El llegat de Maria Dolors Orriols, amb obres inèdites, arriba a la Universitat de Vic

[Un article del periodista Carles Fiter, publicat a Osona.com.]

La família de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols ha cedit el fons documental escrit a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Consta de 3 arxivadors, 5 capses, 15 mecanoscrits i 30 carpetes. Montse Bacardi, estudiosa de l’obra d’Orriols i que està escrivint-ne una biografia, remarca que hi ha “tres o quatre obres inèdites”, però que “costa delimitar el què és nou del que està publicat” perquè hi ha diferents versions.

Una d’aquestes obres inèdites “va ser una sorpresa”, diu Bacardi. Es tracta d’un text escrit als anys 60. “Seria interessant publicar-ho i reeditar les obres”, deia l’estudiosa, remarcant que les obres d’Orriols “no han tingut el ressò que es mereixien”.

En aquest mateix sentit tal com explicava la professora Carme Rubio, també estudiosa de l’obra d’Orriols, “ella havia dit que havia deixat coses al calaix, com una autobiografia planificada en diferents volums”.

Jordi Puntí i M. Dolors Orriols. Foto: Imatge d’arxiu «La Marxa».

Rubio ha destacat que es tracta d’una figura imprescindible per entendre la literatura a Osona al s.XX. “Les seves obres són d’una lectura interessant i fluida amb trames complexes i personatges sòlids”, deia la professora, destacant les obres com El riu dels inconscients, Petjades sota l’aigua o Una por summergida.

La professora ha especulat sobre per què Orriols no havia tingut més ressò a la literatura general: Potser pel fet de ser dona llavors, perquè va viure allunyada de la capital i de col·lectius influents, o perquè no pertanyia a l’àmbit acadèmic. No obstant, això també significa que “va tenir molta llibertat d’acció”. “Maria Dolors Orriols estaria molt contenta perquè el seu esforç creatiu no ha estat en va”, ha sentenciat.

L’obra d’Orriols, com a objecte d’estudi

Per la seva banda, el fill de l’escriptora, el físic i també escriptor Antoni Lloret, apuntava que d’aquesta manera “l’obra no quedarà abandonada”, ja que podrà ser “objecte d’estudi”. Lloret ha explicat la “vida difícil” que havia tingut la seva mare, per la guerra i per l’empresonament del seu pare “per separatista”.

Tot i això, Antoni Lloret ha remarcat la seva figura com una “lluitadora fantàstica” que va poder escriure en català, sent autodidacta. Com a anècdota, tal com explicava Lloret, l’última novel·la va escriure-la mentre estava a la residència perquè la poguessin llegir els altres residents.

El rector de la UVic-UCC, Jordi Montaña, remarcava que era “un honor rebre el llegat perquè pugui ser custodiat i estudiat” i alhora que això propicia que la biblioteca es converteixi en un “focus d’atracció d’investigadors d’arreu”. L’alcaldessa de Vic, Anna Erra, destacava que era “una gran oportunitat” per no perdre el llegat d’aquesta escriptora “tan vigatana”. D’aquesta manera “enriquim la ciutat i la universitat”, afegia.

Finalment, el nebot de l’escriptora, l’empresari Joan “Nan” Orriols ha fet entrega a la Universitat de Vic d’una de les seves obres pictòriques. El rector li ha agraït la donació “que enriqueix el fons d’art de la Universitat i segella l’amistat amb la família Orriols”.

Breu biografia

Maria Dolors Orriols va néixer a Vic l’any 1914. Lectora des de molt petita, no va ser fins l’any 1947 que va escriure la seva primera novel·la Retorn a la vall, que veuria la llum el 1950. És autora del recull de contes Cavalcades, premiat als Jocs Florals de Montevideo i del recull Reflexos, als Jocs Florals de Londres. La seva obra mestra El riu dels inconscients sobre la Guerra Civil no sortirà publicada fins al 1990. L’any 1984 Eumo Editorial li va publicar la novel·la Petjades sota l’aigua.

