Guardians de llavors: resistint al poder hegemònic de l’agroindústria

Gilbert Cardon entre llavors a la cambra del tresor. Foto: Maria Borràs.

[Un report de Maria Borràs.]

El passat 24 de juny, quatre estudiants de la Universitat de Wageningen (Països Baixos) i jo mateixa, com a professora auxiliar del curs d’Anàlisi i Disseny de sistemes d’agricultura orgànica, vam trobar un oasi de resistència al ciment i a la individualisme, a la ciutat de Mouscron, a l’oest de Bèlgica, a tocar de França. En Gilbert Cardon ens va rebre, fora d’horari de visites, un diumenge qualsevol, per a compartir amb nosaltres les idees, motivacions i somnis que hi ha darrere de Les Fraternités Ouvrières.

 

Estudiants de la Wageningen University de visita al jardí de permacultura de Les Fraternités Ouvrières. Foto: Maria Borràs.

Fa gairebé cinquanta anys, al 1969, la Josine i en Gilbert Cardon van crear l’associació de Les Fraternités Ouvrières al numero 58 del carrer Charles-Quint. Aquesta iniciativa els va néixer de la necessitat d’autoeducar-se i compartir el coneixement amb altres obrers de la fàbrica on en Gilbert va treballar molts anys. Més endavant, l’associació es va obrir a tothom que volgués ser-ne partícip i van crear un espai on poder cogestionar la vida en comunitat amb els seus veïns i coneguts.

El passat de la parella és un punt clau per entendre l’esdevenir d’aquest petit paradís al mig de la ciutat, al jardí de casa seva. En Gilbert, de més jove, va anar de missió com a membre de les Young Catholic Workers a Bolívia i Veneçuela, tres i dos anys respectivament, on va conèixer persones molt especials, com la seva dona, la Josine, i Ernesto Che Guevara, entre d’altres.

Gilbert Cardon i Ernesto Che Guevara a Bolívia.

Al final de la missió veneçolana es va posar malalt d’elefantiasi, i ell i la seva dona van decidir tornar a Bèlgica. Allà, en Gilbert treballava en una fàbrica, i a finals dels anys seixanta va ser acomiadat per les seves «maneres». En una anècdota ens explica que a ell sempre li han molestat les jerarquies i les injustícies i que quan treballava a la fàbrica sempre feia de les seves per ajudar —gràcies a la posició privilegiada d’encarregat— totes aquelles persones que eren discriminades, tant per gènere, edat o ideologia. Amb tot aquest passat podem entendre que la solidaritat, l’equitat i l’ecologia siguin els pilars fonamentals que sostenen Les Fraternités Ouvrières.

En aquest «petit» oasi de gairebé 1.800 m2 al jardí de casa seva, van crear un projecte de permacultura on, entre els arbres, podem trobar-hi una gran varietat de verdures, herbes i plantes aromàtiques, entre d’altres. El nombre de plantes diferents és increïble, tot conferint una gran biodiversitat en aquest jardí de la ciutat: tomàquets, albergínies, carbassons, pomes, peres, prunes, albercocs, figues, cireres, raïms, kiwis, varietats de baies…, tot tipus de verdures hi creixen sota el principi de mínima intervenció, semblant al principi del mestre japonés Masanobu Fukuoka. També, hi ha una petita bassa que atreu insectes i granotes, i entre arbres i lianes de tant en tant ens topem amb espais per seure, xerrar i gaudir d’un ambient humit però agradable, que defuig de les presses de la urbs, mentre ens recorda que en som part, amb els petits hivernacles que també conformen el paisatge d’aquest jardí.

Un sender en el jardí de Cardon. Foto: Maria Borràs.

El que va començar com una petita venda de llavors artesanal —per bé que, malauradament, a Bèlgica està prohibida si no es tracta d’una llavor «oficial»—, ha esdevingut el que anomenen la grainothèque (el banc de llavors), on podem trobar més de 6.500 varietats de llavors diferents de verdures, cereals, flors, plantes aromàtiques i medicinals, arbres fruiters i formes antigues (per exemple, 450 varietats de poma o 60 varietats de móres). Les llavors procedeixen de jardiners, associacions i altres recol·lectors de llavors d’Europa i més enllà, organitzades i gestionades per més de 400 socis i voluntaris que, com ells, creuen que ser capaços de fer créixer els nostres propis aliments és prendre consciència del poder que tenim a les nostres mans i així enfortir la sobirania i l’autonomia popular. L’estança on es troba aquest tresor de la vida —les llavors— són tres parets de prestatgeries fins al sostre plenes de petites caixes amb molts sobres i nombres, ordenades totes en un catàleg que actualitzen sovint.

Mostres de com es mantenen les llavors.
Mostres de com es mantenen les llavors.
Mostres de com es mantenen les llavors.
Mostres de com es mantenen les llavors.

 

L’associació Les Fraternités Ouvrières també es compon d’un grup de persones que compren col·lectivament, un grup anomenat d’achat, per reduir el preu dels diversos productes i eines agrícoles necessàries. Des de 1980 al voltant de 100 famílies han plantat uns 50.000 arbres fruiters.

Amb la creació d’aquest espai, en Gilbert i la Josine, van plantar fa quasi cinquanta anys la llavor que permet avui dia l’accés a tots els aliments saludables i diversificats, al mateix temps que capaciten les persones. Ningú no en treu cap benefici. L’associació té una estructura bastant desordenada i tot el que es guanya amb les donacions de la gent per a l’adquisició de llavors es reinverteix per a tenir-ne de noves o en altres eines per als cursos. La idea és que el menjar orgànic (ecològic, com es diu aquí) no és un luxe només disponible per als rics, sinó un dret dins d’un món dominat per un sistema agroindustrial pervers que ens intoxica i aliena. En aquest idíl·lic espai, no parlem només d’orgànic o de permacultura, sinó també d’autogestió, de solidaritat entre persones i entre les persones i el nostre medi natural, així com de les sinergies que es creen entre els humans i els éssers no-humans. Com molt bé expressa en Gilbert: «Tots els jardins de permacultura són diferents perquè totes les persones som diferents».

L’any 1978 van començar a impartir cursos sobre jardineria responsable, cuina, elaboració de pa, etc., amb l’objectiu de cocrear i intercanviar coneixement, com a base per a l’autonomia i l’empoderament de les nostres vides. Compartir aquestes experiències és el nucli d’aquesta parella. Més de 8000 persones ja han assistit a aquests cursos, alguns dels quals també es poden trobar a la seva pàgina web i al Youtube. També, ofereixen classes de permacultura gratuïtes els dos primers diumenges del mes i els dijous a la tarda és possible de visitar l’espai i comprar, si s’escau, les llavors que es vulgui. En realitat la seva porta mai no és tancada i la gent pot visitar el jardí de franc, és clar, sempre amb previ avís.

Gilbert Cardon és un molt bon conversador que conserva llavors genuïnes d’arreu del món. Foto.: Maria Borràs.

Allò que va començar com un desig de conèixer més sobre jardineria, molt típic de la cultura belga, amb la compra de quatre llibres i algun que altre taller, ha esdevingut un espai de resistència i de creixement (tant humà com no-humà), una bella història d’abundància en un entorn urbà que encara lluita per arribar a un acord amb la seva era industrial anterior.

Si passeu per Bèlgica i voleu admirar allò més semblant al paradís terrenal mentre parleu amb en Gilbert i la Josine, no dubteu a fer parada a Mouscron!

Contacte
Direcció: 58 rue Charles-Quint 7700 Mouscron BELGIQUE
Telèfon: +32 (56) 33 38 70
Correu: fraternitesouvrieresmouscron@gmail.com
Web: http://fraternitesouvrieres.over-blog.com/

Algunes pàgines relacionades

Maria Borràs

Maria Borràs.

Maria Borràs Escayola (Vic, 1991), sempre ha estat molt atreta per la naturalesa i les relacions que en tenen els humans. El seu contacte directe amb la natura els primers anys de vida —quan la seva família vivia a Sora (Osona— i ser part de l’agrupament escolta Pere Rosselló al barri de Gràcia de Barcelona, van forjar-la en aquesta passió per a conèixer i respectar el que ens envolta.

Més endavant va estudiar Biologia a la UAB i va fer un màster en Agroecologia a la Wageningen University (Països Baixos). Durant l’últim període ha estat fent recerques a Cuba en relació a la capacitat d’adaptació (resiliència) al canvi de les famílies pageses i està molt interessada en els sistemes socioecològics i els processos interns que contribueixen a la creació d’aquesta resiliència.

Actualment basteix el seu projecte de doctorat a Catalunya, dins del projecte SEQUAL (Social-ecological relations and gender equality: Dynamics and processes for transformational change across scales), que  investiga les polítiques públiques d’adaptació al canvi climàtic —amb un focus especial en gènere, tot seguint la teoria de l’ecologia política feminista.

El seu principal objectiu es poder contribuïr, des de la ciència i, també, personalment, a acabar amb les injustícies i les desigualtats, per a crear alternatives al sistema capitalista actual.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Juliol

Compareu aquesta fotografia (a la platja de Garbet, a tocar de Colera, a l’Alt Empordà), amb el vídeo que podeu veure al final de l’article.

[Un report de Xavier Borràs.]

A l’estiu, encara més si ets de vacances, se suposa que tens temps per a llegir munts de coses que has desat a les prestatgeries per a millor ocasió o a la carpeta de preferits de l’ordinador. En el meu cas —sóc desvagat temporalment aquest juliol, després d’anys de no haver-ho pogut fer «legalment»— he pogut recuperar algunes d’aquestes lectures (o, fins i tot, relectures) i en voldria destacar algunes.

Memòria de la guerra d’agressió contra Catalunya

A la casa de Barcelona hi servo molt pocs arxius. De fet no m’ha plagut mai de col·leccionar res, ni tan sols els meus treballs periodístics, per bé que sí molts de literaris —narracions i versos que dormen el somni dels justos.  Ara fa uns dies, de les cinc o sis caixes que conservo, amb documents d’especial rellevància per a mi, vaig rescatar-ne uns quants davant la petició que m’havia fet el periodista i amic Pep Martí per a contribuir a l’edició «especial» que estaven bastint des de Nació Digital de cara a la commemoració del vuitantè aniversari de la Batalla de l’Ebre, que s’inicià un 25 de juliol de 1938 a un quart d’una de la matinada amb la travessa, a peu i en silenci, del riu iber.

Tenia —de fet, encara el tinc— molt viu el record dels retalls recuperats: una sèrie d’articles que va escriure mon pare, Enric Borràs Cubells (Gandesa, 4/9/1920 – Barcelona, 24/3/1985), amb el pseudònim d’Indíbil, sobre aquella vicissitud històrica i que vaig fer  publicar al «Dominical» (en català al 85%), del Diario de Barcelona (en castellà, al 95%) el 1983, quan jo mateix dirigia aquest suplement durant l’anomenada època autogestionària.

Instantània de la sèries de tres articles publicats al «Dominical» del Brusi per Enric Borràs Cubells l’abril i el maig de 1983.

