Quan els ulls miren l’estrella i l’estrella mira
els ulls, es para el temps i flueix al fil
de la mirada energia entre l’espai i el pensament,
el tot i el res, llum i foscor, paraula i desig
alhora. No passa res en va i hi ha màgia
en l’instant en què passat i present s’ajunten.
Si passem de puntetes per la vida
passarà la vida rere el Vel de Maia.
T’has d’arrelar fort a la terra perquè les branques
s’alcin al cel, i adonar-te que el pot petit és,
dessota la immensitat de l’univers, un més
en la grandesa que ens aclapara el ser i el som.
I som d’on som, i cal cantar-ho i dir-ho,
que no cal voler ser d’allà quan som d’aquí,
que el gat sap del lloc on mirar la lluna.
Que la intenció no substitueix l’aptitud
i la felicitat és un miratge passatger.I tant, que ens cal mirar al cel estrellat!
tant com al fons dels ulls de qui t’estimes,
que si per un instant es para el temps
cal que siguis allà on és allò que cerques.
Que la inspiració no ve sola ni en la nit més fosca.
Recordo dies de jugar amb els crancs, als còdols
mig amagats a la riera, m’acarnissava
per agafar-los sense ser pres de les seves pinces.
Els mantinc en el record d’aquelles aigües
transparents i clares que hem destruït amb engany.
Sacsegem l’entorn sense mirar ni pensar
de què som culpables. On posem el llistó
quan la sequera no ens mulla els peus?
Potser somiant una torre de cristall
en una illa al bell mig del mar?
Cal ser sincer amb un mateix, i no esperar
de la vida només progrés i prosperitat.
No es pot matar tot el que és gras
i estem matant l’equilibri del clima
a canvi de suïcidar-nos, mica en mica.
Guanys, guanys, guanys… per aconseguir
pèrdues, pèrdues i més pèrdues.
Diguem ja! És hora de trencar amb el passat.
Ens precipitem cap a un abisme sense gats
on alguns miolen i altres amenacen.
Diguem ja és hora! de pensar en nous propòsits
i mantinguem la innocència dels ulls.
A la festa no pots deixar-hi la llibertat
de ser qui ets, mal que et pesi anar-hi.
I si caus de l’escambell, mira als ulls
de qui t’ajuda, no sigui que vulgui llenya
pel foc d’ell. Que no tothom t’ofereix una almosta
quan més et cal, ni et sadollen l’esperit
en la nit més fosca. I al ratpenat,
quan busca l’amor consol, només li veus l’ombra.
Que hi ha llocs on atipen els tips de gana.
És tan fugisser l’exquisit inassolible
que fins i tot es pot culpar del pont al diable
si no t’atreveixes a assumir el fracàs.
I el camí es fa feixuc si no es camina,
sigui amb sol, o vent, o en dies de pluja,
mai sabrem si el camí no emprès era millor.
Ni del gat sabrem mai si quan travessa dubta,
i el dubte és frec a frec de la pell i enverina. La temptació sempre fita des del pis de dalt.
I el mal hi és, tot i que el neguem tres vegades
i amb les mans ens tapem els ulls, el mal hi és.
Si no t’adones del passerell quan refila
potser sigui tard per fer el ploricó o el cranc.
La majoria dels militants anarquistes han passat la nit als locals sindicals, als comitès de defensa o a les rerebotigues. En sentir les sirenes, aflueixen en massa cap al centre des de barris perifèrics com Sants, Hostafranchs, Collblanc o la Torrassa. Venen els obrers tèxtils de l’Espanya Industrial, els metal·lúrgics d’Escorza i Siemens, els vaguistes de Lámparas Z, peons, adobers, obrers de l’escorxador, escombriaires i paletes, entre els quals, alguns cantants dels cors de Clavé. També baixen lumpen proletaris de les barraques de Montjuïc i dels carrers a mig urbanitzar de la muntanya del Carmel. Alguns arriben d’encara més lluny, de camp obert com els companys de Poblet i del Guinardó, veïns d’en Federico Urales, el gran escriptor anarquista, i la seva filla, la Frederica Montseny, convertida ara en una altra gran líder del moviment anarquista, i coneguda a tota Espanya com la mujer que habla.
