Carles Puigdemont en un acte a Perpinyà el febrer de 2020. [Foto: Jordi Borràs.][Un article de Jordi Sánchez.]
Quantes vegades donem voltes i voltes a una qüestió o a un problema, però com que no hi trobem una fàcil sortida l’aparquem sense més miraments.
Portem uns anys (44), en el període democràtic, que no sortim de voler trobar un camí que ens doni tranquil·litat per afrontar la relació de Catalunya amb Espanya. El camí ha estat i és pedregós, tortuós, estret i no trobem el vehicle adequat per al llarg viatge, però la democràcia ens ha donat una oportunitat de refer ponts i mirar de posar-hi ordre a tot plegat. M’explico.
Les eleccions del 23 de juliol passat van aportar el valor de la necessitat. El resultat electoral va ser tant complex que el PP, tot i ser el més votat, no va obtenir els escons necessaris per a poder prendre possessió i governar. Aquest fet donava la possibilitat que el PSOE intentés aconseguir-ho, sempre que li donessin suport la resta de formacions existents —deixant el PP i VOX a l’oposició. Una vegada obtingut acord amb Sumar i ERC i la resta de grups —que li donaren suport en la darrera investidura—, quedava per resoldre l’acord amb Junts, liderat pel president a l’exili CarlesPuigdemont. És aquí on era l’escull, perquè d’aquest acord en depenia la investidura del president Pedro Sánchez.
Per a poder conviure, s’ha de pactar i això s’ha de fer mitjançant el consens. Aquí és quan aflora la necessitat. Pactar és cedir davant de l’altre, tot respectant no només amb qui negocies sinó també les institucions, tant d’un cantó com de l’altre. Tothom vol més, no menys, i és lògic, però cal recordar que democràcia és pacte, és escoltar, lluitar i avançar conjuntament. Normalment, sentim que davant d’un pacte ens diuen: han pactat, però cap de lesdues parts n’estan contents al cent per cent… La vida en la relació dels humans és així. Hem de tenir en compte que transitar és una obligació democràtica i, per descomptat, pactar no és de covards, tot al contrari, és de valents, sempre que es defensi l’interès general.
Vull acabar aquesta reflexió dient, a títol personal, que sempre és més difícil rehabilitar que construir de nou. Rehabilitar implica també un valor de respecte al passat, però per a escollir aquest camí s’ha de tenir certa sensibilitat i coneixements suficients per enfrontar-se al projecte i, de vegades, costa trobar aquests cervells més dotats.
A qui li tocava trobar l’equilibri a la situació és al M.H. Carles Puigdemont, és a dir, aplicar el significat de la necessitat i la valentia del president Pedro Sánchez, tot controlant els equilibris de la Democràcia.
Cap fred, mirada llarga i valentia tot valorant el present.
Si uns mesos abans algú hagués explicat a Moritz el tomb que donaria la seva vida, l’hauria pres per boig. Casat des de feia vint-i-cinc anys amb qui havia estat la xicota de tota la vida, pare de tres fills postadolescents i amb una feina fixa d’auxiliar a una entitat bancària, res no feia preveure que un cap de setmana de febrer del 2012 entraria amb nocturnitat i traïdoria al cementiri de Ripoll amb la primera amant amb qui enganyava a la seva senyora. Portaven una gravadora magnetofònica Sony i una merda com un piano. Potser per això se’ls va acudir escalar el mur del recinte funerari aquella nit de carnestoltes, amb l’objectiu d’enregistrar-hi psicofonies. L’únic que van aconseguir gravar van ser els gemecs de plaer de la noia mentre Moritz li llepava el clítoris de dalt a baix, la penetrava ajaguda sobre l’herba, i es masturbaven simultàniament sota la llum de la incipient lluna creixent. A través de les escletxes de les làpides més properes al lloc que van triar per a les seves pràctiques sexuals, alguns difunts els espiaven en escrupolós silenci, esperant el moment que cardessin el camp per sortir de nou i reprendre una apassionant partida de pòquer que tenien a mitges.
