Setmana Santa, Roma. El Papa presideix la cerimònia romana. L’estètica, impecable: la mitra, els espais, les pauses, i l’escolania vaticana cantant en llatí (hem progressat molt, ara ja no canten els castrati).
Setmana Santa, Màlaga. Els legionaris treuen el Cristo de la Buena Muerte i marquen el pas de l’oca lent, el passegen amb grans aplaudiments acompanyats de tambors i cornetes. Canten «El novio de la muerte», que acaba tot dient: «…Por ir a tu lado a verte / mi más leal compañera / me hice novio de la muerte / la estreché con el lazo fuerte / y su amor fue mi bandera».
Els ministres espanyols de Justícia, Interior i Educació, Cultura i Esport cantaven amb fervor i emoció «hirió con zarpa de fiera / soy novio de la muerte», i bum, bum, i anar fent. El ministre de Cultura diu que tot això forma part del patrimoni cultural espanyol.
D’acord, com els toros i els correbous; i a Roma, totes les cerimònies romanes. No entenen que, un dia, l’Església va deixar de castrar infants, com també es van acabar les lluites dels gladiadors. No entenen que les execucions públiques ens degraden a tots; i les no públiques, també.
Un dia s’acabaran la Setmana Santa, el Papa, els novios de la muerte i totes les festes de lloança a totes les ànimes inexistents. Un dia s’acabaran el PP, Ciudadanos, el PSOE…, i, també, els evangelistes i el que quedi del Ku Klux Klan, i aquest dia ha d’arribar aviat o acabarem tots cantant El novio de la muerte o en llatí al Vaticà. Aquest és el món que hem de deixar a tot córrer.
D’altres, també aprofiten l’afició que té l’espècie humana a creure en ànimes i esperits protectors i han aplicat com a llei dels déus el marxisme, el capitalisme i el neocapitalisme com a úniques solucions per al benestar de l’espècie. El fracàs és evident. Aviat l’1 % dels homes de la Terra controlaran tota la riquesa del planeta. Mengem el que ells volen, viatgem allà on ens diuen, prenem medicaments innecessaris i torturem, maltractem i exterminem milers d’espècies animals i vegetals.
Però, el món podria ser diferent, i aquest és el repte. Hem de perdre la por. Hem d’entendre que el progrés no el representen ni els que ens parlen d’esquerres ni els que ens parlen de dretes. Són el mateix. El poder és dels que mirem endavant. Crec que una part del món s’ha cansat que l’enganyin, que vol viure diferent i, com deia Thomas Jefferson, «quan la injustícia es converteix en llei, la rebel·lió esdevé un deure».
Aviat veurem progressos immensos en robòtica, medecina, tecnologies per produir energia, etc. Tot aquest progrés haurà d’estar al servei de la societat. Si això no és així, si, com ara, aquest progrés està en mans del neocapitalisme de polítics corruptes i de servilisme miserable, de polítics que canten El novio de la muerte i d’altres que es vesteixen d’esquerres a canvi dels rosegons de pa que llencen els més corruptes, el que ens espera és terrible.
Catalunya ha despertat a garrotades i les noves generacions han de despertar el món sencer. És per aquest fet que a Catalunya tenim esperança i no defallirem, perquè, com va dir el president Puigdemont, «no tenen prou presons per tancar-nos a tots i no serem uns alumnes aplicats del 155». La nostra lluita és per a tots i serà llarga, però segur que cada dia serem més.
No volíem deixar passar aquest mes d’abril sense recordar la cançó protuguesa de Zeca Afonso, associada a la Revolució dels Clavells, «Grândola, Vila Morena», que el Movimento das Forças Armadas (MFA) va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura el 25 d’abril de 1974.
Efectivament, a les dues de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, “Grândola, Vila Morena” sonà en el programa «Limite» de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 del dia 24 d’abril, fou la cançó «E depois do adeus», cantada per Paulo Carvalho.
Un jove lliurat un clavell a un agent de la Guardia Civil durant els escorcolls d’aquest cos militar al setmanari El Vallenc, a Valls, el setembre de 2017.
Quaranta-quatre anys després aquesta cançó encara és prou vigent per a tots els demòcrates d’arreu del món, ja que va ser la guspira d’una revolució —unilateral i il·legal— que va alliberar Portugal de la dictadura salazista.
La lletra, aquí en versió catalana:
Grândola vila morena
Grândola, vila morena, terra de fraternitat. El poble és qui més mana dins de tu, oh ciutat.
Dins de tu, oh ciutat, el poble és qui més mana. Terra de fraternitat, Grândola, vila morena.
A cada cantonada un amic, a cada rostre igualtat. Grândola, vila morena, terra de fraternitat.
Terra de fraternitat, Grândola, vila morena. A cada rostre, igualtat, el poble és qui més mana.
A l’ombra d’una alzina de què ja no en sabia l’edat vaig jurar tenir per companya, Grândola, la teva voluntat.
Grândola, la teva voluntat vaig jurar tenir per companya a l’ombra d’una alzina de què ja no en sabia l’edat.
Temps enrere, coincidint amb la celebració dels actes de Vic, Capital de la Cultura Catalana 2016, l’organització de l’efemèride em va convidar a exercir de moderador en un debat titulat “Osona, el Liverpool català?”, celebrat a la Jazz Cava. La pregunta que proposava l’enunciat de la taula rodona es basava en la premissa impulsada, fa vint-i-cinc anys, per Miquel Calzada (Mikimoto), segons la qual Vic, podia comparar-se -encara que fos de manera relativa- amb Liverpool, la ciutat anglesa que va veure néixer el mític grup The Beatles, gràcies a la quantitat i qualitat de grups musicals sorgits a la capital osonenca durant els anys 80, i que avui continua fornint el firmament musical català amb nous grups que il·luminen el panorama cultural, en un marc on el Mercat de Música Viva hi té un lloc preeminent.
