La pitjor i més gran estafa que ha comès el sàpiens és la invenció del concepte «esperança», com si el que hi ha no fos prou i així poder inventar-se déus, ideologies, creences falses i criminalitzar la realitat. I ho ha fet des del moment que va adquirir consciència d’un ara, un abans i un després per adaptar-los al poder. Hi ha constància que la religió ha estat un dels mitjans, i encara ho és, per a fomentar les il·lusions, els miratges que tenen com objectiu el domini dels uns sobre els altres. Encara ara, a Occident se celebren misses amb petroli consagrat i en altres llocs s’ofereix passar una eternitat desvirgant verges. Les més poderoses adquireixen l’estatus de religions, i les que neixen al seu voltant per a mossegar un tros del pastís del poder i el domini sobre els altres es denominen sectes. És a dir, mentides edificades sobre una mentida.
Només l’abast econòmic, territorial i polític determina la diferència entre secta i religió. El mateix cristianisme va néixer com una secta del judaisme i d’ell mateix n’han sorgit un nombre il·limitat. Algunes tan poderoses com ho van ser els benedictins amb la Inquisició, o l’Opus Dei i els jesuïtes a l’actualitat; altres, directament ridícules, com el Palmar de Troya o els Testimonis de Jehovà i encara d’altres tan arribistes com el Seminari del Poble de Déu.
Pel què fa al sectarisme polític, la varietat és igual de gran i cadascun crea la seva pròpia esperança, segons el que li convingui. Uns prometen acabar amb la pobresa, altres preservar-la; els uns rendeixen culte al passat i altres al futur per a fer-nos oblidar que la vida, al capdavall, no deixa de ser l’espai que va de l’abisme al miratge. Qualsevol excusa és bona per a enganyar tal com feien aquells venedors d’elixirs per fer créixer els cabells als calbs.
Ara, la cúpula catòlica, oblidant els seus orígens sectaris, ha emprès una creuada contra la secta, no sé si religiosa i immobiliària, el Seminari del Poble de Déu. Un grup hermètic a qui acusen de pràctiques contràries als manaments de Roma i que bàsicament es dedica a comprar propietats. Tot i que reivindiquen l’esperit de comunitat dels primers cristians, no són gaire partidaris de les catacumbes, si ens atenem a les cases que posseeixen en diferents parts del territori. Dins aquesta secta hi ha uns quants capellans que han estat expulsats del culte per ordres del Vaticà. El bisbe de Vic, com a bon creient de qui el mana, n’ha expulsat uns quants. El bisbe de la Seu d’Urgell, en canvi, es mostra reticent a les ordres de la cúpula i manté parròquies com la de Ribes de Freser o Núria en mans del Seminari del Poble de Déu. Pocs segles enrere ja l’haurien cremat.
De moment, però, continuen enganyant amb les mateixes esperances i falses il·lusions que prediquen les altres sectes, la vaticanista, l’anglicana, la calvinista, l’ortodoxa, la hinduista, la sunnita, la xiïta, la dels testimonis de Jehovà, els mormons, el Palmar de Troya, els teòlegs de l’alliberament, etc.
[Per acompanyar aquesta reflexió, una mica d’humor, en aquesta ocasió amb La vida de Brian (Monty Python, 1979). Brian és un home que neix a l’època de Jesús de Natzaret. Des d’aquest enfocament, hi trobem una crítica a la societat i nombrosos paral·lelismes entre les vides de Brian i Jesucrist.]
La majoria de cadenes televisives i emissores de ràdio programen espais de tertúlia. Encara que hi ha excepcions, en aquestes reunions —amb suposades intencions didàctiques— s’acostuma a escenificar l’ambient d’un galliner farcit de galls baladrers i lloques enfebrades que van picotejant fragments de l’actualitat.
La cridòria, el desmanec intel·lectual, la caòtica successió de monòlegs inconsistents i anacoluts sense solta ni volta no tenen res a veure amb el debat, el cosí germà de la tertúlia enraonada, en què, sota la batuta d’un moderador experimentat, es discuteix, es dialoga a fons sobre el sexe dels àngels i els participants contrasten posicions amb unes regles de joc que tothom acata.
Fa unes setmanes vaig entrevistar Ramon Besa, el perínclit periodista esportiu de Perafita, al Lluçanès, un home que a més de la seva activitat periodística a El País, assisteix regularment a alguna tertúlia de les emissores de ràdio. En la conversa que hi vaig tenir lamentava la deriva que han agafat les tertúlies, tant a la ràdio com a la televisió. I em deia que «abans, els plumes —els que treballem a la premsa escrita— ens tancàvem a la redacció i fèiem l’escrit que volíem. Quan van començar, les tertúlies ens van permetre fer un exercici de reflexió sobre allò que pensàvem i ho discutíem amb gent entesa; de vegades, la teva opinió podia variar i podies escriure un article més afinat. Al principi, les tertúlies tenien un enfocament positiu i profitós, però ara s’han prostituït. Avui, tothom parla de tot sense coneixement de causa. La tertúlia ha substituït la informació: és més barata, més banal i populista, i permet omplir hores i hores de programació. La xerrameca televisiva o radiofònica de deu ˝entesos˝ en qualsevol tema pot durar molta estona; però, en realitat, no tothom pot parlar de segons què. El mal rotllo es el guió. I això es repeteix cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Les tertúlies no es preparen ni s’organitzen en funció de temes concrets o especialitats. I això acaba essent molt contraproduent».