Casada amb el metge Nicolàs Lloret, viatja sovint a París on coneix Sartre i Simone de Beauvoir, i fa una gran amistat amb la pintora i escriptora Aline Gagnaire i amb Mariquette Delahaye. Als anys 60 és subdirectora del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona, juntament amb Alexandre Cirici, que n’és el director.

Quan va enviudar va fer llargues temporades a París, on va escriure diverses novel·les com Cop de porta (1980), Contradansa (1982), Molts dies i una sola nit (1985), Una altra sonata a Kreutzer (1985), i Una por submergida (que es publica el 1992). L’any 2003 publica Escampar la boira, obra de caràcter autobiogràfic. Maria Dolors Orriols mor a Barcelona el 23 d’agost de 2008.

Ribesaltes. Èxode. Holocaust. Memòria

[Article i il·lustracions de Jordi Canelles, del seu blog Canellestudi.]

El Camp de Ribesaltes, fou construït el 1935. Estava format per 150 grans barraques que servien d’habitacle. Van ser-hi internades famílies separant els seus membres: homes, dones i nens. D’una capacitat de 18.000 persones, el camp va arribar a acollir 21.000 detinguts: espanyols, gitanos, indigents, opositors polítics i enemics, també15.000 refugiats catalans.

Durant el règim de Vichy fou camp d’instrucció de les tropes de la wehrmacht i alhora reuní 1.700 jueus detinguts a la zona lliure en espera de trànsit cap a Drancy. Entre 1962 i 1964, que va tancar, van passar pel camp prop de 22.000 presoners, d’ells, 8000 harkis durant la guerra d’Argèlia.

Mentre dibuixava, en una tarda freda de febrer, vaig tastar, amb l’ànima encongida i la fredor que m’anava amarant, un paisatge desolat de barracons pràcticament derruïts. Uns visitants escadussers amb la bandera republicana no em van distreure d’un entorn apocalíptic i del record del patiment sofert per tantes persones i que, com un rosec a la consciència, encara continua en altres llocs. Un silenci respectuós sobrevolava el camp, mentre es feia fosc, com si fos un homenatge a tanta gent que va perdre-ho tot, fins la vida.

M’havia informat i de casa portava apunts dibuixats. Aquest és el resultat.

VÍDEO «Una nit a l’òpera», amb Societat Civil Catalana

[Un article de Nan Orriols.]

Tot i que les formigues i les abelles i altres bestioles ajuden molt a entendre el fracàs de l’espècie humana, aquests dies no puc deixar de riure molt amb un grup de gent de mil colors, de mil opinions, de milers d’interessos i d’un sol dogma que els uneix: la lluita a favor de la unitat de la pàtria espanyola i contra l’anticrist Carles Puigdemont Casamajó, president electe de Catalunya.

Per entendre com s’entenen per no entendre’s tots els que l’altre dia vaig veure a la manifestació de Societat Civil Catalana, he pensat en l’escena de la cabina del vaixell de la pel·lícula Una nit a l’òpera, dels germans Marx. No costa, observant-la  un xic, veure-hi representats la senyora Arrimadas, el senyor Iceta, el senyor Albiol, el senyor Espadaler en representació del senyor Duran i Lleida, el senyor Xavier Sardà i la seva germana, els independents de Tabàrnia amb la interpretació del senyor Boadella, etc.

Tots manifesten que són «catalanes y españoles». Com s’entén això? I ho repeteixen mil vegades. No s’atreveixen amb Els segadors, però en un moment de…, sí, sí, en un  moment de «catalanes», toquen la música del Cant de la senyera. Estelada, no. Senyera, sí.

Per sort, aquests dies (avui que escric això és sant Josep… ah!, i santa Josefina) ja han arribat les orenetes i la puput, que, com les abelles i les formigues, no tenen pàtria.