A la taula rodona, Jaume Ayats (musicòleg i director del Museu de la Música de Barcelona) va reflexionar sobre les aportacions i les bases musicals a Vic en èpoques pretèrites, les arrels –o les llavors- que van propiciar l’esclat musical dels anys vuitanta. I es va referir a les agrupacions corals, als primers orfeons i a la música popular d’abans de la Guerra Civil, que després va ser arraconada. O la primitiva Escola de Música, Joventuts Musicals, el grup de folk Els Esquirols, i els fòrums de jazz impulsats per Armand Quintana; fins l’arribada d’aires nous procedents de França i Itàlia; i, finalment, l’eclosió de la música anglosaxona. Durant els anys seixanta i setanta, a casa nostra va triomfar la nova cançó, impulsada des de Ràdio Barcelona per Salvador Escamilla i el programa Radioscope, una plataforma que va catapultar Rafael Subirachs, Dolors Lafitte o el Duo Ausona.
Ramon Ferrer (també musicòleg i membre del grup Duble Buble) va parlar de l’esclat de l’anomenat «Liverpol català», en un context marcat pels precedents del festival Canet Rock, el de Woodstock, els hippies, la contracultura, els Beatles i els Rolling Sones. A Osona, aquells dies van aparèixer els primers rockers de la comarca (Jerrys, Vulcanos…), mentre que a Barcelona, al Zeleste, floria la ‘Música Laietana’ (Pau Riba, Sisa, la Plateria…). A Osona, el ram de flors musicals el van formar Duble-Buble, Kul de Mandril, Dumpers, Perdidos en el Espacio, Trogloditas, Hidràulics Mai Tips, Los Burros, El Último, Sau… Fins que a finals dels vuitanta la collita es va concretar amb el naixement del Mercat de Música Viva.
Els Dumper el 1979. Foto: Lluís Colomer.
Joan Godayol “Gudi” (professor de l’EMVIC, codirector del Festival de Jazz i membre de diversos grups) va explicar que, coincidint amb la consolidació del MMVV, la seva generació (Taxi Tat i Karda Fàstic entre molts d’altres), va formar part de la ‘baula perduda’, i que la fornada de grups dels anys 90 a la comarca va fer la funció de “pont” entre el Liverpool primitiu i l’actual. Una època que va coincidir amb l’esplendor de les primeres botigues d’instruments musicals, la creació de la Cava de jazz, la nova orientació de l’Escola de Música i l’aparició d’escoles de música privades.
Finalment, Ernest Crusats (músic de la Iaia) va fer una reflexió sobre el nou “Liverpool català” i el perquè hi ha tants grups osonencs emergents (o amb components osonencs) a primera fila, des de La Iaia a Nyandú, passant per Núria Graham, Joana Serrat, Est-Oest, Txarango, Obeses, Oques Grasses i altres de no tant coneguts. I va explicar que molts dels músics d’aquestes formacions han passat per escoles de música de Barcelona i l’Escola Municipal de Vic, tot i que alguns són autodidactes. També va destacar les dificultats per professionalitzar-se i viure de l’ofici, i el paper d’internet en la difusió dels treballs musicals: “la xarxa ha fragmentat la música. Abans la gent escoltava un disc sencer, com la lectura d’una novel•la. Ara tot és més aleatori. Ens falta una visió de conjunt. Trobo a faltar un gaudi més reposat”, va dir.
La conclusió de la trobada de músics de diferents generacions (dels seixanta anys a la trentena) va ser que, amb la perspectiva del temps passat des de la dècada dels vuitanta, això del “Liverpool català” no deixa de ser una exageració, tot i que com a paràbola serveix per explicitar el sorprenent paper d’Osona en el món musical de les últimes dècades.
A finals dels anys 50, el bisbe de Vic, el doctor Ramon Masnou, va escriure un petit opuscle titulat Bailamos o no bailamos , en el qual carregava fort contra el jazz i les noves músiques ballables que venien del món anglosaxó. Alienes a les preocupacions del mitrat vigatà, arreu del país van començar a proliferar orquestres de ball que feien jazz comercial, sobretot Bonet de San Pedro y los Siete de Palma, la Orquesta Gran Casino o Ramon Evaristo y su orquesta.
A principis dels 60, el rock, el blues i el pop van penetrar a la comarca, amb una espectacular proliferació dels anomenats grups ie-iés. Fins aleshores, el panorama musical es limitava a les tradicionals orquestres de ball, músics i intèrprets de formació clàssica, com l’Orfeó Vigatà, l’Orquestra de Cambra de Vic, l’Escola de Música, la banda municipal, les cobles sardanistes, els cors parroquials, els acordionistes, les audicions de sarsueles.
La irrupció de les guitarres elèctriques i la influència de The Beatles i els Rolling Stones van sacsejar el país i la societat osonenca en particular. El primer conjunt vigatà que va fer versions dels grups anglesos va ser els Vulcanos, que van actuar moltes vegades a la sala La Conxa, el temple pagà per excel•lència on s’expressaven aquestes noves tendències musicals. Allà, a pocs metres dels jardins i les piscines, els diumenges a la tarda hi anaven a ballar el jovent de Vic i comarca, sovint amb la idea de lligar i pescar parella. Els Vulcanos alternaven cançons rockeres amb peces italianes de l’època del Festival de San Remo. Els propietaris del local van comprendre que els temps estaven canviant i a més de l’Orquestra Maravella i la Montecasino, van fer venir Los Sírex, Pekenikes, Smash i d’altres grups del moment.
Els Jerrys als anys seixanta. Arxiu de Víctor Vilanova.
De mica en mica els grups vigatans i comarcals de música moderna van anar sortint com bolets: Jerry’s, Vesper’s (de Casimiro Masdeu i Ramon Badia), Seis-Band, Santo’s, Sputnik’s, Zares, Siros, Louis XV, Poney’s, Taunus, Immers (que van ser campions d’Espanya d’harmònica), Wicke’s… Des de 1962 fins a 1966, els Jerry’s van esdevenir l’exemple d’un grup amb aparença rebel i entremaliada, amb un estol de fans que els seguien arreu.