A Espanya, el primer programa una mica seriós que va popularitzar la tertúlia i el debat va ser La clave, un espai dirigit per José Luis Balbín, aquell controvertit barbut amb cara de savi que fumava amb pipa i que va entrar a totes les llars a l’època immediatament posterior a la mort del dictador.
Però la tertúlia no la va inventar ni la televisió ni la ràdio. Des de temps immemorial, els bars han estat una autèntica escola de tertulians i savis de cafè, com el mític Gassiot (l’actor Manel Gausa) de la popular sèrie «La Granja», que TV3va emetre al començament de la seva singladura.
Molts enyorem les tertúlies literàries i culturals. I encara que jo no hagi conegut les mítiques tertúlies del Café Gijón de Madrid, les trobo a faltar. Igual que m’envaeix la nostàlgia quan llegeixo que el gran hedonista Santiago Rusiñol es passava les nits de bar en bar per participar en les llarguíssimes tertúlies del republicans o en les dels conservadors; de fet, a donSantiago, la política li rebufava i l´únic que pretenia era tancar els bars a altes hores de la nit.
Jo mateix he participat, i de vegades encara ho faig, en les habituals tertúlies de l’Snack de Vic, normalment a l’hora d’esmorzar. De vegades procuro dir-hi la meva, sense alçar massa la veu. Però ara, sense el fum del tabac, un dels principals ingredients de la singular litúrgia, les tertúlies ja no són el que eren. I també trobo a faltar amics tertulians ja desapareguts, com l’entranyable i insubornable home d’esquerres Jordi Ralló, o en Conrad (el sabater Boston), una enciclopèdia ambulant de records del Vic del passat.
Durant anys i panys, el futbol s’ha emportat la palma en el rànquing de temes a debatre. Ara, però, al futbol i al Barça els ha sortit un poderós competidor: la crisi i Catalunya. Així, mentre els contertulians remenen el cafè amb la cullera i escuren la tassa, reflexionen sobre la situació dels bancs i les conseqüències de la recessió, començant per l’atur, una plaga bíblica que ha escampat el pànic arreu. Tothom que té feina o cobra una pensió més o menys indigna té un parent, un amic o un conegut que ha sucumbit a la tragèdia de veure’s abocat a fer cua a l’oficina d’ocupació i a les dependències de Càritas; o que té la soga del desnonament al coll i està a les portes de la misèria.
És una llàstima que el temari de les tertúlies hagi quedat limitat al futbol, a la crisi, a les invectives contra Catalunya i a les xafarderies més banals. És una solemne ximpleria que els pobres mortals haguem de fugir de la realitat immediata i preocupar-nos per la fortuna de la Pantoja, les facècies estúpides de Belén Esteban, o la mala estrella de l’Urdangarin, el cunyat del rei. Són els signes dels temps. Corren mals temps per a la paraula.
Observo com es mouen els fils. Uns, els antics, queden arrecerats rere la tanca mentre repeteixen les prescripcions i manaments (o bé de religions estàtiques o bé d’esquemes capitalistes, o bé de relacions ja preconcebudes i sempre de poder), amb la seguretat dels que no s’equivoquen mai: déu nos en guard! Altres, més alternatius i amb un cert coratge perquè veuen l’altre i honestos com els anteriors amb els seus propis valors (aquests ja més de caire social, d’una justa redistribució dels béns, de relacions sempre d’amor però sense lligam, no sigui que ens lliguin), queden també sota el jou de la terra promesa que sempre ha d’arribar. I després…
Després tenim els nens.
Aquests són els únics que juguen dins del cercle, que s’atreveixen a caure i a aixecar-se, com aquell nen que mentre el pare el renyava per haver-se portat malament se’l va mirar amb tendra tristesa de nen i li va dir: «Però pare…, per què em renyes si tu ets el meu millor amic!». Els nens s’equivoquen perquè estan aprenent, perquè és l’únic camí per a aprendre, el de caure i aixecar-se, perquè els empeny Ser, i no pas ser perfectes ni ser liberals ni ser tu o ser jo.
Els dos primers són els infal·libles. Els nens són…, implacables, perquè no es cansen, viuen dins l’art de la repetició, fan. Però sobretot…, perquè són innocents.
Però això ja dóna per un altre article…
I mentre observo els fils que es van teixint al meu voltant em pregunto: i Catalunya? Com la concebem? Infal·lible o implacable? Recapitalisme revestit de consciencia, paradís perdut o…
Montserrat Bacardí amb el seu Maria Dolors Orriols, viure i escriure. [Foto: Josep Maria Montaner.][Un text de Xavier Borràs.]
El passat dijous 16 de maig, a dos quarts de vuit del vespre, el Casinó de Vic va ser testimoni de la presentació, promoguda per la Universitat de Vic, del llibre, fonamental, «Maria Dolors Orriols, viure i escriure», que ha escrit, al segell d’Eumo Editorial, un treball ingent, infatigable, de més de 10 anys, de què l’autora, Montserrat Bacardí, ja va fer un primer tast al magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»), i de què vam parlar al número 25 de febrer de 2019 de La Resistència.
