[Vídeo de Ramon Comella.]
En aquesta passejada, d’aquest passat novembre, entre el Berguedà i el Solsonés, hi participen na Victòria, en Ramon, en Nan i en Toni.
Barcelona, l’urbanisme expansiu i la seva governança
Els creixements expansius de la ciutat és produeixen per l’abandonament del sector agrari i per la immigració, que busca noves oportunitats, per a una millor seguretat personal i col·lectiva, feina i habitatge amb millors serveis que en els llocs de procedència;i això vol dir que a la ciutat hi ha més oportunitats.
Barcelona
Barcino es va fundar el segle I aC , les muralles es van enderrocar al segle XIX per la crisi econòmica i de salut pública (còlera), a excepció del barri de la Barceloneta, construït al 1753, península guanyada al mar.
Al segle XIX es fa l’estudi de fora muralla a l’enginyer Ildefons Cerdà, autor del planejament de l’eixample (la famosa cruïlla d’illes). En el mateix segle es prenen les decisions d’obertura del Portal de l’Àngel i de l’avinguda de la Diagonal (1884). També, es prenen les decisions urbanístiques d’ampliar la ciutat, tot agregant-ne parcialment o total, municipis limítrofs amb la ciutat als segles XIX i XX.
Governança
A part de les diputacions provincials (des de 1833) previstes a la Constitució de Cadis de 1812, hem tingut períodes (República) de consells comarcals i vegueries i, per descomptat, governança del govern central (delegacions).
L’any 1976 s’aprova un Pla general metropolità d’ordenació urbana (PGM-76), redactat per l’arquitecte Joan Antoni Solans Huguet en un àmbit que integrava l’anterior entitat municipal metropolitana de Barcelona a un total de 27 municipis. Aquests fets descrits, mantenen una governança liderada per la ciutat comtal, fins a l’arribada de la democràcia amb les comunitats autònomes, previstes a la Constitució de 1978, i els traspassos de competències.
La Generalitat aprova l’any 1981 la primera llei, la 9/1981, sobre protecció de la legalitat urbanística, i la Llei 3/1984, de mesures d’adequació de l’ordenament urbanístic vigent a Catalunya. El Parlament de Catalunya aprova la Llei 31/2010, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, augmentada a 36 municipis, amb una població de més de 3 milions d’habitants, entre ells Barcelona.
Jocs Olímpics de 1992
Els JJOO fan una sacsejada urbanística important en el si del municipi de Barcelona i, també, en els 15 municipis de les subseus. Barcelona és la que té una transformació més important, sobretot amb infraestructures, reformes urbanes i la ciutat oberta al mar (front marítim). Des d’aquest esdeveniment, Barcelona se situa en una de les ciutats «top» arreu del món.
Problemes
El principal problema de Barcelona és la seva dimensió. Municipi petit, la seva figura geomètrica (límits) la pressiona i no la deixa créixer, té un embut que a la vegada és una excel·lència, el port i el seu front marítim. Altres capitals com París, Madrid, Roma, Londres…, es desenvolupen en un radi de 360 graus i Barcelona només de 180; és a dir, la meitat, cosa que en complica l’expansió en superfície. A més, al nord, la serra de Collserola, a l’est, el riu Besòs, a l’oest, el riu Llobregat, i al sud, la mar Mediterrània. Però, quan es mira amb ulls metropolitans, Barcelona és una sola taca lumínica. L’Hospitalet, Cornellà, el Prat, Sant Feliu, Esplugues, Sant Adrià, Badalona, Cerdanyola, Montcada, Sant Cugat, etc. És a dir els 36 municipis que avui integren l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb més de 3 milions d’habitants.
Creació de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB)
Es parla d’una nova ampliació de l’AMB, que estaria formada pels límits de l’arc format per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i Vilanova i la Geltrú, i deixaria fora el Baix Penedès. Deixaria, amb discrepància, l’actual vegueria del Penedès. Això ens portaria a dir que ara ja no és l’AMB sinó la Regió Metropolitana de Barcelona amb una població de 5 milions d’habitants i uns 70 municipis. Cada vegada que s’ha plantejat aquesta qüestió des de temps medievals ha generat debat polèmic i lluita d’interessos de governança.
