador, i l’Henrriette a la cuina, s’encarreguen que el menú diari sigui exactament el mateix que va instaurar la neboda de la propietària, la Françoise, que va cedir el negoci i la continuïtat a les dues treballadores. També, hi fan menjar per encàrrec, tal com deixaven pal·lès les gambes fresques que es cruspien els comensals d’una taula vora nostre.

Segons ens van explicar les dues dones, en un català perfecte, es nodrien de la clientela dels petits pobles del voltant i de l’aturada d’algun estranger pel fet que sortien en alguna guia. Mentrestant, ofereixen un dia i un altre el mateix menú de muntanya, com no pot ser d’altra manera al cor del Vallespir.

15M i decreixement: sis anys a contracorrent

[Un report de Xavier Borràs.]

El naixement del 15M va desvetllar consciències, certament. Molta gent adormissada pel propi sistema —en què s’havia deixat atrapar—, adotzenada per la societat de consum, pel suposat «estat del benestar», va reaccionar furibundament quan l’anomenada «crisi» els va afectar la butxaca, el modus vivendi, la comoditat de la no intervenció, de la partitocràcia, de l’alienació en summa. I, evidentment, el 15M també se suposa que va ser una expressió més clara del final del transfranquisme i dels seus consensos socials, polítics i territorials.

No analitzarem ara ni l’estrany sorgiment ni el desenvolupament del 15M en aquests sis anys, ni la seva deriva (i desactivació) via Podemos o colauers. Altres veus, molt més autoritzades, ho han fet, amb encert i desencert, i una simple recerca als buscadors d’Internet en pot donar fe. Tanmateix, sí que ens interessa veure si el 15M és un moviment «revolucionari», tal com s’ha propagat a bombo i platerets, o un simple atac de reformisme per als nous temps que preconitza el neocapitalisme i que ja han començat a donar resultats, com, per exemple, la irrupció de diverses formacions polítiques a nivell europeu amb programes quasi calcats de la literatura «indignada».

Indignar-se i comprometre’s està molt bé sempre i quan hom tingui seny (coneixement) i no solament la simple i fins i tot lògica rauxa que poden provocar les conseqüències humanes i socials de, per exemple, les retallades que imposen el capital i els estats. Passar de criticar-ho tot des del sofà de casa o des del bar a fer-ho a la plaça, aprendre què és veritablement una assemblea, pensar, en definitiva, en el present abassegador i en el futur incert més enllà del propi melic, són fets que no es poden menystenir. Per bé que, és clar, fer tot això per acabar amb reclamacions cap als estats i el capital des de la mateixa òptica dels estats i del capital no sembla el més adequat per arribar a un altre món possible.

De fet, l’anomenat Estat de benestar què és?: una conquesta de les classes populars o una altra faceta del sistema de dominació que ofereix a la població alguns serveis socials necessaris? Deu ser per això que es continua demanant, incansablement, que l’Estat proporcioni drets i serveis, però, per contra, sembla que estiguem incapacitats per fer-nos responsables de la nostra vida i de com podem assolir la llibertat.

S’ha abandonat qualsevol altra perspectiva que no fos l’immediatisme i l’hiperactvisme, bases de la ideologia sistèmica de la pròpia societat de consum, que és un dels «enemics» a abatre

Actualment, sis anys després d’aquell desvetllament, en què a molts llocs l’objectiu se centrava en el bastiment d’assemblees que es volia que fossin sobiranes i de diverses iniciatives per afaiçonar noves institucions i nous valors de caràcter popular i autogestionat, les mobilitzacions han esdevingut estèrils i continuades –reivindicatives, és clar, però de pura resistència quotidiana (això ja es feia al tardofranquisme i durant i després del transfranquisme, altrament dit Transició)—, i s’ha abandonat qualsevol altra perspectiva que no fos l’immediatisme i l’hiperactvisme, bases de la ideologia sistèmica de la pròpia societat de consum, que és un dels «enemics» a abatre.

