[Veu d’Albert Freixer.]
17. L’Estel
[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]
Quan els ulls miren l’estrella i l’estrella mira
els ulls, es para el temps i flueix al fil
de la mirada energia entre l’espai i el pensament,
el tot i el res, llum i foscor, paraula i desig
alhora. No passa res en va i hi ha màgia
en l’instant en què passat i present s’ajunten.
Si passem de puntetes per la vida
passarà la vida rere el Vel de Maia.
T’has d’arrelar fort a la terra perquè les branques
s’alcin al cel, i adonar-te que el pot petit és,
dessota la immensitat de l’univers, un més
en la grandesa que ens aclapara el ser i el som.
I som d’on som, i cal cantar-ho i dir-ho,
que no cal voler ser d’allà quan som d’aquí,
que el gat sap del lloc on mirar la lluna.
Que la intenció no substitueix l’aptitud
i la felicitat és un miratge passatger.
I tant, que ens cal mirar al cel estrellat!
tant com al fons dels ulls de qui t’estimes,
que si per un instant es para el temps
cal que siguis allà on és allò que cerques.
Que la inspiració no ve sola ni en la nit més fosca.
L’Estel
Revelació, guia, harmonia, plenitud, confiança, intuïció, esperança, bellesa, naturisme, bons sentiments, sensibilitat, enigma, amor.
El viatge vital sempre el farem acompanyats de les llumeneres que ens marcant la nostre ínfima condició, prenen consciencia de la nostre existència.
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.
16. La Torre.
16. La Torre
[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]
Recordo dies de jugar amb els crancs, als còdols
mig amagats a la riera, m’acarnissava
per agafar-los sense ser pres de les seves pinces.
Els mantinc en el record d’aquelles aigües
transparents i clares que hem destruït amb engany.
Sacsegem l’entorn sense mirar ni pensar
de què som culpables. On posem el llistó
quan la sequera no ens mulla els peus?
Potser somiant una torre de cristall
en una illa al bell mig del mar?
Cal ser sincer amb un mateix, i no esperar
de la vida només progrés i prosperitat.
No es pot matar tot el que és gras
i estem matant l’equilibri del clima
a canvi de suïcidar-nos, mica en mica.
Guanys, guanys, guanys… per aconseguir
pèrdues, pèrdues i més pèrdues.
Diguem ja! És hora de trencar amb el passat.
Ens precipitem cap a un abisme sense gats
on alguns miolen i altres amenacen.
Diguem ja és hora! de pensar en nous propòsits
i mantinguem la innocència dels ulls.
La Torre
Catàstrofe, brutalitat, càstig, destrucció, venjança, esfondrament, ruïna, orgull, subversió, guerra, pandèmia, contaminació, inconsciència.
El càstig suprem per haver alterar l’ordre natural amb pèrdues de milions de vides de totes mena.
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.
15. El Diable
[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]
A la festa no pots deixar-hi la llibertat
de ser qui ets, mal que et pesi anar-hi.
I si caus de l’escambell, mira als ulls
de qui t’ajuda, no sigui que vulgui llenya
pel foc d’ell. Que no tothom t’ofereix una almosta
quan més et cal, ni et sadollen l’esperit
en la nit més fosca. I al ratpenat,
quan busca l’amor consol, només li veus l’ombra.
Que hi ha llocs on atipen els tips de gana.
És tan fugisser l’exquisit inassolible
que fins i tot es pot culpar del pont al diable
si no t’atreveixes a assumir el fracàs.
I el camí es fa feixuc si no es camina,
sigui amb sol, o vent, o en dies de pluja,
mai sabrem si el camí no emprès era millor.
Ni del gat sabrem mai si quan travessa dubta,
i el dubte és frec a frec de la pell i enverina. 
La temptació sempre fita des del pis de dalt.
I el mal hi és, tot i que el neguem tres vegades
i amb les mans ens tapem els ulls, el mal hi és.
Si no t’adones del passerell quan refila
potser sigui tard per fer el ploricó o el cranc.
El Diable
Egoisme, repressió, angoixa, passió, vici, magnetisme, poder, esclavatge, dependència, enveja, desordre, depressió, impunitat, degradació, conflicte, violència.
Tota la negació i perversió que comporten els baixos instints humans, la crueltat per llur satisfacció personal o dogmes, supèrbia desmesurada.
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.
[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XI. Comença la lluita
[Una novel·la de Dídac Costa.]
La majoria dels militants anarquistes han passat la nit als locals sindicals, als comitès de defensa o a les rerebotigues. En sentir les sirenes, aflueixen en massa cap al centre des de barris perifèrics com Sants, Hostafranchs, Collblanc o la Torrassa. Venen els obrers tèxtils de l’Espanya Industrial, els metal·lúrgics d’Escorza i Siemens, els vaguistes de Lámparas Z, peons, adobers, obrers de l’escorxador, escombriaires i paletes, entre els quals, alguns cantants dels cors de Clavé. També baixen lumpen proletaris de les barraques de Montjuïc i dels carrers a mig urbanitzar de la muntanya del Carmel. Alguns arriben d’encara més lluny, de camp obert com els companys de Poblet i del Guinardó, veïns d’en Federico Urales, el gran escriptor anarquista, i la seva filla, la Frederica Montseny, convertida ara en una altra gran líder del moviment anarquista, i coneguda a tota Espanya com la mujer que habla.
Tampoc no hi falten els obrers de la Fabra i Coats i de la Rottier, els mecànics de la Hispano-Suïssa, ni els operaris de la Maquinista, els de la Foneria Girona, els de les fàbriques de paper, els treballadors del gas i els químics del Clot, de Sant Martí de Provençals, de la Llacuna i del Poble Nou, que s’uneixen als pescadors i estibadors de la Barceloneta; els metal·lúrgics de la Nueva Vulcano, els ferroviaris del Ferrocarril del Nord, els gitanos del Somorrostro i també alguns matons del Poble Sec.
Els pagesos de la Vil·la de Gràcia, de tradició revolucionària i anarquista, baixen amb els obrers de les foneries, els dels dipòsits de tramvies i els dependents de comerç cap al Cinc d’Oros i la Diagonal, o cap als límits dels seus barris, on hi aixequen barricades i vigilen els carrers d’accés i les cruïlles.
Tots acudeixen a la crida contra el feixisme. No només hi ha anarquistes, sinó també socialistes, catalanistes, comunistes i gent del POUM. Tots han sentit les sirenes, i tots han vingut a la crida sense demora.
Tal i com havien previst els sublevats, entre les 4 i les 5 les tropes comencen a sortir de la majoria dels quarters. Els moviments s’inicien a les cinc casernes de la perifèria, des d’on es dirigeixen al centre per apoderar-se de la desena d’edificis claus per a un control efectiu de la ciutat i el país. Així com dels carrers decisius per a l’èxit del cop: les avingudes Colom i Paral·lel, i les places Espanya, Universitat i Catalunya.
Uns dels primers a sortir son els batallons del Regiment d’Infanteria de Badajoz numero 13 del Bruc, a les 4.15, amb l’objectiu d’ocupar Plaça Catalunya. Dirigit pel Comandant López Amor, serà una de les columnes vertebrals del cop. Primer surt una companyia de fusellers, comandades pels capitans Juan Ortiz i Luis Oller, acompanyada d’un reforç de 30 civils de Falange Espanyola, monàrquics, carlistes i de Renovació Espanyola, uniformats a mitges amb guerreres i corretges, uns braçalets de color verd, i armes i municions.
Darrera d’aquesta, la de López-Amor, que seria el batalló principal per al domini del centre. Després una companyia de metralladores sota les ordres del capità Pere Mercader, protagonista d’un dels primers vessaments de sang a traïdoria i sang freda, la marca feixista. Tot seguit, dues peces d’acompanyament dirigides pel tinent Quevedo. Una altra companyia de fusells amb el capità Visconti; una secció de morters; tot l’aprovisionament amb els carros del regiment, i finalment, per cobrir la rereguarda, dues seccions de fusells formades amb més voluntaris falangistes. En total, uns 400 efectius. (pàgina 74)
El grup d’anarquistes que havia estat vigilant el quarter, impressionats amb el gran desplegament, pren nota en detall dels regiments, bateries i efectius, i marxa a comunicar-ho a l’enllaç, quedant-se un d’ells a vigilar per si hi havia més moviments.
Tots aquests batallons comencen a marxar al pas per la Diagonal fins a la plaça Alcalá Zamora, on giren pel Carrer Urgell per creuar l’Eixample fins a la Gran Via de les Corts Catalanes. En passar per alguns carrers es topen amb algunes primeres resistències obreres, que poden neutralitzar i esquivar sense gaire dificultat.
