La ruta dels aplecs pel Vallespir

[Un report de Josep Maria Sebastian.]

Hi ha gent que encara fa un seguiment dels aplecs que es fan durant tot l’any arreu de Catalunya. Fa poc dies vaig tenir el privilegi d’acompanyar tres aficionats, jubilats, per assistir a l’aplec de Santa Maria del Coral, al cor del Vallespir. Confesso que en desconeixia totalment  l’existència.

Vàrem sortir amb dos cotxes, un d’ells amb una estelada onejant al darrere. Vam enfilar, des de Sant Joan de les Abadesses, la carretera cap a Prats de Molló. Abans d’arribar a Arles vam prendre una carretera que s’endinsava pel bosc fins que vam arribar al Coral. El trajecte va passar volant gràcies a l’afició d’un dels meus acompanyants a les cançons de coral. Vàrem cantar bona part del mític cançoner per a excursionistes A flor de llavi, cançons que feia dècades que no havia cantat, però que encara recordava.

Quan vàrem arribar a dalt, a l’ermita, un rètol ens recordava que ja hi érem. A banda de l’ermita, també hi ha casa d’hostes. Al prat del darrere hi havia les taules parades i se sentia l’olor de la llenya que cremava per fer el caliu suficient per a coure-hi carn i verdures. La majoria era gent gran i entre ells parlaven en francès, encara que vaig poder copsar que la majoria entenien perfectament el català.

Prop d’on es preparava el dinar hi havia un ase que pasturava, una gàbia amb ànecs, oques i gallines i unes quantes cabres enfilades al damunt d’un cotxe abandonat.

Vam arribar quan era a punt de començar la missa. Només un dels quatre que érem allí hi va assistir. Tot i així vaig fer un cop d’ull dins l’església plena de gent i vaig poder veure un capellà que oficiava encara amb un roquet i una casulla com les d’abans.

Com en tantes ermites dispersades pel territori català, s’hi havia d’arribar expressament, i representava el final del camí transitable.  El nombre de cotxes estacionats a la vorera del camí en deixava constància. Com sembla que és tradicional, es va fer el ball del contrapàs.  Després, els quatre de la colla vàrem anar a dinar a Cortsaví, en una insòlita casa de menjars.

Vista general de Santa Maria del Coral.
Ballada de sardanes a l’aplec de Santa Maria del Coral.
El Ball del Contrapàs.
Can François, a Cortsaví (Vallespir), a principis del segle XX.
Can François en l’actualitat.
La plaça de Cortsaví.
Vista general de Cortsaví.
La Véronique, de Can François, amb els afamats clients al menjador.
La botiga de queviures de Can François.
Josep Maria Sebastian, autor d’aquest reportatge, parla de Can François amb la Véronique i l’Henriette, les actuals propietàries.

Cortsaví

Després de baixar en direcció a Arles, vàrem enfilar-nos per la carena del davant del Coral fins arribar a la població de Cortsaví, situada a gairebé 800 metres d’altura i amb un impresionant paisatge on la vista s’estén fins la mar Mediterrània.

En aquesta població de prop de 250 habitants només hi ha tres negocis i un d’ells és Can François. Una botiga de queviures i verdures precedeix un menjador gran i espaiós on, des de l’any 1940, s’hi serveix el mateix menú: de primer, un magnífic paté de campanya —aquell dia amb tòfona—; de segon, unes truites d’ou grosses com pilotes de rugbi, cuites «comme il faut» a la francesa, és a dir, ben lligades, grogues per fora i crues per dins, i en aquests cas farcides de ceps; de tercer, truita de riu, que aquell dia havien exhaurit i que van substituir per una magnífica pintada.

La Véronique, al menjador, i l’Henrriette a la cuina, s’encarreguen que el menú diari sigui exactament el mateix que va instaurar la neboda de la propietària, la Françoise, que va cedir el negoci i la continuïtat a les dues treballadores. També, hi fan menjar per encàrrec, tal com deixaven pal·lès les gambes fresques que es cruspien els comensals d’una taula vora nostre.

Segons ens van explicar les dues dones, en un català perfecte, es nodrien de la clientela dels petits pobles del voltant i de l’aturada d’algun estranger pel fet que sortien en alguna guia. Mentrestant, ofereixen un dia i un altre el mateix menú de muntanya, com no pot ser d’altra manera al cor del Vallespir.

Les coses benignes

Tornem a Joaquim Ruyra —no ens en cansaríem mai, encara més quan ens adonem que no ningú, amb possibilitats i recursos, no en reedita les obres.

En aquesta ocasió abordem Les coses benignes («novel·la curta», en va dir l’autor), una deliciosa història centrada al convent dels Caputxins de Blanes, que va veure la llum per primer cop a la pàgina 5 de La Veu de Catalunya, a les edicions dels dies 12, 13, 15, 18 i 21 de setembre de 1925.

Podeu descarregar-vos de franc aquesta narració des d’aquest vincle (o bé clicant damunt la portada del llibre aquí sota).

Les coses benignes.

Junceda.
Il·lustració de Junceda per a una de les edicions de Les coses benignes. Fra Armengol i fra Benetic travessen la palanca que els ha de dur al convent de Blanes i Ruyra conta que «… atalaiaren, pocs passos més avall, un rec d’aigües cor- rents i clares, dins el qual un esbart de dones, dretes, cama-nues, amb les mànegues arregussades i els faldillots recollits retorçadament a l’entrecuix, feinejaven recolzades de ventre en unes posts inclinades sobre les quals ensabonaven i, a cops de picot, estovaven les peces de roba que estaven rentant».