Tampoc no hi falten els obrers de la Fabra i Coats i de la Rottier, els mecànics de la Hispano-Suïssa, ni els operaris de la Maquinista, els de la Foneria Girona, els de les fàbriques de paper, els treballadors del gas i els químics del Clot, de Sant Martí de Provençals, de la Llacuna i del Poble Nou, que s’uneixen als pescadors i estibadors de la Barceloneta; els metal·lúrgics de la Nueva Vulcano, els ferroviaris del Ferrocarril del Nord, els gitanos del Somorrostro i també alguns matons del Poble Sec.
Els pagesos de la Vil·la de Gràcia, de tradició revolucionària i anarquista, baixen amb els obrers de les foneries, els dels dipòsits de tramvies i els dependents de comerç cap al Cinc d’Oros i la Diagonal, o cap als límits dels seus barris, on hi aixequen barricades i vigilen els carrers d’accés i les cruïlles.
Tots acudeixen a la crida contra el feixisme. No només hi ha anarquistes, sinó també socialistes, catalanistes, comunistes i gent del POUM. Tots han sentit les sirenes, i tots han vingut a la crida sense demora.
Tal i com havien previst els sublevats, entre les 4 i les 5 les tropes comencen a sortir de la majoria dels quarters. Els moviments s’inicien a les cinc casernes de la perifèria, des d’on es dirigeixen al centre per apoderar-se de la desena d’edificis claus per a un control efectiu de la ciutat i el país. Així com dels carrers decisius per a l’èxit del cop: les avingudes Colom i Paral·lel, i les places Espanya, Universitat i Catalunya.
Uns dels primers a sortir son els batallons del Regiment d’Infanteria de Badajoz numero 13 del Bruc, a les 4.15, amb l’objectiu d’ocupar Plaça Catalunya. Dirigit pel Comandant López Amor, serà una de les columnes vertebrals del cop. Primer surt una companyia de fusellers, comandades pels capitans Juan Ortiz i Luis Oller, acompanyada d’un reforç de 30 civils de Falange Espanyola, monàrquics, carlistes i de Renovació Espanyola, uniformats a mitges amb guerreres i corretges, uns braçalets de color verd, i armes i municions.
Darrera d’aquesta, la de López-Amor, que seria el batalló principal per al domini del centre. Després una companyia de metralladores sota les ordres del capità Pere Mercader, protagonista d’un dels primers vessaments de sang a traïdoria i sang freda, la marca feixista. Tot seguit, dues peces d’acompanyament dirigides pel tinent Quevedo. Una altra companyia de fusells amb el capità Visconti; una secció de morters; tot l’aprovisionament amb els carros del regiment, i finalment, per cobrir la rereguarda, dues seccions de fusells formades amb més voluntaris falangistes. En total, uns 400 efectius. (pàgina 74)
El grup d’anarquistes que havia estat vigilant el quarter, impressionats amb el gran desplegament, pren nota en detall dels regiments, bateries i efectius, i marxa a comunicar-ho a l’enllaç, quedant-se un d’ells a vigilar per si hi havia més moviments.
Tots aquests batallons comencen a marxar al pas per la Diagonal fins a la plaça Alcalá Zamora, on giren pel Carrer Urgell per creuar l’Eixample fins a la Gran Via de les Corts Catalanes. En passar per alguns carrers es topen amb algunes primeres resistències obreres, que poden neutralitzar i esquivar sense gaire dificultat.
Poc després, des de la Caserna del Carrer Girona surt una esquadra de cavalleria; de la de Sant Andreu una bateria d’artilleria lleugera, i una altra del Carrer Tarragona a tocar de Plaça Espanya. La Infanteria d’Alcántara, amb el quarter al carrer Sicília, a l’alçada del Parc de la Ciutadella, pateix entrebancs des d’un primer moment, perquè una part dels seus oficials vol mantenir-se fidel a la República, fins que el coronel Jacobo Roldán els redueix i aconsegueix posar en marxa una companyia cap al seu objectiu: ocupar l’emissora de Ràdio Barcelona. El Batalló de Sapadors surt de la caserna de Gran Via, per on avança cap a Plaça Espanya on l’espera el regiment de cavalleria de Montesa i un de l’artilleria dels Docks que ha aconseguit creuar la ciutat.
Per tot Barcelona, grups de treballadors amagats a cantonades, portals, balcons i darrere dels arbres, que han estat vigilant tots aquests moviments, estan en guàrdia i disposats a l’atac. Com un formiguer revoltat abans de la tempesta, milers d’obrers armats corren d’un racó a l’altre buscant els millors refugis al llarg de la ruta prevista dels feixistes, des d’on disparar-los i parapetar-se.
Les tropes marxen disciplinadament al pas, seguint l’itinerari prefixat d’acord amb el moviment conjunt de les altres forces precedents de les seves respectives casernes. Els dos regiments de Montesa a cavall, i els artillers arrossegant també amb cavalls dos canons i varies grans metralladores, que segueixen creient que serviran més com element de dissuasió per convidar tothom a quedar-se a casa, que com una arma per a una batalla real, convençuts encara de que la resposta serà breu i escadussera.
El conjunt de tropes, que està fent una marxa sobre Barcelona semblant a la de Mussolini sobre Roma pocs anys abans, assoleix sense gaires dificultats la primera fase dels seus objectius, començant a dominar les places Espanya i Universitat, on llegeixen un bando i hi emplacen bateries de metralladores i canons. Deixant clar del que es tracta: d’un aixecament militar en tota regla, amb tota l’artilleria i la violència que calgui per sotmetre les institucions democràtiques i el poble.
Arriba, doncs, el moment acordat per començar el contraatac: trobant-se totes les tropes repartides per la ciutat, lluny dels seus quarters. És l’hora dels revolucionaris i dels defensors de la República, units en l’antifeixisme. D’assetjar els soldats per totes bandes i sense descans, impedint que puguin tornar a les casernes.
Qui té una pistola creu tenir un fusell; qui té un màuser antic, creu tenir una metralladora; qui té una bomba de mà rudimentària feta a casa, creu tenir un canó. El que importa no són les armes que els pocs que en tenen acaricien, i els que no, observen amb delit. L’arma segura del triomf del poble és la seva empenta i voluntat de vèncer, les seves raons, i els segles que porten esperant aquest dia, on tot canviarà per sempre per deixar enrere les injustícies. I on serà el mateix poble qui construeixi i organitzi la seva pròpia societat, sense explotadors ni explotats, sense amos, reis ni patrons, amb germanor i entre iguals. La força interior que prové d’aquesta utopia tan bonica que teníem a tocar, era la nostra millor arma, tot i estar majoritàriament desarmats. Una força interior que estava a punt de dur a terme les paraules de Durruti: amb les ungles i les dents arrabassarem les armes al feixisme, i el vencerem!
Amb el despuntar del sol van començar a aixecar-se desenes de barricades als punts claus del centre. Les que s’havien aixecat durant la nit als barris, com a Sant Andreu, Poble Nou, Hostafrancs o Sants, amb dones i nens ajudant a construir-les, no jugarien cap paper decisiu avui, però servirien per defensar-nos i organitzar-nos els dies que havien de seguir. Convertint-se en petites fortaleses que establien noves fronteres difícils de franquejar a les vies més importants i als accessos als barris. Defensant-los de l’entrada dels feixistes i creant una mena d’illes autònomes armades, que no trigarien en convertir-se en la Confederació de Barriades. Sent, probablement, el cas més extrem de federalisme mai vist, amb plena autonomia de cada barri, on una gran barricada armada feia de frontera. Avui només servirien per controlar qui entrava i sortia de cada barriada a peu i, especialment, amb vehicle.
Començava la batalla de Barcelona. La primera de moltes. Eren les sis del matí.
[Els primers 4 paràgrafs i el que comença “Qui té una pistola creu tenir un fusell;” son copiats gairebé literalment de Joan Llarch, Els dies roig-i-negres, memòries d’un nen llibertari.]
[Notes de Xavier Borràs | Fotos de Montserrat Escayola.]
El passat dilluns, 18 d’abril, es va presentar al Casino de Vic el llibre de l’advocat gironí Benet Salellas En encesa espera (Tigre de Paper, 2024), anomenat, també, el «true crime d’Estat del 92», ja que conta, quan es vivia la febre olímpica, la detenció d’una quarantena d’indepedentistes l’estiu de 1992 durant l’anomenada Operación Garzón. La presentació —moderada per Jordi Vilarrodà davant un nombrós públic—, va anar a càrrec de Ton Granero, Pep Cumeras, Roser Iborra, Pep Musté i el mateix Benet Salellas.
Cal recordar que mentre a la «superfície» la societat de l’espectacle gaudia amb l’eufòria esportiva, a les entranyes de l’Estat, a les garjoles de la Guàrdia Civil, aquells arrestats eren cruelment torturats i maltractats.
En les pàgines del llibre s’hi relata aquesta experiència —provinent, majoritàriament, dels arxius del pare d’en Benet, el també advocat Sebastià Salellas— i com allò que cercava trencar-los i destruir-los per sempre més va ser capgirat per una persistent campanya de denúncia culminada amb una condemna del Tribunal d’Estrasburg al Regne d’Espanya per no haver investigat el que els havia passat.
Les diferents mirades, les distintes reaccions i la pluralitat de vivències al voltant del cas hi desfilen de forma entrelligada com una teranyina que va del present al passat recorrent el país, evocant-ne els p protagonistes, dialogant-hi, de vegades en primera persona, de vegades escoltant-los o recuperant-los del sumari judicial…
Tot plegat, amb l’objectiu de construir un mosaic integral i diacrònic a partir d’uns fets que van marcar una generació i que avui serveixen per entendre més bé el present i els possibles embats del futur.
Una crònica d’uns fets repressius que van marcar una generació de l’independentisme i que serveixen, avui, per entendre més bé el present i els possibles embats del futur.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Les joguines que s’apilonaven a l’aparador de Cal Noranta-cinc competien en una lluita desigual amb les nines, que en una proporció ínfima n’ocupaven un espai residual. Abduït per la publicitat de l’època, Moretti va adquirir una barbie per regalar-li a la seva germana petita. Per moments havia tingut dubtes de comprar-li una capsa de condons, perquè aquelles últimes nits havia sentit gemecs a l’habitació de la noia, associables a una activitat masturbatòria incipient. Quan van haver-li tornat el canvi del parell de bitllets de mil pessetes que li havia donat a la mestressa de la botiga, va agafar la nina i, involuntàriament, va tombar una col·lecció de cliks de Famobil que tenien perfectament alineada al taulell. Maldestrament, va demanar disculpes i va sortir tan de pressa com va poder de la botiga, vermell com un pigot, mig atropellant la senyora que s’esperava per comprar un geyperman pel fill.
Aquella mateixa nit de dissabte Moretti va pujar les escales del Mix, local de moda al pis superior de la discoteca Master’s de Ripoll. Confós entre els amics, havia demanat un 43 amb coca-cola, que s’incorporava al seu organisme a una velocitat superior a la de la resta de la colla. Probablement perquè no sabia beure. Amb tota seguretat perquè li encantava el gust dolç de Burman Flash fusionat amb alcohol.
