Els boscos fa temps que exhalen símptomes d’ofec. [Foto: Xavier Borràs.]Darreries de juliol, inicis d’agost…, estiu. Passegem per diversos boscos. Malgrat la bellesa que mostren i les flaires que exhalen —a més de les xiuladisses diverses de l’ocellam pacífic i del mormoleig dels rierols frescals—, les forests i tots els éssers vius que les habiten pateixen: fa temps que clamen silents perquè el seu quefer canvia d‘una forma irreversible sense que hi puguin fer res.
Els éssers humans també sofreixen de fa molts anys ençà la seva pròpia autodestrucció, de què la societat de consum i les guerres genocides en són els més clars exponents. No tenim cap, com diu Nan Orriols i il·lustra l’artista Toni Casassas. I encara que a nivell global ja s’ha iniciat l’anomenada sisena extinció, els sàpiens semblen abocats sense remei a desaparèixer de la faç de la Terra.
Els éssers humans són les úniques criatures del planeta capaces d’aterrar arbres més que centenaris per a fer-ne paper i després escriure-hi: «Salvem els arbres!». Així, doncs, si els arbres són els pulmons del món, com diuen, els sàpiens en devemm ser el càncer que mena a la seva extinció. El mateix passa amb tots els éssers vius no humans: plantes, animals, fins i tot alguns minerals i la pròpia terra: si desapareguessin tots els insectes, en menys de cinquanta anys no hi hauria vida a la Terra; per contra, si desapareguéssim, en menys de cinquanta anys totes les formes de vida floririen.
Hi ha uns joves al carrer que fa temps que apel·len tota la humanitat sobre la responsabilitat que ens pertoca com a espècies per a aturar l’ecocidi que ens du, en poc més d’una decada, a no poder fer marxa enrere en el desgavell climàtic que comporta el nostre mode de vida.
Adhesiu de la vaga climàtica mundial del 27 de setembre. [Font: La Resistència.]El 27 de setembre s’ha convocat una vaga global a nivell mundial per a denunciar-ho i fer conscient la soecietat sencea que cal actuar. La Resistència s’uneix a aquesta crida i ha editat 20.000 adhesius per a fer-ho córrer, especialment entre escoles i instituts. No restarem de braços plegats.
A muntanya sabem prou bé com de depredadora és la nostra espècie. Fem tot el que estigui a les nostres mans per preservar el poc que resta i per a adaptar-nos al poc que vindrà.
És la vida o és la mort.
Les forests pateixen l’acció i, també, la inacció dels éssers humans. [Foto: Xavier Borràs.]
[Text i veu en off: Nan Orriols. Vídeo: Toni Casassas. Música: Hamster Loco.]
El canvi climàtic avança galopant. Els partits polítics discuteixen poltrones, privilegis, portes giratòries i corrupcions venudes com a acords d’estat per salvar Espanya i el sistema neocapitalista.
Estudiants, treballadors, jubilats, quitxalla, pagesos, etc,. veuen que ja estan en perill d’extinció com a espècie.
Els polítics continuen venuts a la corrupció i a la demagògia i tots sabem que no faran res.
L’objectiu de la ciència epigràfica és l’estudi de les inscripcions, amb la finalitat que aquestes ens proporcionin informació de l’època història a la qual pertanyen. La paraula epigrafia deriva del grec, que significa «escriure sobre de», en canvi, els romans, varen traduir la paraula al llatí com in (sobre) + scribere (escriure), de la qual deriva la nostre paraula inscripció. Es cert que en la Roma antiga no es va utilitzar mai la paraula inscripto ja que ells es referien a les inscripcions com a titulus,-i. Per a poder diferenciar l’epigrafia d’altres ciències, com per exemple, la papirologia, cal considerar que l’epigrafia és aquella disciplina que estudia només les inscripcions sobre suports durs o semidurs com la pedra, el metall, el vidre, l’os, la terracota i d’altres.
Col·leccions d’inscripcions
El fet de col·leccionar inscripcions llatines no és un costum recent; de fet, Plini el Vell, escriptor, científic, naturalista i militar romà, durant el segle I ja va mostrar interès per a reunir inscripcions. No obstant això, la primera recopilació d’inscripcions, coneguda com l’Anònim d’Einsiedeln, és de l’època de Carlemany. Un dels pioners més importants va ser Jan de Gruytère (1560-1627), qui publicà un corpus que fins i tot millorava la proposta tipològica de Martin de Smet, un altre precursor, que només es limitava als suports de les inscripcions. Jan de Gruytère també feia referència a l’entitat dels personatges al·ludits de les inscripcions i la seva obra Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV es pot considerar el primer repertori d’inscripcions llatines.
