L’ordinador no pot substituir els llibres

Per bé que tots els estudiants han de poder accedir a Internet, els llibres són la primera eina bàsica | Foto: Toni Coromina.

[Un article de Toni Coromina.]

Cada vegada més estem assistint a la introducció dels ordinadors en el procés d’aprenentatge dels alumnes de l’última etapa d’Educació Primària i sobretot als estudis d’ESO i Batxillerat en els instituts. Però, paral·lelament al creixent protagonisme dels ordinadors, també assistim a una progressiva disminució de la utilització dels llibres de text.

El problema és que la realitat s’entossudeix a palesar l’existència d’una escletxa digital que perjudica els alumnes pertanyents a famílies pobres, ja siguin autòctones com del col·lectiu immigrant. El fet és que no totes les famílies poden pagar un ordinador per a cada un dels seus fills en edat escolar i, encara menys, contractar una línia d’Internet amb tarifa plana.  En aquest context, per a garantir l’alfabetització digital de tots els alumnes, les institucions educatives estan obligades a contribuir a facilitar l’accés a equips informàtics en horari escolar i també en horari extraescolar a aquells estudiants que no disposin d’ordinador a casa.

Segons les dades oficials, el curs 2017-2018 a Catalunya hi havia 484.029 alumnes d’Educació Primària, 313.401 alumnes d’ESO,  92.441 de Batxillerat i 118.424 de Formació Professional. Cal remarcar que la majoria d’estudiants acudeixen a un centre públic.

Les dades també expliquen que més del 30% dels alumnes immigrants no tenen ordinador a casa seva, encara que la xifra dels que tenen ordinador, però no estan connectats a Internet, és bastant més elevada. En el cas dels alumnes autòctons, el percentatge d’alumnes que no tenen ordinador a la llar se situa al voltant del 20%. Per països, els alumnes estrangers més perjudicats per l’escletxa són els marroquins,els  romanesos, els sud-americans de diferents procedències, els xinesos, els paquistanesos…

Un factor a tenir molt en compte és l’elevat índex de fracàs escolar quehi ha entre els fills dels immigrants nascuts a Catalunya. Però, més enllà de si tenen o no tenen ordinador i connexió a Internet a casa, els experts assenyalen que el principal motiu del fracàs escolar és el generalitzat baix nivell cultural dels pares d’aquests nens i nenes, que no poden fer tasques de reforç al domicili quan els seus fills estudien o fan deures.

Tanmateix, els alumnes que a casa no tenen accés a Internet no poden  cercar informació, enviar un correu electrònic a l’instant i aconseguir coses que, fa molt de temps, es consideraven impossibles. Per això és imprescindible que es proporcionar a aquests estudiants accés a Internet a l’escola, tot i que la mesura no està exempta de problemes potencials. De fet, perquè abans de permetre que tots els estudiants —sense distinció—accedeixin a Internet a classe, els educadors n’han de considerar els beneficis i els perjudicis.

Igualment, és evident que quan els estudiants tenen la possibilitat d’utilitzar Internet a l’escola, poden cercar ràpidament gairebé tota la informació necessària per a fer una tasca o un projecte. Sense Internet, l’única opció és que els alumnes hagin d’anar a la biblioteca de l’escola, que emmagatzema una quantitat limitada de llibres sobre un grapat de temes. L’accés a Internet és especialment útil per als estudiants quan han de consultar diverses fonts per a una feina d’investigació. Els estudiants poden passar menys temps cercant i més temps elaborant un document ben escrit i informatiu.

Tot i que de vegades s’ha dit que la utilització d’Internet comporta una falta d’habilitats socials, això no sempre és cert, perquè els estudiants poden parlar i comunicar-se amb nens d’altres aules, però també d’altres ciutats i paios, un factor que afavoreix la socialització i el coneixement d’altres cultures alhora. Però si Internet ofereix una gran quantitat de material educatiu, també ofereix moltes pàgines web on els estudiants poden anar a perdre el temps, com ara centenars de llocs que permeten als usuaris accedir a jocs que causen distracció i pèrdua de temps, encara que les escoles poden establir filtres per a evitar que els estudiants tinguin accés a algunes distraccions en línia poc recomanables. En aquest sentit, és bastant fàcil bloquejar material en línia per a adults, com els llocs web que mostren pornografia o violència.

D’altra banda, si Internet pot ser lloc ideal per als nens a l’hora de conèixer gent nova en sales de xat, aquests llocs són de vegades vistos per depredadors de nens que s’amaguen a les sales de xat, de vegades fent-se passar per un altre nen, per atreure’ls amb una falsa sensació de seguretat.