Però hi ha un factor que guarda una relació directa amb el creixement dels pobles i les ciutats: la feina (treball) i el lloc de residència (habitatge).
El moll de l’os
El preu de l’habitatge a Barcelona és molt alt; a mesura que ens n’allunyem el preu baixa en els municipis metropolitans. Si tenim en compte que el municipi de Barcelona és petit i vol créixer, ens trobem que li manquen solars edificables de tipologia plurifamiliar per construir habitatge assequible. Forçosament, el preu expulsa els descendents o nouvinguts que voldrien viure a la ciutat dels seus pares o avis, també a aquelles persones que per la seva feina (més a prop) voldrien no haver-se de desplaçar tants quilòmetres diaris per anar a treballar, però el preu actual tant de compra com de lloguer d’habitatge en dificulta l’adquisició i obliga a allunyar-se de Barcelona.
Conclusió
Hi ha un treball fet pel Departament de Territori de la Generalitat, amb el títol d’«Estudi en matèria dels possibles municipis de Catalunya que poden créixer poblacionalment», que s’anomenen àrees residencials estratègiques a través d’un Pla director.
Aquesta planificació es fruit del Decret Llei 1/2007, de mesures urgents en matèria urbanística, que tenen com a principal objectiu capacitar el Govern de la Generalitat per a tramitar ràpidament la preparació de sòl per a la construcció d’habitatges assequibles.
Doncs, bé, som a les portes de 2023 i pràcticament no s’ha assolit aquell objectiu; n’hi ha d’aprovades en algunes ciutats, però poques d’executades. Aquest és el problema: malmetem esforços de polítics i professionals per a res! Així ens va tot. I per això reivindico que ja n’hi ha prou de perdre el temps, és imprescindible fer feina productiva, menys burocràcia, gestionar més sota el model públic-privat i amb garantia jurídica.
Viure fora de Barcelona requereix tenir bones infraestructures, transport públic, sanitat, educació, seguretat, logística, agroalimentació de proximitat, fibra òptica i una planificació general de tot el territori, amb participació i consens democràtic, que ens permeti per fi tenir un model de Catalunya.
De l’AMB a la Regió, de moment crec que no fa falta; millorem les relacions entre els territoris, menys parròquia partidista i mes cooperació, ja que portem un temps que tot és picabaralla que desanima el ciutadà, i això si que és perillós.
Que es digui on anem i aviat. Per a mi, en la governança, els alcaldes i el Govern de la Generalitat són els que en tenen la paraula. Que més enllà de la primera corona de Barcelona és la Generalitat qui ha de governar el territori de Catalunya.
Votem cada quatre anys! Això també es diu «democràcia»: és l’hora d’anar tots a una. I hi insisteixo: no perdem més el temps, les generacions futures s’ho mereixen i Barcelona, també.
Així ho veig.
Tió original (tió «verum»)
Popularment, amb el nom de tió es designa qualsevol tros de tronc destinat a ser cremat a la llar de foc; si bé a Catalunya l’ús més generalitzat d’aquest mot serveix per a referir-se a l’element principal d’una arrelada tradició nadalenca coneguda com «fer cagar el tió».
Consisteix a seleccionar un tió —un tros de tronc, preferentment buit— que, uns dies abans de Nadal, les criatures de la casa es cuidaran d’alimentar, generalment deixant-li a prop rosegons de pa i un recipient amb aigua, i abrigant-lo amb una flassada per a evitar que es refredi. Així, ben cuidat, arribat el dia de Nadal, després de dinar, els menuts armats amb un bastó li exigiran que retorni l’aliment, transformat en torrons, regals o llaminadures; però hauran de manifestar els seus desitjos, tal com mana el protocol, mitjançant una cançó tradicional (tió, tió, caga torró…) si volen que el tió sigui generós i compleixi amb el que se n’espera. Podria dir-se que és la versió catalana del corn de l’abundància, ja que seria tan auster en les seves donacions, com escassa, gasiva i repatània és l’expressivitat del caràcter atribuït als catalans, si bé la societat de consum ha contribuït, també, a fer més esplèndides, variades i riques les defecacions del tió.
Fins aquí el que generalment s’entén per tió. Però, el que la majoria de la gent desconeix és el que aquest mot designava en el seu origen més remot, abans de referir-se a les accepcions mencionades i comunament acceptades.