En el cas de l’acarnissada confrontació bèl·lica a la Terra Alta, essent-ne mon pare testimoni directe –no endebades era en aquella data, amb 17 anys, tinent d’artilleria de l’Exèrcit Popular—, la sèrie de tres reports que hi va escriure l’abril i el maig de 1983 eren una joia que al seu moment va passar quasi desapercebuda —per causa de les baixes vendes del Brusi—, per bé que ara, amb la publicació el passat 25 de juliol a Nació Digital (el jornal telemàtic més llegit, de lluny, en català), tindran, en part, nova vida i, de retruc, un nou homenatge, no solament a mon pare sinó també a tots els catalans que van lluitar aferrissadament per a la nostra llibertat.

La relectura d’aquests tres papers ha estat dura, del punt de vista emocional, però ha pagat la pena fer memòria i, finalment, difondre-la de nou.

Captura de pantalla del Diari de Barcelona digital. Font: archive.org.

L’ensulsiada tripartida del Brusi

Hi ha una derivada d’aquesta recerca que també m’ha dut a la memòria un fet, poc conegut i esbombat, que crec que paga la pena ressaltar: la capçalera més antiga del continent, el Diario de Barcelona (1792), que va viure dues èpoques i escaig en català, va tancar-ne l’edició l’any 2009 per ordre de l’Ajuntament de Barcelona. Efectivament, l’Ajuntament de la capital de Catalunya va cloure’n l’edició digital —que passà a formar part de l’altra barraca dels socialistes (BTV), llavors comanada per l’imperdible Àngel Casas (xou). Cap periodista o capitost de l’oposició no va blasmar a l’època el que, a la llum de les xifres, semblava una de les estafes econòmiques (més de 2,5 milions d’euros malbaratats en 10 anys) i polítiques (tripijocs PSC-PSOE) més bèstia perpetrada mai per l’Administració municipal barcelonina.

L’Ajuntament de Barcelona havia adquirit el 1985 la capçalera del vell Brusi —després de dos tancaments quasi seguits, el 1980 i el 1984 (època autogestionària)—, per la miserable suma de 28 milions de les antigues pessetes (uns 168.000 euros actuals). El consistori barceloní en cedí l’explotació al Grupo Zeta, que amb la participació de l’ONCE (quins estranys companys de viatge) van tornar a editar-lo en paper i en català des de 1986 i, després, fins al 1994 pels germans Dalmau (propietaris de La Mañana, de Lleida) —sota la capçalera de Nou Diari—, amb 13 anys de plets per a pagar els 2,5 milions d’euros de deutes amb els treballadors del rotatiu.

Un cop desaparegut definitivament del carrer, el 1999 l’Ajuntament, a través de la societat privada municipal Informació i Comunicació de Barcelona (ICB), va iniciar la seva aventura virtual: una direcció i fins a set treballadors directes, entre 200.000 i 300.000 euros anuals de despesa —igual que l’altra barrabassada sociata a la Diputació de Barcelona, la invisible La Malla— i, com a resultat, un estrepitós fracàs mediàtic, donades les miserables xifres d’audiència, que qualsevol altre digital amb zero recursos econòmics i cap suport polític superava amb escreix.

Aquesta va ser la deriva que va dur la capçalera mediàtica més antiga de l’Europa continental a la seva desaparició. En van ser responsables tots els qui hi van donar suport en aquell període, inclosa ICV i Esquerra —quan encara era al Govern municipal—, tot i que Jordi Portabella l’abril de 2007 va advocar per convertir el llavors web ja inútil en un diari de paper gratuït en català, una aposta personal que no es va traduir en res, com s’ha pogut constatar posteriorment.

Els responsables d’aquella gran estafa no n’han passat mai comptes i, lògicament, tampoc no han estat jutjats per haver malbaratat fons públics i haver fet desaparèixer un patrimoni cultural ara ja irrecuperable.

Ni el Col·legi de Periodistes de Catalunya ni el Sindicat ni ningú del ram no en van dir res. Això sí, una de les persones que en fou directora, Cristina Ribas (1998-2002), com a guardó a la seva nefasta gestió va ser nomenada, pel govern d’Ada Colau, directora de Comunicació Digital de l’Ajuntament de Barcelona.

De fet, no queda ni rastre d’aquella època «digital» (tret que aneu a archive.org), i del període en paper només se’n pot consultar en línia dels anys 1792 a 1862 a l’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). Malaguanyats els milions de tothom que es va gastar el tripartit (PSC, ICV, ERC) per alimentar el seu clientelisme!

 

El canvi climàtic, encara

També havia desat per a llegir més tard l’entrevista que li van fer al biòleg de La Resistència, Gabriel Borràs, a El Punt-Avui el proppassat 14 de maig d’enguany. L’entrevista és un gènere periodístic que m’agrada força, sobretot si l’entrevistador fa les demandes pertinents i l’entrevistat hi respon sàviament, com és el cas de les requestes que li va fer la periodista Ure Comas a Borràs en aquesta ocasió.

En aquest interviu, el responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic (OCCC), manifesta, en relació amb el projecte LIFE MEDACC (que ha implementat i monitoritzat accions d’adaptació als impactes del canvi climàtic en les de la Muga, el Segre i el Ter) i la no-gestió dels boscos que «els catalans que vivim en els primers 30 quilòmetres de línia de la costa catalana, que som gairebé el 90% de la població, ens satisfem d’aigua d’uns rius i d’aliments d’un territori que és terra endins. Si volem seguir tenint aliments i aigua hem de col·laborar financerament a través, per exemple, del fet que amb el rebut de l’aigua es faci gestió forestal als rius catalans», opinió que des de La Resistència compartim fervorosament.