«Tengo el cuerpo muy mal, pero una gran vida social…»
La nit ripollesa no era excessivament atractiva. Tret de l’Arlequí i el bar Mundial, poques opcions més podia oferir als forasters. Malgrat l’absència d’al·licients, una colla de torellonencs despistats havia aterrat al municipi. En aquell moment estaven a tres metres i mig de Moretti, fent una partida al billar del Mix. Havien renunciat a les presumptes possibilitats de seducció, perquè al local hi havia un percentatge 80/20 de nois respecte a noies. D’aquest 20% només en consideraven una petita porció com a follables. I a més totes elles tenien novii, individus amb aspecte de no estar gaire predisposats a raonar en cas d’iniciar-se un conflicte de seduccions. Massa feina per a cardar un puto clau.
Quan algú va deixar una moneda de cent pessetes sobre el billar per a jugar la pròxima partida, la colla nord-osonenca es va afanyar a explicar que no tenien intenció d’opositar. Només pretenien fer-ne una altra entre ells i cardar el camp. Eren quarts d’una de la nit i encara tenien temps d’arribar a qualsevol local de la seva comarca per acabar una nit de lleure oblidable. L’autor de la proposta va insistir. Volien mesurar-se contra el guanyador. La partida es va acabar i els torellonencs van introduir una nova moneda al billar. Van extreure’n les boles i les van col·locar sobre la taula, ignorant a la fauna local.
Moretti va observar com un individu del poble agafava la bola blanca i l’estavellava contra les que acabaven de situar en el triangle inicial del joc. Un dels nois de Torelló va advertir-li que deixés de tocar els collons. El ripollès estava massa acostumat a imposar la seva voluntat. Quan van tornar-ho a tenir tot a punt per començar la partida aquell paio va agafar la bola i la va llençar de nou cap a la resta. L’envàs de mitjana Estrella Damm que va impactar-li a la cara no va ser capaç d’alinear les quatre putes neurones que haurien de posar en freqüència el seu cervell. Les de la resta dels seus amics seguien rutines paral·leles. Un rajolí de sang es va escapar del front del seguidor de Madonna, Level 42, els Hombres G i les pel·lícules d’Arnold Schwarzenegger. El crit efeminat que va sorgir-ne de l’esòfag va ser secundat per la seva histèrica xicota. La nombrosa colla de joves que esperaven per jugar al billar del Mix va fer front comú. La tangana havia començat.
El grup de torellonencs va guanyar la porta de l’efímer local després d’haver-ne baixat les escales anàrquicament. Darrere seu un crit de dolor, frustració i venjança havia pres l’establiment nocturn. Pel camí s’havien trencat un parell de cubates, tres mitjanes Estrella i un quinto San Miguel. La permanent d’una adolescent va rebre l’impacte d’un vas de vidre i les espatlleres del vestit jaqueta d’una senyora que esperava la primera filla, van invertir la seva horitzontalitat. Eren finals dels vuitanta. Eren els pitjors anys de moltes vides.
Quan els ripollesos indignats van adonar-se de l’estat de la situació, els nord-osonencs ja cremaven carburant a Terradelles en direcció sud. Moretti estava gaudint per primera vegada de la nit ripollesa, talment com ho hagués fet a Manhattan, Berlín o el Soho londinenc. La puta globalització començava a prendre forma a ritme de violència gratuïta.
Al lavabo d’un sòrdid bar pescallunes un parell de nois assaborien per via nasal el contingut de la paperina que acabaven d’adquirir a un conegut quinqui local, quan van sentir el so dels frens d’un Seat Ronda. Un d’ells va arrambar amb el dit índex les restes de substància colombiana que hi havia sobre el dipòsit de l’inodor i va refregar-s’ho a les genives. Quan va sortir a l’exterior va veure’s empès a l’interior d’un vehicle en direcció a la capital de la comarca veïna. Algú exigia justícia. A ell li suaven moltíssim els motius. Eren la una i deu de la matinada. Va entomar la catana que hi havia al vehicle i va deixar que l’aire de la primavera nocturna prepirinenca que entrava per la finestra del darrere li acaronés el rostre humitejat amb llàgrimes de cristall.
