Notes esparses des de la Vall d’en Bas

L’enterrament de la sardina és un fet que posa fi al carnaval, alhora que enceta el temps de quaresma. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Cinc anys a la Vall d’en Bas

Aquest abril que fineix amb l’enrarit ambient de les eleccions espanyoles, ja fa cinc anys que vaig decidit d’exiliar-me voluntàriament de la meva vila de Gràcia natal cap al que havia estat el meu paradís infantil durant alguns estius de les darreries dels anys cinquanta i els primers anys seixanta, just abans que els pares decidissin baratar el verd esponeròs de la Garrotxa volcànica, sota l’ombra del Puigsacalm, per l’aspra terra estimada de la vinya i les oliveres a Gandesa, ben a prop, també, del Puigcavaller i el con volcànic de la Fontcalda. Mai no els podré agrair prou haver pogut conèixer de ben menut aquests dos paisatges i llurs gents i parles, tan rics i plens d’humanitat, que és com dir de la humitat mateixa.

Per bé que cinc anys, un lustre, gairebé no són res en la vida d’una persona que ja passa de la seixantena (com és el meu cas),crec que puc dir que em sento plenament integrat en aquest terrer, encara que sé que sempre hi seré un foraster, una mica exòtic, però arrelat, amb estima i afecte per tothom amb qui m’he topat, conegut i saludat.

Dos catalans que cal seguir

Enguany, que la Pasqua ha arribat molt tard, tocant a la diada de Sant Jordi, l’Espanya sempiterna, la de l’«ordeno y mando» i «la maté porque era mía», s’ha fet molt present en la campanya electoral per la banda dels partits espanyols de tots els colors que no volen veure-hi més enllà de la seva sagrada Constitución, mentre els mitjans d’aquí, també malauradament els públics, els n’han fet d’eco com si fos la cosa més normal del món, mentre la Junta Electoral (y de las JONS) —que recorda amb les seves decisions els judícis sumaríssims amb pena de mort del primer franquisme– els obliga a no dir «presos polítics» o «exiliats», i obliga les insitucions a treure pancartes i llaços grocs de llibertat, que són el recordatori permanent de l’oprobi a què se sotmet la població catalana.

A l’altra banda són poques les veus que s’alcen allunyades del discurs victimista a què semblen voler avesar-nos els partits processistes. En destaco dues: l’escriptor Albert Sánchez Piñol i el periodista, filòsof i professor Jordi Gruapera.

El primer, el passat 13 d’abril, en una entrevista a «El Suplement» de Catalunya Ràdio hi afirma que «la història de Catalunya és un conte en què al final hi ha un policia amb una porra», però no es lamenta com fan tants i a més de denunciar que vivim uns temps «plens de periodistes repugnants» o, parafrasejant Trotski, «tan se val que no t’interessi la política, la política sempre estarà interessada en tu», és molt calr quan afirma que la gran tragèdia del procés és que «els dos grans grups que el dirigien estaven tan pendents del que deien les seves bases que per a no defraudar-les van fer coses que no volien fer». Coincideixo amb Sánchez Piñol —que diu que la situació que viu el país «és més delirant que Fungus», la seva darrera novel·la [mireu, si no, per exemple, el darrer episodi amb l’«afusellament» del president Carles Puigdemont en un poble d’Andalusia—, quan manifesta que vivim una «gran derrota» i que això s’ha de dir clarament a tothom, més encara amb la que ens caurà a sobre: «Més val que ens anem preparant per a la resistència», augura, i afegeix, per als qui diuen que no cal votar que «és l’única cosa que pots fer». L’autor de Victus constata que els partits i els dirigents no semben disposats a un acte de desobediència massiu. «La societat catalana s’ha de plantejar què vol fer […], una societat que consumeix fantasies —per la mancança de poder polític— […], com la fantasia aquesta de la immersió lingüística…, però si no existeix…, estem discutint sobre una llei que no s’aplica… No són capaços d’aplicar la immersió i m’estan dient que faran  una república?…

Per la seva banda, el pensador Jordi Graupera, candidat de les primàries a l’Ajuntament de Barcelona de Barcelona és Capital, va fer un discurs el passat 9 d’abril on es preguntava què els estem oferint als nens que han acompanyat als pares en tantes mobilitzacions: «¿Què els estem ensenyant? Els estem ensenyant triar entre renunciar a la seva identitat o bé definir-la en base a perdre sempre. Deixar de ser català o ser un perdedor. Ser un perdedor sentimental, disposat a deformar les conviccions a canvi d’aconseguir més amics o més diners».

Graupera parla sense pèls a la llengua: «No forma part de la meva manera de fer política dir que les coses van bé quan no hi van. Barcelona es troba en una cruïlla històrica, la moneda és a l’aire i ningú no sap de quin costat caurà. Al costat de les oportunitats que té la ciutat, hi ha una degradació evident de la vida pública. Molta de la nostra gent està desencisada, hi ha un grau important de frustració política. Cap líder o cap partit sembla més fort que les circumstàncies històriques que hem de superar. Al contrari: tothom s’ha acomodat als límits que les pors del nostre temps han imposat a les nostres ambicions.»

«La gran esperança de les elits de Madrid i les elits de Barcelona és que el primer d’octubre s’acabi explicant com el cant del cigne de la nació política catalana i de la vocació de capital de Barcelona», afegeix, i encara més clarament s’expressa quan afirma «que la manera com la nostra política està tractant l’empresonament dels polítics catalans està destruint la cultura política del país. Per això la gent comença a estar cansada i necessita desconnectar. Està destruint la cultura política del país perquè busca només la identificació del poble com a víctima, desempoderada i clamant per tenir raó».

En tot cas, per als qui dubten si votar a les eleccions del 28 d’abril o a les municipals i europees el 26 de maig, el discurs de Graupera pot ahudar-los a decidir-se en la via resistent que defenso de fa temps.

Per damunt de tot —la professió que exerceixo m’obliga a parlar-ne—, tal com expressa Sánchez Piñol, «històricament el bon periodisme era el que s’oposava al poder, no el que el representava», que és el que finalment passa actualment en la majoria de mitjans, siguin públics o privats, en què el que compta és parlar de tot sense pràcticament judicar-ho o, fins i tot, ni preguntar-se si s’ha de parlar dels feixistes (siguin del PSOE, del PP, de Cs o de Vox) com si res…

I així, qui dia passa subvenció empeny…

Sant Jordi amb Batalla

Aquest és el segon llibre de poesia de Carles Batalla.

[Redacció.]

Per no haver-vos d’avorrir o empatxar amb els típics «els millors 10 o 100 llibres de Sant Jordi», d’autors massa coneguts o aprofitadament mediàtics, us recomanem un nou llibre de versos d’un autor de La Resistència, Carles Batalla —de qui vam publicar l’inèdit Residint en la inetempèrie just quan va publicar La Capella sextina i altres poemes— que just ha tret ara amb Corbet Edicions, Ai! Cus, un llibre de haikus.

