La inaturable guerra dels intolerants s’apunta ara a demanar que la gent tingui el dret a tenir armes i alliberar-ne el mercat. Ho veiem al Brasil, a Itàlia i a Espanya, on al promotor principal li ha sortit un admirador a Nova Zelanda. Només tres països que tenen llibertat d’armes reconeguda a la seva Constitució: els EUA, el Brasil i Guatemala. Els tres països on hi ha el nombre més alt de víctimes per arma de foc. L’any 1875 eren disset els països en què la seva constitució permetia la possessió, venda i compra d’armes de foc. Es calcula que al mon hi ha 875 milions d’armes, de les quals un 74% són en mans de civils.
El país menys restrictiu és, sens dubte, els Estats Units on circulen 310 milions d’armes entre els civils. Qualsevol, per boig que estigui, pot comprar rifles d’assalt, pistoles, fusells, metralladores, etc. D’aquest fet en tenim massa sovint constància amb les massacres que de tant en tant causa algun trastornat en un casino, uns escola, un hospital o al carrer. Donald Trump, i els seus aliats de l’Associació Nacional del Rifle no en donen mai la culpa a la possibilitat que un boig accedeixi a armes molt perilloses, sinó que rebaixen les matances a nivell d’anècdota i s’emparen en el dret constitucional d’accedir-ne lliurement.
Si bé, en el moment en què es va redactar la Constitució, en un país tan gran, nou i dispers, es podria entendre que l’autodefensa fos una necessitat per a molta gent que s’endinsava en un continent nou, desconegut i perillós, ara no té cap sentit. És una llei federal que cada Estat pot aplicar amb més, menys, algunes o cap restricció. Tot un anacronisme que no aporta absolutament res a la seguretat dels ciutadans, més aviat al contrari.
La cosa ve de lluny. La violència forma part de la genètica de la nostre espècie. Quan el sapiensva fer de les mans una eina també va comprendre que podia fer armes per a guanyar poder, territori o superioritat més enllà de la seva mera supervivència. Eliminar el rival va passar a ser un concepte, una abstracció, una desviació del pensament que encara avui perdura. Encara més: la capacitat d’autodestrucció cada dia és més gran i n’hi ha prou amb pitjar un botó per a destruir tot el planeta.
Hi ha qui encara s’entesta a mantenir tradicions, malgrat siguin bàrbares i cruels. És el cas de la cacera, que de necessitat alimentària va passar a tradició ancestral i actualment és una distracció que consisteix a abatre animals de forma gratuïta. Ara, a més a més, n’hi ha que pretenen que qualsevol ximple tingui accés a un atac de bogeria perfectament armat fins a les dents. El «sacrosantíssim} dret a matar, a la venjança i a l’odi és el verí que inoculen els qui proposen i permeten aquestes barbaritats.
[Cas escena no és millora per a il·lustrar-ho tot plegat que l’escena inicial de 2001, una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, «El despertar de l’home».]
El Carnaval Vic-Bojons, 1988. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Amb motiu de la redacció del llibre Cafè Vic, retrat d’una generació de rebels i bromistes, l’any 2007 vaig conversar amb prop d’una trentena de persones que directament o indirecta havien format part del moviment contracultural vigatà durant els anys setanta i vuitanta; o amb persones que des la transversalitat i des de fora van expressar la seva visió d’una generació de joves que durant uns anys va desenvolupar una intensa activitat cultural i lúdica, des de la vessant marginal o al marge de la cultura oficial: teatre, música, proves esportives desenfadades, happenings, cinema, revistes… Una de les característiques principals d’aquells joves era el sentit de l’humor.
Durant la dècada dels setanta, la Lluïsa collia fruita a França; després va ser monitora de menjador en un centre escolar i va desenvolupar tota mena de feines esporàdiques. Per a ella, marxar de casa va ser una gran sort perquè va poder viure al costat de la gent que estimava. Passats més de 25 anys, explicava que encara continuaven fent-se uns bons farts de riure. Per a ella, aquella època va ser com un somni: «Tot era summament vital, canviant, nou, lliure, divertit i sorprenent». En les seves declaracions afirmava que els nois d’aquella època «eren una mica misògins, però no masclistes, almenys de manera intencionada. La seva actitud era una cuirassa que es posaven per protegir-se i fer-se els interessants. No era malícia. Amb el pas dels anys, crec que les noies els fèiem una mica de respecte o de por; i ells no sabien massa com tractar-nos. Les dones potser estàvem en un segon terme; però nosaltres, quan volíem participar en alguna acció i ens sentíem una mica discriminades, també ens miràvem els nois, sense que ho sabessin, com si ells estiguessin en un tercer terme, però sempre amb molta estimació».
L’Orquestra Sèmola. [Foto: Carles Molist.]En Carles, que aleshores treballava de manyà, va participar en la majoria de facècies organitzades pels contraculturals vigatans. Per a ell, «més que una reacció a la rígida educació de les escoles privades, la revolta va aflorar segons les experiències personals de cadascú a casa seva. Els capellans podien reprimir a l’escola i prou, però era més important el que passava a casa. Si la família et tenia molt collat, necessitaves fugir per buscar nous horitzons i llocs on estar bé i poder fer la teva. Si no, explotaves. En canvi, si t’ensenyaven a viure amb respecte mutu, la pressió era menor. Vic era una societat molt tancada i en aquella època, moltes coses eren mal vistes». Per a ell, els joves de la seva l’època no eren tots iguals: «Alguns eren més rebels que altres i el ventall de maneres d’entendre la vida era molt ampli, encara que entre nosaltres sempre hi va haver molt de respecte, un respecte que dècades després encara dura». Un dels ingredients que els unia era la conya: «Compartíem molt un humor entre cínic i intel·ligent, gens barroer (no com l’humor que ens martellejava la televisió de l’època). Aquest ingredient ens permetia saltar barreres i connectar amb altres col·lectius i amb colles d’altres bars. Avui la gent ja no es troba. Potser per culpa del telèfon mòbil, no ho sé. Abans, quan sortíem de casa, sabíem que trobaríem algú o altre per fer-la petar. No feia falta telefonar per reunir-te. Anaves als llocs i trobaves qui volies».