Jacobé

Aquesta meravellosa, formidable narració, de Joaquim Ruyra —un altre dels grans literats de Catalunya injustament oblidats—, d’una riquesa lingüística, expressiva i estilística inigualables, fou escrita per l’autor el 1902. Amb ella guanyà aquell mateix any la Copa Consistori als Jocs Florals de Barcelona, per bé que no es va publicar fins el 1920 en la reedició de Marines i boscatges sota el títol de Pinya de rosa.

Hem inclòs, al final del llibre, un «Glossari» de mots que no es troben al diccionari normatiu, com, per exemple, gargalada, xorrumet, sussús (els trobareu marcats en negreta per facilitar-ne la troballa). També, hem marcat amb cursiva (i entre claudàtors la forma correcta) alguns mots que són dialectalismes no normalitzats o barbarismes. Cal recordar, en aquest sentit, que Pompeu Fabra no va publicar el primer diccionari de la llengua fins el 1917.

Podeu descarregar-vos aquest llibre de franc clicant aquest vincle o bé directament fent-ho a la coberta d’aquí sota.

Breus memòries d’un antifranquista desencisat

[Un article de Toni Coromina.]

El meu primer record relacionat amb el dictador Franco es remunta a principis dels seixanta, quan un servidor deuria tenir entre sis i set anys. La meva família, materna i paterna, era gent de missa i més aviat dretana. No és que fos franquista militant, però callava, com la majoria de catalans tenallats per la por. Un dia, un escamot de militants antifranquistes va fer unes pintades a Vic que em van impressionar: van abocar un pot de pintura al cap de l’estàtua de Jaume Balmes i en algunes parets de la ciutat van escriure «Franco assassí!». Jo no sabia massa bé qui era Franco. Només el coneixia pels textos en castellà que ens feien llegir les monges del col·legi de les Beates, on se’l descrivia com un sant i el salvador de la Pàtria.

Després de veure una d’aquelles pintades a la paret de la nova església de Sant Antoni Maria Claret (bastida amb els diners que Batista va robar als cubans), vaig endur-me un guix de l’escola i en una paret del carrer de Sant Miquel vaig escriure «Franco assassí». Però tot just havia acabat de guixar la darrera lletra, un home d’uns cinquanta anys em va veure, va recriminar la meva acció i volia emportar-se’m a l’Ajuntament. Per sort, el meu petit cervell i les meves cames llargues van funcionar amb rapidesa i em vaig escapar d’una revolada. Mai no he sabut perquè vaig fer aquella primera pintada antifranquista. Potser per intuïció, o per rebel·lia contra el sistema pedagògic que sovint em procurava clatellots i estirades d’orelles.

Però el meu bateig com a  militant antifranquista, aquesta vegada conscient, es va produir el 14 de desembre de 1970. Feia poc que havia pogut deslliurar-me d’una dilatada immersió carpetovetònica (sis anys amb les monges, tres amb els Hermanos Maristas i tres més al Seminari). La meva entrada als quinze anys a l’Institut Jaume Callís, el primer centre públic de caràcter mixt i laic, va ser un alliberament que mai no oblidaré; allà, per primera vegada, vaig respirar i vaig tastar la llibertat.

Aquell desembre, el govern espanyol havia imposat l’estat d’excepció a tot l’Estat en un intent d’aturar les protestes contra la petició de sis penes de mort imposada a uns militants d’ETA jutjats en un tribunal militar de Burgos. Fent-se ressò de les protestes als instituts de Barcelona, alguns estudiants de l’Institut Jaume Callís ens vam posar d’acord amb alumnes del Col·legi de Sant Miquel dels Sants per convocar una manifestació a Vic i vam confeccionar unes octavetes cridant a la participació en l’acte de protesta. Al captard, grups d’estudiants vam començar a recórrer la rambla de l’Hospital amunt i avall per escombrar la gent disposada a manifestar-se. Quant el grup va ser prou nombrós (unes 200 persones) ens vam dirigir a la plaça Major, on alguns membres del Comitè de Solidaritat es van afegir a la comitiva. A l’alçada del Cafè Nou, a les voltes de baix, la policia municipal va carregar contra els manifestants amb porres i cops de culata, provocant  l’estampida i la dispersió dels joves que protestàvem.

Mentre fugíem, a la cruïlla del carrer de Verdaguer amb la rambla de les Davallades, un dels dos membres de la Brigada Secreta de la Guàrdia Civil que vigilaven l’acció, va cridar: «¡Este es el cabecilla!», assenyalant-me a mi, que per la meva considerable alçada i la llarga cabellera era més visible que la resta de manifestants. Aleshores, els dos membres de la «brigadilla», armats amb pistoles, se’m van endur cap a  la «jefatura», situada a les dependències de l’Ajuntament. Durant el trajecte, però, alguns companys de l’Institut insultaven Mortadelo i Filemón (aquests eren els sobrenoms que popularment havíem donat als dos policies secrets), amb crits d’«Assassins! Assassins!», davant del meu astorament. De fet, he de confessar que jo no era cap heroi ni un guerrer gens valent: el tremolor de les pistoles que els dos agents em clavaven als malucs no em feia cap gràcia, ans al contrari.

Minuts després, a les dependències de «jefatura», un policia municipal anomenat Barriovero va amenaçar-me de tallar-me els cabells; fins que va arribar Joan Masramon, el cap de la policia local. «Ets el fill d’en Cecili, oi?», em va demanar; davant la meva resposta afirmativa (el meu pare era membre d’Acció Catòlica), i l’evidència que amb 15 anys jo era menor d’edat penal, em va posar en llibertat, després de fer-me un discurs paternalista, amb l’exigència de no tornar a manifestar-me mai més.

