La meva ombra. [Foto: Xavier Borràs.][Textos de Xavier Borràs.]
Ombra. Obscuritat. Fosca. Obaga.
L’ombra m’abraona com una onada. M’atanso a la llum i, tanmateix, persisteix. Aquesta foscor que abraça i ofega no s’esvaneix ni en hores passades ni en sons pregons. Hi és tothora. Roman com una llagasta, incessant, impertèrrita. S’afua o s’engrosseix. Viu i mort sempre.
L’ombra m’agermana amb tots els éssers, fins i tot amb els inerts minerals que se somouen universalment. Amb tots: els vius a la terra, tant en la llum com en la foscor, perquè encara que no sóc capaç de veure-la, hi és; els morts —també a la terra—, perquè llur obscuritat s’entesta tossudament en els records.
De l’obagor, pròxima o llunyana, en temo la sorpresa, un enjòlit que no sempre es resolt amb la claror; de l’obscena obscuritat només n’aprenc el sigil dels meus passos insòlits.
Les tenebres tenallen els humans en la ignorància, aombrats pels tels de la realitat. I les ombres no s’apaguen només amb la fulgor de la llum. Només en la transcendència de la consciència ens en podem alliberar.
Un ramat de xais a la Vall d’en Bas. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Maria Borràs.]
La imposició de l’estat d’alarma per l’anomenada malaltia de la Covid-19 sens dubte ha impactat les nostres vides d’una manera dramática, i ho continuarà fent. Quin serà, però, aquest impacte? Com afectarà la nostra societat?
En resposta a aquestes preguntes, el passat 21 de maig, dins d’un cicle de debats organitzat pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC), conjuntament amb el Departament de Vicepresidència, Economia i Hisenda i el Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS), es va organizar la conferència: COVID-19, un repte de salut planetaria.
Aquest article és una breu transcripció de l’explicació que en va fer la doctora Marta Guadalupe Rivera Ferre. [La traducció al català és un servei de La Resistència.]
«M’agradaria mostrar la centralitat que tenen els sistemes alimentaris en tot el que concerneix al concepte de la Covid però, particularment, en el context que estem abordant avui, que és el de salut planetària i que les persones que ens estan veient avui s’adonin de la rellevància que té aquesta centralitat —que sempre oblidem— dels sistemes alimentaris i que jo sempre em dedico a burxar amb totes les persones que m’escolten.
»Josep [es refereix a Josep Maria Antó] ens ha mostrat el concepte de salut planetària, però abans d’aquest concepte n’apareix un altre que facilita, òbviament, l’emergència de nous conceptes científics; procedeix d’avenços en diferents disciplines i una d’elles —un d’aquests conceptes que apareix abans del de salut planetària—, té a veure amb el que se’n va dir els límits planetaris. A nivell biofísic vam detectar una sèrie de processos globals i si sobrepassem els límits que han anat calculant la capacitat de vida al planeta està en perill.
Figura 1. [Steffen et al., 2015.]»Dins d’aquests límits planetaris n’hi ha cinc que estan directament relacionats amb els sistemes alimentaris:
el canvi climàtic,
la integritat de la biosfera (que associen al voltant del concepte de biodiversitat genètica i biodiversitat funcional),
els canvis d’ús de la terra,
l’ús de l’aigua, i,
els fluxos biogeoquímics, que associen a dos nutrients bàsics que són el nitrogen (N) i el fòsfor (P), una peça fonamental en l’agricultura, en la producció d’aliments des del punt de vista de l’agricultura industrial, quan parlem dels fertilitzants.
»Llavors, plantegen aquests límits, i és com el primer pas per a poder desenvolupar aquest concepte de salut planetària. I en aquest primer concepte els sistemes alimentaris juguen un paper fonamental de manera directa en cinc i de forma indirecta en altres com pot ser l’acidificació dels oceans.