Internet té, evidentment, pros i contres. Però cal que a l’escola no es creïn guetos per raó de pobresa i/o procedència, i que tots els alumnes —amb les obligades restriccions i controls—, tinguin accés a la xarxa, sense que això signifiqui que s’hagin de desterrar els llibres. Igual que passa amb el debat sobre si la premsa i els llibres digitals acabaran desplaçant els diaris i els llibres en suport paper…, el temps ho dirà. Però, de moment, els llibres —i en aquest cas els llibres escolars de text— són una eina bàsica. La primera.

Jordi Sánchez

Jordí Sánchez.

Jordi Sánchez Solsona (Terrassa, 1949). Després d’un temps de viure a Matadepera (Vallès Occidental), de 1960-1976, l’any 1976 es va fincar a Calafell (Baix Penedès). Va cursar estudis d’Arquitecte Técnic (UPC), és Máster en Gestio Urbanística (UPC) i expert, des de 1982, en taxació de béns immobles i gestió urbanística..Va exercir com a tècnic municipal a Matadepera, Calafell i el Montmell (Baix Penedès), sempre en relació amb responsabilitats urbanistiques.

Ha estat batlle de Calafell en el període 1999-2001 i els darrers mesos de 2003 i de 2007 a 2011 pel PSC. En aquest mandat també va ser president del Consell Comarcal del Baix Penedès. D’ençà l’any 2011 jo no és en política ni milita al PSC.

Ha jugat a futbol tota la vida, en diferents equip i és membre del colectiu d’ex jugadors de la Fundació dels veterans de l’FC Barcelona. I li agrada molt cantar.

Ara és en el departament de RRII de Cirsa.

Fa 4 anys que escriu mensuament un article d’opinió de tal com veu les coses que ens envolten.

L’home i els seus límits. El silenci

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

El silenci, aquest gran suport per a la transmissió de paraules, sorolls, ritmes i harmonia, ens fa por i incomoda molta gent. És curiós que quan algunes persones parlen i de cop i volta sembla que ja no hi ha res més a dir, es digui que s’ha produït un silenci incòmode, sense adonar-se que una de les situacions més satisfactòries per a mi és la de compartir el silenci amb algú sense cap problema ni cabòria. Sembla, però, que cada cop som menys els qui estimem l’absència de soroll. El món va de camí invers i ja han aconseguit que fins i tot es trenqui el silenci respectuós per aplaudir un cadàver.

Al nord, el de les grans ciutats i de la revolució industrial, la gent es va anar acostumant a un mon ple de sorolls. Poser per això, el patiment per un pèrdua es manifestava amb un silenci compartit per a convocar cadacu el seu dolor.

Al sud, on hi ha grans extensions de terra erma l’home es va acostumar molt més a viure en el silenci que comporta l’aïllament, i hi manifesten el dolor col·lectiu a través del soroll. Suposo que hi ha estudis antropològics sobre aquesta qüestió molt més informats que no pas les meves observacions.

Diuen que a l’espai es pot experimentar la sensació de silenci absolut. No deixa de ser una paradoxa que on, segons els científics, hi ha una activitat contínua i les galàxies són interconnectades amb les estrelles, les estrelles amb els planetes i els planetes amb els satèl·lits, tot aquest enrenou es faci sense soroll.

El més proper que he  experimentatestat del silenci com un bàlsam ha estat el desert. Allà on els vents abriguen amb la suavitat d’una mantellina i passen en totes direcccions callats, sense udolar. Un silenci que s’imposa fins i tot al xivarri dels pensaments i que permet escoltar els batecs del cor, immens com el paisatge protector d’un cel ple i un oceà de sorra que adquereix formes diferents amb els vents.

L’absència de soroll fa tanta por com la mort, l’expressió màxima del silenci, i l’home sempre ha inventat històries per a donar sentit al que no en té ni li cal. Alguns parlen de les virtuts del no-res, altres d’un cel o d’un infern i uns altres d’un harem etern.

La nova religió que exalta la possessió material i que, igual que el catolicisme ha fet servir el Vaticà, té a Sylicon Valley i a les grans plataformes el mitjà per a imposar els nous dogmes. L’anagrama ja no és la creu ni la lluna, és Google. El bombardeig constant de sorolls, informacions (reals, falses o de la postveritat) que allunyin qualsevol signe de silenci. A les televisions el què més hi abunda són les tertúlies on tothom crida i no s’aclareix res.

Quan arriba Nadal, pobles i ciutats s’afanyen a omplir carrers i places d’altaveus que escupen constantment les mateixes nadales, que s’imposen  fins i tot si neva, a la pau callada que proporciona veure caure els flocs.

Els absoluts ens creen vertigen i l’absència total de soroll l’associem a la falta de vida —quan n’és una de les parts més importants. També, se sol relacionar amb l’aïllament quan és un dels mitjans més potents per a interelacionar-nos. Aquesta infinita pantalla que esquitxem amb el crit, el plor, el riure, la música i les paraules i que és present tant en el primer plor després de néixer fins a la ranera que precedeix la mort. El silenci absolut.

Vegeu el vídeo sobre mim Marcel Marceau [1923-2007], màxima expressió del silenci en l’art escènica.