Jan de Gruytère fou el primogènit de una família calvinista i aquesta condició el va fer exiliar-se de la majoria de llocs on va viure. Va estudiar a la universitat de Cambridge i de Leiden, on va obtenir el doctorat en lleis el 1589. Gruytère va ser professor d’Història a Wittenberg i més tard el van nombrar cap de la Biblioteca Palatina de Heidelberg. Durant aquesta etapa i, gràcies a les avantatges que tenia el seu càrrec, va poder accedir a impressions i manuscrits dels quals en va fer varies edicions i comentaris filològics. El 1622 va haver de fugir de Heidelberg a causa de l’entrada de les tropes borbòniques a aquesta ciutat i tan la Biblioteca Palatina com la seva pròpia van ser traslladades a Roma a la Biblioteca del Vaticà com a botí de guerra.
Jan de Gruytère.
Gruytère, a més de ser autor de poemes llatins, les seves edicions, anotacions i comentaris als clàssics van suposar una gran aportació a la literatura grega i llatina. Però, la seva obra mestra va ser Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV, publicada a Heidelberg al 1602. «La idea original partía de la recopilación que Scaliger había preparado como suplemento a la de Martin Smet (Smetius) Inscriptionum antiquarum quae passim per Europam liber, Leiden 1588, publicada por Justus Lipsius. Corpvs inscriptio nvm latinorvm II, Johannes Gruterus. (s.d). Contenia 12.000 epígrafs de tipologia sacra, d’obres públiques, jurídiques; de personatges il·lustres (emperadors, cònsols…) i funeràries on va establir grups en funció del parentesc dels dedicants i del difunt. «El corpus gruteriano incluye diez inscripciones del territorio de Complutum cuyas fuentes son A. de Morales (CIL II 3031, CIL II 3032, CIL II 3035 y CIL II 3036), también toma de este autor el miliario hallado en el despoblado de Valtierra (CIL II 4914), único testimonio conocido entonces para el topónimo Compl(utum); también, utiliza la obra de J. Strada para otros textos (CIL II 3034,CIL II 3038, CIL II 3032, CIL II 3040); por su dependencia de S. Pigge de las dos dedicaciones a Marte (CIL II 3027, 3028) repite el error ya cometido por aquél al ubicarlas en Salamanca.» Corpvs inscriptio nvm latinorvm II, Johannes Gruterus. (s.d).
Diversos autors consideren l’obra de Gruytère com la seva pròpia inscripció, la qual transforma la seva memòria en inoblidable juntament amb la dels cònsols i emperadors. (Ipse vero totus Inscriptionum Liber una quaedam magna est Inscriptio Gruteri, quae memoriam ipsius cum Consulum, cum Imperatorum memoria indelebilem praestat; Venator ibidem).
Ja que les inscripcions antigues també envellien en pedres i marbres juntament amb elles i ja no eren indestructibles en aquells duríssims suports, gràcies a Gruter van rebre l’eternitat, si és que alguna cosa d’aquesta pot donar-se en les coses humanes. cap despesa ni cap esforç li van fatigar ni li van dissuadir de cercar aquí i allà cada vestigis de monuments tals; per conèixer-les ja no cal recórrer Europa vagant d’un costat a l’altre, ni suportar les dificultats dels camins, ni despeses per a ells. L’orbe romà està en un llibre. [Balthasar Venator, panegyricus Jan Grutero scriptus, 1631, 251.]
Voluntaris de la Fundació Arrels atenen una persona que dorm al carrer a Barcelona [Foto: arrelsfundació a Flickr.][Un report de Xavier Borràs.]
Barcelona, les deu del matí. Al xamfrà de la ronda de Sant Pere amb la plaça de la Universitat un home d’una quarantena d’anys, colrat de pell, mal girbat, s’abaixa els pantalons i es posa a cagar. La femta, d’un pam i mig, compacta, d’un color marró intens, resta inerme com una ensaïmada pujada de to damunt d’una de les rajoles de la vorera. La gent que camina a prop de la cagarada del rodamón hi passa impertèrrita, alguns amb l’esguard perdut, d’altres —tot i observar-ne la tofa instal·lada— fan com si no la veiessin.
