Tom Wolfe (Richmond, Virgínia, 1930 – Nova York, 2018)), el promotor i més interessant representant de l’anomenat Nou Periodisme, va publicar un darrer llibre l’any 2016 que ha causat estralls entre els progres i esquerranosos d’arreu del planeta, El regne del llenguatge (Editorial Empúries, 2018, 208 pàgines), on argumenta de manera molt provocadora, i amb una crítica ferotge a Darwin i Chomsky, que tot el que pretenien fer-nos creure sobre el llenguatge i l’evolució humana és incorrecte.
L’autor carrega contra Darwin i Chomsky, contra l’establishment científic, en un intent d’explicar per què ens hem aturat en el coneixement de l’evolució del llenguatge (D’on ve? Per què l’ésser humà és l’únic que utilitza i pot aprendre les llengües tal com les coneixem? És innat? No ho és?) i defensa dos noms de científics que han estat “contra” les teories darwinianes (Wallace) i chomskyanes (Everett) i que han passat desapercebuts per la comunitat científica.
Segons Wolfe, és el llenguatge, no l’evolució, el que distingeix els éssers humans dels animals
i el responsable dels avenços de la humanitat.
El regne del llenguatge.
L’obra és un atac directe als neodarwinistes i contra Noam Chomsky i la seva teoria de la «gramàtica generativa», segons la qual els homo sapiens naixem amb una capacitat innata per al llenguatge que ens permet aprendre qualsevol llengua perquè totes comparteixen unes estructures i unes formes universals. De fet, el mateix Chomsky, ha admès posteriorment a aquesta nova Toeria del Tot que els orígens del llenguatge continuen sent «un enigma» irresolt. Per a reblar-ho, Wolfe escriu enaquest hilarant volum: «La parla? Di que els animals van evolucionar fins a arribar a l’home és com dir que el marbre de Carrara va evolucionar fins a arribar al David de Miquel Àngel».
Col·laborador en diverses revistes i diaris nord-americans, Wolfe emprava una desenfadada ironia i un estil i un llenguatge fresc i àgil que caracteritzà tant els seus reportatges com les seves novel·les (destaquem-ne La foguera de les vanitats) i ha convertit a aquest autèntic iconoclasta en un dels representants de la contracultura més llegits del nostre temps.
Acaba setembre amb la memòria dels dies convulsos viscuts ara fa un any, just la vetlla del primer d’octubre, quan el poble va exercir el dret a votar la independència. Un any després —amb més d’un miler de ferits, més de dos mil processats, presos i exiliats– hem vist com en nom de la «llibertat d’expressió» es permetia una manifestació a Barcelona de les forces de repressió del Regne d’Espanya que ens van atonyinar i vexar en aquella històrica data. Els feixistes, en nombre ínfim, han estat protegits pels mateixos mossos (o potser eren uns altres, com maldiuen alguns conspiranoics) que en aquelles dates d’ara fa un any havien de ser «sempre nostres». Ha estat vergonyant veure la policia catalana copejant els antifeixistes, amb l’excusa paranoica que s’havia produït violència després que els joves d’Arran haguessin acolorit els uniformats amb pólvores de color, en aquesta mena de festa holly que tant s’estila en les performances. Qualsevol excusa, doncs, sembla bona per a justificar la violència institucional i construir el relat, tan car als unionistes i a certs processistes —els que viuen de la rifa de la pagueta—, que som uns arrauxats i no tenim remei.
El discurs de la no-violència, del pacifisme, de la no «agressió», no pot ni ha d’estar renyit amb la necessària autoprotecció i dret de defensa del poble, precisament desprotegit davant la repressió i els feixistes que la campen per casa nostra com si res. Que es demani d’una banda desobeir, exercir els drets conquerits per al nostre alliberament nacional, una marxa permanent per a la llibertat, etc., i, per l’altra, es copegi sense solta ni volta la gent que protesta contra els qui van ractar d’impedir-ho, no és que sigui una contradicció, sinó que és un atac directe als fonaments de la democràcia popular (i potser és d’aquí, d’aquest entrellat, que plora la criatura).