»Més endavant, l’any 2013, la investigadora Kate Raworth planteja, efectivament, que és molt important identificar aquests límits biofísics, que no podem superar-los per a garantir la vida, però nosaltres com a societat no ens conformem amb mantenir la vida, sinó que volem garantir una vida digna, volem desenvolupar el que ella anomena uns pilars socials, perquè dins d’aquests límits ecològics, aquests límits biofísics, puguem garantir una vida digna. Raworth identifica una sèrie de pilars en què, de nou, un nombre important estan relacionats amb els sistemes alimentaris.
Figura 2. [Raworth 2013.]»De forma directa, com són l’aigua, l’equitat de gènere, l’equitat social, la salut, l’alimentació i altres, però també aquests sistemes, si nosaltres desenvolupem o abordem un concepte de salut com ho estem fent avui més enllà de l’absència de malaltia, una part important, també, d’aquests pilars que ella planteja dins de la fundació social per a una vida digna, tenen a veure amb aquells determinants socials i econòmics que garanteixen la salut de les persones.
»Per tant, trobem de nou aquí un vincle entre el que són aquests límits planetaris i aquesta fundació social per a poder posteriorment conèixer o poder desenvolupar aquesta relació que existeix, també, entre la salut de les persones, entesa més enllà de l’absència de malaltia, i la salut del planeta.
»En aquest sentit, ens plantegem: i què passa llavors amb els sistemes alimentaris que, efectivament, juguen aquest paper tan fonamental? Jo he volgut mostrar aquí aquesta figura:
Figura 3. Diagrama de l’IPCC on es relaciona el canvi climàtic amb el sistema alimentari i altres factors que el defineixen i l’afecten. [Font: IPCC.]»Nosaltres fem servir aquesta figura de l’últim informe del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) per a mostrar les relacions que té el sistema alimentari amb el canvi climàtic. I jo aquí en vermell, i amb un «x», he mostrat quines són aquestes relacions que té el sistema alimentari amb l’emergència de pandèmies en general i, en particular, amb la Covid-19.
»Els sistemes alimentaris tal com estan ara mateix organitzats —al voltant d’un sistema alimentari industrialitzat i molt globalitzat—, són una de les majors fonts de desforestació a nivell mundial. Sabem que la desforestació i la fragmentació d’hàbitats són algunes de les peces necessàries per a l’emergència de les pandèmies.
»Aquí, per exemple (després tornaré a l’anterior figura), en aquest article de Peter Daszak (2000), ens mostra les malalties infeccioses emergents procedents dels animals salvatges i dels animals domèstics i el paper que juga la intensificació de l’agricultura.
Figura 4. [Daszak et al., 2000.]»Aquest procés d’intensificació de l’agricultura, l’increment de la globalització i les estratègies de maneig vinculades a aquesta intensificació de l’agricultura, faciliten l’emergència de pandèmies i en particular les zoonosis. No oblidem que la Covid és una zoonosi —quan es produeix un salt d’espècie entre el que és un virus o un organisme que afecta un animal i que salta als éssers humans.
»Sabem, a més, que avui dia el 60% de les malalties infeccioses són zoonosis, però el 75% de les malalties infeccioses emergents són zoonosis. És a dir, van cobrant un major paper, una major rellevància en les malalties infeccioses. I aquí, de nou, la intensificació de l’agricultura, que implica —com ja he dit— la desforestació, que al seu torn implica la fragmentació d’hàbitats i, per tant, el desplaçament d’espècies dels seus hàbitats i un major acostament amb l’ésser humà, són factors fonamentals per a afavorir el que es coneix com aquest desbordament zoonòtic.
»Un altre dels elements que planteja el Programa Nacional de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA, UNEP en anglès), són els factors rellevants per a l’emergència de zoonosis.
Figura 5. [Font: United Nations Environmental Program (UNEP, 2020).]»Primer, trobem la desforestació i canvi d’usos de la terra molt vinculada, en la seva gran majoria i a nivell de l’IPCC, en termes d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, el «land use», que entra dins de el sector «Agriculture, Forestry and land use» (agricultura, boscos i canvis d’ús dela terra), perquè la majoria es vincula, efectivament, a l’agricultura industrialitzada, ja sigui en la forma d’agricultura o de ramaderia.