Victòria dels Àngels, una soprano catalana

Actuació de Victòria dels Àngels i Alícia de Larrocha en un concert d’homenatge a Manuel de Falla al Palau de la Música el 23 de novembre de 1976. Autor: Eduard Olivella. Fons fotogràfic del Palau de la Música Catalana.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La cultura catalana no està mancada de les enveges, vanitats i gelosies del sector. Com a tot arreu, extingits els caníbals, queden els intel·lectuals per menjar-se uns als altres.

Hi ha persones que neixen amb una aptitud determinada i que la comparteixen amb humilitat i discreció. Altres, amb iguals o pitjors habilitats, intenten eliminar les primeres per vanitat i gelosia.

Els exemples són molt nombrosos en tots els camps. Pel què fa a la cultura catalana, un dels casos on es manifesta clarament això és en el de Montserrat Caballé i Victòria dels Àngels. La primera, nascuda a Catalunya, feia ostentació del seu espanyolisme —amb domicili fiscal a Andorra— mentre estafava diners que va haver de tornar.  La segona, filla d’una família que va venir de fora, les poques vegades que es va manifestar ho va fer des de la convicció de sentir-se catalana. Un talent per a dues persones diferents. L’una s’ha passat la vida fent de Castafiore (la cruel caricatura de les dives que va crear Remy per a Tintín)  i l’altra ha viscut enclaustrada en la discreció i en la defensa de la seva vida personal.  L’una he venut al país la imatge que volien, la de mestressa de casa triomfadora; la que juntament amb el seu germà, ha fet i desfet com ha volgut al Liceu. De la vida personal de l’altra sols n’han transcendit algunes coses, després de la seva mort l’any 2005.

En aquest país, la imatge és més poderosa que el talent i la nostrada Montserrat Caballé, conscient de les inusuals qualitats de Victòria dels Àngels, va impedir, juntament amb el seu germà Carlos,  que cantés al Liceu durant vint-i-set anys.

Filla d’un bidell de la Universitat de Barcelona, natural de Fuengirola (Màlaga), i amb la mare procedent de Puebla de Sanabria (Zamora), sempre va considerar Catalunya com el seu país i va reivindicar els seus orígens humils. Davant l’adoració del públic de tot el món, solia dir: «Jo només sóc una persona que canta». Els entesos la consideren com una de les veus més impressionants del segle XX. Els crítics la consideraven un compendi de la Tabaldi i de la Callas. La seva professionalitat no  va permetre que una desgraciada vida personal interferís en el seu talent i en el respecte que sempre va mantenir per l’esperit de les partitures dels grans compositors.

Després de la seva mort es va saber que poc abans se li havia mort un fill i que un altre havia nascut amb la síndrome de Down. Mentre la vanitat, la gelosia i l’enveja impedien que actués a la seva terra, el públic l’aclamava a l’Scala de Milà, al Metropolitan de Nova York, a l’Òpera de París, al Carnegie Hall de Manhattan o al teatre Colón de Buenos Aires. Va ser, també, la primera espanyola que va estar convidada al festival de Bayreuth, dedicat a Richard Wagner, on va rebre grans elogis del nét del compositor, que la va dirigir en el paper d’Elisabeth a l’òpera Tannhaüser. Mai no va concedir entrevistes que s’apartessin de la qüestió musical i va viure aliena a les tafaneries que han envoltat altres cantants d’òpera. Va ser sempre una antidiva.