Certament, el matrimoni de Moritz no era una bassa d’oli, però tampoc no semblava abocat al desastre. S’estimaven i es respectaven públicament i en privat, tot i que el sexe era poc més que un record del passat. Tots dos s’havien acostumat inconscientment a un estat molt pròxim al celibat. Per això, fou el primer sorprès el dia que a l’oficina va acceptar la juguesca d’una clienta de l’edat del seu fill gran, segons la qual qui perdés pagaria una cervesa a l’altre. Ella afirmava que al cap d’un mes li tornaria a arribar la quota de manteniment de la llibreta d’estalvis, i ell li garantia que no seria així. Moritz va intercedir perquè efectivament li cobressin els cinc euros de rigor, i així poder-la retrobar de nou i desfer-se de plaer quan s’ajupís damunt del taulell amb aquells pits estratosfèrics per mostrar-li la llibreta amb la quantitat carregada. Quan va veure-la entrar va posar-se prou nerviós perquè ella se n’adonés. Mentre esperava torn va descordar-se un botó de la camisa per constatar que l’home estava realment torbat. Van citar-se l’endemà mateix a l’hora d’esmorzar per saldar el deute al Canaules.
Tenien menys de mitja hora, temps suficient per assaborir el gust de la cervesa a mig matí, quedar per sopar al cap de set dies, i perquè ella li provoqués una erecció de cavall derivada de l’àmplia panoràmica d’un escot que deixava al descobert dues generoses glàndules comprimides sota uns sostenidors negres.
El sopar va ser un èxit. Van reservar taula al Casino de Borgonyà, per allò de no aixecar suspicàcies a la comarca. Ell va inventar-se un sopar d’empresa que no va estranyar a la dona, acostumada a una fidelitat de pedra picada. Van demanar el menú degustació, per provar una mica de tot, van fer postres, van assaborir un parell de Macallans cadascú, i van sortir prou entonats del local com per aturar-se a follar desbocadament prop de l’estació de servei de Malla, abans de passar per la Jazz Cava de Vic a fer un altre whisky. Tot i les poques alternatives que deixa la C-17 desdoblada, encara van tenir temps per trobar un parell de racons més on fornicar apassionadament. L’excedent seminal de Moritz li hauria permès fer-ho set o vuit vegades. Davant mateix de Can Villaura van creuar-se amb una parella de mossos d’esquadra que van fer-los el gest d’aturar-se per sotmetre’l a un control d’alcoholèmia. Moritz no només no va parar el cotxe, sinó que va abaixar el vidre i va llençar-los el parell de preservatius plens d’esperma resultat de les dues darreres follades. Un agent li va demanar a l’altre si havia pres nota de la matrícula o el model del cotxe. El seu company va observar-lo amb la mirada perduda i només va saber-li garantir que no es tractava d’un Renault Fuego.
A partir d’aquell dia les trobades de Moritz i la seva amant van convertir-se en habituals. Un parell de cops per setmana en lloc de sortir a esmorzar ell es dirigia directament a casa de la noia al carrer Pirineus, i follaven amb urgència clandestina després d’arrencar-se la roba l’un a l’altre. Regularment, també es trobaven de nit. Ell deia que sortia a treure el gos, en unes passejades nocturnes que cada vegada es perllongaven més estona.
Va ser la desaparició carnavalesca el detonant perquè la senyora Moritz s’adonés finalment que alguna cosa no funcionava al seu matrimoni. A les quatre de la matinada havia sortit del pavelló municipal amb una amiga de comparsa, i va trucar reiteradament i infructuosa al mòbil del seu home, al qual havia perdut de vista d’ençà de la mitjanit. Al cementiri, un cadàver a punt d’arribar a l’ebullició va allargar el braç des del seu nínxol, i va aturar el soroll d’aquell endimoniat invent telefònic, no fos cas que els dos amants que cardaven desbocadament es distraguessin i li fotessin la palla enlaire. La dona va acabar desistint, va treure’s el reiteratiu casc de viking, i va demanar a l’amiga que l’acompanyés fins a casa, al passeig del Mestre Guich.