»Un altre element fonamental, ens assenyala l’agricultura i la ramaderia per se, ja no vinculada a la desforestació sinó a l’activitat agrària o ramadera intensiva en particular. La resistència antimicrobiana, que també sabem que aquí la producció ramadera intensiva juga un paper fonamental, ha jugat un rol molt important en els últims anys ja que afavoreix aquesta resistència als antibiòtics (encara que en aquest cas en particular de la Covid-19 sabem que és un virus i els antibiòtics no l’afecten), per a assenyalar els diferents components que ens indica la UNEP. I, evidentment, el canvi climàtic que està relacionat directament amb els sistemes alimentaris. Per tant, crec que és força evident que tal com nosaltres tenim ara mateix muntat el nostre sistema alimentari global, juga un paper fonamental en l’emergència de les pandèmies en general, les zoonosis en particular, i la Covid, pel que deia de la desforestació i la pèrdua de biodiversitat.
»Sabem, també, que els sistemes alimentaris són un factor fonamental per a la pèrdua de biodiversitat. Igualment, com estan organitzats la comercialització i els mercats, cal comptat amb el paper que juguen els mercats pel que fa al contagi, en relació a la interacció que ocorre entre els éssers humans i els animals. Aquí és molt important aquesta relació amb les dietes.
»Quan parlem d’aquest increment a nivell global en la transició nutricional ho fem relació a un increment en la demanda de proteïna animal i, per tant, si anem cap enrere en la cadena alimentària hi ha un increment en la producció animal, un increment en la desforestació i la fragmentació d’hàbitats vinculada a garantir aquesta demanda, aquesta dieta que està basada en la proteïna animal. Com a impactes, la FAO ens planteja que pot estar en risc, en perill, i en breu, la disponibilitat d’aliments pel tancament de fronteres. Tenim un sistema alimentari altament dependent del comerç internacional.
»En el moment en què existeixen aquestes emergències, els països tanquen fronteres, i per tant pot haver-hi un risc de la disponibilitat d’aliments, però també un encariment d’aquests productes bàsics per a l’alimentació i per tant un risc pel que fa a la dimensió d’accés a la seguretat alimentària. I aquí està vinculada aquesta altra conseqüència, que és l’impacte econòmic que tindrà la Covid-19 i que òbviament afectarà la capacitat de comprar aliments que puguin tenir les persones més afectades a nivell econòmic. Per tant, aquesta relació també es refereix a l’impacte que té la Covid-19 en els sistemes alimentaris.
»Volia donar aquestes pinzellades perquè ens n’anem amb la idea que, efectivament, el sistema alimentari —igual com passa amb el canvi climàtic—, té una doble relació amb les pandèmies: d’una banda, és un factor necessari per a l’emergència de pandèmies, i, d’altra banda, l’estructura i la configuració se’n veuen clarament afectats i, en particular, pel que fa a poder garantir la seguretat alimentària de la població en general.
»Si aquesta anàlisi més holística que vincula la salut del planeta amb la salut humana (la salut planetària) per a les ciències és una cosa nova, per contra és un pilar fonamental en les cosmovisions indígenes de tots els temps.»
Aquesta pandemia, crisi, moment excepcional que estem vivint no és casual, ni ha passat perquè si. Està clar que hi ha una predominància del sistema econòmic neoliberal, el capitalisme, que ofega les altres alternatives que s’aixequen com a resistència, però això no ens ha de frustar, ni molt menys apagar les ganes de construïr maneres diferents de fer les coses.
