El cementiri de Ripoll. [Foto: Ajuntament de Ripoll.][Un conte de Jordi Remolins.]
Mantenint dificultosament l’equilibri després d’una descomunal ingesta d’alcohol, Hoeggarden va agenollar-se al mig del jardí. Acotant el cap a l’alçada de l’herba tal com feia el pare de CharlesBukowski a Los Angeles després que aquest tallés la gespa, va fixar la seva difuminada visió sobre un objectiu. En el seu cas no volia constatar la perfecció de la catifa verda que ell mateix arranava regularment, sinó aprofundir en l’amistat amb un cuc retràctil que transitava en direcció a uns matolls. Hoeggarden va treure la llengua i va passar-la per sobre les concentricitats suaus de l’animal. El gust de fang i el tacte relliscós no van semblar-li els més temptadors del món, però va riure igualment, de forma sincopada per efecte del licor que encara li impregnava la boca i l’esòfag. I, seguidament, va deixar-se caure de panxa enlaire, sota el reconfortant, però efímer sol d’hivern mentre a la terrassa de la casa del costat, la nova veïna que tot just feia un parell de mesos havia iniciat el compte enrere d’una hipoteca a trenta anys, se’l mirava contrariada. Certament, aquella no era la idea de barri que s’havia imaginat quan van decidir instal·lar-se a Castelladral.
Unes hores abans, a mig matí, Hoeggarden havia baixat els graons de l’ambulatori de Ripoll amb un informe concloent del seu metge de capçalera. Patia una pancreatitis aguda a causa de l’abús de substàncies etíliques d’alta graduació. Si no posava el fre de mà, amb prou feines podria viure un parell d’anys més. La notícia no l’havia enganxat desprevingut perquè feia temps que notava que alguna cosa no acabava de rutllar dins seu. L’addicció a l’alcohol formava part de la seva personalitat. Havia començat a beure a l’adolescència. Al Marabú era sempre el més ràpid a demanar cinzanos negres. Un cambrer afirma que li’n va servir fins a una vintena en una mateixa nit, i no recorda que hagués convidat ningú. De fet, als anys seixanta sempre el podies trobar a la barra, xerrant dificultosament amb els seus companys. Ara bé, pràcticament no sortia mai a la pista a ballar. La seva dona havia de ser forçosament una borratxa. I així va ser. Com el mall i l’enclusa, vaja.
Es van casar, van formar una família i van moderar l’alcoholisme dins de les possibilitats de dos autèntics viciosos en el consum. Així i tot, no va passar un sol dia que no liquidessin el contingut d’una ampolla de litre de vi negre Roqueta Tres Erres i una Xibeca durant els àpats, a més del parell de cerveses, el got de moscatell i algun aperitiu que cadascú per la seva banda prenia pels bars del barri antic. Amb els anys, el seu fill —els testos sempre s’assemblen a les olles— va convertir-se a la religió dels destil·lats. A la llar dels Hoeggarden l’alcohol era un tema habitual de discussió, sobretot quan les ampolles justejaven. En aquell moment arreplegar-ne una es convertia en una batalla titànica, comparable a la lluita dels pivots d’un equip de bàsquet per aconseguir la millor posició sota el cèrcol. Aquelles baralles ja no es repetirien mai més. En realitat quan Hoeggarden va aixecar-se de l’herba, ja feia mitja hora que era mort, amb els òrgans vitals flotant en ginebra, vi, anissos, ferment de civada i altres espirituosos.
El seu fill, que acabava d’arribar a casa amb un pedal considerable, va saludar-lo, però en no rebre resposta va seguir-lo cap al carrer. Forçant la porta del Nissan Micra de la nova veïna, van fer-li el pont i van enfilar el carrer Progrés en direcció al centre. Començava a fosquejar quan van obrir la porta del Cabina. La complicitat paternofilial amb què buidaven les ampolles de whisky i bourbon va trobar la comprensió de quatre clients més, que per no semblar desagraïts van acceptar la invitació dels Hoeggarden d’acompanyar-los en una celebració inèdita per un dimecres de febrer. Mentre miraven la repetició de les millors jugades dels quarts de final de la copa del rei entre el Barça i el Real Madrid que s’havia jugat la setmana anterior, Hoeggarden de poc vomita veient el joc violent dels blancs i les protestes gratuïtes i indiscriminades del seu entrenador portuguès. Ho hagués fet si el cor encara li hagués bombat sang, però la inactivitat hemoglobínica va impedir-li emetre cap altra reacció que un sorollós rot, celebrat com un gol per la resta de la concurrència.
La següent escala va ser al bar Monestir, on a través dels altaveus els Siniestro Total desitjaven tocar els pits de xicotes alienes adduint que aquestes no tenen càncer de mama. Les sis persones que hi van trobar, van unir-se al grup, acabant amb les provisions de cervesa. Hoeggarden va pagar-ho tot, va demanar-los una mica de paciència i va anar fins al caixer del Banc Popular a treure prou diners per continuar aquell particular mecenatge amb el mam com a únic objectiu. Al Sayol van acumular set seguidors més, entre els quals els germans Quílmez. Al cap d’una estona tots ells omplien físicament el Canaules mentre el buidaven de licor. Després de passar pels bars del carrer Sant Pere la gernació era ja tan nombrosa que quan van arribar al Petit París, molts van haver-se de quedar al carrer. En un moment d’aquella nit etílica de 2012, alguns dels congregats recorden perfectament haver compartit barra amb en Llorenç Segura, considerablement desmillorat, però amb la mateixa set que sempre l’havia caracteritzat, sota el seu llardós tres quarts carregat de medalles i reconeixements militars. I també amb un individu de parla estrangera igualment perjudicat pels anys que responia a l’apel·latiu de Hank i que exhibia una set implacable.