La darrera nit de l’any 1969 es va inaugurar La Muralla, la primera discoteca de Vic, un fet que va provocar una autèntica commoció ciutadana. Mentre els joves van saludar l’esdeveniment amb bombo i platerets, els sectors més conservadors van posar el crit al cel i van començar a fer córrer rumors i llegendes al voltant de prodigioses orgies, disbauxes col·lectives i ingestió de drogues. En realitat, les suposades orgies es limitaven als petons que es feien algunes parelles i als fàrmacs legals que certs clients prenien barrejats amb begudes alcohòliques, formant uns combinats que proporcionaven estats d’alegria momentània. Però de drogues, en el sentit estricte que el llenguatge popular dóna a la paraula, pràcticament no n’hi havia. El consum de xocolata (haixix) no va començar a generalitzar-se fins a la meitat dels 70, mentre que les anomenades drogues dures, el cavall (heroïna) i la coca (cocaïna), encara van trigar més temps a introduir-se de manera destacable.
En aquella mateixa època, a la plaça de l’Estació també es va inaugurar la discoteca Scorpio, freqüentada sobretot per joves osonencs –alguns d’arrel andalusa- i d’altres que provenien de nuclis pagesos de la comarca, una clientela que contrastava amb l’ascendència majoritàriament catalana i arrelada a Vic dels usuaris de la primera discoteca. Amb tot, el tipus de música era molt semblant al de La Muralla.
El bar musical Can Grapes, obert el 1971 a Taradell va deixar una petjada inesborrable en la memòria dels joves que sortíem de l’ou i va acabar essent el referent cabdal de tota una generació. Antigament, les quatre parets del local havien estat una quadra. Avui, els antics clients d’aquest bar tenen entre entre 50 i 70 anys; molts són pares de família o avis, amb fills o néts que tenen la mateixa edat que tenien ells quan movien l’esquelet a la diminuta sala oberta per Pep Lluçà i Josep Mundó ( Tramun ). Tres anys després, quan en Tramun va obrir El Mugró, un altre dels bars més imprescindibles d’aquella època, Lluçà va passar a dirigir Can Grapes en solitari.
A les parets exteriors del local hi havia un mural psicodèlic amb la cara de Jimi Hendrix. L’interior era molt petit, amb una barra, una llar de foc, una sala de trenta-cinc metres quadrats i els lavabos. Sembla mentida que un espai tan reduït pogués encabir tanta gent ballant (de vegades més de cent persones). A més de la clientela del poble i de tota la comarca, Can Grapes va esdevenir un focus d’atracció per a joves provinents de la Catalunya interior (Manresa, Sallent, Berga, Girona o Ripoll) i de la metròpoli barcelonina. La influència musical de Can Grapes arriba fins als nostres dies a través d’una gran quantitat de músics que hi van començar la seva carrera teòrica, després d’escoltar la música més innovadora que oferia Lluçà: The Cream, Frank Zappa, grups de música funky, els mites psicodèlics de Califòrnia o música experimental japonesa, entre d’altres modalitats que farien la llista massa llarga.
Cartell de Bar Hangar.
La tipologia dels visitants assidus era d’allò més variada: estiuejants de Taradell, estudiants, joves treballadors, artesans, pijos , parelles, místics, hippies , rockers, monitors d’esquí, exseminaristes, pagesos, futurs arquitectes, militants de tots els partits polítics i molts mamellons que avui són regidors d’ajuntament. A mitjans dels 70, molts barcelonins relacionats amb la contracultura van descobrir el local i no era estrany veure-hi Pau Riba menjant unes torrades a la llar de foc, mentre el genial Gato Pérez ballava pels descosits a la pista. A Can Grapas, les sorpreses eren contínues. Era un bar molt afable, amb música molt bona que en Pep comprava a Anglaterra i a França. El propietari sabia equilibrar l’oferta segons la clientela que entrava: els caps de setmana posava La Trinca, per fer contents els de Vic i la flor i nata de la comarca.
Trenta-cinc anys després, fent un repàs al gran nombre d’espais i bars musicals o discoteques s’han anat obrint i tancant, queda clar que si Vic no és el ‘Liverpool català’, és, sens dubte, una pedrera de músics i aficionats a la música. Dies enrere, repassant el mur de Facebook de Raül de la Torre, em vaig trobar amb una llista de locals que des de finals dels seixanta fins avui han acollit concerts en directe, o que han esdevingut centres de propagació de l’anomenada música popular actual (sobretot pop i rock). A la llista apuntada per de la Torre que a continuació es reprodueix, hi he afegit alguns noms que he recordat de la meva època juvenil:
Scorpio, La Conxa, Muralla, Danatela, El Mugró, Can Grapes, El Celler de la Lliça, Karibú, Boixe-Boixe, La Pipa, Kroma, La Taca, Tarot, Logical Arguments, Clips, JS, Roc 34, Únic, l’Hangar, Maricel, Bumen, Amoc, Què, Boulevard Blau, Comic’s, La Font, Cap d’Estopes, Tsé-tsé, Nexus, Jazz Cava, L’Oficina, & Cia, Foxtrot, Diògenes, Pass Dream, El Molí de l’Alzina, 4 Cantons, la Violeta, La Coope, Bis Bis, New Street, La Fundició, Sioux, Eixam, Portland, Bè Negre, Martell, Catau, Tramon, Keeper, Moska, La Torratxa, Parany, Vocton, La Crema, Happys; UH, La Disco, Arca de Noè, La Cabra, Pocket Bike, La Reciclària, El Casino de Vic, Cafè de l’Orfeó, L’Era del Sot, Pasternak…
Situados Próximamente als anys vuitanta. Foto Toni Coromina.