L’endemà a les nou del matí, quan el seu marit tot just arribava d’una intensa nit de sexe extra-necromatrimonial passat per xampany francès i cocaïna boliviana, va posar-lo entre l’espasa i la paret. Moritz va negar-ho tot i més, va declarar-li amor etern i va petonejar-li els peus succionant àvidament els racons interdigitals, tal com feia tres dècades enrere quan tot just començaven a sortir. Ella va perdonar-li l’estat difús de les darreres setmanes, va preparar-li un esmorzar reconstituent, i quan tot just s’acabava el programa de les sardanes de l’emissora local van sortir de casa per anar a missa, com solien fer sovint. Era un diumenge esplèndid, però Moritz es trobava tan xafat malgrat l’àpat matinal, que la dona va descobrir-lo un parell de vegades pesant figues durant el sermó del rector. Pitjor encara va ser el moment que unes voluntàries passaven la safata, quan en posar-se la mà a la butxaca per donar unes monedes, va treure’n també el tanga de la seva jove amant. Aquell mateix matí l’hi havia posat inconscientment, creient potser que era el mocador, mentre es vestia de pressa i corrents després de l’enèsim clau que cardaven. La senyora Moritz va simular no haver vist com rectificava el moviment, entaforant de nou dins dels pantalons l’ínfima peça de roba interior femenina. Una llàgrima va lluitar infructuosament per despendre’s dels seus ulls mentre la voluntària de la safata marxava esperitada com si hagués vist el prepuci de Llucifer.
A partir d’aquell dia la senyora Moritz va apuntar-se a un gimnàs de la població. Volia posar-se en forma, tornar a agradar al seu marit, despertar de nou l’atracció sexual que havien sentit durant els primers anys de convivència. Els exercicis abdominals, les flexions, el pilates i altres collonades que practicava al centre esportiu van aconseguir reduir-li els mixelins, refermar una pitrera generosa, i posar el cul a lloc. També va renovar l’armari, comprant diverses peces molt més ajustades, prou eròtiques per a no passar desapercebuda. Va canviar tant que fins i tot els amics dels seus fills van adonar-se de la transformació i molts d’ells no se n’estaven de llençar-li mirades de desig o dedicar-li alguna floreta no massa innocent. Com que l’home, oprimit per la sobreactivitat de la jove amant continuava sense donar símptomes de recuperació al llit, la senyora Moritz va tirar pel dret i va follar-se un company suposadament homosexual del fill mitjà, va fer-li un parell de mamades a l’octogenari veí del pis de dalt a mitja escala, i va convertir en realitat el somni de totes les companyes de feina quan va practicar un trio amb el nou repartidor de les guies telefòniques i el guardaespatlles que l’acompanyava, ja que l’empresa pensava que Ripoll s’havia convertit en una localitat poc segura d’ençà de la desaparició d’un dels seus treballadors.
Una tarda de dijous, mentre el fill gran dels Moritz escrivia una crítica al seu blog d’internet del disc Fan, son, holy ghost, dels Girls, el mitjà es morrejava amb el seu xicot alhora que visionaven el Deixa’m entrar, de Tomas Alfredson, i el petit es delectava en la lectura d’El diario del Ron, de Hunter S. Thompson, el progenitor de la família sortia de l’entitat on treballava amb una maleta carregada de diners que acabava d’extreure de la caixa forta. El director feia estona que el controlava, però no va trucar dissimuladament a la policia fins que va veure clarament quina era la seva intenció real. Un parell d’agents dels mossos, els mateixos als quals havia intentat impactar amb els dos condons la nit del primer sopar amb la seva amant, van emmanillar-lo a la plaça Sant Eudald. La gent de bé del municipi miraven escandalitzats l’escena i negaven amb el cap, decebuts de qui creien que era un decent company de comunitat.