La festa va perllongar-se durant hores. Un parell de milers de ripollesos van participar-hi, enfrontant-se a la gelada nocturna a base de graus etílics en la sang. La plaça dels Porcs, la de Sant Eudald i la de la Lira bullien d’activitat com si fos festa major. Alguns agents de l’ordre i regidors del consistori que hi van acudir alertats per l’excèntric esverament van acabar-se unint a la festa. La inèrcia s’hauria perpetuat encara més si a partir de les tres de la matinada els telèfons mòbils no haguessin començat a treure fum, carregats d’amenaces de separació matrimonial. A quarts de sis el grup va aprimar-se encara més amb aquells que havien de començar el torn del matí, i a les vuit pràcticament només quedaven els irreductibles habituals, que s’havien concentrat a fer les darreres copes al bar de la benzinera del passeig Ragull comentant despectivament com l’abduïda massa era incapaç d’aguantar-los el ritme. Els conductors que hi paraven a posar benzina els miraven consternats, pagaven el combustible i es perdien en la grisor matinal a tres graus sota zero.
Hoeggarden va buscar al seu fill, que aquella hora encara parlava d’esma amb un petit grupuscle d’homes, el va estrènyer entre els seus braços, i dissimulant una llàgrima que mai va acabar de sortir a la superfície ocular, va marxar de l’establiment després d’haver pagat tot l’alcohol ingerit i una còpia en DVD del Nueva York bajo el terror de los zombis, que va encabir com bonament va poder dins d’una butxaca de la jaqueta. Travessant el pont de l’Arquet, va creuar-se amb mestresses de casa que el saludaven amb un indissimulable deix de fàstic i incomprensió mentre recordaven amb ressentiment com ja al Marabú mai les havia convidades a ballar, massa entretingut com estava a buidar consumicions a la barra. Va passar pel carrer Mossèn Cinto, va pujar el del Bisbe, i va girar a la dreta pel Doctor Raguer fins a la pujada del cementiri. Els litres d’alcohol consumit van servir-li de combustible per l’últim esforç, el que l’havia de dur directament a la porta del recinte funerari. Va entrar-hi. Va caminar entre els xiprers i les làpides, aliè als esforços del Segura lluitant per entrar de nou al seu nínxol després de la reconfortant pròrroga. Finalment, va trobar en un tercer nivell, el nom de la família Hoeggarden escrit amb lletres de color plata sobre un marbre renegrit. Exhaust, va defallir a la vorera on minuts més tard va trobar-lo una vídua que portava clavells al panteó familiar amb motiu de l’aniversari de la mort del seu marit. Estava abraçat a una petaca buida que duia a l’infern de la jaqueta, en homenatge a l’afició per la beguda que havia marcat la seva existència.
El doctor de guàrdia que va certificar-ne la mort va ser incapaç de determinar-ne l’hora exacta. Si hagués estat fidel a la ciència ningú no l’hauria cregut. Alhora al jardí de cals Hoeggarden un cuc llefiscós i invertebrat intentava convèncer infructuosament als seus companys metazous que un humà havia intentat morrejar-lo feia unes hores, però que n’havia fugit esperitat a causa de la bravada que li cardava la boca. Sense fer-li cap mena de cas van continuar deglutint i cagant terra, construint galeries on enterrar-se fins que la foscor de la nit els convidés de nou a sortir a la superfície.
Aquell dijous de principis de febrer l’índex de ressaques entre els ripollesos, va ser la més elevada de la història del municipi.
Una hora abans, a la Rambla, dos homes amb gavardina i un barret, que mantenia els seus rostres a la penombra, passejaven discretament. No parlaven, només observaven els moviments al carrer mentre caminaven per un lateral de la Rambla.
Al passeig, l’habitual to festiu i alegre d’una nit de dissabte de juliol s’havia convertit en corredisses d’obrers armats o en busca d’armes i informacions. Les ràdios que sonaven pels altaveus havien deixat de radiar músiques alegres per deixar pas a greus discursos que alertaven del perill i incitaven a l’acció. Tota la ciutat semblava estar desperta i alerta.
Un jove repartia la Soli, el diari anarquista, que tot i haver patit els últims dies la censura del govern de la República per provar d’apaivagar els dos extrems, anarquistes i feixistes, havia afegit a última hora un full amb les consignes de la CNT per als seus centenars de milers d’afiliats. Ja es començaven a veure els primers cotxes requisats pels treballadors amb les sigles CNT-FAI escrites amb guix en grans lletres, tot rebent al seu pas salutacions eufòriques de veïns i vianants que els cridaven: Visca la CNT, Visca la FAI!
Guàrdies civils lleials a la República, a la barcelonina plaça de Catalunya, després que les tropes lleials detinguessin els caps dels revoltats. [Centre Documental de la Memòria Històrica.]
Al carrer de Fivaller, a pocs metres d’on es trobaven els dos homes, se sentí una gran trencadissa de vidres. Era una armeria de les moltes que els grups anarquistes començaven a assaltar, buidant aparadors i armaris per endur-se tot el que hi trobaven, en una acció desesperada d’última hora davant la negativa de les autoritats d’armar el poble per afrontar el cop d’estat.
— Ja n’hem vist prou, president, tornem a Palau.
— Si, ja hem vist el que havíem de veure. Volia respirar l’aire dels carrers de la ciutat en aquesta hora tràgica… I ja me’n faig una idea. Realment, el poble està preparat, molt més que nosaltres, tot i que no li haguem donat ni un sol fusell. I nosaltres en canvi no ho estem gens… Ni tan sols com a l’octubre del 34…
— En Llano diu que estiguem tranquils, que tot està en ordre a les casernes… I els Guàrdies d’Assalt tenen un operatiu que ara ens explicarà en detall l’Escofet.
— Quin idiota en Llano… La CNT sembla estar més ben informada que nosaltres i que ell mateix sobre els seus propis subordinats…
— Si, realment… Els anarquistes tenen milers d’homes desplegats pels carrers i davant les casernes…
— Però estan desarmats… Com s’ho faran? Serà una carnisseria… Com plantaran cara a l’exèrcit i els seus canons? No creus que els hauríem de donar armes?