Però allà on queda més palesa l’efervescència musical de la comaarca d’osona és a la llista de grups de música que Joan Vilar ha apuntat al mur del Facebook “Belles Glòries”, on apareixen més de 500 formacions que durant 40 anys han animat les nits osonenques. Moltes de les bandes que es reprodueixen més avall (en ordre alfabètic sense tenir cap relació cronològica amb la seva trajectòria), potser van tenir una vida més aviat efímera; però també n’hi ha d‘altres que van oferir –i algunes encara existeixen- moltes actuacions en directe:
Apnea, Antonia Barnolas, After feedback, Amusic skazz band, All in one, Altres, Axter, Àcid úric, Absit., Ángel negro, Avikultores modernos, Alkalins, Asheborg, Astral Warriors, Apple tree, Andròmina, Al fondo a la deretxa, Adrià Ballús, Anairant, Any zero, American socks, Àlvar Punyal, Al Neri, Arnau Pallarols, Apostasía, Armageddon, Aramateix, Anur, Abduïts, Àngel Puntí, Anónimos, Audiocovers, ‘Abril, maig, juny’, Adrealine, Aspirina, Aurora crew, Babel Tower, Brimm, Burros, Burro el Último, Bultacos, Banda Kul, Banda Puig, Beatus ille, Badoc, Blue lemon, Black turtles, Band-idos, Bisbes viciosos, Brillants, Based on a lie, Boys Damm, Big mama, Bonestorm, Bui3, Boicot, Bula matari, Bytheface, Barrica barraca, Borja y el clandestino, Blak, Banda band, Bandboo, Big band de Manlleu, Big band jazz cava de Vic, Banda Gran Ter, Bonobos, Bofills, Crucifix, Canvi de plans, Cafres, Coral vajillas, Calmantes vitaminados, Cave cànem, Catarres, Combustion espontanea, Camlann, Cut d n., Companyia postres de músic, Cluster, Coktel, Change, Caca fugitiva, Caos, Clenxa, Club flamingo, Cyan, Calamars project, Cioe, El Chico de la moto, Clonik dolly, Cap & the snake’ s, Contracorrent, Cromà, Confusió, Cromlech, Crusher, Cut the end, Chronik, Carla, Coses nostres, Carrer del sol, Duo Ausona, Dramàtics, Doble gota, Duble Bubled, Daniel Boga, De tranks, Deixats del rock, Deva, Dbucle, Dynadromo, Dotze cordes, Del tin, Diminuta swing orchestra, Denebola, Dani esperma y los tozoides, Dioptria, Dumpers, Depecho mode, Declive, Dione, Digital combo, Doctor Enric, Desperdicios, Disturbio, David Viñolas trio, Ebbandflow, Els flipats, Els dimarts, El Papa de Roma y su Puta Madre, Espurna, Esperit de la criada, Efecto lejia, Escudero, Erase, Emma Goldman, Esgarriats, Els iaies, El replà, Esos de ahí, Els thoss, Els lenons, Empty heads, Equal rights, Eskatukat, Enze, Euterpe, Est oest, Eikostate, Els amics d’en Miquel, Extensity, Els llumins, Epilèptic, Evermind, Escamot, Els Esquirols, Escuela de calor, El cant de la morsa, Escac el rei, Estat kritic, Elefunk project, Els llops, Ekko, Ebun, Fail, Fràgil, Fase de rem, Flatoman, Full eggs rythm, Falcón death, Free Step, Freetown, La Fellatio de Cupido, Fills de la Plana, Fridays, Full dúplex, Fitipaldi y tú, Feders d’en Nuri, Frecuencia modulada, Fulano de tal, Fiti & the Pòtols, Fòbia, Flying frogs, Funkystep, Futime de faigs, Furguson, Foc i gel, Foc àlgebra, Fluids, Fum and flays, Fumata blanca, Folky towers, Garrot vil, Grandvermu, Gas músic, Gual permanent, Garlanda, Gats, Gradus at parnassum, George Freginald i el colectiu musicofoll, Greska, Gloria Terricabras, Galcats, Groom, Gots de tuba, Genisenca, Germà aire, Guillem Ramisa, Grup clariana, Guillem Roma, Grup pillu, Grup 6, Héctor Vila, Hidràulics mai tips, Hidromurs, Híbrids, Hekatombe surgery, Homenots, Humedos, Holes in the shirt, Iagolaiaga i els detectius salvatges, Iceworld, Immorgon, Inversus, Immamarranon i la Canalla, Indians, Insomnia, Independent day, Insoportables, Ira, Intiba, Immers, Inumazigh, Innsmouth, Impuls, Jazz on marx, Jack mad, Jaume Teix, Jaula vacia, Jep Negre, Jah stalia, Jerry’s, Jigsore, Joana Serrat, Jam de Perles, Josep Maria Cantimplora, Jazz fugazz, J. Trio, Josep Maria Puigdomènech, Josep Maria Vall, Jumo, Ju, Juli Piris, Jungle, Karda fàstic, Kabal, Kibor, Kaiser, Kaustik, Kin Kaos, Kashmyr, Kgüentot, Ke tal, Kuantics, Kaos cúbico, Kuopac, Kul de mandril, Kilis, Kuñaos violentos, Kilimanjaro’s, Kuoband, K.os., L’esclop i l’ espardenya, Louis XV, l’ hereu escampa, La mujer pianista, Lluïsos, La ruta, L’ home errant, L’ home trencat, La gallina afònica, La gauchada, La Coloma i el puma, La iaia, Locates, Laura Segarra, Las Rubias, Local 7, Lloret salvatge, La protectora torellonenca, L’era, Lipstick, Les tietes queques, Lliris, Llull, Lluís Salvans & sus PIngües Beneficios, Lletjos, Licor de poma, Los Vulcanos, Lionel king& nan roig, La tropa, Los zares, Los hombresculo, Los coupers, Los huracanes, L’home groc, Marcel Lazara i Júlia Arrey, Mates mates, Madison blues, Mar Ortega, Mel i mugró, Meanwhile, Monk elèctric band, Miyagui, Michigan, Miokardia, My thrusting crown, Mandrágora, Mimisikous band, Moc, Maria Dolors Laffitte, Monos de chocolate, Monoxide pills, Morí el Merma, Material explosivo, Manlevis, Meders, Mixu, Mc Trompa, Manlleu jazz quartet, Masturband, Mariona i Helena trio, Marta Ferrer, N’Osona, Nyandú, N’kardet, Nardos, Narcosis, Neatles miris, Nen Magem, Nuna, Nult, Nirvana, Neuriticos depresivos, Nicrunicuit, Nest, New brillants, Nido malo, Negros presagios, Nutritivos, Nemini parco, Nivell zero, Núria Graham, Nyoca, Neuròtics, N152, No t’ hi matís, Obeses, Oques