Gabriel Borràs, director d’adaptació de l’oficina del canvi climàtic. Foto: Ure Comas/El Punt-Avui.

Gabriel Borràs, que precisament en aquest lliurament de juliol de la nostra publicació es fa un seguit d’inquietants qüestionaments sobre la biodiversitat al nostre territori, ha parlat àmpliament a La Resistència sobre l’adaptació al canvi climàtic en sengles articles, com «Canvi climàtic i canvi global a la conca del Segre», «Un altre tren que arriba a l’estació: l’adaptació al canvi climàtic», o, encara, «La Mediterrània i el canvi climàtic: ens hi adaptem?», amb què ens podem fer una idea clara, de primeríssima mà, sobre com estem, cap on hem d’anar i com ho hem de fer per arribar a bon port.

A l’entrevista esmentada és prou contundent: «El canvi climàtic no és res més que el producte d’un model de creixement determinat, d’utilització de recursos, de relació de l’administració amb els ciutadans. El canvi climàtic és la crisi d’aquest model; per tant, si realment volem resoldre’l o lluitar-hi en contra o ser menys vulnerables als seus impactes, cal canviar el model. Si seguim aplicant les mateixes pautes de comportament o d’explotació de recursos no ens en sortirem. Taparem forats, però no ens en sortirem».

Acaba juliol amb la notícia dels plàstics acumulats a les platges de Santo Domingo, la capital de la República Domincana, per si és que escau que algú es pensa que tot això del canvi climàtic és una facècia, per no parlar de la canícula que es viu en aquests moments als països del nord d’Europa.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Juliol de mircorelats amb Jordi Remolins

Dansa de la mort. Xilografia de Michael Wolgemut. Font: Wikimèdia.

[Textos de Jordi Remolins.]

Innocència contrastada

El viatjant de vins i licors d’antiga anyada va adonar-se que s’havia comès un assassinat en el mateix vagó del tren on viatjava, quan una dona va esgaripar estridentment després de descobrir un bassal de sang a terra. A mesura que passaven les hores i la policia es feia càrrec de la investigació, el venedor va constatar alleujadament que era l’únic passatger que no estava a la llista de sospitosos d’haver perpetrat l’homicidi. Algun avantatge havia de tenir al cap i a la fi, ser la víctima del boig que li havia seccionat maldestrament el coll amb un llevataps de disseny futurista.

 

Cançó trista de moble-bar i catifa

El responsable de l’agència d’assegurances va obrir tremolosament el moble-bar i va servir-se un altre bourbon. Abans d’acostar-hi els llavis, va escolar-se-li entre els dits, i va rebotar miraculosament sobre la catifa sense trencar-se, malaguanyant presumptament tot el bourbon. Tip de fracassar en l’enèsima temptativa de suïcidi, el vas va contemplar al seu amfitrió mantenint dificultosament l’equilibri i va intentar articular algun improperi erràtic dirigit a la inoportuna catifa, morint-hi en l’intent, producte d’un coma etílic vidriós irreversible.

 

Pròrroga a la derrota

El gol per l’esquadra que garantia el campionat de lliga a l’equip de la ciutat va provocar un gran esclat d’alegria en l’operari desembussador de clavegueres, que durant cinc hores va celebrar-ho al bar de la cantonada amb els amics, buidant tantes ampolles de cervesa com el pressupost li va permetre i sortint al carrer per fer copartícips del triomf els soferts vianants i conductors que passaven per aquell barri residual. Quan va tornar a casa, la dona mig esquizofrènica ja dormia, el fill en fase terminal d’una malaltia del fetge encara no havia tornat de la celebració esportiva, i la roba que l’endemà s’havia de posar per tornar a la feina feia la mateixa repulsiva olor de merda que quan se l’havia treta. Sense deixar-se aclaparar per la realitat, l’home va ensobrar-se al llit amb un somriure etílic d’orella a orella, i va decidir que el suïcidi bé podia esperar uns quants mesos.

 

L’alcohol mata

El bevedor compulsiu ja havia constatat a bastament que els suposats perjudicis de l’alcohol en l’organisme no eren res més que una llegenda urbana, quan va persistir a demostrar-ho buidant totes les ampolles de licor barat dels bars de la ciutat. Per més que ho va intentar, no va aconseguir morir d’un coma etílic o una cirrosi, i un somriure de felicitat va instal·lar-se perpètuament al seu rostre. Només va canviar-li la cara quan un conductor borratxo va confondre’l amb l’amant de la seva dona, va baixar del cotxe i li va clavar deu punyalades que van afectar fatalment diferents òrgans vitals, entre els quals el fetge.

Què passa amb la biodiversitat a Catalunya?

Vistes del Pedraforca i del vessant sud del Cadí. Foto: Gabriel Borràs.

[Un article de Gabriel Borràs.]

El dia 26 de juny d’enguany, el Departament de Territori i Sostenibilitat publicà una extensa notícia de set pàgines en referència a la presentació de les dades contingudes al darrer Informe sobre l’estat del Medi Ambient a Catalunya, corresponent al període 2011-2015. Voldria destacar, literal, el paràgraf següent de la nota de premsa:

♦ «En matèria de biodiversitat i patrimoni natural, el document mostra un augment de la superfície protegida a Catalunya de 3.928 hectàrees, que representa un 31,77% del total del territori (…). Quant a fauna, l’Indicador de la Vida al Planeta mostra que les 258 espècies d’animals salvatges monitoritzats a Catalunya estan en davallada en el període 2011-2015; concretament revela una reducció del 13% del nombre d’exemplars d’ocells, papallones, mamífers, rèptils i amfibis a Catalunya.»