Convulsió, picadura, fuetada o flaix. Els haikus, d’origen japonès, són com petites píndoles gairebé imperceptibles que poden endolcir, distreure o sacsejar, bonsais que potser arrelen al pou de l’estómac o bé germinen al cap en una imatge vertiginosa. Idees agafades al vol o al xoc, sintetitzades en tres solitaris versos. Poemes concisos, directes, orgànics, sobre natura i paisatge o de caire més filosòfic. Gegants de miniatura, màxim minimalisme. Un llamp que no té marge per plantejar-se la seva estratègia lluminosa.

Durant la diada de Sant Jordi l’autor firmarà exemplars a la paradeta de La Temerària de Terrassa durant el matí, mentre que a la tarda (16h-17h) ho farà a la llibreria Haiku Barcelona del barri barceloní de Gràcia i a la paradeta de L’Obrador d’Històries (18h-19h) a la Rambla de Catalunya a prop de la Diagonal.

Aquest poeta egarenc va guanyar el IV concurs Verspoesia de Terrassa (2013) i el XXIII Concurs Literari Sant Jordi de la Secció de la Dona del Foment Martinenc (2014), a banda de rebre un accèssit al XXVIII Concurs Literari de Nou Barris (2016). Sis poemes seus van aparèixer al número 107 de la revista Reduccions de la Universitat de Vic.

La dieta paleolítica

La bulabessa seria un plati típicament d’estil paleolític.

[Un article de Clàudia Masó.]

La dieta paleolítica, també famosa com a dieta de l’home de les cavernes, dieta de l’edat de pedra o dieta dels caçadors recol·lectors, es basa en l’alimentació i l’estil de vida del període paleolític.

Aquesta dieta comporta dormir més, canviar la manera de fer exercici i alimentar-se com feien els nostres ancestres, és a dir, a partir de la caça i la recol·lecció i sense aliments processats. Aquest estil de vida paleolític també consisteix a criar els fills amb més contacte físic, amb jocs d’aprenentatge a l’aire lliure i evitar el contacte amb la llum d’espectre blau abans d’anar a dormir.

Aquesta dieta, actualment de moda, va començar als Estat Units d’Amèrica amb un gran  grup d’aliments d’origen animal, fruites i verdures, tot excloent els làctics, els cereals i els llegums.

Per a un nombrós grup de persones, sobretot als Estats Units i a Europa, aquesta dieta s’ha convertit en un estil de vida ja que asseguren que han observat moltes millores en la qualitat de vida. Aquest estil de vida paleolític ha triomfat tant que fins i tot s’han creat blogs, webs, fòrums i publicacions dedicades únicament a aquesta manera de viure.

La nutricionista Mireia Porta, especialista en alimentació per a esportistes, ha alertat que la dieta paleolítica es una dieta més elevada en proteïnes i mes baixa en carbohidrats del que seria una dieta equilibrada, però destaca també els beneficis de menjar aliments frescos i sense processar. Per altra banda, l’OMS o l’American Heart Association diuen que és necessari que la població no associï una dieta on abunda la carn amb una dieta saludable.

Com he esmentat anteriorment, a Europa, especialment a Espanya, aquest estil de vida té un gran nombre de seguidors fins al punt que s’han creat comunitats d’adeptes articulades en major part a través de blogs i Facebook. En aquests espais la gent explica les seves experiències, informació, coneixements i molt més. Yerai Alonso, director d’un dels webs amb més seguidors, afirma que la seva vida va canviar rotundament amb aquesta dieta i assegura que es tracta d’utilitzar el sentit comú. «Prendre el sol, dormir de nit, caminar i socialitzar-se cara a cara són punts claus per a la salut.»

A partir d’aquesta alimentació basada en fruites, verdures, carn, peix, marisc, ous i fruits secs, han sorgit noves maneres de fer exercici físic com el crossfit o la cal·listència. Es treballa l’equilibri i els moviments funcionals, que ajuden a millorar l’agilitat, la resistència, la coordinació i la flexibilitat. També, hi ha un cert grup de practicants d’aquest estil de vida que defensen una manera més moderada de fer exercici físic i durant més temps, sense forçar l’organisme, com per exemple fer llargues caminades, com feien els paleolítics per a buscar menjar o hàbitat.

Eudald Carbonell, paleoantropòleg, diu que aquest nou estil de vida és absurd i anacrònic, és a dir, que no es correspon amb l’època en la qual vivim. Ell ha dedicat molts anys a estudiar formes de vida prehistòriques a partir de troballes descobertes recentment, com és el cas d’Atapuerca (Burgos). Per a Carbonell és absurd voler imitar la manera de viure del paleolític perquè assegura que en els últims 20.000 anys ha canviat tot i perquè nosaltres, actualment, tenim coneixements que ells no tenien. Carbonell explica que encara que no hi hagués llum blava artificial, amb la invenció del foc van començar a canviar moltes coses: «Es reunien amb la llum del foc.» Amb el foc es van modificar els horaris, assegura. També, explica que no vivien d’una forma tranquil·la com alguns creuen, sinó que vivien adaptats i, en moltes ocasions, es trobaven en un territori amb depredadors pertot arreu.

Respecte a l’exercici físic, Eudald Carbonell adverteix que canvia molt depenent de l’espècie d’homínid prehistòric que s’agafi com a referent, ja que no totes les espècies eren igual de resistents. Destaca, igualment, que en la prehistòria vivien molts menys anys que nosaltres perquè vivien en condicions molt diferents.

Molts seguidors d’aquest estil de vida menyspreen l’agricultura perquè és el principi de la indústria alimentària i dels productes processats i Eudald Carbonell no hi està d’acord perquè diu que, sense l’agricultura, seríem quatre gats al planeta. Per a ell, el que és realment interessant és viure més a l’aire lliure, però adaptant-ho tot a l’actualitat.

Eudald Carbonell i la periodista Cinta S. Bellmunt van publicar moltes receptes en un llibre que fa que els lectors entenguin més bé l’alimentació dels primers humans a partir de troballes en diferents jaciments arqueològics [Pàleo receptes, Cossetània, 2016]. L’elaboració d’aquest llibre de receptes va ser fet, també, a partir del coneixement històric del consum de vegetals i d’animals basat en les espècies que vivien al sud d’Europa en aquella època. La descripció d’aquestes receptes inclou dos apartats; el primer explica com cuinar-los en una cuina moderna i el segon com cuinar el plat en la naturalesa. Carbonell destaca que generalment son plats molt simples de cuinar i que, en el llibre, deixa a part alguns costums que comportarien un xoc cultural com els casos de canibalisme.

Un dels centres on es practica aquest tipus d’alimentació es a la seu de Paleotraining  Delta, situada a Amposta. Segons els entrenadors d’aquesta seu, la paleodieta es més un estil de consum que una dieta estricta.

La doctora i endocrinòloga Maite Prieto adverteix que s’ha de vigilar l’elevat consum de proteïna animal que té aquesta dieta ja que si se’n fa un excés podria comportar problemes cardiovasculars i obesitat. També, diu que no es saludable deixar de consumir llegums i cereals. Tot i així, reconeix que el consum d’hortalisses i de productes de proximitat és aconsellable.

Personalment, penso que la dieta paleolítica és una dieta que té molts beneficis per a la salut, però no tants com perquè sigui una dieta permanent. En la meva opinió, és una dieta per a aquelles persones que vulguin perdre pes ràpidament, però no crec que sigui una bona opció alimentar-se només d’hortalisses, fruita, fruits secs, peix, ous i mel. Crec que hi ha aliments igual d’essencials com per exemple els llegums o els cereals.

La paleodieta és una dieta amb excés de proteïnes i aquestes no són saludables. Hi han experts que diuen que la quantitat de fruites i verdures que es consumeixen en aquesta dieta ho equilibren, però això no la fa 100% saludable. Les proteïnes son perjudicials per al cor, els ronyons, el fetge i els ossos.

Una bona dieta hauria de ser una dieta equilibrada on es consumeix de tot, és a dir, fruites i verdures, carn i peix, ous i làctics, llegums, fruits secs i cereals. Sempre intentant suprimir els aliments processats igual que en la paleodieta.

També, penso que imitar la dieta dels paleolítics és pràcticament impossible ja que ells consumien diferents animals que nosaltres, com per exemple el mamut, el bisó i l’ur. Segurament alguns d’aquests animals s’alimentaven d’unes herbes diferents de les que hi ha a l’actualitat, a causa del clima; per tant, amb diferents nutrients. Així que seria impossible seguir una dieta exacta, però si aproximada.

Un aspecte positiu d’aquesta dieta es l’absència del gluten, al qual molta gent és intolerant; per tant, els cereals òptims per a una dieta equilibrada serien l’arròs, el mill o la quinoa.

Respecte als làctics, penso que són necessaris, però en poca quantitat, així que l’absència d’aquests ens la dieta paleolítica no la trobo malament.

Deixant de banda la dieta, si que estic a favor de l’estil de vida paleolític; dormir de 8 a 10 hores i durant la nit, fer esport sense esforços físics, és a dir, exercicis més funcionals, no estar en contacte amb la llum d’espectre blau abans d’anar a dormir i, sobretot, m’agrada molt la idea de criar els fills amb jocs d’aprenentatge lliure i en plena naturalesa. Penso que estar envoltat de naturalesa i no d’edificis i cotxes és molt beneficiós, tant físicament (menys contaminació) com mentalment.

Finalment, m’agradaria dir que, pel fet de ser vegetariana, és possible que m’hagi influït que no estigués del tot d’acord amb aquesta dieta paleolítica.

Eleccions

Arrimadas al Parlament de Catalunya amenaça permanentment amb l’anorreament de Catalunya. [Foto: Jordi Borràs.]
[Un article de Nan Orriols.]

Les eleccions amb presos polítics i exiliats catalans, l’any 2019, demostren que la nostra convivència com a nació catalana amb l’Estat espanyol és impossible. La senyora Arrimadas, la candidata del PP, el de Vox, etc. intenten cada dia desacreditar les institucions catalanes. Diuen que, si guanyen, aplicaran tots els articles que calgui per a sotmetre’ns a la doctrina espanyola: tancament de TV3, prohibició dels partits independentistes, etc.

Compte! Per a ells, el problema és econòmic; per a nosaltres, és molt més que això. Ells ens volen castellanitzats i treballadors. Nosaltres volem ser catalans, independents i treballadors.

Cal recordar que el bloc PSC-PSOE el primer d’octubre va pactar el 155 amb el PP, que també són «cloacas del Estado», i el senyor Ábalos no es cansa de repetir que volen governar amb Ciudadanos. El PSOE ens nega tots els drets, amb la diferència que no hi posa la cara de mala llet dels altres. Podemos diu «no queremos que los catalanes se marchen».

Hem de votar per marxar. Podem pactar marxar. No podem pactar quedar-nos. República catalana!

L’home i els seus límits. La cobdícia del temps

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Respirar és difícil i dolorós. Un clau a cada canell i a cada peu fa que el més mínim moviment causi un mal insuportable en un cos penjat en una creu, amb un suport per als peus que permet arquejar el cos amb grans dolors per a poder aspirar i expirar aire. Els claus als canells i als peus afecten un nervi que al menor moviment llença llambregades de dolor directament a la medul·la espinal, és a dir, cada cop que respires. Sembla que aquest mètode tan cruel provenia d’Orient i els romans el van adaptar amb gran entusiasme. Proporcionar el màxim dolor possible durant un temps llarg perquè l’agonia durés dies o setmanes. Segons altres llegendes, que no han estat incloses en el llegendari oficial catòlic, nomenats pomposaments els Quatre Evangelis, Jesus va morir dels maltractaments i quan el centurió romà Longí, en apiadar-se’n, el va travessar al costat amb una llança, només va foradar un cadàver. Va ser un intent de practicar l’eutanàsia que li va comportar la degradació militar, la conversió al cristianisme i la beatificació. Jo no en conec cap, però si en coneixeu algun el dia 16 d’octubre feliciteu-lo perquè és Sant Longí i qui sap si en un futur el sant patró de l’eutanasia. Quins temps aquells, ara seria impossible beatificar ningú ni que tan sols una vegada a la seva vida hagués considerat humà ajudar a posar fi a una vida plena de constant dolor físic i sense cap esperança.

Amb el poder que va adquirir, la nova secta cristiana va poder crear l’Església catòlica damunt les runes de l’Imperi Romà, del qual va conservar moltes coses. Les estàtues dels deus pagans van ser substituïdes per unes altres estàtues de sants patrons. Així, el Déu de la llar Juno, va passar a ser el Sagrad Cor; Saturn, el de l’agricultura, sant Isidre, o Faunnus va ser sant Francesc d’Assís. El millor que en van aprendre i assumir ràpidament  van ser  tots els estratagemes, traïcions, guerres, assassinats, violacions  i exterminacions de cultures i poblacions necessàries per a augmentar i estendre el seu poder. I encara en tenen, i molt. Si bé ara ja no cremen la gent per opinar que la Terra girava al voltant del Sol, o per resistir-se a les seves tesis, encara ara són còmplices de genocidi quan penalitzen amb les suposades flames de l’infern si s’utilitzen profilàctics per a evitar el contagi de la SIDA en els països més pobres on la gent encara en mor constantment, o la decisió personal d’una dona a ser mare o no, o que els qui pateixen un sofriment insuportable sense esperança, hi puguin posar fi de manera voluntària.

