D’un temps ençà és freqüent veure com persones d’alta rellevància demanen perdó: el rei emèrit Joan Carles I, Mark Zuckerberg (fundador de Facebook), Toni Blair, Rato i d’altres. Però, normalment el que hi ha al darrere acostuma a ser una mentida o un indigne comportament. El perdó si és de debò dignifica a la persona, però el perdó amagant la mentida és nefast.
Si a la infància no s’educa en els valors que donen sentit a l’ésser humà per fer el bé, el més probable és que aquest arbre creixi malament, senzillament perquè hi ha molt de mal estès i es troba amb facilitat. En canvi la bondat, la humilitat, l’honradesa, el desinterès i la tolerància requereixen més sacrifici.
La maldat pot acabar en odi?
Odi, «sentiment profund de malvolença envers algú», segons Pompeu Fabra (1868-1948), de qui enguany se celebra el 150è aniversari del naixement.
Passem mal pas? Té alguna cosa a veure amb els sentiments? Crec que sí, veiem: els sentiments poden ser positius o negatius. Els positius recolzen en l’amor i en la dignitat de la persona, en canvi els negatius poden portar-nos cap a l’odi a les persones o a les idees, per tant a la indignitat.
Aquest sentiment negatiu està transformant-se en els darrers temps en una epidèmia d’ira, tant és així que tenim el darrer exemple del 19 de setembre —segons les noticies-—, en què van detenir un ciutadà de Terrassa que volia cometre un magnicidi contra el president del govern espanyol Pedro Sánchez. Aquest fet demostra fins on hem arribat. No cal dir el que suposeb tots els enfrontaments de la guerra dels llaços, escarnis, atacs als Mossos, insults…
Entenc al papa Francesc quan adverteix de que «torna l’odi, la discriminació i la intolerància davant les diferencies ètniques, religioses o nacionals».
Els presos polítics catalans a Lledoners. Dos d’ells, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, són en vaga de fam. [Foto: @jordialapreso.]Cada dia em costa més acceptar —i no ho accepto— la situació en què es troben els nostres polítics, a la presó sense un judici, mentre des de les instàncies judicials mantenen l’acusació de rebel·lió, malversació i sedició. Només es pot entendre des del sentiment negatiu que els porta a l’odi, això es així.
En el context mundial hi ha un augment de guerres, murs, camps de refugiats i tractes inhumans amb persones de territoris a les quals es força a immigrar per motius ambientals i econòmics, menystenint-ene els Drets Humans, és a dir el respecte a les persones.
Sentiments sí, però positius, abraçats amb l’amor, no amb la violència, al menyspreu a qui no pensa igual que jo. És a dir, ésser dignes, que és l’únic camí que ens portarà a l’amor, aquesta és la porta. Obrim-la!
[Continuant (La Resistència, 21, octubre de 2018) amb la reflexió del report de Gabriel Borràs (La Resistència, 18, juliol de 2018), en què comentava l’informe del Departament de Territori i Sostenibilitat corresponent al període 2011-2015 i on manifestava que volia compartir la seva reflexió perquè «soc un sac de dubtes», et diria, Gabriel, que no cal dubtar de res.]
Veient que volen organitzar visites nocturnes als parcs naturals; veient que els rius de Catalunya gairebé només són clavegueres d’aigua depurada pràcticament sense vida; dic, també, que veient que tot són estudis sobre el canvi climàtic i la vida al planeta, subvencionats, impresos i enquadernats, dic, Gabriel, que no cal dubtar de res. Aviat tindrem més biòlegs que gripaus i més tertulians sofistes, ridículs i avorrits a les televisions i ràdios que orenetes.
Ja ha arribat aquell moment (gràcies, gràcies, univers meu!) en què el món urbà arrasarà el parc d’Aigüestortes i la fageda d’en Jordà. Aquell moment (gloriós moment!) en què els gossos i gats i altres animalets aniran acompanyant com a verdaders assistents socials els seus propietaris cap a l’extinció. Gràcies, gràcies, univers meu!
La senyora. Colau, també; els coloms, molts, de la plaça de Catalunya, en un acte de generositat impossible d’imaginar, l’amolsaran amb les seves ales i s’enlairarà enllà enllà cap a la glòria de les ciutats sostenibles.
Per acabar, haig de dir-te que he trobat meravellós el protocol d’intervenció dels óssos als Pirineus. Fabulós! Foragitem l’ós del Pirineu i li prenem el territori. Llavors, en un gest altruista dels sàpiens, sense tornar-li res li demanen que torni però que es porti bé. Més imbecil·litat, impossible. Diu el protocol:
Diagnòstic, seguiment i execució de mesures proactives i d’inici de mesures de dissuasió;
Captura i marcatge de l’exemplar i de reforç de mesures aversives;
Si el comportament de l’ós no millora, captura i retirada de l’exemplar.
I la canalla, sense llar d’infants! Pareu, pareu si us plau de fer el ridícul! Demano que s’elimini aquest departament i molts més de l’estructura administrativa de la Generalitat que no serveixen per a res. Demano que ens deixin descansar un xic; que no estudiïn res, que l’Ajuntament de Barcelona tanqui el zoològic i que deixin de fer visites guiades a la «natura», com diuen els urbans. Demano que ho tanquem tot.
El cert és que estem a les portes de l’extinció de l’espècie Homo sapiens. Només demano que l’univers se’ns emporti aviat i salvi la quitxalla i la innocència. Gabriel, no tinguis dubtes de res. Tot és més clar que… (l’aigua, ja no).
