Gabriel Borràs

Gabriel Borràs Calvo (Gràcia [Barcelona], 1964), és llicenciat en biologia i la seva vida professional  l’ha  dedicada  al  món  de  l’aigua;  des  de  l’any  1992  que ingressà a l’Agència Catalana de l’Aigua fins al març de 2011 ha treballat en la depuració d’aigües residuals i en la planificació de l’aigua a Catalunya. Des de fa sis anys és el responsable de l’àrea d’adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya i coordinador tècnic del projecte Life MEDACC.

Fa cent anys Ramon Casanova inventà el pulsoreactor, precursor del motor a reacció

Coberta del catàleg de l’exposició feta a Ripoll l’any 2013.

[Un reportatge de Xavier Borràs.]

La patent fou segellada pel Ministerio de Fomento el 18 de setembre de 1917.

El 1917, enguany en fa cent, Ramon Casanova i Danés (Campdevànol, 1892 – Barcelona, 1968) va inventar un enginy, conegut com a pulsoreactor, que va patentar amb el nom de «motor d’explosió per a tota classe de vehicles», la contribució més important a la tecnologia aeronàutica feta per un català al llarg de la història.

L’artefacte no va rebre, en aquella convulsa època, el suport necessari de les nostres institucions, però, paradoxalment, anys més tard, podria haver estat el precursor d’una màquina de matar infal·libe: els famosos coets volants V1 («vergeltungswaffe», arma de venjança en alemany), que els nazis empraren per bombardejar amb efectes terribles i letals ciutats com Anvers i Londres durant la Segona Guerra Mundial.

De la farga al coet, de Campdevànol i Ripoll a la NASA

Ben bé fins l’any 2013, quan la ciutat de Ripoll, amb motiu de la capitalitat cultural, va organitzar una gran exposició sobre en Casanova i en va editar un molt bon catàleg (Ajuntament de Ripoll, 2013, 106 pp.) —que també es va poder veure a la seva vila natal, Campdevànol, al Palau Robert de Barcelona i al MNACTEC de Terrassa—, pràcticament ningú no coneixia qui popularment era conegut com «el boig de l’Hispano». I, de fet, avui que el tornem a reivindicar amb motiu del centenari d’aquell invent no ho fem perquè sí: creiem fermament que mereix un espai permanent d’homenatge i reconeixement per copsar no solament l’home i els seus delits, sinó, també, la seva contribució esponerosa i radiant al benestar dels seus compatriotes.

Per bé que al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya exhibeix una reproducció de la màquina ideada per Casanova, va ser la NASA qui va considerar Casanova com un dels precursors dels motors a reacció i per aquest motiu té un espai dedicat al Museu d’Huntsville, a l’US Space and Rocket Center, a Alabama. I aquest reconeixement no és aleatori: els científics dels coets es van adonar que segurament sense el pulsoreactor de Casanova, altres desenvolupaments posteriors no haurien estat possibles tan aviat.

Enginyer, polític, inventor

Ramon Casanova, 1916.

Ramon Casanova era un autodidacte, fill dels temps llavors moderns i fins i tot eixelebrats, dotat d’un esperit realment emprenedor i apassionat que amarava tot un període històric, l’anomenada Segona Revolució Industrial, i que va significar la definitiva ruptura amb el món rural tradicional.

De fet, amb el seu pare, va contribuir a transformar la farga familiar en una gran empresa metal·lúrgica i va instal·lar a Ripoll la secció de forja de la Hispano-Suïssa. Cal recordar que introduí al país les tècniques d’estampació de l’acer (Ripoll, 1916) i la fabricació d’acers inoxidables (1916-1918), i transformà la farga familiar en una gran empresa metal·lúrgica, amb la secció de forja de la multinacional catalana de l’automòbil i de l’aviació, la Hispano-Suïssa.

Constitueix, doncs, un exemple d’innovació, emprenedoria i reconversió industrial, però també de continuïtat: de l’antiga farga Grau de Cal Ventolà (1872), a la Farga Casanova (1924), adquirida posteriorment per la Generalitat— i que avui gestiona l’empresa pública Comforsa–, que actualment exporta el 90% de la seva producció de forjats i peces d’acer a multinacionals de tot el món.

Les seves múltiples invencions —a més de les relacionades amb l’automoció va patentar el sistema de vàlvules concèntriques per a motors de combustió interna, un nou model de martinet de forja, un obrellaunes amb doble rodeta i braç de palanca o uns patins per lliscar sobre l’herba— i el comportament avançat al seu temps van valdre-li el sobrenom d’El boig de l’Hispano («L’Hispano» era com denominaven els ripollesos el barri de Sorribes, on vivia).

Però, les inquietuds de Casanova no es limitaven solament a l’àmbit professional, també van abastar camps com el catalanisme polític (Acció Catalana, Unió Socialista de Catalunya, Palestra…), l’escriptura, les millores socials dels treballadors, els esports (boxa, patinatge, ciclisme)…, que encara fan més atractiu aquest català universal.

I no només inventava: feia política —i d’ací la seva amistat amb Manuel Serra i Moret (Vic, 1884-Perpinyà, 1963), escriptor i polític socialista no dogmàtic que inspirà el seu quefer en el laborisme anglès—, escrivia articles, aprenia idiomes (en parlava quatre)… Fins i tot, en els anys convulsos de la Segona Guerra Mundial tradueix al català On Liberty  de John Stuart Mill (Sobre la llibertat, hi ha edició catalana de Lluís Flaquer, ed. Laia, 1983), i que restarà inèdita, com tants altres projectes de l’autor de L’hora patronal (1920).