Si no es volia un enfrontament entre els policies i guàrdies civils que ens van atonyinar i que es van manifestar a Barcelona aquest passat dissabte, la solució era ben senzilla: se’ls prohibia la «llibertat» de dar-nos pel sac, perquè amb el feixisme no hi pot haver mitges tintes ni lectures esbiaixades, com les que ha adduït aquest polític mediocre que encapçala la conselleria d’Interior de la Generalitat. Que la xurma policíaca espanyola i tots els trinxes i pinxos ultrafeixistes vinguin a insultar el poble no té a veure amb la «llibertat d’expressió», sinó amb el complex d’esclau (espanyol) que molts, massa, encara arrosseguen.
Si els catalans fóssim un poble armat com antany —just fins al segle XVIII i en episodis esparsos i minoritaris fins als anys vuitanta del segle passat—, tot aquest discurs d’escolanets que som un poble pacífic cauria pel pes de la història i dels fets, des dels remences al segle XV fins a la revolució anarquista durant la guerra d’agressió contra Catalunya.
Cal recordar, encara, que un dels subsegüents decrets al de Nova Planta dictats per la monarquia borbònica, obligava a pagès a tenir el gros ganivet de llescar el pa encadenat a la taula, després que alguns dels qui els cobraven impostos i regalies, provinents del regne de Castella, fossin malferits o occits amb aitals armes?…
Dels remences al qüestionable sistema «democràtic»
La revolució remença, per cert, ha estat revisada de nou, des de les pàgines del número 310 de la Revista de Girona, corresponent als mesos de setembre i octubre de 2018, amb un extens dossier coordinat per l’historiador i periodista Pere Bosch, amb el títol «Passat i present dels remences», de què parlo en aquesta entrevista que li vaig fer recentment. La Revista de Girona, l’any 1986, ja va dedicar un número monogràfic als remences, que va produir un gran rebombori. Trenta-dos anys després, amb noves visions i perspectives, se’n torna a parlar.
Placa que recorda, al monestir de Santa Maria d’Amer, l’escenari del compromís remença de l’arbitratge reial, el 8 de novembre de 1485. Foto: Xavier Borràs.
Per a Pere Bosch —historiador, periodista i polític (exbatlle de Banyoles i exdiputat al Parlament de Catalunya)— una de les lliçons d’aquell moment «és que la pressió dels camperols va aconseguir mobilitzar el poder regi, el propi monarca, que va intentar fer d’intermediari entre senyors i pagesos per a canalitzar el conflicte, i això, juntament amb el fet que es tracta d’una lluita molt avançada del punt de vista europeu, que ens va situar en un moment crucial de la Història…, són elements que poden comportar un cert paral·lelisme amb la situació actual».
Efectivament, el que hi havia en joc a muntanya en aquell moment no era tant la qüestió dels mals usos que exercien el senyors feudals contra els pagesos que, certament, n’era un dels motors, sinó, també —i sobretot—, una lluita, molt avançada en la seva època, pel poder, és a dir, per com, des de la ruralia, es podia participar en la presa de decisions de forma directa i plena, tot exercint el que ara en diríem una democràcia «real». Les «universitats» (assemblees) pageses amb centenars de trobadesi milers de persones arreu del territori en donen fe, com es pot veure al llibre del Sindicat Remença.
El que els remences i el tsunami independentista tenen en comú és que posen a la picota aquest sistema partitocràtic i de castes polítiques que ha persistit en el darrer segle i mig a Europa. Propiciat des del model de societat capitalista, quan just ens trobem al cimal en caiguda lliure de la catàstrofe ecològica, ètica i moral en les societats dites «avançades», aquest sistema «democràtic» fa aigües pertot arreu, mentre a empentes i rodolons apareix el poble que s’autoorganitza i decideix, més enllà de les consignes més o menys sabudes, més o menys assumides, que les organitzacions «civils» escampen en la tensió permanent en què sobrevivim actualment. Espanya es desintegra i si empenyem, sense noses, caurà pel propi pes de la se va corrupció, la seva violència i la seva intolerància.