Poc després, des de la Caserna del Carrer Girona surt una esquadra de cavalleria; de la de Sant Andreu una bateria d’artilleria lleugera, i una altra del Carrer Tarragona a tocar de Plaça Espanya. La Infanteria d’Alcántara, amb el quarter al carrer Sicília, a l’alçada del Parc de la Ciutadella, pateix entrebancs des d’un primer moment, perquè una part dels seus oficials vol mantenir-se fidel a la República, fins que el coronel Jacobo Roldán els redueix i aconsegueix posar en marxa una companyia cap al seu objectiu: ocupar l’emissora de Ràdio Barcelona. El Batalló de Sapadors surt de la caserna de Gran Via, per on avança cap a Plaça Espanya on l’espera el regiment de cavalleria de Montesa i un de l’artilleria dels Docks que ha aconseguit creuar la ciutat.
Per tot Barcelona, grups de treballadors amagats a cantonades, portals, balcons i darrere dels arbres, que han estat vigilant tots aquests moviments, estan en guàrdia i disposats a l’atac. Com un formiguer revoltat abans de la tempesta, milers d’obrers armats corren d’un racó a l’altre buscant els millors refugis al llarg de la ruta prevista dels feixistes, des d’on disparar-los i parapetar-se.
Les tropes marxen disciplinadament al pas, seguint l’itinerari prefixat d’acord amb el moviment conjunt de les altres forces precedents de les seves respectives casernes. Els dos regiments de Montesa a cavall, i els artillers arrossegant també amb cavalls dos canons i varies grans metralladores, que segueixen creient que serviran més com element de dissuasió per convidar tothom a quedar-se a casa, que com una arma per a una batalla real, convençuts encara de que la resposta serà breu i escadussera.
El conjunt de tropes, que està fent una marxa sobre Barcelona semblant a la de Mussolini sobre Roma pocs anys abans, assoleix sense gaires dificultats la primera fase dels seus objectius, començant a dominar les places Espanya i Universitat, on llegeixen un bando i hi emplacen bateries de metralladores i canons. Deixant clar del que es tracta: d’un aixecament militar en tota regla, amb tota l’artilleria i la violència que calgui per sotmetre les institucions democràtiques i el poble.
Arriba, doncs, el moment acordat per començar el contraatac: trobant-se totes les tropes repartides per la ciutat, lluny dels seus quarters. És l’hora dels revolucionaris i dels defensors de la República, units en l’antifeixisme. D’assetjar els soldats per totes bandes i sense descans, impedint que puguin tornar a les casernes.
Qui té una pistola creu tenir un fusell; qui té un màuser antic, creu tenir una metralladora; qui té una bomba de mà rudimentària feta a casa, creu tenir un canó. El que importa no són les armes que els pocs que en tenen acaricien, i els que no, observen amb delit. L’arma segura del triomf del poble és la seva empenta i voluntat de vèncer, les seves raons, i els segles que porten esperant aquest dia, on tot canviarà per sempre per deixar enrere les injustícies. I on serà el mateix poble qui construeixi i organitzi la seva pròpia societat, sense explotadors ni explotats, sense amos, reis ni patrons, amb germanor i entre iguals. La força interior que prové d’aquesta utopia tan bonica que teníem a tocar, era la nostra millor arma, tot i estar majoritàriament desarmats. Una força interior que estava a punt de dur a terme les paraules de Durruti: amb les ungles i les dents arrabassarem les armes al feixisme, i el vencerem!
Amb el despuntar del sol van començar a aixecar-se desenes de barricades als punts claus del centre. Les que s’havien aixecat durant la nit als barris, com a Sant Andreu, Poble Nou, Hostafrancs o Sants, amb dones i nens ajudant a construir-les, no jugarien cap paper decisiu avui, però servirien per defensar-nos i organitzar-nos els dies que havien de seguir. Convertint-se en petites fortaleses que establien noves fronteres difícils de franquejar a les vies més importants i als accessos als barris. Defensant-los de l’entrada dels feixistes i creant una mena d’illes autònomes armades, que no trigarien en convertir-se en la Confederació de Barriades. Sent, probablement, el cas més extrem de federalisme mai vist, amb plena autonomia de cada barri, on una gran barricada armada feia de frontera. Avui només servirien per controlar qui entrava i sortia de cada barriada a peu i, especialment, amb vehicle.
Començava la batalla de Barcelona. La primera de moltes. Eren les sis del matí.
[Els primers 4 paràgrafs i el que comença “Qui té una pistola creu tenir un fusell;” son copiats gairebé literalment de Joan Llarch, Els dies roig-i-negres, memòries d’un nen llibertari.]