És per això que aquí volem desvetllar i donar a conèixer el subjecte primer —l’origen— al qual fa referència el mot tió.
Ja hem dit que per tió s’entén qualsevol tros de tronc destinat a cremar i a convertir-se en brasa per a donar-nos escalfor. Però, aquesta és tan sols una derivació, extensiva, del seu origen, perquè hi ha una matisació que calia fer, que és la que ens ha portat a editar aquest text.
Perquè, en origen, no era «qualsevol tronc» allò que s’entenia per «tió», sinó una espècie molt concreta de vegetal, un vegetal d’unes característiques mol determinades.
El tió, diem-ho ja, és una espècie de bolet. Un bolet mol característic, rar, escàs. Tan escàs que, actualment, és una espècie endèmica, en vies d’extinció, que únicament s’ha pogut trobar als llocs més feréstecs de les terres de les Guilleries. Un bolet llenyós que es presenta en diverses variants o famílies, depenent de l’àmbit d’implantació, però de pocs exemplars cada una.
Se’l sol trobar, com tots els bolets, associat a una altra espècie vegetal de la qual esdevé hoste. Així hi ha tions de castanyeda, de fageda, de sureda, etc. de manera que la salut del bolet està íntimament lligada al seu entorn i a les diverses espècies que l’envolten.
Sol néixer i desenvolupar-se a l’interior dels troncs buits dels arbres. D’aquí la confusió que s’estableix sovint entre el tronc buit i el seu hoste, i també la dificultat de la seva propagació degut a l’explotació intensiva a la que s’ha sotmès els boscos, fet que impedeix als arbres assolir la grandària suficient per buidar-se per dins, creant refugis aptes per a desenvolupar-s’hi els tions.
Segons les últimes investigacions, els tions podrien ser una variant dels coneguts com bolets d’esc, com la ungulina fomentaria, capaços d’assolir mesures considerables (entre 20 i 40 cm), mesures que arriben a superar si es donen les condicions adequades.
El tió, com hem dit, neix dins els troncs, però també en espais foscos i humits. Comença a desenvolupar-se com una petita bola en forma d’ou (similar a un ou de reig o [amanita caesarea]), i quan assoleix una certa grandária (10-15 cm) la membrana que el cobreix és esquinçada des de l’interior tot fent visible el cos pròpiament dit, mostrant ja les característiques de cada espècie. És el moment de desarrelar-se i d’iniciar la seva vida com a exemplar independent. La causa que molts exemplars s’esguerrin es deu al fet que són arrencats, confonent-los amb altres espècies, abans d’assolir aquest nivell d’autonomia; moment en què hauran de procurar-se l’aliment de la mateixa manera que qualsevol animal, amb mètodes de caçador-recol·lector.
Si algú s’ha vist sorprès per aquesta capacitat autònoma dels tions hem de recordar que, en el medi marí, hi ha també una família, la de les meduses, que neix arrelada al fons i que, quan madura, es desprèn i es converteix en la medusa tal com la coneixem.
Ara ja sol estar científicament admesa la proximitat dels fongs al regne animal, més que no pas al vegetal, cosa que, antigament, si més no pel que fa als tions, ningú no hauria discutit. Les poques persones que havien pogut establir-hi contacte, no tenien cap dubte que els tions, si be no podia dir-se que fossin humans, manifestaven, pel cap baix, les mateixes capacitats que els animals més pròxims en l’escala etològica, amb independència del regne al qual podien pertànyer.
D’aquí naixeria, per tant, la tradició nadalenca; originada possiblement per l’adopció ocasional d’un tió (el bolet) com a mascota domèstica i que, més tard, arrelada ja la tradició, seria substituït pel tronc d’un arbre, més a l’abast de qualsevol llar.
Això s’explicaria també pel fet que, els tions, a mesura que envelleixen, perden l’elasticitat, es tornen estellosos, llenyosos, fins a assecar-se completament i convertir-se en fusta. El cos es buida a mesura que creix —igual que el troncs on va originar-se—, de manera que, contràriament als humans, li augmenta la gana, si be és incapaç d’assimilar allò que degluteix i ho expulsa tal com ho ha menjat. S’entén, per tan, que en èpoques fredes, com Nadal, de les nostres latituds, el tió fos acollit i alimentat vora la llar per la gent de muntanya, on passaria aixoplugat els seus darrers dies…, cagant llamins per a la satisfacció de les criatures de la casa.