Fou amic de poetes (com Josep M. López Picó, Tomàs Garcés, Marià Manent, John Langdon-Davies…), polítics (Francesc Macià, Lluís Nicolau d’Olwer, Manuel Serra i Moret…), artistes i intel·lectuals (Tomàs Raguer, Pompeu Fabra, Pau Casals, Josep Carner…) i escriví articles arreu: El Martinet, La Veu Comarcal, Revista de Vich, Scriptorium, Buirac…

Un dels esbossos del pulsoreactor fets per R. Casanova.
Reproducció del pulsoreactor que s’exhibeix al MNACTEC a Terrassa.
Porta d’entrada a la Farga Casanova.
Anunci d’un dels actes que va promoure R. Casanova.
Un dels automòbils de R. Casanova.
Ramon Casanova també era aficionat a la boxa.
Inauguració de l’exposició sobre Ramon Casanova al Palau Robert. Foto de Núria Puentes.
Ramon Casanova, a casa seva a Barcelona, els darrers anys de la seva vida.

El pulsoreactor

Casanova era un apassionat de l’aviació, que tot just feia una mica més d’una dècada s’havia iniciat amb el primer vol tripulat dels germans Wright, el 17 de desembre de 1903. L’aparell que desenvolupà Ramon Casanova és un reactor que no requereix de compressors ni turbines per tal d’ésser propulsat, sinó que funciona a partir d’un difusor que recull l’aire a partir del conducte d’entrada, que seguidament es mescla amb combustible en la cambra de combustió i surt expel·lit.

Un breu vídeo explicatiu ens ho aclareix:

Com relatava el periodista Dani Vivern a la Revista de Girona (núm. 281, 2013, pp. 50-51), «Casanova va idear un tipus de motor a reacció format per tres parts bàsiques: una presa d’aire que passava a través d’unes vàlvules; una cambra de combustió en la qual l’aire es barrejava amb combustible i explotava; i la tovera de sortida dels gasos, a gran velocitat». Una bugia encenia la mescla, i el motor començava a generar impuls. Llavors, les vàlvules d’admissió es tancaven per la mateixa força de l’expansió, de manera que tota la força impulsora es produïa cap a la sortida de gasos. Això provocava un buit, que obria les vàlvules un altre cop, i es tornava a completar el cicle. El procés es produïa en dècimes de segon i, a partir d’un cert moment, «l’escalfament de tot el conjunt feia innecessària la bugia, i llavors tot el sistema funcionava de manera autosostinguda», detallava Vivern.

De fet, els actual motors a reacció dels avions no s’allunyen gaire d’aquell primer invent i dels desenvolupaments posteriors que ell mateix investigà.

El nostre home treballava llargues jornades a l’empresa familiar i manllevava temps de son al seu somni aeri. Així és que, amb una barreja de pragmatisme i d’imprudència, va idear un mètode per empényer el motor- coet: va muntar un cable d’uns 50 metres en baixada a l’interior d’una nau de La Hispano i hi va penjar l’aparell, sostingut per dues rodes. En deixar-lo anar per manera que agafés velocitat tot descendint pel cable, el reactor es va posar en marxa i va anar a estavellar- se contra la paret del fons. Cal tenir en compte que aquell prototip de reactor, com els que es van fer pocs anys després, podia arribar a una velocitat de 300 km/h.

 

El 1915 ja va publicar una conferència anomenada «Presagis», on donava a entendre el que després va confirmar en un article al diari La Veu de Catalunya, aparegut el 23 de juny de 1919, en què descrivia els principis tècnics del pulsoreactor, i que després, el 9 de juny de 1928, al diari La Publicitat, tornava a reprendre, tot lloant-hi, alhora, l’aviació com a vehicle de futur (vegeu els dos articles reproduïts i vinclats).

Com ens recordava el professor de Política Econòmica de la UB, Francesc Roca, en un article a L’Econòmic (02/11/2013), per a Casanova «els avions eren “aquesta meravella de la intel·ligència humana, resum de tots els coneixements, prova de totes les qualitats i fermança dels destins de la humanitat”. Com a pronòstic, en aquest mateix article de 1919 [Roca es refereix al que hem citat de La Veu de Catalunya] deia que “a no trigar pas molt de temps, aquell qui s’estimi la vida no viatjarà per via ferrada, ni amb automòbil, sinó en aeroplà”.» Una profecia que, amb els perniciosos i actuals volts anomenats low cost s’ha complert fil per randa.

El 1917 a penes feia una dècada que es veia com alguns avions sobrevolaven els cels catalans i potser per això ningú no es prenia prou seriosament els delits de Ramon Casanova, que tractava de crear un motor més lleuger, que permetés als avions agafar més velocitat. «En aquell moment els avions eren molt pesants —l’alumini era caríssim i l’acer inoxidable es desconeixia— i agafaven una velocitat màxima d’uns 300 o 400 quilòmetres per hora. Ell creia que amb el seu motor podia doblar-ne la velocitat», explicava en un report d’Andrea Rodés a L’Emprenedor (18/05/2013) l’exalcalde de Ripoll i comissari de l’exposició itinerant de 2013, Pere-Jordi Piella. El prototip original, malauradament, es va perdre, probablement durant la Guerra Civil, que Casanova va passar exiliat a França.

 Les V1 dels nazis i el reconeixement de la NASA

El plafó dedicat a R. Casanova al museu d’Alabama.

Vint-i-set anys després que patentés el seu invent, Ramon Casanova, en plena Segona Guerra Mundial, llegeix The Illustrated London News del 7 d’octubre de 1944 i sorprès s’adona que el sistema de les V1, que bombardegen sense pietat terres britàniques des del 13 de juny del mateix any, pel cap baix s’inspira en el reactor que havia ideat a Ripoll, per bé que actualitzat amb diversos desenvolupaments, com l’acceleració inicial correcta, amb rampes llançadores i rendiments de 300 km/h, valors impossibles en el llunyà 1917.

Tanmateix, com hauria estat possible que els alemanys tinguessin coneixement de l’invent d’en Ramon Casanova? Ben fàcilment, ja que durant el seu exili treballà a la Societé Nationale Aeronautique du Midi, a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on mostrà els seus plànols i idees a diversa gent i institucions, fins que el 1943, amb França ja ocupada, tornà de l’exili forçós i s’instal·là a Barcelona.