 

«Top manta». Jerarquia política?

El «top manta» és un fenomen estès en un munt de països d’Europa. | Foto: Adià Costa/NacióDigital.

[Un article de Jordi Sánchez.]

Des que era petit recordo que a les entrades dels pobles hi havia un cartell que hi deia: «Prohibida la venta ambulante en todo el municipio». No hi havia «top manta» però sí que de tant en tant passava pel carrer gent que venien gelats, colònies, afiladors de ganivets i tisores, gent que arranjava matalassos de llana, venda de melons i síndries…, és a dir que el cartell hi era, però també es feia ulls clucs a la venda.

El top manta és una altra cosa. Es tracta d’un fenomen estès en un munt de països d’Europa, a ciutats com Paris, Londres, Venècia, Madrid, Barcelona, Sevilla, Bilbao etc. És una sortida econòmica per a molta gent immigrant, sense papers,  que no tenen cap manera d’aconseguir un treball regulat. A alguns occidentals els agrada comprar barat encara que siguin conscients que el producte és una imitació de les millors marques i amb l’error de pensar que s’ajuda aquest col·lectiu, sotmès a les màfies que hi ha al darrere.

Però, últimament, s’ha desbordat la situació. El més greu és que la majoria de partits que no són als governs municipals s’aferren a aquest problema per desgastar al l’equip de govern de torn. He patit aquesta manera de fer, perquè he estat batlle de Calafell en el període 2007-2011.

Aquests  problemes normalment tenen una jerarquia competencial

Vegem-ho:

  • Són immigrants sense papers. És competència de la Policia Nacional (Llei d’estrangeria)
  • Venda de falsificacions. És un delicte contra la propietat industrial i intel·lectual, competència dels Mossos i de la Policia Local.
  • A les platges, la Guàrdia Civil (Llei de costes de l’Estat). És domini públic.

Quan formalment hi ha una denúncia dels Mossos o de la Policia Local és la Policia Nacional la que tramita l’expedient oportú davant d’un jutge, que es qui decideix si els envia a un CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) un màxim de 40 dies  —o els expulsa del país.

L’estiu del 2010, davant l’agreujament de la situació a Calafell, vaig demanar al conseller d’Interior, aleshores Joan Saura (ICV), si podia convocar una reunió. El 24 d’agost ens vam reunir a la Conselleria  amb la presència de tots els actors implicats i, també, de les dues organitzacions municipalistes FMC i ACM.

Conclusió

Han passat 8 anys i no s’ha fet res efectiu, és evident.  Estem pitjor, però la culpa és dels batlles?

Què es pot fer?

En primer lloc: «tolerància zero», tot  sancionant a qui compri aquests productes.

No hi ha solucions màgiques però sí  jerarquia política per a resoldre aquest problema que és global i sistèmic. La UE s’ha d’implicar de forma urgent per a cercar acords de participació entre els 28 i els països del continent africà que generen l’èxode d’aquets col·lectius i que arrisquen la seva vida per a tenir un futur millor. Els polítics han de donar bon exemple i fer allò que és més lloable en la política encara que estiguis a l’oposició: fer pinya per a resoldre problemes dels ciutadans. S’ha d’acabar amb la política partidista d’una vegada, si no no ens en sortirem.

Cal tenir en compte que aquest problema agreuja l’estat de desordre dels nostres espais públics als carrers, places, parcs i un dels béns més preuats: els nostres municipis turístics.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Agost

Fineix el temps de mar i comença el de muntanya. Aquí hi veiem la platja de Garbet, a Colera (Alt Empordà). Foto: Xavier Borràs.

[Un report de Xavier Borràs.]

Agost ens ha dut una canícula lleu a la terra dels remences, no tan agosarada i penosa com la que ha fet a les metròpolis, ofegades de xafogor i de suor, que el trànsit rodat i els turistes amb samarreta imperi, xancletes amb mitjons i tones de suposada cervesa o de menys suposada sangria, exacerben encara més. Donem gràcies, doncs, a mare Natura, que enguany ens beneficia amb un microclima d’austeritat solar i de pluges benignes en aquest territori irredempt i resistent.

Contaminació i plagues

Sant tornem-hi amb les plagues, que arrasen el territori. Després de la processionària del pi, de l’escarabat de les palmeres, de l’eruga del boix i dels unionistes que fatxendegen arreu, ens arriba la de l’anomenat bernat marbrejat.

L’Ajuntament de la Vall d’en Bas ha emès un avís en relació a una nova plaga que a més de poder afectar conreus com el de blat de moro, actualment estès al 90% del territori, també pot afectar els domicilis del veïnat. El nom científic d’aquest insecte és Halyomorpha halys, tot i que popularment se’l coneix com a bernat marró marbrejat.

