Aquest és el segon llibre de poesia de Carles Batalla.
[Redacció.]
Per no haver-vos d’avorrir o empatxar amb els típics «els millors 10 o 100 llibres de Sant Jordi», d’autors massa coneguts o aprofitadament mediàtics, us recomanem un nou llibre de versos d’un autor de La Resistència, Carles Batalla —de qui vam publicar l’inèdit Residint en la inetempèrie just quan va publicar La Capella sextina i altres poemes— que just ha tret ara amb Corbet Edicions, Ai! Cus, un llibre de haikus.
Convulsió, picadura, fuetada o flaix. Els haikus, d’origen japonès, són com petites píndoles gairebé imperceptibles que poden endolcir, distreure o sacsejar, bonsais que potser arrelen al pou de l’estómac o bé germinen al cap en una imatge vertiginosa. Idees agafades al vol o al xoc, sintetitzades en tres solitaris versos. Poemes concisos, directes, orgànics, sobre natura i paisatge o de caire més filosòfic. Gegants de miniatura, màxim minimalisme. Un llamp que no té marge per plantejar-se la seva estratègia lluminosa.
Durant la diada de Sant Jordi l’autor firmarà exemplars a la paradeta de La Temerària de Terrassa durant el matí, mentre que a la tarda (16h-17h) ho farà a la llibreria Haiku Barcelona del barri barceloní de Gràcia i a la paradeta de L’Obrador d’Històries (18h-19h) a la Rambla de Catalunya a prop de la Diagonal.
Aquest poeta egarenc va guanyar el IV concurs Verspoesia de Terrassa (2013) i el XXIII Concurs Literari Sant Jordi de la Secció de la Dona del Foment Martinenc (2014), a banda de rebre un accèssit al XXVIII Concurs Literari de Nou Barris (2016). Sis poemes seus van aparèixer al número 107 de la revista Reduccions de la Universitat de Vic.
Remolins aborda el tema de la cultura des de la seva perspectiva «criminal».
Geni a perpetuïtat
Tan bon punt el negre de l’escriptor més popular del país va reconèixer el seu bloqueig creatiu, van activar-se totes les alarmes a l’editorial. Després de mesos perpetuant-se la sequera creativa, van optar per recórrer a un altre autor anònim que va substituir l’anterior, si bé l’estil d’un i altre s’assemblaven com un ou a una castanya. Un cop publicada la seva darrera novel·la, la crítica va desfer-se novament en elogis, destacant en reverencials genuflexions la capacitat per canviar de registre del més gran geni de les lletres de la nació.
Best-seller a quatre mans
El consell editorial va donar el vistiplau a la publicació d’un volum sobre les massacres provocades per les mines antipersona. El director va trobar-se amb el representant d’una associació de víctimes de guerra i van signar un contracte per tal que fossin els mateixos afectats qui escrivissin el llibre relatant les respectives experiències. Al cap d’uns dies ja s’havia reunit amb trenta-cinc socis que van encarregar-se de redactar el llibre escrit a quatre mans més popular de la dècada.
La fenomenal dieta de la mosca alopècica
La mosca alopècica va afanyar-se a devorar les restes del cagarro enganxat a la tassa del vàter abans no passés la dona de la neteja, succionant fins al darrer fragment de substància marronosa. Va llepar-se els morros amb l’estómac ple i un somriure complagut pel fenomenal àpat, que de fet resultava infinitament més satisfactori que les habituals projeccions d’aquella sala de cinema comercial que s’havia convertit en la seva llar des de feia anys. I tot plegat bastant més suportable que la desgraciada existència de la seva germana gran, qui vivia atrapada dins de l’altaveu del cotxe esportiu d’un jove de dinou anys, o de la dramàtica fi de la seva mare, aixafada pel pròleg del llibre mediàtic d’una gallinàcia presentadora televisiva.