— Ja saps què penso. No en tenim prou ni per a nosaltres, no els les podem donar al poble, Lluís… I qui sap si serà pitjor el que facin ells armats o el feixisme…
— No diguis això! Saps prou bé que el poble té moltes més raons que els feixistes per trencar l’ordre i acabar amb nosaltres i aquesta República que tant prometia i que tant ens ha decebut a tots… La matança de Casas Viejas, no té nom… Ni el bienni negre o lo d’Astúries i la repressió dels fets d’Octubre… Tan fa que a Catalunya sempre guanyin les esquerres, que si a Espanya manen els feixistes, ja sigui des de les Cortes o per les armes, estem fotuts! I els inútils de Madrid, amb una reacció encara més tèbia que la nostra, collons… Diuen que anit, quan li van dir a en Casares que estava havent-hi un levantamiento, tot el que se li va acudir dir va ser: si ellos se levantan, yo me acuesto. Quin irresponsable!
— Si… Però pensi’s bé això d’armar el poble, president… Hem de respondre al cop d’estat des de la institucionalitat… Si no, estem fotuts i amb dos fronts alhora: feixistes a una banda i anarquistes a l’altra…
— De quina institucionalitat parles, Ventura? Si amb l’aixecament de mig exèrcit, l’estat espanyol i la Generalitat som paper mullat… Bueno, en tot cas ja és massa tard, la lluita ja ha començat. Tornem a Palau!
El fotògraf Agustí Centelles va agafar aquesta imatge d’una camioneta de la CNT ocupada per homes i dones que porten quadres amb simbologia republicana. La foto és a la barcelonina Via Laietana, el 19 de juliol de 1936. [Centre Documental de la Memòria Històrica.]
Van accelerar el pas pel carrer de Fivaller, passant pel davant de dues armeries saquejades, seguits a pocs metres de dos escortes. Era el moment de saber des del Palau de la Generalitat què passava als quarters militars i al carrer. Totes les decisions que el president Companys havia de prendre, i fins i tot, les no decisions, podrien passar-li una factura molt cara les properes hores. On el seu cap seria, sens dubte, un dels primers a ser exigits tan per feixistes com per anarquistes. Calia meditar bé cadascuna d’aquestes moltes i molt difícils decisions davant les quals la història l’havia tornat a situar aquest dia.
Al vell edifici de la Generalitat un nodrit grup de guàrdies d’assalt els esperava i protegia l’edifici, un dels objectius principals dels militars sollevats, amb el president mort o detingut. En veure’l arribar al costat del Conseller de Cultura, Ventura Gassol, Frederic Escofet, cap dels Mossos d’Esquadra, la força militar més fidel i propera als catalanistes que governaven la jove Generalitat republicana, respirà tranquil.
Acompanyà Companys i Gassol escales amunt fins al seu despatx, on digué:
— President, les tropes estan començant a sortir dels quarters. Tota la guarnició de Barcelona ja està revoltada. Fa pocs minuts un dels agents de policia que vigilava les casernes ens ha trucat per dir-nos que el regiment de Pedralbes està sortint, dirigint-se cap al centre per la Diagonal.
— Mare meva…
— D’altra banda, els anarquistes estan al carrer, armats com han pogut. Han assaltat armeries i han aconseguit fusells de l’intent de sublevació d’en Macià, dels miners d’Astúries i d’alguns vaixells del port que van robar ahir. Vigilen els quarters i estan apostats a cantonades, portals i terrats… Però no ataquen les casernes, els estan deixant sortir. El que ens sembla una bona tàctica, que enllaça amb la nostra, que consisteix en posicionar nou punts amb guàrdies d’assalt i de seguretat tallant les vies per on han de passar per dirigir-se de les seves cinc casernes cap al centre. La lluita serà dura, però tinc fe en la victòria de la nostra sagrada causa.
— I a més d’aquestes cruïlles on tenim guàrdies, què més creu que hem de fer? —preguntà Companys anava cap al penjador per deixar-hi el barret i l’abric.
— Bé, en primer lloc, president, per tal d’evitar la possibilitat de que els rebels s’apoderin de vostè com al 6 d’octubre, crec que estaríeu més segur al meu costat, a la Comissaria General d’Ordre Públic de Via Laietana. A més, la seva presència en aquest lloc de combat aixecarà la moral dels nostres combatents. Si li sembla bé, hi hauríem d’anar ràpidament i sense fer-ho públic. Heu de confiar en mi com jo confio en el resultat d’aquesta lluita fratricida que ens imposen. Serà un honor poder viure junts aquests moments exaltats en què estan en joc no només les nostres vides sinó també els destins de Catalunya i de la República.
— Entesos, així ho farem. Deixi’m abans despatxar uns assumptes aquí a Palau i radiar un comunicat d’alerta al poble. I després, tan bon punt tinguem la situació militar més controlada, tornaré aquí, que és on ha d’estar el president. Però digui’m, quina és, amb més detall, la situació dels sublevats?
— Bé, com sap, tot i que el programa del Front Popular estava lluny de tenir un caràcter extremista, poc després del seu triomf electoral fa sis mesos, una coalició reaccionària formada per la majoria dels oficials de l’exèrcit, la jerarquia de l’Església, els feixistes, els monàrquics de Joan de Borbó, els tradicionalistes i l’alta finança, van començar a conspirar contra el govern dels partits republicans moderats…
— Però no s’havia fet neteja dins l’exèrcit?
— Si, es va intentar, però no va canviar gaire… Com sap, tenen una forta tradició conservadora, colpista, colonial, i ara amb això de Hitler a Alemanya, pro-nazi. Per fer-hi una veritable reforma potser caldria haver-lo dissolt completament i fer-ne un de nou… I evidentment això és impossible, i més encara en els temps bèl·lics que corren per Europa novament.
— Sembla mentida, amb la gran matança que suposà la Gran Guerra, i no n’aprenem…
Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya.
