Juny ha passat amb més pena que glòria si mirem els resultats «polítics»: no ningú ha aixecat cap falç i hi ha un replegament del procés independentista que fa feredat, amb baixades de pantalons generals de suposats capdavanters, que es permeten el luxe de dir a tort i a dret que el 1r d’Octubre de 2017 va ser com una mena de performance, que ara el que cal és gestionar les misèries que encara no ens han acabat de furtar a través d’una Taula de Diàleg, que és l’eufemisme que ningú no gosa de dir per a substituir el concepte de rendició, mentre la repressió continua —amb els indults com a magnànima i enverinada torna—, sigui amb tribunals de cuentos o amb judicis arbritaris dels neofranquistes que perduren. És allò que diu el poble des del refranyer: «Tan aviat diu figues com raïms». És la mateixa estratègia, però aquesta a nivell mundial —la corrupció és universal—, que s’escampa arreu a l’hora de justificar les mesures de la pandèmia. Ara els ha tocat el torn als joves, assenyalats com a irresponsables, com si haguessin d’escampar la pesta universal…, i tot per a justificar aquests vaccins experimentals, les conseqüències dels quals són imprevisibles.
D’això, d’allò i del més enllà en parlem en aquest cinquanta-unè lliurament de La Resistència: