Adéu a la visió bucòlica de la pesca de riu

Un pescador en plena tasca. [Foto: Arxiu.]
[Un article de Toni Coromina.]

Moita gent associa el típic pescador de canya amb una persona tranquil·la i serena, que va a pescar per relaxar-se i practicar la vida contemplativa. Temps enrere, Ramon Febrer, president de l’Agrupació de Pescadors de Vic, em deia que també hi ha una espècie de pescadors que trenquen aquesta visió tan bucòlica: «No es pot generalitzar, però els pescadors de competició es posen molt nerviosos. Alguns, fins i tot, prenen calmants per a suportar l’estrès que envolta els concursos. Fa poc es va desqualificar un campió per donar positiu en un control experimental de dopatge».

A més del pescador que va al riu per passar-hi l’estona o bé a competir, amb la crisi ha emergit l’individu que pesca per necessitat. De fet, cada vegada hi ha més romanesos, xinesos i magribins que pesquen per necessitat, per matar la gana.

A Catalunya hi ha 250 entitats de pesca federades. Cada any, milers de pescadors planten la canya a prop de la Muga, el Fluvià, el Ter, la Tordera, el Llobregat, el Cardener, el Segre, el Francolí, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, el Freser o l’estany de Banyoles. I gairebé tots certifiquen que els últims anys la qualitat de l’aigua ha millorat bastant.

Per a exercir aquest esport cal disposar d’una llicència de pesca recreativa, i per pescar en una zona controlada cal, a més, un permís personal. És una activitat barata que es pot practicar amb un equip de 200 euros (canya, rodet i cistell), encara que un equip de competició pot arribar a valer deu vegades més.

Un altre pescador ben equipat. [Foto: Atxiu.]
Tret de la truita, totes les captures es tornen vives al riu i els pescadors només estan autoritzats a utilitzar hams simples, sense arpó o amb l’arpó completament aixafat. Entre els esquers destaquen la cullereta i la mosca artificial, però els més utilitzats són els naturals: cucs, vegetals o productes d’origen alimentari.

Els pescadors se senten vigilats per l’Administració. Creuen que la Generalitat ha fet massa restriccions i que per a respectar la legalitat gairebé cal ser advocat i llegir totes les actualitzacions del DOGC. La normativa dictamina que només es pot pescar des de principis de primavera fins a finals de setembre. Entre les espècies permeses hi ha la truita, la bagra i la carpa (la més abundant). La llei també estipula les quotes i longituds de les espècies capturades, entre quatre i cinc exemplars, amb un mínim d’un pam.

De vegades s’ha acusat els pescadors d’utilitzar mètodes prohibits, com ara aparells electrocutadors, verins, xarxes, arpons, llances, ganivets o pedres per a arraconar als peixos. Un pescador em comenta que «com en totes les activitats humanes, sempre hi ha algun trampós, però no som uns vàndals». Tanmateix,  també és cert que molts pescadors són els primers que vigilen el riu, controlen als furtius, recullen deixalles i detecten abocaments contaminants. Sense oblidar els ecologistes, com els del Grup de Defensa del Ter.

Les últimes dècades, els rius i pantans s’ha vist afectats per la irrupció d’espècies depredadores no autòctones. A Sau, hi ha una invasió de silurs procedents de Mequinensa. Un altre invasor és el cranc americà, que en molts llocs ha eliminat el cranc del país.

Els pescadors lamenten que la seva activitat ha entrat en decadència i que els joves no s’interessen per aquest esport i prefereixen entretenir-se amb els mòbils i les tauletes.

VÍDEO Declaració universal dels drets humans. L’escorxador

[Text i veu en off: Nan Orriols.]

L’espècie animal més criminal que viu en tot l’univers conegut som nosaltres. Ens esclavitzem a nosaltres mateixos i tractem els animals amb una crueltat gairebé indescriptible. Farts de tot, no en tenim mai prou i hem convertit tots els animals en matèria primera viva, sense tenir en compte els instints naturals de les bestioles.

Pagarem molt cara la nostra prepotència, indiferència i crueltat. Pensem que la ciència ho resoldrà tot. També la nostra ignorància. Ja fa dies que la sisena extinció ha començat, i la nostra ficció s’acabarà amb la fartanera d’una espècie que no es mereix viure ni un segon més al planeta.

Els crits de dolor dels animals morts en cadenes d’escorxadors industrials, al servei d’una espècie que s’autoproclama digna i que va escriure la declaració universal dels drets humans, ens haurien de fer pensar en el present i en el futur. Però no ho farem perquè som tan egoistes que no som capaços de compartir res.