El 15M no va saber o, més aviat, no va voler trencar amb les institucions del sistema i molt menys bastir-ne de noves, el que condueix a una mena d’atzucac en què l’únic que s’aconsegueix és perpetuar el propi sistema. Evidentment, tot plegat no és ni revolucionari ni transformador i fa pensar, al capdavall, si no es tractava precisament d’això.

L’aposta del decreixement

Hi ha un aspecte clau, en relació al 15M: el fet que la protesta sorgeix, com dèiem al principi, en el moment que les classes mitjanes van descobrir tot d’una que ja no tenien diners per pagar el consum brutal amb què estaven anestesiades. La majoria de la gent vivien amb la creença —i la inconsciència— que era possible l’absurditat d’un creixement infinit en un món de recursos limitats. El veritable problema en les nostres societats, doncs, és que el decreixement per força, i que ara s’identifica com un creixement negatiu, es gestiona de forma autoritària, encara que es passi pel fals sedàs de l’austeritat mal entesa.

La reducció de salaris i de pensions, la negació de drets socials, l’atur creixent, les jornades laborals interminables…, s’accepten majoritàriament sense violència gràcies als mecanismes de psicologia social i als eficaços descobriments neurocientífics. De fet, el mercat som tots i governar és fer por, crear frustració política —tot fent creure que no hi ha alternatives possibles— i desanimar la gent, sobretot a través dels mitjans de comunicació de massa, perquè perdi de mica en la mica la capacitat de resiliència. Només cal veure com han incrementat les mesures restrictives a nivell socioeconòmic i de disminució de drets i de llibertats, acompanyades del control i de la repressió pròpies de governs paranoics.

Les terribles i insospitades conseqüències globals de l’hiperconsum (escalfament global, manipulació genètica, etc.), dramàticament augmentades d’ençà de la catàstrofe nuclear de Fukushima, revelen el veritable perill d’acomodar-se a les exigències dels estats i del capital

És en aquest context que les tesis reformistes del 15M entren en crisi, perquè només hi ha dues alternatives, tal com ha resumit el filòsof Ramon Alcoberro: o tendim a un decreixement voluntari i convivencial, consensuat socialment i explicitat, o ens deixem endur pel «creixement negatiu» gestionat per governs cada cop més repressius i amb la policia del pensament instal·lada a la televisió, als diaris i a Internet. «Els governs menteixen quan diuen que el capitalisme actual pot créixer o que es pot implementar una ˝economia de creixement sostenible˝ sense reduir llibertats, esfondrar salaris i destruir el medi natural. Per això han ser cada vegada més autoritaris i manipuladors. Afortunadament, els pobles sempre són més creatius i en moments de crisi neixen també eines per superar-ho. O això volem creure. La filosofia, entesa com a saviesa vital més que com a eina d’anàlisi dels discursos, tindrà un paper important si hem de sortir de la crisi de civilització provocada per l’hiperconsum», escriu encertadament Alcoberro.

Quina mena de «benestar», doncs, és aquest que produeix malestar emocional i pobresa? Les terribles i insospitades conseqüències globals de l’hiperconsum (escalfament global, manipulació genètica, etc.), dramàticament augmentades d’ençà de la catàstrofe nuclear de Fukushima, revelen el veritable perill d’acomodar-se a les exigències dels estats i del capital. «Una societat pensada des del i per al creixement, però que no és capaç d’oferir creixement es nega a si mateixa —i d’aquí bona part del desconcert social i polític que s’ha produït en el pensament polític progressista des de principis de segle», apunta Ramon Alcoberro.

El decreixement, que pretén trencar el llenguatge enganyós dels drogoaddictes del productivisme —amb què deixa de ser simètric al creixement— «no serà possible sense la limitació necessària del nostre consum i de la producció, l’aturament de l’explotació de la natura i de l’explotació del treball pel capital», diu Serge Latouche, un dels teòrics d’aquest concepte. Evidentment, no vol dir que haguem de «retornar» a una vida de privació i de feina, sinó tot al contrari: des de la renúncia al fals confort material, hauria de ser un alliberament de la creativitat, una renovació de la convivencialitat i la possibilitat de menar una vida digna, tot d’aspectes sobre els quals el 15M no sap/no contesta.

