Número 39. Maig de 2020

En la «Introducció» del llibre Ombres chinoises, del sinòleg Simon Leys (recentment traduït al castellà per José Monreal a Acantilado), Jean-François Revel, en referència al socialisme totalitari, afirma que es tracta d’una categoria mental (una pulsió de mort), confirmada per la literatura dels utopistes, segons el matemàtic rus Igor Shafarevich, que posa en evidència aquesta paradoxa a Le phénomène socialiste (París, Seuil, 1977): Thomas More, Campanella, Plató o Gracchus Babeuf parteixen de la crítica d’una societat les injustícies i constriccions de la qual denuncien per a traçar, amb aterridora minuciositat, el projecte de societats encara més injustes i coercitives, caracteritzades per un complet anivellament (una manera de vestir semblant, cases semblants, ciutats semblants) i per un terror policial absolut, amb una única ideologia, una planificació autoritària de la cultura, treballs forçats i camps de deportació.

Doncs, bé, sense ànim de semblar catastrofistes, els polítics que maneguen les cireres actuals, titelles voluntaris o putxinel·lis involuntaris del sistema capitalista, avancen, ara amb l’excusa de la passa del confinament obligat i a la força, cap al totalitarisme democràtic: només hi ha una sola i única veritat, qui digui el contrari és un criminal i tothom ha de passar per l’adreçador de l’ordeno y mando, ni que sigui amb ordres, decrets i instruccions tan absurdes com haver d’anar per terra, mar i aire amb una mascareta, no poder tocar-nos entre humans —no fos cas que ens agafés un atac d’amor espontani i sanatiu— o, aviat, si hem de pixar apuntant cap amunt o de gairell…

  • De tot plegat i més en parla en aquest nou lliurament de La Resistència l’editor, Xavier Borràs, que blasma, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, el no menys totalitari Josep Bargalló (que prohibeix que millers de nens catalans no puguin assistir a l’escola perquè no s’han posat les imperpertinents vacunes, no obligatòries) o el seu company de viatge a l’època nauseabunda del Tripartit, l’ara nou fitxatge d’Enagàs, l’expresident de la Generalitat José Montilla. Mediocritat i corrupció sempre van de bracet.
  • No menys caut es mostra Nan Orriols —a banda dels seus bitllets d’El Serpent, escrits darrerament en ple arrest domiciliari— quan en el Vídeo. Cultura ens acosta a l’origen rural d’aquest mot, «cultura» (agricultura, horticultura…), i al modus vivendi, que alguns li han trobat gust —i no pas pagesos—, de viure eternament de les subvencions.
  • Hi ha esperances? El sociòleg Dídac S. Costa no solament creu que sí, sinó que les ha practicades i les practica, ara encara amb més força, com explica en el report Ecoviles i comunitat, les alternatives a la ciutat, que ell aposta perquè es basteixin ben lluny de les megalòpolis: «Desmantellar els teixits comunitaris ancestrals ha estat un requisit necessari per a la implementació del capitalisme, i les ciutats hi contribueixen decisivament».
  • També, en l’àmbit de la realitat mediàtica, de la por i de l’angoixa encara patides per tants éssers humans, Eulàlia Ventura, a Cada vegada que es trenca, el cor es fa més gran, manifesta que «mentre hi hagi més por que amor a l’interior de les persones, la democràcia, per justa o correcta que ens pugui semblar, serà utilitzada per a hipnotitzar les masses».
  • Per contra, Jordi Sánchez trepitja més de peus a terra, cm sol fer, i en proposa a Coronaviurs, decàleg en positiu, unes mesures que semblen simples i senzilles per a poder sortir de la crisi provocada per l’estat d’alarma.
  • Igualment, Jordi Remolins, en el seus microrelats de maig, insisteix en la sinistra criminalitat de l’espècie humana, ara des de la perspectiva més fal·locràtica d’un relats tant escruixidors com sardònics.
  • I d’un lletraferit com Remolins a un «letralisiado» com el periodista vigatà Toni Coromina, que ens fa una deliciosa peça, Topònims absurds i traduccions esbojarrades, en què assaja a traduir faceciosament noms de lloc i, també, dues narracions (del català al castella i a la inversa) amb resultats hilarants.
  • També, de lletra i de mots ens en parlen els cinc nous articles de les Curiositats lingüístiques d’Esther Pujadas, que tant s’endinsa en «apetir» com en l’«espigolar», que no és el mateix que l’«espigolament» i al capdavall ens envia a «Can Pistraus».