Un any després, la nit del 30 d’abril de 1971, la guàrdia civil va detenir un grup de vigatans que havien llençat octavetes amb reivindicacions obreres a Manlleu (Pep Carbonell, Francesc Codina, Josep M. Solé Jardí, Pep Comeres i jo mateix). Després de passar tres dies als calabossos del jutjat, vam ser alliberats amb càrrecs. Tots vam ser imputats pel Tribunal d’Ordre Públic menys jo, que en el moment de la detenció encara era menor d’edat i només em faltava una hora per complir els setze anys (vaig néixer el 1r de Maig de 1955). Posteriorment, la pena d’un any de presó que demanava el tribunal a la resta de companys no va prosperar, atès que el govern va dictar un indult amb motiu del Año Santo Compostelano.

Fins a la mort de Franco, tot i portar una vida més aviat bohèmia i hippy, sempre vaig estar «embolicat» en el moviment antifranquista. I —com molts joves d’aquella època— vaig haver de fer moltes corredisses perseguit pels «grisos» de la policía nacional.

A finals d’octubre de 1975, mentre Franco agonitzava, jo em trobava  a Creta, gaudint d’un viatge que em vaig finançar després d’haver treballat l’estiu anterior fent de conserge a l’hotel El Manantial, al balneari de Caldes de Boí. Les poques pessetes que havia estalviat en tres mesos (22.000) em van servir per costejar-me el meu anhelat periple mediterrani. Aleshores jo era un jove esvalotat que volia gaudir de la suposada llibertat que em procurava un passaport que la policia franquista m’havia retornat, després d’haver-me’l requisat durant dos anys per activitats subversives. Quan vaig marxar, a finals d’octubre, feia pocs dies que Franco s’havia posat malalt.

Primer vaig anar a Itàlia i d’allà a l’illa de Corfú i a la de Creta. Allà, enmig del mar Egeu, un bon dia em trobava viatjant amb autocar en direcció al poble de Réthymnon, a la costa nord. Aquells dies, a Grècia governaven amb mà dura els coronels. A l’interior del vehicle tothom callava i mirava per la finestra. Davant meu hi havia un home dormint, amb un diari a la falda. Els meus escassos coneixements de grec clàssic estudiat a l’Institut Jaume Callís, em van portar a intentar desxifrar un gran titular escrit en caràcters grecs moderns. Al cap d’uns minuts vaig deduir que la notícia feia referència a la mort del dictador espanyol: «Franco thanatos».  La meva impaciència va pujar de to en veure que l’home del diari trigava molt a despertar-se. Quan va obrir els ulls, em va confirmar —mig en francès i mig en anglès— que Franco era mort. I en veure la meva alegria em va felicitar. Tanmateix, hores després, la televisió pública desmentia la notícia de les agències i explicava que Franco continuava agonitzant.

Quan vaig saber que el dictador estava a les portes de la mort, en comptes de celebrar-ho a Creta, em van venir unes ganes irracionals de tornar a Vic per poder assistir, amb tota la il·lusió del món, a l’esdeveniment més esperat: la fi de la Dictadura. Després de passar un matí collint petxines a la platja de Réthymnon i de veure el pas dels avions d’una base de l’OTAN per sobre del meu cap, vaig tornar a l’habitació que m’havia llogat un afable sabater comunista. Vaig fer la motxilla i vaig iniciar el retorn a casa. De Creta a Atenes, i d’Atenes a Tessalònica, on vaig comprar un bitllet de tren fins a Milà.

Però la malastruga em va matxucar. Quan vaig arribar a l’estació fronterera entre Grècia i l’antiga Iugoslàvia, la policia de la Macedònia comunista va fer baixar tothom dels vagons per controlar la documentació dels passatgers. Un agent iugoslau em va agafar el passaport i després de mirar-se’l una bona estona, em va dir que no podia passar perquè jo era un «espanyol feixista». De res van servir els meus intents per explicar-li que jo era antifranquista. Mentre el policia anava pujant el seu to de veu, un grup d’estudiants grecs van començar a increpar-lo des del tren. Fins que, per evitar ser detingut, em vaig veure obligat a córrer per l’andana de l’estació fins a creuar la línia de la frontera (a la mateixa estació, igual que fa anys a Portbou) i retornar al territori de jurisdicció grega. Després d’aquesta mala passada, em vaig adonar que havia perdut els diners invertits en el bitllet d’un viatge impossible. Amb els pocs dòlars que em quedaven, vaig poder travessar tota la península grega en diagonal, fins al port occidental d’Igumenitsa, on vaig pujar en un ferri que em va dur a Brindisi, al sud d’Itàlia.

A Brindisi vaig menjar calent, per última vegada, en una trattoria. Després de comprar una mortadel·la per poder alimentar-me durant la resta del viatge, vaig posar-me a fer autoestop. Aquesta vegada, però, la bona estrella va fer que un camioner italià em portés fins a Gènova, molt a prop de la frontera francesa. I d’allà, en tres o quatre vehicles vaig poder arribar, la nit del 18 de novembre, a Perpinyà, amb un franc i 25 pessetes a la butxaca. Per sort, a la capital de la Catalunya del Nord vaig poder contactar amb l’amic Pep Palau (antic company de pupitre a l’Institut, que estava exiliat per activitats llibertàries).  Em va convidar amablement a casa seva i em va preparar una exquisida sopa de peix que em va deixar ben reconfortat. Durant el sopar vam comentar esperançats el previsible desenllaç de l’agonia de Franco.  L’endemà, 19 de novembre, amb els diners que em va donar en Pep vaig poder arribar a Barcelona. Però com que era tard i no hi havia trens per arribar va Vic, vaig dormir a casa de la Lores Riera en un pis del barri Gòtic.