Com va escriure la periodista científica Mercè Piqueras, «tot i que havia presentat la seva invenció als seus col·legues francesos i els en mostrà documents relacionats, no va ser capaç de despertar el seu interès. Però, el 1944, després de llegir l’article de la revista, va restar convençut que el seu invent, que mai no va imaginar que podria aplicar-se als efectes de la guerra, havia inspirat la construcció de les bombes volants alemanyes» (Mercè Piqueras, «Ramon Casanova (1892–1968) and the pulse jet engine», Catalan Society for the History of Science and Technology, Contribucions to Science,  9 [2013], pp. 195-198).

A Casanova —segons relata Andrea Rodés— li va saber greu veure que els principis del seu reactor s’aplicaven a una arma mortífera com les V-1, però va admetre el potencial dels conflictes bèl·lics com a propulsors d’innovació tecnològica. Va escriure: «Un dels fets més descoratjadors de la nostra època per a tot l’esperit que vol conservar la fe en el destí de la humanitat, és el de trobar generalment la possibilitat de generar l’energia social necessària per a tota descoberta només en temps de guerra i per a dissenys homicides».

Però, tot el talent de Ramon Casanova va ser finalment reconegut, molt abans que ningú altre ni cap altra institució, quan el Marshall Space Flight Center de la NASA, a Huntsville (Alabama, EUA) —on la majoria dels científics de coets alemanys, entre els quals Wernher von Braun [1912-1977], van ser inicialment aïllats— el va honorar amb una exhibició del seu motor i una breu biografia que destacava la seva brillant carrera i el seu enginy.

Josette Casanova, amb Mr. Willi Ptrashofer, enginyer alemany especialitzat en la tecnologia dels coets —deixeble de Wernher von Braun—, posen davant dels panells que el museu d’Hunstville, a l’US Space and Rocket Center de la NASA (Alabama, EUA) dedica a Ramon Casanova com a un dels precursors dels motos de reacció. En el plafó s’hi presenta una imatge del primer projecte de motor de reacció així: «In 1917, Ramon Casanova-Danés, a Catalan inventor, tested successfully and patented in Barcelona, Spain, a pulse-jet reaction engine applicable to cars and airplans».

Un espai permanent d’homenatge, un documental, un llibre…

Osvald Cardona (1914-1987), assagista i poeta, li dedicà una semblança als Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès (CECR) «Ramon Casanova, un home avançat» (Annals…, 1985-986, pp. 9.15-9.19), en què relatava el conjunt d’escrits de l’inventor que havia pogut consultar gràcies a la família —i de què reclamava l’edició, petició encara avui desatesa—, i destacava que poc abans de morir, el 1968, «encara va ser a temps, arran del centenari del naixement de Pompeu Fabra —esdevingut el 1968, el mateix any que Casanova morí—, de lloar-li I’obra i la cultura a través del seu cognom: «Fabra, fabro, fabril, artesà, destre, docte… En la figura i el nom de Fabra. enginyer industrial i gramatic, que havia estat mestre seu i amic, i company de dissort i d’exili, feia la lloanca de la seva generació, i de les seves afeccions més cares».

També, als Annals… del CECR hi escriuen Josep M. Cortés i Francesc Roca (Universitat de Barcelona) l’article «La tecnòpolis catalana: de la terra al cel de Ramon Casanova i Danés» (Annals…, 2013-2014, pp. 149-159), en què el defineixen com un innovador en termes moderns, «no solament per la invenció del motor de reacció, sinó per la seva aproximació al pensament organitzatiu català, el qual fou el resultat d’un esforç racionalitzador per part dels homes que d’una manera o d’una altra defineixen el noucentisme […] Casanova és, abans de tot, un home del seu temps: un temps de revolucions, un temps d’avenços, un temps de propostes que confia que la nova societat del segle xx ha de ser abans que cap altra cosa una societat equilibrada, fonamentada en el treball racionalitzat, el just repartiment de la riquesa i el desenvolupament tecnològic».

Cent vint-i-cinc anys després del seu naixement no fóra, doncs, hora de dedicar a aquest gran homenot, a aquest il·lustre prohom, un espai permanent de commemoració, d’investigació, d’estudi? No fóra hora, també, que la nostra televisió pública li dediques un merescut documental, que el suposat «cinema català» pensés en un film, o que, finalment, s’edités les obres, escrits i notes de Ramon Casanova en un sol volum?

I per fer això, certament, no cal esperar l’anhelada —igualment per ell— independència.

[Agraïm a la «Comissió Organitzadora de l’Exposició Ramon Casanova. El Boig de la Hispano», i molt especialment a dos dels seus membres [Florenci Crivillé, històric conservador del Museu Etnogràfic de Ripoll, i al tipògraf i dissenyador gràfic Jordi Canelles], la desinteressada col·laboració que ens han prestat per a la confecció d’aquest reportatge.]
Ramon Casanova, amb el seu pulsoreactor.

Xavier Borràs

Xavier Borràs (Gràcia [Barcelona], 1956), és escriptor i fa de jornalista i artista de varietats, com a ell mateix li agrada de dir. Actualment dirigeix el digital EcoDiari.cat i feineja a Nació Garrotxa, lluny de la metròpoli.

  • Reports

Fa cent anys Ramon Casanova inventà el pulsoreactor.

L’estany d’Espolla, un fenomen de la naturalesa.

Un Rimbaud català? Jaume de Mur, poeta provisional.

15M i decreixement: sis anys a contracorrent.

Dionís Puig: el primer home del temps quasi oblidat.

Una mare, un infant, una bicicleta i 900 km de vacances!.

«Un poeta. Gabriel y Galán i “El embargo”».

«Tu i el llibre», la impressionant col·lecció a Instagram de Gabriel Salvans.

Nan Orriols exposa la seva obra pictòrica a la galeria El Carme de Vic i el llibre «Indi. Estampes i aforismes».