Número breu doncs, aquest magenc de La Resistència, però no menys intens per a l’esperada reculada de l’estat d’alarma imposat, no res més que un estat d’excepció que esperem que no faci més mal del que ja ha fet en la consciència humana universal.

Número 38. Abril de 2020

Fa gairebé una cinquantena de dies que el Regne d’Espanya, per ordeno y mando del govern espanyol, va decretar unilateralment un estat d’alarma que comporta un confinament absurd, inhumà i contraproduent —especialment per als pacients, amb patologies prèvies—, que ni a les residències (magatzems d’ancians, generalment) ni als hospitals (amb teràpies molts cops desesperades i experimentals) han pogut ni sabut tractar, vistos els desastrosos resultats, que segons les xifres que ens maneguen, han comportat milers de morts amb l’anomenada Covid-19 (per bé que sense autòpsies que ho certifiquin, més enllà dels anomenats test o PCR absolutament inespecífics.). Per què no podíem fer com a Suècia i altres països de l’est europeu? La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS), potenciadora de l’anomenada pandèmia per SARS-CoV-2, avala ara el model de Suècia pel coronavirus, és a dir, menys confinament i més civisme. Tanmateix, què es pot esperar d’un Estat corrupte que tracta tots els seus ciutadans com a delinqüents sinó mort i desesperança? I tot plegat, no solament amb el suport del capitalisme biomèdic i la imponent indústria farmacèutica, sinó amb els mitjans de comunicació fent de portaveus del poder, sense miraments ni contrast. El dret inalienable dels malalts a ser tractats sanativament ha estat trepitjat. Ara sabem la realitat dels 15.623 morts (26-04-2020) amb Covid-19 o símptomes compatibles amb la malaltia en el grup de població vulnerable ja habitualment confinada, és a dir, els usuaris (del sistema de salut) de residències de gent gran a Espanya. Eren persones confinades majors de 65 anys, vacunades totes  de la grip estacional, i tractades pel sistema de salut públic. En aquesta data (26-04-2020 representaven el 67% dels 23.521 morts totals pel nou coronavirus des de l’inici del brot notificats oficialment pel Ministeri de Sanitat de l’Estat espanyol.