A mitjan juny la Fundació Arrels va fer públic un cens, aproximat, de les persones que dormen al carrer a la Ciutat Comtal: 1.195 éssers humans, de tota classe i condició, amb un creixement constant al llarg d’aquests darrers trenta anys, quan la majoria que hi dormien era gent amb problemes bàsicament de dependència, addictes a les drogues, que el sistema havia expulsat i que no se’n sortien (de poder reviure amb dignitat). Ara, les coses han canviat. Molts dels rodamóns que s’instal·len en catres improvisats arreu de la ciutat s’hi han vist obligats per causes molt diverses vinculades a la situació econòmica (com la pèrdua de feina), el mercat immobiliari (preu del lloguer, desnonaments), els moviments migratoris i la fortalesa de les administracions públiques (la rigidesa dels serveis socials, els mecanismes d’ajut i els procediments institucionals); les situacions particulars que poden viure les persones immigrades i algunes minories, com la comunitat romaní; la situació familiar i la xarxa social que la persona té com a suport (per exemple, un divorci o la mort d’un familiar), i, encara, l’educació, l’edat, la dependència i la salut.
Aquest flagell —no exclusiu de les nostres terres—, es calcula que a Catalunya afecta, pel cap baix, unes set mil persones, que dormen als carrers de les ciutats grans (Barcelona), però també mitjanes, com Tarragona, Girona, Lleida, Badalona, Mataró, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Sabadell o Reus (les poblacions on s’ha organitzat recomptes).
A Barcelona, en els darrers més de 30 anys el creixement depassa el seixanta per cent de gent que dorm i viu al carrer i cap govern municipal no ha estat capaç de fer-hi front, ni tan sols els revolucionaris de pagueta de l’Ada Colau, que torna a manar —ara de la mà d’unionistes del 155 (PSC) i racistes (Valls)— per a escalfar la cadira i fer la viu-viu amb els acòlits del «sí, se puede» (acabar amb Catalunya i la catalanitat).
Una societat que és incapaç de resoldre mancances com aquesta (i d’altres de tant o més greus) és una societat profundament malalta i no hi ha remei que la guareixi si no fem un fort cop de cap. Té a veure amb l’escapçament que s’ha produït de l’esperit en els éssers humans, que han estat abocats a un consum innecessari i desaforat que, per a més malaurança, destrossa el nostre entorn i ens empeny quasi inevitablement a una nova extinció.
Recentment, l’actor Joel Julien va penjar al seu compte de Twitter la fotografia que podeu veure aquí sota amb l’únic text d’un interrogant. La pintada Homeless go Home (Els sense llar aneu a casa) què expressa? La necessitat que tots els sense llar tinguin casa o és una metàfora estrambòtica digna dels grafits del Maig del 68?
Un de les obres de Paisatges complexos, de David Serra.
[Redacció La Resistencia.]
La sala d’exposicions de la delegació d’Osona i el Moianès del Col·legi d’Aparelladors de Catalunya a Vic (Rambla Passeig, 71) acull, del 15 de juny al 6 de juliol (de dimarts a divendres de 9 a 1 i dissabtes de 6 a 8 de la tarda), una exposició de David Serra titulada Paisatges complexos.
Ell mateix descriu el procés de creació de les obres exposades: «En algun moment imprecís, aparegué la incerta sensació que un grandiós esdeveniment havia succeït en un passat remot, aleshores, la llum va encendre les coses tot concretant com la matèria corbava l’espai amb un moviment inesgotable i engendrava milions de colors i formes. La vida havia aparegut i la imaginació s’atreví a donar sentit a l’existència a través d’una de les seves millors manifestacions, que és l’art».
Nascut a Girona l’any 1947 viu a Sant Bartomeu del Grau Osona) des de l’any 2003, la pintura de David Serra és una combinació de volum, color i pinzellada caòtica que defineix una matemàtica coherencia. És el resultat d’anys de viatges i llargues estances a llocs com el continent Americà de sud a nord.
Gordon Childe (1893-1957), va ser un antropòleg australià i la figura més important del plantejament historicocultural.
La primera qüestió proposadasobre l’obra de Childe que parla del poble campaniforme va ser:
Quins són els arguments on es plasma el paradigma historicocultural del text de Childe?
Per exemple, quan Childe diu «Pero algunas veces, no obstante, se asentaron mezclándose en cierto modo con las poblaciones locales y adoptando algunas de sus normas de conducta». O: «Puede que estos vasos campaniformes hubieran sido hechos por mujeres del pueblo de las hachas de combate casadas con hombres del pueblo del vaso campaniforme». Aquests arguments són clarament historicoculturals ja que Gordon Childe es fixa plenament en els trets socials, econòmics, religiosos (…) del poble campaniforme, és a dir, els aspectes que formen la cultura d’una societat.
Per què apareix el vas campaniforme en tot tipus de contextos? Quina és l’argumentació que dóna Childe per a aquesta problemàtica?
El vas campaniforme era típic d’un poble anomenat poble del vas campaniforme. Un dels aspectes d’aquest poble és que eren comerciants; es movien en petites bandes i de pressa. Aquest vas apareix en tot tipus de contextos bàsicament perquè a mesura que aquestes petites bandes es movien, es trobaven amb altres pobles els quals «copiaven» aquest vas convertint-se així en cultures mixtes.