— Ara mateix podem dir que l’exèrcit està dividit. Però entre els alts comandaments predominen els conspiradors, que volen fer d’Espanya un estat feixista com l’alemany. I com que la via parlamentària que van intentar el 34 els va fallar i van perdre les eleccions de febrer, ara volen fer-ho com sempre ho han fet, per les armes. Un estat totalitari que giri els fusells contra la pròpia població i empresoni o afuselli tots el que no pensin com ells, vaja…
— Si, un veritable malson, contra el que ja ens vam rebel·lar el 34 quan ho va intentar en Gil Robles per la via institucional, com en Hitler…
— I ben escaldats que en vam sortir… — recordà resignat Gassol.
— Si, però més ells, amb la mort de Calvo Sotelo fa tres dies… Quanta mort, mare meva…
— I la que vindrà… — replicà Gassol.
— Aquest assassinat, lògicament, no ha fet cap gràcia a tots aquest sectors — seguí Escofet—. I segur que ha fet avançar el cop… Junt amb l’Olimpíada Popular que havíem d’inaugurar avui…
— Óstia si, l’Olimpíada! Qui pot pensar en això ara? Tot cancel·lat, evidentment… Amb la feina que hi havia posat tanta gent i la promoció que suposava per al país i per l’antifeixisme al món sencer… Amb milers d’esportistes i periodistes internacionals que ja estan aquí! Quin merder, quin desastre… Però bé, evidentment aquestes son ara preocupacions molt secundàries… Caldrà que ho aprofitem per cridar a la solidaritat internacional per la nostra causa.
barricades
— Si, està clar que els feixistes no volien que una Barcelona antifeixista omplís les portades del món sencer a pocs dies de fer un cop d’estat feixista que porten mesos preparant… I és ben probable que molts nazis ja corrin per Espanya ajudant als facciosos i no els faci cap gràcia aquesta olimpíada que pretenia deixar-los en evidència.
— Amb la nostra victòria al febrer, avui utilitzen l’únic argument que els queda, que els caracteritza i que realment saben usar: la força i la brutalitat… Diuen que son patriotes i son veritables apàtrides. Saben molt bé que el que fan avui portarà a una gran matança entre espanyols, i els importa ben poc. Patriotes en què?, voldria saber… — Va fer una pausa per encendre una cigarreta.— I en Llano, aleshores? Què en sabem d’ell? Té cap poder avui..? És l’únic militar amb qui podem comptar? Durarà ben poc si està rodejat de traïdors…
— Si… Quan hem sabut que la revolta seria avui, li he demanat una entrevista. M’ha rebut a les dues del matí a Capitania, i li he exposat les meves sospites. Ell ha insistit en què no creu que hi hagi cap revolta perquè li acabaven de reiterar mostres de lleialtat els generals Aymat d’infanteria, Leborburu d’artilleria i Burriel de cavalleria… Que sospitem que és un dels caps dels revoltats a l’espera de Goded… Ha dit que, en el pitjor dels casos, es tractaria només d’alguna unitat aïllada, i que ell la podria reduir fàcilment…
— Mare meva, quin inútil…
— Hem convingut que si és així, jo deixaré que actuï sol, i que només en cas que no tingui prou elements lleials per dominar la revolta, intervindrien les forces d’ordre públic. Però bé, per si de cas, els nostres ja son als seus llocs de combat… Però aquesta inacció ha permès als oficials colpistes seguir lliures i tranquils pels quarters, conspirant…
— I quants homes té l’exèrcit a Catalunya?
— En total uns sis mil. Tenen els principals efectius a Barcelona, però també hi ha guarnicions a Tarragona, Lleida, Girona, Mataró, Manresa i la Seu d’Urgell. La de Barcelona té dos regiments d’infanteria, dos de cavalleria, dos d’artilleria, un d’enginyers i un parc d’intendència, de zapadores com li diuen. Una esquadra d’aviació militar al Prat, i una d’aviació naval al port. Totes aquestes forces estaven fins avui aquarterades. També tenen els edificis de Capitania al Passeig Colom, Dependències Militars i l’antic parc d’artilleria a Drassanes. I el Castell de Montjuïc amb una guarnició alterna.
— Entesos… Doncs caldrà preparar bé la nostra resposta…
— Alguns d’aquests quarters sembla que ja estan del nostre costat, com l’Aviació del Prat amb Díaz Sandino i el Castell de Montjuïc, d’on ens acaben d’arribar notícies de que els soldats s’han negat a prendre part en la sublevació i fins i tot han executat els oficials…
— Què diu? De debò? Óstia! Ja ha començat a córrer la sang, Deu meu! — colpit per la notícia d’aquelles primeres morts, Companys, que tant com antifeixista, demòcrata i catalanista, era també un humanista a qui causava impacte i rebuig qualsevol assassinat polític, vingués d’on vingués, digué en un to més èpic—: Vet-ho aquí, el Castell de Montjuïc, símbol de l’opressió espanyola a Catalunya i també contra els anarquistes, revoltada i amb la tropa executant als seus oficials… Caram… Només això ja fa que el dia d’avui s’hagi d’inscriure a la història del país…
— Si, i dubto que sigui l’únic motiu avui… — seguí Escofet— . Aquestes deuen ser les primeres baixes del dia… Per provar d’evitar més vessament de sang, hem fet tots els esforços possibles per dissuadir vàries casernes, i ens consta que en Llano també ho està provant, però no sabem amb quin èxit… En tot cas, president, no es preocupi per les casernes de la resta del país. L’acció d’avui es decidirà a Barcelona. Encara que a comarques alguna guarnició revoltada aconseguís apoderar-se d’una ciutat, acabaria lliurant-se posteriorment o seria derrotada amb facilitat si guanyem a la capital.
— Doncs centrem tota l’atenció aquí. Nou punts per tallar les comunicacions, diu?
Escofet es dirigí a una taula on desplegà un gran mapa de la ciutat amb les casernes militars ressaltades, els punts del centre que que tenien com a objectiu els sublevats i les rutes que havien de fer per dirigir-s’hi. Assenyalant-lo, continuà l’explicació:
Gràfic del moviment facció a Barcelona el juliol de 1936.