En Ferran estudiava arquitectura, aprenia l’ofici fent pràctiques en diversos estudis de Barcelona i venia a Vic els caps de setmana. Parlant de la filosofia d’aquella generació, deia que la cultura estava «segrestada en el lloc de les coses belles: els museus, les fundacions, les conselleries, la música clàssica». En canvi, com a contrapartida les accions i activitats impulsades pels joves contraculturals vigatans «eren manifestacions plenes de sentiment i d’ànima, gens formalistes. Eren actes originats en la voluntat de fer les coses perquè venien de gust i eren divertides. Es tractava de la màxima expressió del moviment rock, de la cultura dels que en un moment determinat van dir (de manera inconscient): “Jo també estic tip de l’acadèmia”. Eren les accions de gent sensible, que als factòtums de la cultura formal i encarcarada no els emocionava ni poc ni molt (…). Aquells moviments no van ser integrats socialment i van quedar com a manifestacions sense importància, pròpies de persones que vivien la joventut, entenent la joventut com un mal que es cura amb el temps. I així la cultura oficial podia continuar sent immòbil, sense riscos».
En Joan, un àcrata que es va pagar la carrera treballant d’oficinista, va impulsar nombroses activitats antifranquistes i a la segona meitat dels setanta va formar part del nucli refundador de la CNT a Vic. Segons explicava en el llibre, «aquella era una generació en què, per primera vegada, una part considerable dels fills de la classe treballadora van tenir accés a uns estudis més enllà dels primaris. Alguns van viatjar a l’estranger (des de l’Índia fins a Perpinyà) i van constatar que la mentalitat franquista i del nacionalcatolicisme era un veritable anacronisme en el món de finals dels seixanta i dels setanta. També, hi va contribuir la vinguda massiva de turistes amb uns costums molt més oberts i liberals, especialment en qüestions de sexualitat (…). Vist amb la perspectiva del anys, els objectius que la joventut inconformista i rebel d’aquells anys es proposaven no s’han assolit gens en l’àmbit econòmic: érem anticapitalistes i el capitalisme s’ha imposat com a sistema arreu del món. En el camp polític només s’han aconseguit molt parcialment els objectius perseguits. El franquisme va caure, sí, però la majoria de la joventut lluitadora del moment volia un canvi molt més radical i profund que el règim actual (…). També és cert que una part, qualitativament significativa, s’ha quedat pel camí (drogues, follies…), i ha optat per la marginalitat (o el mateix sistema els hi ha abocat) o bé continua en posicions més o menys insubmisses (…). D’aquell moviment de contestació n’han sortit molt tocades dues institucions. La primera, l’Església catòlica, que ha pagat un preu molt car per haver estat durant molts anys el pilar ideològic fonamental de l’antic règim. L’altra institució és l’Exèrcit, vist com el braç executor de la repressió dictatorial, que ha quedat afectat per un descrèdit que fa de la nostra societat una de les més antimilitaristes».
En Quim, pastisser i militant del PSUC, tot i estar enquadrat en organitzacions més aviat ortodoxes de l’esquerra, es movia en ambients transversals i no necessàriament s’oposava als joves contraculturals. Aleshores constatava que «les transformacions que es donaven a fora de l’Estat, a Europa o als EUA, aquí entraven amb retard i eren molt criticades; però es coneixien i tenien la seva influència. Més tard van arribar imatges i noticies del moviment hippy i, poc després, el Maig del 68. Alguns havien viscut temporades a l’estranger i a les pel·lícules d’art i assaig es mostraven noves formes i costums. Tot aquest cúmul d’esdeveniments va influir en tots els sectors socials. I mentre les forces polítiques, econòmiques i culturals anaven obrint escletxes en la rigidesa del règim franquista, s’anava consolidant una alternativa». A l’hora de parlar del canvi de costums dels anys setanta i vuitanta, deia que «tots plegats érem un reflex d’aquesta societat, encara que en alguns aspectes aquí estàvem més endarrerits a causa de l’encarcarament de la nostra ciutat (…). Les expressions culturals, artístiques i d’esbarjo que va desenvolupar la generació de joves contraculturals es nodrien de la tradició satírica del anys trenta, del coneixement dels moviments forans, de la contracultura americana i de l’anarquisme del Maig francès. Tot plegat adobat amb la rauxa del país».
En Jordi treballava en un banc, era actor de teatre i va participar en la majoria d’activitats organitzades pels contraculturals osonencs. Així veia aleshores el panorama: «A la sortida de l’edat del pavo, més o menys, no estàvem bé a casa o vivíem en pisos compartits, amb tots els inconvenients que això comportava. Necessitàvem un lloc on trobar-nos una sèrie de gent. I el Cafè Vic va ser dels pocs establiments vigatans de tota la vida que quedaven, un dels pocs llocs on no érem mal rebuts per la nostra aparença desmanegada i per la nostra conducta dissoluta. Encara no sé ben bé què vol dir això de la contracultura, ni tampoc què cony és la cultura. Però si és més o menys el que em penso, algunes persones titllades de contraculturals han fet i estant fent immensament més per la cultura que molts dels culturetes oficials. Vam anar creixent en una època de forta repressió escolar, mentre els hippies començaven a arribar a Eivissa. Però els de terra endins anàvem molt endarrerits. Tot s’anava corcant, l’infame dictador se’ns va morir i en poc temps vam descobrir coses que a Europa ja feia deu o vint anys que havien experimentat, però que a casa nostra van arribar de cop: el sexe, les drogues, el rock & roll i moltes coses més. Per a molts va ser un empatx terrible; però per als que ens va enganxar al final de l’edat del pavo va ser un festival. Semblava que tot estava permès, però al mateix temps ningú no sabia què estava permès (…) Vam impulsar i vam fer molt teatre i molta música, moltes festes, actes ludicoesportius, com el Periple Pantaner de Sau…».
Quan la Mariàngels va acabar el COU als 18 anys, va començar a fer feines diverses (va treballar en una fàbrica i en una llibreria, entre altres); va ser cambrera i va ser sòcia fundadora d’un bar musical. Segons deia, «per al jovent que veníem de col·legis de capellans i monges, anar a l’Institut va significar una finestra oberta per on va entrar aire fresc. Tinc un record meravellós d’aquella època. Vivíem en una mena d’olla a pressió que es va destapar. A més, l’ambient convidava a una certa disbauxa. Ens vam emancipar molt joves i vam voler viure la vida al nostre aire, encara que als anys setanta era molt diferent que s’emancipés un noi o una noia; en el nostre cas estava més mal vist i sovint et tenien per una dona de vida lleugera. (…) Diuen que quan ets jove t’apassiones amb tot; però també vam viure una època d’un trencament molt gran que va afectar tant els homes com les dones. Ells estaven més acostumats a fer el que volien i tenien la imatge que les dones servíem per cuidar-los. Però moltes dones vam trencar els motlles rígids de mare i mestressa de casa; i això, en una ciutat com Vic, va ser difícil de digerir (per a ells i per a nosaltres). Aquí es va iniciar un cert distanciament de gèneres, tot i que en els ambients que jo freqüentava potser no es notava tant. De tota manera, el canvi va ser tan gran que les noies fèiem una mica de por als nois, perquè, en general, estaven acostumats al model anterior d’una dona més submisa i menys present. Les noies teníem problemes que avui fan riure. Per exemple, a les farmàcies no ens servien anticonceptius orals sense recepta i havíem d’anar al Servei de Planificació Familiar, a Barcelona, o bé a la consulta d’un ginecòleg privat per a poder obtenir receptes, amb l’inconvenient afegit que als 18 anys encara érem menors d’edat».