Combinats que es mosseguen la cua
La crisi creativa de l’autor mediàtic va arribar a tal nivell que va estar sospesant la possibilitat de contractar un negre perquè li escrivís els propers llibres. A última hora va recórrer a l’alcohol, buscant a través de la beguda la inspiració que tants altres escriptors han trobat, però al cap de mesos de mamar com un condemnat va adonar-se que mai recuperaria el talent, si és que alguna vegada n’havia tingut. En tot cas va constatar que gràcies als destil·lats estava passant magnífiques estones, malgrat les implacables ressaques que l’impedien cada matí llevar-se del llit i contractar d’una puta vegada, l’ajudant que ara necessitava de totes totes, si més no per pagar les factures de la botiga de vins i licors.
Maria Dolors Orriols en una fotografia de l’any 2000 [Arxiu del Pen Club.][Un report de Xavier Borràs.]
Si bé és cert que l’any 2018, en què va esdevenir el desè aniversari de la mort de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols (1904-2008), va passar sense pena ni glòria, actualment alguns fets fan pensar en el just rescabalament de l’autora, entre d’altres, de l’emblemàtica i grandiosa obra El riu i els inconscients: ja es disposa, d’una banda del Fons documental de l’escriptora —de què ja vam parlar al número 14 de La Resistència—, donat pel seu fill, el físic i també escriptor Antoni Lloret; ben aviat, a més, s’anuncia la publicació el mes de maig vinent del llibre biogràfic Maria Dolors Orriols, viure i escriure, a cura de Montserrat Bacardí —a qui devem, també, el magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»—; i, finalment —encara que més tard del que voldríem— la reedició, per Adesiara, precisament, d’El riu i els inconscients cap a l’any 2022.
Es tracta, doncs, de tres bons pilars —en què han contribuït tant Barcardí, com Antoni Lloret i Nan Orriols, així com la Universitat de Vic— per a situar Maria Dolors Orriols al lloc d’alt nivell que li pertoca en l’àmbit de la literatura catalana. La mateixa Montserrat Bacardí ens en dóna algun detall a la «Presentació» del llibre ja esmentat (encara inèdit), Maria Dolors Orriols, viure i escriure:
«La nostra porta d’entrada al món narratiu d’Orriols es va produir a partir de la lectura d’El riu i els inconscients, l’any 1990. A mesura que avançàvem en la crònica d’aquells temps convulsos, ens preguntàvem com havia estat que aquella novel·lista tan poderosa havia quedat negligida. Vam buscar i vam remenar, rere la petja d’informacions, notícies, ressenyes, comentaris… Un parell d’anys després en vam poder llegir Una por submergida, i el 2003, les pertorbadores memòries, Escampar la boira. El 2004 el PEN va dedicar-li un Àlbum Maria Dolors Orriols, coordinat per Joana Bel, que vindicava, per mitjà de veus diferents, la vàlua de la seva obra. Sempre ens havia quedat el neguit de no saber-ne més, de no tenir-ne a l’abast altres títols — avui per avui, tots descatalogats. El seu nom sortia recurrentment —en lletra menuda—, al costat d’altres com ara Agustí Bartra, Maria Aurèlia Capmany, Anna Murià, Teresa Pàmies, Cèlia Suñol… I la recança ressorgia.
»Un feliç atzar ens va posar en contacte amb el seu fill, el físic Antoni Lloret, que conservava tots els papers de la seva mare: un munt de capses, arxivadors, carpetes i llibretes (ara, en procés de classificació, a la Universitat de Vic). De la munió de peces inconnexes, n’emergia una figura que s’engrandia i una obra que s’eixamplava. Hi descobríem dades desconegudes, relacions i amistats, vincles professionals, correspondència, dietaris, obres publicades i inèdites, (auto)traduccions… No sabíem on ens duria, aquell cúmul de papers, però no podíem —ni volíem— quedar-nos a l’escapça, ens calia escodrinyar cada document per a mirar de recompondre el trencaclosques: d’on sorgia aquella febre creadora?, què la propulsava?, què perseguia?, com es plasmava?, amb qui era compartida?… Quan les peces no acabaven d’encaixar, recorríem a la memòria i a les vivències personals dels seus descendents —infatigables davant la nostra insistència.»