— Nosaltres tenim uns 2000 homes entre les forces de seguretat i d’assalt i uns 300 mossos, que es concentraran en la defensa de la Generalitat i altres edificis del centre.
— Vaja, no arribem ni a la meitat d’efectius… I la Guàrdia Civil què farà? Ho sabem?
— No, encara és una incògnita, president…
— Vaja, això no pot ser bo…
— Està comandada pel General Aranguren. I tenen uns 3000 homes. La companyia de cavalleria de Barcelona pel Coronel Escobar i el tercer terç, a comarques, pel Coronel Brotons. No sabem encara quina actitud prendran. Però les informacions que ens arriben no poden ser més pessimistes. He insistit a procurar la col·laboració de tots tres, fent-los venir al meu despatx per convènce’ls de que es mantinguin dins la legalitat republicana. Aquest mateix matí han vingut, i els he tret el seu acord per que concentrin totes les seves forces a les dues casernes d’Ausiàs March i Consell de Cent, on formaran els dos coronels a l’espera dels esdeveniments.
— El seu posicionament és determinant, no perdi el contacte amb ells a tothora. Veure’ls lluitar amb els anarquistes, als que han perseguit des de que els van crear… M’agradaria veure-ho… I també veure com reaccionen els anarquistes… Però ens convé a tots que s’entenguin… Feu venir aquí a Aranguren…
— Entesos. I els anarquistes no son ximples, saben que caldrà estendre la mà a qualsevol cos que lluiti amb ells contra l’exèrcit. En resum, president, hem de reconèixer que tot plegat dona un resultat bastant desolador pel que fa al nombre de combatents… Que s’agreuja si tenim en compte l’armament de què disposem: 24 peces d’artilleria, 48 metralladores i 20 morters pesats com a mínim… Contra 16 metralladores i 6 morters nostres. Amb Guarner i Vidal hem estat hores davant del plànol de la ciutat, per pensar bé on posicionar els nostres guàrdies, que fins i tot ocupen terrats i pisos.
— Entesos… I a la resta d’Espanya, com està la cosa.. ?
— Bé, a Madrid l’ambient ja estava molt més agitat que aquí, que només ens preparàvem per unes pacífiques olimpíades populars…
— Si… Amb tot d’atletes i periodistes internacionals als hotels de Barcelona i tot preparat a Montjuïc… I amb Pau Casals que assajava ahir la 9a simfonia per a la inauguració al Teatre Grec… Faci un dispositiu per preservar la integritat de tota aquesta gent. I caldrà aplaçar els Jocs Olímpics fins vagi a saber quan… Quina tragèdia, realment… Hem passat de celebrar la pau olímpica fent una contraposició festiva, esportiva i civilitzada als jocs feixistes de Berlín… A una guerra oberta entre el poble i el feixisme… Que probablement sigui només la primera de moltes més que patirà Europa els propers anys entre el feixisme i la democràcia. De Barcelona a Berlín… De l’anarquisme al feixisme… I nosaltres al bell mig!
— A Madrid — seguí Escofet— , des de l’assassinat el 12 juliol del Tinent Castillo i, com a represàlia, del cap de Renovació Espanyola, Calvo Sotelo, l’aire ja és guerracivilista des de fa dies. Aquí aquests dos fets també han causat impacte. I per complicar la situació, el dia 13, la CNT ha decretat la vaga al port de Barcelona i als transports industrials. Hem provat de fer entrar en raó els seus dirigents perquè entenguessin com és d’inoportú, però no han pogut dissuadir els seus propis companys de sindicat… I fins i tot els últims dies la vaga ha pres més amplitud, el que ens obliga a dispersar les forces de seguretat i d’assalt…
— Aquests anarquistes són ingovernables…
— Si, però son la immensa majoria dels treballadors del país… Més ens val no haver-nos-hi d’enfrontar. I menys ara. No podríem combatre en dos fronts alhora… Però serà tot un art polític, que li deixo a vostè, president, el trobar l’equilibri per tenir-los al costat i no enfrontats. Sense cedir-los el poder del país ni armar-los, perquè si ho fem, potser vencerem avui el feixisme, però demà tindrem una revolució anarquista… Amb tot el que això suposa…
— Si, certament… Si els donem armes, potser les giren contra nosaltres i ens porten al caos… Déu n’hi do, quina situació més enverinada i complicada… Està clar que els que més tenim a perdre som nosaltres, que som enmig d’un foc creuat entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra… Caldrà tenir molta mà política… Ho sents Tarradellas? —digué dirigint-s’hi, que en un racó observava l’escena sense dir res.
La dona d’un mas, la dona eterna, ha vingut a confessar-me els seus temors i les seves creences. M’ha dit que tem l’amor, que tem la vida, que desitja l’home i que persegueix ratolins. La imatge d’una dona eterna! La de les grans contradiccions; la falsa que és sincera, la ingènua que és perversa. La dona eterna! S’empara sota el mantell dels seus dolors, i l’esquinça amb els seus desitjos…
La dona d’un mas, la dona eterna, s’ha inclinat damunt meu, li he fet d’espill entre dues mates. I m’he enorgullit de reflectir els seu sos perfecte. El seu rostre ha caigut enmig de l’aigua com una pedra… i els cercles s’han eixamplat al seu entorn fent de marc a la seva bellesa amb un calfred de goig…
La dona eterna és sempre una eterna promesa… i una eterna lluita.