La manca de lideratge també és una flaca que arrosseguem de fa temps en aquesta cruïlla històrica. Tanmateix, creure que molts ens conformaríem amb més conteses electorals com si aquí no hagués passat res és d’una ingenuïtat esperpèntica. Les experiències de més democràcia, propiciades el 15M, no han prosperat precisament (vegeu la deriva dels mal anomenats «comuns», que, ai las!, no poden), perquè han caigut en el parany de creure que optar a la gestió político-administrativa era bufar i fer ampolles i que ningú no seria seduït per l’exercici del poder pel poder, amb les paguetes i els privilegis inclosos que s’atorguen els qui l’exerceixen.
Cal, doncs, que la revolució iniciada per l’independentisme als carrers, fora del sistema clàssic dels partits i les corrupcions (econòmiques i/o xantatgistes), continuï el seu camí per a fruitar —quan sigui possible— en un veritable exercici de democràcia. Caldrà, si més no, estar-ne amatents i participar-hi, en la mesura del possible, també des de La Resistència.
Que octubre —mes revolucionari per excel·lència— us sigui profitós i ens meni més a prop de la plena llibertat.
Veig que, com sempre que la nostra espècie necessita creure en misteris, un que dona molt joc, i que encara avui el seu debat i negoci literari i audiovisual és molt viu, és tot el que està relacionat amb l’Atlàntida. Visionaris i aventurers troben l’Atlàntida enfonsada en el mar o perduda en un desert.
Charles Berlitz explica en els seus llibres que totes les llegendes de déus amfibis són dels atlants i que gairebé tots els objectes arqueològics, també. Explica convençut que els atlants van arribar a la Terra i que alguns venien de planetes del sistema estel·lar de Sírius i que altres venien d’Orió, Andròmeda, les Plèiades, etc. Concreta aquest visionari que la religió del poble africà dels dogon dona testimoni que van connectar amb els atlants.
Si busqueu bé, trobareu atlants i Atlàntides que encara desperten la passió dels misteris que tan agrada als dogmàtics i visionaris de mites i ficcions. Plató també hi va dedicar un xic del seu temps, i els experts en mites expliquen que els atlants vivien en un paradís d’aigua i vegetació i que la seva bellesa era extrema però que la seva ambició finalment va despertar forces de déus desconeguts i el seu paradís va desaparèixer.
Expliquen que els mites de la creació, del diluvi universal, del paradís perdut i també dels déus venen dels atlants. El debat arreu del món és tan intens que molts veuen la influència dels atlants a la Bíblia, en els maies, els asteques i també en els indis nord-americans. D’altres visionaris veuen la influència dels atlants en les piràmides d’Egipte, les ruïnes de Baalbek, els temples maies, etc. El 1996, la revista Arqueología y enigmas de la historiadedicava un reportatge a demostrar que uns jeroglífics egipcis ja descrivien el mite de l’Atlàntida.
Si l’Atlàntida va existir o no, no ho sabrem mai. Si els atlants eren extraterrestres i d’una bellesa espectacular i van crear una cultura extraordinària, tampoc. Ara bé, que tots els buscadors de tresors, escriptors de novel·les o multinacionals del cinema hi tenen un filó inesgotable, això és ben cert.
Explico tot això perquè, l’altre dia, una persona de la qual no diré el nom ni en concretaré el sexe ─però sí que diré que tenia estudis, molts estudis, això sí, estudis de ciència─ em va escoltar quan comentava que el teatre de L’Atlàntida de Vic també el van construir els extraterrestres atlants vinguts d’Orió però amb els diners (l’or) dels contribuents de Vic i de tot Catalunya; que és per això que fins i tot van fer el teulat d’or.
«Però…, això de l’Atlàntida, que no ve de mossèn Cinto Verdaguer?», em va preguntar el científic o científica. «I tant! I una miqueta, també, del canonge Collell», vaig respondre. «Ah!!! Del canonge, no ho sabia.»