Aquesta contradicció entre el valor o el poc valor que imposen a la vida, segons el cas, ha comportat situacions que voregen el ridícul. Resulta que en temps de Franco, quan el clergat imposava, feia i remenava amb total impunitat, en el Codi Penal hi figurava el delicte de suïcidi. Mai, però, es va poder jutjar-ne cap que hi hagués reeixit. Penso que més que una qüestió moral, per a Franco i camarilla era més una qüestió d’intrusisme. Només ells tenien el dret a matar. I ningú més.

Si algú vol propagar les seves mentides i hi ha gent disposada a empassar-se-les i no surt d’aquest cicle de falòrnies i de babaus, no hi tinc res a dir. En aquest apartat mereix un punt i a part la negativa de l’altre secta, els Testimonis de Jehová, que prohibeixen les transfusions de sang entre els seus seguidors malgrat que els costi la vida. Les raons que aporten són delirants. Una cita del recull de relats del Gènesi, una altra del Deuteronomi,  una dels Fets dels Apòstols i una altra del Levític, més aviat metafòriques que no pas expeditives, són suficients per a prohibir les transfusions, com ho podien haver estat els antibiòtics o la invenció de la roda. Actuen com si el temps, la possessió més important que tenim els mortals, fos només seu enlloc de pertànyer a cada gra, cada animal i cada cosa viva. Volen fer-nos creure en la transcendència, com si l’home fos una gran cosa, i obliden o criminalitzen les realitats més evidents i assenyades.

S’alien contra de l’eutanàsia, com contra qualsevol actitud que manifesti cert grau de llibertat dins els prats verds que hi ha més enllà dels seus filferros. Bramen des de les trones amb el suport d’un corifeu de marrans que ho fa des dels escons i des de de la premsa. Incideixen en qüestions que sols han d’afectar a la llibertat individual del fet de viure, i si cal maten, per acció o omissió, milions de persones per esbombar els seus miratges.

[Per a il·lustrar tot plegat, avui podeu veure el Gaileo de Liliana Cavanim fet el 1969.]

Retrat de la contracultura vigatana dels anys setanta i vuitanta (II)

La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]
[Un article de Toni Coromina.]

L’any 1980, la Montserrat tenia 16 anys. Havia deixat d’estudiar perquè no es concentrava i es va adonar que l’absentisme escolar no la portava enlloc. Va fer diverses feines esporàdiques (collir fruita, vendre castanyes, una temporada en una fàbrica…) i es va independitzar als 21 anys. De més gran va reprendre els estudis i avui és fisioterapeuta. Ella va viure les darreres cuejades de la generació de rebels i bromistes de la contracultura vigatana que freqüentaven el Cafè Vic: «Vaig tenir una adolescència una mica esbojarrada. Havia perdut els referents antics i en buscava de nous. Volia experimentar les relacions humanes i conèixer el carrer. Vaig anar a parar al Cafè Vic perquè la meva germana gran ja hi anava. Em va semblar un lloc molt hermètic; semblava que per entrar en el nucli de gent que el freqüentava havies de fer punts d’originalitat, o que havies de fer alguna cosa especial perquè t’hi volguessin. M’agradaven molt les coses rares que feien, però al mateix temps m’adonava que hi havia molta distància. De fet, jo acabava de sortir de l’ou, mentre que ells eren entre set i deu anys més grans que jo. Era difícil contactar-hi d’igual a igual. També és possible que aquella colla experimentés una certa decadència i es trobés en un final d’etapa. Els que feien les bestieses i els showsque a mi m’agradaven, els que portaven la iniciativa, eren els homes. I jo sentia que havia de combregar amb aquella història i no deixar-me anar massa, per evitar que es riguessin de mi. Possiblement eren una mica misògins, però potser ho eren per reafirmar-se en ells mateixos; i tot plegat comportava que no fossin massa receptius. Però no puc negar que m’hi feia molts farts de riure».

Passat els anys, la Montserrat destaca dos aspectes d’aquella experiència: «Un és la llibertat mental, després de passar per l’escola de monges, on tot era molt encarcarat, com de ciment armat. Encara que, de vegades, la llibertat i l’extravagància que experimentàvem també ens feia perdre l’oremus. El cantó negatiu és que em van quedar coses al tinter que no vaig poder desenvolupar ni expressar, per la diferència d’edat. Vaig viure més de pressa del que em demanava la meva personalitat. Al Cafè Vic no vaig acabar de trobar l’espai. Després, com que tenia pendent el repte de donar sortida a la creativitat personal, vaig buscar un grup de gent de la meva edat amb qui poder-me relacionar de tu a tu i que em permetés ser més jo mateixa. I la vaig trobar. Era gent estrafolària com jo, amb qui m’hi podia entendre. Fèiem música, pintàvem, anàvem al riu, celebràvem festes rurals en cases de pagès… Aleshores vaig entendre que les meves diferències amb la colla del Cafè Vic eren ocasionats per l’edat. Jo aprenia dels altres i ells ja estaven més bregats».

La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]
L’any 1973, en Ton era artista plàstic i dissenyador, vivia a Manresa i es va instal·lar a Vic als 19 anys. És probable que, pel fet de no ser vigatà, la seva visió de la societat vigatana sigui més objectiva i desapassionada que la d’altres persones, més lligades al territori que ens ocupa. Antic membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics, militant del PSUC i de CCOO, va fer diverses exposicions d’obra seva i va impulsar mil i una activitats culturals; va destacar com a agitador social, fundador d’entitats com H Associació per les Arts Contemporànies i un dels creadors d’Eumogràfic on treballa fins  la seva jubilació. Potser pel fet de venir de fora, diu que no va tenir «massa prejudicis a l’hora de fer molt bones amistats amb gent vinculada a les associacions i partits polítics que lluitaven per la recuperació de les llibertats democràtiques, al mateix temps que amb joves del grup de gent del Cafè Vic, que feien activitats molt espontànies i amb molta intenció. Tot i que vaig experimentar algunes contradiccions personals, el més interessant va ser aconseguir espais de llibertat. Era igual des d’on es batallés. En general, hi havia respecte mutu,  sinergies i sintonies entre les dues maneres d’enfocar la vida; encara que en actes concrets, es van evidenciar diferències de fons entre el grup del Cafè Vic i la gent de l’Assemblea de Catalunya. De fet, ells tenien una part de raó quan criticaven la rigidesa i l’excés de disciplina de les organitzacions antifranquistes, però potser de vegades oblidaven que la clandestinitat obligava a seguir una certa disciplina per no perjudicar la seguretat de les persones. Sigui com sigui, també vaig participar en moltes xerrades amb tota aquella la colla dels anomenats contraculturals. Amb ells em sentia molt còmode i trobava molt divertides les seves accions artístiques i bohèmies».