[Per il·lustrar la claredat, un vídeo dels darrers aiguats a la Vall d’en Bas, més concretament de la crscuda del riu Gurn –afluent del Fluvià–, a Sant Privat d’en Bas.]
Hafida, Omar, Mustafa i Aziza són quatre jove marroquins residents a Vic. Tenen entre 22 i 28 anys i formen part del col·lectiu de dos milions i mig d’emigrants que no han pogut votar —ni per correu— en les últimes eleccions del seu país. Hafida, de Kenitra, lamenta l’absència de cares joves en les llistes electorals del seu país d’origen i arremet contra la gerontocràcia magribina: «No veus mai candidats de 28 o 30 anys, i menys dones. Sempre surten els mateixos personatges, com en les telenovel·les. Al Marroc hi ha llicenciats preparats, però els vells no volen donar-los l’alternativa. Diuen que s’apanyin, que netegin lavabos amb els seus diplomes o que se’n vagin a Europa amb un visat, en pastera o com sigui», explica. I apunta que la situació només variarà per defunció natural del ranci caciquisme local.
Per a Omar, de Nador, els candidats prometen somnis similars: «Tots, inclosos els islamistes, canten la mateixa cançó, com en un parvulari». Després, quan arriben al Parlament, aprofiten l’ocasió «per a viatjar, comprar vestits, canviar el cotxe, invertir en habitatges i vetllar pels interessos del seu entorn personal». D’haver pogut votar, Omar ho hauria fet en blanc, «només per tenir segellada la targeta electoral», un document indispensable per a accedir a determinats certificats.
Mustafa, originari de Chiadma, explica que a la seva ciutat ha sortit elegit un empresari del partit Istiqlal, gràcies als vots de molts antics empleats seus; els mateixos que, cinc anys enrere, el candidat havia acomiadat de la fàbrica de pantalons sense indemnització. «Malgrat haver-los deixat a l’atur, ara l’han votat i ha guanyat. És increïble», afegeix.
A Aziza, de Tànger, li dol que Mohamed VI es passi la vida «saludant autoritats o recorrent quilòmetres de catifa, sense adonar-se del que passa al carrer». Quan visita una ciutat, els «capitostos busquen joves aturats perquè plantin —per un sou miserable— flors i arbres que duraran un dia. Però tot és un decorat; quan el rei passa al costat de les flors, els pètals —portats pel vent del cotxe oficial— el segueixen, com papallones efímeres. Després, les plantes moren, tan bé que estaven al camp!», sentencia.
La majoria dels immigrants marroquins de primera i segona generació residents a Vic posseeix un bagatge educatiu baix o molt baix. Més de la meitat són illetrats i la resta només va passar per l’escola marroquina una curta temporada. Són comptadíssims els llicenciats i diplomats que s’han instal·lat a la ciutat. Conec un advocat, Alí, que despatxa en una carnisseria halal. Però, els que no tenen estudis superiors treballen a l’escorxador, d’altres són peons de paleta o estan a l’atur. Sortosament, però, aquests darrers cinc anys estem assistint a un discret canvi de paradigma visualitzat en la matriculació de joves de la tercera generació nascuts a Catalunya en diverses carreres universitàries, sobretot noies que estudien infermeria.
Fa un parell d’estius vaig assistir com a convidat a un casament camperol al sud del Marroc i vaig tenir l’ocasió de visitar l’hospitalària ciutat d’Essauira, situada a pocs quilòmetres. Després de recórrer els carrers d’aquest bonic enclavament atlàntic, al port vaig topar amb la crua realitat en forma de pancarta: «Els llicenciats marroquins no volem emigrar». Al costat de la proclama (escrita en francès), un comitè de llicenciats sense feina, pertanyents a l’Associació Nacional de Diplomats a l’Atur del Marroc, informava els turistes de la seva trista situació i els explicava les seves justes reivindicacions.
El grup d’aturats (advocats, biòlegs, químics, filòlegs…), format per dones i homes, denunciava la repressió policial durant les seves protestes pacífiques reivindicatives, l’espoli de fons de la seva associació, les promeses incomplertes per l’Administració marroquina i la corrupció dels estaments públics a l’hora de contractar els diplomats. Al Marroc, molts aturats es veuen obligats a pagar sumes astronòmiques (uns 5.000 euros) per accedir a un lloc de treball, si no tenen amics o familiars en l’Administració.
Allò que no diu Mohamed VI
El passat mes d’agost, Mohamed VI va elegir la ciutat d’AlHoceima —epicentre de les revoltes socials i polítiques del Rif—, per a celebrar-hi la festa del Tron, que aquest any ha marcat el 19è aniversari del seu regnat, i amb motiu de la qual va pronunciar el seu tradicional discurs a tota la nació. Per aquesta efemèride el rei va amnistiar 1.204 presos, entre els quals no figuren els líders rifenys de la revolta, condemnats a finals de juny a penes de fins a 20 anys de presó. El rei tampoc no va fer cap referència al boicot popular que pateixen tres importants empreses —una de làctia, una altra d’aigua mineral i la tercera d’hidrocarburs— propietat de polítics o membres de la família reial, acusats d’apujar preus de manera abusiva. Aquest boicot i la crisi del Rif són els dos problemes més greus que avui pateix el Marroc. En aquest context, cal assenyalar que el Marroc té un índex d’atur molt elevat, sobretot entre els joves, i ocupa el lloc 123 entre 188 països a l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de l’ONU.
Un altre problema que no va esmentar Mohamed VI en el seu discurs és l’increment de la sortida de pasteres des de les costes marroquines amb destinació a la península Ibèrica. Aquesta omissió, tot i això, era esperada, ja que aquest tema no figura en cap agenda ni és objecte de disputa política. Mohamed VI, en canvi, va apel·lar «a realitzar tots els sacrificis necessaris per a conservar la unitat i estabilitat de la nació», una frase que feia referència al Rif i també al Sàhara Occidental, que el Marroc considera territori nacional. El monarca va assegurar que «els marroquins lliures» no permetran que {negativistes, nihilistes i altres mercaders d’il·lusions atemptin contra la seguretat i estabilitat del país aprofitant-se d’algunes disfuncions», encara que sense aclarir a què es referia exactament.
Hayat, assassinada a finals de setembre per un vaixell de la marina reial marroquina..
Però lluny de calmar els ànims, les paraules del rei no van impedir que la còlera popular s’expressés a finals de setembre i a principis d’octubre arran de l’assassinat de la jove estudiant de dret Hayat Belkacem, que aquests dies compliria 20 anys, arran d’una ràfega de metralleta disparada des d’un vaixell de la Marina Reial marroquina que va acabar amb la seva vida, quan la jove intentava fer realitat el seu somni d’arribar a Europa (amb una vintena més d’immigrants), en una llanxa ràpida manejada per un espanyol. Ara, Hayat, que en àrab vol dir «vida», ha esdevingut un nou símbol de la joventut marroquina desesperada.
La delegació de la Generalitat que dirigia Àngel Colom
L’estiu de 2003, ja fa 15 anys, vaig coincidir a Essaouira amb la celebració de l’anomenada Universitat Internacional de Joves per la Pau i la Modernitat, organitzada per l’Oficina que aleshores la Generalitat tenia oberta a Casablanca, amb la finalitat d’agiliar els contactes culturals, comercials, econòmics i laborals entre Catalunya i el Marroc. Aquella delegació aleshores estava dirigida per Àngel Colom, antic mític líder de la Crida durant l’etapa final del franquisme, i posteriorment president d’ERC i fundador del Partit Independentista (PI) amb Pilar Rahola. El 2003, però, Colom ja era militant actiu de CDC, un partit en el qual va entrar apadrinat pel president Pujol. A més de desenvolupar la seva activitat en el terreny laboral, comercial i econòmic, la delegació catalana a Casablanca aquells dies també havia organitzat cursos de català adreçats a 140 joves marroquins amb visat de treball per anar a Catalunya.
Colom i familiars de les víctimes de l’atemptat a Casablanca el 2003.
Als seminaris de l’esmentada Universitat Internacional de Joves per la Pau i la Modernitat van dissertar, entre altres autoritats, l’assessor de Mohamed VI André Azoulay (que anteriorment havia estat conseller de Hassan II), quatre ministres, rectors i catedràtics. La iniciativa, sorgida d’un grup de joves dels barris marginals de Casablanca després dels atemptats de maig de 2003 i promoguda per l’Oficina de la Generalitat a Casablanca, va comptar amb la presència d’uns 700 joves.
Els carrers d’Essaouira, bellíssima població situada al sud del Marroc i bressolada pels vents alisis, eren plens de joves amb carpetes, barrejats amb els últims turistes europeus de la temporada. A prop de la plaça Mulay Hassan, al costat del port, l’organització d’aquella universitat estiuenca havia instal·lat cinc enormes haimes que feien les funcions de menjadors comunitaris. A finals d’aquell agost, la ciutat estava plena de periodistes marroquins (premsa, ràdio i televisió) i als llocs més estratègics la presència policial era manifesta.
A l’hora de sopar, després de la posta de sol, els 700 alumnes inscrits (d’entre els 17 i els 28 anys d’edat) s’asseien aleatòriament al voltant de les taules, sota els tendals, per degustar una harira i una tagine de pollastre. Touria, Nourelhouda i Naget, tres noies de Marràqueix, preguntaven a en Roger i a na Laia, dos joves catalans, si l’idioma que parlen entre ells era l’espanyol. En Roger i na Laia els van explicar en francès que no, que «el català és una llengua diferent» i que «Catalunya és una nació».
Les noies de Marràqueix, de l’associació Ifarkhane Tizi, havien anat a Essaouira a presentar una ponència sobre la dona rural. Per a Nourelhouda, parlar de la dona camperola era parlar de «la pobresa, d’una dona que treballa de sol a sol, que passa de les cassoles de la llar al camp a la recerca d’aigua i llenya, que ignora els seus drets, que viu a l’ombra del cap de la família i no té recursos propis». La seva associació impulsava projectes de desenvolupament a l’Atles: alfabetització, comercialització de productes artesanals, localització i canalització d’aigua potable, reforestació, creació de cooperatives i organització de cursos de formació.
Entre els joves inscrits hi havia un centenar de catalans (entre ells una desena d’osonencs), una cinquantena d’europeus diversos i més de cinc-cents magribins procedents de tot Marroc (o residents a Europa i a Amèrica). Durant el sopar, els comensals intercanviaven idees i comentaven la sessió inaugural, que va comptar amb la presència a l’estrada d’André Azoulay i d’Àngel Colom, que compartien el mateix ranxo que els alumnes.
Acabat el sopar, la majoria de comensals es va desplaçar a un poliesportiu per assistir a una desfilada de moda marroquina. A les grades, els joves conversaven sobre la situació del Marroc. Said i Hamid, dos nois de Casablanca, exposaven (en veu baixa) el seu descontentament per la lentitud de les reformes al Marroc i criticaven el rei. En plena desfilada, Colom m’explicava que la iniciativa de la universitat havia sorgit d’un grup de joves dels barris marginals de Casablanca, poc després dels atemptats de maig de 2003, «com a resposta pacífica i alternativa al terrorisme fonamentalista». Alguns d’aquests joves, que estaven matriculats en els cursos de català de l’Oficina de la Generalitat «ens van proposar d’organitzar un fòrum juvenil i nosaltres li vam donar forma». A finals de maig, Colom va presentar el projecte a Azoulay i aquest li va garantir el seu suport i el de les autoritats marroquines.
Colom i André Azoulay amb estudiants. [Foto: Toni Coromina.]Durant cinc dies, els alumnes van participar en seminaris sobre religió, migracions, la cultura de la pau, la dona, els drets humans, els valors democràtics, el treball, la lluita contra la pobresa o la societat de la informació. Les sessions es van eternitzar d’acord amb el fervor participatiu. També, hi van haver tallers de música, teatre, dansa, cinema, un «foc de camp» o un multitudinari concert de rock a la plaça Moulay Hassan, a càrrec del grup manresà Deep.
En el transcurs del seminari titulat «Diàleg de civilitzacions», un estudiant de Tànger deplorava la falta de referències al «colonialisme cultural i econòmic dels EUA». Abdelaziz, de Meknés, es queixava del to «excessivament abstracte» utilitzat en la sessió i lamentava que no s’hagués parlat del món laboral. Mentrestant, un grup de joves llicenciats a l’atur protestava al carrer per la seva situació. Said, el seu portaveu, m’explicava que no veia malament la celebració de la Universitat de Joves per la Pau, però em va dir que desconfiava absolutament dels polítics.
Menció especial mereix la intervenció del cònsol d’Espanya a Agadir, al seminari «Catalunya, mitjancera entre el Marroc i Europa», que va comptar amb les ponències de Colom i de Rosa M. Pujol (aleshores secretària de Joventut de la Generalitat). El cònsol va assegurar que respectava l’exercici de competències culturals al Marroc per part de la Generalitat, però va matisar que «l’Estat es reservava les competències en matèria militar i afers exteriors». A la sortida, Anna, de Barcelona, comentava que la cita d’Essaouira demostrava que la Generalitat exercia les seves poques competències de manera competent, mentre que l’Estat mostrava «una certa incompetència, malgrat tenir totes les competències».
Vaig tenir ocasió de parlar al vestíbul d’un hotel amb André Azoulay, president honorífic de la Universitat de Joves per al Pau i la Modernitat i pare d’Audrey Azoulay, la dona que va ser ministra de Cultura francesa del 2016 al 2017, i que, posteriorment, va ser nomenada directora general de l’Organització de las Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). En la conversa amb André Azoulay, que avui continua essent conseller del rei del Marroc, va reflexionar sobre les relacions de Catalunya i Espanya amb el Marroc, mentre firmava, un per un, els 700 diplomes que s’havien de lliurar als alumnes després d’haver acabat els cursos. Azoulay valorava la celebració de l’esdeveniment i deia que se sentia «plenament identificat amb aquesta experiència. Ha començat amb bon peu i té el futur assegurat. A més, com jo vaig néixer a Essaouira, una ciutat model en el diàleg de civilitzacions, la meva satisfacció és doble».
Azoulay, bon amic de Jordi Pujol, també va fer referència a l’especial sensibilitat dels catalans per concretar la seva cooperació amb el Marroc, va lloar les actituds de la Generalitat i de la Junta d’Andalusia, i va vaticinar que Espanya també continuaria per aquesta via: «Els llaços que ens uneixen són més importants que les eventualitats que ens puguin separar», va postil·lar. Respecte al distanciament entre els pobles marroquí i espanyol, derivat dels conflictes polítics, Azoulay opinava que «entre els dos estats hi ha hagut tensions i desacords, però les relacions entre els dos pobles no s’han deteriorat, les relacions econòmiques s’han mantingut i les polítiques aniran pel bon camí». Per a ell, la solució dels problemes econòmics marroquins passava per la inversió estrangera, encara que «només en part, perquè el nostre futur també depèn de nosaltres. Els empresaris catalans tenen idees clares sobre això; però, també, hi ha altres empresaris espanyols i d’altres països interessats a invertir, al marge de problemàtiques passatgeres. Les inversions no tenen ni nacionalitat ni època».
Colom, envoltat per joves marroquins a Essaouira.
El dia de la clausura hi va haver una recepció oficial que va comptar amb l’assistència emotiva de familiars de les víctimes de Casablanca. Després de la lectura de la declaració d’Essaouira, un document programàtic per a promoure el diàleg entre joves de diferents cultures, un grup de participants va envoltar Àngel Colom i tots junts van entonar l’himne del Marroc, les últimes paraules del qual enalteixen Déu, la pàtria i el rei. Els joves s’abraçaven, ploraven i s’intercanviaven adreces postals i electròniques i números de telèfon.
Tres setmanes després, vaig telefonar Colom a l’Oficina de Casablanca i em va explicar que després de l’èxit d’aquella primera edició, s’havia creat la Fundació de la Universitat Internacional de Joves, de la qual formava part la Generalitat, el Govern del Marroc, universitats marroquines i europees, i associacions del mateix àmbit. Colom va afegir que «les autoritats havien donat a la fundació d’un edifici que en el futur acolliria una oficina estable», que seria la seu central permanent del campus anual d’Essaouira. Sigui com sigui, el futur va quedar estroncat i el projecte no va prosperar.
Arran de l’elecció de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat i la consolidació del primer govern del Tripartit, Àngel Colom es va veure obligat, per les inclemències electorals, a tancar les portes de la Delegació de Casablanca, i va muntar un negoci privat a Rabat (un establiment selecte, una xampanyeria, on es bevia cava). L’any 2008 va tornar a Catalunya i va ser escollit president de l’àmbit d’Immigració de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), un càrrec que va compaginar un temps amb el de conseller nacional de CDC. Tres dècades després de La Marxa de la Llibertat, “el noi de Pruit” s’havia fet gran, havia tancat un cicle i havia retornat a les arrels (unes arrels, això sí, domesticades per Pujol i beneïdes per la monarquia alauita).
En unes recents declaracions a la publicació digital L’Unilateral, Colom feia balanç de l’actual situació política a Catalunya i particularment del Procés: «Tenim 70 diputats, de Junts per Catalunya, d’Esquerra Republicana de Catalunya, de la CUP, tots absolutament compromesos amb la independència de Catalunya. No els vull fer cap crítica: només els demano, com a votant d’una d’aquestes tres forces polítiques, fidels a la República, que sobretot siguin fidels al mandat de l’1 d’octubre i que es deixin d’històries, els uns i els altres. Més de 2 milions de catalans i catalanes ens la vam jugar l’1 d’octubre i els dies posteriors; ara són els nostres representants qui se l’han de jugar. La por o la rendició no estan en el diccionari de l’estratègia de la no-violència! Hi ha un mandat republicà molt clar. Se’ns havia dit que el resultat del Referèndum de l’1 d’octubre era vinculant, doncs el resultat és vinculant; la gent ja hem fet la nostra feina, cadascú a la nostra manera, i ara toca que les forces lleials a la República Catalana compleixin i implementin l’Estat català, la República. La seva obligació és trobar una sortida a aquesta complexitat actual, i per això demano que cada partit hi posi tot allò que estigui al seu abast. Vull creure que ho faran, perquè no poden fer res més, si no, molts els deixarem».
El Consell Comarcal de l’Alt Penedès va organitzar el passat 9 d’octubre a Vilafranca un acte informatiu en què la Secretaria de Territori de la Generalitat va presentar els treballs que es fan en l’avanç del Pla Territorial Parcial del Penedès. Pel que fa a les infraestructures de mobilitat es contempla l’execució de l’Autovia A7, carretera lliure de peatge que substituirà la històrica N-340.
Ja fa massa anys que parlem i parlem del famós corredor mediterranii que els diferents governs centrals no han estat capaços de resoldre amb la celeritat adequada. És una obra que des d’Algecires fins a la Jonquera ha de substituir la actual N-340. Pel que fa al Baix Penedès n’està pendent l’execució, actualment aturada en el municipi de Torredembarra fins a les obres iniciades però aturades en el municipi de Vallirana.
La N-340 al seu pas pel Baix Penedès té un recorregut de 17 km que passen pels municipis del Vendrell, Bellvei, Castellet i la Gornal (Alt Penedès) i l’Arboç, és a dir des del barri del Francàs (el Vendrell), km 1.186, fins al Km 1.203. en direcció a Vilafranca. Amb els anys s’han permès accessos a la mateixa rasant de la carretera, camins, urbanitzacions , en total 112 en direcció a Vilafranca i 86 en direcció Tarragona i només un carril en cada sentit amb els perills que això comporta.
El juliol de 2016 els batlles de la demarcació de Tarragona van encapçalar una gran protesta en relació amb la N-340. [Foto: Bego Floria @begofloria.]L’estat de conservació ésintolerable, portem més de 15 anys que en aquest tram del Baix Penedès no s’hi fa manteniment i com a conseqüència hi ha hagut un augment del nombre d’accidents.
La pregunta és obligada: a la resta de comunitats hi ha el mateix tracte per part del Govern central? En els pressupostos de 2019 hi haurà una partida per a resoldre la qüestió de la mobilitat a Catalunya que és competència de l’Estat? S’acabaran les obres avui aturades a Catalunya? Aquests aspectes també ajuden a tenir credibilitat amb els qui tenen responsabilitats. No hem d’oblidar que la N-340 és la més transitada de tot l’Estat espanyol.
Camions a l’autopista AP7. La solució que darrerament s’ha fet per a evitar accidents a l’actual N-340 enviant els camions a l’autopista des de Torredembarra fins a Vilafranca ha de ser temporal mentre no disposem d’una nova Autovia A7, perquè aquesta mesura minva els avantatges del ús de l’autopista como són la reducció de temps i la seguretat. És a dir, l’autopista —per les seves característiques tècniques, que dimanen de la Llei de carreteres—, ha de complir amb una rasant, traçat, radis de curvatura, etc., que són més exigents que les de les carreteres nacionals. A més trànsit a l’autopista més baixa la seguretat i es redueix el temps de recorregut.
Encariment del producte. El col·lectiu del transport es queixa, i amb raó, que els obliguen a abandonar la carretera gratuïta i anar a l’autopista AP7 amb la reducció de peatge del 50%. És un greuge amb la resta de l’estat, on els apliquen un descompte del 75%, injust. Però no acaba aquí ,perquè qui abona la diferència? Senzillament tots els ciutadans catalans, utilitzin o no l’autopista, i cal preguntar-se qui pagarà al final aquest cost que abonen els transportistes; doncs, senzillament, incrementarà el preu del producte transportat.
Ja n’hi ha prou! El Baix Penedès és terra de pas. D’acord, ja ho hem assumit, però és hora que el govern central sense més retards faci els deures com a la resta d’Espanya, que vol dir posar en marxa les infraestructures eternament demanades.