Entre els anys setanta i vuitanta es pagava la carrera fent de professor de català en uns quants instituts de Barcelona. Després es va dedicar als cursos d’adults i va treballar d’assessor lingüístic de l’Ajuntament de Vic: Així recordava aquells anys: «Quan als divuit anys una parella de la guàrdia civil et treu del llit a quarts de tres de la matinada i se t’emporta detingut, segurament poden passar dues coses: o quedes acollonit de per vida o quedes curat d’espants. Alguns vam tenir la sort de ser dels segons. Ens revoltava la imposició de tota mena de cotilles absurdes i fèiem el que podíem per escapar-ne. Sense cap por, amb tot el desvergonyiment de la joventut. Amb el convenciment que tot estava tan podrit que aviat acabaria fotent un pet com una gla. Volíem expressar-nos lliurement i per això vam fer revistes i cartells i pamflets. Volíem un món diferent i per això vam sortir al carrer a defensar la identitat, la llengua, la terra. Volíem divertir-nos i per això vam organitzar gresques i disbauxes col·lectives… Com que tot estava prohibit, ho fèiem tot sense demanar permisos. A qui n’havíem de demanar si no reconeixíem cap autoritat! Alguns també vam participar en grups polítics: era una manera més o menys organitzada —i també il·legal— d’intentar canviar-ho tot amb uns objectius més definits. Gosaria dir, simplificant molt, que entre el jovent transgressor hi havia els polítics, els intel·lectuals, els de la broma i els de la farra. Però hi havia pocs individus o grups purs i sovint coincidíem en activitats i projectes comuns. Jo, particularment, em bellugava en tots els ambients sense identificar-me plenament amb cap: per dir-ho d’alguna manera, entre els polítics era de la broma; entre els intel·lectuals, de la farra; entre els de la broma era intel·lectual i entre els de la farra, polític».
Poema Bèl·lic, 1979. [Foto: Xesco Jiménez.]La Carme es va criar al Cafè Vic, on va començar a treballar als 18 anys i d’on no es va moure fins als quaranta anys, coincidint amb la mort de la seva mare, la propietària de l’establiment. Una de les coses que més la sorprenia de la colla de bromistes que freqüentaven el cafè «era la gran varietat de personalitats i estils de vida. Jo els trobava boníssims i em divertia molt amb ells. Mai més no hi ha hagut un personal com aquell! A mi, l’ambient del bar em semblava la cosa més natural del món. Un dia entraves i et trobaves un jubilat jugant al billar amb un hippy que feia caramboles amb un gat enfilat a l’espatlla. Alguns vigatans deien que eren una colla de pòtols, que estaven bojos i que eren uns desmanegats. Jo els coneixia i veia que aquells peluts tenien idees bones, eren crítics i s’ho passaven molt bé. I això, a Vic, que és una ciutat de dretes i molt conservadora, tenia el seu mèrit. Per a mi, tota la clientela era estupenda i les parets no tenien cap importància, encara que tinguessin quadres penjats i elements decoratius. Jo valorava el que hi havia entre aquelles quatre parets: gent molt divertida i respectuosa, persones que feien pinya. Des de la barra vaig observar com inventaven tota mena d’espectacles i números de conya, com escrivien obres de teatre i com reien mentre les escrivien. Des de la barra vaig veure néixer dotzenes d’històries d’amor molt maques i la formació de moltes parelles. També, com és lògic, vaig ser testimoni d’alguns desamors i trencaments».
Prestigiós fotògraf, en Manel va viure a Vic i va fer l’aprenentatge al taller del seu pare fins a l’any 1972. Després, va anar a viure a Barcelona, on va contactar amb el moviment contracultural barceloní. «En realitat, vaig viure més la contracultura a Barcelona que a Vic, on les propostes tenien un toc alternatiu més personal, sense tanta influència dels teòrics americans que, a la capital, va venir de la mà d’escriptors, artistes i professionals que havien passat una bona temporada als Estats Units. De tota manera vaig mantenir els vincles amb Vic, on acudia els caps de setmana per veure la família i els amics. De fet, venir a la meva ciutat natal també era una necessitat (potser és cert que les arrels tiben). Aquí passaven moltes més coses concentrades que a Barcelona i cada setmana em trobava amb quatre o cinc opcions per a sortir: concerts, exposicions, obres de teatre i activitats de tota mena, que gairebé sempre aprofitava per a documentar fotogràficament. La gent que en aquella època feia coses a Vic era molt enrotllada. La Banda Puig, per exemple, era tot un prodigi. Per sobre de tot, però, hi havia un element aglutinador que ens vinculava a molta gent: la música. Al Mugró i a Can Grapes s’escoltava la música més avançada del moment i et trobaves les mateixes persones que anaven als concerts. La música també era l’excusa per relacionar-te. De Vic van sortir molts creadors i grups que, anys més tard, van convertir-se en referents de la música popular de tot el país. Recordo que, estant a Barcelona, quan algú s’assabentava que jo era de Vic, sempre comentava la potència musical de la ciutat, o et deia que venia expressament a Can Grapes a escoltar les últimes novetats que programava el gran Pep Lluçà, el propietari del local».
