El llibre Family Office, de Robert Villesdin —pseudònim d’un empresari català que vol restar en l’anonimat— és un «joc de trons» dels negocis que s’esdevé durant la darrera crisi econòmica i en què les lluites de poder en el si d’una empresa familiar es desenvolupen fins als límits de la crueltat.
Escrita en castellà, en l’obra, amb un estil directe, gens enfarfegat i de fàcil lectura —no absenta d’humor i d’ironia—, el sexe i la gastronomia internacional —de què l’autor exhibeix molt bon coneixement— hi tenen cabuda sense calçador.
Aquest empresari, que coneix prou bé el descarnat món dels negocis de primera mà, s’amaga rere el pseudònim Robert Villesdin per a desvincular les maldats i transgressions que conté aquesta primera incursió literària de Family Office de la seva pròpia trajectòria personal.
Maria Dolors Farrés. Foto: Adrià Costa (Nació Digital).
L’hora quieta és el títol originari de la novel·la que es convertiria en El monestir de l’amor secret (guardonada com a finalista del Premi Sant Jordi 2007) i que Proa va publicar l’any 2008. Però, el llibre de Maria Dolors Farrés (Vic, 1962) —que ara torna publicat amb el segell Principat Edicions— és la versió íntegra, la que l’autora va concebre en un principi, i que mai no va veure la llum en paper perquè l’editorial li va fer reduir l’extensió abans de presentar-la al premi, per bé que va ser publicada en suport digital i de descàrrega gratuïta al diari Nació Digital l’any 2003.
L’obra ens mena a l’interior del monestir històric de Sant Llorenç del Munt, a Osona, on dos frares cultes, Galzeran de Monsingle i Berenguer de Vallclara, estableixen una sentida i proscrita relació amorosa. Assistim a la lluita contra les seves pròpies consciències, entrenades per al celibat, alhora que en el món exterior els fets també són convulsos.
L’acció comença l’any 1378, un dels més agitats del segle XIV, amb l’esclat del cisma d’Occident. Més endavant, l’atac criminal a la fortalesa de Monsingle, un rebrot devastador de la Pesta Negra i les intrigues dins del mateix monestir, tenen diverses conseqüències, totes irreversibles, per als dos protagonistes.
L’hora quieta originària, la que li va sortir de l’ànima a Farrés quan vivia en una casa aïllada i molt emboscada de Vilanova de Sau, la seva pàtria emocional, fa la sensació que és una obra nova. Les lectores i els lectors atents ja sabran veure-hi la diferència. Parlant, doncs, del gruix de l’obra, cal remarcar que constitueix un autèntic descobriment de personatges, trames, intrigues i escenes a dins i a fora del monestir històric de Sant Llorenç del Munt (Osona), que a la novel·la El monestir de l’amor secret no apareixen.
Fa al cas que, després d’haver aparegut El Càstig (2017), novel·la cronològicament anterior a El monestir de l’amor secret, hi va haver moltes persones que van manifestar el desig de llegir-ne la continuació natural, malgrat que El Càstig és una obra completa en ella mateixa. Arribats a aquest punt, Farrés va posar-se en contacte amb Proa per mirar de saber quants exemplars quedaven d’El monestir de l’amor secret. La resposta va ser que molt pocs, i que no els era possible fer-ne una tercera edició. Amablement, però, li van oferir una sortida: retornar-li els drets d’autor. La solució, és clar, passava per publicar-la personalment, amb l’ajuda imprescindible dels seus eterns mecenes, els gestors culturals Lluís Vilalta Vivet i Dolors Marsal Escós.
L’hora quieta, la que en diríem «la versió de l’autora» sortirà aquest mes de març i es presentarà en diverses localitats d’Osona i de Barcelona.
L’efímera glòria d’Eusebi Molera, el llibre que us ofereix aquest mes de febrer de 2018 La Resistència, és un inèdit de l’escriptor i humanista vigatà Lluís Orriols i Monset, on narra, amb un estil àgil i entenedor alguns dels episodis de la vida de l’enginyer, urbanista, cartògraf, inventor i empresari català Eusebi Molera i Bros (Vic, Osona, 13 de novembre de 1846 – San Francisco, Califòrnia, EUA, 1932), especialment els relacionats amb les recerques que van fer el mateix Molera i el seu amic, i també enginyer Joan Cebrian, sobre un sistema òptic de divisió de la llum que va tenir un ampli ressò en les revistes científiques de l’època i que s’avançava a la bombeta d’Edison. Malgrat que aviat quedaria superat per nous avenços l’invent va provocar uns eufòrics titulars al periòdic en català, editat als Estats Units, La Llumanera de Nova York, en la seva portada del setembre de 1879: «Edison eclipsat!».