  • Articles

La democratura espanyola i la llibertat de Catalunya.

El periodisme català davant la cruïlla de la rendició.

Nan Orriols

Joan Orriols (Vic, 1945), conegut com Nan Orriols, arrelat a les Guilleries o a Sant Joan de les Abadesses, escriu i pinta. El seu darrer llibre, Pintallavis, és el quart d’una incursió literària que va iniciar l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries) i Ocells petits (poesia), tots quatre sota el segell de Viena Edicions.

Toni Coromina

Toni Coromina (Vic, 1951-2020), ha estat un periodista, guionista i activista cultural català. Se’l trobava sovint a Nació Digital, a La Vanguardia, a El 9 Nou, fins i tot a l’Snack de Vic o a Twitter.  El seu darrer llibre és El bisbe ludòpata i altres contes, editat per Témenos Edicions.

 

 

Articles publicats a La Resistència

Són llistats per ordre de publicació, des del 1r de febrer de 2017 fins al 29 de novembre de 2020, és a dir, des del número 1 fins al número 44, durant quatre anys, sempre entusiasta i atent:

Resignar-se o resistir

Toni Coromina

[Publicat a La Vanguardia el 28/11/2016)

Quan dues persones amigues o conegudes es troben al carrer i se saluden, el més habitual és que una d’elles pregunti a l’altra: “Què, com anem?” o “Com va tot?”. Fins fa uns anys, les respostes més corrents eren “Bé, gràcies  a Déu” (encara que les coses no anessin massa bé), “Anem tirant” (amb un to de resignació), o “anem fent la viu-viu”. Hi ha, però altres variants: un amic meu acostuma a respondre amb una fórmula irònica manllevada -segons ell- de Josep Pla: “Bé, sense entrar en detalls”. Davant la interpel·lació “Com va tot?”, un col·lega del bar sol contestar: “No ho sé. L’univers és molt gran i no ho abasto tot”.

Coincidint amb la crisi, des de fa una dècada, he observat un canvi en l’orientació filosòfica de la resposta per part de molta gent. La fórmula rutinària “anar tirant” (equivalent a trampejar la situació o subsistir sense entrebancs destacables, però sense progressar) ha quedat postergada amb la irrupció d’una expressió contundent molt indicativa de l’estat anímic de moltes persones: “Anar resistint!”

Si la resistència física és la capacitat de l’organisme que permet mantenir un esforç físic constant durant un temps prolongat i endarrerir el cansament, en el context dels temps que corren, resistir significa plantar cara a l’adversitat i creure que hi ha possibilitats de sortir del forat negre. En certa manera, aquesta actitud d’aguantar amb fermesa els embats de la vida està emparentada amb el concepte de “resistència” associat a la valenta oposició dels lluitadors que es van enfrontar al nazisme o al feixisme.

Cinc mesos abans de l’esclat de la II Guerra Mundial, quan l’exèrcit constitucional espanyol estava a punt de perdre la Guerra Civil, Juan  Negrín, l’últim president de la II República Espanyola, va pronunciar la famosa frase “Resistir és vèncer”, referint-se a la necessitat d’esperar a la internacionalització del conflicte per evitar una dolorosa derrota.

La Resistència francesa va lluitar contra el Govern de Vichy durant l’ocupació nazi, sabotejant ponts i línies de ferrocarrils, organitzant evasions de presoners i enfrontant-se a la Gestapo, en contacte amb  les Forces Franceses Lliures liderades a l’exterior pel general De Gaulle.  A l’Alemanya nazi també hi va haver una destacada resistència a Hitler formada per individus i grups civils i militars, nobles, religiosos i intel·lectuals. Sense oblidar la resistència espanyola al feixisme, els resistents jueus, les unitats irregulars armènies, els partisans d’Itàlia, Iugoslàvia, Polònia, Grècia, Albània, la Unió Soviètica, Ucraïna… O els maquis de la nostra postguerra.  Malgrat la mort de milions de persones, la Gran Guerra la van guanyar els exèrcits aliats, amb el suport de les diferents ‘resistències”. Una paràbola aplicable a la vida quotidiana: millor resistir que resignar-se.

Canvi climàtic i canvi global a la conca del Segre

Per Gabriel Borràs

1. Introducció

El projecte Life MEDACC (acrònim en anglès d’adaptacó mediterrània al canvi climàtic) té com a objectiu implementar i monitoritzar accions d’adaptació als impactes del canvi climàtic en sistemes agroforestals i de gestió de l’aigua en tres conques ben representatives de la hidrografia catalana: la Muga, el Segre i el Ter. Per al bon desenvolupament d’aquest projecte, cofinançat per la Unió Europea, ha estat necessari realitzar una diagnosi prèvia dels impactes del canvi climàtic durant els darrers decennis (1950-2013). Difícilment hom pot projectar el futur si prèviament no es disposa d’una diagnosi del present, un present que és el resultat tant de l’evolució de paràmetres climàtics i/o físics (temperatura, precipitació, evapotranspiració, cabals circulants), com de paràmetres socioeconòmics (demandes d’aigua, canvi d’usos del sòl, migració de la població, fonts d’energia, etc.). És complex separar amb una precisió de bisturí de quina manera aquests paràmetres climàtics, físics i socioeconòmics han configurat el present i el passat més recent; d’aquí que hom hagi convingut a parlar de canvi climàtic i canvi global a l’hora de determinar-ne els impactes. Com veureu tot seguit, aquestes qüestions són d’especial transcendència a la conca del Segre.