Tanta incansable tasca, que es tradueix en aquest merescut volum, sembla que no interessa ni a la pròpia UVic. LA promoció de l’acte no direm que va ser nefasta, ero va desmerèixer molt l’ocasió de presentar l’estudi de les obres de l’autora vigatana, injustament oblidada. Cap ressò als mitjans públics i només dues meritòries i bones entrevistes: a Nació Digital, de Carles Fiter, i a Quatre paraules (El9Nou), de Jordi Vilarrodà.
Montserrat Bacardí ha rescatat la veu d’Orriols capbussant-se en el fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de l’escriptora, i estirant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit.
Bacardí ha recuperat la veu de Maria Dolors Orriols a través, d’una banda, del fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de l’escriptora, i tibant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit.
Un moment de la presentació del llibre de Montserrat Bacardí al Casino de Vic. [Foto: Nan Orriols.]Tanmateix, com és possible que l’autora d’El riu i els inconscients, una novel·la fonamental, que depassa l’alçada de la Incerta glòria, de Joan Sales, no s’hagi reeditat encara i que s’anunciï que haurem d’esperar tres anys perquè vegi la llum en una petita i esforçada editorial (Adesiara)?
A què treu cap aquest ostracisme per part de l’establishment cultural? ¿No n’hi va haver prou que ja en vida d’Orriols patís no solament la censura franquista sinó le misèria de les capelletes nostrades? Esperem, si més no, que l’esforç titànic de Montserrat Bacardí i dels familiars i amic de Maria Dolors Orriols —inclosa La Resistència— no torni caure en sac foradat.
[Dos articles de Nan Orriols analitzen el pre i postpart electoral dels comicis municipals celebrats el diumenge 26 demaig a Catalunya. Us els oferim per estricte ordre cronològic.]
PSOE-PSC
Mai, ni en els anys en què vaig militar al PSC-R de Josep Pallach, no hauria pogut imaginar que el socialisme a Catalunya acabaria administrant l’herència del franquisme. Catalunya té dret a la llibertat, té dret a l’autodeterminació, té dret a disposar de les rendes de tots els que treballen a Catalunya.
I ara, sense explicar per què defenseu un rei emèrit que va abdicar en 24 hores; sense explicar per què defenseu una monarquia franquista; sense explicar com Felipe González va entrar pobre a la política i ara és multimilionari; sense explicar per què vau pactar l’article 155 i vau donar suport a la pallissa de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a ciutadans indefensos, ara encara dieu, perquè sou uns penques, que els presos polítics van cometre rebel·lió, sedició, malversació i més coses.
Embargueu per arruïnar tots els que van participar en l’organització del referèndum. Sou exactament el mateix que Ribera, Casado i Abascal. En realitat, teniu l’estat trinxat. La justícia, la utilitzeu a la carta, i serviu i defenseu la casta de privilegiats que roben a la gent. Viviu de sous públics, portes giratòries i jubilacions daurades. Sou franquistes. Serviu a una dictadura camuflada i no afuselleu perquè Europa no ho permet.
Senyors Iceta, Meritxell Batet, Borrell, Pedro Sánchez, etc., us heu beneficiat de les «cloacas» de Villarejo. Sou tots com l’Enrique (abans, Enric) Millo. Serviu a la monarquia franquista. Catalunya serà independent perquè vosaltres ho heu trencat tot. Sou uns miserables.
Eleccions
El resultat electoral ensenya les vergonyes de molts partits polítics que, poques hores després de prometre que mai no pactarien amb un partit, hi acaben pactant. Els socialistes, que no tenen vergonya, faran alcalde Xavier García Albiol a Badalona. Iceta conspira per destrossar tot el que pot, ofès perquè no va poder presidir el Senat.
Ara, Ciutadans ja pacta amb els socialistes, i la senyora Colau s’oblida alegrement que els socialistes van cometre un dels actes més antidemocràtics de les darreres dècades, carregar contra els votants d’un referèndum, i van donar suport a l’aplicació de l’article 155.
A part de venjances, interessos inconfessables, etc., també hi podem veure interessos personals de poltrona. Són tan inútils que cap empresa no els voldria a treballar. Ara, les clavegueres de l’Estat les controla el senyor Ábalos, home cínic i que sempre juga brut, com en el seu dia feien Corcuera, Fernández Díaz o Rubalcaba.
Espanya és un país en què les eleccions són la festa de la loteria que sempre toca als que fan trampes; i tot, per defensar privilegis, una monarquia franquista i una constitució que no garanteix res.
Al llarg de la història de la Filosofia el concepte de voluntat ha estat analitzat, investigat, teoritzat i adoctrinat. Schopenhauer la va intentar definir com la força gairebé biològica que ens permet la supervivència, com un instint.
És evident que la majoria de la gent no pensa en el filòsofalemany quan diem que en tal té molta força de voluntat perquè ha deixat de fumar, o en tal no m’agrada, li veig mala voluntat. En un sentit ens parla de la voluntat per a obtenir una recompensa (deixar el tabac) i per l’altra d’intencionalitat per a causar un mal. I així és com s’aplica actualment —amb gran eficàcia—, tot i que tot apunta cap a cada vegada menys. Per una banda cal un esforç de voluntat per deixar-se esclavitzar per un sou. La recompensa és l’objectiu, la possessió, l’accés a tantes coses i novetats, una vida tranquil·la. Entremig, però, hi ha uns intermediaris i dalt de tot la voluntat de poder, la més perillosa de totes. La que permet tenir la gent ben conformada i recompensada, mentre ells s’enriqueixen. Això que en diuen estat del benestar.
Molt bé, mentre les coses funcionen tothom content. Però heus aquí que tot s’acaba. I tothom tem, i amb raó, que d’aquí quatre dies, com es diu, patirem greus mancances prioritàries. És a dir, els uns sense recompensa, i els altres cada cop menys rics. Ésen aquests moments quan sorgeixen els fanàtics de la voluntat. Ells ja no sols ofereixen una vida digna, com a recompensa, ofereixen recompenses de valor superior com «Dignitat», «Venjança», «Pàtria», Superioritat», etc., prou inconcrets per a aconseguir la uniformitat de les voluntats individuals en unes de col·lectives,de gent enfadada.
Hitler ho va fer. Va aconseguir fanatitzar una nació a canvi de res, com molt bé es va poder veure. Una de les paraules que més utilitzaven els nacionalsocialistes, si més no, era la paraula «voluntat».Ningú no pot negar que Goebbelsva ser un excel·lent manipulador de masses—estic segur que si hagués sobreviscut, així com la NASA va fitxar Von Braun, la CocaCola hauriapogut fitxar perfectament a Goebbels. Va centrar bona part de la seva campanya en la paula voluntat. Només cal veure els magnífics documentals de la nazi, però magnífica documentalista, Leni Riefenstahl, que va triar com a títol El triomf de la voluntat (Triumph des Willens), un dels seus treballs de propaganda, on mostra el desenvolupament del congrés del Partit Nacionalsocialista alemany el 1934 a Nuremberg: grans panoràmiques sobre la ciutat, amb innombrable quantitat de gent amb uniforme negre, grans estendards, desfilant amb la precisió d’un ballet macabre. I tot de nit, il·luminat per torxes.
Ara, veiem com els qui es creuen dipositaris de la voluntat del poder contra la voluntat natural de deixar ser a cadascú qui és, es tornen a omplir la boca de paraules com «reconquista» «nación española» «España para los españoles», «supremacismo»… Just el que parlava al començament: els uns amb la tossuda i legítima voluntat de sobreviure com a poble i els altres amb cada vegada més mala voluntat.
[Com a mostra de la propaganda nazi podeu veure el film de Leni Riefenstahl El triomf de la voluntat:]
Coral Vajillas, 1984. [Àrxiu Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Nascut a Mollet, en Pep de petit va anar a viure a Manlleu i va estudiar a La Salle. Mentre treballava al forn de pa familiar, estudiava a l’Institut de Vic. Més endavant, a Barcelona, va militar en l’univers de la CNT i va estar en l’òrbita de grups llibertaris autònoms. L’any 1974 no es va presentar per fer la mili, es va exiliar a Perpinyà i va obtenir el passaport d’apàtrida. Va estar tancat a la presó a França i a Holanda. Va tornar a Catalunya i va ser detingut en una macrooperació del ministre franquista Martín Villa per a desarticular el moviment llibertari. Va sortir en llibertat sense judici. Va ser mestre de català a Sant Pere de Torelló, i desprésamb quatre socis va obrir un cafè a Manlleu, va regentar un restaurant de la Rectoria i es va dedicar a organitzar el Fòrum Gastronòmic amb unsoci.
Parlant d’aquella època, quan vaig conversar amb ell per redactar el llibre Cafè Vic, en Pep creia calia separar dues etapes històriques successives però diferents: «la dels darrers anys del franquisme i la de la transició. En plena dictadura fer subversió –per apolítica i contracultural que es pretengués– difícilment s’escapava d’un cert nivell de risc. D’altra banda, era difícil fer-ne sense lluitar contra. En aquest sentit (i aquesta era una opció personal), jo formava part dels que mai havíem deixat que ens diguessin antifranquistes ni antifeixistes; crèiem que aquest era el llenguatge dels partits autoritaris amb els quals teníem molt poca sintonia, per no dir cap. Fèiem molta nosa, i més encara pel predicament que va adquirir el moviment llibertari a Osona i a Barcelona, l’any 1978. Molts vam acabar a l’exili o a la garjola, i alguns osonencs que van agafar la via dura i s’hi van passar molts anys, i aquest fet marca distàncies i diferències. Aquella generació va tenir una cara joiosa que cal destacar i reivindicar. És allò que als etiquetadors de la història els ha donat per dir-ne contracultura. De cultura n’hi havia i molta, agombolàvem llibres, escrivíem, pintàvem, fèiem música… Hi havia una autèntica dèria pel saber. Ara bé, ens fotíem del mort i de qui el vetllava. És l’actitud que només pots tenir i mantenir fins a les conseqüències que calgui quan no tens gaire res per perdre, duus una vitalitat a prova de tot, et desagrada el món que t’ha tocat viure i tens unes ànsies radicals de transformar-lo. (…) Hi havia espais que es van acabar sacralitzant, bàsicament els bars on passàvem mitja vida. L’alcohol i algunes drogues (marihuana, LSD) es tenien com a factors subvertidors; d’aquí enllà la frontera fou fràgil per alguns que es van estimbar tràgicament. La qualitat de la beguda era tremenda, i la de les drogues incerta. (…) Tot es vivia amb un desenfado que ara costa molt d’entendre. Estàvem a anys llum del prohibicionisme actual. Hi havia un menfotisme molt sa, i probablement un dels fenòmens de rauxa de més profunda catalanitat que s’han produït (un sentit de l’humor, unes claus d’interpretació, etc), i que més ha costat al sistema d’assimilar i de pair».
Aleshores, en Pep destacava «les coses de l’amor i del sexe. Es lligava molt i el precepte de l’amor lliure era clar, com ho era l’objectiu d’enderroc de la família. Si hi afegim la manca de prejudicis i de pors anglosaxones, quedava el desig i les pròpies aptituds. I un darrer apunt. La visió estreta de la generació posterior, necessitada d’esborrar i de construir referents propis, va dur molts a titllar-nos a tots de hippies. A mi això em rebentava. Mai no me’n vaig sentir ni vaig voler-ho ser ni fer-ne; em semblava un fenomen tou, sense atractiu ni ganes ni capacitat de canviar el món, tan pacífics i endormiscats com veia tots els que se’n deien».
Dumpers, 1979 [Foto: Lluís Colomer.]Després de fer el batxillerat i d’estudiar música, en Marcel·lí va treballar d’electricista i reparador d’electrodomèstics. Va estudiar fotografia i cinema mentre feia de tècnic de so en concerts de rock. Va participar en la majoria d’esdeveniments protagonitzats per l’Esbart Recreatiu Palafox. A finals dels anys setanta, va entrar en el món del cinema i des d’aleshores ha treballat en un fotimer de pel·lícules, documentals, reportatges i campanyes de publicitat. Per ell, «aquell fenomen va se possible perquè hi havia gent disposada, idees, imaginació i, sobretot, temps. Però avui, res d’allò no seria possible, entre altres coses perquè ningú no té temps i tothom va de cul tot el dia. Vic també era diferent; encara era fosca, levítica, grisa i trista. Al casc antic no hi havia bars. El més avantguardista que hi havia a la ciutat era el Cine Club i, potser, el Col·legi d’Aparelladors. I els únics que recolzaven els actes culturals a nivell de Catalunya eren Òmnium Cultural i La Caixa. Aquests pocs elements i la manca d’autoritat dels manaies durant la transició i tot aquest ordenat desconcert, va fer possible l’esclat d’iniciatives, idees, actes, festes i mil disbauxes irrepetibles per part de molta gent. Així, el Periple Pantaner, el Solàrium i les obres de La Troca, per exemple, van ser formes de transgressió allunyades de la política; encara que, per molts, era simplement una manera de passar-ho bé. Volíem traspassar unes fronteres que no eren definides. Sortíem de l’obscurantisme, on la frontera era un mateix i l’entorn més immediat, i en volíem fugir. No teníem cap nom concret que ens definís, ni contraculturals, ni res. No calia. A cada acte ens posàvem el nom que crèiem més adequat. Però la dita contracultura local va anar més enllà que el moviment original que portava aquest nom. Va passar com a França amb el surrealisme, salvant les distàncies. Allà teoritzaven sobre què era el surrealisme, però quan els espanyols el van descobrir, van superar els francesos, tot i que aquests portaven anys de surrealisme a les espatlles, a la memòria i n’havien impregnat els propis costums.
En sortint del Col·legi de Sant Miquel, en Miquel va anar a Barcelona, on va estudiar Història de l’Art. Per pagar-se els estudis, va treballar en una fàbrica de sabó i una pelleria, va fer de guarda forestal i va collir fruita al sud de França. Avui és professor de Comunicació Visual i d’Història de l’Art a la Universitat de Vic. Per ell, «A Vic i a la comarca, sempre hi havia hagut gent heterodoxa, extravagant i estranya. Una comarca molt conservadora, amb molta repressió sexual havia de buscar vàlvules d’escapament. Nosaltres, sense ni saber-ho vam ser continuadors de la tradició no escrita de menjacapellans i iconoclastes, de posar en dubte les veritats eternes. Això, però, també passava arreu de Catalunya i vam sintonitzar amb gent de Barcelona, Girona,Manresa, Lleida i altres llocs. Pel petit que era Vic, els contraculturals, també anomenats aquells, ens vam fer una mica famosos. A Barcelona sabien que aquí hi havia una moguda especial. De totes les formes de cultura diferents, en aquella època en deien contracultura, que no volia pas dir anar contra la cultura, sinó més aviat posar en dubte la cultura oficial. La gent polititzada vivia en un món de bons i dolents: en una banda hi havia el franquisme i a l’altra ells. No entenien que hi hagués persones que es moguessin amb altres paràmetres. No eren de dretes ni franquistes, però tampoc volien combregar amb les formes dels antifranquistes oficials. Ells els veien com a traïdors, quintacolumnistes. En qüestions formals, la gent que formava part de les organitzacions polítiques reproduïen d’una altra manera l’autoritat que havíem mamat a casa i a l’escola, en unes organitzacions que havien de ser, suposadament, lliures de veritat. Al final, més que acostar-nos a ells, van ser ells que, de mica en mica, es van anar cansant del model autoritari i de vegades sectari (es van cansar d’anar a missa), i van anar venint cap a nosaltres, en el sentit d’acostar-se a les teories més antidogmàtiques i més properes al lliurepensament».