Nascut a Berga, en Ramon va viure molts anys a Andorra, on va estudiar a l’Escola Francesa. A finals dels setata va anar a viure a Sant Boi de Lluçanès i va estudiar a Vic, al Col·legi de Sant Miquel. Més endavant va entrar a treballar a una entitat bancària, una feina que simultaniejava amb els estudis musicals i la seva pertinença al mític grup Duble-Buble. La seva reflexió era aquesta: «Hi ha coses d’aquella època, com ara la música, aquelles avantguardes tan atrevides i les actituds davant la vida carregades de misticisme i transcendència, que avui em provoquen un cert somriure irònic, no exempt de simpatia; sense negar el valor que tenien, ara les veig més relativitzades. L’escepticisme situa les coses en el seu lloc. Tenien uns valors destacables innegables i reals, però tampoc eren tan transcendents, sobretot en l’àmbit de les avantguardes musicals, que és el que jo més conec. Però això passa una mica en tots els camps (…) No s’ha de mitificar mai cap època. Aquella generació de contraculturals també feia gala en general, d’actituds dogmàtiques. Però de gent intolerant que vol imposar el seu criteri ni ha hagut, i n’hi ha, a tot arreu: a l’esquerra, a la dreta i en totes les tendències. Entre els antidogmàtics també hi ha dogmatisme. No hi ha cap moviment que s’escapi d’aquest defecte (…) Quan vaig aterrar a Vic, jo tenia 16 anys i em trobava gent que em deia: “Vigila, perquè a Vic corre molta droga!”. I em van alertar dels perills de contactar amb la bohèmia i la gent de mal viure (…).Jo era entre cinc i set anys més jove que els protagonistes d’aquella generació i me’ls mirava amb una mica de respecte; ells eren els grans, tenien un sentit de l’humor molt especial i jo potser tenia una mica de complex de no estar a l’alçada i, també, una certa por que no em volguessin a la seva colla pel fet de venir de fora de Vic i ser més jovenet. Però els admirava perquè van trencar motlles, eren místics i existencialistes. Tots aquells joves que avui podríem qualificar d’antisistema m’atreien més que no pas els que formaven part d’organitzacions més estructurades, com els partits polítics. Avui continuo pensant que el fet de no caure en els engranatges molt encotillats és un valor a tenir en compte. Avui i sempre».
Les Hermanas Llopis a l’Índia. [Foto: Mia Casassas.]En Carles de jove va ser delegat de curs al Col·legi de Sant Miquel. Va fer de cambrer en diversos bars musicals, va ser militant del PSAN, va treballar de pellaire, va repartir verdures en un tricicle i va guardar vaques al Cadí. Després, va estudiar medecina i va viatjar per Europa. En la conversa mantinguda amb ell, en Carles recordava que a la seva infantesa «moltes famílies catòliques resaven el rosari cada dia. De vegades, quan per la televisió sortia una dona embarassada, tancaven l’aparell, un invent que feia poc havia arribat a les llars. I el marrecs ens barallàvem amb els xarnegos al Puig dels Jueus. Érem fills del franquisme. La por i l’esperit de la derrota marcaven la pauta. Érem una societat oprimida i desballestada i vivíem en una comarca tancada en ella mateixa, amb molta boira i olor de resclosit». A l’hora de valorar la situació juvenil dels anys setanta, deia: «El motor d’aquella generació va ser la revolta, l’esperit de revolta innat en el jovent. Aquells anys, algunes onades de frescor i influències franceses també van arribar a infiltrar-se lentament entre els filets de la boira. La frontera era massa a prop, igual que el cinema porno. La majoria d’activistes culturals i socials venien de classes socials acomodades, exceptuant els activistes sindicals que eren de la classe treballadora. Amb tot, penso que poques persones, molt poques, es van mullar. I van se elles que, d’una manera lenta i feixuga, en van arrossegant d’altres. (…) La clau d’una certa resistència es trobava, al meu entendre, guardada al Seminari de Vic, que va saber conservar i preservar la cultura del país gràcies a intel·lectuals com Ricard Torrents, Segimon Serrallonga i d’altres. Aquesta gent també eren dels pocs que havien anat a Europa i, de tornada, havien portat aire fresc. Fins que aquest esperit va traspuar cap enfora de les parets del Seminari (…) Tornant als joves, ara hi ha el relleu generacional que es torna a manifestar en aquesta darrera onada de jovent vigatà que ha viscut en democràcia, però que es rebel·la i no en te prou; exigeix i fa propostes que trobo ben innovadores. Podríem considerar que la nostra situació era diferent, però la meva lectura és que té moltes similituds. Nosaltres érem el mateix que el que ells són ara».
Més jove que la primera generació d’assidus del Cafè Vic, a principis dels vuitanta, en Joan estudiava Enginyeria Tècnica Agrícola i cada setmana anava a Barcelona i tornava a Vic els caps de setmana. Parlant d’aquells contraculturals es mostra més aviat crític: «Jo vaig anar al Cafè Vic a principis dels vuitanta. Tenia 20 anys. Abans no gosava entrar-hi, tanta era la impressió que em feia aquell ambient. Tampoc no gosava perquè era la seu dels nostres déus que ens van fascinar. Però aquests ídols mai no ens varen acollir amb simpatia, ni tan sols amb amabilitat. De l’admiració vàrem passar a la por. Recordo que aleshores nosaltres els importàvem poc i no comptàvem per a res. Quan en alguna ocasió sèiem a la mateixa taula amb algun dels grans, els nostres comentaris eren sistemàticament menyspreats. Això sí: si el mateix comentari era fet per una de les noies de la nostra colla, aleshores era àmpliament aplaudit (…). En l’aspecte de les ideologies, el pensament era tancat; i encara que molt contracultural, no admetia la discrepància. Les colles eren també tancades. Hi havia uns líders carismàtics a qui ningú gosava desafiar. El que deien els líders no es podia discutir. Aquests líders tenien un seguici incondicional de gent grisa, també membres dels grans, que els aplaudien i els reien totes les gràcies. Aquell qui portava la contrària al líder era rebutjat per la claca. I si els líders es posaven en contra d’algú, encara que fos de forma injusta, comptaven amb el suport segur del seu seguici, incapaç d’adoptar una actitud imparcial o de defensa del més dèbil (…). Ara, mirant-ho amb perspectiva, penso que arreu passa el mateix: els més joves admiren els més grans, mentre aquests els ignoren. I quan hi ha hagut pensaments forts, revolucionaris, també han anat acompanyats sempre de la intolerància amb la discrepància. Per això tampoc cal condemnar aquells contraculturals d’una forma específica. Hi vàrem aprendre molt de la vida».
Vistes des del cim del Puigsacalm aquest febrer de 2019. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Aquest passat mes de febrer no ha fet el temps esperat en un mes habitualment gèlid i plujós a muntanya. Un feixuc anticicló s’ha ajagut durant dies i setmanes al sofà de les valls, ha emboirat la plana de Vic i els plans del Segrià, i ha posat a la palestra, novament, l’emergència del canvi climàtic.