Destaco aquest paràgraf per dues raons: i) enlloc no he vist, ni sentit, ni llegit cap queixa o plany sobre aquesta pèrdua de biodiversitat; ii) la redacció del text és poc encertada. Considero que no són raons supèrflues, cap de les dues. Com és possible que disposant de més d’un terç del territori de superfície protegida hi hagi una reducció del 13% del nombre d’espècies d’animals? I, alhora, si la superfície protegida a Catalunya fos sensiblement inferior a aquest 31,77%, què hauria passat: hagués disminuït més encara la biodiversitat?

Deixo la nota de premsa i agafo l’Informe en qüestió. Primer esglai, positiu: sis-centes tres pàgines! Si l’accés a la informació ambiental és un dret —que ho és—, podem estar-ne ben satisfets. Llegeixo detingudament el capítol 5: «Biodiversitat i patrimoni natural», pàgines 212 a 285. Segon esglai, negatiu: «L’indicador de la Vida al Planeta és un dels indicadors més importants per a l’avaluació de l’estat de conservació de la biodiversitat a escala global (…). La tendència negativa del període 2011-2015 representa la continuïtat de la tendència negativa observada des del 2002. Malgrat les limitacions dels programes de seguiment, les dades poblacionals incloses representen una mostra suficient per afirmar que a Catalunya, en conjunt, es perd biodiversitat i a un ritme preocupant» (la negreta, collita de qui us escriu). Segons l’Informe, els factors principals que expliquen la pèrdua global de biodiversitat són la fragmentació i la degradació dels hàbitats naturals, la sobreexplotació de les espècies, la contaminació ambiental, les espècies invasores, l’ús social de la natura i el canvi climàtic.

Per tant, perdem biodiversitat a un ritme preocupant des de fa 16 anys, pel cap baix. Ara bé, la perdem perquè només tenim un 31,77% del territori protegit, o bé la perdem perquè precisament tenim un 31,77% del territori protegit? Ep!, no us llanceu a la jugular a xuclar-me la sang. De cap manera no voldria fer entendre que no sigui necessari protegir el territori, sinó si la protecció del territori, tal com l’hem feta des de fa més de 25 anys, és un instrument prou potent per a frenar aquesta pèrdua de biodiversitat. Potser cal protegir més territori, o bé gestionar aquest territori protegit d’una manera diferent, o bé ampliar el ventall d’instruments que esmorteeixin aquesta minva de biodiversitat. És una invitació a la reflexió.

Una reflexió que vull compartir perquè sóc un sac de dubtes; mentre, per una banda,  constatem la pèrdua de biodiversitat, per l’altra assistim expectants a notícies diverses sobre la presència d’espècies animals singulars a diversos indrets del país. Em refereixo a la famosa presència del linx ibèric en un camp de cirerers a Sant Climent del Llobregat, tocant l’autovia; a l’existència d’una població de llúdrigues al golf de Roses; a la reaparició dels hercs al Pirineu; a la població de llops al Ripollès, l’Alt Urgell i la Cerdanya; a l’existència de 5 parelles de falcons a Barcelona; a la colònia estable d’isards al massís de Montserrat; a les cigonyes, blauets, bitons i genetes a Flix; als óssos de l’Alt Pirineu i l’Aran… La presència d’aquests animals a Catalunya 25 anys enrere era absolutament impensable. La millora del medi —cas, per exemple, de la qualitat de l’aigua dels rius i de la costa— i la reintroducció «forçada» d’algunes espècies —cas de les cigonyes o de la llúdriga— segur que han estat determinants. Ara bé, quin paper hi ha tingut el territori protegit? No serà que tal vegada tenim un problema amb els programes de seguiment de la biodiversitat? O amb les espècies indicadores? O amb els valors de les observacions? Com expliquem a la gent —majoritàriament profana i ignorant de coneixements sobre la biodiversitat— aquesta contradicció? O no és una contradicció? Aquí ho deixo, tal com diu l’advocat del president Carles Puigdemont.

Vistes des de la Tossa d’Alp (a l’esquerra), Puigmal (centre) fins al Taga (Riber Freser, dreta). Foto: Gabriel Borràs.

Reprenem la lectura del capítol 5 de l’Informe…; els ulls se’m claven en el paràgraf següent:

♦ «Aquest context marcat per l’expansió de la massa forestal a causa de l’aforestació de conreus i l’abandonament de la gestió de molts boscos per manca de rendibilitat, semblaria oferir un marc favorable per a la conservació de la biodiversitat, però també té dues conseqüències negatives: d’una banda, la pèrdua de determinades pràctiques de gestió sostenible, que no permet mantenir l’harmonia del mosaic agroforestal; i, de l’altra, l’excés de boscos joves mancats de gestió, que pot comportar importants riscos ambientals (una major vulnerabilitat davant els grans incendis forestals) i una menor resiliència davant el canvi climàtic.»

Molt interessant… Ai las, resulta que un dels grans dogmes del conservacionisme del segle XX, a saber «prohibit fer res, que la Natura faci el seu camí», s’esfondra en el més profund dels abismes: la no intervenció comporta pèrdua de biodiversitat i incrementa riscos i vulnerabilitats. Per tant, a partir d’aquesta constatació, és molt agosarat plantejar que la manca d’intervenció en un 31,77% de la superfície del país considerada protegida comporta contribuir a la pèrdua de biodiversitat? O, si més no, al no increment d’aquesta biodiversitat?