Aquesta xinxa és un insecte hemípter pertanyent a la família Pentatomidae, d’origen asiàtic (natiu de la Xina, el Japó, Taiwan i les Corees) i actualment és una plaga invasora en diversos llocs del mon que ha ocasionat pèrdues en diversos conreus. Va ser introduïda accidentalment als Estat Units el 1998. A Europa es va trobar per primera vegada a Suïssa l’any 2007, el mateix any a Liechtenstein, a Alemanya, França i Itàlia a l’any 2012; posteriorment, es va trobar a d’altres països. A Catalunya, el primer exemplar es va localitzar a la ciutat de Girona l’any 2016.

El nom comú d’aquesta xinxa (Halyomorpha halys) es refereix a la seva coloració dorsal generalment marronosa i marbrejada. Foto- @gencat

És una espècie que sol afectar arbres fruiters, cultius hortícoles, alguns conreus extensius com ara blat de moro i moltes altres plantes utilitzades en jardineria. A més, accedeix a l’interior de les llars on es refugia per passar l’hivern, ocasionant molèsties als veïns.

Tanmateix, a hores d’ara, no s’ha descobert cap producte fitosanitari per combatre aquest insecte. De fet, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació ha elaborat un tríptic amb informació d’utilitat que podeu consultar si cliqueu aquíi una fitxa tècnica amb la descripció que podeu veure si cliqueu aquí.

Tenim mala peça al teler: la globalització (especialment en els transports) i el canvi climàtic hi contribueixen d’una manera desesperada. L’espècie humana desapareixerà, però restaran les cuques. Quina ironia!

Dimissió de Nicolas Hulot: «Ja no vull mentir»

Nicolas Hulot, ministre de Transició Ecològica i Solidaritat francès, va anunciar aquest passat 28 d’agost, la seva sortida del govern a Inter Tuesday. «No vull mentir més», va dir. Va manifestar, a més, que no n’havia advertit, de la seva decisió d’abandonar el càrrec, al president Emmanuel Macron o al primer ministre Edouard Philippe: «És una decisió entre jo i jo».

Unes hores després del seu anunci, l’Elysee, en un comunicat afirma que l’ex presentador de televisió pot estar «orgullós del seu balanç» al capdavant del Ministeri. Mentre Macron era a l’estranger fins dijous va anunciar que faria «en els pròxims dies» propostes per a una remodelació. Qui ha de reemplaçar un dels ministres més populars? Alguns noms circulaven el mateix dimarts: el secretari d’Estat Sebastien Lecornu, el president de l’Assemblea Nacional François de Rugy o el cap de la WWF Pascal Canfin.

Té interès aquesta dimissió des d’una doble perspectiva: l’anunci sobtat en un mitjà de comunicació (que ningú no esperava, ni els seus propis col·laboradors al Ministeri) i els motius reals de l’abandó.

Així explicava, Thomas Legrand, redactor polític de France Inter, com havia anat l’anunci de la dimissió: «Ell ja havia decidit renunciar i anunciar-ho més endavant, només per fer fructífer aquest moment d’influència política. Però quan va tornar a l’estudi, evidentment havia canviat d’opinió. Els seus col·laboradors es van trencar. A la sortida de l’estudi em va dir que havia decidit anunciar-ho immediatament. Durant l’entrevista, vam sentir que estava arribant al final de les seves contradiccions. (…) Hem tingut un moment de veritat política».

Quant als motius per deixar la responsabilitat que li havia atorgat el primer ministre Macron, ell mateix va admetre en l’entrevista radiofònica que la política ecològica i climàtica del govern no està a l’altura dels reptes que s’havien proposat. «Són els petits passos suficients per frenar, invertir i fins i tot adaptar-nos a la tragèdia climàtica? La resposta és no.

Sobre els assumptes principals del seu Ministeri, Nicolas Hulot va manifestar la seva desil·lusió, fins i tot la seva impotència: «Hem començat a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle? La resposta és no», va reconèixer abans del bombardeig de la llista de fracassos: la reducció de l’ús de pesticides, la contenció de l’erosió de la biodiversitat, l’artificialització del sòl, la reforma de la LLlei de caça… Mentre tots els senyals d’escalfament són de color vermell i demanen solucions urgents, Emmanuel Macron no ha convertit el medi ambient en la prioritat del seu quinqueni. El cap d’Estat es mostrava content amb paraules gruixudes i gestos simbòlics, però mai no va demostrar que volia canviar el model econòmic.

Durant aquest any, el ministre de Transició ecològica ha perdut la majoria de batalles, fins i tot contra Bercy i el Ministeri d’Agricultura. En la llista de les seves derrotes hi és, per descomptat, la qüestió nuclear. Nicolas Hulot, al novembre de 2017, al final d’una reunió de gabinet, va haver d’anunciar a contrapeu l’abandó del termini de 2025 per a la reducció del 50% de l’energia nuclear mix elèctric estatal. Un objectiu retingut a la Llei de transició energètica per al creixement verd de 2015, que era el llegat principal que havia deixat Ségolène Royal i que Emmanuel Macron s’havia compromès a respectar. Hulot, després, va explicar que s’havia volgut mostrar »pragmàtic», ja que el govern anterior no havia fet res per preparar-se per a la disminució de l’energia nuclear.