Sovint s’ha especulat sobre el minso paper que, fins ara, se li ha atorgat a Maria Dolors Orriols no havia en l’àmbit de la literatura catalana: potser pel fet de ser dona llavors, perquè va viure allunyada de la capital i de col·lectius influents, o perquè no pertanyia a l’àmbit acadèmic. No obstant, això també significa que va tenir molta llibertat d’acció.
Tanmateix, alguns mai no hem deixat de preguntar-nos sobre el dolós i inexplicable silenci que ha planat sobre la seva obra, que ara, a les portes de la publicació de la biografia de Bacardí i l’anunciada reedició d’El riu i els inconscients, comença a sortir a la palestra, d’on no havia d’haver caigut mai, per a il·luminar-nos.
Jordi Remolins insisteix en les seves breus narracions amb el tema del suïcidi [Foto: Arxiu LR.]
Dèficits del saber
Quan el cotxe va topar frontalment amb el camió, el psiquiatre de l’hospital públic encara no sabia que la seva mort havia estat fulminant. Tampoc sabia que tota la família al complet, els mateixos que l’havien estat atabalant amb comentaris punyents i protestes des que havien sortit de casa, també havien estat víctimes instantànies de l’impacte. I molt menys encara, el psiquiatre no sabia exactament perquè ho havia fet.
La fredor de l’anorèxica previsora
La jove anorèxica odiava la gent amb sobrepès. Els odiava tant que va engreixar-se trenta quilos, es va posar una corda al voltant del coll i va saltar d’un pont sobre l’autopista. Esperava que si n’havia calculat malament la llargada o no havia fet el nus amb prou destresa, com a mínim no fallés també el camió que s’estava aproximant a gran velocitat.
Un dia de desgràcia
Només sortir del pis aquell matí, la supersticiosa mestressa de casa ja va saber que seria un dia horrible i que només podia esperar-ne alguna de grossa. Haver passat per sota de l’escala del pintor que donava uns cops de pinzell sobre la porta d’entrada de l’edifici i que tretze gats negres en comitiva es creuessin en el seu camí, presagiava un agermanament inevitable amb la desgràcia. A tres quarts de dotze de la nit, veient que la resta del dia havia estat d’allò més normal, la dona va entrar al lavabo, es va seccionar les venes amb el ganivet de tallar pernil salat i va morir, finalment tranquil·la perquè la terrible intuïció s’havia fet realitat.
A la setena te’n sortiràs
El gat petaner tenia la rara habilitat de creuar la carretera sempre que s’acostava algun vehicle a gran velocitat, just a temps per convertir-lo en carn picada sobre l’asfalt. Al llindar de la seva setena vida, va trobar-se de nou en la mateixa situació que havia liquidat les sis anteriors, al marge d’una autopista amb un intens trànsit que feia del tot impossible travessar-la sense ser atropellat. En aquell moment, quan l’instint de supervivència li recomanava girar cua per tornar a l’abocador incontrolat on vivia, va adonar-se un cop més que a l’altra banda de la carretera hi havia un polígon industrial, una ciutat dormitori suburbial i una planta de reciclatge de residus nuclears, i va ser llavors quan va decidir, en funció de les perspectives vitals que els humans li estaven oferint, suïcidar-se de nou.
Les presentacions de «Robots, tòtils i cacanòries», el llibre resistent d’Esther Pujadas i Nan Orriols, dedicat —amb coberta groga inclosa i formigues de na Bruna— als presos polítics i als exiliats catalans, ha fet ja més d’una dotzena de presentacions als territoris no metropolitans, amb una excel·lent assistència i prticipació de públic i no menys bones vendes del llibre, una part de les quals serveis a la causa solidària per a la seva llibertat.
D’aquestes presentacions n’ha fet uns molt adequats resums videogràfics TVBagué Serveis Audiovisuals, que també exerceix de col·laborador de La Resistència quan escau.
Jordi Remolisn aborda quatre narracions sobre la silent i quasi invisible qüestió del suïcidi.
Història d’amor i odi dominical
Els diumenges s’havien convertit en una veritable obsessió per al malcarat i bordissenc oficinista bancari, avorrint-los per damunt de totes les coses perquè la seva dona havia nascut en diumenge, s’havien casat un diumenge, el seu fill —amb qui per cert no es parlava— va néixer un diumenge, cada diumenge havia d’anar a dinar un ranxo incomestible a casa dels sogres i, a més, detestava el futbol. El seu odi arribava fins a tal punt que l’últim diumenge de la seva vida va posar els dits dins d’un endoll i no els va treure fins que el cor li va deixar de bategar, més ennegrit encara del que el tenia habitualment. A la família els agradaven tant els diumenges que van esperar fins al següent per a gratinar una mica més el seu cos a la incineradora de l’empresa funerària, i just una setmana més tard, endiumenjats com uns ministres, van aprofitar per llençar les cendres pel forat del vàter.
Encallat en la marxa enrere
Superat per les circumstàncies de la seva estressant vida paternoconjugal i cansat de defensar causes perdudes d’assassins, xoriços i fills de mala mare en general, l’advocat va pujar sobre la cadira i es va posar una soga al voltant del coll. Al darrer moment, dècimes de segon abans de saltar al buit, va decidir que potser valia la pena recomençar una nova vida partint de zero en un altre lloc, amb una altra feina i sense càrregues familiars. De fet, també va imposar-se el propòsit que si aconseguia alliberar-se de la puta corda que li estrenyia cada cop més fort el coll, només tornaria a entrar en un jutjat a denunciar el fabricant de cadires, per manufacturar-les amb un cul tan extremadament relliscós.
Nocturnitat i traïdoria pacifista
Aquella nit el subconscient va tornar a trair al militant pacifista. Aprofitant la foscor, s’hi va acostar per l’esquena i va clavar-li cinc ganivetades que van afectar els principals òrgans vitals. El pitjor del cas és que el molt cabró ni tan sols va tenir la delicadesa de trucar a una ambulància, i va consumar alhora l’assassinat i el seu propi suïcidi.
El do de la invisibilitat
La dona de la neteja del museu es va adonar del seu do de la invisibilitat després de comprovar que tothom la ignorava, que ni tan sols els éssers més propers semblaven adonar-se de la seva presència. Inicialment va adaptar-se al seu nou estatus, però, de forma progressiva va caure en una profunda depressió i cada dia sospesava més seriosament la possibilitat de llevar-se la vida. Va ser llavors, en llençar-se sota les rodes del tren i no només no patir cap lesió, sinó tampoc notar l’impacte ni ser colpejada per la implacable presència metàl·lica del ferrocarril, quan va descobrir que realment feia ja molts mesos que era morta.
L’estadi de l’equip de futbol del barri portuari s’havia mostrat inexpugnable durant tota la temporada. Cap dels contraris va poder arrencar-hi ni un sol punt, i ràpidament fou definit com el camp més difícil de la categoria. Resultava tan extremament complicat que, de fet, era l’únic de tot el planeta que tenia un terreny de joc en forma d’estrella de setze puntes.
Frustració interestel·lar
Després de setmanes voltant per l’espai sense trobar cap nova espècie per portar al seu imperi galàctic, i quan ja s’havia fet a la idea de tornar-hi amb el símbol del fracàs dibuixat al rostre, l’extraterrestre neòfit acosta prudentment la nau al planeta verd i blau. Creient que el viatge no ha estat en va ara que ha descobert un enclavament agitat, amb nadius que van tothora amunt i avall, s’apropa més i més a la superfície, fins a descobrir que es tracta de la terra on un pilot de segles enrere van deportar als espècimens menys eixerits de la seva raça. És llavors quan definitivament frustrat eleva de nou l’artefacte i inicia el camí de retorn a casa, mentre una quinzena d’humans desvagats engeguen l’enèsima croada per convèncer als seus conciutadans que han vist i fotografiat un ovni.