…
He vist moltes vegades alçar-se el teló damunt la gran sala freda i negra de la vida. El veig baixar i pujar sempre, cronomètricament. Dins aquest gran teatre, amb un realisme exasperant, hi cau un baf espès d’humanitat que espera. Els homes hi estan barrejats com escarabats, closques de cacauet, llangardaixos, peles de taronja i puntes de cigarreta mal apagades. L’aire està empastifat de fum. Tothom es mou impacient. El teló s’alça. Hi ha la llum i l’ombra, la farsa i la realitat, l’odi i l’amor, l’apatia i l’ambició. També hi ha qui plora i qui, alhora, té la missió de provocar el riure. Uns i altres volen oblidar. Tothom vol oblidar. I, si poden riure, quin esplai! Per això els uns diuen nicieses, es belluguen grollerament per tal de provocar la rialla i fer xerinola. Val a dir, però, que no els costa gens aconseguir-ho. Tots plegats són fàcils d’enganyar, i se n’aprofiten. Quan els homes s’atordeixen, fan cara de babaus. I desitjarien fer-la sempre! Però això tampoc no és fàcil. El teló cau. Entreacte. Quan descansen, els homes es donen aires d’importants, caminen amb les mans a les butxaques, una cigarreta als llavis. Darrere el seu aspecte digne i estirat hi ha el temor d’haver rigut una miqueta massa; però tothom volia riure. És un descans, fer el que fa tothom. Ara cal parlar perquè tothom parla, fumar perquè tothom fuma… I així augmentar la bafarada de fum i de suor. Més cacauets per terra, menys escarabats, més peles de taronja, menys llangardaixos. Més bruta l’aigua, menys peixos. El teló ja s’alçarà aviat, continuarà la farsa, i l’empastifada.
Pintat o real, enmig d’aquest decorat, un riu com jo no hi te un paper gaire lluït. Els estols d’estornells i de pinsans que ara s’apleguen a la meva vora no poden pas fer-me oblidar les cares, els plors, els riures, les ganyotes i els crits dels homes. El teló va amunt i avall, sempre. I jo no puc deturar-lo; sóc impotent per canviar res. Aplaudiments, xiulets i crits. Una mata de bruc sota un plàtan nu. Tres barbs neden contra corrent. Un ànec salvatge ha vingut per atzar, i per atzar se’n va. El teló cau; és un teló sembrat d’estrelles, d’il·lusions o de fatalitat. El teló cau… És un teló de boira, de gel i de neu.
Quan tomben les clarors enllà de l’hora malva,
on toquen les campanes a plaer dels somnis,
desperten milions de punts brillant a l’infinit.
Ens posarem a comptar estels, estupefactes,
davant l’esotèrica grandesa d’aquest
univers que ens aclapara en les curtes nits
d’estiu, quan tot convida a contemplar,
a badar, a meditar en la humana petitesa,
ignorants de la relativitat del cau sota la lluna.
Tot i que podem ensenyar amb el dit
la distància entre el jo petit i
el tot que volem agafar amb la mà,
quan al cor despunta l’aurora d’un nou dia
i el temps impassible ens roba el demà.
El que desitges en secret, guarda-ho per a tu,
que no cal braolar l’atenció del sol
per mirar i besar l’estrella del nord.
Aquell dia d’ahir mai més no tornarà.
La plaça dels Porcs de Ripoll. [Foto: Google Maps.][Un conte de Jordi Remolins.]
La pols blanca alliberada d’un improvisat receptacle plàstic va caure sobre la taula del menjador del pis que Quilmes tenia llogat a la plaça dels Porcs de Ripoll. Tot just li quedava mig gram de coca, que va repartir el més equitativament que va poder en cinc clenxes. La primera seria per a ell un cop finalitzada l’operació. La segona, també, mentre intentava concentrar-se en la versió nord-americana de Funny games. Llavors aniria a dutxar-se per treure’s l’olor rància del bar que regentava des de feia uns mesos. La tercera cauria mentre s’eixugava amb la gran tovallola blanca que havia robat d’un hotel de Menorca on va estiuejar feia uns anys. Trucaria a un parell d’amigues per si volien sortir a fer una volta pel poble. Si alguna hi accedia compartirien també l’última ratlla. Com que no va ser així, va esnifar-les totes dues gairebé consecutivament, i va entrar a la cuina escurant-se de la gola les adulterades partícules colombianes que hi circulaven esòfag avall.
Dins de la peixera del menjador un succedani de piranya brasilera que li havien venut com si fos un simple i exòtic peix de colors acabava de cruspir-se una estrella de mar a qui havia confós amb el seu sopar. Potser si en lloc de Haneke, Quilmes s’hagués obsessionat amb Disney, la vida dins de l’hàbitat aquàtic no seria tan convulsa.
Necessitava beure alguna cosa. A la nevera hi tenia tònica, 7up, Coca-Cola, Cacaolat, suc de pinya i Vichy Catalan. Res excessivament energètic. Algunes vegades, quan anava carregat fins a les celles d’estupefaents, introduïa el cap dins la peixera i en degustava el curiós regust davant l’estupefacta mirada dels seus animals de companyia. Els últims mesos li feia una mica d’ànsia fer-ho perquè periòdicament hi apareixien cadàvers de peixos i començava a sospitar que el motiu no era altre que els espants facials que els infringia. Anava tan emboirat que no va poder evitar de repetir el ritual malgrat haver constatat prèviament que una de les extremitats d’una estrella de mar flotava a la superfície de l’aigua.
Seguidament, va sortir al carrer, va tornar al seu local obrint estridentment la persiana metàl·lica, i va ingerir sense ni tan sols degustar-les, un parell de llaunes de Red Bull. També va obrir una ampolla de vodka i en va fer una llarga glopada. Els ulls li brillaven, el cor li bategava a un ritme endimoniat i l’esperit se li elevava per sobre del castigat cos en una cerimònia ritual que darrerament repetia més del que ell mateix creia que era humanament recomanable. Quan ja es disposava a tancar el local va veure que a fora hi havia el seu germà.