Hi ha tot de lliçons a aprendre a aquí, especialment per al polític nostrats (ka no parlem dels veïns de Ponent), és a dir, aquells que ens van prometre una República i que, a hores d’ara, ja es venen per l’exhumació del cadàver del dictador al Valle de los Caídos, monument feixista que caldria dinamitar.

Arribarà setembre, ja fredorejant, amb tot el més calent a l’aigüera? L’Onze torna a ser una «prova de foc» i malgrat que molta gent se’n cansa, hi tornarem a ser, perquè vam votar el Primer d’Octubre —posem pel cas per a poder dimitir amb la mateixa elegància que monsieur Hulot.

Guardians de llavors: resistint al poder hegemònic de l’agroindústria

Gilbert Cardon entre llavors a la cambra del tresor. Foto: Maria Borràs.

[Un report de Maria Borràs.]

El passat 24 de juny, quatre estudiants de la Universitat de Wageningen (Països Baixos) i jo mateixa, com a professora auxiliar del curs d’Anàlisi i Disseny de sistemes d’agricultura orgànica, vam trobar un oasi de resistència al ciment i a la individualisme, a la ciutat de Mouscron, a l’oest de Bèlgica, a tocar de França. En Gilbert Cardon ens va rebre, fora d’horari de visites, un diumenge qualsevol, per a compartir amb nosaltres les idees, motivacions i somnis que hi ha darrere de Les Fraternités Ouvrières.

 

Estudiants de la Wageningen University de visita al jardí de permacultura de Les Fraternités Ouvrières. Foto: Maria Borràs.

Fa gairebé cinquanta anys, al 1969, la Josine i en Gilbert Cardon van crear l’associació de Les Fraternités Ouvrières al numero 58 del carrer Charles-Quint. Aquesta iniciativa els va néixer de la necessitat d’autoeducar-se i compartir el coneixement amb altres obrers de la fàbrica on en Gilbert va treballar molts anys. Més endavant, l’associació es va obrir a tothom que volgués ser-ne partícip i van crear un espai on poder cogestionar la vida en comunitat amb els seus veïns i coneguts.

El passat de la parella és un punt clau per entendre l’esdevenir d’aquest petit paradís al mig de la ciutat, al jardí de casa seva. En Gilbert, de més jove, va anar de missió com a membre de les Young Catholic Workers a Bolívia i Veneçuela, tres i dos anys respectivament, on va conèixer persones molt especials, com la seva dona, la Josine, i Ernesto Che Guevara, entre d’altres.

Gilbert Cardon i Ernesto Che Guevara a Bolívia.

Al final de la missió veneçolana es va posar malalt d’elefantiasi, i ell i la seva dona van decidir tornar a Bèlgica. Allà, en Gilbert treballava en una fàbrica, i a finals dels anys seixanta va ser acomiadat per les seves «maneres». En una anècdota ens explica que a ell sempre li han molestat les jerarquies i les injustícies i que quan treballava a la fàbrica sempre feia de les seves per ajudar —gràcies a la posició privilegiada d’encarregat— totes aquelles persones que eren discriminades, tant per gènere, edat o ideologia. Amb tot aquest passat podem entendre que la solidaritat, l’equitat i l’ecologia siguin els pilars fonamentals que sostenen Les Fraternités Ouvrières.

En aquest «petit» oasi de gairebé 1.800 m2 al jardí de casa seva, van crear un projecte de permacultura on, entre els arbres, podem trobar-hi una gran varietat de verdures, herbes i plantes aromàtiques, entre d’altres. El nombre de plantes diferents és increïble, tot conferint una gran biodiversitat en aquest jardí de la ciutat: tomàquets, albergínies, carbassons, pomes, peres, prunes, albercocs, figues, cireres, raïms, kiwis, varietats de baies…, tot tipus de verdures hi creixen sota el principi de mínima intervenció, semblant al principi del mestre japonés Masanobu Fukuoka. També, hi ha una petita bassa que atreu insectes i granotes, i entre arbres i lianes de tant en tant ens topem amb espais per seure, xerrar i gaudir d’un ambient humit però agradable, que defuig de les presses de la urbs, mentre ens recorda que en som part, amb els petits hivernacles que també conformen el paisatge d’aquest jardí.

Un sender en el jardí de Cardon. Foto: Maria Borràs.