La utopia local, autònoma, autogestionada, independent, cooperativa…, dóna la possibilitat de començar a canviar la societat des de baix, l’única estratègia democràtica que ens pot menar a un altre món possible. Per contra, ni els mètodes estatistes, que ens proposen canviar la societat des de dalt a l’empara del poder de l’Estat, ni els acostaments de la «societat civil», com el 15M i altres, no apunten en absolut a canviar el sistema, ans al contrari: s’entesten a perpetuar-lo fins al fàstic. Però les alternatives hi són: complexes i necessitades de profunds canvis en les nostres consciències, veritablement alliberadores per a un escenari de democràcia ecològica.

[Una primera versió d’aquest article fou publicada al digital RADI (revolució acció desobediència integral), impulsat, entre d’altres, per l’activista català Enric Duran, actualment a l’exili després que l’any 2012 es negués a participar del judici-farsa que el volia jutjar per la seva acció d’expropiació bancària.]

Un Rimbaud català? Jaume de Mur, poeta provisional

[Un report de Xavier Borràs.]

El 31 de maig de 2007, Joan Triadú (1921-2010) publicava un article a la secció d’«Opinió» del diari Avui on amb l’avantítol  «Record de Jaume Mur» i el títol «Una fúria productiva» donava notícia de l’aparició, el novembre de 2006, del llibre Cant d’un cretí a una diablessa. Obra poètica completa 1906-1908, de Jaume de Mur (1890-1908), amb un pròleg del poeta i editor Ramon Balasch i un estudi de Rosa Mur, neboda del poeta, un volum imprès a demanda al segell gironí Edicions a Petició.

Anys després, el juny de 2016, Nan Orriols, en el seu darrer llibre, Pintallavis (pp.88-90), ens redesconbreix el jove poeta a partir de la troballa del llibre que un dia va fer al mercat de Vic i anima La Resistència a fer-lo conèixer.

En l’article de Triadú, l’escriptor de Ribes de Freser —crític literari, pedagog, resistent antifranquista i activista cultural—, hi contava que cent anys després de la prematura mort a 18 anys del poeta, Rosa Mur, amb la col·laboració inestimable d’en Balasch, havia recuperat els tres lligalls desats pel poeta —150 manuscrits que va caldre transcriure—, la majoria dels textos dels quals són poesies produïdes per Jaume de Mur en només dos anys (1906-1908).

L’article de Triadú devia passar desapercebut per a la majoria de la crítica literària del país; mai més ningú no ha parlat d’aquesta troballa i els textos del poeta són desconeguts dels lectors i invisibles a la crítica o als estudiosos. Com, per exemple, el que dóna títol al llibre (triat per en Ramon Balasch com «un leit motiv de la seva joventut immortal»):

Cant d’un cretí a una diablessa

Jo vull esbullar tes trenes,
     tes trenes d’or,
i en les ses ondes serenes
vull ofegar-hi lo meu amor…

De ta gorja alabastrina,
     gorja d’argent,
la blancor gaia, divina,
vull profanar-ne amb un bes ardent…

De tos pits, estoig puríssim,
     estoig d’amor,
vull fruir-ne el foc suavíssim,
fins que m’arborin ses flames lo cor…

i en mos braços desmaiada
     com pàl·lid llir,
ta bellesa immaculada,
com serp rastrera, jo vull marcir!…

Triadú, no l’erra, en l’article esmentat, quan fa càbales sobre el futur del poeta tan prematurament desaparegut: «Goso creure que si hagués viscut deu anys més n’hauria variat tot el registre. Hauria enllaçat, jo diria –se n’hi va anar de poc–, amb l’avantguardisme popular i espaterrador, en el fons ingenu i romèntic com la seva poesia, de l’adolescent Salvat-Papasseit», el poeta proletari (1894-1924) que, anys a venir, seria redescobert com un dels grans bastions de la poesia catalana contemporània i que, com De Mur, fou i feu un devessall productiu impressionant que, encara avui,  inesborrable perdura.