El cas de la Caballé, amb un talent indiscutible per a cantar, és molt diferent. Nascuda al barri de Gràcia, en una família de classe mitjana que havia anat a menys, va iniciar els seus estudis al Liceu. L’ajut del mecenes Joan Antoni Bertran, hereu d’una important família de la indústria del tèxtil, li va permetre tirar endavant la seva carrera musical per teatres de tot el món. A principis dels anys seixanta es va casar amb Bernabé Martí, un tenor mediocre, que es va retirar a principis dels setanta per convertir-se en un acabalat terratinent i ramader del Ripollès, on tenen la seva residència, concretament a les Llosses. El contacte de la cantant amb la comarca ha estat mínim, exceptuant-hi un concert benèfic que va fer fa anys al monestir de Ripoll. El seu marit, més habitual a la comarca i els seus bars, ha comentat en alguna ocasió que, malgrat el gran nombre de bestiar que posseeix, «la vaca que més dóna la tinc a casa».

La Caballé va muntar un clan familiar, dirigit pel seu germà Carlos, qui a més de la carrera musical s’ha encarregat de la seva imatge. Sempre se l’ha vist envoltada dels poderosos, a les revistes del cor, i malgrat el seu espanyolisme declarat, va tancar la llista de CiU a les eleccions al Congrés espanyol dels diputats l’any 1993, que encapçalava Miquel Roca Junyent.

A diferència de Victòria de los Àngeles, que en la seva decadència va optar per la discreció, ella i el seu germà han intentat munyir la vaca fins al fons, amb incursions fins i tot en la música rock, com la cèlebre interpretació de l’himne Barcelona, al costat de Freddy Mercury, en les olimpíades del 1992. També, va intentar llençar la carrera musical de la seva filla Montsita, com si el talent hagués de passar de pares a fills com les notaries o les farmàcies. Lògicament no ha estat així i la seva filla no ha aconseguit destacar.

Si bé la tècnica musical de la Caballé és impecable, la catalana Victòria dels Àngels la superava en emoció. Això li va costar el mutisme del seu país. No va ser fins el juny del 1992, que va poder trepitjar l’escenari del Gran Teatre del Liceu,  després de 27 anys. Va oferir un emotiu recital que va fer justícia a una soprano que va actuar en 53 països, excepte en el que considerava com el seu, Catalunya.

«Los Borbones en pelota», una sàtira avui impensable

Coberta del llibre editat el 1996.

[Un article de Toni Coromina.]

L’any 1997,  a la secció de Cultura d’un diari vaig llegir per casualitat un breu que anunciava la reedició del llibre Los Borbones en pelota, un títol que em va desconcertar i despertar la curiositat. Dies després, el vaig encarregar en una llibreria i al cap de 15 dies el tenia a les mans. Era un volum publicat per la Compañía Literaria (1996), molt ben editat i ben estructurat. A banda d’explicar l’auge de les revistes satíriques de l’època de la revolució de l’any de 1868 a Espanya, feia un relat cronològic de la vida i miracles a la cort de la Reina Isabel II i, sobretot  reproduïa unes fantàstiques aquarel·les pornogràfiques realitzades pel poeta Gustavo Adolfo Bécquer (que havia estat censor de la Cort) i pel seu germà, el pintor Valeriano Domínguez Bécquer. Aquestes il·lustracions es van publicar camuflades sota les sigles ‘SEM’ o ‘SEMEN’, les firmes que a acompanyaven els agosarats dibuixos originals.

Coneguda com la Gloriosa, la Revolució de 1868 va ser un aixecament popular contra el Regne constitucional espanyol que va suposar el destronament de la reina Isabel II i l’inici del Sexenni Revolucionari, durat el qual la llibertat d’expressió va brillar amb llum pròpia, amb una força inusitada i un nivell que en l’actual context històric espanyol seria totalment impossible que aflorés en una revista. En una època que en la qual els pallassos, els titellaires, els activistes culturals i els polítics pacífics són portats als tribunals, l’aplicació d ela Llei Mordassa i de l’article 155 seria fulminant.