El petit dels Quilmes era una fotocòpia d’ell mateix, però ampliada en tots els sentits. Més gros, més alcohòlic, més sonat, més drogoaddicte, més analfabet. Una excel·lent companyia per a una vetllada com aquella, una emblanquinada nit d’entre setmana prèvia a Nadal. Només veure-li la cara a través dels vidres va saber que anava de química fins al cul. El seu germà va pensar el mateix des de l’altra banda de la porta. Va sortir, van donar-se la mà, i tot desitjant-se bon Nadal van posar-se a caminar junts. El Cabina i el Monestir eren tancats. En Fran de La Taverneta acabava d’escombrar el local, i els va mirar com aquell qui observa un parell de marsupials del zoològic, sense ni tan sols molestar-se a gesticular amb les mans que anaven de tard. El Trot de Cavall i l’Arlequí també estaven fora de servei. Sense dir-se res els dos germans van continuar deambulant a la recerca d’un lloc on perpetuar l’estat d’embriaguesa. Vençuts per l’evidència i sentenciant que «el poble està mort» van pujar a l’utilitari vermell del gran dels Quilmes i van enfilar la carretera de Barcelona en direcció a la desdoblada C17 en direcció a Vic, mentre el petit de la família preparava dues clenxotes d’speed sobre la caràtula d’un CD dels Camela que vés a saber com havia arribat dins del cotxe. Tots dos coneixien un pis de presumptes estudiants, on en realitat hi havia un dels prostíbuls més rendibles de la capital osonenca. Van esnifar la droga, Quilmes va posar el vehicle a dos-cents vint quilòmetres per hora abans d’arribar a can Villaura, i just en aquell punt el seu germà va obrir la finestra, va llençar el disc, i va dedicar un significatiu símbol amb el dit cor de la mà dreta als agents dels Mossos d’Esquadra que hi feien guàrdia i que van assajar un inútil gest d’aturar-los. Ni tan sols en l’hipotètic cas de saber llegir haurien tingut temps de retenir mentalment el número de la matrícula.
Abans d’arribar al carrer Manlleu de Vic, els germans Quilmes van trobar a un paparazzi ripollès que entrava en una mena de pub acompanyat d’uns amics de la feina amb qui celebrava el tradicional sopar d’empresa. Sense cap raó aparent van atropellar-lo a l’alçada dels genolls aprofitant que s’havia quedat una mica endarrerit departint amb un conegut escriptor lletraferit. El poeta devia estar-ho de gravetat perquè va morir víctima de l’envestida. Veient que el periodista encara es movia, van fer marxa enrere, per allò de no deixar testimonis, i van estampar-li el braç dret contra una paperera amb el parafang metàl·lic del vehicle. Els crits de dolor eren insuportables fins i tot dins de l’automòbil on el cantant dels Ilegales ocupava tot l’espai sonor amb els decibels descontrolats recitant «Eres una puta» a ritme de punk-blues. Van marxar a tota hòstia celebrant efusivament l’encert en el pilotatge.
L’aparcament de la plaça major era obert, però van preferir deixar el Renault Fuego de cinquena mà al Pare Gallissà. El botó vermell del porter automàtic del prostíbul demanava a crits que el premessin urgentment. Va obrir-se la porta i van pujar amb ascensor, malgrat que només havien d’arribar fins al segon pis. Al replà van rebre’ls un estol de meuques centreeuropees, de beatífica mirada i endimoniat aspecte físic. El més jove dels Quilmes va reservar la gran suite. Va triar tres prostitutes, van entrar tots cinc a la mateixa habitació i va convidar-les a més speed. L’oferiment va ser rebut amb crits d’excitació i esverament generalitzat, per major alegria del veí jubilat del pis de sobre, que darrerament es passava les nits devorant llibres de Bukowski. Normalment, a les cinc del matí s’aturava l’activitat de les veïnes, però aquella nit semblava que la cosa aniria per llarg. Per sort, estava llegint Mujeres i tampoc no tenia pressa per agafar el son.
La nit va ser espectacular: cinc orgasmes masculins i tres de femenins, dues ampolles de cava polvoritzades, deu Redbulls, un parell de Moskovskaies, dues caixes de preservatius, dos grams de cocaïna, un parell de paquets de tabac, una bosseta plena d’haixix, una pota del llit trencada, la tele de plasma de cap per avall, l’ull d’una puta de vellut i un parell de dits del gran dels Quilmes a prendre pel cul, entre altres col·lateralitats. La factura de tot plegat pujava més de mil cent cinquanta euros. Els dos germans van furgar dins les respectives butxaques. L’un portava cent vint-i-set euros amb cinquanta-sis cèntims. L’altre tenia encara mig gram d’speed i setanta-vuit euros. No arribaven a la xifra ni de broma, però sabien que les putes no els podien denunciar. Van mirar-se i van fer-se un fart de riure. Quan van veure entrar al macarró que vetllava per la integritat del negoci, la hilaritat va aturar-se en sec.
Eren les deu del matí i la cocaïna havia rebaixat el seu efecte deixant-los el cos atropellat. No estaven per començar una baralla amb ningú. Van optar pel diàleg. Li van lliurar els poc més de dos-cents euros que portaven, van demanar-li perdó en tots els idiomes que coneixien —i fins i tot en alguna llengua morta—, i van prometre que baixarien de Ripoll amb els diners aquella mateixa nit. El macarró, un romanès de cent cinquanta quilos de pes, el cap afaitat al zero, una cicatriu com l’eix transversal de perillosa resseguint-li ambdues galtes, i amb cara de tenir pocs morosos a la seva vida, va moure el rostre en un inequívoc signe de negació. El gran dels Quilmes va regirar-se de nou les butxaques dels pantalons i la jaqueta, fins que finalment se li va acudir d’entregar-li el cotxe com a garantia.
El proxeneta va aixecar una cella. Van seguir-lo escales avall fins a una gestoria propera. Van signar els papers del canvi de nom del Renault Fuego i van acompanyar l’australopitec a l’aparcament on estava estacionat, amb una multa per no haver retirat el tiquet de zona blava. Aprofitant la proximitat de l’estació, van pujar al primer tren que sortia cap a Ripoll, amb una ressaca de tres parells de collons, i jurant en hebreu que mai més no tornarien a provar ni l’alcohol ni les drogues. Evidentment, ni ells, ni el revisor que ja havia donat per perduts els bitllets d’aquell parell de personatges, ni els seus companys de vagó, se’n creien una sola paraula. Aquella tarda van dormir destrossats a la casa del primogènit, mentre a la peixera la piranya triava quina seria la seva propera víctima.