Per a en Ton, una de les diferències que va notar entre la meva activitat i la dels habituals del Cafè Vic era que «jo treballava i tenia uns horaris més concrets, mentre que molts d’ells feien feines esporàdiques i flexibles, i disposaven de més temps per dedicar-se a les activitats lúdiques. Moltes vegades jo acabava les xerrades amb ells a les tantes de la nit, però a les 8 del matí havia d’estar al peu del canó. Però he de reconèixer que, en la vessant cultural i les ganes d’estripar, em sentia més a prop d’ells que no pas d’altres cercles vigatans més encotillats. En canvi, de vegades hi discrepava en l’enfocament de la situació política. Fent un balanç de la trajectòria dels contraculturals vigatans, m’adono que, amb el pas dels anys, els seus membres avui desenvolupen tasques molt interessants i treballen en projectes rellevants d’interès social, cultural i mediàtic. Això demostra que no eren quatre arreplegats».

La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]
Quaranta anys enrere, en Llucià, malauradament traspassat fa uns anys, feia feines esporàdiques i tocava el saxofon. Amb el pas del temps es va convertir en graduat social i petit empresari d’una assessoria laboral. En la seva recapitulació al llibre Cafè Vi crecordava que «érem un grup heterodox. Cadascú tenia els seus motius personals per integrar-se en el món underground o contracultural (el que no volia dir que estiguéssim contra la cultura, més aviat es tractava d’integrar-hi nous corrents que eren rebutjats per l’intel·lectualisme oficial). Veníem rebotats  del nacionalcatolicisme, de les seves escoles castradores i del franquisme en general. També d’alguns costums intransigents que ens havia imposat la família i la gent benpensant. Érem, en resum, una bomba que havia d’explotar. No crèiem en el sistema de partits polítics, érem àcrates i pensàvem que l’home era bo per naturalesa. Ara ja no penso que l’home sigui bo per naturalesa. Al revés de llavors, m’interessa més la filosofia del Zaratrustra original, que es basa en la idea que la bondat i la maldat són a dins del ser humà i lluiten entre elles, que no pas moltes de les collonades que va escriure Nietzsche (aleshores era el meu filòsof preferit). Ens trobàvem al Cafè Vic i també a Can Grapes. Vam fer una banda que es deia la Banda Puig (el nom era una ironia sobre la colònia Lavanda Puig). Vam fundar els Kilimanjaro’s i posteriorment vaig formar part dels Dumpers (vam tenir un èxit espaterrant i alguna baralla sonada).Tots plegats vam organitzar i participar en molts actes de caire contracultural. Alguns hi vam posar la pell, la sang i els ossos; d’altres una mica d’estètica i poca cosa més. Ara m’adono que la nostra revolució era impossible. Ningú no pot treballar per a la pau si no té pau. L’única transformació veritable és personal i intransferible. Tan sols la suma d’aquestes revolucions personals podria canviar el món. Llavors érem carn de canó de gent que ja feia temps que s’havia venut l’ànima al diable».

De 1971 a 1975 en Miquel va estudiar a l’Institut Jaime Callis. I després, vivint entre Vic i Barcelona de 1975 al 1980, va fer periodisme a l’Autònoma de Barcelona. Testimoni directe de les facècies dels contraculturals, més tard va escriure els llibres Entre la boira i el desencísi La Catalunya Catalana, tots dos centrats en l’evolució política a Vic des de 1970 fins la segona meitat de la dècada dels noranta. Va ser el primer director de La Marxa i avui continua sent periodista i editor del grup Nació Digital. Tot i que no va formar mai part del grup de contraculturals, com que els joves d’aquella època es movien en un entorn de relacions humanes i geogràfiques més aviat reduïdes, «forçosament m’havia sentit proper amb alguns dels daltabaixos ordits pels seus protagonistes. Com oblidar aquells bars? Can Grapes, el Mugró, la Mosca, el Cap d’Estopes…, i el temple sagrat del Cafè Vic! De fet, no estàvem tan lluny els uns dels altres, malgrat que sembléssim una mica dividits en clans, tribus o colles, en realitat, no eren més que la continuació del vell costum de les capelletes de Vic. Hi havia molts espais —tant físics com espirituals— compartits per una bona part del jovent que es movia. Entenc que van portar a terme una acció molt higiènica amb la seva befa constant dels nous poders que ja emergien a la societat catalana. Molta gent d’esquerres —que se sentia ungida de la missió històrica d’ensorrar la dictadura franquista— no podia suportar que se la convertís en objecte d’ironia i crítica estripada».

La contracultura als anys setanta-vuitanta. [Foto: Toni coromina.]
Segons en Miquel, «els joves d’aquella època vam tenir el privilegi de viure una etapa de canvi social absolut, una època màgica, única i excitant. Al cap i a la fi, per als qui van acabar de funcionaris o banquers o pares de família ben integrats en el sistema, aquells divertiments es van revelar com a inofensius: el rock, les comunes, la promiscuïtat sexual, la filosofia oriental o l’anti-consumisme, etc. Amb l’excepció fatal de determinades substàncies químiques, que si al principi van ser rebudes entusiàsticament —amb més inconsciència que altra cosa— temps ençà van reclamar un espantós tribut en forma de morts i patiments sense fi. No renego de res de la fúria d’aquells anys. I miro que els sentiments de rebel·lió i de generositat col·lectiva que ens delien, em serveixin encara ara per inspirar tan com puc els tràfecs de cada dia. I estic convençut que quasi totes les coses més importants de la meva vida les havia fet abans dels 30 anys. Joan Sales va escriure que ser joves és “una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria”, i “que un fosc afany ens mou en aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir”. Però més d’una vegada —a l’hivern, a la vora del foc— m’ha assaltat la nostàlgia de pensar que les coses podien haver estat d’una altra manera. I que, vista l’evolució del país, les hores esmerçades en successives militàncies clandestines potser haurien estat més ben aprofitades al costat dels contraculturals o –com diu un antic company– jugant a cartes i emborratxant-nos. Tots som tributaris del nostre caràcter, i entre la contracultura festiva i sarcàstica o la militància política pura i dura, jo em vaig inclinar cap aquesta segona opció. És el que hi ha».