Si cliqueu damunt la coberta us podreu baixar de franc aquest llibre.
De ben jove Molera ja va manifestar interès per l’enginyeria. Tot i no tenir cap vocació militar, per conciliar els seus desitjos amb la voluntat del seu pare, brigadier de l’exèrcit espanyol, va acceptar el consell del general Prim, amic de la família, i va ingressar a l’Acadèmia d’Enginyers Militars que li van permetre cursar els estudis superiors d’enginyeria.
Poc després d’acabada la carrera, l’any 1870, va marxar als Estats Units d’Amèrica, primer a Nova York i després a San Francisco on va ingressar al cos d’enginyers militars dels Estats Units. Va ser destinat al Departament Federal de Millora de Ponts i Rius on va cartografiar els grans Rius Sacramento, Colombia i Willimatte i va fer el mapa hidrogràfic de la badia de San Francisco. El 1873, va passar al Departament de Fars de la costa del Pacífic, que abastava des d’Alaska fins a Mèxic. Va escollir els llocs, va fer els projectes i va dirigir les obres de les dues terceres parts dels fars que encara funcionen a la costa del Pacífic dels Estats Units. També va inventat un sistema de senyals acústics o sirenes per als dies de boira espessa.
Eusebi Molera.
Com a arquitecte i urbanista destaca la seva tasca a l’ajuntament de San Francisco durant el mandat de l’alcalde Taylor. Supervisor de la ciutat i el comtat de San Francisco, la seva contribució va ser decisiva en la reconstrucció de la ciutat després del famós terratrèmol de San Francisco que va deixar sense casa 300.000 de les 400.000 persones que vivien a la ciutat. Molera va traçar els plànols i va dirigir l’execució de les obres.
Com a inventor, associat amb el seu inseparable amic, el també enginyer Joan Cebrián, va dissenyar i patentar tota mena de ginys: sistemes de refrigeració, bombes d’extracció d’aigua, una càmera fotogràfica de butxaca, un aparell molt semblant al megàfon, etc. Però, sobretot, aparells relacionats amb la il·luminació pública i privada, entre els quals destaca un sistema òptic de divisió de la llum que va tenir un ampli ressò en les revistes científiques de l’època i que s’avançava a la bombeta d’Edison. Malgrat que aviat quedaria superat per nous avenços l’invent va provocar uns eufòrics titulars al periòdic en català La Llumanera de Nova York en la seva portada del setembre de 1879: Edison eclipsat!» «El gran problema resolt per dos catalans». Amb tot, cal reconèixer que la implantació de la llum elèctrica a l’enllumenat públic i domèstic als Estats Units es va fer gràcies, entre d’altres, al sistema ideat per Molera i Cebrian.
Va ser un destacat mecenes de les arts i les ciències,membre de nombrosos comitès, acadèmies i societats científiques americanes i europees, com la California Academy of Sciences de la qual va arribar a ser president. Orgullós dels seus orígens, sempre va mantenir la vinculació amb Catalunya i la seva llengua, que ja havia demostrat durant la seva joventut a Vic on va ser membre de l’Esbart de Vic i del Círcol Literari. A aquella època es remuntava la seva amistat amb Jaume Collell o Jacint Verdaguer, a qui, des d’Amèrica, enviava llibres de geologia i altres matèries, que el poeta va fer servir per compondre l’Atlàntida. Bona prova d’aquesta vinculació amb el seu país natal són les seves lectures sobre la marina medieval catalana, el Llibre del Consolat de Mar o sobre l’humanista Miquel Servet a la prestigiosa societat Chit Chat Club que aplegava escriptors, poetes i professionals de prestigi, o l’organització dels actes de celebració del 140è aniversari del descobriment del port de San Francisco pel també català Gaspar de Portolà.
Aquesta selecció de rondalles de Jacint Verdaguer que oferim de franc als lectors de La Resistència no pretén anar més enllà de la divulgació d’algunes de les rondalles de mossèn Cinto, També, que va destacar, també, com a col·lector de diversos materials folklòrics —cançons populars, llegendes i rondalles— que va aplegar en els seus freqüents sojorns i excursions pel Pirineu i altres contrades.
Malgrat que es parteix de la transcripció directa del manuscrit autògraf, s’han regularitzat les vacil·lacions ortogràfiques per a facilitar-ne la lectura, sense alterar la sintaxi, la morfologia i el lèxic originals.