2. Context dels treballs

És prou conegut que els embassaments indueixen significatives modificacions en la hidrologia dels rius degut a l’alteració del règim natural. A les conques regulades de l’Estat espanyol s’hi ha constatat una disminució general dels cabals registrats en les últimes cinc dècades, cabals que es destinen a cobrir les necessitats d’aigua dels diferents sectors socioeconòmics, sobretot per al reg agrícola. La regulació dels embassaments, les transferències permanents d’aigua entre conques hidrogràfiques distintes, i les demandes creixents han afavorit també l’accentuació de les sequeres hidrològiques aigües avall d’aquestes infraestructures. La disminució de cabals circulants als rius i l’accentuació de sequeres hidrològiques coincideixen amb uns impactes del canvi climàtic que es caracteritzen per una reducció general de la precipitació -afegida a la irregularitat pluviomètrica-, sequeres més freqüents i severes i un fort augment de la demanda d’aigua atmosfèrica com a conseqüència de les altes temperatures i la disminució de la humitat relativa.

Estudis previs realitzats en les capçaleres de la conca del Segre han descrit una reducció general dels recursos hídrics en les últimes cinc dècades com a conseqüència dels impactes del canvi climàtic, però també d’un augment notable dels processos de revegetació naturals (aforestació) degut a l’abandonament de les activitats agroforestals. Ara bé, tot i que les tendències climàtiques i els canvis de cobertura del sòl poden haver estat importants per explicar els canvis en la quantitat de recursos hídrics en les últimes dècades, la característica principal de la conca del riu Segre és l’increment en la regulació de la conca causada per la construcció d’embassaments: de 15 embassaments el 1950 a 35 embassaments l’any 2013.

En aquest context el projecte Life MEDACC, a partir de l’anàlisi de les sèries hidrològiques i climàtiques de la conca en el període 1951-2013, ha determinat quin és l’efecte aigües avall dels embassaments en l’alteració del règim natural del riu, així com la relació clima-hidrologia-cabals circulants tant en capçalera com en la part baixa de la conca del riu Segre.

3. Àrea d’estudi

La conca de drenatge del riu Segre abasta 13.000 Km2, i inclou el riu Segre (8.167 Km2), que és el principal afluent del riu Ebre, la Noguera Pallaresa (2.807 Km2) i la Noguera Ribagorçana (2.061 Km2). L’altitud de la conca s’estén entre els 175 metres i els més de 3.200 m al Pirineu (vegeu figura 1). La precipitació mitjana és d’aproximadament 814 mm/any, tot i que varia en gran mesura entre les capçaleres del Pirineu (superiors a 1.100 mm/any) i les terres baixes del sud (inferiors a 300 mm/any). L’evapotranspiració de referència a la capçalera és inferior a 600 mm/any mentre que al sud, prop de la desembocadura al riu Ebre, les taxes anuals són superiors a 1.100 mm/any. En règim natural, el cabal del riu es caracteritza per una notable estacionalitat, amb un màxim al maig i al juny, com a resposta a la fusió de la neu i a les abundants precipitacions registrades en els mesos de primavera.

Localització i relleu
Figura 1. Localització i relleu de la conca del riu Segre. Els principals embassaments de la conca són en blau. Els quadrats negres són les estacions d’aforament analitzades en el Life MEDACC.

La conca del Segre no ha estat aliena al significatiu creixement de la població a Catalunya des de començaments del segle XX, un creixement que ha estat del 60% des del 1900 fins al 2010. La principal activitat econòmica és l’agroindústria, nodrida pels productes obtinguts, bàsicament, de les terres de regadiu i de la ramaderia intensiva. La demanda de reg per a les més de 100.000 ha de regadiu actuals, amb canals de reg com els d’Urgell, d’Aragó-Catalunya, l’Algerri-Balaguer o el Segarra-Garrigues (aquest últim, en desenvolupament), es satisfà gràcies als 2.031 hm3 de capacitat de regulació de què disposa la conca (vegeu la Figura 2).

Figura 2. Evolució del volum total de capacitat de regulació (en vermell), volums embassats (en blau) i la ràtio entre volum embassat i capacitat de regulació (en marró) a la conca del Segre des del 1950 al 2013.

 

4. Resultats

a) Alteració del règim de cabals pels embassaments

Els embassaments han modificat en gran mesura els règims fluvials dels rius de la conca del Segre (vegeu figura 3). Els sis grans embassaments analitzats en aquest estudi (Canelles i Santa Anna són considerats com un sistema únic) segueixen una pauta de gestió similar: els embassaments arriben al màxim d’emmagatzematge d’aigua durant els mesos de maig-juliol per tal de satisfer les demandes d’aigua de reg en les campanyes que, anualment, comencen durant la segona quinzena de març i acaben a finals de setembre, amb puntes de demanda al juliol i agost. Per acomplir amb aquesta estratègia, durant el període comprès entre finals d’hivern i fins a principis d’estiu, les entrades de cabal dels rius als embassaments són més altes que les descàrregues de cabal des dels embassaments. Això permet augmentar l’aigua emmagatzemada en els embassaments abans de les puntes de demanda de l’estiu. En els embassaments amb més capacitat de regulació (Canelles-Santa Anna i Rialb), el període de recàrrega de l’embassament és més llarg (d’octubre a juny). Per contra, de juliol a setembre, les descàrregues de cabal són més altes que les entrades per tal de satisfer les puntes de la demanda de reg. En general, tant les entrades com les descàrregues mostren una tendència negativa en la majoria dels mesos durant el període analitzat, però a l’estiu la magnitud de la disminució és més important per a les entrades que per a les descàrregues. En definitiva, el que fan els embassaments és reforçar les tendències negatives de cabal a l’hivern-primavera, i reduir la magnitud de la reducció dels cabals aigües avall a l’estiu.