Després d’un període d’alternança dels partits liberal i conservador en el poder (que no va acontentar ningú),  moderats, progressistes i membres de la Unió Liberal es van unir en un front comú contra el règim monàrquic imperant que propugnava l’enderrocament de la reina Isabel i l’establiment d’un govern més democràtic i eficaç. Mentre els militars es declaraven monàrquics i només pretenien substituir la Constitució i el monarca, les Juntes, més radicals, pretenien una  revolució burgesa, amb el suport de grups camperols andalusos, que aspiraven a la Revolució social.

El mes de setembre de 1868, les forces navals amb base a Cadis, sota el comandament de Juan Bautista Topete, es van amotinar contra el govern d’Isabel II. El moviment iniciat a Andalusia aviat es va estendre a altres llocs del país i va comptar amb el suport de Barcelona i de tota la zona mediterrània, un fet que va resultar cabdal per al triomf de la revolució, fins que la reina Isabel es va veure obligada a fugir cap a l’exili creuant la frontera de França, d’on ja no tornaria mai més.

Aleshores es va redactar una constitució  liberal que va ser promulgada per les corts el 1869 i que va esdevenir la primera constitució progressista des de la Constitució de Cadis de 1812. A partir d’aquest moment, i durant sis anys (1868-1874), es va intentar crear a Espanya un sistema de govern revolucionari que, en no tenir una direcció política clara, va fracassar. Tot plegat va desembocar l’any 1874 en la restauració de la monarquia borbònica.

Sor Patrocinio i el pare Claret.

Però tornant al llibre Los Borbones en pelota, molts consideren aquesta obra com una de les més terrible sàtires mai feta contra el poder“.  En aquesta publicació es recullen 89 escenes, algunes de pintades a l’aquarel·la de caire pornogràfic i grotesc, on es caricaturitza personatges públics de finals del regnat d’Isabel II, sobretot de la casa reial. Aquestes il·lustracions venen acompanyades d’aguts textos al·lusius, de vegades de caràcter poètic. Els protagonistes de les escenes pintades són la fogosa reina Isabel II i el seu dòcil marit, Francisco de Asís (presumptament homosexual i que en els dibuixos apareix sempre amb una considerable cornamenta ), el Pare Antoni Maria Claret (confessor de la Reina, nascut a Vic i que acabaria pujant als altars com a Sant), la monja mística Sor Patrocinio o  Carlos Marfori (Intendent de Palau, Governador de Madrid i després Ministre d’Ultramar), a banda dels principals personatges del Tribunal,  Napoleó III, la Infanta Isabel, el futur rei Alfons XII, Carles VII, o Margarida de Parma …

En vuit de les aquarel·les publicades (algunes de manera clandestina abans de la fugida a l’exili de la Reina Isabel II),  els personatges protagonistes apareixen en accions d’un pujat to pornogràfic, amb explícites escenes de sodomia, trios i  orgies passades de rosca. Els dibuixos retraten molt bé els excessos comesos durant els últims anys del regnat de la reina, i expressen molt bé el moment revolucionari que posteriorment es va viure durant la revolució de ‘La Gloriosa’. Tanmateix, tot i que les aquarel·les més conegudes són les vuit de to més pornogràfic, la resta —algunes dibuixades per altres autors diferents dels germans Bécquer— mostren una voraç crítica al sistema polític isabelí, a la monarquia, l’exèrcit, l’Església o els partits polítics.

La reina Isabel II.

Encara que la majoria d’aquestes sàtires brutals es van publicar gràcies a la llibertat de premsa del Sexenni Revolucionari en revistes satíriques com ara Gil-Blas i Doña Manuela (les versions d’El Jueves o El Papus de l’època), la col·lecció completa no va ser editada mai sencera, i només va circular privadament per canals extraoficials, tot i que moltes l¡amines van ser publicades de manera individual en revistes i pamflets republicans i revolucionaris.