Segons en Miquel, «la música va ser el fonament de tot, el sosteniment bàsic. Per a la generació crítica amb el franquisme anterior a la nostra, allò que els donava cos era la llengua, la literatura. A nosaltres ens va donar fonament la música. Era l’element més cridaner, una manera diferent de veure el món. I també hi havia molt sentit de l’humor. En discussions amb els més polititzats, nosaltres dèiem que el que ens interessava era riure. Ells, però, posaven cara de pomes agres i deien: ‘riure?’. Riure no estava ben vist i deien que els temps no eren per riure. Però nosaltres crèiem que sempre s’ha de riure. L’humor i el riure són imprescindibles. Et distancien una mica de les coses transcendentals. El que riu no es creu res, ni a si mateix, es fot de tot i no dóna importància a allò que fa, que no vol pas dir que no en tingui. Riure és una mostra de salut. El que es pensa que està salvant el món i no riu, malament».
En Joaquim havia treballat en un taller, va collir patates i repartir tovalloles, a banda d’impulsar mil i una activitats lúdiques. Va formar part del diferents grups musicals i avui produeix discos d’altres músics, enregistra discos en solitari i fa concerts amb el seu grup. Creu que «aquella generació anava una mica despistada, com totes les generacions joves. Totes les coses es poden intel·lectualitzar, però crec que, en aquest cas i a l’època pre-reproductiva, les actituds venien donades en un 90% per la testosterona, i el 10% restant per l’alcohol. També som d’una generació que vam poder viure sense treballar massa. I això era una novetat. Abans, els fadrins i les fadrines havien d’esperar a trobar-se a la font, o als aplecs, quan podien; habitualment, només es podien divertir els rics. Potser som la primera remesa de joves formada per individus de classe mitjana (o mitjana baixa) que vam poder viure algunes temporades sense treballar. O estudiàvem, o marejàvem la perdiu i fèiem alguna feineta… Tot plegat ens va proporcionar un temps lliure que les generacions anteriors no havien tingut. Pel que fa al vestuari i a l’aspecte exterior, ens vam posar texans i roba informal. Com que la segona guerra mundial la van guanyar els americans, nosaltres ara anem vestits com els americans. Si l’haguessin guanyada els alemanys, aniríem amb un barret tirolès, una ploma al cap, portaríem pantalons de cuir amb elàstics i cantaríem allò del tralarà-hihià, tralarà-hihí…».
A mitjans dels setanta, en Joan, antic escolà de Montserrat, estudiava psicologia a Barcelona. Després de fer feines ocasionals, a principis dels vuitanta va treballar per a l’Ajuntament de Vic en temes culturals, va ser administratiu a l’oficina d’Hisenda de Vic i entremig va ser un dels impulsors més destacats de la majoria de facècies organitzades pels joves del Cafè Vic. Així veu aquella generació: «Sortint de Montserrat vaig tornar a Vic i em vaig trobar amb un fred siberià, boira pixanera, missa de vuit a Sant Felip, i les indulgències del bisbe Masnou, un quadre vigatà certament levític i carca. A principis dels setanta vaig acabar el batxillerat i el Cou a Sant Miquel dels Sants. I al final del viacrucis, una guspira d’esperança: compartir pis a Barcelona amb els amics, per estudiar a la Universitat. A les últimes guitzes del franquisme la societat bullia com una olla a pressió amb somnis de llibertat i democràcia. Quan feia sisè de batxillerat a Sant Miquel, se’m va encomanar aviat una febre utòpica, idealista, que en bona part era la sublimació de la febre conillera. Potser per això, la figura del superhome de Nietzsche m’atreia tant, mentre escoltava Led Zeppelin, o Jimmy Hendrix. Dos bars de la ciutat, l’Snack i el Cafè Vic, van convertir-se en centres emblemàtics de trobada per als contestataris de l’època. Les clienteles respectives representaven dos pols diferenciats, i a vegades antagònics, dins l’espectre juvenil. L’Snack era el territori preferit dels intel·lectuals d’esquerra i els politiqueros, mentre que al Cafè Vic s’hi reunia un bon ramat de pòtols místics i àcrates idealistes. Jo vaig sintonitzar amb els darrers, influenciat per l’ambient universitari, les lectures del Viejo Topo o l’Ajoblanco, i alguna disbauxa nocturna a Barcelona en pisos anomenats comunes urbanes, apadrinades per la CNT. Fins que vaig descobrir el bar musical Can Grapes, a Taradell, al melic del món. El local era tan petit que les friccions, els tocaments impurs, les batusses etíliques, i les il·luminacions lisèrgiques eren fenòmens naturals i del tot inevitables. L’infern i el paradís en 50 metres quadrats! Resumint: De la sagristia a l’anarquia, passant per Can Grapes».