Figura 3. Mitjana dels volums mensuals emmagatzemats (barres blanques), entrades d’aigua als embassaments (línies blaves) i sortides d’aigua (línia vermella) en els sis principals embassaments de la conca del Segre.

b) Canvis en el clima

A l’estació d’aforament de Seròs, l’última estació d’aforament abans de la confluència amb l’Ebre i que resumeix el comportament de la major part de la conca del Segre, s’ha produït una significativa disminució de la precipitació a l’estiu: dels 3.000 hm3/any de mitjana en la dècada del 1950 als 1.800 hm3/any en l’última dècada, és a dir, una reducció del 44,7% en seixanta-tres anys. Aquesta forta reducció de la precipitació a l’estiu no és compensada per l’evolució observada en les altres estacions de l’any; així, s’ha passat d’una precipitació anual en tota la conca de 10.200 hm3/any en la dècada del 1950 a 8.700 hm3/any en l’última dècada, és a dir, una reducció del 16,2% en seixanta-tres anys. L’evapotranspiració de referència (ETo) mostra un increment important, especialment en els mesos d’estiu (8.5% entre 1950 i 2013), però també anualment amb un increment del 6,4%. El patró observat per al conjunt de la conca a l’estació d’aforament de Seròs és, en general, molt semblant al que s’observa en les estacions de les diverses subconques, des de la capçalera fins als cursos mitjà i baix dels rius. La disminució de les precipitacions i l’augment de l’ETo és estadísticament significativa de juny a agost en totes les estacions d’aforament. La magnitud dels canvis són similars entre les estacions d’aforament de les capçaleres, no afectades per la regulació dels embassaments, i les estacions d’aforament aigües avall dels embassaments.

c) Canvis en el cabal dels rius

Tenint en compte els canvis observats en el clima, és lògic esperar una reducció general en el cabal dels rius, tant en la zona de capçalera com en la zona de la part baixa. No obstant això, la magnitud del canvi és molt diferent en ambdues zones. L’anàlisi de l’evolució dels cabals estacionals i anuals en capçalera (Organyà) i curs baix (Seròs) mostra els resultats següents: mentre a Organyà s’hi observa una disminució estadísticament significativa del cabal anual avaluat en un 27,6% però que només és significativa a l’estiu (40,6% de reducció entre 1950 i 2013), a Seròs les disminucions són estadísticament significatives en totes les estacions de l’any. Si bé la principal disminució és a l’estiu (66,9%), hi ha poques diferències amb els canvis observats en les altres tres estacions (57,3%, 59,6% i 62,6%). Això explica la forta reducció en el cabal total anual (61,8%), passant de 3.600 hm3/any en la dècada de 1950 a una mitjana de 1.600 hm3/any en l’última dècada. Per tant, la disminució dels cabals observats és molt més important en els cursos baixos i mitjans dels rius, aigües avall dels embassaments de la conca del Segre.

Això s’il·lustra, addicionalment, a la figura 4, on es grafien els canvis mensuals dels cabals en diverses estacions d’aforament a la capçalera (en negre) i al curs baix (en vermell) de la Noguera Ribagorçana i Pallaresa (esquerra) i del Segre (dreta). A la capçalera de la Noguera Ribagorçana i de la Noguera Pallaresa hi ha una disminució estadísticament significativa del cabal durant la temporada d’estiu (de maig a setembre a Pont de Suert i de juliol a setembre a La Pobla de Segur). No obstant això, a Pinyana (que és aigües avall de l’embassament de Santa Anna) hi ha una disminució significativa en tots els mesos de l’any, amb l’excepció del mes d’agost. Al riu Segre, la magnitud de la disminució del cabal en el curs baix (Balaguer i Seròs) és molt més important que l’observada a les capçaleres (Organyà i Puigcerdà). Aquest patró és extensiu a la resta de les estacions d’aforament analitzades (vegeu taula 1): la totalitat de la conca del Segre s’ha vist afectada per una acusada reducció de cabals, una reducció realment espectacular al curs baix de la conca, just aigües avall dels embassaments, arribant a xifres impactants a Balaguer amb una reducció anual del 91,3% en aquests seixanta-tres anys.

Figura 4. Canvis mensuals dels cabals en diverses estacions d’aforament a la capçalera (en negre) i al curs baix (en vermell) de la Noguera Ribagorçana i Pallaresa (esquerra) i del Segre (dreta). Els quadrets indiquen canvis estadísticament significatius.

 

Taula 1. Percentatge de canvi en els cabals mensuals i anuals entre els anys 1950 i 2013 en les vuit conques analitzades. En negreta, tendències significatives (p<0.05). Blau: conques no regulades; Taronja: conques regulades.

d) Canvis en la relació entre el clima i els cabals

Quan hom analitza l’evolució de la relació entre la precipitació anual i el cabal anual, és a dir, l’aigua mesurada al riu en relació a la precipitació caiguda a la conca, any a any, resulta que mentre a les estacions situades a la capçalera (Pont de Suert, la Pobla de Segur, Puigcerdà i Organyà) no hi ha una tendència significativa en la proporció entre la precipitació anual i el cabal anual, a les estacions que són aigües avall dels embassaments (Oliana, Pinyana, Balaguer i Seròs), les proporcions anuals assenyalen una forta disminució estadísticament significativa, amb percentatges de reducció superior al 50% entre 1951 i 2013. Això vol dir que la disminució del cabal observat en les capçaleres està d’acord amb la magnitud de la reducció de la precipitació en l’escala anual: tant hi ha de reducció de cabal com de reducció de pluja. En canvi, aigües avall dels embassaments, la reducció de cabal és molt més alta que la reducció de la pluja.

Hi ha, per tant, un factor no climàtic que addiciona el seu efecte sobre els cabals circulants al causat exclusivament per la reducció de la precipitació. Aquesta afirmació no és gratuïta, sinó que es desprèn també dels resultats obtinguts en la modelització de cabals; una modelització que consisteix en avaluar quins serien els cabals pronosticats d’acord amb l’evolució del clima respecte els cabals realment observats. Així, a l’estació d’aforament de Serós, l’evolució del cabal observat és un 21,3% inferior a l’esperat per l’evolució del clima. A les estacions de capçalera, no hi ha diferències importants en la magnitud del canvi entre els cabals observats i pronosticats, el que suggereix que la magnitud observada de canvi en el cabal pot ser explicat per l’evolució del clima. Per contra, a les estacions situades aigües avall dels principals embassaments -excepte Oliana-, la magnitud observada de canvi tendeix a ser molt més alta que la predita per les dades climàtiques, principalment en els mesos de primavera i estiu, en què les diferències entre els cabals observats i pronosticats són estadísticament significatives. Això suggereix que altres factors diferents al clima estan afectant l’evolució observada de cabal al curs baix de la conca en els mesos de primavera i estiu (vegeu la Figura 5).