A comissaria va declarar que necessitava els diners per fugir del país amb la noia. Volien iniciar una nova etapa en una república sud-americana, on la vida, els preservatius i les drogues fossin més econòmics. En arribar l’ordre judicial se l’endurien a la presó Model, però abans li donaven l’opció de fer una trucada. Com que encara no tenia advocat, i no volia que la seva amiga constatés que havia fracassat en l’intent de fer realitat el somni comú, Moritz va marcar el número del mòbil de la seva dona per demanar-li ajuda. Devia estar a punt de sortir del gimnàs. Efectivament, en aquell mateix moment la senyora Moritz estava dutxant-se al vestidor dels homes, rodejada de cinc triatletes que l’ensabonaven, masturbaven, penetraven, llepaven i es deixaven fel·lar en rigorós desordre de cossos erèctils. El telèfon va continuar sonant infructuosament dins d’una taquilla, en el moment que quatre gimnastes més s’afegien a una orgia de la qual n’acabaria sortint el quart i darrer fill —aquest il·legítim i de pare incert— que Moritz va conèixer nou mesos després en una visita de la seva dona al centre penitenciari. Realment s’assemblaven com un ou a una castanya.
Afortunadament, al cementiri i malgrat l’activitat copuladora habitual entre els difunts cada nit de lluna plena, les probabilitats d’embaràs són tan ínfimes que mai s’hi ha registrat cap cas.
Avui, anar sol pel món ja no pot ser. Ens trobem amb municipis, comarques, vegueries, províncies, comunitats autònomes i estats. Encara que es diu que contra global hi ha local, és veritat, i jo ho comparteixo, el local és l’embrió de tot, dels assentaments, de la cultura, i dels sentiments. Però, la humanitat té una senda que és el progrés, encara que també hi ha una corrent que hi està en contra, per bé que de moment la ciència i els interessos d’uns pocs van per davant.
Gràcies a la NASA avui tenim bona informació en les seves publicacions quant a la contaminació lumínica del planeta. S’hi observen (vegeu la foto d’aquí dalt) unes àrees d’intensitat lumínica que recullen territoris en un continu on es pot observar una suma de regions que conformant la megaregió corresponent. Aquests territoris (40 al món i uns 12 a Europa) són possibles perquè disposen d’infraestructures comunes de transports, ferrocarrils, ports, aeroports, fibra òptica, tecnologies i energies avançades, a més de cultura i historia i vinculacions econòmiques.
A Catalunya
A Catalunya observem que la megaregió vincula un territori mediterrani, que va des d’Algesires fins al Pirineu, però aquesta megaregió no acaba de funcionar per manca d’enteniment de governs centrals amb mentalitat radial des de la Puerta del Sol km0, Madrid. El retard és tan gran que no es pot entendre que València no tingui una comunicació de transport com cal fins a Barcelona.
Dic això perquè si l’exemple es el corredor mediterrani la connexió des d’Algesires fins a Lió és sine die. Ja sé que és infantil recordar que si traiem camions de les carreteres i disposem de ferrocarril, tot canvia. Menys contaminació i reducció de despeses pressupostàries (ampliació de nous carrils i peatges lliures de pagament, tot augmentant en els pressupostos generals les despeses de manteniment que fins fa poc no hi eren), és allò de quantificar cost de fer-ho i cost de no fer-ho.
A la Vegueria Penedès (Anoia, Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf)
L’Associació Pro Vegueria Penedès s’ha reunit amb els diputats del territori per tal de presentar una proposta quant al tema ferroviari (la seva traça) per la Vegueria Penedès. En síntesi, descriu que el corredor mediterrani, tant de mercaderies com de passatgers des de Lleida com de Tarragona es connecti a l’alçada d’Igualada cap a Manresa, Vic, Girona, Figueres i cap a Lió. Aquesta traça connectaria amb uns ramals fins als ports de Tarragona i de Barcelona. Aquesta proposta també té el valor urbanístic de situar-se perifèricament allunyada dels creixements metropolitans de les vegueries d’altes densitats urbanístiques.
Conclusió
Es hora de demostrar que som demòcrates, honestos i eficients, tres raons més que suficients perquè la UE ens faci un cert cas i salvem la maleïda frase «que Àfrica comença als Pirineus».
Tinc entès que aquesta infraestructura es finança amb diners (euros) de tots els 27. I doncs, què esperem? No pot ser que tot pengi del Km0 (Madrid). Si al final no es fa res (en Pasqual Maragall ja parlava els anys noranta de l’eix Barcelona-Lió) el que succeirà és l’altre frase, que «la perdiu ha volat».