M’agradaria acabar aquest escrit, amb la reflexió d’un dels periodistes que admiro, en Josep Cabayol, i amb el que he tingut l’oportunitat de conversar últimament:
«La corba del coronavirus s’aplana, a curt termini, amb la gestió de la pandèmia sense supeditar les decisions a l’economia. Però de cara al futur, s’aplanarà si, en lloc de sotmetre la biosfera, ens hi relacionem, li reconeixem la seva independència, renunciem a emancipar-nos-en i evitem les males conseqüències que es deriven de la seva colonització/submissió. La història de la humanitat és indestriable de la història de la biosfera. No podem continuar pretenent sotmetre-la, dominar els processos naturals a través de la tecnociència i dels poders econòmics i polítics als seu servei. La humanitat no està per sobre de la biosfera. És el nostre hàbitat i n’hem de tenir cura, no aprofita-nos-en.»
Si us heu quedat amb ganes de saber com continua aquest debat, que va ser molt enriquidor, us recomano que el veieu sencer al següent vídeo:
Referències
Daszak, P., Cunningham, A. A., & Hyatt, A. D. (2000), «Emerging infectious diseases of wildlife–threats to biodiversity and human health», Science, 287(5452), pp 443-449.
Raworth, K. (2013), «Defining a safe and just space for humanity», in State of the World 2013, pp. 28-38, Island Press, Washington, DC.
Steffen, W., Richardson, K., Rockström, J., Cornell, S. E., Fetzer, I., Bennett, E. M., … & Folke, C. (2015), «Planetary boundaries: Guiding human development on a changing planet», Science, 347(6223).
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
[Text de Redacció.]
La companyia La Ceretana feia la línia regular del transport de persones i mercaderies entre Ripoll i Puigcerdà a través de la collada de Toses. Algunes fotografies d’aquest àlbum reflecteixen el lamentable estat de la xarxa de carreteres del país. Les guerres civils que se succeïren durant el segle XIX van ser un gran impediment per a desenvolupar una xarxa de vies fèrries i carreteres útil al trànsit de mercaderies que necessitava la indústria catalana centrada en els sectors tèxtil i metal·lúrgic.
Les primeres converses serioses per a dur el tren a Puigcerdà van començar l’any 1903. El 1907 ja existia el projecte, que es ratificaria definitivament dos anys més tard. L’execució de les obres, però, no seria cosa fàcil. Només calia construir 48 quilòmetres, però l’orografia del terreny ho va posar molt difícil als enginyers. El 1919 s’inaugurava el tram més senzill, fins a Ribes de Freser, tal com s’explica en aquest article sobre la història del tren a Puigcerdà.
Veig gent que crida a respectar la biodiversitat. D’altres diuen que el virus no existeix. Molts toquen la guitarra i canten cançons de bondat infinita. Els governs més feixistes ens roben la poca llibertat que teníem i els polítics i els seus amics també roben tant com poden, no fos cas que fossin destronats per les creixents manifestacions antiracistes que comencen a caminar.
Gurus del naturalisme benefactor lluiten contra les vacunes infantils, les farmacèutiques i totes les empreses del món mundial. Els feixistes monàrquics de sou públic i portes giratòries es protegeixen entre ells, per tal que l’expresident José Montilla i cent mil més puguin robar amb la llei a la mà.
L’home més mentider del món conegut, Pedro Sánchez, augmenta el sou a la Policia i a la Guàrdia Civil, per si ha de reprimir a garrotades la poca democràcia que queda.
I tot, no és altra cosa que la lluita dels dogmes, la lluita dels déus terrenals i celestials, de la misèria dels que no volen acceptar que el virus és la nostra espècie, que els criminals som nosaltres. I es neguen a acceptar que ens estem devorant i exterminant entre nosaltres.
Com més demència politicodogmàtica, més violència, més tribunals de la Inquisició, més monarquia militar. I la quitxalla? Se’ls en fot. De fet, Iceta, Aznar, Grande-Marlaska, Pérez de los Cobos, Trillo, Felipe González, Rouco Varela, Pablo Iglesias, els Borbons, etc., són els que, sense cap escrúpol i a canvi d’un sou públic gestionen l’herència del franquisme. Són repugnants.