Llei de l’oferta, la demanda i els imponderables
L’èxit recaptatori del nou invàlid de dues cames i una orella no va passar desapercebut a la resta de pidolaires del carrer major de la capital del país. A partir d’aquell dia, tots ells van iniciar una competitiva escalada en l’amputació de les respectives extremitats per augmentar també els seus beneficis diaris. Desgraciadament, la millora econòmica generada amb les noves deficiències van acabar-la destinant a la contractació d’un guàrdia jurat, per impedir que els lladregots del barri els robessin les almoines aprofitant que ara ja no podien perseguir-los.
La vertiginosa evolució d’un superdotat
Encara no havia complert tres anys quan la responsable de la guarderia ja es va adonar que el fill del president de l’associació de científics tenia una ment privilegiada, i va recomanar que l’admetessin al primer curs d’educació primària. La seva meteòrica evolució va fer que amb sis anys ja ingressés a la universitat, amb set es llicenciés de tres carreres, amb vuit fos el director de l’empresa més important del país i amb nou el cataloguessin com la primera fortuna de l’hemisferi nord. Se’l considerava tan madur que ningú es va estranyar que amb deu anys tingués el seu primer fill, amb onze s’hagués divorciat i casat tres vegades, ni tampoc que amb dotze caigués fulminat, víctima d’una aturada cerebral que li va permetre estrenar abans que cap dels seus companys de guarderia, un bonic taüt de color moniato.
El taxidermista dislèxic va visitar el podòleg amb l’esperança que li solucionés els problemes fonètics que l’havien privat de desenvolupar-se amb fluïdesa a escala social. Sorprenentment la sessió va ser un èxit absolut, fins al punt que en sortir de la consulta va acomiadar-se amb una perfecta dicció, provocant mig orgasme a la imponent infermera. La seva felicitat era tan gran que quan un logopeda borratxo va pujar al taxi i va vomitar a sobre de la tapisseria, ni tan sols va fer ús de la renovada oratòria per cagar-se en ell, i va seguir fent la ronda nocturna això sí, amb un irrefrenable i inquietant desig de momificar la comunitat sencera d’alcohòlics de la ciutat.
Una relació d’amagat
L’aprenent del taller mecànic i la dependenta de la botiga de gominoles feia més d’un any que es veien d’amagat per temor a les represàlies dels seus progenitors. Les respectives famílies no tenien gens clar que dos adolescents de races diferents estiguessin relacionats sentimentalment i els ho havien prohibit taxativament. De fet, s’amagaven tant per veure’s que fins al dia que van decidir finalment deixar-ho córrer, encara no havien aconseguit trobar-se ni una sola vegada.
Història d’amor i fatiga
El filòsof professional estava tan enamorat de la veïna del pis de dalt que s’havia passat els últims trenta dies i les seves nits corresponents pensant en ella, en el seu rostre, l’aroma, els cabells, la veu, els ulls i l’encisadora forma d’arronsar el nas quan es creuaven a l’escala. Tenia una obsessió tan malaltissa que quan va mirar pel forat de l’espiell i va veure que era ella qui tocava el timbre de la porta, va costar-li un món i part de l’altre atrevir-se a obrir-la. Al cap dels cinc minuts que va tardar a fer-ho, encara la tenia al replà de l’escala, però tan bon punt va començar a moure els llavis molsuts per demanar-li si voldria acompanyar-la al ball de fi d’any, el filòsof, cansat i abatut després d’un mes de vigília, va quedar-se profundament adormit abraçat al marc de la porta.
Qüestió d’imatge i olfacte
El porter de discoteca era un individu tan extremament merda que quan sortia a llençar les deixalles semblava que ho fes amb el seu germà bessó. Conscient de la pèssima imatge d’anar acompanyada per aquell individu, la bossa d’escombraries va desequilibrar-lo mentre obria la tapa del contenidor, i va abocar-lo a dins just a temps perquè els operaris del servei de neteja que s’apropaven amb el camió no la veiessin escapant-se a tota hòstia per la cantonada. Quan el mecanisme de trinxat del vehicle va convertir l’home en un conglomerat encara més irrecuperable de carn i vísceres, els escombriaires de darrere el camió van maleir mil vegades als veïns per acumular restes olfactivament tan desagradables.