L’emergència del canvi climàtic i els mitjans de comunicació
Segons els científics, els canvis en els cicles solars han existit de sempre i han causat o causen tota mena de fenòmens meteorològics. Tanmateix, el que no ha existit sempre, sinó solament els darrers quasi cent anys, és la persistència de la pol·lució atmosfèrica, la contaminació dels béns naturals (aigua, sòls…) o la irrupció d’espècies invasores arreu, tot de causes que produeixen efectes no solament indesitjables sobre la salut del planeta i tots els éssers vius, sinó que comporten l’assumpció d’una consciència d’alerta davant del fet que, si no s’hi posa remei de forma immediata, ja no hi haurà marxa enrere (tal com avançàvem en les darreres Notes esparses…, quan donàvem notícia del naixement del grup d’àmbit mundial Extinction Rebellion (XR), que aquí s’ha traduït com Rebel·lió o Extinció, i l’anomenada «Declaració de Barcelona».
El pròxim 14 de març es farà públic un manifest, signat per multitud de personalitats, per a alertar sobre la responsabilitat dels mitjans de comunicació pel que fa a l’enorme repte que la nostra societat té plantejat davant l’emergència climàtica. Es tracta d’una realitat que ja tenim al damunt, amb conseqüències ambientals, energètiques, socials, polítiques, culturals, etc. sense precedents històrics. És el repte més greu que té i ha tingut mai la humanitat, i per tant, naturalment, també el nostre país.
Fa més d’una dècada és va popularitzar la qualificació del canvi climàtic com “una veritat incòmoda”. Però ara, a les portes de la tercera dècada del segle, aquesta qualificació ha quedat abastament superada. Avui parlar de canvi climàtic ja és confús i poc precís, hem de reconèixer en primer lloc que el que estem enfrontant és una autèntica emergència climàtica a escala planetària. La comunitat científica és molt clara al respecte. I ja no es tracta d’una veritat incòmoda, sinó d’una realitat ineludible. I tot el que no sigui parlar i informar en aquests termes és amagar, eludir, confondre i desarmar la capacitat de reacció de la nostra societat.
És en aquest context el manifest farà una crida, tant als òrgans rectors dels mitjans de la CCMA (Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya), com als professionals que hi treballen, per a complir amb aquesta responsabilitat envers la societat a la que serveixen, especialment «perquè el paper dels mitjans públics de comunicació és fonamental per a traslladar al conjunt de la ciutadania un tractament del tema amb rigor, responsabilitat, serenitat, però a la vegada amb claredat, coherència, sense eufemismes ni embuts, de forma no marginal,sinó proporcionada a la seva importància, tant en els serveis informatius com en els meteorològics, com en altres espais de gran audiència».
El manifest advoca de deixar de considerar «bon temps» que als mesos d’hivern tinguem temperatures primaverals. «O hem de fixar-nos en l’augment de les temperatures mínimes, no només de les màximes, perquè incideixen més en l’increment de la mortalitat i de la morbiditat. O en altres qüestions importants com la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius. I per a aquesta nova mirada, els mitjans públics han de jugar un paper fonamental».
Arreu d’Europa i del món creix un moviment de milers de persones, entitats socials, xarxes internacionals, una part important de la comunitat científica i, de forma destacada, la joventut a qui pertoquen les properes dècades. Un moviment que crida a prendre aquest futur a les nostres mans, per no deixar-lo en mans de les elits polítiques i econòmiques globals que fins ara i durant dècades han demostrat la seva tossuda incapacitat per a actuar per al bé comú, per a no cedir ni una engruna del seu poder i els seus beneficis, ni tant sols quan és la humanitat i el planeta esl qui estan en joc.
Aquesta emergència climàtica corre en paral·lel a casa nostra sobre què volem ser quan siguem grans: si esclaus d’un Regne genocida o partícips en una República lliure. Totes les històries de l’entemig —incloses les farses judicials i els múltiples paranys electorals— són falòrnies que duen a l’Enlloc habitual de genuflexió i falgel·lació pròpia dels victimistes. En aquest sentit, voldria recordar que a la nació catalana hi tenim insta·lades quantre centrals atòmiques, dites nuclears, que ens tenallen de mans i peus per a ser independents energèticament parlant.
Maria Dolors Orriols en una fotografia de l’any 2000 [Arxiu del Pen Club.][Un report de Xavier Borràs.]
Si bé és cert que l’any 2018, en què va esdevenir el desè aniversari de la mort de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols (1904-2008), va passar sense pena ni glòria, actualment alguns fets fan pensar en el just rescabalament de l’autora, entre d’altres, de l’emblemàtica i grandiosa obra El riu i els inconscients: ja es disposa, d’una banda del Fons documental de l’escriptora —de què ja vam parlar al número 14 de La Resistència—, donat pel seu fill, el físic i també escriptor Antoni Lloret; ben aviat, a més, s’anuncia la publicació el mes de maig vinent del llibre biogràfic Maria Dolors Orriols, viure i escriure, a cura de Montserrat Bacardí —a qui devem, també, el magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»—; i, finalment —encara que més tard del que voldríem— la reedició, per Adesiara, precisament, d’El riu i els inconscients cap a l’any 2022.
Es tracta, doncs, de tres bons pilars —en què han contribuït tant Barcardí, com Antoni Lloret i Nan Orriols, així com la Universitat de Vic— per a situar Maria Dolors Orriols al lloc d’alt nivell que li pertoca en l’àmbit de la literatura catalana. La mateixa Montserrat Bacardí ens en dóna algun detall a la «Presentació» del llibre ja esmentat (encara inèdit), Maria Dolors Orriols, viure i escriure:
«La nostra porta d’entrada al món narratiu d’Orriols es va produir a partir de la lectura d’El riu i els inconscients, l’any 1990. A mesura que avançàvem en la crònica d’aquells temps convulsos, ens preguntàvem com havia estat que aquella novel·lista tan poderosa havia quedat negligida. Vam buscar i vam remenar, rere la petja d’informacions, notícies, ressenyes, comentaris… Un parell d’anys després en vam poder llegir Una por submergida, i el 2003, les pertorbadores memòries, Escampar la boira. El 2004 el PEN va dedicar-li un Àlbum Maria Dolors Orriols, coordinat per Joana Bel, que vindicava, per mitjà de veus diferents, la vàlua de la seva obra. Sempre ens havia quedat el neguit de no saber-ne més, de no tenir-ne a l’abast altres títols — avui per avui, tots descatalogats. El seu nom sortia recurrentment —en lletra menuda—, al costat d’altres com ara Agustí Bartra, Maria Aurèlia Capmany, Anna Murià, Teresa Pàmies, Cèlia Suñol… I la recança ressorgia.