Figura 5. Percentatge de canvi de cabal observat mensual entre 1951-2013 i percentatge de canvi d’acord amb l’evolució del clima. Els asteriscs indiquen diferències significatives entre la magnitud de canvi observada i predita.

I aquest factor no climàtic no és altre que l’augment de la demanda per al reg agrícola a la conca. Les extraccions d’aigua en els diversos rius de la conca del Segre mostren un clar patró estacional quasi bé equivalent als mesos en què es registra una major divergència entre les observacions i les prediccions de cabal. De mitjana, les extraccions d’aigua a tota la conca mostren valors baixos entre octubre i març, però mostren un increment espectacular de maig a juliol (vegeu figura 6). La magnitud mitjana de l’extracció d’aigua en els mesos d’estiu és molt més gran que el cabal màxim d’estiu observat a l’estació de Seròs entre els anys 1951 i 2013. Per tant, aquestes extraccions per a reg agrícola només són possibles gràcies a l’aigua emmagatzemada en els embassaments des de finals de l’hivern fins a principis de l’estiu.

Malgrat que no es disposa d’una sèrie completa en l’evolució de les extraccions d’aigua a la conca al llarg dels decennis, sí que es disposa de la sèrie de cabals que flueixen per la principal infraestructura de reg de la conca, el canal d’Urgell. Aquesta sèrie mostra un clar augment de les detraccions de cabals a l’estiu des de principis de la dècada de 1960. Tot i que hi ha manca de dades entre 1992 i 2002, la informació disponible en l’última dècada mostra de quina manera els cabals circulants pel canal principal de l’Urgell han augmentat des dels 140 hm3 en la dècada de 1960, als més 250 hm3 en els últims deu anys.

Figura 6. Principals extraccions d’aigua per al reg a la conca (mitjanes mensuals, dalt) i evolució dels cabals circulants a l’estiu al canal d’Urgell (1958-2012, baix).

5. Conclusions

La gestió actual de l’aigua a la conca del Segre es basa en l’existència d’una alta capacitat de regulació determinada per uns embassaments que han provocat un canvi profund en el règim fluvial, amb l’objectiu d’adaptar la disponibilitat d’aigua a la demanda per al reg agrícola en els mesos d’estiu. Aquest patró és característic de la majoria de les conques regulades a l’Estat espanyol, sobretot de les que disposen d’embassaments amb un ús principalment agrícola. Un patró que provoca fins i tot una inversió del patró estacional a causa dels alliberaments d’aigua per al reg a l’estiu. A la conca del Segre, els embassaments han reduït la magnitud de les tendències negatives en els cabals circulants aigües avall: mentre en les conques naturals hi ha una tendència negativa en el cabal durant els mesos d’estiu, en les conques altament regulades les tendències són positives com a conseqüència de les regles d’operació aplicades als embassaments per fer front a la demanda d’aigua estival. A la conca del Segre, en un escenari de major aridesa del clima com l’actual, els nivells d’aigua embassada no han disminuït notablement en comparació amb les tendències decreixents observades en els cabals. I això és així perquè l’estratègia de gestió de la presa té només com a objectiu garantir la demanda d’aigua durant els mesos d’estiu, en contraposició a mantenir uns règims estacionals naturals al riu.

A la conca del Segre, i amb independència dels canvis documentats en l’estacionalitat dels règims fluvials, la principal conseqüència de la construcció d’embassaments ha estat la reducció dels cabals al curs baix dels rius Noguera Ribagorçana, Noguera Pallaresa i Segre en comparació amb les capçaleres. A la capçalera de la conca del Segre, la reducció del cabal anual en el període 1951-2013 oscil·la entre el 16,7% a l’estació de la Pobla de Segur i el 32,8% a Puigcerdà, i és a l’estiu on aquesta reducció és més important. En canvi, al curs baix de la conca del Segre, les reduccions oscil·len entre el 61,8% al Seròs i el 91,3% a Balaguer durant el mateix període, i no hi ha notables diferències estacionals en les tendències o, dit d’una altra manera, les disminucions són estadísticament significatives en totes les estacions de l’any.

La forta disminució de les precipitacions a la capçalera de la conca del Segre és més pronunciada que l’observada en altres àrees dels Pirineus; la reducció de la precipitació a l’estiu entre 1951 i 2013 ha estat espectacular (-44,7%), amb greus sequeres a finals de la dècada del 2000. Pel que fa a l’evapotranspiració potencial (ETo), l’augment està d’acord amb estudis recents fets a la Península Ibèrica. Tal i com succeeix amb la precipitació, els principals canvis en l’ETo s’han registrat a l’estiu, amb un augment del 8,5% entre 1951 i 2013. Així, doncs, durant aquests seixanta-tres anys, la conca del Segre ha estat sotmesa a un estrès climàtic cada cop més fort, sobretot als mesos d’estiu, degut a la reducció de la precipitació i l’increment de l’ETo.