Reflexions d’un gandul fracassat. S’han acabat les vacances!
El vici és la virtut de l’oci,
l’oci la del vici.
[Lluis Urpinell-i-Jovany.]
Les vacances, l’oci, el dret a la mandra, la classe treballadora no les assoleix fins ben entrat el segle XX. Fins aquelles dates l’oci era exclusiu de les classes benestants, de la burgesia i de la noblesa. Fins al moment l’aristocràcia havia tingut la missió de consumir el que produïen els camperols sense haver d’invertir-hi el mínim esforç. Només els escolars tenien vacances de l’estudi, no pas per excessiu cansament d’alumnes i docents, ja que se solia plegar de l’escola entre la sega i la verema perquè feien falta mans per a dur a terme les feines de l’estiu.
El treball és un concepte que el capitalisme lliga estretament amb la moral cristiana, amb l’obligació, el sacrifici i la renuncia a fruir dels instints naturals com són l’oci, la mandra i el sexe. Encara avui trobem algun ancestre que no ha fet mai vacances i considera febles i capriciosos els que malversen el seu esforç lliurant-se al pecat del «dolce far niente».
La petita burgesia i les classes benestants de Catalunya varen començar les seves vacances tot freqüentant els balnearis, les poblacions de mar o de muntanya properes a la urbs, sovint per la recomanació mèdica de practicar els canvis d’aires i els banys de mar i de les aigües sanitoses que tan saludables resultaven per a uns humans captius d’una ciutat molt més contaminada que no pas avui, i no pels cotxes, sinó per les seves pròpies fàbriques.
També, es posà de moda construir luxoses residències en aquests llocs tan saludables.
El proletariat, molts dels quals havien hagut d’abandonar les terres originàries i migrar a les ciutats per a buscar un futur millor en la societat industrial, tornava a les seves poblacions i masos originaris per recuperar-se de les dures jornades laborals. Els menestrals i obrers, i una naixent classe mitja, començaren a permetre’s llogar residències per passar l’estiu cap a mitjan segle XX.
Aquests desplaçaments estivals foren importants per al país, els estiuejants portaven nous aires, aires urbans al món rural, una mica més d’obertura mental i uns recursos que ajudaven a remuntar l’economia i estimular alguns emprenedors que solien obrir hotels, fondes i càmpings. Durant l’estiu, es revifaven els casinos, s’omplien les esglésies, s’animaven els balls i les festes majors i això donava uns resultats molt positius per a evitar les temibles endogàmies de la Catalunya interior.
Jo mateix, com molts coetanis, tot i no ser originari del món rural, vaig gaudir d’aquelles vacances escolars d’entre la sega a la verema, on vaig adquirir inestimables coneixements sobre les arts de segar, llaurar, veremar, munyir, collir naps, menar l’hort, conduir el carro, muntar la burra, matar pollastres, pouar aigua i algunes infàmies inconfessables que esgarrifarien a l’animalista més clement…, una infinitat de coses que ja no serveixen per a res però que han dut als humans (i a mi) on som. Aquell temps d’oci s’omplia d’estímuls, d’aventura i d’imaginació.
Tot i això, recordo les vacances com un espai de lentitud i de placidesa, me’n queda la sensació de matar la pressa, de deixar passar el temps sense haver-lo d’atrapar ni tenir la sensació de perdre’l, ans al contrari, deixant-lo lliure posseir-lo.
Mentre les mitjanes classes benestants anaven adquirint més temps lliure, dos fenòmens coincidiren en el temps: el concepte de «societat de consum» (1950) va adquirint força amb la complicitat de la publicitat. El descans, que fins al moment era una activitat passiva, es converteix en signe d’estatus i de prestigi social, que és una actitud que convida al consum i a l’espectacle.
El país va anar creixent en ambició i sobretot en la precipitació per a fer negocis. El pitjor: vendre’s la terra; construir sense planificar, especular, malmetre la terra, fer passar gat per llebre, vendre castanyoles i vestits de sevillana… L’únic progrés que recordo és que el feixisme va renunciar a una part de la seva beatífica hipocresia per tolerar carn, sexe i borratxeres a canvi de divises.