grasses, Ohios, Orquestra Venus, Of all reputed, Os pedrer, Okupats, Otros tres. Òasis, Opium flowers, Orquestra Sèmola, Parking, Parambana, Panico al miedo, Pep Poblet, Powerslave, Paparazzi, Pesh, Pesta porcina, Pelut i pelat, Power burkas, Poetry of chaos, Paracaigudistes acústics, Pasion maldita, Paula Valls, Paradís, Pumas, Pep Sala i la banda del bar, Paco & Báñez, Pove i amics, Púbers, Pep López, Phil’ s Black hole, Perdidos en el espacio, Poneys, Palma jazz band, Quina barra, Quimi Portet, Quest trio, Quam dudum, Quatre de corda, Rafael Subirachs, Resilència, Resposta, Ritual, Ressaca, Robins, Ruje, Ratnuts, Ramences, Rot, Rod ready and the holy fuckers, Reig jazz band, Romagats, Regalim, Rapidos, Ramons, Riot act, Rèplica, Roger Usart, Sau, Skandol públic, Stardust, Salem, Segle XIII, Slaps, Skoria, Stressing, So pantanós, Santos, Suite 24, Supernen, Sputniks, Sperm, Sinforosa, Sex Pòtols, Spiders, Skampats, Soviets, Skak al rei, Stole, Shuko, Siros, Shakespeare Saïd, Seis band, Steve and The Hooligans, Sleazy trigger, Sílvia Montells, Sindicat de bandarres, Strip, Stick suant, Satelite band, Situados pròximamente, Sixin town, Seattle sound, Suppergreep, Superàvit, Sotrac, Sherecans, Supervivents, Salvans & Presseguer, The demencials, T’he jumping jacks, Taurant, Tumbaos, Tristan, Té delegats, Tropical iceland, T’he thrusday band, Taxus bacata, Three pounds fifty, Tooday, T’he Vic band, Taxi tat, Tarumba, The Pruit, Tripolar project, The sean magnimus and the Big band bum blues, Tourmix, T’he rollers, Ta mare, The swing air force, Ted Mauri & Toni Traserres, Tidal waves, Toni Pagès, The pain, Tifus, Thanks for coming, Tremendamente, Turnstile, The narices, The sey sisters, Tino y culpables, The spirrers, Thimids, The young Fridays, Trips, Taxis, Taurus, Terciopelo, T’he dancing days, Trànsit, Trogloditas, Teen Spirit, Udol, Unganapia, Última sortida, Últim recurs, Último de la fila, Urband rockers, Ubriques band, Víkings, Víctima social, Va k txuta, Vespers, Versus, Vic naranja, Vidus, Wildside, Witakers, Wild thing, Wood, Wethecats, Xy, Yellowdog, Your country too, Yogi Jedi, Zipayos muertos, Zumbido llampec, 2 mist, 4 confussion….
Desconec si a la ciutat de Liverpool hi han hagut tants grups musicals com a Vic i a Osona. Però aquest llistat demostra que a Osona l’olla musical ha bullit durant quatre dècades, com a mínim.
No tinc clar si les estàtues s’han de retirar d’acord amb els règims polítics que governen en cada moment. Ara les col·loquem, ara les enderroquem. Segurament seria millor no dedicar estàtues a ningú, i ens estalviaríem diners i feina.
Aquesta dies, el populisme de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha enderrocat una vegada més l’estàtua d’Antonio López y López, marquès de Comillas, que ja es va enderrocar el 1936 i es va restituir el 1940. Per tant, és perdre el temps.
Diuen que Antonio López y López va fer la seva fortuna traficant amb esclaus. La costa del Maresme està farcida de finques d’«indianos» catalans que es van enriquir amb el tràfic d’esclaus. Noms il·lustres de la burgesia catalana, també. L’Església permetia el tràfic d’esclaus. L’arquitecte d’Antonio López y López era Antoni Gaudí; i durant molts anys, Verdaguer va viure al palau del marquès i va viatjar amb els seus vaixells.
Enderrocaran a Roma la columna trajana?, o enderrocarà l’alcaldessa Colau el monument a Colom, que va obrir la via a totes les rutes del tràfic d’esclaus?
Però, què és l’esclavitud? Mà d’obra barata al servei del poder per enriquir-se. És un problema econòmic. L’home no en té prou a esclavitzar els animals. Si pot, també esclavitza els seus iguals.
Són esclaus els treballadors de les càrnies o dels hotels turístics o els que tenen contractes per hores en tot tipus d’establiments i que cobren menys de 1.000 euros al mes? Sí, són esclaus. Amb la Constitució espanyola actual, per tal d’exportar i atendre milions de turistes, el «Gobierno de España» permet que els emigrants i la gent del país competeixin per un sou miserable.
El creixement de 2,5 punts de l’economia té aquest fonament. «España» creix però la misèria creix més que «España». Estem en una altra bombolla que, una vegada més, paguen els esclaus. Qui va pagar la bombolla immobiliària? Els esclaus.
No són esclaus els pobres que van ser estafats per bancs i caixes amb les preferents? No són esclaus els que, no podent pagar la hipoteca, retornen l’immoble i queden endeutats per sempre?
Qui ho permet, això? L’Estat monàrquic espanyol, protegit per una constitució que consent que l’enriquiment d’uns sigui sempre provocant la misèria dels altres.
Sra. Colau, per què aquests actes de populisme? Per què no deixa de mirar-se els cordons de les sabates i mira més enllà? No veu que cal construir un sistema nou de drets, deures i llibertats per a tothom? No veu que aquest canvi pot començar a Catalunya? Per què esperar? Canviar l’Estat espanyol encara costarà molt.
Sra. Colau, el problema no és la independència. El problema és la dependència. I vostè, fent populisme per distreure la gent que encara somien que la justícia existeix. Amb el seu vol curt de gallina, no existirà mai res que es pugui entendre com una societat més justa.