En Ramon havia estat mosso de pagès, tintorer, electricista, vigilant de futbolins, animador, pintor, cantant, assistent teatral i va acabar sent obrer cultural de l’Ajuntament de Vic (maquinista de cinema, tècnic de so i llums, coordinador tècnic d’espectacles). Així explicava la seva experiència i el seu pensament: «Veníem d’un ambient de repressió escolar i familiar. I ja no crèiem en gaire coses, inclosos els polítics. La influència hippy, sobretot en la vessant musical i l’aspiració d’anar viure a pagès, era majoritària (alguns es van sortir amb la seva i ara viuen en una masia).Vam ser coherents amb la nostra manera de ser i de pensar. Vam ser golfos, porcs, mal educats i demòcrates des de l‘arrel, amb dignitat i respecte per tothom. I encara ho paguem. Però no vam ser res d’especial, ens vam limitar a viure la nostra joventut intensament i ens vam mullar. Teníem els nostres riscos: alcohol, drogues i amor lliure. Vam tastar la llibertat i vam ser lliures. I pel que ens podia haver passat, encara hem quedat prou arregladets. Els actes que es muntaven eren informals i desorganitzats, però amb un resultat genial, gràcies a la il·lusió que tots hi posàvem; encara que no tot eren flors i violes, també hi havia mals rotllos».
A banda de delineant, per guanyar-se les garrofes l’Andreu sempre ha fet el mateix: tècnic comptable en empreses del ram de la construcció. Membre actiu de l’Assemblea de Catalunya, va militar al PSAN i va relacionar-se molt amb la colla del Cafè Vic: «El que ens movia i ens unia a tots (polítics i contres), era desfer-nos de la cotilla indeformable del franquisme. Teníem unes enormes ganes d’experimentar la llibertat i canviar els hàbits. Aquest va ser el motor principal per actuar o participar en comú. Alguns, com ara jo mateix i altres amics, militàvem a les dues bandes. Avui se’ns qualificaria de transversals. Els anomenats contraculturals eren una tropa heterogènia que tenia el denominador comú de la joventut, les ganes de gresca i un gran desig de viure sense traves. Gent que, contràriament a la denominació, estava molt interessada en aspectes ben concrets de la creació artística, principalment el cinema i la música. Sempre he pensat que estaven més a prop dels provos holandesos que del moviment hippies, amb ganes de provocar el sistema amb una combinació d’humor absurd i agressivitat no-violenta, i canviar els costums.
Cursa ciclista Vic-Bojons, 1983 [Foto: Andreu Roca.]L’any 1975 Anton Maria era alcalde de Vic, un càrrec que va exercir fins a les primeres eleccions democràtiques. Designat a dit per Rodolfo Martin Villa (un dels homes forts del Movimiento), compaginava l’alcaldia amb la direcció d’un taller d’imatges religioses. A finals dels anys 40 havia format part del grup Els 8, la colla de vigatans polifacètics amb inquietuds artístiques que es reunien al cafè La Granja. Des d’una perspectiva contemporitzadora, així veia aleshores la generació contestatària: «Una societat sense joves rebels és una societat morta. I més encara en aquella època, que hi havia moltes coses prohibides. Aquella generació, encara que critiqués les institucions i en fes burla, també dinamitzava la ciutat. Les institucions ja s’han de criticar. Ja sé que això que dic avui és contradictori amb el que feia llavors, però en aquella època estava muntat d’una altra manera. A Vic va sorprendre molt l’estètica exterior del jovent, amb els cabells llargs i també va sorprendre que homes i dones compartissin les piscines. Va ser una època de grans canvis, uns canvis que potser haurien haver de vingut una mica abans, i no tant de cop. Des de l’alcaldia havíem castigat alguns d’aquests joves a passar tres diumenges a l’Ajuntament per actes burlescos contra el consistori. Però ells s’ho van passar la mar de bé amb el càstig. Per una banda jo em veia obligat per les circumstàncies a actuar contra actituds suposadament incíviques. Però també havia estat jove i els de la meva generació també havíem fet gambirotades. El problema d’aquells joves dels anys 70 era la droga. Els que ho van viure i se’n van sortir bé, tenen el seu mèrit. A la meva època, el perill més fort era l’alcohol.»
En Víctor va passar per les aules del Col·legi Sant Miquel, va fer el COU a l’Institut Jaume Callís i va estudiar set anys a Barcelona. En aquells temps es dedicava a l’esplai juvenil i als escoltes. Va estar en l’òrbita del PSAN, però no hi va arribar mai a militar directament. Aleshores començava a escriure i va entrar a la revista Clot i posteriorment a la redacció de la revista Reduccions.Amb els anys ha anat publicant regularment llibres, sobretot de poesia, articles sobre literatura i d’opinió a revistes especialitzades i premsa en general. Per ell, «una imatge clara, vista des d’aquells anys i des d’ara, és la d’una xarxa complexa de confluències i diversitats. Un objectiu comú i generalitzat podria formular-se com viure la vida que sabíem que era possible viure enllà les fronteres, en una situació social i política que hi posava totes les traves. Sota aquesta premissa s’aplegaven un munt d’objectius, des del més hedonista al més compromès; el més llibertari o l’enquadrat en un partit polític (sempre d’esquerres i sempre clandestí), amb total ortodòxia o com a passavolant, o el més intuïtiu i sense objectius precisos. I tota aquesta diversitat, ara potser inimaginable, tenia nombrosos punts de contacte i d’afinitats: en els llocs, en el calendari, en actes, en persones. L’enemic comú, que no era estrictament la dictadura sinó també unes formes de vida i una cultura social determinades, va aplegar tota aquesta diversitat en una rara harmonia plena de complicitats i espais comuns. A la revista Clot, per exemple, hi confluïen militants del PSAN, llibertaris de via lliure, academicistes, lliurepensadors, hippies i tota mena d’etcèteres. Em sembla important el concepte de compromís, gens lligat a altra cosa que a l’activisme i a la col·laboració, a empènyer tots junts una gran llosa que ens havíem de treure de sobre. I tots junts vol dir un ventall que acollia tot l’espectre de tots els colors possibles en idees i en pràctiques. Compromís i, sobretot, festa. També molta foscor, i por. Però festa. Érem conscients que el carrer no era nostre, però ens l’hi fèiem; i val a dir que la situació de desconcert que vivien els poders va jugar a favor nostre, i també en contra moltes vegades, en forma de repressions absurdes i desmesurades.»