És més, aquest plantejament no caldria circumscriure’l només a la superfície protegida, sinó a una gran part de la superfície forestal de Catalunya. Segons l’Informe, l’any 2015 el 65,17% del país és superfície forestal (més de 2 milions d’hectàrees) i els boscos suposen el 32,7% de la superfície de Catalunya (més d’1 milió d’hectàrees). La no intervenció de la superfície protegida es trasllada, per dissort, a la superfície forestal: només un 29,5% de la superfície forestal privada disposa d’instruments de planificació per a la gestió de les finques. Si el percentatge és baix, encara ho és més el de finques amb actuacions executades d’acord amb la planificació aprovada. En resum, tenim 2/3 parts de Catalunya amb un grau de no intervenció (no gestió) preocupant, amb conseqüències directes sobre la biodiversitat i els riscos. No torneu a llançar-vos a la jugular, que us veig a venir; de cap manera no estic dient que cal intervenir arreu, però em sembla que aquesta visió que la Natura és inviolable ignora els més de dos milions d’anys d’interacció entre l’espècie humana i l’entorn. L’Informe reconeix, en aquest sentit que

♦ «A Europa, l’ús intensiu del territori ha conduït a què en l’actualitat no existeixin pràcticament boscos del tot lliures d’intervenció humana, suficientment grans i que continguin tota la biodiversitat nativa, incloent poblacions viables d’espècies amb necessitat de grans espais. (…) A la conca mediterrània es considera que únicament el 2% de la vegetació original roman relativament inalterada (…) L’inventari de boscos singulars realitzat pel CREAF l’any 2010, quantificava la superfície dels boscos a Catalunya amb un elevat grau de maduresa en un 2% de la massa forestal».

Crec que és necessari, i fins i tot gosaria dir obligatori, repensar què hem de fer tots plegats per redreçar el rumb. Potser la nostra cultura urbana ha tingut una influència massa significativa en la concepció del territori que ens envolta. Una cultura que continua creient cegament que hi ha més biodiversitat en un bosc de faigs de la Garrotxa que en un herbassar marginal d’un marge de pedra de la Terra Alta; que tallar arbres és una violació; que roturar boscos per a fer-hi conreus és un atemptat; que cal fer el que calgui perquè una determinada espècie no desaparegui, tot i ignorant que les condicions ambientals del seu hàbitat fan impossible la seva supervivència. Una cultura urbana que brama quan sent les campanades de l’església o s’emprenya perquè les vaques protegeixen els vedells. Hem de reconèixer que involuntàriament creiem que la vacuna al formigó és deixar que la Natura faci, no tocar res. I no és això.

No, no és això, companys, i més encara amb la realitat dels impactes del canvi climàtic, que no fa sinó tensar encara més les diverses problemàtiques ja existents de fa temps: des de la desigualtat social a la insostenibilitat del model de creixement. Uns impactes que a Catalunya es resumeixen en una progressiva disminució de la disponibilitat d’aigua (vegeu aquí els resultats, les conclusions i les recomanacions del projecte Life MEDACC, Adaptant la Mediterrània al Canvi Climàtic). La pitjor mesura d’adaptació als impactes del canvi climàtic en relació a la disponibilitat de recursos hídrics, és la manca de gestió del territori; molt em temo que, amb la biodiversitat, pot estar passant una qüestió força semblant.

I, com diuen a Twitter, ara mateu-me! Salut.

La sopa d’all i altres invents

La sopa d’all.

[Un article de Toni Coromina.]

Quan algun setciències se les dóna de molt intel·ligent, el llenguatge popular l’acostuma a elevar a la categoria d‘inventor de la sopa d’all. Doncs ara resulta que l’autèntic inventor de la sopa d’all, segons he llegit en la web d’Internet blogs.mesvilaweb.cat, no va ser altre que el sobirà Jaume I el Conqueridor. Resulta, segons aquesta versió, que un dia el mític rei va anar a caçar i es va allunyar dels seus companys de cacera. Aleshores, fent-se passar per un rodamón i per a saber quina opinió tenia el poble de la seva figura, preguntava a tothom que trobava què en pensava del rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona, comte d’Urgell i senyor de Montpeller.

Però quan es va fer de nit, el bon home es va perdre pel bosc; fins que, mig mort de gana va trobar una cabana on hi havia una pobra velleta esporuguida. Malauradament, aquella dona li va dir que no tenia res per a calmar la seva gana. Aleshores, el rei va començar a cercar i va trobar un rosegó de pa, una mica d’aigua i un grapadet de sal. Al cap d’una estona de posar aquests ingredients a bullir, va trobar una cabeça d’alls i la va tirar a l’olla. Passada mitja hora va posar la sopa en un plat i se la va menjar: havia inventat la sopa d’all! I encara que la sopa d’all probablement té detractors, moltes persones segur que dedicarien un carrer a Jaume I a cada poble i ciutat de Catalunya per la seva condició d’inventor, més que no pas per ser sobirà.

Segur que l’inventor del foc —desconec qui va ser— té molts devots, però també crítics, sobretot entre els damnificats pels incendis i per les cremades. L’home prehistòric que va idear l’agulla d’os segur que és venerat pels sastres i vituperat per aquelles persones que algun dia s’han punxat el dit. El mateix passa amb els inventors de la roda, el carro i el cotxe: alguns consideren aquests invents un gran avenç, i d’altres uns artefactes que ocasionen molts accidents, maldecaps, contaminació, desgràcies i dependències del banc i del mecànic.