Crec que un dels factors, potser el principal, que marca la riquesa d’un territori és el seu teixit associatiu, la capacitat de la gent d’ajuntar-se al voltant d’una idea, un treball, una afició o una passió perquè cadascú hi trobi el seu lloc. Sant Joan de les Abadesses n’és un bon exemple. En una població de 3.342 habitants censats el 2016, la població compta amb 46 entitats o associacions impulsades de manera altruista per la societat civil, els mateixos que escullen els qui han d’administrar la diversitat pròpia del territori. Hi ha entitats d’ajut, de lúdiques, de ramaderes, d’esportives, de solidàries, de gènere, d’edat, per a aficionats a la música, a la història, etc. I el mateix passa en la majoria de poblacions catalanes.
Sense la tradició de l’associacionisme segurament no hauria estat possible el 1r d’octubre de 2017. [Foto: Xavier Borràs.]Ni el turisme, ni les noves tecnologies podran posar fi a la fidelitat i cura d’una terra amb tanta diversitat, amb la conservació del seu principal patrimoni: la gent. No les mencionarem totes —per evident manca d’espai—, però no n’hi ha cap que tingui més importància que l’altra. Són tan diverses com els interessos de qui en forma part. Sant Joan és un bon exemple de l’empenta que pot tenir la societat civil a Catalunya.
Des de principis de segle els obrers van constituir societats, ateneus i centres per a trobar un espai propi contraposat als cercles i centres catòlics, exclusius per a les classes altes i on no eren ni ben vistos ni ben volguts. Així, a Campdevànol funcionava el Círculo Campdevanolense per als poders locals fàctics i la Societat Sempreviva per als treballadors. Els uns fugien de casa i els altres de la taverna. En les dues entitats s’hi feien balls i saraus, sempre per separat, i cadascuna tenia el seu propi ball de Carnestoltes. Al local de la Sempreviva, a banda dels balls i saraus, hi va haver qui va aprendre a jugar a escacs, a cultivar la lectura, a ampliar mires i a adquirir més consciència de classe. Hi havia menys coneixement tecnològic i els psiquiatres no tenien feina. La força associativa de la societat local a Campdevànol va aconseguir crear un hospital, bàsicament de traumatologia, per a atendre els múltiples accidents laborals en un poble tan industrialitzat. Els homes, en acabat de la feina als tallers, anaven a treballar voluntàriament en la construcció del que avui és l’Hospital Comarcal del Ripollès.
Acabada la guerra, als franquistes la paraula cultura, i encara més associada a obrer, els sonava a maligne. Van robar i dissoldre totes les societats obreres i van mantenir els Cercles i societats més carques. En alguns llocs se’n van crear de noves, com en el cas de Vic, amb el Centro de los Excombatientes, que va restar obert fins no fa molts anys. La gent, però, l’anomenava el local dels «ex» sense precisar si el prefix es referia a combatents o a embrions.
Franco no va poder acabar amb la capacitat associativa del poble català. La influència de partits com el PSUC a finals del franquisme es va manifestar molt sovint a través d’associacions, especialment en les àrees metropolitanes. Ara, de nou veiem la societat civil que agafa les regnes d’una petició tan simple com el dret a ser qui som. La gent reclama al carrer el que la classe política es veu incapaç d’oferir. Intenten salvar els mobles davant un sistema que se’ls enfonsa davant els nassos per anar oblidant per què són on son i qui els ha dit que hi fossin. En un futur no gaire llunyà, la societat haurà de triar nous models d’organització, i aquí la tradició associacionista catalana hi tindrà molt a dir.
Arreu dels carrers del país veiem com s’estén el clam popular desbordant fins i tot als polítics que, val a dir, al nostre país han restat fidels al manament social fins al punt d’anar a la presó o a l’exili. I tot i les mentides, les garrotades, les retallades, els empresonaments i gran part de la península Ibèrica a la contra, els llaços grocs són a tot arreu, les concentracions són massives. Són, precisament, dues associacions socials les qui abanderen la lògica reivindicació del dret a existir, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.
Sense aquesta tradició de l’associacionisme, em pregunto si hauria estat possible aquesta mobilització ciutadana. I és que aquesta lluita ve de molt lluny, tant que a vegades sembla que quedi enquistada. Em nego, però, a entrar en disquisicions temporals, en tinc prou a sentir-me part d’un poble, d’un país concret anomenat Catalunya.
En el número 18 del La Resistencia, Gabriel Borràs reflexiona entorn l’Informe sobre l’estat del medi ambient a Catalunya. M’agradaria col·laborar amb ell quan hi manifesta: «Una reflexió que vull compartir perquè sóc un sac de dubtes: mentre, per una banda, constatem la pèrdua de biodiversitat, per l’altra assistim expectants a notícies diverses sobre la presència d’espècies animals singulars a diversos indrets del país».
Tinc setanta-tres anys i n’he viscut prop de cinquanta en una casa de les Guilleries. Puc descriure amb detall la pèrdua de biodiversitat i la incapacitat dels que gestionen els espais protegits. Un dia en parlarem.
Però, avui només aclariré que el linx que vivia a les hortes del Llobregat va arribar-hi amb cotxe. Que els famosos llops que es veuen pel Ripollès o el Berguedà que diuen que van arribar d’Itàlia, etc. els van criar amb biberó molt a prop d’on els veuen ara. I que els isards de Montserrat no hi van arribar anant d’excursió un diumenge al matí. En podeu estar segurs.
De la reaparició dels hercs ─nom tradicional amb què es coneix la cabra salvatge al Pirineu─ en aquesta serralada quan ja se’ls donava per extingits no en puc dir res. De les llúdrigues al golf de Roses, en podem parlar. La llúdriga s’ha intentat reintroduir al territori moltes vegades. Genetes i altres animalons a Flix, sí que poden ocupar més espai en créixer la massa forestal.
Un cérvol al Parc Natural del Cadí-Moixeró .
Ara bé, com diu en Borràs, els ocells van enrere, com les serps i els llangardaixos, i els amfibis, els anem perdent ràpidament. Sí, un dia parlarem dels rius, que són un desastre absolut.
Un darrer comentari: totes les aparicions d’animals es poden explicar i raonar. Fa una cinquantena o més d’anys es va donar la notícia que havien reintroduït el cérvol al Cadí-Moixeró. Molt abans, el propietari de Sant Esteve de la Riba, a les Lloses, un important industrial tèxtil, va comprar cérvols nord-americans que són els que ara es poden veure pel Lluçanès, el Berguedà i el Ripollès. Són bastant més grossos que els que es van alliberar al Cadí-Moixeró.
Un últim detall per entendre que els isards, linxs, llops, etc. van arribar amb cotxe: els cérvols no són ni al Montseny ni a les Guilleries o el Collsacabra. I és que encara ningú els hi ha portat. Molts animals no poden travessar les autovies, els és impossible. I si els isards, a Montserrat, hi arribessin amb helicòpter?
Pregunto a tots els que es dediquen a la psicologia si ells experimenten sobre els seus propis misteris psíquics. També, pregunto per què a l’escola no ensenyen a la canalla i als universitaris a estar-se quiets i passar un parell d’hores sense fer res. M’agradaria veure si sense mòbil i amb temps d’obligat compliment acabarien entenent que val la pena dedicar temps a pensar en soledat i processar la informació que van acumulant.
Dic això perquè la diferència entre un escriptor i un enginyer (o físic, arquitecte, metge, etc.), respectant sempre les excepcions que confirmen la regla, és que la literatura avantatja en humanitats, de llarg, moltes professions que es dediquen a la ciència.
Per entendre que l’heroïcitat pot ser absurda i que morir per la pàtria o en defensa d’un déu és una estupidesa, s’ha d’haver pensat en soledat. I també que un que es creu heroi per defensar la pàtria et pot matar, també en nom d’un déu.
Aquestes són les nostres contradiccions, però el que no costa d’entendre però costa d’acceptar és per què la defensa dels dogmes reneix sempre en personatges més joves. Per què el franquisme reneix en el PP i, aquest, en Ciudadanos? Entenen els que defensen dogmes per gaudir del treball d’altres que això és el que defensa l’esquerra espanyola? Però, això no és el mateix que defensen els reencarnats del franquisme? No acabaríem mai.
La realitat és que a mi m’agrada estar hores i llegir i viure en soledat i observar el fracàs, això sí, amb tristesa, de l’home d’Europa, del meu país i del món sencer. En realitat, ens passem la vida empaitant ombres. Les ombres venen de la llum però en neguen constantment l’existència.
Llegeixo cada any dos o tres cops La mort de Sòcrates. Recordo també la mort, junt amb la seva dona, d’Stefan Zweig quan no va suportar veure que la pau no era possible i que una guerra sempre en porta una altra en una espiral diabòlica que no s’acaba mai.
Borrell, Levy, Sáenz de Santamaría, Casado, Albiol, Iceta, Arrimadas… entenen per què cal llegir La mort de Sòcrates? Entenen la mutació dels dogmes? Enteneu que és impossible acabar amb tanta imbecil·litat? Parlen de democràcia i no deixen votar. És impossible acabar amb el fanatisme de persones que es creuen amb el dret d’esclavitzar els altres.
No me’n cansaré mai, tot i que m’agraden les muntanyes, la soledat i mirar les estrelles, de recordar que Iceta i el PSOE, els fanàtics de Ciudadanos i el PP van pegar amb violència els demòcrates l’1 d’octubre i van aplicar l’article 155 aplaudint amb les orelles. I els meus amics, a la presó i a l’exili. I el rei, amenaçant cada dia com un fantasma infernal.
A vegades em pregunto on viuen i quins amics tenen. Em pregunto si mai s’han emocionat veient la innocència d’una criatura. Que no saben que la justícia no existeix perquè no pot existir? Però l’apliquen a garrotades. Són gent dolenta, de mala sang. Ells són els que guarden les essències de l’odi, la guerra, la venjança, la tortura, la inquisició, la monarquia, la dictadura i totes les presons.
I els Colaus, Iglesias i Domènechs, cagant dubtes. Quin fàstic! No entenen que l’instint de destrucció de moltes ànimes humanes és infinit i que la història està plena de pobles reprimits per la força? Franco? Hitler? Per què no defensen el dret democràtic a l’autodeterminació?
«Però, tampoc no es pot caure en la desídia i estar-se tot el sant dia estirat al sofà de casa dels pares fent zàping davant el televisor…», escriu Toni Coromina.
Segons els diccionaris, emancipar-se és unverb transitiu i pronominal que significa «alliberar-se respecte d’un poder, d’una tutela o de qualsevol altre tipus de subordinació o dependència». En una entrevista que vaig fer a Lluís Solà, aquest il·lustre poeta i activista cultural deia que «ningú no ha triat el cos que té, la raça, el sexe, la família o el país de naixença. Tots creixem en una societat formada per persones diferents i estem a l’albir d’unes influències o altres. Els camins del propi destí són imponderables, però sempre hem de prendre decisions. L’home no és una fulla que s’enduu el vent. Ponderem les coses i triem. Des que tenim ús de raó, la vida ens porta a decidir si anem per un camí o per un altre. Però sempre arriba un moment que hem de decidir». Més clar, l’aigua. I això tant val per a una persona, com per a un poble.