El que va començar com una petita venda de llavors artesanal —per bé que, malauradament, a Bèlgica està prohibida si no es tracta d’una llavor «oficial»—, ha esdevingut el que anomenen la grainothèque (el banc de llavors), on podem trobar més de 6.500 varietats de llavors diferents de verdures, cereals, flors, plantes aromàtiques i medicinals, arbres fruiters i formes antigues (per exemple, 450 varietats de poma o 60 varietats de móres). Les llavors procedeixen de jardiners, associacions i altres recol·lectors de llavors d’Europa i més enllà, organitzades i gestionades per més de 400 socis i voluntaris que, com ells, creuen que ser capaços de fer créixer els nostres propis aliments és prendre consciència del poder que tenim a les nostres mans i així enfortir la sobirania i l’autonomia popular. L’estança on es troba aquest tresor de la vida —les llavors— són tres parets de prestatgeries fins al sostre plenes de petites caixes amb molts sobres i nombres, ordenades totes en un catàleg que actualitzen sovint.

Mostres de com es mantenen les llavors.
Mostres de com es mantenen les llavors.
Mostres de com es mantenen les llavors.
Mostres de com es mantenen les llavors.

 

L’associació Les Fraternités Ouvrières també es compon d’un grup de persones que compren col·lectivament, un grup anomenat d’achat, per reduir el preu dels diversos productes i eines agrícoles necessàries. Des de 1980 al voltant de 100 famílies han plantat uns 50.000 arbres fruiters.

Amb la creació d’aquest espai, en Gilbert i la Josine, van plantar fa quasi cinquanta anys la llavor que permet avui dia l’accés a tots els aliments saludables i diversificats, al mateix temps que capaciten les persones. Ningú no en treu cap benefici. L’associació té una estructura bastant desordenada i tot el que es guanya amb les donacions de la gent per a l’adquisició de llavors es reinverteix per a tenir-ne de noves o en altres eines per als cursos. La idea és que el menjar orgànic (ecològic, com es diu aquí) no és un luxe només disponible per als rics, sinó un dret dins d’un món dominat per un sistema agroindustrial pervers que ens intoxica i aliena. En aquest idíl·lic espai, no parlem només d’orgànic o de permacultura, sinó també d’autogestió, de solidaritat entre persones i entre les persones i el nostre medi natural, així com de les sinergies que es creen entre els humans i els éssers no-humans. Com molt bé expressa en Gilbert: «Tots els jardins de permacultura són diferents perquè totes les persones som diferents».

L’any 1978 van començar a impartir cursos sobre jardineria responsable, cuina, elaboració de pa, etc., amb l’objectiu de cocrear i intercanviar coneixement, com a base per a l’autonomia i l’empoderament de les nostres vides. Compartir aquestes experiències és el nucli d’aquesta parella. Més de 8000 persones ja han assistit a aquests cursos, alguns dels quals també es poden trobar a la seva pàgina web i al Youtube. També, ofereixen classes de permacultura gratuïtes els dos primers diumenges del mes i els dijous a la tarda és possible de visitar l’espai i comprar, si s’escau, les llavors que es vulgui. En realitat la seva porta mai no és tancada i la gent pot visitar el jardí de franc, és clar, sempre amb previ avís.

Gilbert Cardon és un molt bon conversador que conserva llavors genuïnes d’arreu del món. Foto.: Maria Borràs.

Allò que va començar com un desig de conèixer més sobre jardineria, molt típic de la cultura belga, amb la compra de quatre llibres i algun que altre taller, ha esdevingut un espai de resistència i de creixement (tant humà com no-humà), una bella història d’abundància en un entorn urbà que encara lluita per arribar a un acord amb la seva era industrial anterior.

Si passeu per Bèlgica i voleu admirar allò més semblant al paradís terrenal mentre parleu amb en Gilbert i la Josine, no dubteu a fer parada a Mouscron!

Contacte
Direcció: 58 rue Charles-Quint 7700 Mouscron BELGIQUE
Telèfon: +32 (56) 33 38 70
Correu: fraternitesouvrieresmouscron@gmail.com
Web: http://fraternitesouvrieres.over-blog.com/

Algunes pàgines relacionades

Maria Borràs

Maria Borràs.

Maria Borràs Escayola (Vic, 1991), sempre ha estat molt atreta per la naturalesa i les relacions que en tenen els humans. El seu contacte directe amb la natura els primers anys de vida —quan la seva família vivia a Sora (Osona— i ser part de l’agrupament escolta Pere Rosselló al barri de Gràcia de Barcelona, van forjar-la en aquesta passió per a conèixer i respectar el que ens envolta.

Més endavant va estudiar Biologia a la UAB i va fer un màster en Agroecologia a la Wageningen University (Països Baixos). Durant l’últim període ha estat fent recerques a Cuba en relació a la capacitat d’adaptació (resiliència) al canvi de les famílies pageses i està molt interessada en els sistemes socioecològics i els processos interns que contribueixen a la creació d’aquesta resiliència.