Les aquarel·les en qüestió no van ser descobertes fins l’any 1980, i el 1986 les va adquirir la Biblioteca Nacional de Madrid. El llibre Los Borbones en pelota va ser editat fins l’any 1991, amb un intens debat en el Congrés dels Diputats inclòs. En el moment de la seva presentació a la Fira del Llibre del Parc del Retiro de Madrid, els editors li van regalar un exemplar al mateix Joan Carles I, que era l’encarregat d’inaugurar la Fira.

El pare Claret fugint a l’exili amb el marit de la reeina, Francisco de Asís i sor Patrocinio.

Nous microrelats de Jordi Remolins

[Textos de Jordi Remolins.]

El deute del forner

Els policies van arreplegar-lo amb les mans a la massa, van obligar-lo a sortir de l’obrador i van posar-li les manilles, mentre ell reivindicava a crits la seva innocència. Tot i la bona feina de l’advocat defensor i la fragilitat de les proves en contra, el jurat va acabar condemnant el forner a trenta anys de presó per l’assassinat del mateix nombre de persones. Quan l’efectivament innocent forner va haver complert la pena, va córrer fins a l’antic obrador, va triar el ganivet més esmolat que hi tenia i va sortir al carrer disposat a cobrar el deute que la societat havia contret amb ell.

Holocaust esportiu

L’actitud absent, freda i distant del públic de l’estadi, va acollonir de tal manera l’equip visitant que, tot i estar guanyant el partit, va retirar-se al descans regalant la classificació al seu rival. Una hora després d’haver-se suspès el partit, el camp seguia ple de gom a gom, amb la mateixa eixordadora sordidesa que hagués permès tallar l’aire amb un ganivet, i que només semblava presagiar un bany de sang. Si a més d’estar profundament atemorits, els jugadors haguessin flairat l’atmosfera irrespirable del recinte esportiu, s’haurien adonat que, en realitat, l’autisme dels cinquanta mil espectadors responia a la descomposició dels cadàvers, víctimes feia unes jornades del penúltim partit del seu equip, on tots ells s’havien mort d’avorriment.

L’infortuni del mediocre

Després de dècades senceres escrivint i autoeditant-se llibres de minoritària repercussió, liderant projectes en efímeres bandes de rock i participant com a figurant en alguna pel·lícula de baix pressupost, finalment l’ambiciós artista fracassat descobreix la manera de tenir els seus minuts de repercussió mediàtica. Per això, coincidint amb el seu cinquantè aniversari, li amputa els pits a la dona, l’obliga a menjar-se’ls i la llença pel balcó, a la vuitena planta d’un edifici de protecció oficial. Desgraciadament l’endemà ja l’han empresonat i no pot llegir el diari ni escoltar les notícies de la tele i la ràdio, que aquell dia i durant una llarga temporada estaran monopolitzades per l’acció d’uns terroristes suïcides que han dinamitat la graderia sencera de l’estadi que acollia la final del Mundial de futbol.

El mal color de la xicota del caníbal

El dia que van alliberar-lo després de deu anys de presidi, va estar tan content de retrobar-se amb la seva promesa que se la va menjar a petons davant mateix de la porta de la presó. Tothom l’havia advertida del perill de festejar amb el més conegut psicòpata caníbal de la ciutat, però, malgrat les evidències i el testimoni dels vigilants penitenciaris, ningú va poder condemnar de nou l’assassí en sèrie. Fins i tot el jutge va ser incapaç de constatar que la substància marronosa amb què l’havia cagat a ventositats dos dies més tard es correspongués amb les restes de la dona desapareguda.

Tria de Joan Maragall

El llibre que ofereix avui La Resistència és un recull de textos de Joan Maragall que va publicar Dalmau Carles el 1909 a Girona sota el títol Tría. Llibre de lectures selectes, en prosa y vers, pera els nois i noyes de les escoles i col–legis de Catalunya, amb un pròleg de Salvador Albert i un garbell de textos diversos, prinicipalment versos, que van des de l’«Elogi de la paraula», «La vaca cega», «El temple que naix» o «La sardana», gairebé tots acompanyats amb il·lustracions de J. Renart.