«Pero algunas veces, no obstante, se asentaron mezclándose en cierto modo con las poblaciones locales y adoptando algunas de sus normas de conducta. La consecuencia arqueológica más evidente es, en primer lugar, la formación de estilos locales en la fabricación del vaso campaniforme, y después, la asimilación del vaso campaniforme a las modas locales de la cerámica, lo cual simboliza la formación de culturas mixtas.» Les «còpies» d’aquest vas s’anomenen vas campaniforme d’estil «ciempozuelos» que vindrien a ser els vasos campaniformes no originals, caracteritzats per tenir diferents estils depenent del poble que els feia. El vas original s’anomena vas campaniforme d’estil marítim o paneuropeu i estava determinat per tenir impressions.
Quin és l’origen del poble campaniforme? D’on sorgeix aquest poble? Quina és la gènesis d’aquesta cultura?
L’origen d’aquest poble seria «l’ex oriente lux» i a partir d’una colonització marítima es van desplaçar. «Podríamos, en este caso, pensar que esta raza habría participado en la colonización marítima que hemos postulado en el último capítulo, y que en Portugal este elemento se disgregó del resto de los agricultores colonos para formar una especie de sociedad nómada.» «Las técnicas metalúrgicas difundidas por el pueblo campaniforme procedían, desde luego, del Mediterráneo oriental: sus puñales estaban montados siguiendo un método que era característico de Egipto desde los tiempos predinásticos.»
Pere Bosch Gimpera.
Pere Bosch Gimpera
Pere Bosch Gimpera (1891-1974), va ser el primer a aplicar els paradigmes historicoculturals i és considerat el pare de l’escola arqueològica catalana.
Les qüestions suggerides sobre el text dels pobles ibers i no ibers de Catalunya de Bosch Gimpera van ser:
Quins són els fets arqueològics que porten Pere Bosch Gimpera a afirmar que no tots els pobles eren ibers a Catalunya i que contradiuen les fonts antigues? Per què els ilergets i els ilercavons són ibers i la resta no?
Bosch Gimpera creia que l’arqueologia era més important que la informació transmesa pels historiadors antics, és a dir, que l’evidència arqueològica era més fiable. Aquest autor defensava que les comunitats més septentrionals no s’havien d’atribuir a la cultura ibèrica, perquè segons ell hi ha fets arqueològics que desmenteixen que totes les comunitats eren ibèriques. Segons el seu criteri hi havia pobles no ibèrics a la Catalunya pre-romana. És la presència/absència del fòssil director dels ibers (ceràmica pintada a torn amb un estil determinat) amb què es basa Bosc Gimpera per dir que hi havia pobles no ibers. La ceràmica a torn no pintada, segons ell, era ceràmica no ibèrica. Per tant, els ilergets i els ilercavons eren ibers perquè tenien ceràmica pintada a torn amb un estil determinat.
Per què els cossetans es consideren no ibers si s’ha descobert un taller d’aquella època de ceràmica a torn pintada?
Perquè segons Bosch Gimpera, l’estil, gust i estètica era diferent a la ceràmica ibèrica i per tant, eren d’una ètnia diferent
«Per afermar la diferència fonamental dels cossetans amb els ilergets, és decisiva la cultura representada pel forn de ceràmica de Fonts-Caldes malgrat que la ceràmica pintada del tipus corrent ibèric hi sigui tan abundant, les diferències del seu estil, com havem dit abans, no poden explicar-se sinó suposant una diferència ètnica.» Bosch Gimpera creia que els cossetans volien imitar la ceràmica dels ilergets, però no ho aconseguien perquè no eren el mateix poble. Eren cultures diferents.
Quins són els escenaris de canvi cultural on s’exposa una situació de canvi? En què consisteix aquesta situació de canvi cultural?
«A l’estratigrafia trobada a la ciutat de Tarragona existeix un altre indici d’aquest canvi de població. Sota les capes normals romanes en surten uniformement dues altres: en la immediatament anterior a la romana apareix la cultura de la costa catalana (vasos del tipus de Puig Castellar-Cabrera de Mataró) amb alguns fragments ibèrics pintats i ceràmica hel·lenística del segle III i aquesta capa se superposa a la més antiga recolzada directament a la roca, en la qual no surt més que ceràmica grollera que pot comparar-se a la feta a mà dels grups ibèrics del primer període del Baix Aragó i regne de València i que en tot cas acusa un canvi de cultura coincidint amb l’entrada de la cultura de la costa catalana, que seria la pertanyent als cossetans.» Per tant, cada capa estratigràfica té una cultura material diferent. No és una seqüència evolutiva, sinó que és un canvi de població. És una població (gent nova) que substitueix l’anterior i no és la mateixa gent que evoluciona.