En Lluís va passar moltes hores amb la colla del Cafè Vic i va participar en moltíssims projectes lúdics i teatrals del moment. Va estudiar magisteri i fa poc s’ha jubilat de mestre de primària. Per a ell, «costa jutjar els pecats de joventut sense carregar les tintes cap a un sentit o un altre. No puc oblidar que jo també formava una part de tots aquells grups i esdeveniments, o sigui que d’alguna cosa o altra va servir. Penso que he d’obviar els components més biològics, sobre l’energia juvenil i l’escalfor sexual que en cada cas es canalitza i en cada situació aflora segons els condicionants ambientals, que en aquells moments de crisi podien tenir una importància especial, evidentment. El grup amb què vaig coincidir al col·legi de Sant Miquel dels Sants, havia viscut la repressió en la infància i l’adolescència i per tant tenia un impuls, més o menys racionalitzat, de llibertat radical. A més alguns autors de moda en aquells moments, les converses més o menys apassionades, el sentir-se en certa manera diferents i per tant més units, en una paraula, una certa il·lusió que hi hagués una sortida radical, però possible, ens va fer treure tota aquesta energia i dirigir-la contra els entrebancs que vam trobar per davant. Era una aposta vital, de la qual aquests actes formaven part. Segurament ens vam ‘estavellar contra la vida quotidiana’, que deia el poeta, i del naufragi cadascú en va sortir com va poder. A mi no em sap greu haver-ho viscut, haver-ho provat. Per sort vaig trobar altres persones que em van donar afecte i maneres de gaudir amb cert nivell, sobretot amb humor i il·lusió. Aquelles altres gamberrades potser no tenien l’alçada cultural (potser més contracultural sí), però eren una sortida. Certa forma d’anar endavant i a vegades molt divertida. També ajudaven a integrar-se a una tribu més àmplia i, reconeguem-ho, amb presències femenines… A pilota passada, podria dir que els que ho vam viure podem saber el que va ser tot allò, i encara. Però per a mi, va valer la pena…»

Notes sobre l’evolucionisme

Dolmen cova d’en Daina a Romanyà de la Selva (Baix Empordà).

[Un article de Clàudia Masó.]

L’EVOLUCIONISME

Les teories de l’evolucionisme es basen principalment en que totes les espècies vives procedeixen d’altres espècies anteriors i, aquestes, estan sotmeses a un canvi constant.

Worsaae

Jens Jacob Asmussen Worsaae va ser un arqueòleg i historiador danès. Aquest autor, mitjançant el mètode de l’estratigrafia, va validar la realitat del sistema de les tres edats (Pedra, Bronze i Ferro) proposat per Christian Jürgensen Thomsen.

La primera pregunta que vam plantejar a classe sobre el text de Worsaae va ser:

  • Quines frases consideres que són les més rellevants o “clau” del sistema?

La primera frase que destaca per ser rellevant és “la experiencia no nos hubiese enseñado que los objetos que pertenecen a distintas épocas suelen encontrarse aisladamente..” és a dir, els objectes amb les seves característiques determinades, apareixen en els seus respectius períodes. Per tant, el context on es troben els objectes és essencial per explicar aquella informació que sovint ens falta només examinant l’objecte o material.

Una altre frase a destacar seria “Es aquí, en consecuencia, donde podemos normalmente esperar que se encuentren reunides aquellos objetos que se usaron originalment en un mismo período…”referint-se a les tombes, on s’hi troben tan els ossos del difunt com armes, utensilis i adornaments enterrats juntament amb el cadàver. Per lo tant, aquí,  Worsaae torna a remarcar la importància del lloc on es troben els materials.

La segona pregunta proposada a classe va ser:

  • Quins són els arguments que s’oposen al plantejament de Worsaae?

La crítica en el plantejament de Worsaae seria “Por eso muchos mantienen que no se puede dar importancia o crédito a esta división de épocas, ya que los objetos que se supone que pertenecen a ellas pueden proceder del mismo período, pero de clases diferentes de gente. Así, piensan que los objetos de bronce, que se distinguen por la belleza de su elaboración, pueden haber sido usados por gente adinerada, mientras que los de hierro pertenecerían a los menos ricos, y los de piedra, a los pobres.Aquest argument està en contra de la teoria de les tres edats perquè l’autor d’aquesta crítica diu que “la división de los tiempos antiguos en Dinamarca en tres períodos se basa exclusivamente y enteramente en el testimonio mismo de las antigüedades y los túmulos, pues las antiguas tradiciones no mencionan la existencia de un tiempo en el cual, por fala de hierro, se hicieron armas y herramientas cortantes de bronce”.

La última pregunta proposada a classe va ser:

  • Com s’ha donat el pas d’un estadi inferior a un estadi superior i dir quina de les tres vies de Tylor li correspon(Pàgina 3)

En el cas de l’edat de pedra a l’edat del bronze, es passa d’estadi a través de la transmissió, es a dir, a través del contacte cultural; difusionisme. Per igual, de l’edat del bronze a l’edat del ferro, també es passa d’estadi a través de la transmissió perquè hi ha contacte entre els diferents pobles. De fet, sense el factor extern, no s’hauria produït el canvi ja que les immigracions porten les novetats (ferro). També és difusionista.

Morgan

Lewis Henry Morgan fou un antropòleg i etnòleg Nord Americà. Aquest, va fer un estudi sobre l’evolució de les societats humanes on va distingir tres estadis d’evolució de la humanitat: Salvatgisme, barbàrie i civilització i a continuació divideix aquests tres estadis en set subestadis: Salvatgisme inferior, salvatgisme mitjà, salvatgisme superior, barbàrie inferior, barbàrie mitja, barbàrie superior i civilització. Morgan defensava que aquestes condicions estan lligades entre elles seguint una seqüència de progrés natural.

La qüestió proposada a classe va ser:

  • Identificar les frases on s’estan aplicant algun dels paràmetres evolucionistes i classificar-les dins els conceptes evolucionistes.

La primera frase a ressaltar del text de Morgan és “El hombre ha sobrevivido a la extinción de muchas razas animales, de las cuales fue contemporáneo, y las diversas ramas que constituyen la gran familia humana han pasado por un proceso de desarrollo tan notable en su recorrido como en su progreso”  i la podem classificar dins del concepte del progrés com a característica dominant de la història humana i dins del desenvolupament de les societats a través d’estadis successius.

Una altre seria “Puede asegurarse ahora, gracias a pruebas concluyentes, que en todas las tribus humanas el salvajismo precedió a la barbarie, como se sabe que la barbarie precedió a la civilización. Aquesta reflexió estaria dins del concepte de desenvolupament de les societats a través d’estadis successius. La frase que ve a continuació de la que acabo d’exposar també estaria dins dels paràmetres evolucionistes “La historia de la raza humana es una sola en lo que se refiere a sus fuentes, su experiencia y su progreso”i laposaria dins del concepte de l’universalisme.

La següent que diu “cómo llegaron los salvajes a alcanzar, con pasos lentos y casi imperceptibles, la condición superior de la barbarie; como los bárbaros, con un avance progresivo parecido, alcanzaron por fin la civilización, y por qué otras tribus y pueblos se han quedado atrás en la carrera hacia el progreso”també seria evolucionista i, estaria, dins del desenvolupament de les societats humanes a través d’estadis successius.

Un exemple d’unitat psíquica dels éssers humans seria l’expressió “La experiencia del hombre ha recorrido canales casi uniformes: las necesidades humanas, bajo condiciones semejantes, han sido sustancialmente las mismas, y los actos mentales han sido uniformes en virtud de una identidad específica del cerebro de todas las razas humanas”.