L’aparició de l’escriptura i el descobriment de la impremta, són saludats i aplaudits com un instrument de comunicació imprescindible en el desenvolupament del pensament, encara que molt probablement molts tirans i governants autoritaris consideren que les lletres són massa perilloses. Una cosa semblant passa amb el calendari, un invent que ens pot ajudar a ordenar el temps, però que també ens té encadenats i no ens deixa actuar amb llibertat. O la moneda, una peça de metall que facilita les transaccions, però ens esclavitza i ocasiona explotacions laborals, tractes degradants i corrupció.

Tots els invents segur que tenen pros i contres: la cadira, la palanca, la brúixola magnètica, el molí de vent, el canó, el rellotge en totes les seves variants, el vàter i el bidet, el microscopi, el termòmetre, el telescopi, el telègraf, el telèfon, la bombeta, la ràdio i el transistor, el gramòfon, la fotografia i el cinema, l’avió, el motor de combustió interna, el submarí, el parallamps, el sistema mètric, la vaccina, la pila elèctrica, la bicicleta, la locomotora de vapor, el teler, els llumins i l’encenedor de butxaca, la recol·lectora, l’alfabet Morse, la màquina d’escriure, el frigorífic, l’ascensor, els raigs X, el tractor, el fre de disc, el cinturó de seguretat, l’acer inoxidable, la penicil·lina i els antibiòtics, el pal de fregar, el paper higiènic, la rentadora, l’aspiradora, la cremallera, la televisió, el radar, el bolígraf, l’ordinador, el microones, el semàfor, la torradora de pa, la guitarra elèctrica, el cafè instantani, la bomba atòmica, la targeta de crèdit, la planxa de vapor, el vídeo, el fax, el telèfon mòbil, el codi de barres, el disc compacte, la realitat virtual, la fusió nuclear i Internet, entre altres descobriments més o menys transcendentals.

Però, de moment, la sopa d’all continua essent l’invent més popular.

«Tant put un all com cent cabeces (o cent cebes)», diuen encara a Manresa i a Olot.

La toponímia de Peramola i els mots que es perden del món rural, noves obres de Josep Espunyes

Josep Espunyes. Foto: Mercè Espuny (nuvol.com).

[Ressenya de Xavier Borràs.]

L’escriptor i lingüista alturgellenc Josep Espunyes (Peramola, 1942), tot just acaba de publicar dos llibres imperdibles d’interès resistencial. D’una banda, Municipi de Peramola. Toponímia («Col·lecció d’estudis locals», 5, 258 pp.) i, de l’altra, Món rural. Mots que es perden («Mots del cim», 24, 196 pp.), ambdós fets a Edicions Salòria.

Toponímia de Peramola

El volum Municipi de Peramola. Toponímia, dedicat als «maons del llenguatge geogràfic quotidià», en paraules del geògraf i escriptor Joan Tort i Donada, té la peculiar virtut de reflectir una cosa tan subtil, i alhora intangible, com l’esperit de la terra i de la seva gent.

De fet, en el cas que ens ocupa, ens hem de remuntar, pel cap baix, més enllà de la dominació romana de parla llatina, quan al Pirineu hi havia poblacions que mantenien parlars d’origen bascoide. Després dels romans s’hi van instal·lar pobles germànics, com ara els gots i els francs, de llengua germànica, amb què d’aquesta relació al territori i els successius parlars dels seus habitants en van sorgir els noms de lloc, o topònims, que descriuen el paisatge que ens envolta d’una manera ben senzilla i, també, sovint, especialment suggeridora.

De l’ingent treball d’Espunyes en són bona mostra les 688 referències ordenades alfabèticament i incloses al text en la primera part del llibre sota el títol «Toponímia del terme municipal de Peramola. Segles xvi, xvii i xviii», en què l’autor recull els topònims trobats en quatre capbreus (de 1575, 1639, 1739 i 1780), juntament amb els de l’anomenat Cadastre de Patiño (1716); en la segona part, titulada «Toponímia del terme municipal de Peramola. Tradició oral» hi trobarem fins a 1.041 topònims aplegats des del boca-orella popular.

L’objectiu preferent del treball del poeta peramolí ha estat preservar per a la nostra memòria col·lectiva l’apressada desaparició de desenes de noms de lloc, especialment de topònims menors, com ara trossos de terreny, que s’han perdut bàsicament per dues raons: perquè el propietari va deixar de conrear-los o perquè va integrar-los a una peça de cultiu més gran.

Mots que es perden

Amb el mateix afany de preservar la parla —potser, encara, més peremptori—, l’autor de l’imprescindible, entre més d’una dotzena de títols de poesia, narrativa i assaig, Dites, locucions i frases fetes(2007), recull a Món rural. Mots que es perden, no solament els mots que gairebé irremissiblement potser ja formen part del museu lexicogràfic sinó, també —i sobretot—, els que s’empobreixen i reculen per causa de la profunda castellanització, imposada des de l’Estat o, pitjor, acceptada per l’acadèmia.

En el pròleg d’aquest nou volum de capçalera —per als qui tenen curiositat per la llengua i alhora en volen la continuïtat viva—, l’autor esmenta un article que va publicar a la prestigiosa revista Llengua Nacional(estiu de 2010, núm. 71) en què ja assenyalava, sota el títol «La castellanització del català», que veure com el català s’afebleix «i s’aperdua em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament». A més de blasmar els perniciosos efectes dels quaranta anys de franquisme, que ha comportat que les noves generacions «pensen en castellà el català que parlen», Espunyes també apuntava en l’esmentat article el fet que els catalans tampoc no podem dir que  «hàgim fet mans i mànigues a favor de parlar —i escriure— un català mínimament correcte i net, sempre sota l’excusa, de mal pagador, de “a mi no me l’han ensenyat”. I quan s’ha pogut ensenyar, de voluntat per a polir-lo tampoc no n’hi ha haguda pas gaire. Sobretot pel que fa al català que avui es parla als mitjans de comunicació audiovisuals catalans, que si no és infame poc se’n falta. I déu n’hi do, d’altra banda, del que comencem de veure escrit en la premsa catalana. Uns mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el fan arribar fortament embastardit».