La tortura a les bestioles s’acabarà perquè el nostre temps s’acaba. I tot serà dels astres.

Plena de lluna plena

lluna plena
«Nit de lluna plena: somniarem junts una terra nova sense fronteres on parlarem tots la llengua dels Infants.»

[Un article d’Eulàlia Ventura.]

No puc dormir quan és lluna plena.

Una d’aquestes nits, em trobareu dansant pels camins del Lluçanès amb camisola de fil blanca, o potser, si sou gent de mar i us apropeu a l’ampit de la finestra gosant albirar l’horitzó blau, m’endevinareu cavalcant cavalls vermells pels camps de la Mediterrània. Però, també, pot ser que em confongueu amb una onada o un ocell blanc…

Potser és per aixó que no puc dormir quan és lluna plena.

Em sento desperta com la font que raja humilment i generosa, com la pluja, o el vent, o el cabirol que coneix la muntanya.

Serà que només cal desvetllar aquest quest, deixar-se obrir quan la lluna ens anuncia amb la seva panxa blanca?

I és clar que no puc dormir quan és lluna plena, perquè tot just començo a percebre aquesta llengua.

La que parlen aquestes nits, que si tens els ulls ben oberts, veuràs com tot queda banyat d’una llum tan blanca que la terra irradia tant com ho fa el cel, i si obres bé les orelles en aquella hora tan quieta, sentiràs com xisclen les orenetes conjurant la vesprada.

I aleshores passa: obres les mans i te n’adones que, també, som fets de llum blanca, obres el cos i som purs i gran i magnífics, obres el cor i som innocents com llençols estesos enmig del buit de l’univers. I durant tres nits, si s’està ben atent i obert i despert, desapareixen les edats i els temps, els dies i les nits es confonen i les donzelles es confinen dins les petxines de mar i de sota la muntanya, que encara recorda quan era mar. I si aleshores obres bé el pit i les espatlles, et neixen ales i escates i pèls i també plomes, si s’escau.

No cal buscar, només cal parar i escoltar perquè esdevingui en plena lluna plena, la nit blanca dels infants!
Tot depèn de si et deixes desvetllar quan voldries dormir i deixes que el temps es faci destemps i et deixes recórrer els llocs per les petjades.

Nit de lluna plena: somniarem junts una terra nova sense fronteres on parlarem tots la llengua dels Infants. Ells que saben viure entre el somni i la realitat.

Lluna,
et sabrem somniar?

Espanya i Catalunya: què és somni i què realitat?

Votar no és un crim

Quatremer
El periodista de Liberation, Jean Quatremer, en el moment de rebre el disc fet per Enric Pladevall de mans del conseller Alfred Bosch. (Foto: @gencat.]

[Un article d’Enric Pladevall.]

Quan l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) em va fer l’encàrrec de realitzar el XIV Premi Ernest Udina per a Jean Quatremer vaig fer com cada any: documentar-me sobre la persona i intentar de fer alguna cosa representativa d’ella. Vaig llegir un parell d’articles en els quals em va quedar clar que el Jean era europeista, federalista i no independentista. Però, defensava clarament el dret dels catalans a votar en un referèndum la seva independència, o no?, i d’aquí surt la idea de fer un disc inspirat en la Grècia Clàssica bressol de la cultura occidental i la primera democràcia. En aquest disc hi incorporo els 12 estels que en formen la bandera, però un estel ha esdevingut, s’ha transformat en un llaç brillant. Un llaç que acusa un estat membre d’incivisme, un estat que ha empresonat i exiliat els seus dirigents polítics escollits democràticament. Un estat que el primer d’octubre de 2017 va utilitzar una violència ferotge contra un poble indefens pel sol fet de voler votar. I que ara ha jutjat no únicament els seus polítics sinó tot un poble.

Europa no es pot permetre d’acceptar un estat membre que ens nega els drets fonamentals, la llibertat d’expressió, que menysté la nostra llengua i cultura, que ens asfixia econòmicament. Tenim dret a decidir lliurement el nostre futur. Som una nació mil·lenària que no pararà fins a assolir la plena llibertat. Per molt que li pesi a la Santa Inquisició. Com diu l’amic poeta Lluís Solà: «Tota resistència a una imposició és una victòria».

Una obra allunyada del pamflet polític

disc votar no és un crime
El disc escultòric d’Enric Pladevall.