Els treballadors no cobren i els autònoms, a buscar menjar al Banc dels Aliments. Això sí, ¡Todo por la patria!
En l’article del mes passat a La Resistència [«EcoViles i Comunitats, les alternatives a la ciutat», maig de 2020], parlàvem de les ecoviles i comunitats com alternatives a la ciutat. A la Garrotxa, el qui signa aquest report n’està iniciant una, l’Ecovila Amat, encara en els seus primers anys, habitada només per 1 humà i 40 animals, i que rep moltes visites d’amics i col·laboradors.
La finca fou adquirida l’any 2015 amb la voluntat de crear-hi una cooperativa d’habitatge a la qual transferir la propietat privada inicial, amb el model de cessió d’ús (com Calafou o Cal Cases) quan 4 noves famílies assumeixin conjuntament el cost i el treball de reconstrucció de les ruïnes, que esdevindrien els seus propis habitatges. Per un valor resultant de sumar el cost de la compra de la terra, el de les reconstruccions i les inversions inicials; restar-li els ingressos generats pel projecte, i dividir-ho entre les residències que admetin les normatives en cada moment. Que avui només són 5, i estirant la llei.
Les terres són un petit paradís de 70 hectàrees, deshabitades des de fa 50 anys, a les faldes del Puigsacalm. Vorejades per un magnífic riu d’aigües cristal·lines, el Gornés, amb petites cascades i gorgs que les reguen al llarg de 5 km, i d’una font centenària, la Font de l’Amat. Envoltat d’esplèndids paisatges, sense rastre de la dita civilització —o més aviat, barbàrie— que ens envolta a la vista, l’oïda o l’olfacte. És, sens dubte, un dels millors indrets per a fer-hi una ecovila com la que es planteja: autònoma i autosuficient, en un espai prou natural i preservat com per poder viure i gaudir del que ens ofereix la Natura, i redefinir-ne la nostra relació amb ella i entre nosaltres. Provant de crear en aquestes 70 ha una utopia col·lectiva i un espai d’aprenentatge i difusió de nous models de societat més justos i sostenibles.
S’inspira, a més d’en el moviment d’ecoviles, la permacultura i l’economia alternativa en les comunitats hippies dels anys seixanta i setanta del segle passat, les Communautés de l’Arche franceses, Tolstoy, Gandhi, Osho, els Kibbutz, els falansteris i familisteris del comunisme utòpic de Fourier, Owen o Godin, les col·lectivitats agràries de la Revolució Social del 1936 o en els mestres Dylan i Lennon, que obriren les portes de la contracultura dels anys seixanta. És, també, un tresor antropològic, ja que la trobem documentada al 1190, quan Ramon d’Amat la rebé del vescomtat de Bas, que li donà nom. I, probablement, sigui anterior, ja que a tota la regió la toponímia dóna fe dels assentaments ibers.
Quan hi vaig arribar, l’any 2014, només hi havia tres ruïnes del 1730 completament derruïdes. Ha calgut un dur treball de dos anys i una gran inversió per a reconstruir la primera, el paller o cabana, al qual s’ha donat un canvi d’usos a habitatge i que disposa d’un espai d’acollida. Una obra feta amb bioconstrucció i amb el major respecte al patrimoni, tot reemplaçant-lo només quan no es podia recuperar. Com a mostra, un dels murs laterals, on es pot veure a ull nu com comença torçat a la part preservada de baix i s’aploma al segon pis amb l’obra nova. Que ha usat les mateixes pedres, i en el cas de la façana, del mateix lloc on eren.
Malgrat aquest esforç, l’espai continua sense poder oferir un sostre a col·laboradors o nous habitants, així com per a fer activitats productives, el que fa que el procés sigui lent. Una lentitud que ajuda a garantir una construcció també sòlida dels fonaments de l’arquitectura social o comunitària del projecte.