La variabilitat espaial de l’evolució del clima a la conca no pot explicar les diferències en les tendències de cabal entre la capçalera i el curs baix de la conca. D’acord amb l’evolució del clima, el cabal hauria d’haver disminuït menys del 40% al curs baix dels rius de la conca del Segre, quan la realitat és que la disminució ha estat superior al 60% de mitjana durant el període estudiat. Els patrons estacionals i la magnitud del canvi en el cabal observat en les estacions d’aforament situades al curs baix de la conca difereixen dels predits degut a dos factors: i) l’emmagatzematge d’aigua als embassaments durant els mesos d’hivern i primavera, i ii) la derivació d’aigua des dels embassaments als canals de reg per a satisfer les demandes punta durant els mesos d’estiu. La concessió d’aigua atorgada per la Confederación Hidrográfica del Ebro a la Comunitat de Regants del Canal d’Urgell no ha variat en les últimes sis dècades (33 m3/s), però l’evolució de l’aigua derivada del Segre cap al canal principal de l’Urgell no ha fet sinó incrementar-se progressivament des del començament de la dècada de 1960, assolint el màxim de la concessió cada any durant l’última dècada (al voltant de 262 hm3 en els mesos d’estiu). L’increment de l’aigua que discorre pel canal principal de l’Urgell no és conseqüència d’un augment en la superficie de regadiu satisfeta pel canal, sinó que obeeix a una intensificació del regadiu i a un augment de la demanda per evaporació atmosfèrica que fa incrementar els consums d’aigua dels conreus, tal i com s’observa en d’altres zones del nord-est peninsular.

L’increment de cabal captat pel canal té una traducció evident en els volums d’aigua retornada al Segre després de creuar tota la zona regable del Canal d’Urgell: la disminució de cabals a Balaguer, aigües amunt d’aquest retorn, és de més magnitud que a Seròs, aigües avall del retorn (-91,3 i -61,8%, respectivament).

L’estimació del percentatge de reducció de cabals en relació amb les tendències del clima és complexa, ja que l’efecte del clima també interactua amb els canvis de cobertura del sòl i l’ús de la terra: l’impacte de l’increment de la temperatura en la generació d’escorrentiu a la conca dependrà de l’evolució de la superfície coberta per les terres de reg i pels boscos, que mostren grans índexs d’evapotranspiració. A la conca del Segre, mentre que en el curs baix dels rius és la gestió dels embassaments per a satisfer les demandes d’aigua de reg el factor que complementa les tendències climàtiques observades, a les capçaleres de la conca l’evolució dels cabals està determinada principalment per les tendències climàtiques observades. Diversos estudis han suggerit que l’aforestació general que afecta el Pirineu –entenent per aforestació el procés natural pel qual un terreny esdevé bosc- té un paper significatiu en la reducció de generació d’escorrentiu a la conca degut a la major evaporació de l’aigua i a la intercepció de la precipitació pels arbres. Una reducció de cabals que al Pirineu central ha estat estimada al voltant del 25% per al període 1955-2000; a la capçalera de la Noguera Pallaresa, d’entre el 7% al 36% de 1965 a 2009. No obstant això, a la conca del Segre, la reducció de cabals a les capçaleres està d’acord amb els canvis climàtics observats, i la influència dels processos d’aforestació serien d’una importància secundària per explicar les tendències actuals dels cabals.

L’aplicació de dues metodologies diferents (relacions anuals i mensuals de precipitació versus cabal, i el càlcul de models empírics per predir el cabal en base a l’evolució del clima), indiquen que el clima ha tingut una importància essencial per explicar les tendències dels cabals durant el període d’estudi. No obstant això, l’evolució negativa de les relacions entre la precipitació i cabal, sobretot en els mesos d’estiu, suggereix una influència de l’augment de la cobertura boscosa que contribueixi a reduir el cabal. Hi ha matèria, doncs, per a un pròxim estudi més detallat que permeti quantificar i determinar la influència real de l’aforestació a les capçaleres de la conca del Segre en la reducció de cabals observada.

6. El futur

Si hi ha alguna conclusió clara i irrefutable de les conclusions obtingudes a partir de l’anàlisi de les sèries hidrològiques i climàtiques de la conca del Segre en el període 1951-2013, és que l’actual gestió de l’aigua a la conca del Segre té com a únic objectiu, essencialment, la satisfacció de les demandes per al reg de la plana agrícola de Ponent. Un objectiu que mostra força incerteses de garantir-se de cara al futur. Els processos de canvi climàtic observats a la conca del Segre durant el període 1951-2013 ja qüestionen ara el model de gestió de l’aigua a la conca. Si hi afegim que els escenaris de canvi climàtic prediuen una reducció general de les precipitacions, un elevat augment de la demanda d’evaporació atmosfèrica durant les pròximes dècades, una major gravetat i freqüència de les sequeres hidrològiques, i un increment de l’aforestació, està clar que la disponibilitat d’aigua a la conca seguirà disminuint en un futur pròxim. Per tant, cada vegada será més difícil o quasi bé impossible satisfer les demandes actuals d’aigua utilitzant l’estratègia de gestió actual, pel que és necessari, ara i aquí, explorar nous camins.

Aquest i no un altre és el full de ruta que cal emprendre al més aviatpossible per assolir que l’adaptació als impactes del canvi climàtic a la conca del Segre i, per extensió, del canvi global, sigui una realitat i no una pobra afirmació escrita buida de contingut. Depèn de tots nosaltres.

Vida íntima de mossèn Cinto Verdaguer

Publicat el 1911 en castellà, aquest llibre de mossèn Joan Güell sobre el seu cosí, l’il·lustre poeta de Folgueroles, Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), mossèn Cinto, aclareix alguns aspectes sobre la vida i la mort de l’autor de Canigó, especialment els darrers anys de la seva vida.

Segons Güell, Verdaguer no va morir en la indigència, com tanta gent i durant tants anys es va dir i escriure arreu; en aquest sentit, l’autor aporta documents manuscrits —alguns del propi Verdaguer—, factures i testimonis de tothom qui va donar sucoses quantitats de diners per al manteniment vital del poeta, per bé que, en moltes ocasions aquests recursos no els emprava per a ell sinó per a pagar deutes o per a altres persones, amb les quals confiava més que no pas amb la família pròpia. Igualment, Joan Güell aclareix alguns aspectes importants sobre el testament del poeta.

Portadella del llibre sobre Verdaguer de mossèn Joan Güell.

Podeu descarregar-vos aquest llibre des d’aquest vincle.