Capítols publicats
[CÀMERA AL BOSC] Les guilles, encara!
Sigui pe fas o per nefàs, en les pregoneses de les Guilleries, precisament les guilles hi són des de temps avials, com ho demostren aquestes noves imatges en què un parell de guineus van «caçant» les llepolies que troben prop de l’era d’una masia en plena nit i, aquest cop, en technicolor!
«La Terra batega», els podcast de defensa del territori I «Un assumpte elemental»
[Idea original de Maria Borràs i Liliana Moreno. Fotos de Montserrat Escayola.]
La Terra Batega: apunts per un món mobilitzat, són 4 podcasts sobre emergència climàtica, lluites i resistències fets a partir del treball de camp que Maria Borràs ha fet durant l’any 2023 passat amb tot de col·lectius de defensa del territori arreu del país.
Aquest treball vol fer d’altaveu dels moviments que s’estan articulant a Catalunya per tal de crear sinergies entre els moviments socials, l’acadèmia i la societat civil i així traçar camins conjunts cap a una transformació del sistema. Tenen la intenció també de situar-nos al nostre territori, de saber què hi està passant, quins col·lectius posen els seus cossos en la lluita per la defensa de la terra i quines resistències s’hi tracen per a fer front a conflictes que apareixen de nou i d’altres que ja fa anys que patim.
Els testimonis que hi apareixen no estan identificats per manera de preservar-ne l’anonimat.
El projecte ha estat finançat per l’Instituto de las Mujeres sota la convocatòria Subvenciones públicas destinadas a la realización de investigaciones feministas, de género y sobre mujeres 2022, dins del projecte FEMART: “Género, conflictos socio-territoriales y cambio climático: una exploración desde el arte y la perspectiva ecofeminista” (14-7-ID22).
Com a cirereta del pastís de La Terra batega, els passats dissabtes 6 i 26 d’abril la companyia No me olvides va presentar a la sala Cincómonos, del carrer Roger de Llúria de Barcelona, l’obra Un assumpte elemental —teatre elemental basat en testimonis de la via real i natural—, en què les actrius Li Morenita i María Heras, l’una colombiana i l’altra madrilenya, van esforçar-se amb èxit a dir en bon català i representar, precisament, la veu dels qui defensen la terra des de quasi l’anonimat: veus, silencis, pors i esperances per la justícia ambiental, una crida a la reflexió des de la comèdia, la poesia i la ironia basada en la investigació de Maria Borràs.
[LLIBRES] «En encesa espera», de Benet Salellas, es presenta a Vic
[Notes de Xavier Borràs | Fotos de Montserrat Escayola.]
El passat dilluns, 18 d’abril, es va presentar al Casino de Vic el llibre de l’advocat gironí Benet Salellas En encesa espera (Tigre de Paper, 2024), anomenat, també, el «true crime d’Estat del 92», ja que conta, quan es vivia la febre olímpica, la detenció d’una quarantena d’indepedentistes l’estiu de 1992 durant l’anomenada Operación Garzón. La presentació —moderada per Jordi Vilarrodà davant un nombrós públic—, va anar a càrrec de Ton Granero, Pep Cumeras, Roser Iborra, Pep Musté i el mateix Benet Salellas.
Cal recordar que mentre a la «superfície» la societat de l’espectacle gaudia amb l’eufòria esportiva, a les entranyes de l’Estat, a les garjoles de la Guàrdia Civil, aquells arrestats eren cruelment torturats i maltractats.
En les pàgines del llibre s’hi relata aquesta experiència —provinent, majoritàriament, dels arxius del pare d’en Benet, el també advocat Sebastià Salellas— i com allò que cercava trencar-los i destruir-los per sempre més va ser capgirat per una persistent campanya de denúncia culminada amb una condemna del Tribunal d’Estrasburg al Regne d’Espanya per no haver investigat el que els havia passat.
Les diferents mirades, les distintes reaccions i la pluralitat de vivències al voltant del cas hi desfilen de forma entrelligada com una teranyina que va del present al passat recorrent el país, evocant-ne els p protagonistes, dialogant-hi, de vegades en primera persona, de vegades escoltant-los o recuperant-los del sumari judicial…
Tot plegat, amb l’objectiu de construir un mosaic integral i diacrònic a partir d’uns fets que van marcar una generació i que avui serveixen per entendre més bé el present i els possibles embats del futur.
Una crònica d’uns fets repressius que van marcar una generació de l’independentisme i que serveixen, avui, per entendre més bé el present i els possibles embats del futur.