Com a primeres iniciatives productives es planteja un petit bar-restaurant vegetarià, rústic i casolà de dia, caps de setmana i vacances, i una zona d’acampada natural i ecològicaper a qui busqui una immersió de natura en aquesta comarca privilegiada que té més biodiversitat que el Regne Unit sencer, a les quals no es dóna resposta més enllà d’hotels, albergs i un càmping urbà. Sense arribar, ni de ben lluny, a una indesitjable sobreexplotació, que s’evita pel fet que només s’hi pot arribar a peu.
Aquests projectes, que requereixen inversions assumibles, així com campanyes de microfinançament, pretenen ajudar a continuar reconstruint en primer lloc una segona runa menor, el Casic, per fer-hi més activitats d’acollida i gestió de les produccions de la finca, com poden ser fruites, bolets, tòfones o fusteria-ebenisteria. I, a mida que el projecte es capitalitzi i que arribin les 4 famílies que hi vulguin viure, reconstruir la casa gran, de 800 m2 i amb un cost aproximat, per tant, d’un milió d’euros.
Projecte pilot per a una nova manera de recuperar els masos
Un dels molts objectius del projecte —que podeu veure amb detall a la web—, consisteix a crear un model replicable de recuperació de masos catalans en sectors d’innovació social i ecològica. Un projecte pilot per a repoblar el camp com cal, lluny dels actuals abordatges que semblen voler-lo convertir només en un museu selvàtic per al cap de setmana. Que també pot evolucionar del maltracte i la mort animal cap a molts altres sectors d’innovació que entre d’altres coses no comportin contaminar totes les fonts del país, com ja ha fet a Osona una de les nostres principals activitats al camp: el porc engabiat fins a la mort. Podem repoblar-lo com cal, amb maneres més sostenibles i justes. Igual que a Calafou, a l’Anoia, s’ha recuperat la primera colònia industrial a Catalunya com cal, amb treball, vida i consum cooperatiu que ja és un referent internacional.
Això permetria crear noves opcions per a molts joves que no troben ni casa ni feina a les ciutats, mentre cau la riquesa del rerepaís, abandonada. No calen grans inversions, sinó tan sols un canvi de perspectiva. A la Garrotxa gairebé només s’han recuperat pobles i masos on hi ha hagut neorurals o hippies, com a Lliurona.
Poden haver-hi moltes modalitats de propietat, de la masoveria o el lloguer, a la compra col·lectiva o pública; així com amb la creació d’oficis que a més de l’allotjament rural, puguin abordar camps amb grans nous mercats com la biomassa, el cànem o l’educació ambiental i cooperativa des d’exemples pràctics. Contribuint a reequilibrar una de les concentracions demogràfiques més altes del continent al Barcelonès, alhora que tenim un camp i un bosc despoblat que és privilegiat en clima, bellesa i biodiversitat. Després de quatre segles d’abandonament, i empesos pels canvis de paradigma que ens ha d’ajudar a fer el postCovid, és temps de recuperar-lo per a quelcom més que una foto de diumenge.
Ca l’Amat és un gran recurs, que vol ser semi-public. Perquè, com a proposta llibertària i ecològica que és, treballa per als comuns, igual que ho fa l’esfera pública, que és, de fet, una apropiació des de l’estat i les seves estructures locals d’allò comú. És trist que siguem dels pocs a fer-ho i a saludar cordialment qui camina per les nostres terres. Hi ha massa cultura del privat i del «prohibit el pas», en detriment d’allò comú. I d’amagar i atresorar, a vegades inclús amb un deix d’egoisme —també entre ecologistes progressistes—, les riqueses naturals amb l’excusa d’evitar la seva sobreexplotació, que cal, en efecte evitar, però generosament i sense tancar encara més el camp a la vida, la visita i el gaudi. Si tenim una distribució demogràfica deficient, a més de provar de revertir-la, és just oferir a la majoria dels catalanss, que viuen en grans ciutats, una mica d’aire i espai. Cal tan sols fer-ho bé, trobar-ne les maneres sostenibles i no posar portes i candaus al camp.