»Un feliç atzar ens va posar en contacte amb el seu fill, el físic Antoni Lloret, que conservava tots els papers de la seva mare: un munt de capses, arxivadors, carpetes i llibretes (ara, en procés de classificació, a la Universitat de Vic). De la munió de peces inconnexes, n’emergia una figura que s’engrandia i una obra que s’eixamplava. Hi descobríem dades desconegudes, relacions i amistats, vincles professionals, correspondència, dietaris, obres publicades i inèdites, (auto)traduccions… No sabíem on ens duria, aquell cúmul de papers, però no podíem —ni volíem— quedar-nos a l’escapça, ens calia escodrinyar cada document per a mirar de recompondre el trencaclosques: d’on sorgia aquella febre creadora?, què la propulsava?, què perseguia?, com es plasmava?, amb qui era compartida?… Quan les peces no acabaven d’encaixar, recorríem a la memòria i a les vivències personals dels seus descendents —infatigables davant la nostra insistència.»
Sovint s’ha especulat sobre el minso paper que, fins ara, se li ha atorgat a Maria Dolors Orriols no havia en l’àmbit de la literatura catalana: potser pel fet de ser dona llavors, perquè va viure allunyada de la capital i de col·lectius influents, o perquè no pertanyia a l’àmbit acadèmic. No obstant, això també significa que va tenir molta llibertat d’acció.
Tanmateix, alguns mai no hem deixat de preguntar-nos sobre el dolós i inexplicable silenci que ha planat sobre la seva obra, que ara, a les portes de la publicació de la biografia de Bacardí i l’anunciada reedició d’El riu i els inconscients, comença a sortir a la palestra, d’on no havia d’haver caigut mai, per a il·luminar-nos.
Mes de febrer de 1939: en pocs dies, unes 100.000 persones, entre militars i població civil, van travessar la frontera pel coll d’Ares i es van exiliar a França, on els esperaven camps de concentració, molta misèria i la mort. Més tard, els maltractats de l’èxode espanyol de totes les ideologies van ser els primers a lluitar contra el feixisme. Marxen del feixisme per lluitar contra el feixisme.
Els republicans espanyols van ser víctimes d’un cop d’estat. Els hereus de la dictadura fruit del cop d’estat jutjaran aquest mes de febrer de 2019 els presos polítics que denuncien que la transició va ser un frau i que el cop d’estat franquista i la dictadura van deixar uns hereus que no han abandonat mai el poder.
Aquest mes fa vuitanta anys d’aquell èxode i Espanya continua segrestada pels mateixos que defensen privilegis inconfessables i que, per tal de poder-ne gaudir, han pactat fins i tot amb alguns republicans a canvi de viure tots plegats sempre amb les butxaques plenes. Una vergonya.
Aquest febrer de 2019 he pujat al coll d’Ares. Sempre aturo el cotxe a la part francesa, a pocs metres d’on comença el camí de la Retirada que baixa a Prats de Molló. El febrer de 1939 va ser molt fred. Des del cim del coll d’Ares es pot veure el mar. La veritat és que, des d’aquest lloc, sents un dolor insuportable per tanta misèria. Diverses persones han baixat d’un cotxe amb una bandera republicana i dues noies recordaven els seus avis. Tots plegats ens mirem. El cert és que no podem entendre res.
Avui comença el judici de la venjança contra els nostres presos polítics. Avui, quina casualitat, quina vergonya, s’ha dictat sentència absolutòria contra els dirigents de Caixa Catalunya, presidida pel socialista Narcís Serra i quaranta membres més del Consell d’aquesta entitat. Avui, encara, molts pensionistes i treballadors no han cobrat ni cobraran mai les pèrdues per les preferents, les clàusules sòl o per interessos amb usura. La dictadura, sempre contra els mateixos; la monarquia, imposada contra els mateixos; els criminals, contra els dèbils en nom de Déu o del feixisme. Tant li fa. És per això que volen els més dèbils, els republicans i els independentistes claudicats, sotmesos i derrotats.
El cert és que, avui, Espanya és un desert, on l’única esperança la representem els que ens rebel·lem contra tant feixisme. Costa d’entendre, però la democràcia, a Espanya, es defensa més des de la presó, l’exili i estafats pels bancs que des de qualsevol altre lloc. Quina paradoxa, que la democràcia espanyola l’haguem de defensar els republicans i els independentistes!
Senyors Pedro Sánchez, Iceta, Casado, Llarena, Arrimadas, Narcís Serra, senyors de Vox, jutges i generals de tots els estaments armats: com podeu dir que Espanya és un estat de dret? Com podeu parlar de democràcia? Un país corrupte i sense garanties. Un país de privilegiats. Un país d’estúpids que, amb la condició d’arreplegar un trosset de pastís del saqueig, actueu com voltors. Això sí, sempre aneu de negre. És el vostre color.
Clàudia Masó Orriols (Vic, 1996), cursa el Grau Universitari en Arqueologia per la Universitat de Barcelona i ha fet una residència de mig any a Austràlia. Tot i la seva jovenesa, ha treballat de voluntà ria a l’Hospital Veterinari 24 h de Vic, a l’Escola Augusta de Barcelona i a l’Era del Sot de la capital d’Osona.
Jordi Remolins insisteix en les seves breus narracions amb el tema del suïcidi [Foto: Arxiu LR.]
Dèficits del saber
Quan el cotxe va topar frontalment amb el camió, el psiquiatre de l’hospital públic encara no sabia que la seva mort havia estat fulminant. Tampoc sabia que tota la família al complet, els mateixos que l’havien estat atabalant amb comentaris punyents i protestes des que havien sortit de casa, també havien estat víctimes instantànies de l’impacte. I molt menys encara, el psiquiatre no sabia exactament perquè ho havia fet.
La fredor de l’anorèxica previsora
La jove anorèxica odiava la gent amb sobrepès. Els odiava tant que va engreixar-se trenta quilos, es va posar una corda al voltant del coll i va saltar d’un pont sobre l’autopista. Esperava que si n’havia calculat malament la llargada o no havia fet el nus amb prou destresa, com a mínim no fallés també el camió que s’estava aproximant a gran velocitat.
Un dia de desgràcia
Només sortir del pis aquell matí, la supersticiosa mestressa de casa ja va saber que seria un dia horrible i que només podia esperar-ne alguna de grossa. Haver passat per sota de l’escala del pintor que donava uns cops de pinzell sobre la porta d’entrada de l’edifici i que tretze gats negres en comitiva es creuessin en el seu camí, presagiava un agermanament inevitable amb la desgràcia. A tres quarts de dotze de la nit, veient que la resta del dia havia estat d’allò més normal, la dona va entrar al lavabo, es va seccionar les venes amb el ganivet de tallar pernil salat i va morir, finalment tranquil·la perquè la terrible intuïció s’havia fet realitat.