Cada vegada més estem assistint a la introducció dels ordinadors en el procés d’aprenentatge dels alumnes de l’última etapa d’Educació Primària i sobretot als estudis d’ESO i Batxillerat en els instituts. Però, paral·lelament al creixent protagonisme dels ordinadors, també assistim a una progressiva disminució de la utilització dels llibres de text.
El problema és que la realitat s’entossudeix a palesar l’existència d’una escletxa digital que perjudica els alumnes pertanyents a famílies pobres, ja siguin autòctones com del col·lectiu immigrant. El fet és que no totes les famílies poden pagar un ordinador per a cada un dels seus fills en edat escolar i, encara menys, contractar una línia d’Internet amb tarifa plana. En aquest context, per a garantir l’alfabetització digital de tots els alumnes, les institucions educatives estan obligades a contribuir a facilitar l’accés a equips informàtics en horari escolar i també en horari extraescolar a aquells estudiants que no disposin d’ordinador a casa.
Segons les dades oficials, el curs 2017-2018 a Catalunya hi havia 484.029 alumnes d’Educació Primària, 313.401 alumnes d’ESO, 92.441 de Batxillerat i 118.424 de Formació Professional. Cal remarcar que la majoria d’estudiants acudeixen a un centre públic.
Les dades també expliquen que més del 30% dels alumnes immigrants no tenen ordinador a casa seva, encara que la xifra dels que tenen ordinador, però no estan connectats a Internet, és bastant més elevada. En el cas dels alumnes autòctons, el percentatge d’alumnes que no tenen ordinador a la llar se situa al voltant del 20%. Per països, els alumnes estrangers més perjudicats per l’escletxa són els marroquins,els romanesos, els sud-americans de diferents procedències, els xinesos, els paquistanesos…
Un factor a tenir molt en compte és l’elevat índex de fracàs escolar quehi ha entre els fills dels immigrants nascuts a Catalunya. Però, més enllà de si tenen o no tenen ordinador i connexió a Internet a casa, els experts assenyalen que el principal motiu del fracàs escolar és el generalitzat baix nivell cultural dels pares d’aquests nens i nenes, que no poden fer tasques de reforç al domicili quan els seus fills estudien o fan deures.
Tanmateix, els alumnes que a casa no tenen accés a Internet no poden cercar informació, enviar un correu electrònic a l’instant i aconseguir coses que, fa molt de temps, es consideraven impossibles. Per això és imprescindible que es proporcionar a aquests estudiants accés a Internet a l’escola, tot i que la mesura no està exempta de problemes potencials. De fet, perquè abans de permetre que tots els estudiants —sense distinció—accedeixin a Internet a classe, els educadors n’han de considerar els beneficis i els perjudicis.
Igualment, és evident que quan els estudiants tenen la possibilitat d’utilitzar Internet a l’escola, poden cercar ràpidament gairebé tota la informació necessària per a fer una tasca o un projecte. Sense Internet, l’única opció és que els alumnes hagin d’anar a la biblioteca de l’escola, que emmagatzema una quantitat limitada de llibres sobre un grapat de temes. L’accés a Internet és especialment útil per als estudiants quan han de consultar diverses fonts per a una feina d’investigació. Els estudiants poden passar menys temps cercant i més temps elaborant un document ben escrit i informatiu.
Tot i que de vegades s’ha dit que la utilització d’Internet comporta una falta d’habilitats socials, això no sempre és cert, perquè els estudiants poden parlar i comunicar-se amb nens d’altres aules, però també d’altres ciutats i paios, un factor que afavoreix la socialització i el coneixement d’altres cultures alhora. Però si Internet ofereix una gran quantitat de material educatiu, també ofereix moltes pàgines web on els estudiants poden anar a perdre el temps, com ara centenars de llocs que permeten als usuaris accedir a jocs que causen distracció i pèrdua de temps, encara que les escoles poden establir filtres per a evitar que els estudiants tinguin accés a algunes distraccions en línia poc recomanables. En aquest sentit, és bastant fàcil bloquejar material en línia per a adults, com els llocs web que mostren pornografia o violència.