Això és el que volia dir amb aquesta obra. I el mínim que se li pot demanar a un artista és de ser fidel a la llibertat d’expressió.

El Jean Quatremer va rebre el dia abans del lliurament del guardó trucades de la Comissió Europea des de Brussel·les per tal que no l’acceptés. Ell, demòcrata insubornable, el va acceptar encantat, i em va felicitar. Però la Comissió Europea de Barcelona no va assistir a la cerimònia, cosa que havia fet cada any. L’enrenou va ser considerable. No entenc com un simple llaç els remou tant les tripes.

La meva obra està molt lluny del pamflet polític, tot i ser profundament política. Però, d’ençà de la sentència de l’Estatut m’he sentit cridat com tants i tants catalans a denunciar aquesta ignomínia. El 2014 vaig ser un dels impulsor del Manifest dels Artistes Visuals de Catalunya pel Dret a Decidir. El 9N vaig participar en una exposició de cartells al Museu d’Història. També, vaig fer un cartell contra l’empresonament dels Jordis. I l’any passat vaig participar en l’exposició 55 urnes per la llibertat amb una urna que era travessada per una falç, que després va servir per als Premis Republicans de l’any del setmanari La República.

Enric Pladevall

Enric PladevallEnric Pladevall (Vic, 1951), és un escultor català de renom internacional. Inicialment format a l’escola municipal de Vic, l’any 1968 va fer estudis estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i va desenvolupar una carrera escultòrica molt prolífica i reconeguda amb diverses beques i premis. La seva trajectòria artística s’ha consolidat tant en l’àmbit nacional com internacional, en enclavaments públics d’arreu del món com Corea, Barcelona, Vic, Manresa, Reus, el Prat de Llobregat o Girona. Algunes de les seves obres públiques més destacades són Androgyne Planet, situat al Centennial Olympic Park d’Atlanta i L’arbre de la Vida del Cosmocaixa de Barcelona. A més, les seves escultures també formen part de la col·lecció de diversos museus i entitats privades, com el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museu d’Art Contemporani de Madrid, Museu d’Art Contemporani de Cuenca, la Fundació Juan March, el Lehigh Art Galleries Museum de Pennsilvània, o l’Atlanta History Center o l’Urban Redevelopment Authority Collection a Singapur.

«L’art —diu Pladevall— és inexplicable, però personalment penso que està íntimament lligat a l’energia, a les emocions, a les tensions […] Considero l’art una forma de coneixement equiparable a la natura, la ciència o el pensament, i alhora en seria la seva expressió sensible.»

La translació del seu esperit artístic Pladevall l’ha plasmada aquest segle XXI a Ventalló (Alt Empordà), un oasi artístic enmig de la natura, una evocació de l’Arcàdia anomenada L’Olivar.

L’Olivar és un projecte transversal que engloba diferents propostes sota un concepte comú: l’amor per l’art i la natura i és, sobretot, un somni en procés d’elaboració que parteix de la idea de viure i de crear en un entorn rural de gran personalitat. És, també, un espai dinàmic on es creen sinergies i on, a més de gaudir de la relació de les escultures amb l’entorn, es pot degustar la gastronomia de la zona, escoltar bona música i pernoctar a les seves habitacions.

L’home i els seus límits. L’esperança

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La pitjor i més gran estafa que ha comès el sàpiens és la invenció del concepte «esperança», com si el que hi ha no fos prou i així poder inventar-se déus, ideologies, creences falses i criminalitzar la realitat. I ho ha fet des del moment que va adquirir consciència d’un ara, un abans i un després per adaptar-los al poder. Hi ha constància que la religió ha estat un dels mitjans, i encara ho és, per a fomentar les il·lusions, els miratges que tenen com objectiu el domini dels uns sobre els altres. Encara ara, a Occident se celebren misses amb petroli consagrat i en altres llocs s’ofereix passar una eternitat desvirgant verges. Les més poderoses adquireixen l’estatus de religions, i les que neixen al seu voltant per a mossegar un tros del pastís del poder i el domini sobre els altres es denominen sectes. És a dir, mentides edificades sobre una mentida.

Només l’abast econòmic, territorial i polític determina la diferència entre secta i religió. El mateix cristianisme va néixer com una secta del judaisme i d’ell mateix n’han sorgit un nombre il·limitat. Algunes tan poderoses com ho van ser els benedictins amb la Inquisició, o l’Opus Dei i els jesuïtes a l’actualitat; altres, directament ridícules, com el Palmar de Troya o els Testimonis de Jehovà i encara d’altres tan arribistes com el Seminari del Poble de Déu.