Tot i això, la gent que podia continuava fent vacances, anava a la caseta del mar o la muntanya, o a la casa del poble dels pares o dels avis.
L’oci encara tenia sentit, en forma de descans, de diversió o de temps emprat en el coneixement i en l’art. L’oci és un art i l’art és fruit de l’oci. Cito la reflexió de Francesc Pujols, que es considerava afortunat de poder treballar sense haver-se de guanyar la vida. Vist així, el treball podria ser un art.
Sense gairebé adonar-nos-en, la mentalitat consumista postmoderna, assimila l’oci al consum, el consum a la llibertat, al confort i a la qualitat de vida. La societat de l’oci condueix les masses al consum massiu. Els mass mèdia en són els còmplices necessaris i els mass mèdia estan controlats per governs que estan controlats pels poders econòmics.
Això, a més de fer-nos malgastar el temps en viatges absurds i vacances «actives» de les quals la majoria, en tornar, només recorden el que han menjat i el que han comprat —el que han consumit—, ens porta a situacions tant grotesques com la de fer-nos responsables de la destrucció del planeta pels béns consumits, pels nostres cotxes, pels nostres viatges amb avió. Ens amarguen la vida amb la mobilitat en ciutats com Barcelona per dissuadir-nos de tenir cotxe, però, la Generalitat, a través dels mitjans que controla, ens empeny a amuntegar-nos hores i hores a les carreteres per a sostenir la indústria turística, assistir a mercats medievals, fires d’avets, mercats de Nadal, fires de consum responsable i sostenible, pistes d’esquí amb neu artificial…
El consum és el que ara ens distingeix com a classe, com a expressió del nostre estil de vida i de la nostra capacitat econòmica.
Els béns de consum han sobrepassat els objectes, són la nostra identitat.
La societat de consum, la indústria de l’oci, els manifassers del lleure, ens han convertit en producte, individual, únic, representant de ningú, diferent i indiferent de la resta. Una colla de ximples.
S’han acabat les vacances!
L’art de Lluís Badosa. Desembre de 2022
[Per Lluís Badosa.]
Futbol
L’espectacle o tragèdia del campionat del món de futbol de Qatar és una de les barbaritats més grans que s’han retransmès mai en directe per televisió. La corrupció sense límits, però no passa res. El Parlament Europeu, amb diputats amb bosses plenes de bitllets pagats per Qatar, però no passa res. Tot ha estat una orgia de corrupció sense límits perquè el petroli ho pot tot. Messi es converteix en déu del futbol, i el papa de Roma argentí i la monja sor Lucía Caram, també argentina, veuen l’entronització de Messi com un miracle.
A Ucraïna, la guerra continua. Els cristians russos, de barbes blanques, preguen perquè el president Putin guanyi la guerra. El sofriment és extrem. El cristià papa de Roma prega per Ucraïna, i sor Lucía Caram explica que visita un poble ucraïnès per portar-hi ajuda.
Costa d’entendre, però sí: cristians contra cristians. De petit, amb el meu avi Ramon resàvem el rosari, i cada dia dèiem tots plegats un parenostre per la pau al món. La guerra no la fan els que resen parenostres per la pau al món, no. La guerra la fan els papes, els popes i els que es deixen comprar per fer un mundial de futbol a Qatar. La guerra la fan els diners, i els del petroli, més. L’escalfament del planeta continua galopant, però el petroli ho compra tot.
A l’Iran, els capellans aiatol·làs van penjar un noi d’una grua de la construcció perquè tothom veiés quines són les conseqüències d’anar contra el seu règim. També han condemnat a morir a la forca moltes persones per defensar els drets de les dones. Un noi jugador de futbol també està condemnat a morir, però el mundial de Qatar no va parar. Era el mundial del déu Messi. Era el mundial del petroli. Era el mundial de la mort.
Sóc ateu, però avui, tal com em va ensenyar el meu avi, que no anava a missa, resaré un parenostre per la pau al món.
[ARTS I OFICIS] Esclavisme
[Una narració de Jordi Remolins.]