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d’octubre de 1860-20 de desembre de 1911) va ser un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX. Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme i el retoricisme, va fer una defensa de l’espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola. Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social. Va traduir al català obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, i va introduir així a Catalunya una bona part de la literatura alemanya.

Maragall va ser un home d’arrels religioses i una forta implicació política. Entre l’«Adéu, Espanya!», formulat a l’Oda a Espanya, i l’iberisme, la seva influència sempre va ser vigent a Catalunya de forma més o menys visible. Va ser un personatge amb múltiples contactes, amb els quals mantenia una extensa correspondència d’un interès que supera de molt el fet purament anecdòtic o biogràfic.

Un dels seus néts, Pasqual Maragall i Mira, fou president de la Generalitat de Catalunya entre 2003 i 2006.

Us oferim, doncs, aquesta Tria en edició facsímil, que podeu descarregar des d’aquest vincle o bé clicant damunt la coberta.

Viatgem · Vietjam · Vietnam | Carles Batalla

Badia de Halong.

[Versos i fotos de Carles Batalla.]

Diferència horària

Som mos d’un son
rosegat per la mort
en un assaig tort:
insomni.

A ran de terra:
(pertot fent verema)
arrels palmípedes
al llit del riu,
al coixí de l’arròs.
A la gatzoneta,
aquí només s’eleven per adorar
(allà per presumir).

La nàusea de l’esgotament et va descosint,
dessagnament de son sense taca:
dormir és sargir.

Hanoi.

Hanoi

Des de la brutícia anàrquica
(o el caos ronyós),
en la inèrcia de la deixadesa
tota costura esquinça,
tota pregària blasfema,
tota millora podreix,
tot badall fetideja,
tota exigència infecta,
tota mort poc afecta.

Més Hanoi

 Instant omniadherent de la destrucció
i el seu miracle multiplicador: molles i espines.

Globalització

 Un bou asiàtic
mai coneixerà un bou pirenaic
i això no el farà menys feliç…, ni menys bou.

Tercer insomni

Cap paraula:
només llagriMOTS
de dol pel son mort,
que ningú vetlla excepte aquest revelador desvetllament.

Sapa.

Sapa

Carreteres de quitranosos sotracs
obren a l’estómac agres esvorancs
de vertigen i halitosi,
entre embusos estoics
de motos que claxonegen.
De tant en tant,
algun sobresalt de llis asfalt.

Sapa.

Sapa II

 Graons d’arròs,
fèrtils balconades
on treuen el cap collites
verdes en piràmides d’argila,
escales on només s’asseuen mirades
(rampes estràbiques davant de tanta bellesa).

Teulades de pagodes
com lloms de dragons ajaçats
gandulejant fins a l’extenuació,
amb urpes que es vinclen
com sabates d’arlequí o bigotis dalinians.

Coves de Halong.

Coves de Halong

 Ciris d’agonia precisa,
cordes just abans d’esfilagarsar-se,
lianes rovellades, lava granítica,
llimacs fòssils, neu artrítica,
càries de cera, geps de calç,
ruscs enrabiats,
ròtules de geometria agrumollada,
pedra regalimant fins a l’encarcarament.

Amb la carícia arbitrària de l’erosió,
les coves es repleguen i momifiquen
per a la curiositat immortal.

Badia de Halong

(Onades, llamps, marees i pluges
en va volen reduir distàncies).

Cel i mar s’emmaren,
es calen i celen, s’admiren,
s’emmirallen, recelen i es reflecteixen,
com només ho poden fer dos extrems
impossibles de tocar-se.

Nits tan negres,
incapaces d’aclarir
si teixeixen mort
o ens embolcallen de sutge opac.
Tota reflexió és tardana
des de l’esòfag de l’aranya
(o la turbulència d’un avió).

Badia de Halong.