A la setena te’n sortiràs
El gat petaner tenia la rara habilitat de creuar la carretera sempre que s’acostava algun vehicle a gran velocitat, just a temps per convertir-lo en carn picada sobre l’asfalt. Al llindar de la seva setena vida, va trobar-se de nou en la mateixa situació que havia liquidat les sis anteriors, al marge d’una autopista amb un intens trànsit que feia del tot impossible travessar-la sense ser atropellat. En aquell moment, quan l’instint de supervivència li recomanava girar cua per tornar a l’abocador incontrolat on vivia, va adonar-se un cop més que a l’altra banda de la carretera hi havia un polígon industrial, una ciutat dormitori suburbial i una planta de reciclatge de residus nuclears, i va ser llavors quan va decidir, en funció de les perspectives vitals que els humans li estaven oferint, suïcidar-se de nou.
Joan de Serrallonga en un gravat romàntic [Il·lustració: Arxiu LR.][Un article de Clàudia Masó.]
La història
Joan Sala i Ferrer, més conegut com Serrallonga, va néixer l’any 1594 a la Sala de Sant Martí de Viladrau (Osona), una antiga fortificació senyorial situada en un petit turó als peus del Montseny. L’any 1618 se n’anà de la Sala de Viladrau i es casà amb la pubilla Serrallonga de Querós, un poblet de les Guilleries. És a partir d’aquest moment que Joan Sala i Ferrer fou anomenat Joan de Serrallonga.
Tot sembla apuntar que el medi familiar del bandoler, tant el propi com el dels Serrallonga de Querós, fou el d’una pagesia benestant. Totes dues famílies eren propietàries de patrimonis rurals, sobretot per l’acumulació de masos rònecs o abandonats, però que, tot i així, «no aconseguien de dissimular completament una relativa precarietat, producte possiblement de desequilibris reiterats al si de les respectives unitats familiars» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 31).
Cap a les segona meitat del segle XVI els Sala s’aparellaven amb altres pairalies benestants. Així, Joan Sala, el pare del futur bandoler, es casava l’any 1579 amb una jove de la casa Ferrers de Sant Pere Desplà, qui seria la mare del famós Serrallonga juntament amb cinc fills més. Del segon matrimoni de Joan Sala arribaren tres fills més, tots tres mascles, i tots tres bandolers.
Com els Sala de Viladrau, els Serrallonga de Querós també eren una família de pagesos adinerada, propietaris dels masos Serrallonga, Querosa i la Brossa. «El casament de la pubilla Serrallonga amb Joan Sala, l’any 1618, es féu amb “autoritat, decret i consentiment” del senyor local, Antoni Vila i Savassona; una fórmula que tant pot significar una onerosa submissió feudal dels Serrallonga com una relació privilegiada de la família amb el seu senyor directe i jurisdiccional» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 33).
Joan Sala i Margarida tingueren, entre 1619 i 1629, cinc fills. A la Serrallonga de Querós hi vivien aleshores un total de dotze persones pel cap baix, moltes de les quals estaven incapacitades per a treballar, per tant, no és del tot estrany que Joan Sala, Serrallonga, comencés la seva carrera de proscrit. Era habitual, en la Catalunya dels segles XVI i XVII, que els pagesos i els bandolers treballessin junts d’alguna manera. Els primers, podien ocultar els botins de petits robatoris dels segons o els facilitaven amagatall. De fet, l’any 1626 Serrallonga és descrit, en un memorial del governador de Catalunya, com un home de vida pacifica, dedicat al camp i al bestiar però que, també, sovint, sustentava la seva «quadrilla» i n’aplegava botí.
Les mateixes declaracions del bandoler Serrallonga ens han deixat una explicació prou detallada de les circumstàncies que el portaren, durant la primavera del 1622, a la vida bandolera. Un dia del mes de març de 1622, Serrallonga prengué un parell de capes de pastor que li oferí el bandoler Miquel Pandís. Tot seguit Serrallonga cometé la imprudència de confiar-se a un amic seu, Miquel Barfull, visitant freqüent de la Serrallonga de Querós. Barfull, però, va trair-lo quan va descobrir que els germanastres de Serrallonga havien robat i venut una mula de la seva mare. El conflicte acabà amb Barfull assassinat per Serrallonga. Així, va començar la seva vida de proscrit. Tenia aleshores uns vint-i-vuit anys aproximadament i era d’aspecte robust, morè, barbut i amb bigoti.
Durant tres o quatre anys Serrallonga fou un bandoler sense gaire nom ni protagonisme. Se sap que a principis de 1623, Serrallonga, el seu mig germà Segimon i alguns seus companys cometeren un substanciós robatori (possiblement el primer de Serrallonga) a la masia Saguer de Jafre. S’endugueren tota l’argenteria i pedreria de la casa: tasses, culleres de plata, anells d’or, molta moneda, una cadena d’or, molta roba de lli i llana, i unes quantes llonganisses. Tot seguit, es van amagar a bosc i es van repartir el botí en parts iguals. Durant aquest mateix any, Serrallonga cometé més robatoris, tant en cases de pagès com en camins. De fet, un dels escenaris més comuns per a assaltar eren les cruïlles de rutes comercials importants, ja que els camins gironins oferien la possibilitat d’espiar el tràfec entre Barcelona i Girona o entre Girona i Figueres o Perpinyà. També, per terres de la Garrotxa, sobretot a les poblacions del vessant oriental de les Guilleries i del Collsacabra.
Pels voltants de 1626, Serrallonga i la seva colla guanyaven aliats i freqüentaven les emboscades al camí de Barcelona a Vic. És sabut que Serrallonga i els seus tenien un cert respecte pels viatgers aristocràtics i, fins i tot, en ocasions, no els assaltaven. Una altra activitat regular de la colla del bandoler de Viladrau era el segrest i el rescat de persones benestants i, a vegades, també, feien de sicaris. Els Nyerros eren els membres d’un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana al final del segle XVI i al començament del XVII. El bàndol rival eren els Cadells, amb qui mantenien una lluita constant. «Les vinculacions senyorials de Serrallonga no fan sinó reforçar la hipòtesi de la seva adhesió al bàndol d’Antoni Vila. Aquest era, recordem-ho, senyor jurisdiccional de Querós, i els seus parents més immediats, els Vilademany, eren senyors jurisdiccionals de Viladrau, i senyors directes, alhora, de la Sala de Viladrau, el clos pairal del bandoler.» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 41).