L’absoluta felicitat que reflectia el rostre del futur estudiant de ciències polítiques significava que aquell regal havia convertit el divuitè aniversari en la millor jornada de la seva vida. Va desfer l’enorme embolcall que els pares acabaven de plantar-li al davant, i quan va veure que dos ulls el miraven des de dins de la gàbia, el cor li va fer un salt. Feia anys que els demanava un gos per compensar el fet de ser fill únic, però mai no li havien concedit el desig fins aleshores, just en complir la majoria d’edat. La discrepància va ser que en lloc d’un gosset, ara mateix creuava la mirada amb una bonica cria de mona amb un barret de vímet al cap.
La comunió entre tots dos va fructificar des del minut zero. A partir d’aleshores on anava l’un anava l’altra. Dormien a la mateixa habitació, menjaven junts a la taula de la cuina, i ella el contemplava amb mirada perduda mentre estudiava tot preparant-se per anar a la universitat. Aquell estiu pintava perfecte. Tot l’any va ser-ho, de fet.
Un cop acabat el primer curs, a principis de juliol, va descobrir un parc on els passejadors de gossos no eren habituals. Li feia por tenir-hi algun problema, i quan va adonar-se que en aquell paratge hi havia altres propietaris de primats que també els treien a esbargir-se, va creure que era el lloc ideal per sortir. I, a més, era a prop de casa. D’aquesta manera, van començar a freqüentar el parc, i fins i tot la podia deixar deslligada perquè s’enfilés a les branques dels arbres.
Al cap d’uns dies va fer el primer amic. Un mico pelut com ella, va acostar-se-li. Es van estar examinant, es van olorar i van fer una carrera per l’esplanada que hi havia enmig d’aquella vegetació. Quan van ser una estona lluny, l’estudiant de ciències polítiques va observar com la mona s’eixarrancava a terra i el mico se li enfilava a sobre en una frenètica penetració que va durar més d’un minut. Va quedar blanc com la cera d’indignació i frustració. L’animal encara no havia enllestit la feina, que ell ja havia arribat al lloc de la fornicació, i va intentar enretirar-lo de sobre de la seva mascota. No només no va aconseguir-ho, sinó que a més amb la gesticulació que el mico feia per a foragitar-lo, li va entrar un dit a l’ull. Ja finalitzat el coit, l’animal va enretirar-se i va dirigir-se cap al seu amo, un ancià que avançava lentament cap al lloc dels fets. En arribar-hi, va lligar el mico pel coll i va aguantar com va poder la indignació de l’estudiant, que cada cop més irat va sacsejar-lo, va donar-li una empenta i el va fer caure per terra. En defensa del seu propietari, el mico va penjar-se-li del coll i el va colpejar reiteradament. Quan, finalment, va poder-se’n desempallegar, tenia el cap tan ple de ferides que amb prou feines va saber trobar el camí de retorn a casa. Els pares van proposar-li de denunciar els fets, però va preferir no passar per més vergonya encara.
No va tornar al parc durant unes setmanes. Però, cada vegada que sortien la mona estirava en aquella direcció. Finalment, es va donar per vençut i hi van retornar. Aquest cop no va gosar de deslligar-la. Des de dalt d’un arbre, el simi copulador va veure’ls arribar. De pressa, va baixar i va dirigir-se cap a la seva amiga. El noi va lligar-la curt, però, així i tot, el mico va aconseguir pujar-hi a cavall des de darrere i la va cobrir de nou davant la impotència de l’estudiant de ciències polítiques. Les llàgrimes li queien com magdalenes. L’amo del mico va tornar a arribar tard, aquest cop acompanyat per un dels seus néts, una jove promesa de les arts marcials mixtes. Sense demanar explicacions per l’empenta pretèrita que havia rebut l’avi, va cardar-li una nova màniga d’hòsties, a la qual s’hi va afegir el simi quan trobava un espai des d’on poder colpejar. Aquella tarda va arribar a casa fet un eccehomo.