La terminologia que es presenta en aquest recull és la que el propi autor va poder sentir a la part baixa de l’Alt Urgell a mitjan segle xx, per bé que no és específica de les poblacions d’aquesta àrea —que aplega els pobles de Castell-llebre, Cortiuda, Nuncarga, Peramola, Tragó, Oliana, la Clua, Aguilar de Bassella i Bassella (aquesta darrera població ofegada sota les aigües de l’embassament de Rialb)—, perquè, per exemple, a Peramola (la seva vila natal) hi ha viscut gent provinent de moltes altres pobles amb parles que han enriquit la dels peramolins amb aportacions diverses.

Cal tenir en compte, a més, que alguns dels mots aplegats per Espunyes (que s’assenyalen amb un asterisc) no han estat recollits en cap de les obres magnes de la lexicografia moderna contemporània, és a dir, el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, i la Gran Enciclopèdia Catalana. Com a mostra, alguns botons presos al vol:

Afalat –ada adj. i m. i f.  Persona que menja amb excés i amb ànsia; llefarder. «Al Gaietà no sé com se li pot posar bé el menjar. Sempre endrapa afalat!»

Pràcticament desplaçat per fartó, fartanero golafre, o pels castellanismes tragóno tripero.

Esconcollir-se v. tr. Apostar-se en un punt determinat per a veure i no ser vist. «Volia espiar els tudons i es va esconcollir al bell mig d’una boixera.»

Pràcticament desplaçat per amagar-se.

Palandari adj. i m. Home que no acaba de fer les coses prou bé, pocatraça, desmanyotat. «Com se t’acudeix de fer treballar el Ferran! Que no ho saps, que és un palandari?».
Pràcticament desplaçat pel castellanisme manaces.

Rasper m. Espai, al costat d’un riu, compost de còdols i sorra a causa d’una riuada. «El cadàver del comte d’Espanya, a Nargó, el van trobar al rasper d’Armena.»

Sobre Josep Espunyes, de qui ja vam parlar al número 3 de La Resistència(abril de 2017) amb motiu de l’aparició de les seves Piulades de cultura popular. Bruixeria. Mimologismes. Llegendes, no us perdeu l’article que li va dedicar la lingüista Mercè Espuny, directora de Llengua Nacional, que en va fer una semblança molt adient a Núvol, en què reclamava que Calen més homes com ell.

L’home i els seus límits. La ràbia

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La ràbia, segons totes les definicions que he trobat, és una malaltia contagiosa que afecta els humans a través de la transmissió d’algun animal que n’és portador. Causa la mort després de provocar una dolorosa encefalitis. Es transmet per la saliva o bé per la sang. També, es recull en les definicions l’us col·loquial de la paraula que defineix el fet d’arribar a un límit de patiment que la ràbia  alleugera, a un estat d’agitació col·lectiu per queixar-se i manifestar-la o a qui li agrada provocar-la i propagar-la encara que sigui a base de mentides: el primer pas perquè el seu odi esdevingui un fet col·lectiu.

Aquest és el cas d’Albert Ribera i companyia. Odi en estat pur, un discurs polític per provocar la ràbia en el seu electorat. Tant li fot que procedeixi de l’obrerisme del Baix Llobregat, que sempre havia votat PSOE o a «mi Felipe», o als nostàlgics de l’«Una, Grande y Libre». El PP, al cap i a la fi ha fet el que ha fet sempre, defensar la mateixa oligarquia que hi havia durant el franquisme i els seus interessos. I el PSOE és l’alternativa descafeinada que la transició va atorgar a l’esquerra clandestina per a permetre, com va dir Lampedussa, «que tot canvïi perquè tot contiuï igual…».

Ciutadans no. El seu programa no té cap altre objectiu que fer de l’odi un valor. Cap més. Una actitud que encara som molts els qui recordem i que va ser a punt d’enfonsar Europa. Ara, però, n’han après i són més moderns. Com els animals rabiosos, ara transmeten aquest odi amb la saliva per poder imposar-la un dia per la via de la sang.

Trobo injusta l’actitud del PP i PSOE vers Catalunya, però té la seva lògica. A ningú no li agrada despendre’s de la quarta part del que considera com a patrimoni seu. Ciutadans, per contra, només hi veu una excusa cap on dirigir el seu odi, sense ideologia, pura ràbia gratuïta. Aquell vot rabiós que va fer l’èxit de Hitler, Mussolini o Franco un fet transversal. Tanmateix, sembla, que l’odi també ven i pot ser negoci. Només així es pot explicar el suport financer que reben aquests infames d’entitats bancàries catalanes, si més no d’origen.

Tenen l’obsessió d’arribar al poder per poder derogar lleis i crear-ne d’altres que vagin contra alguna cosa. Saben però, que per acontentar als Masters of Univers (els amos d’ara no tenen cara, són com el Minotaure al mig d’un laberint de corporacions) ja no cal perseguir jueus sinò posicionar-se al costat d’Israel. No els representa cap problema, sempre trobaran un altre objectiu per al seu odi endèmic. De moment, els catalans els representem una gran excusa. Ni tan sols parlen de diàleg, d’entesa, de fet polític o de negociació, només parlen de destrucció. No tenen cap més discurs.

https://www.youtube.com/watch?v=2T_GvPuVNNM