Pel què fa al sectarisme polític, la varietat és igual de gran i cadascun crea la seva pròpia esperança, segons el que li convingui. Uns prometen acabar amb la pobresa, altres preservar-la; els uns rendeixen culte al passat i altres al futur per a fer-nos oblidar que la vida, al capdavall, no deixa de ser l’espai que va de l’abisme al miratge. Qualsevol excusa és bona per a enganyar tal com feien aquells venedors d’elixirs per fer créixer els cabells als calbs.

Ara, la cúpula catòlica, oblidant els seus orígens sectaris, ha emprès una creuada contra la secta, no sé si religiosa i immobiliària, el Seminari del Poble de Déu. Un grup hermètic a qui acusen de pràctiques contràries als manaments de Roma i que bàsicament es dedica a comprar propietats. Tot i que reivindiquen l’esperit de comunitat dels primers cristians, no són gaire partidaris de les catacumbes, si ens atenem a les cases que posseeixen en diferents parts del territori. Dins aquesta secta hi ha uns quants capellans que han estat expulsats del culte per ordres del Vaticà. El bisbe de Vic, com a bon creient de qui el mana, n’ha expulsat uns quants. El bisbe de la Seu d’Urgell, en canvi, es mostra reticent a les ordres de la cúpula i manté parròquies com la de Ribes de Freser o Núria en mans del Seminari del Poble de Déu. Pocs segles enrere ja l’haurien cremat.

De moment, però, continuen enganyant amb les mateixes esperances i falses il·lusions que  prediquen les altres sectes, la vaticanista, l’anglicana, la calvinista, l’ortodoxa, la hinduista, la sunnita, la xiïta, la dels testimonis de Jehovà, els mormons, el Palmar de Troya, els teòlegs de l’alliberament, etc.

[Per acompanyar aquesta reflexió, una mica d’humor, en aquesta ocasió amb La vida de Brian (Monty Python, 1979). Brian és un home que neix a l’època de Jesús de Natzaret. Des d’aquest enfocament, hi trobem una crítica a la societat i nombrosos paral·lelismes entre les vides de Brian i Jesucrist.]

Les tertúlies

Café Gijón
La tertúlia al Café Gijón, a Madrid.

[Un article de Toni Coromina.]

La majoria de cadenes televisives i emissores de ràdio programen espais de tertúlia. Encara que hi ha excepcions, en aquestes reunions —amb suposades intencions didàctiques— s’acostuma a escenificar l’ambient d’un galliner farcit de galls baladrers i lloques enfebrades que van picotejant fragments de l’actualitat.

La cridòria, el desmanec intel·lectual, la caòtica successió de monòlegs inconsistents i anacoluts sense solta ni volta no tenen res a veure amb el debat, el cosí germà de la tertúlia enraonada, en què, sota la batuta d’un moderador experimentat, es discuteix, es dialoga a fons sobre el sexe dels àngels i els participants contrasten posicions amb unes regles de joc que tothom acata.

Fa unes setmanes vaig entrevistar Ramon Besa, el perínclit periodista esportiu de Perafita, al Lluçanès, un home que a més de la seva activitat periodística a El País, assisteix regularment a alguna tertúlia de les emissores de ràdio. En la conversa que hi vaig tenir lamentava la deriva que han agafat les tertúlies, tant a la ràdio com a la televisió. I em deia que «abans, els plumes —els que treballem a la premsa escrita— ens tancàvem a la redacció i fèiem l’escrit que volíem. Quan van començar, les tertúlies ens van permetre fer un exercici de reflexió sobre allò que pensàvem i ho discutíem amb gent entesa; de vegades, la teva opinió podia variar i podies escriure un article més afinat. Al principi, les tertúlies tenien un enfocament positiu i profitós, però ara s’han prostituït. Avui, tothom parla de tot sense coneixement de causa. La tertúlia ha substituït la informació: és més barata, més banal i populista, i permet omplir hores i hores de programació. La xerrameca televisiva o radiofònica de deu ˝entesos˝ en qualsevol tema pot durar molta estona; però, en realitat, no tothom pot parlar de segons què. El mal rotllo es el guió. I això es repeteix cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Les tertúlies no es preparen ni s’organitzen en funció de temes concrets o especialitats. I això acaba essent molt contraproduent».

A Espanya, el primer programa una mica seriós que va popularitzar la tertúlia i el debat va ser La clave, un espai dirigit per José Luis Balbín, aquell controvertit barbut amb cara de savi que fumava amb pipa i que va entrar a totes les llars a l’època immediatament posterior a la mort del dictador.