El 20 de novembre, de bon matí, em van despertar les campanes de les esglésies properes. Després d’escoltar la notícia per la ràdio, vaig sortir disparat del pis: Franco era mort. La primera persona que vaig trobar pel carrer (quina casualitat!) va ser Miquel Albó (un entranyable lluitador vigatà), amb una cara que irradiava satisfacció. Després, a la Rambla, vaig contemplar l’increïble escena de dos nois que van treure un sac d’una furgoneta i van escampar centenars de taps de cava pel terra. Les cares de la gent eren d’alegria continguda, encara que també vaig veure’n alguna amb signes de por. I de la Rambla vaig anar a l’estació de Renfe a la plaça de Catalunya i cap a Vic.

Quan vaig ser a la Ciutat dels Sants, vaig anar a l’Snack a celebrar la gloriosa efemèride. Però com que no tenia diners vaig cometre un petit delicte: vaig entrar a la botiga de La Lionesa, regentada per l’amic Quim Capdevila (històric militant del PSUC), i vaig pispar-li una ampolla de vi de la marca francesa Chateauneuf du Pape, un nèctar de raïm que aquells dies valia una fortuna: 1.000 pessetes. Anys després vaig confessar la meva malifeta a en Quim, el qual la va trobar comprensible i em va deslliurar de tota culpa. Aquesta és la meva vivència del mític 20-N, una data que cadascú va viure a la seva manera.

Han passat mes de 40 anys d’aquests fets. I l’anomenada «transició democràtica» no està acabada. Avui, les il·lusions d’una generació de joves antifranquistes que avui ja tenim entre 55 i 65 primaveres s’han transformat majoritàriament en escepticisme davant el lamentable rumb que, en general, ha pres l’acció de la classe política. Si després de la mort del dictador van sortir milers de demòcrates de sota les pedres (molt d’ells en realitat eren simples arribistes), quatre dècades després, la corrupció, l’oportunisme, les martingales d’alguns professionals de l’enganyifa pública i les dictadures dels aparells dels partits polítics ens han portat al pessimisme més descoratjador.

Dies enrere, el meu fill Akram, que té 12 anys,  em va dir: «Papa, en Franco era molt dolent, oi?». Aleshores li vaig dir qui era i li vaig explicar totes aquestes batalletes. Acabat el meu relat, se’n va anar a jugar a bàsquet més content que unes pasqües. Espero que tingui un futur raonablement feliç.

15M i decreixement: sis anys a contracorrent

[Un report de Xavier Borràs.]

El naixement del 15M va desvetllar consciències, certament. Molta gent adormissada pel propi sistema —en què s’havia deixat atrapar—, adotzenada per la societat de consum, pel suposat «estat del benestar», va reaccionar furibundament quan l’anomenada «crisi» els va afectar la butxaca, el modus vivendi, la comoditat de la no intervenció, de la partitocràcia, de l’alienació en summa. I, evidentment, el 15M també se suposa que va ser una expressió més clara del final del transfranquisme i dels seus consensos socials, polítics i territorials.

No analitzarem ara ni l’estrany sorgiment ni el desenvolupament del 15M en aquests sis anys, ni la seva deriva (i desactivació) via Podemos o colauers. Altres veus, molt més autoritzades, ho han fet, amb encert i desencert, i una simple recerca als buscadors d’Internet en pot donar fe. Tanmateix, sí que ens interessa veure si el 15M és un moviment «revolucionari», tal com s’ha propagat a bombo i platerets, o un simple atac de reformisme per als nous temps que preconitza el neocapitalisme i que ja han començat a donar resultats, com, per exemple, la irrupció de diverses formacions polítiques a nivell europeu amb programes quasi calcats de la literatura «indignada».

Indignar-se i comprometre’s està molt bé sempre i quan hom tingui seny (coneixement) i no solament la simple i fins i tot lògica rauxa que poden provocar les conseqüències humanes i socials de, per exemple, les retallades que imposen el capital i els estats. Passar de criticar-ho tot des del sofà de casa o des del bar a fer-ho a la plaça, aprendre què és veritablement una assemblea, pensar, en definitiva, en el present abassegador i en el futur incert més enllà del propi melic, són fets que no es poden menystenir. Per bé que, és clar, fer tot això per acabar amb reclamacions cap als estats i el capital des de la mateixa òptica dels estats i del capital no sembla el més adequat per arribar a un altre món possible.

De fet, l’anomenat Estat de benestar què és?: una conquesta de les classes populars o una altra faceta del sistema de dominació que ofereix a la població alguns serveis socials necessaris? Deu ser per això que es continua demanant, incansablement, que l’Estat proporcioni drets i serveis, però, per contra, sembla que estiguem incapacitats per fer-nos responsables de la nostra vida i de com podem assolir la llibertat.