Fer populisme es fàcil, tant com imposar la monarquia i la constitució per la força utilitzant el poder judicial, que ja ha perdut tota la credibilitat. Vostè i els seus comuns fan el pitjor que es pot fer, intenten crear l’esperança que encara és possible la convivència amb Espanya. Sap, Sra. Colau? Com deia Nietzche, l’esperança és el pitjor que hi ha perquè allarga l’agonia.
[Un article del periodista Carles Fiter, publicat a Osona.com.]
La família de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols ha cedit el fons documental escrit a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Consta de 3 arxivadors, 5 capses, 15 mecanoscrits i 30 carpetes. Montse Bacardi, estudiosa de l’obra d’Orriols i que està escrivint-ne una biografia, remarca que hi ha “tres o quatre obres inèdites”, però que “costa delimitar el què és nou del que està publicat” perquè hi ha diferents versions.
Una d’aquestes obres inèdites “va ser una sorpresa”, diu Bacardi. Es tracta d’un text escrit als anys 60. “Seria interessant publicar-ho i reeditar les obres”, deia l’estudiosa, remarcant que les obres d’Orriols “no han tingut el ressò que es mereixien”.
En aquest mateix sentit tal com explicava la professora Carme Rubio, també estudiosa de l’obra d’Orriols, “ella havia dit que havia deixat coses al calaix, com una autobiografia planificada en diferents volums”.
Jordi Puntí i M. Dolors Orriols. Foto: Imatge d’arxiu «La Marxa».
Rubio ha destacat que es tracta d’una figura imprescindible per entendre la literatura a Osona al s.XX. “Les seves obres són d’una lectura interessant i fluida amb trames complexes i personatges sòlids”, deia la professora, destacant les obres com El riu dels inconscients, Petjades sota l’aigua o Una por summergida.
La professora ha especulat sobre per què Orriols no havia tingut més ressò a la literatura general: Potser pel fet de ser dona llavors, perquè va viure allunyada de la capital i de col·lectius influents, o perquè no pertanyia a l’àmbit acadèmic. No obstant, això també significa que “va tenir molta llibertat d’acció”. “Maria Dolors Orriols estaria molt contenta perquè el seu esforç creatiu no ha estat en va”, ha sentenciat.
L’obra d’Orriols, com a objecte d’estudi
Per la seva banda, el fill de l’escriptora, el físic i també escriptor Antoni Lloret, apuntava que d’aquesta manera “l’obra no quedarà abandonada”, ja que podrà ser “objecte d’estudi”. Lloret ha explicat la “vida difícil” que havia tingut la seva mare, per la guerra i per l’empresonament del seu pare “per separatista”.
Tot i això, Antoni Lloret ha remarcat la seva figura com una “lluitadora fantàstica” que va poder escriure en català, sent autodidacta. Com a anècdota, tal com explicava Lloret, l’última novel·la va escriure-la mentre estava a la residència perquè la poguessin llegir els altres residents.
El rector de la UVic-UCC, Jordi Montaña, remarcava que era “un honor rebre el llegat perquè pugui ser custodiat i estudiat” i alhora que això propicia que la biblioteca es converteixi en un “focus d’atracció d’investigadors d’arreu”. L’alcaldessa de Vic, Anna Erra, destacava que era “una gran oportunitat” per no perdre el llegat d’aquesta escriptora “tan vigatana”. D’aquesta manera “enriquim la ciutat i la universitat”, afegia.
Finalment, el nebot de l’escriptora, l’empresari Joan “Nan” Orriols ha fet entrega a la Universitat de Vic d’una de les seves obres pictòriques. El rector li ha agraït la donació “que enriqueix el fons d’art de la Universitat i segella l’amistat amb la família Orriols”.
Breu biografia
Maria Dolors Orriols va néixer a Vic l’any 1914. Lectora des de molt petita, no va ser fins l’any 1947 que va escriure la seva primera novel·la Retorn a la vall, que veuria la llum el 1950. És autora del recull de contes Cavalcades, premiat als Jocs Florals de Montevideo i del recull Reflexos, als Jocs Florals de Londres. La seva obra mestra El riu dels inconscients sobre la Guerra Civil no sortirà publicada fins al 1990. L’any 1984 Eumo Editorial li va publicar la novel·la Petjades sota l’aigua.
Casada amb el metge Nicolàs Lloret, viatja sovint a París on coneix Sartre i Simone de Beauvoir, i fa una gran amistat amb la pintora i escriptora Aline Gagnaire i amb Mariquette Delahaye. Als anys 60 és subdirectora del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona, juntament amb Alexandre Cirici, que n’és el director.
Quan va enviudar va fer llargues temporades a París, on va escriure diverses novel·les com Cop de porta (1980), Contradansa (1982), Molts dies i una sola nit (1985), Una altra sonata a Kreutzer (1985), i Una por submergida (que es publica el 1992). L’any 2003 publica Escampar la boira, obra de caràcter autobiogràfic. Maria Dolors Orriols mor a Barcelona el 23 d’agost de 2008.
Tot i que les formigues i les abelles i altres bestioles ajuden molt a entendre el fracàs de l’espècie humana, aquests dies no puc deixar de riure molt amb un grup de gent de mil colors, de mil opinions, de milers d’interessos i d’un sol dogma que els uneix: la lluita a favor de la unitat de la pàtria espanyola i contra l’anticrist Carles Puigdemont Casamajó, president electe de Catalunya.
Per entendre com s’entenen per no entendre’s tots els que l’altre dia vaig veure a la manifestació de Societat Civil Catalana, he pensat en l’escena de la cabina del vaixell de la pel·lícula Una nit a l’òpera, dels germans Marx. No costa, observant-la un xic, veure-hi representats la senyora Arrimadas, el senyor Iceta, el senyor Albiol, el senyor Espadaler en representació del senyor Duran i Lleida, el senyor Xavier Sardà i la seva germana, els independents de Tabàrnia amb la interpretació del senyor Boadella, etc.