Una frase molt important a destacar és: “Es probable que las sucesivas artes de subsistencia que surgieron durante largos intervalos sean las que proporcionen en última instancia las bases más propicias para estas divisiones, dada la gran influencia que debieron tener sobre la condición del hombre”.Per exemple, la manera de producció dels aliments, podria definir en quin estadi es trobava un grup humà ja que el començament, aquest control, no el posseïen ni per sobre dels animals. “Pero las investigaciones no han avanzado lo suficiente en esta dirección como para proporcionar la información necesaria. Con nuestros conocimientos actuales el resultado principal puede obtenerse mediante la selección de inventos y descubrimientos que puedan proporcionar suficientes pruebas de progreso para caracterizar el comienzo de sucesivos períodos étnicos”.A través del coneixement que tenim actualment, ens decantem més cap a la divisió d’aquests estadis mitjançant els invents i descobriments dels grups humans que no pas de les arts de subsidència.

 Tylor

Edward Burnett Tylor va ser un antropòleg anglès. La seva obra cabdal va ser Anthropologyal 1871.  Segons Tyler la civilització s’ha desenvolupat passant per tres etapes: Salvatgisme, Barbarisme i civilització. Tenia una ideologia “racista” on situava les comunitats europees en l’estadi més alt de civilització.

La qüestió proposada a classe va ser:

  • Identificar frases on s’està aplicant algun dels paràmetres evolucionistes i classificar-los amb els 4 conceptes de l’evolucionisme.

La primera frase on s’està aplicant un paràmetre evolucionista és “In the first place, the facts collected seem to favour the view that the wide differences in the civilization and mental state of the various races of mankind are rather differences of development than of origin, rather of degree than of kind”.Com bé diu aquesta frase, les societats es diferencien per la seva forma de desenvolupar-se i no per la raça o l’origen d’aquestes. Aquesta idea estaria dins del desenvolupament de les societats a través d’estadis evolutius.

Aquesta oració “when we find the dwellers in the ancient lake-habitations of Switzerland, and the modern New Zealanders, adopting a like construction in their curious fabrics of tied bundles of fibre, the similar step thus made in different times and places tends to prove the similarity of the minds that made it”o aquesta “For if the similar thing has been produced in two places by independent invention, then, as has just been said, it is direct evidence of similarity of mind”ens reafirmen que la similitud de les ments entre diferents societats és evident i que no és necessari el contacte entre elles: Unitat psíquica dels éssers humans.

“The state of things which is found is not indeed that one race does or knows exactly what another race does or knows, but the similar stages of development recur in different times and places”es refereix a que hi pot haver cultures que passen pels mateixos processos evolutius en diferents moments i en diferents llocs; concepte d’universalitat.

La teoria evolucionista també diu que les condicions mediambientals influeixen en el progrés d’aquestes societats: “We might reasonably expect that men of like minds, when placed under widely different circumstances of country, climate, vegetable and animal life, and so forth, should develop very various phenomena of civilization, and we even know by evidence that they actually do so”.

Segons Tyler el desenvolupament de les civilitzacions inferiors han set dirigint-se, generalment, cap endavant però, ocasional i localment s’han vist intervingudes per els resultats de les influències destructores: “ I venture to think the most reasonable opinion to be that the course of development of the lower civilization has been on the whole in a forward direction, though interfered with occasionally and locally by the results of degrading and destroying influences.

Finalment, Tyler distingeix 3 vies o maneres per les quals els diferents grups humans han anat passant d’un estadi a un altre: “ Three ways are open, independent invention, inheritance from ancestors in a distant region, transmission from one race to another”.

Nilsson

Sven Nilsson va ser un arqueòleg suec. L’obra més important d’aquest autor va ser The primitive inhabitants of Scandinavia.

La pregunta proposada a classe del text de Nilsson va ser:

  • A quina de les 3 vies de Tylor pertany el canvi d’un estadi a un altre del text de Nilsson.

Tots els canvis d’estadi que proposa Nilsson, és a dir, de salvatge a pastor, de pastor a agricultor i d’agricultor a civilització són per invenció independent; endogenisme. L’expressió clau que utilitza Nilsson contínuament és “ convertir-se en”.

L’ARQUEOLOGIA PROCESSUAL

(Anys seixanta)

PREMISES

  1. Perspectiva Universal-> base: antropologia neoevolucionista, rebutja el particularisme.
  2. Eliminació del fòssil director: canvi radical al valor que se li dona a la cultura material.
  3. Teoria sistemàtica-> centre de l’anàlisi arqueològica: societats enteses com a sistemes.
  4. Explicacions endogenistes-> deixar el factor extern com a fenomen de canvi.
  5. Mètode deductiu-> primer es fan les hipòtesis i després es validen o es canvia d’hipòtesis. NO té caràcter inductiu, és a dir, no es fan les hipòtesis a partir de les evidències, de les dades arqueològiques, sinó que primer es fan les hipòtesis.

Es deixa d’utilitzar el fòssil director com a base principal per definir una cultura. En l’arqueologia processual es dóna la màxima importància a l’instrumental, a la funció, a la lògica.

Per exemple: què fan, quina funció tenen els dòlmens? L’arqueologia Processual li dóna importància, contràriament al corrent historicista, la ubicació dels dòlmens: se’n adonen que estan ubicats en llocs estratègics, intencionadament, segons l’arqueologia processual -> creien que la seva funció principal era de marcadors de territoris, fronteres: segurament degut a la competència entre comunitats, control de les seves zones de pastura (…) possiblement perquè començaven a ser masses: creixement demogràfic causat per el benestar del moment (canvis interns).

Passa el mateix amb el vas campaniforme, segons l’arqueologia processual, el vas era un marcador de prestigi, d’estatus.

Un altre exemple. A les terres de Ponent, l’urbanisme va sorgir no per contactes externs, com a les terres de l’Ebre (fenicis), sinó per un motiu intern. L’explicació de l’escola d’Arqueologia processual és que és degut a un increment demogràfic. Els canvis, segons l’arqueologia processual, són deguts a canvis interns, com seria un augment demogràfic i no pel contacte extern (fenicis).

 

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Març de 2019

Març marçot ni ha matat la vella a la vora del foc ni a la jove (si hagués pogut). El clima d’aquest final d’hivern, sense ni una gota d’aigua o floc de neu, fa saltar totes les alarmes entre pagesos i ramaders, que veuen la minsa crescuda dels cereals i el poc menjar a muntanya com a senyals improcedents del quefer natural de llur ofici secular, abocats, molt d’ells, a plegar veles i a deixar amb impotència que la massa forestal ho envaeixi tot de brossa vegetal insadollable d’aigua.