Estava decidit a no tornar mai més al parc, però un company de facultat amb qui havien passat un dia a la platja li va proposar una solució als seus problemes. Tal com es feia a l’edat mitjana, podia posar-li un cinturó de castedat a la mona. I així ho va fer. Va comprar-ne un de cuir, l’hi va posar, i amb un punt de pànic va retornar a l’escenari de les seves derrotes. Quan el simi va localitzar on estaven passejant, ella es va obrir de cames tot oferint-se-li de nou. Però com que no va trobar el refugi del seu plaer, l’animal es va ofuscar i va començar a grunyir com un foll. Aleshores la mona va agafar-li el membre i va començar-lo a masturbar. Atrets pels crits, dos micos més van acudir al lloc dels fets. Ella va aprofitar una altra mà per satisfer-ne un, mentre que amb la boca li feia una fel·lació a l’altre. L’estudiant estava desfet. Va deixar anar la corda, i va tornar cap a casa tot sol. A mig camí, la mona va atrapar-lo, i va donar-li la mà. Ell la va acceptar, enfonsat, sense adonar-se que estava empastifada d’una densa lleterada. Uns metres més enllà, quan va voler treure’s amb la punta d’una ungla un esqueix del dinar que li feia nosa entre els queixals, va ser conscient, pel regust agre que va impregnar-li la llengua, a què corresponia aquella substància. I desfet, va plorar com no ho feia des d’infant, mentre la mona calenta s’estimulava sexualment amb totes dues mans per entremig del puto cinturó.
[ARTS I OFICIS] Optometria
[Una narració de Jordi Remolins.]
La constant nevada que durant la darrera setmana queia ininterrompudament sobre la comarca havia incomunicat totalment el camp de concentració. Totes les carreteres de la regió estaven tancades, sepultades sota dos metres de neu que es compactava impecablement, constatant la supeditació dels humans a les forces de la naturalesa. D’ençà que quatre dies enrera s’havia fet el darrer relleu de guardes i un camió va descarregar provisions, que ningú n’havia pogut entrar ni sortir. El centenar de guardes que havien de controlar la situació començaven a recelar de la seva capacitat per mantenir-ho tot sota control. Estaven cansats i nerviosos. Necessitaven veure a les seves famílies. I sobretot menjar algun aliment diferent de la teca incomestible del recinte.
Més cansats, dèbils i nerviosos estaven encara els presoners. Portaven vint-i-quatre hores amb un ínfim i raquític àpat diari. No els permetien sortir de les barraques ni tan sols per anar a fer les necessitats biològiques. I per acabar-ho d’adobar s’estava estenent el rumor d’una revolta.
A la llitera d’un dels coberts, un grup d’homes estava planificant la sublevació. Havien de ser curosos perquè segurament no tindrien una segona oportunitat en cas d’espifiar-la. Van agrupar a les persones més preparades per establir una xarxa que els permetés actuar coordinadament amb la resta de barraques, a fi de sotmetre als guardes i als seus oficials. Els responsables de recollir la roba per fer-ne la neteja serien utilitzats de cadena de transmissió per donar a conèixer als líders de cadascun dels deu grups de dos-cents reclusos, el dia i l’hora de l’acció conjunta. Havien d’aprofitar mentre la meteorologia els fos favorable i les forces dels vigilants minvessin.
L’acció es va perpetrar l’endemà a les dotze de la nit. Semblava que la neu queia amb menys intensitat, i els reclusos no es volien arriscar a què el panorama tornés a la normalitat. Els guardes nocturns de cada barraca van ser reduïts amb una espantosa facilitat. Els homes que vigilaven les portes, i el brigada de guàrdia que dormia amb ells tampoc van oposar resistència, agafats per sorpresa. Només en un parell de naus va haver-hi conats de lluita per impedir la revolta, però afortunadament pel resultat final, no va perllongar-se ni provocar prou soroll per alertar als guardes de l’exterior.
Els presoners més durs van posar-se els vestits d’aquells que fins aleshores els custodiaven, requisant-los també les armes i repartint-les entre els homes . Els calia seguir el pla previst. A les torres de vigilància s’havien reduït els efectius. No s’esperava que ningú pogués arribar de fora del camp. Hi restaven només dos vigilants. L’un dormia dins d’una manta que el resguardava de les inclemències climatològiques. L’altre, tot i que els presoners no ho sabien, havia consumit el contingut d’una ampolla de vodka i amb prou feines podia refrenar les neurosis mentals que l’assaltaven, per capficar-se en la sincronitzada desfilada d’uniformats que sortien de les deu barraques en direcció a la nau de soldats i oficials.