Podeu descarregar-vos el llibre clicant en aquest vincle o fent-ho directament a la coberta.
Ricard Torrents Bertrana (Folgueroles, 1937), és assagista, traductor i crític literari, i impulsor i primer rector de la Universitat de Vic. Tot just aquest mes de novembre, ha publicat amb Eumo Editorial, La meva aposta per la Universitat. Una història per al futur, un relat viu i viscut sobre el restabliment de la universitat a Vic, fet en primera persona, que arrenca en el moment en què el país creia alliberar-se de la dictadura franquista, un pretext que el fundador de la revista Reduccions empra per a reflexionar sobre el futur de les institucions d’educació superior.
Ricard Torrents, intel·lectual i emprenedor, home d’idees i, també, de gestió, justifica la seva aposta per una universitat com a casa de la ciència i de la saviesa, al servei de les persones, en la qual tothom qui vulgui accedir-hi tingui les mateixes oportunitats de fer-ho. El 1979 va fundar Eumo Editorial, d’on va ser director literari. Estudiós de Jacint Verdaguer, és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i del consell fundador de la revista de poesia Reduccions.
«He viscut –escriu Torrents– envoltat d’estudis i llibres d’ençà de la infantesa. Per inclinació i pel convenciment que estudis i llibres són el mitjà privilegiat de viure i acostar-se a la felicitat que els estoics trobaven en la recerca de fer-se i sentir-se humans. Heus aquí el meu credo. Aquesta és la meva aposta.»
Aquest volum és el tercer llibre sobre la universitat de Ricard Torrents després de Les raons de la Universitat i Noves raons de la Universitat, que en completa la trilogia.
El títol que oferim avui, Holocaust, escrit pel folklorista, músic i poeta Josep-Maria Vilarmau Cabanes (Santa Maria de Merlès [Lluçanès], 1900-1947), és un testimoni colpidor de l’amor d’un pare per la sobtada mort del fill de 16 anys, Joan-Maria Vilarmau Noguera, l’any 1944.
Josep Maria Vilarmau
Josep M. Vilarmau era fill d’una família de propietaris del Lluçanès i a partir dels anys vint del segle passat es va interessar per la cultura occitana i es va relacionar amb els ambients literaris i la vida cultural de Barcelona. Amb uns bons coneixements de música i de la realitat pagesa, va començar a introduir-se en el món del folklore, on va rebre el mestratge d’Anton Busquets Punset i va seguir la metodologia de recerca i classificació de Rossend Serra Pagès.
Va militar a la Lliga Catalana i el 1934 va ser elegit batlle de Santa Maria de Merlès. D’idees conservadores, durant la Guerra Civil va estar al costat dels franquistes. Tanmateix, es va exiliar a França el 1937 i un cop tornà va tornar a ocupar la batllia de Santa Maria de Merlès, aquest cop per nomenament governamental pel fet de ser membre de Falange Española. Malgrat la seva clara adscripció al nou règim polític, no va deixar mai d’escriure en català, de donar suport a la cultura catalana i de mostrar gran estimació cap a la seva terra.
Els anys quaranta va reprendre la seva vinculació amb grups literaris catalanistes de Vic i va treballar intensament en l’elaboració de la seva gran obra, Folklore del Lluçanès. Per això va recollir material folklòric durant 20 anys de la seva vida i es va centrar en el context ben conegut i familiar del Lluçanès.
Vilarmau llegeix un treball seu als amics Miquel Bosch Jover, Jaume Tuneu Pol i Anton Busquets Punset, a casa d’aquest últim a Artés l’any 1929.
El folklorista i president del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (GRFO), Xavier Roviró Alemany, va fer un estudi de gran vàlua sobre la vida i l’obra de Vilarmau en un article de la publicació del Patronat d’Estudis Osonencs, Ausa, «Vilarmau, folklorista i poeta dels romeus de l’Esbart de Vic» (Ausa, 1999, XVIII, núm. 142, pp. 305-320).
Folklore de Catalunya.
De fet, el GRFO (Jaume Aiats, Ignasi Roviró i Xavier Roviró) ja havia fet un treball d’investigació sobre la figura de Vilarmau de què va sorgir-ne un primer volum, el setembre de 1997, titulat Folklore del Lluçanès (editat per l’Ajuntament de Prats de Lluçanès i per Dinsic Publicacions Musicals), amb 520 pàgines dividides en dos grans capítols: 1. J. Josep Maria Vilarmau i Cabanes, i, 2. Folklore del Lluçanès, tal com explica Xavier Roviró en l’article citat d’Ausa, que es basa en el primer capítol del volum Folklore del Lluçanès i aporta una aproximació al folklorista i al poeta dels romeus de l’Esbart de Vic que fou Vilarmau.