Actualment basteix el seu projecte de doctorat a Catalunya, dins del projecte SEQUAL (Social-ecological relations and gender equality: Dynamics and processes for transformational change across scales), que  investiga les polítiques públiques d’adaptació al canvi climàtic —amb un focus especial en gènere, tot seguint la teoria de l’ecologia política feminista.

El seu principal objectiu es poder contribuïr, des de la ciència i, també, personalment, a acabar amb les injustícies i les desigualtats, per a crear alternatives al sistema capitalista actual.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Juliol

Compareu aquesta fotografia (a la platja de Garbet, a tocar de Colera, a l’Alt Empordà), amb el vídeo que podeu veure al final de l’article.

[Un report de Xavier Borràs.]

A l’estiu, encara més si ets de vacances, se suposa que tens temps per a llegir munts de coses que has desat a les prestatgeries per a millor ocasió o a la carpeta de preferits de l’ordinador. En el meu cas —sóc desvagat temporalment aquest juliol, després d’anys de no haver-ho pogut fer «legalment»— he pogut recuperar algunes d’aquestes lectures (o, fins i tot, relectures) i en voldria destacar algunes.

Memòria de la guerra d’agressió contra Catalunya

A la casa de Barcelona hi servo molt pocs arxius. De fet no m’ha plagut mai de col·leccionar res, ni tan sols els meus treballs periodístics, per bé que sí molts de literaris —narracions i versos que dormen el somni dels justos.  Ara fa uns dies, de les cinc o sis caixes que conservo, amb documents d’especial rellevància per a mi, vaig rescatar-ne uns quants davant la petició que m’havia fet el periodista i amic Pep Martí per a contribuir a l’edició «especial» que estaven bastint des de Nació Digital de cara a la commemoració del vuitantè aniversari de la Batalla de l’Ebre, que s’inicià un 25 de juliol de 1938 a un quart d’una de la matinada amb la travessa, a peu i en silenci, del riu iber.

Tenia —de fet, encara el tinc— molt viu el record dels retalls recuperats: una sèrie d’articles que va escriure mon pare, Enric Borràs Cubells (Gandesa, 4/9/1920 – Barcelona, 24/3/1985), amb el pseudònim d’Indíbil, sobre aquella vicissitud històrica i que vaig fer  publicar al «Dominical» (en català al 85%), del Diario de Barcelona (en castellà, al 95%) el 1983, quan jo mateix dirigia aquest suplement durant l’anomenada època autogestionària.

Instantània de la sèries de tres articles publicats al «Dominical» del Brusi per Enric Borràs Cubells l’abril i el maig de 1983.

En el cas de l’acarnissada confrontació bèl·lica a la Terra Alta, essent-ne mon pare testimoni directe –no endebades era en aquella data, amb 17 anys, tinent d’artilleria de l’Exèrcit Popular—, la sèrie de tres reports que hi va escriure l’abril i el maig de 1983 eren una joia que al seu moment va passar quasi desapercebuda —per causa de les baixes vendes del Brusi—, per bé que ara, amb la publicació el passat 25 de juliol a Nació Digital (el jornal telemàtic més llegit, de lluny, en català), tindran, en part, nova vida i, de retruc, un nou homenatge, no solament a mon pare sinó també a tots els catalans que van lluitar aferrissadament per a la nostra llibertat.

La relectura d’aquests tres papers ha estat dura, del punt de vista emocional, però ha pagat la pena fer memòria i, finalment, difondre-la de nou.

Captura de pantalla del Diari de Barcelona digital. Font: archive.org.

L’ensulsiada tripartida del Brusi

Hi ha una derivada d’aquesta recerca que també m’ha dut a la memòria un fet, poc conegut i esbombat, que crec que paga la pena ressaltar: la capçalera més antiga del continent, el Diario de Barcelona (1792), que va viure dues èpoques i escaig en català, va tancar-ne l’edició l’any 2009 per ordre de l’Ajuntament de Barcelona. Efectivament, l’Ajuntament de la capital de Catalunya va cloure’n l’edició digital —que passà a formar part de l’altra barraca dels socialistes (BTV), llavors comanada per l’imperdible Àngel Casas (xou). Cap periodista o capitost de l’oposició no va blasmar a l’època el que, a la llum de les xifres, semblava una de les estafes econòmiques (més de 2,5 milions d’euros malbaratats en 10 anys) i polítiques (tripijocs PSC-PSOE) més bèstia perpetrada mai per l’Administració municipal barcelonina.

L’Ajuntament de Barcelona havia adquirit el 1985 la capçalera del vell Brusi —després de dos tancaments quasi seguits, el 1980 i el 1984 (època autogestionària)—, per la miserable suma de 28 milions de les antigues pessetes (uns 168.000 euros actuals). El consistori barceloní en cedí l’explotació al Grupo Zeta, que amb la participació de l’ONCE (quins estranys companys de viatge) van tornar a editar-lo en paper i en català des de 1986 i, després, fins al 1994 pels germans Dalmau (propietaris de La Mañana, de Lleida) —sota la capçalera de Nou Diari—, amb 13 anys de plets per a pagar els 2,5 milions d’euros de deutes amb els treballadors del rotatiu.