D’altra banda, si Internet pot ser lloc ideal per als nens a l’hora de conèixer gent nova en sales de xat, aquests llocs són de vegades vistos per depredadors de nens que s’amaguen a les sales de xat, de vegades fent-se passar per un altre nen, per atreure’ls amb una falsa sensació de seguretat.
Internet té, evidentment, pros i contres. Però cal que a l’escola no es creïn guetos per raó de pobresa i/o procedència, i que tots els alumnes —amb les obligades restriccions i controls—, tinguin accés a la xarxa, sense que això signifiqui que s’hagin de desterrar els llibres. Igual que passa amb el debat sobre si la premsa i els llibres digitals acabaran desplaçant els diaris i els llibres en suport paper…, el temps ho dirà. Però, de moment, els llibres —i en aquest cas els llibres escolars de text— són una eina bàsica. La primera.
Jordi Sánchez Solsona (Terrassa, 1949). Després d’un temps de viure a Matadepera (Vallès Occidental), de 1960-1976, l’any 1976 es va fincar a Calafell (Baix Penedès). Va cursar estudis d’Arquitecte Técnic (UPC), és Máster en Gestio Urbanística (UPC) i expert, des de 1982, en taxació de béns immobles i gestió urbanística..Va exercir com a tècnic municipal a Matadepera, Calafell i el Montmell (Baix Penedès), sempre en relació amb responsabilitats urbanistiques.
Ha estat batlle de Calafell en el període 1999-2001 i els darrers mesos de 2003 i de 2007 a 2011 pel PSC. En aquest mandat també va ser president del Consell Comarcal del Baix Penedès. D’ençà l’any 2011 jo no és en política ni milita al PSC.
Ha jugat a futbol tota la vida, en diferents equip i és membre del colectiu d’ex jugadors de la Fundació dels veterans de l’FC Barcelona. I li agrada molt cantar.
Ara és en el departament de RRII de Cirsa.
Fa 4 anys que escriu mensuament un article d’opinió de tal com veu les coses que ens envolten.
El silenci, aquest gran suport per a la transmissió de paraules, sorolls, ritmes i harmonia, ens fa por i incomoda molta gent. És curiós que quan algunes persones parlen i de cop i volta sembla que ja no hi ha res més a dir, es digui que s’ha produït un silenci incòmode, sense adonar-se que una de les situacions més satisfactòries per a mi és la de compartir el silenci amb algú sense cap problema ni cabòria. Sembla, però, que cada cop som menys els qui estimem l’absència de soroll. El món va de camí invers i ja han aconseguit que fins i tot es trenqui el silenci respectuós per aplaudir un cadàver.
Al nord, el de les grans ciutats i de la revolució industrial, la gent es va anar acostumant a un mon ple de sorolls. Poser per això, el patiment per un pèrdua es manifestava amb un silenci compartit per a convocar cadacu el seu dolor.
Al sud, on hi ha grans extensions de terra erma l’home es va acostumar molt més a viure en el silenci que comporta l’aïllament, i hi manifesten el dolor col·lectiu a través del soroll. Suposo que hi ha estudis antropològics sobre aquesta qüestió molt més informats que no pas les meves observacions.
Diuen que a l’espai es pot experimentar la sensació de silenci absolut. No deixa de ser una paradoxa que on, segons els científics, hi ha una activitat contínua i les galàxies són interconnectades amb les estrelles, les estrelles amb els planetes i els planetes amb els satèl·lits, tot aquest enrenou es faci sense soroll.
El més proper que he experimentatestat del silenci com un bàlsam ha estat el desert. Allà on els vents abriguen amb la suavitat d’una mantellina i passen en totes direcccions callats, sense udolar. Un silenci que s’imposa fins i tot al xivarri dels pensaments i que permet escoltar els batecs del cor, immens com el paisatge protector d’un cel ple i un oceà de sorra que adquereix formes diferents amb els vents.