Fa tres dies i tres nits que dansen grossos borrallons de neu com volves blanques. …Cada tossal és una sina immaculada. La Plana unificada és un mar d’escuma sense onades. No hi ha camins, ni fonts, ni rierols. Els masos s’amaguen, porucs. És un món nou; blanc i pur. Però heus aquí que un foll comport clava un coltell en la pell blanca i tibant del meu ventre, un dard maleït penetra les meves entranyes. I un rastre de sang roja va resseguint el meu camí, marcant sobre la neu immaculada la presència del meu dolor… I la Plana de Vic havia estat per a mi un món nou i meravellós, un món transformat, blanc i pur, sense petja humana. I m’han esberlat de dalt a baix. Rastre de cicatrius sobre la puresa de la neu.
Quan els homes s’apoderen d’un món blanc i pur, ben aviat l’empastifen.
Cant XIV
No sé res… Talment semblo soterrat, confós amb la terra. Tan aviat veig el que hi ha al meu entorn com no ho veig. Tan aviat escolto la més lleu remor com el silenci. Tan aviat flairo romaní com m’ofega la pols dels rostolls. Ha arribat l’hora dels records i de les nostàlgies…, i jo em pregunto on són aquells bons temps abundosos, què se n’ha fet, d’aquelles hores fàcils.
Cant XV
Quan miro al meu voltant veig que he perdut la mesura del temps. La vida s’ha quedat congelada entre dues estrelles. A la meva vora ja no vénen a jugar els infants. S’han apagat totes les cançons, totes les veus. En altre temps, quan un sagal cantava tot fent camí, jo l’acompanyava i fèiem camí plegats… Anàvem una estona junts, fins que en un trencall de camí, calia separar-nos. Ell i jo fèiem un darrer refilet i cadascú anava pel seu cantó, mentre la cançó quedava una estona penjada a l’aire.
Cant XVI (final)
No em pregunteu per què. Jo no sé res. Tot s’ha acabat. Si em cerqueu bé, potser sentireu la meva veu en una nit de tempesta, entre les ones del mar embravit.
…El Gurri, el poeta, no pot pas mostrar-vos un camí… Un poeta només sembra follies i no sap mai que és el que collirà. I, malgrat tot, el Gurri, el poeta, us allarga la mà… Veniu! Veniu! Somnieu! Fa molt temps, segles, m’anomenaven Igor; ara m’anomenen Gurri. El meu nom pot haver canviat, i podrà canviar encara, però jo mai, tant si recorro la Plana com si danso entre les ones del mar o caic amb la pluja, no desapareixeré del vostre costat- Seguiré les eternes petjades dels homes, esborrant-les damunt la terra. Continuaré fent via frec a frec dels interessos inacabables dels inconscients, entre les mans el Gurri, el cantaire, també pot trobar la mort.
Anava enfilat a la meva bicicleta, quan
en mirar la porta, arrambada a la paret,
vaig sospitar en no veure-hi ningú agafar
el pom, ni anar amunt i avall pel davant o pel darrere,
quina conjectura hauria pogut tenir
la porta del tot anada del bastiment
on era subjecta. Vaig pensar que…, que quina
curiositat divina deuria haver-hi rere la porta
esbotzada. Em vaig palplantar al bell mig del carrer
com un Quixot davant d’una creuada,
no fos cas que algun intrús se’n volgués endur
l’esperit de les paraules que per allà
rondaven el cap de l’Esther Pujadas.
Vaig estar atent una bona estona per si
es mogués algun punt, o alguna coma desafortunada,
i no, ni en Fabra va posar-hi accent a res de mal. Llavors
porta endins vaig copsar subtils moviments de fulls als llibres
d’Homer, Horaci, Petrarca, Shakespeare, Ausiàs March,
parlant grec, llatí, italià, anglès…, català com
Verdaguer i Martí i Pol… Fins i tot, en Cotrina dient: Nan
no s’ha de posar traves ni portes al camp, ni al cor, ni a la ment,
per més que es vulgui emmudir, vergonya a perdre,
la llengua que ensenya la mare que ens va parir.