L’endemà a Vic, un agent de policia va pujar al prostíbul del carrer Pare Gallissà i va preguntar pel romanès mastodòntic. Quan va veure el perímetre de l’individu es va fer enrere. Acostumat com estava a tractar amb la llei, el macarra es va mostrar dòcil i disposat a col·laborar amb la justícia. Al carrer l’esperava un furgó policial que el va traslladar directament a la presó de Quatre Camins. L’acusaven d’haver perpetrat l’homicidi d’un conegut poeta i l’intent frustrat de posar fi a la vida d’un paparazzi, convalescent d’un quadre greu de lesions, després de ser atropellats per un Renault Fuego vermell. Les proves pericials van demostrar que el cotxe havia estat l’arma del crim i que pertanyia a aquell estranger amb aspecte d’animal irracional. L’excel·lent funcionament de la llei va servir per condemnar-lo a trenta anys de presó. Quan en surti, té previst pujar a fer una visita a un parell de germans de Ripoll.
L’exposició Un mar de plàstic, del fotoperiodista olotí Martí Albesa, es pot (i s’ha de) visitar a la Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa fins al 15 d’agost d’enguany. És, si em permeteu l’exabrupte, com un cop de puny a la consciència europea, ja que aquest mar de plàstic que cobreix 30.000 hectàrees de cultius hortofrutícoles en terres d’Almeria, també amaga les terribles condicions, no de vida, sinó gairebé de mort dels immigrants que hi han anat a raure, tractats com a escòria i sense cap mena de dret que puguin fer prevaldre per sortir d’aquest malson.
Escriu Albesa: «A sota del plàstic s’amaguen un munt de vulneracions, maltractament i vergonya. A sota del plàstic hi viuen i hi treballen persones. A sota del plàstic hi moren i hi neixen persones, condemnades, en molts casos, a no poder-ne sortir. L’esclavatge del segle XXI té forma d’assentaments i camps on s’exploten persones que recullen la fruita i la verdura que arriba a la resta de l’Estat espanyol i d’Europa, i que sostenen un dels principals pilars econòmics de la riba del Mediterrani»
La mostra fotogràfica compta amb imatges de desembarcaments de persones rescatades a les costes d’Almeria i l’estret de Gibraltar, rems de víctimes desaparegudes i el retrat dels barris i assentaments on es malviu entre construccions de plàstic.
El dia de la inauguració de l’exposició, en Martí va ser molt explícit: «Si aneu als supermercats o als mercats a comprar fruites i verdures, mireu d’on vénen i rebutgeu d’adquirir-ne d’aquest mar de plàstic». A les horribles condicions de treball i de vida que pateixen els qui hi treballen a dos euros l’hora, sumeu-hi uns conreus extensius maltractats amb agrotòxics.
A banda, sóc dels que penso que els fluxos migratoris a Europa, per molt que es vulguin disfressar de bonisme no son res més que l’antic tràfic d’esclaus dels negrers, ara modernitzat fins i tot pels falsos discursos de l’esquerra. Alguns migrants arriben amb avió, d’altres amb fràgils barcasses pagades a preu d’or a les màfies territorials. És vergonyosa i vergonyant l’espoliació de la joventut dels països del sud perquè suposadament salvin el capitalisme europeu i el poder dels seus estats. És bastant indecent justificar que necessitem mà d’obra immigrant «perquè aquí no neixen nens». El sistema està podrit i ha podrit les ments d’una gran majoria.
La matèria primera més important són els éssers humans. La seva extracció i explotació és un dels negocis més rodons que s’ha produït a Europa en l’últim mil·lenni. Pensem-hi mentre observem la bona feina de denúncia de Martí Albesa.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Martí Albesa i Castañer (Olot, 1988) és fotògraf i videògraf des de 2010 i sempre ha estat a prop del reporterisme i molt vinculat a la ciutat d’Olot i a la comarca. Ha publicat en mitjans com Nació Digital, el Diari Ara, El País, La Vanguardia i La Directa iLa Gaceta de México, entre d’altres. El 2019 va guanyar el Premi Joves Fotògraf(e)s de la Diputació de Girona amb el projecte «La frontera sud a l’ombra del nord».
El 2019 va fundar l’Agència Talaia juntament amb la periodista Sara Montesinos, amb la qual han realitzat documentals de temàtica migratòria cobrint diverses rutes d’entrada a Europa, sobretot en la frontera sud espanyola, al Marroc, Ceuta i Melilla, Canàries i el litoral andalús.
Coberta del llibre de Núria Noguera, que ha il·lustrat Àngels Jutglar.
[Redacció.]
Els contes de la Nat [Fluvius Libris, 2022], escrit per Núria Noguera i il·lustrat per Àngels Jutglar, és un volum molt ben editat i molt recomanable per a totes les edats, però especialment per als infants, cada cop més allunyats del món sensible de la natura i de l’esperit humà.
La Nat dels contes és una nena que als vuit anys ha quedat òrfena de pare i mare. Viu a Espinau, una casa sota la tossa del mateix nom, molt a prop de la Mare de Déu del Mont, amb els seus amics, en Negret i en Duc.
L’acció se situa al començament del segle XX i tracta d’explicar, per alt enllà, com es vivia a l’Alta Garrotxa en aquella època en base a fets més o menys basats en realitats avials.
Els bandolers i els animals salvatges feien encara més difícil la vida en aquests tocoms, i comparteixen la seva presència als contes amb personatges reals com el poeta Jacint Verdaguer, l’hostaler de Sadernes… i amb alguns dels éssers fantàstics sorgits de la imaginació fabuladora d’aquella gent: les dones d’aigua, els follets…
Una de les il·lustracions del conte «Una sospresa a les golfes».