L’absència de soroll fa tanta por com la mort, l’expressió màxima del silenci, i l’home sempre ha inventat històries per a donar sentit al que no en té ni li cal. Alguns parlen de les virtuts del no-res, altres d’un cel o d’un infern i uns altres d’un harem etern.
La nova religió que exalta la possessió material i que, igual que el catolicisme ha fet servir el Vaticà, té a Sylicon Valley i a les grans plataformes el mitjà per a imposar els nous dogmes. L’anagrama ja no és la creu ni la lluna, és Google. El bombardeig constant de sorolls, informacions (reals, falses o de la postveritat) que allunyin qualsevol signe de silenci. A les televisions el què més hi abunda són les tertúlies on tothom crida i no s’aclareix res.
Quan arriba Nadal, pobles i ciutats s’afanyen a omplir carrers i places d’altaveus que escupen constantment les mateixes nadales, que s’imposen fins i tot si neva, a la pau callada que proporciona veure caure els flocs.
Els absoluts ens creen vertigen i l’absència total de soroll l’associem a la falta de vida —quan n’és una de les parts més importants. També, se sol relacionar amb l’aïllament quan és un dels mitjans més potents per a interelacionar-nos. Aquesta infinita pantalla que esquitxem amb el crit, el plor, el riure, la música i les paraules i que és present tant en el primer plor després de néixer fins a la ranera que precedeix la mort. El silenci absolut.
Vegeu el vídeo sobre mim Marcel Marceau [1923-2007], màxima expressió del silenci en l’art escènica.
El «top manta» és un fenomen estès en un munt de països d’Europa. | Foto: Adià Costa/NacióDigital.
[Un article de Jordi Sánchez.]
Des que era petit recordo que a les entrades dels pobles hi havia un cartell que hi deia: «Prohibida la venta ambulante en todo el municipio». No hi havia «top manta» però sí que de tant en tant passava pel carrer gent que venien gelats, colònies, afiladors de ganivets i tisores, gent que arranjava matalassos de llana, venda de melons i síndries…, és a dir que el cartell hi era, però també es feia ulls clucs a la venda.
El top manta és una altra cosa. Es tracta d’un fenomen estès en un munt de països d’Europa, a ciutats com Paris, Londres, Venècia, Madrid, Barcelona, Sevilla, Bilbao etc. És una sortida econòmica per a molta gent immigrant, sense papers, que no tenen cap manera d’aconseguir un treball regulat. A alguns occidentals els agrada comprar barat encara que siguin conscients que el producte és una imitació de les millors marques i amb l’error de pensar que s’ajuda aquest col·lectiu, sotmès a les màfies que hi ha al darrere.
Però, últimament, s’ha desbordat la situació. El més greu és que la majoria de partits que no són als governs municipals s’aferren a aquest problema per desgastar al l’equip de govern de torn. He patit aquesta manera de fer, perquè he estat batlle de Calafell en el període 2007-2011.
Aquests problemes normalment tenen una jerarquia competencial
Vegem-ho:
Són immigrants sense papers. És competència de la Policia Nacional (Llei d’estrangeria)
Venda de falsificacions. És un delicte contra la propietat industrial i intel·lectual, competència dels Mossos i de la Policia Local.
A les platges, la Guàrdia Civil (Llei de costes de l’Estat). És domini públic.
Quan formalment hi ha una denúncia dels Mossos o de la Policia Local és la Policia Nacional la que tramita l’expedient oportú davant d’un jutge, que es qui decideix si els envia a un CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) un màxim de 40 dies —o els expulsa del país.
L’estiu del 2010, davant l’agreujament de la situació a Calafell, vaig demanar al conseller d’Interior, aleshores Joan Saura (ICV), si podia convocar una reunió. El 24 d’agost ens vam reunir a la Conselleria amb la presència de tots els actors implicats i, també, de les dues organitzacions municipalistes FMC i ACM.