La mort del seu fill gran va ser un cop molt dur per a ell. Se l’estimava en gran manera i n’estava molt orgullós. Era un fill amb un caràcter marcadament religiós i amb uns hàbits cristians molt arrelats; igual com el seu pare. Durant els llargs dies de malaltia que portarien el seu fill a la mort, Vilarmau va anar escrivint un conjunt de poemes en els quals traspua el seu gran abatiment i la seva profunda fe. Holocaust és un plany desesperat format per diversos poemes –la majoria volen ser sonets octosíl·labs i decasíl·labs–, alguns escrits poques hores abans de la mort del fill, «esperant l’últim sospir del meu fill Joan, mort el 20 de setembre de 1944 a dos quarts de dotze de la nit, hora meridiana» i, d’altres, alguns dies després, sempre des del lament, el plany, la impotència i la queixa. La més colpidora d’aquestes poesies és la que va escriure el mateix dia de la mort del fill (aquí la podeu veure manuscrita):
L’esborrany d’aquests poemes és un plec de dotze petits fulls escrits a mà i de forma cronològica. El primer està datat el 20/9/1944 i a l’últim no hi ha cap data. Aquest petit recull va estar editat a Gràfiques Sallent de Sabadell el 1945 amb el títol Holocaust, edició feta per Vilarmau mateix, un petit llibre de 35 pàgines, on cada exemplar era numerat i dedicat.
Podeu descarregar-vos Holocaust clicant damunt d’aquest vincle o directament de la coberta d’aquí sota.
Els autors, Ramon Orriols i Ricard Molina, han fet una tria de 20 itineraris de poca dificultat, destinats a muntanyencs poc experts que pretenguin introduir-se en el món de l’esquí de muntanya, sols o en família, classificats segons una escala específica de dificultats que facilita la selecció de la ruta més adequada per cada nivell.
Aquesta guia pot ser un complement ideal d’una altra guia, dels mateixos autors, La Cerdanya amb esquís. 33 itineraris d’esquí de muntanya (Cossetània, 2016), la primera guia d’esquí de muntanya que tracta, exclusivament, sobre la Cerdanya i el seu entorn.
Quan arriba l’hivern i els camins desapareixen sota el mantell de neu, el muntanyenc somnia de dibuixar la seva traça per la neu verge d’aquestes immensitats silencioses. A la guia hi trobareu recomanacions per efectuar 33 itineraris, des dels més clàssics i freqüentats fins als menys concorreguts. En la selecció hem tingut en compte la diversitat de nivells i dificultats per tal que siguin útils per a tothom. Tots els itineraris es poden fer en una sola jornada, sobretot si el punt de partida és algun lloc de la Cerdanya, comarca en què les muntanyes són gairebé com de la família.
Ramon Orriols Puig va néixer a Vic l’any 1943. La seva afició a la muntanya li ve per tots els costats familiars, així com la vinculació amb la Cerdanya, on viu actualment. Va ser monitor de l’Escuela Nacional de Alta Montaña i, posteriorment, de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya. A més, ha estat impulsor de la Secció d’Alta Muntanya de la Unió Excursionista de Vic, fundador del Club Esquí Puigcerdà i del Club Esquí Vic, del qual va ser president. La seva llarga experiència en el món de l’esquí de muntanya comença en les primeres curses d’esquí del Centre Excursionista de Catalunya i amb la relació personal amb guies pirinencs, membres de Montagnes du Monde.
Ricard Molina Giró va néixer a Barcelona el 1961. És dissenyador gràfic, pintor i aficionat a la fotografia. Per tradició familiar, practica des de la infància l’esquí alpí i l’excursionisme. Més tard, vénen l’esquí de fons, la BTT i, sobretot, l’esquí de muntanya, activitat que no ha deixat de practicar tant als Alps com al Pirineu, especialment l’oriental. És soci del Centre Excursionista de Catalunya i, per sobre de tot, un apassionat de la muntanya i la natura.
El llibre Family Office, de Robert Villesdin —pseudònim d’un empresari català que vol restar en l’anonimat— és un «joc de trons» dels negocis que s’esdevé durant la darrera crisi econòmica i en què les lluites de poder en el si d’una empresa familiar es desenvolupen fins als límits de la crueltat.