Amic Sancho, no és per demés fer alguna llambregada;
talment hi ha lladres de mots, hi ha mots que no hem de perdre.
Pirineu. 12 cims, de Judit Roma i Cendra (Igualada, 1971) —actualment resident a Taradell—, és un llibre de bibliòfil autoeditat (amb el suport de l’impressor Maideu de Ripoll), muntat plec a plec a mà i enquadernat i cosit el llom a la japonesa per la pròpia autora, amb qui La Resistència hem volgut mantenir una conversa per a fer conèixer aquesta magnífica obra. El llibre, de fet, s’estructura al través 12 cims embelmàtics del Pirineu amb un text sobre les seves històries, llegendes…, i una aiguatinta il·lustrativa.
Judit Roma fa una vintena d’anys que es dedica a la il·lustració. «Vaig estudiar restauració d’art, però me’n vaig cansar i em tirava molt el dibuix de sempre i em vaig anar enfocant mica en mica cap aquí. En aquest sentit, va agafar força rodatge, treballant amb una gent que feien quadres per vendre a botigues. «Aquí vaig agafar molta soltesa i anava molt ràpida. Vaig agafar molta seguretat, em va anar molt bé».
Després, durant una temporada, va començar a fer il·lustracions a demanda, per a la gent de manera particular. «Alguna cosa molt concreta, em deien, que hi surti Montserrat, o el meu fill. Després he anat fent llibres».
Ara feineja molt per a un centre de recuperació de fauna autòctona. «Estic fent bastant dibuix com més naturalista, d’animals, plantes i això. I una mica el que em surt, vull dir… Sovint combinat amb altres coses. I vius a Osona? Sí, sí, sí, ara estic a Taradell.
El llibre sobre el Pirineu se la va acudir com una necessitat quan es va donar que hi ha moltíssimes guies de muntanya del Pirineu que, bàsicament, parlen de les rutes que s’hi pot fer, el temps amb què les pots de fer i poca cosa més. I na Judit va pensar: «Ostres, si hi ha molt més de cada muntanya, no? Vull dir, jo coneixia una mica la llegenda…, que es relacionava amb el Puigmal, i la trobava impressionant aquesta història.
Judit Roma amb el seu nou llibre a les mans.
Al principi va escriure i dibuixar sobre vuit muntanyes i també va decidir que havia de ser tot més complet, tal com ara es presenta el volum. «Es tractava de buscar la visió de la persona, des de baix de la muntanya, tot el que ha inspirat de poesia, el que ha inspirat de tradició, de llegenda, i després una mica l’etimologia, que també penso que parla molt dels llocs.
Hi ha hagut muntanyes en què ha trobat més coses que en d’altres, en una tria certament aleatòria amb muntanyes que han significat alguna cosa per a ella. Tanmateix, no n’hi havia prou a pensar, escriure i dibuixar. Després de la magnífica impressió de Maideu, tot el muntatge del llibre ha estat manual, amb uns quants centenars de volums ja fets i llestos per a la venda.
El llibre Som mentida, de Nan Orriols, ja ha començat la gira de presentacions, que s’auguren llargues i profitoses.
El primer lloc on es va fer conèixer aquest nou volum de l’autor, entre d’altres, d’Homo vulgaris, va ser el passat el 15 d’octubre durant la IV Trobada d’Escriptors, Il·lustradors, Lletraferits i Amants dels Llibres, que va tenir lloc amb molt d’èxit al parc de la Font Nova de Perafita (vegeu-ne el vídeo d’Albert Bagué més avall).
Just aquest novembre que comença tindreu ocasió da saber-ne més coses a les primeres presentacions ja previstes a Osona i Ripollès, on també podreu adquirir el llibre.
Anirem fent conèixer les pròximes presentacions al llarg del país.
La IV Trobada d’Escriptors, Il·lustradors, Lletraferits i Amants dels Llibres
Gaudiu del vídeo que ha fet d’aquesta interessant trobada l’amic Albert Bagué, on es va presentar per primer cop el llibre Som mentida.