Són d’una altra cultura.
Un altre escenari de canvi cultural: «Cal comprovar també en llur territori l’extensió de la cultura pobra (tipus Puig Castellar) que cada volta s’aparta més del tipus ibèric, la qual relaciona els lacetans més amb les tribus de la costa que no pas amb ilergets de l’Urgell. Però al mateix temps podem comprovar que, almenys a la comarca de Solsona, representen un estrat ètnic recent i que al segle III acaba d’arribar-hi. Efectivament: la cultura que a la capa superior del Castellvell de Solsona (…) està emparentada amb la cultura de la costa, representa un tipus essencialment diferent del de la primera capa que coneixem (…) i que és impossible d’imaginar transformant-se per evolució fins a arribar als cultura de la capa superior del Castellvell». Per tant, hi ha un canvi de població. Hi han dos estrats amb 2 tipus de material: a l’estrat superior hi ha ceràmica a torn i a l’estrat inferior ceràmica a mà.
Ens trobem episodis constants de canvis de població a conseqüència de situacions difusionistes.
Antoni Arribas
Antoni Arribas Palau (1926-2002), va ser un arqueòleg, catedràtic en prehistòria i professor de la Universitat de Barcelona entre d’altres.
Al text d’Antoni Arribas Formación de los pueblos ibéricos es poden Identificar les frases i arguments, on es plasma el paradigma historicocultural. Tot el text en sí es fortament historicocultural, però a continuació esmentaré les frases que sintetitzen més el paradigma.
«El horizonte de las “cerámicas impresas” se extiende por toda esta zona formando parte del substrato cultural del mundo mediterráneo occidental.» En aquesta frase s’identifica un poble pel fòssil director.
«Las aportaciones exteriores durante el Bronce Primitivo proceden en su mayor parte del Próximo Oriente», per tant, parlem de difusionisme clàssic. Tot allò que ve de fora és sinònim de canvi.
«Las principales colonias de los pueblos mediterráneos orientales que aportan la cultura megalítica en los inicios de la edad del metal se establecieron en las costas del Sudeste (…) Probablemente un foco secundario megalítico en las islas del Mediterráneo central diera origen a la cultura megalítica pirenaica», és un clar exemple de paradigma historicocultural ja que parlem un altre cop de difusionisme.
«Desapareció la práctica de enterramiento en osarios colectivos y se impuso la inhumación individual. El camino de los recién llegados se ha venido suponiendo que fuera desde las costas orientales mediterráneas (…).» En aquest fragment hi trobem un canvi de fòssil director, que és substituït pel fòssil director dels «recien llegados». Quan Arribas conclou que el que evidencia el canvi de la manera d’enterrar és fruit de l’arribada d’una nova civilització, estem parlant d’un episodi de canvi de població i per tant, un argument fortament historicocultural.
«Las embestidas célticas a partir del IX y VIII aC a través de los pasos pirenaicos, cambiarán el aspecto del mapa étnico y cultural de dos tercios del país», frase clarament difusionista: canvis en el registre arqueològic a causa de l’entrada massiva d’aquesta cultura cèltica. Per tant, són pobles que es mouen i se substitueixen per altres.
«Las poblaciones indígenas usaron en cierta escala el hierro, en un momento en que también los contactos comerciales fenicios y griegos pudieron haberlo puesto a su alcance.» Aquesta frase es clarament difusionista, ja que va ser a través del comerç amb els fenicis i grecs que els pobles indígenes van començar a utilitzar el ferro.
«Pero ningún cambio fue tan profundo como el que aconteció con las creencias religiosas y de ultratumba: el rito de la incineración se impuso por todas partes». Com l’expressió diu, es va imposar un nou ritual d’incineració, per tant, tornem a parlar de pobles que substitueixen uns altres.
La revolució serà a muntanya o no serà. [Foto: Xavier Borràs, pels volts de Sant Aniol de Finestres, 2019.][Un report de Xavier Borràs.]
Fineix maig —enguany més mitjanament plujós a muntanya— amb tot el pa venut de les eleccions municipals i europees a què obliga el Regne d’Espanya i aquesta democràcia de fireta que ens toca de patir. Anem a votar com xaiets, com si durant els darrers temps, especialment d’ençà del 1r d’octubre de 2017, en aquest país no hi hagués passat res, com si els presos i els exiliats fossin virtuals, com si els reprimits arreu pels cossos policíacs (dels veïns i nostrats) no comptessin… Normalitzar la repressió, l’oprobi, l’odi, la venjança suprema…, fins i tot banalitzar-la, fer-ne gracietes i tweets malaurats, mostren fins a quin punt vivim en una societat agenollada, d’esperit mesell. D’això aprofiten els polítics professionals i els traïdors de tota classe i partit que ens entretenen la via directa cap a l’alliberament (que no és altra que la desobediència en enfrontament directe amb l’Estat) en el parany de la llibertat dels presos i exiliats, jugant-‘ho tot a un atot d’una baralla que està marcada des del primer minut de joc.