Però la tertúlia no la va inventar ni la televisió ni la ràdio. Des de temps immemorial, els bars han estat una autèntica escola de tertulians i savis de cafè, com el mític Gassiot (l’actor Manel Gausa) de la popular sèrie «La Granja», que TV3va emetre al començament de la seva singladura.

Molts enyorem les tertúlies literàries i culturals. I encara que jo no hagi conegut les mítiques tertúlies del Café Gijón de Madrid, les trobo a faltar. Igual que m’envaeix la nostàlgia quan llegeixo que el gran hedonista Santiago Rusiñol es passava les nits de bar en bar per participar en les llarguíssimes tertúlies del republicans o en les dels conservadors; de fet, a donSantiago, la política li rebufava i l´únic que pretenia era tancar els bars a altes hores de la nit.

Jo mateix he participat, i de vegades encara ho faig, en les habituals tertúlies de l’Snack de Vic, normalment a l’hora d’esmorzar. De vegades procuro dir-hi la meva, sense alçar massa la veu. Però ara, sense el fum del tabac, un dels principals ingredients de la singular litúrgia, les tertúlies ja no són el que eren. I també trobo a faltar amics tertulians ja desapareguts, com l’entranyable i insubornable home d’esquerres Jordi Ralló, o en Conrad (el sabater Boston), una enciclopèdia ambulant de records del Vic del passat.

Durant anys i panys, el futbol s’ha emportat la palma en el rànquing de temes a debatre. Ara, però, al futbol i al Barça els ha sortit un poderós competidor: la crisi i Catalunya. Així, mentre els contertulians remenen el cafè amb la cullera i escuren la tassa, reflexionen sobre la situació dels bancs i les conseqüències de la recessió, començant per l’atur, una plaga bíblica que ha escampat el pànic arreu. Tothom que té feina o cobra una pensió més o menys indigna té un parent, un amic o un conegut que ha sucumbit a la tragèdia de veure’s abocat a fer cua a l’oficina d’ocupació i a les dependències de Càritas; o que té la soga del desnonament al coll i està a les portes de la misèria.

És una llàstima que el temari de les tertúlies hagi quedat limitat al futbol, a la crisi, a les invectives contra Catalunya i a les xafarderies més banals. És una solemne ximpleria que els pobres mortals haguem de fugir de la realitat immediata i preocupar-nos per la fortuna de la Pantoja, les facècies estúpides de Belén Esteban, o la mala estrella de l’Urdangarin, el cunyat del rei. Són els signes dels temps. Corren mals temps per a la paraula.

Implacable versus infal·lible

«Recapitalisme revestit de consciencia, paradís perdut o…» [Il·lustració, Xavier Borràs, 2019.]
[Un article d’Eulàlia Ventura.]

Observo com es mouen els fils. Uns, els antics, queden arrecerats rere la tanca mentre repeteixen les prescripcions i manaments (o bé de religions estàtiques o bé d’esquemes capitalistes, o bé de relacions ja preconcebudes i sempre de poder), amb la seguretat dels que no s’equivoquen mai: déu nos en guard! Altres, més alternatius i amb un cert coratge perquè veuen l’altre i honestos com els anteriors amb els seus propis valors (aquests ja més de caire social, d’una justa redistribució dels béns, de relacions sempre d’amor però sense lligam, no sigui que ens lliguin), queden també sota el jou de la terra promesa que sempre ha d’arribar. I després…

Després tenim els nens.

Aquests són els únics que juguen dins del cercle, que s’atreveixen a caure i a aixecar-se, com aquell nen que mentre el pare el renyava per haver-se portat malament se’l va mirar amb tendra tristesa de nen i li va dir: «Però pare…, per què em renyes si tu ets el meu millor amic!». Els nens s’equivoquen perquè estan aprenent, perquè és l’únic camí per a aprendre, el de caure i aixecar-se, perquè els empeny Ser, i no pas ser perfectes ni ser liberals ni ser tu o ser jo.

Els dos primers són els infal·libles. Els nens són…, implacables, perquè no es cansen, viuen dins l’art de la repetició, fan. Però sobretot…, perquè són innocents.

Però això ja dóna per un altre article…

I mentre observo els fils que es van teixint al meu voltant em pregunto: i Catalunya? Com la concebem? Infal·lible o implacable? Recapitalisme revestit de consciencia, paradís perdut o…