Tots manifesten que són «catalanes y españoles». Com s’entén això? I ho repeteixen mil vegades. No s’atreveixen amb Els segadors, però en un moment de…, sí, sí, en un moment de «catalanes», toquen la música del Cant de la senyera. Estelada, no. Senyera, sí.
Per sort, aquests dies (avui que escric això és sant Josep… ah!, i santa Josefina) ja han arribat les orenetes i la puput, que, com les abelles i les formigues, no tenen pàtria.
Actuació de Victòria dels Àngels i Alícia de Larrocha en un concert d’homenatge a Manuel de Falla al Palau de la Música el 23 de novembre de 1976. Autor: Eduard Olivella. Fons fotogràfic del Palau de la Música Catalana.
La cultura catalana no està mancada de les enveges, vanitats i gelosies del sector. Com a tot arreu, extingits els caníbals, queden els intel·lectuals per menjar-se uns als altres.
Hi ha persones que neixen amb una aptitud determinada i que la comparteixen amb humilitat i discreció. Altres, amb iguals o pitjors habilitats, intenten eliminar les primeres per vanitat i gelosia.
Els exemples són molt nombrosos en tots els camps. Pel què fa a la cultura catalana, un dels casos on es manifesta clarament això és en el de Montserrat Caballé i Victòria dels Àngels. La primera, nascuda a Catalunya, feia ostentació del seu espanyolisme —amb domicili fiscal a Andorra— mentre estafava diners que va haver de tornar. La segona, filla d’una família que va venir de fora, les poques vegades que es va manifestar ho va fer des de la convicció de sentir-se catalana. Un talent per a dues persones diferents. L’una s’ha passat la vida fent de Castafiore (la cruel caricatura de les dives que va crear Remy per a Tintín) i l’altra ha viscut enclaustrada en la discreció i en la defensa de la seva vida personal. L’una he venut al país la imatge que volien, la de mestressa de casa triomfadora; la que juntament amb el seu germà, ha fet i desfet com ha volgut al Liceu. De la vida personal de l’altra sols n’han transcendit algunes coses, després de la seva mort l’any 2005.
En aquest país, la imatge és més poderosa que el talent i la nostrada Montserrat Caballé, conscient de les inusuals qualitats de Victòria dels Àngels, va impedir, juntament amb el seu germà Carlos, que cantés al Liceu durant vint-i-set anys.
Filla d’un bidell de la Universitat de Barcelona, natural de Fuengirola (Màlaga), i amb la mare procedent de Puebla de Sanabria (Zamora), sempre va considerar Catalunya com el seu país i va reivindicar els seus orígens humils. Davant l’adoració del públic de tot el món, solia dir: «Jo només sóc una persona que canta». Els entesos la consideren com una de les veus més impressionants del segle XX. Els crítics la consideraven un compendi de la Tabaldi i de la Callas. La seva professionalitat no va permetre que una desgraciada vida personal interferís en el seu talent i en el respecte que sempre va mantenir per l’esperit de les partitures dels grans compositors.
Després de la seva mort es va saber que poc abans se li havia mort un fill i que un altre havia nascut amb la síndrome de Down. Mentre la vanitat, la gelosia i l’enveja impedien que actués a la seva terra, el públic l’aclamava a l’Scala de Milà, al Metropolitan de Nova York, a l’Òpera de París, al Carnegie Hall de Manhattan o al teatre Colón de Buenos Aires. Va ser, també, la primera espanyola que va estar convidada al festival de Bayreuth, dedicat a Richard Wagner, on va rebre grans elogis del nét del compositor, que la va dirigir en el paper d’Elisabeth a l’òpera Tannhaüser. Mai no va concedir entrevistes que s’apartessin de la qüestió musical i va viure aliena a les tafaneries que han envoltat altres cantants d’òpera. Va ser sempre una antidiva.
El cas de la Caballé, amb un talent indiscutible per a cantar, és molt diferent. Nascuda al barri de Gràcia, en una família de classe mitjana que havia anat a menys, va iniciar els seus estudis al Liceu. L’ajut del mecenes Joan Antoni Bertran, hereu d’una important família de la indústria del tèxtil, li va permetre tirar endavant la seva carrera musical per teatres de tot el món. A principis dels anys seixanta es va casar amb Bernabé Martí, un tenor mediocre, que es va retirar a principis dels setanta per convertir-se en un acabalat terratinent i ramader del Ripollès, on tenen la seva residència, concretament a les Llosses. El contacte de la cantant amb la comarca ha estat mínim, exceptuant-hi un concert benèfic que va fer fa anys al monestir de Ripoll. El seu marit, més habitual a la comarca i els seus bars, ha comentat en alguna ocasió que, malgrat el gran nombre de bestiar que posseeix, «la vaca que més dóna la tinc a casa».
La Caballé va muntar un clan familiar, dirigit pel seu germà Carlos, qui a més de la carrera musical s’ha encarregat de la seva imatge. Sempre se l’ha vist envoltada dels poderosos, a les revistes del cor, i malgrat el seu espanyolisme declarat, va tancar la llista de CiU a les eleccions al Congrés espanyol dels diputats l’any 1993, que encapçalava Miquel Roca Junyent.
A diferència de Victòria de los Àngeles, que en la seva decadència va optar per la discreció, ella i el seu germà han intentat munyir la vaca fins al fons, amb incursions fins i tot en la música rock, com la cèlebre interpretació de l’himne Barcelona, al costat de Freddy Mercury, en les olimpíades del 1992. També, va intentar llençar la carrera musical de la seva filla Montsita, com si el talent hagués de passar de pares a fills com les notaries o les farmàcies. Lògicament no ha estat així i la seva filla no ha aconseguit destacar.
Si bé la tècnica musical de la Caballé és impecable, la catalana Victòria dels Àngels la superava en emoció. Això li va costar el mutisme del seu país. No va ser fins el juny del 1992, que va poder trepitjar l’escenari del Gran Teatre del Liceu, després de 27 anys. Va oferir un emotiu recital que va fer justícia a una soprano que va actuar en 53 països, excepte en el que considerava com el seu, Catalunya.