«Corren de un lado a otro como pollos sin cabeza…»
No li havia agradat mai la música disco ni la gent que estava predisposada a marcar-se unes passes de ball amb la penúltima excusa sorgida de la indústria subdiscogràfica barcelonina. Per això, Moretti va sortir del Mix i es va recolzar a la barana que hi havia a peu de la carretera de Barcelona, davant mateix del Master’s.
El simulacre de violència que havia viscut tres quarts d’hora enrere no va tardar a reproduir-se quan l’ocupant d’un vehicle amb matrícula de Barcelona va passar per davant seu brandant una arma. Unes fèmines gallinàcies van exclamar crits de terror. Els seus mascles tragueren forces de flaquesa, i van organitzar un improvisat simulacre de massacre. Un dels més motivats va córrer a buscar uns nunchakus per a exhibir maldestrament davant de Cal Déu les seves aptituds en arts marcials quan els pescallunes ja retornaven de nou a la riba osonenca del Ter. Fent recompte d’efectius s’havien adonat de la seva manifesta inferioritat, així que van emprendre una retirada que sempre és el més semblant a una victòria quan t’adones que és impossible guanyar. Abans, però, la catana havia decapitat un poll que s’acabava d’escapar d’un galliner de la Rodona, i que els va seguir per inèrcia fins a la plaça Vella de Torelló, avançant fins i tot a un dels vehicles que amb les presses havia sortit de la carretera a l’altura de la Solana.
«Que bien me lo paso, yo solito…»
Mentre tot plegat tornava a la normalitat, Moretti caminava en direcció al domicili dels seus progenitors a la plaça Sant Eudald. No podia treure’s del cap l’escot voluptuosament estrident d’una de les noies del bar. Aquella nit va mullar els llençols pensant en profunditats vaginals que no exploraria mai, mentre a l’habitació veïna la germana es tocava pensant en la seva millor amiga. Secrecions miccionadores humitejaven simultàniament pijames dissenyats per Charles Monroe Schulz, producte de malsons on nombrosos colls eren seccionats per l’acer d’una catana de la vall del Ges.
Una cambrera del Mix netejava encara les restes de cervesa i gintònics que havien causat una enganxifosa capa líquida a l’interior del bar. A fora el seu xicot l’esperava a cavall d’una Honda NSR. Portava un condó a la butxaca, una erecció sota els pantalons i la seguretat que aquella puta nit tampoc no perdria la virginitat per més que els seus somnis humits haguessin augurat tot el contrari. Sota el casc NZI la buidor prenia forma.
Cauran al sac de l’oblit les hores de badocar.
M’han captivat l’un i les altres selfies,
la bellesa de la noia que lluïa solitària
vanitat davant la mirada de la càmera.
En el retrat deixem reflectida la imatge
més real i íntima de nosaltres mateixos.
Per més que es trasbalsi el punt de mira
no enganyarem ni la murrieria del gat,
ni seran menys frugals els pètals d’una rosa,
ni ets, ni deixes de ser, per més ganyotes
que inventis entre el qui mira i qui mires.
La vida flueix mentre es decanta el vi,
el gest i la paraula, amb l’encant dels dies
que fugen, al no-res, dels fulls de calendari.
Ni en nombre, ni amb la manera, ni amb ales d’àngel,
ni tothom com ara, però, qui més qui menys
ha volgut deixar el seu fat al pas del temps.
Velázquez va sortir emmirallat a las Meninas
i ara penja per la pols dels segles al museu.
La meva vanitat és a les fosques, descolorida,
qui ho sap, si d’alguna capsa de retrats,
potser el temps de l’oblit n’obri la festa.
I tant, que ens cal mirar al cel estrellat!