La Garrotxa és plena d’exemples de les irracionalitats i pèrdues econòmiques i culturals que això genera. Començant per l’abandó dels emprius o terres comunals, i seguint amb molts propietaris (el 98% dels boscos garrotxins) que deixen caure els seus masos, perdre camins mil·lenaris i descuidar els seus boscos. I, malauradament, avui molts ecologistes consideren que aquest és el camí correcte, en nom d’una natura-pessebre aturada al segle XV.
El postCovid, el teletreball, l’Internet fàcil i tan complet a casa, que fa que ja no calgui anar ni al quiosc, ni al cinema, ni als bancs o als mercats, poden socialitzar físicament on volem; la fi de paradigmes com la mala globalització econòmica o dels aliments quilomètrics, d’on prové el menjar que hem deixat de conrear a casa, ens obliguen a explorar aquests canvis profunds de paradigmes al camp i, de fet, al conjunt de la societat —com exposo en detall al llibre Wikicracia.
Més endavant, Ca l’Amat també podria establir una relació publico-privada-comunitària per a explotar millor els emprius, centenars d’hectàrees termeneres, amb un aprofitament de la biomassa i producció de pèl·let, i una cooperativa de gestió de boscos per a substituir les calderes de gasoil per les de pèl·let garrotxí. Això permetria invertir l’actual dèficit energètic del país, assolir superàvit i crear molts nous llocs de treball, també amb la fabricació de calderes de pèl·let i sistemes de wood-gas generator i biomeilers. S’obriria així la possibilitat d’un bosc més net i accessible a altres cultius com fruiters, bolets o tòfones, i a noves activitats com passeigs de bosc (tan saludable que ja s’ha incorporat a la sanitat publica del Japó), rutes de BTT, senderisme o espais per a teràpies naturals o pràctiques com el ioga o la meditació.
Si us interessa el projecte, podeu seguir-lo a la web (www.ecovilamat.org), al grup a Facebook i al nou canal de YouTube, on anirem penjant els continguts del que provarem que esdevingui una Universitat Lliure sobre Cooperativisme i Sostenibilitat. I quan vulgueu, visiteu-nos aquí mateix. Les portes són sempre obertes, només cal avisar per a coordinar l’arribada a l’adreça de correu-e ecovilamat@riseup.net.
Foto d’Adrian van Leen. [Font: openphoto.net.][Textos de Jordi Remolins.]
L’amarg regust de la victòria
L’advocada va defensar el seu client —acusat de violar dinou internes del geriàtric comarcal—, sobre una sòlida base d’argumentacions documentades que entraven en contradicció amb les declaracions de les víctimes. La irrefutabilitat de les proves va obligar el jurat a emetre un veredicte favorable al presumpte violador gerontòfil, encara que ningú de la sala de judicis hagués posat un dit al foc per la seva innocència. L’acusat i l’advocada van celebrar l’absolució amb un sopar íntim, consumat amb una penetració no consentida que, a més de deixar a l’advocada com una imbècil, la va obligar a revisar la data de naixement en el seu carnet d’identitat.
Odi d’intensitat triangular
El pare del noi mort en accident de trànsit va odiar la xicota del seu fill des de l’instant que va saber que l’origen del sinistre era degut a una trucada d’ella que l’havia distret de la conducció. La xicota del noi difunt va incrementar encara més l’odi que sentia pel seu exfutur sogre per haver-li regalat un vehicle de setze vàlvules amb turboinjecció que ja feia previsible la desgràcia. El conductor de la grua va odiar immediatament i sense ni tan sols saber qui era, la víctima de l’accident, tot just rebre la trucada que el va obligar a sortir a buscar el cotxe esmicolat, precisament alhora que dues esculturals autoestopistes entraven al seu taller a demanar-li si podien utilitzar el vestidor per prendre-hi una dutxa.