L’any 1997, a la secció de Cultura d’un diari vaig llegir per casualitat un breu que anunciava la reedició del llibre Los Borbones en pelota, un títol que em va desconcertar i despertar la curiositat. Dies després, el vaig encarregar en una llibreria i al cap de 15 dies el tenia a les mans. Era un volum publicat per la Compañía Literaria (1996), molt ben editat i ben estructurat. A banda d’explicar l’auge de les revistes satíriques de l’època de la revolució de l’any de 1868 a Espanya, feia un relat cronològic de la vida i miracles a la cort de la Reina Isabel II i, sobretot reproduïa unes fantàstiques aquarel·les pornogràfiques realitzades pel poeta Gustavo Adolfo Bécquer (que havia estat censor de la Cort) i pel seu germà, el pintor Valeriano Domínguez Bécquer. Aquestes il·lustracions es van publicar camuflades sota les sigles ‘SEM’ o ‘SEMEN’, les firmes que a acompanyaven els agosarats dibuixos originals.
Coneguda com la Gloriosa, la Revolució de 1868 va ser un aixecament popular contra el Regne constitucional espanyol que va suposar el destronament de la reina Isabel II i l’inici del Sexenni Revolucionari, durat el qual la llibertat d’expressió va brillar amb llum pròpia, amb una força inusitada i un nivell que en l’actual context històric espanyol seria totalment impossible que aflorés en una revista. En una època que en la qual els pallassos, els titellaires, els activistes culturals i els polítics pacífics són portats als tribunals, l’aplicació d ela Llei Mordassa i de l’article 155 seria fulminant.
Després d’un període d’alternança dels partits liberal i conservador en el poder (que no va acontentar ningú), moderats, progressistes i membres de la Unió Liberal es van unir en un front comú contra el règim monàrquic imperant que propugnava l’enderrocament de la reina Isabel i l’establiment d’un govern més democràtic i eficaç. Mentre els militars es declaraven monàrquics i només pretenien substituir la Constitució i el monarca, les Juntes, més radicals, pretenien una revolució burgesa, amb el suport de grups camperols andalusos, que aspiraven a la Revolució social.
El mes de setembre de 1868, les forces navals amb base a Cadis, sota el comandament de Juan Bautista Topete, es van amotinar contra el govern d’Isabel II. El moviment iniciat a Andalusia aviat es va estendre a altres llocs del país i va comptar amb el suport de Barcelona i de tota la zona mediterrània, un fet que va resultar cabdal per al triomf de la revolució, fins que la reina Isabel es va veure obligada a fugir cap a l’exili creuant la frontera de França, d’on ja no tornaria mai més.
Aleshores es va redactar una constitució liberal que va ser promulgada per les corts el 1869 i que va esdevenir la primera constitució progressista des de la Constitució de Cadis de 1812. A partir d’aquest moment, i durant sis anys (1868-1874), es va intentar crear a Espanya un sistema de govern revolucionari que, en no tenir una direcció política clara, va fracassar. Tot plegat va desembocar l’any 1874 en la restauració de la monarquia borbònica.
Sor Patrocinio i el pare Claret.
Però tornant al llibre Los Borbones en pelota, molts consideren aquesta obra com una de les més terrible sàtires mai feta contra el poder“. En aquesta publicació es recullen 89 escenes, algunes de pintades a l’aquarel·la de caire pornogràfic i grotesc, on es caricaturitza personatges públics de finals del regnat d’Isabel II, sobretot de la casa reial. Aquestes il·lustracions venen acompanyades d’aguts textos al·lusius, de vegades de caràcter poètic. Els protagonistes de les escenes pintades són la fogosa reina Isabel II i el seu dòcil marit, Francisco de Asís (presumptament homosexual i que en els dibuixos apareix sempre amb una considerable cornamenta ), el Pare Antoni Maria Claret (confessor de la Reina, nascut a Vic i que acabaria pujant als altars com a Sant), la monja mística Sor Patrocinio o Carlos Marfori (Intendent de Palau, Governador de Madrid i després Ministre d’Ultramar), a banda dels principals personatges del Tribunal, Napoleó III, la Infanta Isabel, el futur rei Alfons XII, Carles VII, o Margarida de Parma …
En vuit de les aquarel·les publicades (algunes de manera clandestina abans de la fugida a l’exili de la Reina Isabel II), els personatges protagonistes apareixen en accions d’un pujat to pornogràfic, amb explícites escenes de sodomia, trios i orgies passades de rosca. Els dibuixos retraten molt bé els excessos comesos durant els últims anys del regnat de la reina, i expressen molt bé el moment revolucionari que posteriorment es va viure durant la revolució de ‘La Gloriosa’. Tanmateix, tot i que les aquarel·les més conegudes són les vuit de to més pornogràfic, la resta —algunes dibuixades per altres autors diferents dels germans Bécquer— mostren una voraç crítica al sistema polític isabelí, a la monarquia, l’exèrcit, l’Església o els partits polítics.
La reina Isabel II.
Encara que la majoria d’aquestes sàtires brutals es van publicar gràcies a la llibertat de premsa del Sexenni Revolucionari en revistes satíriques com ara Gil-Blas i Doña Manuela (les versions d’El Jueves o El Papus de l’època), la col·lecció completa no va ser editada mai sencera, i només va circular privadament per canals extraoficials, tot i que moltes l¡amines van ser publicades de manera individual en revistes i pamflets republicans i revolucionaris.
Les aquarel·les en qüestió no van ser descobertes fins l’any 1980, i el 1986 les va adquirir la Biblioteca Nacional de Madrid. El llibre Los Borbones en pelota va ser editat fins l’any 1991, amb un intens debat en el Congrés dels Diputats inclòs. En el moment de la seva presentació a la Fira del Llibre del Parc del Retiro de Madrid, els editors li van regalar un exemplar al mateix Joan Carles I, que era l’encarregat d’inaugurar la Fira.
El pare Claret fugint a l’exili amb el marit de la reeina, Francisco de Asís i sor Patrocinio.