  • De tot això en parlem en aquest nou lliurament de La Resistència. Així, Nan Orriols —a més dels seus habituals bitllets d’El Serpent— ens ofereix el text i la veu del Vídeo Supremacista, en què explica que els qui no volien el president Torra fa mesos que intenten fer-lo fora com sigui. «Ara ha vingut el virus i ningú no recorda la Junta Electoral Central. El president Torra no va treure la pancarta. El president Torra defensa un país, i ho fa democràticament.»
  • No gaire lluny, des d’un vessant més crític amb les aclaparadores veus «oficials», quatre plomes si fa no fa habituals signen punts de vista complementaris per a entendre què passa i què pot passar des d’un esguard més sagaç:
  • Així, Xavier Borràs, en les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, apunta que «a partir del pretext emocional de “protegir els més vulnerables” i de “salvar vides” s’ha ordit un discurs ideològic alarmista en pro del confinament necessari —basat en la falsa premissa de la monocausalitat microbiana suficient de les malalties infeccioses—, l’objectiu del qual és fer creure a la població que hi ha un “enemic extern”  — invisible— davant el qual ella és vulnerable i s’ha de protegir».
  • També, la pedagoga Eulàlia Ventura, a La por que anul·la la pròpia consciència, insisteix en el «gran fake  psicosocial que ens han colat, un pols a la nostra capacitat de reacció davant d’un agressor i, per ressonànica, de la nostra capacitat d’obediència».
  • Més des del camp de la sociologia i de l’altermundialisme, Dídac S. Costa, a El post-Covit-19: temps d’imaginar i transformar, assenyala que «els estats petits o els (veritablement) descentralitzats també s’han mostrat més eficients que els grans vells imperis», i assenyala que «el post Covit-19 genera una fecunda mina d’or per a sociòlegs, economistes, cientistes socials, revolucionaris, reformadors i transformadors, ja que s’obren immenses incerteses a les quals caldrà respondre».
  • I, finalment, qui més pragmàtic se’ns mostra és Jordi Sánchez, que a La Covid-19, l’urbanisme i la segona residència, s’endinsa en l’insostenible model dispers de l’urbanisme dens de segona estada al Baix Penedès que, en el cas de la Covid-19, és menys agressiu per al contagi de la malaltia, ja que el resultat a la comarca «ha resultat força contingut, uns 12 morts,  la majoria gent gran i amb patologies afegides prèvies, amb 12 residències geriàtriques a la comarca».
  • El biòleg Gabriel Borràs, amb ironia fina i sarcasme sagnant, a Enrico Juliana’s bullshit bingo, parla de l’inefable Juliana, del paperot ja irreciclable de La Vanguardia i d’un pamflet de Baldiri Ros, president de l’Institut Agrícola Sant Isidre i vicepresident de Foment del Treball, «dues institucions senyeres de l’espanyolisme nostrat al Principat i que amb la pandèmia de la Covid-19 enyoren el pont aeri», i li rebat «que qualsevol estalvi d’aigua obtingut gràcies a actuacions de millora en l’eficiència ha de romandre amb caràcter prioritari al medi (riu o aqüífer)» i no a les butxaques de l’opulència dels cretins.
  • Sense entrar de ple en el monotema, l’amic Toni Coromina, a Adéu a les fonts d’aigua regalada, ens reporta la incansable i insubstituïble campanya de recollida de mostres de les fonts d’Osona i el Lluçanès que fa el Grup de Defensa del Ter per analitzar-ne el contingut de nitrats, una contaminació real i realment molt més perillosa que qualsevol virus.
  • I en Jordi Remolins, el nostre grafòman particular, endinsa novament els seus microrelats narratius en la mort associada al cientisme, amb resultats sempre sorprenents.
  • Finalment, Esther Pujadas, des de la saviesa lexicogràfica de les Curiositats lingüístiques ens acosta mots i expressions com enaiguar, andoles, la multitud d’alternatives a «agobiar-se» i les facetes del bacallà.
  • En unes notes de darrera hora, el nostre editor, Xavier Borràs, es fa ressò de l’escarida i malaurada notícia «de la mort del savi i activista de la llengua catalana en Ramon Cotrina Puig (1932-2020), amic des del primer instant de La Resistència. Encara no fa dos anys parlàvem de la seva participació en la presentació d’Home a la muntanya. Ell sempre ens animava a continuar endavant, que és el que farem, també, en el seu honor i remembrança».

Tots els fenòmens són de la naturalesa de la impermanència i aquesta crisi sistèmica no durarà per sempre. No tinguem por! La por afecta la vostra immunitat i ens deixa més vulnerables al poder dels estats i del capital. Com diu un meu mestre, tot canvia, així també les nostres vides. Aquesta transició serà certament difícil per a molta gent. Tanmateix, el que passa no ha estat inesperat: massa missatges no han estat escoltats; massa violència, massa agressivitat, massa egoisme. Qui tingui orelles que escolti!

Estigueu bons!