Tot i que durant el franquisme la majoria d’edat legal no s’adquiria fins als 21 anys, des de la mort de Franco la llei espanyola reconeix que als 18 una persona assoleix la plena capacitat jurídica derivada d’haver adquirit una maduresa intel·lectual i física suficient per a tenir una voluntat pròpia. A la meva jovenesa, emancipar-se significava marxar de casa (com el fill pròdig, però sense capital ni herència), viure en pisos compartits, fer feines ocasionals (collir raïm, fer de cambrer, pintar parets…), per anar fent la viu-viu i poder viatjar. La qüestió era sortir de l’ou i tastar la independència familiar, una tasca titànica en el cas de les noies, que s’havien d’emancipar dues vegades: com a joves i com a dones (un cas concret: si volien comprar anticonceptius orals, havien d’anar al Servei de Planificació Familiar, o bé a la consulta d’un ginecòleg privat per a poder obtenir receptes abans d’anar a la farmàcia).
Els nois i noies de la meva edat vam coincidir amb els espeternecs tardans del Maig francès del ’68 i la contracultura, inspirada en els joves rebels dels EUA, encara que la nostra generació no era uniforme ni contracultural en el sentit monolític que es donava al moviment de rebuig als valors socials i a les maneres d’entendre la vida als EUA. De fet, la contracultura americana, impulsada en part pels escriptors de la generació beat i els primers hippies, va néixer en un context molt particular associat a la guerra del Vietnam; mentre que, aquí, la situació politicosocial i els costums eren molt diferents; però teníem en comú una especial veneració pel precepte de l’amor lliure i una clara voluntat d’emancipar-nos i de trencar amb l’estructura de la família tradicional.
Quatre dècades enrere, pera molts joves de comarques, la màxima fita era anar a Barcelona. Un lloc ideal, lluny del control familiar, per a estudiar, fer amistats, trobar parella (ocasional o definitiva) i experimentar la llibertat que proclamava Erich Fromm en el mític llibre La por a la llibertat. La disbauxa era un objectiu habitual, després d’un passat massa lligat a la repressió carpetovetònica. També hi havia una atracció especial per l’estranger i els aires nous vinguts de fora: Londres, París, Perpinyà, Amsterdam, l’Índia, el Marroc…
Avui, el fill pròdig bíblic s’ha transformat en un jove que torna molt aviat a la casa dels pares, després d’haver-la abandonada durant un temps, tractant d’independitzar-se. De fet, molts dels joves es queden a vegetar a la llar familiar fins més enllà dels trenta i els quaranta anys. O fins que moren els progenitors. I els pocs que s’emancipen es troben sense feina i hi tornen aviat. No viuen on volen per raons econòmiques; i si ho fan, depenen de l’ajuda familiar per a pagar el lloguer.
En plena catàstrofe econòmica i ofegats en l’oceà de l’atur, més de la meitat dels aturats són joves. Per això l’emancipació familiar és un miratge impossible. I per acabar d’espatllar-ho, saben que si estudien una carrera i es llicencien el seu destí inexorable serà fer la cua a l’oficina d’ocupació.
Segons l’Observatori de l’Emancipació del Consell de la Joventut, el 80% dels menors de 30 anys viuen amb els pares. I les previsions indiquen que l’emancipació juvenil s’endarrerirà més enllà de la trentena. Si aquests joves volguessin comprar un pis i independitzar-se, haurien de destinar el 60% del sou a la hipoteca, en el cas que tinguessin una feina raonablement ben pagada. Però tal com està el preu de l’habitatge i el mercat de treball —habitualment estacional, mal pagat, amb molta rotació o a temps parcial—, aquest col·lectiu té molt difícil (pràcticament impossible) abandonar la llar familiar.
Una de les poques opcions és —tal com fan molts estudiants— viure en pisos compartits, tot i que això tampoc no garanteix l’assoliment d’una vida adulta independent. Aquest estat d’interinitat implica algunes disfuncions derivades d’una convivència immadura, com ara la preparació d’àpats repetitius (macarrons, llegums preparats o arròs a la cubana)—, una neteja caòtica i deficient de les estances, horaris incompatibles… Molt sovint, a més, aquests joves demanen diners als pares per a satisfer algunes necessitats, com el transport, el pagament del lloguer i el carnet de conduir. O porten la roba a la mare perquè els la renti.
Més enllà de les dificultats econòmiques, en el cas que els fills emancipats vulguin tenir una vida autònoma en parella, la cosa es complica si hi ha descendència, perquè aleshores els avis es converteixen en monitors i «cangurs» de la canalla, i la casa paterna esdevé una llar d’infants. En determinades ocasions, si la independència és insostenible, algunes parelles amb criatures s’instal·len temporalment a casa dels pares (o dels sogres), una temporalitat que pot resultar indefinida.
Tanmateix, tot i reconeixent els obstacles i els inconvenients d’optar per una vida independent, i sense pretendre fer apologia de la ruptura radical dels esquemes familiars convencionals, em fa l’efecte que una part considerable dels joves que no s’emancipen ho fan per comoditat o falta de coratge. És veritat que l’alternativa de passar-se la jornada fent cua a les oficines d’ocupació o presentar sistemàticament currículums que ningú no llegeix, és descoratjador. Però, tampoc no es pot caure en la desídia i estar-se tot el sant dia estirat al sofà de casa dels pares fent zàping davant el televisor o bussejant en el món virtual d’Internet, mentre demanem a la mare que ens faci una truita, ens renti els calçotets i ens doni 50 euros per anar al cine i fer una copa.