S’ha abandonat qualsevol altra perspectiva que no fos l’immediatisme i l’hiperactvisme, bases de la ideologia sistèmica de la pròpia societat de consum, que és un dels «enemics» a abatre

Actualment, sis anys després d’aquell desvetllament, en què a molts llocs l’objectiu se centrava en el bastiment d’assemblees que es volia que fossin sobiranes i de diverses iniciatives per afaiçonar noves institucions i nous valors de caràcter popular i autogestionat, les mobilitzacions han esdevingut estèrils i continuades –reivindicatives, és clar, però de pura resistència quotidiana (això ja es feia al tardofranquisme i durant i després del transfranquisme, altrament dit Transició)—, i s’ha abandonat qualsevol altra perspectiva que no fos l’immediatisme i l’hiperactvisme, bases de la ideologia sistèmica de la pròpia societat de consum, que és un dels «enemics» a abatre.

El 15M no va saber o, més aviat, no va voler trencar amb les institucions del sistema i molt menys bastir-ne de noves, el que condueix a una mena d’atzucac en què l’únic que s’aconsegueix és perpetuar el propi sistema. Evidentment, tot plegat no és ni revolucionari ni transformador i fa pensar, al capdavall, si no es tractava precisament d’això.

L’aposta del decreixement

Hi ha un aspecte clau, en relació al 15M: el fet que la protesta sorgeix, com dèiem al principi, en el moment que les classes mitjanes van descobrir tot d’una que ja no tenien diners per pagar el consum brutal amb què estaven anestesiades. La majoria de la gent vivien amb la creença —i la inconsciència— que era possible l’absurditat d’un creixement infinit en un món de recursos limitats. El veritable problema en les nostres societats, doncs, és que el decreixement per força, i que ara s’identifica com un creixement negatiu, es gestiona de forma autoritària, encara que es passi pel fals sedàs de l’austeritat mal entesa.

La reducció de salaris i de pensions, la negació de drets socials, l’atur creixent, les jornades laborals interminables…, s’accepten majoritàriament sense violència gràcies als mecanismes de psicologia social i als eficaços descobriments neurocientífics. De fet, el mercat som tots i governar és fer por, crear frustració política —tot fent creure que no hi ha alternatives possibles— i desanimar la gent, sobretot a través dels mitjans de comunicació de massa, perquè perdi de mica en la mica la capacitat de resiliència. Només cal veure com han incrementat les mesures restrictives a nivell socioeconòmic i de disminució de drets i de llibertats, acompanyades del control i de la repressió pròpies de governs paranoics.

Les terribles i insospitades conseqüències globals de l’hiperconsum (escalfament global, manipulació genètica, etc.), dramàticament augmentades d’ençà de la catàstrofe nuclear de Fukushima, revelen el veritable perill d’acomodar-se a les exigències dels estats i del capital

És en aquest context que les tesis reformistes del 15M entren en crisi, perquè només hi ha dues alternatives, tal com ha resumit el filòsof Ramon Alcoberro: o tendim a un decreixement voluntari i convivencial, consensuat socialment i explicitat, o ens deixem endur pel «creixement negatiu» gestionat per governs cada cop més repressius i amb la policia del pensament instal·lada a la televisió, als diaris i a Internet. «Els governs menteixen quan diuen que el capitalisme actual pot créixer o que es pot implementar una ˝economia de creixement sostenible˝ sense reduir llibertats, esfondrar salaris i destruir el medi natural. Per això han ser cada vegada més autoritaris i manipuladors. Afortunadament, els pobles sempre són més creatius i en moments de crisi neixen també eines per superar-ho. O això volem creure. La filosofia, entesa com a saviesa vital més que com a eina d’anàlisi dels discursos, tindrà un paper important si hem de sortir de la crisi de civilització provocada per l’hiperconsum», escriu encertadament Alcoberro.

Quina mena de «benestar», doncs, és aquest que produeix malestar emocional i pobresa? Les terribles i insospitades conseqüències globals de l’hiperconsum (escalfament global, manipulació genètica, etc.), dramàticament augmentades d’ençà de la catàstrofe nuclear de Fukushima, revelen el veritable perill d’acomodar-se a les exigències dels estats i del capital. «Una societat pensada des del i per al creixement, però que no és capaç d’oferir creixement es nega a si mateixa —i d’aquí bona part del desconcert social i polític que s’ha produït en el pensament polític progressista des de principis de segle», apunta Ramon Alcoberro.

El decreixement, que pretén trencar el llenguatge enganyós dels drogoaddictes del productivisme —amb què deixa de ser simètric al creixement— «no serà possible sense la limitació necessària del nostre consum i de la producció, l’aturament de l’explotació de la natura i de l’explotació del treball pel capital», diu Serge Latouche, un dels teòrics d’aquest concepte. Evidentment, no vol dir que haguem de «retornar» a una vida de privació i de feina, sinó tot al contrari: des de la renúncia al fals confort material, hauria de ser un alliberament de la creativitat, una renovació de la convivencialitat i la possibilitat de menar una vida digna, tot d’aspectes sobre els quals el 15M no sap/no contesta.

La utopia local, autònoma, autogestionada, independent, cooperativa…, dóna la possibilitat de començar a canviar la societat des de baix, l’única estratègia democràtica que ens pot menar a un altre món possible. Per contra, ni els mètodes estatistes, que ens proposen canviar la societat des de dalt a l’empara del poder de l’Estat, ni els acostaments de la «societat civil», com el 15M i altres, no apunten en absolut a canviar el sistema, ans al contrari: s’entesten a perpetuar-lo fins al fàstic. Però les alternatives hi són: complexes i necessitades de profunds canvis en les nostres consciències, veritablement alliberadores per a un escenari de democràcia ecològica.

[Una primera versió d’aquest article fou publicada al digital RADI (revolució acció desobediència integral), impulsat, entre d’altres, per l’activista català Enric Duran, actualment a l’exili després que l’any 2012 es negués a participar del judici-farsa que el volia jutjar per la seva acció d’expropiació bancària.]