Conclusió
Han passat 8 anys i no s’ha fet res efectiu, és evident. Estem pitjor, però la culpa és dels batlles?
Què es pot fer?
En primer lloc: «tolerància zero», tot sancionant a qui compri aquests productes.
No hi ha solucions màgiques però sí jerarquia política per a resoldre aquest problema que és global i sistèmic. La UE s’ha d’implicar de forma urgent per a cercar acords de participació entre els 28 i els països del continent africà que generen l’èxode d’aquets col·lectius i que arrisquen la seva vida per a tenir un futur millor. Els polítics han de donar bon exemple i fer allò que és més lloable en la política encara que estiguis a l’oposició: fer pinya per a resoldre problemes dels ciutadans. S’ha d’acabar amb la política partidista d’una vegada, si no no ens en sortirem.
Cal tenir en compte que aquest problema agreuja l’estat de desordre dels nostres espais públics als carrers, places, parcs i un dels béns més preuats: els nostres municipis turístics.
Agost ens ha dut una canícula lleu a la terra dels remences, no tan agosarada i penosa com la que ha fet a les metròpolis, ofegades de xafogor i de suor, que el trànsit rodat i els turistes amb samarreta imperi, xancletes amb mitjons i tones de suposada cervesa o de menys suposada sangria, exacerben encara més. Donem gràcies, doncs, a mare Natura, que enguany ens beneficia amb un microclima d’austeritat solar i de pluges benignes en aquest territori irredempt i resistent.
Contaminació i plagues
Sant tornem-hi amb les plagues, que arrasen el territori. Després de la processionària del pi, de l’escarabat de les palmeres, de l’eruga del boix i dels unionistes que fatxendegen arreu, ens arriba la de l’anomenat bernat marbrejat.
L’Ajuntament de la Vall d’en Bas ha emès un avís en relació a una nova plaga que a més de poder afectar conreus com el de blat de moro, actualment estès al 90% del territori, també pot afectar els domicilis del veïnat. El nom científic d’aquest insecte és Halyomorpha halys, tot i que popularment se’l coneix com a bernat marró marbrejat.
Aquesta xinxa és un insecte hemípter pertanyent a la família Pentatomidae, d’origen asiàtic (natiu de la Xina, el Japó, Taiwan i les Corees) i actualment és una plaga invasora en diversos llocs del mon que ha ocasionat pèrdues en diversos conreus. Va ser introduïda accidentalment als Estat Units el 1998. A Europa es va trobar per primera vegada a Suïssa l’any 2007, el mateix any a Liechtenstein, a Alemanya, França i Itàlia a l’any 2012; posteriorment, es va trobar a d’altres països. A Catalunya, el primer exemplar es va localitzar a la ciutat de Girona l’any 2016.
El nom comú d’aquesta xinxa (Halyomorpha halys) es refereix a la seva coloració dorsal generalment marronosa i marbrejada. Foto- @gencat
És una espècie que sol afectar arbres fruiters, cultius hortícoles, alguns conreus extensius com ara blat de moro i moltes altres plantes utilitzades en jardineria. A més, accedeix a l’interior de les llars on es refugia per passar l’hivern, ocasionant molèsties als veïns.
Tanmateix, a hores d’ara, no s’ha descobert cap producte fitosanitari per combatre aquest insecte. De fet, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació ha elaborat un tríptic amb informació d’utilitat que podeu consultar si cliqueu aquíi una fitxa tècnica amb la descripció que podeu veure si cliqueu aquí.
Tenim mala peça al teler: la globalització (especialment en els transports) i el canvi climàtic hi contribueixen d’una manera desesperada. L’espècie humana desapareixerà, però restaran les cuques. Quina ironia!
Dimissió de Nicolas Hulot: «Ja no vull mentir»
Nicolas Hulot, ministre de Transició Ecològica i Solidaritat francès, va anunciar aquest passat 28 d’agost, la seva sortida del govern a Inter Tuesday. «No vull mentir més», va dir. Va manifestar, a més, que no n’havia advertit, de la seva decisió d’abandonar el càrrec, al president Emmanuel Macron o al primer ministre Edouard Philippe: «És una decisió entre jo i jo».