Tanmateix, en aquest maremàgnum de sigles, partits i hipòcrites hi ha un altre fet, tant o més important —tant o més greu—: el de l’emergència climàtica [vegeu la nota «Realitat Climàtica=Emergència Social. Jornada a Barcelona el 6 d’abril» del número 26 de La Resistència], el de l’extinció del planeta, que avança a marxes forçades sense aturador, i de què ni en campanya ni fora d’ella, s’ha parlat ben poc per no dir gens. A banda dels esforços científics i d’alguna declaració igual de pomposa com inservible, el món tal com alguns l’hem conegut s’autodestrueix irremissiblement. No és un mal auguri ni un intent desesperat de semblar catastrofistes, sinó una observació clara de la realitat que vivim.
Ho deia, recentment, a Vilaweb el vigatà fincat a Barcelona, Pep Puig (1947), pioner batallador ecologista, enginyer industrial especialitzat en tècniques energètiques per la UPC: «Ni les administracions ni els mitjans de comunicació —diu, resignat— no sembla que hagin entès gaire res; cal que tots tinguem clar que si no fem un canvi radical aquest planeta ben aviat serà inhabitable; hem de fer les paus amb la natura».
També, el filòsof francès Bruno Latour en parlava a Le Monde: «Aquests joves manifestants [Nota de l’editor: que encarna la jove activista mediambiental sueca i icona d’aquesta “generació climàtica”, Greta Thunberg] culpen les generacions anteriors de la seva incapacitat per llegar-los un món habitable. Per a la gent de la meva edat, que vam viure el Maig del 68′, és sorprenent. Volíem que els vells ens deixessin el lloc. Ara tenim infants que ens diuen: “Farem els deures quan feu la vostra”. La meva generació volia accelerar i fer net de cap i de nou. Ells volen frenar el temps i criden a la responsabilitat».
A Catalunya —per mostra un botó—, esgarrifeu-vos amb el video d’aquí sota del PACMA, «Les perversions de la ramaderia industrial» (com si tota ramaderia no fos, a hores d’ara, industrial, tret que et criïs el bestiar de forma quasi clandestina):
Un altre exemple, sobre el cretinisme humà i tot això del «políticament correcte». Nel Cañedo, conegut pastor dels Pics d’Europa, va publicar un vídeo el passat 1r de maig en el qual denunciava de forma irònica la clausura d’un galliner proper a un hotel rural a Astúries perquè els galls molestaven els hostes. Vegeu-lo aquí:
Voleu dir que hi ha res a fer?
A alguns ecologistes avant la lettre als anys setanta ens deien boiets per voler defensar els sistemes naturals i ens acusaven de voler tornar a les cavernes. No dic que, tard o d’hora, s’hi haurà de tornar —davant del col·lapse que s’aveïna—, però a muntanya hi cal gent per a preservar-la i viure-hi plenament, amorosament. Què esperen tots aquests joves desvagats que fan el mec i reclamen responsabilitats?
I per a organitzar la gestió de la res publica no calen tantes eleccions i recursos inútils. Amb les assemblees i els consells populars n’hi ha prou per a tirar endavant. Posem fil a l’agulla?
La democràcia a Atenes es desenvolupa al voltant del 508 aC durant l’època clàssica, precedida per l’època arcaica. Al final d’aquesta hi han un sèrie de successos violents, com la legislació de Dracó (624 aC), les reformes de Soló (592 aC) o la tirania de Pisístrat (561-528 aC). Aquesta època de desordres acaba amb l’establiment de la democràcia per Clístenes (508 aC).
Després de la victòria sobre els perses a Marató i Salamina, Atenes es converteix en el centre econòmic i comercial del Mar Egeu i també en la ciutat més segura de pau i llibertat, contant amb el suport de les ciutats gregues de la perifèria. En aquest moment Atenes viu un moment de prosperitat total sota la perspicaç direcció de Pèricles.
El domini cada vegada mes inevitable per part d’Atenes sobre les ciutats de l’Egeu no tindrà un bon resultat ja que, aquestes, voldran emancipar-se i d’aquí sorgirà la guerra del Peloponès on s’hi enfrontaran Esparta i Atenes durant més d’un quart de segle. Aquesta guerra comportarà la ruïna de l’Imperi Atenès i mentrestant la democràcia es veurà amenaçada des de l’interior.