L’altre bàndol era el dels Domènec, senyors dels mas Barri de Tona, qui eren del partit dels Cadells; en canvi, Antoni Vila era del bàndol dels Nyerros. Es diu que Serrallonga seguia els passos del seu cèlebre antecessor Perot Rocaguinarda: actuar freqüentment com a seguidor armat d’una bandositat feudal. Com en el cas de Rocaguinarda, però, «el suport envers Serrallonga i la seva quadrilla no provingué tothora ni únicament dels senyors locals guerrejants» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 44). Els principals còmplices o fautors dels bandolers eren les famílies o la parentela i, altres cops «no eren sinó un exponent de les prerrogatives dels senyors jurisdiccionals, que mantenien i emparaven els seus lacais armats mal fossin bandolers regaliats o perseguits per la justícia reial» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 45).
Els refugis de Serrallonga i la seva colla eren molts ja que tots plegats trobaven acolliment regular a Viladrau, Susqueda, Rupit, Taradell, Querós, Vilanova de Sau, Tavertet, Savassona i més ja que, el parentiu d’alguns membres de la colla de Serrallonga multiplicava les llars amigues. Alguns rectors, a part de proveir-los de menjar, haurien estat alhora espies dels bandolers i aquests rebien, també, ajut de pastors, llenyataires, altres homes del bosc i dones desvalgudes, vídues sobretot. La tardor de 1627 començà el «regnat» de Serrallonga amb la desfeta dels germans Margarit, que eren aliats seus. Es retiraven al refugi francès (ja que hi havia membres francesos a la quadrilla) cap a la tardor i tornaven quan arribava la primavera, on els escenaris principals de l’actuació del bandoler i la quadrilla va continuar essent la mateixa.
El renom de Serrallonga tingué com a conseqüència un enduriment de la persecució i, alguns perseguidors, en sortiren molt malparats. Durant els següents anys, Serrallonga i la seva colla patiria una gran quantitat de persecucions que els obligarien a salpar cap a Leucata, però, durant el trajecte, Serrallonga es marejà i hagué de desembarcar a Elna, on es va quedar dos mesos, protegit pel senyor de la baronia dels Vivier. A continuació, passà una llarga temporada a Nyer i finalment baixà altre cop cap a les Guilleries.
El recorregut que va fer Serrallonga, juntament amb Joana Massissa (la vídua d’un moliner que el bandoler havia raptat a prop de Sant Joan de les Abadesses), des de Nyer fins les Guilleries, va ser possible gràcies als barons de Nyer i Vivier, que en diverses ocasions els ajudaren a esquivar els oficials reials que volien atrapar al bandoler.
França, que va ser el refugi i sovint la salvació de Serrallonga i els seus, també fou la seva perdició. Alguns senyors francesos van saber treure profit de l’acolliment donat als bandolers i així caigueren, a principis del novembre de 1631, alguns membres de la colla de Serrallonga. Molts d’aquests van acabar traint el seu capitost i col·laborant en la captura de Serrallonga a canvi de la remissió de les autoritats reials.
La persecució del bandoler de Viladrau va augmentar l’estiu de 1633. El virrei, duc de Cardona, va convocar una quantitat de sometents i batlles locals de les àrees de refugi de Serrallonga per tal d’acorralar-lo i tallar-li el pas. Serrallonga, acompanyat únicament de Joana Massissa, va intentar cercar amagatall a Santa Coloma de Farners, on va ser traït per l’hereu del mas on s’aixoplugava i, finalment, capturat el dia de Tots Sants. Aquest dia va ser la fi del famós bandoler de la Sala de Viladrau.
Serrallonga va ser traslladat a Barcelona, on el van torturar i executar el dia 8 de gener de 1634, amb quaranta anys. Serrallonga va ser assotat cent cops i, finalment, un cop mort, esquarterat en quatre trossos i, per acabar, li van penjar el cap en una de les torres del portal de Sant Antoni. A conseqüència dels actes de Serrallonga, les seves propietats van ser cremades per la justícia reial de Barcelona.
La llegenda
La història i la llegenda de Serrallonga són ben diferents. L’imaginari popular va alterar la figura del bandoler i el va omplir de facultats i compromisos que no va adquirir mai. La llegenda assegura que Serrallonga robava als rics per donar el botí als pobres o que va rescatar Joana Massisa dels Nyerros. La vida del bandoler va transformar-se en objecte de cançons populars, obres teatrals, romanços o balls parlats. El ball d’En Serrallonga és considerat el ball parlat més popular de Catalunya.
El ball d’En Serrallonga
Aquest ball va néixer en els llocs on el famós bandoler va actuar, però la popularitat del ball es va estendre per altres comarques, on les característiques del ball canviaven. Unes quantes poblacions on s’ha documentat el ball (en total, vuitanta-vuit) són, per exemple: Vic, Barcelona, Campdevànol, Manlleu, Mataró, Olot, Ripoll, Terrassa, Reus, Elna, Tarragona, Vilanova, Vilafranca i més.
«Els balls dels bandolers es caracteritzaven per l’abundància de descripcions esgarrifoses que servien per a meditar i instruir-se. A més, contenien una moralitat subliminal que es traduïa en discursos defensors de la justícia espanyola i de la seva persecució de bandolers.» [Sotorra Figuerola A. (2008), «Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. De la història a la llegenda», Pedralbes, 28, pp. 445-458].
Els historiadors difereixen quant al moment que va aparèixer el ball per primer cop; per exemple, Milà i Fontanals assenyala que el ball va néixer just després de la mort de Serrallonga, en canvi, Francesc Curet, el situa a finals del segle XVII. En alguns llocs el ball de Serrallonga ha perdurat fins el segle XX i, fins i tot, en les últimes dècades, en algunes poblacions, s’ha intentat recuperar. Els personatges del ball varien segons les versions, tot i que hi ha tres personatges fixos que hi apareixen sempre: Joan de Serrallonga, Joana Massisa i el fill il·legítim dels dos, que rep el nom de Xiquet.
Les armes de foc tenien un paper important dins la coreografia, les quals eren disparades, si les autoritats ho permetien, en moments crucials del ball. «Aquest espectacle popular, durant el segle XVIII i XIX, va tenir un gran èxit, i a partir de les versions de les Guilleries i de la Plana de Vic es va estendre pertot Catalunya mentre s’anaven creant noves versions. El ball es representà amb poques interrupcions des de pràcticament el 1634 fins el segle XIX.» [Sotorra Figuerola A. (2008), op. cit].
Bibliografia
GARRICH, Montserrat; KOVÁCS, Lenke; MASSIP, Francesc; TORRES, Xavier, Serrallonga, déu vos guard, Centre d’Estudis del Lluçanès i Ajuntament de Perafita, 2004, 1a ed.
SOTORRA FIGUEROLA, Ariadna, «Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. De la història a la llegenda>> Pedralbes, 28, p. 445-458.