Solàrium a la Plaça, Vic, 1982. [Foto: Toni Coromina.]Durant els anys setanta i vuitanta, en Carles va ser muntador de mobles, neteja-vidres, assalariat en una fàbrica, repartidor de propaganda i posadiscos e un bar. Va participar a la majoria d’activitats de l’Esbart Recreatiu Palafox, va ser membre de la Coral Vajillas i del grup de teatre La Troca. Actualment porta un hotel a Màlaga. En la conversa amb ell, explicava que «més que contraculturals érem una colla que no estàvem gaire per la cultura franquista, la post-franquista ni la pre-democràtica. Érem jovenets i volíem anar més enllà. Però com que Vic era una població més aviat tancada, on tothom sabia de quina casa eres, els fills entremaliats ens trobàvem per fer broma i xerinola amb denominació d’origen. Potser això no passava a la gran ciutat, on tot quedava més dispersat. Alguns de la colla havien anat una temporada a estudiar a Barcelona. La qüestió era sortir de l’ou i tastar la independència familiar. Anar a Barcelona era l’excusa per sortir de casa. Després, quan ens cansàvem d’estudiar i tornàvem a Vic, procuràvem trobar un pis per viure sols o amb algun amic. Jo freqüentava el Cafè Vic perquè hi anaven els meus amics i perquè era un local Els joves més indòcils ens repartíem entre dos bars: els politiqueros a l’Snack i els penjats al Cafè Vic, que érem molt psicodèlics; de tota manera, sempre hi havia anades i vingudes de clients d’un lloc a l’altre. Vic era una població petita i era qüestió d’aprofitar els pocs locals. I com que érem joves i teníem poca feina, aprofitàvem el temps lliure al màxim. Aleshores no hi havia internet, no hi havia gaire cinema i la televisió es limitava al monopoli de TVE. Les sortides per divertir-se eren més limitades que avui i havies de buscar-te la vida per no avorrir-te. O sigui que, després de fer el carajillo, a mitja tarda anàvem a banyar-nos en pilotes al riu en grupets de 10 o 12, nois i noies que escandalitzàvem els pescadors (no sé si per anar en pilotes o per espantar-los els peixos). Un altre dia anàvem a menjar un bocata a les Set Fonts de Sant Julià. A la nit, ho rematàvem a Can Grapes, a la Mosca o al Martell. I a la matinada, cap al Bumen, el pub d’en Pitu de l’Snack. Després, a dormir en qualsevol pis. I l’endemà, tornar-hi. No teníem temps d’avorrir-nos. També muntàvem obres de teatre, revistes, concerts o excursions. Sempre ens n’empescàvem alguna. Però tot ho fèiem per viure al dia, sense cap pretensió de passar a la posteritat. Carpe diem».
Un servidor de vostès, qui escriu aquestes línies, també havia format part de la colla del Cafè Vic. Havia estat professor de català, pastor de vaques, manobre, neteja-vidres i pintor de parets. Vaig participar en la majoria d’activitats de l’Esbart Recreatiu Palafox. Des de fa trenta anys sóc periodista i he publicat algun llibre. Com autor del llibre
subscric la pràctica totalitat de les opinions i les visions que manifestaven els personatges entrevistats. Tot plegat és un retrat virtual, però molt real, del moviment contracultural local. Potser al llibre hi faltava l’opinió de persones que serien molt crítiques amb una generació de joves que probablement qualificarien de blasfems i drogoaddictes (i tampoc no els faltaria raó). I em consta que, a banda de la visió crítica d’algun entrevistat, probablement hi falten les opinions d’altres joves contemporanis de la generació retratada (o una mica més joves), que blasmarien amb duresa els contraculturals i els membres de l’Esbart Palafox, per tenir tics d’intransigència, obcecació ideològica, messianisme d’arrels psicotròpiques i bones dosis de dogmatisme (greus defectes que, d’altra banda, abunden en tots els àmbits). Quedi constància, doncs, que de draps bruts n’hi ha a totes les cases. Encara que segurament són més criticades les persones que, amb més o menys cara dura, pugen a l’escenari de la vida, abans que les que s’ho miren des de la barrera o des delpati de butaques. Però totes les opinions ajuden a dibuixar una veritat polièdrica, relativa i aproximada.