D’aquesta obra poètica, que Triadú titlla de «provisional» —en uns anys en què la poesia catalana es movia entre el neosimbolisme carnerià «fins a enllaçar amb la poesia pura de López-Picó i amb la poesia de Riba, o bé, paral·lelament, l’avantguardisme, poètic i plàstic», del mateix Salvat-Papasseit o de Torres-Garcia—, en destaca dues peces  –i hi coincidim—: «Defalliment» (p. 64), un presagi de la pròpia fi, i «Vilatana» (p. 104). Vegem-les:

Defalliment

Dintre ma cambra, malalt estic…
Un raig amic, de sol s’ajaça
     damunt mon llit…
Un vell rellotge amb veu mandrosa
     toca les cinc…
ses campanades les sento batre
com martellades dintre mon pit…

Els vidres ploren seguit… seguit…
Les flors del gerro van defallint…

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Que dolç em fóra ara el morir.


Vilatana

Oh, que és alegre lo despertar
del sant Diumenge en el poble clar!…

Pels carrers plàcids i solitaris
les veus retrunyen del vell cloquer…

Les cases semblen vells santuaris
que en la quietud
parlen de joies que ja han perdut,
d’un dolç misteri que s’ha esvaït
junt amb la nit…

L’oreig conserva la salabror
de la mar blava…
i té dels boscos el suau olor
que el pit eixampla…

Les fadrinetes més matineres
pel carrer passen
i van joioses
a missa d’alba…

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Oh quin alegre i bell despertar
per a aquell poble blanc, rialler,
arraulit vora l ‘altiu cloquer
com vol d’ocells!…

És l’època d’una poesia genuïna i popular, que encarnen Verdaguer i Maragall, Guimerà i Narcís Oller, i  la poètica del joveníssim Jaume de Mur té un gran interès «com a mirall de les tensions juvenils, de la repressió sentimental, de l’ebullició inconformista, en definitiva, d’un model anticonvencional a la recerca del seu llenguatge propi», com escriu Ramon Balasch al «Pròleg». I continua:

«Un altíssim percentatge dels seus versos fan referència a l’eterna evocació de l’amor, en termes absoluts, d’una ingenuïtat innocent i torbadora, d’una sensualitat tendra i alhora volcànica, plena d’al·lusions subreptícies que de mica en mica s’anaven destapant. Èglogues, pastorel·les, anacreòntiques, balades i sonets deixen rastres d’una voluntat de posseir dosis incommensurables de cultura des de la seva condició d’apassionat autodidacte. Són poemes d’una aparent formalitat absoluta. I només el desamor, el despit, l’enveja, la traïdoria, inoculen certes dosis de crit i desbocament.»

No gaire allunyada d’aquesta visió, Rosa Mur, editora del volum, ho constata:

«Els darrers anys de Jaume són els de l’adolescència, de l’amistat i de l’efervescència dels sentiments; tot ell encès d’amor i de desig. Molts dels seus poemes respiren un cert erotisme, molt centrat en els pits femenins. No sabem que hagués tingut cap lligam amorós, si bé pels seus escrits endevinem alguna relació trencada.»