Durant la segona meitat del segle IV Atenes es veurà debilitada, destrossada, amb dificultats financeres i a més haurà de intentar resistir-se dels atacs del recent arribat Filip, rei dels macedonis.
A partir d’aquí Atenes entrarà en decadència.
Plutarc, també conegut com a Plutarc de Querona va néixer a Querona l’any 46 a uns 32 quilòmetres del santuari de Delfos. Va estudiar filosofia, retòrica i matemàtiques a l’acadèmia d’Atenes, ciutat per la qual sempre va tenir una gran admiració. Va viure la major part de la seva vida a la seva ciutat natal on va exercir de magistrat i d’ambaixador en diferents missions diplomàtiques. Plutarc va ser creient fidel dels antics déus, i l’any 90 va ser nomenat sacerdot deDelfos.
Va ser un escriptor prolífic. Vides paral·leles de Plutarc és una col·lecció de biografies de personatges grecs i romans, escrites amb intenció retòrica, més que no pas històrica, és a dir, proporcionant models de comportament, positius i negatius, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. La data de la seva mort es desconeix, però va ser entre els anys 119 i 127.
El Partenó d’Atenes.
Atenes durant els anys anteriors a la revolució de Clístenes
Abans de començar a explicar la democràcia Atenesa (508 aC) m’agradaria fer una breu explicació de com era Atenes durant els anys anteriors a la revolució de Clístenes; al principi del segle VII Atenes estava dominada per una aristocràcia guerrera, propietària de la terra, del poder polític i també del lliurament de la justícia i el dret. L’òrgan aristocràtic era l’areòpag, que tenia la funció de supervisar els magistrats, aprovar i proposar lleis. L’ekklesia, que era l’òrgan popular, tenia els poders limitats i estava sota el control aristocràtic.
Soló, elegit arcont l’any 594 aC va comportar una sèrie de canvis en la vida dels atenesos. Va proclamar la seisactheia, va anular els deutes, va prohibir l’esclavització per endeutament, va fer retornar els esclaus venuts a fora i altres mesures jurídiques, polítiques i econòmiques com per exemple, repartir els ciutadans en quatre categories censatàries que subsistiran durant tota la historia d’Atenes. Els pentakosiomedimnios pertanyien a la primera classe censatària, els hippeispertanyien a la segona, els zeugites que eren els camperols de mitjana condició a la tercera i els thetes, que eren els camperols pobres i els artesans no estrangers. En l’àmbit polític, hauria creat un consell de 400 membres que vindria a ser la bulé i ara, l’ekklesia, tindria més drets. Soló també va promulgar una reforma de pesos i mesures, la mina, i va modificar l’agricultura de l’Àtica positivament. Va ser un gran legislador.
Després de Soló les gents aristocràtiques, concretament dos, s’encaren per aconseguir el poder però Pisístrat, dirigent d’un partit polític, aprofita el confrontament d’aquestes dos gens per implantar una tirania.
Poc temps després Pisístrat es veu obligat a marxar a l’exili a causa de l’oposició dels altres 2 partits polítics però uns anys després torna al poder amb l’ajuda de Megacles, cap d’un dels altres dos partits polítics.
Pisístrat torna a marxar a l’exili però torna i aquest cop amb un exèrcit que l’ajudarà a vènçer els seus adversaris. Durant aquesta última tirania (545-528 aC) Pisístrat és recordat com a un tirà generós i bondadós.
Després de la mort d’aquest, els seus fills continuaran la tirania i Clístenes serà elegit arcont (525 aC).
L’època dels pisistràtides va ser la de les primeres grans construccions sobre l’acròpolis i de les primeres grans obres de l’escultura àtica.
Pisístrat i els seus fills van ser els primers en indicar el poble atenès el camí de la seva futura primacia econòmica, intel·lectual i artística, però la seva condició de tirans confonia la gloria de la ciutat amb la seva pròpia. Finalment, l´últim fill, l’únic que quedava viu després d’assassinar el seu germà, va ser derrocat per el rei d’Esparta, Cleòmenes, qui va ser cridat pels aristòcrates atenesos (510 aC).
Després de la tirania Clístenes va mantenir la seva autoritat gràcies al recolzament del demos, qui va frenar la revolta per part de Isàgores contra ell. Aquest aristòcrata que ara estava al poder va fer unes quantes reformes. Va remodelar el territori de l’Àtica substituint les quatre antigues tribus per deu de noves i la reorganització política i militar va ser elaborada a partir d’aquesta nova distribució. Els membres de la mateixa tribu lluitarien de costat i triarien els cinquanta membres de la bulé encarregats de la seva representació en la nova bulé dels 500. La creació d’aquesta nova bulé serà l’òrgan essencial de la democràciaatenesa.