Amor sense límits
El jutge de l’audiència nacional estimava la seva filla per damunt de totes les coses. Era tan gran l’estimació que li demostrava, que quan la nena va complir deu anys va decidir que l’amor entre ells no havia de tenir límits. Per això, cada nit, després que li llegís un dels molts contes amb desenllaç moralitzant que omplien la seva biblioteca, el jutge aprofitava per pujar-li a cavall mentre ella es feia l’adormida, gaudint en secret de l’erèctil amor patern.
Aparences que enganyen
El locutor estrella de la ràdio feia unes setmanes que estava seriosament preocupat per l’aparença física excessivament infantil de la seva darrera parella. Les sessions de sexe satisfactòries que mantenien regularment semblaven indicar que tot i l’angelical rostre de la jove, unes corbes tot just insinuades sota les talles ínfimes de roba i un caràcter diabòlicament ingenu, encara era menor d’edat. Qualsevol hauria afirmat que la dona amb qui estava sortint amb prou feines tenia quinze anys, excepte ella mateixa, que no sabia com fer-ho per demanar als pares que convidessin el xicot a la seva primer comunió.
El trobareu a l’Instagram amb el nom de @nilsabates9 en què clama «banderes negres i punys alçats • e(art)• and those who were seen dancing were thought to be insane by those who could not hear the music».
El seu racó literari i poètic el podeu seguir i llegir a Masturba la Ment.
Des dels anys seixanta del passat segle, el Baix Penedès tingut una forta expansió en el model urbanístic de segona residència mitjançant les urbanitzacions.
Ha estat un model de «municipi extens» amb forts dèficits de tot tipus, i alguns encara han de resoldre la seva gestió/execució per no haver actualitzat els planejaments (POUM). La majoria són municipis fortament desequilibrats econòmicament.
Des de la forta crisi econòmica iniciada el 2007 hi ha un increment d’ocupació de primera residència a les urbanitzacions. Molts d’aquets habitatges avui estan ocupats per fills o néts dels titulars per a resoldre el greu problema de la manca d’habitatge de lloguer social. Catalunya té un alt dèficit d’habitatge social, sobretot de lloguer.
Des de la reforma de la Llei del sòl de 1975 els planejaments derivats (plans parcials) han contemplat la reserva obligatòria de sòl per a l’habitatge protegit (HPO). Tenim molts solars qualificats per a la construcció d’aquets habitatges, però la realitat és que no se n’ha fet una bona política.
En els darrers temps fins i tot s’ha donat la contradicció que el valor de mercat de l’habitatge de renda lliure [€/m2], era més baix que el valor de l’habitatge protegit HPO. Cal revisar tota la política de l’habitatge, ja que Catalunya té les competències per a fer-ho.
On viure?
El teletreball ha vingut per quedar-se i modificarà la relació del treball a les empreses. Es parla que encara que sigui de forma parcial, alguns llocs de treball deixaran de ser presencials. Aquesta nova situació laboral comportarà moltes modificacions, tant de forma contractual treballador-empresa com de residència.
El treballador ha experimentat altres valoracions positives fora de les altes concentracions urbanes com són les condicions de salut, la contaminació, l’estrès, la conciliació familiar, la mobilitat…, en definitiva la qualitat de vida.
El Baix Penedès: una oportunitat
Els bons resultats de la Covid-19 a la comarca, junt amb els valors ambientals, paisatgístics, gastronòmics, ecològics i de bones comunicacions amb les àrees metropolitanes de Tarragona i Barcelona fan que la decisió d’escollir la comarca del Baix Penedès per a viure-hi la porti a la transformació cap a la primera residència.
Els habitatges ja hi són, però caldrà accelerar el procés d’un Pla urbanístic comarcal amb participació i transparència per a obtenir un model sostenible i perquè sigui inclòs en el Pla territorial parcial del Penedès (avui en tràmit).
Tot és important, però ha arribat l’hora dels municipis, perquè la Covid-19 és una prova importantíssima per a la humanitat i motivarà molts canvis que es produiran de forma accelerada. Caldrà, ara més que mai, posar en valor que davant del món global és necessari més món local amb una governança amb menys partidismes i més cooperació.