Vicente Ferrer, en el meu record

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Un mes abans d’entrar en estat de coma, Vicente Ferrer (Barcelona, 9 d’abril de 1920 – Anantapur, Índia, 19 de juny de 2009) em va manifestar a Anantapur, enmig d’un atac de tos, que li restava molt poc temps de vida. Ho va dir sense el mínim accent de dramatisme, de la mateixa manera que podria haver demanat un cafè. La proximitat de «la fi d’una etapa», tal com ho diria ell, no sols es feia evident en els 88 anys d’edat que tenia i en la tos persistent. També, ho evidenciaven uns ulls blaus mig aclucats que semblaven mirar molt més enllà de les dimensions més immediates. Sovint s’il·luminaven amb murrieria, tal com fan sovint les persones velles que ja han perdut la por al final.

La tasca que ha dut a terme aquest home que s’autodefinia  com «un aventurer» és immensa. Cinc grans hospitals, centenars de centres d’ensenyament i d’ambulatoris i altres serveis, abasten de manera gratuïta una comunitat de 2,5 milions de persones. Va aconseguir crear un petit estat dins el gran estat d’Andhra Pradesh, al qual pertany Anantapur.

Vicente Ferrer. Foto: Rubio Rodes/Fundació VF.

L’any 1969 va crear l’RDT, actual FVF-RDT (Fudació Vicenç Ferrer-Rural Development Trust) que actua com a cooperativa productiva i centre de serveis bàsics al mateix temps. Des del centre d’operacions, una petita població amb vida pròpia als afores de la ciutat d’Anantapur, es gestiona tot: la marxa dels centres hospitalaris, els apadrinaments de nens, la formació per a dones, escoles, centres i escoles per a discapacitats, cooperativa agrària i centres de producció d’articles exportables.

En total hi treballen unes 1.500 persones índies, amb una gran proporció de dones, que cobren un sou. Dins l’RDT, és l’únic lloc de l’Índia on es pot escoltar gent del país parlant en català.

La ciutat d’Anantapur, situada al mig de la part sud de l’Índia és una població de poc menys d’un milió d’habitants i que no té cap mena d’interès turístic. Es tracta d’una terra àrida i dura on viu molta gent de la casta dels intocables, la més baixa. Les constants sequeres i la pobresa fan que dins la mateixa Índia es digui que Anantapur és tan pobre que hi ha anys que fins i tot els monsons hi passen de llarg. A pocs quilòmetres del centre hi ha una superfície d’uns 50.000 metres quadrats emmurallats i amb una caseta amb guardes de seguretat a la porta. Entrar a la FVF-RDT és com entrar en una petita població catalana.

Carrers amples i ben alineats amb cases noves unifamiliars per a les famílies dels indis que hi treballen. Hi ha les oficines, biblioteca i una enorme cantina gratuïta amb menjar indi i occidental.

Tota una zona està equipada per als visitants i convidats, la majoria dels quals són de l’Estat espanyol i han apadrinat alguna criatura. Aquest sistema d’apadrinament és un dels recursos econòmics que alimenten la fundació.

Es paga una quota mensual d’uns quinze euros i es rep informació puntual de l’evolució de l’afillat i s’obté el dret de visitar-lo amb estada gratuïta al centre. També hi viuen els voluntaris, majoritàriament espanyols i catalans.

Actualment, davant la gran demanda per treballar-hi només s’admeten com a voluntaris metges i arquitectes. Una de les darreres empreses que la fundació ha tirat endavant consisteix en la construcció d’habitatges dignes en règim de cooperativa.

La responsabilitat de la fundació recau en la dona de Ferrer, Anne, i en el seu fill Moncho. Vicenç Ferrer , en els darrers anys, no exercia  cap tasca ni administrativa, ni de gestió.

Des de la seva taula, al costat de l’entrada, rebia visitants, reflexionava  i redactava un llibre amb l’ajut d’una secretària que l’acompanyava  permanentment.

La vida de Ferrer, des del seu naixement, l’any 1921, va estar marcada per l’aventura. El seu pare, també tenia aquest esperit, la qual cosa va comportar que Ferrer nasqués a Cuba i visqués la seva infància i joventut entre Gandia, Barcelona i Calella de Mar.

El fill, però, va superar el pare. La seva vida a l’Índia no va estar fàcil. Abans de fundar el centre d’Anantapur havia estat com a jesuïta a la regió de Manmad, on el sistema que va implantar per a la construcció de pous i emmagatzemament de gra va sacsejar el país.

La seva feina va ser molt mal vista pels oligarques indis que l’acusaven de voler convertir la gent al catolicisme. Per altra banda, els jesuïtes l’acusaven de centrar-se només en la tasca de desenvolupament econòmic deixant de banda l’apostolat. Tot plegat va acabar amb la seva expulsió de l’Índia pel govern d’Indira Ghandi i el seu abandonament de la Companyia de Jesús.

Entrevistar Ferrer no és una tasca fàcil. Un home amb una vida tan rica en anècdotes, les defugia com la pesta. Es nega a parlar de futileses i se centre bàsicament en la transcendència de la qüestió religiosa. La constatació de la seva fe en Déu centra tot el seu discurs.