La separació de poders
Una de les reformes més importants que va fer va ser la llei sobre l’ostracisme, que constava en l’exili temporal (10 anys) de qualsevol que intentés establir una tirania. La votació de l’ostracisme anava a càrrec de la ekklesia qui també votava les lleis.
El sistema de votacions també va ser reformat, a partir d’ara tot ciutadà atenès podia sortir escollit. El poder dels escollits durava 1 any i només hi podien estar 2 cops en tota la vida.
Durant la democràcia de Pèricles, Atenes va ser la capital intel·lectual i artística.
Pèricles, cap del partit demòcrata, qui ja havia aconseguit l’any 462 que s’aprovessin algunes reformes, va ocupar la primera posició en la ciutat. Les seves reformes tenien com a objectiu atribuir la sobirania al conjunt dels ciutadans. En primera instancia, Pèricles, es va ocupar de destruir el poder de l’Areòpag. Aquest cos aristocràtic compost per antics arconts era qui controlava la ciutat; vigilava els magistrats, jutjava els criminals, participava en el poder executiu, legislatiu i judicial. El partit demòcrata, en varies ocasions, va atacar als membres de l’Areòpag per tal de treure’ls-hi el poder polític i judicial ja que no l’hi pertocaven. «Pericles no hablaba en todo negocio, ni siempre se mostrava al público, sino que, reservándose para los casos de importancia, como de la nave de Salamina, dice Critolao, las demás cosas las ejecutaba por medio desusamigos o de oradores de su partido» ( Plutarco,vidas paralelas, 1, 6, 1) Així doncs, la llei es va aprovar i a partir d’aquest moment l’Areòpag ja no controlava aquests poders. Els poders polítics van passar en mans de la Bulé, la Ekklesia i el tribunal dels heliastes.
Es va produir una autèntica separació de poders, l’Ekklesia tenia el poder legislatiu i la bulé i els magistrats l’executiu. Cap d’aquests controlava el judicial. A partir de l’any 457 els zeugites, ciutadans de la tercera classe censatària, tindran accés a les magistratures. Les eleccions van ser substituïdes per el sorteig menys un número petit de funcions especialitzades i, per tant, el sorteig va ser una peça clau per a la democràcia. Segons els canvis de Pèricles, el poble tenia tots els poders i ho controlava tot. Les dos últimes reformes que va fer van ser protegir les lleis, és a dir, protegir la constitució democràtica i que tots els que s’ocupaven de càrrecs fossin remunerats per els dies de feina perduts.
Pèricles va ser qui va iniciar, com a agraïment als déus per la victòria contra els perses, la construcció del Partenó, temple consagrat a la deessa Atena Pàrtenos, a qui el poble atenès considerava la seva protectora.
Durant la democràcia de Pèricles, Atenes va ser la capital intel·lectual i artística.
Entre els anys 433 i 411 va tenir lloc la successió de Pèricles, la guerra del Peloponès, el desastre de Sicília i la revolta general dels aliats i dels membres de l’imperi atenès conta Atenes; tots aquests successos van col·locar a Atenes en una situació difícil. Totes les classes patien. La oligarquia acusava a la democràcia de ser la culpable de totes les desgràcies i aquesta es va fer amb el poder a l’any 411 i va canviar la constitució. Les mesures que van prendre anul·laven els drets polítics de la majoria dels ciutadans. A partir d’aquí la democràcia atenesa cau en decadència i a l’any 404 Atenes es vençuda, l’imperi aniquilat, les muralles destrossades i Esparta domina tota Grècia.
Conclusió
La primera democràcia documentada en la història de la humanitat és la atenesa del segle VI aC per tant, ha servit de model per la resta de democràcies. La constitució atenesa tenia com a principis la llibertat, la llibertat d’expressió i la igualtat davant la llei, drets fonamentals en les democràcies actuals. El període en què Pèricles va governar Atenes (461- 429 aC) sovint és anomenat el segle de Pèricles ja que va ser el moment més culminant de la història d’aquesta ciutat de l’antiga Grècia.
Ha set molt interessant veure el camí cap a la democràcia de la ciutat grega per excel·lència perquè mostra d’una manera o altre, el que segueix passant a l’actualitat.
Bibliografia
CLAUDE MONET, Historia de una democràcia, edició de Ramón Akal González, Madrid, Akal, 1971.
W.G FORREST, La democracia griega, edició de Luis Gil, Madrid, Guadarrama, 1966.
JACQUES ELLUL, HIstoria de las Instituciones de la antiguedad, edició de Juan Bravo, Madrid, Aguilar, 1970.