Ho podem veure en alguns poemes, com els que segueixen:

Evocació

Amiga, avui, quan tota somrient
m’heu saludat amb mots dolços, suaus,
he vist que en vostre pit, triomfalment
hi descansava un pom de clavells blaus…

Mes heus aquí, que aquestes gaies flors
m’han desvetllat antigues recordances,
i m’han fet evocar les delectances
d’un bell instant de mos antics amors!…

I m’he sentit de cop tan enardit,
ha bategat mon cor amb tanta ufana,
a l’evocar el record d’aquell gai dia,

que m’ha vingut la temptació profana
d’estrènyer el vostre pit contra el meu pit,
fins fer morir les flors de gelosia!…

O, aquest altre sonet:

[Quan obríreu vostres llavis…]

Quan obríreu vostres llavis
per jurar- me etern amor,
vostra parla com forts glavis
vau clavar dintre mon cor.

I mon cor adolescent
com un foll impenitent
al pensar en vós s’enyora
i sempre més vos adora.

Dintre el meu jardí ha esclatat
una rosa envellutada,
mes a l’ésser abastada

les mans, ai!, m’ha fet sagnar
i amb l’ardor de la punxada
més encar l’he desitjat…

O l’ardida joventut:

Brindis guerrer

Trinquem guerrers feréstecs pel Déu de la Victòria,
     trinquem, trinquem ben alt.
Ja que els llorers coronen los nostres fronts de glòria
omplim també de joia los nostres cors aimants!
     Trinquem!
     Beguem!

Beguem, companys, beguem
que al nostre cor darem
     esplai i forces
alcem los gots ben alts
i amb himnes triomfals
cantem nostres victòries!

Cantem l’amor que enjoia nostra vida,
Cantem la lluita que esdevé en triomf,
i embriagats de goig i de follia,
a nostre pas, fem estremir lo món.
     Trinquem, trinquem!
     Gentils guerrers, beguem!

I el desamor:

Febrosenca

Després d’estimar-te tant
has hagut d’abandonar-me,
i has fugit barroerament
llançant-te en braços d’un altre
que, impúdics, et van marcint,
i que a poc a poc et maten …

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
És com una estèril flor
que per rebre la besada
del xardorós raig de sol
plàcidament es desmaia
fins confondre’s en lo llot,
pel raig de sol recremada!
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Per bé que l’autor d’Occit enyor (Premi Carles Riba, 1975) es pregunta si Jaume de Mur hauria de ser qualificat com una mena de Rimbaud català o un hereu endarrerit de l’Sturm und Drang, un deixeble del Nietzsche que Maragall propugnava o, encara, un Ausiàs sotmès al carnaval de la misèria de la vida obrera entre anarquista, catalanista i parroquial, també denuncia que els cent anys de Jaume de Mur «sepultats a la inòpia de la memòria familiar són el paradigma d’una societat que viu d’esquena als valors de la creació literària, incapaç de sorprendre’s, preguntar i anar a fons de qualsevol interrogant que no reporti beneficis immediats. Una creació literària que s’infravalora perquè es desconeix i no es té, en primer lloc, ni l’esma de conèixer-la ni, en segon lloc, en el supòsit extrem de saltar l’abisme de la pura ignorància, es trobaria en una situació d’incapacitat radical d’entendre-la i situar-la en el seu context»,

I avui, ben bé deu anys després de l’esforç editorial i de rescat que van emprendre Ramon Balasch i Rosa Mur, sabem del cert que encara hi ha inèdits desats sota el pany i la clau de la ignorància d’algun familiar que ha preferit fer oïdes sordes a la nostra petició d’alliberar aquests textos desconeguts, que haurien de ser patrimoni de la nostra literatura. I és que en el país dels cretins n’hi ha que ostenten, llastimosament, el rang de monarques.

Potser els manca una mica de la llum que assolellava la ment del jove poeta, com en un altre i darrer poema, també premonitori:

Sonatina

Oh sol! Beatífic sol,
oh sol esplendorós!…
de mi tingues condol!
llumina’m sens repòs!

Oh sol, beatífic sol
per què t’havies fos?
Per què em deixares sol,
solet amb ma tristor?

Mes ara ja has tornat,
la joia m’has portat…
sempre viuràs amb mi…

Oh sol, besa’m ben fort,
tal volta així la mort
de mi faràs fugir.

25 de maig de 1907