Afirma que la seva tasca ha consistit a intentar que a la Humanitat «siguin més els bons que els dolents». Malgrat les seves notòries divergències amb els jesuïtes i amb la cúpula de l’Església catòlica, es nega a manifestar la més mínima crítica i assegura: «Amb els jesuïtes vaig aprendre molt i formen part de la meva evolució positiva.» Lluny, però, de l’integrisme afirma que «totes les grans religions duen el mateix camí, malgrat molts vegin les distintes religions com una competició». Sobre aquesta qüestió diu que ho té molt clar: «Ens trobem en una fase evolutiva i arribarà un dia que no hi haurà adoradors de Déu, sinó adoradors de l’esperit de Déu. Aleshores ja no caldran temples.» I afegeix: «Jo ja m’he apuntat a la religió que hi haurà d’aquí a uns milions d’anys. He volgut ser dels primers.» Sobre la mort, opina que és «un signe d’evolució cap a un estat superior». El seu discurs no s’aparta mai d’aquest guió. Cada vegada que se li formula una pregunta sobre fets concrets o massa directa, riu amb una riallada, i amb ulls de vell murri es burla de l’interlocutor.

Josep Maria Sebastian

Josep Maria Sebastian (Campdevànol, 1955) va viure a Barcelona fins el 1978 on va cursar estudis de Filosofia. Va entrar a treballar primer a El 9 Nou com a comercial i després al setmanari, també vigatà, La Marxa de Catalunya, on va treballar com a redactor; més tard, va ser redactor al diari El Punt, d’on fa quatre anys va marxar per una regulació de treball, poc després que el diari adquirís l’Avui. Ha publicat el llibre La vida de pagès al Pirineu gironí, junt amb la fotògrafa Anna Pons, per un encàrrec de la Caixa de Girona. També, ha publicat el llibre de relats breus A peu del camí, i, recentment, l’editorial Neurosi ha editat la novel·la curta Ales trencades. Actualment resideix a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès).

Sangoneres: a l’entorn de la prova pilot d’injecció de sediments al tram final de l’Ebre

[Un report de Gabriel Borràs.]

Travesso el Coll de Fatxes mentre deixo enrere Vandellòs i el Baix Camp i enfilo cap a Tivissa i la Ribera d’Ebre. Podria estendre’m en l’atribut del Coll, ara que els hereus del franquisme i els col·laboradors de la transició espanyola n’han transvestit el significat, però no és ni el lloc ni el moment. Constato, però, que fatxes és un mot que, en pronunciar-lo, em provoca una sensació de plenitud a la boca, com si les mandíbules haguessin de desencaixar-se per permetre que el vòmit surti a l’espai exterior.

Retorno a la ruta; una pintada a la paret, tocant la carretera “A Tivissa canten missa”. Més avall, una altra “Móra, gent traïdora”. Copets de fre al cotxe, que s’accelera tot sol en un tram de fort pendent abans d’albirar la cubeta de Móra. Boscos esquifits de pi blanc es transformen en ordenades parcel·les de fruiters a la plana al·luvial del riu Ebre; al fons, les serres de Cavalls i Pàndols: el pare, la guerra d’agressió conta Catalunya, la meva adolescència, els safareigs als horts, les figues i la clotxa.

Giro a l’esquerra per la C-12, direcció Ginestar, Rasquera i fins a Benifallet. El dia és rúfol però el paisatge em corprèn, com sempre. M’estalvio de descriure’l i aquí us regracio amb una instantània. Copseu el silenci, agombolat per la remor d’una brisa suau i el brunzit d’alguna abella —la ginesta dels vorals està esplendorosa, Raimon diu adéu als escenaris.

A poc a poc detecto el so cada vegada més potent de dues embarcacions que vénen de Móra i van cap a Benifallet, el poble de les casquetes més bones que mai no he tastat, d’unes cireres tan dolces com el primer òscul amb llengua a l’estimada, el poble que ha recuperat els llaguts al riu. Vaig fins a l’embarcador; hi ha les dues barques tipus zodiac que he vist i sentit riu amunt ancorades al costat de tres barques més. Ben a prop de l’embarcador, al marge esquerre de l’Ebre, s’hi alça una gran grua al peu d’una barcassa: la grua aboca contenidors de sorra a un gran contenidor emplaçat damunt la barcassa. Exactament, 41 m3 de sorra d’una gravera de la conca del Segre, un dels tres rius estudiats al Life MEDACC. Producte de quilòmetre zero; una sorra que resta per sempre més retinguda a l’embassament de Riba-roja però que avui es diluirà amb l’aigua de l’Ebre riu avall. Arribarà a la mar? A algun camp d’arròs?

Hi ha nervis, malgrat que avui –divendres, 5 de maig- sigui la segona jornada de la prova pilot d’injecció de sediments al riu Ebre en el marc del projecte Life Ebre Admiclim; dimecres 3 de maig fou la primera jornada i es féu a Móra. L’experiència de la primera injecció serà determinant en la logística d’aquesta segona injecció gràcies a la professionalitat dels treballadors de l’empresa encarregada de la navegabilitat de l’Ebre, i al bon fer dels companys de l’IRTA de Sant Carles de la Ràpita i de la Universitat de Còrdova. Mentre preparen tot el material m’allargo fins al primer bar que trobo: un Cacaolat fred i un entrepà de magre. La cambrera parla català amb accent romanès. A les taules de fora cinc homes que parlen anglès beuen cervesa. Són les 10 del matí i van tots disfressats de pescadors de riu. No pescaran esturions (salutació des d’aquí al Life MigratoEbre) però ben segur que aniran darrera d’algun parent carnal de l’Alien, digueu-li silur.