Unes hores després del seu anunci, l’Elysee, en un comunicat afirma que l’ex presentador de televisió pot estar «orgullós del seu balanç» al capdavant del Ministeri. Mentre Macron era a l’estranger fins dijous va anunciar que faria «en els pròxims dies» propostes per a una remodelació. Qui ha de reemplaçar un dels ministres més populars? Alguns noms circulaven el mateix dimarts: el secretari d’Estat Sebastien Lecornu, el president de l’Assemblea Nacional François de Rugy o el cap de la WWF Pascal Canfin.
Té interès aquesta dimissió des d’una doble perspectiva: l’anunci sobtat en un mitjà de comunicació (que ningú no esperava, ni els seus propis col·laboradors al Ministeri) i els motius reals de l’abandó.
Així explicava, Thomas Legrand, redactor polític de France Inter, com havia anat l’anunci de la dimissió: «Ell ja havia decidit renunciar i anunciar-ho més endavant, només per fer fructífer aquest moment d’influència política. Però quan va tornar a l’estudi, evidentment havia canviat d’opinió. Els seus col·laboradors es van trencar. A la sortida de l’estudi em va dir que havia decidit anunciar-ho immediatament. Durant l’entrevista, vam sentir que estava arribant al final de les seves contradiccions. (…) Hem tingut un moment de veritat política».
Quant als motius per deixar la responsabilitat que li havia atorgat el primer ministre Macron, ell mateix va admetre en l’entrevista radiofònica que la política ecològica i climàtica del govern no està a l’altura dels reptes que s’havien proposat. «Són els petits passos suficients per frenar, invertir i fins i tot adaptar-nos a la tragèdia climàtica? La resposta és no.
Sobre els assumptes principals del seu Ministeri, Nicolas Hulot va manifestar la seva desil·lusió, fins i tot la seva impotència: «Hem començat a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle? La resposta és no», va reconèixer abans del bombardeig de la llista de fracassos: la reducció de l’ús de pesticides, la contenció de l’erosió de la biodiversitat, l’artificialització del sòl, la reforma de la LLlei de caça… Mentre tots els senyals d’escalfament són de color vermell i demanen solucions urgents, Emmanuel Macron no ha convertit el medi ambient en la prioritat del seu quinqueni. El cap d’Estat es mostrava content amb paraules gruixudes i gestos simbòlics, però mai no va demostrar que volia canviar el model econòmic.
Durant aquest any, el ministre de Transició ecològica ha perdut la majoria de batalles, fins i tot contra Bercy i el Ministeri d’Agricultura. En la llista de les seves derrotes hi és, per descomptat, la qüestió nuclear. Nicolas Hulot, al novembre de 2017, al final d’una reunió de gabinet, va haver d’anunciar a contrapeu l’abandó del termini de 2025 per a la reducció del 50% de l’energia nuclear mix elèctric estatal. Un objectiu retingut a la Llei de transició energètica per al creixement verd de 2015, que era el llegat principal que havia deixat Ségolène Royal i que Emmanuel Macron s’havia compromès a respectar. Hulot, després, va explicar que s’havia volgut mostrar »pragmàtic», ja que el govern anterior no havia fet res per preparar-se per a la disminució de l’energia nuclear.
Hi ha tot de lliçons a aprendre a aquí, especialment per al polític nostrats (ka no parlem dels veïns de Ponent), és a dir, aquells que ens van prometre una República i que, a hores d’ara, ja es venen per l’exhumació del cadàver del dictador al Valle de los Caídos, monument feixista que caldria dinamitar.
Arribarà setembre, ja fredorejant, amb tot el més calent a l’aigüera? L’Onze torna a ser una «prova de foc» i malgrat que molta gent se’n cansa, hi tornarem a ser, perquè vam votar el Primer d’Octubre —posem pel cas per a poder dimitir amb la mateixa elegància que monsieur Hulot.