Escalarre i el cretinisme humà

En aquest context d’emergència social davant el canvi climàtic, que sembla ja irreversible si no hipodem remei immediat, unes tres-centes persones es van manifestar amb cotxe —tot molt sostenible, és clar— el diumenge darrer de març per la carretera C-13 (tot passant per la Pobla de Segur, Sort, Rialp, Llavorsí i Esterri d’Àneu) fins a Escalarre (un poble del terme municipal de la Guingueta d’Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà, dins del territori de l’antic terme d’Unarre), en protesta per l’assenyada decisió de l’Agència Catalana de l’Aigua que en una recent segona resolució desfavorable tornava  a vetar la celebració del Doctor Music Festival als prats de les Valls d’Àneu els dies 11 al 14 de juliol perquè manté sectors d’acampada i serveis en zones inundables i de flux preferent.

Prades d’Escalarre.

El director general de Polítiques de Muntanya de la Generalitat, Albert Alins, va ser prou clar (i català): «”L’element principal per celebrar qualsevol activitat és la seguretat de les persones i això és inqüestionable».

Doctor Music –l’empresa de la qual, In Cow we Trust, S. L., va ser adquirida el maig de 2018 en un 63.5% per l’empresa alemanya CTS (Computer Ticket Service)– va demanar a l’ACA el 26 de juliol de 2018 els permisos per a fer el festival en una zona vora el riu Noguera Pallaresa i els seus afluents. El 30 de novembre de 2018 el tècnic encarregat de la tramitació de l’expedient va emetre un informe desfavorable a l’actuació sol·licitada i va atorgar deu dies perquè la promotora i les parts interessades poguessin examinar l’expedient i presentar-hi al·legacions.

Passats els tretze dies, la promotora va sol·licitar una pròrroga per poder presentar proves i l’ACA els la va concedir. El 21 de desembre, superats els terminis i sense que Doctor Music presentes cap al·legació, es va dictar un informe desfavorable. La promotora, al cap d’uns dies, va presentar una segona proposta, «inviable« segons associacions com Ipcena.

Precisament, Joan Vázquez, president d’aquesta lassociació ecologista, es va mostrar taxatiu: «La Confederació Hidrogràfica resoldrà partint del sentit de l’informe de l’ACA i, donada la característica de la zona, el seu marge de maniobra per acceptar les al·legacions dels promotors del festival són mínimes». Vázquez va acusar la promotora del festival de «prepotència», ja que «va començar a vendre entrades abans de disposar dels permisos necessaris, potser confiant que l’impacte econòmic a la zona obriria portes».

Les Valls d’Àneu, doncs, sembla que s’alliberaran d’un festival de masses eixordador, cruspidor de recursos i alliberador de contaminacions diverses. Els qui viuen del monocultiu del turisme s’han sentit tan agreujats —perquè el que els importa és sobreviure ni que sigui posant en risc la natura i la vida fins i tot de les persones— que no se’ls ha acudit cap altra pensada que manifestar-se muntats en el seus cotxes.

El cretinisme s’escampa com una plaga universal.

Realitat Climàtica=Emergència Social. Jornada a Barcelona el 6 d’abril

Potser per fer-hi front, però sobretot per advertir les administracions, el pròxim dissabte 6 d’abril tindrà lloc a Barcelona la jornada «Realitat Climàtica=Emergència Social» una cimera que vol posar de relleu la inacció institucional.

Organitzat per un ampli grup d’experts diversos relacionats amb el clima, tindrà lloc a l’Espai Públic Veïnal Calàbria 66, la jornada Realitat Climàtica = Emergència Social, en la qual més de mig centenar de científics i investigadors relacionats amb les causes i les conseqüències del canvi climàtic, ficaran el dit admonitori a la nafra governamental: posar de relleu la inacció del Govern català davant el repte real, tangible, de l’escalfament, i, alhora, adreçar-se a la ciutadania per explicar-los quina és la situació real, quin és el grau d’amenaça, com d’intensa és la necessitat d’actuar de manera immediata per a garantir una societat sostenible i resilient.

La jornada ha estat organitzada i promoguda per quatre científics de la pedrera (dels que molt cops piquen pedra sense ser escoltats): el col·laborador de La Resistència, Gabriel Borràs, Josep Cabayol, Javier Martín-Vide, Marta G. Rivera i Robert Savé, i experts com Narcís Prat, José María Baldasano, Carme Valls, o els investigadors Francesc Gallart y Jordi Solé, tots els quals conformaran un jornada que esdevé, en si mateixa, una cimera de demanda i de protesta d’aquest mig centenar de testimonis que viuen i pateixen la realitat climàtica des del primer rengle. La trobada també ha rebut el suport de persones dedicades al món de l’energia com Pep Puig, de l’economia Enric Tello o Jordi Roca, el transport, com Francesc Robusté, o la indústria Jaume Josa, a més de periodistes ecologistes com Jordi Bigues o Xavier Borràs (EcoDiari.cat).

«Volem situar la realitat del canvi climàtic en el centre de l’emergència social», explica Gabriel Borràs –biòleg expert en hidrologia, un dels promotors de la crida– al periodista Antonio Cerrillo, de La Vanguardia. A la jornada, els investigadors «explicaran quina és la situació real de la crisi climàtica, informar sobre el grau d’amenaça i fins a quin punt és peremptòria la necessitat d’actuar de manera immediata». Borràs es mostra molt crític amb la manca de respostes del Govern davant del «repte climàtic», i sosté que «no s’estan emprenent accions en la direcció correcta, sinó tot el contrari».

La jornada tindrà lloc el dia 6 d’abril a l’Espai Públic Veïnal Calàbria 66, de Barcelona, des de les 09:45 del matí i fins a les 20:15 h del vespre.

Amb la col·laboració de SICOM, que retransmetrà tot l’acte en streaming, els experts explicaran davant la càmera tot allò que saben i la gent necessita conèixer per a exigir que els poders públics actuïn immediatament amb l’objectiu de preservar el futur. I també perquè els deixin treballar des d’ara en favor de tota la ciutadania i del país.

SICOM editarà tants vídeos com intervencions es facin per a difondre’ls a la xarxa. També, es crearà una llista de distribució a Youtube on hi haurà l’streaming i tots i cadascun dels vídeos, la qual cosa permetrà una difusió completa de l’esdeveniment i, alhora, una reproducció individual. Així, es podrà fer arribar les intervencions a qui es consideri oportú, des dels municipis fins al Govern.

«Us encoratgem a dir tot allò que sabem i cal que la ciutadania conegui –diuen els promotors de la jornada–. Ningú millor que nosaltres per a informar objectivament les persones i aconseguir que la pressió de la ciència i la ciutadania plegades despertin els polítics i la Política en favor de totes i tots, ja i arreu.»

Que així sia abans no ens caigui al cel al damunt i no ens salvi ni la República invisible que mai no arriba.