Un cop desaparegut definitivament del carrer, el 1999 l’Ajuntament, a través de la societat privada municipal Informació i Comunicació de Barcelona (ICB), va iniciar la seva aventura virtual: una direcció i fins a set treballadors directes, entre 200.000 i 300.000 euros anuals de despesa —igual que l’altra barrabassada sociata a la Diputació de Barcelona, la invisible La Malla— i, com a resultat, un estrepitós fracàs mediàtic, donades les miserables xifres d’audiència, que qualsevol altre digital amb zero recursos econòmics i cap suport polític superava amb escreix.

Aquesta va ser la deriva que va dur la capçalera mediàtica més antiga de l’Europa continental a la seva desaparició. En van ser responsables tots els qui hi van donar suport en aquell període, inclosa ICV i Esquerra —quan encara era al Govern municipal—, tot i que Jordi Portabella l’abril de 2007 va advocar per convertir el llavors web ja inútil en un diari de paper gratuït en català, una aposta personal que no es va traduir en res, com s’ha pogut constatar posteriorment.

Els responsables d’aquella gran estafa no n’han passat mai comptes i, lògicament, tampoc no han estat jutjats per haver malbaratat fons públics i haver fet desaparèixer un patrimoni cultural ara ja irrecuperable.

Ni el Col·legi de Periodistes de Catalunya ni el Sindicat ni ningú del ram no en van dir res. Això sí, una de les persones que en fou directora, Cristina Ribas (1998-2002), com a guardó a la seva nefasta gestió va ser nomenada, pel govern d’Ada Colau, directora de Comunicació Digital de l’Ajuntament de Barcelona.

De fet, no queda ni rastre d’aquella època «digital» (tret que aneu a archive.org), i del període en paper només se’n pot consultar en línia dels anys 1792 a 1862 a l’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). Malaguanyats els milions de tothom que es va gastar el tripartit (PSC, ICV, ERC) per alimentar el seu clientelisme!

 

El canvi climàtic, encara

També havia desat per a llegir més tard l’entrevista que li van fer al biòleg de La Resistència, Gabriel Borràs, a El Punt-Avui el proppassat 14 de maig d’enguany. L’entrevista és un gènere periodístic que m’agrada força, sobretot si l’entrevistador fa les demandes pertinents i l’entrevistat hi respon sàviament, com és el cas de les requestes que li va fer la periodista Ure Comas a Borràs en aquesta ocasió.

En aquest interviu, el responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic (OCCC), manifesta, en relació amb el projecte LIFE MEDACC (que ha implementat i monitoritzat accions d’adaptació als impactes del canvi climàtic en les de la Muga, el Segre i el Ter) i la no-gestió dels boscos que «els catalans que vivim en els primers 30 quilòmetres de línia de la costa catalana, que som gairebé el 90% de la població, ens satisfem d’aigua d’uns rius i d’aliments d’un territori que és terra endins. Si volem seguir tenint aliments i aigua hem de col·laborar financerament a través, per exemple, del fet que amb el rebut de l’aigua es faci gestió forestal als rius catalans», opinió que des de La Resistència compartim fervorosament.

Gabriel Borràs, director d’adaptació de l’oficina del canvi climàtic. Foto: Ure Comas/El Punt-Avui.

Gabriel Borràs, que precisament en aquest lliurament de juliol de la nostra publicació es fa un seguit d’inquietants qüestionaments sobre la biodiversitat al nostre territori, ha parlat àmpliament a La Resistència sobre l’adaptació al canvi climàtic en sengles articles, com «Canvi climàtic i canvi global a la conca del Segre», «Un altre tren que arriba a l’estació: l’adaptació al canvi climàtic», o, encara, «La Mediterrània i el canvi climàtic: ens hi adaptem?», amb què ens podem fer una idea clara, de primeríssima mà, sobre com estem, cap on hem d’anar i com ho hem de fer per arribar a bon port.

A l’entrevista esmentada és prou contundent: «El canvi climàtic no és res més que el producte d’un model de creixement determinat, d’utilització de recursos, de relació de l’administració amb els ciutadans. El canvi climàtic és la crisi d’aquest model; per tant, si realment volem resoldre’l o lluitar-hi en contra o ser menys vulnerables als seus impactes, cal canviar el model. Si seguim aplicant les mateixes pautes de comportament o d’explotació de recursos no ens en sortirem. Taparem forats, però no ens en sortirem».

Acaba juliol amb la notícia dels plàstics acumulats a les platges de Santo Domingo, la capital de la República Domincana, per si és que escau que algú es pensa que tot això del canvi climàtic és una facècia, per no parlar de la canícula que es viu en aquests moments als països del nord d’Europa.

https://platform.twitter.com/widgets.js