Abans que pogués identificar d’on provenia el moviment que notava sota els seus peus, un dels presoners armat amb una daga va tallar-li el coll, evitant-li alhora la futura ressaca de proporcions derivada de la incontinència amb la beguda. L’altre vigilant va patir la mateixa fi, submergit per sempre en un somni molt més perllongat que el que estava recreant la seva ment en el moment que el fred acer va seccionar-li l’esòfag.
En arribar a la barraca dels oficials, un dels falsos soldats va picar la porta amb fermesa. Quan va obrir-se, els dos homes de guarda van ser arrossegats per la pressió de la trentena de presoners que amb la força de la convicció veien cada vegada més clar que la seva ofensiva tenia tots els números per esdevenir guanyadora. Més de cinc-cents homes van secundar l’acció a partir d’aleshores. Només el gruix de dones, els presoners malalts, alguns ancians i els infants, van esperar dins de les barraques. Del centenar de soldats en van sobreviure poc més de la meitat. De presoners en van morir una dotzena abans d’apoderar-se del camp.
La supervivència continuava sent complicada. Els aliments serien suficients per sobreviure una temporada en cap cas superior als cinc dies. Afortunadament, l’endemà va deixar de nevar, però encara feia fred i no semblava que la neu s’hagués de fondre excessivament de pressa. Dins del grup que va idear la revolta, va crear-se una junta que gestionava els recursos i prenia les decisions. La gent encara tenia gana, però les patates i el pa que els servien els proporcionava forces renovades com mai no havien obtingut d’un aliment.
Als antics guardes convertits ara en presoners van desarmar-los, desvestir-los i tancar-los en una barraca. Cada mitja hora en cridaven un, el portaven a una altra barraca, i els presoners transformats en botxins els passaven per l’adreçador. A un li van arrencar un ull i el van obligar a posar-se’l pel cul com si fos un supositori. Quan va haver acabat li van arrencar l’altre i li van fer empassar. Van dir-li que quan tots dos ulls entressin en contacte dins del seu organisme, veuria tot el mal que havia fet en el seu afany per complir ordres. Molt abans que pogués experimentar aquesta percepció, va morir dessagnat perquè una de les dones va arrencar-li els testicles i volia obligar-lo també a empassar-se’ls, amb pèls i tot, abans de caure desplomat a terra. A un altre van arrencar-li també els ulls i els van canviar d’ubicació, amb el nervi òptic penjant penosament sobre cada galta. Llavors un dels adolescents va colpejar-lo amb un pal de fusta al clatell. Amb l’impacte tots dos ulls van sortir propulsats, en una escena que va provocar la hilaritat dels espectadors, que una vegada i una altra tornaven a posar-li els ulls a les conques i a picar-lo amb extrema violència, fins que l’home va morir d’una commoció cerebral. Cap dels presents va lamentar la mort, ara que tant s’hi estaven divertint. Tips d’arrencar ulls, al vuitè guarda li van enfonsar dins dels forats. Quatre dones l’aguantaven de peus i mans amb les poques forces que els quedaven, i un parell d’avis premien amb ràbia. Motivats en la seva tasca, van seguir prement-li el cervell fins que el cos que es movia espasmòdicament va quedar inert, immòbil, mort.
Un a un els presoners van eliminar a tots els seus vigilants. Quan van haver acabat, després de tota la nit sense dormir, van sortir de la barraca trepitjant trossos de retina, lents i còrnies. Només un petit grup que no estava d’acord amb les represàlies que havien portat a terme es va abstenir de participar-hi, al·legant debilitat. Incòmodes amb aquesta postura, una facció dels antics presoners va proposar anar-los a trobar i divertir-s’hi també una estona, però un dels líders de la revolta els va impedir d’avançar per aquest camí.
Els dos dies següents van recollir totes les armes que van trobar, van repartir-les equitativament entre els homes, i van preparar una rebuda pels vehicles de l’exèrcit que, sens dubte, arribaria al camp de concentració un cop s’acabés de fondre la neu que estava reduint exponencialment les seves proporcions.
Al moment que el primer dels cinc camions que va superar els averanys del camí nevat per entrar dins del recinte, el comitè de benvinguda —camuflat darrere les portes de les barraques, apuntant amb armes des de les torres de guàrdia o simplement estirats a les lliteres de fusta deixant que els altres fessin la feina— esperava amb tanta o més fam de venjança als soldats enemics, que els mateixos aliments que aquests els portaven.