Surto del bar i faig la tercera cigarreta del dia; estic deixant de fumar. Just fa una setmana que he decidit deixar d’emmetzinar-me el cos i de contribuir a l’engreix de l’estat que ens vol esclaus. De 35 cigarretes diàries he passat a 15. El dia 31 de maig ho deixo del tot, i amb els diners que estalviï, compraré una urna farcida d’amonal i la desaré al peu del monument de la vergonya a Tortosa. Detonació, bon vent i barca nova. Fins aquí la museïtzació d’en Ferran Bel.

Ens distribuïm a les cinc zodiacs i uns quants –jo, entre ells- tenim la sort de pujar a la barcassa, el cor neuràlgic de l’operació. Us ho confesso: estic molt emocionat, seré testimoni d’una acció única mai feta a Europa (desconec si a Amèrica o a Àsia han fet quelcom semblant). Objectiu: monitoritzar la injecció de sorres al riu per tal de poder calibrar el model matemàtic de transport de sediments i, així, poder fer una avaluació força aproximada de la quantitat necessària de sediments que ha de transportar el riu Ebre perquè el Delta, literal, no desaparegui com a conseqüència de la subsidència i l’increment del nivell del mar. Feta aquesta avaluació, vindrà una acció posterior: com aconseguir que els sediments retinguts al sistema Mequinensa-Riba-roja-Flix baixin pel riu fins al Delta.

Arribats aquí, però, podríem preguntar-nos: i què, si el Delta s’enfonsa i desapareix engolit per la Mediterrània? Bé que han desaparegut valls senceres engolides pels embassaments i la vida segueix. Sí, sí, teniu raó en enfadar-vos perquè aquesta pregunta fa tuf a aquella Catalunya urbana que coneix on és el Delta de l’Ebre gràcies a què els fills hi van de colònies amb l’escola i tornen farcits de picades de mosquits. Sí, del mosquit tigre i de la mosca negra, també. “Calla, home, no és allà baix que fan aquell arròs tan bo?”.

Bé que podríem fer un referèndum amb una resposta binària: “Us faria res que a l’any 2050 el Delta de l’Ebre hagi desaparegut? Sí / No”. O amb inclusió d’una tercera opció, per satisfer els tercerviïstes i els qui no es mullen mai: “Depèn del que diguin en Duran i en Rabell”. Massa conyeta per a un problema prou seriós i transcendent. “Això no serveix per res ¡¡”, que bramava el President de la Catalunya autonòmica quan apostava pel transvasament de l’Ebre a la Regió Metropolitana de Barcelona.

Rostre seriós, ara: la supervivència del Delta res té a veure amb el fet que hi visqui gent, que sigui un parc natural, o que l’arròs contribueixi en no sé quin percentatge al PIB de Catalunya. La desaparició d’aquest tros de país suposaria un fracàs absolut en la gestió dels recursos naturals per part de la humanitat. Una rendició a la nostra incapacitat, un escàndol mundial, una vergonya universal. Tan universal com la mort de la barrera de corall vermell a Austràlia o la desaparició dels ossos polars. Algun imbècil faria un referèndum sobre això?  Si el Delta de l’Ebre ha de desaparèixer, millor seguir sota el domini de la monarquia borbònica espanyola.

La manca d’estudis geològics i els errors en la interpretació de documents històrics van potenciar la creença que el Delta s’havia format, principalment, durant els segles XIV i XV. Estudis recents, però, determinen els seus inicis durant l’Holocè inferior (entre 6.800 i 3.000 aC), i demostren la presència d’un sistema deltaic de deposició ja durant aquest període. Es desmenteix, així, el mite de l’existència del Delta des de fa pocs centenars d’anys. Fixeu-vos, doncs, que la desaparició d’aquest tros de país que té la seva gènesi fa més de cinc mil anys és causada per quatre factors, i només un d’aquests quatre factors és natural, no induït per l’activitat antròpica: la subsidència. Els altres tres factors són causats directament per l’acció humana: la manca d’aigua i sediments, per una banda, i l’increment accelerat del nivell del mar, per l’altra. Podem revertir la situació? Sí, i tant. Com? Fent que arribi més aigua i sediments al Delta a través del riu, com fan la majoria dels rius del món. Poc podem fer respecte l’increment accelerat del nivell del mar, però si al Delta arribessin més de 2 milions de tones anuals de sediments amb cabals generadors de 2.000 m3/s i un règim variable de cabals ambientals com els aprovats per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CSTE), la subsidència minvaria i el Delta seria molt menys vulnerable del que ho és ara. Més resilient, d’acord, accepto el sinònim, malgrat sigui una paraula que de tant prostituir-la ha perdut el significat original; com la sostenibilitat.

Retorno a l’inici d’aquest curt relat, al Coll de Fatxes; us preguntareu —o no— per  què l’he titulat Sangoneres. Prego que cliqueu en aquest vídeo i aneu al minut 53, aproximadament [N. de l’editor: el podeu veure aquí sota, també.] És l’enregistrament d’un ple de l’Ajuntament de Deltebre; a partir del minut 53, el regidor del Partido Popular a l’Ajuntament insulta tots els científics, tècnics i servidors públics catalans que treballem en projectes Life com els tres projectes que aquí us he ressenyat. Ens titlla de “chupópteros” i també de lladres. Però jo, que sóc home gens bel·ligerant, no me’n sé estar i és per això que li dedico aquest articlet i, pel mateix preu, l’obsequio amb el sinònim de chupópteros en la llengua oficial de la meva nació, que no és la mateixa nació que la del regidor fatxa. De res, Sr. Tomàs Castells. Ah, i de propina, adquiriu una neurona; us la pago jo.